UNITAT DE TREBALL 1: ENTORN SANITARI

INTRODUCCIÓ.
0. CONCEPTE I MODELS SANITARIS
1. EL SISTEMA SANITARI PÚBLIC PREVI A 1986.
2. EL SISTEMA NACIONAL DE SALUT. MARC LEGISLATIU
2.1 CANVI DE MODEL D'ATENCIÓ SANITÀRIA.
2.2 ELS CANVIS POLÍTICS SUCCEITS A ESPANYA.
2.3 LES ENTITATS GESTORES DEL SNS.
2.4 EL MODEL D'ATENCIÓ SANITÀRIA PÚBLICA. Caracterísques del SNS
2.5 LES INSTITUCIONS SANITÀRIES PRIVADES.
3. NIVELLS D'ASSISTÈNCIA I TIPUS DE PRESTACIONS.
3.1 ATENCIÓ PRIMÀRIA: L'EQUIP D'ATENCIÓ PRIMÀRIA.
3.2 ATENCIÓ ESPECIALITZADA.
4. ESTRUCTURES ORGÀNIQUES I FUNCIONALS DE LES INSTITUCIONS SANITÀRIES.
4.1 ELS SERVEIS DE L'HOSPITAL.
4.2 ESTRUCTURA I ÒRGANS DE DIRECCIÓ DE L'HOSPITAL.
5. NORMES DE SEGURETAT I HIGIENE A CENTRES SANITARIS.

INTRODUCCIÓ

Per què s'ha d'organitzar el sistema sanitari en lloc de tenir diferents centres o
professionals treballant individualment? Aquesta és una pregunta que es pot fer molta gent.
Doncs bé, una de les funcions dels poders públics és la de protegir la salut de la població i arribar
al major nivell de salut possible. És indubtable que les accions de millora seran molt més eficaces
si els professionals coordinen les seves accions i les de tots els centres del país, en lloc de
treballar aïllats.

L'organització sanitària és la forma en la qual s'estructura l'Estat per respondre als

problemes de salut dels seus ciutadans. S'organitza en un Sistema Sanitari, que és el conjunt de
serveis i institucions públiques i privades i les seues interrelacions. L' Administració Sanitària és
més específica: és el conjunt d'organismes i institucions que formen part del Govern i que fan
complir la legislació sanitària.

Per tant el sistema sanitari és una part d'aquest sistema de salut. l'Organització Mundial
de la Salut (OMS) defineix el sistema sanitari com un conjunt d'elements interrelacionats que
contribueixen a la salut a les llars, els llocs de treball, els llocs públics i les comunitats, així com
en el medi ambient físic i psicosocial, en el sector de la salut i altres sectors afins.

Per tant, un sistema sanitari està integrat pels recursos humans, les instal·lacions
sanitàries, les associacions professionals i els recursos econòmics destinats a la promoció i
protecció de la salut així com la prevenció i curació de la malaltia.

0.- MODELS SANITARIS

1
Existeixen diversos models de sistema sanitari, què són un reflex dels models teòrics dissenyats
per l'autoritat política de cada país. Malgrat això, tots els models sanitaris es poden encaixar en
tres categories principals què són les següents:

EN aquest mòdul ens centrarem en el sistema sanitari espanyol. Malgrat aquest fet, és important
conèixer com funcionen altres sistemes sanitaris, per ser capaços d’establir models comparatius
que ens ajudin a avaluar l’eficàcia i eficiència del nostre. Es per això, que al llarg del curs realitzarem
alguna activitat monogràfica per conèixer amb més profunditat com funcionen altres models
sanitaris.

1.- EL SISTEMA SANITARI ESPANYOL PREVI A 1986

Des del moment en què l’estat considerà que era necessària la intervenció pública en els
problemes de salut de la col·lectivitat, aquest va procedir a organitzar els esforços i a establir
algun tipus de sistema sanitari que cobrís les necessitats de la població.

A Espanya, durant la major part del segle XX, el sistema sanitari públic ha seguit una
tendència a oferir una protecció social cada vegada major, ampliant tant el nombre de persones
cobertes, com el de malalties ateses. Aquest procés també es segueix en el context europeu, on

2
el desenvolupament històric ha portat des dels hospitals de la caritat i els dispensaris, fins a les
assegurances de malaltia per a la protecció dels distints grups de treballadors i posteriorment,
a la Seguretat Social.

L’aspecte clau que dugué a la intervenció estatal, fou l’acceptació que la prevenció de la
malaltia i la promoció de la salut eren encara més importants que la mateixa assistència
sanitària. Aquestes no es podien atendre sense el disseny de plans globals, cosa que obligava a
la participació de l’estat.

• A principis del segle XX l’Estat no s’ocupava dels problemes que afectaven a la col·lectivitat.
Els ciutadans resolien els problemes de salut acudint a la medicina privada. La caritat i les
organitzacions religioses o gremials havien de resoldre els problemes de salut dels que no
podien pagar.

• La Llei d’Accidents de Treball, de 30 de gener de 1900, significà l’inici de les assegurances

obligatòries, finançades amb les contribucions dels treballadors implicats.

• L’any 1904 es creà l’Institut Nacional de Previsió (INP), que s’encarregava de la gestió de les
prestacions econòmiques, sanitàries i socials de les assegurances de malaltia.

• L’any 1942 s’instaurà l’Assegurança Obligatòria de Malaltia, servei assegurador de la salut

nacional per treballadors, les seves famílies i pensionistes.

• La Llei de Bases de Sanitat Nacional, de 1944, ordenà atendre als nous problemes de salut
(medi ambient, riscos laborals, sanejament, alimentació...) mitjançant organismes públics
dependents de diversos departaments ministerials.

• La Llei d’Hospitals, de 1962, organitzà una xarxa hospitalària nacional.

• El model d'assegurances col·lectives fou ampliant paulatinament el nivell de protecció i els

grups inclosos però, en els anys seixanta resultava insuficient. Amb la Llei de Bases de la
Seguretat Social, de 28 de desembre de 1963, se superaren aquests esquemes i s’introduí el
concepte modern de Seguretat Social.

• L’any 1974 la llei General de Seguretat Social configurà el sistema d’assistència sanitària amb
lliure elecció de metge general, contribució de l’assegurat en la despesa dels medicaments,
organització de les institucions sanitàries, inversió en grans hospitals, tecnologia, etc.

3
La llei general de la seguretat social no abarca només l’assistència sanitària, si no que Inclou
altres línies d’actuació, com:

• L’any 1978 desapareix l’INP donant pas a tres organismes gestors:

‐ INSALUD (Instituto Nacional de Salud), que s’encarrega de gestionar i administrar els
serveis sanitaris de la seguretat social.
‐ INSS (Instituto Nacional de Seguridad Social), que és l’encarregat de gestionar i
administrar les prestacions econòmiques de la SS.
‐ INSERSO (Instituto Nacional dels Serveis Socials), que és el responsable de dirigir els
serveis socials de tipus complementari als anteriors, i de gestionar les pensions
d’invalidesa i jubilació.

2.- EL SISTEMA NACIONAL DE SALUT

El sistema de Seguretat Social es va haver de canviar per dos motius principals, els dos
iniciats a la meitat dels setanta. El primer va ser el canvi d'orientació de l'atenció sanitària a tot
el món i el segon els canvis polítics succeïts a Espanya.

2.1. Canvi de model d'atenció sanitària.

L'atenció sanitària als països rics seguia un model que podem anomenar medicina
tecnificada, d'intenció curativa i basada en els hospitals. Aquest mètode havia tingut èxit, però

4
havia arribat al seu límit, doncs tot i gastar cada any més diners no s’aconseguia augmentar el
nivell de salut de la comunitat.
Per això, els experts de l'OMS es varen reunir a Alma-Ata (capital de Kazajstan) l'any 1978, en
un congrés on es posà de manifest que els recursos disponibles per a l'atenció primària
començaven a ser escassos. Per tal de mantenir el progrés, els experts varen proposar canviar
la orientació del sistema: els recursos s'aprofitarien millor si es dirigien a modificar els estils de
vida de les persones, a actuar sobre el medi ambient i a augmentar l'eficàcia de l'organització
sanitària. Amb aquest objectiu varen decidir potenciar l'atenció primària de salut i les accions
de prevenció i promoció d'aquesta.

Així per exemple, quan una persona pateix un infart de miocardi a causa d'una obstrucció
coronària, se li pot salvar la vida ingressant-la en una bona unitat de cures intensives i posant-li
un pont coronari en una intervenció quirúrgica a cor obert. Aquest és un sistema car perquè
necessita molts de recursos materials i humans. Hauria estat més efectiu si el seu metge de
família hagués educat a la persona abans, perquè aquest canviés el seu estil de vida i evitant així
la malaltia.

2.2. Els canvis polítics succeïts a Espanya.

El segon motiu per modificar el sistema sanitari espanyol va ser el canvi a la democràcia
d'Espanya. El Govern sorgit de les primeres eleccions democràtiques l'any 1977, va crear el
Ministeri de Sanitat i Seguretat Social, que va assumir molts de serveis, competències i recursos
que havien estat dispersos en diferents institucions. Des de llavors han anat canviant les seues
competències i la seua organització interna.
Però la direcció en la qual havia d'anar el canvi, l'organització concreta del sistema sanitari
actual, l'han delimitat dues normes fonamentals: la Constitució i la Llei General de Sanitat.

La Constitució Espanyola
La Constitució, que es va aprovar l'any 1978, va obligar a modificar el nostre sistema sanitari per
dos camins diferents.

En primer lloc, en ella es reconeix el dret de tots els espanyols a que es protegeixi la seua salut,
la qual cosa significa que els poders públics estan obligats a organitzar i tutelar la salut pública.
Ho faran mitjançant diverses accions que han d'afectar a tots els ciutadans:
− Mitjançant les prestacions i els serveis necessaris.
− Utilitzant mesures preventives.
− Protegint la salut dels consumidors i usuaris.
− Vetllant per la seguretat i la higiene al treball.
− Protegint i incrementant la qualitat de vida i del medi ambient.
− Etc.

En segon lloc, la Constitució estableix també que l'Estat s'organitza en municipis, províncies i
comunitats autònomes i que totes aquestes entitats tenen una autonomia per gestionar els seus
propis interessos. En conseqüència, el Govern espanyol ha descentralitzat el sistema sanitari,
transferint la seua organització i gestió a les comunitats autònomes.
Només queden en poder dels serveis centrals de l'Estat les competències globals:
− La definició del model sanitari.
− La coordinació general de la sanitat.
− Les estadístiques sanitàries d'interès nacional.
− La inspecció general de les activitats delegades.
− La normativa sobre productes farmacèutics.
− Les relacions sanitàries internacionals.
La Llei General de Sanitat
5
 La Llei 14/1986 General de Sanitat, és la que desenvolupa el dret a la protecció de la
salut establert a la Constitució. Aquesta llei cimenta la reforma sanitària posterior, perquè
disposa el pas des d'un model de Seguretat Social a un altre de Sistema Nacional de Salut. La llei
defineix aquest sistema, com el conjunt de serveis de salut de l'Administració de l'Estat i de les
comunitats autònomes, integrats en una xarxa única. Així els serveis es trobaran coordinats, tot
i que cada comunitat els organitzi a la seua manera.
L'Estat és el que finança el sistema, principalment mitjançant els seus pressuposts
generals, i en part amb les cotitzacions dels empresaris i dels treballadors a la Seguretat Social.
Tota la població té cobertura sanitària. L'objectiu del sistema és oferir una atenció
integral a la salut i per això es reforcen l'atenció primària, la promoció de la salut i la prevenció
de la malaltia. Amb aquesta finalitat s'incorporen al sistema, la salut mental, la medicina del
treball, la salut dental, etc.
Les comunitats autònomes han anat rebent del Govern central la majoria de les
competències en matèria de sanitat. Així, l'any 2001 totes varen assumir la gestió de l'atenció
sanitària. Exercint aquestes competències, les comunitats poden dictar normes que
desenvolupen o que complementen la Llei General de Sanitat. Per exemple, poden canviar
l'organització administrativa i el funcionament dels serveis sanitaris interns.

2.3. Les entitats gestores del SNS.

El SNS depèn del Ministeri de Treball i Immigració i del Ministeri de Sanitat i Política
Social (2010). El sistema ha inclòs durant la seua història vàries entitats gestores:

• L’Institut Nacional de la Salut (INSALUD), entitat estatal, creada el 1978, que s’encarregava
de gestionar i administrar els serveis sanitaris de la seguretat social fins el 2002, data en la qual
es varen transferir totes les competències a les CCAA i es va transformar en l’Institut Nacional
de Gestió Sanitària (INGESA).

• El Servei de salut de la comunitat autònoma, que gestiona les prestacions sanitàries des de
2001 en el cas de Balears. A més d'atendre els malalts, el servei paga una part o tota la despesa
dels medicaments que consumim.

• L'Institut de Majors i Serveis Socials (IMSERSO), gestor de les prestacions socials, com
l'atenció als ancians, la recuperació i rehabilitació dels minusvàlids físics i psíquics, etc. De 1978
a 1997 l’encarregat era l’INSERSO (Institut Nacional de Serveis Socials) i de 1997 al 2004 ho era
l’IMSERSO com Institut de Migracions i Serveis Socials.

• L'Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS), creat el 1978 per gestionar les prestacions
econòmiques als assegurats: les pensions, la invalidesa permanent, l'incapacitat laboral
transitòria, el subsidi familiar, etc.

• L'Institut Nacional d'Ocupació (INEM), creat l’any 1978, posava en contacte els empresaris
amb les persones que cercaven feina i també les formava. El 2003 desapareix l’INEM i es forma
el Sistema Nacional d’Ocupació, format pel SEPE (Servicio Público de Empleo Estatal) i els serveis
públics de les CCAA (el SOIB en el cas de les Balears).

2.4. El model d'atenció sanitària pública.

6
Organització del SNS

7
 Com hem explicat anteriorment, la comunitat autònoma té la potestat de dissenyar
l'ordenació dels seus serveis sanitaris. Ara bé, el disseny de les comunitats s'ha d'integrar en un
sistema global, el de la Nació. Per això en el seu projecte, les comunitats han de seguir les línies
mestres dibuixades a la Llei General de Sanitat i en altres normes posteriors.

Organització de la administració central

El Govern central continua coordinant la política de salut i la planificació sanitària

espanyoles. En concret és el Ministeri de Sanitat i benestar social (2019), l'entitat que proposa
i executa les directrius governamentals. Les competències sanitàries del ministeri són:
- Proposar i executar la política del govern en materia de salud, de planificació i
asistencia sanitaria, així com de consum.
- Vigilar i controlar les activitats de sanitat exterior.
- Legislació farmacèutica.
- Alta inspecció.

L'altra entitat estatal encarregada d'assegurar aquesta coordinació general és el Consell

Interterritorial del Sistema Nacional de Salut (CISNS), un òrgan per a la informació, la
comunicació i la coordinació dels diferents serveis de salut de les comunitats autònomes. El
Consell Interterritorial està integrat pels representants de les comunitats i per membres de
l'Administració de l'Estat. El plenari del CISNS està format pels consellers de salut de cada
comunidad i el ministre de sanitat).

Organització autonòmica

Cada comunitat té competències plenes per a gestionar la planificació sanitària, Salud pública i
Assistència sanitària.

A cada comunitat es constituirà un servei de salut, a càrrec de les Conselleries de Sanitat o de

Benestar Social d'aquesta. El servei de salut està constituït per tots els centres, serveis i
establiments de la comunitat, a més dels de les altres diputacions, dels ajuntaments i d'altres
organitzacions territorials intracomunitàries. El servei el gestiona un Consell de Salut.

El servei de salut de la comunitat divideix el territori d'aquesta en varies àrees de salut,

que són les unitats geogràfiques i funcionals del sistema sanitari actual.
Cada àrea de salut funciona autònomament: gestiona els seus establiments, coordina
els serveis existents a la seva zona i planifica l'atenció sanitària, elaborant els plans de salut de
l'Àrea.
El gerent de l'Àrea de salut és el responsable de que s'executen les normes establertes
per les administracions estatal i autonòmica i les normes del pla de salut de l'àrea.
Hi ha d'haver al menys una àrea de salut per província, però poden ser més si cada una
atén de dos-cents a dos-cents cinquanta mil habitants o si ho aconsellen criteris de facilitat de
comunicació, de dotació d'instal·lacions sanitàries o altres.

A cada àrea de salut existeixen dos nivells assistencials: l'atenció primària i l'atenció
especialitzada, la qual es dóna en els hospitals i els centres d'especialitats. A cada àrea de salut
ha d'existir al menys un hospital general, en principi públic, però també pot ser privat si es troba
vinculat al SNS.

La comunitat autònoma s'organitza en vàries àrees de salut i cada una d'elles en

distintes zones bàsiques de salut. Com que ens referim a l'atenció primària, no importa que a
la zona bàsica de salut hi hagi un hospital o no.
8
 El lloc físic en el qual es duu a terme l'assistència és el centre de salut o centre
d'assistència primària, concretament en els consultoris i els centres assistencials. Aquests locals
poden utilitzar-se també, com a centre de reunió dels professionals sanitaris amb la comunitat.
El centre de salut assisteix a un cert nombre de persones, les residents a una àrea de salut
determinada, anomenada zona bàsica de salut. En principi, han de ser entre 5000 i 25000
habitants però, la xifra variarà segons les condicions geogràfiques del lloc, la seua distribució
demogràfica, els recursos sanitaris existents, etc. És a dir, que una zona bàsica de
salut pot abraçar una petita part d'una ciutat, un poble mitjà sencer o agrupar varis pobles
petits.
Un criteri important per delimitar la zona bàsica de salut, és el temps que tarden els
pacients en arribar des del seu domicili fins el centre de salut, un temps que dependrà, a la
vegada, de la distància entre ambdós punts i de les vies de comunicació disponibles. Si la
població està molt disseminada, les zones bàsiques de salut hauran de ser menors i si està
distribuïda en petits pobles, el centre de salut es complementarà amb un o més consultoris
(UBS: Unitats bàsiques de salut) en aquests nuclis, als quals acudiran els professionals una o
més vegades a la setmana.

L'organització del sistema sanitari per davall de la comunitat autònoma.

Nivell d'organització Àrea de salut Zona bàsica de salut
Tipus de prestació At. primària + 1 hospital Atenció primària
Àmbit territorial aproximat Província o comarca Població o barri

En algunes comunitats les àrees de salut reben noms particulars. Així a Aragó, Astúries i
el País Basc s'anomenen àrees sanitàries i a Catalunya, regions sanitàries. D'altra banda, les
comunitats de les Illes Balears, Castella-LaManxa, Galícia i Navarra, han creat una estructura
major que l'àrea de salut anomenada Regió sanitària.

Corporacions Locals

2.5. Les institucions sanitàries privades.

La xarxa assistencial espanyola és mixta, pública i privada. L'opció de la qual disposen tots
els espanyols, és l'assistència pública en el Sistema Nacional de Salut, sigui per consulta
ambulatòria o en ingrés hospitalari. Així ho estableix la Llei General de Sanitat i estipula que no
hem de pagar l'atenció sanitària (no paguem l'acte mèdic, però si paguem el servei
indirectament, com a mínim mitjançant els imposts, que aniran als Pressuposts Generals de
l'Estat).
De la mateixa manera, qualsevol persona pot sol·licitar atenció sanitària privada. En

9
aquesta, la persona paga cada acte mèdic al professional que el realitza. És un mode
relativament freqüent d'atenció ambulatòria, en particular per especialitats, com la ginecologia,
l'odontologia o la psiquiatria.

Entre els models públic i privat han sorgit fórmules que els mesclen. Per exemple, un
centre sanitari privat pot firmar un acord o concert amb el sistema públic per prestar serveis
sanitaris als pacients d'aquest. D'aquí que es digui que, en realitat, la majoria dels professionals
sanitaris tenen algun tipus de contracte amb els serveis sanitaris de la comunitat autònoma, tot
i que sigui a través dels concerts.

En els darrers 35 anys s’ha tendit a incorporar models de gestió empresarial als centres
sanitaris públics, en alguns casos massa propers a la privatització dels serveis. En general, es van
limitant les despeses i s'intenta obtenir el màxim partit dels recursos disponibles.

Així, ha progressat la contractació d'una assegurança a una entitat d'assegurança privada.

En aquesta, els assegurats paguen unes quantitats mensuals, anomenades primes, perquè quan
necessiten atenció puguin rebre:

− Assistència sanitària. La prestaran els professionals i centres que treballen per a

l'asseguradora o altres concertats amb ella. És la situació més corrent. Aquests
professionals, privats, cobraran de l'asseguradora per cada acte mèdic.
− Una indemnització, amb la qual pagaran al professional privat que prefereixen. Si el
professional cobra uns honoraris molt alts, el pacient haurà d'afegir la diferència. És un
sistema poc implantat a Espanya.

Al 2018, uns 12 milions d'espanyols tenien contractada algun tipus d’assegurança

privada de malaltia comú o accident no laboral amb una entitat d'assegurança privada,
comunament coneguda com mútua. Tot i que hi ha més d'un centenar de mútues en
funcionament. L'afiliació a les asseguradores té alguns inconvenients, com que els assegurats
continuen obligats a pagar les cotitzacions a la Seguretat Social. A més, les mútues estan
distribuïdes irregularment per Espanya, es concentren a Catalunya, Madrid i Balears.

Les zones amb un percentatge més gran de població amb aquestes pòlisses són Madrid
(34,13 per cent), Barcelona (32,39 per cent), Balears (28,70 per cent) i Biscaia (28,12 per cent).
En canvi, les assegurances de salut tenen poca penetració a Cantàbria (5,92 per cent), Navarra
(8,12 per cent), Jaén (10,41 per cent) i Conca (10,56 per cent). Els serveis mèdics privats tenen
tendència a agrupar-se a les ciutats i grans nuclis de població.

https://www.eleconomista.es/salud-innovacion/noticias/9097463/04/18/Los-seguros-de-
salud-en-Espana-viven-sus-mejores-anos.html)
https://www.redaccionmedica.com/secciones/privada/seguro-de-salud-record-historico-de-
usuarios-con-casi-10-millones-6846

El mateix ocorre amb els llits hospitalaris privats, que són més abundants a Balears, Canàries,
Catalunya i Madrid, i molt escasses a Castella i Lleó o Extremadura.
A més, els seus recursos es troben concentrats a les grans ciutats. Per acabar, les asseguradores
solen disposar de pocs recursos propis i estan capacitades per atendre processos poc greus.
L'assistència hospitalària que necessita tècniques més complexes sol realitzar-se en el sistema
sanitari públic.

La darrera de les alternatives de finançament i provisió dels serveis sanitaris és la dels

funcionaris, que tenen un model particular d'assistència. Aquests es troben assegurats per
mutualitats públiques, és a dir finançades amb diners públics, tot i que es troben gestionades

10
de forma mixta o exclusivament privada. Es tracta de les següents:
− Mutualitat de Funcionaris de l’Administració Civil de l’Estat (MUFACE)
− Institut Social de les Forces Armades (ISFAS)
− Mutualitat General Judicial (MUGEJU)
Aquestes mutualitats no donen assistència sanitària als seus afiliats, sinó que aquests han
de triar l'entitat que els prestarà els serveis. En concret poden triar entre el SNS o una
asseguradora privada.

Les malalties professionals i els accidents de treball.

Totes les possibilitats descrites fins ara es refereixen a malalties o accidents comuns. Si la
persona pateix un accident de treball o una malaltia professional, ha d'acudir a una mútua d'un
tipus especial, una mútua d'accidents de treball.

Les mútues de treball són entitats col·laboradores de l’Estat, de caràcter privat, que assumeixen
les prestacions derivades de l’accident de treball, així com algunes derivades de malaltia
professional. Estan obligades a donar cobertura a tot el que ocupe als treballadors, i els
empresaris han d’assegurar a la mateixa mútua tot el seu personal.
La mútua dispensa prestacions per contingències professionals, tot i que hi ha dues excepcions:
- Algunes prestacions derivades de malaltia professional són responsabilitat de l’INSS
(incapacitat permanent i mort i supervivència derivades de malaltia professional).
- Poden assumir el control de la incapacitat total per contingències comunes.

11
3.- NIVELLS D’ASSISTÈNCIA I TIPUS DE PRESTACIONS

En el sistema reformat, l’assistència sanitària es presta a dos nivells: atenció primària i

assistència especialitzada.

3.1.- Atenció primària: l’equip d’atenció primària.

L'atenció primària és el primer punt de contacte dels individus i de la comunitat amb el

sistema sanitari. Allà s'atenen la majoria dels motius de consulta, que són problemes lleus i que
només necessiten tècniques senzilles.

El conjunt de professionals que treballen en una zona bàsica de salut constitueix l'equip
d'atenció primària. Aquest és un equip pluridisciplinar, compost per professionals, sanitaris o
no, amb activitats interdependents: metges de família, pediatres, infermers, comares,
higienistes bucodentals, farmacèutics, veterinaris, treballadors socials, auxiliars d'infermeria i
administratius.

Aquest equip de professionals està recolzat per odontòlegs i especialistes en salut pública.
A més, poden contar amb un laboratori d'anàlisis clínics, amb un gabinet de radiodiagnòstic i
amb vàries unitats específiques, de preparació al part, d'orientació familiar i de salut mental.

Les funcions de l'equip d'atenció primària, van molt més enllà de l'assistència sanitària als
12
malalts en el centre de salut. Són les següents:

3.2.- Atenció especialitzada.

L’assistència especialitzada complementa la prestada per la primària. Aquesta es duu a

terme en els hospitals i centres d’especialitats. En aquests últims i en les consultes externes
ubicades als hospitals, s’atenen en règim ambulatori, als pacients i l’hospital és qui assisteix als
malalts en règim d’internament.
Funcions de l’hospital:

13
 El Reial Decret 521/1987, de 15 d’abril, aprovà el Reglament sobre Estructura,
Organització i Funcionament dels Hospitals gestionats per l’INSALUD. Però amb la transferència
de competències, cada comunitat gestiona els hospitals de forma particular.

Els hospitals són de tipus molt divers i podem classificar-los atenent als següents criteris:

▪ pus d’assistència que presten:

o Hospital general: és el que agrupa diverses especialitats mèdiques,
quirúrgiques o mixtes, sense predomini clar de cap d’elles. La Llei General
de Sanitat estableix que n'ha d’existir com a mínim un a cada

14
 Àrea de Salut, per la qual cosa en conjunt agrupen dos terços dels llits
hospitalaris espanyols.
o Hospital especialitzat: en aquest més del 65% dels llits en funcionament
es destinen a malalts d’una sola àrea mèdica o quirúrgica. Hi ha hospitals
oncològics, pediàtrics, geriàtrics, maternals, psiquiàtrics, oftalmològics...
Com és lògic, els hospitals especialitzats atenen a la població d’una àrea
més ampla i tracten malalties de diagnòstic i tractament més complexos;
per això disposen d’un equipament i un nivell tècnic superiors i una
proporció major de professionals per llit hospitalari.

4.- ESTRUCTURES ORGÀNIQUES I FUNCIONALS DE LES INSTITUCIONS SANITÀRIES

A l’hospital treballen molts professionals distints, que componen una estructura orgànica
i funcional variada, amb multitud de serveis especialitzats i departaments auxiliars que els
recolzen en la tasca.
A. Personal sanitari
▪ Personal facultatiu o mèdic: metges, farmacèutics, biòlegs, químics...
Estan jerarquitzats dins de cada unitat mèdica: cap de secció, cap del
departament, cap del servei, cap clínic, metge adjunt i metge resident.
▪ Personal no facultatiu: diplomats d’infermeria, matrones,
fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals i tècnics.
B. Personal no sanitari
▪ Personal tècnic titulat: advocats, arquitectes, assistents socials,
economistes, informàtics, enginyers...
▪ Personal tècnic no titulat: caps de taller i d’equip, mestres industrials.
▪ Personal amb un ofici: paletes, fusters, conductors, costureres, cuiners,
electricistes, fontaners, jardiners, mecànics, perruquers, pintors, etc.
▪ Serveis especials: administratius, auxiliars administratius, telefonistes,...
▪ Personal subaltern: zeladors, conserges, guàrdies, ordenances, porters,
etc.

4.1.- Els serveis de l’hospital.

15
 → Serveis clínics
▪ Metges: el servei de Medicina Interna en general sol estar desglossat en unitats
o serveis especialitzats: cardiologia, dermatologia, digestologia, endocrinologia,
malalties infeccioses, medicina intensiva, nefrologia, pneumologia, neurologia,
oncologia, pediatria, psiquiatria, reumatologia, toxicologia, etc.
▪ Quirúrgics: són aquells serveis que intenten curar les malalties per mitjà
d’intervencions manuals amb l’ajuda d’instruments adequats.
El servei de cirurgia en general, sol estar subdividit en unitats o serveis de cirurgia:
cardiovascular, digestiva, estètica, ginecològica i obstètrica (amb les sales de
parts), maxil·lofacial, neurològica, ortopèdica, otorrinolaringològica,
traumatològica, urològica... Els serveis quirúrgics inclouen els quiròfans i els
serveis d’anestèsia i reanimació.
▪ Mixtes: moltes de les especialitats anteriors són a la vegada mèdiques i
quirúrgiques, perquè utilitzen ambdós tipus de tractaments.

→ Serveis auxiliars de diagnòstic

▪ Anatomia patològica i citologia. És un servei auxiliar de diagnòstic que rep

sol·licituds d’estudi de les següents mostres: cadàvers complets (autòpsies
clíniques), peces quirúrgiques, biòpsies i cèl·lules aïllades (citologies).
Sol·liciten els seus serveis els serveis clínics de l’hospital, els centres
d’especialitats del sistema sanitari públic i els consultoris mèdics, generals o
especialitzats, privats o públics.
▪ Diagnòstic per imatge: ecografia, endoscòpia, radiodiagnòstic, tomografia axial
computada (TAC), medicina nuclear, ressonància magnètica nuclear (RMN), etc.
▪ Laboratoris d’anàlisis clínics: bioquímica, hematologia, immunologia,
microbiologia, farmacologia i genètica.
▪ Medició d’impulsos elèctrics: electrocardiografia, electroencefalografia,
electromiografia,...

Cada una de les especialitats esmentades pot aconseguir la independència del

departament o servei en els hospitals de major nivell tecnològic i de més complexitat.

→ Serveis auxiliars de tractament

▪ Diàlisis.
▪ Dietètica.
▪ Farmàcia.
▪ Hemoteràpia i banc de sang.
▪ Hospital de dia i a domicili.
▪ Medicina física i rehabilitació.
▪ Radioteràpia.
Molts procediments de diagnòstic per la imatge (endoscòpia o radiologia, per exemple)
poden utilitzar-se per procediments terapèutics: l’obtenció de biòpsies, la pràctica de drenatges
terapèutics, la inserció de catèters, etc.

→ Altres serveis
▪ Administració: ingressos i recepció, informació i atenció al pacient, anàlisis i
planificació, informàtica, personal, gestió econòmica, gestió administrativa en
general, subministres.
▪ Assessoria jurídica.
▪ Gestió de la qualitat assistencial.
▪ Documentació i arxiu clínic.
▪ Urgències.
16
 ▪ Medicina preventiva.
▪ Salut laboral.

→ Hosteleria
▪ Magatzems.
▪ Higiene: neteja, bugaderia, planxat i costura.
▪ Cuina i rebost.
▪ Ordre intern i seguretat: emergència, protecció contra incendis.
▪ Manteniment: calefacció, aire condicionat, grup electrogen, ascensors, telèfons,
megàfons, oxígen, sales de dol, tallers...

4.2.- Estructura i òrgans de direcció de l’hospital.

L’organització d’un hospital com la de qualsevol altra entitat, s’esquematitza en

l’organigrama, que recull les figures dels dirigents i les dels quadres mèdics, amb les funcions i
les persones que depenen de cada un d’ells.
Els serveis i les activitats de la majoria dels hospitals públics s’agrupen sota quatre òrgans
executius, amb un directiu al front de cada un. En la resta de centres hospitalaris també
existeixen aquestes figures, encara que les funcions de cada un poden variar lleugerament o
estar menys definides. Aquestes són: direcció o gerència de l'hospital, divisió mèdica, divisió
d'infermeria i divisió de gestió i serveis generals.

→ Direcció/Gerència de l’hospital
Aquest òrgan sols existirà quan les necessitats de gestió ho aconsellen i ho aprove el
Ministeri de Sanitat i Consum.

17
 De la direcció de l’hospital depenen les següents unitats o àrees d’activitat: ingressos,
recepció, informació i atenció al pacient, anàlisis i planificació, assessoria jurídica, gestió de la
qualitat, informàtica i política de personal.
El director gerent és la màxima autoritat de l’hospital i el màxim responsable. Programa i
dirigeix el funcionament i coordina els altres tres directors (director mèdic, director d’infermeria
i director de la divisió de gestió i serveis generals), que depenen jeràrquicament i funcionalment
d’ell.
Entre les funcions estan les següents:
▪ Aconseguir els objectius marcats en el Pla de Salut, pel qual ha de programar els
serveis que prestarà l’hospital, verificar-los i avaluar-los i també decidir sobre els
recursos financers, físics i humans del centre.
▪ Elaborar informes periòdics sobre l’activitat de l’hospital i presentar anualment
la memòria de gestió.
▪ Adoptar les mesures que permeten que el centre segueixi en funcionament
durant situacions de crisis o emergència.

→ Divisió mèdica
La divisió mèdica està composada per tots els serveis de l’hospital que desenvolupen
funcions mèdico-assistencials, a més dels serveis de documentació i arxiu i de docència i
investigacions mèdiques.
El director mèdic, ha de:
▪ Assumir les funcions de Director Gerent i els serveis i unitats que depenen d’ell
als hospitals on aquest càrrec no existeixi. També el substituirà en casos de
vacant, absència o malaltia.
▪ Dirigir, coordinar, supervisar i avaluar el funcionament dels serveis sanitaris de
l’hospital, proposant al gerent les mesures necessàries per millorar el
funcionament.
▪ Proposar, dirigir, coordinar i avaluar les activitats i la qualitat de l’assistència i de
la docència i investigació.
Assisteixen al director mèdic els caps dels distints serveis, departaments o seccions.

→ Divisió d’infermeria
Aquesta divisió agrupa a totes les unitats d’infermeria de l’hospital que treballen en els
mateixos serveis que el personal mèdic. Cada una d’aquestes unitats té un supervisor que
coordina, organitza i distribueix tot l’equip d’infermeria (diplomats i tècnics). La divisió té la seua
pròpia unitat de docència i investigació.
El director d’infermeria és el màxim responsable de les cures d’infermeria del centre. Per
dur-les endavant compta amb l’ajuda dels supervisors de les distintes unitats. Entre les funcions
d’aquest director es troben:
▪ Dirigir, coordinar i avaluar el funcionament de les unitats i dels serveis d’aquesta
divisió i les activitats del personal integrat en elles.
▪ Avaluar i promocionar la qualitat de l’assistència, docència i investigació
desenvolupada pel personal d’infermeria.

→ Divisió de gestió i serveis generals

Una divisió que reuneix les següents àrees d’activitat: gestió econòmica, pressupostària i
financera; gestió administrativa en general, política de personal i subministres i les unitats dels
distints serveis d’hoteleria.
El director de la divisió, entre altres funcions, ha de:
▪ Dirigir, coordinar i avaluar el funcionament de les unitats i serveis d’aquesta
divisió i les activitats del personal integrat en elles.

18
 ▪ Proporcionar a la resta de divisions de l’hospital el recolzament administratiu,
tècnic específic i de serveis generals necessaris per aconseguir els objectius.

Altres òrgans de l’hospital són els que s’esmenten a continuació:

▪ La comissió de direcció, formada pel director gerent, el director mèdic, el
d’infermeria i el de gestió i serveis generals, la funció del qual és assistir al primer
en les responsabilitats i decisions.
▪ La junta de participació, un òrgan consultiu que verifica que s’atenga
correctament a la població adscrita.
▪ La comissió de control de qualitat, un òrgan consultiu sota la responsabilitat del
director mèdic i que s’encarrega d’alguns aspectes de la qualitat dels serveis.
Agrupa diferents comissions clíniques hospitalàries, moltes de les quals són
obligatòries: la de farmàcia i terapèutica, la d’històries clíniques, la d’infeccions
hospitalàries, la de profilaxis i política antibiòtica, la d’investigació, docència i
formació continuada, la de medis diagnòstics, la de teixits i mortalitat...

5.- NORMES DE SEGURETAT I HIGIENE APLICADES A CENTRES SANITARIS

L’exercici d’una activitat professional comporta l’exposició a uns riscos, anomenats

professionals per estar relacionats amb aquest àmbit. L’activitat laboral, amb la diversitat de
tasques i la diversitat d’eines i de condicions de realització, pot ser font de malalties, de lesions
o fins i tot de la mort de l’empleat. Unes i altres suposen un cost enorme per al treballador, la
família, l’empresa i tota la societat, per això l’Administració va arreplegar les directrius de la
Comunitat Europea i de la Constitució Espanyola per elaborar la Llei de Prevenció de Riscos
Laborals i els distints decrets que la desenvolupen.

→ 10 coses que cal saber sobre la Llei de Salut Laboral.

1) Més val prevenir. Aquesta és la filosofia de la llei: actuar abans que es produeixin
danys a la salut. A partir d’ara, totes les empreses hauran d’elaborar un pla de
prevenció i millora de les condicions de treball.
2) No només accidents de treball. La llei va més enllà del camp tradicional de la
seguretat i higiene. Abraça també nous problemes: l’estrès, les lesions per
moviments repetitius, els riscos per a la reproducció o els problemes posturals.
Qualsevol dany a la salut en relació amb el treball està contemplat per aquesta
llei.
3) Més treballadors protegits. No importa el tipus de contracte que tinguen, ni el
caràcter públic o privat de l’empresa, tampoc que treballen en una cooperativa o
siguen empleats públics. La llei els protegeix. Alguns sectors públics (policia,
protecció civil i establiments militars o penitenciaris) hauran de desenvolupar
normatives específiques però sempre inspirades per aquesta llei.
4) La prevenció obliga l’empresari. Segons la llei, l’empresari és qui té l’obligació de
garantir la seguretat i la salut. Però aquest deure de prevenció l’ha de complir
contant amb la participació del treballador. La responsabilitat de prevenció és
compartida pels distints empresaris que coincideixen en un mateix centre de
treball (contractes u subcontractes) havent de coordinar-se entre ells pel
compliment de la llei.
5) Prevenció és no córrer riscos. Si un risc es pot evitar, és deure de l’empresari
evitar-lo. Si això no és possible, s’ha de fer un estudi de riscos i elaborar un pla
per a controlar-los. Només com últim recurs, es pot acudir a la protecció personal.

19
 6) Els teus drets. Aquesta llei reconeix el dret de rebre informació sobre els riscos,
de consulta sobre tot allò que pot afectar a la salut i seguretat, de formació
teòrica i pràctica en matèria preventiva i de vigilància mèdica periòdica adequada
als riscos presents al treball.
7) Fins i tot paralitzar el treball. El dret a la salut i seguretat permet fins i tot
interrompre l’activitat i abandonar el lloc de treball, en cas necessari, quan el
treballador considere que comporta un risc de danys greus. Aquest no podrà ser
sancionat per això si no és per mala fe o negligència greu.
8) El treballador compta amb representants. En totes les empreses de més de 6
treballadors existiran delegats de prevenció. A través d’ells, el treballador pot fer
valdre els seus drets en matèria de salut laboral i controlar que es compleixi la
normativa. En les empreses de més de 50 treballadors hi haurà, a més, un Comitè
de Seguretat i Salut format pels delegats de prevenció i igual nombre de
representants de l’empresa.
9) Serveis de prevenció. Són serveis tècnics per assessorar en matèria preventiva,
tant a l’empresari com als treballadors. Hauran d’estar formats per professionals
de diversos camps i no sols per metges. Segons la llei, les Mútues podran
subministrar aquests serveis.
10) Inspecció de treball. Quan, malgrat tots els mecanismes descrits, l’empresari no
compleixi totes les obligacions de prevenció, intervé la Inspecció de Treball per
proposar les sancions corresponents o, fins i tot, per ordenar la paralització
immediata del treball. Les sancions per infracció augmenten considerablement
amb aquesta llei.

Un accident laboral és un succés imprevist, brusc i que sol lesionar als treballadors. En un
accident laboral poden distingir-se dos tipus de causes, les humanes i les ambientals.
▪ Les causes humanes d’un accident són qualsevol acció o falta d’acció que puga
dur a un accident. És l’actuació personal indeguda, que es desvia dels
procediments o metodologia de treball acceptats com correctes. Per exemple:
no respectar procediments de treball, treballar sense autorització o no estar
capacitat, no emprar EPIs, fumar en presència de combustibles o productes
inflamables, etc. Els factors que influeixen són la falta de coneixement, la falta
de motivació o actitud indeguda o la falta de capacitat física o mental.
▪ Les causes ambientals són qualsevol condició de l’ambient de treball que pot
contribuir a un accident. Aquestes condicions són l’espai físic, eines, estructures,
equips i materials en general, que no compleixen els requisits mínims per
garantir la protecció de les persones i els recursos físics del treball. Per exemple:
terra lliscant o taques d’oli, camins i senyalització en mal estat, línies elèctriques
sense connexió a terra, etc. L’origen d’aquestes causes pot ser desgast normal o
anormal, abús per part dels usuaris, disseny inadequat o manteniment
inadequat.

Per la seva part, les malalties professionals són les sofertes per l’acció continuada en el
temps de diversos agents nocius presents en el medi laboral; evolucionen lenta i
progressivament, ocasionant al treballador una incapacitat per a la realització normal de la
professió i fins i tot la mort. Encara que el factor determinant de la malaltia professional està
directament relacionat amb la tasca realitzada, en l’aparició i el desenvolupament de la malaltia
influeixen altres factors:

20
 ▪ Agent:
− Forma de presentació.
− Concentració.
− Via d’entrada.
− Duració de l’exposició.
− Patogenicitat específica.
▪ Ambient:
− Humitat.
− Ventilació.
− Temperatura.
− Protecció adoptada.
▪ Treballador
− Antecedents mèdics.
− Estat immune.
− Educació sanitària.

En la pràctica han de tenir-se en compte ambdós riscos, el de malalties i el d’accidents.

Per exemple, al laboratori d’anatomia patològica els riscos principals provenen de:
▪ Els productes tòxics i inflamables, com el formol i el xilol. Els laboratoris
necessitaran ventilació passiva i activa suficients i protecció contra incendis.
▪ Els instruments tallants, especialment en la sala d’autòpsies. Serà necessari l’ús
amb cura d’aquests, a més de la protecció amb guants.
▪ La transmissió d’infeccions, especialment durant l’autòpsia o el tractament de
mostres rebudes en fresc. Les precaucions universals hauran de protegir als
tècnics implicats en aquestes tasques.

La seguretat en el treball ha de ser una de les prioritats de l’empresa i dels treballadors;

l’interès per aquests no necessita argumentacions: és tan important la seguretat laboral com el
salari o el tipus de jornada. També per l’empresa són rentables els programes de prevenció de
riscos laborals, perquè li estalviarà moltes despeses derivades de l’accident: despeses
d’hospitalització, d’assistència mèdica, de reparació dels equips de producció i l’abonament
d’indemnitzacions. Encara existeixen altres costos menys visibles: la parada dels cicles de
fabricació en els temps, morts derivades de l’accident, les demores en la reposició de les
màquines o de les existències o la substitució adequada del treballador accidentat.
La seguretat en el treball, eliminarà o reduirà a un nivell acceptable els efectes negatius
soferts pels treballadors durant el desenvolupament de l’activitat. El conjunt d’actuacions en
aquest sentit conforma la higiene laboral, dins la qual la labor fonamental és la de prevenció. La
prevenció s’organitza mitjançant un pla de prevenció de riscos, les actuacions del qual
comencen per una anàlisi de les condicions de treball.

21
Aspectes que s'han de revisar quan s'analitzen les condicions de treball.

A partir de les conclusions d’aquesta anàlisi es podrà actuar a diferents nivells que són,
per ordre de preferència:
1. Eliminació o reducció de les fonts productores d’agents nocius.
2. Substitució o millora dels processos.
3. Substitució o millora dels equips i dels medis de treball.
4. Protecció personal dels treballadors.

Es tracta d’evitar els riscos des del principi i d’exercir una protecció col·lectiva millor
que una individual.

Segons la Llei de Prevenció de Riscos Laborals, l’empresari és qui té la responsabilitat de

garantir la seguretat i la salut dels treballadors al seu servei, i ha de fer-ho adoptant les mesures
i realitzant les activitats que siguin necessàries.
Les activitats de protecció i de prevenció de riscos professionals en el lloc de treball, les
durà a terme un servei de prevenció. Segons la mida de l’empresa, la perillositat de les tasques
i la capacitat de l’empresari i/o dels treballadors, les activitats de prevenció les exercirà el propi
empresari, un o diversos treballadors de l’empresa o una entitat especialitzada aliena a aquesta.
El servei de prevenció és el conjunt de persones i medis materials necessaris per dur a
terme les activitats preventives que garanteixen la protecció adequada de la seguretat i la salut
dels treballadors; per tant, hauran de poder proporcionar-li l’assessorament i el recolzament
que necessite per a:
− Avaluar els factors de risc que puguen afectar a la seguretat i salut dels
treballadors.
− Informar i formar els treballadors de l’empresa.
− Elaborar i aplicar els plans d’acció preventiva.
− Vigilar la salut dels treballadors en relació amb els riscos derivats del treball.
− Prestar els primers auxilis necessaris.

22
Agents que causen malalties professionals i accidents laborals en el medi sanitari.

En l’avaluació dels factors de risc i en l’elaboració dels plans de prevenció, s’han de valorar
tots els elements que puguen incidir en la salut dels treballadors, des de la seguretat de la
construcció de l’edifici, fins les superfícies dels passadissos i dels locals on estiguen ubicades les
màquines, la ventilació de les habitacions o l’adherència del terra de les rampes.
Per la seva banda, els treballadors tenen l’obligació de participar en la prevenció de riscos
laborals, com a mínim seguint un conjunt de normes senzilles:
▪ Vetllant per la seguretat i la salut pròpies.
▪ Cooperant amb l’empresari en la creació i el manteniment d’unes condicions de
treball segures.
▪ Informant-se i formant-se sobre prevenció de riscos.
▪ Participant en l’avaluació de riscos i en l’elaboració de plans de prevenció.
▪ Facilitant la revisió de l’estat de salut en els termes previstos per la llei.
▪ Utilitzant adequadament les instal·lacions, els equips i els instruments propis, així
com els dispositius de seguretat.
▪ Utilitzant sempre les mesures de protecció personal: el rentat freqüent i correcte
de les mans, l’ús de guants, mascareta i davantal impermeable quan sigui
necessari, l’ús de dosímetre si es treballa en un ambient amb radiació ionitzant...
▪ Informant el més aviat possible de qualsevol situació que impliqui un risc per a la
seguretat i la salut.
▪ Paralitzant l’activitat en cas de risc greu o imminent.
L’empresari haurà de consultar-los sobre la planificació i organització del treball en
l’empresa, en tot allò relacionat amb les conseqüències que aquestes puguin tenir sobre la
seguretat i la salut. També els preguntarà sobre com organitzar el pla de prevenció i protecció
de riscos laborals, la designació dels treballadors encarregats de les mesures d’emergència i els
programes de formació en matèria preventiva. Els delegats de prevenció representen als
treballadors i tenen funcions específiques en matèria de prevenció de riscos en el treball.

23