1.

Canvis i implicacions psicològiques del període puberal i adolescent

puber ⇒ adolescent ⇒ adult emergent (20-30)

Puber (ARTICLE): canvis hormonals i físics, hi ha disharmonies en el creixement. Els canvis puberals depenen de
cada nen/a/e.

Adolescent: reestructuració cerebral.

Adult emergent: no hi ha canvis físics i estructurals.

Entre 0-3: augment perímetre cranial per permetre el creixement neuronal i les estructures cerebrals.

Entre 3-10: el volum del cervell creix, però a menys velocitat.

Entre 10-12: volum del cervell és pràcticament adult.

Entre 12-16: reorganització cerebral “segona onada”. Noves sinapsis i nova poda. Maduració del còrtex
prefrontal. Hiperactivació del Sistema límbic. Alt nivell d’hormones sexuals.
En adolescents hi ha una sobreacumulació de neurones i estem en risc de patir un brot psicòtic. Solen tenir
problemes de memòria. Els impulsos sexuals, emocionals estan molt presents (sistema límbic). És
necessaria la maduració, educació i treball del còrtex prefrontal mitjançant les influències família, escola,
amistats, etc. Desregulació de l’horari de son (a la nit despert, al matí cansat).

Entre 21-23: reorganització cerebral “segona onada” ha acabat.

Síndrome de deficiència de recompensa: en molts adolescents hi ha un sentiment de disforia, cosa que genera
dèficit en dopamina. Aquest dèficit estaria relacionat amb la cerca de la novetat i el risc. La menor activació de
l’amígdala estaria implicada en una menor consciència de les conseqüències negatives de la conducta de risc. Les
falles en les connexions entre el lòbul prefrontal i el sistema límbic també s’han relacionat amb un dèficit en el
poder ponderar els pros i contres de les accions. Importància de les conductes parentals durant aquest període.
Els pares actuen com a reguladors de la dopamina al proporcionar experiències noves i estimulants que
contribueixen al desenvolupament del còrtex prefrontal.
↳ Erikson (psicoanalista) ⇒ els pares a la segona meitat de la vida i adolescència tenen una funció molt
important: transmetre les ganes de viure la vida.

Els adolescents poden arribar a consumir drogues perquè aquestes els aporten el sentiment de “emoció i
excitació” que els falta (els aporta la dopamina que els falta), per pressió social o influències familiars. El consum
de drogues pot provocar addiccions a llarg termini, ja que un cop les prens i et sents “viu” la baixada i tornada a la
disfòria és molt més difícil.
↳ El cannabis en època adolescent interfereix en l’estructuració del cervell i memòria.

La sobreprotecció dels pares podria comportar un menor risc per l’adolescent, però al mateix temps pot
comportar un dèficit en el desenvolupament de la identitat personal, la creativitat, la tolerància davant l’estrès o
la dificultat en la presa de decisions. Un “fes el que vulguis” seria erroni per part dels pares, perquè la persona
encara no està formada i necessita que se li expliquin les coses.

Concepte de cesura de Bion: període de trànsit i canvi des d’una posició, la infantil, a una altra, l’adulta. Moment
en el qual el self és més vulnerable en el seu desenvolupament, ja que no és adult ni nen. En aquesta etapa, a
nivell psicològic, implica com a mínim 3 dols: dol pel cos infantil perdut, dol pel rol i la identitat infantil, dol pels
pares de la infantesa.

- Dol pel cos infantil perdut: desenvolupament corporal més ràpid o lent, desenvolupament
desproporcionat. Aquest fet pot provocar inseguretat, comparacions.

- Dol pel rol i la identitat infantil: volen independència (ser tractats coma més grans, poder sortir de
festa, etc.), però també no volen deixar anar als pares (vols que et vinguin a buscar, etc.).

- Dol pels pares de la infantesa: pares idealitzats que realment no són com semblàven (la seva relació
era monòtona, es barallaven i l’adolescent no ho veia, etc.).

L’angoixa per la por a perdre a les figures protectores:

Ambivalència: tenim ganes de separar-nos dels pares, però alhora no es vol perdre la figura protectora.

Freud ens diu que les diverses expressions de l’ansietat son variacions d’aquesta mateixa ansietat: la pèrdua o
separació de l’objecte matern (mare, pare, avis). A cada etapa del desenvolupament, aquesta por a perdre
l’objecte matern suposa un perill de desemparament psíquic que es va adequant al període i a les característiques
del jo. Afirma que és possible que hi hagi un lligam entre aquesta angoixa i el desenvolupament de diferents
formes de psicopatologia.

Exercici:
Quan era petita la meva mare amb mi era: carinyosa, atenta, dolça.
Quan era petita el meu pare amb mi era: atent, divertit, servicial.

Les defenses davant les pulsions biològiques:

A l’adolescència es poden experimentar ansietats per tal de fer front a la càrrega dels nous canvis que poden ser
sentits com amenaces per l’equilibri. La necessitat d’identitat i autonomia provoca defenses del jo en relació al
vincle afectiu amb els pares que poden manifestar-se de diferent forma:

- Retirant l’afecte de manera brusca i depositant aquest als amics.

- Desplaçant l’afecte cap a un mateix: també es pot donar que un adolescent que no tingui xarxes
socials ni amics traslladi aquest vincle, que tradicionalment es mou cap als amics, cap a sí mateix.
Llavors, aquest es va quedant embolcallat en sí mateix i el centre del món és ell mateix.

- Fent regressions emocionals (a manera de Peter Pan).

Defenses contra els impulsos:

- L’adolescent ascètic: lluita contra els impulsos libidinals, tant de tipus sexual com agressiu. Es defensa
contra qualsevol tipus de plaer: alimentació, són o benestar físic.

- L’adolescent perfeccionista i intransigent: amplia la intransigència a altres processos essencials. El jo es veu

aclaparat per l’exigència i la pressió que una part de la seva ment li imposa. Adolescent crític que mai acaba
fent el que, segons ell, hauria de fer.

Laufer considera l’adolescència com una etapa de turbulència emocional a causa dels canvis que es donen a la
pubertat. Implica que l’adolescent: es qüestioni la seva identitat. Entra en un estat de confusió sobre qui és ell. Es
reactiven les defenses narcisistes i el conflicte amb els pares i la seva posició envers la parella parental en un
moment on està intentant donar un nou significat al seu món infantil.

❖ Molts autors veuen l’adolescència com una regressió en direcció al món infantil. Encara que amb un jo
més madur, consideren que l’adolescent es torna a confrontar amb conflictes antics.

❖ Jacobson (1969) percep l’adolescència com un camí vers la maduresa que implica ansietat, confusió,
desorganització psíquica, un retorn a posicions infantils però seguida d’una propulsió i reorganització cap a
nivells més avançats.

❖ Kaplan (1991) veu l’adolescència com un període on es revisa el passat i es reinterpreta de nou.
L’adolescent té la possibilitat de seleccionar allò que haurà de continuar i allò que haurà de quedar en el
passat. Això però no és possible sense una revisió del passat.

❖ Bloss (1983) considera l’adolescència com “un segon procés d’individualització”. Si a la infància el bebè
cobrava entitat psicològica, diferent de la mare, ara l’adolescent avança en el seu procés d’independència
dels seus objectes interns i la seva influència en la formació del seu jo.

“L’adolescència és l’adéu a la infantesa”

(Louise Kaplan)
(Adolescence: The Farewell to Childhood, 1984)

“Acceptar la pèrdua de la infantesa significa acceptar la mort d’una part del jo i dels seus objectes per poder-los
situar en el passat”
(Joseph Knobel Freud)

Brenman Pikc (1981) considera que l’adolescent pot sentir-se extremadament sensible davant la pressió de ser
adult i de quedar en evidència davant els altres. Es mostra sensible al rebuig i a la desqualificació. Té problemes
per reconèixer que no pot afrontar els seus problemes ell sol i, alhora,té por a que el vegin com un infant
desvalgut si demana ajuda.
El psicòleg pot ser viscut, per un adolescent, com l’adult que ell voldria ser i per tant com a objecte d’enveja, ja
que ha aconseguit ser adult i autosuficient. Pot ser, per tant, viscut de manera persecutòria, com un objecte
superjoic que riu i menysprea els intents de l’adolescent per ser adult, o les seves pors i problemes. Per altra
banda el psicòleg pot experimentar, també, intensos sentiments d’enveja davant d’un noi o noia que té tota la
vida al davant mentre la seva ja està planificada i camí de la mort.

Reptes de l’adult emergent:

- Definir la seva identitat.

- Ser capaç d’estimar i acceptar ser estimat. Superar la por al compromís.
- Acceptar les responsabilitats que la vida li posarà al davant a partir d’ara en el marc laboral,
parental, etc.
- Gestionar la seva frustració quan les coses no surten com un vol.
- Aconseguir ser autònom del seu passat per poder construir un futur.

2. La construcció i reconstrucció de la identitat personal

Definir la identitat:

Gerald Bruner: “La identitat té a veure amb el significat que donem a la nostra vida i la manera en què
comprenem als altres, és a dir, amb les narratives que construïm”. Allò important no és tant el que ens ha passat,
sinó com ens expliquem allò que ha passat (narrativa).

Melanie Klein: quan els infants son petits tenen una manera de veure les coses “posició esquizo-paranoide” ⇒ les
ments petites a vegades estan molt polaritzades (o tot és blanc o tot és negre). Quan la mama em compra una
xuxe, és fantàstica. Quan la mama em renya, és una bruixa. Quan els nens creixen, entenen que els pares no són
ni blancs ni negres ⇒ “posició depressiva”. Quan la imatge de l’altra persona ja no està polaritzada i es té una
imatge unificada de la persona (amb les parts + i -), si ens enfadem amb aquesta persona i l’ataquem, hi ha un
conflicte neuròtic (com que l’he atacat potser he malmès la relació, llavors alhora d’atacar la seva part - també he
atacat la +, per la por a perdre la relació s’anomena “posició depressiva”). Qualsevol de nosaltres (adults) pot
tornar a l’altra posició. Les “imago” són les imatges que tenim de les coses, però que no són reals.

La identitat dins una perspectiva dinàmica i dimensional:

Dinàmica: la identitat no és quelcom estàtic. Quan anem passant per la vida anem veient quins aspectes de
mi vull conservar i quins no.
Multidimensional: tenim molts aspectes que ens defineixen (la llengua, cultura, religió, valors ètics, etc.).
Crisi d’identitat: el concepte de “crisi” no implica que hagi de ser quelcom negatiu. Les crisis poden ser de
creixement personal, moral, espiritual.
Identitat negativa: quan incorporem trets de la nostra vida o de la nostra personalitat que no ens ajuden ni
tenen perquè representar-nos: “ets una mala persona”, “ets un TDAH”.

Els psicòlegs treballen, per exemple, amb nocions com:

“jo fràgil” o “jo vulnerable”, “jo fragmental”, “identitat confusional”, “inversió de rols”.
Exercici: autoconsciència d’identitat.
Sempre he sigut una persona autoexigent. Quan faig les coses, m’agrada fer-les bé, no només per deixar-les fetes.
Dur a terme activitats i que aquestes no se’m donin bé em genera cert malestar, perquè moltes vegades aspiro a
la perfecció. En l’àmbit acadèmic, ja no m’exigeixo tan com abans, perquè ara valoro el fet de no treure una nota
tan perfecta, però alhora estar tranquil·la. Tot i això, en activitats individuals que requereixen una certa habilitat
em solc frustrar quan no les aconsegueixo fer de manera correcta. No crec que voler fer les coses bé sigui un
problema, però portar-ho tan a l’extrem i sentir-se malament perquè una cosa no ha sigut perfecta és algo que
estaria bé millorar.

La importància del present: per no tenir frustracions o ansietat és molt important viure el present, aquí i ara. Això
no vol dir que no haguem de saber reflexionar sobre el passat i aplicar-ho en el futur, s’ha de fer des de la calma.

Canvis econòmics i culturals:

1- “La dècada dels 20 als 30 anys manca d'una denominació evolutiva específica: adolescència prolongada,
adultesa emergent, preadultesa, adultesa primerenca, joventut, depenent de fins on s'estén l'adolescència, la
qual cosa indica la dificultat per a delimitar la variabilitat psicosocial d'aquestes persones” (Levinson, 1986);
(Arnett, 2000).

2- Acabament del període de formació. Independència personal, econòmica, de residència. Incorporació al treball.
Estabilitat de les relacions afectives. Constitució d’una nova família.

3- K. Schaie i S. Willis (2003) assenyalen 5 fets: la finalització de la formació acadèmica i professional; el treball i la
independència econòmica, estabilitat emocional, relació de parella estable i el primer fill.

3. Les relacions de parella. Expectatives, problemàtiques La violència en el si de

la parella.

L’amor és part de la nostra evolució i també és un constructe social:

Grècia i Roma: matrimoni heterosexual relacionat amb procreació. Els homes poden tenir relacions
eròtiques hoh o heterosexuals.

Edat mitjana: amor romàntic (no sexual); matrimoni per conveniència, etc.

A partir del segle XIX: l’amor romàntic i sexual conflueixen en el matrimoni. Idea que el matrimoni és un
acte que es realitza perquè un home i una dona s’enamoren.

Segle XXI: s’imposa la idea anterior també pel que fa a les relacions homosexuals, tot i que encara no és
acceptat per totes les cultures.

Actualment, encara hi ha països en els quals els pares cassen als seus fills per conveniència (Índia).
Mites:

Carlos Yela: defineix els mites de l’amor romàntic com a “conjunt de creences socialment compartides sobre la
suposada veritable naturalesa de l’amor que solen ser ficticis”.

- Mite de l’aparellament heterosexual: monogàmia sexual.

- Mite de la gelosia: creure que la gelosia és signe de l’amor.

- Mite de l’equivalència: creure que l’amor (sentiment) i l’enamorament (estat) són equivalents i
pensar que “deixar d’estar enamorat” vol dir que ja no s’estima a la parella (FALS).

- Mite de l’omnipotència o que “per amor s’ha d’aguantar tot: permet mantenir conductes
abnegades o de tolerància a la violència creient que, per amor, la parella millorarà.

- Mite del matrimoni o de la conveniència: com a única possibilitat de viure l’amor romàntic. Reforça
la idea que la convivència o el matrimoni són l’única conclusió estable de l’amor de parella.

- Mite de la passió eterna o de la perdurabilitat: creure que la passió dels primers 3 mesos pot i ha de
perdurar. Juntament amb el mite de l’equivalència, poden promoure promou la idea que l’amor
s’ha acabat si no sentim la sensanció de “foc d’encenalls”.

MITES EN “CONTROVÈRSIA”:

- Mite de la mitja taronja: predestinació en l’amor; creure que E una persona per a nosaltres com a
única possible. Aquest mite pot generar altes expectatives que poden portar a la decepció.

- Mite de l’exclusivitat: creure que és impossible estar enamorat de dues persones alhora; negant la
possibilitat de les relacions de poliamor. Cert, però també cal preguntar-se si això ens fa feliços.

- Mite de la fidelitat: concebre el sexe com a una cosa lligada a l’amor i que només ha de donar-se
amb la parella.

Teoria del vincle afectiu: una unió entre dues persones que senten un afecte mutu, se senten atretes sexualment i
decideixen construir un projecte de vida compartit. Sovint compleixen la funció de reproducció (tot i que no
sempre). Representa una relació basada en la reciprocitat (bidireccionalitat), solidaritat i el compromís. Segons
Mario Marrone, en la relació es dóna una doble variable: a) l'atracció mútua i b) esdevenir una figura
d’aferrament per l’altre. Les dues vies han d’estar equilibrades.

Avaluació de la relació de parella: punts que podem valorar quan analitzem la relació de parell (en vermell els
positius, en blau els negatius).

Capacitat de manifestar afecte, capacitat de compromís, conductes de control, dependència emocional,

capacitat de comunicació, capacitat de donar i rebre, capacitat de demanar ajuda i respondre a la demanda
d’ajuda, capacitat de mostrar empatia i posar-se a les sabates de l’altre, conductes agressives, idealització
excessiva de la figura de l’altre, comentaris despectius o que ridiculitzen, excessiva ansietat per por a
l’abandonament o la pèrdua, minimització del dolor/tristesa en altres emocions que pugui experimentar el
company.
La teoria de l’amor de Robert Stenberg:

Violència masclista i microviolències:

● Violència de gènere = violència física.

Micromasclismes o microviolènciesviolències: poc estudiades i reconegudes, gairebé imperceptibles, realitzades

per molts homes que forcen, coarten minen l'autonomia personal, encara que no de manera evident, sinó de
manera subtil i insidiosa, gairebé invisible (Bonino).

Hi ha diversos tipus de micromasclismes:

1) utilitaris: es delega a la dona tasques considerades 'femenines' (cura i de realització de tasques

domèstiques).
2) encoberts: l'home manipula a la dona perquè compleixi els desitjos de l'home, creant aïllament,
falta d'intimitat, culpabilització, etc.
3) coercitius: l'home la força (psicològicament o monetàriament, per exemple) per a intentar subjugar
directament a la dona.
4) de crisi: usats davant un problema o un possible distanciament o apoderament de la dona per a
tornar a ajustar la situació desigual inicial.

Fases de la violència relacional:

• Fase de calma: No desacords i tot sembla idíl·lic. La calma es manté perquè tot està correcte des del punt de
mira de l’agressor.

• Fase d’acumulació de tensió: En el seu intent de fer-ho bé, la víctima comet- des del punt de mira de l’agressor-
alguns errors que desencadenen desacords. O la víctima s’atreveix a qüestionar alguna cosa o prendre decisions
per ella mateixa. Aquí s’inicia el maltractament psicològic que esdevé un senyal d’alarma d’allò que vindrà.
L’agressor insinua, menysprea, calla de manera sostinguda, utilitza la ironia o sarcasme, etc . La dona intenta
complaure, mirar de no fer allò que molesta a la parella amb la creença irracional de què ella pot controlar la
situació i l’agressivitat de l’home. Pot haver-hi algunes conductes aïllades i encara no greus d’agressió
física/verbal. La víctima va creant mecanismes d’autodefensa psicològics d’anticipació i evitació de l’agressió:
nega, justifica, minimitza.
• Fase d’explosió: L’agressor descarrega la tensió acumulada en forma de violència física, psicològica o sexual ja
de manera més greu. Sol ser una fase curta, però intensa i que comporta un perill tant físic com psicològic per la
dona i unes seqüeles en forma de trauma, importants. La dona pot culpar-se encara de la situació i pensar que
l’home canviarà.

• Fase de lluna de mel: L’agressor sembla penedit (amable i fins i tot afectuós). Fa regals, promeses, convenç a
amics i familiars perquè intercedeixin i aconsegueixin que la dona els perdoni. Fa veure que accepta l’ajuda
psicològica i que amb el suport i paciència d’ella canviarà. Amb això aconsegueix que la víctima no l’abandoni.
Poc després tornarà a començar el cicle. I cada cop la fase de lluna de mel serà més curta.

• Moment de màxim perill per la integritat física de la dona: Té lloc quan la dona accepta l’ajuda psicològica i li
diu a l’agressor que el deixa (o sense dir-li marxa de casa). En el moment en què l’home sent que ha perdut el
control és quan decideix matar-la.

Violència sexual dins la parella: Qualsevol contacte sexual realitzat contra la voluntat de la dona des d’una
posició de poder o autoritat. Les dones i la societat, en general, manté la creença que els homes “necessiten”
satisfer els seus desitjos. El matrimoni ha legitimat, en alguns casos, aquest tipus de creença i violència silenciada.

Amor i control a les xarxes virtuals: Actualitat de les xarxes socials amb l’objectiu de cercar parella o relacions
sexuals sense amor. Els estudis alerten de la violència “virtual” en forma de maltractament psicològic, gelosia i
control de la vida de l’altre. Extorsió, amenaça, burla, apropiació i difusió de fotos i dades de la vida personal.

Paulo Freire, va dir:

L’educació no canvia absolutament res, però ajuda a canviar les persones
que han de canviar el món.

________________________________________________________________________________________

què vol comunicar el director del concepte parella-amor?

teoria donada a classe es relacionaria?
dona discapacitada malalta que necessita ser cuidada (menjar,aixecar-se), recolzament.

preso num 9 joan baez

sintetitza els punts més rellevants de daniel siegel: tormenta cerebral. el poder y el rpopósito del cerebro
adolescente.

mare pica nena que riu, nena plora i la mare riu i es disculpa. Competències parentals.

Reflexió personal sobre què us ha aportat el coneixement d’aquest bloc. Reflexió, estructura consciència.