UNITAT 3

PLATÓ

"Són filòsofs aquells a qui els agrada contemplar la veritat"

Plató

Institut Els Alfacs

 HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA
PLATÓ

Unitat 3 Plató
Lectures obligatòries i material de suport .............................................................................. 3
0. Introducció ................................................................................................................................. 4
0.1 Evolució política d’Atenes ......................................................................................................... 4
1.Biografia i context històric .................................................................................................... 4
1.2. Finalitat............................................................................................................................................ 5
2. La teoria de les Idees ............................................................................................................. 5
2.1. La primera formulació ................................................................................................................. 6
2.2 Problemes que planteja la teoría de les idees ......................................................................... 6
4.El coneixement ........................................................................................................................ 7
4.1. La reminiscència .......................................................................................................................... 7
4.2. La dialèctica. (Els graus del coneixement) ............................................................................... 8
4.3. L'amor platònic .......................................................................................................................... 11
5. Antropologia. (ànima+cos) ................................................................................................. 12
6. L’Estat (polis, politeia)......................................................................................................... 13
Sistemas de governs a Plató ........................................................................................................... 14
7.La crítica d'Aristòtil a la teoria platònica de les Idees. .................................................... 17

2
 HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA
PLATÓ

LECTURES OBLIGATÒRIES I MATERIAL DE SUPORT

Materials dels quals se seleccionaran els textos de les PAU 2019 (Proves Accés
Universitat):
De l'època antiga:

- Plató (427 aC - 347 aC): La República: Llibre II: 368c-376c, Llibre IV: 427c-445e, Llibre
VII: 514a-520a,532b-535a.

De l'època moderna:

- René Descartes (1596-1650): Meditacions Metafísiques, Parts I, II, V i VI

- John Locke (1632-1704), es manté la part de filosofia política (una selecció de lectures
del Segon tractat sobre el govern civil, afegint-hi una part del cap V, sobre la propietat);
Teoria política de Locke: Segon tractat sobre el govern civil (Capítols I, II, III, V -Sobre la propietat-, VIII, i les
seccions 211-229 del capítol XIX)
En lloc de la part d’epistemologia de Locke (Assaig sobre l’enteniment humà: Llibre I, capítol II, seccions 1-5;
Llibre II, capítol VIII, seccions 1-26; Llibre IV, capítol II, secció 14; Llibre IV, capítol IV, seccions 1-12), se
selecciona un text d’epistemologia de Hume, que ja havia estat seleccionat fa uns anys:
- David Hume (1711-1776): Abstract (resum) del Tractat sobre la naturalesa humana.

De l'època contemporània:

- John Stuart Mill (1806-1873): es manté la part sobre ètica, amb seleccions de les seccions II i IV
de L’Utilitarisme.
En lloc de la part de filosofia política de Mill (Secció IV de Sobre la Llibertat), s’introduirà un text de Kant (que
tot i ésser un text de Kant és un text que pot ser accessible als estudiants de batxillerat):
- Immanuel Kant (1724-1804): Fonamentació de la Metafísica dels costums (alguns breus fragments del cap.
1, i part del capítol 2, que inclourà només la formulació de l’imperatiu categòric com a Llei Universal, i com a Fi
en si mateix, i la il·lustració d’aquestes formulacions aplicant-ho a exemples).
- Friedrich Nietzsche (1844-1900): Genealogia de la Moral (1era part) i Sobre veritat i mentida en sentit
extramoral. També es triarà una selecció de textos més breus de Nietzsche on apareguin algunes de les idees
centrals de l’autor (el perspectivisme, la crítica a la cultura occidental, el superhome, el nihilisme, la mort de
Déu, l’etern retorn, la inversió dels valors)

Webgrafia

• http://www.filoselectivitat.cat/recursos/ filososelectivitat
• http://www.alcoberro.info/planes/plato.htm alcoberro
• http://www.xtec.cat/~mcodina3/Filosofia2/plato.htm m codina
• http://www.xtec.cat/~jortiz15/baigbis.htm

vídeos:

• https://www.youtube.com/watch?v=V4Ig4GdKNy0 (Lluna Pineda: Plató)

• https://www.youtube.com/watch?v=uLaqau9pfv4 unboxing Platón I
• https://www.youtube.com/watch?v=s1wxPI09mXk unboxing Platón II
• https://www.youtube.com/watch?v=iHrht5-uGyo la aventura del pensamiento : Platón
3
 HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA
PLATÓ

• https://www.youtube.com/watch?v=4DmVB4fB1D8 Sócrates, Platón y Aristóteles

• https://www.youtube.com/watch?v=PCJC1MNtryU mite de la caverna (plastilina)

0. Introducció

Plató, juntament amb Aristòtil, significa la maduresa i plenitud de la filosofia grega. Tots dos marquen durant molt
temps les coordenades d'interpretació racional del món i de l'ésser humà. Són sens dubte els autors més influents
i els interlocutors ineludibles dels filòsofs fins al segle XVII-XVIII.

Per primera vegada ens trobem davant un sistema complet de pensament en el qual es plantegen totes les
qüestions que han interessat al llarg de la història de la filosofia.

Dos són les coordenades que permeten entendre els interessos i objectius de la filosofia platònica:
a) La seva crítica al pensament dels sofistes.
b) L'evolució política d'Atenes.

La seva filosofia té com a rerefons la reacció i l'enfrontament al convencionalisme i el relativisme dels sofistes.
Consideren a la sofística com un element disgregador incapaç d'oferir:
-Un substrat ferm a l'organització de la societat. (A causa del convencionalisme i del relativisme de la sofística)
-Una base segura al coneixement. (A causa del relativisme i de l'escepticisme de la sofística)

0.1 Evolució política d’Atenes

Context històric:
Plató gairabé no viu l'època d'esplendor que va ser l'Atenes de Pericles (479-431 a. C.). Creix en el context de
les guerres del Peloponès (fins que té 23 anys) que acabaran amb el poder de la ciutat d'Atenes i que
desestabilitzaran la seva democràcia de manera pràcticament irreversible. És el temps de la segona sofística,
del govern dels Trenta Tirans, del restabliment d'una democràcia vigilada, de durs enfrontaments polítics amb
les venjances dels uns i dels altres,...
Les Guerres del Peloponès (431-404 a.C.) havia estat el resultat de la lluita entre dues aliances liderades per
dos grans ciutats-estat que representaven, al seu torn, dos models polítics enfrontats. D'una banda l'Atenes de
Pericles que havia alliberat nombroses ciutats gregues del domini dels Perses i a les que havia reunit entorn a sí
imposant-los el seu sistema polític: la democràcia. D'altra banda la ciutat d'Esparta model d'un estat aristocràtic
i militarista, que veia amb preocupació les idees democratitzadores que difonia Atenes. A ella se li van unir altres
ciutats dominades també per sistemes aristocràtics, així com altres que veien amb desconfiança els impulsos
cada vegada més imperialistes d'Atenes.
En el 404 a. C. Atenes cau derrotada perdent el seu poder i Esparta l’imposa un govern aparentment democràtic:
Els Trenta Tirans. És un grup reduït d'aristòcrates, elegits sota la supervisió els espartans, que duen a terme una
política autoritària i reaccionària. Tal és així que no duren en el poder més que un any, una revolta popular,
liderada per Trasíbul restableix la constitució democràtica.

El projecte platònic
Troba a Atenes, després de les Guerres del Peloponès dos defectes fonamentals:
a) La incompetència i ignorància dels polítics. No hi ha professionals de la política, són aficionats: la major
part dels càrrecs s'elegeixen per sorteig. En vegada si fos d'aquesta manera, s'hauria d'escollir al més capacitat,
al més idoni.
b) La lluita entre els partits. Permeten que els interessos de grup prevalguin sobre les necessitats de l'Estat.
El seu objectiu és dur a terme una Reforma política: fonamentar la polis i les seves institucions en un ordre de
principis de caràcter universal, que primer cal descobrir i després ensenyar.

1.BIOGRAFIA I CONTEXT HISTÒRIC

1.1. Biografia i obra

Plató va néixer a Atenes durant la segona meitat del segle V a C. i va morir el durant la primera del segle V a. C.
Plató era un renom, perquè el seu veritable nom era Aristòcles.
Plató volia dir “ample”, i no se sap a quin aspecte feia referència, si a la front, si a les
espatlles, d’intel·ligència, etc. Plató fou deixeble de Cràtil i Sòcrates, a aquest últim li atribueix una gran importància
en les seves obres.

4
 HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA
PLATÓ

Les obres que es conserven són uns trenta diàlegs i unes quantes cartes. Els diàlegs són
unes obres teatrals amb contingut filosòfic. Se’ls consideren obres obertes perquè enalgunes ocasions deixa les respostes su
ggerides o de forma no definitiva, aquesta darrera en forma de mites. Es destaquen 4 períodes en les seves obres:
1. Període socràtic: són els seus primers diàlegs, són anomenats d’aquesta manera
perquè reflecteixen més el pensament de Sòcrates que el de propi Plató. Un exemple en serien l’Apologia de Sòcrates i
el Critó.
2. Període de transició: Plató comença a expressar més el seu propi pensament que el de Sòcrates. Un exemple en
seria el Menó i el Cràtil, la darrera la dedica a qui també fou el seu mestre.
3. Període de Maduresa: És quan el pensament platònic agafa el seu punt més àlgid. Dos exemples d’aquest període
serien la República i el Fedó.
4. Període de vellesa: fa una revisió critica del seu pensament, n’és un exemple elTimeu.

1.2. Finalitat
Plató de jove tenia intenció de dedicar-se a la política, i ens parla de les seves vivències polítiques.
La primera vivència política de Plató fou durant el govern dels 30 tirants, que va ser quan va
caure per primer cop la democràcia a Atenes. Al demanar-li que col·labores amb ells, Plató es va entusiasmar i tenia
expectatives de millorar, d’eliminar injustícies. Plató constata que es van produir injustícies més greus que en l’anterior
govern.
La segona vivència política de Plató fou en la 2a democràcia d’Atenes, però la seva primera
experiència el va fer reaccionar amb una mica menys d’entusiasme. Al final, es van acabar cometen més injustícies, la més
greu fou que jutgessin injustament a Sòcrates i el sentenciessin a mort.
Plató, després d’aquestes dos experiències, i d’observar el funcionament dels governs i les lleis diu que és molt difícil
governar/fer política amb justícia.

Plató, arribat en aquest punt, canvia d’expectatives i pren una decisió personal, que es tracta en no participar
més en la vida política, només pensar com introduir-hi una millora.
Plató extreu les següents conclusions:
• Filosofia Tots els estats estan mal governats. Es requereix d’una reforma i sort per poder-la
implantar
• Política Els filòsofs s’han d’implicar en la política per obtenir una visió total i perfecta del que
és just.
Les conclusions que podem extreure de la filosofia platònica, és a dir dels objectius que pretén
Plató, són els següents:
Quina és la finalitat de la filosofia per a Plató? (referint-nos la filosofia en general)
a) Cercar i establir una concepció total del que és la justícia, per més tard
reformar les lleis.
b) Que els filòsofs s’ocupin de l’administració política.

Després de les seves vivències, Plató afirma:

a) És molt difícil administrar amb rectitud .
b) Tots els estats estan mal governats.
c) És necessària una reforma en les lleis, tenint en compte el veritable sentit de justícia, i sort per implantar-la.

La finalitat de la filosofia per a Plató es trobar un sistema just. Ell no pretén participar
en la vida política, tan sols vol reflexionar sobre una millora. Això ho fa cercant l’ideal
de justícia.

2. LA TEORIA DE LES IDEES

Tres són, almenys, les intencions d’aquesta teoria:
— En primer lloc, la intenció ètica. Plató, seguint Sòcrates, vol fundar la virtut en el saber, Per ser just, per
exemple, és necessari conèixer què és la justícia, Enfront del relativisme moral dels sofistes, Plató —amb
Sòcrates— reclama l’existència d’una Idea eterna i immutable de Justícia (o de qualsevol altra virtut). És el tema
dels primers diàlegs, encara que en ells encara no s’arribi a formular expressament la teoria de les Idees,
— Després, una intenció política (íntimament lligada a l’anterior): els governants han de ser filòsofs que es
guiïn, no per la seva ambició política, sinó per ideals (les Idees) transcendents i absoluts.
— A la fi, una intenció científica. La ciència (episteme) només pot versar sobre objectes estables i permanents.
Si volem fer ciència, aquests objectes han d’existir. I com que tots els objectes sensibles són subjectes a canvis
permanents, haurà de buscar un altre tipus d’objectes per a la ciència: les Idees.

5
 HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA
PLATÓ

Plató quan parla del ser, diu que tot allò que existeix té ser, és a dir que és. Plató constata que hi ha un dualisme
d’éssers, és a dir, que existeixen dos tipus de ser totalment diferents, amb característiques contràries. EL món
sensible (món material, còpia) el món de les idees (món intel·ligible, l’autèntica realitat).

2.1. La primera formulació

De la teoria de les Idees apareix al Fedó, el Fedre i la República (diàlegs de maduresa). I apareix com una
orientació ja coneguda i admesa:

Afirmem que existeix el que és Just-en-si, o ho neguem?

— Ho afirmem sens dubte, per Zeus!
— I igualment el que és Bell i el que és Bo?
— Com no!
— Però, els has vist alguna vegada amb els teus ulls?
— Mai.
PLATÓ, Fedó, 65 c

Així doncs, diem i ens sembla que algunes coses són «bones», «justes» o «belles». Però també, diu Plató,
existeix el Bé, la Justícia i la Bellesa en-si. A més de les coses, existeixen les Idees (en grec i en
singular: idea o eidos; del verb eidein: veure, mirar...; literalment, doncs, «aspecte», «semblant», «forma»).
Les idees no són simplement conceptes o representacions mentals (com ens suggereix el significat actual del
mot «idea»): són realitats que existeixen amb independència de les coses. Més encara, són la realitat mateixa
(les coses són, segons Plató, menys reals). Cada Idea és única, eterna, immutable i inalterable, només
copsable per la intel·ligència (és una realitat no sensible sinó intel·ligible): posseeix, evidentment, els atributs de
l’Ésser de Parmènides. D’aquesta manera, Plató propugna una duplicació del Món: el Món Intel·ligible i
plenament real de les Idees i el Món sensible de les coses (dominat per l’esdevenidor de què va parlar Heràclit).
Les coses del mon sensible són mortals, limitades i canviants.
La relació entre ambdós mons és descrita per Plató amb el terme de participació (méthexis) o imitació (mímesis),
i fins i tot amb altres com presència (parousía) o comunicació (koinonía), tot confessant que «en aquest punt no
estic encara molt segur; de l’únic que estic segur és que totes les coses arriben a ser belles pel que és Bell»
(Fedó 100 d). A la República aquesta contraposició entre els dos mons és expressada mitjançant el famós mite
de la caverna. En aquest mateix diàleg s’afirma la primacia absoluta de la Idea del Bé per sobre de totes les
altres Idees i se li atribueix la causa última de la veritat de l’ésser de les coses del món sensible.

Libre VII El mite de la Caverna

2.2 Problemes que planteja la teoría de les idees

Els problemes que planteja aquesta teoria, fonamental i rerafons de tot el pensament de Plató, són molts i han
estat molt discutits al llarg de la història de la filosofia (Plató mateix en planteja alguns en les seves obres més
autocrítiques). Ara bé, els més debatuts es poden resumir en tres qüestions:
• Hi ha Idees de tot? Si afirmem que a cada tipus de cosa li correspon una idea haurem d’admetre
l’existència d’idees com, per exemple, de cabell, de fang, de brutícia, de maldat, etc. Al principi Plató
només acceptava sense vacil·lar les idees dels objectes matemàtics i les idees dels valors (Bé, Bellesa,
Justícia, etc.) i dubtava sobre les idees dels objectes sensibles. Ara bé, a partir de El Parmènides (obra
inclosa en el grup de diàlegs crítics) acceptarà també les idees de les coses sensibles, tot i que es
resisteix a pensar que hi hagi també idees de coses grolleres, ridícules, brutes...
• Quina és la relació entre les idees i les coses? Plató havia postulat una relació d’imitació o de
participació. Però s’adonà que aquests conceptes eren confusos i plantejaves problemes. En quin sentit
podria una cosa participar de la Idea? Dir que un ésser humà participa de la idea d’ésser humà, podria
voler dir que n’és una part. Però suposar això implicaria afirmar que la Idea d’ésser humà s’hauria de
trobar constituïda per totes les seves parts, és a dir, seria la suma de tots els éssers humans (estaria
formada pel conjunt de tots ells). Però està clar que es trenca, així, la unitat de la Idea. De totes formes,
és molt difícil pensar que cada idea sigui única des del moment que s’ha de “multiplicar” en tots els
individus que s’hi relacionen (precisament Plató vol demostrar que la idea d’ésser humà, de Bé, de
Justícia, es pot reproduir al món sensible –encara que sigui en ombres-) També podem trobar una
argumentació en favor de la hipòtesi que les coses siguin imitacions de les idees: les coses imiten les
idees, però, només pel fet de ser concretes, ja perden les característiques de les idees (la seva perfecció,
la seva universalitat). Cada idea es plasma en molts individus i aquests seran millors o pitjors segons es
semblin més o menys a ells (per exemple, si un pintor fa molts retrats diferents d’una persona, ens
semblarà millor aquell que més s’assembli a l’original). Plató explica l’existència d’aquestes imitacions
amb un mite, el mite del Demiurg: el demiurg és una mena de déu, que no és, però creador, sinó només
artesà (no crea les coses del no-res, idea ja inacceptable pels grecs arran de les teories de Parmènides,
6
 HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA
PLATÓ

sinó que ell utilitza una massa material preexistent), un gran artesà que coneix les idees i fabrica totes
les coses prenent-les de model (i aquestes coses mai podran tenir, és clar, la perfecció de la idea
originària). Ara bé, no queda enlloc totalment tancada i solucionada la problemàtica d’aquesta relació
entre les coses i les idees.
• Quina és la relació de les idees entre elles? Sabem que les idees són moltes i l’única relació que havia
establert Plató entre elles en un principi era la de subordinació de totes les idees a la idea de Bé (que
representava el fi al qual tendia tot l’Univers). Però aquesta relació no era suficient: o bé s’establia alguna
altra relació entre les idees (a part de la seva subordinació a la de Bé) o bé hauríem d’afirmar que la Idea
de Bé absorbeix totes les altres. Plató es negava rotundament a aquesta darrera opció, ja que implicava
una conclusió del tipus parmenidi (recordem que segons Parmènides el que existia era únic: el Ser).
D’altra banda, era clar que alguna mena de relació hi havia entre elles. Així, per exemple, la idea de “gos”
participa d’altres idees: “animal”, “mamífer”, “carnívor”, etc. I no podem dir que la idea de gos sigui una
part de la idea d’animal, ja que un gos no és, en part, animal, sinó que ho és completament. Al mateix
temps, la idea d’ animal no pot ser tampoc la suma de les idees de tots els animals. Plató intentarà
solucionar això establint una jerarquia en les idees, anant aquestes de major a menor generalitat. I afirma
que s’han de conèixer les més generals per a poder conèixer les d’un ordre inferior: mai podríem conèixer
la idea d’animal si no coneguéssim primer la d’ ésser vivent. I la idea que trobaríem dalt de tot, la de
màxima generalitat, seria, evidentment, la idea de Bé. Però aquesta solució corria un perill: pensar el
món de les idees sobre el model del món sensible; invertir la relació fent de les idees simples còpies
perfeccionades dels objectes i no a la inversa, que era el que ell pretenia. Plató va recórrer també a
relacions numèriques entre les idees (aquesta solució la veiem sota una clara influència pitagòrica). Ara
bé, en aquesta autocrítica no aconsegueix arribar a conclusions definitives.

3. COSMOLOGIA (NO)
Plató justifica les causes del món sensible mitjançant un mite. És un intent metafòric que suposa el següent:
Segons el filòsof hi ha dues realitats materials anteriors al cosmos organitzat que són eternes (no com l'eternitat
immutable de les Idees), que són l'espai i la matèria (jora) desorganitzada, informe. Aquestes dues realitats no
les ha creat ningú, hi són des de sempre.
A més hi ha un ésser diví que anomena Demiürg, que també existeix des de sempre, però que no és qui ha
creat ni les idees ni la matèria. És més, el Demiürg és inferior a les idees, perquè fins i tot està sotmès a elles
de la següent manera: actua sobre la matèria posant-hi ordre, convertint-la en Cosmos, i ho fa seguint el model
de les Idees, intentant que les coses sensibles, materials, s’assemblin (participin) en la mesura que sigui
possible d’aquelles. Així es produeix el Cosmos, a partir d’una matèria i espai preexistents, d’un Déu com a
organitzador i, sobretot, de les Idees com a models eterns.
La finalitat que va moure al Demiürg a organitzar el Cosmos va ser l’amor al Bé i la Bondat; és a dir, va fer
l'obra més bella possible, considerada en la seva totalitat. I com que és més perfecte una cosa que té
enteniment que una que no en té, va posar ànima al món, essent així el Cosmos una mena "animal animat i
intel·ligent engendrat per la providència de Déu".

4.EL CONEIXEMENT
Gràcies a la teoria de les Idees, Plató ha pogut trobar un objecte estable i permanent per a la ciència. I gràcies
a les Idees, paraules com «justícia» o «bellesa» adquireixen un significat no tan sols convencional i relatiu:
remeten a la Justícia-en-si o a la Bellesa-en-si. Ara, la teoria de les Idees planteja un greu problema: com ens és
possible conèixer les idees si pertanyen a un altre món diferent del nostre (el Món intel·ligible)? Plató hi dóna
resposta amb dues doctrines diferents: la reminiscència i la dialèctica.

4.1. La reminiscència
(anàmnesis).
La Idea no es troba «continguda» en les coses sensibles que en participen o la imiten; la Idea és una realitat
«separada». Per tant, la percepció de les coses sensibles no pot donar-nos-la a conèixer. El coneixement
sensible és només «opinió» (doxa) sobre alguna cosa que està en procés de «esdevenir» (alguna cosa, per tant,
que no és l’Ésser —la Idea—, sinó el que està entre l’Ésser i el no-Esser). Les Idees només poden ser conegudes
per contemplació directa al Món intel·ligible. Però l’ànima humana —afirma un dels mites platònics (Fedre)— ha
sojornat en aquest Món i hi ha contemplat les Idees. Quan entra al Món sensible i s’uneix a un cos, oblida les
Idees. Amb tot, en contemplar les coses pot recordar-les. El coneixement de les Idees és, doncs, record
(anamnesis) del que ja hi ha en l’ànima. El coneixement sensible, per tant, no està desproveït de valor:
proporciona l’ocasió per al record. La teoria de lareminiscència apareix al Menó, al Fedó (on serveix per provar
la immortalitat de l’ànima) i al Fedre (en el qual queda clarament reflectit el seu fons mític).

7
 HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA
PLATÓ

4.2. La dialèctica. (Els graus del coneixement)

Com que la realitat que captem a través dels sentits està sotmesa a canvis constants, basant-nos en ella no pot
existir un coneixement objectiu i universalment vàlid. Per això, la ciència no pot reduir-se als resultats de la
sensació. Però Plató no admet que tot estigui subjecte a l’esdevenir. Al canvi se sostreu l’essència de les coses,
les Idees. Només d’aquestes darreres hi pot haver ciència, ja que només aquestes són estables i susceptibles
de ser definides d’una forma vàlida i universal. En la República es troba un important passatge en el qual es
descriuen els graus del coneixement(en relació amb els graus de l’ésser). El quadre següent ofereix una síntesi
del passatge:

Tal com veiem, el coneixement pot tenir diversos graus:

— L’OPINIÓ, o doxa, té com a objectiu el coneixement de les coses del Món Sensible que estan en continu
esdevenir i el seu instrument són els sentits:

8
 HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA
PLATÓ

Imaginació, o conjectura (eikasia), que interpreta les imatges i les ombres, com els reflexos que es formen en
l’aigua.
Creença (pistis), o coneixement dels objectes materials, sensibles i visibles (animals, plantes i coses artificials).
Aquest grau correspondria a la física, la qual Plató no considera ciència.

— LA CIÈNCIA, o epistéme, té com a objectiu allò Intel·ligible i el seu instrument és la intel·ligència.

Plató distingeix entre:

Raó discursiva, o pensament discursiu (diànoia), l’objectiu de la qual és el coneixement a través de

l’enteniment de les matemàtiques i altres ciències exactes que empren un mètode hipotètic.

Intel·ligència pura, o coneixement intuïtiu (noesi), que té per objectiu el coneixement de les Idees que l’ànima
aprehèn a través de la raó, sense recórrer a allò sensible, passant simplement d’Idea a Idea (dialèctica).

Text del SÍMIL DE LA LÍNIA

«− Pren, doncs, una línia que estigui tallada en dos segments desiguals i torna a tallar cadascun dels segments, el del
gènere visible i el de l’intel·ligible, seguint la mateixa proporció. Llavors tindràs, classificats segons la major claredat o
foscor de cadascú: en el món visible, un primer segment, el de les imatges. Anomeno, imatges primer que res a les ombres,
i en segon lloc, a les figures que es formen a l’aigua y en tot el que és compacte, polit i brillant, i a altres coses semblants,
Si és que m’entens.
− Sí que t’entenc.
− En el segon posa allò del qual tot això és imatge: els animals que ens envolten, totes les plantes i el gènere sencer de les
coses fabricades.
− Ho poso− va dir.
-Accediries potser − vaig dir jo− a reconèixer que allò visible es divideix, en proporció a la veritat o a la carència d’ella, de
manera que la imatge es trobi, respecte a allò que imita, en la mateixa relació en què allò que s’ha opinat respecte al que
coneix?
− Per descomptat que hi accedeixo− va dir.
− Considera, doncs, ara de quina manera cal dividir el segment d’allò intel·ligible.
– Com?
− De manera que l’ànima es vegi obligada a buscar la una de les parts servint-se, com d’imatges, d’aquelles coses que
abans eren imitades, partint d’hipòtesi i encaminant-se així, no cap al principi, sinó cap a la conclusió; i la segona, partint
també d’una hipòtesi, però per arribar a un principi no hipotètica i duent a terme la seva investigació amb la sola ajuda
de les idees preses en si mateixes i sense valer-se de les imatges a què en la recerca d’allò recorria.
− No he comprès de manera suficient − va dir− això de què parles.
− Doncs ho diré un altre cop vaig contestar. I ho entendràs millor després del següent preàmbul. Crec que saps que els qui
s’ocupen de geometria, aritmètica i altres estudis semblants, donen per suposats els nombres imparells i parells, les
figures, tres classes d’angles i altres coses emparentades amb aquestes i diferents en cada cas; les adopten com a hipòtesi,
procedint com si les coneguessin, i no es creuen ja en el deure de donar cap explicació ni a si mateixos ni als altres respecte
al que consideren com evident per a tots, i d’aquí és d’on parteixen les successives i conseqüents deduccions que els porten
finalment a allò la investigació de la qual es proposaven.
− Sé perfectament tot això − va dir− .
– I no saps també que se serveixen de figures visibles sobre les quals discorren, però no pensant en elles mateixes, sinó en
allò a què elles s’assemblen, discorrent, per exemple, sobre el quadrat en si i la seva diagonal, però no sobre el que ells
dibuixen, i igualment en els altres casos; i que així, les coses modelades i traçades per ells, de les quals són imatges les
ombres i reflexos produïts a l’aigua, les empren, de manera que siguin al seu torn imatges, en el seu desig de veure aquelles
coses en si que no poden ser vistes d’una altra manera sinó per mitjà del pensament?
− Tens raó − va dir− .
− I així, d’aquesta classe d’objectes deia jo que era intel·ligible, però que en la seva investigació es veu l’ànima obligada a
servir-se d’hipòtesi i, com no pot remuntar-se per sobre d’aquestes, no s’encamina al principi, sinó que usa com a imatges
aquells mateixos objectes, imitats al seu torn pels de sota, que, per comparació amb aquests, són també ells volguts i
honrats com a coses palpables.
− Ja comprenc − va dir− ; et refereixes al que es fa en geometria i en les ciències afins a ella.
− Doncs bé, aprèn ara que situo en el segon segment de la regió intel·ligible allò a què arriba per si mateixa la raó emprant
el poder dialèctic i considerant les hipòtesis no com a principis, sinó com a vertaderes hipòtesis, és a dir, escalons i

9
 HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA
PLATÓ

trampolins que l’elevin fins al no hipotètic, fins al principi de tot; i un cop hagi arribat a aquest, anirà passant d’una a una
altra de les deduccions que d’ell depenen fins que, d’aquesta manera, descendeixi a la conclusió sense recórrer en absolut
a res sensible, sinó al contrari, usant només de les idees preses en si mateixes, passant d’una a una altra i acabant en les
idees.
− Ja em dono compte − va dir− , encara que no perfectament, perquè em sembla molt gran l’empresa a què et refereixes,
que el que intentes és deixar assenyalat que és més clara la visió del ser i d’allò intel·ligible que proporciona la ciència
dialèctica que la que proporcionen les anomenades arts, a les quals serveixen de principis les hipòtesis; perquè encara que
els qui les estudien es veuen obligats a contemplar els objectes per mitjà del pensament i no dels sentits, no obstant això,
com que no investiguen remuntant-se al principi, sinó partint d’hipòtesi, per això et sembla a tu que no adquireixen
coneixement d’aquests objectes que són, emperò, intel·ligibles quan estan en relació amb un principi. I crec també que a
l’operació dels geòmetres i la resta de l’anomena pensament, però no coneixement, perquè el pensament és quelcom que
està entre la simple creença i el coneixement.
− Ho has entès − vaig dir− amb tota perfecció. Ara aplica’m als quatre segments aquestes quatre operacions que realitza
l’ànima: la intel·ligència, al més elevat; el pensament, al segon; al tercer dóna-li la creença i a l’últim la imaginació; i
posa’ls en ordre, considerant que cadascun d’ells participa tant més de la claredat com més participin de la veritat els
objectes a què s’aplica.
− Ja ho comprenc − va dir− ; estic d’acord i els ordeno com dius.»

Plató, La república llibre VI

Plató descriu aquestes classes de coneixement mitjançant una línia tallada en segments desiguals, la qual cosa
sembla indicar una certa continuïtat entre les formes de coneixement però un valor i contingut desiguals. La
imaginació —grau inferior— s’alimenta dels objectes sensibles percebuts per la creença i estudiats a la Física
(que per a Plató no té categoria d’episteme ja que versa sobre objectes mòbils; i és per això que Plató no va
considerar la seva cosmologia —el Timeu— sinó com un «relat versemblant»). Tant les Matemàtiques com la
Dialèctica parteixen d’hipòtesis (hypothéseis), però en la seva diversa utilització hi ha la diferència fonamental de
les dues ciències:
El matemàtic dóna per suposades certes nocions, tals com el que és parell i el que és senar, etc. D’aquestes
nocions, que no admeten demostració, és d’on parteix en la seva marxa deductiva cap a les conclusions; marxa
en la qual no pot recolzar en les idees pures sinó que ha de recórrer a representacions materials d’aquestes
idees. En canvi, el dialèctic parteix també d’hipòtesis (ja que dóna per feta, per exemple,la noció del que és just);
però Aquestes hipòtesis no són per a ell més que provisionals, vertaderes hypothéseis, és a dir, en el sentit
etimològic, graons, trampolins o qualsevol cosa que serveixi per passar d’un estadi en la marxa a un altre. Així
va ascendint pas a pas fins al principi de tot, un principi no hipotètic, i en aquesta ascensió no se sent obligat a
recórrer a res que no siguin les idees en si mateixes.

En definitiva, la dialèctica —mètode propi de la filosofia— facilita l'accés al Món de les Idees. En principi, la
dialèctica és un procés ascendent (symploké; síntesi) cap a la Idea i després, d’Idea en Idea, fins a la Idea
suprema (el Bé). Procés, doncs, que va del que és múltiple (coses, Idees) fins al que és u (el Bé). I aquesta
manera, diu Plató, «l’única persona capaç d’una visió de conjunt és el dialèctic». I si cal preparar-se per a
aquesta ascensió, les matemàtiques serveixen de propedèutica (introducció), que són el «preludi de I’aire que
cal aprendre». En efecte, les matemàtiques «donen un fort impuls cap a la regió superior», ja que arrenquen del
món de l'esdevenir i introdueixen en la contemplació d’objectesintel·ligibles. Per això diuen que a la porta de
l’Acadèmia estava escrit: «Que ningú no entri aquí si no és geòmetra.»
Però també hi ha una dialèctica descendent (diáiresis; anàlisi), procés invers que reconstrueix la sèrie de les
idees sense cap recurs a l’experiència. D’aquesta manera, la dialèctica estableix la comunicació (koinonía) i el
lligam (symploké) entre les Idees.

Interpretació del mite de la caverna

La caverna representa el món sensible. El món en el que vivim.

Els presoners representen, en primer lloc, a la nostra habitual situació no filosòfica, a la majoria de la humanitat
que roman durant tota la seva vida contemplant només “còpies” i vivint en un permanent estat d’eikasia (il·lusió,
imaginació). Veient només ombres de la realitat i sentit només ecos de la veritat. En segon lloc representen als
sofistes i la seva concepció relativista i escèptica de la veritat, creuen només el que veuen.

La seva opinió (doxa) sobre el món és d’allò més inadequada, ja que està deformada per “les seves pròpies
passions i els seus prejudicis, i per les passions i prejudicis dels altres, que els hi són transmesos pel llenguatge

10
 HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA
PLATÓ

i la retòrica”. I encara que no es troben en millor situació que els nens, s’aferren a les seves deformades opinions
(doxa) amb la tenacitat dels adults i no tenen cap desig d’escapar de la “presó”, de la pròpia caverna, del seu
particular món.

Les ombres que veuen són còpies de còpies de l’autèntica realitat. Són imatges que estan a una triple distància
de la veritat, de la realitat. Representen això: ombres, representacions, reproduccions, reflexos de les coses les
quals són còpies de les Idees (autèntica veritat).

El mur representa la separació entre l’estat de la ment d’eikasia i pistis.

Les siluetes són còpies de les coses (orata, zoa) del món. Per tant representen els originals de les ombres. En
la nostra realitat, aquestes siluetes ocupen el lloc precisament dels objectes i coses del món dels sentits.

El presoner alliberat representa el filòsof persuadit per la força eròtica de la veritat. Impulsat per l’amor a la
saviesa. També pot representar al mateix Sòcrates.

El foc de l’interior de la caverna representa el sol del món sensible, gràcies al qual podem percebre els objectes
sensibles, no les autèntiques realitats.

El camí de sortida representa el camí del filòsof, camí que requereix un esforç i que cal d’ajudes per remuntar-
lo. Però sobretot la dificultat està en voler quedar-se en el món dels sentits, del sentit comú i ordinari que ens té
presoners.

Els objectes de fora de la caverna representen les autèntiques realitats, les coses vertaderes, les coses en si,
les Idees o Formes, autèntic coneixement pels qui les percep.

El Sol representa la Idea del Bé, la Veritat, l’U, l’Ésser.

Aquesta al·legoria posa en clar que l’“ascensió” era considerada per a Plató com un progrés, encara que tal
progrés no és continu i automàtic: requereix esforç, preparació i disciplina mental. D’aquí la seva insistència en
la gran importància de l’educació (paideia), per mitjà de la qual era conduït gradualment l’alliberat a la
contemplació de les veritats i els valors eterns i absoluts.

D’aquesta manera es lliura a la joventut de passar la vida a l’ombrívol món de l’error, la falsedat, el prejudici, la
persuasió sofística, la ceguera pels veritables valors, etc.

Tal educació és de primordial importància per a aquells que han de ser homes d’Estat. Els governants seran cecs
guiant a cecs si es queden en el pla de l’eikasia o de la pistis (doxa en tot cas), i l’ensorrament de la comunitat
és molt més terrible que l’individual.

Així, l’interès que posa Plató en l’ascensió epistemològica no és un interès merament acadèmic: li interessen la
conducta de la vida, la tendència de l’anima i el bé de l’Estat. L’home que no realitza el veritable bé de l’home no
viu ni pot viure una vida veritablement humana i bona, i el polític que no realitza el veritable bé de l’Estat, que no
veu la vida política a la llum dels principis eterns, porta el seu poble a la roïna.

4.3. L'amor platònic

L'amor platònic és també un procés ascendent, una mena de dialèctica emocional. L'ànima que ha caigut a la
terra ha oblidat tot i ha perdut les seves ales, però "veient la bellesa d'aquest món, i enrecordant-se de la veritat,
pren ales i, un cop alada, desitja emprendre el vol".

En conclusió, la dialèctica i l'amor són els mitjans per accedir al Món de les Idees. I si hom ha de preparar-se per
aquesta ascensió, les matemàtiques serveixen de propedèutica (preparació), atès que són "el preludi de l'aire
que cal aprendre".

En efecte, les matemàtiques "donen un fort impuls vers la regió superior", ja que arrenquen del món del devenir

11
 HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA
PLATÓ

i introdueixen en la contemplació d'objectes intel•ligibles. Per això es diu que a la porta de l'Acadèmia hi havia
escrit "Ningú entri aquí si no és geòmetra".

El filòsof és l'únic que impulsat per l'amor a la saviesa i actuant correctament pot arribar a la contemplació del
món de les idees i ser feliç.

Però la dialèctica —procés estrictament intel·lectual— posseeix un important component emocional: l’amor
(eros). L’amor platònic és també un procés ascendent, una espècie de dialèctica emocional. Plató li dedica els
seus dos bells diàlegs: El convit i Fedre.

Una cita bastarà per explicar de què es tracta:

«Aquest és, justament, el recte camí per arribar-hi o per ésser-hi conduït per un altre; començant per les coses
belles d’aquest món i tenint per nord aquella bellesa, cal elevar-se sense parar, com si ens servíssim de graons:
d’un sol cos bell a dos, de dos a tots els cossos bells, d’aquests als bells comportaments, després a les belles
ciències, fins a assolir, partint d’aquestes, aquella ciència que no és més que la ciència de la bellesa que et deia
i, finalment, conèixer allò que és bell per si mateix. Aquest és el moment de la vida [...] en què, més que en cap
altre, la vida de l’home val la pena d’ésser viscuda: el moment en què contempla la mateixa bellesa.»
PLATÓ, El convit, 211

L’objecte de l’amor és la Bellesa. Aquest impuls eròtic segueix un procés que passa del desig de la bellesa dels
cossos a l’anhel de la bellesa moral de les ànimes; d’aquest al de la bellesa de les normes de conducta i de les
lleis, al de la bellesa de les ciències i, finalment, al desig de comprensió de la Bellesa en si mateixa, causa de tot
el que és bell.

5. ANTROPOLOGIA. (ÀNIMA+COS)
La concepció platònica del món és dualista: Món de les Idees i Món de les coses. Lògicament, també la seva
concepció de l’home és dualista: ànima i cos. Però, igual que el Món de les idees té prioritat absoluta sobre el
Món sensible, també l’ànima la té sobre el cos. Fins al punt que Plató diu en alguna ocasió, i com de passada,
que l’«home és la seva ànima». I l’ànima és considerada com si fos una realitat intermediària entre els dos mons,
D’altra banda —ho veurem més endavant—, l’home crea a la Terra el seu propi «món»: L’Estat; però l’Estat és
una cosa que posseeix constitució en tot consemblant a l’ànima humana.
Es pot dir que Plató és el creador de la psicologia racional, a pesar d’inspirar-se abundantment en les doctrines
dels pitagòrics i en l’orfisme, Malgrat tot, les seves concepcions psicològiques són forçafluctuants —com tot el
pensament platònic en general— i es recorre amb freqüència als mites o a les explicacions simplement probables.
En efecte, Plató pensava que «descobrir com és l’ànima constitueix una tasca divina i massa llarga; parlar amb
consemblances és tot el que pot fer un home» (Fedre 246 a). A més, Plató desenvolupa la seva psicologia amb
intencions evidentment ètiques (provar la necessitat de controlar les tendències instintives del cos i assegurar
una retribució futura al qui practica la justícia, en contraposició a l’immoralisme d’alguns sofistes) i gnoseològiques
(establir la possibilitat d’un coneixement de les Idees).
Plató estableix una divisió tripartida de l’ànima (expressió, potser, dels conflictes ètics i psíquics que l’home
experimenta en si mateix). Aquesta divisió apareix ja a la República (on, potser, no es tracta sinó de «funcions»
diferents d’una mateixa ànima) i després al Timeu (on ja sembla que es tracta de tres ànimes diferents):

l’ànima racional (nous, logos), immortal, intel·ligent, de naturalesa «divina» i situada al cervell;

l’ànima irascible (thymós), font de passions nobles, localitzada al tòrax i inseparable del cos (per tant, mortal);

l’ànima apetitiva o concupiscible (epithymia), font de passions innobles, que té per seu l’abdomen i que és
també mortal.

La teoria de l’ànima també és dualista: una part de l’ànima és immortal, i la resta mortal i lligada al cos.
Segons el Timeu, l’ànima racional ha estat creada directament pel Demiürg amb els mateixos elements que
l’Ànima del Món, S’afirma així la seva immortalitat i el seu caràcter «diví», és a dir, la seva similitud amb el Món
de les Idees (cosa que li dóna la possibilitat de conèixer-les). La immortalitat de l’ànima és una de les doctrines
fonamentals de Plató i va constituir una novetat filosòfica.
A la República, per exemple, Sòcrates pregunta a Glaucó: «No sabies que la nostra ànima és immortal?»Glaucó
resta sorprès i diu: «No, certament que no ho sabia. Com es pot afirmar una cosa així?» (608 d.) I comenta E.
Rohde: «Al profà li sembla un acudit paradoxal això que l’ànima de l’home sigui eterna i immortal. Plató
contribueix al canvi de la situació en aquest terreny [...]» Sembla ser que tampoc el Sòcrates històric estava molt
12
 HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA
PLATÓ

segur sobre aquesta qüestió. Plató dedica el seu diàleg Fedó a fer-ne la demostració. Malgrat tot, ell mateix
reconeix que els seus arguments només són probables i que nodissipen tots els dubtes. En qualsevol cas, sembla
clar que Plató estava fermament convençut d’aquesta qüestió. Cal notar que al Timeu Plató afirma que l’ànima
no és immortal per naturalesa sinó únicament per la voluntat del Demiürg que la va formar.

Quant al cos humà, Plató manté una concepció força pejorativa (que serà heretada per la filosofia posterior): el
cos és un destorb per a l’ànima, l’arrossega amb les seves passions i li impedeix lacontemplació de les Idees.
Per això el millor que li pot passar al filòsof és morir, i la filosofia no és sinó una «preparació per a la mort». Al
Fedre la unió de l'anima amb el cos es presenta com a càstig per algun pecat i és concebuda com si es tractés
d’una unió merament accidental (com el pilot amb la nau o el músic amb el seu instrument). Al Timeu el cos, en
canvi, és concebut d’una manera no tant pejorativa, i Plató afirma que es pot mantenir en perfecta harmonia amb
I’ànima.
Finalment, Plató es va ocupar del problema del destí de l’ànima en alguns dels seus mites més bells: mite de la
caiguda i ascensió de l’ànima al Fedre (on aquesta és comparada a un carro estirat per dos cavalls), mites del
judici final en el Gòrgies, el Fedó, i la República. Plató accepta aquí la doctrina pitagòrica de les successives
reencarnacions de l’ànima, i és notable que en el famós «mite d’Er» (República) s’expliqui que el destí futur de
les ànimes depèn de la seva lliure elecció (determinada, sens dubte, per les experiències de l’existència anterior).
A cada facultad le corresponde una virtud (funcionamiento adecuado)

RESUMEN
Antropología Psicología Ética Política

Mito del Carro alado Aspecto Función Ubicació Virtud Clase social
n

Auriga Racional Conocimiento Cabeza prudencia Gobernantes:

Filósofo rey
Caballo bueno Irascible Impulsos Pecho fortaleza Guardianes y
nobles guerreros
Caballo malo Concupiscible Placeres Abdome moderación Productores:
corporales n agricultores y
artesanos

a) Aspecto racional: le corresponde la prudencia: consiste en saber actuar en cada momento de la manera
adecuada.
b) Aspecto irascible: le corresponde la fortaleza: el coraje de realizar las decisiones tomadas.
c) Aspecto concupiscible: le corresponde la moderación.
 Funcionamiento perfecto: armonía, justicia y felicidad.

El aspecto racional debe guiar a las otras facultades, el alma que actúa ordenadamente es aquella que respeta
esta jerarquía de funciones.
La justicia: consistirá en la sumisión al aspecto racional de las otras dos vertientes. Será la virtud más
importante pues en el alma justa se refleja este orden.
La felicidad: la justicia garantiza o es equivalente a un equilibrio interior, esta armonía es lo que entenderá por
felicidad, que a la vez es contemplación de las Ideas por ser predominio de lo racional.
Tanmateix, Plató estableix una clara correlació entre l’ànima i l’Estat: «En l’ànima de cadascú hi ha les mateixes
classes que en la ciutat i en el mateix nombre.» (441 c,) L’estructura de la ciutat es reflecteix en l’ànima (i
viceversa). Per això, l’ètica condueix la política. Només a la ciutat justa és possible educar homes justos.

6. L’ESTAT (POLIS, POLITEIA)

Plató intenta explicar les causes per les quals els individus entren en una estructura social, i a més, se
sotmeten a un govern. Busca les finalitats que impulsen a l’home a unir-se a una societat. Plató diu:
“L’home entra en societat per què té moltes
• Necessitat de supervivència Ex: menjar, beure, vestir,...
• Necessitat de protección Tant la protecció dins la societat (interna), com la protecció fora
d’aquesta (externa)
• Necessitat d’ organització És la coordinació de la supervivència i de la protecció. És la tasca del
govern.

13
 HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA
PLATÓ

La FINALITAT de la societat és la SATISFER LES NECESSITATS humanes per a que l’home visqui bé. Plató
suggereix la millor manera en la qual es pot estructurar el treball. Es podria dir que és un comunisme.
El primer criteri que s’ha de tindre en compte és quins tipus de necessitats tenim, que són les explicades
anteriorment. Ara el que s’ha d’intentar és que cadascú faci, per naturalesa, el que se li doni millor, és a dir, es
tindrà en compte la predisposició de l’ànima per què ens interessa que les necessitats quedin ben cobertes.
Plató pensa en una organització política que deixarà cobertes totes les necessitats, i on tots els treballs serán
necessaris. Idea que a traves de l’educació s’ensenyi a tots els nens, i anar conduint a cada nen cap a cada
sector segons el seu tarannà.

En la societat platònica no hi ha desigualtats ni esclavitud. En el mètode d’ensenyament comencen tots junts i

es van ramificant i especialitzant. Plató constata que un home que no veu als demés no pot dedicar-se a la
política.

L’organització social té com a objectiu final l’assoliment de la virtut de justícia a nivel de societat. La justícia
desembocarà a la felicitat en tots els individus que la formen.
Per Plató s’han de donar dos condicions:
1. Que cada part faci el que li és propi, és a dir, que existeixi un equilibri social. La societat haurà de fer el
mateix que l’individu a nivell moral:
2. Que governin els filòsofs, és a dir, els homes d’or. Cal dir que ell entén per filòsofs aquelles persones que
coneixen el model ideal de justícia, els homes que han assolit el grau de la dialèctica.

Plató mateix alerta que la proposta que ell fa es molt difícil per dues raons:

a. Pels filòsofs, per què normalment es solen separar dels moviments socials, són considerats rarets
per què no tenen les mateixes necessitats que la societat.
Plató diu que si una força del destí fes comprometre els filòsofs amb la societat...
b. Imaginem que ho tinguem, faltaria que la societat els reconegués, és a dir, que acatessin les
mesures que els filòsofs creuen justes. Però la societat no entendria el que diuen i
proposen.
Només faltaria que una força del destí fes obeir la societat als filòsofs. Ell constata que això és molt difícil, però
no impossible, i que hi ha dues possibles maneres per fer-ho realitat:que els filòsofs es converteixin en polítics
o que els polítics es converteixin en filòsofs. (Siracursa)

A la República és on tractarà el tema de la justícia en l’individu i en l’Estat. Es tracta d’una utopia política en la
qual el govern pertany als filòsofs (és a dir, els governants han de practicar la filosofia). Govern, per tant,
monàrquic o aristocràtic però en el qual l’aristocràcia és una aristocràcia de la virtut i el saber, no pas de la sang.
Els governants no es deixaran dur per l’ambició personal i el dret del més fort —com pretenien alguns sofistes—
, sinó que s’inspiraran en la contemplació de l’ordre immutable de les Idees.

El mite de la caverna ho expressa molt bé: els que n’aconsegueixen escapar i arriben a contemplar el sol de la
Veritat, la Justícia i el Bé, han de «tornar a la caverna» per guiar els que hi continuen empresonats. Es tracta
d’una organització política estrictament jerarquitzada. No tots els homes estan igualment dotats per la naturalesa
ni han de realitzar les mateixes funcions. En cadascun predomina una ànima i ha de ser educat d’acord amb les
funcions que haurà de realitzar (idèntica educació i funcions per a homes i dones). L’Estat platònic és, en primer
lloc, una institució educativa. D’altra banda, l’existència dels ciutadans està en funció del bé de la col·lectivitat.
Per aquesta raó, Plató preveu un «comunisme total per a les classes superiors: abolició de la propietat privada i
de la família. D’aquesta manera, governants i guerrers s’alliberen dels perills de l’ambició personal o de
casta.Plató va elaborar també una teoria de l’evolució de les formes polítiques que revela un aspecte essencial
de la teoria política de Plató: el devenir històric dels Estats condueix necessàriament a la seva degradació (en
contra de l’optimisme de Protàgores, per aquí la història significava progrés). Així, laI’Aristocràcia (forma més
perfecta) succeeix necessàriament la Timocràcia (domini de l’ànsia d’honors i ambició dels guerrers), després
I’Oligarquia (govern dels rics) i més tard la Democràcia (el poble pla —demos—- elimina els rics, s’autoimposa
una llibertat immoderada i són menyspreades les lleis). Aquesta última situació condueix a la Tirania, ruïna de
l'Estat: «De l’extrema llibertat sorgeix la major esclavitud.».

Sistemas de governs a Plató

Aristocràcia: En grec, Aristos vol dir el millor i cratos poder. L'aristocràcia és el govern dels millors. Dels
magistrats que tenen l’ànima millor, més perfecte. Està dirigida pel filòsof-rei, perquè el filòsof és el que millor
coneix la idea de bé i per tant qui millor pot portar-la a la pràctica.

14
 HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA
PLATÓ

Aquest govern entra en crisi per error dels magistrats quan analitzen l’ànima dels infants.

Aleshores apareix la Timocràcia (en grec timos=valor). És el govern dels militars (són els que tenen l’ànima
d´argent, plata). És un govern excessivament violent. Els guerrers volen governar la ciutat com si es tractés d’un
quarter i això provoca injustícies. Hi ha una revolució com a conseqüència de la violència i aleshores apareix la
Oligarquia.

Oligarquia ( En grec oligos=pocs) "Govern dels pocs": és el govern dels rics que són sempre una minoria. Els
rics són sempre egoistes, cada vegada volen ser més rics i això fa que els pobres també cada vegada siguin més
pobres. Així es provoca una revolució popular com a conseqüència de la qual apareix la democràcia

Democràcia: (demos=poble). Etimològicament és el poder del poble, entès com igualtat davant la llei. Era el
model de Pèricles, que havia fracassat en les guerres del Peloponès. És un règim d’opinió pública. Plató és
radicalment contrari a aquest règim i fa una sèrie de crítiques:

1.- Quan governa tothom és com si no governés ningú, no hi ha ordre.

2.- En la democràcia no governa el millor sinó el més popular. De la mateixa manera que la nau no l’ha de
governar el més popular sinó un capità expert, l’Estat ha de ser també governat pel millor coneixedor

3.- En la democràcia tothom té el mateix dret, el vot és independentment del coneixement, de manera que
qüestions que afecten a tothom són decidides per ignorants.

4.- La democràcia provoca una situació de desordre com a conseqüència de la qual es produeix un cop d´Estat
i apareix la Tirania o dictadura.

La tirania o dictadura és el govern radicalment més injust. Apareix com conseqüència de la degradació de la
democràcia. A la Tirania no hi ha cap virtut ni cap tipus de llei excepte la voluntat del tirà.

Plató creu que els règims polítics se succeeixen els uns als altres d’una manera cíclica de manera que la seva
època era de decadència absoluta i calia preparar altre cop l´arribada del filòsof-rei.

Plató planteja el tema de la decadència dels règims polítics d’una manera original. Descobreix que els governs
cauen pels seus propis errors i per la corrupció interna: primer un règim polític es podreix interiorment i després
pot ser derrotat pels seus enemics com a conseqüència de la seva prèvia crisi moral.

Les classes socials a la República La República és un intent de fonamentar un estat just. Per aconseguir
l’harmonia d’un estat cal que hi hagi una relació estricta entre el tipus d’ànima de la persona i la funció que fa en
la societat. Quan l’infant neix els magistrats observen la seva ànima i decideixen a quina classe social ha de
pertànyer. L'estat s´encarrega absolutament dels infants i els educa per a que realitzin la funció social per a la
qual estan predeterminats.

Plató sap que la política pertany al món sensible, per tant inevitablement com tot el que pertany al món sensible
està destinada a la degradació i la decadència. Però creu que es pot retardar aquesta decadència a través de
una societat ideal en la que hi hagi ordre. El concepte fonamental en la República és el concepte de nomos (llei
i ordre inseparablement).

En una República justa la llei ha de ser coneguda i acceptada per tots els ciutadans i ha de ser superior a la
simple suma de les voluntats individuals. Plató, com el seu mestre Sòcrates, considera que el greu error de la
política grega tal com l’havien configurat els sofistes fou creure que les lleis poden canviar quan canvien els
nostres interessos. Així havia començat el relativisme i s’havia perdut la dimensió comunitària de la convivència,
en la mesura que el Bé comú havia estat abandonat per la persuasió i els interessos subjectius. Cal recuperar el
sentit col·lectiu de la ciutat i el primer esforç del filòsof-rei ha de consistir a fer que els ciutadans perdin de vista
els seus interessos personals o familiars per centrar-se en la defensa de la ciutat com a entitat del tot superior a
les limitades voluntats individuals.

La llei és superior a la voluntat individual i els habitants de la República han de creure que té un valor universal,
indubtable. En l’última obra, Les lleis, arribarà a dir que les lleis són sagrades, intocables, no es poden discutir.
La llei ha de posar ordre en la ciutat. "Ordre" no significa només evitar aldarulls al carrer, sinó que d’una manera
15
 HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA
PLATÓ

més profunda ordre vol dir que cada ciutadà ha de saber quin és el lloc que ocupa en la ciutat i actuar en
conseqüència.

A la societat ideal de Plató només hi ha tres classes socials: els magistrats, els guerrers i soldats i els productors
o obrers.

A cada classe hi correspon una virtut moral, un ofici i un ànima. Com que cada classe té un ànima, també té un
caràcter propi, una forma de ser i de pensar que li és característica.

En esquema l’estat platònic seria:

ESTAT
CLASSES: MAGISTRATS GUERRERS PRODUCTORS
VIRTUT: Prudència (saviesa) Fortalesa T emprança (moderació)
OFICI: Legislar (governar) Defensar l’estat Produir aliments i serveis
ÀNIMA: Racional Irascible Concupiscible
HARMONIA DE L’ESTAT

Infants, dones, comerciants i artistas en la República

L’estat platònic és totalitari en el sentit que Plató aspira a controlar tots els aspectes de la vida humana (i això
inclou també els sentiments, les emocions...) Res pot ser aliè a l’interès de l’Estat. Per això dóna una gran
importància a l´educació, que entén com una forma de "domesticació". A la ciutat platònica la família ha estat
abolida. Els nens depenen de l’Estat des del principi. Els magistrats estudien les ànimes dels infants i els destinen
a una de les tres classes socials de tal forma que cada individu serà educat per servir la societat en els rengles
de la seva classe i mai no en podrà sortir.

En la ciutat platònica no hi ha canvi social. Els infants no pertanyen als seus pares, sinó a l'Estat. Per impedir
que els magistrats afavoreixin els seus propis fills, Plató propugna el comunitarisme de les dones. Consisteix en
que hi hagi una absoluta llibertat sexual. Totes les dones són de tots els homes i viceversa, de tal manera que
els magistrats mai no podran estar segurs de quins són els seus fills. En el fons es tracta de compensar l'opressió
política amb l'alliberament sexual.

Plató admet que les dones poden ser guerreres i fins i tot filòsofs-reis, cosa que considerant la repressió i
l'aïllament en què vivien les dones a l'antiga Grècia, de vegades s'ha considerat com una mena de "feminisme".
Però en realitat és una conseqüència del sistema platònic, perquè el coneixement no depèn del cos (que és
quelcom accidental) sinó de l’ànima que és eterna i per tant cal acceptar la possibilitat que una ànima de filòsof-
rei pugui trobar-se en un cos de dona.

A la República no hi ha esclaus però a la pràctica tothom és esclau, perquè a l’estat és absolutament autoritari i
no permet cap llibertat individual. Popper deia que en "La República" hi ha pastors (magistrats), gossos(guerrers)
i ramat (productors). Tampoc no hi ha comerciants perquè el comerç obliga a viatjar, a conèixer altres
mentalitats... i precisament això és el que vol impedir Plató. La República ha de ser autàrquica (autosuficient) i
restringir al màxim els contactes amb les altres polis. Cal que els habitants de la seva ciutat ideal no tinguin
coneixement del "pervers" món exterior i visquin dedicats exclusivament a la virtut.

En la República de Plató no hi ha poetes ni artistes perquè l'art és una forma de desordre de la societat. L'art es
"massa humà", Plató creia que els grans artistes del s.V havien humanitzat excessivament els déus i per tant els
havien fet perdre l´aura de misteri sagrat. Quan l’art apropa massa la divinitat, li fa perdre el respecte i sense fe
en els déus, els homes també perden la fe en la ciutat o en l’amistat que són virtuts divines. A més, l’art enganya
perquè ens fa creure que existeix bellesa en el món sensible quan l’única Bellesa real és l´intel.ligible; només les
Idees són belles, estrictament parlant. Plató expulsa els artistes i els poetes perquè ells situen els sentiments en
el lloc que només pot ocupar la Raó. En el fons, Plató tenia una concepció "romàntica" de l’art, com si l’art fos
una mena de "furor sagrat" que inevitablement provoca hybris.

La República necessita un sistema educatiu ben organitzat i planificat. Plató creu que la instrucció és vital
per a formar bons ciutadans, a més de bons governants. Per això planteja un model educatiu per a tothom, sense
diferències socials ni sexuals, en el qual la intel·ligència és el que compta.

16
 HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA
PLATÓ

El pla d’estudis es troba clarament organitzat en tres nivells: el primer nivell, per a tothom, s’inicia des de la
infància, dura fins als vint anys i comporta un domini de les arts, concretament poesia, música i gimnàstica); en
el segon nivell, després d’una selecció, els millors estudiaran matemàtica i astronomia durant deu anys més;
finalment i després d’una segona selecció, els que passin a l’últim nivell s’exercitaran durant cinc anys en la
dialèctica i hauran d’exercir un càrrec militar durant 15 anys per a poder ser governants. D’aquesta forma,
l’educació fa possible que tota persona que assoleixi el procés estigui preparada per a governar. L’eugenèsia o,
dit amb les seves paraules: “Que els millors s’acoblin amb els millors tant com sigui possible” .

L’abolició de la família i de la propietat privada en els dos estaments superiors, que han de viure en comunisme
de béns (evitant així que es puguin moure per interessos personals) i també en comunisme sexual (per a
incrementar així el respecte entre totes les persones i aconseguir també millorar la raça). Els fills, doncs, havien
de ser separats dels seus pares des del moment del naixement i calia que fossin educats en comunitat.

Els governants eren els que havien de decidir quines parelles havien de procrear. La igualtat de la dona. Plató
no pensava que la intel·ligència i el potencial de les persones depengués del seu gènere, així com tampoc del
seu status social, sinó que depenia únicament de la seva raó. Per tant, les dones havien de tenir exactament les
mateixes possibilitats que els homes per arribar a governar. Plató va elaborar també una teoria de l’evolució de
les formes polítiques. La idea fonamental és que l’esdevenir històric dels estats condueix necessàriament a la
seva degradació. Així, un estat aristocràtic, que seria el millor sistema de govern, amb el temps degenera en una
timocràcia, i aquesta en una oligarquia , la qual és succeïda per una democràcia, que decau finalment, acabant
en tirania.

Al final de la seva vida, a Les Lleis, un Plató ja molt pessimista i desenganyat proposa un altre model d’Estat,
que es caracteritza per un tancament en ell mateix i un control extrem de tots els seus ciutadans i les seves
tasques.

7.LA CRÍTICA D'ARISTÒTIL A LA TEORIA PLATÒNICA DE LES IDEES.

Aristòtil dedica molt d’espai a aquesta crítica —llibres I, VII, XIII i XIV de la Metafísica i el tractat Sobre les idees,
que s’ha perdut—, potser per justificar la seva ruptura amb l’Acadèmia i l’orientació del seu pensament, que
sembla partir justament d’aquesta critica. És el caràcter separat de les essències el que Aristòtil no pot admetre,
perquè si les Idees són essències que existeixen separadament de les coses llavors són substàncies (realitats
subsistents, és a dir, éssers que existeixen, independentment, en si mateixes). Totes les crítiques d’Aristòtil se
centren en aquest punt. Vegem-ne algunes:

Intentant explicar aquest món, Plató el duplica (postula un altre món, el de les Idees), amb la qual cosa la dificultat
es duplica també: ara cal explicar tots dos mons.— A més, el món de les Idees no és capaç d’explicar res sobre
el món de les coses. En efecte, si les essències de les coses estan separades de les coses mateixes és que no
són pròpiament les seves essències «Si fossin l'essència de les coses estarien en les coses.» És clar que Plató
va afirmar que les coses «participen» de les Idees, però «dir que les Idees són paradigmes o models i que les
coses participen d‘elles no és sinó pronunciar paraules buides i construir metàforespoètiques».

En conclusió, la crítica d’Aristòtil es resumeix en aquesta frase: no és possible que l’essència de les coses
existeixi separada de les coses. Per tant, Aristòtil no rebutja en la seva totalitat la teoria de les Idees, sinó
únicament la seva existència separada. Aristòtil, doncs, romandrà fidel a allò fonamental de I’herència socràtica
i platònica: la ciència versa sobre el que és general i universal, és una recerca de l’essència comuna que es troba
en les coses mateixes sense separar-se’n. Aquesta és la idea clau de la lògica i la metafísica aristotèliques.

17
HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA
PLATÓ

18