ELS RAONAMENTS I LES FAL.

LÀCIES

Què són les fal·làcies?

Del llatí "Fallacia" i amb traducció literal "engany", una fal·làcia és una mentida que es vesteix
d'argument amb l'objectiu d'enganyar . Usades per imposar una visió sobre una altra, encara que
sigui mitjançant arguments enganyosos, les fal·làcies són una poderosa arma comunicativa

Hi ha arguments que es reconeix clarament que no són correctes i que no enganyen a ningú. Ara
bé, d'altres vegades, la persona que escoltem parla amb una gran eloqüència, poder de
convicció, i dubtem de si no ens estarà intentant enganyar o manipular. En cas que fos així,
estem indefensos? No podem descobrir d'alguna manera si raona de manera correcta o
incorrecta? Podríem mostrar-li on és l'error en la seva argumentació per deixar-lo en evidència?

Sí, n'hi ha prou de saber amb quines formes es construeixen aquests tipus d'argumentacions,
parar una mica d'atenció i tenir una mica de pràctica.

Aquestes formes de raonar que són persuasives i convincents, però que, tanmateix, són
incorrectes, des d'un punt de vista lògic són el que es denominen fal·làcies. Són una forma de
raonament que sembla correcte, per bé que quan s'analitza amb cura, descobrim que no ho és,
que és inconsistent.

Una persona pot argumentar fal.laçment de forma involuntària, sense adonar-se'n. Les formes
fal.laces d'argumentació són freqüents i veiem com sovint són utilitzades amb tota la intenció per
polítics i publicistes en els mitjans de comunicació. Hi ha qui, fins i tot, com que hi està tan
acostumat, es pensa que són una forma correcta de raonar. Hauríem d'observar com raonem en
diferents circumstàncies i descobriríem que, probablement, les fem servir més sovint que no ens
pensem en les nostres discussions amb altres persones.

Hi ha qui coneix aquest tipus d'argumentacions, la seva capacitat per poder arribar a manipular i
enredar els altres, i les empra conscientment amb aquesta intenció. Quan s'utilitzen amb ànim
d'enganyar, sabent-ho, reben el nom de sofismes.

👉 L'origen del terme sofisma està en l'ús continu de fal·làcies per part d'alguns
filòsofs sofistes. Aristòtil (384-322 aC) va ser el primer filòsof que, ja aleshores, va
fer una recopilació d'aquest tipus d'arguments en la seva obra Sobre les refutacions
sofistiques.
Com jugar net quan raonem?
L'ús de l'argumentació té dos àmbits d'aplicació. Un de personal, quan raonem sobre les coses
per nosaltres mateixos. En aquest cas, argumentar correctament és important ja que ens permet
arribar a idees més ben justificades i a no viure enganyant-nos a nosaltres mateixos. Un altre de
social, en el debat i discussió d'idees amb els altres. Saber-se expressar adequadament, el que
els grecs anomenaven l'art de la retòrica, és important, però no tot s'hi val. Hi ha un conjunt de
bones i males pràctiques en la nostra forma d'argumentar quan debatem amb els altres.

Pel que fa a les bones pràctiques, distingim entre aquelles que fan referència a l'actitud (mostrar
respecte pels altres i per les seves idees, saber escoltar, estar disposat a aprendre, canviar
d'opinió i rectificar, no mostrar-nos pedant o prepotent, no intentar imposar les idees pròpies) i
aquelles que fan referència al discurs propi (la claredat en l'expressió de les idees, la riquesa, el
rigor i la precisió del nostre llenguatge, la concisió, la fonamentació de les idees aportant dades
objectives, l'evitació dels llocs comuns, els tòpics i els prejudicis). L'eloqüència, una bona oratòria,
ens permet una millor comunicació, i fa més agradable el debat.

Pel que fa a les males pràctiques podem fixar-nos en certes pautes que ja s'evidenciaven en
l'estil d'alguns dels filòsofs sofistes:

El sofista comença els seus discursos amb frases com «jo sé», «conec», «ja fa molt de temps
que he observat», «no hi ha res segur per a l'ésser humà». Alguns diuen que el model que van
imitar va ser el mateix Pèricles, que dominava l'art de la improvisació; d'altres diuen que va ser
Gòrgies, que, quan es presentava al teatre, tenia la gosadia de dir: «Proposeu-me un tema» i
ningú no el guanyava a parlar i refutava a tothom. Així doncs, els antics anomenaven sofistes els
filòsofs que sabien exposar les seves doctrines amb eloqüència. La ciutat d'Atenes va començar
a témer-los perquè guanyaven tots els plets, tant si tenien raó com si no, ja que dominaven
l'art de la improvisació per saber defensar el sí i el no d'una mateixa qüestió segons les
circumstàncies i les necessitats dels clients (això es coneix com a “doble discurs”).

Veiem com els sofistes ja feien ús d'algunes de les estratègies bàsiques de la persuasió en la
seva oratòria. Començar l'argumentació amb frases com «jo sé», «conec», «ja fa molt de temps
que he observat», busca presentar com a incontrovertible la posició de l'orador i evitar que el seu
interlocutor, davant de tal seguretat, li demani les raons en les quals es basa. És el que es
denominen termes asseguradors. Apel·lar al sentit comú, la suposada evidència de les nostres
afirmacions, estudis, opinions d'experts o fonts de reconegut prestigi tenen el mateix ús. La idea
és transmetre que el que s'afirma és inqüestionable: qui aniria contra el sentit comú, allò que
és evident, reconegut pels que més saben...?

I si comencem afirmant que «no hi ha res segur per a l'ésser humà», fem servir allò que
s'anomena termes protectors. Si no hi ha res segur, immediatament debilito qualsevol
argumentació que es vulgui utilitzar en contra meva. En aquest cas, el meu discurs no es
presenta tan categòric i inqüestionable com en l'anterior perquè l'estratègia és la contrària. Intento
posar-lo fora de l'abast de tota crítica, qüestionant la possibilitat de saber res amb certesa. Altres
formes de protegir les nostres argumentacions davant les crítiques serien reduir l'abast de les
nostres afirmacions, conferir-los un valor de mera probabilitat -com quan afirmo
«Probablement...» o «Pot ser cert que...», o relativitzar-les -com quan dic «La majoria de...»,
«Alguns dels...».

Els sofistes van viure a la polis atenesa en els segles v-iv aC.
Dominaven totes les àrees del coneixement i eren mestres
d'eloqüència i retòrica, uns virtuosos en l'ús del llenguatge. La
complexitat i l'enrevessament de les seves argumentacions feia
que molt pocs fossin capaços de vèncer-los en el debat públic.

El terme "sofista" prové de la paraula grega "sophistes", que significa "savi" o "expert".
No obstant això, el seu enfocament i mètodes d'ensenyament eren diferents dels filòsofs
tradicionals de l'època.Algunes característiques clau dels sofistes inclouen:

Relativisme: Els sofistes sostenien que la veritat i la moral eren

subjectives i depenien de les opinions individuals, del moment
històric, del context cultural etc. Creien que no hi havia veritats
absolutes i que les creences i valors variaven d'una persona a una
altra, d’un lloc a un altre, d’un moment històric a un altre, etc.

Habilitat retòrica: Els sofistes eren coneguts per ensenyar

habilitats retòriques, és a dir, la capacitat de persuadir i
argumentar eficaçment en l'esfera pública. Consideraven que
aquestes habilitats eren essencials per a l'èxit en la política i la
vida quotidiana.

Contrapunt a la filosofia tradicional: Mentre que els filòsofs

anteriors, com Sòcrates i Plató, buscaven principis universals i
veritats absolutes, els sofistes es centraven en la utilitat pràctica i
l'efectivitat en la persuasió.

Ensenyament a canvi de pagament: Els sofistes oferien els seus

serveis com a mestres i eren remunerats per les seves
ensenyances. Això generava crítiques per part d'altres pensadors
de l'època, com Plató, que desconfiava de la comercialització del
coneixement.

Alguns sofistes notables inclouen Protàgores, Gorgias i Hipias. La seva influència

en la cultura grega va ser significativa, ja que van introduir nous enfocaments en
l'educació i la retòrica. Tot i que van ser criticats per alguns filòsofs contemporanis,
com Sòcrates i Plató, el seu llegat continua esent motiu d’estudi i de debat.

Que és el doble discurs?

Alguns dels fillsofs sofistes practicaven el doble discurs com una forma de exhibir
la seva capacitat per a la retòrica i lògica. De Gorgies (483-380 aC) es deia que es
presentava davant l’auditori d'un teatre i demanava que li proposessin un tema. A
continuació, començava a argumentar a favor per tal de convencer-los a tots (discurs del sí).
Un cop convençuts, reprenia el seu discurs per convencer-los del contrari (discurs del no),
amb el mateix poder de seducció Eren uns ximples, els atenesos que l'escoltaven? No.
Gorgies dominava els temes i sabia expressar-se molt bé

Relativisme: Els sofistes, tal com hem dit anteriorment, sostenien una visió relativista de la
veritat i la moral. Creien que les creences i les normes morals eren subjectives i podrien
variar segons la cultura i les circumstàncies. Protàgores va ser conegut pel seu enunciat
"L'home és la mesura de totes les coses", que reflecteix un punt de vista relativista.
Aquesta afirmació suggeria que la veritat i els valors morals són percepcions subjectives
que varien d'una persona a una altra.

Habilitats retòriques: Si la veritat era, doncs, relativa, pels sofistes quedava clar que tot
acabava depenent de la capacitat de cadascun de defensar la seva posició o
perspectiva i convencer als demés de la seva bondat per tal que la fesin seva. D’aquí
la importància del llenguatge i del seu hàbil maneig. Els sofistes es van destacar com a
mestres de retòrica i persuasió. Ofertaven cursos per ensenyar les tècniques per influir
en els altres a través de l'ús eloqüent del llenguatge.

Quines són les fal·làcies més habituals?

A continuació descrivim algunes de les fal·làcies més usades i mostrem les estratègies que
s'utilitzen per construir-les.

Argumentum ad populum

Si en una discussió amb una altra persona aquesta manifesta que ens vol convèncer o fer canviar
d'idea, té la batalla perduda d'entrada. Massa sovint, desgraciadament, la discussió d'idees no
s'entén com un intercanvi en el qual dues persones poden aportar-se alguna cosa mútuament,
sinó com un intent desesperat de poder demostrar, a l'altra persona, que som nosaltres els qui
tenim la raó. Això és així, sobretot, si la discussió es radicalitza. Aleshores un corrent d'hostilitat i
desconfiança fa que cada un es tanqui en les seves pròpies posicions.

De la mateixa manera que quan algú vol enganyar una altra persona, si el que volem és
convèncer-la, el que ha de fer és aconseguir guanyar-se la seva confiança. Amb la «guàrdia»
baixa som més receptius i ens mostrem més predisposats a acceptar les idees d'altres persones,
sobretot, si tenen l'habilitat de presentar-les com si fossin nostres.

En certa manera és aquesta la idea de base de la primera fal·làcia que plantegem. Es pretén
crear un corrent d'empatia entre el qui parla i el seu auditori, de tal manera que aquest estigui
disposat a acceptar de bon grat les idees que l'orador proposa, encara que no aporti les raons
pertinents per a tal fi.

No dirigir-se a la raó sinó als sentiments, les emocions, les passions d'aquells que ens escolten.
Dir-los el que volen escoltar, el que els agradaria escoltar, dir-los que són el que els encantaria
ser. Sempre, és clar, que el nostre discurs no sembli una adulació grollera, de la qual és més fàcil
que puguin desconfiar.

La fal·làcia ad populum és un intent de guanyar l'aprovació popular per a una conclusió tot
despertant les passions i l'entusiasme del públic, sense donar raons pertinents i sense
argumentar-la amb proves. És el recurs preferit del publicista i del demagog. També era el preferit
d'alguns sofistes.

Un exemple d'anunci de cotxe que utilitzà aquesta fal·làcia tenia el text següent:
Les coses que a tu t'agraden, a vegades no els agraden als teus pares. Amb el nou (model del
cotxe) et passarà, perquè l'hem fet pensant en el que a tu t'agrada:

- Sense problemes d'espai. Gràcies al seu seient de darrere modularment abatible.

- 3 0 5 portes. Perquè ja tens edat de saber el que vols.
- Perquè arribis on et proposes: motor gasolina de 125 cc., 60 CV i 5 velocitats.
- Motllures laterals, perquè cal protegir-se.
- Rellotge, per arribar puntual als llocs i sempre tard a casa.
- Perquè el sol no et molesti quan claregi, vidres tintats.
I colors diferents, vermell, blanc i els metal·litzats blau Miami i verd Marmara, per- què no tots
tenim els mateixos gustos.

(model del cotxe) 3 portes PVP: x €

(model del cotxe) El cotxe que els teus pares no es comprarien mai. (marca del cotxe) La gran
evasió.

Argumentum ad baculum

Tanmateix, no sempre s'aconsegueix aquesta empatia; hi ha altres opcions per obtenir

l'acceptació de la conclusió que es proposa. Una opció és anar-se'n a l'altre extrem. És el cas de
l'argumentum ad baculum, que significa 'apel·lació al bastó'. Aquesta fal·làcia pot elaborar-se
seguint dues estratègies diferents:

1. Amenaça oculta. Consisteix a mostrar de manera subtil a l'altra per- sona que si no accepta les
teves conclusions pots utilitzar en contra seva el poder que tens sobre ella. Aquesta apel·lació a
la força o a l'amenaça per provocar l'acceptació d'una conclusió ha de ser subtil, perquè si
amenacem directament l'altra persona ho entendrà com una agressió. Aleshores, serà menys
receptiva a les nostres idees i pot respondre de la mateixa manera.

Per exemple, no seria una fal·làcia d'aquest tipus amenaçar dient això: «Si no estudies, no et
compraré la moto». La fal·làcia es podria presentar dient: «Seria bo que estudiessis. Quan
estudies i treus bones notes estic contenta, dormo millor i l'endemà tinc forces i tot per fer un
parell d'hores extres i poder comprar-te la moto. Però, si no estudies i comences a suspendre, em
passaré les nits en vetlla, amoïnada. Si no descanso l'endemà no tinc esma per fer una hora de
més. I ja em diràs d'on sortiran els diners per comprar-la.

2. Conseqüències catastròfiques. Consisteix a fer derivar conseqüèn- cies desastroses o

negatives del fet de no acceptar la conclusió que nosaltres proposem. «O jo, o el caos», «O el
que dic jo o serà la fi del món». Es deixa anar un devessall de conseqüències tràgiques que es
derivarien de no seguir el que es proposa. De nou ens adrecem a la irracionalitat, als sentiments
de por i a les inseguretats de les persones.

Per exemple, «Què vols dir que no podem aprovar el nou pla urbanístic? És que volem que la
misèria s'apoderi de nosaltres? Veurem com l'atur ens assola, els comerciants no tindran clients i
s'arruinaran, les institucions no ens dotaran d'infraestructures. En una situació així, la depressió
o, fins i tot el suïcidi, s'aniran apoderant

Argumentum ad hominem

Significa “argument adreçat contra la persona” perquè, com que no disposem d'arguments per
rebatre les seves idees, el que fem és intentar restar valor al que diu tot desacreditant-la des del
punt de vista de la persona, no pas dels seus arguments. Aquest tipus de fal·làcia pot formular-se
de dues maneres:

1. Argumentum ad hominem ofensiu. Afirmem que el que sosté l’altra persona no és veritat, que
el seu argument no és correcte, perquè ella no és fiable. Que ens pot fer pensar que no és fiable?
Depèn dels nostres prejudicis i dels del nostre auditori. Que no aixequi un dit, que sigui un
capitalista, una «marginada», una dona, un estranger un delinqüent, etc. Les causes poden ser
extremament variades i mai correctes. Sigui qui sigui i sigui com sigui, si volem rebatre les seves
idees, hem de fer-ho argumentant correctament. Es pot ser l'ésser més indigne de la terra i estar
raonant bé a partir de certes idees.

Per exemple, «Els moviments okupes afirmen que els habitatges són molt cars i fora de l'abast
dels sous de les classes coou- lars. Com podem admetre que diuen la veritat aquests individus
que es passen el dia sense fotre brot, bevent, ia més a més que són violents quan els
desallotgen?».

2. Argumentum ad hominem circumstancial. Es desacredita l'altra persona quan es considera que

té interessos en allò que s'està de- batent, que n'és, a la vegada, jutge i part. En aquest cas són
les seves circumstàncies el que ens serveix per atacar els seus arguments. Però algú pot
trobar-se en aquestes circumstances, ser equànime i raonar correctament. Si volem rebatre’l, no
haurem de fer-ho pas atacant-lo, sinó mitjançant arguments correctes.

Per exemple, “La Generalitat de Catalunya vol limitar la velocitat a 80 quilòmetres per hora en la
primera corona de Barcelona a fi de reduir les emissions contaminants. La Federació
d'Associacions de Concessionaris de l'Automoció afirma que aquesta mesura podria produir
l'efecte contrari perquè augmentaria la congestió viària. Però això no és cert, ja que aquesta
associació l'únic que pretén és vendre cotxes de gran cilindrada que són els que més beneficis
els reporten.”

Argumentum ad verecundiam

Qui no ha escoltat algun cop dir a un nen petit «Doncs el meu pare diu... intentant donar valor a
les seves idees? Aquesta és la mecànica de “l’argumentum ad verecundiam”, que significa
“apel·lació a l'autoritat”.

Sovint ens trobem sense prou raons per argumentar i recorrem al que ha dit algú que per a
nosaltres o per al nostre interlocutor, té una certa autoritat. L'autoritat que atorguem a algú depèn
dels nostres valors i dels nostres coneixements. A vegades n'hi ha prou que sigui una persona
popular, famosa o prestigiosa: d'altres vegades, cal que sigui un expert reconegut en alguna àrea
del saber

Per exemple, «És veritat que la Terra es manté immòbil al centre de l'univers, ja que ho va dir
Aristòtil, que va ser un dels científics i filòsofs més importants de l'antiguitat.>>

És fal.laç recorrer a l’opinió d'un expert a l’hora d'intentar dotar de més força els nostres
arguments? No necessariament, el fet que tingui més coneixements pot ser una dada objectiva
en l’argumentació.

Sincorre en aquesta fallacia en aquests casos:

1. Quan apelació a l’autoritat pretén establir una validesa absoluta de l'argument i hom li dona un
valor de veritat inqüestionable. L'ésser humà és fal.lible, fins el més savi es pot equivocar Aquest
ús de l’argument d'autoritat va ser recurrent en la filosofia medieval i ha estat freqüent en els
moviments religiosos, dogmàtics fanàtics

2. Quan es recorre a l’opinió d'una persona que, encara que tingui un gran prestigi o domini del
saber en altres matèries, no és especialista en l'assumpte que s'està tractant És molt comú trobar
això en els anuncis publicitaris en els quals es pretén prestigiar el producte a partir de la
recomanació d'un famós (que evidentment no és expert en les seves qualitats, o no ho és més
que qualsevol de nosaltres)

Argumentum ad ignorantiam

Hi ha algunes coses que es consideren més o menys provades, però també n'hi ha moltes al
voltant de les quals hi ha incertesa ¿Significa axo que son faises? No, diriem que no en tenim
prou proves Doncs bé, a vegades argumentem de manera fal.laç basant-nos en la idea que, si
una cosa no s'ha pogut demostrar que és certa, aleshores podem passar a afirmar que és falsa O
al revés, fem deducció que alguna cosa és certa perquè ningú no ha pogut demostrar que és
falsa…

Per exemple, la possible existència de Déu és un assumpte que es presta a aquesta fallacia en
les seves dues versions:

1. Si ningú no ha aconseguit demostrar l'existència de Déu, és perquè Déu no existeix

2. Com que no n'hi ha ningú que hagi aconseguit demostrar de manera irrefutable que Déu no
existeix, llavors, per tant, Déu existeix…

Argumentum Tu quoque

Pot semblar extremament cínic que algú t'acusi d'una cosa que ell també ha fet abans “No
estudio tot el que el meu pare considera que caldria que estudiés, però ell va deixar els estudis
perquè feia el mateix”. ¿Que ell fes el mateix justifica que sigui millor no estudiar?

Aquesta és la idea que s'amaga rere la fal.lacia Tu quoque, que significa tu també Davant d'una
acusació o el retret d'una persona envers la nostra conducta, el que fem és recordar-li que ella
també ha fet el mateix. Quantes vegades hem escoltat alguns polítics dir: «Vostès també feien el
mateix». Si el que es fa és correcte, s'hauran d'aportar raons i proves oportunes per justificar-ho.
No és excusa que qui ens fa el retret també ho hagués fet, perquè, si està mal fet, ho està en tots
dos casos, en el seu i en el nostre.

Per exemple, davant l'acusació «Vostès emprèn la publicitat institucional per fer propaganda de
l'acció del seu partit pagant-la amb els diners de tothom», respondre: «Què poden dir vostès, que
van batre tots els rècords en aquest tipus de despesa quan governaven?». L'argumentació
correcta seria indicar les quantitats gastades i parlar de les campanyes en concret per poder
comprovar si tenien un valor institucional o eren propaganda del partit.

_ Així no et trauràs
mai el batxillerat!
_I què feies, tu, que tampoc no te'l vas treure?
Altres fal·làcies
Per acabar, descrivim altres tipus de fal·làcies que també es fan servir habitualment.

Fal·làcia ex populo
Tothom vol ser únic i original, però, a la vegada, hi ha qui té «terror» de no fer el que fan la
majoria. Aquesta por de sentir-se una rara avis, diferent, juntament amb la idea que si molta gent
fa o pensa una determinada cosa deu ser per alguna raó, és a l'arrel de la fal·làcia ex populo.
Per justificar una conducta o la defensa d'una idea, ens basem en el fet que la majoria de la gent
ho fan o ho pensen. Però que una cosa la faci o la pensi molta gent o la majoria no vol pas dir
que sigui bona o correcta. La majoria també pot equivocar-se.

Per exemple, d'acord amb aquesta forma fal·laç d'argumentar, els millors programes de televisió
són els que tenen més audiència. La millor pel·lícula, la més vista. I el millor menjar del món es el
preferit pel nombre més gran d'éssers vius: les mosques.

Fallacia de les preguntes complexes

Es tracta d'acorralar l'altra persona mitjançant preguntes enrebessades en les quals, a més del
que es pregunta s'inclou un conjunt d'afirmacions que es donen per descomptades. Si la persona
a la qual s'interpel·la no és capac de descompondre la pregunta, desmentir d'una a una les
afirmacions s'entendrà que aquestes són admeses. Es una fal.lacia fàcil d'utilitzar en un debat
àgil en el qual el fet de respondre a vegades s'imposa al fet d'evitar aquest tipus d'argúcies

Per exemple, si preguntem a algú: «Ja has deixat de gratar-te la panxa?”, sigui quina sigui la
resposta, s'estarà admetent que s'estava sense fer res. O si preguntem: «No et penedeixes
d'haver comprat un vestit verd a una dona que és tan mala mare?», es respongui el que
respongui es dóna per fet que és una mala mare.

Falàcia de la falsa causa

Aquesta és una de les denominades fal·làcies de dades insuficients Partim a una mera
coincidència entre dos fets per establir-hi una relació de causa i efecte

Per exemple, relacionem el fet d'haver fet servir un bolígraf determinat en un examen amb el
resultat positiu de l'examen, o bé el fet de portar la roba d'un determinat color i tacar-nos, etc.
Moltes conductes supersticioses» personals de la gent es converteixen en fal·làcies quan hom
pretén donar-los un valor argumentatiu.
RESUM
Bones pràctiques:
● En l'actitud: escoltar, disposició a aprendre, canviar d'opinió i rectificar, no pedant o
prepotent...
● En el propi discurs: claredat de les idees, emprar
un llenguatge ric, precís i rigorós; ser concís, aportar dades objectives...

Males pràctiques:
● Termes asseguradors: Transmetre la idea que el que s'afirma és inqüestionable
● Termes protectors: Posar el nostre argument fora de l'abast de tota crítica fent relatiu
el saber

Què són les fal·làcies?

Raonament que malgrat que és persuasiu no és vàlid
Rep el nom de sofisma quan s'utilitza amb l'ànim d'enganyar

ALGUNS TIPUS DE FAL.LÀCIES:

Ad populum: Apel·lació als sentiments, les emocions i les passions del públic

Ad baculum: Amenaça oculta: apel·lació a l'amenaça subtil o la força

Es deriva conseqüències catastròfiques de la no-acceptació

Ad hominem: Ofensiu 👉 la persona no és fiable i el que afirma, tampoc

Circumstancial 👉 la persona és, a la vegada, jutge i part

Ad verecudiam: Es recorre a l'argument d'autoritat donant-li un valor absolut

Ad ignoratiam: S'afirma que és fals perquè no s'ha pogut demostrar que és cert (i al
revés)

Tu quoque: Davant d'una acusació o un retret, es recorda a la persona que també ha fet
el mateix

Ex populo: Es basa en el fet que la major part de la gent també ho fa

Pregunta complexa: Perquè inclou una afirmació que es dóna per suposada.

Falsa causa: Es funda una relació causal en una mera coincidència de fets
Argumentació a favor del mòbil

La gent com tu, jove, intelligent, amb visió de

futur, que s'imposa amb la seva enlluernadora
personalitat, sap que el telèfon mòbil és invent
més útil de la història. És cert que, al principi, hi
va haver estudis que deien que l'ús excessiu
podia causar lesions cerebrals en persones
joves, però ningú no ha pogut demostrar-ho; així
que el mòbil és del tot innocu. Pensa una mica i
t'adonaràs que avui dia, qui no té mòbil és
només una petita minoria. Si tanta gent l'utilitza,
és que ha de ser Util I aquests que afirmen que
és car pel servei que ofereix, són uns
miserables, gasius que no son capaços de pagar
el preu just de les coses. Però, a més, no és cert
que un artefacte tan útil està a l'abast de
qualsevol butxaca? Finalment, pensa en els
perills que corres si no tens mòbil: podries
quedar-te tancat en un ascensor, tirat a
l'autopista e perdut al bosc, algun familiar teu es
moriria i no ho sabries, t'atracarien i no podries
demanar ajut...

Argumentació en contra del mòbil

Molta gent diu que el mòbil és útil, però els que

afirmen això són uns rucs es la seva estupidesa la
que demostra que és un invent prescindible. Es ben
cert que jo abans el tenia, però un dia que em vaig
quedar penjat a l'autopista aquest meravellós invent
s'havia quedat sense bateria! Així que des d'aquell
moment vaig decidir des fer-me'n. Mai no funciona
quan realment el necessites! Però, a més, s'ha dit
que pot provocar lesions cerebrals en persones joves
si s'utilitza molt. Ningú no ha pogut demostrar que
això no és així, de manera que a molts el cervell se'ls
deu estar desfent. No és cert que ens bombardegen
contínuament amb la publicitat d'aquest objecte
inutil? La gent manipulable, inculta, que no te
personalitat i que només busca aparentar. si que es
deixa enganyar, però no crec que tu, que no ets res
de tot això, et creguis que és un invent útil. En aquest
cas, jo segueixo Topinio dels més prestigiosos
intellectuals, que es absolutament incontestable es
un invent absurd.