~

Si l'on doit comtamment créer une langue, la langue ne se pré-

sente pas.
Comme un héritage qui nous a été confié, mais comme un
but, c'est-ll-dire comme une veritable création. La langue est
crée, dans le vrai sens du mot, par !'acomplissement des foncti-
ons nouvelles, et elle ne peut pas vivre uniquement du passé.

Karel HORALEC

EL CONCEPTE

La normalització lingüística (linguistic normalization) és un

procés prospecriu de resposta al conflicte lingüístic: un procés
de cohesió de la comunitat lingüísrica. 1 Tanmateix, aquest
concepte s'utilitza sovint per a designar altres realitats ben
diverses, antagOniques i tot.
A través del temps n'hi ha hagut significats equivalents.
D'alguna manera, es pot parlar de la normalització delllatí a
partir de 1' extensió del seu ús i de la difusió de l'escriptura. En
aquest sentir, es pot parlar de normalització del castella, amb
la imroducció de la impremta a Espanya. !, analogament, es
parla de normalització del catala després de l'elaboració de les
Normes de Pompeu Fabra.

l. Cal remarcar la idea de prospectiva del procés. Sovim assistim a la moda

idealista segons la qua! el procés de normalització lingüística consisteix
en el retorna un estadi passat -real o imaginar- en que la llengua hauria
estat un idioma normal. Ben lluny d'aixO, la normalirz.ació lingüística és
un procés dinamic, que mira al futur, de cohesió social d'una comunitat
lingüística.

163
 -.---
No n'hi ha, per tant, una definició unívoca. El concepte
designa realitats diverses en els diferents contextos sociolin-
güístics (i sociopolítics, socioeconOmics i socioculturals) en
que funciona. Por designar una acció sobre el codi lingüístic,
sobre els seus usuaris o una decisió d' organització lingüística
territorial, posem per cas.
Codificació (o normativització), estandardització, planifi-
cació, política lingüística són conceptes que es confonen amb
el de normalització i que, en realitat, designen només esferes
del procés de normalització. Val a dir que els dos primers
(normativització i estandardització) es refereixen a aspectes
estrictament lingüístics, menrre que els dos darrers tenen una
dimensió social i política que s' acosta més al que usualment
s'entén per normalització.
La major part deis investigadors consideren aquesta doble
vessant lingüisticosocial. Rafaei-Liuís Ninyoles1 ho ha assenya-
lat de la manera següent:
D'una banda, normalitzar significa donar normes, regular, co-
dificar, estandardirzar un idioma establint una varietat supradi-
alectal. D' altra banda, aquest termc suggereix posar, o retornar,
al seu nivell normal una cultura: situar-la en pe u d'igualrat amb
unes altres cultures, en un mateix pla.
Tanmateix, cal afanyar-se a ressaltar-ne la disrinció:
Comr3.riament al que alguns imaginen, la reorganitzacióinterna
del sistema lingüístic no és pas 1' objectiu de la normalització.·1
L'estudi adequat d'una normaliració lingüística exigid l'an3.-
lisi deis problemes fonamenrals amb que s'afronta la comunitat
2. NINYOLES, Rafael-Lluís (1971): idioma iprejudici, Ed. Moll, Palma.
3. ARAciL, Lluís-Vicent (1992): «Conflicte i normalització lingüística a
!'Europa nova» ..
164
en el seu conjunt. Una normalització no pot ésser portada a
terme amb una perspectiva purament lingüística. 4
En benefici de la claredat conceptual, convé reservar el
concepte de normalització pera referir-nos a la vessant social
i, alternativament, referir-nos a la lingüística coma codificació
o normativització. 5
Val a dir que 1' ús del concepte de normalització lingüística
porta implícita la convicció previa segons la qua! el conflicte
lingüístic constitueix una situació anormal que s'ha de su-
perar. La normalització és, en aquest sentir, un procés que
s' estén des de la anormalitat fins a una suposada normalitat;
una normalitat imaginada que, en realitat, només podem
descriure per comparació amb altres comunitats lingüísriques.
LOgicament, el grau d'anormalitat determinara el procés ma-
teix. La normalització no pot marcar-se una fita est3.tica, sinó
que, per contra, s'ha de concebre com un objectiu dinamic,
que dependra, com 1' estructura del procés, del marc social
en que s'esdevé. Un procés caracteritzat perla irrupció d'una
llengua en els ambits fins llavors ocupats per una altra i el
consegüent canvi en les normes d'ús vigents en la comuni-
tat lingüística. En el nostre context occidental, s'enrén per
normalitat lingüística la situació d'aquella comunitat que
disposa d'un idioma que la cohesiona i que compleix totes
les funcions instrumentals, simbüliques i discriminatbries
basiques. D' ací que s'hagen de considerar tots aquells as-
pectes infraestructuals que fan possible qualsevol aspecte de
4. NINYOLES, Rafael-Lluís (1971).
5. Trobareu un recull críric de les distintes definicions del terme en BRAN-
CHADELL, Albert (1987): <<Normalització lingüística: el concepte",
Límits, núm. 3, Ed. Empúries, Barcelona.
!65
la vida col·lectiva, des deis f!uxos de comunicació social a la
implantació de noves recnologies i nous suports (televisió per
sarel.lit o cable, Internet, edicions electrOniques, etc.) fins a
la preparació del professorat, l' aparició de nous mitjans, els
interessos del sector público els habits i les tendencies de la
població, entre altres.
Com a qualsevol procés historie, resulta agosarada la
descripció d'un model, perque cada procés de normalització
genera el seu model particular. La cohesió o descohesió de
la comunitat lingüística, la consciencia deis seus membres,
els mares legals vigents, els moviments socials (el naciona-
lisme, per exemple) i, en definitiva, els facrors estructurals
concrets d'aquella societat seran els agents determinants
de l'avan<; o la reculada del procés. Com en els processos
de substitució, les dinamiques entre classes aires i baixes,
entre zones urbanes i rurals i entre elits i masses hi seran
determinants.
Ben sovint, el procés de normalització -com rambé el de
substirució- s' encadena a al tres processos. L'exemple de les
llengües normalirzades amb la construcció deis estats nació
n'és el paradigma més recent: el frances, l'italia, l'hongares,
etc. El factor socioeconümic més determinant ha estar el
procés de modernització. Entre els factors sociopolírics s'ha
d' assenyalar la influencia deis aparells d' estat: la burocracia,
l' ensenyament o els mitjans de comunicació. La nacionalit-
zació de les societats ha estar el factor més determinant de la
subsritució o de la normalització de certs idiomes. Ara, amb
l'anomenat procés de globalització (o mundialització), els
processos sociolingüístics -substitució i normalització- pre-
nen una dimensió totalment diferent, més complexa encara,
en que els factors recnolügics, per exemple, hi tenen un
paper determinan t.
166
EL PROCÉS DE NORMALITZACIÓ
Deiem adés que la descripció d'un procés modl:lic només
pot ser aproximativa perque la normalització depen de les
circumst3.ncies particulars que hi concorren. Fóra esthil dis-
senyar soluciom hipotetiques al marge de les realitats particulars.
No obstant aixO, es poden descriure unes regularitats que en
marquen la marxa global, almenys a dos nivells: quantitatiu
i qualitatiu. El primer es refereix a l'augment del nombre
d'usuaris de la !lengua per normalitzar i a l'augment de la
freqül:ncia d'ús. El segon a la irrupció d'aquesta !lengua en
els ambits fins llavors ocupats per l' altra, normalment públics
i formals.
És atenent aquest doble front que podem esmentar uns
possibles passos o etapes.
El conflicte lingüístic
La normalització necessita la manifestació del conflicte lingüís-
tic. Mentre aquestes manté larent, el procés de substirució por
anar escampanr-se entre el teixit social. L'expliciració manifesta
del conflicte a diversos nivells pot originar la presa de consci-
encia deis membres de la comunitat lingüística i l' arrancada
cap a la inversió de les pautes sociolingüístiques.
El conflicte lingüístic és una especie particular de conflicte
social, implica l' aparició de tensions socials i afecta la disposi-
ció estructural de la societat.
Ara bé, no hauríem de confondre les inquietuds personals
amb el conjlicte lingüístic estructural. C. Wright Mills6 va es-
6. WRIGTH MILLS, C. (1961): La imaginación sociológica, Ed. F.C.E.
Mhic.
167
 ..,....--
rablir la distinció entre ((inquietuds personals del medi)> i (<els
problemes públics de l'estructura sociah>. Una inquietud és
sempre un asssumpte privar i té lloc en l'O.mbit de les relacions
més immediates de l'individu. Un problema és un assumpte
públic i té a veure amb l'organització global de la societat. El
conflicte lingüístic és, per definició, un problema col-lectiu i
públic (de la comunitat lingüística).
Tampoc no hauríem de caure en el determinisme reduc-
cionista de considerar que tot conflicte lingüístic és només
un conflicte de classes. Tot i ser rellevant en la majoria deis
conflictes lingüístics occidentals, la imerpretació del conflicte
lingüístic exigeix 1' analisi global de tots els factors socials, eco-
nomics i polítics que hi imervenen. Rafael-Lluís Ninyoles s'hi
va referir a proposit del Conflicte lingüístic valencia:
Caldra, dones, analitzar tot un complex de factors econümics,
socials i polítics, més enll:l de les situacions o ambients (= mi-
lieux) específics que els individus viuen de manera immediata.
Caldea descobrir !'estructura global i objectiva del conflicte. 7
Lestructura de qualsevol conflicte, recorda Salvador Gi-
ner,8 és l'antagonisme social. Les tensions poden sorgir perla
reorganirzació de les fronteres externes del grupo per una nova
configuració interna de dasses; poden concluir a antagonismes
oberts i, naturalment, a canvis en 1' estructura social. Aquest
és l'aspecte més positiu de tot conflicte, com va fer notar G.
Simmel: la seua capacitar productiva. Com que el conflicte
posa de manifest estrategies i regles del joc que normalment
s' amaguen, dóna la possibilitat d' alterar les regles i de produir
una nova configuració.
7. NINYOLES, Rafael-Liuís (1969).
8. GINER, Salvador (1983): Sociologia, Ed. Península, Barcelona.
168
Pot haver-hi dos ti pus diferents de conflictes lingüístics,
com a mínim: el conflicte sobre 1' estructura i el conflicte sobre
els ambits d'ús. El primer és sobre el sistema de comunicació
mateix; el segon és de la societat sencera. El primer és, ben
mirar, un cas particular del segon.
El conflicte sobre 1' estructura és el qüestionament d' algun
deis aspectes (normalment externs) de la forma de l'idioma.
Els més vistosos, perquC tenen més c3.rrega simbOlica, són els
conflictes ortografics i d'alfabets. 9 Aquest conflicte formal, per
ell mateix, no significa res; pero és un indicador de diferen-
cies socioculrurals. 10 El conflicte serveix, d' altra banda, per a
establir fronteres de (sub)grup i pera enfortir-ne la cohesió i
la identificació. De fet, la preocupació pelllenguatge, tal com
va escriure Ninyoles, por ser també un índex del grau de cons-
ciencia lingüística. 11
I:altre tipus de conflicte és el d'ús. Considerada una co-
munitat en general, hi haud conflicte lingüístic quan estiga en
qüestió quina de les dues llengües (coma mínim) s'ha d'usar
en uns ambits determinats. El nucli del conflicte és 1' antago-
nisme entre les forces d'integració de la comunitat lingüística
i les forces de desintegració. Les forces socials s' organitzen
entorn de cadascuna de les opcions possibles, creen unes xar-
xes de relació i fomenten, d' alguna manera, 1' estigma social.
Com abans, uns ambits d' ús portaran més carrega simbOlica,
com els que representen els límits del grup: la toponimia o la
retolació pública, per exemple. Per aixO, aquests 3.mbits són
l'aspecte més vistós del conflicte i es recorre al seu canvi quan
9. Ací entrarien les polemiques entre puristes i innovadors de que vam
parlar en MonA, Toni (1990).
10. Pera una analisi del cas valencia, vegeu MoLLA, Toni (1999).
11. NINYOLES, Rafaei~Liuís (1971).
169
un grup social vol presentar la imatge d'una determinada si-
tuació sociopolítica, independentment d'altres canvis socials
menys cridaners i, sovint, més determinants.
Els conflictes lingüístics solen apareixer lligats a canvis
importants, com el desenvolupament de la consciencia na-
cional o 1' alteració de les regles del joc polític, i els aspectes
d'ús lingüístic són també un indicador de l'organització deis
grups socials.
Hi ha linalment una variant del conflicte en que el con-
flicte sobre l' ús es combina amb el conflicte sobre l' estructura.
De fet, el conflicte sobre la forma de l'idioma serveix, sovint,
pera enfosquir el conflicte a gran escala, el deis ambits d'ús. El
conflicte valencia n'és el paradigma jaque bloqueja la qualitat
de l'idioma i enterboleix els termes de la discussió.
El problema deis conflictes anomenats latents és justa-
ment el moment en que esdevenen declarats o manifestos.
És llavors que es poden comen~ar a prendre decisions i al-
birar alternatives sobre una organització diferent de 1' espai
sociolingüístic. L emergencia pública del conflicte aclareix els
objectius deis grups. Els aspectes latents no es qüestionen
perque no es noten: formen part de la normalitat assumida.
El conflicte lingüístic, sota la seua aparen~a intranscendent,
amaga simptom3ticament un conflicte estructural més greu.
Només així s' explica que conflictes lingüístics més o menys
latents siguen airejats i debatuts justament en períodes de
confrontació social i política. És en aquest sentit que Rafael-
Lluís Ninyoles podia afirmar el 1969 que l'agudització del
conflicte lingüístic representaria un índex de democratització
social, jaque aquest l'impulsaria i el condicionaria. 12 D'altra
banda, la manipulació ocasional deis conflictes lingüístics és
12. NINYOLES, Rafael-Lluís (1969).
170
un factor més de les connexions entre la llengua i les formes
d'organització i control social.
El punt d'arrancada
La manifestació del conflicte permet la presa de consciencia i
posa en relleu la crisi de les normes sociolingüístiques vigents.
En la creació d' alternatives i en la transmissió tenen un
paper decisiu les elits culturals o intel·lectuals. Karl Mann-
heim va descriure aquestes elits com a minories actives que
aconsegueixen transmetre noves visions de la societat primer
als grups que tenen més a la vara i després a amplis col-lectius
socials. 13 Aquestes elits constitueixen un grup social generador
d'un nou discurs referencial que (re)interpreta la realitat. El
seu triomf consisteix a convertir-se en grup de referencia per a
la resta de la societat.
Podem dir que les noves propostes tenen com a objectiu
servir d' efecte de demostració (= demostration effict) davant
deis altres sectors socials. En aquest sentir, la tasca de la intel-
liguCntsia constitueix un programa i marca una direcció per a
l'acció social. Es tracta de crear i de difondre una nova constel-
lació d' idees germinals que impugne 1' statu quo i que con ceba
una orientació intel-lectual positiva.
Després de Mannheim, C. Wright Milis, Noam Chomsky
o els diversos membres de l'Escola de Frankfurt, s'han ocupat,
per exemple, de l'estudi de les elits i de la correlativa responsa-
bilitat deis intel·lectuals en diferents contextos.
Les minories intel-lectuals constitueixen grups socials i,
per tant, naixen i s' organitzen en moments histOries con-
13. MANNHEIM, K. (1956): Essays on the SocioÚJgy o[ Culture, Routledge,
Londres.
171
crets. És així que podem parlar del moviment cultural deis
anys seixanta al País Valencia, per exemple, d' on parreixen la
majoria de les interpretacions de la realitat social i lingüística
vehiculades i esteses posteriorment. El nucli d'intel-lectuals
formar a 1' entorn de l'homenatge a Ausias Marca la Univer-
sitat de Valencia el 1959 va prendre parrit de l'ús públic del
catala. Rafael-Lluís Ninyoles 14 es va referir en el seu moment
a l'origen i el paper social d'aquelles minories universidtries.
És a partir d' aleshores que comens:aran a apareixer els estudis
sobre la realitat valenciana, com també diverses propostes
ideologiques crítiques que qüestionaven l'ordre social i po-
lític establert.
En aquest context, la relaci6 de la minoría cultural amb
la resta de la societat és un tema da u. Les mateixes idees esde-
venen exemplars, inoportunes o marginals, segons el context
i 1' acci6 a on estan lligades. Consegüentment, el punt d' ar-
rancada de canvis en les normes d'ús d'una llengua esta en
relaci6 amb l'aparici6 d'aquestes avantguardes culturals que
revisen (o trenquen) els plantejaments anteriors, perO també
a la posterior connexió d'aquesres minories i aquestes idees
amb altres sectors socials.
Actuació i avaluació
La normalització exigeix una acció social conscient, pragm3.tica
i efectiva. Aquesta acció social pot ser estrictament cívica o
pot tenir el suport governamental. El seu objectiu ha de ser
la difusi6 del coneixement i l'ús de la llengua, el combar deis
prejudicis i la cohesi6 actitudinal. Ben sovint aquesta etapa
14. NINYOLES, Rafaei-Liuís (1971).
172
implica 1' oficialitzaci6 lingüística. 15 Tanmateix, la fortuna de
tot plegar depen més aviar del consens social que no d' even-
tuals disposicions legislatives.
És ben habitual que hi baja organitzacions oficials encarre-
gades de l'avaluaci6 i la reformulaci6 de les estrategies. COffice
de la Langue Franc;aise de Quebec parser és una de les més
conegudes. Aquesta recerca hauria de permetre el disseny de
la planificaci6 i la seua eventual reformulaci6. !, en efecte, els
estudis empírics sobre coneixement i ús real per ambits i ana-
lisis d' actituds cap a les llengües i les seues varietats conformen
la diagnosi que ens permet coneixer 1' estructura social en que
treballem. Sense un coneixement científic de la realitat social
és difícil d' encerrar una planificació amb expectatives d' exit.
En el context peninsular, la sociolingüística basca és la
que més ha desenvolupat els treballs empírics d'investigaci6
sociolingüística. Hi destaca el grup Siadeco. 16 Al País Valencia,
s'ha de ressenyar la gran quanrirat d' estudis i investigacions
realirzats pe! Servei d'Estudis de la Direcci6 General de Política
Lingüística. Entre els estudis publicats, s'ha de citar el treball
15. Convé no confondre oficialització lingüística amb planificació lingüística,
ni amb normalització. Els exemples de llengües oficials en dar procés de
substirució en són el contrapunr. Oficialitzar significa només arorgar-li
uns requisits formals: accés a certs ilmbirs (ensenyamenr, administració,
per exemple). La qua! cosa no implica, per ella mateixa, ni tan sois
l'aturada del procés de substitució.
16. El grup d'estudis Siadeco és l'auror, entre altres treballs, de Conflicto /in~
güístico en Euskadi (1 979), com també d'altres estudis sociolingüístics
d'il.mbit municipal i comarcal. Siadeco es dedica rambé a la formulació
de plans d'extensió social de l'euscar a la Hum d'aquelles dades.
En el context base, és també d'interes el rreball La lucha del euskara
(1983), enquesta sobre el coneixement, tÍs i actituds en la comunitat
autO noma basca. I l'elaboració de I'Atúzs Lingüistico Vasco Uosé Ignacio
Ruiz Olabuenaga).
173
realitzat al voltant del padró municipal d'habitants sobre el
coneixement del valencia, 17 i també l'enquesta sobre El valencia
en el sector terciari avanrat. 18 A Catalunya s'han desplegar tam-
bé recerques al voltant del coneixement de !'idioma, prenent
com a base el padró municipal d'habitants. 19
Comptant amb l'avaluació de la situació, el procés pro-
vocadt una shie de conseqüencies de diversa mena, les quals
proposem analitzar en tres plans diferents: individual, social
i territorial.
a) Individual
Els parlants abans només utilitzaven la llengua subalter-
na (Ll) en ocasions ordinaries (= privades i familiars).
Ara la comen¡;:aran a usar també en ocasions especials
(= públiques i formals). Esdevindran, en conseqüencia,
parlants plens en la propia llengua: parlants cultivats 20
Alhora, els parlants unilingües en L2 es bilingüitzaran en
Ll. La normalirzació, en aquest sentit, implica aprenen-
tatge i cultivació: creixement en dues direccions alhora.
Luna per integrar els que encara no formen part de la
17. GENERALITAT VALENCIANA (1990}: Coneixement del valencia. Anillisi
deis resuftats del padr6 municipal d'habitants de 1986, Ed. Generalirat
Valenciana, Valencia.
18. GENERALITAT VALENCIANA (1990): El valencia en el sector terciari
avan~at,Ed. Generalitat Valenciana, Valencia.
19. Vegeu, per exemple, REIXAC, Modest (1985): Coneixement i ús de la
/lengua catalana a la província de Barcelona, Ed. Generalitat de Ca-
talunya, Barcelona.
20. Seguint José M. Sánchez Carrión (Txepetx), entenem per parlants plens
(hiztun osoak) aquells parlants d'una llengua amb un desenvolupament
lingüístic complet (natius cultivats o adu!ts narivitzats). El seu conjunt
constitueix, com hem assenyalat en al tres ocasions, l' espai simbOiic
d'aquella comunitat lingüística. Vegeu SÁNCHEZ CARruóN,]. M. (1 981)
i (1987).
174
comunitat, l' altra per desenvolupar els recursos deis que
encara no havien pogut usar la llengua públicarnent.
b) Social
Socialment, implica la inversió del procés de substitu-
ció i la superació del conflicte lingüístic: la substitució
de L2. La primera conseqüencia és la desaparició del
bilingüisme unilateral i, per tant, el canvi del marc nor-
matiu: normes d'ús, valors, actituds i prejudicis. Aquest
estar de coses afavoreix la presencia cívica de Ll coma
primera llengua, l'augment del seu índex d'utilitat i de
la seua oferta d'ús' 1 i, per tant, del seu valor discrimina-
riu. El seu desconeixement representa, consegüentment,
la marginació deis parlants unilingües en L2 i la seua
minorització coma grup. I.:elaboració d'alguna mena
de consciencia lingüística unitaria i la cohesió cultural
de la comunitat tarnbé són factors de caracter social que
intervenen en el procés en curs.
e) Territorial
La normalització lingüística ocorre en un marc geogdt-
fic determinat. De fet, es pot parlar del castella com a
llengua normal a 1' estat espanyol, pero s'ha de parlar
de la situació minoritaria deis hispans als E U A. 22 Es pot
parlar de normalització del suec a Suecia, pero s'ha de
21. El concepte oferta d'ús ha estar utilitzat en la sociolingüíscica catalana
per Josep Inglés pera expressar ((el conjunt de possibilitars d'usar una
!lengua que la societat ofereix a l'individu>). Vegeu INGLÉs, Josep (1990):
Els espais compartits de /'oferta lingüística, Ed. El Llamp, Barcelona.
22. Els hispans hi ocupen una siruació subalterna enfront deis anglOfons,
malgrat constituir una minoria de vara vinr-i-cinc milions.
175
 parlar de la substitució del suec a Finlandia 23 És en sovint, de legislació sobre drets lingüístics en aquell ter-
aquest sentir que cal distingir el concepte de comunitat ritori.24 La cohesió territorial-entesa com la superació
lingüística deis conceptes de comunitat nacional, estatal de la discontinuúat de l'espai lingüístic- és una altra
i territorial semblants. conseqüencia IOgica del procés de normalització. 25
La normalització lingüística consisteix en la cohe-
sió d'una comunicar lingüística, que és també un grup
de gent que viu en una area geografica determinada:
la normalització de l'hebreu modern a Israel, del ne-
erlandes a Flandes o del fines a Finlandia, posem per
cas. Contemplada així, la normalització implica l'esta-
bliment del monolingüisme territorial. cosa que re-
presenta l'establiment de fronteres lingüístiques i, ben

23. Finlandia esta dividida, des del punt de vista sociolingüístic, en tres
zones: finesa, sueca i bilingüe. Es considera monolingüe (finesa sueca)
aquella zona en que el grup lingüístic minoritari hi té un milx:im del
lOo/o de la població total. Es considera bilingüe si el grup minorirari és
superior a aquest 10%. Un cens decennal n'acrualirza la consideració
sociolingüística. Val a dir que a les grans ciutats {Helsinki, Turku, Va-
asa, etc.) en que resideixen més de 5.000 suecoparlanrs 1' administració
garanreix certs serveis en suec. Aquesta política lingüística ha provocar
la situació següent: 438 ajuntamenr finesos, 47 ajuntaments suecs i 47
ajuntaments bilingües.
El fines (suomi) és una llengua usada per més de 4 milions de
persones. 1 encara que la legislació finlandesa esrableix un rt:gim bi-
lingüista, es por afirmar que el suec és una llengua que recula i que el
fines funciona com una autentica llengua nacional. Ni la partició de
l' estar (Finlandia i Carelia) ni la histOria de doble opressió estrangera
(sueca i russa) ni les deportacions de població suomi no han impedir
la plena normalització del fines.
Sobre la histOria sociolingüísrica del fines, podeu consultar HAvu,
Juka (1987): El fines, de !lengua dominada a /lengua normalitzada, 24. Ninyoles (1975, 1976, 1977 i 1989) ha dedicar part de la seua obra a
Ed. Generalitar de Catalunya, Barcelona. També l'article dedicar a reflexionar sobre les alternatives d'organització territorial del plurilin-
Finlandia dios el Libro blanco del euskara. Per a una aproximació güisme.
des del pum de vista del suec, consulteu LAuRÉN, C: «Le suédois en 25. Aquesr aspecre ha estar subradlat per Vicent Pitarch en un ueball sobre
Finlande», dios lliuRAIS, Jacques (1987): Politique et aménagement la comunitat lingüística catalana del País Valencia. Vegeu PITARCH,
/inguistiques, Ed. Le Robert, Conseil de la Langue Fran<;aise, París/ Vicenr (1984): «El carala al País Valencia: rerracció i resistencia•'· Ara
Quebec. també dios PrTARCH, Vicent {1988).

176 177