LA-PLACA-DEL-DIAMANT-RESUM-PER-C...

samuelp22

Lengua Valenciana y Literatura II

1º Prueba de Acceso a la Universidad

PAU Comunidad Valenciana

Reservados todos los derechos.

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
 La Plaça del Diamant, Mercè Rodoreda Resum per capítols
Capítol 1

Natàlia està treballant a la pastisseria quan arriba la seva amiga Julieta, vestida tota de blanc, animant-la a que vagi a ballar a la
plaça del Diamant. Hi haurà sorteig de cafeteres i d’un ram. Finalment, la Natàlia es deixa emportar. A la plaça hi ha els músics
i hi ha unes garlandes de colors a sobre. Natàlia recorda la seva mare, morta fa anys, i el seu pare, que s'ha casat amb una altra.
Natàlia viu amb tots dos. Sent que una cinta del vestit li estreny amb dolor la cintura. De sobte, se li acosta un noi, amb ulls de
mico, per convidar-la a ballar, però ella posa con excusa que no sap i que té nuvi. Al final, i amb l'ambient alegre del ball,
accepta. Balla, i recorda la mare, el pare, la cintura, i el nuvi, que és cuiner. “És igual”, diu el noi, li assegura que en un any
seran matrimoni. Acabada la música ja, la Natàlia comença a córrer, però el noi va darrere d'ella, no l'anomena Natàlia sinó
Colometa, fins que la maleïda cinta que l'apreta es trenca i les enagües se'n van a terra.

Capítol 2

Natàlia ha quedat amb Quimet junt al Parc Güell. Un nen passa amb armes de joguina, i un jove des d'una finestra convida la
Natalia a fer la migdiada amb ell. S'amaga, avergonyida, i també amoïnada, ja que és la primera vegada que queda amb el
Quimet, que arriba una hora tarda. Natàlia no li diu res, és la primera vegada.

Entren al parc Güell, s'asseuen en un banc. Natàlia vol dir a en Quimet que ha trencat amb Pere, el nuvi amb qui estava
compromesa. Pensa que ha actuat malament amb el Pere. Mentre en Quimet la sermoneja dient que quan estiguin casats, ha
d'estar d'acord amb ell. Perquè, segons diu, ell sap, i ella no. I a més treu a la llum, una vegada i una altra, una tal pobre Maria.
Ha començat a buscar pis, i com que és ebenista, farà uns mobles extraordinaris. Parla i parla, i de mentres avança el
capvespre. Es besen, i després més... Fins que tanquen el parc i surten als carrers, vol Natàlia dir-li allò de Pere, però al final
res. Donen voltes pels carrers. Es fa de nit.

Capítol 3

Un dia en Quimet agafa per sorpresa en una cantonada la Natàlia i li deixa anar que no treballi més a la pastisseria, que ha vist
des de fora com l'amo li mirava el cul. Li agafa un gran atac de gelosia, injustificat, perquè Natalia assegura que l'home només
s'ocupa del seu negoci. Natalia l'amenaça de trucar a un guàrdia, sent haver trencat amb Pere, que era més bo que el pa.
Enfadada, està tres setmanes sense veure Quimet.

Aquest apareix més suau que la seda, que si la pobra Maria una altra vegada, i passegen, veuen aparadors on en Quimet li diu
que li comprés coses i més coses. Li presenta a la seva mare, amb qui no viu per portar-se malament. La mare viu sola en una
casa plena de llaços, llaç aquí i llaç allà. Natàlia parla amb ella, que li agrada la feina de pastissera, sobretot fer llaços. Abans
d'anar-se'n, regala a la Natàlia uns rosaris. Quimet mostra força indiferència, és un simple tràmit. A la sortida, diu a Natàlia que
es comprarà una moto, per recórrer el país amb ella.

Es troben amb Cintet, amic de Quimet. Cintet els informa d'un pis en venda que coneix. Després de descriure’l, el Quimet li
demana que no el deixi escapar. I a veure si sap una moto, a través del garatge del seu oncle. Coses d'homes, de les quals
Natàlia no entén. La seva mare mai no li va parlar dels homes. De fet, els seus pares mai no es parlaven i vivien aliens l'un a
l'altre, i així va créixer la Natàlia. Va a casa i guarda els rosaris.

Capítol 4

Natàlia parla amb l'Enriqueta, venedora de menjar al carrer, a la galeria de casa seva. Veu amb bons ulls que es casi. És una
dona molt neta i ben vestida. Li diuen que el Quimet li convé més, té negoci i sembla més espavilat que el Pere. Va amb ella a
comprar la tela del vestit de núvia.

Va amb Quimet al pis. Estava abandonat, hi ha paneroles. El Quimet vol cuina nova i decideix els papers pintats. Diumenge
van una altra vegada, amb Cintet i Mateu, a començar l'obra i treure el paper vell. Però en Quimet s'escapoleix a l'estona,
Cintet avisa la Natàlia que és un gandul, i així és. No apareix fins tard, amb una excusa barata.

Als dies, comença una altra vegada amb la gelosia cap al pastisser. I després que l'ha vist amb Pere al carrer, cosa que era

Descargado por Borja Samuel Pomar Diáz (s.pomar.diaz@pmaria-ontinyent.org)

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-9259940

Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
 mentida, però insisteix tant, que a la fina Natàlia accepta demanar-li perdó i arriba fins i tot a creure que és cert. Van un
diumenge al pis. Acaben la cuina i el Quimet abraça Mateu pel favor, per ajudar-los. Tots van junts a dinar. Parlen de l'anell de
casament, Mateu el pot aconseguir barat.

Capítol 5

És vigília Diumenge de Rams. El pare de la Natàlia li pregunta a casa quan serà el casament. Natàlia no ho sap, estan encara
treballant al pis que llogaran. El pare li diu que convidi el Quimet a dinar, invitació que el Quimet rebutja, després de trobar-se
amb ell al carrer, per la falta d’nterès que mostra el seu pare. Diumenge, es troben amb Mateu i la seva petita filla al carrer, la

Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
gent porta palmells, com és tradició aquell dia. Dinaran a casa de la mare de Quimet, on hi ha a més una veïna que ha discutit
amb el marit. Quimet inicia una discussió amb la seva mare perquè el menjar no té prou sal, treu a la llum el dimoni de forma
absurda i després irat deixa sense menjar les postres.

Al diumenge següent van a menjar a casa de la Natàlia , però surten aviat a passejar. Van al pis a treballar-hi. Mateu és allà. Hi
ha una taca al paper que han posat nou, i acudeix el propietari veí per veure-la. S'inicia una discussió, també absurda, sobre qui
s'ha de fer càrrec. Finalment la parella passejarà, però el Quimet té feina amb clients i la Natàlia es queda sola. Els homes la
miren i li tiren floretes desagradables. Arran d'això, la Natàlia està extraviada, no sap per què és al món.

Capítol 6

Quimet porta a Natalia on el mossèn Joan, el conegut capellà que els casarà. Però abans d'això, el Quimet li exigeix que es
comprometi a pagar la meitat del lloguer. A Natàlia no li sembla gaire normal, però al final el seu pare, que és qui li administra
els diners, accepta aquesta condició. Ja amb mossèn Joan, Quimet li adverteix que no es pren gaire seriosament el matrimoni, i
per tant tampoc el casament. El capellà li adverteix que el matrimoni és una cosa molt seriosa, per a tota la vida, i com a tal ha
de ser celebrat, amb vestit de núvia blanc i tal. El Quimet accepta, per respecte.

Arriba el casament. Natàlia ha portat el llit de llautó al pis de casats i han rebut diversos regals per moblar la casa. Al casament
van tots els coneguts, Mateu, Cintety la seva família,... El sermó del capellà va ser sobre el paradís, i Adam i Eva. Després es
faran fotos d'estudi, mentre els convidats es dirigeixen al banquet, a Montjuïc. Els nuvis arriben tard. Comença el banquet, ja
s'han acabat les anxoves i les olives. “Que maleducats!”, diu el Quimet. Però al final mengen molt bé. Comença el ball, Natàlia
balla amb el seu pare, amb Mateu, i després va entrant més i més gent que va al voltant, encara que no coneixen la núvia.
L'ambient és de festivitat absoluta. Fins i tot el cambrer demana un ball a Natàlia, és el seu costum amb totes les núvies.
Natàlia està alegre i feliç, sent que s'acabi el dia.

Capítol 7

Han passat dos mesos des del casament i el Quimet i la Natàlia ja estan instal·lats a la casa. La convivència és harmoniosa,
juganera fins i tot. La parella juga al fet i amagar a casa. Natàlia fa compres desenfadadament. Quimet fa una feina especial per
mediació de Cintet i amb els diners es compra una moto de segona mà amb què surten d'excursió. Quimet condueix la moto a
tota velocitat i Natàlia passa por freqüentment. Un dia van anar d'excursió per la costa, i la Natàlia va començar a sagnar pel
nas. El cambrer la va acompanyar al bany a tallar l'hemorràgia. Quimet es va enfadar per això, i va començar, com sempre que
s'alterava o emocionava, dient “pobre Maria”. o "si Maria estigués...". A Natàlia ja fins i tot l'obsessiona la misteriosa Maria.

La mare d’en Quimet no fa res més que preguntar si s'ha quedat embarassada. Fan l'amor els diumenges, “per fer un nen”. Un
dia van anar a casa del Quimet a dinar, i com que la Natàlia no va voler menjar gaire, la marela va fer tombar i va posar l'oïda
al ventre, a veure si estava prenyada. Doncs no. En Quimet es resigna. Diu que no és culpa seva.

Un altre dia, Natàlia va a la botiga-taller de fusteria d’en Quimet. Proposa ajudar el marit a la neteja. “Que no enredi”, li
contesta en Quimet. Li presenta el seu aprenent, l’Andreuet.

Capítol 8
Quimet s'ha afanyat a fabricar un balancí especial per ell. Demana a Natàlia que la cuidi especialment. S’ho explica Enriqueta,
que diu que millor que s'entretingui en això que amb la moto. I que compte amb la seva mare, que sembla ximple amb els
llaços, però que això és per enganyar. Els diumenges a la tarda feien l'amor. Ella aquella tarda veia les estrelles de mal.

Descargado por Borja Samuel Pomar Diáz (s.pomar.diaz@pmaria-ontinyent.org)

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-9259940

si lees esto me debes un besito

Lengua Valenciana y Literatu...
Banco de apuntes de la
 Enriqueta està interessada en la nit de noces, que li expliqui diu. Natàlia li explica que nit de noces no, que van tenir una
setmana de noces, quin horror, el Quimet va comprar menjar per a una setmana i que la va tancar a casa per estar al llit sense
parar. Ella, avergonyida al principi, no gosava ni despullar-se. Es va despullar ell primer, tenia un cos bonic. De petita li van
explicar que les dones casades morien partides, de la violència amb què els homes practicaven el sexe. Li ho va explicar a en
Quimet i va riure. Enriqueta li va explicar que el seu marit la lligava al llit en creu, perquè ella sempre es volia escapar.

Capítol 9

Una nit, Natàlia, Quimet i Cintet surten a passejar, i a la tornada a casa, s'adonen que no troben la clau. Es tiren la culpa els uns

Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
als altres, Quimet dient que li havia donat a Natàlia Al final, Quimet i Cintet, amb eines del taller, fan un forat a la porta que
després dissimulen i poden entrar-hi. La clau era dins de casa. La veritat és que en Quimet estava nerviós: abans de la festa
major un client li havia regatejat una reparació, i estava de mal humor, la pren contra la Natàlia. Natàlia l'apaivaga, sense fer-li
gaire cas. A la tarda arriba la mare de Quimet i pregunta si s'hi porta bé. S'arreglen. En Quimet l'interroga sobre allò que han
parlat. L'obliga que li faci massatges a tot el cos pel dolor.

Un dia Natàlia es troba amb Pere al carrer, Pere està enfonsat, sol. Parlen una mica. Natàlia sent una tristesa infinita. De
tornada casa, li comenta a en Quimet que s'ha trobat amb en Pere. En Quimet mostra una indiferència total.

Capítol 10

La Natàlia està embarassada. La mare de Quimet li explica una malifeta que van fer Quimet i Cintet quan eren petits amb flors
que ella havia plantat. Els nens també fan patir, diu. Enriqueta li prevé profusament contra els desitjos. La llevadora els
recomana aire lliure i banys. Fent-li cas, van a la platja. Ja té el ventre gran. Natàlia passa bonics moments a la platja,
bocabadada davant del mar i el cel. A la tornada van amb moto, fent esses i ràpid. Natàlia es creu morir, però el Quimet diu que
el nen naixerà així amb alta capacitat per al motociclisme. El pare de Natàlia s'enriqueix perquè en ser Natàlia filla perdrà el
seu cognom. Voldria decidir almenys el nom. Natàlia ho explica a Quimet: “ni pensar”, diu. A la Natàlia li entra la mania de
netejar, en Quimet està nerviós, dorm malament i té somnis rars, que li cauen les dents. Natàlia sol anar a passejar amb Quimet,
està inflamada, sent que alguna cosa li està insuflant aire. Pensa que si la deixessin anar sortiria flotant per l'aire. I en una
d’aquestes, la primera queixa. Ja ve el nen.

Capítol 11

Natàlia mai no va pensar que cridaria tant. Va fer tanta força que gairebé va ofegar el nen i va trencar una columna del llit. I
finalment va néixer, un nen. 4 quilets, però de seguida va començar a aprimar-se, no volia la llet de Natàlia, que només tenia
llet en un pit. El nen plorava a més no parar. Tots pensaven que moriria. En Quimet estava en un senseviure, no podia suportar
els plors, i van traslladar el nadó a una altra habitació. La llevadora va ensenyar a Natàlia com agafar el nen. A poc a poc el nen
comença a prendre el biberó i a la Natàlia se li cura el pit esquerdat de tanta llet.

Capítol 12

La mare de Quimet cuida el nadó, l'Antoni, els dilluns. D'aquesta manera Natàlia pot fer la bugada gran. De totes maneres a
Quimet no li agrada que la seva mare tingui cura del nen. Segueix queixant-se de la cama, Natàlia ho explica a Enriqueta, que
no s'ho creu. A les tardes Natàlia sol anar amb el nen a passejar i es para als aparadors de les botigues de nines, que observa
amb atenció.

Natàlia recull un colom ferit a la finestra i el cura. Quimet proposa que se’l quedin, per distreure el nen. El ficaran en una gàbia
amb forma de casa. Els amics d’en Quimet van a casa: Mateu diu que millor matar-lo, Cintet, que serà d'algú del veïnatge.
Quimet pensa en portar un colom femella per aparellar-los. Però malgrat portar fins a tres coloms, no fan cries.

Els comenten que preparin ortigues per als coloms, que així agafen força. I tots parlen i parlen sobre els coloms. I Natàlia ho
recordarà, això, i que a més Quimet va comprar un embut aquells dies, que va dir que calia tractar amb cura.

Descargado por Borja Samuel Pomar Diáz (s.pomar.diaz@pmaria-ontinyent.org)

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-9259940

si lees esto me debes un besito

 Capítol 13

Quimet fabrica a casa una casa per als coloms, amb l'ajuda de Cintet. A les golfes fan una finestra per on surtin els coloms. A
Natàlia li fan treure totes les seves coses d'allà, el cistell de roba, cadires, pinces,... De pintar la casa dels coloms s'encarrega la
Natàlia. Quan finalment porten els coloms, aquests surten tímidament, però aviat s'hi acostumen. Després porten una altra
parella de coloms, i després una altra més.

Capítol 14

Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
Natàlia explica com sol anar al mercat, bulliciós. Tramvies i escombraries fora, i després els musclos, les triperes que venen les
immudes despulles, la seva pescadora i la seva verdulera. I així, en aquell anar i venir, arriba la República. Quimet entusiasmat.
Però sobretot, l'aire fresc que es respira, que mai més no ho ha tornat a respirar la Natàlia. Mateu està cada vegada més
enamorat de Griselda, fins a embogir. De fet gairebé es desmaia quan es va quedar sol amb ella després de casar-se. S'ho ha de
prendre amb tranquil·litat, li diuen. Natàlia sent fins a pena. Quimet parla sobre els coloms, que són com les persones. Cintet
els obre la porta perquè sortissin, i volen, però després tornen. Encara sort, per a Quimet. I així fan des de llavors, per a disgust
de Natàlia , que no pot estendre la roba.

Capítol 15

El Quimet porta el nen a la moto, diu que menys balcó i més carretera. El porta en un bressol de fusta que adossa a la moto.
Natàlia tem per la seva vida. Però després sempre tornen, sans i estalvis. Quan el nen té any i mig, Natàlia queda una altra
vegada embarassada. Natàlia té un embaràs difícil, amb la por a més de Quimet i els seus viatges amb el nen. El part és difícil i
la Natàlia està en perill de mort, sagna molt. Posen a la nena el nom de la Rita.

El seu germà Antoni de seguida agafa gelosia i la pega, i la Natàlia enganxa al nen. Griselda i Mateu van a veure la nena, tan
mona la nena, tan maca Griselda, tan enamorat Mateu. I a Natàlia , a Colometa, li surten ulleres violetes. Ulleres violetes que ja
va tenir a l'embaràs i que no se'n van. Quimet compra al nen una pistola i una porra, perquè doni canya a la seva mare, que
protesta perquè porta la nen amb moto. El nen ha après a fer-se el coix, del seu pare amb la cama, sobretot si no vol menjar. És
massa entremaliat. Amb la pistola de joguina dispara a la mare de Quimet, a Enriqueta. Quina peça. I Colometa a tancar-lo.

Capítol 16

En Quimet comença a sentir una mena d'angoixa. Un matí, la Colometa troba una mena de pell de budell al llit. La porta a la
farmàcia i li diuen que és una solitària, un cuc paràsit del sistema digestiu, bastant gran. Li donen una medicina perquè la faci
fora. Ho dirà al marit al taller. En Quimet no vol que se n'assabenti l'aprenent per res del món. Els mana a casa. Quan torna,
està nerviós. Perquè sigui efectiu, cal fer fora el cuc sencer. I al final, avançada la nit fa fora el cuc, llarguíssim. El fiquen en un
pot en alcohol. Cintet i Mateu ve a veure'l i parlen llarg sobre el tema. La botiguera també, el seu avi en va tenir un que li sortia
per la boca i el feia tossir. Un dia el nen agafa el cuc i l'enrosca a la nena. En Quimet es posa furiós. Havien d'haver posat el pot
més alt.

Capítol 17

En Quimet té poca feina al taller. La cosa va malament. Natàlia està encantada amb els nens, són una preciositat. Però passen
gana. Decideix buscar feina. Pregunta a l'Enriqueta, que l'envia a una casa on necessiten una interina. La casa és gran, amb
jardí, pati, galeries. Toca la porta, no obren, li criden que vagi darrere de la casa. Natàlia es fixa en els arbres i molts altres
detalls de la casa. La rep després d'envoltar la casa un home alt, sembla bona persona. És el gendre. La fa entrar a la casa, ve la
sogra i un nen. A la casa hi viu el matrimoni jove, el nen, i els avis materns. El gendre diu que a la casa cal feina cada dia, no
de vegades, i que és bon pagador. Per això, li ofereix un preu per hora de treball reduït, però que en la seva opinió suposarà un
sou segur. Natàlia accepta.

Capítol 18

La senyora, la sogra, li ensenya la casa. Cuina antiga, en desús perquè usen gas, mobles amb corc, miralls picats, vitrines
rajades (la filla va disparar amb una pistola de joguina al vidre). Un bany amb humitat, una banyera enorme, en mal estat, que
cal buidar a mà perquè no desaigua. Un bagul en relleu (i allà tallada una parella, que representa l'eterna qüestió, l'amor). Una

Descargado por Borja Samuel Pomar Diáz (s.pomar.diaz@pmaria-ontinyent.org)

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-9259940

si lees esto me debes un besito

 habitació amb un piano. L'alcova de la senyora i el senyor. L'alcova del nen. El saló, amb un bagul gòtic amb molts detalls.
L'habitació de la filla i el gendre. La filla està descansada, té una malaltia, no se sap quina. Va perdre sang en canviar de lloc
uns testos. La porteta d’entrada al jardí des del carrer, amb un mecanisme complicat d entrada. En fi, un trencaclosques de casa
per a carcoma.

Capítol 19

Quimet pensa a dedicar-se a criar coloms per tirar endavant i segons ell, fer-se rics. Natàlia va a casa d'Enriqueta, a explicar-li
això de la feina. L'Enriqueta li ofereix quedar-se amb els nens al carrer mentre ven, però la Natàlia diu que l'Antoni serà
obedient però que serà difícil que la Rita, la petita, es quedi quieta.

El primer dia de feina és problemàtic. Els nens es queden amb en Quimet, perquè diu que amb l'Enriqueta es poden escapar i
agafar algun cotxe. A la casa es va tallar l'aigua, mentre el gendre intentava arreglar l'avaria, a netejar la pou i vidres, que
s'embrutaven de seguida degut una altra vegada a causa del trànsit. L'aigua segueix sense arribar. Cal pujar galledes del pou. Fa
els llits, però la senyora la interromp perquè posi una targeta a la porta d'avís al lampista per on entrar. Informació sobre
l'enreixat d'una porta: el gendre es va fer passar per contractista que necessitava una mostra i ho va aconseguir de franc (és a
dir, que són uns estafadors). Acaba, li paguen, corrent arriba a casa: Rita adormida, el nen, plorant.

Capítol 20

L'endemà arriba el lampista a la casa, arregla el problmea de l'aigua. Però quan se'n va el gendre no se'n refia i li demana ajuda
a la Natàlia per comprovar el nivell de l'aigua. Són realment rars, el gendre i també la seva família, així ho explica a Quimet.
Al cap de dos dies apareix el gendre amb un ull morat. La sogra li explica que tenen un inquilí en un porxoi que han volgut
pujar-li el lloguer perquè s'han assabentat que guanya molts diners amb uns cavallets que fabrica. El gendre ha anat a dir-ho,
s'han embrancat, i l'inquilí li han llençat un os del plat que estava menjant, per això el blau. Han anat a veure un advocat.

Sona el timbre. Natàlia no sap quin timbre és, de l'embolic d'entrades que hi ha a la casa. Finalment, després d'una bona estona,
els obre. Són una parella més gran, elegants i molt nets, venen per un anunci que han posat els senyors, que volen llogar la
torre, una part de la casa. “Els senyors no volen nens”, diu la Natàlia, però la parella diu que la torre és per al seu fill, que té
tres nens. Se'n van, disgustats clar. Toquen el timbre una altra vegada, és un jove, que es queixa de les voltes que cal fer per
trobar l'entrada. I entre el embolic del timbre, l'entrada i els nens, als senyors els costa moltíssim llogar les cases que tenen.

Natàlia decideix deixar els nens amb l'Enriqueta, la Rita lligada i que no els doni llepolies, que després no mengen. Però
l'Antoni comença a demanar que vol anar a casa. Finalment, els ha de deixar a casa. Els nens agafen el costum de jugar amb les
llavors de garrofa pels coloms. I un dia que en Quimet la va a buscar a la feina li fa comprar quilos de garrofes a la botiga on
ha deixat els encàrrecs de la senyora.

Capítol 21

Natàlia habitualment troba els nens adormits, fins que un dia els troba desperts i amb aspecte d'haver fet alguna malifeta. Un
altre dia, arriba abans per agafar-los in fraganti i veu tots els coloms per la casa i sense rastre dels nens fins que els troba a la
cambra fosca també amb coloms. Coloms per tot arreu. Quimet ho troba divertit, una mena de benedicció o festa. Vol posar
una mena de granja. A la Natàlia li sembla delirant, però el Quimet imposa la seva voluntat i els coloms van envaint la casa.
Van fent colomins (cries de colom) i el Quimet ja pensa a canviar de casa, tancar la botiga, comprar un terreny i fer una casa
amb material de rebuig per seguir amb els ocells, que segons ell serien un negoci rodó.

Ja pensa com dissenyar la casa, amb una torre per als coloms. No deixaria l'ofici d'ebenista, perquè li agrada, però pateix amb
la mala gent que es troba. Faria mobles només per als amics. Però finalment, Enriqueta li explica que el que fa al final és
regalar la majoria dels coloms. El negoci rodó és, doncs, una ruïna. I la Natàlia sense parar de treballar.

Capítol 22

Natàlia no pot més. No fa més que netejar la casa per la merda dels coloms. Només sent els coloms, fins i tot quan va treballar
no sent la senyora, perquè ressonen al seu cap els coloms. La seva bonica casa és ara un desastre, tot fa olor fastigós, pels
coloms, fins i tot ella fa olor de colom. I quan es queixa ella, en Quimet es queixa de la cama. Enriqueta li diu que ella ja hauria

Descargado por Borja Samuel Pomar Diáz (s.pomar.diaz@pmaria-ontinyent.org)

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-9259940

Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
 acabat amb tot, que ha de fer pastar fang el marit. La mare de Quimet visita la casa, perquè els nens quan la visiten no parlen
més que dels coloms com si fossin germanets, i s'espanta. Només se li pot haver acudit al seu fill, diu, mentre veu que els
coloms s'han apoderat de tota la casa. Natàlia la convida a veure els ous.

Capítol 23

A la setmana la mare de Quimet va morir. Van deixar els nens amb l'Enriqueta i van anar a veure-la. Les veïnes s'havien ocupat
del velatori a la mateixa casa. Una corona sense flors li havien posat, així ho volia pel que sembla la mare del Quimet, que deia
que les flors per a les joves. En Quimet es queixa que ara, ell, el seu fill, no li pot posar corona. La veïna li proposa pagar la

Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
que és a mitges. La mare jeu com una figura de cera. Les veïnes expliquen que fa uns dies li havien donat uns mareigs molt
forts, estava espantada. La van ajudar a ficar-se al llit. Ha donat temps a l'extrema unció. Està descalça, perquè així ho volia,
per si tornava per no fer soroll. L'han endreçat i vestit bé, són les veïnes les que s'han ocupat de tot. Diuen a en Quimet que
l'estimava molt, i als nets, però que li hagués agradat tenir una filla. Quimet ja ho sabia, de petit la seva mare el vestia de petita.
Ja és hora de trucar a la funerària.

Capítol 24

Cintet anima Quimet a participar en les escamots, brigades de soldats de la República. La guerra s'acosta. Colometa intenta
treure aquesta idea a Cintet. El Quimet té una família, una dona i dos fills. No. Natàlia està cansada i necessita que l'ajudin a
casa. Quimet passa del tema, cria coloms per regalar-los, surt amb Cintet, s'emporta el nen, que imita la seva coixesa, llavors
reprendre Colometa per educar els nens com els gitanos.

Un dia ve Mateu. Coneix un home que cria un altre tipus de coloms, però no ho ha explicat a en Quimet. “Millor”, diu Natàlia ,
només faltaven més coloms. I després parla que Griselda treballa de mecanògrafa, que els pares cuiden la nena, i ell ho porta
malament. Es posa a plorar. I la Natàlia s'emociona. Al terrat de la casa, al capvespre, amb el cel vermellós, comença a
entendre la vida.

Capítol 25

Cansada, Natàlia trenca un got a casa dels senyors i els ho fan pagar. Arriba a casa, pega una bufetada al nen, comença a
plorar, la nena també, i al final fins i tot ella mateixa. Quimet arriba i protesta pel drama que hi ha. Vol alegria, agafa els nens
en vol i es consolen. Tot es tranquil·litza. Però Colometa ha decidit que això dels coloms s'ha acabat, no sap com dir-ho, però
s'ha acabat. Ho vol enviar tot a passeig. Comença per molestar en secret els coloms que coven, perquè els abandonin. Després
comença a sacsejar els ous. Els coloms li piquen a les mans. Dorm amb ansietat. La situació es prolonga mesos, però al final,
vist que han deixat de criar, Quimet diu que els coloms no valen per a res.

Capítol 26

Mentre passa això dels coloms, que encara hi són, falla el gas a la ciutat. Escasseja la llet. Quimet ve armat i va tot el dia pel
carrer, com a milicià. És la guerra. A casa dels senyors reben els últims bots del lleter, que demana que li paguin, perquè no sap
si tornarà. L'endemà, la senyora explica a Colometa que han volgut matar el seu marit perquè pensaven que era capellà. Un
milicià li va estar apuntant al carrer, però el marit al final va aconseguir convèncer-lo i va portar el milicià a casa, per
ensenyar-los que tenia família i que no era capellà.

Dos dies després, apareixen a casa dels senyors cinc milicians amb una parella. Pel que sembla, els senyors s'havien quedat
amb una casa de la parella per no haver pagat uns interessos i exemplen ara la seva devolució, amb un paper que ha de signar el
senyor, sota amenaça dels milicians armats. El senyor es resisteix, intenta argumentar, dient que tot ho va fer correctament. La
parella pressiona els milicians. Finalment es porten el senyor i el passegen en un cotxe, sempre sota amenaces, però al final
aconsegueix convèncer els milicians i el deixen anar.

L'endemà un altre incident: els milicians fan un registre a casa dels senyors, denunciats per uns inquilins, que el que busquen
és posar-se a viure a la casa dels senyors, en lloc del garatge que tenen llogat. Se salven pels pèls. El menjar pels coloms
escasseja. Els coloms comencen a marxar.

Descargado por Borja Samuel Pomar Diáz (s.pomar.diaz@pmaria-ontinyent.org)

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-9259940

si lees esto me debes un besito

 Capítol 27

A l'Enriqueta li han destrossat el negoci, i a l'hora ven botons i mitges a terra del carrer. Quimet i Cintet parteixen pel front
d'Aragó. Abans han passat a mossèn Joan a l'altra banda de la frontera. Quimet dóna dues monedes d'or a Colometa de part de
mossèn Joan. Griselda ha deixat Mateu.

El senyor acomiada la Natàlia. No el poden pagar perquè s'han quedat sense llogaters. A més, sap que el Quimet és milicià i no
vol tractar amb ells. Critica els revolucionaris. Diu que al final necessitaran als rics sens dubte. A l'hora de dinar, venen per
sorpresa el Quimet i el Cintet del front. Estan una estona i en Quimet fa un petó als nens que estan dormint. Han de tornar al

Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
capdavant. Darrere seu ve Mateu, trist perquè ha perdut Griselda i la seva nena. La mort al front potser l'alliberarà d'aquesta
pena. Demana un record a Natàlia , i aquesta li dóna una cinta. Està amb els nens, els besa. Confessa a la Natàlia el seu afecte,
més que afecte. Natàlia dissimula, li diu que no perdi l'esperança a Griselda. Se'n va trist, si perden la guerra, estan perduts,
diu. Gràcies a l'Enriqueta, la Natàlia troba feina de netejadora a l'ajuntament.

Capítol 28

Quan arriba de treballar, la Natàlia es tomba al llit i recorda, i tot li sembla que és com abans, quan treballava en aquella bella
pastisseria, amb el seu vestit blanc.

En Quimet arriba del front, porta menjar. Diu que la guerra no és guerra de veritat, que es parlen amigablement amb els de la
trinxera enemiga a crits. Que molts dies no passa res. Diu que la pau s'hi acosta i que tot canviarà. No li agrada en canvi ni la
crema d'esglésies ni els “passeigs” per liquidar la gent. S'endurà dos matalassos per al front. Juga amb els nens. Van on el
botiguer a per corda per enrotllar els matalassos. El botiguer, ja gran, diu que ja se n'aniria a gust amb en Quimet a aquella
guerra que no és guerra. Natàlia explica a Quimet que els coloms se n'han anat, gairebé tots. “No passa res”, diu el Quimet,
“quan s'acabi això, tot canviarà”. Al matí ve un camió a la recerca del Quimet. Cintet no hi és, ha anat a Cartagena a buscar
bitllets.

Capítol 29

Als tres dies d'anar-se'n Quimet, apareix Cintet. Ha fet el viatge a Cartagena per portar bitllets amb avioneta. Li ha portat
menjar: taronges, llet, cafè. Prenen cafè bé a gust. Cintet explica que la guerra és cosa dolenta. Ha canviat molt, pensa la
Natàlia. Li explica també la meravellosa experiència de volar amb avioneta, com se'ls va ficar un ocell a l'avioneta i es va
morir. Parlen sobre Mateu; i Cintet opina que Griselda no és dona per a Mateu, que només li donarà disgustos. Natàlia li
explica que els coloms se n'han anat. Ha tapat la sortida, i el Cinet diu que la pintarà de rosa quan guanyin la guerra.
S'acomiada i la Natàlia es queda pensant, fins que arriba l'Enriqueta amb els nens.

Capítol 30

Es troba amb la Julieta, molt demacrada i vestida de miliciana. Diu que li ha de contar moltes coses. Li avança que van matar
el pastisser al principi de la guerra. Que té xicot. Queden per al diumenge.

Diumenge, Enriqueta ve a buscar els nens. I Natàlia va a buscar Julieta. Julieta li explica que està molt enamorada del seu
xicot, que la vol moltíssim, que van estar una nit junts. Que va ser meravellós, encara que no hi va haver sexe. Abraçats, en una
mansió requisada, en un ambient màgic. I està tan enamorada que té pànic que el matin a la guerra. Natàlia li diu que li hauria
agradat passar una nit així. Però que no fa res més que treballar, fora i a casa. Julieta l'anima, “tot canviarà, cal tenir
esperança”. Com ella, que ja ningú li traurà aquella nit màgica que va passar amb el seu xicot.

Natàlia s’ho explica a Enriqueta, que es posa furiosa. No es pot passar la nit en una casa de gent que potser ha mort, posar-se
els vestits que hi ha per allà i a més acabar robant-los, com va explicar Julieta. I així, amb els nens agafats de la mà, arrencats
d'Enriqueta perquè aquesta els havia donat melmelada, va pel carrer. Amb una pena infinita que li entra.

Descargado por Borja Samuel Pomar Diáz (s.pomar.diaz@pmaria-ontinyent.org)

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-9259940

si lees esto me debes un besito

 Capítol 31

A la ciutat pinten els fanals de blau per evitar els bombardejos. En una, el pare de la Natàlia mor, d'un infart, és a dir, de la por.
La dona del seu pare demana diners a Natàlia per al funeral. Li dona tot el que pot. Recorda com passejava amb el pare de
petita. Només li va poder vetllar una estona per haver d'anar a treballar, i només li va quedar un retrat. La seva dona no la va
tornar a veure.

Quimet ve amb uns milicians, brut, demacrat i desastrat. Té tuberculosi. Porta menjar, encara sort. Les aplomes se n'han anat,
menys una. Si no fos per la guerra, posaria més collarets, diu Quimet. Es queda tres dies. Els nens dormen amb ell la migdiada.

Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
S'acomiada amb una abraçada desesperançada de Natalia.

La senyora Enriqueta diu que la guerra està perduda. I té por de què passarà amb en Quimet. El botiguer diu que no es refia de
ningú, ni d'Enriqueta. Enriqueta diu per la seva banda que el botiguer vol que guanyin els nacionals, per interès propi. Julieta
ve: els vells destorben, els joves només volen viure sanament. Natalia no ha de donar menjar als seus fills. Passen gana. Una
gana atroç. Julieta diu que enviï el nen a una colònia. Serà una boca menys que alimentar. El nen no vol, però finalment pugen
a un camió, per deixar el nen a la colònia.

Capítol 32

Arriben a la colònia, Julieta, Natàlia i el nen. Hi ha un munt de nens més, amb els cabells rapats. Li expliquen a la professora
que no poden donar menjar al nen. La professora pregunta si el nen es vol quedar. Però la Natàlia diu que l'han de deixar. El
nen es resisteix, que l'enganxaran, que es morirà. Natàlia l'intenta convèncer, però al final l’ha de deixar allà per força.
Enriqueta va a veure el nen els diumenges, i sempre diu que està bé. La petita Rita ho porta malament, es torna apàtica.

I un dia van arribar uns milicians. Diuen que Quimet i Cintet han mort, com a homes. Li lliuren el rellotge de Quimet. Natàlia
puja a la terrassa. Només queda un colom, i ja és mort.

Capítol 33

La gent li deia això, que era de suro. I per això podia seguir endavant. En Quimet és mort, però hi pensa com si visqués, pensa
que tornarà, amb el Cintet. I així se sent Natàlia , tot potes enlaire, fora de la realitat. Es posa de dol. Griselda ve a veure-la,
tota maca ella. Es porta bé amb en Mateu. Natàlia diu que té en Toni en una colònia. “Quina cosa més trista, diu Griselda”. I
així és. Quan Julieta el porta d'allà, Natàlia es troba amb un nen trist, callat, als ossos, amb crostes. Julieta porta una mica de
menjar i entre tots tres el devoren.

Arriba l'hivern. Recluten adolescents, vells. Com rates a la ratera. La mort és segura. Comença a vendre coses de casa per
poder menjar. Fa un fred d'espant. La gent se'n va. El botiguer no la saluda. Enriqueta li porta mig enciam. I li explica que han
afusellat Mateu en una plaça. Una tristesa infinita s'apodera de la Natàlia. Es posa blanca.

Ven tot el que li queda, el rellotge de Quimet, llit, matalàs, aparador,... Només li queden les dues monedes que li va donar
mossèn Joan, que són sagrades per a ella. I quan no li queda res, va a casa dels senyors antics. És la única i darrera solució.

Capítol 34

Nerviosa, Natàlia es dirigeix a la casa dels senyors. Sap com obrir la porta, però al final decideix tocar el timbre. Li obre el
senyor, però de seguida és la senyora qui comença a parlar amb ella. Li demana feina. El senyor la sent, i salta indignat: no vol
revolucionaris a casa, només han portat misèria. La senyora li calma. La senyora diu que no tenen diners. Natàlia explica que el
Quimet ha mort. La senyora: tant pitjor, Natàlia és vermella, i això els comprometria. L´acompanya a la sortida. Igual que a
l'anada, a la tornada passa per la botiga dels hules, el botiguer de les arvejas,... Es desmaia. Conscient ja, aconsegueix arribar a
casa sola. Tot i que l'Enriqueta li busca treballs de neteja, no arriba. Els nens estan famèlics i pensa matar-los. Té
al·lucinacions: unes mans l'aixequen a ella i als nens del llit, que han esdevingut ous. Dues dies sense menjar. Fa dies ja que va
vendre les monedes del mosén Joan. Busca l'embut, amb ell vol matar els nens ficant-los aiguafort per la boca i després
suïcidar-se.

Descargado por Borja Samuel Pomar Diáz (s.pomar.diaz@pmaria-ontinyent.org)

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-9259940

si lees esto me debes un besito

 Capítol 35

Però ni tan sols té diners per a l'aiguafort. Tot i així, surt, sense saber per què. Persegueix una senyora gruixuda que porta dues
espelmes i que es para amb un home per posar-se a plorar. Plou. La senyora obre un paraigua. Arriba a una església. Natàlia es
troba amb un noi sense cama, li pregunta pel Quimet. Diu el noi que ell ara té la seva botiga i que li va bé, perquè va fer la
guerra amb els altres. Natàlia li recorda: “és l’aprenent de Quimet”. La senyora fa una almoina a una pobra dona amb nen i
entra a l'església. També Natàlia. Des que es va casar no hi havia entrat. S'admira la bellesa de l'església. Molta gent a dins.
Agenollats. i en això Natalia comença a veure una mena d'al·lucinació, un munt de boletes de llum que pugen per l'interior de
l'església. No està segura que sigui real i tanca els ulls un instant, però després encara hi són. Es van tenyint de vermell i
comença a sentir un cor de veus llunyanes, que criden per acabar pel mal que Déu ha cregut amb la guerra. La senyora a qui ha
seguit Natàlia no està agenollada i les seves mirades es creuen. Natàlia pensa que veu i sent el mateix que ella. Surt de
l'església, encara plou, i corre, vol volar, que no li enganxin les boles vermelles. Tots són morts, pensa. Arriba a casa, frenètica,
ofegant-se i veu el Mateu dient que no hi ha més remei...

Capítol 36

Natàlia surt de casa amb el cistell i l'ampolla per a l'aiguafort. Baixa les escales fixant-se en els seus detalls, els grafits de les
parets, ... Està molt feble, no ha de mirar els llums blaus per si de cas. A sota, una olor de plomes fastigós. Un home rebuscant
a les escombraries. Ha trobat alguna cosa. Ella podria fer el mateix, però perquè, si un tros de pa no treu la gana. Pensa
demanar almoina, com la dona de l'església. Ella demanant, que va treballar a la pastisseria, que sabia llegir i escriure. En fi.
Arriba a la botiga de les garrofes i quan se'n van la resta de clients demana que li ompli l'ampolla d'aiguafort. Simula que busca
monedes al moneder, i que se l'ha oblidat a casa. No importa, diu el botiguer. Un altre dia li pagarà. A veure si segueix
treballant amb els senyors, diu el botiguer. Natàlia, que no. I quan ja ha sortit al carrer, el botiguer ve trucant-la, que torni a la
botiga. I allà, li diu a veure si vol treballar a casa netejant. Que la persona que ho fa ara és molt gran i ho ha deixat. Per
començar demà mateix. Al principi Natàlia es queda estupefacta, i no sap què dir, però assenteix al final. i el botiguer content,
li regala alguns productes. I quan arriba a casa comença a plorar.

Capítol 37
La casa del botiguer està just al costat de la botiga. Hi ha accés directe per una porta amb una cortina de canonets amb un
dibuix d'una japonesa. És una casa senzilla i fosca. El botiguer és molt agradable, es diu Antoni i li pregunta sempre si està
cansada. Netejant, la Natàlia s'apodera de tots els detalls de la casa, que té fins i tot un pati. Ha de tancar bé les portes perquè
entren rates des del pati que mengen el gra dels sacs de la botiga. Li crida l'atenció el llit del botiguer, un llit antic dels seus
avantpassats, sagrada per al botiguer, amb un cobrellit com el que tenia ella. I al costat un paravent per despullar-se darrere.

Capítol 38
De mica en mica va tirant endavant. Sol portar a més menjar de la botiga, retallades qualsevol cosa. Va a casa amb tot i obren
les bosses amb alegria. Els nens s'engreixen alguna cosa. Dormen junts, de vegades a la terrassa, de vegades a casa, amb només
una manta, ja que Colometa va vendre el matalàs. En Quimet ha desaparegut dels seus pensaments, ni els nens en parlen. És el
millor, no podria aguantar aquesta càrrega afegida.

Passa més d'un any i la casa del botiguer ja està com una patena de neteja. El botiguer ja té confiança amb Colometa. Diu que
la coneixia de quan comprava les garrofes pels coloms i el Quimet també, perquè el mirava pels miralls de dins, que utilitza per
vigilar que no li robin. Que el dia que li va proposar de treballar per a ell (el dia de l'aiguafort), ja sabia que li havia passat
alguna de grossa. I Colometa li explica la mort de Quimet. El botiguer diu que també va fer la guerra i que va estar greument
ferit. Li proposa venir diumenge a les tres, per estar junts, ja que suposa que ja no li fa por estar-hi.

Capítol 39
Baixa de casa i a les escales toca les balances que estan dibuixades a la paret. Aquestes balances que hi són des que es van
venir a viure i que tantes vegades ha vist. va a casa del botiguer desganada, sense saber que es trobarà, per què vol estar amb
ella. El botiguer s'ha arreglat. És tímid i no li surten les paraules. Aviat es farà vell, diu, és inútil per les ferides de la guerra i no
pot tindre fills. Està sol, no té família. Sempre ha treballat dur, sempre a la botiga, lluitant contra les rates, i no vol acabar en un
asil, no s'ho mereix. Vol ser un suport per a Colometa i els seus fills. Sempre li ha tingut afecte, des que comprava les garrofes.
Li demana a Colometa que es casi amb ell, lliurement.

Descargado por Borja Samuel Pomar Diáz (s.pomar.diaz@pmaria-ontinyent.org)

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-9259940

Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
 Capítol 40

Colometa arriba a casa, agafa els nens i el primer va on Enriqueta, a demanar consell. Enriqueta li diu sense dubtar que es casi
amb ell, malgrat que l'hagin mutilat a la guerra. Que ho digui als nens de la manera més natural. Passats uns dies li diu el sí al
botiguer, excusant-se pel retard perquè l'havia enxampat de sorpresa. L'Antoni s'emociona quan ho diu. Treballa a la casa com
qualsevol dia, observa on viurà i pensa que en realitat no li agrada la casa, que podria haver-li dit que no al botiguer. Es
locuenta els nens, que se n'aniran a una altra casa i que els cuidarà un home. I als tres mesos es casa amb l'Antoni, com l'Antoni
el seu fill, que dirà Toni per distingir-lo. Però abans va arreglar la casa, Colometa volia llits de metall nous i els va tenir,
llenceria nova i la va tenir. Tot nou.

Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
Capítol 41

I es posen a viure a casa. Els nens cadascun a la seva habitació ben posada. Antoni no vol que Colometa treballi més.
Contracta una interina, Rosa. Enriqueta ve de visita, pregunta a la nit de noces (què van fer, si l'home no podia? I el paravent a
l'habitació?) Li ensenya la casa, l'aixovar. Enriqueta queda sorpresa de la riquesa que es veuen la casa. El botiguer dóna galetes
a l'Enriqueta cada vegada que surt, i així se la guanya.Un dia cacen una rata, aixafada al parany.Hi ha mosques al damunt.
L'Antoni agafa tot i ho tira a la claveguera, els nens de seguida s'acostumen a l'Antoni, sobretot el Toni, que no s'enlaira del seu
costat i l'ajuda.

Capítol 42
Colometa viu tancada a casa del botiguer. No vol sortir, li fa por el carrer. Fa la casa seva, coneix totes les llums, les ombres.
Els nens fan la primera comunió. Ve Enriqueta a ajudar a vestir la nena. La nena, preciosa. I en acabar la festa, la nena diu de
sobte que una amiga seva creia que el seu pare havia mort a la guerra i que va tornar viu. I la mira amb ulls estranys, aquells
mateixos ulls de Quimet que la feien patir.

I després d'això, els nervis l'ataquen. I si el Quimet tornés i la trobés casada? No fa més que caminar per casa, amunt i avall. La
sola idea la posa fora de si. No vol sortir de casa de la por (Quimet si tornés...) i es reclou dos o tres anys. Fins que en surt,
perquè li diuen que ha de sortir. I un dia que surt amb la Rita per les botigues, la nena s'adona que està espantada i en creuar el
carrer, les torna a veure, els llums blaus, i es desmaia. A casa. No és res, és de tant de temps sense sortir. Torna a sortir, però
sola, pels parcs.

Capítol 43
Passen uns quants anys. La Rita ha crescut. I diu que vol estudiar idiomes, per arribar a ser hostessa d'avió. Antoni, que sí.
Colometa. que caldrà parlar-ho. Antoni li diu que als joves cal deixar-los fer, que en saben més que els vells. I li diu una altra
cosa, que mai no ha estat tan feliç com amb ells, amb tots tres.

I Colometa comença a veure coloms. Al cap. Però les veu netes, sense brutícia. Tot molt maco. No com quan les tenia en
Quimet a casa.

Ho explica a una senyora al parc. Que tenia coloms, molts, de totes les classes, amb els seus ponederos i tot, En una torre que
després una bomba a la guerra fet a baix. I aquesta senyora ho va explicar a una altra, i aquesta a una altra, i al final Colometa
es va convertir en la dona que només pensava, només parlava de coloms, en definitiva, la dona dels coloms. I Colometa
segueix anant al parc, per diferents camins, i queda absorta amb les cases que li agraden, i aprofita que tenen la finestra oberta
per mirar cap a dins. Va al parc fins i tot quan plou, lentament, tovament, i tot el fa plorar pel carrer.

Capítol 44
Antoni parla amb Toni. Va bé als estudis i li pregunta que pensi que vol ser de gran, quina carrera vol estudiar. Sense pressa.
Toni li diu que ho té clar: vol ser botiguer com ell. L'Antoni queda decebut, li hauria brussat metge o arquitecte, sap que la
professió és dura. Però el noi ho té molt clar.

Se'n va el matrimoni al llit. Es despullen darrere del paravent, un costum de tota la vida a casa d'Antoni. S'adorm. Passa un
carro que la desperta. Va a la botiga i jugo amb els grans de blat de moro d'un sac. Remena les olives. Desfulla una flor.
Recorda Quimet, on estarà. Els seus ossos, enterrats o no, al flagell del vent. Se sent com una costella de Quimet. Com d'Adam
i Eva. I li ve al capdavant la imatge d'una serp. Torna a dormir.

Descargado por Borja Samuel Pomar Diáz (s.pomar.diaz@pmaria-ontinyent.org)

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-9259940

si lees esto me debes un besito

 Capítol 45

A casa reben la visita d'un guapo home jove del barri, de nom Viçenc, pròsper propietari d'un bar. És molt tímid i ve a demanar
la mà de la Rita, de la qual s'ha enamorat. La Rita no en sap res, de fet no es coneixen. Diu que és molt treballador i vol ser un
bon marit. Colometa diu que ha de parlar amb la Rita. Quan arriba Rita i s'ho explica, Rita reacciona iradament. No vol ser la
dona del taverner i enterrar-se al barri. I de sobte es fa riure sorollosament, i després també Colometa. I l'Antoni que de què
rèien. Doncs de la ridícula presa de mà, i que per descomptat que no, que no es casaria, entre rialles, que ella té altres coses al
cap.

Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
Capítol 46

Viçenc torna a casa i pregunta per la resposta de la Rita. Li diuen que no. És igual, diu, la conquistarà i serà seva. Mana flors
una vegada i una altra, i una invitació per sopar al bar. Toni es posa al costat de la seva germana, no entén l'actitud del noi.

Un dia Colometa veu la seva filla d'esquena, dreta i fent dibuixos amb el peu. Trepitja el seu barret i li sembla que l'eleva i que
el temps la transporta, no pas el temps del món, el temps interior. La Rita es torna i la mira. Se'n va i torna irada, li ha cantat les
quaranta a aquell Viçenc, li ha dit que així no es conquereix una noia. Ell li ha contestat que està molt enamorat. Finalment
accepten la invitació a sopar i va tota la família. Rita, seriosa. Viçenc, desesperat, diu: no valc per conquerir. i només amb
aquestes paraules es va guanyar la Rita. Però el festeig és un malson, una muntanya russa de desplantaments i reconciliacions
per part de Rita. El noi està desesperat. Li demanen paciència Colometa i Antoni, quan ve a casa d'amagat. Fins i tot el Toni
s'ha posat de part de Viçenc, per llàstima. Toni farà la mili a Barcelona, però per quedar-se a la ciutat haurà de complir un any
més de servei. No vol sortir de la ciutat, no vol sortir de casa. I tot, des que el van esmentar a les colònies.

Capítol 47

Finalment hi haurà casament. La Rita no vol passar per dolenta al barri, ni que Viçenc vagi de víctima. Per això es vol casar,
entre altres raons. No fa gràcia casar-se amb algú del barri. Li agradaria més exotisme, però Viçenc és maco, això sí. Comença
amb la modista a cosir el vestit. Ve Viçenc de visita sempre, que pesat, però se'n va en veure que treballen al vestit. Colometa
també cus, però es cansa, i va al parc. Ja ha deixat les senyores, ja no té l'obsessió pels coloms. Camina sola pel parc, observa
els arbres, aquests éssers misteriosos. I arriba a casa, a Rita i Toni enfadats, Toni vingut de la caserna demanant berenar, Rita
que no pot, primer el vestit. Sempre tots discutint, però Colometa va al sofà,

s'asseu i segueix veient els arbres del parc les seves fulles.

Capítol 48

Arriba el dia del casament. Dia de pluja. Antoni fa un gran dot. Quan em separi, diu la Rita. Celebració a la sala de festes al
costat del bar, que també és de Viçenc. Molta pompa. Enriqueta, molt més gran. Els pares de Viçenc, de Cadaqués, molt
amables. Viçenc, angoixat, ni s'ho creu. Ball. Colometa amb Toni, de soldat, s'enganxa el collaret i roden les perles. Després
amb Antoni. La Rita diu a l'oïda que sempre havia estat enamorada de Viçenc, però que no ho volia demostrar. Ja no plou. A
casa. Els records de sempre. Colometa agafa el cargol. Se sent, absent, malenconiós, nostàlgic. I així s’acaba el dia.

Capítol 49
És de nit. Colometa es desperta en sentir en Toni venir de la caserna. S'aixeca a l'estona. Va a la cuina i agafa un ganivet. Un
ganivet de dents de serra, no com els d'abans, per als que calien esmoladors. On estaran els esmoladors. I li comencen a venir
olors, totes les que han passat per la seva vida i també les d'ara. La vida, les vides, entrellaçades i que després se separen. Surt
al carrer, és matinada. Un tramvia passa. Arriba a casa seva. Puja i intenta obrir la porta pel forat que va fer el Quimet. No ho
pot. Escriu la Colometa amb la punta del ganivet a la porta. Va a la Plaça del Diamant. Veu les cases gronxar-se i vés el Mateu
amb un colom a l'espatlla. Mateu li dóna la mà. Xilla. Un home li diu si està bé. S'obre un balcó. Sí, està bé. Gràcies. Torna,
desfà el camí. Ja és de dia. El tràfec del mercat. Arriba a casa, amb passes curtes i exhausta. L'Antoni l'espera, preocupat.
Colometa, que no podia dormir i que va sortir perquè li donés l'aire. Deixa el ganivet. Es posa la camisa de dormir i es fica al
llit, amb l'Antoni, que està gelat. L'abraça, s'hi enrosca. Vol agafar-ho, unir-s'hi. S'adormen. Colometa es desperta a les dotze.
Es vesteix. Beu aigua i recorda que la vigília va pensar a anar al parc, després del casament, i que potser veuria un ocellet
baixar a un toll i beure. I que després baixarien més i es banyarien al toll.

Descargado por Borja Samuel Pomar Diáz (s.pomar.diaz@pmaria-ontinyent.org)

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-9259940

si lees esto me debes un besito