David Bueno

EL CERVELL DELS ADOLESCENTS

El cervell humà canvia a l’adolescència.

A l’adolescència canvien els ritmes circadiaris: l’instint d’aixecar-te i

anar-te’n a dormir, s’endarrereix (cada vegada arriben més tard, tenen
ganes de sortir, etc.) Es desperten espontàniament més tard i el cap els
demana anar a dormir una mica més tard.

És una etapa fascinant. És una etapa que defineix què vol dir ser
persones. Som l’única espècie animal que té adolescència. Els infants
deixen de dependre de tot i per tot dels seus pares, per convertir-se en
uns joves que dependran d’ells mateixos.

A l’adolescència es produeix un procés de maduració impressionant del

cervell.

Com es fa aquest canvi?

El cervell, el que busca és contraposar tot el que ha fet fins aleshores,

tot el que ha après, mirar on són els límits de tot això, per veure què hi
ha més enllà d’aquests límits. S’ha de prendre decisions per un mateix,
has de saber sobre què les prens; i l’única manera és trencant límits.
D’aquí ve aquest desig dels adolescents de trencar límits. Ho fan perquè
les mateixes connexions noves que està fent el cervell, li demanen fer-
ho.

Quina és una bona manera d’acostar-nos als joves adolescents?

L’eix comú ha de ser donar-los el nostre suport. Com a adults, ells han
de saber que compten amb el suport dels pares, dels mestres,etc. Vol
dir estar al seu costat quan els fa falta, estimar-los quan menys es fan
estimar; aconsellar-los, però sense que ells se n’adonin que els estàs
aconsellant, perquè justament ells volen fer la seva.

Hi ha una homogeneïtzació en les conductes dels adolescents ...

Hi ha una homogeneïtzació perquè ells s’emmirallen amb els seus

companys. De fet, ells estant bastint la societat del futur, i la societat
del futur són ells entre ells, no amb els adults que ja serem massa
grans ... I això vol dir imitar-se entre ells, i per això hi ha aquesta
sensació d’homogeneïtzació, però en el fons, també estan posant els
seus límits respecte els seus companys. És una negociació constant, i
ells saben que els pares estan al seu costat, però moltes vegades no ho
perceben. Si hi ha un excés d’amonestació respecte les seves actituds,
sempre des de la confiança, no des del “no ho has fet bé”, sinó “ho
podem fer millor, la propera vegada que hi hagi conflicte a casa” (tu com
a adolescent, nosaltres com a pares). És aquesta sensació de
recolzament, de que no estan sols.

L’adolescent es deixa influenciar molt pels amics, i aixeca murs davant

la mà estesa pel context familiar, però es tracta d’un mur ple de
finestres, per veure què fan els pares, i perquè els pares li puguin donar
la mà quan faci falta. El que hem de fer és no tancar encara més
aquestes finestres.

L’adolescència depèn d’unes reaccions hormonals, i aquestes reaccions

són diferents en nois que en noies. Ens hem de fer l’idea que
l’adolescència és una etapa molt llarga i molt heterogènia.

Un dels últims aspectes que triga més a madurar és la capacitat

d’endarrerir recompenses.

El cervell madura sempre, no deixa de canviar mai. El que passa és que

aquí hi ha un canvi cap a l’edat adulta, on ja som capaços de gestionar
moltes més dades a nivell emocional, a nivell reflexiu, a nivell
d’endarrerir les immediateses ( no tot és immediat!).