HISTRIA DE LA LLENGUA CATALANA

ELS PRIMERS DOCUMENTS EN CATAL EL CATAL PRELITERARI. ELS PRIMERS TEXTOS EL CATAL PRELITERARI ELS PRIMERS TEXTOS EN LLENGUA CATALANA RAMON LLULL LA POESIA TROBADORESCA I LA INFLUNCIA DE LOCCIT LES QUATRE GRANS CRNIQUES LAPARICI DE LA PROSA RELIGIOSA LES FORMES COLLOQUIALS EN EL CATAL DEL SEGLE XIV BERNAT METGE I LA PROSA CANCELLERESCA LA LLENGUA DE LA CANCELLERIA. CARACTERSTIQUES I EVOLUCI AUSIS MARC I LA POESIA DEL SEGLE XV LA NOVELLA CAVALLERESCA JOAN ROS DE CORELLA I LA VALENCIANA PROSA DELS SEGLES OBSCURS A LA RENAIXENA CATAL I CASTELL ALS SEGLES XV I XVI ELS DECRETS DE NOVA PLANTA I ELS USOS LINGSTICS DEL SEGLE XVIII LODA LA PTRIA I LINICI DE LA RENAIXENA ELS JOCS FLORALS I LA LLENGUA ELS TRES MODELS DE CATAL ESCRIT MARI AGUIL I LES APORTACIONS MALLORQUINES EL CATAL MODERN I LA SEVA ELABORACI LA CONTRIBUCI DE LAVEN A LEVOLUCI DE LA LLENGUA LOBRA DE POMPEU FABRA I LINSTITUT DESTUDIS CATALANS

ELS PRIMERS DOCUMENTS EN CATAL

Den del segle VIII, el roman o llengua vulgar va guanyant autonomia davant el llat, i formes escadusseres daquest roman emergent sesmunyen ac i all en els documents, fent manifest el carcter cada vegada ms artificial de la competncia llatina dels lletrats. Ja llavors apareixen mostres paleses de la variaci dialectal catalana, formada probablement arran de les modalitats del llat condicionades ja sigui per la intensitat de la romanitzaci ja sigui pels substrats prevalents en els diversos territoris que, de lEmpord a lAlt Urgell foren bressol de la llengua catalana. El document ms antic conservat, en el qual apareixen ja topnims amb una fontica clarament catal, s lacta de consagraci de la Seu dUrgell (839). A partir del segle IX, i sobretot de final del segle XI, els elements vulgars en textos llatins sn cada vegada ms freqents i, indirectament, permeten ja fer-se una idea dels estadis inicials del catal parlat. La varietat de textos segons el grau de la barreja entre el llat i el catal s molt diversa, i en ple segle XII, quan ja sovintegen documents escrits enterament en catal, encara perdura la mescla de llat i roman, i fins i tot de documents redactats en un llat ms acostat als models clssics, conseqncia duna conscincia clara de lexistncia de dos idiomes diferents. Durant el segle XII la llengua vulgar accedeix de ple dret a lescriptura. Daquesta poca s la traducci al catal del Liber iudiciorum o Forum iudicum, compilaci de lleis visigtica de mitjan segle VII. Els fragments que sen conserven mostren una llengua vulgar ben estructurada, sense gaires llatinismes, amb alguns trets fontics occitans (potser vestigi dun catal arcaic) i amb una estructura sintctica complexa, amb un desplegament inicial de la subordinaci que contrasta amb el carcter simple, coordinatiu, dels textos primerencs daltres llenges romniques. Tamb de final dels segle XII o de principi del XIII sn les Homilies dOrgany, un sermonari escrit en catal, seguint les disposicions favorables a predicar en llengua vulgar establertes pels concilis de Tours, Magncia i Reims, i amb visible influncia occitana tant en alguns aspectes fnics com doctrinals, ra per la qual hom ha suposat que podria tractar-se duna adaptaci dun text occit. Aquesta presncia de lelement occit, eventual en els escrits catalans en prosa i habitual en poesia, cal atribuir-la en part a lestreta relaci entre totes dues llenges des del punt de vista gentic i en part a les tamb estretes relacions histriques entre Catalunya i Occitnia, que arribaren a formar una sola entitat poltica als segles XII i XIII. Tot i aquesta influncia, la llengua literria catalana de ledat mitjana i deixant de banda la poesia, que occitaneja en proporcions variables al llarg de lpoca presenta un aspecte fora unificat, sense trets locals, en comparaci amb el que sesdev en altres llenges romniques. Aix no vol pas dir, s clar, que la llengua real no presents variacions regionals. Aix ho palesa a final del segle XIII lobra Vides de sants rosselloneses, editada i estudiada per Joan Coromines, el qual hi remarca la presncia de formes dun dialecte de transici cap a la llengua doc si b ja essencialment catal. T un inters especial ac seguir laparici i desplegament al llarg de ledat mitjana de la prosa historiogrfica, jurdica i administrativa, que contribuir en gran mesura a forjar el catal com una llengua destat. Un exemple primigeni ns ja el citat Llibre jutge (segle XII). Entre els segles XIII i XIV apareixen els primers grans codis legislatius redactats en catal: Les costums de Tortosa, els Furs de Valncia, els Usatges de Barcelona, el nucli ms antic del Llibre del consolat de mar i altres. Els Furs presenten un inters lingstic particular, per tal com reflecteixen laven de la llengua dels conqueridors cap al sud, per tamb el context mossarbic valenci i els progressos que hi havia fet ja la influncia de lrab. Per el ms interessant de tot s de veure-hi el paper que la

cancelleria reial ja havia assumit com a instrument i agent de creaci duna llengua oficial destat. Tenen una gran riquesa de lxic que s palesa en el gran nombre de cultismes, calcs del llat, per tamb solucions prpies, i fins i tot doblets de mots amb la variant arbiga i la mossarbiga i una muni de mots patrimonials documentats per primera vegada.

EL CATAL PRELITERARI. ELS PRIMERS TEXTOS

El catal preliterari
Resulta molt difcil de precisar el moment que el catal esdev una llengua romnica ben diferenciada de la llatina. Sembla que fou en els segles VII i VIII quan es produren els canvis ms profunds en el llarg procs que va del llat al catal. Els historiadors consideren que en el segle VIII la llengua que parlaven els habitants del territori de Catalunya era ja catal. Els documents de lpoca contenen poques, i poc explcites, allusions al fet que llat i catal constituen dues realitats lingstiques plenament diferenciades. Cal suposar, per, que la situaci no devia ser gaire diferent de la de la Gllia, on els documents contenen referncies ms abundoses i explcites. Aix, els concilis de Magncia, Reims i Tours (any 813) evidencien que el poble no entn el llat eclesistic i sacorda, en aquest darrer, de fer la predicaci popular in rusticam Romanam linguam. Aix no comporta, per, que la llengua accedeixi a lescriptura. Aquesta ser patrimoni exclusiu del llat durant molt temps. Recordem que els primers textos escrits ntegrament en catal sn del segle XII. No obstant aix, coneixem en part el que sanomena catal preliterari la llengua parlada entre els inicis del segle IX i finals del XII grcies als documents escrits en llat. Els escrivans que redacten en llat les escriptures de compra-venda, actes de qualsevol mena o testaments pensen i parlen en catal, que s la llengua del seu entorn. El llat s una segona llengua, utilitzada gaireb noms en lescriptura. No s estrany, doncs, que, sovint, ja sigui per distracci, perqu vacillen entre dos mots que creuen sinnims, perqu no troben lequivalncia llatina dun mot romnic, o b per altres raons, escriguin paraules i frases breus que sn inequvocament catalanes. Aquestes formes de la parla romnica que apareixen en la documentaci de lpoca ens forneixen valuoses informacions sobre la fontica, la morfosintaxi i el lxic del catal ms primerenc. El del vocabulari s el camp que ens dna els materials ms rics. Cal remarcar que el lxic s especialment abunds en topnims, antropnims, noms que indiquen la relaci familiar i termes que es refereixen a les eines i productes agrcoles.

Els primers textos en llengua catalana

Fins al segle XII el catal no passa a la lletra escrita. Els textos de lpoca preliterria, ja siguin histrics, literaris, jurdics o simplement administratius (pactes, ttols de venda, testaments, etc.) sn redactats en llat, llengua que usen els nics que dominen lescriptura: els clergues. Quan comena a fer-se necessari de posar a labast del poble les lleis i les normes religioses i socials vigents, les llenges romniques tindran accs a lescriptura. Les primeres manifestacions escrites ntegrament en catal sn precisament religioses i jurdiques. El ms antic daquests dos textos pertany a la primera meitat del segle XII. Es tracta dun fragment de la traducci del Forum iudicum, un codi de lleis visigtic, amb algunes glosses intercalades. Un segle desprs tenim els Usatges de Barcelona, compilaci de normes jurdiques que constitueixen

el fonament del dret catal. Del 1261 daten els Furs de Valncia, que recopilen les lleis del Regne valenci i que tenen tamb un notable inters lingstic. De la darreria del segle XII o del comenament del XII sn les Homilies dOrgany, primer gran document de la llengua catalana i el text literari ms reculat que conservem. Sn una collecci de sis sermons, amb fragments devangelis i epstoles en llat, que lautor tradueix i comenta en catal. Cal suposar que sabem que la predicaci en vulgar shavia posat en prctica des del segle IX. De mitjan segle XIII sn els tres poemes religiosos ms antics que sens han conservat: lEpstola farcida de Sant Esteve, la composici Aujats, senyors qui credets en Du lo paire i el Planctus de la Verge. A partir de la segona meitat del segle XIII una nova classe social, la burgesa, sorgida arran de la crisi del feudalisme i del progrs del comer, comen a tenir un pes especfic cada cop ms important en la vida catalana. Aquest fet comport un seguit de canvis culturals transcendents, entre els quals destaquen ls del catal com a llengua de cultura en competncia amb el llat i la creaci duna literatura, bsicament en prosa, destinada a un pblic ms ampli. Lobra de Ramon Llull, se situa en aquest context i representa lempenta definitiva al catal com a llengua de cultura i el naixement de la literatura catalana. Ens hem de referir tamb al fet que, si b no en conservem testimonis escrits, s segur que hi hagu una literatura popular que sorg a lensems que la mateixa llengua: cants lrics (damor, de tristesa, de joia) i pics (narracions llegendries, histriques). Aquestes manifestacions literries, transmeses oralment, shan perdut. Aix no obstant, els cants pics sn coneguts en part grcies a les canons de gesta prosificades en les Crniques de Jaume I, Desclot i Muntaner. Finalment, cal recordar lexistncia dun seguit de poetes catalans que, al llarg dels segles XII i XIII, conrearen una poesia culta i profana la trobadoresca que era consumida en els cercles cortesans. Ara b, la llengua que utilitzaren no fou el catal, sin loccit. Aquest fet es perllong durant el segle XIV i part del XV. Tot i que els autors anaren catalanitzant o desprovenalitzant la llengua que empraven, no s fins al segle XV, amb Ausis Marc, que la poesia culta en catal assoleix la plena normalitat lingstica.

RAMON LLULL
La contribuci ms important a la creaci de la llengua literria fou lobra del mallorqu Ramon Llull (1232 - ca. 1316). Llull tenia una clara conscincia lingstica i va escriure en catal, en rab i en llat, amb la voluntat darribar entenedorament a tota mena de pblic. La importncia lingstica de la seva obra catalana rau dantuvi en el fet dhaver escrit en aquesta llengua, i dhaver-ho fet no solament en la poesia i la narrativa de ficci, sin tamb en la prosa cientfica i filosfica. Aquesta diversitat de gneres que conre, amb els problemes dexpressi que plantejava i que la seva inventiva va saber resoldre magistralment, s un altre dels factors que contribueixen a la magnitud de la seva aportaci lingstica. El carcter autoreflexiu i innovador del seu llenguatge, la recerca de la bellesa de lestil, fonamentada en la convicci que la veritat de les idees demana la bellesa de lexpressi, i lafany proselitista sn a lorigen de lactitud terica i prctica de Llull envers la llengua. s precisament aquesta actitud la que transformar el model lingstic incipient de la cancelleria reial en un instrument plenament apte per a lexpressi filosfica i conceptual ms subtil, mitjanant la riquesa del desenvolupament lexical i sintctic a qu Llull el sotmet. Llull s conscient de la limitaci del llenguatge per a expressar el pensament, sobretot el pensament sublim. La idea de Llull s que paraula no ha poder que pusca demostrar ni significar tanta de

veritat com enteniment pot entendre. All que interessa s datnyer la veritat i aquesta s ms fcil de copsar intellectualment que dexpressar verbalment. I, malgrat aquesta convicci, Llull no desistir de superar la discrdia de paraula e enteniment, cercant el mot just i precs, creant-lo si cal, i cercant lart duna dicci svia i ordenada. Els estudis sobre la llengua de Ramon Llull nhan destacat les caracterstiques segents: 1) Pel que fa a la fontica: a) La llengua de Llull presenta un vocalisme evolucionat, prxim en alguns aspectes a la llengua actual, com en la confusi entre a i e tones, que ja era normal, o entre o i u, fenomen molt ms tard. Altres solucions sn prpies de la modalitat mallorquina o b sn manlleus de loccit. b) De vegades sobserva la coexistncia de solucions fontiques: ves veh ve < VICINU; veser veher veer < VIDERE; noblesa noblea < NOBILE + ITIA. 2) Quant a les formes gramaticals: a) Hi ha restes de loposici entre el cas recte i loblic en els substantius: hom < HOMO i home < HOMINE; snyer < SENIOR i senyor < SENIORE. b) En els plurals dels substantius llatins en INES predominen les formes amb n- etimolgica: hmens, vrgens. c) El superlatiu habitual s analtic: lo pus lo ms. d) Hi ha una preferncia per les formes fortes dels pronoms emprats com a rgim verbal, per comptes de les febles, i pel relatiu qui com a subjecte encara que no tingui un antecedent personal. e) En el verb, abunden formes dinfinitiu com jaer, laer, trer, seer, veer, que suposen una terminaci llatina RE, per comptes dels actuals jeure, lleure, treure, seure, veure, que suposen una terminaci -ERE. Tamb hi ha formes dinfinitiu en les quals, per comptes de perdres la E final, ha desaparegut la E postnica interna: venre < VINCERE, tembre < TIMERE, per vncer, tmer. Hi ha formes arcaiques de present de lindicatiu, avui conservades en baleric: (jo) man, desempar, envellesc; parlam, etc.; formes de perfet fortes (amb accent al radical) al costat de les febles (degren/degueren); al present de subjuntiu, formes sense desinncia (deman, perd) i amb desinncia (pusca, viva). f) Entre els adverbis, apareixen formes arcaiques: denant davant, pres prop, ans i enans abans, aprs, puys desprs, tost prest, tostemps, tots jorns sempre, assats prou, s i hoc s. g) Entre les preposicions: ves i envs envers, enfre entre, tro a fins a. h) Entre les conjuncions: mas, donques, com per que amb valor modal. 3) En sintaxi: a) Preferncia pels pronoms forts en funci de complement verbal (servir a vs), fins i tot en casos que podrien induir a confusi: el cavaller deman a sa muller que li digus veritat, car si no la dea, ella auciria [= (ell) locciria]. b) Hi ha un gust per la reiteraci, que sovint dna lloc a una construcci similar a lanomenat acusatiu intern de la gramtica llatina: com hac vista la visi, parlar paraules, o a daltres, com en el text esmentat ms amunt: [...] com enteniment [...] entendre. c) Hi abunden les oracions compostes, construdes mitjanant ls dinfinitius directament subordinats a un verb personal, ls abundant de la coordinaci i de les oracions de relatiu i el desplegament de tota mena de nexes de subordinaci adverbial, que permeten recollir multiplicitat de matisos lgics (causals, finals, concessius, etc.). De vegades es reitera el

nexe completiu que, en una mostra, no pas lnica, daproximaci al registre oral: jo us prec que los pecadors qui amem la vostra misericrdia, quels perdonets. d) Lordre dels mots presenta inversions freqents: el subjecte rere el verb i de vegades al final de loraci, el complement directe davant el verb i aquest al final de loraci si no es vol donar relleu al subjecte. 4) El lxic de Llull consta dunes set mil paraules, de les quals el 72% s de derivaci popular, el 18% llatinismes, l1% provenalismes, el 2% noms propis i el 7% lullismes. Labundor de llatinismes i lullismes respon a les necessitats expressives a qu el seu pensament especulatiu va sotmetre la llengua vulgar, mancada encara del desplegament conceptual i terminolgic necessari. La distribuci daquest material lexical no s, bviament, homognia, sin que s predominant en les obres filosfiques.

LA POESIA TROBADORESCA I LA INFLUNCIA DE LOCCIT

Si les prctiques verbals i escripturals de Llull i de la cancelleria reial tenen com a efecte la institucionalitzaci duna llengua unificada en el camp de la prosa, que al llarg del segle XIV simposaria en tota mena de gneres, en el camp de la poesia les coses no van anar de la mateixa manera. La influncia occitana en poesia fou perdurable, i no solament afect la temtica i la versificaci, sin la llengua mateixa. Fins al principi del segle XV, amb Ausis Marc, els poetes catalans escrigueren ads en occit, ads en un occit esquitxat de catalanismes, ads en un catal farcit delements occitans, segons la diversa competncia dels autors o la malcurana dels amanuenses. Val a dir que la poesia trobadoresca, origen de la poesia moderna i reflex dels valors i les tensions socials del mn feudal, tingu una influncia notable arreu dEuropa (de la poesia dels trouvres a la dels Minnesnger, de la lrica galaicoportuguesa a la poesia siciliana), i especialment a Catalunya i al nord dItlia, com a zones ms prximes. La diferenciaci entre un llenguatge de la poesia o art i un llenguatge colloquial o s duta a lextrem demprar dues llenges diferents no s un fenomen exclusiu de la Catalunya medieval: a Castella, a la cort dAlfons el Savi, mentre que hom usava el castell en la prosa historiogrfica de la General e grande historia, es componien en galaicoportungus els versos de les Cantigas en loor de Santa Maria. Entre altres autors catalans, recordem Guillem de Bergued, Guillem de Cervera i Cerver de Girona, i Ramon Vidal de Besal. Aquesta influncia occitana rep un cop de grcia amb el tractat de Corbelh (1258), pel qual Jaume I renuncia definitivament als seus drets feudals sobre Occitnia. La poltica del Conqueridor sorienta llavors cap al sud. La reconquesta de les illes Balears (1229-1287) i de les terres valencianes (12331264) tingu tres conseqncies lingstiques importants: 1) Leixamplament territorial del domini. 2) El desenvolupament de les grans varietats regionals balerica i valenciana, que conjuntament amb les seves matrius el catal occidental i el catal oriental constituiran una diversitat perdurable dins la unitat de la llengua catalana. 3) La formaci, al costat de Barcelona, duns altres dos centres delaboraci de la llengua i de difusi de models lingstics: Mallorca i Valncia. Lobra de Ramon Llull ns la primera evidncia, que continuar en lobra dels grans autors valencians del segle xv.

LES QUATRE GRANS CRNIQUES

La diversificaci de gneres, la continutat de la prctica escripturia de la cancelleria reial, la creaci de lEstudi General de Lleida (1300), primera universitat de Catalunya, i les noves aportacions des de la perifria contriburen a lelaboraci duna norma lingstica comuna i a la capacitat expressiva del catal. La prosa historiogrfica i cancelleresca, loratria parlamentria i la predicaci religiosa, i la influncia de lhumanisme sn alguns dels factors a considerar. Les quatre grans crniques la de Jaume I o Llibre dels feits, la de Bernat Desclot, la de Ramon Muntaner i la de Pere el Cerimonis constitueixen sengles monuments de la historiografia medieval, i la seva contribuci a lafaionament de la prosa catalana s bsica. En les tres primeres, hom ha volgut trobar-hi exemples de prosificacions de les antigues canons de gesta catalanes. Segons aix, lnic vestigi daquelles composicions originriament orals estaria en aquests fragments prosificats, s a dir, en aquestes redaccions en prosa dun text original en vers. 1) El Llibre dels feits (1274?) narra les gestes del Conqueridor. Segurament s un producte mixt de la cancelleria reial i de la intervenci directa del rei, la qual cosa es reflecteix en la juxtaposici de dos registres, un de ms curialesc i un de ms popular, i en la coexistncia de lestil indirecte i lestil directe, amb parlaments solemnes i dilegs vius, fins i tot amb presncia del fenomen de lalternana de llenges en lestil directe, segons la llengua de lautor del discurs reportat (de fet hi ha alternana catal/llat, catal/rab, catal/mossrab, catal/castell, catal/occit, catal/francs). El Llibre dels feits fou escrit sota la direcci del monarca. Lobra, destinada a difondres oralment, posseeix, en lordre lingstic, un marcat carcter planer i popular; s fcil de trobar-hi repeticions i vacillacions, mostres de llengua viva i espontnia i nombrosos refranys. Hi predominen les construccions paratctiques. Des del punt de vista lxic shi ha trobat aragonesismes, occitanismes i altres manlleus que, com en la Crnica de Desclot, obeeixen al desig verista de reproduir la llengua dels no catalans; aix, hi apareixen paraules, expressions o pargrafs en francs, provenal, mossrab, rab, castell i aragons. 2) La Crnica de Bernat Desclot (1288) narra els fets ocorreguts des del regnat dAlfons el Cast fins al de Pere el Gran. A diferncia de lanterior, es caracteritza pel seu to curialesc i objectiu, ben allunyat de lestil directe i lexpressi personal. Segons Coll i Alentorn, la llengua de la Crnica de Desclot presenta particularitats dun dialecte de la zona oriental del Pirineu i abunda en arcaismes. Conv destacar-hi ls daltres llenges quan parlen personatges no catalans. 3) La Crnica de Ramon Muntaner (1325) s la ms llarga de totes i abraa el perode que va del naixement de Jaume I fins a la coronaci dAlfons III. Tot i que, dins la tradici unificadora de la cancelleria reial, la llengua daquesta crnica excelleix per la seva riquesa estilstica i capacitat dexpressi personal, sn prpies de lestil de Muntaner les repeticions de mots i estructures sintctiques, les adjectivacions formulars i reiteratives, labundor danacoluts, dinversions i dexpressions hiperbliques, dapellacions, comparacions i proverbis. Hom ha assenyalat que en Muntaner ls de la construcci va + infinitiu deixa dsser un recurs propi de lestil pic per a consolidar-se com a expressi gramatical del passat. Tot plegat contribueix a crear la impressi dun estil popular i espontani, una mostra excellent del pus bell catalanesc, per dir-ho amb les seves paraules. Lentusiasme de Ramon Muntaner per la dinastia de Barcelona s parallel al que sent per la llengua, el bell catalanesc, de lexpansi de la qual esdev un testimoni directe. Tanmateix, seguint la tradici, escriu en occit un poema, el Serm, que intercala en el text. Cal remar-

car la voluntat de lescriptor dacostar-se als odors o lectors de la seva obra, voluntat palesa en un estil viu i familiar, en ls dexpressions populars i en la presncia de recursos narratius i joglarescos. 4) La Crnica de Pere el Cerimonis (1386) reflecteix la conscincia del prestigi de la reialesa catalana i la voluntat de perpetuar-lo i enaltir-lo mitjanant la redacci dels fets reials. Lexpressi lingstica hi s ms controlada que en les de Jaume I o Muntaner, la sintaxi hi s ms articulada i les figures retriques ms abundoses, donant lloc a un estil afectat, per tamb ms feixuc, efecte al qual contribueix la relaci per jornades. La Crnica de Pere el Cerimonis fou redactada, sota el control directe del monarca, en plural majesttic, com la de Jaume I, i sha conservat en dues redaccions, una ms primitiva i la segona ms elaborada i completa. La seva prosa manca del carcter viu i popular de les anteriors i, en certs moments, quan adquireix la forma de dietari, esdev seca i eixuta, per mant sempre un to estilstic elevat. Com en les altres crniques, en aquesta alguns personatges parlen, segons la seva procedncia, en altres llenges que la catalana: la provenal, laragonesa i la castellana.

LAPARICI DE LA PROSA RELIGIOSA

La prosa religiosa i loratria sagrada del segle XIV, desprs de laportaci dArnau de Vilanova en el XIII, s una de les tradicions que forgen la llengua comuna medieval. Parlem del giron arrelat a Valncia Francesc Eiximenis i dels valencians Antoni Canals i Vicent Ferrer. 1) Francesc Eiximenis elabora un univers lingstic particular, plenament medieval, amb voluntat dadrear-se a persones llegues i no gaire lletrades: empra, doncs, un llenguatge planer, ple de matisos i dislocacions sintctiques. No s, per, un llenguatge popular, sin cultivat i urb. 2) Cap aquesta poca la modalitat valenciana de la llengua accedeix a lescriptura. Antoni Canals s el primer a fer s de lexpressi nostra vulgada llengua materna valenciana. Sigui quin sigui el sentit histric daquesta denominaci, no es pot pretendre que alteri la percepci de la unitat lingstica catalana. La contribuci de Canals a lelaboraci de la llengua comuna rau sobretot en la riquesa del seu vocabulari i en el calc de locucions llatines, metfores indites, etc. 3) Sant Vicent Ferrer s el representant ms genu de loratria. Es conserven prop de 280 dels seus sermons, veritables peces de lart oral que eren transcrites mot per mot pels seus confrares. Aquestes transcripcions, tanmateix, no sn sin un lleu reflex de la veu, les cadncies, el to, les pauses i les inflexions, les brusques transicions de veu, la gesticulaci del predicador: sn textos per a sser declamats i escoltats, no pas llegits. Aquests textos sn un testimoni de la llengua que parlava el poble a finals del segle XIV. Un catal farcit de diminutius, exclamacions, onomatopeies, expressions colloquials, manlleus del castell, i amb una sintaxi desgavellada, configurant tot plegat un model de prosa ben diferent de la prosa oficial emanada de la cancelleria reial.

Les formes colloquials en el catal del segle XIV

Del catal parlat durant el segle XIV sen conserven algunes mostres, especialment en textos de processos judicials que transcriuen amb fidelitat la llengua viva dels testimonis. Al marge daquests casos, noms algunes de les obres del francisc Francesc Eiximenis i els sermons del dominic Vicent Ferrer escapen a les normes estilstiques de la Cancelleria reial i als artificis de la llengua literria i permeten endevinar les particularitats de la llengua colloquial de la seva poca.

En bona part, lobra dEiximenis pretn dacostar-se a un ampli pblic llec i indocte; per aix, diu, vol parlar comunament e, ms que ms, grosserament a vegades. Conv remarcar que els textos dEiximenis presenten la distinci entre la v labiodental i la b bilabial. Loratria vicentina ens ha pervingut en dues versions, loriginal catalana i una traducci llatina per copistes que, situats al costat del predicador, prenien nota literal de les seves paraules. Dac, doncs, lextraordinari valor filolgic dels sermons del sant valenci. La seva llengua s la parlada comunament, car sadreava a grans masses illetrades. Per la necessitat de convncer un auditori per mitj de les paraules, sant Vicent exhibeix unes singulars peculiaritats lingstiques. Les ms freqents sn les interjeccions, exclamacions i onomatopeies, les quals eren acompanyades dun ampli repertori de gesticulacions i dinflexions de veu que per fora havien dimpressionar als seus sermons. El lxic de sant Vicent respon a un deliberat to colloquial. Labundncia de diminutius, per exemple, comporta una forta crrega de tendresa. Cal remarcar tamb ls de refranys i frases fetes i de vulgarismes. Finalment, en el terreny de lestil, les semblances, parboles i exemples pertanyen al fons com dels recursos de la predicaci popular.

BERNAT METGE I LA PROSA CANCELLERESCA

Els treballs de la cancelleria reial i de la divulgaci de les obres de Llull comportaren lelaboraci dun model de prosa uniformat, que contrasta amb la inestabilitat lingstica de la poesia al llarg de ledat mitjana. Aquest model de prosa, forjat en la redacci de cartes i documents i crniques pels funcionaris de la cort, es caracteritza per la seva sintaxi acurada, contnuament confrontada amb els models que fornia el llat humanstic recuperador dels autors clssics, respectuosa de les cadncies rtmiques amb predomini de lanomenat cursus planus i configuradora de perodes llargs. Es tracta dun model de llengua ulica, elegant, conformada segons els cnons clssics, amb molts manlleus i calcs del llat, i amb profusi de construccions amb participis de present i de passat (E ns veents que a s molt necessari..., Reebuda vostra lletra e aquella entesa, vos responem...), per, sobretot, duna llengua destat uniformada, per contrast amb all que sesdevenia en altres llenges romniques on la divisi dialectal era patent en la llengua escrita i per contrast tamb amb all que sesdevenia en la poesia. Un dels mestres que excell en aquesta mena de prosa fou lhumanista barcelon Bernat Metge. Representant eminent de la intellectualitat cortesana i secretari de Joan I, Bernat Metge, alhora que culmin el model de prosa cancelleresca elegant i austera, obr el catal a la influncia de Petrarca i, en general, dels corrents humanstics arribats dItlia. Hom ha vist en la seva llengua la primera mostra duna expressi catalana moderna, allunyada de la tradici medieval i orientada pels models clssics humanstics. Exaltaci de la bellesa formal, dicci acurada, elaboraci del perode i del ritme de la prosa i claredat en la sintaxi, exuberncia en ladjectivaci, s abundant de construccions amb participis de present i de passat, i tamb dinfinitius, inversions del verb que sovint clou el perode, abundor de llatinismes sovint condicionats pel rigor de lexpressi conceptual, per altres vegades gratuts, amb una funci ms aviat expressiva sn algunes de les caracterstiques formals de la prosa de Metge, mentre que el bon gust, lagudesa crtica, la ironia o lescepticisme sn trets desperit que tamb shi manifesten. Els esdeveniments del segle XV a Catalunya configuren un quadre social que aboquen Barcelona i el

Principat de Catalunya a una situaci de decadncia cultural que afavorir la puixana cultural de Valncia i la seva erecci com a centre de la producci lingstica i literria en catal. La norma lingstica establerta per ls cancelleresc es mant i fins i tot arriba a abastar terrenys que, fins aleshores, nhavien estat al marge, com la poesia i la narrativa de ficci. Leix BarcelonaValncia continua condicionant amb eficcia el desenvolupament dun model lingstic urb, per la iniciativa s ara en mans valencianes, i aix tant en els gneres tradicionals de la prosa i el vers, com en linici de la lexicografia i el purisme gramatical, tant en la temptativa dinnovar lestil literari com en la introducci del llenguatge colloquial en el catal literari. Tot i aquella empenta renovadora provinent de les terres del sud, no sha doblidar que la llengua resta oberta a les influncies que vnen dItlia, de Frana i de Castella, com ho testimonien els nombrosos manlleus que hi entren en aquesta poca.

La llengua de la Cancelleria. Caracterstiques i evoluci

En una primera etapa, els contactes dels funcionaris de la Cancelleria amb el llat comportaren una llatinitzaci progressiva de la prosa catalana. Una llatinitzaci que, iniciada en els primers anys del regnat de Pere III, obea al desig dimitar rgidament els formularis burocrtics de la llengua svia, fins al punt dalterar intolerablement la sintaxi del catal. En sn una mostra les mateixes Ordinacions de la Cort de Pere III. Els redactors daquells documents, afirma Jordi Rubi, no tenen conscincia de la llei diferent que regeix la llengua svia i el vernacle, consideren aquest desvalgut i pobre i creuen donar-li categoria aplicant-li una llatinitzaci forada. Cap a finals del mateix regnat, labandonament, ni que fos relatiu, de la inflexibilitat dels formularis per a la redacci de cartes i documents (lArs dictandi de la retrica medieval) i la incorporaci descrivans amb ms personalitat literria redrearen aquella anmala subjecci del catal al llat. Al voltant de 1380 sinicia un nou rumb estilstic a la Cancelleria. En les mans duna fornada descrivents del quals Bernat Metge s lexemple ms conspicu, la llengua catalana assolir una forma equilibrada, clssica, perfecta. Ser lestil que ofereixen, en paraules de Mart de Riquer, milers de cartes, redactades en un catal precs, elegant i purssim que contriburen, un dia darrere laltre, a imposar per tots els dominis de la llengua una prosa exemplar i bellssima. La sintaxi de la llengua de la Cancelleria es caracteritza per: Complement avantposat al verb i separat dell per una oraci intercalada: ... si pena de 3.000 florins dArag, a la qual no falleria rigorosa execuci, desitjats esquivar... Adjectiu separat del substantiu: ... la dita sentncia contra aquell per sos demrits promulgada... Infinitiu separat del verb regent: ... han acostumat vostres predecessors a religi servir... Participi separat de lauxiliar: ... no hi haveu jams, no sabem per quina causa, ents... Oracions dinfinitiu que avui expressarem amb subordinades: ... com se diga aquell sser notable e virtuosa persona...

AUSIS MARC I LA POESIA DEL SEGLE XV

En poesia Andreu Febrer, traductor de la Divina Comdia de Dant, Gilabert de Prixita i, sobretot, Pere i Jaume Marc pare i oncle dAusis, respectivament i Jordi de Sant Jordi, contemporani dAusis, dugueren el llenguatge cap a un progressiu alliberament de la influncia occitana. Aquesta tendncia havia de culminar amb Ausis Marc, en qui els pocs occitanismes residuals sn condicionats per la rima i amb qui lexpressi esdev plenament catalana i moderna, per b que el seu to moralitzador s deutor dels valors medievals.

La voluntat de Marc de comunicar lexperincia duna vida interior envitricollada, la seva constant anlisi introspectiva i la intensitat dels seus sentiments donen lloc a una poesia amatria dexpressi complexa i condensada, que de vegades en dificulta la comprensi, per que pot arribar tamb a solucions molt sinttiques, plstiques i directes. El seu lxic cont arcaismes, cultismes propis de la terminologia escolstica, neologismes de collita prpia, expressions populars. Conceptualment, la seva poesia sestructura a lentorn duns quants mots clau (amor, amar i els seus derivats, jo i altres formes pronominals afins, delit i dolor, b i mal, vida i mort, cors i nima, cor, rah, Du, hom, etc.).

LA NOVELLA CAVALLERESCA
En prosa laportaci ms interessant s en el terreny de la narrativa de ficci. El Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell i Mart Joan de Galba, i lobra annima Curial e Gelfa sn dos grans monuments de la novella cavalleresca de tots els temps i de la literatura catalana. En especial, lobra de Martorell ha estat de sempre particularment preuada i considerada un model de gnere novellesc. En el Tirant coexisteixen dos estils que sentrecreuen i se superposen lun a laltre: a) Un estil elevat, solemne, model dexpressi retrica i cavalleresca. b) Un estil jocs, pintoresc, amant de les descripcions humorstiques i les situacions grotesques o divertides, que utilitza la ironia, els dilegs gils i agosarats, el to colloquial, els refranys i jocs de paraules, les metfores obscenes, i que es complau en les escenes picants. Aquesta constant alternana dels dos estils dna a lobra de Martorell una frescor i una tendresa particulars, com no shavia aconseguit en altres obres, i el contrast entre la solemnitat dels parlaments cortesans o el detall de les descripcions militars i lexpressi atrevida dalguns personatges o la picardia de les escenes de cambra havien de fer les delcies del lector contemporani i tamb del lector actual. En la llengua de Martorell trobem una preferncia per algunes solucions valencianes (la terminaci e de la primera persona del singular del present dindicatiu plore, parle, la terminaci nominal de la mena que observem a bellea, riquea, ls darabismes i castellanismes, etc.). Quant a lannim autor de Curial e Gelfa, contemporani de Martorell, mostra un bon coneixement de la tradici literria en qu sinscriu i, com aquell, tendeix a barrejar el to greu amb la pardia, escriu en un estil fluid i elegant, amb trets dialectals que el situarien en una zona fronterera entre el catal oriental i loccidental. Algunes caracterstiques lingstiques que shi poden observar sn: a) exemples de plurals masculins en es, al costat de casos en os (arneses/arnesos, franceses/francesos); b) los per lurs i son per lur; c) la preferncia per aquest/aqueix davant est; d) la desinncia zero de la primera persona del singular del present dindicatiu (port, prech), al costat de leventual terminaci en e (porte, pregue); e) el manteniment de la terminaci ts en la segona persona del plural al costat de au (anats, volets, diets al costat de matau, parlau, digau); f) la intercalaci de pronoms tons en les formes de futur i condicional (donar-la-mha, fer-vos-hia); g) ls de les formes arcaiques del condicional en ra (donara, volguera).

JOAN ROS DE CORELLA I LA VALENCIANA PROSA

La conscincia del predomini cultural de Valncia en el context del regne dArag men alguns autors a autoproclamar-se conreadors duna nova modalitat literria que batejaren com a estil de valenciana prosa, amb la intenci demfasitzar llur aportaci a la tradici nacional literria i sense voluntat de posar en qesti lherncia literria comuna de catalans, balears i valencians. Alguns han interpretat aquest estil de valenciana prosa com una fai literria, mentre que daltres creuen veure-hi una forma peculiar dexpressi local; per, en qualsevol cas, s una varietat ms de la llengua catalana escrita. Una varietat arrelada en la tradici de la prosa cancelleresca, que nexagera lartificiositat, el carcter llatinitzant i emftic, el gust pel desplaament del verb al final de loraci, per les construccions dinfinitiu, pel participi de present en funci de clusula relativa, per les perfrasis i les construccions supletives (tenir fallena faltar), per les construccions negatives en comptes dafirmatives (no tard aviat, etc.), per la supressi del nexe completiu que, pels neologismes i per lacumulaci dadjectius, per la recreaci del ritme; una varietat de prosa, en fi, que pretn construir amb els elements de la llengua vulgar un sistema dexpressi culte com el del llat. Lexpressi mxima daquest corrent s lobra de Joan Ros de Corella. Hem vist fins ac com, des dels orgens tardollatins fins a la plenitud del segle XV valenci, la llengua catalana emergeix amb personalitat prpia entre les romniques i, dun parlar vulgar que malda per esmunyir-se entre els textos llatins nica llengua escrita del moment, esdev una llengua de cultura apta per a tota mena de gneres de la prosa al vers i de la ficci a la filosofia , la llengua nacional de la comunitat catalana i la llengua oficial destat de la corona catalanoaragonesa. Hem vist tamb el paper que, en aquest procs, hi fan lactivitat ininterrompuda duna instituci com la cancelleria reial i el geni dels grans escriptors que conrearen el parlar matern i elevaren la seva capacitat de conceptualitzaci i dexpressi fins a fites inimaginables poc temps enrere. Lacci combinada daquests dos factors, entre altres, fou la responsable gradual del que hem anomenat la koin medieval catalana.

DELS SEGLES OBSCURS A LA RENAIXENA

Del segle XVI a mitjan segle XIX sestn el perode de lanomenada decadncia de la llengua catalana. Tanmateix, el concepte shauria daplicar amb propietat a la histria literria catalana ms que no pas a la histria lingstica, car all que entr en un decandiment profund fou, en primer lloc, la creaci literria prpiament dita i, parcialment, ls del catal en lescriptura. De fet, alguns autors menors i una certa classe de literatura popular continu produint-se en catal, com tamb la documentaci jurdica i administrativa fins al comenament del segle XVIII. Per, sobretot, el catal mai no cess dsser la llengua parlada del poble; llevat dalguns sectors de laristocrcia i de la intellectualitat, el desconeixement del castell rest un fet absolutament normal entre el poble fins que, ben entrat el segle XIX, no es declar obligatria lescolaritzaci dels infants.

Catal i castell als segles XV i XVI

La influncia del castell a les terres catalanes s un fet antic, que comena a adquirir un carcter parainstitucional al llarg del segle XIV, amb ladveniment de la nova dinastia castellana dels Trastmara i la installaci a la cort de cercles intellectuals castellans, amb el prestigi que sen deriva per a la llengua.

Posteriorment, la desaparici de la cort reial de les terres catalanes t dues conseqncies: a) La desaparici de la cancelleria reial com a factor dunificaci lingstica. b) El trasllat de part de laristocrcia autctona i el seu enlla amb famlies castellanes. Per no ser fins ben entrat el segle XVI que podrem parlar de castellanitzaci de certs sectors socials. En el regnat de Carles I, i a conseqncia de lajut del rei en la guerra de les Germanies, laristocrcia valenciana es castellanitza. En el regnat de Felip II saccentua el centralisme castell; en el de Felip III t lloc lexpulsi dels moriscs, fet que incrementa la prdua demogrfica esdevinguda arran de guerres i epidmies, i en el de Felip IV la guerra dels Segadors, revolta dels catalans contra el centralisme encarnat pel comte-duc dOlivares.

ELS DECRETS DE NOVA PLANTA I ELS USOS LINGSTICS DEL SEGLE XVIII
El segle XVIII representa un procs dinflexi en letapa de decadncia, ja que en la guerra de Successi pel tron dEspanya, pel qual competien Carles dustria i Felip dAnjou, els catalans sarrengleraren amb aquell primer i foren finalment venuts desprs del setge i la caiguda de Barcelona. Els vencedors borbnics aboliren totes les lleis i institucions de Catalunya i promulgaren els Decrets de Nova Planta. Noms sen salv Menorca, que durant el segle XVIII estigu majoritriament sota dominaci britnica (i, bviament, les terres nord-catalanes, ja incorporades a Frana el 1659). Les conseqncies de la Nova Planta per a ls de la llengua catalana foren nombroses: Simpos, si ms no en teoria, lespanyol com a nica llengua oficial. Es tancaren totes les universitats de Catalunya i es cre la de Cervera. Es prohibiren determinats tipus de publicacions populars en catal. Una pragmtica de Carles III impos lensenyament obligatori en espanyol a les escoles (tot i que potser no saconsegu de facto). e) Es prohibiren les representacions teatrals que no fossin en espanyol, etc. De fet, per, no ser fins al segle XIX que, sota la influncia del model destat centralitzador eixit de la revoluci francesa i de limperi napolenic, moltes daquestes prohibicions esdevindran efectives. I tanmateix, malgrat tot laparell jurdic i repressiu de lestat, el catal sha mantingut en ls oral i espontani com la llengua del poble; no ha estat sin fins a les grans transformacions econmiques, demogrfiques i tecnolgiques del segle XX i amb els grans trasbalsos poltics que les han acompanyat, que ha aparegut la primera generaci catalana enterament bilinge. Ultra la voluntat de permanncia dels seus parlants com a comunitat diferenciada, s evident que el manteniment del catal ha estat directament proporcional a la ineficcia amb que els diversos estats espanyol, francs, itali hi han aplicat el pes del seu aparell repressiu. Aix explicaria en part la desigualtat en el procs de descatalanitzaci dels diversos territoris. La decadncia de la creaci literria, llevat de certes manifestacions populars (romanos, goigs, teatre), la defecci lingstica de les classes dirigents i la subordinaci social i poltica havien condut a una situaci en qu mancava un model de referncia propi o en qu aquesta funci ja no lacomplia el catal, sin la llengua forastera. Certament, el catal era al final del segle XVIII la llengua quotidiana de la major part de la poblaci, per la pressi cultural sobre aquesta cada dia era ms forta i el cam vers la hibridaci lingstica i la conversi en un patus shavia iniciat. a) b) c) d)

Aparentment, res no hauria fet sospitar que en un termini relativament curt havia de produir-se una renaixena i, poc desprs, lendegament dun procs de reconstrucci nacional en el qual la llengua hauria docupar una funci primordial i la creaci dun nou model de llengua literria comuna hauria darribar, no solament a sser proposat des dunes mnimes instncies de poder recuperades, sin fins i tot a sser acceptat pel conjunt de la collectivitat. Tanmateix, el cam que havia de menar a aquest objectiu no era planer.

LODA LA PTRIA I LINICI DE LA RENAIXENA

Sota limpuls del moviment romntic, que va promoure una conscincia histrica i un inters per les realitats nacionals, i tamb sota limpuls de la represa econmica i de la revoluci industrial tardana, es desenvolup la Renaixena catalana, linici de la qual hom fixa convencionalment el 1833, any de publicaci de loda La ptria de Bonaventura Carles Aribau. La llengua catalana tornava a sser emprada com a llengua de cultura, de primer en lmbit de la poesia, desprs en lassaig i en la premsa literria i humorstica i, finalment, en la premsa diria.

Els Jocs Florals i la llengua

La restauraci dels Jocs Florals tingu un gran ress popular. Hi participaren autors tan importants com Jacint Verdaguer veritable forjador del catal modern i ngel Guimer, entre molts altres, i erudits com Manuel Mil i Fontanals, Joaquim Rubi i Ors i el mallorqu Mari Aguil. El conreu de la poesia com a gnere i lenaltiment patritic anaren de la m, i ben aviat la reivindicaci de lautonomia lingstica i de lautonomia (i fins i tot independncia) poltica esdevingueren inseparables. Aviat fou percebuda la necessitat duna nova codificaci de la llengua, i alguna iniciativa en aquest sentit fou promoguda des del mateix Consistori dels Jocs Florals. Mil i Fontanals, Antoni de Bofarull i Rubi i Ors publicaren un assaig dortografia catalana que, tanmateix, no va prosperar. La dificultat dassolir un llenguatge literari unificat era deguda a la ruptura que havia representat la decadncia, per tamb a la creaci de tradicions descriptura diferenciades al llarg del segle XIX.

Els tres models de catal escrit

Hom ha reconegut tres concepcions diferenciades del que havia dsser el catal escrit. Aquestes concepcions arrelaven, s clar, en actituds determinades envers la llengua, la comunitat lingstica i labast del procs de recuperaci, com tamb en usos i costums personals o de grup. 1) El catal acadmic de tradici moderna, designat aix perqu es basava en ladopci de la tradici del catal literari dels segles XVII i XVIII, que fou anomenat acadmic pel seu artifici i distanciament de la llengua parlada. Quant a les seves caracterstiques formals, era una barreja de la llengua clssica basada en la norma occidental i de la llengua escrita al cant oriental del nostre domini en el perode de la decadncia. En ortografia, els autors que seguien aquest model escrivien amb a- les formes de plural dels substantius femenins (noias) per no de tots (mares) i tamb certes formes verbals (parlas, parlan; parlavas, perdam, temau, dorman; parlaras, perdram, dormirau), mentre que en altres formes usaven e- (parlares, rebrem; reben, dormen; parle, parles per lactual parli, parlis); escrivien amb r final els infinitius en re (murer, prdrer) i tamb alguns substantius acabats en e (clzer); no empraven la grafia (per mantenien alternances com bras, brassos/bracejar); representaven el so de xeix, tant entre vocals com a final de mot, amb el dgraf ix-, etc.

2) El catal acadmic de tradici antiga, anomenat aix perqu els seus partidaris adoptaven lortografia del catal dels segles XIII i XIV, quan existia un llenguatge literari unificat amb el qual sidentificaven catalans, valencians i balears. Tamb creien en la diferncia entre la llengua escrita i loral, tenien la voluntat darribar a una norma comuna per a tot el domini i defensaven les solucions ortogrfiques antigues, com ara els plurals en es. 3) El catal que aras parla, els defensors del qual no veien la necessitat de crear un llenguatge literari unificat que pogus sser acceptat arreu del domini lingstic. Ridiculitzaven els models que cercaven denllaar amb la tradici, ja fos moderna o antiga, i pretenien adrear-se al gran pblic molts conreaven el teatre o altres gneres populars duna manera entenedora i directa, reflectint el llenguatge parlat en el seu mbit local. De fet, doncs, no era una sola manera, sin moltes, descriure el catal. La conseqncia de tot aix fou que, a final del segle XIX, el desgavell gramatical dels textos que es publicaven en catal era considerable, i lanarquia ortogrfica, superior. Aquesta situaci ser el punt de partida de lortografia fabriana.

Mari Aguil i les aportacions mallorquines

Mentrestant, la influncia del moviment renaixentista havia arribat a Valncia, amb Teodor Llorente i Constant Llombart, per hi tingu un efecte limitat, malgrat que aquest darrer autor defensava la necessitat destablir una relaci permanent amb el Principat. A Mallorca, per contra, hi hagu una srie de contribucions i de propostes ortogrfiques, gramaticals i lexicogrfiques, orientades al principi per una reivindicaci regionalista (mallorquinista). Aquesta tendncia, per, fou capgirada per lactitud de Mari Aguil, el qual contribu intestimablement a la recuperaci del sentit unitari de la llengua, a ms de fer aportacions cabdals al coneixement de la llengua catalana mitjanant lelaboraci duna gramtica i duna important obra lexicogrfica.

EL CATAL MODERN I LA SEVA ELABORACI

La contribuci de LAven a levoluci de la llengua
A les acaballes del segle XIX, un nou moviment pren fora a Catalunya: el modernisme. Ac el recordem per la contribuci que un grup de joves a lentorn duna revista, LAven, feren al debat sobre la llengua a Catalunya. Jaume Mass i Torrents, director de la revista, acoll amb entusiasme la idea de Joaquim CasasCarb, Alexandre Cortada i Pompeu Fabra de llanar una campanya lingstica des de la seva publicaci. Tots ells coincidien en llur desig duniformitat ortogrfica, llur preferncia per la varietat central de la llengua catalana, llur afany de progrs i de modernitat i, finalment, llur profund anticastellanisme, ms que no pas, potser, en les solucions ortogrfiques concretes.

Lobra de Pompeu Fabra i lInstitut dEstudis Catalans

Una conjugaci de factors dordre poltic, lingstic, institucional i social contribuir de manera decisiva a posar fi a lanarquia lingstica que caracteritzava les activitats literries en el tombant de segle. I no solament a aix, sin tamb a situar el catal al nivell de les llenges estandarditzades en un perode relativament breu. Entre els factors humans cal destacar dos noms: el del poltic Enric Prat de la Riba i el del gramtic Pompeu Fabra.

Prat de la Riba, amb la seva visi dhome destat, aconsegu un mnim poder regional des del qual va poder iniciar una obra de recuperaci nacional, la qual havia dintegrar una planificaci lingstica racional i decidida. Pompeu Fabra, amb la seva competncia, la seva decisi i la seva capacitat de cercar el consens, havia de dirigir lexecuci de la codificaci lingstica del catal. Per, per damunt dels homes, hi hagu el context poltic, social i institucional que afavor el reeiximent duna empresa que el poeta Carles Riba qualific temps desprs de noble follia. Tal era la dificultat que feia presumir la situaci de partida, abans descrita. Alguns dels elements daquell context a tenir en compte sn els segents: 1) Lany 1901 el mallorqu mossn Antoni Maria Alcover llana una Lletra de convit a tots els catalans perqu collaborin en lobra del seu Diccionari de la llengua catalana, aportanthi informaci local. 2) En 1903, i al marge de la universitat oficial, es fundaren els Estudis Universitaris Catalans, primera instituci cientfica plenament catalana. 3) A principi del segle XX apareix el moviment noucentista, amb un programa de renovaci cultural i poltica i amb una ferma voluntat dassolir una llengua literria comuna i institucionalitzada, apta per al conreu de qualsevol disciplina. 4) Lany 1906 se celebr, tamb per iniciativa de mossn Alcover i sota la seva responsabilitat, el I Congrs Internacional de la Llengua Catalana, al qual assistiren uns 3.000 congressistes, entre els quals diverses figures de la filologia romnica internacional. 5) Tamb en 1906 es constitueix el moviment poltic unitari de Solidaritat Catalana, que dur Prat de la Riba a la presidncia de la Diputaci de Barcelona (1907). 6) Lany 1907 Prat de la Riba cre lInstitut dEstudis Catalans, i el 1911 shi cre la Secci Filolgica. LIEC ser la instituci encarregada, entre altres coses, de dur a terme la codificaci de la llengua catalana, la seva elaboraci i el seu estudi cientfic. 7) En 1914 es constitu la Mancomunitat de Catalunya, de la qual esdevingu president Prat de la Riba. Des daquesta instituci, de poders relativament limitats, es donar lempenta decisiva cap a la normalitzaci de la llengua catalana. 8) Entre 1913 i 1932 sacompleixen els objectius de codificaci del catal. Les fites principals sn: a) Les Normes Ortogrfiques de lInstitut dEstudis Catalans (1913), seguides de limportant Diccionari Ortogrfic de Pompeu Fabra, publicat per lIEC (1917). b) La Gramtica Catalana de Pompeu Fabra, assumida com a gramtica normativa oficial i publicada per lIEC (1918). c) El Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra, assumit com a normatiu per lIEC (1932). 9) Potser ms important i tot i que els agents de la codificaci normativa, fou la reacci de la societat catalana en el seu conjunt davant la proposta normativa de lIEC. Per b que no es pot pas dir que lacceptaci fos unnime de bell inici, ja que existiren nuclis de contradictors tant al Principat com a Valncia o a les Illes, en general la reacci fou molt positiva i diaris, escriptors i editors aplicaren les normes de lIEC de manera immediata. Daltra banda, les reticncies regionals foren venudes a poc a poc i, quan lany 1932 se signaren pblicament a Castell unes Normes ortogrfiques, que eren les de lIEC amb lleus retocs, la reforma fabriana havia estat acceptada arreu del domini lingstic. Relacionats aquest elements que ens han dajudar a contextualitzar i a entendre lobra de Fabra, ens centrarem a continuaci en els seus aspectes interns, tot atenent dantuvi als objectius i als principis que la inspiraven, segonament als mtodes i, finalment, als resultats.

Lobjectiu era clar: dotar el catal duna normativa nica i estable, modernitzar-lo, a fi de convertir-lo en una llengua de cultura illimitadament apta per a les necessitats expressives de la vida i de la cincia modernes, a la manera de les altres llenges europees, fer-ne un model de referncia per a tots els membres de la comunitat catalanoparlant; ras i curt: retornar als catalans lorgull i la dignitat de pertnyer a una comunitat nacional diferenciada, en possessi duna llengua nacional amb una passat gloris i, sobretot, amb capacitat de projecci cap al futur. Tot aix, tanmateix, havia de resultar no pas de labrandament de la passi, sin del rigor de lobservaci emprica, de lestudi i de la racionalitat de les propostes. Formalment, lobjectiu de reconstruir el llenguatge literari catal havia de consistir a recuperar lestat i la fesomia que la llengua catalana hauria tingut si no hagus patit una decadncia literria tan pronunciada, si la comunitat dels parlants no hagus estat subordinada polticament i culturalment a altres nacions i si una pressi cultural abassegadora no lhagus sotms durant quatre segles a linflux daltres llenges. Ni podia ser la mera sanci del catal parlat ni havia de ser un mer retorn a la seva forma arcaica. Aquesta llengua comuna de referncia aquesta llengua estndard, direm avui havia de ser necessriament supradialectal. A aquesta idea i tamb a la feblesa de la cohesi de la comunitat lingstica respon el carcter composicional de la normativa fabriana. Fabra no es va limitar a seleccionar una varietat geogrfica del catal per a convertir-la en el catal normatiu, sin que atengu diversos aspectes de la realitat dialectal a lhora de prendre decisions normatives.Aix, quan en una qesti les solucions dialectals divergien, formulava una proposta amb qu podien identificar-se diversos dialectes. Alguns aspectes de la normativa fabriana sn els segents: 1) En ortografia, es va decantar pels plurals femenins en es i per les formes verbals en es i en (i no en as i an, com havien fet els acadmics de tradici moderna del segle XIX) perqu, a ms de ser ms antigues, corresponien a la pronncia real en catal occidental, mentre que la tria podia ser indiferent per als catalans orientals, que confonen a i e tones. 2) Va regular ls de b i v dacord amb els dialectes que fan la distinci entre els sons corresponents, fins i tot en contra del criteri etimolgic. 3) Va mantenir la grafia de r i t finals, que en certs dialectes sn mudes per en daltres no ho sn. 4) Va mantenir el dgraf ix- per a representar el so de faixa o de feix, que uns parlants pronuncien com un sol so i daltres com a dos sons. 5) En la morfologia verbal, va establir com a normatives les formes centrals, sense deixar de consignar les balears i valencianes. 6) En la qesti de la sintaxi pronominal no va sancionar cap dels sistemes existents, sin que va proposar un sistema hbrid catal-valenci, amb una lgica interna prpia. I amb aquest darrer punt arribem a un altre dels principis seguits per Fabra. La idea que la llengua normativa ha de respondre a un ordre lgic que faciliti la claredat i propietat de lexpressi s antiga. A Fabra lhavia datreure, a ms, per tarann i formaci. La soluci donada al sistema dels pronoms febles i a la seva sintaxi, basada en un principi de mxima biunivocitat de la relaci forma-funci, anava en aquesta lnia. La soluci donada a la qesti del participi concertat es basa dantuvi contra el criteri que sostenia Alcover en el reconeixement del funcionament actual de la llengua, per tamb en el principi suara esmentat. La llengua catalana, com qualsevol altra llengua nacional, posseeix una autonomia prpia amb relaci a les altres llenges venes. s a dir, el sistema lingstic del catal no es confon amb cap altre. Ara, la poltica dintervenci lingstica aix s, la planificaci havia de permetre, tanmateix, donar encara ms relleu a les funcions que tota llengua nacional acompleix: la funci

cohesionadora, adreada cap endins de la comunitat i tendent a dotar el grup dunitat interna, i la funci separadora, adreada cap enfora i tendent a distingir el grup de qualsevol altre grup ve. s des daquesta doble perspectiva que cal entendre lobra de depuraci del catal i el decantament per solucions no coincidents amb lespanyol que Fabra practic des de lpoca de LAven. Ara b, el catal no deixa de ser una llengua romnica ni de pertnyer a un mbit cultural especfic. Convenia, doncs, estudiar la resposta que francs, itali i altres llenges europees havien donat a problemes gramaticals o ortogrfics comparables i cercar solucions similars, a fi que el catal no en discreps gaire. Aquest principi matisava, doncs, el principi dautonomia en un sentit que el lligava a un context lingstic i cultural ms ampli. A aquest principi responen les solucions donades a mots com cid, diftong, heroic (per les antigues cit, diftonch, heoryc) compareu llat heoricus, espanyol heroico, itali eroico, francs hroque, angls heroic, etc. Ja Prat de la Riba shavia adonat que la llengua catalana no solament estava necessitada de normativitzaci, sin que tamb li calia un treball delaboraci lexicogrfica, terminolgica, sintctica, fraseolgica i estilstica, i aix shavia daconseguir mitjanant la concurrncia de tres elements. 1. Traductors: calia endegar la sistemtica traducci de textos clssics i moderns, literaris i cientfics. 2. Escriptors: calia un desenvolupament intern de les potencialitats lingstiques. 3. Cientfics: calia que el catal abracs tamb lmbit de la recerca cientfica, cada vegada ms important de cara a la modernitzaci, i aquesta era una de les tasques assignades de bell antuvi a lIEC. La invitaci que Fabra adreava als escriptors perqu comprovessin la viabilitat de les seves propostes i collaboressin activament en la reforma lingstica i a difondre-la pot entendres a la llum daquesta necessitat complementria delaboraci de la llengua i tamb com una manera de posar a prova les propostes normatives i de crear consens al seu entorn. Hem vist fins ac alguns dels objectius i principis generals que guien lobra de Fabra com a gramtic i lexicgraf. Aquests principis contenen implcits sovint uns certs mtodes o maneres dactual davant els problemes que calia resoldre. Per comenar, calia una preparaci que no era a labast de tothom ni de tots els qui escrivien sobre la qesti lingstica: 1. Una familiaritat amb els principis i els mtodes de la lingstica histrica i comparativa. 2. Un coneixement de la llengua antiga, de letimologia i la histria de les formes lingstiques i de llur evoluci fontica. 3. Un coneixement dels parlars actuals, ja que sovint els uns conservaven encara all que ja havien perdut els altres. 4. Un coneixement dels procediments genuns de formaci de mots. 5. Un coneixement de les altres llenges romniques i de la seva gramtica histrica. 6. Una capacitat danlisi lingstica lgica i rigorosa. 7. Un coneixement prctic del context social en qu es duia a terme la reforma lingstica. 8. Una capacitat davaluaci de la viabilitat de les diverses propostes. Fabra havia acumulat una certa experincia en aquests camps den dels seus primers treballs de joventut, gaudia duna autoritat moral i dun reconeixement social que havien de facilitar-li la feina, i tamb disposava de lautoritat institucional que emanava de lIEC. Tanmateix, lnica grcia duna reforma lingstica com la que ell havia emprs s que acabi essent acceptada pel collectiu social.

Per aix podem dir que la persona, les institucions i la societat lletrada van conjuminar-se feliment per assolir en poc temps un dels objectius importants en el procs de normalitzaci nacional: la creaci dun estndard catal nic, estable i universalment acceptat. Quant als resultats del seu treball, cal recordar primerament les obres de carcter normatiu ja esmentades, s a dir, les normes ortogrfiques, la gramtica i el diccionari oficials. Per lobra lingstica de Fabra s ms extensa, i inclou: 1. Diverses gramtiques, de carcter descriptiu o normatiu, entre les quals destaquem la Gramtica de la lengua catalana (1912), molt interessant des del punt de vista lingstic pel seu carcter descriptiu i per la informaci dialectal que cont, i lanomenada pstuma, la Gramtica catalana (1956), publicada a cura del seu deixeble Joan Coromines. 2. Diversos tractats dortografia, entre els quals destaquem lesmentat Diccionari ortogrfic. 3. Ledici, amb M. de Montoliu, del Diccionari Aguil. 4. Diversos estudis i treballs dordre tcnic sobre aspectes concrets de la gramtica catalana, publicats en revistes especialitzades. 5. Obres de carcter doctrinal, on explicita els objectius i els fonaments de la reforma lingstica, com El catal literari (1932). 6. Obres de divulgaci lingstica o de divulgaci de lobra de reforma, escrites per al gran pblic, com Les principals faltes de gramtica (1925), les Qestions de gramtica catalana (1911) i les Converses Filolgiques, una llarga srie darticles publicats a La Publicitat del 1919 al 1928, que desprs han estat recollits en forma de llibre. Lobra de Fabra i de lIEC va dotar la naci catalana dels instruments elementals per al seu redreament cultural i lingstic, i no solament aix, sin que tamb la va preparar per a la resistncia cultural i lingstica dels obscurs anys que saproximaven. Malauradament, la desfeta militar del 1939 i la llarga postguerra que la va seguir van interrompre bruscament, i van comprometre seriosament, el laboris redreament que havia experimentat el catal. En el perode posterior a la nova prdua de les institucions prpies i de les llibertats democrtiques, lIEC es limit a subsistir en la clandestinitat primer, en una semiclandestinitat desprs i en una situaci de tolerncia finalment, fins a arribar al seu nou reconeixement mitjanant un reial decret (1976) i al reconeixement de la seva autoritat lingstica per una llei del Parlament de Catalunya (1991). En el terreny normatiu, lIEC ha dut a terme treballs importants: a) Ha elaborat una proposta normativa per a la llengua estndard oral. b) Ha publicat un nou Diccionari de la llengua catalana (1995). c) Ha iniciat els treballs per a una nova gramtica. En el terreny de la recerca lingstica lIEC porta a terme altres treballs que contribuiran a un millor coneixement de la llengua catalana i a la creaci duna infraestructura que ha de possibilitat ulteriors investigacions. Entre aquests treballs podem esmentar els segents: a) El Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana del qual hom ha realitzat ja un diccionari de freqncies en format CD-ROM. b) El Diccionari del Catal Contemporani. c) La BDOL o Base de Dades de les Oficines Lexicogrfiques font del DIEC. d) LAtles lingstic del domini catal. e) El Glossarium Mediae Latinitatis. f) La part catalana del projecte panromnic Patronymica Romanica.

g) Altres projectes en els mbits tradicionals de la lexicografia i la gramtica, per tamb en els de la sociolingstica, la variaci lingstica i la bibliografia. En lmbit de la terminologia, lIEC participa com a entitat consorciada en el TERMCAT i en supervisa els treballs delaboraci terminolgica. Recentment sha creat el Centre de Referncia dEnginyeria Lingstica de la Generalitat de Catalunya, el qual acollir grups de recerca de les universitats catalanes i de lIEC, instituci que, a ms, actuar com a entitat gestora. Afortunadament, han quedat enrere els temps en qu la universitat oficial vivia desquena a la realitat catalana i a les necessitats de la societat. Una mostra recent s la declaraci pel reconeixement de la unitat de la llengua catalana signada pels rectors de les universitats del domini catal i pel president de lIEC i adreada a les autoritats poltiques autonmiques i estatals (29 de maig de 1996). Un dels objectius daquest centre de referncia ser la creaci de recursos lingstics corpus lexicogrfics, terminolgics, fontics, dialectals, sociolingstics o infraestructures de recerca per a llur ulterior explotaci. Aquest s el primer pas per al tractament informtic de la llengua amb objectius terics o prctics, i s una necessitat de primer ordre per a la pervivncia duna llengua al segle XXI.