ANTROPOLOGIA SOCIAL

LA CULTURA EN SOCIETAT
Processos de significats, racionalitzacions i relacions de poder
La Antropologia es una ciència social que aplica el mètode científic.

Las culturas se construyen a partir de nuestro entorno, símbolos y

manera de ver el mundo.

CULTURA>> Construcción colectiva a partir de nuestras creencias.

Culturas primitivas-culturas evolucionadas

No hay evolución en las culturas ni en el ser humano. Los seres

humanos se juegan la vida en la frontera para llegar a una evolución.

La gente se va de su país para mejorar su estatus social.

COLONIALISMO: Francia y Reino Unido controlan el 90% del mundo.

Descubrieron que tenían el control de la tierra. Para poder sacar
recursos -> Lo hacían a través de los estados. Se benefician del poder
de los recursos. No lograban comunicarse con otras personas
(culturas).

Descubrimiento de América.

Analizaron culturas para tener un control total en sus trabajos

de campo. -> Surgimiento de la Antropologia.

PRIMITIVO-SALVAJE-EVOLUCIONADO
Alteridad: Con las miradas de una a otro construimos identidad. Soy
quien soy porque estoy en un contexto, en un país.

No nos constituimos a través de las emociones.

Somos seres colectivos: si no vivimos en colectividad, no

sobrevivimos. Nos construimos en el espacio colectivo. Tú te
defiendes por tus creencias y valores.

Antropologia: Ese contexto colectivo es el que nos constituye.

❖ Pautes de conducta: Forma de construir nuestras pautas sociales.

❖ Organización social: El pensamiento crítico
❖ Sistemas simbólicos: Símbolos (per exemple-> esglèsia) nos
pasamos la vida construyendo símbolos.

Identidades históricas

No hay verdades absolutas y únicas.

MIRADA EUROCÉNTRICA: Mirada de privilegios, jerarquía… Nos creemos que

nuestra cultura es mejor que las otras.

Después del descubrimiento de América crearon una forma de pensamiento

que sigue a día de hoy.

VARIABILIDAD CULTURAL

David Hume: La experiencia es la única fuente confiable de

conocimiento.

L’antropologia neix del descobriment de la humanitat exòtica y de la

il·lustració per trobar la raó de les discontinuïtats culturals.

● MÓN CIVILITZAT: Reservat per l’historiador.

● MÓN SALVATGE: Primitiu, arcaic.
Mètodes, observacions, análisis-> explica la complexitat del món
contemporani. Les diversitats i abolicions de les barreres i les
relacions socials.

ETNOGRAFÍA: Proceso de participar en una cultura. Dues escoles o

tradicions antropologiques: La Escola europea está formada per->
L’antropologia social britànica i l’etnologia francesa.

>>ANTROPOLOGIA BRITÁNICA

BRONISLAW MALINOWSKI (1884)-> El treball de camp entèn com

l’observació intensiva i participativa d’una cultura estrangera.

Funcionalismo-> intenta dar cuenta de cuál es la naturaleza de los

estados mentales.

RADCLIFF-BROWN-> Investigación de la naturaleza de la sociedad humana

por medio de la comparación sistemática de sociedad de diversos tipos.

>>ANTROPOLOGIA FRANCESA

DURKHEIM-> Considera que la sociedad no solo está constituida por

individuos sinó que también por objetos materiales que tienen un papel
en la vida comunitaria-> SER HUMANO COLECTIVO.

CLAUDE LÉVI-STRAUSS-> I’éxit de l’estructuralisme el seu vincle amb

els altres ciències humanes i amb la filosofia i sociologia.

>>ANTROPOLOGIA NORD AMERICANA

Investigacions directes, estudi de les llengües i les seves

ramificacions. Trencament al concepte.

BOAZ-> Poder estudiar las culturas individuales

KROBER-> Pauta, configuració i estil per expressar un tipus

d’integració no psicològica de la cultura.
LA CULTURA: SÍMBOLS I SIGNIFICATS

La cultura fabrica significats de manera i qual els éssers humans

interpreten la seva experiència i guien les seves accions.

Las culturas no son estáticas. Son un mecanismo para expresar las

emociones.

CULTURA: Sistema de símbolos y significados compartidos. (Geertz)

L’anàlisis cultural és determinar tants les independències com les

interconnexions-> L’organització cultural.

Per símbols i significats son les premisses bàsiques que una cultura
utilitza per organitzar la vida i el mon socials.

Exemples de símbols: Velo, trenes africanes…

Hi ha símbols comaprtits que es dona i actua en situacions socials i

s’encarna en trobades públiques. Es una aplicació colectiva de lo
general a lo particular. De lo privat a lo social.

Les categories són els mecanismes que generen exclusió.

CONCEPTES:

Etnoecología: Son les relacions complexes entre la diversitats

cultural i la diversitat biològic. Sense negar els impactes negatius
que els humans poden tenir en la conservació dels ecosistemes.

Etnologia: Estudi comparatiu del material etnografic amb

l’objectiu de produir teories i generalitzacions sobre la diversitat i
similitud humana.
 Etnografia: Estudi descriptiu de les societats o cultures
(monografies) elaborat a partir d’informació de primera mà obtinguda
en una comunitat determinada i utilitzant mètodes i tècniques com el
treball de camp i l’observació participant.

Antropologia social o cultural: s'encarrega precisament de

l'estudi de les societats i les cultures que habiten el món que vivim.

Alteridad: como yo mira al OTRO. Detrás de la alteridad hay

prejuicios y estereotipos.

INCLUSIÓN-EXCLUSIÓN

Funció social-> Cohesió membres de la societat + límits actuació

Manera d’agrupar-se = + Afectiu que intel·lectual = Grups sostinguts per

sentiments de solidaritat.

Exclusions i inclusions (unions i divisions): Radiquen en estructura

social (i de com aquesta estructura és estructurant).

Estigma: estigma és una condició, atribut, tret o comportament que fa

que la persona portadora sigui inclosa en una categoria social.

LÉVI- STRAUSS: Ordre= Constitueix Significat:

● Idees organitzades sobre un model que proporciona la societat.

● Manera de conceptualizar, classificar, i avaluar la realitat
social en un moment determinat de la història.
● Postulats filosòfics, existencial si normatius: Ética de la
societat + manera de sentir + conceptes bé/mal

TOTA CLASSIFICACIÓ IMPLICA UN ORDRE JERÀRQUIC: Classificar no sols

implica construir grups= Implica disposar aquests grups en unes
relacions espacials.
DURKHEIM: ELS FETS SOCIALS (“Las reglas del método sociológico)

Ordre de fets que presenten molts caràcters especials= Formes d’obrar,

pensar i sentir, exteriors a la persona. Dotades d’un poder de coacció
en virtut del qual, s’imponen.

IMPORTÀNCIA DEL PENSAMENT DE DURKHEIM:

● Fent llegible la racionalitat secreta s’utilitza per:

Classificar + distinguir + separar + dividir + posar en relació
i jerarquitzar en categories tant objectes materials, com
persones/grups.
● No son diferencies culturals les que generen diversitat. sinó els
mecanismes de diversificació. Els mecanismes que es construeixen
per avaluar aquestes diferències.
● BOURDIEU: Veu en categories= Forma de reforçar divisions entre
classes socials.

ORDRE SOCIAL:

➢ Jerarquies i classificacions que es troben en els

objectes, institucions i llenguatges.
➢ Opinions, classificacions i judicis de valor
(imposats per institucions que pretenen ordre social o
per interaccions individus).

Per Durkheim: CLASSIFICACIONS: Elementos de cohesió.

Per Bourdieu: CLASSIFICACIONS: Forma De separació + Desconeixement de

qui formen part d’altres grups. (Diferenciació).

Barreres socials: limitacions i obstacles que es presenten a l'entorn

social i que impedeixen la plena participació i inclusió de
determinats grups de persones.
RITES I RITUALS
El ritual és una forma en les que es buiden múltiples continguts: el
pensament, la moral, allò sagrat, la reproducció, el canvi, el poder o
la rebelió.

R. Smith destaca la importancia del ritual per sobre de la creencia. A

la vegada, la posició de que els rites diuen i no fan. El rite es
considera fonamentalment expressiu.

Ej. Ritual: cuando alguien va de blanco en la iglesia se está casando.

Durkheim diu que la doble funció de la representació sublimada d’allò

social i l’integració de la mateixa. Creu que la tarea principal del
ritual era infundir aquestes representacions col.lectives en cadascuna
de nosaltres

Malonski dius que els rituals representen els desitjos i alivien les
tensions psicològiques sorgides de les problemàtiques existents.

Es ritual es una forma en la que se vacían múltiples contenidos de

pensamiento la moral aquello sagrado la reproducción el cambio el
poder o la revelación.

Rappaport (1974): Els rituals son formals: estilizades, repetitius i

estereotipats. Les persones es realitzen en llocs especials (sagrats)
i en époques determinades.

Ej. En la religión católica cuando nace un niño se bautiza.

El ritual nos transmite las tradiciones. Se transmite tradiciones,

repetits anys i generacions. Els rituals es tradueixen en missatges,
valors i sentiments. Son actes socials.
Rappaport (1974): Els rituals son formals: estilizades, repetitius i
estereotipats. Les persones es realitzen en llocs especials (sagrats)
i en époques determinades.

El antropólogo intenta estudiar la elaboración de esos rituales.

● RITES DE PAS

Los ritos de paso: nazco, me muero, me caso, acabo los estudios.

Momentos de cambios fundamentales en la vida del individuo.

No todos los rituales son ritos de paso.

Son costums associades amb la transició d’un lloc o etapa de la vida

de l’altre.

TRES FASES: La separació, la liminalitat i la incorporació.

1. Las personas se retiran del grupo (escuela).

2. Periodo entre estados, el limbo durante el cual las personas
dejan un sitio o estado para no entrar o unirse al siguiente
estado.
3. Reingresan a la sociedad, el haber completado el rito.

La liminitat sempre manifesta certes característiques, durant aquest

estat, les persones ocupen posicions socials ambigües.

Un intens espiritut comunitari, un sentiment de gran solidaritat,

igualtat i unió.

Los guetos hacen el proceso hacia Europa, están en un proceso de

tránsito, hacen rituales de tránsito, mientras piden papeles.

Les persones que experimenten liminalitat en conjunt formen una

comunitat d’iguals. Les diferencies socials, les que existien o les
que existiren- s’obliden temporalment.
Levi- Strauss estaria d’acord en que un paper dels rites i les
creencies religioses es afirmar i per tant mantenir, la solidaritat
dels adherents d’una religió.

L’ANTROPOLOGIA EN SOCIETAT

L’ESTUDI DE L’ANTROPOLOGIA:

● Es fa amb els resultats

● Analitzar els resultats de la política social i participar com
antropòlegs en el debat que es pugui produir en la societat.
● Investigar sobre les diferents alternatives d’intervenció social
● Investigar la pràctica i el discurs dels models de
desenvolupament.
● Actuar com a mediador, portantveu, defensor o expert dels grups
socials en la seva relació amb les institucions.
● Fer antropología-acció que significa la implicació directa del
antropòleg en la posada en pràctica de les seves conclusions amb
el objectiu de alliberació/emancipació dels subjectes d’estudi.

La antropologia traballa la diversitat. Pot ajudar a través dels

estudis concrets: els informes i treballs sobre minories son de gran
utilitat pel treballador social.

L'antropologia ajuda al coneixement de les societats humanes,

agrupaments socials i institucions socials bàsiques, com la família i
els grups primaris. Així com el anàlisis processuals dels canvis
estructurals, entenen la cultura com un tot interrelacionat i
complexa. Dona importància a les relacions socials de parentiu,
veïnatge i paisanatge, que mediatitzen transversalment qualsevol
relació social.

L'antropologia ajuda al coneixement de les societats humanes,

agrupaments socials i institucions socials bàsiques, com la família i
els grups primaris
Així com el anàlisis processuals dels canvis estructurals, entenen la
cultura com un tot interrelacionat i complexa.

Dona importància a les relacions socials de parentiu, veïnatge i

paisanatge, que mediatitzen transversalment qualsevol relació social.

La implicació de la comunitat en la resolució dels de conflictes

social i en la intervenció social primària es fonamental per conèixer
la consistència d’un teixit social.

Tècniques de treball de camp, amb estances prolongades i fent ús de

l’observació participant, de gran utilitat en el treball social.

La figura de l’altre on l'antropologia troba la seva pròpia identitat.

L’alter ja sigui pertanyent a un altre cultura o a la pròpia on es
destinarán els màxims esforços interpretatius.

La implicació de la comunitat en la resolució dels de conflictes

social i en la intervenció social primària és fonamental per conèixer
la consistencia d’un teixit social.

Tècniques de treball de camp, amb estances prolongades i fent ús de

l’observació participant, de gran utilitat en el treball social.

La figura de l’altre on l'antropologia troba la seva pròpia identitat.

L’alter ja sigui pertanyent a un altre cultura o a la pròpia on es
destinarán els màxims esforços interpretatius.

Reconeix la pluralitat de cultures, també les seves referències comuns

i les diferències internes d’una mateixa cultura

Coexisteixen una pluralitat de formes segons el seu estatut social (

edat, sexe, gènere, educació, fortuna, professió, conviccions
polítiques, filiació religiosa, etc.)

L'antropologia aplicada per identificar, valorar i resoldre problemes

contemporanis.

EVOLUCIÓ DEL CONCEPTE D’ALTERITAT

A partir de la dècada de 1950 va ser el canvi de la mirada d’Occident,
i especialment la mirada de la antropologia sobre els altres.

La colonització imposava al altre la negació d’una identitat i d’una

història propia.

M.Augé>> plantea que los otros no son diferentes, han perdido la

facultad de lo exótico. La relació amb els altres s’estableix en la
proximitat, imaginària o real.

Com conviure amb les nostres diferències? Elles amaguen una

problemàtica. Segueixen buscant a l’altre. I al fer-ho, moltes vegades
conformen l’altre amb els altres i es tornen, en certs casos, en
discursos discriminadors.

● ETNOCENTRISMO: Discrimino al otro viéndolo desde mi cultura.

Repudia. Intolerancia.

TEMA 2
RITUAL DE PAS

La migración: Ritual de trayecto por la península de Yucatán con el

objetivo de lograr un estado superior y vivir en una ciudad sagrada.

Viaje iniciático: Círculo simbólico de separación-iniciación

Apropiación del territorio y adquisición del poder: Durante su

recorrido, dos katunes delimitan la zona considerada como su
territorio, establecen fronteras con todo aquello que no se identifica
con su cultura.

La justificación de un gobernante usurpador: Ejemplo ritual individual

para obtener poder y adquisición de conocimiento.
 ● Transformación espiritual y personal adquisición de sabiduría y
poder.
● Hijo adoptivo de un epíteto de kukulkán
● cabia demostrar su valenti para gobernar sometiéndose a un ritual
iniciático
tenía que demostrar su fortaleza, energia, fertilidad y buena
salud.

ETNOCENALTERITAT

EVOLUCIÓ DEL CONCEPTE D’ALTERITAT

El descobriment d’Amèrica és la irrupció masiva d’una alteritat que no

encaixa amb la lògica existents. S’inicia un interés per les cultures
llunyanes que rep un impuls amb els grans viatges i pren la forma del
que Todorov (1991) denomina “exotismo primitivista”.

Es comencen a donar canvis en Occident, i és comença processos

colonials sobre altres pobles, sobre altres cultures, i sobre altres
maneres de vida diferent al modo europeu. La nova trobada dels
europeus amb altres cultures ha donat origen al que sería la pregunta
estructural de l'antropologia ¿ perquè aquests homes són diferents?
La primera teoria científica sobre la diferencia va ser
l’evolucionisme, que va respondre la pregunta de perquè els homes son
diferents mitjançant el concepte d’evolució. Com assenyala, Gellner
(1987) les teories evolucionistes no es limitaven a explicar,
confieren, a la vegada, significat moral i ordre al mon.

Els pobles arcaics i primitius adquireixen un interès especial, ja no

com curiositats, sinó com prova del passat de l’home. L'antropologia
neix, com la ciència de la màquina del temps. El evolucionisme no es
va limitar a explicar la otretat cultural, sinó que va construir el
seu objecte (aquell que explica) a partir de la diferencia cultural:
el altre com diferent a nosaltres.

Malinowski. La importància que pren el treball de camp i en una nova

trajectòria d’articulació del saber -"ponerse uno mismo en la
situación de la experiencia del otro".

Les idees i les conductes solament tenen sentit en el context en el

que es produeixen i practiquen: és el inici de la comprensió dels
altres pel que fan, pensen i diuen de si mateixos. I es parlarà de la
"diversidad cultural". El "otro cultural" serà pensat com divers, com
distint, ja no més diferent.

Lévi-Strauss: la diversitat no és tant producte d’allò que es divers,

sinó de l' ubicació que tingui el que mira aquesta diversitat.
Lévi-Strauss on estableix que existeixen diferencies que separen i
oposen a les cultures. A més diu que cada cultura es desenvolupa
gràcies als intercanvis amb altres. Però es precís que cadascuna
oposi certa resistència, ja que en cas contrari, de seguida no tindria
res que li pertany pròpiament per intercanviar.

Dècada de 1950>> va ser el canvi de la mirada d’Occident, i

especialment la mirada de la antropologia sobre els altres. La
colonització imposava al altre la negació d’una identitat i d’una
història pròpies. La entrada violenta a l’historia d’aquests pobles, i
el oblit polític del seu passat, han creat un ordre que coincideix amb
la voluntat dels estats occidentals. Les causes de les
transformacions d’aquests pobles es van adjudicar a la colonització.
El objecte antropològic es va construir en torn a la noció de
desigualtat: l'altre cultural era producte de la desigualtat.

Darrer quart de segle XX>> Són els que es coneixen amb el nom
d'antropòlegs natius, i que a diferencia dels altres estudien les
seves pròpies societats. Les preguntes apareixen de qui és el distint,
que és ara l’altre. Com senyala Gravano (1995), avui som conscients
de que la otredat és una construcció, i del que es tracta és que la
antropología resulta competent com constructora d’aquesta otredat. M.
Augé (1994, 1995)>> planteja que els altres ja no son diferent o, mes
exactament, han perdut la facultat del exotisme. La relació amb el
altre, ara, s’estableix en la proximitat, real o imaginaria.

La paraula etnocentrisme va ser introduïda per Summer en 1907 .

Aquesta paraula designa una actitud col·lectiva que consisteix en
repudiar… les formes culturals: morals, religioses, socials,
estètiques, que estiguin més allunyades de les que són pròpies d’una
societat donada i engendra intolerància, racisme.

La proclamació d’igualtat natural entre tots els homes i dones, i de

la fraternitat que tindria que unir-nos sense distinció de raça o de
cultura, té quelcom de mentider, perquè deixa fora una diversitat de
fet que s’imposa de la observació, i de la que no n’hi ha prou amb dir
que no afecta al fons del problema per fer com si no existís.

Tot allò que per una cultura és normal, admirat i passa a ser la
mesura general de ponderació dels demes grups socials, encercla una
postura etnocentrista. Aquest en la seva presencia quan la cultura
dels altres s’allunya de les nostres normes, paradigmes o interessos i
termina categoritzant-la com a estranya i anormal. Aquesta conducta té
per principi la no acceptació de la diversitat cultural des de l'
igualtat, sent els modos més habituals en que es manifesta la
ignorància, el despreci i el llenguatge despectiu en la descripció o
interpretació dels altres.

Contacte entre dos cultures no solament a l’absencia d’informació,

sino, també a la manca d’interes en aconseguir-la i i en les nocions a
priori e interesos que determinen les reaccions i resposta molt més
enlla del contacte real. Aquest tipus de conducta es la que tendeix a
més a la formació d’estereotips i ocurreix habitualment com a
consequencia d’un coneixement exterior del altre, producte d’una falta
d’interacció amb aquest altre
RELATIVISME CULTURAL I COMPARATIVISME

El relativisme apareix al s.XX, relacionat am la conflictivitat que

apareixia entre les cultures.

Països centrals i els altres xoquen com cultures antagòniques, en les

que es tracta d’imposar els seus valors en les altres.

Cada cultura intenta imposar els seus valors en els altres.

El relativisme diu que hi no hi ha una llengua universal, ni hi ha un

sistema de creences, ni veritats universals.

Relativisme intenta deixar de costat la pròpia cultura, per entendre

la racionalitat interna de la cultura que s’estudia. “ La ley y el
orden que todo fenómeno cultural conlleva”.

Cada cultura necesita autoorganizarse.

Kaplan y Manners ens diuen que cada cultura té una configuració única,
amb el seu propi entorn.

M.Harris ens planteja el següent:

“No hay por qué considerar el canibalismo, la guerra, el sacrificio

humano y la pobreza como logros culturales valiosos para llevar a cabo
un estudio objetivo de estos fenómenos. Nada hay de malo en tratar de
estudiar ciertas pautas culturales porque se desean cambiarlas. La
objetividad científica no tiene su origen en la ausencia de
prejuicios, sino en tener cuidado de no permitir que los propios
prejuicios influyan en el resultado del proceso de investigación”.

Herskovits planteja que “Los juicios de valor que hacemos están

basados en nuestra experiencia. Nuestra experiencia es interpretada
por cada individuo por el concepto endoculturación.”
RELATIVISME VS COMPARATIVISME

Les dues corrents saben que no hi ha dos cultures exactament iguals.

Però s’accepta dues coses:

(1) que generalment totes les parts d’una cultura están, en alguna
forma interrelacionades.
(2) i els comparativistes diuen que la comparació seguida de
l’abstracció no solament és veritat, sinó legítim.

S.XX L’antropologia es centra en la explicació de les similituds i les

diferencies de la continuitat i el canvi cultural en el temps.

“La única disciplina que sigue conservando la comparación como

elemento básico de comprensión de la realidad social”.

COM REDEFINIR EL CONCEPTE?

“Las afirmaciones sobre la igualdad de género humano, la relatividad

de las culturas y el derecho de cada una a darse su propia forma son
inconsistentes si no las ubicamos en las condiciones actuales de
universalización e interdependencia. En el mundo contemporáneo está
interdependencia no es una relación de reciprocidad igualitaria, como
en sociedades arcaicas donde el intercambio de subsistencias era
controlado por principios que restablecen una y otra vez el
equilibrio.”

UNIVERSALISME I PARTICULARISME

DOS CORRENTS DE PENSAMENT EN RELACIÓ A LA CULTURA

L’universalisme corrent de pensament que neix amb la il·lustració quan

es considerar la cultura per oposició a la natura, a la vegada que com
un caràcter distintiu de la espècie humana i com un conjunt de
coneixements adquirits per les societats al llarg del seu
desenvolupament històric.

UNIVERSALITATS: Certes característiques biològiques, psicològiques,

socials i culturals són universals, ja que es troben en totes les
cultures.

Els tres universals són aquells que més o menys distingueixen al Homo
sapiens d’altres espècies. Els de base biologista parlen de la
infancia, la sexualitat, etc i el cervell per fer símbols,
llenguatges, etc.

Els universals socials es troben la vida en grup i família. La vida en

família i el compartir aliments es universal.

Totes les societats humanes, la cultura organitza la vida social i

depèn d’interaccions socials per la seva expressió i continuació.

L’exogràmia i el tabú de d’incest que és castiga de formes diferent en

les diferents cultures. El matrimoni per tant de fora del grup és
inevitable.

GENERALITATS

Entre els universals i els singulars hi ha un terreny intermedi que

consisteix en generalitats culturals. Es tracta de regularitats que
ocurren en diferents époques i llocs, però no en totes les cultures.

PARTICULARISME

Una particularitat és un tret de la cultura que no està generalitzat,

apareix en un lloc, cultura o societat. Avui en dia amb la comunicació
i els transports, els trets particulars s’han dispensat.

EJ: Correfoc, castellers…

Les particularitats són cada cop més rares. Al enfrontar-se a

problemes similars, la gent diferent arriba a solucions similars.
Les cultures estan modelades per patrons diferents i mostren
variacions distintes.

Els patrons de creences, les costums i les pràctiques donen

peculiaritat a les tradicions culturals particulars.

Alguns events encara que siguin universals poden ser diferents en

funció d’allò en que s’incideix: celebracions relacionades al
naixement, la pubertat, el matrimoni, la paternitat o la mort.

FUNCIONALISME:Intenta donar conta de quina és la naturalesa dels

estats mentals.

ESTRUCTURALISME:

CULTURA I/O SOCIETAT

SOCIETAT: Grup relativament important d’éssers humans en interacció

constant que reconeixen una pertinença comuna i la institucionalizen.

CULTURA: Conjunt de coneixements apresos per l’individu com a membre

de la societat, al marge del seu codi genètic, i que actuen com un
mecanisme adaptatiu que s’expressa en les formes de vida i pensament
d’un grup social. Cultura i societat són dues cares d’una mateixa
moneda. Son dos conceptes que és complementen i s’han de pensar
plegats.

QUÈ ÉS LA CULTURA?

E.P. Taylor proposà ja al 1871 que la Cultura eren sistemes de

comportament i de pensament humans que obeïen a lleis naturals: això
vol dir que la cultura es pot estudiar científicament. “Cultura o
civilització és aquest tot summament complex que inclou el
coneixement, les creences, l’art, la moral, el dret, la costum i
qualsevol altres hàbits i capacitats adquirits per l’home com a membre
de la societat”

La cultura té tres dimensions fonamentals: conductes, idees i objectes

>> Conjunt de conductes apreses per l’individu i que actuen com un

mecanisme adaptatiu que s’expressa en les formes de vida i pensament
d’un grup social.

>> Conjunt de idees, representacions i/o de principis que organitzen

conscientment els diferents aspectes de la vida social així com el
conjunt de normes, positives o negatives, i dels valors que van
associats a aquestes maneres d'actuar i pensar.

>> Conjunt d’objectes materials produïts i utilitzats per aquests

grups socials. És el que es coneix com a Cultura Material.

Les idees de la nostra ment guien el nostre comportament. La cultura

és la fabrica del significat amb el quals els ésser humans interpreten
la seva experiència i guien les seves accions. La combinació
d’aprenentatge, idees i genètica formen part també de la cultura, per
tant el debat és que comportament socialment transmesos en ella que es
combina aprenentatge i genètica formen part de la cultura.

El comportament dona forma a les idees, les conforma, orienta derriba,

desarraiga i fa emergir el nexe de trets cognoscitius que acompanya i
guia el comportament a curt plac. El comportament i les idees tenen
que veure’s com elements d’una interrelació. A curt plaç, les idees
guien les conductes, però a llarg plaç, és el comportament el que guia
i da forma a les idees.

La cultura és una fábrica de significados. I és de tots.

La cultura es el ser humano el hombre o la mujer en un espacio de
significación (que concepto tengo yo de la juventud, de la vejez, del
espacio público).

Un mercat social de cosnum, funciones pel mercat i no pels valors que

proporciona la cultura.

Bourdieu en la reproducció de la societat, la cultura té un lloc

central, és fonamental per entendre les relacions i les diferències
socials: explica els processos de transmissió dels béns culturals i
simbòlics i els processos reproductius. Concepte de cultura com
concepte semiòtic, en la que el home es un animal immers en trames de
significació que ell mateix ha construït.

La cultura és una ciència interpretativa en recerca de significacions.

La cultura és pública perquè la seva significació també ho és. La
cultura és un context dintre del qual es poden descriure aquests
fenòmens de manera intel·ligible.

ENCULTURACIÓ; ACULTURACIÓ; TRANSCULTURACIÓ; INTERCULTURACIÓ

No vamos evolucionando, vamos transformando. No hay nadie más

evolucionado que otro. Estamos evolucionando rápido porque por culpa
del consumo no estamos satisfechos. Deseos permanente de cumplir
deseos.

Evolución>> algo que es primitivo y algo que es desarrollado, modelo

de homogeneización.

Transmisión cultural: Hace formar y hacer aprender de forma consciente

o inconsciente y totes les cultures disposen dels mitjans necessaris
per fer arribar la cultura als seus membres. (PROCÈS ENCULTURACIÓ)

Procesos de enculturació colectivos, individuales…

Cada generació queda en condicions de reproduir el comportament, les
normes i la forma de veure el món de les generacions que precederien,
incloent-hi el propi procés enculturatiu.

El nostre propi aprenentatge cultural depèn de la capacitat que

desenvolupem al fer servir símbols, signes.

Les persones creen, recorden i lidien amb les idees. Entenen i

apliquen sistemes específics de significat simbòlics. • Els individus
interioritzen gradualment un sistema de significats i i símbols
prèviament establerts. Usen sistemes culturals per definir el seu mon,
expressar els seus sentiments i realitzen judicis. El sistema ajuda a
guiar el comportament i les percepcions al llarg de les seves vides.

La cultura també es transmet a través de l’observació . La cultura

s’absorbeix de forma inconscient. • Totes les poblacions humanes
posseeixen capacitats equivalents per a la cultura. Sense importar els
seus gens o la seva apariència física, les persones poden aprendre
qualsevol tradició cultural.

ACULTURACIÓ:
Aculturació>> Proceso mediante el cual la cultura se transmite a
través de un continuo contacto de primera mano por parte de los grupos
de culturas diferentes, uno de los cuales tiene con frecuencia una
civilización más altamente desarrollada. El proceso puede ser
unilateral o bilateral. Proceso seguido por los pueblos en su
incorporación a otra cultura. Implica aceptación, rechazo y
reorganización.

ÈTNIA, CLASSE, GÈNERE I GENERACIONAL

DESCRIPCIÓ I IDENTITAT:
Mèmbres d’un grup ètnic comparteix certes creences, valors, hàbits,
costums i norems ja que tenen antecedetns comuns. Es defineixen a ells
mateixos com diferents i especials degut a característiques culturals.

S’espera que pensem i actuen de certes formes (estereotípiques) en

base a la percepció de la nostra identitat (llatí, home, blanc, vell).

Fredrik Barth (1969), existeix etnicitat quan hi ha una certa

identitat ètnica i els altres la defineixen.

Les diferencies culturals s'associen amb l'ètnia, la classe, la regió

o la religió. Amb freqüència els individus posseeixen més d’un grup
d’identitat.

Moltes vegades els grups ètnics són minories. Quan es creu que el grup
ètnic té una base biològica (comparteix sang o gens) se li anomena
raça.

La raça, com l‘etnicitat en general, és una categoria cultural, mes

que una realitat biològica. Els grups ètnics o la raça deriven de
contrastos percebuts i perpetuats en societats particulars i no
calcificacions científiques basades en gens comuns.

Estats nació estrcutura organizativa política: hemos construido el

mundo en función de fronteras.

La diversitat ètnica s'associa amb la interacció i la coexistència

grupal positiva, o en conflicte . Hi han estats-nació en que molts
grups culturals viuen en harmonia. Els estats multi tribals i multi
ètnics, el colonialisme i la dominació estrangera sobre un territori,
fa que amb molta freqüència es construeixen fronteres que no es
corresponen amb les divisions culturals preexistents.

S’utilitza el sinònim del concepte de raça amb minories ètniques, quan

es parla de moros, negres, filipins o peruans..és a dir els immigrants
pobres. Per suposat no és diu minoria ètnica a un angles o un Murcia
que visqui a Catalunya. El concepte d’etnicitat o grup ètnic,
relacionat amb la identitat cultural, foren construïts per substituir
el terme de raça, i evitar les discriminacions racistes. Hi han dos
prejudicis: l’idea que hi han dos àmbits: un natural i un altre
cultural, i és creu que incideix de forma diferent en l'experiència
humana, i per altre el criteri específic de diferenciació humana.

CLASSE SOCIAL VERSUS STATUS

Status>> posició que algú ocupa en una societat, sense importar el

prestigi.

● Status adscrits: Poca o cap opció d’escollir-los (edat, gènere…)

En algunes societats un status adscrit s'associa amb una posició

en la jerarquia sociopolítica (el grups minoritaris són
considerats inferiors. Tenen menys poder i poca possibilitat
d’accés als recursos que tenen els grups majoritaris, que tenen
status superior i posseeixen el control)

● Status adquirits: no són automàtics, sinó que arriben a través

d’eleccions, accions, esforços, talents i poden ser positius o
negatius.

La familia es un estatus social.

GÈNERE

Les feministes van anomenar el terme gender a les conductes femenines

i masculines i entenent que dites conductes tenen que veure a les
convencions socials.

Hi havia una critica al biologisme del gènere i per tant era necessari
analitzar fins a quin punt la inferioritat o dependència de les dones
eren naturals i per tant inalterables.
Les relacions entre els sexes son fonamentalment polítiques. Hi ha
una convicció de que l’agressió es per natura masculina i la
passivitat femenina es una racionalització patriarcal de les
desigualtats socials. I son per sobre de tot resultat del aprenentatge
social.

GENERACIONAL

Els individus experimenten al llarg de la seva vida un desenvolupament

fisiològic i mental. Totes les cultures compartimentaran el curs de la
biografia en períodes que li atribueixen propietats, que li serveixen
per categoritzar als individus i pautat el seu comportament en cada
etapa. No són universals les fases en que es divideix el cicle vital
(pot ser abans o després del naixement i acabar abans o després de la
mort ).Caràcter relatiu de la divisió i canvia en el espai i en el
temps així com estructura social i passen per ritus de pas.

Planteja també anàlisis transversals sobre l’edat com a procés

cultural Antropologia per tant del cicle vital i de les relacions
Inter generacionals.

INTERSECCIONALITAT

Interseccionalitat: “los complejos, irreductibles, variados y

variables efectos que resultan cuando múltiples ejes de diferencia
—económica, política, cultural, psíquica, subjetiva y experiencial— se
intersecan en contextos históricos específicos”.

Juga un paper important de

1. La diferencia entesa com relació social

2. La diferencia conceptualitzada com subjectivitat

3. La diferencia construïda com identitat

 4. La diferencia categoritzada com experiencia. Cadascuna
d’aquestes quatre formacions està cada vegada marcada per la
interseccionalitat. Aquest anàlisi interseccional explora com els
diferents eixos de diferencia s’articulen en nivells múltiples i
simultanis en el sorgiment de modalitats d’exclusions, desigualtat i
formació de subjectes específics.

TRES ENFOCS DE LES INTERSECCIONS

1. Inter categorial presumeix l'existència de interseccions i tracta

de cartografiar la relació entre diferents grups socials i com
aquests estan canviant.
2. Intracategorial és conscient de les limitacions de les
categorització existents e interroga la forma que marca els
límits i expressa la d’istincio intracategorial es consciente de
las limitacions de las categoritzacions
3. Anticategorial s’ocupa de la crítica de la presumpció de que les
categories son donades previament.

TEMA 3

SOCIETAT PRIMITIVES I SOCIETATS COMPLEXES

SOCIETAT PRIMITIVA

a) Reductes primitius al si de societats complexes: Zones rurals,

grups ètnics marginats, etc., poden ésser abordats des de la
metodologia tradicional (treball de camp prolongat, observació
participant i mètode comparatiu).

b) A partir de la modernització en el que el antropòleg explica els

canvis culturals que experimenten els pobles immersos en la
transformació (emigració, conseqüències de la reconversió laboral, de
la urbanitzacions, etc; sobre institucions, creences I valors de la
cultura d'origen).

c) Aplicació dels mètodes tradicionals (barris, fabriques, etc.). Fer

servir moltes tècniques provinents d'altres disciplines, especialment
de la sociologia i la psicologia de grup

d) Estudis de quasi-grups, xarxes, conjunts d'acció, etc., però

segueixen assentant-se sobre una perspectiva holística.

Jean Perrin: el paper del coneixement és explicar lo visible complex

per lo invisible simple.

Legislar, desunir, reduir, aquests són els principis fonamentals del

pensament clàssic.

El pensament crític contemporani. Intenta llegir la complexitat de lo

real sota l'aparien cia simple dels fenòmens. No hi han fenòmens
simple.

SOCIETAT COMPLEXA

CONEIXEMENT >> és una aventura en espiral que té un punt de partida

històric, però no té fi, I que té sense parar que relaitzar cercles
concèntrics>> el descobriment d'un principi simple no és el fi, sinó
que reenvia de nou al principi simple que ha aclarit en part.

● Quina és la complicació?. Quan hi ha un nombre increïble

d'interaccions, per exemple entre molècules en una cèl·lula o
neurones en un cervell
● El antropòleg està professionalment capacitat per estudiar
aquestes estructures intersticials, I explicar la seva relació
amb institucions estratègiques fonamentals en les que
s'inscriuen.
 ● Hi han categories en institucions paral·leles de les societats
complexes: com les relacions de parentiu, d'amistat, de treball,
etc.
● Les estructures no institucionals es superposen al sistema I
funciona I existeixen en virtut d'aquest, que és anterior a elles
des d’un punt de vista lògic I no cronològic.
● Els "salvatges" ho eren cada cop menys i augmentava les
dificultats per trobar mons incontaminats de la influencia
occidental o urbanoindustrial
● Augé analitza com els sistemes de representació són al servei de
complexes operacions de classificació; el destí de les quals és
imposar al temps, I' espai, I 'individu o la societat un ordre,
estenent-hi ponts entre compartiments estancs, desmentint les
fragmentacions, dotant I 'experiència individual d'un sentit
social i I 'experiència social d'un valor individual.
● Un sistema social pot ser concebut com un sistema de valors.
● Una societat consisteix en una sèrie d'individus lligats per una
xarxa de relacions socials. Quan existeix una certa harmonització
dels seus interessos individuals
● Una societat no pot existir sinó hi ha com a base una certa
similitud en els interessos dels seus membres.

Estar d'acord sobre els valors, la similitud d'interessos és un

requisit previ de tot sistema social. Les relacions socials implica un
interès comú I son conscients de la seva comunitat d'interessos. En
una societat simple, els membres coincideixen bastant en les seves
valoracions. En una societat moderna-complexa, la coincidència és
molt menor si considerem la societat com un tot, però podem trobar una
concordança molt major entre els membres d'un grup o classe dins de la
societat.

Les raons que donen els membres de qualsevol comunitat de les costums
que observen son dades importants per al antropòleg El ritus positius
I negatius dels anomenats “salvatges” existeixen I persisteixen perquè
son part del mecanisme gràcies al qual una societat ordenada continua
existint I servint per establir certs valors socials fonamentals..
Existeixen valors socials que varien molt d'una societat a altre..

Criticable intentar descobrir lleis universals humanes, lleis

històriques, relacions constants entre fenòmens culturals, oblidant
una cultura que arriba a absorbir i a enderrocar totes les altres.
Taylor en que I'holisme és científicament impossible. L'holisme topa
immediatament amb la unitat d'anàlisi.

Poble estudiat pot estar situat en qualsevol punt del mapa. I que
poden esser pobles colonitzats, I que llur comprensió no es possible
sense tenir en compte el fenomen colonial en el seu conjunt, la
situació colonial especifica en que una població es troba i el procés
que l'ha portat a una situació semblant. . La renúncia a aquesta
complexitat te el cos d'un coneixement inadequat.

Leach les tipologies que s'utilitzen per a la comparació. Es

classifica sobre molt poques variables i sense tenir en compte totes
les combinacions possibles. La majoria de les vegades les
classificacions acaben per no tenir sentit

Utilitzades com a comprovació de les hipòtesis, exigeixen un saludable

refinament de categories i dels propis plantejaments hipotètics,
esquivant generalitzacions indegudes.

SISTEMES DE PARENTIU

El parentiu es sosté com el reconeixement de les condicions bisexuals

en el engendrament (maternitat i paternitat) i l’exclusió de certes
parelles (evitació del incest)

Les relacions que s’estableixen entre sexualitat i matrimoni, entre

maternitat i paternitat física i jurídica.
Son sistemes que a la vegada són acció (definint regularitats de
comportament) i de pensament (definint estructures conceptuals) el
parentiu representa sobretot una realitat cultural, responent a
determinacions pròpies.

Pot ser abordat des de vessants diverses: afectiu, normatiu, simbòlic,

estratègic, etc

Un sistema de parentiu no consisteix en els llaços objectius de

filiació o de consanguinitat que es donen entre les individus: és un
sistema arbitrari de representacions (Lévi-Srtrauss, 1968).

El parentiu és una manera d’organitzar un determinat tipus de

relacions

Les societats primitives aquest entramat de lligams d’aliança, de

filiació, de consanguinitat juga un paper important en l’organització
econòmica, política, religiosa i social de la comunitat.

Les terminologies de parentiu s’estructuren segons tres coordenades

principals: la generació, la col·lateralitat (que indica la distància
lateral respecte a ego) i el sexe.

PARENTIUS I PARENTELES

El fet biològic és un home, una dona, nens. Els llaços son socials. El
parentiu designa a la vegada

1) Les persones que son els nostres parents

2) Una institució que regula el funcionament de la vida social.

El parentiu representa una de les combinacions possibles en el
univers dels arranjaments coneguts.

EL ESPAI DE PARENTIU. EL GRUP DOMÈSTIC

 ● El grup domèstic és un conjunt de persones que comparteixen un
mateix espai d’existència; la cohabitació és essencial.
● La noció de família es refereix essencialment al llaç conjugal.
El pare, la mare i els fills.
● Alguns grups domèstics estan constituïts únicament per una
família. Altres poden comprendre varies
● El grup domèstic, a mes de les famílies poden incloure també
persones sense relacions de parentiu, que comparteix les
activitats de producció ( domèstics) o no les comparteixen
(inquilins)

MATRIMONI

La prohibició de l’incest és universal, aquesta regla amb el seu

vessant positiu preconitza el matrimoni fora de cert grup de parents.
L’incest sol incloure (però no pas sempre) pare, mare, germà, germana,
i certs cosins;

Totes les societats han regulat l’intercanvi de dones entre grups, han
establert regles per afavorir o restringir certs tipus d’aliança.

● Matrimoni preferencial aquell que designa com a cònjuge

desitjable, bé que no obligat, una determinada categoria de
parents: per exemple, certs cosins germans.
● Matrimoni prescriptiu aquell que prescriu com a necessària
l’elecció d’un cònjuge dins d’un grup predeterminat d’individus.
● L’existència de grups exó gams que son respectivament i
recíprocament “donadors” i “receptors” de dones, i la regla és
que “qualsevol grup només pot rebre dones dels seus donadors i
només pot lliurar-ne als seus receptors.

La funció primordial del matrimoni és la d’assignar certs drets als

fills i a tal fi establir la legalitat de la descendència.
Leach proposa una sèrie de funcions possibles del matrimoni (…) De les
deu classes de drets que proposa en relació amb el matrimoni, però
se’n podrien donar més d’un alhora. Aquets drets són:

a) establir el pare legal dels fills d’una dona

b)establir la mare legal dels fills d’un home

c) Donar al marit un monopoli sobre la vida sexual de la muller

d)Donar a la muller un monopoli sobre la vida sexual del marit

e) donar al marit una part o el monopoli dels drets sobre el

treball domèstic i d’altres de la dona

f) Donar a la muller una part o el monopoli dels drets sobre el

treball del marit

g) Donar al marit tots o una part dels drets sobre els béns que
pertanyen realment o potencialment a la muller.

h) Donar a la muller tots o una part dels drets sobre els béns
que pertanyen realment o potencialment al marit

i) Establir un fons comú de béns (una associació) en benefici

dels fills del matrimoni

j) Establir una relació d’afinitat socialment significativa entre

el marit i els germans de la muller

TIPUS DE MATRIMONI

◦ Monogàmia;

◦ Poligàmia

◦ Levirat (quan el marit de la muller mor la muller ha de contraure

matrimoni amb un dels germans del seu marit; així la família no sols
conserva els drets sobre la reproducció de la dona, sinó que els
vincles d’aliança entre ambdues famílies es mantenen);

◦ Sororat (quan a la mort de la muller, el marit es casa amb la

germana d’ella)

SISTEMES ELEMENTALS

Es caracteritzen per l'existència de regles d’aliança que prescrivien

al individu la categoria de dones que tenen que desposar i aquelles
que els hi estan prohibides.

La forma mes senzilla de matrimoni fora del grup és el intercanvi de

germanes. Intercanvi restringit, un home te que casar-se amb la seva
prima cruçada bilateral, prendrà esposa on el seu pare a pres la
seva., etc.etc.

El segon tipus és sistema asimètric o d’intercanvi generalitzat, posa

en relació totes les seccions de la tribu.

SISTEMES COMPLEXES

No es defineix per les categories de parents amb el que es té que

contraure matrimoni, sinó per la que està prohibida. Les societats
contemporànies i societats exòtiques funcionen amb aquest model La
regla universal de la prohibició del incest. Va del intercanvi
restringit a la suposada lliure elecció del conjugue.

RESIDÈNCIA

El tipus de residencia defineixen el lloc on habitarà en novell

matrimoni. La residencia es un element important de l’organització
social d’una comunitat, determina els grups de veïnatge que estaran en
contacte quotidià i sovint cooperaran en determinades tasques.

- Patrilocal. Quan el matrimoni s’instal·la on viuen els parents

patrilineals del marit.
- Virilocal El matrimoni se’n va a viure amb el grup del marit,
independentment que aquest grup sigui compost de parents patrilineals.
- Matrilocal. El matrimoni s’instal·la amb els parents matrilineals de
la dona.

- Uxorilocal. En el cas que la residencia sigui amb els parents de la

dona sense que aquests siguin exclusivament matrilineals

- Avunculocal. El nou matrimoni s’instal·la amb el germà de la mare del

marit.

- Bilocal o ambilocal. Si el matrimoni pot escollir entre la

virilocalitat i la uxirilocalitat

- Neolocal. Si el matrimoni s’estableix en una nova residencia

FILIACIÓ I ALIANÇA

La terminologia del parentiu s’artícula amb els tipus de filiació LA

FILIACIÓ. Son els llaços entre els individus que descendeixen els uns
dels altres. El principi juga en els dos sentits, ascendent o descent
al llarg de les generaciones succesives. Tota societat coneix la
filiació però algunes li otorguen major importancia que altres.
Distingim la línia directa- els pares i mares dels nostres pares i la
colateral, els cosins, persones amb les que tenim un antepassat comú,
però que no som descendent. La memoria geneologica en la nostra
societat no és molt profunda. Es redueix a tres generacions mes o
menys.

Filiació: Un grup de descendència o de filiació es una entitat social

públicament reconeguda tal que el fet de ser descendent lineal d’un
avantpassat real o mític determinat, constitueix criteri de
pertinença.

Filiació unilineal és aquella en la que l’individu queda adscrit al

grup de descendència a través d’una única línia, sigui la femenina i
en aquest cas la filiació es matrilineal, sigui la masculina, que
donarà lloc a una filiació patrilineal.

En les nostres societat els grups socials estan menys determinats pel
parentiu que sobre la base de les classes, d’edat, classe social,
afinitat amical, el lloc de treball, el exercici d’oci. Totes aquestes
separacions socials estarien reagrupades i determinades en funció de
la pertinença al grup de parentiu.

FUNCIONS

Grups de descendència matrilineal, el paper no són exercits per

les dones sinó pels homes del grup de filiació (el germà de la
mare tindrà un paper fonamental en els grups de descendència
matrilineal.

La filiació patrilineal (o agnatícia) es aquella en què l’accés

al grup de descendència es transmet a través dels homes.

Filiació bilineal (hi ha doble filiació). De vegades hi ha un

tipus de filiació matrilineal que per transmetre certs drets i
un tipus de filiació patrilineal per a transmetre d’altres.

LLINATGE I CLAN

El llinatge es un grup de parents consanguinis que poden demostrar que

provenen d’un mateix avantpassat real comú. Aquesta descendència
seguirà el traçat del tipus de filiació patri o matrilineal que tingui
el grup.

El llinatge actua com un grup fonamental dins l’organització social

d’una comunitat, regulantne la producció, redistribuint-ne els béns,
formant una estructura política consistent

Clan és un grup de persones que diuen que descendeixen per filiació

unilineal d’un avantpassat comú, real o fictici, però que no poden
provar les relacions genealògiques efectives que els uneixen amb
aquest avantpassat. És més gran que el llinatge (sol haver-hi diversos
llinatges dins i un mateix clan) els seus membres es troben mes
dispersos en l’espai que en el cas del llinatge. La seva funció es
d’integrar una societat a un nivell més ampli que no pas el llinatge,
tot i que mes concret.

NOUS DEBATS EN ELS SISTEMES PARENTIU

1) La família moderna s’ha fet mes petita està al voltant de la

parella. Ha deixat de ser un espai de producció i és mes un motiu de
consum. Ja no assegura les funcions d'assistència que en altres temps
s’encarregava. La socialització dels fills es comparteix amb altres
institucions.

2) Pel contrari se li reconeix una força formidable ja que s’ha fet

refugi, lloc privilegiat de l’afectivitat. La parella i els fills
capitalitzaran tots els sentiments que no poden expressar-se en la
societat deshumanitzada.

LA FAMILIA TRONCAL

Estan sota els mateix sostre tres generacions, les del pare i la mare,
un dels fills casats i la seva muller i els seus fills.

El grup domèstic està estretament identificat amb la casa. A mes

d’incloure la residencia- granja i les seves dependències,
construccions i terres, drets sobre els bens col·lectius.

A cada casa se li atribueix els drets sobre els usos de les aigües,
els boscos, etc. I passen de generació en generació.

IDENTIFICACIÓ
L'existència latent de les xarxes de parentiu té una enorme
importància en una societat que aïlla al individu: família refugi.

La xarxa familiar permet identificar-se en el temps i en el espai. En

aquesta historia familiar per lo qual se sap qui se és i d’on es
prové.

Les xarxes proporcionen un sentiment d’estabilitat, de pertinença,

funcionen com un sistema d’identificació

Les relacions de parentiu constitueixen un mitja d’accés a la

comunitat. . No és l’únic mitja que existeix agrupaments formals i
cada vegada mes en l’actualitat que proporciona als estranys el mitja
d’integrar-se. Tot i això el parentiu es el mitja privilegiat d’accés
als altres, a la creació de relacions socials.

ESTRATÈGIES D’ALIANÇA

L 'ideologia de la família nuclear proclama el dret del individu a

escollir el seu conjugue, al igual que el lloc on volen viure i els
parents que volen tenir. La família nuclear és portadora d’un ideal de
democràcia i llibertat.

Està prohibit casar-se amb els parents més pròxims, però mes enllà,
l’elecció és teòricament lliure. A pesar d’això els matrimonis
consanguinis, matrimonis homo gams i en dogams suposen regles no
expressades que mostren polítiques familiars d’aliança

Abans del 1914 el matrimoni estava portat per regles molt estrictes.
Que Comprometia tot el futur de l’explotació familiar, era l’ocasió
d’una transacció econòmica de la mes alta importància. Contribuïa a
reafirmar la jerarquia social i la posició de la família. Era un tema
de tot el grup mes que del individu. Era la família la que se casaba i
un es casaba amb una família.
L'estratègia matrimonial apareix com dels tipus de la mes general
“estratègia de reproducció biològica, cultural, social, que tot el
grup posa en acció per transmetre a la generació següent mantenint o
augmentat els poders i els privilegis que ell mateix ha heretat.

Louis Roussel, distingeix les unions de fet o cohabitacions estables;

la cohabitació juvenil en que els dos membres de la parella estan
solters i sense nens. Es parlarà d’unió lliure

Matrimoni de prova, matrimoni refusat.

L’unió sense enllaç legal, està en situació de normalització en les

societats europees.

Aquesta liberalització de les costums ha estat mantinguda pel perfecte

domini de la contracepció. El primer període de cohabitació juvenil
es caracteritza com estèril. Els joves es casen quan s’anuncia un
embaràs o la intenció d’ell.

L’extensió del període d’estudis superiors entre les dones i

l’extensió del salari femení forma part de l’explicació d’aquest
fenomen

La crisi econòmica manté als joves durant mes temps en la llar dels
seus pares. Del que es tracta d’una veritable transformació cultural,
una nova definició de la parella.

Les persones que cohabiten es casen i divorcien tenen una doctrina

amorosa diferent de les parelles que contemplen un compromís llarg. La
cohabitació dona primacia a la relació amorosa, però reivindica també
l’autonomia del individu, pel qual la parella no té que ser un fre.

Les relacions entre matrimoni, nivell d’estudi i posició social, s’ha

posat de manifest el efecte negatiu que ha tingut amb relació al
matrimoni la dote
LA PARELLA INFORMAL I LA FLIA MONOPARENTAL

Cada cop mes hi ha parelles sense casar-se, s'instal·len en la llarga

duració, el que posa de manifest avui pel fort augment del nombre de
naixements fora del matrimoni.

Els homes formen noves parelles, les dones es queden soles. I quan
tenen un o varis fills entren en el grup de les famílies
monoparentals. Incloent dones cap de famílies viudes o divorciades.

Aquestes famílies pateixen una pèrdua d’ingressos força importants,

fins al punt de que els nous pobres de la societat es recluten amb
freqüència entre aquestes famílies composades per mares i els seus
fills.

Estem davant del final de la norma única en el matrimoni monògam. No

es tracta, per altra part, del final de la família. El reforçament de
les xarxes de parentiu en la que la seva força havíem destacat en els
capítols anteriors no constitueix un contrapès a la fragilitat de la
parella.

Quan el llaç matrimonial es fort el llaç de filiació es debilita i a

la inversa, els llaços verticals es reforcen quan la relació conjugal
apareix fràgil.

La comparació amb altres sistemes de parentiu mostra que un sistema

així és viable.

El nous status femení i els valors de la societat post industrial

s’acomoden malament. La informalitat general de la vida social s'estén
a les relacions matrimonials.

En l’actualitat el control social sobre la família, és mes discret,

menys coercitiu, però probablement mes insidiós i mes ampli. No sembla
imposar ni normes socials ni regles morals.
La pràctica d elecció social contemporània és culpabilitat en
qualsevol cas.

Davant de la reforma de la legislació sobre el divorci, el mateix

tipus de control inquisidor s’aplicava als matrimonis, sota el pretext
de protegir al nen. El procés de divorci erigia al tribunal en agencia
de control.

Al multiplicar-se va ser quan el divorci tendeix a banalitzar-se i a

perdre el seu aspecte culpabilitzant.

ANTROPOLOGIA DEL GÈNERE I DEL COS

Antropologia estudia com la cultura expressa les diferencies entre

homes i dones. Paper sexuals, donada inicialment per la divisió del
treball (a partir de diferencies biològiques-maternitat)

Paper important a les diferencies inherents o apreses entre els sexes.

M.Mead (1935). El perquè de les diferencies conductuals i de

temperament, arribant a la conclusió que són creacions culturals.
Criticada pel psicologisme

Murdock (1937) ha fet una comparació de la divisió sexual del treball

en varies societats i conclou que les diferencies no estan definides
per raons físiques. Sinó per assignacions de tasques en la comunitat.

Darrera aquest debat hi ha dos postures enfrontades de

natura/cultura. Levi-Strauss mostra de com les societats presenten
aquestes divisions.

A les dones se’ls assigna tasques en funció d’allò natural (ser mare i
les tasques domestiques). I s’entén que això determinarà el destí de
les persones.
Als anys 60-70 sorgeix un moviment feminista que analitza l’opressió
femenina en relació al capitalisme i al patriarcat, descartant la
naturalització de l’opressió de les dones.

Es treballa a partir d’allò que és innat i que és adquirit en les

característiques masculines i femenines

Es qüestiona la mirada androcèntrica i és treballa a partir de la

historia de les dones.

Es comença a treballar des dels elements i la universalitat de les

relacions de gènere. I sobretot sobre elements d’accés al poder. I el
seu paper en l’acció social i política.

Quasi totes les interpretacions sobre l’origen de l’opressió de la

dona l’ubicaven en la reproducció

Moltes feministes volien sortir del debat de les diferencies en allò

biològic, ja que aquest és immutable i lo social és transformable.

No hi ha comportaments o característiques de personalitat exclusives

d’un sexe. Tots dos comparteixen trets i conductes humanes.

Amb lo qual es dedueix que la posició de la dona no està determinada

biològica sinó culturalment

El estudi dels papers sexuals és el estudi del gènere. I els rols són
assignats en funció de la pertinença a un gènere

El concepte de gènere és la definició d’allò que pertanys a certa

classe o espècie.

La divisió de gènere està relacionada a la conceptualització del

sentir, actuar o esser. Aquestes formes, la femenina i la masculina no
està necessàriament relacionat amb el cos. Ja que la cultura accepta o
refusa la no correspondència entre sexe i gènere. . Apareguent el
tercer gènere: transexual
CATEGORIES DE GÈNERE

1. L’assignació (rotulació o atribució) de gènere: Quan neix el bebè

i a partir de l'aparien cia externa dels genitals
2. La identitat de gènere: a partir de l’adquisició del llenguatge.
A partir de la identitat el nen o nena estructura la seva
experiència vital: sentiments o actituds, jocs. Masculí o femení
que es converteix en el fet de les seves experiències.
3. El paper (rol) de gènere. Són les normes o prescripcions que
dicta la societat i la cultura sobre quin és el comportament
femení o masculí. Molt relacionada a la divisió sexual del
treball.. Tot això condiciona els estereotips

La categoria gènere permet delimitar amb mes precisió com la

diferencia pren la dimensió de desigualtat. (alguns ho situen en el
parentiu, altres en lo simbòlic.)

Rubin diu que la subordinació de les dones és producte de les

relacions que organitzen i produeixen la sexualitat i el gènere

EL COS

Identitat de gènere és una identitat corporal. Ens identifiquem en

relació al gènere a partir d’una determinada corporeïtat. Des de una
determinada vivència i percepció de nosaltres mateixos com a carnals.

Es passa de observar el cos com objectes a esser subjectes en la que

es determina una trajectòria vital

Empoderament de les dones passa per lo corporal

Marcel Mauss és el primer que fa una teoria sòcio-antropològica del

cos
Foucault és pioner en els estudis de cos sobretot en el anàlisis del
biopoder i les relacions entre poder i coneixement. Diu que lo
corporal ha estat processat social i políticament en diferents
contextos i aquests a permet als subjectes resistir des de el propi
cos.

Bordieu ha fet treballs sobre el gust, el habitus i les relacions

entre cos i classe

Noció d’embodiment planteja que lo corporal és el autèntic camp de la

cultura com procés material d’interacció social i entenent la seva
dimensió potencial, intencional, intersubjectiva, activa i relacional.

Bordieu ha fet treballs sobre el gust, el habitus i les relacions

entre cos i classe

Noció d’embodiment planteja que lo corporal és el autèntic camp de la

cultura com procés material d’interacció social i entenent la seva
dimensió potencial, intencional, intersubjectiva, activa i relacional.

L’antropologia compromesa necessita l’economia, la política i el

anàlisis de les estructures. Però també el estudi de les interaccions
personals, les percepcions i les vivències. Això pot aportar-ho
l’antropologia del cos.

Segons Conell(1995) enmig dels discursos i les institucions hi ha

cossos múltiples. L’antropologia del cos no pot ser ni biologista ni
constructivista. Te que tenir en conte la interacció i la
reflexibilitat.

Conèixer els discursos i les pràctiques , els fenòmens de resistència

i de creació cultural

L’antropologia compromesa necessita l’economia, la política i el

anàlisis de les estructures. Però també el estudi de les interaccions
personals, les percepcions i les vivències. Això pot aportar-ho
l’antropologia del cos.

Segons Conell(1995) enmig dels discursos i les institucions hi ha

cossos múltiples. L’antropologia del cos no pot ser ni biologista ni
constructivista. Te que tenir en conte la interacció i la
reflexibilitat.

Conèixer els discursos i les pràctiques , els fenòmens de resistència

i de creació cultural

RELIGIÓ I MAGIA

● Les practiques màgiques tenen com a finalitat la coerció directa

d’uns poders místics amb la intenció d’actuar sobre el mon
material
● Les practiques religioses comporten una dependència de poders
sobrenaturals als quals se’ls pot suplicar que actuïn d’una o
altra manera, però que no pot pas manipular directament

RELIGIÓ

rELIGIÓ >> Mrc general que permet a l’individu d’ordenar les seves
relacions amb l’univers i adaptar-s’hi.

Durkheim: proporcionar un sistema de nocions o creences que permeti a

l’individu de representar-se la societat a la qual pertany, i les
obscures relacions que l’uneixen a aquesta societat»

Hi han dues menes de rituals :

● Els ritus de pas, que marquen cada una de les etapes del cicle
vital de l’individu ;
● Els ritus d’intensificació, que tenen lloc en els moments de
crisi del grup considerat en la seva totalitat (manca de pluges,
 amenaça de guerra, etc) i tenen com a objecte refermar-ne la
cohesió

La religió és una de les formes mes poderoses de producció i

legitimació social de realitats conceptuals, una aspecte dels sistemes
de representació

Durkheim y Mauss deien les categories lògiques mitjançant el qual el

esser humà ordenava l’univers sencer a través de la religió eren
categories social i establien un nexe de la societat amb el cosmos.

En tant que univers simbòlic, la religió és un intent humà de concebir

tot el univers com humanament significatiu:

Se li atribueix la tarea de legitimar interessos creats per la

societat, integrar individualment esquemes socialment
considerats no desviats, informar de les condicions que han de
guiar l’administració dels recursos morals disponibles en ordre a
satisfer necessitats i alcançar metes.

El anàlisi del fet religiós ens permeten identificar els temps en que
vivim. La diversitat social s’expressa també en la diversitat de les
opcions religioses. Havent sigut la religió en el Passat un dels
elements importants de la cohesió social

RELIGIÓ I POSTMODERNITAT

Actualment en el context postmodern se ha produït una revitalització

del fet religiós però allunyat de les religions tradicionals fortament
institucionalitzades.

La globalització ha fet possible que els fluxes migratoris hagin

aportat amb ells noves cosmovisions I pràctiques religioses que tenen
una important funció identitaria I de sentit per aquests col·lectius.

L’home postmodern viu la seva religiositat freqüentment des del

sincretisme (que no deixa de ser un tipus de pluralisme).No té
problemes per combinar ideologies I pràctiques religioses teòricament
incompatibles entre si que articula de tal forma que dona sentit el
mon que li rodeja I les peripècies vitals que li succeeixen.

Amb l’arribada de la modernitat i l’apel·lació a la primacia de la raó i

el progrés universals es planteja l’autonomia del mon que al final no
necessita de Deu ni d’allò religiós, un mon que no necessita de lo
sagrat per progressar.

Es perd la visió unitària del mon donant pas a un pluralisme en el que

el saber religiós desbancant a la religió com mediador amb la
naturalesa , sent el coneixement científic el que té validesa.

La Religió es configura com una institució social mes, però no la

institució per excel·lència. Es concedeix al individu i caracteritzat
per una ètica autònoma que sorgeix fonamentalment de la raó.

La religió institucional pateix una gran crisi al percebre com una

estructura de poder burocratitzada I ritualitzada prosperant noves
formes religioses personals i comunitàries.

Ja no és creu en una raó universal que ens guiï al Progres, sinó en

una multitud de raons sent impossible parlar del esser humà universal
I abstracte típic de la modernitat.

Es produeixen una forta individualització de l’experiència religiosa

associada a allò emotiu on el enfoc racional perd molt de pes.
D’alguna manera es reivindica que el esser humà és mes que solament
raó.

Aquesta època també es caracteritza per que els individus concerts

elaboren una religió a la carta adaptada a les seves necessitats
vitals.
Segons Bordieu assistim a “una dissolució d’allò religiós en un ampli
camp de manipulació simbòlica. Els agents d’aquests àmbit s’han
multiplicat. Un àmbit religiós en els que els límits estarien
difuminats I on les organitzacions religioses I els seus especialistes
es veuen obligats a compartir expectatives amb altres institucions I
professionals seculars I religiosos.

NOUS MOVIMENTS RELIGIOSOS

Aquest terme fa referència a una amplia gama de grups religiosos i

espirituals, cultes i sectes que han sorgit en els països occidentals.
S’inclou una gran varietat de grups: des de els grups espirituals als
grups d’autoajuda, dels grups Nova Era fins a sectes molt tancades com
els Hare Khrisna.

Altres rituals com els rituals catòlics de Setmana Santa associats a

les processions han tingut un increment alt d’assistència I
participació. Religiositat postmoderna a la que hem al·ludit en la que
el individu pot participar en un rite, per això no significa una
adhesió a la ideologia u altres pràctiques d’aquesta confessió.

Molts d’aquests nous moviments tenen el seu origen en tradicions

religioses ja establertes com pot ser el cristianisme, el hinduisme
o el budisme mentre que altres han sorgit de tendències desconegudes
fins ara en Occident.

Alguns moviments s'associen fortament a la personalitat carismàtica

del seu fundador ( com el cas de l'església de la Unificació). La gran
majoria dels membres d’aquests nous moviments son conversos de primera
generació.

El origen de molts casos d’aquests nous moviments es troben en Asia,

EEUU, i en Africà. La religiositat africana tenen un fort component
ètnic e identitari
Els investigadors del fet religiós han proposat varies teories per
explicar el creixement dels nous moviments religiosos. Per alguns
autors son una resposta als processos de alliberació i secularització
que tenen lloc en la societat i en les esglésies tradicionals.

Molts creients tenen la sensació de que les religions tradicionals

s'han fet fortament ritualista i troben consol i una major sensació de
pertinença i comunitat en nous moviments que son mes petits (permeten
per tant una major interacció) i menys impersonals.

Per Bryan Wilson aquests moviments son el resultat d’un ràpid canvi
social. En una època en la que s’alterin les formes socials
tradicionals, els individus busquen explicacions que els hi donin
seguretat existencial.

El increment dels grups que fan hincapie en l’espiritualitat personal

ens està indicant que, davant la inestabilitat I la incertidumbre,
moltes persones senten la necessitat de “tornar a connectar” amb els
seus propis valors I creences.

Les noves religiositats emergents en la modernitat tornen a posar de

manifest que la religió desapareix, simplement es transforma, es
metamorfosea.

S’observa un cert declive de la religió considerada en termes

d’estructures de poder burocratitzades i ritualitzades, mentres
prosperen noves formes religioses personals i comunitàries.

La pluralització i segmentació del fenomen religiós condueix a una

nova forma de relació amb la modernitat… Una espècie de un supermercat
espiritual i del sentit pren forma en nous contexts ideològics i de
cerca de significats.
S’està donant un procés de privatització de la religió en el mon
contemporani I per tant una especialització institucional de la
religió.

El fenomen religiós sobrepassa els estrets límits de les institucions

religioses I es filtra en la vida quotidiana de les mes diverses I
discontinues maneres, adoptant una forma aparent “invisibilitat”.

En consonància amb aquesta dinàmica, la producció moderna de

religiositat s’expressa amb el sorgiment d’universos sagrats autònoms
I competitius, entre els quals el individu “consumidor” escull aquell
que mes li convé o millor satisfà les seves necessitats.

Dintre del quadre de les noves religiositats contemporànies estarien

representades des de les xarxes mòbils d’accés a la creença i les
comunitats que no requereixen cap pertinença formal, fins les
comunitats intensives que regulen la vida quotidiana dels seus membres
fins als mínims detalls.

El fenomen religiós s’hauria "desinstitucionalizado" I es trobava

"diseminado" en molts àmbits I en múltiples formes. En aquesta
"nebulosa moderna", les noves religiositats es configurarien com
diferents models de conducta espiritual, que respondria, a la vegada,
a les mes diverses motivacions individuals de selecció I consum de
creences.

En l'àmbit de l’espiritualitat oriental, es pot considerar el budisme

com la religió moderna per excel·lència: individualista, no dogmàtica,
ètica, que uneix cos i esperit

En el nivell sincrètic, el New Age, que es presenta com "religió

humanista", sense dogma clar, incloent la oferta de teràpies
alternatives, etc…seria una altre exponent de la modernitat i de la
"autonomia como religió".
Finalment, la reivindicació del cos adoptaria múltiples formes, a
vegades les que remarquen elements d’intensitat, expressió i emoció
religiosa absents o debilitats en les religions tradicionals o
esglésies establertes.

Amb aquest esperit emocional destaquen els moviments religiosos

carismàtics , catòlics ( com la Renovació Carismàtica) o protestant (
pentecostalisme), que en les darreres dècades han experimentat un
considerable èxit i creixement en diferents contextos, especialment
Llatinoamericà.

ELS FONAMENTALISTES

Hi ha fortes diferencies entre fonamentalismes estatals, semi estatals

I comunitaris.

● Els fonamentalismes estatals són aquells en les en que la forma

d’organització I funció està centrada principalment en el estat,
portant a règims que estan sustentats en la religió.Exemples com
Aràbia Saudi, Iran, Sudan, els talibans en Afganistan.
● Fonamentalismes extra estatals o semi estatals tenen una funció
mixta que combinen el seu rol en el estat amb els que exerceixen
en el Sistema polític parlamentari. Com en Israel (unitat de la
Tora, etc, de la Hermandad musulmana en Jordània. Senadors
republicans recolzats per la Nova Dreta Cristiana en el Congres
d’Estats Units.
● Fonamentalismes comunitaris en les comunitats locals com les
esglésies I moviments evangèlics protestants en Estats Units, AL,
els grups Hezbolá y Hamas en el Medio Oriente.

Es postulen en forma explicita el accés al Estat, com ho demostra la

revolució islàmica en Iran, temptatives similar en la península Aràbic
I primers passos de grups fonamentalistes protestants en Estats Units
per a després constituir-se com a moviment polític.
Es vol instaurar la llei religiosa com la única capaç d’integrar a
tota la societat sobre de certeses I valors absoluts. Aquests són
fonamentalismes tradicionals que es caracteritzen per la seva oposició
manifesta a la modernitat, una interpretació estricta dels textos
religiosos, una proclama per rescatar les arrels històriques del estat
I de la societat.

El “fonamentalisme religiós” és un conjunt d’accions I postulats que

es basen en els següents principis:

1. Inamobilitat de la tradició,
2. Infabilitat dels llibres sagrats (El coran, la Tora, els
evangèlics) a través de la seva interpretació
3. Respecte estricte a les cerimònies litúrgiques
4. Orientació antimoderna

Aquesta línia parla d’una visió dual del mon I la realitat, fent una
dicotomia entre el bé I el mal, creients e infidels. Pretenen
restaurar un nexe de continuïtat entre passat, present I futur.

El principi basic que és comu a tots el fonamentalismes es en la

sacralització total de tots els aspects de la vida humana I sumisió
del manera de pensar, viure I actuar a un conjunt de principis
teocràtics.

Tant en Orient Mitjà, EEUU I America Llatina, és l’éxistencia d’una

rupture cultural I combinació de canvis globals amb alta religiositat.

Els fonamentalismes no és un fenomen unitari sinó depen dels paisos I

dels moments histórics, els països I els postulats que es proclamen.

El fonamentalisme Islàmic hi ha que distingir dues tendències

principals representats pel govern d’Iran I Aràbia Saudita, que
responen a la divisió del mon musulmà entre xiïtes I sunnites.
A l’interior de cada país existeixen grups fonamentalistes que han
adaptat a les particularitats com exemple la Hermandad Musulmana en
Egipte I Jordània amb representació parlamentaria.

Altres grups, recorren a la violència I a actes terroristes com el

grup Hezbola.

De cap manera I sota cap circumstancia el fonamentalisme Islàmic pot

ser confós amb el conjunt d el’Islam

En Israel, el fonamentalisme jueu representa un fenomen que es dona en

el context de la formació d’un estat modern, que ha assumit als
principis de diversitat, pluralisme I democràcia com forma de govern.

Els fonamentalistes protestants són grups minoritaris amb

característiques de lobby o de partits polítics que pretenen refer el
mon, utilitzen la combinació de valor tradicionals I pràctiques
altament modernes. No refuten la modernitat, sinó que tracten de
millorar-la o sanar-la, donant a la gent status dins de les seves
comunitats religioses, . De la mateixa manera en que el diner I
l’educació donen prestigi en el mon dels laics.

REPRESENTATIVITAT POLÍTICA

PODER

Diferenciar allò que és basa en la força i el que no, el que prové del
individu i el que prové d’un sistema o d’un càrrec.

El poder “independent” és una relació de domini basada en les

capacitats d’un individu, tals com el coneixement o una experiència
especial.
 >>Poder en les societats igualitàries son el mitja principal per
la qual una persona aconsegueix influir sobre el grup, que permet
arbitrar en els desacords o servir de exemple.

>>Poder en societats centralitzades el poder independent pot

arribar a objectivar-se i formalitzar-se, és a dir, vincular-se a un
determinat càrrec, independentment de qui l’ocupi, però també generar
una dominació política

S’analitza una sèrie d’interessos:

● › El interès pel poder

● › La manera d’accedir a ell i de exercir-lo
● › La incorporació en el territori
● › Les identitats que s’afirmen en ell
● › Els espais que delimiten
● › Les representacions
● › Les pràctiques que conformen l’esfera de lo públic

FOCAULT: hi ha que analitzar el “com” s’exerceix el poder. Saber les

condicions en que sorgeix el poder, aquesta aptitud per governar.
S’expressa amb la paraula “representativitat”. El poder i la
representació del poder són dos cares de la mateixa moneda per
l’antropologia.

Poder dependent sorgeix quan un individu amb poder independent que

atribueix a un altre el dret a prendre decisions. Pot fer-ho de tres
maneres

1) Un individu pot concedir poders decisoris a altres

2) Un grup que tingui el poder pot assignar aquests drets a

altres individus

3) Un grup o individu pot delegar aquests drets en altres

individus.
En societats no centralitzades e igualitàries, els líders no solen
disposar de la coacció física i tenen que dependre enterament del
poder consensual.

LEGITIMITAT

La legitimitat bé donada pel procés per el qual un president arriba

al càrrec.

● Un gran home en polinèsia pot arribar a legitimitat mitjançant

festes.
● Un rei britànic ho aconsegueix amb el hereu
● Un primer ministre amb el control dels vots parlamentaris
● Un jove cheyenne pel seu valor en la guerra

ORGANITZACIÓ POLÍTICA

L’autoritat per prendre decisions que afecten el interès públic es

col·loca en alguna part del sistema social:

● Parentiu
● Economia
● Religió

Els caps de grup poden governar-se en virtut

● De les seves posicions com caps de família, llinatges o classes.

● O en alguns casos basen el seu dret en el llinatge diví.
● O es basarà en la distribució de bens i serveis. Per tant el cap
formarà part integral dels rols i maneres d’intercanvi econòmic.

En l ‘ús legítim del poder les persones obeeixen perquè esperen que
eventualment es beneficiaran del exercici de poder.

Valors i creences fan legitima la distribució dels usos de poder en

certa societat i són component de la seva ideologia política.
Si el poder no és legítim és coercitiu: les persones obeeixen perquè
tenen por d'algun castic immediat, directe i específic. Algunes
societats es recolzen mes que altres en la coacció.

El poder com la ideologia política juga un rol en el manteniment de

l’ordre en la societat.

Les activitats, els successos polítics i els modus de fer en que els
diferents grups competeixen entre sí pel control.

Les fonts de poder fora de les institucions polítiques formals son:

● Els llinatges o els pobles

● La jefatura, pot dependre de la posició política però també de
la manipulació de les xarxes de parentiu o de la riquesa per
aconseguir adherents

Els processos polítics posen de relleu com pot el poder canviar

de mans en una societat, i com pot desenvolupar noves classes
d’organització política.

Els processos polítics recolzen l’ordre social, eviten i resolen

conflictes i promouen el benestar general. Sinó també pot promoure el
conflicte, canviar aspiracions bàsiques de les institucions polítiques
existents o destruir el ordre social.

El conflicte pot en realitat recolzar el ordre social. Competir per

fins il·legítims fer que sembli aquests fins com a legítims.

L’organització política i el dret tenen mecanismes especialitzats i

formals per exercir l’autoritat e imposar la llei.

El punt principal és el grau en que els rols polítics, les

institucions i els processos es diferencien dels altres aspectes de
l’organització social.
Tot això man relacionats amb la complexitat social. Segons el grau de
complexitat les societats son bandes, societats tribals, caciquistes o
estats. Relacionades amb la forma de subsistència, tamany i densitat
de població, sistema econòmic i patrons d’ordenament social.

DRET

● Quan les persones no volem comler les normes o valors. Es

construeixen mecanismes per tractar aquesta situació. Algunes son
informals com la burla els rumors. I es converteixen en modus de
regular la conducta humana. La por als rumors i la manca
d’estimació dels demes modifica les conductes. La bruixeria seria
un altre mecanisme de control.
● L’evitació es un altre forma informal de tractar als
inconformisme socials. Societats petites cooperatives.
L’evitació té un paper crucial tant econòmicament com
psicològicament. Es un mecanisme de compliment.
● Les sancions sobrenaturals també regulen les conductes humanes:
el pecat que rep un càstig sobrenatural, gegants que es mengen
nens, o papa no el que no dona regals als nens que no és porten
bé.

Llei com: "aquellas normas sociales cuya inobservancia o infrac­

ción
encuentra regularmente, de amenaza o de hecho, la aplicación de fuerza
por parte de un individuo o un grupo que tiene el privile­
gio
reconocido por la sociedad de actuar en este modo".

Pot ser aplicada per representants oficials de la comunitat, tal com

el jutges, les corts, la policia, les presons. També es pot portar
endavant per part dels individus amb el acord de la comunitat.

SISTEMES NO CENTRALITZATS
En la majoria de sistemes tradicionals el poder és temporal i
fragmentari, i està repartit entre famílies, bandes, llinatges i
varies associacions.

Temporalment es poder fen grups polítics mes amplis per situació de

guerra o situació bèl·lica, però es disgreguen una vegada superat el
problema.

Organitzat per grups durant períodes curts o llargs i a vegades per

temporades, s’uneixen per formar unitats tribals mes extenses, i que
es poden desintegrar-se posteriorment en unitats mes petites, que
poden ser divisibles.

Està present la cerca individual de recolzament per aconseguir

lideratge, com en la pressa de decisions públiques i en la defensa del
territori.

LES BANDES

Les bandes solen ser reduïdes numèricament i estan agrupades en

famílies nuclears.

Emile Durkheim, solidaritat «mecánica», basada en les costums, en la

tradició i en els valors i símbols comuns.

Una estricta exogàmia obliga a aliances matrimonials entre diferents

bandes i aquest grup més ampli està també unit típicament per mitja
del parentiu bilateral ( transmès igual per pare i mare)

Els llinatges entesos com grups corporatius de descendència amb drets

territorials.

Morton Fried (1967) Considera a aquests grups igualitaris en termes

d'economia, organització social i estructura política.

La distribució d’aliments i altres bens indispensables es dona en base

a un sistema molt rudimentari de reciprocitats.
L’organització política és igualitària: la pressa de decisions
imbueix a tot el grup i l’accés a posicions de lideratge i està
igualment oberta a tots el barons d’un determinat grup d’edat.

El lideratge , temporal, i que canvia segons la situació, es basa en

les qualitats personals del individu i no té poder coactiu. Un líder
té que actuar com àrbitre del grup i també com expert assessor.

Una banda és un grup relativament petit de gent ( de 20 a 50) composat

per famílies nuclears que viuen juntes que s’associen informalment amb
un territori a on es caça i recol·lecta.

Les bandes són relativament independents unes d’altres. Hi pocs

nivells alts de control de mecanismes centralitzats de lideratge.

Les bandes són exogàmies ( les gents tenen que casar-se amb persones
de fora). Un individu està lligat a moltes bandes diferents pels
llaços de la sang i del matrimoni.

TRIBUS

La qualitat definitòria de la tribu és la existència de

solidaritats pantribals on reuneixen les diverses comunitats
autosuficients en grups socials mes amplis.

Dos tipus de solidaritats:

○ Les que deriven del parentiu : inclouen als llinatges-grups

amb quina descendencia es traça a través de la línia
masculina (patrilineal) o de la femenina (matrilineal) i els
seus clans Aquestes inclouen a associacions voluntàries e
involuntàries.
○ Les que no deriven
Una tribu és una població culturalment diferents amb els membres que
és consideren com descendents del mateix antepassat, o com part de la
mateixa gent.

Les tribus generen principalment entre els pastors i els horticultors,

i son integrats econòmicament tant per la reciprocitat com per la
redistribució.

Com les bandes, les tribus son bàsicament igualitàries, sense

diferencies importants entre els membres en quant a la riquesa, el
status i el poder.

Les tribus solen estar organitzades per grups de parentiu unilineal.

Son unitats d’activitats polítiques, així com els amos dels recursos
econòmics bàsics.

El clan és una forma d’associació tribal basada en el parentiu i els

clans poden enllaçar a membres de tribus diferents

SISTEMES CENTRALITZATS

Abarca a unes societats en les que el poder i l’autoritat són

inherents a una persona o grups de persones.

Son societats mes densament poblades que les bandes o les tribus.

Estaran estratificades per rangs o classes

Tindran rols socials i professionals especialitzats

Utilitzaran una tecnologia més productiva,

La seva economia estarà basada en la redistribució centralitzada

Serà mes estable en les agrupacions sociopolítiques.

PREFECTURA

El nivell de prefectura té dos maneres fonamentals

Té una densitat de població mes alta gràcies a una productivitat mes
eficaç

Es mes complexa amb alguna forma d’autoritat centralitzada

La prefectura té òrgans centrals de govern relativament permanents,

basats típicament en l’acumulació i redistribució d’un excedent
econòmic.

El càrrec de cap a diferencia del cabecilla d’una banda o llinatge- és

un càrrec amb un mínim poder, el cap té accés a un cert grau de
coerció.

El cap pot ser l’última instancia en la distribució de terres i pot

reclutar un exercit.

Econòmicament és el centre i coordinador del sistema de redistribució:

pot cobrar impostos en forma d’aliments o bens creant-se un nou nivell
de solidaritat de grup, en la que unes parts especialitzades depenen
del bon funcionament del conjunt.. “solidaritat organica” Durkheim.

Tot individu té un determinat rang, segons pertany a un grup de

descendència o altre; els que estiguin més pròxims al llinatge de cap
estaran més alts en l’escala social i rebran la diferencia dels que
estan en posicions inferiors

El cap no posseeix un poder absolut. Té el control directe que

exerceix sobre el sistema econòmic redistributiu

El llinatge del cap pot arribar a adquirir una riquesa excepcional

per la lleialtat, que s’obté sobre la base de constants donacions de
bens i beneficis.

La violència interna dins de les prefectures es reduïda perquè el cap

té l’autoritat de dictar sentencies, de castigar als individus que es
porten fora del normal i de resoldre els conflictes.
L’ESTAT

El element distintiu de l'estat «es la presencia de una forma especial

de control: la continua amenaza de la fuerza por parte de un conjunto
de personas constituido y legitimado para utilizarla». Morton Fried
(1967).

Posa l’accent en les estratificacions: el estat té institucions

especials, formals e informals, per mantenir una jerarquia que té un
accés diferencial als recursos.

L’estratificació implica l’establiment de classes.

Per Ronald Cohén (1978a, 1978b), el «rasgo clave és la seva

continuïtat.

Els estats son, societats amplies i complexes que abarquen una

diversitat de classes, associacions i grups professionals.

L’especialització professional, inclosa una burocràcia política

professionalitzada, uneix a tota una trama de dependències
interrelacionades.

Donada a una gran varietat d’interessos tant individuals com de classe

existents dintre d’un estat, les pressions i conflictes, desconeguts
en societats menys complexes, necessiten aquí algun tipus d’aplicació
de lleis impersonals, amb sancions físiques per mantenir el sistema de
funcionament.

L’estat es pot definir com una forma jeràrquica i centralitzada

d'organització política en la que el govern central té el monopoli
legal sobre l'ús de la força. . Els estats es caracteritzen per la
estratificació social.

Crea un excedent econòmic. Solament una part del excedent creat per la
intervenció en l'economia es tornat a la gent directament. Una part
s’utilitza per mantenir les burocràcies administratives, els exercits,
etc.

Únicament les classes governants tenen accés sense límits als recursos
bàsics. El poder del Estat es fa servir per mantenir aquest accés . El
poder del estat s’utilitza per mantenir aquest accés desigual i per
recollir excedents alimentaris per mitjà dels impostos.

En les societats Estats el parentiu no controla les relacions entre

les diferents classes socials. En el seu lloc cada classe es casa
entre si i els llaços de parentiu no no s'estenen per tota la
societat. Això contribueix a que s'amplia les distancia entre les
classes.

L’estat com forma d’organització política es caracteritza per un alt

grau d’especialització funcional.

Una persona es converteix en un membre de la societat per mitja de la

ciutadania, enlloc del parentiu

Les divisions administratives d’un Estat són les unitats territorials,

les ciutats i els districtes. Cada unitat té el seu propi govern, però
aquests no son independent del govern central

Les característiques principal que defineix la societat estatal és el

monopoli del govern sobre l’ús de la força. El Estat usa un codi de
lleis per posar en clar com i quan farà servir la força i prohibeix
als individus o grups fer servir aquesta força per als seus
conflictes.

Les lleis escrites estan fetes per corpus legislatius autoritzats e

imposat per institucions formals i especialitzades d’execució de la
llei.

L’Estat es pot mobilitzar per efectuar accions militars o guerres,

tant per propòsits defensius com per propòsits ofensius.
CONCLUSIONS

Els sistemes polítics, els quals inclou ixen el dret, funcionen per
resoldre els problemes de coordinació i regulació de la conducta
humana. Pren i executa decisions que afecten al bé comú i resolen
conflictes.

Els mecanismes tant informals com formals de control social regulen

la conducta humana.. El control social informal s’aconsegueix per
mitjà de xiismes i burla. Les sancions formals inclouen l’exili, la
mort, i el castic impartit pels jutges, les corts i la policia.

L’organització política varia segons el grau d’especialització de les

funcions polítiques i el grau en que l’autoritat es centralitzi. Això
per la seva part, varia segons el grau de complexitat social. Quatre
tipus bàsics d’organització política són: les bandes, les tribus, les
prefectura si els estats.

SISTEMA MUNDIAL

El sistema mundial té a veure amb la globalització, i això no va a

canviar. Aquest sistema mundial és modern on les nacions soneconòmica
políticament interdependents.

SISTEMA MUNDIAL>> Sistema social idenetificable amb base de

diferencials de riquesa i poder, s’exten més enllà dels països
individuals

Un gran aument en el comerç internacional durant i després del segle

XV ha conduit a una eonomia capitalista mundial.

Les societats son subsistemes més grans, sent el sistem amundial el

més gran de tots.
NUCLI

La preocupació més gran en EUROPA I EEUU son les migracions.

EL nucli es la posició domiant en el sistema mundial: nacions amb

sistemes avançats de producció.

En les nacions nuclis “la complexitat de les activitats econòmiques i

el nivell d’acumulació de capital és el major”.

SEMI PERIFÈRIA

Posició en el sistema mundial entremig nucli i perifèria.

Les nacions contemporànies de semiperifèria estan industrialitzades i

exporten tant bens industrialitzats com mercancies.

Però no tenen el poder i el domini econòmic de les nacions nucli.

PERIFÈRIA

Posició estructural i econòmica més feble en el sistema mundial.

Les activitats econòmiques es troben menys mecanitzades.

??????????????????????????????????????????????????

REVOLUCIÓ INDUSTRIAL

En Europa després de 1750 transformació socioeconòmica a travès de la

indsutrialització.

La indsutrialització requereix capital d’inversió.

El sistema establert de comerç e intercanvi transoceànic subministra

tal capital a paritr de les enromes ganancies que generava.
Les persones acaudalades cercaven oportunitats d’inversió i
eventualment les trobaven en maquines i motors que impulsaven les
màquines

La industrialització augmenta la producció tant en la agricultura com

en la manufactura.

La indsutrialització augmenta la producció tant en la agricultura com

en la manufactura.

El capital i la innovació científica.

Aquesta explosió demográfica va alimentar el consum, però els

empresaris britànics no podien satisfer la creixent demanda mab els
mètodes de producció tradicionals.

Això va portar a la experimentació, la innovació i el ràpid canvi

tecnològic.

Els teòrics socials com Karl Marx y Max Weber es van centrar en els
sitemes de estratificació associats amb l aindsutrialització .

Marx y Engels van veure la estratificació econòmica com una divisió

absoluta i simple entre dos classes oposades:

● La burguesia (capitalistes)
● El proletariat (treballadors sense propietats)

Els moderns sistemes d’estratificació no osn simples i dicotòmics. en

ells s’inclouen (particularment en les nacions nucli i semi
perifèriques) una classe mitja de treballadors capacitats i
professionals).

Lenski el desplaçament del poder polític cap a les masses reflexa el

creixement de la classe mitjana, el que redueix la polarització entre
les classes propietària i la treballadora.
La proliferació d’ocupacions de classe mitja crea oportunitats per a
la mobilitat social. El sistema d’estratificació es torna més
complexa.

El superàvit agregat que provient de la perfifèria permet als

capitalistes del nucli mantenir les seves ganancies mentres satisfan
les demandes dels seus treballadors.

En la perifèria, els salaris i estàndars de vida son molt menors.