FÍSICA I QUÍMICA

1er Batxillerat

TEMA 5.
Dinàmica
Apunts i problemes

IES MIGUEL HERNÁNDEZ

 David Vidal
Dpto. Física y Química

1. INTRODUCCIÓ

La cinemàtica estudia el moviment dels cossos sense considerar què el va ocasionar; és a dir,
només s'enfoca en la seua trajectòria sense tindre en compte les forces que produeixen els
canvis a la velocitat. La dinàmica és la branca de la física que descriu l'evolució en el temps d'un
sistema físic en relació amb les causes que provoquen els canvis d'estat físic i/o estat de
moviment. La dinàmica estudia el moviment dels cossos, l'origen i la seua predicció, mentre que
l'estàtica estudia els cossos en repòs (les forces que ha de suportar un edifici, per exemple).

La primera branca de la Física a desenvolupar-se va ser la dinàmica, que estudia el moviment

dels cossos i les forces que el provoquen. Per a nosaltres el moviment és fonamentalment el
desplaçament d'una cosa en l'espai, no obstant això per als grecs moviment és tota modificació
d'un objecte o cosa, modificació que, naturalment, també pot ser la de la seua posició en l'espai;
per això el terme actual més pròxim a la comprensió grega del moviment és el terme canvie.

La dinàmica és la part de la física que descriu l'evolució en

el temps d'un sistema físic en relació amb les causes que
provoquen els canvis d'estat físic i/o estat de moviment.
L'objectiu de la dinàmica és descriure els factors capaços
de produir alteracions d'un sistema físic, quantificar-los i
plantejar equacions de moviment o equacions d'evolució
per a aquest sistema d'operació.

L'estudi de la dinàmica és prominent en els sistemes

mecànics (clàssics, relativistes o quàntics),però també en la
termodinàmica i electrodinàmica. En aquest article es A la mecànica aristotèlica es considerava que tots els
cossos tenien tendència al repòs, i que tan sòls els astres,
descriuen els aspectes principals de la dinàmica en situats en l’èter, podien fer un moviment perpetu.

sistemes mecànics, i es reserva per a altres articles l'estudi

de la dinàmica en sistemes no mecànics.

En altres àmbits científics, com l'economia o la biologia, també és comuna parlar de dinàmica
en un sentit similar al de la física, per a referir-se a les característiques de l'evolució al llarg del
temps de l'estat d'un determinat sistema.

1
 David Vidal
Dpto. Física y Química

2. LES FORCES

2.1. Interaccions fonamentals

Comunament, el concepte de força s'explica en els termes de la mecànica clàssica establida pels
principis d'Isaac Newton (1642-1727), coneguts com les Lleis del Moviment i publicades en 1687
en els seus Principia Mathematica.

Segons la mecànica clàssica, la força que incideix sobre

un cos és responsable dels canvis en el seu estat de
moviment, com ara la seua trajectòria rectilínia i el seu
desplaçament uniforme, i d'imprimir-li una acceleració
(o desacceleració). A més, tota força actuant sobre un
cos genera una força idèntica, però en sentit contrari.

Normalment parlem de força en la nostra vida

quotidiana, sense necessàriament emprar aquesta
Isaac Newton va unir la física dels cels i paraula com ho fa la física. La força és estudiada per la
de la Terra ambla publicació del seu
llibre Principia Mathematica. física i segons ella es reconeixen quatre forces
fonamentals a nivell quàntic: la força gravitacional, la
força electromagnètica, la força nuclear forta i la força nuclear feble.

En canvi, en la mecànica newtoniana (o clàssica), existeixen moltes altres forces identificables,

com la força de fregament, la força gravitatòria, la força centrípeta, etc. Una força pot pensar-
se com un ens físic que descriu la intensitat de les interaccions entre els objectes, estretament
relacionat amb l'energia. Per a la mecànica clàssica, tota força està composta per una magnitud
i una direcció, amb la qual cosa li la denota amb un vector. Això significa que es tracta d'una
magnitud vectorial, no escalar.

Les forces que experimentem en el nostre dia a dia, com per exemple el nostre pes o l'arrap que
ens fem amb una pedra, són en realitat manifestacions macroscòpiques de les interaccions
fonamentals que tenen lloc en el món de les partícules. En l'actualitat, es coneixen quatre formes
fonamentals d'interacció entre partícules. Reben aquest nom ja que qualsevol altre tipus
d'interacció pot explicar-se sobre la base d'aquestes. De les quatre interaccions fonamentals,
tan sols es manifesten als nostres sentits la interacció gravitatòria i l'electromagnètica. Els
efectes de les altres dues són menyspreables en el món macroscòpic (aquell que podem veure
a simple vista).

2
 David Vidal
Dpto. Física y Química

• Interacció gravitatòria: Aquest tipus d'interacció és la responsable de mantindre

l'estructura de l'univers, la formació d'estreles, planetes, etc. Es tracta d'una interacció
atractiva d'abast infinit entre tots els cossos que posseeixen massa. És la més feble de
les interaccions fonamentals ja que té una intensitat 1039 vegades menor que la
interacció nuclear forta, per la qual cosa el món microscòpic es pot explicar sense
recórrer a ella. A més, aquesta intensitat disminueix ràpidament amb la distància. Igual
que totes les interaccions entre els cossos, aquesta interacció s'explica per mitjà de
l'intercanvi de partícules, en concret en aquesta mena d'interacció s'intercanvien unes
partícules denominades gravitons.
• Interacció electromagnètica: Responsable de la mantindre
l'estructura de la matèria, la interacció electromagnètica és una
interacció atractiva o repulsiva, d'abast infinit, que es produeix
entre cossos que es troben carregats elèctricament. L'atracció
o repulsió es produeix depenent del signe de les càrregues que
posseïsquen els cossos que interaccionen. Càrregues amb
Els electrons es troben atrets
diferent signe s'atrauen i mateix signe es repel·leixen. La seua
pel nucli degut a la interacció
intensitat és aproximadament 100 vegades menor que el de la entre les càrregues elèctriques
dels protons i electrons.
interacció nuclear forta, però és molt més intensa que la
gravetat.
• Interacció nuclear forta: La interacció nuclear forta s'encarrega de
mantindre l'estabilitat del nucli dels àtoms, mantenint units els protons
i neutrons que el conformen. És atractiva, té un abast no major de 10-15
m i és la interacció fonamental més intensa. Els protons situats al nucli pateixen una
força de repulsió degut a les seues
• Interacció nuclear feble: És la responsable d'uns certs
càrregues iguals, però la força nuclear forta
fenòmens radioactius. El seu abast no supera els 10-17 m i la manté les partícules unides.

seua intensitat és 1014 vegades més xicoteta que la de la interacció nuclear forta.

2.2. Lleis de Newton

Les lleis de Newton, també conegudes com a lleis del moviment de Newton, són tres principis
a partir dels quals s'expliquen una gran part dels problemes plantejats en mecànica clàssica, en
particular aquells relatius al moviment dels cossos, que van revolucionar els conceptes bàsics de
la física i el moviment dels cossos en l'univers.

Constitueixen els fonaments no sols de la dinàmica clàssica sinó també de la física clàssica en
general. Encara que inclouen unes certes definicions i en un cert sentit poden veure's com a
axiomes, Newton va afirmar que estaven basades en observacions i experiments quantitatius;

3
 David Vidal
Dpto. Física y Química

certament no poden derivar-se a partir d'altres relacions més bàsiques. La demostració de la

seua validesa radica en les seues prediccions... La validesa d'aqueixes prediccions va ser
verificada en tots i cadascun dels casos durant més de dos segles.

En concret, la rellevància d'aquestes lleis radica en dos aspectes: d'una banda constitueixen,
juntament amb la transformació de Galileu, la base de la mecànica clàssica, i per un altre, en
combinar aquestes lleis amb la llei de la gravitació universal, es poden deduir i explicar les lleis
de Kepler sobre el moviment planetari. Així, les lleis de Newton permeten explicar, per exemple,
tant el moviment dels astres com els moviments dels projectils artificials creats per l'ésser humà
i tota la mecànica de funcionament de les màquines. La seua formulació matemàtica va ser
publicada per Isaac Newton en 1687 en la seua obra Philosophiæ naturalis principia
mathematica.

La dinàmica de Newton, també anomenada dinàmica clàssica, només es compleix en els

sistemes de referència inercials (que es mouen a velocitat constant; la Terra, encara que gire i
gire, es tracta com a tal a l'efecte de molts experiments pràctics). Només és aplicable a cossos
la velocitat dels quals dista considerablement de la velocitat de la llum; quan la velocitat del cos
es va aproximant als 300 000 km/s (el que ocorreria en els sistemes de referència no-inercials)
apareixen una sèrie de fenòmens denominats efectes relativistes. L'estudi d'aquests efectes
(contracció de la longitud, per exemple) correspon a la teoria de la relativitat especial, enunciada
per Albert Einstein en 1905.

Primera Llei de Newton

“Tot cos que pateix una suma de interaccions igual a zero roman en repòs o es traslladarà amb
velocitat constant.”

Aquesta llei és coneguda com la llei d'inèrcia i explica que per a modificar l'estat de moviment
d'un cos és necessari actuar sobre ell.

Estem ja en disposició d'enunciar la segona llei.

Segona Llei de Newton

Es defineix força F que actua sobre un cos com la variació instantània de la velocitat (acceleració)
multiplicada per la massa del cos. Expressat matemàticament:

∑ ⃗𝑭 = 𝒎 · 𝒂
⃗

4
 David Vidal
Dpto. Física y Química

La unitat de força en el S.I. és el Newton (N).

Una força representa llavors una interacció. Quan una partícula no està sotmesa a cap força, es
mou amb velocitat constant, doncs l’acceleració és igual a zero (Primera Llei).

Comentarem alguns aspectes interessants d'aquesta equació:

• L'acceleració que adquireix un cos és proporcional a la força aplicada, i la constant de

proporcionalitat és la massa del cos.
• Si actuen diverses forces, aquesta equació es refereix a la força resultant, suma vectorial
de totes elles.
• Aquesta és una equació vectorial, després s'ha de complir component a component.
• La força i l'acceleració són vectors paral·lels, però això no significa que el vector velocitat
siga paral·lel a la força. És a dir, la trajectòria no té per què ser tangent a la força aplicada.

Tercera Llei de Newton

Si un cos exerceix una força sobre un altre, aquest últim exerceix sobre el primer una força igual
en mòdul i de sentit contrari a la primera. Aquesta llei és coneguda com la Llei d'Acció i Reacció.

Un error molt comú és cancel·lar les forces que constitueixen un parell acció-reacció en estudiar
un cos, però cal tindre en compte que aquestes forces s'exerceixen sobre cossos diferents,
després només es cancel·laran entre si quan considerem el sistema format pels dos cossos en el
seu conjunt.

2.3. Forces macroscòpiques

Com hem vist a l’apartat anterior, hi ha interaccions fonamentals que tan sols es mostren en
observacions microscòpiques, per tant, al analitzar les forces que hi ha presents sobre un cos les
tindrem en compte quines forces apareixen sobre ell:

5
 David Vidal
Dpto. Física y Química

• Pes: És la força resultant de la força de la gravetat sobre un cos. Simplificant l’expressió

la llei de gravitació universal obtenim:

⃗⃗ = 𝒎 · 𝒈
𝑷 ⃗⃗
⃗⃗ és el vector d’intensitat gravitatòria, que depèn del planeta o astre on es trobe el
On 𝒈
cos (depèn de la massa i la distància al centre de l’astre). En el cas de la Terra, el mòdul
d’aquest vector és 9,8 N·kg-1 quan ens trobem a la superfície terrestre.
• Normal: La força normal és la força exercida per una superfície. És una força de reacció
produïda pel contacte del cos contra aquesta de forma que sempre és perpendicular a
la superfície.
N

• Tensió: Les forces de tensió són forces produïdes per una corda que tira del cos, per que
considerarem en tots els casos dos premisses:
o Les cordes no poden espentar a un cos, totes les forces de tensió són forces de
tracció.
o La força produïda per una corda té la direcció de la corda, com és lògic pensar.
• Fregament: La força de fregament amb una superfície apareix per les imperfeccions
microscòpiques dels materials i depèn dels materials que estan fregant i de la força
normal que la superfície exerceix sobre el cos. Sempre és paral·lela a la superfície i
s’oposa al moviment del cos.

𝑭𝒇 = 𝝁 · 𝑵

2.4. Resolució de problemes de dinàmica sobre un cos

Encara que hi haja milers de problemes possibles referent a les forces sobre un cos, podem
establir una sèrie de passos per a ajudar-nos a resoldre cadascun d’ells.

1. Situar els eixos paral·lels al vector acceleració resultant: Encara que un problema de
dinàmica es pot resoldre emprant qualsevol sistema de referència (inercial), és
extremadament recomanable el situar els eixos de referència en aquesta direcció.
2. Descompondre les forces obliqües: Tota força obliqua la descompondrem mitjançant
trigonometria, podent fer el sumatori de forces component a component.

6
 David Vidal
Dpto. Física y Química

3. Fer el sumatori de forces component a component: En cada cos present al sistema es

farà un sumatori de forces component a component, aplicant la segona llei de Newton
sobre la força resultant.
4. Resoldre el sistema d’equacions obtenint les incògnites de les que disposem: Tenint
en compte les incògnites i dades que coneixem, resoldrem el sistema d’equacions que
es presente. Recomane fer aquest càlcul de manera figurada, sense substituir el valor
de les variables fins al final.
5. Interpretar el resultat: En tot problema de Física hem de interpretar el resultar i tractar
de deduir si la solució obtinguda és lògica, tractant de buscar possibles errades.

2.4. Llei de Hooke

Quan apliques una força a un moll,

probablement aquest s'allargarà. Si dupliques la
força, l'allargament també es duplicarà. Això és
el que es coneix com la llei de Hooke.

La llei de Hooke estableix que l'allargament d'un

moll és directament proporcional al mòdul de la
força que se li aplique, sempre que no es
deforme permanentment aquest moll.

|𝐹 | = 𝑘 · (𝐿 − 𝐿0 )
On:

• F és el mòdul de la força que s'aplica sobre el moll.

• k és la constant elàstica del moll, que relaciona força i allargament. Com més gran és el
seu valor més treball costarà estirar el moll. Depén del moll, de tal forma que cadascun
tindrà la seua pròpia.
• L0 és la longitud del moll sense aplicar la força.
• L és la longitud del moll amb la força aplicada.

Si en aplicar la força, deformem permanentment el moll diem que hem superat el seu límit
d'elasticitat.

Bé, i perquè serveix tot això en relació amb la mesura de forces?. La veritat és que molt. De fet,
la informació que ens proporciona la llei de Hooke, és utilitzada per a construir els

7
 David Vidal
Dpto. Física y Química

dinamòmetres, que són dispositius capaços de mesurar forces, i també s’utilitza una llei anàloga
per a la deformació de materials com el pilar d’un edifici.

En una situació reial on hi haja un moll present harem de tindre en compte l’elongació del moll
i la seua constant elàstica per a conèixer la força que aquest està exercint sobre el cos en qüestió,
però, com ja hem vist, hi ha infinitat de situacions possibles.

8
 David Vidal
Dpto. Física y Química

PROBLEMES

9
 David Vidal
Dpto. Física y Química

10
 David Vidal
Dpto. Física y Química

9. Según el Antiguo Testamento, David (nombre muy apropiado para un héroe) venció al gigante
Goliat al lanzarle una piedra con una honda y, tras tumbarlo, le cortó la cabeza con su espada
(no es andaban con chiquitas en el Antiguo Testamento).

Según los escritos, Goliat tenía una altura de seis codos y un palmo (2,9m), mientras que David
tenía una altura de 1,60m (dentro de la altura media de un varón de la época). Goliat empuñaba
una lanza de 3m de longitud, por lo que David realizó su lanzamiento a 4metros de distancia.
Para tumbar a semejante adversario, David debió lanzar su piedra de 600g a una velocidad de
70 km·h-1.

a) Determinar el ángulo respecto de la horizontal a la que se realiza el giro de la honda,

suponiendo una longitud de la honda de 40cm.

b) Determinar la tensión que soportó antes del lanzamiento (considera que realizaba un MCU).

c) Determina la masa necesaria que habría que colgar de la honda para que esta soportara una
tensión equivalente a la del apartado a).

SOL: a)  = 0,59º b) 567N c) 57,9kg

10. Para mover un cachalote de vuelta al mar desde un acantilado has montado un sistema de
poleas como el que muestra la figura (nadie sabe cómo llegó la ballena allí, eso es tarea de Iker
Jiménez).

a) Determina la masa mínima M necesaria para trasladar al cachalote considerando que no hay
M
rozamiento con la superficie.

11
 David Vidal
Dpto. Física y Química

b) Considerando un coeficiente de rozamiento , determina la masa necesaria para mover al

cachalote de vuelta al mar.

Necesitarás buscar en internet el peso medio de un cachalote

SOL: a) 0kg b) M = 4·mcachalote·

11. En el segundo capítulo de “Big bang theory”, Leonard y Sheldon tienen que subir un paquete
de Penny por las escaleras como muestra la
fotografía.

Si el paquete pesa 40 kg y las escaleras tienen una

inclinación de 30º, determinar la fuerza mínima que
han de hacer para subirlo.

a) Suponer que no haya rozamiento.

b) Suponer un coeficiente de rozamiento de 0,7.

c) Calcula la masa equivalente que podrían levantar verticalmente con esa fuerza.

SOL: a) 196N b) 434 N c) 20 kg y 44 kg

12. Determina la aceleración que adquirirá el cuerpo de 4 kg de masa al encontrarse el muelle 4

cm alargado de su punto de equilibrio.

Datos: k = 2000 N·m-1  = 0,3

SOL: a = 17 ms-2

13. Se deja colgar desde el techo un objeto de masa m sujeto por un muelle de constante elástica
k. Determina la distancia que se desplazará el muelle respecto a su punto de equilibrio.
𝒎·𝒈
SOL: ∆𝒙 = 𝒌

12
 David Vidal
Dpto. Física y Química

14. Te encuentras en un coche que toma una rotonda de 30 m de diámetro

a una velocidad de 40 km·h-1. Determina el ángulo que adquirirá un
ambientador que cuelga del espejo retrovisor.

Nota: Desprecia el incremento de distancia que produce la inclinación del

ambientador.

SOL:  = 40º

15. Determina la velocidad mínima a la que debe llegar una

montaña rusa de masa m a la parte alta de un looping de radio
R para que no caiga al suelo.

SOL: 𝑣 = √𝑔 · 𝑅

16. En una montaña rusa como en el caso anterior, el coche de masa 300 kg llega a la parte
superior a una velocidad de 80 km·h-1 en un looping de 20 m de diámetro. Determina el valor de
la fuerza normal ejercida por los raíles en este caso.

SOL: N = 11 875 N

17. Determina la fuerza normal que se produce en una lavadora cuando la ropa se encuentra en
el punto más bajo del tambor.

Datos:  = 1100 rpm mropa = 8 kg Dtambor = 50 cm

18. Calcula la fuerza centrípeta que sufre la Tierra al girar alrededor del Sol.

Datos: DTierra-Sol = 1,5·108 km

19. Determina la aceleración

del sistema que muestra la
figura.

Datos: m1 = 5 kg m2
= 20 kg 1 = 2 = 40º
 = 0,2

13
 David Vidal
Dpto. Física y Química

20. Determina la aceleración que debe llevar el camión para que el paquete de masa m en
contacto con él no se caiga sabiendo que el coeficiente de rozamiento paquete-camión es de
0,2.

21. Algún ingeniero malvado ha creado una atracción

de feria como muestra la figura. Determina la velocidad
angular mínima para que una persona apoyada salga
despedida hacia fuera. Ten en cuenta la fuerza de
rozamiento y que el radio de giro del punto en el que
se encuentra la persona vale R.

22. Determina quin ha de ser el valor de ⃗⃗⃗⃗

𝐹3 per a que el cos de massa 5kg tinga una acceleració
𝑎 = 3𝑖 − 2𝑗 m·s-2.

60º
20º
10N 10N

14
 David Vidal
Dpto. Física y Química

23. Una muntanya russa fa un looping amb una

velocitat de 100 km·h-1. Si el vagó té una massa de 400
kg, determina la força normal exercida per els rails al
punt més baix i al més alt del looping.

24. Per a determinar la massa d’una moto hem agafat

un moll i li hem penjat un objecte de massa coneguda (20 kg), apreciant que el moll ha patit un
estirament de 5 cm respecte la seua posició d’equilibri. Si al enganxar la nostra moto el moll
s’estira 27 cm des de l’equilibri, determina:

a) Constant elàstica del moll.

b) Massa de la moto.

25. Batman a atropellat al Joker amb el seu batmòvil, quedan el pallasso damunt del parabrises.
Batman vol llevàrse’l de damunt accelerant el cotxe. Si el coeficient de fricció entre el Joker i el
vidre és de 0,3, determina quina acceleració mínima haurà de tindre el cotxe per a llevar-se al
Joker de damunt.

35º a

15
 David Vidal
Dpto. Física y Química
3m
26. L’atracció de Terra Mítica “tornado”
consisteix en unes cadires penjades a certa altura
que comencen a girar, com mostra la imatge. Si
l’atracció gira amb un període de 10 s i té les
dimensions que mostra la imatge, determina
l’angle que tindran les cordes. 

16