TEMA 1 - ECOLOGIA

ESTRUCTURA DELS BOSCOS

- ESTAT ARBORI: constituït per les capçades dels arbres. Sovint s’hi
distingeixen diversos estats arboris. Les plantes per sota d’aquest estrat, en el seu
conjunt, reben el nom de sotabosc. Els arbres tenen un únic tronc.
- ESTAT ARBUSTIU: format per les capçades dels arbustos. Tenen diversos
troncs.
- ESTAT HERBACI: constituït per les plantes herbàcies i falgueres. No tenen
tronc
- ESTAT MUSCINAL: comprèn les plantes més petites com molses i líquens.
Els arbres poden tenir diferents tipus de fulles
- CADUCA: els arbres caducifolis disposen de fulles caduques, grans i amples
que requereixen una gran quantitat d’energia i per l’arbre es fa més rentable
renovar-les totes de cop en una època de l’any.
- PERENNE: els arbres perenne disposen de fulles perenne molt més petites que
les caduques que no requereixen un gran desgast energètic ni perd molta
aigua i per aquest motiu l’arbre pot anar renovant les progressivament, disposant
sempre d’una quantitat de fulles.
PINEDA: no hi ha arbustiu perquè els pins tapen el sol i la llum. Són boscos rics en
components àcids ja que les fulles del pi acidifiquen el terra. En una pineda també hi ha
moltes fulles caigudes.
FAGEDA: té un gran estat muscinal ja que és un lloc molt humit. Les molses s’inflen
com esponges quan reben aigua.
ALZINAR: consta d’una gran biodiversitat amb un abundant estat arbori.

En una zona obaga trobarem més arbres caducifolis ja que a l’hivern no hi ha sol, per tant no es fa la
fotosíntesi (es necessita molt ATP) i els arbres no volen gatstar energia llavors cauen les fulles i ja
tornaran a sortir.

Com es defensen els pinars davant les alzines? Els pins són plantes piròfiles, és a dir, afavoreixen a la
propagació de l’incendi. Els pins també s’acaben cremant però les seves pinyes exploten i per tant
van envaint territori ja que dels seus pinyons s’originaran nous pins.

FUNCIÓ FULLA: per fer la fotosíntesi les plantes necessiten H2O i CO2.
Aconsegueixen CO2 de l’aire de l’entorn i H2O de les arrels que ascendirà degut a
l’evapora transpiració. Hi ha un fil d’aigua (vas conductor – xilema) que va a les fulles.
Quan arriba a al fulla li toca el sol i aquesta aigua s’evapora. El 90% de l’H2O que
xucla l’arrel s’evapora. Les fulles són l’òrgan de les plantes per on perden aigua.
 - EVAPORA TRANSPIRACIÓ: es defineix com la pèrdua d’humitat d’una
superfície per evaporació directa juntament amb la pèrdua d’aigua per
transpiració de la vegetació.
CLAU DIATÒMICA: és un sistema dels biòlegs que utilitzen per identificar els éssers
vius. Consisteix en un conjunt de preguntes que tenen només dues respostes i que
contestades successivament porten a la identificació de l’organisme.

LA CÈL·LULA:
Existeixen dos tipus de cèl·lules diferents. L’eucariota i la procariota. Totes dues fan la
citocinesi i tenen flagel. També totes dues tenen ribosomes, on es fan les proteïnes. En
canvi, procariota no té nucli i l’eucariota té nucli i per tant fa la mitosi i meiosi, és entre
10 i 100 vegades més gran i té orgànuls membranosos (fosfolípids).
CÈL·LULA PROCARIOTA

- Membrana plasmàtica: barrera permeable

selectiva que fa de frontera, transport de nutrients
i residus i és on es localitzen molts processos
metabòlics.
- Vacúol de gas: infla la cèl·lula per flotar en un
medi aquàtic
- Ribosomes: síntesi de proteïnes
- Paret cel·lular: confereix a les bactèries una
forma rígida i les protegeix davant la lisi en
solucions diluïdes
- Càpsules: resistència davant a la fagocitis,
adherència a la superfície
- Pili: permet als bacteris adherir-se a les superfícies
- Flagels: moviment
- Nucleoide: fals nucli
- Endòspora: supervivència en condicions ambientals adverses
CÈ·LULA EUCARIOTA

- Membrana plasmàtica
- Nucli
- Nuclèol
- REL i RER
- Aparell de Golgi
- Mitocondris
- Citoplasma
- Ribosomes
- Centríols i Vacúols (animals)
- Cloroplast i Paret vegetal (vegetal)

REGNES DELS ÉSSERS VIUS

 Els éssers vius es classifiquen en grups anomenats regnes. Els éssers que pertanyen a un
mateix regne tenen característiques similars. Aquests 5 regnes són;
REGNE MONERA:

Engloba tots els organismes procariotes amb una estructura unicel·lular. El seu
metabolisme és fotosintètic o bé es nodreixen a partir de l’absorció. Alguns es poden
moure i d’altres no. Duen a terme la reproducció asexual. Alguns exemples són les
arquees i els bacteris.
REGNE PROTIST:

Organismes eucariotes amb una estructura que pot ser Unicel·lular o pluricel·lular.
Tenen un metabolisme fotosintètic però també poden nodrir-se mitjançant l’absorció o
ingesta. Poden fer reproducció sexual o asexual. Exemples: algues i protozous (amebes i
parameci). Hi ha tres tipus d’algues: les vermelles (rodòfits), les verdes (cloròfits) i les
marrons (feòfits)
REGNE VEGETAL:

Engloba tots els organismes eucariotes amb estructura multicel·lular. Tenen un

metabolisme fotosintètic i no es poden desplaçar però sí moure’s. Duen a terme la
reproducció sexual o asexual.
REGNE FÚNGIC:

Tots els organismes eucariotes amb una estructura multicel·lular. Utilitzen l’absorció
per nodrir-se i poden desplaçar-se. Fan la reproducció asexual mitjançant esportes.
REGNE ANIMAL:

Organismes eucariotes amb estructura multicel·lular. Es nodreixen a partir de la ingesta

i es poden moure i desplaçar. Practiquen la reproducció sexual.

REGNES MONERA PROTIST VEGETAL FÚNGIC ANIMAL

DOTACIÓ Haploide Haploide Haploide Haploide Diploide
CROMOSÒMIC Diploide Diploide Diploide
A
UNICEL·LULA Unicel·lular Unicel·lular Pluricel·lular Pluricel·lular Pluricel·lular
RO Pluricel·lular
PLURICEL·LUL
AR
CÈL·LULA Procariota Eucariota Eucariota Eucariota Eucariota
CARIOCINESI - Mitosi Mitosi Mitosi Mitosi
Meiosi Meiosi Meiosi Meiosi

REPRODUCCIÓ Asexual Sexual Sexual Sexual Sexual

Asexual Asexual

CICLES - Haplont Haplodiplont Haplont Diplont

BIOLÒGICS Diplont Diplont
Diplohaplont Diplohaplont

FONT Fotosintètic Fotolitòtrof Fotosintètic Quimioheteròtrof Quimioheteròtrof

D’ENERGIA I Quimioheteròtrof Quimioheteròtrof
CARBONI
OXIDACIÓ Respiració Respiració Respiració Respiració Respiració
MATÈRIA cel·lular aeròbica i cel·lular aeròbica cel·lular cel·lular aeròbica cel·lular aeròbica
ORGÀNICA anaeròbica aeròbica Fermentació Fermentació
Fermentació Fermentació
PAPER EN Descomponedors Productors Productors Descomponedors Consumidors
L’ECOSISTEM Transformadors
A

DOMINIS DELS ÉSSERS VIUS

ARQUEE BACTER EUCARIOTE
S IS S ÈTER: hidrocarburs
EMBOLCALL no no si ÈSTER: àcids grassos
NUCLEAR
ENLLAÇOS DE èter èster èster GLICOPÈPTID: l’eucariota no té però
LÍPIDS DE a la membrana sí.
MEMBRANA
GLICOPÈPTID A no sí no RIBOSOMES: abans del microscopi
LA PARET electrònic van veure que uns
CEL·LULAR sedimentaven més ràpids que els
TRNA met formil- met altres . Per tant uns pesaven més
INICIADOR met que altres.
RIBOSOMES 70 s 70 s 80 s
(mitocondris i
cloroplast 70
s)
El regne monera va ser dividit i es van crear dos dominis diferents: els EUBACTERIS i
els ARQUEOBACTERIS.

ORIGEN DE LES EUCARIOTES

 Existeixen dues teories sobre l’origen de les cèl·lules eucariotes. El model autogen i el
model simbiont,

MODEL AUTOGEN: va existir una

cèl·lula protoeucariota de procedència
arqueana que va evolucionar de MODEL SIMBIONT: proposa
manera independent adquirint la que l’eucariota es va crear
majoria de les complexitats que té una degut a la fusió directa entre
cèl·lula eucariota actual (incloent una arqueà i un bacteri
endomembranes, citoesquelet però
sense mitocondris). Tenia la capacitat
de fagocitar i en una d’aquestes va
absorbir una alfaprotobaccteria que no
va ser digerida i va passar a viure dins
de la protoeucariota.

També s’ha demostrat que les cèl·lules eucariotes contenen dos tipus de gens: els
informatius que s’assemblen als arqueobacteris i els operatius que s’assemblen als
eubacteris. Per tant és una prova més de que provenen de la fusió d’una arqueà i un
eubacteri.

VIRUS, VIROIDES I PRIONS

VIRUS: molècules d’àcid nucleic, ADN o ARN que estan envoltades per una
estructura protectora formada per proteïnes. Són endoparàsits cel·lulars ja que
han de parasitar la cèl·lula des de dins. Manipulen la cèl·lula i posen la seva
“maquinaria” a disposició de les seves necessitats. Envaeixen la cèl·lula i
insereixen la seva informació en l’ARN o ADN cel·lular i des d’allà anul·len la
informació genètica i fan còpies del virus. Hi ha tres tipus: adenovirus,
retrovirus i bacteriòfags.

Si té una retro
transcriptasa és un
retrovirus.

VIROIDES: són formes acel·lulars més petites que els virus. Estan formats per una
molècula simple d’ARN. No tenen càpsida protectora.
Utilitzen enzims de les cèl·lules afectades, per obtenir
còpies d’elles mateixes i duplicar-se. Això es fa ja que
es produeixen traduccions de les cadenes d’ARN.
PRIONS: no estan formats ni per àcids nucleics, ni ARN ni ADN, sinó per proteïnes
pròpies del teixit nerviós que afecten a les cèl·lules nervioses i tenen la capacitat de
modificar altres proteïnes sense la necessitat de tenir una seqüència d’àcids nucleics.
Això provoca la lisi de les cèl·lules i es provoquen les malalties espongiformes.
DOMINI EUCARIOTA – CICLES BIOLÒGICS
Un cicle biològic comprèn una generació completa d’un 2n  n = meiosi
organisme. Inclou les fases que passa des del zigot fins que es n  2n = fecundació
reprodueix formant un zigot. Només s’aplica a la reproducció n  n = mitosi
sexual. Existeixen 3 tipus de cicles biològics basant-se en el
moment que es produeix la meiosi.
CICLE HAPLONT

L’individu adult és un organisme haploide que genera gàmetes haploides per mitosi que
en unir-se per fecundació formarà el zigot diploide. La meiosi es produeix
immediatament després que es formi el zigot. Això generarà 4 cèl·lules haploides, les
quals originaran l’individu amb successives mitosis.
(EXEMPLES: algues, bacteris i fongs - chlamydomona)

CICE DIPLONT

L’individu adult és diploide i la meiosi es produeix durant la formació dels gàmetes. La

fase haploide correspon únicament als gàmetes. Aquests s’uniran per fecundació i
formaran el zigot 2n. Aquest zigot per mitosi originarà l’individu adult pluricel·lular.
(EXEMPLES: animals, protozous, algues i fongs)

CICLE DIPLOHAPLONT

És propi d’espècies que presenten dos tipus d’individus adults; un diploide i l’altra
haploide. L’individu diploide s’anomena esporòfit i origina per meiosis espores
haploides. Aquestes espores fan mitosi i desenvolupen un altre organisme adult haploide
anomenat gametòfit, el qual genera gàmetes haploides que en fusionar-se originaran el
zigot diploide. Aquest per successives mitosis originarà l’esporòfit.
(EXEMPLE: plantes, algues i fongs - falgueres i molses)

REGNE VEGETAL

PTERIDÒFITS
VASCULARS
GIMNOSPERMES
(CORMÒFITS)
ESPERMATÒFITS DICOTILEDÒNIES
REGNE VEGETAL
ANGIOSPERMES

NO VASCULARS BRIÒFITS MONOCOTILEDÒNIES

NO VASCULARS;

- BRIÒFITS:
Són vegetals que no tenen teixits vasculars, ni conductors, arrels ni fulles. Com
per exemple, les molses.
Està format per l’esporòfit que és diploide i fa espores. I pel gametòfit que és
haploide i fa els gàmetes. Presenten doncs, un cicle diplohaplont.
 CICLE D’UNA MOLSA:
A la primavera, surten uns filaments amb una càpsula
que a l’extrem conté les espores i els esporòfits. Les
espores s’escampen i donen lloc a nous gametòfits. Els
gametòfits són el que entenem per molsa. Són individus
haploides que produeixen cèl·lules reproductores
masculines i femenines. Quan hi ha suficient aigua al
sòl, les cèl·lules reproductores masculines, neden
(flagels) fins a les cèl·lules reproductores femenines.
L’esporòfit és l’individu que es forma un cop s’han fusionat les cèl·lules reproductores
masculina i femenina (fecundació) i es formarà el zigot 2n. A partir del zigot es
desenvolupa l’esporòfit creix forma espores per meiosi. Les espores en caure a terra,
germinen i formen un nou gametòfit (molsa)
VASCULARS / CORMÒFITS:

Aquests vegetals tenen teixits vasculars, arrels, fulles i algunes llavors.

 - PTERIDÒFITS (FALGUERES)

Les falgueres no tenen ni arrels, ni fulles, tenen estructures anàlogues.

FRONDA: fulles que contenen les estructures reproductores
SORUS: acumulacions d’esporangis, son les estructures
reproductores encarregades de sintetitzar espores mitjançant la
meiosi.

 CICLE D’UNA FALGUERA:

La planta falguera és diploide i correspon a l’esporòfit. Darrere
les frondes tenen uns sorus que estan protegits pels esporangis
que per meiosi produiran les espores. Aquestes espores seran
alliberades i en germinar produiran el gametòfit haploide per
mitosi. El gametòfit ha d’estar cobert d’aigua per tal que la
fecundació es doni. Dins els òrgans sexuals femenins es
produeix el zigot 2n a partir del qual es desenvoluparà
l’esporòfit.

- ESPERMATÒFITS

Són els vegetals amb flor i llavor

 GIMNOSPERMES: són vegetals amb sacs de pol·len, cons i llavors nues.
Exemples: coníferes i ginkgos.
REPRODUCCIÓ
Els cons masculins (2n) són més petits i estan formats per milions de grans de pol·len.
Els grans de pol·len contenen els gàmetes sexuals i un sacs plens d’aire que faciliten la
dispersió. Els cons femenins contenen dos òvuls nus que no estan tancats en cap ovari.
Quan els cons masculins maduren, fan meiosi i deixen anar grans de pol·len i viatgen
fins als cons femenins. Quan arriben a la part femenina, com no té flagels crea un tub
pol·línic. Finalment el pol·len (n) arriba on produirà la fecundació (a l’òvul n) i per tant
el zigot diploide. Es començarà a formar la llavor. Com que no hi ha ovari no es forma
fruit sinó que les parts de l’òvul generen una closca protectora. Quan les llavors
germinen el con femení s’obre i cauen les llavors.

 ANGIOSPERMES: són vegetals amb flors vertaderes, amb fruits, i llavors

protegides pel fruit. Exemple: espiga, ametller.
Parts de la planta;
- SÈPALS: peces florals fotosintètiques. S’encarreguen de guardar la flor.
- PÈTALS: fulles transformades
 - NECTARIS;
- FRUIT: la part carnosa del fruit prové de l‘ovari inicial que tenia la flor, i les
llavors provenen de l’òvul que estaven dins de l’ovari.
- FLOR: és l’estructura que conté els òrgans reproductors femenins i masculí.
O ANDROCEU: òrgan reproductor masculí format per estams. Conté els
grans de pol·len (gàmetes sexuals masculí)
O GINECEU: òrgan reproductor femení.
Poden ser monocotiledònies (només tenen una fulla al néixer – palmera) o
dicotiledònies (presenten dues fulles embrionàries – rosal).
MONOCOTILEDÒNIES DICOTILEDÒNIES
NERVIACIÓ Nervis paral·lels No tots els nervis són paral·lels
FEIXOS Els vasos estan repartits per Els vasos estan situats en el
VASCULARS tota la tija. Aquests vasos perímetre de la tija (part viva), la part
transporten la saba bruta i la del mig és morta
saba neta
ARRELS Totes les arres són iguals Arrels molt diferents (ramificacions)
ANELLS DE No presents Presents (són els feixos vasculars del
CREIXEMEN perímetre)
T
PÈTALS 3 o múltiples de 3 4/5 o múltiples de 4/5

REPRODUCCIÓ ANGIOSPERMES:
Consta de 4 passos: la pol·linització, la fecundació, la formació del fruit i la llavor i la
germinació.
POL·LINITZACIÓ: els estams de les flors alliberen els grans de pol·len i van a una
altre flor per fecundar-la. Els agents que poden dispersar el pol·len són el vent
(anemofília) o animals (entomofília).
FECUNDACIÓ: els grans de pol·len entren en contacte amb l’estigma i creen el tub
pol·línic fent mitosi.
FORMACIÓ FRUIT I LLAVOR: l’òvul fecundat es converteix en llavor que conté
un embrió i substàncies de reserva. El fruit es forma al voltant de la llavor, del pericarp
que és tota l’estructura que envolta a la llavor. Els fruits poden ser secs o carnosos (gran
quantitat d’aigua). Els agents que ajuden a dispersar són el vent (anemocòria) o animals
(zoocòria).
GERMINACIÓ: les llavors germinen i llavors l’embrió s’obre i creix fins a
desenvolupar una nova planta.
Qui ha de crear és grans de pol·len i per tant fer servir més energia per tal de
pol·linitzar-se, les anemofílies o les entomofílies?
Les anemofílies hauran de crear molts més grans de pol·len perquè com que es
pol·linitzen a través del vent, tenen menys probabilitat de que aquest gra de pol·len acabi
en una flor. En canvi les entomofílies no han de crear-ne tant perquè són els insectes que
la pol·linitzen.
EL CICLE D’UNA FLOR

Dins del gàmeta femení hi ha una megaespora que fa una meiosi i crea 4 cèl·lules
haploides. D’aquestes quatre, només una sobreviu, les altres 3 són avortades. La que
queda fa 3 mitosis consecutives originant 8 cèl·lules haploides. Aquestes formen un sac
embrional amb 8 nuclis haploides. Dos d’aquests es fusionaran amb un dels dos
espermes que hauran entrat a l’òvul a través del tub pol·línic. Creant el que rep el nom
d’endosperma (3n), nucli triploide.
L’altre esperma fecundarà a una cèl·lula femenina, que s’havia format prèviament
durant les tres mitosis consecutives, formant així el zigot 2n. Aquest òvul fecundat farà
successives mitosis fins a crear un organisme adult 2n.

FONGS

DICTIOSTELIOMICET

PROTIST

MIXOMICET

REGNE FUNGI
ASCOMICET

EUMICOTS ZIGOMICET

BASIDIOMICET

Tots els organismes dels fongs són heteròtrofs (s’alimenten de matèria orgànica morta i
participen en la descomposició de la matèria orgànica) i les seves cèl·lules mai
presenten ni cilis ni flagels. Tots els fongs tenen en comú que la paret cel·lular és de
quitina, que té una funció estructural que evita la lisi. La membrana citoplasmàtica
conté ergosterol que regula la fluïdesa de la membrana.

FONGS PROTIST

Els fongs ameboides són protists amb una fase vegetativa ameboide de que actuen com
a fong. Són fagòtrofs que habiten en la matèria del sòl i en
descomposició, és a dir, sapròfits congregats.
-MIXOMICETS: són organismes pluricel·lulars amb fases
semblants a les amebes.
Tot comença amb una espora haploide la qual germina i
forma una ameba. Seguidament es produeix la plasmogàmia,
 que és la unió de dues amebes i dona pas a la cariogàmia on les dues amebes
amb nucli haploide formen un nucli diploide (zigot). Aquest nucli comença a
dividir-se per mitosi formant nuclis diploides que s’aniran dividint i formaran
esporangis. Aquests per meiosi alliberaran més espores idèntiques haploides i
així tornarà a començar el cicle.

- DICTIOSTELIOMICET.

EUMICOTS

El regne dels eumicots inclou un seguit d’organismes que durant molt de temps van ser
considerats com a plantes tenint en compte la seva immobilitat i la presència d’una paret
cel·lular. Cal diferenciar-los del regne vegetal, de fet, tenen més semblances amb els
animals.
- Manca de clorofil·la
- Paret cel·lular de quitina (no cel·lulosa)
- Són quimiorganoheteròtrofs (sapròfit)
- Utilitzen el glicogen com a polisacàrid de reserva (no midó)
Per tant són organismes pluricel·lulars eucariotes amb una paret cel·lular fibrosa i
quitina. Amb vacúols grans i mai cèl·lules flagel·lades. Com a reserva utilitzen glicogen
i lípids.

 ESTRUCTURA
Tenen una estructura tal·lofítica, de cèl·lules a filaments i falsos teixits.

HIFES: filaments cel·lulars penetrants (molts

mitocondris que sintetitzen vesícules i enzims.

MICELI: conjunt d’hifes.

Les cèl·lules apicals són riques en mitocondris i
tenen l’AG desenvolupat.
Les hifes veïnes en contacte es poden fusionar i formar xarxes. Això permet al fong
tenir una gran superfície de contacte amb el substrat i per tant una gran capacitat
d’intercanvi i d’absorció de substàncies. Quan això succeeix els bolets es desenvolupen
radialment a la partir de la germinació d’una espora.  MICELI ESFÈRIC
 NUTRICIÓ
Són quimiorganoheteròtrof que s’alimenten de la matèria orgànica morta del sòl.
S’alimenten per absorció mitjançant la digestió a través de la paret quitinosa.
O DIGESTIÓ EXTERNA: obtenen l’aliment per absorció – alliberen exoenzims
digestius a l’exterior i absorbeixen la matèria orgànica en descomposició. Un
dels enzims secretats és la cel·lulasa (o-glicosídic – B). Aquesta forma
d’alimentació s’anomena LISOTRÒFIA que implica que el fong viu a dins del
substrat de què s’alimenta.
 SAPRÒFITS: descomponedors de matèria orgànica morta. Tanquen el
cicle de la matèria. (ROVELLÓ)
 PARASITISME: és éssers vius (PEU D’ATLETA)
 SIMBIONTS: benefici mutu (LÍQUENS o MICRORIZES)

o LÍQUENS: estan formats per fongs i algues procariotes.

S’associen amb algues i bacteris. No és un organisme són dos que
tenen una relació de simbiosis. Si separem els dos components,
els fongs moren mentre que les algues poden sobreviure.
o MICRORIZES: òrgans formats per l’arrel d’una planta i el
miceli d’un fong. Funcionen com a sistema d’absorció que
s’estén pel sòl. Proporciona aigua i sals minerals i a canvi l’arbre
li dona matèria orgànica

 REPRODUCCIÓ ASCOMICET ( pluri o unicel·lular - Saccaromhyces

cerevisae):
Dos micelis haploides diferents produiran hifes sexuals que
funcionaran com a gàmetes. Es fa la plasmogàmia i es produiran un
miceli dicariòtic on cada cèl·lula té nuclis diferents. En aquestes
hifes és on es produirà la cariogàmia. Com a resultat s’origina un
zigot diploide el qual farà meiosi donant origen a 4 nuclis haploides.
Els quals faran mitosis i donaran 8 nuclis haploides. Quan aquests
maduren seran alliberades i germinaran
originant nous micelis haploides.

 REPRODUCCIÓ BASIDIOMICET
(pluricel·lular - rovelló)
Dos micelis primaris, amb hifes
monocariòtiques compatibles s’apropen. A
mesura que es fusionen succeirà la plasmogàmia, originant un miceli dicariòtic
secundari. Aquí és quan comença l’etapa dicariòtica. El miceli farà la cariogàmia que
formarà un nucli zigòtic que farà meiosi, sent aquesta l’etapa diploide del cicle. La
meiosi donarà lloc a la fase haploide. Produirà 4 nuclis que seran 4 espores les quals
seran alliberades al madurar i quan trobin un lloc favorable germinaran reiniciant el
cicle

 REPRODUCCIÓ ZIGOMICET (pluricel·lulars)

Condicions adverses  dues hifes de micelis diferents creixen a prop
gràcies a la secreció de substàncies hormonals. En els extrems de les
hifes es formaran els gàmetes, a mesura que aquests es fusionen, té lloc
la plasmogàmia i posteriorment la cariogàmia originant un zigot.
Aquesta és l’única etapa diploide del cicle. Posteriorment es produeix
la meiosi i immediatament les espores germinen produint els
esporangis. Aquest farà mitosis i es produiran espores haploides les
quals seran alliberades i tornaran a produir el cicle.

LA BIODIVERSITAT
L’ECOLOGIA és la ciència que estudia les relacions entre els éssers vius i el medi en
què viuen. Aquetes relacions determinen la distribució mundial d’éssers vius.
El bosc està format per:
- BIOCENOSI (FACTORS BIÒTICS) L’ecosistema més pobre del món
o Éssers vius són els interiors dels oceans o els
o Relacions inter/intraespecífiques llacs d’alta muntanya  no hi ha
sal  no productors  no entrada
- BIÒTOP (FACTORS ABIÒTICS)
energia  poca biodiversitat
o Tipus de sòl (textura, composició)
o Pendent
o Alçada
o Meteorologia (que no climatologia)

Un ECOSISTEMA és el conjunt format pels organismes que viuen en una zona, la

biocenosi i el biòtop com també les seves interrelacions que s’estableixen entre els
éssers vius i amb l’ambient.
La BIODIVERSITAT mesura la riquesa d’espècies que conté a partir de la proporció
relativa d’espècies diferents que tingui.

És un terme ecològic que fa referència tant a la diversitat d’espècies com al nombre

d’individus de cadascuna, de manera que podem parlar d’alta biodiversitat quan hi ha
molts exemplars de tantes espècies diferents com sigui possible.
Variabilitat d’organismes vius a qualsevol nivell: dins de cada espècie, entre espècies i
entre ecosistemes.
- Riquesa d’espècies; el nombre d’espècies presents en una regió concreta.
- Diversitat d’espècies; nombre d’espècies presents en relació a l’abundància de
cada espècie.

 ÍNDEX DE BIODIVERSITAT

D= dominància (contrari a la biodiversitat)

- Pi: proporció d’individus de l’espècie
- Pi= ni / N
- N: nombre total d’espècies

Importància de la proporció relativa d’espècies.

La biodiversitat engloba l’enorme varietat de formes que donen peu a la vida. Inclou
totes i cadascuna de les espècies que cohabiten amb nosaltres, els espais o ecosistemes
que formen part i els gens que fan cada espècie.
La VARIABILITAT GENÈTICA és la diversitat de genomes que es dona
entre els individus de la mateixa espècie. Això es tradueix en variacions
morfològiques, anatòmiques o bioquímiques. Gràcies als gens podem
resistir i adaptar-nos a les variacions.

La DIVERSITAT ESPECÍFICA és la varietat morfològica de les formes

de vida del planeta. La biodiversitat específica dona estabilitat a l’ecosistema. Com més
espècies d’organismes formin un ecosistema, més relacions es poden establir entre elles i menor
és l’impacte que pot produir si una d’elles desapareix.

La DIVERSITAT ECOLÒGICA té en compte la variabilitat estructural i funcional dels

diferents ecosistemes que hi ha a al biosfera, i també la diversitat de processos que hi passen. En
general és molt gran a les zones tropicals (els boscos tropicals cobreixen menys del 7% de la
terra però tenen més de la meitat de les espècies del món) i disminueix cap als pols.
Edward Wilson va ser conegut pel seu treball sobre l’evolució biològica i la sociobiologia. Hi
ha 3 factors determinants de la biodiversitat: l’energia, l’estabilitat i l’àrea.
1. Com més energia hi hagi disponible per a una comunitat d’espècies, més diversitat hi
haurà. Aquesta disponibilitat d’energia es maximitza a mesura que s’avança cap a
l’equador. (a + entrada d’energia i de matèria, + nº d’espècies).
 2. Com més estable és una regió, en termes climàtics, més espècies s’acumulen perquè
tenen més temps per adaptar-se. (la selecció pot escollir millor si hi ha estabilitat en
termes climàtics. Ara canvia tant el clima que no dona temps a que les espècies
s’adaptin)
3. D’altra banda, com més gran és l’àrea, major és la població i més diversa.

LA BIOCENOSI I LES RELACIONS

Distingim dos tipus de relacions biòtiques:

- INTRAESPECÍFIQUES: relacions dins la mateixa espècie

- INTERESPECÍFIQUES: relacions entre espècies diferents

LES RELACIONS INTRAESPECÍFIQUES

Poden ser negatives – relacions de competència intraespecífica (efecte de massa o

perjudicials) o positives – relacions de cooperació (efecte de grup o d’ajuda). Poden ser
temporals o perennes (romanen tota la vida).
  RELACIONS INTRAESPECÍFIQUES – COMPETÈNCIA

La COMPETÈNCIA pot ser per l’espai, la llum, l’aliment... Aquestes relacions donen
lloc a la TERRITORIALITAT. És la inclinació que té cada individu de la població a
ocupar un espai i defensar-ho dels altres individus de la mateixa espècie. Això facilita
l’obtenció de l’aliment i permet disposar d’una zona pròpia per al refugi i la
reproducció. Per exemple: els gossos pixen per marcar territori i així les femelles creuen
que un mascle amb gran territori permetrà que els seus fills tinguin més territori per tant
és un èxit en la reproducció.
 RELACIONS INTRAESPECÍFIQUES – FAMILIARS

S’estableix entre els progenitors i/o descendència, impliquen una sèrie de relacions com
l’aparellament, la nidificació, l’alimentació i la cura de descendents.
- PARENTAL:
o MONÒGAMA: la família la forma un mascle i una femella (coloms)
o POLÍGAMA: formada per un mascle i diverses femelles (elefants
marins)
o POLIÀNDRICA: formada per una femella i diversos mascles
(trencalòs
- PATRIARCAL: compostes per mascles i les cries (cavallet de mar)
- MATRIARCAL: la femella es queda amb les cries (elefantes)
- FILIAL: els progenitors abandonen els ous i quan les cries neixen es reuneixen
en grups per defensar-se millor (banc peixos)

 RELACIONS INTRAESPECÍFIQUES – GREGÀRIES

Formades per conjunts d’individus que viuen junts durant un període de temps més o
menys llarg amb la finalitat d’ajudar-se. Per exemple: ocells, llops
 RELACIONS INTRAESPECÍFIQUES – ESTATALS

Formada per individus jerarquitzats, solen ser diferents anatòmica i fisiològicament pel
que no poden viure fora de la població. Tenen en comú un parentesc genètic. Per
exemple: abelles
 RELACIONS INTRAESPECÍFIQUES – COLONIALS

Quan els individus s’obtenen per reproducció asexual (són idèntics) i romanen junts
permanentment en una mateixa estructura. Els organismes s’especialitzen en
determinades funcions.
- COLÒNIA HOMOMORFA: tots els individus són iguals i cadascú realitza les
funcions pròpies de la vida. (coralls)
- COLÒNIA HETEROMORFA: els individus present diferències i s’estableix
una divisió del treball. (alga Volvox)
 LES RELACIONS INTERESPECÍFIQUES

Conjunt de relacions que s’estableixen entre espècies diferents que poden ser positives o
negatives. Es duen a terme per la necessitat d’un indret o un recurs.

 RELACIONS INTERESPECÍFIQUES – DEPREDACIÓ (+/-)

Activitat de captura i mort que fa un DEPREDADOR sobre una PRESA (zebra i lleó)

El depredador depèn de la presa però no al contrari. Quan hi ha el màxim de

presses, el depredador es pot alimentat molt i per tant podrà reproduir-se
més i donar recursos a les filles. Quan el número de preses disminueix,
moltes filles de depredadors moren ja que no hi ha recursos.

És a dir qualsevol variació en el nombre d’organismes d’un d’aquests

dos grups repercuteix en l’altre amb un lleuger retard.
Màxims i mínims mai coincideixen en
el temps.

DEPREDACIÓ:  RELACIONS INTERESPECÍFIQUES – PARASITISME (+/-)

s’alimenta dels teixits
i òrgans un cop està Un individu (PARÀSIT) viu dels fluids que xucla d’un altre individu Un paràsit
mort (HOSTE) que resulta perjudicat. El paràsit pot ser patogen o no, és a dir, llest és aquell
que provoqui malalties o no. que no baixa
PARASITISME: l’eficiència del
s’alimenta de fruits i - ECTOPARÀSITS: parasiten des de fora (mosquites, polls) seu hoste
del seu hoste quan està
viu
- ENDOPARÀSITS: parasiten des de dins. Tenen gran capacitat
reproductora i regressió anatòmica (punxes que es claven en l’intestí i
xuclen el fluid). Per exemple la solitària.
  RELACIONS INTERESPECÍFIQUES – EXPLOTACIÓ (+/-)

Consisteix en la interacció de diverses espècies durant la seva activitat biològica, que té

com a resultat el beneficia d’unes espècies a costa d’altres que es veuen perjudicades.
Per exemple, el cucut pon els ous als nius d’altres ocells perquè aquests els incubin i
després de l’eclosió, alimentin als pollets.
 RELACIONS INTERESPECÍFIQUES – COMPETÈNCIA (-/-) La competència ha tingut
una gran importància en
Consisteix en la demanda activa per part d’individus de diferents espècies l’evolució de les espècies ja
però de mateix nivell tròfic, d’un recurs comú que pot ser limitador. (lleons que ha estat un factor de
i hienes) selecció natural.

 RELACIONS INTERESPECÍFIQUES – MUTUALISME (+/+)

Quan les dues espècies que entren en relació es beneficien. Si no s’associen també
poden viure l’un sense l’altre. Per exemple les ovelles i esplugabous: aquest s’alimenta
de paràsits que per ell són nutritius.
 RELACIONS INTERESPECÍFIQUES – SIMBIOSI (+/+)

Associació de dues espècies diferents que s’acoblen fent-se necessaris entre ells, són
dependents l’un de l’altre. Per exemple líquens, esculls coral·lins, microrizes.
 RELACIONS INTERESPECÍFIQUES – COMENSALISME (+/0)

Un s’alimenta de les restes de menjar d’altre. El que menja s’anomena COMENSAL i

l’altre HOSTE o patró i no en treu cap benefici. (els àcars amb l’home)
 RELACIONS INTERESPECÍFIQUES – FORESI (+/0)

Relació que s’estableix quan una espècie utilitza a una altra com a medi de transport
sense causar-li cap dany. Exemple (I): els àcars amb els escarabats: hi ha àcars que
aprofiten el viatge dels escarabats per alimentar-se. Exemple (II) són uns aràcnids que
s’aprofiten d’altres animals per recórrer llargues distancies mentre s’agafen a la pota de
la mosca. Exemple (III): la vespa que s’adhereix a l’ull de la papallona.
 RELACIONS INTERESPECÍFIQUES – EPIBIOSI (+/0)

Quan una espècie (EPIBIONT) viu sobre una altre (HOSTE). Una serveix de substrat
de fixació per a l’altre. Per exemple entre balenes i rèmores. Les rèmores s’adhereixen
a les aletes dels peixos més grans.
 RELACIONS INTERESPECÍFIQUES – TANATOCRESI (+/0)

Quan una espècie aprofita les restes d’una altre per un beneficia diferent de l’alimentari.
Per exemple el cranc ermità i la closca buida d’un cargol – els crancs no tenen
exoesquelet per tant qualsevol peix podria atacar-lo i per això es busquen una closca en
les restes dels éssers vius.
  RELACIONS INTERESPECÍFIQUES – INQUILINISME (+/0)

És l’associació entre una espècie (INQUILÍ) i una altra que li ha donat recer en el seu
cos. Una de les espècies habita en el refugi o madriguera de l’altra. Per exemple,
l’esquirol en un arbre.
 RELACIONS INTERESPECÍFIQUES – AMENSALISME (0/-)

És la interacció biològica que es produeix quan un organisme es veu perjudicat en la

relació i l’altre no experimenta cap alteració. És a dir, és neutre. Per exemple, les
herbes xafades pels elefants de les quals no s’alimenten.
 RELACIONS INTERESPECÍFIQUES – ANTIBIOSI (0/-)

(subtipus amensalisme) Una espècie segrega substancies nocives per a una altra espècie
que competeix amb ella. És a dir, consisteix en la impossibilitat de viure uns organismes
en les immediacions dels altres i per evitar-ho segreguen una substància (antibiòtic) que
provoca la mort. Per exemple la penicil·lina segrega una substància que impedeix la
vida d’altres organismes al seu voltant.
EXERCICIS DE GRÀFICS RELACIONS

CICLE DE LA MATÈRIA

Quan anem caminant pel bosc, trobem el terra ple de fulles. Si les apartem trobarem
dues capes, la primera negre i la segona més clara. Els FOTOAUTÒTROFS transformen
la matèria inorgànica en orgànica. En el bosc hi ha restes vegetals on hi ha una
comunitat hepàfita (animals que viuen en el sòl). Aquests animals fan la funció de
FRAGMENTADORS (cargols, anhèlids, centpeus) i són quimioorganoheteròtrofs que
agafen matèria orgànica i la fragmenten (relació superfíci – volum augmenta). Tot i així
les restes que deixen continuen sent matèria orgànica.
Una vegada la matèria orgànica està fragmentada, actuen els DESCOMPONEDORS
(fongs, bacteris) i la descomponen en nitrats i fosfats. Descomponen les petites
molècules de carboni. És a dir, descomponen la matèria orgànica en inorgànica no
assimilable pels fotoautòtrofs. Es forma L’HUMMUS que és la barreja de biomolècules
(majoritàriament de C) provenint de la descomposició. Finalment els
TRANSFORMADORS transformen la matèria inorgànica no assimilable en assimilable.

FOTOAUTÒTROFS

MATÈRIA
TRANSFORMADORS ORGÀNICA

HUMMUS FRAGMENTADORS

DESCOMPONEDORS
MECANISMES DE DEFENSA
CRIPSI: consisteix en adoptar formes i colors que resultin poc visibles en l’entorn on
viu l’espècie per camuflar-se. Aquest fenomen també és diu HOMOTÍPIA. Hi ha dos
tipus:
- HOMOCROMIA: adopten els mateixos colors que el medi (eruga del nimfàlid
- HOMOMÒRFIA: adopten la mateixa forma del medi (papallona adulta)
COLORACIÓ APOSEMÀTICA: una espècie és Si una presa és tòxica, el depredador només ho
aposemàtica quan posseeix una coloració que destaca podrà saber un cop se l’hagi menjat. Un cop l’ha
en el medi en què viu. Els colors indiquen que és ingerit, el depredador notarà que aquella espècie
és tòxica. Per tant, per a aquells dos individus no
perillós o que té un mal gust. Van dirigides als servirà de res però pel col·lectiu de l’espècie sí
depredadors i als animals que veuen (ocells i primats). ja que respectarà als exemplars de preses. A
Per exemple les vespes o les marietes. Els colors més nivell d’evolució és el que interessa, que la
comuns són el negre, el vermell i el groc. Els població surti beneficiada.
organismes aposemàtics inverteixen molta energia en
aquesta coloració.
MINETISME BATESIÀ: és el fenomen pel qual dues o més
espècies són similars en aparença, però només una d’elles està
armada amb mecanismes de defensa davant els depredadors.
L’altra espècie no té cap defensa més que la seva semblança amb
la primera i això li dona certa protecció. Per exemple la serp
coral i la serp rei.
MINETISME DE MÜLLER: és un fenomen natural on dues o més

espècies amb certes característiques perilloses, no es troben emparentades

i que comparteixen depredadors, han aconseguit mimetitzar els senyals
d’advertència respectives. Coincidir en el mecanisme aposemàtic farà que
augmenti la supervivència de la població de la papallona. Si un ocell es
menja l’espècie “a”, la “b” i la “c” estan salvades. Per exemple zigènids.
MECANISMES DE DEFENSA EN EL MÓN VEGETAL:

DEFENSA FÍSICA:
- ESPINES A LES TIGES. Els tricomes són els pèls de les ortigues i serveixen
de protecció davant els insectes, entre altres coses
- La SIMONASTIA fa veure que està morta. Quan un insecte la toca, la planta
plega les fulles fins a semblar un tall o branca, que és la part menys desitjable
pels insectes.
DEFENSA QUÍMICA:
- ALCALOIDES: les plantes tenen determinades toxines que formen part del
metabolisme de les plantes i en baixos nivells poden servir per dificultar el
procés de metabolisme de la cèl·lula. En aquest cas la toxina té contingut de
nitrogen.
 - LÀTEX: el làtex de certes plantes és verinós i serveix de defensa contra els
animals.

PLANTES AQUÀTIQUES
En un embassament acostuma a haver-hi aigua dolça on es desenvolupen els
fotoautòtrofs. Es divideixen en:
- ALGUES D’AIGUA DOLÇA (protist)
- MACRÒFITS (vegetal). Depenent d’on viuen respecte l’aigua:
o HIGRÒFILES: creixen al voltant de l’aigua (canyes)
o HIDRÒFILES: creixen en l’aigua (llentia d’aigua)
Els macròfits no es poden desenvolupar en aigua bruta ja que aquesta aigua fa de
barrera i impedeix que la llum arribi i per tant no pot fer la fotosíntesi. Creixen quan hi
ha molts nitrats i fosfats ja que provoca una explosió de fotoautòtrof, però quan aquests
minerals no arriben, els organismes moren i la matèria orgànica forma una comunitat
bacteriana per descomposar-lo i s’originen processos de fermentació.

ELS INCENDIS
Les plantes que viuen en ambients freqüents han adquirit unes característiques
funcionals que els permeten persistir i reproduir-se en ambients amb incendis. Aquestes
característiques tenen un valor adaptatiu.
En els boscos mediterranis la majoria dels incendis afecten a tota la part de les plantes.
En aquests ambients les plantes seleccionades són les que tenen la capacitat de rebrotar i
de reclutar nous individus després de l’incendi.
Perquè hi hagi foc cal IGNICIÓ (espurna), OXIGEN i COMBUSTIBLE (matèria
orgànica acumulada).
RESILÈNCIA ECOLÒGICA: és la capacitat d’un sistema ecològic per recuperar les
seves propietats després de veure’s alterat per una pertorbació. La recuperació depèn de
la resiliència de l’ecosistema.
Els incendis erosionen el sòl, de manera que falta la cobertura vegetal (hummus) i per
tant és difícil que s’estableixen noves plantes.
No obstant, moltes àrees cremades tornen a tenir vegetació. Es poden donar diferents
situacions:
- REBROTS: algunes plantes tenen la capacitat de rebrotar i es reprodueixen
ràpidament
- PIONERES:
- BANC DE LLAVORS:
o LLAVORS ENTERRADES: llavors que ja estaven enterrades abans de
l’incendi
o LLAVORS RESISTENTS AL FOC: encara que es cremin no moren
LLAVORS ACTIVADA PER INCENDIS
La capacitat de reclutar nous individus després del foc és una altra característica
comuna en ambients mediterranis. Aquesta capacitat es dona en plantes que acumulen
un banc de llavors resistents a la calor del foc.
- La calor trenca la dormició de les llavors
- El fum estimula la germinació i el creixement de les plàntules
- La calor estimula la dispersió de les llavors
Mitjançant aquests processos les poblacions es restableixen ràpidament. Com que es
veuen afavorides, deixen més descendència.
ADAPTACIONS AL FOC;
CORONES ALTES: consisteix en mantenir les seves fulles i teixits de creixement
vital per sobre de l’abast (normalment) de les flames. Per exemple el pi ponderosa.
AÏLLANT TÈRMIC: algunes plantes poden sobreviure a causa d’un aïllant tèrmic
proporcionat per la seva escorça, fulles mortes o teixits humits. És a dir, s’aïllen de la
pujada de temperatura. Per exemple, l’alzina surera.
FLORACIÓ PROLÍFICA: per aprofitar el sòl fertilitzat per cendres, algunes plantes
floreixen ràpidament després de l’incendi. Per exemple el lliri de foc sud-africà.
REBROT: encara que la part aèria resulti danyada pel foc, si les gemmes que es troben
al sòl aconsegueixen escapar intactes, aquestes plantes podran produir nous rebrots
després de l’incendi. Per exemple el llentiscle i el margalló.
PLANTES BULBOSES: són piròfiles per naturalesa. La forma engrossida dels bulbs
té un disseny apropiat per absorbir calories i protegir les gemmes de creixement. Per
exemple les orquídies. Altres plantes, tenen la base del tronc enterrada i engruixada i a
l’interior emmagatzema nutrients i aigua

LA SUCCESSIÓ ECOLÒGICA
La successió és el conjunt de canvis en les poblacions que hi ha en un ecosistema al
llarg del temps. El procés de successió segueix diferents processos:
- En els primers estadis
1) La DIVERSITAT és baixa (poques espècies pioneres - líquens, algues,
bacteris)
2) Es genera molta BIOMASSA en poc temps
3) A mesura que la successió avança, la PRODUCCIÓ disminueix
- En estadis més avançats
4) Augmenta la DIVERSITAT
5) Les CADENES TRÒFIQUES es fan més llargues i la xarxa tròfica més
complexa (més relacions interespecífiques)
6) L’ecosistema guanya CAPACITAT DE REGULACIÓ (guanya resiliència)
Hi ha dos tipus de successió
- PRIMÀRIA: es dona on no hi havia cap ecosistema (nova illa volcànica)
- SECUNDÀRIA: quan hi ha una regressió, on prèviament hi havia hagut una
comunitat d’éssers vius (incendi)

COMUNITAT CLÍMAX:
És l’etapa d’equilibri més estable i madur a la que pot arribar un ecosistema al final de
la successió. Pocs ecosistemes arriben a aquest estat ja que esdeveniments naturals o la
força de l’home els fa recular. En aquesta etapa:
- Màxima diversitat
- Tots els nínxols ocupats (xarxes ecològiques complexes)
- Màxima biomassa (la matèria orgànica que hi ha s’inverteix totalment en les
activitats vitals)
- Baixa producció (la taxa de renovació és petita i per tant la producció neta és
baixa)
- Màxima capacitat de resiliència
SUCCESSIÓ REGRESSIVA O DISCLÍMAX:
És aquella en sentit contrari al clímax. És a dir, l’ecosistema torna enrere d’un estat
madur cap a etapes immadures. Per exemple la tala d’un bosc per convertir-la en zona
de pastura.
Els ecosistemes en estat de clímax estan més capacitats per suportar les següents
PERTORBACIONS.
- NATURALS: volcans, allaus, incendis, terratrèmols, glacials, huracans
- ANTRÒPIQUES (humanes): desforestació, caça, pesca, contaminació
ESTRATÈGIES DE COLONITZACIÓ:
La colonització es l’arribada i establiment d’una població en un ecosistema. Les
necessitats dels colonitzadors han de ser compatibles amb les variables ambientals del
nou hàbitat.
Estratègia de la r (taxa de reproducció): les
primeres espècies que s’estableixen en un nou
hàbitat són les espècies oportunistes o
pioneres. Aquestes, si els condicions són
favorables, tenen una alta capacitat de
reproducció. En general tenen un cicle de vida
molt curt i deixen molta descendència. (líquens,
molsa, insectes)
Estratègia de la k: amb el temps les espècies pioneres van sent
substituïdes per altres espècies (espècies especialistes) de cicle de
vida llarg i que deixen menys descendència. El nombre d’aquestes
noves espècies s’estabilitza al voltant d’un valor - capacitat de
càrrega – i que depèn dels recursos de l’ecosistema. (ocell)

ESPÈCIES INVASORES
Les espècies exòtiques sovint actuen com espècies invasores ja
que tendeixen a augmentar el nombre i ocupar progressivament l’ecosistema i alterant-
lo. Les espècies exòtiques invasores només han pogut arribar a ocupar zones fora de la
seva distribució natural a través de la intervenció humana. Exemples: cranc americà,
cargol poma, mosquit tigre. Aquesta introducció pot ser:
- INTENCIONADA: la introducció és premeditada per a uns usos concrets
- ACCIDENTAL: quan hi ha escapament o alliberament de l’animal que es
mantenia en captivitat
- INVOLUNTÀRIA: introducció inadvertida a través de vies relacionades amb el
transport o les comunicacions
PROCÉS QUE SEGUEIX FINS A CONVERTIR-SE EN ESPÈCIE
INVASORA:
1. ESPÈCIE NATIVA: espècie autòctona d’una zona
2. ESPÈCIE AL·LÒCTONA / EXÒTICA: espècie transportada per
l’home fora de la seva àrea de distribució natural
3. ESPÈCIE ADVENTICIA / INTRODUÏDA: l’espècie arriba al medi
natural degut a una introducció
4. ESPÈCIE NATURALITZADA: l’espècie aconsegueix mantenir
poblacions viables i autosuficients
5. ESPÈCIES INVASORES: l’espècie prolifera i s’expandeix induint
canvis en el medi. Provoquen desequilibris ja que fan que
altres estiguin en risc d’extinció.
 CONSEQÜÈNCIES CAUSADES PER LA INTRODUCCIÓ D’ESPÈCIES
EXÒTIQUES:
- ECOLÒGIQUES: es produeixen situacions ambientals noves per a les quals
no hi ha hagut un procés d’adaptació ni per l’espècie autòctona ni per l’exòtica
ja que s’altera l’habitat ràpidament. També es redueix la biodiversitat i es
produeix una contaminació genètica (hibridació entre espècies no allunyades
genèticament i per tant que poden tenir descendència fèrtil). (vespa asiàtica)
- SANITÀRIES – SOCIALS: les noves espècies poden ser el reservori de
paràsits i patògens que transmetran a les poblacions natives. És a dir, serveixen
com a vector de malalties. Per exemple, el cranc de riu americà és portador de
l’afanomicosi, que a ell no li afecta però en canvi pot causar la mort als crancs
autòctons.
- ECONÒMIQUES: afecten a moltes activitats humanes com la producció de
collites, disminució de la supervivència d’espècies ... Per tant, poden disminuir
l’èxit reproductiu i la quantitat de les activitats com la pesca. També combatre
contra aquestes espècies requereix un gran cost.

LA FOTOSÍNTESI

L’energia lluminosa del Sol és captada pels fotoautòtrofs que la utilitzen per fer la
fotosíntesi. Durant aquesta reacció, l’energia lluminosa es transforma en energia
química, ja que la glucosa és una molècula que emmagatzema energia en els enllaços
que uneixen els seus àtoms.
OBTENCIÓ GLUCOSA:
HUMANS: agafem midó i el descomponem en
 Fotosíntesi oxigènica; desprèn O2
maltosa i així obtenim glucosa
 Respiració aeròbica: utilitza 02 com
a substrat que agafa electrons PLANTES: fan glucosa perquè així en els mitocondris
es converteixi en ATP

ENTRADA D’ENERGIA: LA FOTOSÍNTESI

La fotosíntesi és la porta d’entrada de la matèria i l’energia que manté la biosfera. En
aquest procés capta energia lluminosa i es transfereix als enllaços químics que
construeixen la matèria viva. Per tant la fotosíntesi permet transformar la llum en forma
d’energia utilitzable pels éssers vius i fixa el CO2. Aquesta matèria orgànica que s’obté
es pot acumular als teixits dels organismes i fer possible el renovament cel·lular i també
es pot degradar per alliberar energia.
És un procés ANABÒLIC que permet la síntesi de les biomolècules gràcies a la llum.