Francesc Tosquelles i Frantz Fanon

Per: Mercè Ibarz

Dissabte  3.10.2015  06:00

Francesc Tosquelles (1912-1994) i Frantz Fanon (1925-1961), psiquiatres, treballant

junts al sanatori francès de Saint-Alban, on el metge de Reus havia trobat aixopluc el
1939. Dimarts, uns quants vam veure ‘Une politique de la folie’ (‘Una política de la
bogeria’), film de François Pain, J. C. Polack i Danièle Sivadon, del 1989, amb el suport
d’un ampli grup de seguidors i vindicadors del terapeuta social que vam perdre amb la
desfeta de la República. Fanon no hi és esmentat, per això em permeto de
complementar-ho aquí. Ni tampoc no es parla del gran mèrit, avui internacional, de la
feina del doctor Tosquelles a França en el seu camp, la psicoteràpia institucional, des
del 1940 fins com aquell qui diu la seva mort, ja que no feia diferència entre viure i
treballar. La pel·lícula té més aviat l’objectiu de recollir la singularíssima paraula de
Tosquelles, el que deia i sobretot com ho deia, amb aquell francès macarrònic que va
negar-se a polir per raons de pes, perquè els seus pacients poguessin captar que també el
terapeuta arrossegava una ferida, l’exili.

Així, el film és una llarga entrevista, una necessitat certa en el cas de Tosquelles. Abans
que posar-se a escriure i sistematitzar coneixements i les teories que els sustentaven, el
doctor preferia escriure de poetes. Tosquelles és un ‘mix’ formidable d’allò que va
moure la seva joventut: catalanisme, marxisme d’inspiració llibertària, surrealisme. Va
fer un estudi sensacional de ’Aurèlia o El somni i la vida’ (1855) de Gerard de Nerval,
un dels llibres de capçalera del primer surrealisme. I un de no menys notable i per a
nosaltres important, del 1985, sobre el poema ‘In Memoriam’ de Gabriel Ferrater, que
també era de Reus i que, en aquest llarg poema narratiu, fa un recompte dels inicis de la
guerra a la vila, quan ell era un nen de catorze anys i el Tosquelles de vint-i-quatre
s’enrolava amb el seu partit, el POUM, cap al front. On va ser aviat cap dels serveis
psiquiàtrics de l’exèrcit de la República. Cadascuna de les coses que Tosquelles diu al
documental és d’aquelles que et fan pensar i necessites repensar. Per no parlar del seu
portentós sentit de l’humor, que cada dos per tres et fa petar de riure.

I així arribarem a Fanon. Tosquelles deia coses com ara (cito de memòria): ‘La meva
feina [a Saint-Alban] consistia que una religiosa fos una religiosa i un comunista fos un
comunista.’ S’atura, espera l’efecte que et fa, continua: ‘La meva feina consisteix que
cada persona sigui allò que és, allò que pugna per ser, allò que millor pot ser. Si és una
monja, que no sigui una buròcrata sinó una religiosa; si és un comunista, que no sigui
un socialista radical…’ I si qui tenia al costat era un psiquiatre negre de la Martinica,
Frantz Fanon, que fos ell mateix, que pogués ser allò de més bo que hi havia en ell.

Fanon tenia entre cella i cella que les idees de Freud no eren aplicables sense més ni
més fora del món blanc, però temia dir-ho, que ell provenia de la colònia, era un negre
que per miracle havia arribat a ser metge. Per sort, a la Martinica només hi havia una
plaça per a un psiquiatre i com que era ocupada Fanon va ser enviat a Saint-Alban.

L’encontre i la feina al costat del doctor Tosquelles van ser decisius per a esdevenir
l’autor de ‘Els condemnats de la terra’, el seu llibre gairebé pòstum, publicat el 1961,
que seria obra de capçalera dels processos de descolonització i d’independència, Algèria
la primera. Fanon no és història passada, com no ho és tampoc Tosquelles. No són
mòmies d’un passat revolucionari que poc o molt va guanyar la partida a la Història i
que després, ja se sap, han estat convertits en clixés. Viuen, resisteixen. Si els tornem a
llegir, si els tornem a sentir. Com ara la frase final que tanca l’entrevista filmada a
Francesc Tosquelles: ‘Amb els anys, he arribat a la conclusió que l’actitud del
proletariat està més vinculada a l’inconscient que no pas a la presa de consciència.’

Diguem proletariat, diguem un altre col·lectiu. Vistos i viscuts els últims quatre 11-S
que han guiat i guien el procés català present, li dono tota la raó. Hi ha coses d’aquest
procés que no s’expliquen per la consciència i prou, aquest procés ve de lluny i ara ha
fet emergir tantes coses, reprimides en l’inconscient, que pugnen, de nou, per ser
visibles. Hi pugnen més, al meu entendre, que quan el mouen en exclusiva, el procés,
les preses de consciència.

Per no parlar d’una altra constatació tosquelliana: els peus pensen més que no pas el
cap, el que pensem depèn en realitat de com i per on ens hem mogut i ens movem.