DIABETIS

Què és?
És una malaltia que consisteix en l’acumulació
de glucosa a la sang (hiperglucèmia), i la
posterior expulsió per l’orina, a causa de la
incapacitat d’introduir-la dins de les cèl·lules.
Aquesta incapacitat és deguda al dèficit o la
baixa quantitat d’insulina, una hormona
produïda pel pàncrees encarregada de controlar
la glucèmia. En condicions normals la glucèmia
oscil·la entre 0,6g/L després del dejuni nocturn i
1,1g/L després dels àpats.
El pàncrees també és l’encarregat de sintetitzar
el glucagó, una hormona que provoca
l’alliberament de glucosa a la sang quan aquesta
falta .

Glucosa: de la sang a les cèl·lules:

El midó és la font principal de glucosa a l’intestí
on, a través dels enteròcits, passa al torrent
sanguini augmentant la glucèmia.
Posteriorment, el pàncrees produeix insulina i és
alliberada al torrent sanguini, augmentat-ne la concentració. Aquest fet estimula els teixits a captar la
glucosa, especialment:
● Els músculs (cèl·lules musculars), on serà utilitzada per aportar energia per permetre el
moviment.
● El teixit adipós (cèl·lules adiposes), on, mitjançant rutes catabòliques i anabòliques, serà
reconvertida en triacilglicèrids.
● El fetge (cèl·lules hepàtiques), on serà degradada o emmagatzemada en forma de glicogen.

Cèl·lules secretores:
El pàncrees és un òrgan glandular
amb una doble funció:
● Exocrí: secreta enzims
digestius que trenquen les
biomolècules complexes en
els seus
monòmers.
● Endocrí: secreta hormones
(insulina i glucagó) al
torrent sanguini.

*glàndula exocrina: glàndula que

secreta productes a l’exterior del
nostre organisme o a òrgans
que estan en contacte amb l’exterior.
*glàndula endocrina: glàndula que secreta productes a l’interior de l’organisme i que, mitjançant el
reg sanguini, arriben a les cèl·lules diana.

La insulina es sintetitza a les cèl·lules β dels illots de Langerhans, i el glucagó a les cèl·lules α del
pàncrees.

En la síntesi i el transport de la insulina dins les cèl·lules β hi participen:

● El reticle endoplasmàtic rugós (RER): comença la maduració de la cadena polipeptídica
sintetitzada pels ribosomes que conformarà la insulina.
● L’aparell de Golgi (AG): la insulina procedent del RER pateix glicosilacions i assoleix la seva
estructura madura i activa a mesura que avança pels sàculs del dictiosoma. Posteriorment, és
transportada a l’exterior mitjançant vesícules.

La diabetis tipus 1 és una malaltia crònica amb origen autoimmune: el sistema immunitari no reconeix
les cèl·lules β com a pròpies i les destrueix. La majoria de casos tenen origen genètic.
La diabetis tipus 2 és deguda a una manca d’afinitat de les cèl·lules musculars o adiposes cap a la
insulina, de manera que no reben la senyal per introduir la glucosa al seu interior. Això s’anomena
resistència a la insulina. És freqüent en la gent d’edat avançada.
La diabetis mellitus gestacional (DMG) la pateixen algunes dones embaraçades. El nivell de glucosa
en sang augmenta ja que apareix una resistència temporal a la insulina, a causa dels canvis hormonals.

Aminoàcids i proteïnes:
Per permetre l’entrada de glucosa a l’interior cel·lular, la insulina ha d’interactuar amb aquestes
cèl·lules. Per fer-ho, les cèl·lules exposen a la seva superfície externa un receptor de membrana
específic per a la insulina. Quan es produeix aquesta interacció, s’estimula l’acoblament de
transportadors específics per la glucosa, anomenats GLUT4. Anteriorment aquests estaven continguts
en vesícules que es fusionen amb la membrana. D’aquesta manera, les cèl·lules poden captar la
glucosa del torrent sanguini.

Tant la insulina, com el receptor i el transportador, estan formats per cadenes d’aminoàcids unides
entre sí. La insulina està formada per dues cadenes polipeptídiques de 30 i 21 aa. El receptor, en
canvi, és molt més complex i està constituït per una proteïna formada per 1382 aa.

Tractament:
Si els símptomes de la diabetis són la manca d’insulina i, per tant, la impossibilitat de regular la
glucèmia, el tractament serà la injecció d’insulina. Per injectar-la, s’utilitzen dos mètodes diferents:
● Pistoles d’insulina: és necessari controlar la glucèmia i, posteriorment, injectar la insulina que
pot ser de dos tipus:
- D’acció ràpida.
- D’acció intermèdia o perllongada.
● Bomba d’infusió d’insulina: dispositiu connectat via subcutània que constantment llegeix la
glucèmia i subministra insulina en funció de la necessitat.

Antigament, la insulina que s’injectaven els diabètics s’obtenia dels porcs, però tot i ser molt semblant
a la insulina humana, en ocasions provocava reaccions immunitàries. Aquestes reaccions eren
degudes a que el sistema immunològic reconeixia la insulina de porc com a aliena, i això en
provocava la destrucció. És el que es coneix com a rebuig. Actualment, la insulina utilitzada és
insulina recombinant, és a dir, insulina humana produïda per bacteris. Per fer-ho, s’utilitzen tècniques
d’enginyeria genètica, concretament, tècniques de DNA recombinant.

Les tècniques de DNA recombinant necessiten diverses eines:

● Enzims retrotrascriptasa: per sintetitzar DNA complementari (cDNA) a partir d’RNAm.
● Enzims de restricció: proteïnes que tallen el DNA en punts específics i que permeten aïllar un
gen determinat.
● DNA lligases: enzims que uneixen fragments de DNA de procedència diferent, generant un
DNA híbrid.
● Vectors de transferència: molècules de DNA que es poden reproduir automàticament i que
transporten gens. Un d’aquests vectors són els plasmidis bacterians.

Futur
Un possible tractament contra la diabetis seria utilitzar cèl·lules mare o stem cells.
Les cèl·lules mare són cèl·lules no especialitzades (no diferenciades) i, per tant, no tenen cap funció
definida. A més, són capaces de dividir-se gairebé indefinidament.
Per contra, les cèl·lules diferenciades, són aquelles que estan especialitzades en dur a terme una
funció específica dins d’un teixit concret.
Hi ha 4 tipus diferents de cèl·lules mare:
● Cèl·lules mare totipotents: són capaces de desenvolupar un organisme sencer i es troben als
primers estadis del desenvolupament embrionari (fins la formació del blastocist).
● Cèl·lules mare pluripotents: poden generar tots els tipus cel·lulars del cos. Són cèl·lules mare
embrionàries, ja que es troben en un estadi més avançat de la gestació.
● Cèl·lules mare multipotents: només poden generar cèl·lules dins un mateix teixit. La majoria
de teixits del cos (pell, medul·la òssia, sistema sanguini) tenen cèl·lules mare.
● Cèl·lules mare unipotencials: tenen capacitat de generar un sol tipus de cèl·lules
diferenciades. Se les pot anomenar cèl·lules mare induïdes si s’han reprogramat al laboratori
per regenerar un teixit.