<<[131]καὶ μᾶζα καὶ ὕδωρ τὴν ἀκροτάτην ἀποδίδωσιν ἡδονήν͵ ἐπειδὰν ἐνδέων τις αὐτὰ προσενέγκηται.

τὸ
συνεθίζειν οὖν ἐν ταῖς ἁπλαῖς καὶ οὐ πολυτελέσι διαίταις καὶ ὑγιείας ἐστὶ συμπληρωτικὸν καὶ πρὸς τὰς
ἀναγκαίας τοῦ βίου χρήσεις ἄοκνον ποιεῖ τὸν ἄνθρωπον καὶ τοῖς πολυτελέσιν ἐκ διαλειμμάτων προσερχομένοις
κρεῖττον ἡμᾶς διατίθησι καὶ πρὸς τὴν τύχην ἀφόβους παρασκευάζει.
Ὅταν οὖν λέγωμεν ἡδονὴν τέλος ὑπάρχειν͵ οὐ τὰς τῶν ἀσώτων ἡδονὰς καὶ τὰς ἐν ἀπολαύσει κειμένας λέγομεν͵
ὥς τινες ἀγνοοῦντες καὶ οὐχ ὁμολογοῦντες ἢ κακῶς ἐκδεχόμενοι νομίζουσιν͵ ἀλλὰ τὸ μήτε ἀλγεῖν κατὰ σῶμα
μήτε ταράττεσθαι κατὰ ψυχήν· [132] οὐ γὰρ πότοι καὶ κῶμοι συνείροντες οὐδ΄ ἀπολαύσεις παίδων καὶ
γυναικῶν οὐδ΄ ἰχθύων καὶ τῶν ἄλλων͵ ὅσα φέρει πολυτελὴς τράπεζα͵ τὸν ἡδὺν γεννᾷ βίον͵ ἀλλὰ νήφων
λογισμὸς καὶ τὰς αἰτίας ἐξερευνῶν πάσης αἱρέσεως καὶ φυγῆς καὶ τὰς δόξας ἐξελαύνων͵ ἐξ ὧν πλεῖστος τὰς
ψυχὰς καταλαμβάνει θόρυβος.
Τούτων δὲ πάντων ἀρχὴ καὶ τὸ μέγιστον ἀγαθὸν φρόνησις. διὸ καὶ φιλοσοφίας τιμιώτερον ὑπάρχει
φρόνησις͵ ἐξ ἧς αἱ λοιπαὶ πᾶσαι πεφύκασιν ἀρεταί͵ διδάσκουσα ὡς οὐκ ἔστιν ἡδέως ζῆν ἄνευ τοῦ φρονίμως καὶ
καλῶς καὶ δικαίως οὐδὲ φρονίμως καὶ καλῶς καὶ δικαίως ἄνευ τοῦ ἡδέως. συμπεφύ κασι γὰρ αἱ ἀρεταὶ τῷ ζῆν
ἡδέως͵ καὶ τὸ ζῆν ἡδέως τούτων ἐστὶν ἀχώριστον. >>

<<[131] També el pa i l’aigua exhibeixen el més alt plaer quan algú, tenint-ne necessitat se’ls porta a la boca.
Acostumar-se a un mode de vida entre senzilleses i no entre luxes és un complement a la salut, fa l’home
resolt envers les utilitats necessàries de la vida, ens disposa millor cap al luxe que se’ns presenta de tant en
tant i ens fa immunes al destí.
Quan diem que el plaer és la finalitat, no ens referim als plaers dels depravats ni els que es basen en el gaudi,
com acostumen a fer alguns ignorants, que no estan d’acord o que ho entenen malament, sinó que ens referim
al fet que el patiment no pertorbi ni el cos ni l’ànim. [132] Ni la beguda ni les festes a aquesta lligades, ni el
gaudi de nens i dones, ni dels peixos i altres menges que una taula luxosa porta, no originen una vida plaent
sinó que és el càlcul mesurat qui ho fa, tot investigant les causes i de tot rebuig i preferència i expulsant les
supersticions, el gran murmuri de les quals s’apodera de les ànimes.
El principi i major bé de totes aquestes coses és el seny. Per tant, succeeix que el seny és més
costós que la filosofia, d’aquell sorgeixen tota la resta de virtuts, tot ensenyant com no es pot viure
plaentment sense seny, bondat ni justícia, ni com es pot viure amb seny, bondat i justícia sense plaer. Les
virtuts creixen alhora que la vida plaent, i la vida plaent és inseparable d’aquestes.>>
•Context històric
• Epicur: 341(Samos) – 270 a.C
(Atenes)
• Imperi Hel·lenístic (no πόλις)
poder centralitzat
• Canvi de pensament: no interès en
política
• Recerca d’un saber pràctic que
proporcioni la felicitat a
l’individu (estoïcisme i
hedonisme)
•Filosofia d’Epicur

• Felicitat = plaer (ἡδονή)

“τὸ μήτε ἀλγεῖν κατὰ σῶμα μήτε ταράττεσθαι κατὰ ψυχήν”
• Viure modestament
“ἐν ταῖς ἁπλαῖς [...] διαίταις” “νήφων λογισμὸς”
• Rebuig de la παιδεία (=δόξα)
• φρόνησις => “αἱ ἀρεταί”
L’estil
• Ciceró: excessiva exposició i manca d’aclariments
• Diògenes Laerci: essencialisme i perspicàcia
• Destinació dels escrits -> deixebles = precisió terminològica (“δόξα”)
• Coneixement científic de la Φύσις = concreció semàntica
• Estil filosòfic: substantius abstractes “τὸ συνεθίζειν” sufix “–σις” com
“φρόνησις” i “χρήσεις”
• Rebuig a l’artifici retòric vs. genère hipomnemàtic/memoràndum
Sentències: “οὐκ ἔστιν ἡδέως ζῆν ἄνευ τοῦ φρονίμως καὶ καλῶς καὶ δικαίως οὐδὲ
φρονίμως καὶ καλῶς καὶ δικαίως ἄνευ τοῦ ἡδέως.”

• Pronoms neutres per resumir idees = anacoluts

Conclusió
• Carta a Meneceu: prova fefaent
del coneixement retòric de l’autor
• Estil clar, to vigorós <= aclariments,
sentències “Ὅταν οὖν λέγωμεν ἡδονὴν τέλος ὑπάρχειν͵ οὐ τὰς τῶν ἀσώτων ἡδονὰς...”
• Intenció refutatòria = destinació no exclusiva
• Prosa acurada i clara
• Exposició de les principals idees de l’autor
• To sentenciós i precisió terminològica