➢ MIRAN LO QUE NO VEN...

REFLEXIONES SOBRE EL PÚBLICO DE LOS ESPECTÁCULOS ÓPTICOS

Ponència Cèlia Cuenca
Es produeix una censura i persecució dels espectacles òptics a Espanya, des del punt de vista dels
espectadors. El cas del Nou Món Espanyol (cosmorama) és un període de transició. La vista òptica és la
característica d’aquest tipus d’espectacles.
→ El públic mandrós
- 1745 es comença a perseguir legalment als «mandrosos» a Espanya amb el fi de treure un aprofitament.
Es va incloure a tot un ventall de pràctiques seminòmades. Hi va haver una voluntat de reutilitzar-lo.
- No eren persones mandroses, sinó personatges al marge de l’ordre social establert (manques, coixes,
cegues...). Tenien aquest tipus d’espectacle per entretenir a les seves famílies, com els venedors ambulants
(buhoneros).
- La caracterització d’aquesta persona, que acudeix en massa, és de classe social molt baixa. Hi ha una
preocupació per l’oci productiu de la ciutadania i l’aprofitament del temps de les persones. Els corregidors
eren les persones que havien de legalitzar o denegar aquest tipus de funcions.
- Una de les principals raons per perseguir aquest tipus de personatges recau en la necessitat de control de
la paraula d’aquests personatges exuberants. Es té por a l’expansió de les idees més enllà dels Pirineus
(avenç liberal posterior a la Revolució Industrial).
- Es va produir una persecució d’aquests personatges per les idees que podien difondre a través dels seus
espectacles itinerants.
→ Públic revolucionari
- Influència de la llanterna màgica: s’utilitzava com a metàfora per enquadrar les idees amb la finalitat de
criticar el règim francès de José Bonaparte. Tenia un ús social.
- Adaptació de les idees liberals. Mantilla, es feia dir com «ciutadà Mantilla» durant aquest període liberal.
Es va vigilar aquest personatge perquè creien que estava difonent idees revolucionàries.
- En la fantasmagoria no hi ha separació de sexes; existeix, per tant, major llibertat entre el públic.
→ Les pulsions òptiques
- Relació entre les pulsions òptiques i el consum d’espectacles amb la llanterna màgica i el «Nou Món»
(tutilimundi).
- Anteriorment, es necessitava l’aprovació d’un arquitecte per reconèixer el local. Era un procediment
oficial. Sense racons foscos i amb lents de distància.
- Transgressió dels usos socials en relació amb els espectacles del «Nou Món»: atreure l’espectador d’un
mode més nítid.
- Sense ús directe com a palanca per propiciar l’ús amorós, forma indirecta. Amants fora de la cortina,
utilitzant el dispositiu del «Nou Món» a través de les màquines d’atracció i distracció. Aquests tipus de
màquines permeten la trobada entre amants.
- Mons socials en el context dels nous mons. Hi havia la possibilitat de transferir els usos socials a través
d’aquest nou món.
→ El públic cec o el mal públic
- Es mostra a partir de diferents estampes de Goya. El preu real que un ha de pagar per il·lusió òptica és la
pèrdua del control físic i general. «Allò que veiem, i allò que no veiem ( Ce qu’on voit et ce qu’on ne voit
pas)». Goya sempre crea una imatge a partir d’un text i un dibuix; un element ple de significat.
- És un públic anestesiat, que està apartat de l’ordre social. Miren dins la caixa però no veuen el que hi ha al
seu voltant. Tenen una idea d’il·lusió; intenten veure la realitat però realment no la veuen, sinó que veuen
una representació d’aquesta, una il·lusió.
- La problemàtica del «Nou Món» és que no se sap a ciència certa allò que s’està mirant.
- Goya planteja clarament la idea de la il·lusió. Es creuen que veuen la realitat, però realment és una il·lusió.
Els usuaris que fan ús d’aquests instruments es pensen que veuen la realitat, i no és així.
- Paral·lelisme de les noves tecnologies amb les il·lustracions de Goya. Estem tant pendents a les noves
tecnologies que ens oblidem de la realitat que ens passa per davant. El mateix passa amb els mitjans de
comunicació: ens atreuen perquè observem una part seleccionada de la realitat que ens envolta.
→ El públic crític o el bon públic
- Dret a formar una idea personal d’allò que es veu i s’escolta en una representació òptica, tenen un esperit
crític. Són conscients del reconeixement i la il·lusió.
- El bon públic són aquelles classes benestants amb una reacció crítica. Són els ulls que sancionen i imposen
una visió de la realitat. Tenen ulls amb crítica.
- En el nou cinema, el buhonero perd l’autoritat; l’espectador decideix si allò que està veient és real o no ho
és.
➢ JOAQUIM MONTERO: EL FENOMEN DEL PARAL·LEL
Ponència Eduard Moler
- Important aportació de la cultura popular que concentra una gran oferta (finals segle XIX i principis segle
XX). Pioner de la immersió en l’audiovisual en l’espectacle popular del Paral·lel.
- El Paral·lel va ser un indret que destacava per la seva forma d’espectacles. A Espanya, aquesta pràctica va
ser considerada el nucli dins les arts escèniques.
- Montero és un dels grans pioners del Paral·lel. La revista de gran format del Paral·lel és un producte farcit
de grans espectacles audiovisuals, tot cosit amb un fil dramàtic intens. La revista sempre ha estat un calaix
de sastre que s’omplia amb les tendències d’aquella època.
- Si se centra el focus en l’avinguda del Paral·lel, podem veure que la revista té el seu origen en l’espectacle
de varietats o gènere ínfim. Montero volia fer-se empàtic amb el públic espanyol del primer teatre del segle.
- De l’any 1900 al 1913 va marxar a Buenos Aires. El seu retorn a Barcelona comporta la seva etapa més
interessant. Montero lloga el Teatre Nou i estrena obres teatrals com Arriba el telón, que va ser tot un èxit.
- Pura Montoro va ser la primera actriu de la companyia de Montero. El dramaturg fa humor de tot allò nou.
- Entre els anys 1913 i 1914 va trobar un filó, que el va utilitzar fins que va deixar de tenir èxit. Quan aquesta
formula es va esgotar, va fer ús del Monterograff, que va tenir una gran acollida i se’n van fer més revistes.
- Monterograff 1: Montero + cinematògraf. Intenta superar el desafiament incorporant l’enemic.
S’incorporen representacions cinematogràfiques.
- Monterograff 2: sèrie que continuaria en altres volums. Inclou per primera vegada una filmació integrada
en la dramatúrgia. Introduir la filmació en la dramatúrgia és molt innovador. «El mar en lo profundo, yo
solo quiero que aplaudáis como en monterograff 1 y monterograff 2».
- És latent en l’obra de Montero un catalanisme intens. En època de conflicte social Montero demana pau
social. Montero va intervenir en 130 produccions teatrals.
➢ VER Y SENTIR. EL VIAJE EN BARCA DE BARCELONE- PARC AU CRÉPUSCULE
Ponència Daniel Sánchez Salas i Lluïsa Suárez Carmona
- Recorregut panoràmic en barca per la Ciutadella des de la perspectiva d’una barca que navega pel llac.
- Diferents llocs del parc des d’una perspectiva molt profunda. Moltes d’elles, des d’un vehicle mòbil amb la
finalitat de transmetre moviment, és a dir, estar navegant mentre es contempla el parc. Situada en el
cinema dels orígens. Es fa una cerca del plaer visual.
- La Ciutadella va ser el primer parc públic de Barcelona; van ser un terreny recuperat de les revolucions
civils de 1688. Als estrangers els hi semblava interessant aquest indret per la quantitat de vegetació exòtica
que hi havia. Tenia un evident potencial com reclam turístic. L’any 1988 el parc es va convertir en un dels
emblemes de la Barcelona Moderna; era l’única ciutat amb una zona verda.
- Va despertar l’interès de professionals locals i estrangers. Pels estrangers resultava atractiu per la seva
exuberància i vegetació. Era un escenari idíl·lic. Visió idealitzada d’una Barcelona sense conflictes «visibles».
- A Barcelona es va estrenar l’any 1904, però no es va estrenar amb aquest nom. En l’àmbit local, no va tenir
una gran repercussió. Fins al moment, no hi havia dades de com va ser rebuda pel públic d’altres localitats
espanyoles.
- The Optical Lantern and cinematograph journal : «quan l’espectador contempla la cinta, té una sensació
de que, en comptes d’estar mirant una finestra, està travessant la pantalla amb la mirada». Es produeix una
atracció visual a través d’un viatge hipnòtic entre les coses realistes i les escenogràfiques.
- El viatge visual s’aconsegueix amb efectes estereoscòpics. Quan l’espectador contempla la cinta té la
sensació de que, en comptes d’estar mirant des d’una finestra, està travessant la pantalla amb la mirada.
- Pot ser que Pathé estigués interessat en realitzar una tecnologia amb el fi d’aconseguir major profunditat.
No obstant això, estudis trobats o realitzats neguen aquest interès.
- La contemplació d’un paisatge de manera fixa pot produir en la ment de l’espectador un efecte
estereoscòpic parcial. La càmera sempre es dirigeix cap a l’esquerra amb una velocitat constant, imitant el
moviment de la barca. En la primera part de la cinta, on hi ha la vegetació, s’ofereix una perspectiva molt
més exòtica que qualsevol altre racó del parc.
- Un altre factor que col·labora en la percepció de profunditat és la sotmesa a les sensacions de moviment,
línies de fuga i les convergències i divergències purament rítmiques en els components de la imatge en la
que l’espectador ha d’actuar en un constant procés de síntesis.
- Es traslladen les imatges d’ondulació, de cadència. Els elements en primer, segon i tercer terme donen una
profunditat a la imatge. Hi ha un altre factor que condiciona a la sensació de profunditat: l’espectador entra
dins el film gràcies a la profunditat del film, les línies de fuga.. l’espectador sent que forma part del relat.
- L’espectador creat per la Modernitat es defineix per: «el seu sentiment a la sensacions de moviment, a les
línies de fuga i les convergències i divergències purament rítmiques dels components de la imatge en la que
l’espectador ha d’actuar en un constant procés de síntesi»- Vicente J.Benet
- El film és un travelogue que consisteix en un envoltant viatge virtual pel camp de la Ciutadella de
Barcelona. La seva singularitat es troba en la cridanera sensació de profunditat que desapareix, gràcies a la
tècnica de rodatge que es va utilitzar. La seva condició de travelogue és inseparable de la seva atracció
visual. Captura a l’espectador mitjançant el moviment i la perspectiva, fascinant en el seu trasllat de
l’espessor escenogràfica del motiu filmat. Aquest travelogue acaba conduint al travelling.