PARLEM DE…
NOVES CULTURES DE CRIANÇA
PARLEM
PARLEMDE…
DE…
PARLEM DE…
Algunes bases per al funcionament
dels tallers de noves criances
Vicenç Arnaiz
Les escoletes naixeren com una forma d’afirmar i aten-
dre les necessitats educatives dels més menuts. Ara
assistim al naixement d’altres contextos de tallers de
criança i de noves cultures familiars, conscients que el
marc familiar no disposa ara de l’autosuficiència que se li
atorgava a nivell de competències de criança ni com a
espai de traspàs cultural.
A hores d’ara, ningú amb un mínim de seny dubta
de la conveniència d’oferir un marc pedagògic
que doni oportunitats als infants petits per
començar a comprendre el món, comprendre’s
ells mateixos i entendre’s amb l’altra gent.
Aquestes oportunitats han anat configurant-se
en el marc de l’escola infantil que té ja un bagat-
ge sòlid de referents i models educatius: Froëbel,
Decroly, Montessori, Agazzi, Piaget, Kamii,
Pickler, Freinet, Malaguzzi..., per citar-ne alguns.
Tot just hem començat fa pocs anys a dis-
senyar i redissenyar aquests nous tallers que
fonamentalment es caracteritzen per la copre-
sència de diferents generacions de la mateixa
família que comparteixen un mateix ambient,
un mateix espai, unes mateixes experiències,
uns mateixos objectius... El temps de reflexió és
relativament curt, però alguns dels referents
vàlids ja s’han començat a evidenciar i convé
remarcar-los:
1. És necessari obrir els espais culturals
com ara museus, biblioteques, tallers narra-
8 | Guix d'Infantil Núm. 20. Juliol-Agost 2004
COMUNITAT EDUCATIVA [0–3]
tius... als infants més petits que, acompanyats
dels seus familiars, necessiten ja participar en
la descoberta dels significats culturals, neces-
siten anar-se apropiant d’eines de comprensió
cultural com ara la creació estètica, els recur-
sos bibliogràfics... Abans, l’eina cultural podia
ser la pastera de l’àvia o l’eina del pare. Ara,
les eines culturals són sovint les representa-
cions. Cal tenir en compte que moltes perso-
nes adultes reconeixen que accedeixen a
aquests entorns per primera vegada o més
sovint del que ho feien, perquè donen molt de
valor educatiu a aquests recursos i, d’altra
banda, els necessiten per poder-se distanciar
de propostes estrictament consumistes o de
baixa qualitat.
2. Si anys enrere els mestres eren sovint
persones força cultes amb poca capacitat
pedagògica, actualment sovint es tracta de
professionals amb un gran bagatge pedagògic i
estan més limitats en referents i riquesa cultu-
ral. Hem de considerar molt fecunda la coope-
ració entre experts educatius d’aquestes
primeres edats i experts en matèries o àrees
específiques com ara les arts, la zoologia, la
física... D’aquesta relació se’n deriva, quan es
produeix, tant un enriquiment i una actualitza-
ció dels continguts culturals de l’escola com
una capacitat pedagògica dels espais museís-
tics i culturals.
 PARLEM DE…
PAREM DE…
PARLEM DE…
PARLEM DE…
3. La interacció de les dues dimensions
culturals (creació i transmissió) ha d’abandonar
la separació territorial que reserva la creació
i la conservació als tallers i als espais museístics
per exigir la transmissió a l’escola. L’escoleta
ha d’esdevenir tant un taller de creació cultu-
ral com els museus han de dotar-se d’eines i
ambients pedagògics.
4. Les escoletes, a molts indrets, han dei-
xat de ser exclusivament centres escolars. Estan
revelant-se com a excel·lents tallers de noves
criances. Les mestres esdevenen animadores del
diàleg, constructores de dinàmiques d’intercan-
vi i de sentit comunitari entre les famílies que
comparteixen vivències en els espais familiars.
Les mestres ja experimentades són, sovint, les
noves «àvies» que escolten, donen seguretat,
animen a la constància i conviden a creure en
l’educació. També sovint és cert que les mestres
han d’afegir, als coneixements pedagògics que
tenen, competències en la dinàmica de grups,
habilitats relacionals, han d’ampliar el seu
bagatge cultural, etc.
5. Aquesta nova dimensió professional
ofereix a les mestresses un nou àmbit de dedi-
cació laboral a mesura que el bagatge profes-
sional s’enriqueix, però el cos comença a
queixar-se quan se l’obliga a mantenir el ritme
de trenta o trenta-cinc hores de docència amb
infants molt petits. Els centres escolars són
també espais i recursos que cal tenir en comp-
te: és important rendibilitzar-ne l’ús incorpo-
rant-hi aquestes noves funcions en la mesura
del que sigui possible.
6. En cap cas el que acabem de dir té a
veure amb el fet de prioritzar models fami-
liars que s’assemblin a les formes escolars
que als centres docents és raonable que des-
envolupem. A la família ha de prevaler la
quotidianitat, l’educació a partir del que fem
9 | Guix d'Infantil Núm. 20. Juliol-Agost 2004
NOVES CULTURES DE CRIANÇA
COMUNITAT EDUCATIVA [0–3]
habitualment, l’educació per «contagi», l’es-
pontaneïtat...
7. En aquestes ofertes de tallers, espais...
és fonamental tant fer adquirir consciència a les
famílies de les seves pròpies capacitats educa-
dores, com del fet que és normal que sorgeixin
dificultats i conflictes, que hi hagi processos
que cansen i esgoten sense que açò vulgui dir que
no estimen prou els seus infants. També han
de conèixer la possibilitat de cercar ajuda espe-
cífica quan el diàleg de grup no és suficient per
sentir-se orientat.
8. Quan les famílies descobreixen les
oportunitats i els recursos que es generen en la
comunicació, es teixeixen xarxes espontànies
entre elles que superen en molt els objectius
que institucionalment es pretenen assolir.
D’altra banda, en aquests contextos tenen més
sentit que mai variades formes d’enriquiment:
conferències, tallers amb especialistes...
9. És necessària l’emergència de diversitat
de models que estiguin oberts a diversitat de
necessitats, horaris, situacions, dimensions i
possibilitats. Però també cal que hi hagi una
xarxa municipal i supramunicipal que integri
plantejaments, alimenti possibilitats, cohesioni
arguments, sumi esforços... de tothom qui, d’un
manera o altra, té a veure amb la infància i la
criança (pediatres, treballadors socials, escoles,
animadors esportius, planejaments urbanístics,
serveis sanitaris...).
10. Cal que engeguem, esperonem i aco-
llim iniciatives que generin sentit comunitari a
la criança en família. També necessitem opor-
tunitats d’intercanvi i debat entre els diferents
professionals que hi estem implicats a tot
Europa.
Vicenç Arnaiz Sancho
EAP Menorca
arnaiz@correo.cop.es