Emma Raventós1r pedagogia UAB, PEE

TEMA 8: ADULTESA

Perspectiva del cicle vital

Inicis → Fins els anys 80 es considerava que el cicle vital tenia les següents etapes:

- Evolució: entre 0 i 11 anys aproximadament.

- Estabilitat: adolescència i primera adultesa→ maduresa
- Involució: adultesa i vellesa → contrari evolució

Actualitat → des dels anys 90 l’adultesa es considera a tots els processos adaptatius:

- Plasticitat
- Resiliència
- Adaptació
- Canvi

Es posa l’èmfasi en les relacions entre:

- Intel·ligència: comprensió d’un mateix i dels altres, màx. desenvolupament cognitiu

- Personalitat i identitat: màxim d’ajustades possible

- Socialització: replantejament de la vida, etapa de canvis i adaptació

Adultesa: Etapa evolutiva entre els 20 - 25 i 60 anys: més àmplia del desenvolupament vital
d’una persona → plenitud i satisfacció del desenvolupament biològic i psíquic.

Etapes:

- Adultesa jove o primerenca (dels 20/25 als 35/40 anys): màxima expressió de
veritat cognitiva.

- Adultesa mitjana (dels 35/40 als 60): crisi dels 40, crisi d’experiència o de realisme
→ replantejament de la vida, noves decisions → indicadors de maternitat i paternitat

- Adultesa tardana o vellesa inicial (a partir dels 60): frontera amb la vellesa

Edat cronològica VS edat psicològica (adaptació): No hi ha concordança entre elles.

ex: persona de 40 anys que es comporta com un adolescent

Adult jove: Període entre els 20/25 i els 35/40 anys

 Emma Raventós1r pedagogia UAB, PEE

Consolidació de la identitat : Les persones ajusten la seva identitat més aviat o més tard
segons: l’autoconcepte, l’autoestima, el nivell sociomètric, l’aferrament...

Inici de la realització del projecte de vida: ja s’ha consolidat l’identitat personal, de grup i
social. ex: formar una família, o esculli ideals no propis de la seva família

Exploració o aprenentatge: Tot això fa que nosaltres explorem i aprenguem de l’entorn.

Crisi experiencial o de realisme: pot arribar una crisi experiencial al final d’aquest període,
la persona es planteja la seva vida i la redefineix.

Crisi psicosocial: Cerca de la intimitat: relacions socials i sexual de qualitat, i si no ho

aconsegueix, aïllament.

Objectius d’aquesta etapa: intimitat, consolidar projecte de vida amb una qualitat laboral i
cognitiva, i tenir salut física i mental.

Crisi experiencial o de realisme

Procés de transició vital degut a situacions traumàtiques o que impactan a la persona
d’alguna manera.
ex: crisis matrimonial, quedar-se a l’atur

Dues reaccions:

- Reafirmació: la persona es fa més forta, es replanteja l’estructura de la seva vida, ja

definida, i decideix continuar així, reconduiex la seva vida.

- Oportunitat per canviar: decideix afrontar un canvi de postura

ex: deixar la parella, reprendre objectius…

Intimitat: Relacionar-se adequadament amb altres, compartir i enriquir les identitats →

genera un intercanvi a nivell afectiu, cognitiu, intel·lectual, social.

Aïllament: Contacte interpersonal reduït o nul → no som reconeguts pels altres, degut a
dificultats de comunicació o d'interacció.
Normalment sorgeix en edats més primerenques, però pot ser que aquest aïllament
esdevingui nou a causa de conductes agressives o passives.

Generativitat: (Adultesa primerenca o mitjana) → genera plenitud

Deixar un llegat (ser productiu): Maternitat i paternitat o altres. ex: escriure llibres

→ Contrari: improductivitat: manca d’acció i compromís, sovint degut a dificultats

en les relacions socioafectives
 Emma Raventós1r pedagogia UAB, PEE

Integritat: Satisfacció i plenitud

→ Contrari: desesperança, fracàs personal…

Manifestacions inadequades: NO generativitat, NO integritat

- Patrons de comportament típics d’edats anteriors: immaduresa, irresponsabilitat,

egocentrisme → Síndrome de Peter Pan. comportaments d’etapa operacional

- Parasitisme emocional: necessitat de constant recolzament afectiu i material, són

dependents. Normalment han tingut:
- Apego insegur o ambivalent
- Estil parental permissiu
- Identitat hipotecada

- Sentiment d’inferioritat: Baixa autoestima → milloren reforçant l’autoconfiança i la

seguretat (resiliència)

- Pol psicopatològic actiu: persona amb estil neuròtic → perpetu mal humor,
agressió, competició persones. Es nota que NO gaudeixen de la vida

- Pol psicopatològic passiu: persona pessimista, poc responsables, escasses

aficions…

Canvis cognitius en l’adultesa → etapa formal i postformal, canvi d’estratègies cognitives i

metacognitives.

Etapes del desenvolupament intel·lectual:

Els canvis cognitius es desenvolupen lentament i són menys predictibles que els dels nens.
MODEL PIAGETIÀ

Model de Warner Schaie: influenciat per Piaget. Etapes:

- Adquisitiva: 0 - 16 anys: infància i adolescència

- D’assoliment: Joventut → pensament formal inicial o adultesa inicial
- Responsable i executiva (25+): assumir majors responsabilitats. Introspecció
- Re-integrativa: Realitzant o realitzat la crisi experiencial, redefinir projectes vitals

Metacognició: Habilitat que permet elaborar processos de revisió, presa de consciència,

planificació, control, avaluació… Mecanisme mental que permet millorar la “manera de fer”

→ Estratègies Metacognitives:
- PLANIFICACIÓ: Gestionar futures possibilitats: variables, hipòtesi…
Decisions abans de la tasca
 Emma Raventós1r pedagogia UAB, PEE

- CONTROL: Revisió durant la tasca. Avaluem el procés

- AVALUACIÓ: Revisió després de la tasca. Avaluem el resultat

Estratègies de regulació:

- Auto (Self): Control personal, decideixo i assumeixo conseqüències

(estratègia adequada → màxima regulació d’un mateix)

- Externa: Necessito ajuda, m’han de dir què fer, NO criteri propi → NO permet
activar habilitats metacognitives.

ANDAMIATGE: primer moment en el que la regulació externa és necessària.

El problema arriba quan la persona no evoluciona i deixa el control en mans del
altres: NO AUTONOMIA

- Lack of (BERMON 1998): Deixar-ho a l’atzar → ABSÈNCIA de REGULACIÓ, ni jo ni

els altres. La persona no té capacitat de reflexió sobre sí mateixa.

TEMA 9: LA VELLESA

Desenvolupament socioafectiu i cognitiu en la vellesa

Actualment → alta esperança de vida, NO vol dir indicadors d’un envelliment més adequat

Resiliència, integritat i satisfacció → autoeficacia per envellir

Valors estètics: prevalen els juvenils → operacions per contrarestar l’envelliment cel·lular.
NO és òptim, SÍ fer esport i, tenir una alimentació variada

Pèrdua dels tabús classics: aspecte d’involució a partir dels 60 → persones grans poden fer
grans avenços
ex: personas grans no fan ús del sexe

Creació de sectors de mercat especialitzats per a persones grans: serveis de guia, curatge
físic i psicològic. In Crescendo → augment demogràfic

Teoria de Erikson → Generativitat i Integritat

Com més alts nivells de saviesa i integritat→ menys desesperació.

En la vellesa, la integritat és necessària: acceptar i assumir les responsabilitats de la vida

passada, de totes les decisions que s’han pres, de les experiències viscudes, i
tranquil·lament acceptar la mort.
 Emma Raventós1r pedagogia UAB, PEE

Si aconseguim integritat en 1a etapa de la vellesa, aconseguim saviesa: saber cognitiu i

socioafectiu → satisfacció personal. (saber adquirit i saber de l’experiència)

Si no aconseguim integritat en aquesta etapa → desesperació i ansietat davant la mort.

NO ajuda a portar uns nivells d’envelliment adequats.

Tipus generativitat:

- Comunal (família): tenir descendència i tenir-ne cura

- Agèntica (laboral): llegat professional. ex. joies joier
- Cultural (filosofia): transmissió de valors i ideals

Etapes de la vellesa:

Sexagenaris (60-69 anys)

Primera fase posterior a la jubilació o disminució d'hores laborals:

- Desenvolupen nous rols: alta activitat → voluntariat, cuidadors de la família...

- Canvis físics: pèrdua de força → adopten una vida més esportista i sexual

- Desenvolupament cognitiu: aparició intel·ligència cristal·litzada:expressió de

creences adquirides al llarg de la vida → permet. fer tasques d'assessorament o
supervisió tant en persones com en institucions. ex: professors emèrits

- Afrontament de la mort dels amics

Septuagenaris (70-79 anys)

Experimentació de:

- Major nombre de pèrdues

- Més malalties

- Separació de les organitzacions formals → vida social més reduïda

- Dieta: equilibrada, medicaments adequats...vida més gratificant

Octogenaris (80-89 anys):

- Debilitat física: són els més dèbils

- 30% octogenaris que viuen sols

 Emma Raventós1r pedagogia UAB, PEE

- Augment demogràfic actual i en el futur → necessitem desplegament d’ajudes a

persones grans

Nonagenaris (90 o més)

- Problemes de salut poden agreujar-se

- No tenen tantes obligacions → gaudir de la capacitat creativa

- Si les crisis anteriors han estat resoltes de manera satisfactòria → etapa serena i
gratificant. Agraïts d’estar vius

- CURIOSITAT: tenen més salut física, motora, socioafectiva i cognitiva que les
persones septagenàries perquè han sobreviscut malalties mortals

TEMA 10: L’AFRONTAMENT DE LA MORT

1) Introducció

Sempre hi ha hagut diferents reflexions profundes sobre la mort, moltes d’elles des d’una
perspectiva religiosa, filosòfica, o, més actualment, científica. Però, en les societats
industrialitzades avançades, s’ha desenvolupat una incapacitat d’acceptar la mort sense
temor a ella, i es tracta com un tema tabú. Ocultem la mort, i això ens duu a l’engany,
perquè moltes vegades considerem que, quan una persona està apunt de morir, és millor
que no ho sàpiga. Pensem que la BONA MORT és la MORT REPENTINA. Vivim en una
societat TANATOFÒBICA, d’aquí que quan algú mor, diem que aquella persona “ha marxat”.

Amb aquesta actitud de negació davant la mort, ens endinsem a un RETROPROCÉS

EVOLUTIU o RETROPROGRÉS, perquè d’aquesta manera l’afrontament de la mort es fa
més dur i difícil.

Actituds antagòniques davant la mort:

- TANATOFÒBIA: por i negació de la mort

- TANATOFÍLIA: desig malaltís de morir

Actituds intermitges davant la mort:

- Afrontament de la mort PREFÒBIC i OBSESSIU (pensar constantment en la mort)

- Afrontament de la mort RACIONAL (la més saludable)

2) Canvis socioculturals
 Emma Raventós1r pedagogia UAB, PEE

En la història de les societats occidentals podem distingir dos moments en els que
s’afronta la mort de maneras molt diferents: l’abans i el després de la
INSTITUCIONALITZACIÓ HOSPITALÀRIA cap a la dècada de 1930.

En el primer moment, la mort és considerada com una part natural de la vida, i per tant
no hi ha temor. I en el segon moment, quan es desenvolupen i s'estenen les estructures
hospitalàries, en el que l’HOSPITAL és un lloc reservat a morir.

En altres èpoques de la història, com ara la grècia clàssica o l’edat mitjana, la mort es
tractava com quelcom assumible i lògic. La mort formava part de l’existència i del procés
vital. A l’edat mitjana, per exemple, la mort d’una persona era un acte solemne i públic,
tothom n’era coneixedor. Com deia Petrarca: “un bon morir tota una vida honora”. Avui en
dia, en canvi, la institució hospitalària fa de la mort una cosa clandestina.

Fins a meitats del segle XX, les persones morien a casa seva, i els nens ho veien, de
manera que ho concebien com una cosa natura, com la part final de la vida. Actulment, hem
substituït els velatoris que hi havia a les cases pels tanatoris, perquè hem allunyat de
nosaltres tot el que té a veure amb la mort. No ens adonem de que, com diu l’antropòloga
María Cáteres: “la mort forma part de la vida”, i no tenir-ho en compte és absurd perquè la
vida no es pot entendre sense la mort.

l’actitud cultural de rebutjar la idea de la mort, ha influenciat també en els esquemes

biomèdics, i a les persones que treballen en medicina o sanitat. Abans de la
institucionalització hospitalària, la vida es definia com: el CONJUNT DE FUNCIONS QUE
ENS ARRASTREN FINS A LA MORT. Actualment, aquesta definició s’ha reformulat de la
següent manera: CONJUNT DE FUNCIONS QUE ES RESISTEIXEN A LA MORT.

Com deiem abans, la negació de la mort ens duu a un estat de RETROPROGRÈS, i això ho
veiem clarament quan intentem mantenir amb vida, gràcies a les noves tecnologies, a
persones que a partir d’ara viuran com vegetals. Perquè en aquest moment preferim una
vida cruel abans que la mort?
A més, als malalts que estan a punt de morir sovint se’ls tracta com a nens, i se’ls hi exigeix
submissió i dependència, no se’ls deixa capacitat de decisió, de manera que només tenen
dues opcions:
- O no saben que estan a punt de morir
- O bé, han de fer veure que no ho saben

La DIGNITAT, tal i com l’entenem avui en dia, es basa en la DISCRECIÓ → la mort d’algú
no ha de cridar l’atenció, ha de ser silenciosa, que és el que coneixem com una MORT
DOLÇA.

2.1) Les claus del canvi

Els punts més importants per entendre aquest RETROPROGRÉS:

 Emma Raventós1r pedagogia UAB, PEE

a) Una menor tolerància a la frustració

Volem evitar les frustracions, i pensem que la mort és un motiu per a frustrar-nos, de
manera que la neguem, fem veure que no existeix, i això fomenta la por a aquesta.

b) L’augment de l’esperança de vida

Com que no veiem tantes morts properes, “pensem” que només moren “els altres”. Això
provoca un deliri estès d'immortalitat, que fa que fins i tot haguem apartat els cementiris dels
centres urbans → no sentim la mort a prop.

c) El culte a la joventut
El que està ben vist dins la societat, és allò que és jove i modern. Els referents que tenim
compleixen els estàndards de bellesa estereotipics, i per tant són joves → la vellesa i la
mort són “de mal gust”.

d) Una menor mortalitat aparent

Hem allunyat la mort de la vida quotidiana, ja no es veuen enterraments al mig del carrer, i
les persones ja no moren a casa → ens resulta difícil creure l’elevat nombre de persones
que moren al dia en tot el món: 500.000.

e) Menys trascendentalitat i espiritualitat en l’home mig

S’ha demostrat en diversos estudis científics que les creences religioses o espirituals en
relació a la mort, tenen un valor amortiguador, i per això ajuden a dur un afrontament de la
mort més saludable. En les societats occidentals actuals s’ha perdut en gran mesura
aquesta espiritualitat, així que hem desenvolupat més temor a la mort.

f) Una menor preparació o educació per la mort

Ens sentim indefensos davant la mort, en part perquè no tenim exemples a seguir, però
sobretot perquè ningú ens ensenya a afrontar la mort.

3) Ansietat i por davant de la mort:

L'ansietat i la por són les respostes més associades a la mort en la nostra cultura. Aquestes
apareixen amb major o menor pes, en relació si es tracta d’una mort pròpia o dels altres.
Amb la descripció de l’ansietat i la por davant la mort, s’ha trobat quatre components
principals:
- Reaccions cognoscitives i afectives davant la mort
- Canvis físics reals i/o imaginaris que són provocats per la mort o malalties greus
- El tenir noció del pas del temps
- El dolor o l’estrés, real i/o anticipat, que provoca la malaltia crònica i amb les pors
personals associats.
Per una banda, l’ansietat davant la mort està molt relacionada amb la història personal i
cultural.
 Emma Raventós1r pedagogia UAB, PEE

3.1) Davant la mort, etapes:

A la última etapa de la vida la por és evident d’aquestes maneres:

- Por al procés d’agonia: la majoria dels malalts terminals es plantegen dubtes i
s’angoixen per si el fet de morir els implicarà sofriments físics o psíquics
- Por a perdre el control de la situació: el procés terminal torna al pacient cada vegada
més depenent dels altres, fins arribar a perdre el control d’ell mateix, tenint por de
que totes les decisions sobre ell les decideixin els altres.
- Por al que passarà després de la seva mort: és preocupen molt pels seus, volen
saber que els hi passarà.
- Por a la por dels altres
- Por a l'aïllament i a la soledat: molta por a estar sols quan els toqui morir
- Por a lo desconegut: Què passa després de la mort?
- Por a que la vida que s’hagi tingut no hagi tingut significat

La suma de tots aquestes pors es tradueix amb sofriment, que es un dolor psicològic.

Berger i Hortolá ens parlen de tres fases caracteritzades.

- Regressió: com pèrdua d’independència i llibertat, pèrdua d’identitat pròpia…
melancolia, depressió, agressivitat i culpa.
- Replegament sobre ell mateix: amb aïllament i pèrdua del “self”
- Ansietat: tan recreativa com endògena

Per una altra banda KÜBLER-ROSS ens presenta les cinc fases de negació/aïllament, furia,
pacte o negació amb Déu, depressió i acceptació final, si s’han superat les anteriors fases.
Per últim Pattison ens indica que quan ens trobem amb el període de trajectoria real de la
mort, després de la presa de contacte de la mateixa, es passen tres fases clíniques:
- una crisis aguda, quan es té el coneixement de que la malaltia és terminal
- una fase de viure/morir crònic, amb ansietat intensa (mort en vida)
- la fase terminal, quan tot es va apagant juntament amb les senyals de debilitat que
van apareixent.

3.2) Davant la mort de l’altre. Etapes de dol:

Aquest procés terminal també genera ansietat i canvis actitudinals amb la família, amics…
es fiquen amb marxa certes estratègies defensives:

- Eludir el problema de la cura del malalt traslladant-lo a un hospital i no afrontant la

convivència quotidiana amb ell.
- Un altre mecanisme defensiu és el conegut “pacte de conspiració del Silenci” evitant
aludir a la gravetat de la malaltia i a la mort el qual es tradueix amb un major
aïllament del pacient.
-
 Emma Raventós1r pedagogia UAB, PEE

Les etapes formulades per Küber-Ross també apareixen a familiars, però no al mateix
temps que al pacient terminal.
1) Embotiment mental: caracteritzat per la presència de conductes automàtiques i per
la incapacitat d’acceptar la realitat.
2) Anhel i recerca del referent perdut: normalment apareixen sentiments d’injusticia,
depressió i culpa.
3) Desorganització i desesperació: apareix una tendència a abandonar-se i a trencar
els esquemes de l’estil de vida personal.
4) Reorganització: quan es van superant les fases sorgeix l’afrontament i es reorganitza
la pròpia existència. Però si no s’arriba amb aquesta fase, el dol es cronifica de
forma patològica (quan superar un any).

3.3) A nens i adolescents:

- A l’infància aquestes actituds estan en funció del nivell de comprensió dels

conceptes envers la mort (“està malalt i morirà”, “morirà”....) així fins als dos anys.
Als 3-4 anys comença a sortir la por a la mort.
- A la infantesa normalment es desenvolupament jocs per controlar la por. També pot
produir-se canvis de conducta davant la mort de familiars tal com: la desobediencia,
agressivitat, mal rendiment escolar i accentuar el tema de la mort, a vegades
associat al fet de dormir.
Dels 5 als 10 anys la por a la mort disminueix ja que es creu que “està al cel”.
- A la preadolescencia i adolescencia és difícil establir pautes fixes, encara que ja es
comença a establir la por a la mort relacionat amb el procés terminal (dolor,
sofriment, soledat)

3.4) Mesuració de l’ansietat/por davant de la mort:

La mesura de les actituds cap a la mort es poden provocar gràcies a diversos procediments:
entrevistes semiestructurades, tècniques projectives i escales o qüestionaris (escala de por
a la mort de Boyar, la escala de por a la mort de Collet/Lester, l’escala d’actituds davant la
mort de Lester, l'índex de por de Kreiger Epsteing i Leitner i sobre tot, l’escala d’ansietat
davant de la mort (DAS)de Templer.
Aquesta ansietat està formada per quatre components.
1) Preocupació per les reaccions intel·lectuals i emocionals davant la mort
2) Preocupació pel canvi físic
3) Adonar-se’n i preocupar-se pel pas del temps
4) Preocupació pel dolor i l’estrès que acompanya a la malaltia i a la mort

4) Actituds dels professionals sanitaris davant la mort:

a) No voler esmentar la mateixa mort i tampoc les patologies o mals que creiem que
l’atrauen. Així és crea un ritual d'hipocresia i d’ocultació que amaga la veritat al
pacient sobre el seu estat terminal.
b) No mirar cara a cara al malalt , per tant, evitar el seu contacte.
 Emma Raventós1r pedagogia UAB, PEE

c) Augment de l’atenció tecnològica i del encariment terapèutic

Així, una FORMACIÓ ADEQUADA hauria de fomentar les actituds més adequades cap al
malalt terminal, que haurien de ser:
1) prendre consciència de les seves necessitats fisiològiques, sobretot amb tot el
referent al alivi del dolor físic i psíquic.
2) desenvolupar habilitats i actituds d’observació i escoltar per poder identificar
adequadament les seves necessitats específiques.
3) atendre adequadament les necessitats espirituals i religioses del pacient
4) facilitar i disposar de les millors condicions possibles de l’entorn, que facin més
còmode i acollidor l’habitacle del malalt, tant per ell com pels seus familiars.