I.E.S.

Marxadella - Torrent Departament de Física i Química

2. DISSOLUCIONS.

DISSOLUCIONS

Vivim en un món ple de mescles i dissolucions que

ens envolten.
Fins i tot, nosaltres mateixos som un embolcall de
diferents dissolucions: la sang, la saliva, els sucs gàstrics i els
diferents líquids que segregen totes les glàndules...
L’aire que forma l’atmosfera és una dissolució de gasos,
molts dels empastes dentals amalgames sòlides, molts dels
utensilis de la cuina aliatges, fins i tot regalem dissolucions
quan donem una joia d’or, un perfum o una botella de
cava... O quan anem a comprar a la farmàcia un xarop, o a la
tenda llegiu o aigua mineral.

2.1. SISTEMES MATERIALS.

• Classificació.
• Mescles i dissolucions.
2.2. DISSOLUCIONS.
• Dissolucions: classificació.
• Formes d’expressar la concentració.
• Preparació de dissolucions.
• Mètodes de separació de dissolucions.
• Solubilitat.
• Propietats col·ligatives.
2.3. MÈTODES ACTUALS PER A L’ANÀLISI DE SUBSTÀNCIES.
• Espectroscòpia i espectrometria.
 Aplicacions.

2.1. SISTEMES MATERIALS

Si feu memòria del que heu estudiat en cursos passats, els sistemes materials poden presentar-se
com a substàncies pures o com a mescles. Al temps, les substàncies pures poden ser elements o
compostos, i les mescles poden ser mescles heterogènies o mescles homogènies, aquestes
últimes anomenades també dissolucions.
 Substància pura: Presenta un aspecte homogeni, i els seus components en formen part en
proporcions fixes.
 Element: substància pura que no pot descompondre’s en altres més senzilles
per procediments físics ni químics. Formada per un únic tipus d’àtoms.
 Compost: substància pura que pot descompondre’s en els elements que la
constitueixen a partir de mètodes químics de separació (descomposició
tèrmica, descomposició lumínica, electròlisi).

1r Batxillerat - Unitat 2 -1-

 I.E.S. Marxadella - Torrent Departament de Física i Química

 Mescla: Formades per dos o més substàncies pures que intervenen en qualsevol proporció i
conserven les seues propietats dins de la mescla
 Mescla heterogènia: Presenta un aspecte heterogeni, podem diferenciar els
seus components. A més a més, poden separar-se mitjançant procediments
físics mecànics (filtració, separació magnètica, tamisat, centrifugació...)
 Dissolució: Presenta un aspecte homogeni. I poden separar-se per
procediments físics no-mecànics de separació (destil·lació, cristal·lització,
electroforesi, extracció, cromatografia...)

2.2. DISSOLUCIONS

Les dissolucions són molt habituals en química i tenen gran importància ja que moltes reaccions
sols tenen lloc si els reactius estan dissolts, normalment en dissolucions aquoses, és a dir,en aigua
com a dissolvent. Però podem trobar dissolucions on solut i dissolvent es troben en qualsevol estat
d’agregació. Cal considerar com a exemple tots els aliatges on tant solut com a dissolvent estan en
estat sòlid, i les amalgames on el dissolvent és sòlid i el solut líquid, concretament mercuri.
El component que està en major quantitat s’anomena dissolvent i l’altre, o altres, soluts.
Les dissolucions més freqüents són les que el dissolvent és líquid, i concretament aigua, es tracta
de dissolucions aquoses.
Les dissolucions aquoses ens envolten per complet, qualsevol beguda refrescant és una dissolució
on el dissolvent és aigua que porta dissolts sucres i diferents substàncies per a donar-li sabor, i, si la
beguda en té gas també en té diòxid de carboni gas dissolt.
L’aigua de l’aixeta en té diferents sals dissoltes la proporció de les quals depèn de la seua
procedència. D’altra banda l’aigua de la pluja dissol els materials que troba al seu pas al seu
recorregut fins a la mar, i els oceans són la major dissolució aquosa que presenta la Terra, que té
gran quantitat de substàncies dissoltes , i la més abundant
és el clorur de sodi, NaCl.
Cal no confondre dissolucions amb emulsions, per exemple
la llet és una emulsió. En les emulsions alguns sòlids, com
els greixos en la llet estan finament dividits i semblen
dissolucions però no són realment mescles homogènies.

20 nm

La concentració, c, d’un solut en una dissolució és la proporció que existeix de

solut en la dissolució. És, por tant, la relació que hi ha entre la quantitat de solut i
la quantitat de dissolució.

1r Batxillerat - Unitat 2 -2-

 I.E.S. Marxadella - Torrent Departament de Física i Química

FORMES D’EXPRESSAR LACONCENTRACIÓ

Classifiquem de diferents formes les dissolucions en funció de la concentració de solut que

presente. Així a nivell qualitatiu, si la concentració del solut en una dissolució és elevada, diguem
que està concentrada. Però, si la concentració de solut és molt xicoteta, la dissolució està diluïda.
Hi ha diferents formes d’expressar aquesta relació de forma quantitativa:
EXPRESSIONS EN UNITATS FÍSIQUES:
 grams per litre (c): ens indica la massa de solut dissolta en un litre de dissolució.
Si una dissolució conté ms grams de solut en Vdó litres de dissolució, la concentració del
solut és:
)
 Percentatge en massa (% en massa, o %): ens indica els grams de solut que hi ha en 100 g de
dissolució.
 Percentatge en volum (% en volum, o graus): ens indica els mil·lilitres de solut que hi ha en
100 mL de dissolució.
EXPRESSIONS EN UNITATS QUÍMIQUES:
 Concentració molar o molaritat (M): indica el nombre de mols de solut per litre de
dissolució. Un dissolució 1 M és la que conté 1 mol de solut per cada litre de dissolució.
Si una dissolució conté ms grams de solut, de massa molar Ms, en Vdó litres de dissolució, la
concentració del solut és:

 Concentració molal o molalitat (m): indica el nombre de mols de solut per quilogram de
dissolvent. Un dissolució 1 m és la que conté 1 mol de solut per cada quilogram de
dissolvent.
Si una dissolució conté ms grams de solut, de massa molar Ms, en mdt quilograms de
dissolvent, la concentració del solut és:

 Fracció molar de solut (s): indica el nombre de mols de solut respecte al nombre de
mols totals en la dissolució. El seu valor sempre és positiu i inferior a 1.

EXEMPLE : Es dissolen 4 g d’hidròxid de sodi en aigua, fins un volum de 100 cm3. Calcula la
molaritat de la dissolució. (Dades: ; ;
Per a calcular la molaritat cal aplicar l’expressió que ja coneguem. Necessitem, calcular
primer la massa molar del solut, :
i expressar el volum de la dissolució en litres: . I obtenim:

1r Batxillerat - Unitat 2 -3-

 I.E.S. Marxadella - Torrent Departament de Física i Química

EXERCICIS
1. Es dissolen 0,892 g de KCl en 0,0546 kg d’aigua. Calculeu el percentatge en massa de la
dissolució
2. Es disposa de 1 L d’una dissolució aquosa de KOH al 15% en massa. Si la densitat de la
dissolució és de 1,135 g/cm3. Quina massa (en grams) haurà en 250 mL de dissolució?.
3. Es prepara una dissolució aquosa d’etanol (C2H6O) dissolent 20 g d’aquesta substància en 100 g
d’aigua. Calculeu:
 la fracció molar del solut i del dissolvent.
 La molalitat de la dissolució (considereu que el volum de la dissolució coincideix amb el del
dissolvent).
4. L’etiquetage d’una botella de dissolució d’àcid sulfúric comercial (H2SO4) indica 94,72% i
1,833g/cc. Calculeu.
 La molaritat de la dissolució
 La massa en grams d’àcid sulfúric present en 5 mL de dissolució.

COM PREPARAR UNA DISSOLUCIÓ

Per a preparar una dissolució de concentració donada, cal calcular en primer lloc la massa de solut
necessària. Utilitzarem l’expressió:

Si hem de preparar 500 cm3 d’una dissolució aquosa 0,2 M de iodur de potassi, KI, hem de calcular
en primer lloc els grams de KI que necessitarem, i pesar-ho amb la balança.
La massa molar del KI:
Al substituir en l’expressió anterior:
Per tant, pesarem de iodur de potassi, , i els introduirem en un matràs aforat net de
. A continuació, afegirem aigua destil·lada fins aproximadament la meitat, i l’agitarem fins
que s’haja dissolt totalment el KI. Finalment afegirem aigua fins enrasar el matràs, molt a poc a
poc, per a no passar l’enrase.
Les dissolucions poden diluir-se simplement afegint dissolvent. Resulta molt fàcil obtenir
dissolucions diluïdes a partir d’altres més concentrades.

EXERCICIS
5. Explica com prepararies 500 mL d’una dissolució 0,1 M de dicromat potàssic, K2Cr2O7
6. Com rebaixaries la molaritat de 50 mL d’una dissolució d’hidròxid de sodi, NaOH, a la dècima
part?.

1r Batxillerat - Unitat 2 -4-

 I.E.S. Marxadella - Torrent Departament de Física i Química

MÈTODES PER A SEPARAR ELS COMPONENTS D’UNA DISSOLUCIÓ

Fem un ràpid recordatori dels mètodes de separació que ja hem estudiat altres cursos
 La destil·lació
La destil·lació és una tècnica que s'utilitza per
a separar líquids miscibles que formen part
d'una dissolució o per a eliminar un dissolvent
i obtenir les substàncies dissoltes.

La destil·lació és possible perquè cada substància té la seua

temperatura d'ebullició característica. Al destil·lar escalfem la
mescla fins que bull la substància més volàtil. Si refredem
aquests vapors, podem recollir el primer component de la
mescla (el més volàtil) en forma líquida. Si continuem
escalfant aniran destil·lant, progressivament, tots els líquids
que formen la mescla.
En la destil·lació simple el procés es realitza en una sola etapa. S'utilitza un recipient en el
qual s'escalfen les substàncies fins a arribar a la temperatura d'ebullició i un refrigerant en
el qual condensa el destil·lat, mentre que en el recipient queda el residu. En la destil·lació
simple cada fase arrossega part de la fase següent.
Per a evitar aquest arrastre, s'utilitza la destil·lació fraccionada: s'utilitza una columna de
fraccionament formada per un tub vertical en el qual, per mitjà d'obstacles, s'augmenta la
seva superfície, el que facilita l'intercanvi de calor entre el vapor que ascendeix (a major
temperatura) i el condensat que descendeix (a menor temperatura). D'aquesta manera, el
vapor arrossega cada vegada menys proporció de components poc volàtils i és més ric en la
component més volàtil. S'utilitza industrialment per al refinatge del petroli i de molts altres
productes químics.
 L'extracció
L'extracció s'utilitza en la indústria i els laboratoris per a separar o
extreure (d'aquí el seu nom) substàncies que es troben dissoltes en
aigua o en altres líquids.

Si la dissolució aquosa es barreja amb un dissolvent en el qual la substància que volem

extreure és molt més soluble que en l'aigua i aquest dissolvent no és miscible amb aigua, la
substància passa, en la seua major part, al nou dissolvent. Després se separen les dues
dissolucions per decantació i, d'aquesta manera, s'extreu la substància de la dissolució
aquosa.
Si repeteixes el procés moltes vegades, a la dissolució inicial no li quedarà pràcticament
substància a extreure, però es consumirà molt dissolvent. Per a no consumir tant dissolvent
existeixen diverses tècniques, entre les que destaca l'extractor Soxhlet, que realitza
l'extracció per etapes, utilitzant menys dissolvent i sense que es redueixi l'efectivitat del
procés.

1r Batxillerat - Unitat 2 -5-

I.E.S. Marxadella - Torrent Departament de Física i Química

Aquesta tècnica s'utilitza per a extreure clorofil·la a partir de fulles triturades, olis
essencials a partir de l'escorça de taronja, cafeïna dels grans de cafè i molts altres
productes, fonamentalment orgànics, amb un gran rendiment en el procés.
 La cromatografia
La cromatografia és la tècnica que s’utilitza per a separar components
d’una mescla i el seu posterior anàlisi, basant-se en la diferent velocitat
d’arrosegament de les substàncies obre un suport (que pot ser paper,
un gas, un líquid, etc.) Separació dels components de la tinta de retoladors
Deixem que la mostra es desplace per un suport i els
components es separen perquè mouen a diferent
velocitat per les diferents d’adsorció que exerceix el
suport sobre cadascun dels elements, així de senzill.
Sí, sí, és correcte “adsorció”, que pot confondre’s amb
absorció, però no és el mateix.
L’absorció implica que una substància s’introduïsca
dins de l’estructura d’una altra. En canvi adsorció és
sols un fenomen superficials, la substància adsorbida no s’introdueix en una altra sinó que
es fixa a la superfície. Pertant, també podem definir-la:
La cromatografia és una separació física dels components d’una
mescla per l’adsorció selectiva dels components d’aquesta al moure’s
per un suport
Les cromatografies es fan en dues fases immiscibles, una fixa i l’altra mòbil.
 Fase estàtica o estacionària: és el suport fix sobre el que
col·loquem la mescla, per exemple el paper.
 Fase mòbil: la que es fa moure sobre la fase estàtica amb la
mescla, i és ací on començarà la separació, al moure’s de forma diferent
els components.
CROMATOGRAFIA DE COLUMNA

CROMATOGRAFIA DE PAPER

1r Batxillerat - Unitat 2 -6-

 I.E.S. Marxadella - Torrent Departament de Física i Química

SOLUBILITAT

La quantitat de solut que podem dissoldre en certa quantitat de dissolució depén de la naturalesa
del solut i de la naturalesa del dissolvent, i també depén de la temperatura.

Una dissolució saturada en un solut és aquella en què s’ha dissolt la màxima

quantitat possible d’aquest solut i a la temperatura de treball. En aquest cas, la
concentració del solut és màxima.
La solubilitat d’un sòlid en un líquid varia amb la temperatura, i llevat algunes excepcions,
augmenta en augmenta la temperatura. Per això, resulta més fàcil de dissoldre el sucre en la llet
calenta que en la llet freda. D’altra banda, en refredar una dissolució saturada, precipita l’excés de
sòlid dissolt.
La solubilitat depén de la calor de dissolució, que és la
calor que es desprén o absorbeix en dissoldre’s, ja que
al dissoldre un sòlid es necessita energia per a trencar
la xarxa cristal·lina.
La representació gràfica de la solubilitat de les
substàncies en funció de la temperatura, a pressió
normal, es denomina corba de solubilitat.

El procés de dissolució
Quan es dissol sucre en aigua,tota la mescla adquireix
el mateix sabor. Això fa pensar que les molècules del
solut es comporten de forma semblant a com ho fan
les d’un gas tancat en un recipient de volum idèntic al
de la dissolució,és a dir, les molècules de sucre es
distribueixen uniformement en tot el volum
disponible. Així la teoria cinètica pot servir per a explicar el procés de dissolució d’un solut en un
dissolvent.
Des de la teoria cinètica podem explicar el procés de dissolució considerant que en mesclar un
dissolvent amb un solut, tenen lloc diferents tipus d’interaccions entre les partícules implicades:
 interaccions solut-solut
 interaccions solut-dissolvent
 interaccions dissolvent-dissolvent
Quan les interaccions solut-dissolvent són relativament grans, i les altres dues relativament
menudes, les partícules del solut abandonaran les posicions més o menys fixes que ocupen en les
seues estructures i s’incorporaran a la dissolució. El procés rep el nom de solvatació, i si el
dissolvent és l’aigua hidratació.
Fent una interpretació energètica: per tal de vèncer les atraccions solut-solut i dissolvent-
dissolvent cal consumir energia, aquesta es pren de la que és desprén en interaccionar les
molècules de dissolvent amb les partícules del solut.

1r Batxillerat - Unitat 2 -7-

 I.E.S. Marxadella - Torrent Departament de Física i Química

Si el solut és un sòlid  les partícules continuen exercint entre sí una certa atracció reticular, que
tendirà a la formació de l’estructura cristal·lina original: quan s’estableix un equilibri dinàmic entre
les dues tendències, és a dir, tant de solut passa a la dissolució com solut de la dissolució passa a la
xarxa cristal·lina: la dissolució es troba saturada
Si el solut és un líquid (o un gas)  les interaccions solut-solut son febles, per tant, el procés de
dissolució es veu molt afavorit, generalment,el procés resulta exotèrmic

PROPIETATS COL·LIGATIVES
Les propietats de les dissolucions podem dividir-les en dos grans grups, un el de les propietats
constitutives que són les que depenen de la concentració de la mescla i de la seua composició,
com és el cas de la densitat, el color, l’índex de refracció o la viscositat. L’altre grup són les
propietats col·ligatives, aquestes sols depenen de la quantitat de partícules de solut que hi ha en
el dissolvent, i no de la seua natura, és a dir, sols depenen de la concentració.
Les quatre més importants són:la pressió de vapor, la temperatura de congelació, la temperatura
d’ebullició i la pressió osmòtica.
 Pressió de vapor del dissolvent és la pressió que exerceix el vapor el vapor en
arribar a l’equilibri amb el líquid del que procedeix.
 Llei de Raoult: La disminució relativa de la pressió de vapor d’un lí-
quid volàtil en dissoldre-hi un solut no volàtil, és directament proporcio-
nal a la fracció molar del solut a la dissolució.
 Matemàticament  p/pº = s  p—pº = s pº
on pO: pressió vapor del dte. pur i p: pressió de
vapor de la dissolució
 Per a dissolucions molt diluïdes, es pot dir que: p = Kv m
on Kv és una constant que depén del dissolvent i varia amb la
temperatura i m és la molalitat de la dissolució
 Punt de congelació (crioscòpic): tf Kc
 Descens crioscòpic: El punt de congelació o de fu- (ºC a 1 atm) (ºC·kg/mol)
sió, d’una dissolució és inferior al del dissolvent pur. Aigua 0 1,86
Àcid acètic 16,6 3,90
En afegir un solut no volàtil a una dissolució disminu-
Benzè 5,5 5,12
eix la temperatura de congelació.
Ciclohexà 6,5 20,20
 Matemàticament  tc = Kc m Constants crioscòpiques i
temperatures de fusió.
teb Keb
 Punt d’ebullició
(ºC a 1 atm) (ºC·kg/mol)
Aigua 100 0,52
 Augment ebullioscòpic: el punt d’ebullició
Àcid acètic 118,1 2,93 d’una dissolució és superior al del dissolvent pur. En afe-
Benzè 80,1 2,53 gir un solut no volàtil a una dissolució augmenta la tem-
Ciclohexà 81 2,79 peratura d’ebullició.
Constants ebullioscòpiques i  Matemàticament  te = Ke m
temperatures d’ebullició.

1r Batxillerat - Unitat 2 -8-

 I.E.S. Marxadella - Torrent Departament de Física i Química

 Osmosi (en enfrontar dues dissolucions de

diferent concentració separades per una
membrana semipermeable, es produeix
el pas de dissolvent des de la dissolució
menys concentrada a la més concentrada
fins que les dues s’equilibren les seues
concentracions)
 Pressió osmòtica (): és la pressió
que caldria exercir sobre la dissolució per a impedir el pro-
cés d’osmosi.
Matemàticament   ·V = n·R·T

EXERCICIS
7. A quina temperatura es congelarà una dissolució formada per 1,5 L d’aigua i 300 g de glucosa
(C6H12O6), suposant un comportament ideal de la dissolució.
8. A quina temperatura es congelarà una mescla de 5 d’aigua i 250 mL de metanol (CH4O), del 96%
i densitat 0,79 g/mL suposant un comportament ideal de la dissolució.
9. Calcula el punt d’ebullició d’una dissolució formada per 24 g d’un compost orgànic de massa
molar 58 g/mol, dissolt en 600 g d’aigua, quan la pressió atmosfèrica és tal que fa bullir l’aigua
a 99,73ºC.
10. Calcula la pressió osmòtica a 20ºC d’una dissolució aquosa formada per 1,75 g de sacarosa
(C12H22O12), dissolts en 150 cc de dissolució.

DISSOLUCIONS COLOÏDALS
A vegades, la diferència entre dissolució vertadera i mescla heterogènia és imprecisa. Per exemple
si polvoritzem molt finament arena i la mesclem amb aigua, pot semblar-nos una dissolució, però
realment no ho és, ja que si la deixem temps suficient les partícules d’arena sediment. Aquests
sistemes se’ls anomena suspensions.
Però hi ha altres mescles on les partícules del sòlid són tan menudes que no sedimenten, i poden
reconèixer-se perquè reflecteixen i refracten la llum que incideix,amés, no poden travessar
membranes. Aquests sistemes se’ls anomena dispersions o dissolucions col·loïdals.
 Propietats característiques de les dissolucions col·loïdals
 Efecte Tyndall: són completament clares al microscopi, però si s’observen en direc-
ció perpendicular d’un feix de llum que les travesse apareixen tèrboles; es produeix difu-
sió de la llum, que és major amb l’augment de la grandària de les partícules
 Moviment brownià: moviment caòtic i en zig-zag de les partícules que formen la
dispersió. Constitueix una prova de la teoria cinètica
 Càrrega elèctrica: les partícules col·loïdals tenen càrrega elèctrica.
 Adsorció (=unió en la superfície d’un sòlid d’àtoms, molècules o ions, existents en el
medi en el qual es troba aquest): tenen un poder absorbent elevat, perquè la superfície
és molt gran.

1r Batxillerat - Unitat 2 -9-

 I.E.S. Marxadella - Torrent Departament de Física i Química

2.3. MÈTODES ACTUALS PER A L’ANÀLISI DE SUBSTÀNCIES.

La identificació de qualsevol substància exigeix en primer lloc la determinació de la seua fórmula

química mitjançant tècniques d’anàlisi químic elemental,que en l’actualitat tenen lloc per tècni-
ques espectroscòpiques.

Les tècniques espectroscòpiques o espectrofotomètriques són tècniques

d’anàlisi basades en la interacció de la llum amb la matèria, que proporciona
informació, qualitativa i quantitativa, d’una substància objecte d’estudi.

Un 1800, W. Herschel va descobrir,en descom-

pondre la llum solar, que més enllà del roig hi
havia una llum invisible a l’ull humà, però que es
podia detectar per la seua calor, anomenada
llum infraroja (IR).
Posteriorment es van anar trobant altres radiacions a una banda i altra de la llum visible,si les or-
denem totes elles en un gràfic trobem l’espectre de la radiació electromagnètica
Cal tenir clares unes diferencies entre l’instrumental i les tècniques espectroscòpiques:
 un espectroscopi és un instrument que te permet OBSERVAR un espectre lluminós,
però no pot mesurar-lo (malgrat que de vegades s’utilitza el terme,de forma incor-
recta per a un espectròmetre)
 un espectròmetre permet MESURAR, és a dir, la valoració quantitativa d’un espectre
radiant, com la llum d’una estrella, però de vegades s’utilitza el nom per a la medició
d’espectres no lluminosos.
 un espectrofotòmetre genera la seua pròpia llum blanca i s’utilitza per a MESURAR
els espectres lluminosos de substàncies que aquesta llum travessa. Aquest instru-
ment abans empraven prismes para descompondre la llum blanca en els seus com-
ponents; avui ho fan mitjançant xarxes de difracció.
La radiació electromagnètica es
caracteritza per la seua longitud
d’ona () o la seua freqüència (f).

1r Batxillerat - Unitat 2 - 10 -
I.E.S. Marxadella - Torrent Departament de Física i Química

 Espectrofotometria atòmica
Els àtoms aïllats, en fase gasosa, poden emetre i absorbir
radiació electromagnètica. En ser excitats amb una font
d’energia emeten llum. En descompondre i analitzar aquesta
llum s’obtenen els espectres d’emissió atòmica.
D’altra banda, si fem passar la radiació i analitzem l’espectre de
la llum que ha travessat la mostra s’obtenen els espectres (a) Espectre de bandes
d’absorció atòmica. (b) Espectre de línies (emissió)
La posició i amplària de les línies obtingudes identifiquen a (c) Espectre continu
(d) Espectre de línies (absorció)
l’element químic, són com la seua
 Espectrofotometria Infraroja
S’utilitza radiació infraroja i permet identificar enllaços i grups
funcionals.
 Ressonància Magnètic Nuclear (RMN)
S’utilitzen ones de radi i permet caracteritzar determinades
agrupacions d’àtoms i orientacions espacials.

Registre d’un espectre d’IR

Registre d’un espectre de 1H-RMN

1r Batxillerat - Unitat 2 - 11 -
 I.E.S. Marxadella - Torrent Departament de Física i Química

EXERCICIS DEL TEMA

11. Les partícules que formen una dissolució :

A. Es poden veure a través del microscopi.
B. Travessen tots els filtres.
C. Sedimenten en centrifugar la dissolució.
D. Ninguna d’aquestes afirmacions és correcta.

12. Una dissolució aquosa d’hidròxid sòdic (NaOH) al 10% conté,

A. Per cada 100g d’aigua, 10 g de NaOH.
B. Per cada 100g de dissolució, 10 g d’aigua.
C. Per cada 100g de dissolució, 10 g de NaOH.
D. Per cada 100g de NaOH, 10 g d’aigua.

13. Una dissolució 1 M conté un mol de solut en:

A. 1000 cc de dissolvent.
B. 1000 g de dissolvent.
C. 1000 cm3 de dissolució.
D. 1000 g de dissolució.

14. Quina és la molaritat d’una dissolució d’àcid nítric (HNO3) en aigua, si hi ha 126 g d’aquest
àcid en 250 cc de dissolució?
A. 6,3 M B. 8 M C. 9,5 M D. 2 M

15. En afegir sucre a l’aigua pura:

A. Es congelarà a major temperatura.
B. S’afavoreix l’evaporació de l’aigua.
C. Disminueix la pressió de vapor.
D. Bullirà a 373K.

16. Afegint 10mL d’àcid sulfúric (H2SO4) del80% i amb una densitat de 1,84g/cm3, a 990 mL
d’aigua destil·lada s’obté una dissolució:
A. 0,15M. B. 0,23M. C. 0,19M D. 0,21M

17. Una dissolució aquosa de hidròxid sòdic, NaOH, 2M conté:

A. 40 g de NaOH en 2 L de dissolució.
B. 2 mols de NaOH en 2 L de dissolució.
C. 20 g de NaOH en 2 L de dissolució
D. 80 g de NaOH en 1 L de dissolució.

18. El punt d’ebullició de l’aigua de l’aixeta és:

A. De 100ºC a la pressió d’una atmosfera.
B. Inferior a la de l’aigua destil·lada.
C. Superior a la de l’aigua destil·lada
D. No ho podem saber sin comprovar-ho experimentalment.

1r Batxillerat - Unitat 2 - 12 -