1.

TESTIMONIS INFANTILS - INTRODUCCIÓ

La majoria dels records de la infància que tenim totes nosaltres són una memòria construïda
inconscientment a partir d'informació de diferents fonts.

1.1. Memòries primerenques i amnesia infantil

(a partir de quina edat creieu que els infants poden recordar esdeveniments?)

És improbable tenir records de quan teníem menys de tres anys, aquesta falta de records infantils
s'anomena amnèsia infantil.

L'amnèsia infantil s'explica per diferents factors: la falta de desenvolupament neurològic, manca de
llenguatge i coneixement per interpretar i codificar la informació, falta de capacitat per discriminar
entre realitat i fantasia i d'habilitats socials per fer judicis morals, interpretar emocions i intencions.
Fins els 3-4 anys no desenvolupem la teoria de la ment i entenem la percepció de l'altre i el possible
engany.

Ames hem d'estar atentes quan una persona adulta parla d'un record recuperat de la infància, ja que
la percepció en les dues etapes és molt diferent. Aquesta informació després la relacionarem amb els
infants víctimes d'agressions sexuals, que quan viuen aquesta situació en la infància la poden
interpretar com un joc i com ja sabem la memòria emmagatzema interpretacions, no realitats. Si
d'adult recupera aquest record guardat no serà com agressió sexual, tot i conèixer el concepte,
perquè al viure'l no el va interpretar així. Amb això no vull dir que no puguis ser mai conscient d'un
abús en la infància, es pot construir una memòria amb informació afegida i entendre el succés
diferent, però el record com a tal no. És un explicació molt simple d'un fet molt més complex que
després comentarem millor.

Un altre punt a tenir en compte és que la memòria és dinàmica i la informació emmagatzemada

s'actualitzen constantment, i més en la infància al ser una etapa d'aprenentatge i recaptació de
coneixement.

Després d'aquesta etapa d'amnèsia infantil poden quedar records aïllats d'imatges o emocions sense
contextualitzar.

Els estudis sobre memòria en infants tracten sobre : l'exactitud i la suggestió, les capacitats de
distingir realitat i fantasia i les habilitats per identificar a persones no conegudes. Seguirem nosaltres
també un ordre similar

a. Exactitud del record infantil

L’exactitud del testimoni d’un infant varia en funció de? l’edat, del tipus de prova que s'administra
(ho tractaran a la següent presentació les companyes del grup 7), nivell d'estrès o carga emocional en
la codificació i recuperació del record i de la implicació del infant en el succés.

Ara mostrarem dos estudis que estudien la exactitud de les nenes per descriure un succés, sobretot
si és recent:

- Ornstein, Shapiro, Clubb, Follmer i Baker-Ward (1997): van analitzar el record d'infants de 3 a
7 anys després d’una revisió mèdica aversiva i estressant. De forma immediata els infants
recordaven un 88% dels components de l’exploració. Al cap de 6 setmanes recordaven un
86% i eren capaces de discriminar entre informació real de l’exploració i informació falsa
sugerida pels investigadors.
 - Peterson i Bell (1996): un estudi amb infants de 2 a 13 anys que havien tingut un accident i
eren tractats a un hospital. Recordaven també la majoria dels components del succés. Van
observar que com més edat més detalls. També van comparar aquest grup d’infants amb un
altre que havien estat tractats a l’hospital però en situacions menys estressants, i els
resultats mostraven que com més estrès → menys informació recordaven d’abans i durant el
tractament.

Per tant, els estudis ens mostren que els infants poden ser bastant exactes amb la descripció dels
seus records. Ara bé, els nens i nenes més petites manquen de coneixements suficients com per
reconstruir el passat i discriminar entre detalls concrets o esquemes generals i per això depenen més
de les preguntes dels adults que els van guiant en la reconstrucció del record. D’aquesta conclusió
passem al següent gran factor a tenir en compte, la suggestió.

b. Suggestió

Els infants tenen la tendència a adaptar-se als adults i deixar-se guiar per aquests, d’aquí surt la
importància a tenir en compte la seva vulnerabilitat davant de suggerències falses.

- Clarke-Stewart, Thomson i Lepare (1989): van fer un estudi sobre les declaracions d’agresió
sexual en nens i nenes. Infants de 5 i 6 anys observaven un adult tocant a una nina, braços,
mans i genitals, com si fos un joc o l’estigués netejant. Després es preguntava als infants que
descrivissin el que havien vist i se’ls suggeria amb preguntes que l’adult estava molestant
sexualment a la nina. Els resultats mostren que la interpretació dels nens i nenes va ser
majoritàriament manipulada per les suggerències.

Alguns altres estudis i autors ens afirmen que no hi ha diferències entre la suggestió d’infants i
estudiants universitaris (Marin, Holmes, Guth i Kovac, 1979). La generació de falses memòries com ja
sabem també afecta als adults, s’ha proposat que els adults tinguin més tendència a generar
memòries falses quan estan relacionades amb coneixements previs (Brainerd, Reyna i Ceci, 2008).

Factors a tenir en compte en la suggestió amb infants: l’edat i el tipus de preguntes son les més
importants.

- Luus i Wells (1992) van trobar en una investigació un factor molt important, la pressió. El
sinfants eren igual d’exactes que els adults si les preguntes eren clares i sense pressió, en
canvi, si hi havia pressió la seva exactitud disminuia més que la dels adults.
- Bruck, Ceci, Francouer i Renick (1995) van observar que infants de 2 i 3 anys eren molt més
suggestionables, en el seu estudi un 40% dels participants quan se’ls preguntava de forma
suggestiva relataven tocaments genitals falsos immediatament després d’un examen mèdic
sense exploració genital.
- Cohen i Harnick (1980): la resistència a la suggestió augmenta amb l’edat. En un estudi van
observar que infants de 9 anys estaven d’acord amb suggerències falses amb més freqüència
que infants de 12 anys. El infants de 12 erenc capaços de resistir-se a infromació falsa igual
que estudiants universitaris.

Els infants confien molt més en l’autoritat de l'adult, encara estan desenvolupant les seves capacitats
i no saben protegir la seva memòria de suggerències intrusives. Gignac i Powell (2006) i Chae i Ceci
(2005) indiquen que hi ha correlació entre intel·ligència i suggestió.
 c. Capacitat per discriminar records reals i imaginats

És un altre factor a tenir en compte en el testimoni d’un infant. Foley, Durso, Wilder i Friedman
(1991) en un estudi no van trobar diferències entre infants de 6 anys o més i adults al descriure
l’origen dels seus records. Per tant, les representacions entre infants i adults no son tan diferents com
es creu popularment.

S’ha trobat que la diferència depèn de la situació. Els infants de 6 anys els hi costa més discriminar
entre records propis realitzats, pensaments o accions, i records imaginats, plantejats però no
realitzats. Així ho mostren els estudis de Foley i Johnson (1985). No van trobar diferències al
discriminar entre records d’accions d’ells mateixos o que havia fet una altra persona, ni al discriminar
entre dues persones quina havia fet una acció. Si les fonts del que s’ha de discriminar son similars hi
ha més dificultat (Lindsay, Johnson i Kwon, 1991).

1.2. Declaració en menors

Per tal de controlar al màxim aquests factors de la memòria infantil i els seus possibles biaixos es
proposen diverses tècniques per obtenir un testimoni fiable. Aquest apartat l’explicaran més
profunitzat en la següent presentació, nosaltres simplement ho comentarem per sobre relacionat
amb els punts anteriors. Memon i Köehnken (1992) proposen l’entrevista cognitiva per tal de facilitar
el record en audlts, en canvi en infants no és una de les tècniques recomanades.

- Crear un ambient correcte en el lloc de l’entrevista. S’ha de fer sentir a l’infant que el seu
relat és important i recordar-li que ha d’explicar tot el que recordi, detalls i aspectes
irrellevants també.
- Es demana un relat lliure, en l’ordre i velocitat que esculli l’infant. No ha de ser presionat no,
s’ha de limitar el temps i si és possible tampoc s’ha d’interrompre a l’infant. L’escolta ha de
ser afectiva.
- S’eviten comentaris durant el relat de l’infant, les interrupcions i les preguntes tancades.

Bull (1995): recomana una ordre concret de preguntes a fer al infant → taula power

1. Preguntes han de ser obertes: què va passar que et feia sentir malament? Pot ser que l’infant
no sàpiga respondre. Es recomana no demanar molt el per què de les coses als infants ja que
poden sentir-se culpable so jutjats pels fets. Repetir la mateixa pregunta moltes vegades pot
fer que l’infant contesti el que pensa que l’adult vol escoltar.
2. Preguntes més específiques no suggerents: serveixen per clarificar la informació i posar
rellevància.
3. Preguntes tancades amb alternatives de resposta
4. Preguntes suggerents si no queda més opció: les respostes s’han de valorar amb alerta i
tenint en compte la possible suggestió i informació falsa de l’infant.

Com hem dit abans, l’entrevista cognitiva no és la més recomanada en infants ja que inclou tècniques
de reinstauració del context, el canvi de perspectiva i el canvi d’ordre. El canvi de perspectiva i ordre
pot alterar el record, augmentant els errors de comissió i influint en la suggestió.

a. Procediments auxiliars

Algunes altres estratègies que s’utilitzen per prendre declaració en els infants son:

- Dibuixos: faciliten la desinhibició de l'infant i ajuden a representar situacions complexes.

Igualment no s’han d’extreure interpretacions dels dibuixos del infant ja que no son proves
fiables coma tal.
 - Ús de nines: ajuden també a expresar situacions que potser son difícils d’explicar per l’infant.
Hi ha dos tipus de nines, les que son joguines típiques i les anatòmicament correctes.
Aquestes últimes s’utilitzen en víctimes d’abús sexual ja que faciliten la representació de
conductes sexuals específiques. L’infant a d’atribuir individualment el sexe d’agresor i víctima
i les carcaterístiques sexuals pertinents. L’ús d’aquestes nines no és recomanat en víctimes de
menys de 5 anys ja que pot portar inconvenients de suggestió i fantasia. FOTO AL POWER

Igualment l’ús d’aquestes nines és molt escàs, només serveixen per especificar declaracions
que no han quedat clares o en infants amb dificultats d’expressió verbal. Dickinson, Poole i
Bruck (2005): abans s’han de provar totes les altres vies d’obtenció d’informació ja que els
estudis no demostren que donin declaracions fiables.

b. Pautas de la Fiscalia General de l'Estat sobre interrogatotis a menors: només remarcar que
recullen tota la informació de la investigació sobre Psicologia dels Testimonis i proposen unes
pautes i aspectes a tenir en compte.

1.3. Identificació de persones

És un altre aspecte molt important a tenir en compte en la memòria dels infants, al seva capacitat
per identificar i discriminar persones.

Desenvolupament cognitiu: el processament de la informació facial és molt diferent a qualsevol altre

tipus de processament. Les cares es processen de forma holística i per això és més fàcil identificar
una cara completa que no pas els seus trets per separat. Heering, Houthuys i Rossion (2007) van
demostrar que aquesta capacitat per percebre cares de forma holística es desenvolupa amb l’edat i
que es consolida ja als 6 anys. Hay i Cox (2000) van observar que els infants de 6 i 7 anys reconeixien
millor trets facials per separat, sobretot els ulls, que no infants de 9 i 10 anys. També s’ha trobat que
la capacitat visual dels bebes és molt reduïda i que la imatge d’una cara fins els tres mesos seria molt
desdibuixada (Branks i Salapatek, 1981). I doncs, com un bebe diferencia el rostre de la seva mare?
Pascalis, Schonen, Morton, Deruelle i Fabre-Grenet (1995) van trobar en una investigació que si
tapaven la línia del cabell (front) amb un mocador desapareixien les diferències de temps de fixació
ocular, per tant sembla que la línia entre front i cabell és el tret més discriminatiu. FOTO pàg 210?

a. Capacitat del menor per descriure

Descriure és una tasca de recordar i requereix de la representació verbal, mentre que identificar és
una tasca de reconèixer i de representació visual.

Ja sabem que moltes descripcions son més aviat un producte de l’estimació que no pas del record
exacte, sent bastant incompletes i amb característiques molt generals i compartides. Com la
representació de la descripció d’un rostre és verbal, s’ha de tenir molt en compte les limitacions de
memòria i llenguatge que tenen els infants. Davies, Tarrant i Flin (1989) van analitzar la capacitat dels
infants de diferents edats per descriure i reconèixer a persones no familiars amb les que havien
mantingut interaccions breus. La mostra era de 128 participants d'entre 6 i 7 anys i 10 i 11 anys, els
examinava mèdicament un adult desconegut. Després construïen un retrat robot i passaven per una
roda de fotografies a escollir. Els infants, com més petits menys trets aporten i recorden de les
persones.

Pozzulo i Warren van fer un estudi similar i van classificar els trets facials: externs (pel i contorns),
interns (color dels ulls, forma del nas) i corporals (pes, estatura). Ens els dos estudis, els infants més
petits aportaven menys informació en totes les categories.
Respecte l'exactitud de les descripcions s'ha observat (Pozzulo i Warren, 2003) que el problema més
important està al estimar l'edat , el pes o l'estatura.
Tornant a l'estudi de Davies et al. sobre la descripció del metge desconegut, els infants feien més
errors al descriure la persona comparat amb la descripció del succés. Una possible hipòtesi a aquests
resultats s fa referència a un dèficit atencional dels infants, ja que és molt més complexe i requereix
més recursos recordar un rostre que un fet. Dent (1982) suggereix que si les estimacions d'edat, pes i
estatura es fessin prenent com a referència el propi infant serien més exactes.
b. Capacitat del menor per identificar

La capacitat per identificar rostres familiars i desconeguts sembla estar present en els primers mesos
de vida. Bushell, Sai i Mullin (1989) van presentar a infants de 2 dies de vida a la seva mare i a una
persona desconeguda i van observar que el 63% del temps el infant mirava el rostre de la mare.
Walton, Bower i Power (1992) van fer el mateix estudi mostrant els rostres en vídeos per controlar
així el possible efecte d'altres estímuls com l'olor de la mare i els resultats van confirmar les
conclusions anteriors.
Després de la revisió de molts estudis es va concloure que la identificació de persones millora amb
l'edat: en infants de 4 a 5 anys la identificació correcte és del 35-40%, de 6 a 8 anys és de 50-58%, de
9 a 11 anys és de 60-70% i de 12 a 14 anys és ja del 70-80%. També sembla que les falses
identificacions disminueixen amb l'edat, a partir dels 13 anys els resultats són similars als adults
(Chance i Goldstein, 1984).
King i Yuille (1987) van fer un estudi en què els infants havien de reconèixer un desconegut que havia
robat una bicicleta. Van utilitzar rodes de fotografies amb el culpable present o no. La identificació va
ser correcta en un 80% quan el culpable estava present. Quan el culpable no estava present, només
un 40% dels infants van rebutjar als altres adults. Es van trobar diferències d'edat ja que els infants
de 8 a 11 van fer identificacions falses en un 74% quan no estava el culpable, en canvi els de 13 i 14
anys només un 36%. Els autors diuen que l'error dels menors més grans també es deu a la demanda
de la tasca ja que senten que sempre han de donar una resposta. Per evitar la suggestió plantegen
que s'expliqui als infants l'opció que no s'estigui el culpable en la roda.
Igualment els resultats dels diferents estudis no són concloents ni van tots en la mateixa direcció,
l'edat és important segons la tasca i la situació viscuda.

Discriminar entre cares familiars i desconegudes

(Bushell, Sai i Mullin, 1989) un 63% del temps els nenes de dos dies miraven la cara de la
seva mare

(Fagan, 1973) en nens de sis mesos ja son capaços de discriminar entre cares vistes
prèviament i de noves à processos subjacents més aviat té a veure amb la fluïdesa perceptiva
(sensació de familiaritat) i no en la memòria de reconeixement

Variables que afecten la identificació de cares

(Shapiro i Penrod, 1986 metanàlisis) l’edat: a més anys millor identificació i menors
identificacions falses

(Chance i Goldstein, 1984) nens de 3-4anys 35-40%; 6-8anys 50-58%; 9-11anys

60-70%; 12-14anys 70-80%. A més a més, disminueix les falses identificacions, a part
d’encertar cada vegada més

No en totes les etapes del desenvolupament es produeix una millora en la

identificació de cares, ja que s’ha vist Diamond i Carey, 1977 Carey, Diamond i
Woods, 1980 com a partir dels 10 anys els nens milloren l’habilitat per identificar
cares, però a partir de de llavors s’estabilitza o fins i tot disminueix fins als 16anys.
Aquest fet s’explica pel desenvolupament de l’hemisferi dret. Altres autors també
observen aquest decreixement, però el situen en l’interval dels 11-12 fins als 13 anys
Flin, 1980

(Pozzulo i Lindsay, 1998) metanàlisis per veure si els adults feien un major nombre
d’identificacions correctes

Preescolars mitjana 4anys nens petits 5 a 6 anys nens grans 9 a 10anys i

adolescents 12 a 13anys vs. adults à adults millor en tots els casos menys al
comparar amb el grup de nens petits, el pitjor rendiment es al dels nens
grans en comparació amb els petits entre els 10 i 16, amb variabilitat de
l’interval segons l’estudi (...pg214)

(Pozzulo i Lindsay, 1998) derivat d’aquest estudi, s’extreu la idea de que un dels factors més
rellevants en la capacitat dels menors per identificar es la presència dels autor del
esdeveniment en la roda de reconeixement. tipus de prova: objectiu present vs. Absent, ser
capaç de descartar cares “cebo” quan l’objecte de reconeixement no està present. En l’estudi
veuen que hi ha major probabilitat de que els adults descartin correctament en proves
d’objectiu present en comparació amb els nens grans i adolescents, però no s’observen
diferències significatives quan la prova es d’objectiu present. No obstant, s’ha de tenir en
compte que en un context legal, on el fet d’inculpar a una persona innocent té una major
gravetat que no senyalar al culpable, s’haurà de vigilar especialment en el grup d’edat fins els
13 anys, on realitzar falses identificacions és més probable.

(King i Yuille, 1987) dos grups; 8-11anys i 13-14anys à els de 8-11anys en un

presentació on l’objectiu no està present tenen major facilitat a senyalar un “cebo”
com a culpable 74% vs. 36%

(Parker i Carranza, 1989) comparació rendiment en grup de 9-10anys i adults. Van

veure que en tasques de reconeixement quan l’objectiu estava present, els nens la
identificaven en un percentatge de 33% vs. 8%, però quan l’objectiu estava absent,
els nens rebutjaven correctament els “cebos” un 42%vs. 67% en adults.

Wells i Luus (1990) proposa una explicació a aquest fenomen. Diferències en el tipus
de processament, en el cas d’objectiu present s’utilitzen més suports cognitius
mentre que en l’altre cas s’utilitzen factors més relacionats amb qüestions socials. Els
 menors semblen ser més susceptibles davant la pressió per identificar, tendeixen a
contestar alguna cosa abans de dir “no sé” quan l’objectiu està absent. Tot i així, en
adults, aspectes motivacionals com trobar el culpable d’un acte també podria portar
a fer falses identificacions. Demanda tarea Pozzulo, 2007

Una altre explicació seria la diferència en les estratègies utilitzades en nens vs.
Adults. Amb això, fem referència a que la codificació per trets facials podria ser la
més utilitzada per nens, mentre que els adults utilitzarien estratègies holístiques. Per
tant, aquesta diferència també portaria petjades de memòria amb força diferent, ja
que el fet de fixar-se en trets més detallats resulta ser més dèbil, i amb el pas del
temps acabarien sent més influenciades. Estratègia procesamiento y huella de
memòria Pozzulo, 2007

(Pozzulo i Lindsay, 1998) capacitat d’encert dels nens a l’identificar un desconegut depèn del
tipus de presentació de la roda de reconeixement (seqüencial o simultània) i de format (en viu
o en fotografia), mentre que altres variables com el temps de presentació de les cares
objectiu o l’interval de retenció no semblen afectar als nens més petits.

(Deffenbacher, Bornstein, Penrod i McGorty, 2004) Segons la metaanàlisi més recent,la

precisió d'identificació dels nens quan es trobaven sota estrès baix (55%) era millor que quan
es trobaven amb estrès elevat (42%). No obstant això, la investigació sobre la capacitat dels
nens per identificar les persones que es troben en condicions d'estrès encara està en les
seves primeres etapes.

Processos de control sobre l’origen dels records (capacitat en distingir realitat-imaginació)

(Foley i Johnson, 1985) tres grups: 6, 9 i adults, els posaven en tres situacions a) feien i veien
com els altres feien una acció b) feien e imaginaven a altres fen una altra acció i c) veien dos
persones fer dues accions diferents. Van haver-hi diferències significatives entre els grups 6 i
9 amb els adults sota la condició de imaginar. Tot i així, altres estudis amb grups de diferent
edat (...pg217) observen que és fins els 6anys quan els infants tenen una representació més
diferent del dels adults.

Major vulnerabilitat al suggeriment d’informació falsa quan menys edat es té (sobretot preescolars
3-5anys Ceci i Bruck, 1993), encara que tots els testimonis en el fons també son vulnerables a la
informació falsa i les pressions.

2. COMPETÈNCIES
Després de l’explicació d’aspectes generals o més teòrics que han fet les meves companyes, ara
veurem teories i exemples més detallats sobre les competències dels nens dins del context del
testimoniatge.

2.1 Discriminació de fonts d’informació - [Roberts, K.P. (2002), Lee & Shin, 2022)]

Capacitat d’identificar correctament la font d’una acció o una informació - qui va dir X, quan va
passar, si va passar realment o va ser un somni, on va passar… está relacionat amb les fases de la
memòria d’emmagatzematge i recuperació.

L’adquisició d’aquesta capacitat no és lineal: per exemple, els nens aprenen abans a diferenciar entre
memòries d’accions realitzats per ells mateixos i aquells realitzats per altres persones, que no entre
memòries d’accions reals i imaginades.

Per valorar aquesta capacitat de discriminació de font, és necessari tenir en compte el tipus
d’activitat que s’utilitza per extreure la informació: les proves no verbals seran millors que les verbals,
i les que permeten recordar per lliure seran més efectius que les que demanen per detalls concrets.

Hi ha una sèrie de factors que afecten aquesta habilitat:

- Semblança
- Entre esdeveniments: s’ha vist que nens que han estat víctimes d’abus en diverses
ocasions a vegades aporten informació o detalls sobre una incidència pensant que és
d’una altra, ja que les dues situacions són de característiques molt similars.
- Entre fonts: un estudi va consistir en tenir dues persones dient una sèrie de paraules
als nens, per un grup els emissors eren dues dones i per l’altre era un home i una
dona. Els hi va costar diferenciar qui va dir quina paraula quan les dues emissores
eren dones que no pas quan eren de gèneres diferents.
- Funcional: un estudi va demanar a diversos nens que simulessin accions quotidianes,
com ara bé utilitzar el telèfon. Per alguns d’ells se’ls va facilitar una joguina que
simulés un telèfon, i d’altres havien d’utilitzar la mà per fer el gest del telèfon. Els
participants més petits van cometre més l’error de dir que havien utilitzat una
joguina quan realment havien utilitzat la mà. Així, es conclou que els nens de 3 anys
estaven més confosos en aquest aspecte per la semblança funcional de les dues
accions.
- Entre objectes: en un estudi, els nens (d’entre 7 i 10 anys) havien de calcar objectes
que se’ls mostraven. Es van classificar en tres condicions: 1) els que utilitzaven un
llapis i el dit per calcar, 2) els que utilitzaven un stylus i el dit per calcar, i 3) els que
utilitzaven un stylus i un llápis. Posteriorment se’ls va tornar a mostar els objectes i
se’ls va demanar quin dels dos havien utilitzat per calcar-ho. Es va concloure que es
van basar en les conseqüències visuals i en les sensacions físiques de tacte:
- diferenciar entre dit o llàpis va ser el més fàcil, ja que la sensació física
d’utilitzar-les és diferent, i la conseqüència visual d’utilitzar cadascuna també
varia (el llapis deixa marca i el dit no).
- Diferenciar entre stylus i dit va ser més difícil perquè només es podien basar
en la sensació física, i diferenciar entre stylus i llapis també va ser més difícil
que la primera condició perquè només es podien basar en conseqüència
física.
- Identitat de l’agent
 - És més fàcil identificar la font quan un mateix està implicat i no quan estan
implicades altres persones. Per exemple, identifiquen més fàcilment que un mateix
ha dit X i no si ho ha dit l’altre persona.
- Per això és essencial que es generi la identitat del jo, que sol aparèixer sobre els 3-5
anys.

Lee & Shin, (2022)

- Edat: Es va començar a estudiar el monitoreig de fonts d’informació en els ans 70/80 pensant
que els nens tenen records molt desorientats, però les investigacions de les darreres dècades
han demostrat que el MdF millora molt entre els 3-8 anys i es continua desenvolupant fins a
l’adolescència per a tasques més concretes. Tot i així, cal mencionar que hi han estudis que
no estan d’acord amb aquest model de desenvolupament.
- Per exemple, un estudi va concloure que a partir dels 3 anys, els nens es basen més
en fonts informatives que no informatives, però aquesta capacitat de discriminar
fonts es considera implícita fins els 5 o 6 anys, ja que fins aquesta edad no saben
explicar per què ho han escollit.
- Els nens de 5 anys o menys poden distingir entre fonts no similars, però entre fonts
similars els hi costa més
- Abans dels 5 anys no diferencien entre records d’accions imaginades i accions
realitzades
- Comparant nens petits amb altres de més grans, els petits tenen més
dificultat per diferenciar entre records d’ells observant als altres i el que
s’imaginaven que els altres estaven fent.
- Els nens de 6 anys poden identificar fonts de records específics (per exemple
diferenciar entre els seus i els d’una altra persona), però mostren menys exactitud en
MdF que nens de 9 anys en altres tasques
- Desenvolupament cognitiu: els nens petits poden percebre esdeveniments de manera més
intensa que els nens grans, la qual cosa els hi pot generar confusió entre records
d’esdeveniments reals i imaginats.
- Fins i tot poden equivocadament recordar una acció realitzada per una altra persona
com una pròpia, ja que el confonen amb el que anticipaven que l’altre anava a fer.
- Contingut semàntic: en un estudi, els participants (d’entre 3 i 8 anys) afirmaven
haver estat a esdeveniments on no hi varen ser, després d’haver participat en
sessions interactives i haver escoltat als seus pares narrar una sèrie d’esdeveniments,
als quals a alguns hi havien anat els nens i a altres no.
- Resultats interessants: els nens contestaven de forma imprecisa les
preguntes de resposta oberta
- A l’hora de discriminar entre els esdeveniments que van presenciar i els que
no, els nens més grans van presentar menys falsos positius que els més
petits.

2.2. Percebre/distingir cares - Crookes, K., & McKone, E. (2009).

Dues teories principals intenten explicar per què la tasca de reconeixement facial és un process
prolongat.

1. Face-specific perceptual development theory. Es la que popularment té més suport

a. L’habilitat de percepció facial es continua desenvolupant durant la infància a mesura
que van interactuant amb diferents cares. Això genera millores en la codificació
 facial, el qu epermet una millor discriminació facial i millor memòria, al facilitar la
codificació de cares noves i la posterior recuperació.
b. Dins d’aquesta teoria, la proposta més inteeressant és la del processament holístic
i. Trobem per una banda la integració percepual d’informació de tota la cara, i
després el processament “de segon ordre” de la informació espaial dels
elements de primer ordre (dos ulls damunt del nas, damunt la boca…)
ii. Alguns autors afirmen que aquests dos processos són subcomponents
independents, altres afirmen que són integrals.
2. Desenvolupament cognitiu general:
a. La millora de tasques facials depenen de l’habilitat de memòria, de concentrar-se en
certs aspectes i ignorar distractors…
b. Aquesta teoria afirma que la codificació perceptiva de cares està totalment madura a
edats més joves.

Tot i que la teoria de face-specific eprceptual development és la que més suport ha rebut, hi han
estudis que conclouen que no hi ha diferències en el desenvolupament del processament holístic
entre nens de 5 anys i adults, és a dir que van al mateix ritme. Per tant determinen que el
desenvolupament de reconeixement facial es deu al desenvolupament cognitiu general.

2.3. Descriure (Brubacher et al., 2019)

Els nens generalment no poden verbalitzar records de fets que van viure abans de tenir habilitats
lingüistiques per narrar events del passat. De fet, com hem dit a l’inici, generalment no poden
verbalitzar el que els hi va passar quan eren molt petits.

Es va dur a terme un estudi amb nens que havien patit algun tipus de lesió, on se’ls hi feia una
entrevista inicial sobre la lesió, i després més entrevistes mesos o anys més tard.

- Els nens que tenien entre 3-13 anys en el moment de la lesió van aportar informació més
precisa tant en la entrevista inicial com a les altres realitzades entre 2 i 10 anys més tard.
- Els nens que tenien entre 2 i 3 anys (26-34 mesos) també van narrar més o menys bé el que
va passar.
- Els que tenien menys de dos anys, entre 13 i 18 mesos, no tenien recursos lingüístics en el
moment de la entrevista inicial per explicar el que els hi havia passat, i la majoria tampoc van
poder recuperar gaire informació en les entrevistes posteriores
- Alguns dels nens que tenien entre 20-25 mesos d’edat en el moment de la entrevista inicial
però no tenien les habilitats lingüístiques necessàries, van poder aportar informació sobre els
fets en les entrevistes posteriors.
- Tot i així, en la entrevista feta 1 any més tard només el 60% de la informació era
certa, i en la entrevista 5 anys després només era certa el 40%.

Altres factors que poden dificultar la descripció o narració de fets:

- Els nens petits solen canviar de tema freqüentment, ja sigui perquè es distreuen o perquè
han entès la pregunta d’una altra manera.
- Igual que els adults, els nens utilitzen “muletillas” o repeticions, i també fan “falsos inicis” on
començen una frase i de sobte aturen i tornen a començar una altra oració. Això passa
sobretot al construir narratives o descriure fets per primera vegada
- “Fuzzy-trace theory”: diu que hi ha dos tipus de traces de memòria que son codificats i
emmagatzemats:
- Traces literals: inclouen aspectes superficials del fet i el seu context
 - Traces d’essència: representen patrons, temàtiques i significats…
- Per exemple, un nen pot dir que ha anat al zoo i ha tocat conills, però la seva mare
afirma que al zoo només hi havien animals salvatges i que els conills eren de la
botiga d’animals on varen anar fa unes setmanes.
- El nen ha mantingut la traça d’essència de la temàtica d’animals, però ha
confos el context (la traça literal) del zoo amb la botiga d’animals.

Finalment, un altre factor que pot dificultar una descripció exacta feta per nens és la seva tendència
a utilitzar les primeres paraules que se’ls venen al cap o les que són més fàcils de pronunciar. Per
exemple, a un estudi els nens van participar en sessions amb un anomenat “Mr Science”, i algunes de
les descripcions són les següents:

- Child 1: And there was a big potato, and I can play in 15 min.
- Child 2: There was a potato kind of clock, and Mr. Science put it for 6 min to be with him.
- Child 3: First he got out this potato thing, and then he set it at five o'clock

De què estan parlant?

Altres nens, però, van aportar descripcions més exactes:

- Child 4: There were a timer, like, looked like a potato, potato.

- Child 5: I saw a table, and I saw this little red potato it was, it looked like a red potato but it
wasn't, and it was a timer

En relació amb els factors que defineixen la precisió de la descripció dels fets o testimoniatge en
nens, el meu company ara us explicarà el fenòmen de la suggestió.

3. SUGGESTIÓ

Els infants son més suggestionables que els adults?

L’obtenció del testimoniatge en nens segueix sent un procés molt delicat, ja que pot ser difícil
determinar si un testimoni es precís, si no ho és, o si el testimoni ha estat suggestionat per terceres
persones. Com a conseqüència, sembla que els nens son considerats testimonis menys importants o
inferiors i el seu testimoniatge no es té en compte en determinats casos, ja que es pensa que els
nens son tant més sugestionables en comparació amb els adults que la seva capacitat de testimoniar
no és prou adecuada com per acceptar aquesta declaració (Otgaar, Howe, 2018). Això no és correcte
ja que, tot i que és veritat que existeixen diferències entre els nivells de suggestionabilitat entre nens
i adults, i hi ha molts estudis on s’evidencia que la sensibilitat a la suggestió augmenta com més jove
és la persona sugestionada i de que com més petit sigui un nen, més fàcil és tant alterar com insertar
records utilitzant tècniques suggestives (Otgaar, Candel, 2009), (Otgaar, Candel, 2010) .Per exemple,
(Otgaar, Candel, Smeets, & Merckelbach, 2010) van demostrar que que nens de 8 a 11 anys eren més
capaços de resistir informació suggestiva que els de 4-5 anys, i aquests tipus d’estudis han estat
replicats múltiples vegades. També s’ha observat que depenent de les circumstàncies, sobretot quan
es confronta amb informació suggestiva sobre un succés relacionat però que no han experimentat,
els adults poden ser més sensibles a ser suggestionats que no pas els nens (Otgaar, Howe, 2018).
Otgaar, Howe, Brackmann, & Smeets, 2016, van demostrar que nens de 4-6 anys eren més resistents a
la suggestió que altres de 7-9, 10-12 anys, i fins i tot adults. Això evidencia que el fet de creure que
un testimoni no és fiable només per l’edat és incorrecte, ja que, com hem dit, depenent de les
circumstàncies del cas pot ser que els adults puguin arribar a estar més suggestionats. Es deu, en
part, a que en situacions on s’han de refiar de guions, estereotips, esquemes, o altres tipus de
significats connectats la manca de coneixements dels infants els protegeixi envers suggestions
externes (Otgaar, Howe, 2018). En canvi en el cas dels adults, com hem mencionat abans, poden
arribar a ser més susceptibles a ser suggestionats a causa dels coneixements previs (Brainerd, Reyna i
Ceci, 2008). Per tant, s’ha de deixar de considerar els testimonis infantils com a inherentment poc
fiables i reconèixer que, a vegades, poden resultar més precisos i fiables que els testimonis de
persones adultes, i que poden arribar a ser una font d’informació igual de verídica.

Factors que influencien el testimoniatge infantil:

Es destaca la importància del tipus de preguntes que es fan als nens durant l’entrevista, ja que està
vist que depenent de la manera com aquestes estan redactades poden suggestionar i tenir un
impacte en la precisió dels records i les respostes dels nens entrevistats (Otgaar, Howe, 2018). També
s’observa que la precisió del testimoniatge aumenta si la informació s’obté mitjançant preguntes
obertes, com per exemple fent una pregunta tant senzilla com: “que va passar?”. És a dir, es torna a
destacar la importància d’aplicar una entrevista redactada i duta a terme per personal qualificat, per
tal de reduir al màxim o suprimir aquest biaix de suggestionabilitat que es pot arribar a generar. I és
que, realment, una de les persones que més pot influenciar el relat d’un infant que està declarant o
testificant és el propi entrevistador, i la manca de coneixements o d’experiència per part d’aquest pot
resultar realment inconvenient per la investigació, al no estar capacitat per aconseguir la informació
verídica de la que pot disposar el testimoni en qüestió i, en canvi, obtenir un relat afectat per un biaix
que ell mateix ha imposat en el nen mitjançant la suggestió, encara que sigui de manera involuntària.
També s’observa l’efecte de la freqüència en que es presenten les suggerències i el nombre de
persones que les realitzen, com més elevats més probable és que acabin influenciant a l’infant.

D’aquesta manera, segons Digues (2016) les variables més rellevants a tenir en compte que poden
exercir influencia en la suggestionabilitat dels infants són les següents:
- La pressió a buscar un relat més detallat. Si es demana o s’exigeix més informació quan està
clar que l’infant no recorda més detalls.
- Les preguntes amb connotacions intimidatories. Si el nen es sent amenaçat, és molt possible
que es vegi suggestionat.
- Preguntar per un succes sabent que la memoria de l’infant sobre aquest es escasa o poc
segura. Relacionat amb l’anterior, si s’exigeix informació de la que l’infant no disposa és molt
probable que l’agafi d’altres persones o relats.
- Quan les preguntes les realitza una autoritat. Es senten intimidats i obligats a obeir, ser més
conscients del que diuen, etc. Per exemple, un policia amb uniforme.
- Quan la direcció de l’entrevista preten corroborar una única hipòtesis. Es pot arribar a forçar
que el nen acabi coincidint amb l’entrevistador encara que ell no hagi presenciat el que
pregunten.
- Preguntes repetides.

Alienació parental:
Un altre dels tipus de processos de suggestionabilitat (tot i que en aquest cas, és produeix de manera
intencional i maliciosa) infantil que es pot observar és l’anomentat alienació parental. Això es tracta
de l’expressió de menyspreu, de manera intencionada, d’un dels pares de l’infant envers l’altre amb
l’objectiu de generar hostilitat per part del nen cap a aquest (Faller, 1998). És a dir, es tracta de la
manipulació d’un infant mitjançant la suggestió, insertant idees (en referència a la imatge que el nen
té de la mare) falses o manipulant les existents per tal de que el nen vegi a l’altre progenitor com a
una persona “dolenta” i no vulgui passar temps amb ell i, per tant, passar més temps amb el
pare/mare que l’està suggestionant. Es sol observar en casos de batalles legals relacionades amb
divorcis i la custòdia de l’infant en qüestió, on es debat quin tipus d’estructura familiar s’ha de seguir
(custodia compartida, custodia única) o fins i tot el nombre de visites i de temps al que cada
progenitor tindrà dret una vegada acabat aquest procés judicial. És especialment problemàtic en
casos on suposadement (no està encara demostrat) hi ha hagut abús sexual, ja que fa que aquest
tipus de suggestionabilitat sigui molt difícil de detectar (Priolo-Filho, Goldfarb, 2019). És difícil
discernir si l’animositat de l’infant cap a el pare és a causa d’una circumstància d’abús o si bé el nen
està sent manipulat per l’altre progenitor i s’estan describint fets (en aquest cas, l’abús sexual) que
realment no han passat. Aquestes estratègies de manipulació tenen èxit ja que, com hem mencionat,
un dels agents més eficaços a l’hora de suggestionar infants són els adults, que els nens veuen com a
persones amb autoritat i poder, per tant la influència i capacitat de suggestió que un pare/mare, que
de per si ja és considerat una referència o autoritat molt més gran que qualsevol altre adult, pot
arribar a tenir sobre el seu fill pot arribar a ser molt gran i difícil de prevenir i identificar.

4. APLICAR TOTA AQUESTA INFO A CASOS D’ABÚS INFANTIL

Buscar cas Francisco Javier G. 2 d’agost de 1999 a Algeciras. Va estar dos anys a presó per una
violació a un infant de 9 anys. Era inocent. L’agresor demana al carrer a la víctima per una direcció i
l’infant puja al cotxe per indicar-lo, l'agressor el porta a un descampat i l’obliga a fer-li una felació. La
prova va ser la declaració del menor que va reconèixer l’acusat en 4 situacions diferents. PROBLEMA
??? Identificació de persones !!!! : Sobregeneralització de la credibilitat de les manifestacions de
l’infant. Que fos cert i correcte el fet no fa que ho sigui la identificació del culpable. Declaració i
identificació no son el mateix procés.

Exemple suggestió dels pares - fragment new amsterdam

Dinàmic - posar-lis un cas i analitzar-ho (que ells diguin el que s’ha fet bé/malament)

SUGGESTIÓ - Violència vicària - l’abusador/pare manipula als fills per fer-los creure una falsa realitat
en la que la persona violenta, agresiva, etc. (“la mala”) és la dona/mare, per tal que ells empatitzin
amb ell i per tant continuar fent mal a la dona víctima de violència masclista. Els fills passen a ser un
instrument per fer mal a la dona.

- https://www.20minutos.es/noticia/5079386/0/infancias-robadas-violencia-genero-testimoni
os-hijos/