Les llengües de signes, les més inaudibles de totes

Josep Quer
ICREA & UB

Tot sovint el que sembla obvi no es correspon ni de bon tros amb la realitat. Molta gent
és conscient que les persones sordes, tot i no sentir-hi, poden comunicar-se entre elles
sense problema, i que amb aquest objectiu fan servir una mena de gesticulació manual
que ens resulta inintel·ligible si no hi estem familiaritzats. Ara bé, si preguntéssim a
qualsevol observador suposadament neutral si creu que aquesta gesticulació és una
llengua, la majoria ens respondria que no, perquè “és obvi” que la llengua és parla. O bé
un reflex de la parla, com per exemple la llengua escrita. I precisament d’aquí prové una
de les creences més generalitzades sobre la gestualitat emprada per les persones sordes:
que aquesta no és més que una “versió manual” derivada de la llengua oral predominant
a l’entorn. Algú altre podria opinar que això no pot ser així, perquè tots els sords del
món empren la mateixa llengua de signes, que és “òbviament” universal. I,
alternativament, també trobaríem qui assumeix que els signes emprats per les persones
sordes no són pròpiament una llengua, sinó un sistema o codi especial utilitzat amb
finalitats comunicatives. Però en cap cas una llengua –ens diria- amb totes les seves
subtileses expressives i amb una complexitat gramatical comparable a la del català o
l’anglès, per exemple.

Tot i que ja fa gairebé mig segle que sabem que aquests “obvietats” o idees
preconcebudes són falses, les llengües de signes segueixen sent les grans desconegudes
entre les llengües minoritàries. La raó d’aquest desconeixement no és només que fa
relativament poc temps que tenim arguments lingüístics per afirmar que es tracta de
llengües en el sentit ple de la paraula. Probablement el motiu més important és que
aquest tipus de llengües no són tan sols minoritàries i conviuen silenciosament en el si
de comunitats de parlants d’una o més llengües orals, sinó que a més són llengües
minoritzades, marginades. Duen l’estigma d’estar associades a una discapacitat
sensorial, la de la sordesa, que per si sola no comporta cap mancança lingüística. I a
diferència d’altres llengües minoritàries, no van associades a una ètnia o a una
nacionalitat, i tot i el seu caràcter visual, se’ns fan invisibles dins el nostre entorn
immediat. La ignorància i els prejudicis han fet (i encara fan) que, d’una banda, les
llengües signades restin al marge dels estudis lingüístics i, de l’altra, que els drets
lingüístics dels seus usuaris siguin ignorats sistemàticament.

Les llengües de signes són les llengües pròpies de les comunitats de persones sordes. No
són sistemes de comunicació inventats ad hoc, sinó que sorgeixen com a llengües
naturals quan hi ha un grup prou significatiu de signants. Aquestes situacions només
s’han donat històricament quan les persones sordes han format associacions i han
establert una xarxa social entre elles. També han sorgit quan han existit internats o
escoles per a nens sords. En el món occidental, si s’han donat aquestes condicions, ha
estat en els darrers dos-cents o tres-cents anys com a molt. La importància d’aquestes
condicions radica en el fet que en general només un 5-10 % dels infants sords són fills
de pares sords. Això implica que durant l’etapa decisiva d’adquisició del llenguatge la
gran majoria dels nens sords en el seu entorn immediat no tenen contacte amb la llengua
que els resulta sensorialment accessible. L’accés a la llengua oral en aquesta etapa és
gairebé sempre fragmentari i insuficient per adquirir-lo de manera satisfactòria. Les
conseqüències d’aquests condicionants són d’un abast inimaginable per a la gran
majoria d’oients, que no ens hem parat a preguntar-nos ni un moment què hauria passat
si no haguéssim tingut material lingüístic amb què madurar com a parlants durant els
primers anys de vida.

La relativa jovenesa de les llengües de signes, dèiem, es deu a la necessitat que sorgeixi
una massa crítica de signants i que, a més, la llengua es transmeti d’alguna manera de
generació en generació. El paper de les famílies sordes és cabdal en aquest procés, tot i
constituir un petit percentatge de la comunitat sorda, però també és decisiu el paper de
les escoles específiques i les associacions que fan que els signants entrin en contacte. A
banda d’aquesta línia de transmissió típica de les llengües de signes, també tenim
documentats alguns casos històrics i fins i tot contemporanis de comunitats més o
menys isolades on la incidència de la sordesa genètica ha estat més elevada que la
mitjana. Aquest fet ha implicat que el nombre de persones sordes hagi estat més elevat
de l’habitual i que signar sigui la manera normal de comunicar-se no només entre
persones sordes sinó també entre oients i sords. Signar com a fet que no és digne
d’esment, perquè resulta tan normal com parlar i perquè sords i oients formen part d’una
societat on la sordesa no du cap estigma. No coneixem cap cas de comunitats
monolingües on la llengua de signes hagi estat l’única llengua, però aquests casos que
esmentem són els que s’aproparien més als d’una societat on tothom pot comunicar-se
en llengua de signes, més enllà de si hi sent o no. El més conegut és probablement el de
Martha’s Vineyard, una illa situada davant de la costa de Massachusetts (E.U.A.), on
fins a la meitat del segle XX la llengua de signes va ser emprada per sords i oients
durant més de dos-cents anys. En coneixem altres casos contemporanis semblants, com
el d’una població maia a Mèxic, el d’un altra a Bali (Indonèsia), el d’una comunitat de
beduïns (Abu Shara) a Israel o el del poblat Adamorobe a Gana, on s’empra una llengua
de signes pròpia i diferenciada de la que trobem a la resta del país. Sense anar tan lluny,
també tenim constància que a Moixent (País Valencià) havia existit una variant pròpia
com a resultat de l’alta incidència de la sordesa en la població, que a més es trobava
relativament isolada per les seves condicions geogràfiques. Gairebé amb tota certesa,
deuen haver existit molts exemples de comunitats signants isolades com aquestes de les
quals no tenim ni tindrem notícia mai més.

Tal com assenyalàvem més amunt, les llengües de signes no són “inventades” o
“creades” conscientment per persones sordes, sinó que sorgeixen de manera espontània
quan hi ha un nombre prou significatiu d’aquestes que interactuen i que podran
transmetre-ho als infants sords de la següent generació. Per primer cop a la història hem
pogut assistir al naixement d’una llengua, en aquest cas de signes, i documentar-ho: la
llengua de signes nicaragüenca (Idioma de Señas Nicaragüense). En aquest país, cap a
finals dels anys 70 del segle passat es va agrupar per primera vegada un nombre
d’infants sords a una escola de Managua. Prèviament a l’escolarització, aquests infants
no havien estat en contacte amb cap llengua signes, perquè no n’existia cap i provenien
de famílies oients; tampoc no existia una comunitat sorda. Els nens empraven uns
sistemes de comunicació gestual idiosincràtics i desenvolupats per a la comunicació
bàsica en el si de cada família. Tot i que inicialment la llengua emprada a l’escola era
l’espanyol, entre ells es comunicaven amb signes, cadascú amb el seu sistema de signes
domèstics (home signs). Com a conseqüència d’aquesta situació, va sorgir una variant
de contacte o pidgin que els permetia la comunicació però que no se sustentava en cap
gramàtica i no era estructurada ni estable. Va ser la següent fornada d’alumnes més
petits la que va rebre aquest pidgin com a input i el va convertir espontàniament en una
llengua de tipus crioll que ja recolzava en una gramàtica. Ha estat precisament aquest
procés d’aprenentatge natiu durant el període crític d’adquisició lingüística a llarg dels
primers anys de vida el que ha donat pas a una nova llengua de signes, la nicaragüenca.
Des d’aleshores, ja podem parlar de l’existència d’una comunitat de signants que la
transmet a les generacions posteriors, més enllà dels centres educatius.

Amb aquest cas de gènesi lingüística que tot just hem comentat, hauria de quedar clar
que no podem parlar d’un llenguatge de signes universal, sinó d’una multiplicitat de
llengües de signes diferents a tot el món. Algunes, per raons polítiques i socioculturals,
es correspondran amb les fronteres d’un estat determinat, però moltes d’altres no.
Pensem si més no en els exemples de llengües isolades que hem esmentat més amunt. O
bé, recordem que a l’Estat Espanyol hi ha dues llengües de signes: la catalana (al
Principat) i l’espanyola (a la resta del territori). Això ja fa ben palesa la independència
de la llengua de signes respecte de la llengua oral del seu entorn: ni a Euskadi hi ha una
llengua de signes basca, tot i existir l’èuscar, ni al País Valencià s’empra la llengua de
signes catalana, tot i que s’hi parla català. Altres exemples ben clars d’això són les
llengües de signes britànica i americana, completament diferenciades tot i trobar-se en
territoris anglòfons, o bé les llengües de signes flamenca i holandesa, que no estan
relacionades malgrat situar-se en àrees de parla neerlandesa. La història de les llengües
de signes sempre ha anat molt lligada a la història de l’educació de les persones sordes, i
a quin tipus de relacions s’estableixen entre les diferents comunitats sordes.

Més d’un se sorprèn que ningú hagi decidit d’imposar una única llengua de signes a
totes les persones sordes del món. A banda de la qüestionable correcció moral d’una
decisió d’aquest estil i dels obstacles insuperables que una política d’aquest tipus hauria
d’afrontar, la resposta obligada és que de la mateixa manera que estem obligats a
respectar la identitat lingüística de la persona i de la comunitat i a presevar la riquesa
lingüística de les llengües orals, també hem de respectar la identitat dels signants i hem
de conservar el patrimoni, ja terriblement malmès, de les llengües de signes del món. I
de la mateixa manera que no aprenem per norma l’anglès com a llengua materna a les
escoles catalanes (per no dir l’esperanto, que és una llengua artificial), no podem
imposar artificialment una llengua a ningú.

Ara bé, sobretot com a resultat de les trobades internacionals de persones sordes i en
absència d’una llengua signada que s’utilitzi com a lingua franca, des del si de la
Federació Mundial de Sords es va potenciar el desenvolupament d’una mena de pidgin
que servís per a la comunicació entre signants de diferents llengües. Aquest pidgin, que
actualment es coneix com a Sistema de Signes Internacional o simplement
Internacional, consisteix essencialment en un recull lèxic de signes consensuat, però
sense estar sustentat per una gramàtica. És per això que no es parla de llengua de signes
internacional, sinó de sistema. El que passa en la pràctica és que cada signant utilitza
aquests signes amb la gramàtica de la seva pròpia llengua. A més, parlar del SSI com un
codi estable és una abstracció, perquè l’internacional varia considerablement en cada
context d’interacció en funció dels signants implicats, de la seva familiaritat amb aquest
tipus de contactes i amb la seva adaptabilitat.

Si bé podem parlar de llengües de signes diferenciades de la mateixa manera que quan

comparem les llengües orals, també és cert que el grau d’intel·ligibilitat entre signants
de llengües de signes sense cap relació mútua és, a un cert nivell, més alt que entre dos
parlants de llengües orals molt diverses. Això es deu sobretot a la modalitat amb què es
vehiculen, la modalitat gestuovisual: són llengües que s’articulen amb les extremitats
superiors, el tors i el rostre, i que es perceben a través de la vista. Precisament per
aquesta manera de materialitzar-se, les llengües de signes fan un ús central de l’espai i
de la iconicitat visual en les seves gramàtiques i en el seu lèxic. Per això tot sovint ens
sorprenen les semblances lingüístiques que descobrim entre dues o més llengües de
signes no relacionades entre elles. És justament aquest aspecte central de la modalitat
gestuovisual el que facilita la intel·ligibilitat entre signants de llengües diferenciades. De
totes maneres, aquesta intel·ligibilitat es restringeix a un nivell relativament bàsic de
comunicació informal i fins i tot el SSI no es considera adequat per transmetre
continguts formals d’un determinat nivell tècnic. Tampoc no cal considerar aquesta
major facilitat de comprensió mútua com a prova que les llengües de signes són una
mena de mim o pantomima: aquestes formes d’expressió no tenen una base lingüística i
són necessàriament transparents, mentre que les llengües de signes no ho són i a més
recolzen en una complexa arquitectura gramatical, com qualsevol altra llengua. D’aquí
que dins de la modalitat gestuovisual haguem de distingir entre el gest (no lingüístic i
propi de la pantomima i el mim) i el signe (lingüístic, element constituent del lèxic
d’una llengua de signes). En realitat, els parlants acompanyem el nostre discurs oral
amb gestos que tampoc qualificaríem de lingüístics. Els signants també gesticulen i
podem distingir de manera més o menys clara entre el que és la part de discurs lingüístic
i la part que és gesticulació, encara que tots dos tipus d’elements se situïn dins la
mateixa modalitat.

Per raons òbvies, però, els signants entren sistemàticament en contacte amb la llengua
oral de l’entorn immediat i esdevenen en major o menor mesura bilingües (i bimodals,
és a dir, competents en dues modalitats lingüístiques diferents). Com en qualsevol
situació de contacte on hi ha una llengua dominant, la llengua minoritària en rep
influències. Un exemple clar d’això és, per exemple, l’ús d’un alfabet manual (o
dactilològic) que s’utilitza per lletrejar mots de la llengua oral quan no existeix el signe
corresponent o quan cal desambiguar un concepte. Pròpiament dit, l’alfabet dactilològic
no forma part de les llengües de signes: és un sistema de representació de l’escriptura,
un altre sistema secundari de representació de la llengua oral. Tanmateix, sí que ha
influït en el lèxic de les llengües de signes, que contenen ítems que incorporen en un
signe una o més lletres del mot oral corresponent al concepte expressat. La influència de
la llengua oral no es limita a això, ja que per exemple la forma d’alguns signes va
acompanyada de la coarticulació completa o truncada del mot oral corresponent al
signe, una coarticulació que sovint es restringeix al moviment dels llavis sense ús de la
veu. Aquestes influències, però, no han de conduir a la concepció errònia que les
llengües de signes són derivades de les orals, sinó que són el fruit natural d’una situació
de contacte de llengües i de bilingüisme forçat.

Per la manera com s’articulen i es perceben, les llengües de signes no disposen d’un
sistema d’escriptura emprat de manera generalitzada pels seus usuaris (tot i això, podem
transcriure-les amb finalitats de recerca, però això és diferent d’escriure-les). Com a
conseqüència d’això, la documentació històrica que en tenim és escassa si ho comparem
amb la situació de aquelles llengües orals que compten amb una tradició escrita de
segles. La tecnologia audiovisual, que avui ens sembla un mitjà ben trivial per
enregistrar les llengües de signes, no va començar a ser assequible fins els anys 70 del
segle passat. Abans d’això, només en tenim referències més o menys anecdòtiques en
prosa i algunes representacions de signes en dibuix que no permeten obtenir una idea
mínimament cabal de com eren les llengües.
Amb el treball pioner de William C. Stokoe Sign Language Structure, publicat l’any
1960 als EUA., s’iniciava un nou camp d’investigació: els estudis lingüístics que
s’ocupaven de les llengües de signes. Tot emprant el coneixement acumulat per a la
recerca sobre llengües orals, ben aviat va començar a fer-se palès que ens havíem
d’enfrontar a les llengües signades amb les mateixes eines per a l’anàlisi. Així, per
exemple, va quedar clar que un signe, l’equivalent d’un mot per dir-ho de manera
planera, no és un objecte inanalitzable: semblantment a com un mot es pot
descompondre en parts com fonemes i trets fonològics que no duen significat per ells
mateixes, es va demostrar que els signes també estan constituïts per elements mínims
privats de significat, com per exemple la configuració de la mà, el moviment o
l’orientació. Aquestes unitats “fonològiques” se sotmeten a restriccions combinatòries
ben definides i un cop combinats donen lloc a morfemes portadors de significat que
acabaran constituint mots/signes. La morfologia de les llengües de signes també opera
amb regles ben específiques que, per exemple, permeten derivar noms i verbs
mitjançant processos clars, formar compostos, flexionar formes de plural o establir la
concordança d’un verb. Aquest processos morfològics fan que els mots es puguin
combinar de manera gramatical i donar lloc a oracions ben formades que, al seu torn
integraran un determinat discurs signat.

Més enllà de les complexitats gramaticals internes a qualsevol sistema lingüístic natural,
les llengües de signes es comporten des del punt de vista extern de manera comparable a
les llengües orals: presenten variació dialectal i sociolectal dins d’un mateix domini
lingüístic; evolucionen diacrònicament, tot i la seva relativa jovenesa; desenvolupen els
seus lèxics mitjançant les vies habituals de la neologia i el préstec a partir dels seus
propis recursos lingüístics, sobretot un cop passen del domini estrictament familiar o
col·loquial a àmbits com l’educació o l’administració i es veuen obligades a enriquir el
vocabulari específic dels nous àmbits d’utilització; i diversifiquen els registres segons
les necessitats d’ús. Les peculiaritats sociològiques i demogràfiques de les comunitats
sordes tenen una incidència directa en la majoria d’aquests aspectes externs al sistema
lingüístic.

Amb aquest breu repàs dels trets característics de les llengües de signes hauria d’haver
quedat clar que es tracta de llengües naturals de ple dret, tot i situar-se en una modalitat
diferent de les llengües orals, que són de modalitat oral-auditiva. De la mateixa que un
bon nombre parlants de llengües “desconegudes” ja viuen entre nosaltres, també hi ha
hagut signants d’altres llengües que s’han establert a Catalunya, i a l’exposició n’hem
pogut veure una petita mostra. Han arrelat a la comunitat sorda catalana i han après a
signar en llengua de signes catalana, però en el seu bagatge d’identitats lingüístiques en
duen una altra de diferent.

La majoria de concepcions errònies al voltant de les llengües de signes no són més que
el resultat del desconeixement i, sobretot, dels prejudicis que envolten les comunitats
d’usuaris. En llengua de signes es pot fer no tan sols una conferència sobre un tema
d’investigació sinó que també es fa creació artística, sigui poesia, teatre o narració. Cal
preservar tot aquest patrimoni lingüístic tan ric, però tan fràgil, i amenaçat gairebé per
definició. I cal preservar-lo no com a peça de museu, sinó com a part dels drets
fonamentals dels seus usuaris. Tot i que no els sentim.