4. El teatre des de 1939 fins a l’actualitat. L’obra teatral de Rodolf Sirera. El verí del teatre.

Pregunta 3.a., relativa a l’anàlisi de l’obra/fragment:

-Situa o ubica el contingut d’aquest fragment en l’argument de l’obra. Es triaran moments

especialment significatius quant al desenvolupament o l’estructura de l’obra
L’acció ens situa al París de la Il·lustració, el 1784, els anys previs a la
Revolució Francesa. Un aristòcrata, el Marquès de… convida al seu
palau l’actor Gabriel de Beaumont, un famós actor de teatre. L’obra
comença amb Gabriel assegut a una butaca, esperant en una sala
amb dues portes tancades (cadascuna a un costat de sala) i una zona
amb un gran arc cobert amb cortines. Un criat del Marquès entra i
encén els canelobres. Gabriel, inquiet, li pregunta si pot avisar el
Marquès i dir-li que ja ha arribat i que espera ser rebut des d’una hora,
però el criat no li contesta. Gabriel insisteix i li diu que el Marquès ha
sigut qui havia concretat la cita i que si no arriba prompte ell se
n’anirà perquè té coses a fer. Finalment, el criat li contesta que el
Marquès li prega que espere i li ofereix una copa de vi de Xipre.
Gabriel dubta si veure-la, però finalment l’accepta. Ambdós
comencen a parlar del teatre i Gabriel li afirma que ell no parla igual a
l’escenari que en la vida real, però sí que els sentiments del
personatge i els de l’actor podem arribar a fusionar-se i a confondre’s.
També parlen de la professió de còmic i de criat i Gabriel afirma que
ser criat és un treball de mentida, perquè han d’actuar i representar un
paper. El criat, finalment, acaba confessant-li que ell en realitat no és
el criat, que ha estat representant un paper tota l’estona i que ell és el
Marquès, però Gabriel no el creu. Gabriel pren una actitud violenta i
negativa davant la revelació del Marquès, el qual diu el que hi ha en
les dues portes laterals de la sala: una és un armari i l’altra dona al
vestíbul, però està tancada. Gabriel va a la porta del vestíbul i intenta obrir-la, però, efectivament, està
tancada; el criat es dirigeix a l’armari i canvia la seua vestimenta per la del Marquès. Gabriel confia en ell
i accepta la seua identitat, i li demana perdó per la seua actitud violenta i per desconfiar-ne.
El Marquès el perdona i li afirma que les persones actuen amb els altres segons com creuen que
són els altres i que en realitat l’ésser humà no és bo, però que tothom actua per mantenir l’status quo.
També li pregunta a Gabriel si ell té enveja dels assassins o depravats que representa i Gabriel afirma
que és ficció. El Marquès, canviant de tema, li explica que l’ha cridat perquè vol que represente una
obra que ha escrit ell mateix, que la seua obra no és una obra com les que està acostumat a representar,
sinó que és molt diferent; també li explica que amb aquesta obra vol confirmar la seua teoria: és millor
que un actor siga el personatge i no que hi haja una separació entre ambdós. Gabriel, mentre el
Marquès parla, s’adorm i quan es desperta explica que una lassitud o cansament s’ha apoderat del seu
cap. El Marquès li diu que no tenen temps i que ha de representar la seua obra ja, però Gabriel no hi
està a favor perquè no coneix l’obra i no sabria com preparar el personatge. Al Marquès no l’importa i hi
continua insistint. Li acaba dient que l’obra tracta de la vida de Sòcrates, però l’escena que l’interessa és
la de la seua mort, ja que és una de les parts de la vida que menys es coneix d’aquest filòsof. Gabriel hi
accepta i comença a representar l’escena segons com diu el paper, però el Marquès no arriba a sentir els
sentiments del personatge d’abans de la seua mort. Gabriel, ofés, torna a prendre una actitud violenta i
negativa davant les paraules del Marquès i aquest li explica que en realitat no pot representar bé una
cosa que mai ha sentit, és a dir, no pot representar els moments abans de la seua mort perquè mai s’ha
mort. També li afirma que aquesta representació ha de ser única, és una necessitat, i que el pas del
temps pot ser perillós. Gabriel és incapaç de mantenir l’equilibri, diu que està marejat, es sosté el cap
amb les mans i diu que no sap per què es troba així. El Marquès li confirma que ha sigut per culpa del vi
i que ha fet amb ell una experiència fisiològica, ja que vol aprendre el comportament humà. Gabriel es
nega a morir només ell i li diu que si ell mor, el Marquès morirà amb ell, però el Marquès li proposa un
pacte: si representa l’escena una altra vegada i li agrada, li donarà un antídot per acabar amb la droga.
Gabriel acaba acceptant. El Marquès trau un rellotge d’arena, que marcarà el temps que li queda a
Gabriel de vida i marca el principi de l’escena. Gabriel la representa a la perfecció, amb totes les
paraules, les pauses i els moviments necessaris. El Marquès para l’escena per la meitat, agafa el rellotge
i el para, pren l’ampolla amb l’antídot, va a la taula i d’esquena, prepara una copa de vi. Li dóna la copa
a Gabriel i aquest la beu. Després, el Marquès li diu que ha perdut, que li ha donat una copa amb un
verí molt fort i que el vi que havia begut al principi només era una droga lleugera perquè necessitava
protegir-se enfront les reaccions violentes de l’actor. Li explica que ell mateix, amb la seua imaginació,
ha creat una escena d’agonia i de patiment en pensar que es moria i que des del moment que s’ha pres
el verí, ja estava mort. El Marquès agafa la reixa de l’escenari i la baixa per poder contemplar els últims
moments de vida de l’actor. Li explica que tot això ho ha fet per poder aconseguir una representació
única i satisfactòria de la seua pròpia mort. Gabriel s’adorm i el Marquès li explica que dins d’una estona
tornarà a despertar-se perquè l’efecte de la droga es passarà, però després el verí acabaria amb ell a
poc a poc. Llavors el Marquès s’asseu cerimoniosament, disposat a gaudir d’una mort ben real, una
representació única de la mort, la representació més autèntica de la carrera professional del seu actor.

-Quins referents o elements de la realitat trobem (persones, noms de lloc, esdeveniments,

objectes...) en aquest fragment? Tenen relació amb el marc espaciotemporal general de l’obra
(època i espais)?
El macroespai o lloc geogràfic de l’obra és París, el 1784, uns anys abans de la Revolució Francesa
(1789-1799). El context social escenifica les diferents categories o estaments socials
propis de l’Antic Règim, dominat per la monarquia absoluta i l’aristocràcia feudal
—el món del Marquès—, un règim que la revolució enderrocà per a donar pas al
liberalisme burgés.
Culturalment l’obra se situa en el moviment de la Il·lustració o “segle de les
lluns”, moviment al qual el Marquès no és gens favorable. Observem també una
sèrie de referents culturals i literaris, alguns vinculats al context ficcional, és a dir, al
segle XVIII, i d’altres a èpoques anteriors. Les referències contemporànies són, per
exemple, a l’estil rococó del palau, a la I·lustració i els seus pensadors (Rousseau i
Diderot) i a l’Enciclopèdia (1751-1765), un conjunt de coneixements on es recollia
el pensament il·lustrat publicada per Diderot, qui va morir l’any 1784, any en què
se situa l’acció i autor d’una proposta sobre el fet teatral completament diferent de
la que defensa i proposa el Marquès: “Diderot parla, de manera absoluta, que el
millor actor és aquell que més allunyat roman del seu personatge”. També hi ha
referències anteriors al context de l’acció, com les que es fan als filòsofs grecs
Sòcrates1 i Xenofont, i del dramaturg clàssic Jean Racine (s. XVII):
“CRIAT: […] I, per altra banda, com participar sincerament dels sentiments
dels personatges de Racine, posem per cas, quan Racine, com tots els clàssics, s’expressa
per mig del vers, d’una forma que, segons jo arribe a entendre, no és natural i amb un
vocabulari que, per altra banda, tampoc no és un vocabulari d’ús corrent? …” (pàg. 94).
Racine, del qual també apareix un paratext o cita a l’inici de l’obra, és un dels principals noms de la
tragèdia clàssica francesa, allunyada totalment de la naturalitat i partidària de decorats refinats i
opulents, interpretacions exagerades i complexes formes de versificació, és a dir, un model teatral
oposat al buscat pel Marquès.

1Com assenyala el subtítol de l’obra —“Diàleg entre un aristòcrata i un comediant”— es tracta d’un diàleg o combat
dialèctic desigual que ens aproxima a la concepció socràtica del diàleg, en el qual el Marquès imposa el seu criteri,
davant un interlocutor menys capacitat.
 -Quines característiques presenta el personatge X? Evoluciona al llarg de l’obra?
Quant al Marquès, apareix sense el nom ni cognom i es defineix pel seu títol nobiliari, és a dir, per
l’estament social aristocràtic del qual forma part. Al llarg de l’obra, s’opera un canvi en la caracterització
externa del personatge (canvi de veu i de vestuari) quan passa de criat a Marquès. Pel que fa a la
caracterització interna, el Marquès és definit com a aristòcrata pel títol nobiliari i pel poder que exerceix,
el qual fa servir per a aconseguir allò que li produeix plaer. No sols exerceix el poder de la seua classe
social, sinó que sent plaer en la tortura psicològica de Gabriel i en l’observació del seu patiment. El
Marquès es caracteritza per posar el seu plaer per davant de qualsevol altra cosa, incloent-hi la vida
humana:
«GABRIEL: […]. El teu marquès, per exemple, exerceix el poder… Gaudeix d’un poder
efectiu, real…» (p. 94).
També hi apareix com un esperit il·lustrat que mostra interés per la investigació científica:
“MARQUÈS (amb dignitat): No sóc un assassí! Sóc un científic! […] L’únic que
m’interessa és l’estudi del comportament humà! Els sers humans són coses reals, coses
vives, i aquest estudi produeix en mi major plaer que totes les vostres obres de teatre “(p.
109).
La moralitat és que el Marquès posa per davant satisfer el seu plaer o les seues “necessitats” que el
respecte a la vida humana. La recerca del plaer té una contrapartida: causar la mort:
“MARQUÈS: […] Oh! Quina ocasió tan excepcional per dur a terme el meu
experiment! Aneu a morir de la mateixa manera que el meu personatge! La ficció es
retira, vençuda per la realitat! Ja no hi ha dues visions del món ni de les coses! Una visió
tan sols, una visió única, la veritat! La veritat per damunt de tots els sentiments i de totes
les convencions socials...! La veritat, Gabriel! Això val el mateix que una vida!” (p.
110).
Quant al sadisme de l’obra, tot i que podem pensar que es tracta del Marquès de Sade, l’autor ho
nega al pròleg i diu que en aquesta època el Marquès de Sade no es trobava a París:
“MARQUÈS: […] I el verí, el verí vertader a poc a poc començarà a actuar sobre el
vostre organisme... molt lentament... durant algunes hores, i de manera dolorosa” (p. 116)
L’altre personatge, Gabriel de Beaumont, sí que té nom i cognom. Això l’individualitza com a
persona i fa que s’accentue el paper de víctima. No està caracteritzat externament, però sí que sabem
que és un comediant, un actor de prestigi, triomfador, de fama i reconeixement pel seu treball artístic.
que mostra un gran orgull professional:
GABRIEL: Una prova? (Molest, ferit en el seu orgull professional.) Voleu dir que no
confieu en la meua capacitat... en la meua experiència...,? Us heu pensat potser, que sóc
un principiant? (p. 101)
Ambdós personatges es caracteritzen per la seua pertinença a classes socials diferets, i Gabriel es
mostra també com algú conscient del lloc que ocupa dins d’una societat dividida en estaments, cosa
que no li agrada però ell mateix perpetua pel que fa a les convencions socials, com s’observa en el
comportament diferent que adopta quan creu que tracta amb el criat i quan tracta amb el Marquès:
«GABRIEL: […]. I, de tota manera, la meua nissaga i la meua professió se m’imposen
sempre com un mur de contenció, com una guàrdia vigilant, que em diu: ets rebut pels
reis i seus a les taules de la noblesa, però mai no podràs posar-te al seu nivell. Sempre
seràs un còmic» (p. 95).
Resulta fàcil d’enganyar perquè només es guia per les aparences, per això pren el Marquès per criat
quan el rep fent de criat, sense fixar-se en res més:
«CRIAT (sense abandonar el to humil i discret que ha mantingut des del principi): I per què no?
Quantes vegades heu vist vós el senyor marquès, és a dir, a mi, en la vostra vida? Tres,
quatre, cinc com a màxim; sempre de lluny, amb la seua perruca i els seus vestits de
gala… No… Mireu: és molt fàcil… Una discreta penombra, un pentinat distint, una
casaca corrent, i, sobretot, la manera de parlar i els gestos d’un criat… I amb això és
suficient… (Somriu.) I jo, innocent de mi, pensava que no podria mantenir la ficció ni un
moment, davant de vós, tot un professional! Oh, però és de veres que no us n’heu
adonat? La meua conversa, les coses que he dit –no la manera de dir-les, em
compreneu?– la… la profunditat dels meus raonaments, la temàtica… Tot això havia
d’haver atret la vostra atenció, tot això em delatava… Però no… Us heu deixat
 convèncer només que per la forma externa… Anava vestit de criat, doncs havia de ser un
criat…» (p. 96).
Els dos personatges, per tant, s’oposen: nom personal (individual)/títol nobiliari (estament social);
aristòcrata/comediant; poderós/dominat; titellaire/titella; enganyador/enganyat; botxí/víctima. No es
produeix una evolució interna dels personatges al llarg de l’obra, sinó que, en el cas del Marquès,
simplement va destapant-se progressivament, llevant-se les màscares. En realitat, l’obra no pretén
construir uns personatges complexos i canviants, sinó que té com a objectiu plantejar unes idees o
reflexions i crear un joc d’interaccions basat en els enganys i les sorpreses.

-Quina temàtica pròpia de l’obra es veu en aquest fragment? Quines altres temàtiques són
característiques d’aquesta obra?
Els temes principals de El verí del teatre són la creació artística, la frontera entre realitat i ficció
en la interpretació actoral, la interpretació teatral i les tècniques interpretatives, la transgressió de
les normes morals, i les relacions desiguals de poder o, dit d’una altra manera, la vertebració d’una
societat piramidal i les diferències de poder entre classes socials.
En relació a la frontera entre realitat i ficció, el teatre hi apareix com una representació que es pot
repetir, i es contraposa al moment únic i irrepetible, i també a l’objecte artístic únic:
“GABRIEL (sense comprendre): Però això amb el teatre no és possible. Amb el text de
l’obra, potser sí… Però amb la representació…
MARQUÈS (ràpid): La representació també, Gabriel…! És justament la representació
allò que m’interessa!
GABRIEL: I, on aneu a conservar-la, doncs? (Divertit.) Una representació no es pot
emmarcar, com un quadre, ni col·locar en un prestatge…” (p. 107)
Deduïm d’açò que al Marquès no li agrada la “representació”, sinó més bé les arts “úniques”, com
la pintura i l’escultura, i la “representació” de la mort se situa entre la realitat i la ficció.
Pel que fa a la transgressió de les normes morals, l’obra planteja una reflexió sobre els límits morals
del plaer a partir de la bellesa que pot produir en l’espectador la transgressió de les normes, en aquest
cas a partir d’exercir la crueltat. Aquests són els fragments on millor es pot veure el tema de la bellesa
que pot tindre o oferir la transgressió de les convencions:
“MARQUÈS: […] Però jo, quan parlava de l’infern en la terra, ho feia no amb to de
rebuig… moral… ni de condemnació pietosa… Constatava objectivament un fet pel qual,
per altra banda, sent una certa admiració… diguem-ne estètica…
GABRIEL (sorprès): llavors, no us comprenc, senyor marquès… Com pot tenir la
transgressió… bellesa?
MARQUÈS: Oh, però (Una mica decebut.) No ho penseu vós també? Això m’estranya…
Realment, quan interpreteu personatges depravats o assassins, no sentiu al fons de la
vostra ànima una certa enveja…? Vull dir…durant un temps abandoneu la pell de les
convencions socials, de les formes establertes… Deixeu de ser com cal…”(p. 109)
“MARQUÈS (amb dignitat): […] Els sers humans són coses reals, coses vives, i aquest
estudi produeix en mi major plaer que totes les vostres obres de teatre, i les vostres
simfonies! (p. 109)
“Ja no hi ha dues visions del món ni de les coses! Una visió tan sols, una visió única, la
veritat! La veritat per damunt de tots els sentiments i de totes les convencions socials…!
La veritat, Gabriel! Això val el mateix que una vida!” (p.109-110)

Respecte a les relacions humanes i el poder, els

personatges actuen en el món real, com si fora un teatre o
una ficció —el tòpic del món com a teatre—, en funció de les
convencions socials: en la vida actuem —vivim— segons unes
convencions socials. A més, aquestes convencions atorguen
poder als estaments superiors i releguen els estaments
inferiors a una situació de sotmetiment.
 A través dels dos nivells de lectura de l’obra, l’oposició art (representació) versus vida (veritat) hi
apareix, d’una banda, vinculada a l’àmbit artístic (representació teatral/moment únic, ficció/realitat) i, de
l’altra, a l’àmbit social (autenticitat/simulació, la representació en funció de les convencions socials, el
plaer com a objectiu).

-Analitza les característiques del tractament de l’acció en El verí del teatre. La pregunta
podria relacionar-se amb el tractament de l’espai de l’acció i/o amb el tractament del t e mps.
Sobre l’espai de l’acció, es podria plantejar la quantitat d’espais, les seues característiques, el
seu canvi o transformació al llarg de l’obra i els possibles punts d’entrada i eixida dels
personatges. Sobre el temps de l ’ acció (localització temporal i durada), es podria plantejar en
quina franja horària se situa l’acció i si la durada de l’acció és més o menys llarga (a partir de la
consideració de si l’acció és lineal i completa o si presenta algun tipus de recurs, com ara alguna
el·lipsi temporal).
L’espai escenogràfic de l’acció ens presenta un espai únic, definit en l’acotació inicial: “Sala
privada de rebre d’un palau rococó”. Es tracta d’un espai tancat, en el qual no hi ha moviments
d’entrada ni d’eixida: el finestral és “enreixat” i de les dues portes, una correspon a un armari encastat i
l’altra està tancada amb clau. A més, quan el Marquès descorre les cortines i es transforma l’espai —
apareix un espai escènic dins de l’espai—, el nou espai confirma el tancament, comparat a una presó,
sense porta i amb finestres enreixades. Aquest espai escènic dins l’espai de l’acció també queda fixat
quan es fa referència al “prosceni del petit teatre” (p. 102):
“(El MARQUÈS descorre les cortines de la gran arcada que fa xamfrà en el fòrum, i hi queda al
descobert una espècie d’absis, amb estretes finestres enreixades, i sense cap porta. Els murs són de
pedra, sense treballar. Sembla el decorat «teatral» d’una presó de l’edat mitjana […]” (p. 102).
Aquest espai progressivament es va transformant i és cada vegada més tancat, la qual cosa crea un
efecte de presó o gàbia en Gabriel:
“MARQUÈS (dolçament): Llavors, em descobrisc davant el vostre valor. (Avança cap a un
costat de l’escenari, per la part on ha descorregut les cortines, i prem una motllura de la paret.
Suaument i sense bruit comença a baixar del sostre una gran reixa, la qual, en uns segons tan
sols, arriba a terra, tancant completament la boca del petit escenari)” (p. 118).
Quant al temps, la localització temporal de l’acció està indicada en l’acotació inicial: “s’observa
l’avanç inexorable del capvespre”, moment en què el sol ja s'ha post i va entrant la nit, i més endavant,
quan s’assenyala que un rellotge toca les sis (“Sonen en un rellotge llunyà, sis campanades” (p. 92). La durada
temporal és breu, aproximadament d’una hora, i l’acció no presenta el·lipsis temporals ni alteracions
de l’ordre temporal, és a dir, l’acció és completa i lineal.
Tot plegat, crea una atmosfera fosca i angoixant, amb un espai tancat i opressiu i la llum declinant
del capvespre que deixa l’espai només il·luminat amb els canelobres. Aquesta ambientació sinistra és
pròpia del drama que s’hi desenvoluparà i presagia la desgràcia.
A l’obra hi ha una escassa presència del passat anterior a la situació inicial de l’acció i l’inici de la
història coincideix amb l’inici de l’acció. Únicament veiem una retrospecció o analepsi indirecta a la
primera pàgina de l’obra: “GABRIEL: […] En l’entreacte de la funció d’ahir va enviar-me un missatge:
‘Desitjaria parlar uns minuts amb el senyor Gabriel de Beaumont, comediant…’”. També veiem únicament una
anticipació o prolepsi, quan mitjançant el darrer parlament del Marquès (fi de l’acció) se’ns avança el
final de la història: la mort de Gabriel.
En darrer lloc, l’acció no està estructurada en una seqüència formal, és a dir, no hi ha divisions en
escenes i hi ha un acte únic, per la qual cosa els dos personatges es troben tothora a escena. Si
haguéssem d’establir una estructura interna de l’acció podríem veure quatre parts, que es relacionen
directament amb els diferents enganys: 1) primera part: el Marquès es fa passar pel Criat; 2) segona
part: veiem el canvi de la denominació Criat>Marquès, assistim a la primera dramatització o
interpretació del text i Gabriel acaba pensant que ha estat enverinat; 3) tercera part: hi ha la proposta
de fer la segona dramatització i Gabriel, en acabar, pensa que li ha donat l’antídot; 4) quarta part: hi ha
la transformació de l’espai amb la baixada de la reixa i el Marquès li diu a Gabriel que li ha donat el verí.
 -Veiem un engany o un efecte sorpresa en aquest fragment d’El verí del teatre? Juguen un
paper destacat aquests recursos en l’obra? Raona la resposta amb el comentari d'altres
exemples d’enganys o d’efectes sorpresa presents en l’obra.
La subministració d’informació té una importància clau en
l’obra, que, efectivament, gira al voltant de l’engany i la
sorpresa com a recursos fonamentals. Gabriel és sotmés a
una sèrie d’enganys i experimenta diferents sorpreses, com
també el receptor de l’obra, nosaltres, que ens situem al
mateix nivell informatiu que Gabriel. Es produeix un desnivell
en el coneixement de la informació entre el que sap el
Marquès i el que saben Gabriel i els destinataris de l’obra.
L’obra es construeix sobre el joc de manipulació informativa
(per part del Marquès) i l’efecte que provoca en Gabriel i en
el lector/espectador. Aquest encadenament d’enganys i de
sorpreses juga un notable paper en l’obra perquè
accentuen el dramatisme.
El recurs a l’engany es manifesta en moltes ocasions: quan el Marquès es fa passar per Criat; quan
el Marquès explica la raó de la cita al palau: una suposada prova d’un text escrit per ell que es revelarà
com una excusa; quan el Marquès deixa que Gabriel crega que ha estat enverinat amb el vi, no li ho
desmenteix, per tant, l’està enganyant. A partir d’aquest engany el Marquès fa creure a Gabriel que
s’està jugant la vida i li proposa una segona dramatització del text; finalment, el Marquès fa creure a
Gabriel que li ha donat l’antídot després de la segona escenificació, però no és cert.
Les grans sorpreses dins la trama són quan Gabriel s’assabenta que el Criat era el Marquès fent de
criat —ho comprovem en l’acotació que assenyala que “el mira bocabadat” (p. 98)—; i quan Gabriel
s’assabenta que el Marquès li ha donat el verí i no l’antídot i s’adona que el pla del Marquès conduïa a
una única finalitat: contemplar la seua mort. Gabriel, davant la sorpresa, s’aferra a una última esperança i
implora que tot allò no siga veritat, que siga només un somni. En aquest moment sabem que Gabriel
estava condemnat des del principi, que el Marquès ha jugat amb ell com amb un titella i, alhora, amb
nosaltres, com a lectors/espectadors:
“GABRIEL (aferrant-se angoixat a una darrera i fútil esperança): […] Digueu-m’ho, per
favor… Digueu-me que no és veritat… digueu-me que somie…” (p. 115).