Crist del 1147

Anàlisi Formal

- Proporcions:
- Composició i línies compositives:
- Moviment i Ritme:
- Expressió:
- Volums:
- Llum:
- Relació amb l’espai i l’entorn:

Es tracta de la representació d’un Crist Crucifixat en 4 claus,

Interpretació

- Tema:
- Significat i funció:
- Context històric i cultural:

Tot el conjunt de la imatge se’ns mostra, per aquests motius, molt simptomàtic i en podem fer
derivar conclusions alliçonadores, però potser és la barba el detall que sembla més eloqüent.
És una barba dividida en quatre flocs per banda, bastant independents, i acabats cadascun en
un cargol; en principi és la barba típica que trobem a les imatges del sector de la Seu
d’Urgell, entre les quals podem considerar la del Crist del davallament del Museu Marès com
el prototip. Mostres molt perfectes també d’aquest tipus de barba, les trobem al Crist de
València d’Àneu, o al de Boston, o a la majestat de la Cerdanya, tots ells amb quatre cargols
per banda, i tants d’altres ja de més rudimentaris, d’època posterior.

Cal creure, doncs, que aquesta desviació referent al model establert és voluntària i respon,
sens dubte, a un desig de renovació, que pressuposa no sols l’existència anterior del model,
sinó àdhuc un cert cansament, potser prematur, i una tendència a defugir aquells esquemes
ornamentals, geomètricament perfectes, dels exemplars anteriors. Això no vol dir que a l’any
1147 aquests esquemes fossin ja abandonats en bloc, però sí que ens fa recular bastant la data
dels primers models, els quals caldrà situar dins el segle XI, ja que les reaccions, les
innovacions i els cansaments no són mai immediats, sinó que exigeixen un cert temps.

Observem que és una magnífica talla, de molt contingut emotiu, però plena de serenor també.
L’art romànic català és tot impregnat de la idea triomfant de la Redempció, i àdhuc quan
representa el Crist sofrent defuig l’excés de dramatisme espectacular i mostra aquella
sobrietat emotiva (com un cert pudor), que perdura a través dels segles i que esdevé una de
les constants de l’art català. Caldria fer un esforç per recordar-ne algunes excepcions, entre
les quals indicaríem sens dubte el devot Crist de Perpinyà o el Crist de Conques, ambdós
d’un dramatisme punyent.
Els cabells són dividits amb clenxa al mig, i derivats en grup vers els costats, però tapant
gairebé tot el front; no tenen el ratllat fi imitant el pèl, com tampoc no se’n veu a la barba ni
al bigoti. Té el nas molt marcat, ulls amb fort relleu, llavis ben dibuixats i orelles
lleugerament trencades.

El tors, amb el deltoide i el pectoral ben indicats, oblida, tanmateix, la presència de l’estern, i
les costelles, que són gairebé horitzontals, s’uneixen directament. El llombrígol és molt
marcat, amb doble circumferència, just al damunt d’un relleu molt pronunciat.

ant les cames com els braços són tallats amb delicadesa i encert, ben estructurats i amb la
musculatura adient; les cames, i sobretot els genolls, són molt semblants als del Crist del
Museu Marès. Són molt remarcables els peus, amb els dits molts llargs, i sobretot les mans,
que sorprenen per la seva bellesa i elegància, i si no tenen, potser, la contundència de les del
Crist de Salardú, no en recordem cap que les superi en delicadesa i sensibilitat.

Els claus són de fusta, ben treballats, amb cabota quadrada de piràmide truncada.

La tovallola respon al model més abundant, i forma una gira que cau per damunt el cenyidor i
amaga el nus; els plecs són de molt bona factura i esquematitzats en ziga-zaga.

En conclusió, cal considerar-la com un molt valuós exemplar, perfectament classificable dins
el Taller d’Urgell i amb la transcendència que li dóna el fet, tan rar, de mostrar-nos una data
ben segura. (RBP)

Dins l'escultura en fusta romànica a Catalunya, aquesta és una peça excepcional pel fet de
poder-se datar amb precisió, cosa que només succeeix en dues obres més. Així, en una
restauració realitzada l'any 1952 es va descobrir una cavitat existent a la part posterior de la
figura de Crist, que contenia diverses relíquies embolicades amb teixits hispanomusulmans i
uns pergamins. Un d'aquests conservava una inscripció on es llegia la data de consagració de
l'obra, el 1147, que li dona el nom. Un altre pergamí es referia al reconeixement de les
relíquies l'any 1521, cosa que fa veure la seva utilització més enllà de l'edat mitjana i la seva
remodelació en aquell moment.

En certa manera, és una peça valuosa per a la datació d'obres similars i, a més, ens permet
recordar que algunes imatges servien també com a reliquiaris.

A diferència de les majestats (o Crist triomfant), el Crist del 1147 exemplifica el tipus del
Crist sofrent (Cristus Patiens), representat seminu, vestit només amb un faldonet o
perizonium, i amb els braços sensiblement doblegats. Tot i que al·ludeix a la mort redemptora
de Crist, incideix més en l'aspecte del sofriment, en la mort de Crist com a home. La duresa
dels trets facials contribueix a ressaltar aquest aspecte, així com el plantejament de
l'anatomia. Malgrat això, cal tenir en compte que l'obra ha perdut pràcticament tota la seva
policromia, de manera que la seva fesomia original era molt diferent de l'actual. L'àmbit
català conserva nombrosos exemples d'aquesta tipologia, de la mateixa manera que el
romànic en general. Entre els antecedents més importants, cal destacar el Crist de Gero,
conservat a Colònia (Alemanya) i datat entre 960 i 980.[1]

Las tallas románicas tienen ocasionalmente función de relicarios. Es el caso de esta severa
imagen de Cristo, en cuyo dorso se descubrió, en el año 1952, un pequeño reconditorio con
varios paquetes de reliquias. También había dos fragmentos de pergamino, uno de ellos con la
fecha de consagración de la pieza, 1147, lo que permite fecharla excepcionalmente con
exactitud. Una representación como ésta del Crucificado sufriente (Christus patiens) ofrece
una visión dolorosa y humanizada de Jesús, cercana al texto evangélico y opuesta al tipo de
Majestad

Pero ninguna de las obras lleva a cuestas tanta información como el Cristo 1147, llamado así
porque en su interior se encontró, en el reconditorio, cuatro reliquias de San Víctor envueltas
en pergaminos y una nota que decía: “consagrado en 1147”. Y ahí permanecieron durante
ocho siglos.

En cambio, la mayor parte de los ejemplos de Cristo sufriente se localizan en la parte

noroccidental del ámbito catalán, en especial aquellos pertenecientes plenamente al siglo xii.
75 En todo
caso, su composición y su caracterización se inscriben generalmente dentro de la tradición
europea.
Entre ellos destacan el Cristo del 1147, ya citado anteriormente, el Cristo de Salardú,76 así
como
el de Cubells

En primer lugar, el Cristo del 1147, datable desde la restauración de 1952, momento en
que fue descubierto un reconditorio que contenía varios paquetes de reliquias y dos
fragmentos
de pergamino, uno de los cuales aludía a la consagración de la imagen del año 1147;54 en
segundo
lugar, la Virgen de Sant Cugat del Vallès, fechada habitualmente en la segunda mitad del
siglo
L a escultura románica en p iedra y en madera / 133
xii hasta que una restauración de 1989, dos pergaminos descubiertos en el reconditorio,
abierto
entonces, citaban su consagración el año 1218;55 y finalmente, un punto de referencia más
tardío
lo proporciona el Descendimiento de Sant Joan de les Abadesses, fechado en 1251,56
conjunto que
plantea los difíciles límites entre el arte románico y el arte gótico, y en cierta medida actúa
como
pieza bisagra, cerrando los estudios generales sobre la escultura en madera del románico y,
también,
abriendo aquellos dedicados a la imaginería del gótico.57