Apunts Estructura

2. Tipus d’actors en els sistemes de mitjans

2.1 Actors públics (tipus d’actuació sobre aquests)
Aquests són vigents en Estats on es troben consolidades les democràcies
parlamentàries, amb divisió de poders (a nivell executiu, judicial i legislatiu).

 Legislatiu (parlaments o corts). S’encarrega d’elaborar i aprovar les lleis

i, a més, controla la correcta actuació del poder executiu.
 Executiu (governs). Aplica i desenvolupa les lleis (estableix una sèrie de
reglaments que s’ha de complir). També dirigeix l’Administració, que
duu a terme les polítiques públiques i presta serveis, a través dels
diferents ministeris/conselleries/regidories).
 Judicial (tribunals), qui interpreta les lleis promulgades i penalitza qui
les infringeix.

Polítiques de comunicació
Són unes mesures polítiques i unes accions concretes dutes a terme pels
poders Legislatiu i Executiu, sobre els sistemes de comunicació; aquestes poden
afectar el conjunt d’ells o només algun sector en concret. Aquestes polítiques
s’organitzen segons unes directrius de caràcter polític i ideològic, uns valors
concrets que justifiquen les accions preses. El rang d’incidència és variat: pot
afectar la llibertat d’expressió d’un mitjà en concret o la protecció de les
audiències en franges horàries determinades. També varia el grau d’intervenció
de les mateixes, segons el caràcter de l’òrgan regulador (liberals-
intervencionistes).
Principals formes d’intervenció
1. A partir de la regulació: l’òrgan legislatiu, executiu o autoritats
reguladores independents (organismes amb personalitat jurídica pròpia
i independents respecte a l’Administració).
2. A partir de la propietat (en el cas dels mitjans públics): s’encarrega
d’aquest aspecte el poder legislatiu i l’executiu.
3. A partir del finançament, a través d’ajuts i publicitat institucional; ho
gestiona els mateixos òrgans que en el cas anterior).

REGULACIÓ
La llibertat d’informació no només és un dret de gaudiment individual, sinó
també té una indubtable importància per a la col·lectivitat, qui gaudeix d’uns
efectes beneficiosos. Així doncs, transcendeix el més pur àmbit personal del
subjecte/s transmissors de la informació, ja que resulta essencial de cara a la
vigència d’altres principis constitucionals. En l’anomenada dimensió
institucional, es centra en la creació i manteniment d’una opinió pública lliure;
d’aquesta manera, el ciutadà coneix els motius, condicionats i circumstàncies
que envolten per tal de garantir un efectiu i democràtic control sobre el conjunt
d’òrgans de decisió política.
Un segon element de la llibertat d’informació és el relatiu a l’exercici d’aquesta:
els fets dotats de transcendència pública interessen potencialment a la
col·lectivitat sencera i, per tant, requereixen d’un vehicle comunicatiu d’accés
lliure i general, els mitjans de comunicació social. Per aquest motiu, els mitjans
de comunicació apareixen com un dels elements essencials en l’exercici
correcte del dret a la informació. En el cas de la radiodifusió espanyola, el paper
dels estats va ser major que en la premsa escrita.
La intervenció dels poders públics en els mitjans comunicatius està justificada
en mesura que aquests puguin desenvolupar una política activa dels drets
fonamentals. És a dir, l’Estat ha d’intervenir en els mitjans de comunicació
perquè aquests són el vehicle a través del qual es desenvolupa una llibertat
essencial per al manteniment d’una institució bàsica en el sistema democràtic:
la opinió pública lliure. Els primers exemples d’intervencions estatals daten
dels anys 20, amb la regulació de la radiodifusió i el primer tipus d’intervenció a
nivell tele comunicatiu fou la reserva en exclusiva de l’espectre radioelèctric,
amb el que poder transmetre amb autonomia.
Les activitats que porten a terme són el desenvolupament normatiu de lleis,
reglaments o codis, que regulen les pràctiques dels mateixos mitjans, i el seu
control del funcionament.

Desenvolupament normatiu
S’atorga la concessió de llicències als ens públics, amb la que es determina el
model d’explotació -entre públic, privat o comunitari- i també defineix aspectes
tècnics. En aquesta normativa es determina la propietat, concentració i
competències dels diferents mitjans de comunicació; l’accés a la informació
governamental; determina com a codi deontològic per als periodistes el seu
deure de mantenir el seu secret professional, a l’hora de protegir les fonts
confidencials, i sobre la “consciència” periodística (protecció quan canvia la
línia editorial del mitjà).
Pel que fa als continguts audiovisuals, s’encarrega de la regulació publicitària,
de castigar la difamació, de vetllar per la privacitat i garantir el dret de rèplica;
d’evitar la incitació a l’odi; de regular amb criteri la comunicació política,
especialment en època electoral; d’afavorir el pluralisme polític, social i
lingüístic i finalment, de salvaguardar la procedència de les produccions
audiovisuals, entre nacionals i supranacionals.
Control del funcionament dels mitjans de comunicació
Les institucions públiques són les encarregades de regular els mitjans de
comunicació sobre els que tenen control; aquestes entitats reguladores poden
ser organismes governamentals, autoritats reguladores independents o el
mateix parlament. Quan apareixen altres actors, de caràcter social-empresarial
i professional, són elles mateixes les que es coregulen, establint un codi a seguir
per a tots; si aquests actors formen part del món empresarial i professional del
mitjà, parlem d’autoregulació (establiment de codis interns, amb els quals es
delimita quines línies no s’han de trepitjar).
Organismes governamentals
Controlat pel ministeri/conselleria o una agència governamental. Es
produeix un repartiment de competències a les diferents entitats
estatals (el règim de telecomunicacions, per part única de l’Estat;
llicències de TV estatals, planificació general de l’espectre radioelèctric i
el nombre de freqüències per cada mitjà; les concessions de ràdio FM i
l’atorgament de llicències televisives, per a les comunitats autònomes).
A nivell estatal, aquests organismes atorguen llicències per la utilització
dels serveis de comunicació audiovisual, radiofònica i televisiva, i també
controla els límits de participació que ofereixen cada ens; revisa els
continguts respecte el dret dels menors, l’àmbit de l’accessibilitat als
mitjans per part de les persones amb discapacitats (subtitulació, llengua
de signes...) i els missatges publicitaris. També intenta garantir la
transparència comunicativa, aportant informació prèvia sobre la seva
programació; promou les produccions audiovisuals a nivell europeu, a
partir d’unes quotes de finançament i drets d’emissió i determina que el
mitjà públic ha d’oferir un tipus de servei estatal, per la qual cosa serà
finançada.
L’any 2013, les funcions ministerials correran a càrrec de la Comisión
Nacional de los Mercados y la Competencia (CNMC).

Autoritats reguladores independents

Són uns òrgans reguladors de l’audiovisual, els membres dels quals
poden ser designats pel govern com a poder executiu o pel parlament;
segons siguin escollits per un o altre, gaudiran d’un major o menor grau
d’independència de l’Administració. Aquestes autoritats tenen poder
sobre la ràdio i la televisió produïda en el territori sobre el que tingui
competències i promourà la creació de nous serveis i noves plataformes
de transmissió.
Les funcions que duu a terme són vetllar per l’adequació dels
continguts segons la normativa promoguda per l’Administració o per la
mateixa autoritat; aquesta compren des de la publicitat, la protecció
dels menors fins als diferents tipus de pluralisme que aprecien als
mitjans. Gestiona també l’adquisició de títols a les grans corporacions de
comunicació per la prestació de serveis audiovisuals, i també la gestió
de l’espectre tele comunicatiu, amb la planificació de freqüències FM.
Enfocaments
L’any 1934 va sorgir als EUA la primera autoritat reguladora
independent: la Federal Communications Comission; aquesta va cenyir-
se més a un model liberal de lliure mercat, on primava les competències
privades i econòmiques. Aquesta perspectiva va trigar molt en arribar a
Europa: fins els anys 80, no va crear-se un òrgan que regís l’audiovisual
nacional. El de França, Regne Unit i Itàlia es caracteritzava per posseir
una perspectiva de servei públic, intervencionista per part de l’Estat.
1995: celebració de la European Platform of Regulatory Authorities
(EPRA). Un fòrum informal de relació entre autoritat reguladores, entre
les que es trobava el CAC (Consell de l’Audiovisual de Catalunya), el CAA
(Consejo del Audiovisual de Andalucía) i la Comisión Nacional de los
Mercados y la Competencia (anteriorment, la Comisión del Mercado de
las Telecomunicaciones).
L’any 2010 es proposa al Parlament un avantprojecte de llei sobre la
regulació de l’audiovisual, la Ley General de la Comunicación
Audiovisual (LGCA). La pretensió fou convertir-se en un marc jurídic
general de la matèria audiovisual i realitzar la unificació i codificació de
la normativa dispersa sobre el mitjà audiovisual; d’aquesta manera,
respondria als nous desenvolupaments tecnològic i es dotaria de major
estabilitat i seguretat als sectors públics i privats. Alhora, es crea el
Consejo Estatal de Medios Audiovisuales (CEMA). Malgrat tot, aquestes
propostes desapareixen ràpidament l’octubre 2013 quan pren possessió
d’aquestes atribucions la Comisión Nacional de los Mercados y la
Competencia (CNMC).
Aquest poder centralitzat va ser durament criticat i posat en qüestió
pels partits polítics liberals (dretes), argumentant que aquests òrgans
suposen una despesa extra a l’hora del seu finançament i que d’alguna
forma, ja existia la justícia per castigar els mitjans que no es regien a la
normativa. Defensaven aquesta postura perquè eren partidaris de la
privatització dels mitjans audiovisuals. Els partits intervencionistes
(esquerres), en canvi, volien que l’Estat gestionés el seu finançament i el
seu deure de garantir els drets protegits per llei.
La CNMC no només s’encarregava del món audiovisual, una tasca prèvia
de la CEMA, sinó també assumeix les funcions de diverses institucions
reguladores, d’àrees tan diverses com competència, energia, transports
i sector social.
A nivell autonòmic, van existir el Consell Audiovisual de Madrid i el de
Navarra (extints); actualment, els més potents són el d’Andalusia i el de
Catalunya.
Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC)
Òrgan regulador de l’audiovisual autonòmic i local creat l'any
2000: té competències sobre prestadors de serveis audiovisuals
dins el territori català. El seu radi d’acció són les ràdios i la TV de
la Generalitat (teles i ràdios públiques), les privades d’àmbit
català (8tv) i les TV locals i ràdios en FM (públiques i privades).
Tenen poder com a prestadors de nous serveis audiovisuals
establerts a Catalunya i sobre els continguts de les
desconnexions (emissions locals de cadenes nacionals) dels
canals estatals.
Funcions

 Atorga els títols per prestar el servei audiovisual.

 Vetlla pel compliment de la normativa pel que fa als
continguts:
o Pluralisme polític, social, religiós, cultural i de
pensament.
o Pluralisme lingüístic, amb un control estricte de la
normativa sobre el català i l’aranès.
o Protecció d’infants i adolescents.
o Publicitat.
o Compliment missions de servei públic dels
mitjans públics.
 Redacta continus informes sobre les irregularitats
detectades en certs casos o també, sobre avantprojectes
de llei.
 Cerca una coregulació i una autoregulació entre els
diferents òrgans.
 Té capacitats de medicació, arbitratge i sancionador.
2.1.2 Mitjans públics
Aquest tipus de mitjans es distingeixen per la seva condició de servei públic;
vinculats estretament a l’Administració, ofereixen serveis que són prestats de
forma regular pel mateix organisme, amb el propòsit de satisfer les necessitats
dels ciutadans. El concepte de “servei públic” està vinculat directament als
conceptes d’interès públic (continguts rellevants per a un públic específic) i
d’interès general (continguts rellevants per al conjunt de la ciutadania).
La seva gestió pot provenir a partir de prestacions directes que reben per part
d’empreses públiques, o bé, de concessions (llicències, radio estacions...)
atorgades per empreses de caràcter privat.
A nivell històric, el servei públic audiovisual es trobava en un fortíssim monopoli
fins la dècada dels 80: TVE era l’única cadena pública estatal i de referència per
al ciutadà espanyol. A partir d’aquesta època, va començar a sorgir la figura de
les corporacions audiovisuals, uns ens “teòricament” independents que
vetllaven pel bon funcionament del sistema audiovisual. Al ser organismes
externs, això permetia major autonomia de gestió vers l’Administració.
Aquest viratge va comportar l’inici d’iniciatives privades dins l’àmbit públic i una
corrent neo-liberal en les seves polítiques empresarials. En la dècada dels 90-
00, l’impacte tecnològic va ser molt important en el món audiovisual, amb un
seguit d’avenços que comportaren l’aparició de noves freqüències d’emissió i
també una reformulació en el finançament (abonament mensual, PPV).
Les radiotelevisions públiques ofereixen un servei a l’interès general, d’utilitat
per al conjunt de la ciutadania, deixant a banda la seva tendència política,
ideològica o social. Per garantir-ho, ha de mantenir en tot moment una
independència editorial, sense biaixos de caràcter polític; el caràcter
informatiu i d’entreteniment dels seus productes ha de ser “blanc”. El control
d’aquests mitjans es troba en mans del Govern, del que rebrà una sèrie de
subvencions que afavoriran el seu finançament (entre d’altres vies).

El finançament dels mitjans públics

Els mitjans públics es poden arribar a finançar seguint els quatre conceptes
següents: mitjançant impostos específics (cànon) procedent d’una part de la
tributació de la ciutadania, a partir de fons públics reservats expressament per
l’Estat, d’ingressos publicitaris i de recursos comercials privats. Habitualment,
la legislació estableix que el sistema de finançament es basi en un sistema mixt:
la font d’ingressos s’ha de mantenir equilibrada entre l’aportat per les marques
comercials i el que rep dels Pressupostos Generals.
Cànon: impost per la tinença i/o ús dels aparells receptors. Aquest sistema de
finançament del sector públic es troba especialment estès a Europa.
Inicialment, abans de l’arribada de la privatització i el lliure mercat, fou la font
habitual d’ingressos a bona part dels sistemes de radiodifusió.
En el cas de les televisions, les cadenes finançaven la radiodifusió en la seva
primera fase aportant el doble de l’impost que les ràdios. El mètode de
pagament d’aquest cànon corria inicialment a càrrec dels usuaris de la TV
pública; progressivament, aquest peatge fou compartit pels seus competidors
de les televisions privades i les operadores de telecomunicacions. Tot el sector
audiovisual havia d’aportar l’impost corresponent per poder disposar dels
aparells receptors, a través dels quals enviaven la senyal a les llars.
Fons públics: diners provinents dels Pressupostos de l’Estat o d’altres autoritats
governamentals (de caràcter regional o local). Aquests ingressos es troben
principalment centrats en el sector públic, però també en troben en certs casos
d’àmbit privat.
Publicitat: la font d’ingressos principal en el sector privat; també pot tenir un
pes important en el públic (en cas que rebi una quantitat inferior d’ingressos
per part de l’Autoritat competent). L’èxit o el fracàs d’aquesta és el nombre
d’espectadors que arrossegui el mitjà: la publicitat té una tendència a la
maximització de l’audiència, apostant per aquella cadena amb la que tingui un
nombre major de visualització.
Aquesta presenta una sèrie de limitacions, relacionats amb la freqüència i
quantitat dels espais publicitaris, així com la naturalesa i procedència de les
marques anunciants (d’acord al tarannà del mitjà). Poden haver-hi criteris
diferents quant a limitacions publicitàries entre mitjans públics, mostrant-se
més estrictes que els privats pel que fa a limitació de freqüència i quantitat, o
fins i tot, excloent-ne.
Recursos comercials: els mitjans públics poden arribar a vendre els seus
programes originals a l’estranger i d’aquesta manera, exportar un format que li
beneficiï a nivell econòmic. També poden prestar els seus serveis per tal que
una cadena aliena tingui l’oportunitat de retransmetre la senyal internacional.
Finançament de RTVE
Durant un primer període (1956-80) la font d’ingressos dominant de la pública
espanyola fou la publicitat. A banda, pagaven un cànon sobre la tinença de
receptors de TV, a partir de l’any 1957 fins al 65; fou un model inoperant que
no se sustentava pel fet que aquest tipus de model comercial era infreqüent al
context europeu i no servia de referència per cap altre país.
L’any 1980 es va legislar el finançament dels mitjans públics a partir de l’Estatut
de la Ràdio i la TV: aquest apostava per un model mixt a tres bandes (ingressos
comercials -publicitat i venda de productes propis-, que arribarà a ser la font
primordial; subvencions públiques i un cànon, que no es va arribar a establir
mai). Quan Felipe González va arribar al poder, el Govern va suprimir
temporalment les subvencions estatals a RTVE (82-86).
Els anys 90 i principis del 2000 venen caracteritzats per l’aparició de les teles
privades: Telecinco i Antena 3, en obert, i Canal +, per subscripció. La crisi
econòmica a RTVE s’inicia a partir del 1993, quan es suprimeix per complet
l’aparició de publicitat a RNE; des d’aleshores, l’ens públic comença a endeutar-
se fins a tal punt que a finals del 2006 quasi arribava als 8.000 milions d’euros
de deute públic. Només restava TVE amb el suport publicitari, però començarà
a rebre les pressions d’un nou òrgan (UTECA -Unión de Televisiones
Comerciales Asociadas-) que, a partir de 1998, pressionarà el Govern per tal
d’acaparar el monopoli publicitari públic, en favor de les privades.
Al 2001, la televisió pública es trobava en plena crisi i va haver d’adscriure’s a
un Consell d’Administració, la SEPI (Sociedad Estatal de Participaciones
Industriales), qui s’encarregaria de manegar el destí dels seus pressupostos.
Amb el govern de Zapatero, durant la primera legislatura (04-05), una de les
primeres accions preses fou la formació d’un Consell per a la reforma dels
mitjans de titularitat estatal. El model proposat constava d’un percentatge
atribuït a diverses vies de finançament preferents ja conegudes (40% inicial -
reduït gradualment- per publicitat i patrocinis; 10-15 % per la venda de
productes i quasi la meitat d’ingressos, que continuessin provenint dels
Pressupostos de l’Estat). En aquest es desaconsellava l’impost de cànons a
empreses privades de radiotelevisió per l’ús de l’espectre radioelèctric o una
despesa econòmica als espectadors per gaudir de la pública; era una pràctica
gens arrelada en la societat espanyola i que podia arribar a ser regressiva per a
ells.
Per tant, aquest Consell recomanava la prohibició legal de l’endeutament,
plans estratègics (plans marc, de 9 anys, votats a Parlament, i contractes
programa trianuals, entre el Govern i RTVE) a curt i mitjà termini i la imposició
de mesures de racionalització i contenció de la despesa. Aquest Consell mai es
va formalitzar, però a canvi, es va promulgar la Llei de la ràdio i la televisió de
titularitat estatal l’any 2006: la mesura més significativa fou la dissolució del
concepte ens públic i la conversió a corporació (CRTVE).
En sintonia amb les propostes del Consell de savis, aquesta llei sorgeix arran la
necessitat d’establir un model de finançament estable i així evitar que RTVE es
financés amb endeutament. Per dur-ho a terme, es va establir un sistema mixt,
basat en ingressos publicitaris, subvenció directa estatal i venda de productes;
no s’indicava el pes de cada font d’ingressos i es suprimia la idea de cànon. Pel
que fa als temps d’emissió publicitària, es va possibilitar una reducció de la
duració d’aquests espais, que s’havia de concretar en el contracte-programa.
Les subvencions públiques les rebia RTVE per potenciar el seu caràcter de servei
públic i els instruments que van establir-se per verificar-ne el compliment són:
el mateix mandat marc aprovat per les Corts, en que es fixava els objectius
generals i que tenien una vigència de nou anys; el contracte-programa triennal
entre Govern i la Corporació i un Control econòmic i financer, que corria a
càrrec de l’Administració de l’Estat i supervisat pel Tribunal de Cuentas.
Per tal de sanejar els comptes, la SEPI va establir un pla de sanejament el juliol
2006, que s’estenia des d’EROs al personal treballador fins a l’admissió de
l’externalització d’activitats (productores externes que assumien el càrrec de
produccions pròpies), amb el propòsit de reduir despeses. En aquest pla
s’incloïa també que l’Estat assumís de manera esglaonada el deute generat per
la Corporació, i que venia arrossegant des de tants anys.
Des de 2006 fins al 2009, RTVE continuava rebent les pressions de la UTECA per
limitar la seva franja publicitària; finalment, la Llei de finançament de RTVE va
establir que l’1 de gener de 2010 es suprimís per complet la publicitat en la
seva programació. Eliminada la segona major font d’ingressos de l’ens públic, la
situació era dramàtica i el sufragi corria ara a càrrec de les operadores i les
cadenes privades, que havien de destinar un percentatge dels seus ingressos a
RTVE i abonar el 80% de la taxa per la utilització de l’espai radioelèctric. La
resta del finançament provenia igualment entre els Pressupostos de l’Estat i la
venda de programes, mercadotècnia i patrocinis.
A banda de l’apartat econòmic, aquesta llei també regulava una sèrie
d’obligacions addicionals per la seva condició de servei públic: RTVE havia
d’augmentar la seva inversió en cinema estatal; drets de subtitulació en
espanyol; limitar un 10% del seu pressupost per l’adquisició de drets esportius;
limitar el volum d’emissió d’estrenes cinematogràfiques nord-americanes i
destinar una sèrie d’espais (tertúlies, debats), amb líders sindicals, polítics i
socials. Aquesta normativa va acabar resultant destinada per al compliment de
la pública i pensada en benefici de les privades, ja que el ventall ara és molt
més ampli per a elles.
 Aquest canvi de model es va produir per una sèrie de factors:

 Pressions de la UTECA.
 Pressions exercides des de la UE sobre l’Estat espanyol per vulneració
de la limitació dels temps d’emissió de publicitat (tant públiques com
privades)
 Reforma de la radiotelevisió pública francesa, que redueix el
finançament per publicitat.
Aquest model imposat no es vindrà complint en els anys posteriors i la Comissió
Europea o Hisenda investigarà una sèrie d’irregularitats que es donen tant en el
no pagament de les taxes com en l’ús cultural de la publicitat a TVE.
A la llarga s’ha confirmat el fracàs d’aquest model de finançament: es veu
reflectit en una reducció d’ingressos per part d’operadors i de les aportacions
de l’Estat, en una cronificació del dèficit públic i en que aquesta gestió no ha
sabut contenir les despeses que generava RTVE.

El govern dels mitjans públics

Tradicionalment, existeixen dos models de gestió de les radiotelevisions públiques, que
venen interrelacionades entre elles:

 Mary Kelly (1983)

 Peter Humphreys (1996)
Kelly defensava la proposta que els membres de govern de les radiotelevisions
públiques havien de destacar pel seu grau de professionalitat dins el sector
audiovisual i per la seva autonomia; aquest element també el té present Humphreys
per al seu model. La política podia tenir diferent grau de pes dins les corporacions
públiques: Kelly diferenciava aquest poder segons si la política es trobava dins
(pluralisme sociopolític) o per sobre de la radiotelevisió (majories polítiques). En el cas
de Humphreys, ho diferenciava en models governamental (el Govern té la potestat de
control, sense consens amb la resta de partits) o parlamentari o de representació
proporcional i cívic/corporatiu (els membres de l’òrgan són escollits a votació en el
Parlament, entre un heterogeni grup de partits polítics representats).
Una forma de control de les radiotelevisions públiques és a partir de les comissions
parlamentàries, unes compareixences periòdiques dels seus responsables al
Parlament per retre comptes a les preguntes dels representants de les forces
polítiques.
Forma de govern de RTVE
Des de la seva fundació fins a finals dels anys 70, RTVE era coneguda com Organismo
Autónomo Radio Televisión Española. Aquest anava estretament lligat al poder
executiu espanyol, del que depenia del Ministeri d’Informació i Turisme. L’any 1980
passa a considerar-se com a ens públic i passava a tenir l’atribució de la gestió directa
dels serveis de ràdio i televisió de titularitat estatal. En aquest moment, crea tres
societats anònimes de radiotelevisió: TVE, RNE i RCE. RTVE comença a dependre del
Ministeri de la Presidència.
Sobre els òrgans de gestió, la Llei de 1980 preveia que hi existís dos figures importants
al capdavant: un director general, nomenat pel Govern i que disposés d’amplis poders
sobre l’ens, i un Consell d’administració, conformat per 12 membres designats pel
Parlament i avalats per dos terços de la Cambra. En tots dos casos, el mandat
coincidiria amb la legislatura de quatre anys. A la mateixa llei també es preveia la
creació de dues altres figures: la Comissió parlamentària de control i uns Consells
assessors (assessoraven els responsables de l’òrgan, però la seva figura era molt
minsa). Per tant, el Govern es trobava molt present en la presa de decisions i
designació dels seus mandataris; es palès una governamentalització de la radiotelevisió
pública espanyola. Aquest model va seguir utilitzant-se fins la primera meitat del nou
mil·lenni.
Amb la Llei de 2006 de la radio i la televisió de titularitat estatal varia la elecció dels
membres de control de la radiotelevisió pública: com a òrgans d’administració i
govern, el poder residia en el president i en el Consell d’administració, que constava
de 12 membres i dos dels quals eren escollits per representats sindicals al Parlament.
Aquests membres són triats al Parlament per majoria qualificada (2/3 del Congrés) i el
seu mandat durava 6 anys. Per la seva banda, com a òrgans de participació i
assessorament figurava el Consell assessor (15 membres) i una novetat, la creació d’un
Consell d’informatius: aquest assumia el control intern dels drets i responsabilitat dels
professionals de l’ens, i també es pronuncia (amb caràcter no vinculant) sobre el
nomenament dels responsables de la direcció d’informatius de TVE.
A partir de la supressió publicitària, la presidència de la Corporació fou molt inestable,
amb una llarga llista de presidents, que anaven deixant el seu càrrec en favor d’un
altre fins arribar a una presidència rotatòria de caràcter mensual.
El Reial Decret-llei d’abril 2012 assegurava les bases del control del PP sobre RTVE: a
partir d’aleshores, només calia obtenir majoria absoluta en segona votació per triar el
president i el Consell d’Administració (s’assegurava la victòria al posseir-la en nombre
d’escons); reduïa el nombre de membres d’aquest Consell (de 12 a 9) i eliminava la
dedicació exclusiva dels consellers en la gestió de la Corporació. D’aquesta manera, el
sistema polític podia exercir de manera més influent sobre el mitjà. El Govern va
justificar aquestes reformes a partir d’una necessitat de desbloquejar l’elecció de la
presidència i altres membres del Consell. A partir d’aleshores, la cadena es va polititzar
sobre manera i es va produir una intensificació de les denúncies del mateixos
treballadors pel biaix desmesurat que prenien els informatius de TVE.
Al 2016 aproven per consens la modificació de la llei 2006 sobre l’elecció
parlamentària dels membres de govern: al setembre de 2017 instauren una normativa
en que la elecció dels membres del Consell d’Administració de RTVE serien a través
d’un concurs públic. D’aquesta manera, es passaria a un model de govern formalment
autònom i de caràcter professional. Un comitè d’experts començarà a valorar les
candidatures ofertes i elaboraran una llista puntuada, segons la brillantor de
currículum i projecte presentat de cadascun dels ofertats; aquest serà finalment emès
al Parlament, qui escollirà un total de 10 membres. D’entre ells en sortirà qui ocupi la
presidència de la Corporació. De nou, el president serà escollit a partir d’una majoria
qualificada (dos terços dels 260 escons que el conformen). No obstant, això succeeix
en cas de renovació; si fos un nou càrrec, en l’hipotètic de no arribar a la majoria
qualificada, poden ser escollits per majoria absoluta a proposta, almenys, de la meitat
dels grups de la cambra.
A partir de l’aprovació d’aquesta llei, el Govern va dictaminar un termini de tres mesos
per elaborar el reglament del concurs públic i rebre candidatures.
A l’hora de la pràctica, aquest sistema fou molt feixuc, producte d’un procés de
renovació lent i complex: de manera interina, el Govern va designar Rosa María Mateo
com administradora única de l’ens públic, un mes després d’impulsar un Decret-llei per
la renovació urgent i transitòria del Consell d’Administració. Durant els mesos següents
va conformar-se els comitè d’experts i al desembre del 2018 ja es trobaren elaborats
els informes d’avaluació d’idoneïtat, dels que es seleccionaren 20 candidats. Els
problemes varen iniciar-se a partir que diversos participants presentaren recursos al
no estar-ne conformes amb la puntuació rebuda; aquesta rebombori va augmentar en
un moment d’inestabilitat parlamentària i dues eleccions generals (abril i novembre
2019).

L’impacte econòmic dels recursos públics sobre els mitjans i les indústries de
comunicació
Els mitjans de comunicació reben ingressos de caràcter públic a través de diverses vies:
a través de subvencions o ajuts reglats, dictaminats a través del BOE i extrets dels
Pressupostos Generals. La segona via és la publicitat institucional, que consisteix en la
retribució econòmica d’institucions estatals, amb la finalitat que el mitjà en qüestió
doni informació acurada i de servei públic a la ciutadania (alguns exemples seria els
anuncis de la DGT o les campanyes divulgatives electorals). Finalment, un tercer tipus
de finançament (en menor grau que la resta) són les subscripcions col·lectives i
vendes en bloc: empreses de transport o organismes relacionats amb la cultura fan
una despesa mensual o anual per tal d’obtenir un gran nombre d’exemplars de premsa
escrita. Els usuaris poden tenir, d’aquesta manera, l’oportunitat de gaudir de diaris de
pagament de forma gratuïta (no obstant, a través dels impostos realment paguen la
quota).

Ajuts a la premsa
Des dels anys 70 (crisi del petroli) fins a l’actualitat (recessió 2008 i pandèmia), el
sector de la premsa escrita i dels mitjans es troba immersa en una crisi palpable. Es
diferencien tres tipus diferents:

 Econòmica
A partir de la crisi econòmica de 2008, la inversió publicitària en el món
audiovisual ja no és tan notòria com anteriorment i les marques destinen una
quantitat menor de diners; per aquesta raó, el ventall de l’oferta no cobreix
l’enorme demanda suscitada, comportant una rivalitat ferotge entre els
diferents mitjans.
 Tecnològica
La recessió comporta la reducció de despeses per part dels mitjans de
comunicació; això es tradueix en l’adaptació de les estructures de treball
(aglutinació diverses redaccions en una sola), en el tipus de continguts i serveis
oferts i en el model de negoci. Es comença a preferir l’establiment d’elements
tecnològics més potents per tal de captar la major atenció de les audiències.
 Paper social
Els propis mitjans comencen a dur a terme les seves tasques de manera
imprecisa i a ser el centre de les crítiques i les denúncies per mala praxi, per
part dels òrgans reguladors de l’audiovisual. Una irrupció tan potent, com són
els nous models de comunicació, han resultat uns competidors poderosos per
als mitjans tradicionals, amb qui intentaran batallar de tu a tu i adaptar els seus
continguts amb el propòsit de captar l’audiència jove que les consumeix.

La preocupació per la davallada del nombre de tirades i del consum de premsa escrita,
sobretot en la dècada del 1970 (crisi econòmic producte del procés de reconstrucció
posterior a la II Guerra Mundial), va portar una sèrie de països europeus a introduir
subvencions a la premsa. Fins aleshores eren comuns certs tipus d’ajuts (IVA preferent
en tarifes postals i transport per ferrocarril; desgravacions fiscals; subvencions a
agències nacionals...); aquestes subvencions indirectes no han sigut objecte de
controvèrsia, malgrat que, de manera acumulada, hagin assolit xifres enormes en
alguns casos. Comença a sorgir el terme concentració empresarial, en què les grans
potències empresarials de l’audiovisual reben la major part d’aquestes subvencions,
provocant a nivell econòmic una descompensació amb la resta de mitjans.
Els països que apostaren per aquesta pràctica ho justificaven per tal d’aturar la
davallada de diaris i el tancament de mitjans, així com per promoure la competència
mediàtica i combatre la tendència a la concentració en un entorn competitiu i
comercialitzat. Per tal de dur-ho a terme, els mitjans de comunicació implicats lluitaran
per mantenir la diversitat d’opinions i salvaguardar la diversitat cultural i lingüística
vetllant pels drets de les comunitats minoritàries. Un element clau en tot aquest
panorama és la importància del pluralisme de la premsa en democràcia.
Aquest tipus de subvencions “amb condicions” suscitaren un seguit de crítiques per
part dels seus detractors, que al·legaven que aquesta pràctica atemptava contra el
principi d’una premsa lliure i independent; distorsionava el lliure mercat; dubtaven
sobre l’efectivitat per mantenir el pluralisme; inhibien els estímuls a la reestructuració
dels mitjans per afrontar la creixent competència entre mitjans i afavoria una crisi de
legitimitat entre els formats en paper i digital si s’atorgaven les subvencions en funció
del tipus de suport.
Tipus d’ajuts
Segons l’abast

 Indirectes (generals). S’atorguen a tots els mitjans impresos i audiovisuals com

a retribució pels costos de producció i distribució de les edicions impreses o el
material a utilitzar. Poden tractar-se de tarifes preferencials per a la distribució
de diaris en paper (transport via postal, ferrocarril) i en telecomunicacions;
reducció d’impostos (exempció temporal o IVA reduït) i la subvenció del preu
de la cel·lulosa (cas premsa impresa).
Generalment menys controvertits perquè compten amb el favor de tots els
mitjans, malgrat tendeix a afavorir els més consolidats.
 Directes (selectius). Atorgament de crèdits o transferència de diners a mitjans
que compleixen amb unes directrius preestablertes o que tracten els temes en
favor d’alguna institució política. Són concedits amb major discrecionalitat.
Criteris per atorgar-los
o Segons la tirada/audiència del mitjà (els ajuts seran més considerables
si el mitjà no té el suport necessari dels seus usuaris/espectadors).
o Segons la seva situació econòmica (empreses en crisi són rescatades en
part per aquests ajuts).
o Segons la capacitat d’atreure publicitat (els diners que no capten per
publicitat els reben per part de l’Estat o l’òrgan de govern pertinent).
o Segons la seva rellevància en termes de diversitat d’opinió i de vàlua
social, cultural o política (el mitjà que dugui a terme una tasca social
serà recompensat amb una sèrie d’ajuts que premien el seu paper
educacional en la societat).
Segons la durada

 Puntuals. S’atorguen quan un nou projecte arrenca (start-up) o quan una

empresa es troba en dificultats econòmiques.
 Regulars. Per tal de promoure la competència entre les diferents empreses, es
concedeixen aquests ajuts amb una certa continuïtat.
.

Segons la funció

 Compensar costos de producció i/o distribució.

 Compensar davallada de vendes i publicitat.
 Cooperació entre publicacions en la distribució.
 Promoure la inversió de capital i/o la reestructuració de l’empresa.
 Formació dels periodistes en conceptes i/o termes nous a nivell comunicatiu.
 Donar suport a premsa minoritària amb una certa vàlua social.
 Finançar projectes especials (digitalització hemeroteques, p.e.)
Aquest sistema d’ajuts són variables a Europa; s’atorguen seguint diferents criteris a
partir de les característiques polítiques, econòmiques i culturals dels països implicats.
Aquests han sigut objecte de revisió constant a la majoria d’indrets on s’han aplicat.
Al centre i nord europeu els sistemes d’ajuts es trobaven més desenvolupats i
motivats per factors polítics; el multipartidisme contribueix a un major consens a
l’hora de la seva concessió. Per mantenir el pluralisme polític i ideològic, països com
Finlàndia, Noruega o Suècia reben importants ajuts estatals directes. A mode de
context, hi havia una tradició arrelada de consensos polítics, en què les cultures de
caràcter polític i econòmic viraven cap a la socialdemocràcia i el benestar social.
Aquests països escandinaus també tenen una forta tradició vinculada al sistema de
comunicació de masses (alts índexs lectura diaris).
En els països mediterranis, en canvi, inicialment el nivell de subvencions fou alt, però
va anar retrocedint gradualment. Degut a la situació econòmica dèbit dels seus països,
existeix una tradició intervencionista estatal i d’ajuts públics a la indústria
comunicativa. Les condicions que es donaven per rebre aquest suport estan
relacionats amb els baixos nivells de difusió que patien els mitjans: si el nombre
d’ingressos per vendes era menor i per tant, existia una capacitat menor per atreure
publicitat, aquests mitjans rebien ajuts per part de l’Estat.
Els països liberals (Regne Unit, Irlanda, Alemanya i Suïssa -aquests englobats en
l’apartat de manera excepcional-) han evitat tradicionalment el sistema d’ajuts a la
premsa; tant Regne Unit com Alemanya tenen les empreses editores de premsa més
potents d’Europa i destaquen per la seva autosuficiència. A més, al país britànic hi
existia l’exempció d’IVA mentre formava part de la UE.
Publicitat institucional
Cal destacar que la publicitat institucional no és un tipus d’ajut econòmic: són unes
campanyes de caràcter divulgatiu que les institucions públiques destinen als mitjans de
comunicació per tal de fer valer la seva condició divulgativa a l’hora de transmetre
missatges a la ciutadania. A nivell estatal, va sorgir aquest tipus de publicitat a inicis
dels anys 90, però no va tenir major continuïtat que a nivell local (Andalusia, 1995); va
haver de transcórrer 10 anys per tal que tingui legitimitat nacional, amb la creació de
la Llei de Publicitat i comunicació institucional.
El seu objectiu era vetllar per la transparència de les campanyes de l’Administració
General de l’Estat, pel que respecta a les retribucions econòmiques i la publicació a
nivell del fons destinat. Per dur-ho a terme, van crear una comissió de publicitat i
comunicació institucional, adscrita al Ministeri de Presidència, amb representants de
tots els ministeris, que vetllaven per al bon ús dels diners que rebien en la realització
de les campanyes institucionals. Aquesta llei també indicava la obligatorietat de
l’aprovació d’un pla anual de publicitat i comunicació del Govern, en què es
detallaven les campanyes a desenvolupar i precisant el seu objectiu, el cost previsible,
el període d’execució i els destinataris, entre d’altres. Finalment, calia enviar un
informe anual a les Corts sobre les campanyes realitzades, detallant l’import total
destinat, l’adjudicatari...
A Catalunya, l’any 1997 va formar-se la Comissió Assessora sobre Publicitat
Institucional, conformades per membres de l’Administració de la Generalitat, les
entitats municipalistes i representants acadèmics i professionals. Aquests elaboraven
una memòria anual que remetia al Parlament.
L’any 2000, la publicitat institucional va ser reglada amb la publicació de la Llei
reguladora de la publicitat institucional, que afectava a totes les administracions
catalanes (locals i supralocals).

Lleis de transparència
Van instaurar-se al 2013 a Espanya i un any després, a Catalunya. Amb elles es garantia
l’accés de manera pública dels comptes governamentals i d’informació detallada del
percentatge al què es destinen els impostos en equipaments i millores.
Els objectius d’aquesta llei era promoure la transparència a l’activitat pública, el
compliment d’obligacions de publicitat i el dret d’accés a la informació pública.
Per dur-ho a terme, es calia uns plans de comunicació i publicitat institucional anuals;
portals de transparència i la creació d’organismes de control independents (Consejo
de Transparencia y Buen Gobierno). A nivell autonòmic català, la llei estableix
desglossar l’import per mitjans.