Educació Social 60
Educació Social 60 Llibres recuperats
Historia de la infancia
Lloyd deMause
Barcelona: Alianza Universidad, 1982
La tendència tradicional de la recerca
històrica ha estat estudiar els grans fets i
els personatges famosos que han tingut
alguna repercussió en la història. Això
ha fet que el coneixement històric s’hagi
realitzat des d’una òptica restrictiva que,
de manera inconscient, ha dibuixat una
forma d’aproximar-nos a la realitat que
ha obviat la història de la vida quotidia-
na i de les persones anònimes.
DeMause planteja una recerca de natu-
ralesa més intimista, amb la idea de fons
que el coneixement de la quotidianitat
és una manera òptima per conèixer les
relacions socials i personals actuals.
Per construir la seva història es fixa en
indicis indirectes, com és l’estudi dels
contes tradicionals com a elements que
descriuen el sentit més profund de la
societat cap als infants. L’infanticidi o
l’abandonament, per exemple, no estan
escrits de forma explícita enlloc; es pot
identificar per les constants referències
en la literatura i les narracions orals de
caràcter tradicional.
La primera idea que l’autor apunta és
que el concepte d’infància que tenim
actualment així com l’actitud cap als
infants neix en l’època contemporà-
nia. Aquest concepte i les actituds que
desperta han anat variant al llarg de la
història, fins al punt que podem afirmar
que la concepció de l’infant com a grup
Editorial
social específic no existeix fins ben en-
trat el segle xviii. Abans, els infants “no
existien”. Es confonen entre la població
i pateixen l’agressió de l’adult. De fet,
com indica deMause, la història de la
infància és una història tràgica, monòto-
nament penosa.
DeMause s’inspira en la psicoanàlisi per
construir la Teoria psicogènica de la in-
fància, la tesi principal de la qual és que
la infància ha d’estudiar-se des de la gè-
nesi de les relacions paterno-filials. És a
dir, el coneixement de les relacions en-
tre adults i infants ens donarà la clau per
entendre i conèixer les visions que els
adults han tingut respecte dels infants al
llarg de la història.
DeMause planteja tres formes de relació:
Reacció projectiva, que consisteix a uti-
litzar l’infant com a vehicle on es pro-
jecten i es descarreguen els continguts
de l’inconscient de l’adult, de manera
que l’infant es converteix en una mena
de recipient. En aquest tipus de reacció
l’adult considera que les diferents ac-
cions dels infants estan fetes amb inten-
cionalitat i que tenen un component de
provocació cap a ells.
Reacció d’inversió, que consisteix a uti-
litzar l’infant com a substitut d’una fi-
gura adulta important en la seva pròpia
infància. L’infant ha de satisfer necessi-
tats afectives dels adults i està “protegit”
mentre l’adult n’obté un profit i redueix
123
 Llibres
Editorialrecuperats
les seves ansietats. Es dóna una evident
inversió de papers on l’infant acostuma
a assumir responsabilitats que corres-
pondrien a l’adult mentre que l’adult
manifesta un comportament infantilit-
zat. En aquest cas, per dominar l’infant
l’adult utilitza el xantatge afectiu o la
força física, si convé. Considera una
provocació que l’infant no l’obeeixi en
aquesta utilització.
Reacció empàtica, que consisteix a ma-
nifestar una actitud comprensiva res-
pecte de l’infant, les seves necessitats i
les seves reaccions. L’adult és capaç de
situar-se en el nivell de l’infant, identi-
ficar i comprendre les seves necessitats,
veure’l com la persona que és avui i no
imaginar-lo des del dèficit, com l’adult
que serà demà.
En funció d’aquests tres tipus de reacció,
deMause estableix sis grans períodes en
les formes de relació paterno-filials que
han anat apareixent al llarg de la his-
tòria. Aquests períodes són: infanticidi,
abandonament, ambivalència, intrusió,
socialització i ajuda.
1. Infanticidi (antiguitat-segle iv)
El dret a viure de l’infant era una decisió
més o menys arbitrària dels pares, ja que
eren considerats com de la seva propie-
tat i eren ells qui tenien el poder de dis-
posar de la seva vida. Una altra pràctica
habitual era mantenir una actitud passi-
va cap als infants, que sovint també por-
tava a la mort. En aquest cas, els pares
124
Educació
Educació Social 60 Social 60
resolen amb la mort les angoixes que els
produeixen els infants. Aquesta decisió
està justificada socialment i és una pràc-
tica habitual ben vista.
2. Abandonament (segles iv-xiii)
Una vegada que s’accepta l’infant com
un ésser amb ànima, la manera de desfer-
se de les seves angoixes és mitjançant
l’abandonament. En realitat podríem
conceptualitzar aquesta pràctica com
una manera d’infanticidi indirecte ja que
no es fa l’acte de matar, però es deixa
l’infant en una situació de greu despro-
tecció que sovint acaba en la mort.
3. Ambivalència (segles xiv-xvii)
A l’edat mitjana, l’infant no té un lloc
específic en la societat. L’adult no tenia
consciència de les particularitats infan-
tils ni del seu procés de creixement i ma-
duració. Això es concretava en el fet que
l’infant participava de la vida de l’adult
tant en l’oci com en el treball, sense te-
nir un espai propi.
En aquesta etapa, les reaccions projecti-
ves no han desaparegut, però l’infant en-
tra en la vida afectiva dels pares. A par-
tir d’aquest punt, l’infant és considerat
com un ésser “dolent” amb tendències
punibles. Per aquesta raó els adults es-
taven molt preocupats en emmotllar-lo
i, d’aquesta manera, evitar l’aparició de
les reaccions “perilloses” que en realitat
eren les seves projeccions. Els càstigs fí-
sics eren molt habituals i tenien una do-
ble funció: purificar l’infant i descarre-
Educació Social 60
Educació Social 60 Llibres recuperats
gar el pes emocional de l’adult. És una
època d’ambivalència entre l’aparent
preocupació per l’educació dels infants
(s’escriuen molts tractats sobre com
tractar la infància) i l’actitud de fons de
caràcter projectiu.
4. Intrusió (segle xviii)
Durant el segle xviii apareix el sentiment
modern de la infància, encara que no
es generalitzarà fins ben entrat el segle
xix, quasi bé el xx. Una vegada que les
reaccions projectives i d’inversió dis-
minueixen, la visió de l’infant com un
enemic perillós es difumina cap a una
altra en la qual l’infant comença a ser
considerat per ell mateix, però encara
perfectible. Encara no és una aproxima-
ció de caràcter empàtic, però està en el
camí de ser-ho. En aquesta època neix la
pediatria i les mirades cientifistes cap a
l’infant, que superen clarament les mira-
des moralistes que hi havien hagut fins
al moment i que, sumada a l’actitud de
cura dels pares i mares, va disminuir no-
tablement la mortalitat infantil.
5. Socialització (segle xix – mitjan segle xx)
En la mesura en què les projeccions des-
cendeixen notablement, el tarannà habi-
tual es decanta més cap a cuidar i formar
(guiar-lo) en lloc de dominar la voluntat
de l’infant. És l’època en què els tractats
d’educació se centren bàsicament en la
socialització de l’infant i, per primera
vegada, els pares s’interessen de manera
sistemàtica per l’infant.
Editorial
El segle xix és, per primera vegada, el
segle de la infància i hi haurà una cla-
ra preocupació pedagògica per la pro-
tecció, més enllà del model caritatiu i
benèfic dels segles precedents. Per altra
banda, el treball educatiu es fa en tota
la població. De tota manera, continua
predominant una mirada de l’infant des
del dèficit perquè el patró de referència
és l’adult. En aquest sentit, es pot par-
lar dels “encara no” (encara no adult, no
responsables, no autònoms...).
6. Ajuda (mitjan segle xx).
La relació amb l’infant en aquesta èpo-
ca és bàsicament empàtica. L’interès
ja no rau ni a dominar ni a socialitzar
únicament, sinó a desenvolupar les ca-
racterístiques pròpies de cada infant,
comprendre’n les necessitats i potenciar-
ne les habilitats. L’actitud dels pares és
pacient i dedicada perquè l’infant vagi
creixent en un ambient agradable i cuida-
dor. Les evidències més clares d’aquest
canvi és l’aparició de les condicions que
iniciaran el camí des de la Declaració de
Ginebra de 1924 (Eglantyne Jebb) fins a
les Observacions Generals de Nacions
Unides per a la concreció dels aspectes
crítics de la Convenció dels Drets de la
Infància, ja en el segle xxi.
Aquesta teoria, com totes, té un cert es-
quematisme però ens ajuda a entendre
la forma com els adults es relacionen
amb els infants. Per altra banda, aques-
tes etapes no s’anul·len entre elles, sinó
que conviuen, tot i que les més pri-
125
 Llibres
Editorialrecuperats

Publicacions Educació
Educació Educació
Social Social
60 Social
Educació 60
Social60
xx

màries tinguin una freqüència menor.

D’aquesta manera podem entendre com
avui dia encara hi ha casos d’infanticidi,
d’abandonament o de violència intru-
siva. Els arquetips en la relació adult-
infant continuen presents i tenen molta
força. Això també permet entendre per
què és tan difícil implementar en la vida
quotidiana els principis de la Convenció
dels Drets de la Infància. Possiblement
haurem de concloure que la societat
adulta encara no ha arribat plenament
a una etapa d’empatia. El llibre de de-
Mause continua sent una referència a
tenir en compte en l’apassionant estudi
de la relació entre els adults i els infants;
ens interpel·la i ens posa en qüestió.

Jesús Vilar Martín

Professor de la Facultat d’Educació
Social i Treball Social
Pere Tarrés - Universitat Ramon Llull

126