1.

Tal i com argumenta el text, durant els primers anys de vida, els nens són capaços de recordar moltíssims
episodis recents. A partir d'aproximadament la edat dels 2 anys, un nen/a ja té els primers records
autobiogràfics, i al voltant dels 6 o 7 anys ja podem trobar explicacions d'aquests records per part dels
protagonistes. Ara bé, com és possible que en l'edat adulta no tinguem pràcticament cap record fins als
nostres 2 anys i molt pocs records fins l'etapa dels 6-7 anys?

Aquest fenomen es coneix amb el nom d'amnèsia infantil. Ha estat investigat des de fa un temps, i s'han
trobat diferents explicacions. Sigmund Freud va ser un dels primers que va voler trobar una explicació a
aquest fenomen. Freud va justificar l'amnèsia infantil a partir dels mecanismes de repressió. És a dir, si el
nen/a viu un esdeveniment amenaçador, aquest és enviat directament al subconscient, i és per aquest
motiu que ens és impossible recordar-lo durant l'edat adulta. Ara bé, aquesta teoria en l'actualitat no té
cap pes, perquè Freud només es va referir als esdeveniments amenaçadors. Com és possible que els
records positius tampoc els recordem?

S'han postulat diferents teories per explicar aquest fenòmen, com ara que en aquesta edat, al no tenir
formada una percepció/sentit del jo, els records no són guardats com a autobiogràfics, i per tant ens
costa molt recuperar-los en la nostra etapa adulta.

Sembla que els estudis que han adquirit més pes han sigut aquells relacionats amb la influència cultural i
lingüística en els primers anys de vida. Aquests autors defensen que aquests factors en els primers anys
de vida dels nens, en funció de la seva qualitat i quantita, facilitaran al nen/a l'emmagatzematge de la
informació, i el posterior repàs, per tant la seva codificació. Així doncs, uns pares que tinguin un
llenguatge més ric amb els seus fills i detallin i expliquin de manera més elaborada les intervencions amb
el seu fill/a, estarà facilitant aquests factors que acabem de comentar.

Tot i que la teoria sociocultural ens serveix per explicar les possibles causes de l'amnèsia infantil, no hem
d'oblidar que aquesta és també un component biològic. L'hipocamp, format durant l'embaràs, no ha
aconseguit la maduresa suficient en els primers anys de vida, i per tant no aconsegueix emmagatzemar
aquests episodis lingüístics i semàntics. Per tant, la neurobiologia defensa que l'amnèsia infantil es deu a
factors biològics.

Tot i així, nosaltres enfocarem el tema des de la vessant psicològica, i seguint la teoria sociocultural,
anem a repassar aquelles variables que esmenta el text, i que seran clau en el record posterior dels nens,
quan recordin aquesta pandèmia del Covid-19. Aquestes variables són:

- Narrativa clara per part dels pares: És important que els pares comentin amb els seus fills tot allò que
està passant. D'aquest manera el nen tindrà un record més ajustat a la realitat. Si aquesta comunicació
per part dels pares no es produeix, el nen podria inventar la seva pròpia narració mitjançant la
imaginació, i això podria influir en un pitjor record posterior, ja que no s'atendira a la realitat.

- Revisió de records amb un to positiu: Per tal de que els nens puguin consolidar els seus records, és
important que els pares ajudin a fer una revisió d'aquests. A més, si aquesta revisió manté un caire
positiu, els nens consolidaran aquest record d'una manera positiva. Es recomana notablement la pràctica
d'escriure un diaria per part del nen, per tal d'alliberar les emocions. Si a més, els pares ajuden a revisar
els records diàriament donant un missatge positiu, tots aquests seran interioritzats en el nen d'una
manera molt més optimista.

Un cop esmentades aquestes variables, podem relacionar el que s'explica en l'article amb la visió
cognitivista o constructivista de la memòria de Frederic C. Barlett. Mitjançant el seu llibre
Remembering (1932), Barlett va demostrar que amb el pas del temps o amb el pas d'un individu a un
altre, els subjectes tendeixen a minimitzar la història i fer-la més coherent amb les seves pròpies
experiències. Aixó doncs, aquells elements que no encaixen amb el subjecte tendeixen a oblidar-se. És
per això que aquells records que tinguin un caire positiu seran recordats amb molta més facilitat que
aquells que tinguin aspectes negatius pel subjecte.

2. Amb aquest passatge, l'autor s'està referint a que la memòria declarativa episòdica a llarg termini és
progressiva, i que per tant en els primers anys de vida no està desenvolupada d'igual manera que en
l'edat adulta. Aixì doncs, degut a un seguit de factors que anomenarem a continuació, el record que té
un nen d'un episodi de la seva infància portarà més una càrrega emocional que no una càrrega
semàntica del record. Segons l'emoció que s'hagi consolidat en el moment, el record d'aquell es veurà
modificat. Els factors que expliquen aquesta progressió de la memòria declarativa són:

- Desenvolupament locomotor i del llenguatge: La progressio en l'autonomia dels moviments, com ara
gatejar o caminar, s'ha demostrat que té un impacte directe en el desenvolupament de la memòria. Així
doncs, hi han estudis que demostren que hi han diferències en la memòria d'un nen que encara no
gateja, envers un que si que ho fa. A més, el desenvolupament lingüístic ajudarà als nens a classificar i
emmagatzemar els records d'una manera més complexa i més lligada al seu autoconcepte.

-Desenvolupament del concepte de jo: Tal i com he esmentat en la primera pregunta, diferents autors
han demostrat que el concepte de jo influeix directament en els records autobiogràfics. Aquest punt
explicaria sobretot al que es refereix el passatge d'aquesta pregunta. Com els nens encara no tenen
format un concepte de jo, els seus records no tindran un significat autobiogràfic, i per tant aniran més
lligats a emocions que no pas a un record amb significat propi.

- Metamemòra i estretègies pel record: Recull aquelles capacitats que té el nen/a per reconèixer la seva
capacitat de memòria i tot allò que implica el seu registre, emmagatzematge i recuperació de la
informació. A partir dels vuit anys, s'ha demostrat que els nens són capaços d'utilitzar tènciques, com ara
la classificiació de la informació presentada, per tal d'emmagatzemar-la correctament. Tal i com exposa
l'article, els pares realitzen en aquest apartat una funció important, repassant amb el seu fill els records i
otorgan-lis un caire positiu a aquests.

- Maduració neurocognitiva: Tal i com esmenta el text, tot i que en el moment de néixer el sistema
nerviós ja té l'estructura completa (cervell i medul·la espinal), les funcions d'aquestes es van adquirint
amb el pas del temps, i per exemple els lòbuls frontals, trigaran anys a aconseguir el seu màxim
rendiment.

L'hipocamp, una de les regions dels lòbuls frontals, està directament relacionat amb l'emmagatzematge
d'experiències personals úniques. Aquest permet codificar un esdeveniment com a associacions
d'estímuls i guardar la informació en funció de la memòria semàntica. Tot i que l'hipocamp es
desenvolupa abans del naixement, el seu desenvolupament en els seus primers anys de vida no és del
tot clar. Tot i així, el que està clar, és que aquesta falta d'estratègies de codificació que es produeixen en
aquesta regió dels lòbuls frontals, afecten a la memòria durant els primers anys de vida.

3. Els sistemes de memòria que es posaran en joc en aquesta situació seran:

- Memòria declarativa episòdica a llarg termini. Tal i com hem esmentat anteriorment, el que varia amb
l'edat no és la capacitat d'emmagatzemar la informació declarativa, sinó l'habilitat per mantenir aquesta
informació durant cert temps. Així doncs, aquesta capacitat va millorant des de que els nens creixen.
Notem una millora notables entre els 3 i 4 anys, i a partir d'aquí aquesta va augmentant durant tota
l'adolescència.

- Memòria declarativa semàntica a llarg termini. Aquella que fa referència als coneixements del món en
general. Evoluciona des de la infància i està estretament relacionada amb el desenvolupament del
llenguatge i vocabulari.

Així doncs, el record d'aquesta situació es veurà influenciat per diferents factors. Com que teniem 7 anys,
la nostra memòria declarativa episòdica a llarg termini, ja estava millorant, per tant recordarem part
d'aquell dia. En funció de les vivències que vam tenir (positivies o negatives), recordarem amb més o
menys detall el que va succeir. Per últim, cal esmentar que hi haurà coses que ens costarà recordar degut
a que la memòria declarativa semàntica a llarg termini amb 7 anys encara esta poc desenvolupada. Per
tant, no vam poder dotar de significat semàntic molts dels estímuls captats aquell día.

4. L'exactitud d'un testimoni es veu condicionat per diferents factors. Una de les variables que afecta
directament és l'atenció que hi posa el subjecte en el moment del fet. Si el subjecte ha posat l'atenció,
en aquest cas en el fons de la imatge, el record de la imatge en si tendirà a ser molt més pobre. És el que
es coneix com efecte de focalització.

Un altre element important és el grau d'activació emocional que el fet en si desperta en l'individu. Tot i
que no tenim una resposta clara sobre aquest fenòmen, l'estrés és un determinant directe en el record
posterior d'un testimoni. Si una situació que hem viscut ens ha causat molt estrés, aquesta ens serà
difícil d'oblidar, i vindrà donada per una càrrega negativa del record.

Per últim, un altre factor directe són els estereotips previs que té la persona sobre un fet concret.

El model atencional que millor explicaria aquest experiment seria el model d'atenuació de Treisman.

Aquest model és una modificació del proposat primerament per Broadbent, el qual presenta un filtre
"tot o res", el qual s'encarrega de deixar passar o no la informació. Treisman proposa una atenuació de
la informació. Així doncs, malgrat el nostre focus d'atenció (en aquest cas el fons de la imatge), si la
informació atenuada manté una relació amb les expectatives del subjecte, aquesta passarà igualment a
ser conscient. En canvi, si la resta d'informació no és rellevant per la resta del subjecte, aquesta s'atenua,
per tal de no carregar els nivells de processament.

Així doncs, els subjectes que es fixen en el fons de la imatge, atenuen la informació de la imatge
negativa, i si aquesta no es relaciona amb experiències o expectatives prèvies de l'individu,
majoritàriament no serà recordada amb exactitud, i per tant la càrrega negativa disminuirà.

5. Freud defensava que la major part de l'oblit es produeix com a conseqüència de la repressió. És a dir,
que si aquell record produeix uns nivells d'ansietat molt elevats, queda apartat al subconscient,
semblant així que no el recordem. Tot i que Freud assenyala aquest fenomen com quelcom associat al
subconscient, el subjecte també pot fer un esforç per tal de traslladar aquell record del conscient a
l'inconscient. En aquest procés doncs, entraria una força de repulsió del coscient cap a l'inconscient
(induida per el subjecte), i una força d'atracció que intenta eliminar de l'insconscient allò que ha estat
reprimit.

Tot i que la teoria de Freud és complicada de demostrar, podríem trobar la seva analogía en els dos
articles sobre els quals hem treballat aquesta PAC.

Per una banda, en el primer article, els pares faríen d'aquesta primera força que intenta modificar el
record negatiu en record positiu. Així doncs, aquest repàs del record ajudarà als nens a modificar el
context i poder tenir una connotació positiva.

En el segon cas, el mateix subjecte és el que faria aquesta tasca, ja que aquelles imatges a les que ell
otorgui una connotació negativa, serà més fàcil que siguin conduides cap a l'insconscient.

Tot i així, penso que aquest enfocament també té una part perillosa. És important que els records es
repassin constantment, ja que correm el perill de que el nostre subconscient porti una càrrega negativa
del record la qual no hem oblidat, i ens fa actuar de determinades maneres en algunes situacions. Així
doncs, en els dos casos, seria important analitzar quina quantitat de record està encara al nostre
subconscient, ja que aixó marcarà la nostra identitat i la nostra manera de fer en un futur.