Solucionari del llibre Nou Biocontext 2 de l’Editorial Teide

Unitat 1
La investigació
GALETES
Pàg. 12

1
La glucèmia és el nivell de glucosa a la sang. A l’etiqueta es poden comprovar els
components de la galeta i observar que contenen glúcids (hidrats de carboni). Un cop
digerits aquests hidrats de carboni, la glucosa obtinguda anirà a la sang i augmentarà
la glucèmia.

2
1 galeta  6 g d’hidrats de carboni
4 galetes  24 g d’hidrats de carboni
La relació amb la glucèmia és que el fet de menjar 4 galetes farà augmentar la glucosa
a la sang.
Si es mengessin 6 galetes en lloc de 4, s’ingeririen 36 g d’hidrats de carboni, de
manera que el nivell de glucosa a la sang encara seria més alt.

3
L’índex glucèmic és una mesura de la capacitat que tenen els aliments per augmentar
els nivells de glucosa a la sang, és a dir, indica la rapidesa amb què un hidrat de
carboni fa augmentar la glucèmia. Així doncs, els hidrats de carboni que es digereixen
ràpidament i alliberen glucosa ràpidament tenen un alt índex glucèmic. La mel i les
patates fregides tenen un índex glucèmic superior a 65 (85 i 70, respectivament).

4
La insulina és una proteïna alliberada per les cèl·lules beta pancreàtiques, la funció de
la qual és permetre l’entrada de glucosa a les cèl·lules.

PROBLEMES
Pàg. 12

1
Exemples de possibles problemes que es vol estudiar: tots els tipus de galetes
augmenten la glucèmia de la mateixa manera? Menjant una mateixa quantitat de
galetes i del mateix tipus, la glucèmia augmenta per igual en nois i noies? La glucèmia
augmenta igual en una persona que fa esport en comparació amb una altra d’hàbits
sedentaris si mengen la mateixa quantitat de galetes?

TREBALL EXPERIMENTAL O ESTUDI DESCRIPTIU?

Pàg. 13

1
A. Es tracta d’una recerca experimental unifactorial, ja que s’està valorant l’efectivitat
física d’un complement nutricional per avaluar quin efecte té sobre el rendiment
esportiu. És unifactorial perquè només s’estudia l’efecte d’un complement nutricional.
B. Es tracta d’un estudi descriptiu multifactorial, ja que es valora el possible efecte de
diversos factors (alimentació, estil de vida, consum d’alcohol, etc.) sobre l’aparició de
casos de càncer de pulmó en dues comunitats.

2
El problema que vol investigar el Lluís és com influeixen el sexe i la massa corporal en
la glucèmia. Es tracta d’una recerca experimental multifactorial, ja que vol estudiar
dues variables diferents: el sexe i la massa corporal. Es tracta d’un treball
experimental perquè haurà de fer ingerir galetes als seus participants (de diferent sexe
i massa corporal).

LA HIPÒTESI D’EN LLUÍS

Pàg. 14

1
El problema que s’ha plantejat en Lluís és estudiar com influeixen el sexe i la massa
corporal en la variació de la glucèmia al cos humà.
La hipòtesi que ha formulat en Lluís és la següent: potser els nivells de glucosa a la
sang varien independentment del sexe i la massa corporal.

2
Els factors entre els quals en Lluís vol trobar una relació són els nivells de glucèmia, el
sexe i la massa corporal.

3
Perquè vol estudiar la relació entre aquests factors mitjançant estudis, és a dir, es
tracta d’una hipòtesi investigable.

4
Hipòtesis alternatives:
• Potser la variació de la glucèmia és dependent del sexe i de la massa corporal.
• Potser la variació de la glucèmia és únicament dependent del sexe.
• Potser la variació de la glucèmia és únicament dependent de la massa corporal.

5.
• Hipòtesi 1: Potser a l’orina de les persones sanes hi ha menys presència de bacteris
que a l’orina de les persones malaltes.
• Hipòtesi 2: Potser només hi ha presència de bacteris a l’orina de les persones
malaltes.

PREDICCIONS
Pàg. 15

1
Perquè fent una suposició de la certesa o falsedat de la hipòtesi, es poden fer
suposicions sobre els resultats davant de diverses accions.

2
Si la hipòtesi fos certa, si una persona adulta que pateix mal de cap consumeix una
dosi de 400 mg d’ibuprofè, aleshores seria suficient per eliminar el dolor. La predicció
és que s’aconseguirà eliminar el mal de cap amb una dosi de 400 mg d’ibuprofè.
3
Si la hipòtesi fos certa, en analitzar la quantitat de bacteris a l’orina d’una persona
sana, aleshores la quantitat que es trobaria seria inferior a 50 000 bacteris per cada
mil·lilitre. La predicció és que el nombre de bacteris per mil·lilitre de sang en una
persona sana és inferior a 50 000.

4
Si el sexe de les persones no influeix en la variació de la glucèmia, llavors si un home
o una dona ingereixen el mateix aliment, aleshores els nivells de glucèmia seran iguals
o similars. La predicció que inclou la hipòtesi és que els nivells de glucèmia variaran
de la mateixa manera si un home o una dona ingereixen un mateix aliment.

LA DEDUCCIÓ D’EN LLUÍS

Pàg. 16

1
L’acció és ingerir un mateix aliment per un grup de nois i noies amb diferents masses
corporals. El resultat esperat és que la variació de la glucèmia en els diferents
membres del grup sigui igual o molt semblant.

2
L’experiment podria consistir a reunir un grup de nois i noies amb diferents masses
corporals i fer-los ingerir el mateix aliment, mesurant els nivells de glucosa abans i
després de la ingesta per poder estudiar-ne la variació.

VARIABLE INDEPENDENT I DEPENDENT

Pàg. 17

1
a) Si una dieta pobra en sodi afavoreix la regulació de la pressió arterial, aleshores si
una persona consumeix poc sodi amb la dieta, obtindrem valors normals de la pressió
arterial.
• Variable independent: consum de sodi (alt o baix).
• Variable dependent: pressió arterial.
b) Si els insectes són els causants del mal aspecte de la planta, llavors si eliminem els
insectes amb un insecticida apropiat, aleshores obtindrem que la planta recupera el
bon aspecte.
• Variable independent: ús o no d’insecticida.
• Variable dependent: aspecte de la planta.

2
Si el sexe i la massa corporal no influeixen en la variació de la glucèmia, llavors si un
grup de noies i nois, amb diferents masses corporals, ingereixen un mateix aliment,
aleshores obtindrem una variació de la glucèmia igual o molt semblant.
• Variables independents: sexe i massa corporal.
• Variable dependent: variació de la glucèmia.

3
En el cas de la variable independent sexe, el tractament serà masculí o femení.
EL CONTROL DE L’EXPERIMENT
Pàg. 18

1
La investigació d’en Lluís és una recerca experimental perquè intenta influir en la
variable dependent (variació de la glucèmia) mitjançant la ingesta de galetes.

2
El control en aquest experiment és la mesura de la glucosa abans d’esmorzar.

3
El tipus de galetes i de llet, les ingestes d’altres aliments entre les mesures, l’edat, el
sexe, la massa corporal, l’exercici físic, etc. En Lluís ha tingut en compte tots aquests
factors, excepte l’edat i l’exercici físic.

CONTROL I RÈPLIQUES
Pàg. 19

1
El control en l’experiment dels maduixots i les hormones del creixement és el grup d, el
qual era una bossa de maduixots sense cap hormona. Pel que fa a les rèpliques, n’hi
ha 5 per a cada condició, ja que la investigadora ha fet grups de 5 maduixots per cada
bossa.

2
Les conclusions són poc vàlides perquè les rèpliques són escasses i no hi ha un
control de l’experiment.

CONCEPTES BÀSICS DE LA RECERCA CIENTÍFICA

Pàg. 20

1
El problema que es planteja en Lluís és com afecten el sexe i la massa corporal a la
variació de la glucèmia. La hipòtesi d’en Lluís és la següent: potser la variació de la
glucèmia és independent del sexe i de la massa corporal.

2
Es tracta d’una recerca experimental perquè en Lluís fa que els seus participants
ingereixin galetes per veure l’efecte sobre la variació de la glucèmia.

3
El raonament deductiu és el següent: si el sexe i la massa corporal no influeixen en la
variació de la glucèmia, llavors si un grup de noies i nois, amb diferents masses
corporals, ingereixen 4 galetes i un got de llet sencera de la mateixa marca, aleshores
obtindrem una variació de la glucèmia igual o molt semblant.
En aquest cas, l’acció és que un grup de noies i nois amb diferents masses corporals
ingereixin 4 galetes i un got de llet sencera.
La predicció és que s’obtindrà una variació de la glucèmia igual o molt semblant en els
10 individus.

4
Les variables independents són el sexe i la massa corporal. La variable dependent és
la variació de la glucèmia.
S’assegura que no influiran en els resultats altres aliments perquè se’ls ha demanat
als participants que no ingereixin cap aliment diferent de l’esmorzar mentre es fa la
recollida de mostres; així com tampoc influirà l’exercici físic perquè també se’ls hi ha
demanat que no facin cap activitat física intensa.
El control de l’experiment és la mesura de la glucèmia que es fa als participants abans
d’esmorzar.

RESULTATS
Pàg. 21

1
Variació de la glucèmia en tres noies durant el dilluns al matí.

2
Es recullen la massa corporal i la variació de la glucèmia al llarg del matí després
d’haver esmorzat. A més, com que hi figura el nom dels participants també es pot
saber el sexe.

3
En el cas d’un gràfic sobre la massa corporal, el més adient seria un diagrama de
barres.

La glucèmia en estat de dejú es podria representar amb un histograma.

La variació de la glucèmia en alguna de les noies al llarg del matí es representaria

amb un gràfic de línies.
PROCESSAMENT DELS RESULTATS OBTINGUTS PER EN LLUÍS
Pàg. 23

1
Per fer aquests càlculs, s’ha de començar calculant la variació de la glucèmia per cada
individu. És a dir, als valors de glucèmia de les 9.45 h, restar-los els valors a les 7.45 h,
i així obtenir la variació per cada individu. Tindrem 5 mesures de la variació de la
glucèmia per cada individu (de dilluns a divendres), i amb aquests valors hem de fer la
mitjana de cada individu.
Per calcular la mitjana es pot fer amb la funció «MITJANA» de l’Excel, o bé sumant
tots els valors de cada grup i dividint-los pel nombre de persones del grup.
A partir de la mitjana per cada individu de la variació de la glucosa es pot calcular la
mitjana de cada grup (nois i noies):

Mitjana de la variació / individu

Clara 1,8
Mari 2,2
Carla 2,2
Rosa 2,2
Júlia 1,8
Erick 2
Pol 1,8
Lucas 2,2
Raúl 1,8
Cristian 2,2

2
Per calcular la desviació estàndard es pot utilitzar la funció «DESVEST» de l’Excel.

Noies Nois
Mitjana 2,04 2

La conclusió inicial que s’extreu d’aquestes dades és que són molt similars entre els
nois i les noies, pel que no sembla que la variació de la glucèmia sigui dependent del
sexe.

Noies Nois
Mitjana 2,04 2
Desviació típica 0,22 0,2

3
Per calcular la t de Student es pot utilitzar la funció «PROVA.T» de l’Excel. Aquesta
demana 4 paràmetres:
• Matriu 1: mitjanes de la variació de glucèmia per cadascuna de les noies.
• Matriu 2: mitjanes de la variació de glucèmia per cadascun dels nois.
• Cues: seleccionar valor 1, una cua (valors positius).
• Tipus: seleccionar valor 2, per dues mostres d’igual variància.

El valor de la t és 0,385. Com que estem comparant dos grups de 5 individus cada un,
els graus de llibertat són 8, i per tant, si mirem el quadre de la pàgina 22 del llibre de
text, per obtenir un nivell de confiança del 95 % (p < 0,05), el valor de la t hauria de
superar 1,859. Així doncs, el valor obtingut de la t és molt menor i podem afirmar que
la variació de la glucèmia no depèn del sexe.
4
Per calcular el coeficient de correlació lineal o coeficient de Pearson (r), es pot utilitzar
la funció «PEARSON» de l’Excel. S’hauran de seleccionar dos grups de dades: en
primer lloc, els diferents valors de la massa corporal de cada individu, i en segon lloc,
la mitjana de la variació de la glucèmia de cada individu.
El valor de r és 0,008. Aquest valor s’allunya molt de l’1, de manera que podem afirmar
que la variació de la glucèmia i la massa corporal són independents.

5
Utilitzant les dues proves estadístiques, podem concloure que les variacions de la
glucèmia no depenen ni del sexe ni de la massa corporal de l’individu.

QUÈ ÉS UN EXPERIMENT?
Pàg. 28

1
Un experiment és:
• Empíric: es duu a terme en el temps i amb objectes reals.
• Artificial: els fets que es volen estudiar es provoquen.
• Original: han de generar informació nova per a la ciència, excepte els experiments
que serveixen per validar resultats que no són segurs.

2
Els experiments serveixen per donar respostes a problemes de la ciència. Sí, es
poden realitzar experiments en totes les ciències perquè si s’anomena ciència en una
disciplina és perquè es plantegen preguntes investigables.

INVESTIGACIÓ: ESTUDI O RECERCA?

Pàg. 28

1
Es tracta d’un estudi descriptiu perquè l’investigador no està alterant cap factor, sinó
que analitza el fenomen de l’elevat índex d’insuficiència respiratòria a les dues
comunitats a partir d’enquestes.

2
L’investigador recull informació sobre l’estil de vida dels habitants, els negocis i la
informació mèdica perquè són factors que poden influenciar en l’aparició de casos
d’insuficiència respiratòria. Per exemple, depenent de l’ocupació, els contaminants que
es respiren són majors o menors, de manera que tenen una influència directa en
l’aparell respiratori.

3
Sí que la tenia, ja que va incloure aspectes específics en l’enquesta. Aquests factors
poden contribuir a l’aparició d’insuficiència respiratòria.

4
L’investigador pot afirmar que les indústries químiques i l’hàbit de fumar poden ser
causes d’insuficiència respiratòria. Hauria de valorar si hi ha altres factors que
poguessin tenir una contribució important.
NOUS MÈTODES
Pàg. 28

1
El problema que s’estudia és si una metodologia d’ensenyament de matemàtiques
basada en problemes contextualitzats és millor que el mètode tradicional de teoria i
exercicis.
No hi ha cap hipòtesi formulada. Una possible hipòtesi seria: potser la nova
metodologia per ensenyar matemàtiques permet que els estudiants aprenguin més
que amb la metodologia tradicional.

2
En aquest cas, s’ha fet una recerca experimental, perquè en els dos grups s’utilitzen
metodologies didàctiques diferents.

3
Si la nova metodologia per ensenyar matemàtiques permet que els estudiants
aprenguin més que amb la metodologia tradicional, aleshores si a dos grups
d’alumnes se’ls ensenya una lliçó de matemàtiques amb cadascun dels dos mètodes,
aleshores el grup on s’ha usat la nova metodologia tindrà millors resultats.
L’acció és fer una classe de matemàtiques usant cadascun dels mètodes en dos grups
d’alumnes.
La predicció, si la hipòtesi fos certa, seria que el grup en què s’ha utilitzat la nova
metodologia d’ensenyar matemàtiques amb problemes contextualitzats tindria millors
resultats comparat amb el grup en què s’ha seguit la manera tradicional.

4
La variable independent és el tipus de mètode utilitzat. La variable dependent és el
rendiment dels alumnes, és a dir, els resultats. S’ha evitat que influeixin el nombre
d’alumnes, la composició del grup i el nivell acadèmic. En aquest cas, el control és el
mètode tradicional, ja que és el que s’utilitza habitualment, i per tant, el que es fa és
contrastar-lo amb els resultats del mètode innovador.

PLANTES DE SOJA
Pàg. 29

1
El problema que es vol estudiar és com afecten les deficiències de fòsfor i nitrogen al
creixement d’algunes plantes. La hipòtesi podria ser: potser un substrat deficitari en
fòsfor i nitrogen podria afectar negativament al creixement d’algunes plantes.

2
La variable independent és la presència o deficiència de fòsfor i nitrogen en el substrat.
Les variables dependents són el creixement de les plantes, el color i la forma de les
fulles.

3
S’han fet dos grups de plantes, amb un nombre suficient de plantes a cada grup. En
un dels grups s’ha posat un substrat amb els requeriments normals de fòsfor i nitrogen,
mentre que en l’altre s’hi ha afegit un substrat amb dèficit de fòsfor i nitrogen. S’ha
esperat que les plantes creixessin i s’han mantingut amb les mateixes quantitats
d’aigua, humitat, temperatura, etc.
El raonament deductiu seria el següent: si les deficiències de fòsfor i nitrogen afecten
negativament el creixement d’algunes plantes, aleshores si fem créixer dos grups de
plantes amb les mateixes condicions excepte el substrat (un grup amb substrat amb
els requeriments normals de fòsfor i nitrogen i l’altre amb substrat amb dèficit de fòsfor
i nitrogen), aleshores el creixement de les plantes que han crescut amb dèficit de
fòsfor i nitrogen es veurà afectat.

4
a) Atès que al substrat hi ha dèficit tant de fòsfor com de nitrogen, podria ser que
únicament un dels elements fos el responsable de les afectacions al creixement i el
desenvolupament de les fulles de les plantes.
b) Es podria fer l’experiment idèntic, però fent quatre grups de plantes: el primer grup
amb un substrat amb requeriments normals de fòsfor i nitrogen, el segon grup amb un
substrat amb dèficit d’ambdós elements, el tercer grup amb un substrat amb només
dèficit de fòsfor i el quart grup amb un substrat únicament amb dèficit de nitrogen.

CAFEÏNA
Pàg. 29

1
• Quina dosi de cafeïna han d’ingerir les mosques per tal que s’alteri la seva conducta?
• Una hipòtesis podria ser: potser una dosi mitjana de cafeïna en un aliment és
suficient per alterar la conducta de les mosques.

2
La variable independent és la ingesta de cafeïna i la variable dependent és la conducta
de les mosques, ja que depenent de la dosi que ingereixin les mosques s’esperarà un
comportament diferent.

3
S’haurien de dividir les mosques en quatre grups, on hi hagués un nombre suficient de
mosques per grup. Cada grup s’hauria de col·locar en un recipient de vidre, i s’hauria
de mantenir exactament en les mateixes condicions, excepte per l’alimentació. En un
primer grup se li hauria de donar un aliment amb una dosi baixa de cafeïna, a un altre
amb una dosi mitjana, el tercer un aliment amb una dosi alta de cafeïna, i l’últim grup
un aliment sense cafeïna, el qual serviria de control de l’experiment. Per tal de veure
l’efecte de la cafeïna, es mesuraran els moviments que fa cada individu en períodes
de trenta segons. Es podrien fer diverses mesures: abans de la ingesta (també serviria
de control) i després de la ingesta dels aliments.

BACTERIS A LA LLET?
Pàg. 29

1
El problema que es vol investigar és la presència de bacteris en diferents tipus de llet.
Una possible hipòtesi podria ser: potser la llet fresca té més bacteris que la llet
tractada (UHT i pasteuritzada).

2
Si la llet fresca conté més bacteris que la llet tractada (UHT i pasteuritzada), aleshores
si sembrem els tres tipus de llet en diferents plaques amb medi de cultiu i en les
mateixes condicions, aleshores en la placa de cultiu on la llet fresca hi ha estat en
contacte podrem observar més colònies bacterianes que en les altres plaques.
El control de l’experiment podria ser una placa que no ha entrat en contacte amb cap
tipus de llet, per veure que la presència de bacteris només es deu al fet d’haver
sembrat algun tipus de llet.

3
L’experiment seria el següent:
Sembrar quatre plaques amb el mateix medi de cultiu, on es posarien en contacte els
tres tipus de llet (fresca, UHT i pasteuritzada) i l’última placa sense cap tipus de llet per
fer-la servir de control. Aquestes plaques es cultivarien a l’estufa de cultius en les
mateixes condicions de temperatura, humitat i diòxid de carboni; i s’esperaria tres o
quatre dies per poder observar la possible aparició de colònies de bacteris.

Unitat 2
Una travessa pel bosc
IDENTIFIQUEM PLANTES
Pàg. 35

1
D’esquerra a dreta i de dalt a baix, podem identificar:
1. alzina
2. roure
3. pi pinyer
4. pi blanc
5. roldor
6. romaní
7. llentiscle
8. argelaga

LES «BRANQUES» DE LA VIDA

Pàg. 37

1
Organisme Regne
pi plantes
fong basidiomicet fongs
algues pluricel·lulars protoctists
bacteris moneres
papallona (artròpode) animals
esponja animals
parameci (protozou) protoctists
cianobacteris moneres

No seria correcte posar el bacteriòfag T4 com a organisme, ja que és un virus i no

pertany a cap regne en la classificació dels éssers vius. Sí que seria correcte afegir a
la taula el bacteri Escherichia coli, del regne de les moneres, ja que surt en una
fotografia.

2
Tant els fongs com els animals estan constituïts per cèl·lules eucariotes i tenen
metabolisme heteròtrof.
3
Els regnes que inclouen espècies fotoautòtrofes són les següents:
• Moneres, com els cianobacteris i altres bacteris fotosintètics.
• Protoctists, com les algues Ulva lactuca i Padina pavonia.
• Plantes, com l’alzina surera i el romaní.

4
Els líquens són una simbiosi entre una alga i un fong, i cap d’aquests dos organismes
no pertany al regne de les plantes: l’alga pertany al regne dels protoctists i el fong
pertany al regne dels fongs.

5
Perquè no tenen estructura cel·lular i funcionen de manera diferent de com ho fan els
organismes: no tenen metabolisme, no fan funcions de relació i només es
reprodueixen si aconsegueixen infectar una cèl·lula, de la qual utilitzen la maquinària
reproductora en benefici propi.

6
Els virus són paràsits cel·lulars obligats; per tant, s’han d’haver originat posteriorment
a les cèl·lules.

ELS ECOSISTEMES MÉS DIVERSOS: SELVES I ESCULLS DE CORALL

Pàg. 39

1
Les selves plujoses es troben per la zona de l’equador, com l’Amazones, Àfrica
Central o el Sud-est asiàtic (Malàisia, les illes de Java i Borneo, entre d’altres). A
causa de la seva situació (a l’equador), el clima de les selves plujoses és humit i càlid.
Majoritàriament se situen entre els 10º N i els 10º S. En aquestes zones, la radiació
solar és molt intensa al llarg de tot l’any, fet que determina les altes temperatures i la
formació de centres de baixa pressió que condicionen les pluges abundants i regulars
al llarg de l’any.

2
Tot i que les selves plujoses representen menys del 7 % de la superfície terrestre,
contenen aproximadament la meitat de les espècies de plantes i animals del món. En
aquestes zones, hi ha molt pocs factors limitants per als éssers vius (temperatures
adequades, abundància d’aigua, de llum, etc.), de manera que la gran disponibilitat de
recursos afavoreix una gran abundància d’organismes, ja que es redueix la
competència. Això afavoreix taxes elevades d’especiació. Per tant, es pot afirmar que
les condicions ambientals de les selves plujoses afavoreixen la biodiversitat.

3
La tala o crema de la selva comporta la destrucció de l’ecosistema madur per tornar a
l’inici de la successió, que, en aquest cas, seria secundària. No obstant això, cal dir
que els ecosistemes selvàtics tenen sòls molt pobres, ja que la major part de la
matèria orgànica es troba en els organismes que hi viuen i es recicla ràpidament així
que cau a terra. El resultat és que les activitats ramaderes o agrícoles ben aviat
s’abandonen i el sòl experimenta un procés de laterització o d’erosió.

4
Els esculls coral·lins, que es troben a les zones intertropicals del planeta, són
l’equivalent als oceans de les selves plujoses equatorials. Els esculls coral·lins actuals
es troben en latituds molt concretes, entre els dos tròpics. Les temperatures mitjanes
de l’aigua són altes i constants al llarg de l’any, així com la resta de condicions. La
gran estabilitat de les condicions ha portat a la complexitat i maduresa d’aquests
ecosistemes, que han arribat a l’estat de clímax complex amb la gran diversitat
d’espècies, encapçalades pels coralls, que s’hi observa.

BIODIVERSITAT I BENESTAR
Pàg. 39

1
Resposta model:
• Agricultura i ramaderia: un jersei de llana, fet a partir de l’ovella, Ovis aries.
• Ciència i medicina: els antibiòtics elaborats a partir dels fongs (per exemple,
Streptomyces fradiae, productor de neomicina, tot i que no és un producte que es trobi
habitualment a les llars, ja que requereix prescripció facultativa).
• Materials: una taula de fusta, fabricada amb pi, Pynus silvestris.
• Valor estètic i cultural: una planta d’interior, com ara una bromèlia, Bromelia balansae.
• Valor ètic: habitualment, els organismes que es tenen a les llars amb finalitats
estètiques o de companyia, com ara aquaris, plantes ornamentals, terraris, animals de
companyia, etc.; per exemple, un conill de companyia, Oryctolagus cuniculus. Aquests
han de procedir sempre de la seva cria en captivitat per evitar que les poblacions
naturals es malmetin. Per tant, a qualsevol organisme que tinguem a casa que
compleixi aquestes característiques li podem atorgar un valor ètic.

2
Resposta oberta, en la qual caldrà valorar que hi hagi la correspondència adequada
entre els organismes i l’ecosistema del qual procedeixen.

SOCIS, AMICS, RIVALS O APROFITATS?

Pàg. 41

1
Descripció Núm. Tipus de relació: Justificació que
de intraespecífica o expliqui el tipus de
fotografia interespecífica, i nom relació
Gavià menjant 5 interespecífica / El gavià (depredador)
una estrella de depredació s’alimenta de l’estrella
mar. de mar (presa).
Peix pallasso en 2 interespecífica / El peix pallasso troba
una anemone. inquilinisme refugi en l’anemone
sense causar-li cap
perjudici.
Formigues de 8 intraespecífica / societats Les formigues viuen
diferents castes. juntes i es diferencien
en castes, cadascuna
de les quals té una
funció diferent dins del
grup.
Estructura d’un 4 interespecífica / simbiosi Els líquens estan
liquen (1 360x). formats per l’associació
En verd, cèl·lules entre una alga i un
de l’alga; en gris, fong. Ambdós treuen
hifes del fong. profit de la relació: el
fong (heteròtrof)
 s’alimenta de la matèria
orgànica elaborada per
l’alga, la qual té un
refugi còmode per
viure. Aquesta
associació és més que
un mutualisme, perquè
ni el fong ni l’alga no
poden viure de manera
independent.
Colibrí nodrint-se 1 interespecífica / El colibrí s’alimenta del
d’una flor. mutualisme nèctar de la flor i,
alhora, la pol·linitza.
Crustacis sobre 7 interespecífica / El crustaci pot
la pell d’una comensalisme aconseguir més
balena. aliment, ja que és
transportat d’un costat
a l’altre, mentre que la
balena no pateix cap
perjudici.
Poll en el cap 3 interespecífica / El poll s’alimenta de la
d’una persona parasitisme sang de la persona que
(180x). parasita (hoste), però
no és un cas de
depredació perquè no li
causa la mort, encara
que li pot causar
molèsties.
Grup de cignes 6 intraespecífica / Els cignes s’agrupen
migrant. agrupació temporal temporalment per fer la
(anomenada estol en el migració, ja que
cas dels ocells) d’aquesta manera
estan menys exposats
als depredadors.

2
• Vídeo número 1: en aquest vídeo es veuen dos tipus de relacions interespecífiques.
La primera que s’observa és una relació de depredació de les foques cap a peixos i
diversos invertebrats, que són les preses, de manera que surten perjudicats, mentre
que les fosques en surten beneficiades.
La segona relació que s’hi observa és una relació de competència entre les foques i
els taurons, ja que lluiten per aconseguir els mateixos recursos alimentaris i, per tant,
ambdós en surten perjudicats.

• Vídeo 2: la relació que s’observa en aquest vídeo és la simbiosi. Es veuen diversos

exemples d’aquest tipus de relació, en què peixos més grans, considerats els «clients»
(costumers), són netejats per peixos més petits o gambes, considerats els
«netejadors» (cleaners). En aquest cas, ambdues espècies en surten beneficiades, ja
que els peixos grans es desfan dels paràsits i teixits morts, mentre que els més petits
s’alimenten.

• Vídeo 3: en aquest vídeo es parla de diverses relacions interespecífiques, però se

centra sobretot en el parasitisme. En aquest tipus de relació, el paràsit en surt
beneficiat perquè s’alimenta de l’altra espècie, mentre que l’hoste es veu perjudicat (tot
i que no necessàriament li produeix la mort).
• Vídeo 4: es tracta d’un exemple de comensalisme entre el peixos pallasso i les
anemones. Aquests peixos utilitzen les anemones com a protecció per tal de no ser
atacats. Les anemones tenen uns tentacles tòxics que els serveixen per paralitzar les
preses, i els peixos pallasso utilitzen un moc al voltant del seu cos que fa que els
tentacles no els reconeguin com a preses.

EL CLAN DELS IMITADORS

Pàg. 43

1
Consisteix en una coloració que combina colors vius (sobretot, groc, taronja i vermell) i
negre, fet que produeix un fort contrast que s’aprecia fàcilment. Una coloració
aposemàtica adverteix del perill que representa l’animal que en té.

2
Perquè destaquen molt respecte dels elements de l’entorn i es veuen fàcilment.

3
La coloració aposemàtica és un senyal de perill per a la resta d’organismes i això evita
que els animals que en tenen siguin depredats.

4
Els afavoreix perquè confon els depredadors, els fa creure que són animals perillosos i,
per tant, evita la depredació.

5
En principi, sembla que haurien de ser més antigues les espècies perilloses que les
inofensives, ja que, si fos a l’inrevés, els depredadors no haurien après a no menjar-
se-les, potser al contrari, el fet de ser vistoses i inofensives hauria fet que fossin més
depredades. El procés evolutiu que deu haver donat lloc a les coloracions
aposemàtiques es podria explicar així: la variabilitat intraespecífica pròpia dels
organismes, alguns individus d’una espècie perillosa haurien exhibit alguna mena de
coloració aposemàtica. Segurament, aquests individus, al principi, haurien patit més
atacs dels depredadors perquè eren fàcilment visibles, però com que l’atac rebia un
contraatac important en forma de picada, mossegada, etc., aviat els depredadors
haurien après que allò era una presa difícil, de manera que evitarien noves trobades
desagradables en el futur. Amb el temps, les diferències en la intensitat de la
depredació entre els individus aposemàtics i els que no ho eren haurien afavorit
l’increment dels primers, ja que eren els que sobrevivien més fàcilment, i es podien
reproduir i passar l’aposematisme als seus descendents. Com que existeixen diverses
espècies aposemàtiques en els ecosistemes (cercles d’aposematisme), l’adopció de
colors molt semblants les afavoreix a totes, ja que els depredadors les eviten a totes
un cop han tingut un contacte amb qualsevol de les espècies.

6
Els alumnes poden esmentar, entre d’altres, els mecanismes de defensa següents: la
presència de punxes en algunes plantes o animals (eriçons); les cèl·lules urticants dels
cnidaris; la presència de substàncies més o menys tòxiques, com els alcaloides
d’alguns vegetals; les substàncies urticants de les ortigues; les descàrregues
elèctriques d’alguns peixos, com l’anguila; els fiblons de les abelles o les vespes; la
injecció de verins d’algunes serps; el fet de tenir una mida gran, de manera que els
depredadors difícilment els atacaran (els elefants, els rinoceronts); la cripsi o
confondre’s amb el medi (el llenguado, l’insecte bastó); alguns comportaments
determinats, com fer el mort davant de
l’atac del depredador, mossegar, etc.

PLANTES AQUÀTIQUES DELS MARGES DE L’EMBASSAMENT

Pàg. 45

1
Higròfiles Hidròfites
càrex lliri d’aigua
joc d’estores llengua d’oca
canyís llentia d’aigua
lliri groc llengua de bou
boga milfulles
falguera aquàtica

2
A l’estiu, quan el nivell de l’aigua baixi, es reduirà la presència de plantes hidròfites, ja
que necessiten molta humitat i sovint es troben submergides. Pel que fa a les plantes
higròfiles, la baixada del nivell d’aigua permetrà que s’estenguin pels marges de la
bassa.

3
Si comparem una bassa amb els boscos o prats del seu entorn, es pot considerar que
té un grau de biodiversitat alt. Com s’aprecia en el dibuix, hi ha un gradient molt
marcat pel que fa a la disponibilitat d’aigua i al nivell d’inundació, de manera que s’hi
troben espècies molt diverses adaptades als diferents valors d’aquests factors.
Tot i així, si comparem una bassa amb una selva tropical, es pot dir que té un grau de
biodiversitat mitjà o baix. Com que es tracta de sistemes amb grans fluctuacions pel
que fa a la disponibilitat de recursos (sobretot aigua, arran de les freqüents sequeres
mediterrànies), no hi ha diversitats molt grans perquè els organismes es troben sovint
amb condicions difícils per a la vida.

UNA RECERCA SOBRE LES LLENTIES D’AIGUA

Pàg. 45

1
Entre aquestes dues espècies de llenties d’aigua hi ha una relació de competència per
la llum solar, en què Lemna gibba surt beneficiada i Lemna polyrrhiza surt perjudicada.
Aquestes dues espècies de llenties d’aigua viuen al mateix embassament i tenen
necessitats vitals semblants, de manera que estableixen una relació de competència
per la llum solar, ja que totes dues la necessiten per fer la fotosíntesi. Com que Lemna
gibba viu a la superfície, li arriba primer la llum solar i la tapa a l’espècie que viu al fons
(Lemna polyrrhiza).
2
La pregunta podria ser: «Hi ha algun tipus de relació interespecífica entre les dues
espècies de llenties d’aigua Lemna gibba i Lemna polyrrhiza?»

3
La variable independent era la presència o l’absència de l’altra espècie, mentre que la
variable dependent era el creixement de cada espècie. Per dur a terme aquest
experiment han d’haver controlat les condicions en les quals han crescut les plantes,
per tal que aquestes condicions fossin les mateixes en tots els casos. Per tant, han
hagut de controlar la quantitat d’aigua, la temperatura, els nivells de diòxid de carboni i
oxigen, i les hores de llum solar.

VIROSTA
Pàg. 47

1
• Problema: «Hi ha relació entre la quantitat de virosta acumulada i l’orientació del
vessant de la muntanya?»
• Hipòtesi: Potser al vessant obac s’hi acumularà més virosta. L’obaga és més freda i
humida que el solell i per això tindrà una proporció més gran de caducifolis que
generaran una quantitat elevada de virosta.

2
Si és cert que al vessant obac s’hi acumula més virosta que al solell, podem concloure
que si recollim la virosta de parcel·les de la mateixa superfície als dos vessants
(acció), trobarem que al vessant obac hi haurà més quantitat de virosta (resultat
previst).
• Variable dependent: quantitat de virosta.
• Variable independent: orientació de solell o orientació d’obaga.

3
Control: el control és la recollida de virosta del vessant solell. També hem de triar
parcel·les que tinguin una superfície igual.

4
Solell
Quantitat mitjana de biomassa (pes fresc):
(1 360 + 1120 + 1 270) / 3 = 1 250 g m–2 pes fresc
Quantitat mitjana de biomassa (pes sec):
1 250 g m–2 pes fresc · 0,60 = 750 g m–2 pes sec
Conversió d’unitats:
750 g m–2 pes sec · 1 kg / 1 000 g · 1 t / 1 000 kg · 10 000 m2 / 1 ha = 7,5 t ha–1
Obaga
Quantitat mitjana de biomassa (pes fresc):
(1 580 + 1 720 + 1 830) / 3 = 1 710 g m–2 pes fresc
Quantitat mitjana de biomassa (pes sec):
1 710 g m–2 pes fresc · 0,60 = 1 026 g m–2 pes sec
Conversió d’unitats:
1 026 g m–2 pes sec · 1 kg / 1 000 g · 1 t / 1 000 kg · 10 000 m2 / 1 ha = 10,26 t ha–1

5
Els resultats mostren que al vessant obac s’hi ha acumulat més quantitat de virosta
que al vessant solell. Si tenim en compte que la recollida de la virosta s’ha fet a la
tardor, que és quan els arbres caducifolis perden les fulles, la conclusió és que al
vessant obac (més ombrívol) hi ha una comunitat vegetal amb una preponderància de
caducifolis més gran que en el cas del solell, en la qual segurament seran molt més
abundants els perennifolis.

6
Són especialment importants els fongs i els bacteris, que actuen com a
descomponedors de la matèria orgànica, que transformen en matèria inorgànica i així
tanquen el cicle de la matèria, de manera que posen els nutrients a disposició dels
productors. El treball dels descomponedors queda facilitat per l’acció de nombrosos
invertebrats que intervenen en el procés de fragmentació de les restes orgàniques.

LES LLAVORS I EL FOC

Pàg. 49

1
La capacitat de germinació de les llavors després d’estar sotmeses a altes
temperatures durant un cert temps. La capacitat de germinació es mesura a partir del
tant per cent de llavors germinades durant un temps determinat.

2
• Fer germinar llavors d’aquestes plantes sense sotmetre-les a cap tractament tèrmic.
• Per poder comparar resultats entre la capacitat de germinació en condicions normals
i després d’haver estat sotmeses a altes temperatures. Això permet veure quantes
llavors
no germinen entre les que no han estat tractades tèrmicament.

3
La planta que té llavors adaptades al foc és el fals aladern, perquè veiem que la
germinació es veu afavorida per les temperatures molt altes (120 °C) i només una
mica inhibida a temperatures de 70 °C. En canvi, en el cas del llentiscle, no hi ha
germinació de les llavors sotmeses a altes temperatures.

DOS EXEMPLES DE SUCCESSIÓ

Pàg. 51

1
• Poblament d’una gravera abandonada: inicialment s’hi instal·laran pocs organismes.
Per exemple, la colonització pot començar amb espècies pioneres d’algues
planctòniques que tenen cicles de vida curts i que produeixen molts descendents en
poc temps (estrategues de la r). Després poden arribar-hi protozous i petits animals,
com ara insectes i crustacis, que faran postes d’ous a partir dels quals es
desenvoluparan larves aquàtiques i plàncton. D’aquesta manera, el nombre de
poblacions de la bassa anirà augmentant. Més tard, a la bassa també hi poden
arribar alguns amfibis. Les vores seran colonitzades per plantes procedents de llavors
d’ambients propers. Tots aquests organismes que arriben més tard ja tenen una altra
estratègia de colonització: un cicle de vida més llarg i menys descendència
(estrategues de la k). La successió d’esdeveniments que s’ha descrit és una
successió primària. Els primers canvis seran ràpids i amb el temps aniran augmentant
el nombre d’espècies i la complexitat de les relacions entre els membres de la
comunitat fins a assolir l’estat de maduresa o clímax.
• Successió en un sistema de dunes costaner: el procés és similar al de l’explicació
anterior, però cal aplicar les característiques pròpies de la successió primària en un
sistema de dunes. Primer, el sòl sorrenc és colonitzat per herbes rizomatoses o
d’arrels llargues que fan una primera fixació del terreny, fet que permet que hi puguin
arrelar plantes arbustives. D’aquesta manera també es va formant una mica de sòl
perquè s’hi puguin implantar espècies més grans, com alguns arbres.

2
Resposta oberta.

PLAGUES I ESPÈCIES INVASORES

Pàg. 53

1
El tauró de l’Ebre
Processionària del pi
Senglar
Alga assassina
Visó americà
Cranc de riu americà
Cotorres
Musclo zebrat

2
Espècie invasora: espècie viva que esdevé un agent de pertorbació nociu en el marc
de la biodiversitat autòctona o global en tot el planeta. Generalment, es tracta d’una
espècie que es troba a l’exterior del seu hàbitat original.
Plaga d’espècie autòctona: espècie viva que té un sobrecreixement en el seu hàbitat
originari.

Espècie invasora Plaga d’espècies autòctones

tauró de l’Ebre processionària del pi
alga assassina senglar
visó americà
cranc de riu americà
cotorres
musclo zebrat

3
• El «tauró» de l’Ebre és més conegut com a peix gat o silur. Es tracta d’un peix
d’aigua dolça originari d’Amèrica del Nord que va ser introduït a la península Ibèrica a
principis del segle XX. Al primer lloc on es van alliberar va ser al llac de Banyoles i,
posteriorment, a la majoria de rius de Catalunya. En el cas del riu Ter, es va introduir
per compensar la falta de peixos autòctons i per finalitats esportives. La introducció del
peix gat provoca una pressió per a les espècies autòctones i un alt risc d’extinció per la
competència i altres motius.
• La processionària del pi es tracta d’una eruga que afecta sobretot els pins, tot i que
també altres espècies, com ara cedres i avets. Són una plaga molt comuna, de
caràcter cíclic i difícil d’erradicar. Les causes d’aquesta plaga són:
–Menys ocells insectívors perquè no poden fer niu, ja que hi ha més pins que alzines i
roures.
–Canvi climàtic: com que fa menys fred, les processionàries no es moren durant
l’hivern.
Les conseqüències d’aquesta plaga són que danyen els arbres on viuen, perquè les
larves mengen les fulles i defolien l’arbre. Els arbres es debiliten per la defoliació,
queden desprotegits de cara a l’atac d’altres plagues i poden arribar a morir.
• Els porcs senglars s’han convertit en una plaga a Catalunya. Un any plujós,
l’absència de depredadors i l’elevat nombre de conreus fan la combinació ideal per a la
proliferació d’aquests animals. L’any 2014 es va produir un encreuament entre porcs
senglars i vietnamites que va provocar l’aparició d’animals híbrids; com que els porcs
vietnamites són originàriament animals de companyia, això ha fet que aquests es
tornin més confiats amb les persones i que entrin a les ciutats a buscar recursos
alimentaris alternatius, com els cubells d’escombraries. Les conseqüències de la
superpoblació de senglars són accidents de trànsit i danys agrícoles.
• L’alga assassina és una alga marina que prové de mars tropicals i subtropicals tant
de l’Atlàntic com de l’Indopacífic. La infecció inicial es va produir al zoològic
Wilhwlmina de Sttutgart (Alemanya) l’any 1980, on el personal de l’aquari va criar una
soca d’aquesta alga. Anys més tard, es va importar aquesta alga al museu
oceanogràfic de Mònaco (França), en el qual es va decidir netejar els aquaris al mar
per la proliferació d’algues a les seves parets. Aquest va ser el fatídic fet que va
provocar l’expansió de l’alga assassina per tot el Mediterrani i Europa. Tot i així, altres
teories creuen que potser l’alga va ser traslladada involuntàriament pel buc d’algun
vaixell.
Les conseqüències de la presència de l’alga assassina són que afecta directament a
tota la vegetació marina, sobretot a l’espècie Posidonia. El fet d’anar eliminant a poc a
poc la vegetació fa que indirectament també elimini la fauna que se n’alimenta o viu en
aquest medi. Com que aquest nou tipus de vegetació no és un aliment substitutiu
encara empitjora més l’impacte ecològic.
• El visó americà és un mustèlid originari d’Amèrica del Nord. A Catalunya es va
introduir com a espècie domèstica a la dècada del 1970 en dues granges pelleteres a
Viladrau i Taradell. L’any 1983 es va produir un incendi en una d’aquestes dues
granges que va provocar l’escapada massiva d’aquests animals. El visó americà és un
carnívor que pot exercir una pressió excessiva sobre espècies protegides de la fauna
catalana i d’altres (podria afectar especialment a espècies de salamandres i tritons). A
més, com que la seva dieta és variada, també es pot convertir en un seriós competidor
d’altres depredadors autòctons, com la llúdria, el turó comú o el visó europeu.
• El cranc de riu americà és originari dels pantans i rius del nord-est de Mèxic fins a
Florida. Es va introduir per substituir el dèficit de poblacions de crancs europees, les
quals van ser afectades per l’afanomicosi (malaltia que afecta mortalment els crancs
de riu europeus produïda pel paràsit Aphanomyces astaci) i l’alteració dels
ecosistemes fluvials. Com que a Europa hi havia una forta demanda de crancs, ja que
es consideren un menjar de luxe, l’administració pública va decidir introduir el cranc de
riu americà. El problema és que el cranc de riu americà és resistent a l’afanomicosi i
serveix com a vehicle del paràsit per afectar al cranc autòcton, i així es produeix la
seva disminució.
• La cotorra americana o cotorra argentina és originària de l’Amèrica del Sud. Ha
colonitzat diferents llocs d’Europa a partir d’individus escapats de la captivitat, ja que
es tracta d’una espècie comuna com a mascota. Els primers exemplars que es van
detectar a Espanya van ser a Barcelona l’any 1975 per una fuga accidental. Aquests
animals tenen un efecte negatiu sobre la resta de la flora i la fauna, ja que afecten els
nius d’altres espècies i poden arribar a assecar els arbres perquè consumeixen els
brots.
El musclo zebrat és un mol·lusc d’origen rus, concretament del mar Negre i Caspi. La
seva introducció es va produir per mitjà del trànsit marítim i fluvial, que en va afavorir
l’expansió perquè els musclos poden viatjar enganxats als bucs o en forma de larva a
l’aigua dels vaixells. La problemàtica d’aquesta espècie es dona perquè el musclo
zebrat és molt competitiu i s’enganxa a les plantes aquàtiques i els musclos més
grossos, de manera que provoquen una pertorbació i perill per a la diversitat dels
ecosistemes. A més, causa la disminució dels nivells d’oxigen i la creació d’un
plàncton tòxic que acaba formant algues, les quals poden produir desperfectes en els
sistemes de canalització i refrigeració de les centrals hidroelèctriques i similars.
ESTATGES DE VEGETACIÓ
Pàg. 56

1
Segons la figura, els diferents estatges de vegetació són:
• Zona mediterrània: de 0 a 600 m
• Zona montana: de 600 a 1200 m
• Zona subalpina: de 1 200 a 2000 m
• Zona alpina: de 2 000 m cap amunt

2
A la zona mediterrània. Es correspon amb la comunitat 2, ja que és un bosc perennifoli
adaptat a l’existència d’un període estival sec i a un hivern no gaire fred. Les
temperatures no gaire fredes permeten mantenir les fulles tot l’any i l’esclerofil·la
permet resistir la manca d’aigua estival.

3
1. Màquia esclerofil·la: esclerofil·le ve del grec i vol dir ‘dur’. Fa referència a la duresa
de les fulles.
2. Bosc perennifoli mediterrani: perennifoli fa referència al fet que les plantes
dominants mantenen les fulles durant tot l’any, i mediterrani fa referència a la situació
altitudinal i geogràfica, a la riba del Mediterrani.
3 i 4. Quan diem que un bosc és planocaducifoli fem referència a l’aspecte de les fulles,
que són més aviat grosses i força planes (semblants a làmines), i a la seva pèrdua
estacional.
5 i 6. Bosc perennifoli criòfit: perennifoli fa referència a la persistència de les fulles
durant tot l’any, i criòfit fa referència al fet que suporta condicions de baixes
temperatures.
7. Prat criòfit: com ja hem dit, criòfit fa referència al fet que suporta baixes
temperatures.

4
A causa del canvi climàtic, les temperatures globals del planeta estan augmentant.
Això podria arribar a produir la desaparició dels prats criòfits i els boscos perennifolis
criòfits i el desplaçament altitudinal de la resta d’estatges. En el cas de les zones dels
prats criòfits i els boscos perennifolis criòfits, cada vegada aniran regressionant perquè
les temperatures no seran tan baixes fins a arribar al punt que no podran colonitzar
cap altre espai perquè la muntanya té una alçada limitada. A més, també es podria
donar el cas de l’aparició de noves franges de vegetació a les cotes més baixes
adaptades a condicions més extremes de temperatura alta i sequera.

ENDREÇANT UNA MOSTRA DE LA BIODIVERSITAT

Pàg. 56

1
Imatge Domini Regne Tipus de Nombre de Metabolisme
cèl·lules cèl·lules
1 eubacteris moneres procariota unicel·lular quimioheteròtrof
2 eucariotes animals eucariota pluricel·lular quimioheteròtrof
3 eucariotes protoctists eucariota unicel·lular quimioheteròtrof
4 arqueobacteris moneres procariota unicel·lular quimioheteròtrof
5 eucariotes plantes eucariota pluricel·lular fotolitòtrof
6 eucariotes protoctists eucariota pluricel·lular fotolitòtrof
7 cap (no és viu) alguns cap acel·lulars paràsits obligats
 científics el (depenen del
classifiquen metabolisme de
dins d’un l’hoste)
regne
anomenat
Virus
8 eucariotes fongs eucariota pluricel·lular quimioheteròtrof

INVENTARIS I TRANSSECTES
Pàg. 57

1
La planta ocupa una superfície de cinquanta quadrats, aproximadament (cal comptar
els quadrats sencers i els diferents fragments dels que estan parcialment ocupats).
Això representa una superfície ocupada per la planta de 5 000 cm2, ja que cada
quadrat té una superfície de 100 cm2. Així doncs, la planta recobreix 0,5 m2, és a dir, el
50 % de la superfície.

2
El percentatge mitjà de recobriment és del 50,5 %. S’obté fent la mitjana dels deu
percentatges obtinguts.

3
Dependrà de l’homogeneïtat de la distribució de la vegetació. Si és poc homogeni,
potser caldran més mostratges. En aquest cas, hi ha força variabilitat i potser seria
aconsellable fer més mostratges.

4
La tècnica del transsecte lineal consisteix a registrar cadascuna de les plantes que
toquen la corda. Cada espècie es representa mitjançant un símbol determinat.
L’alçada del símbol és proporcional a l’alçada de la planta. Sobre el transsecte es van
posant els símbols corresponents als individus que toquen la corda. Es respecten les
distàncies entre els individus.

SUCCESSIÓ EN UN AQUARI
Pàg. 57

1
Es tracta d’una successió primària, ja que l’arribada d’organismes es produeix de nou
en un lloc on abans no n’hi havia (en aquest cas, un aquari reomplert d’aigua, pedres i
fang).

2
1. No hi ha organismes.
2. Comença la colonització. S’hi instal·len organismes microscòpics del fitoplàncton
(que poden arribar pel vent, o pel plomatge i les potes dels ocells que van a beure
aigua). El fitoplàncton es nodreix mitjançant la fotosíntesi.
3. S’hi instal·len organismes microscòpics del zooplàncton (que arriben, igual que
abans, pel vent o per altres animals), alguns dels quals són fitòfags i d’altres són
carnívors, i alguns insectes hi ponen els ous. Les parets es cobreixen d’algues.
4. Les larves que surten dels ous s’alimenten del fitoplàncton i del zooplàncton o bé
d’altres larves. Arriben llavors de les primeres plantes aquàtiques i l’ecosistema és
cada vegada més complex.
Unitat 3
L’hort de l’avi
FONTS D’ENERGIA I DE CARBONI
Pàg. 63

1
• Un enciam és un organisme fotoautòtrof perquè utilitza la llum com a font d’energia i
la matèria inorgànica com a font de carboni.
• Un llimac és un organisme quimioheteròtrof perquè utilitza l’energia química
continguda als aliments com a font d’energia i el carboni del mateix aliment com a font
de matèria.
• Un bacteri del ferro és un organisme quimioautòtrof perquè utilitza com a font de
matèria substàncies inorgàniques i obté l’energia de l’oxidació del ferro (transforma l’ió
ferrós en ió fèrric).

2
Aquests bacteris són els productors d’aquests ecosistemes i, per tant, són l’equivalent
dels organismes fotosintètics en els ecosistemes que disposen de llum solar.

3
Els dos processos constitueixen la porta d’entrada d’energia als ecosistemes.

OBSERVACIÓ MICROSCÒPICA DE CLOROPLASTS I ESTOMES

Pàg. 67

Resposta oberta.
L’observació de cloroplasts és una tasca senzilla, però cal tenir en compte que s’han
d’aconseguir capes molt fines de teixits de color verd (parènquima clorofíl·lic). En
aquest cas, s’observarà la paret cel·lular com la separació gruixuda que delimita les
cèl·lules (sempre visible) i, a l’interior, es distingiran orgànuls de color verd intens
corresponents als cloroplasts. Cal indicar als alumnes que moguin el cargol
d’enfocament micromètric per veure alguns dels cloroplasts enfocats, ja que es
distribueixen per tot el volum cel·lular.
Amb els microscopis amb què habitualment es treballa en els centres educatius, no es
pot observar l’estructura interior del cloroplast, sinó que només es veuen com a
orgànuls de forma ovalada i color verd intens.
Pel que fa a l’observació d’estomes, també es tracta d’una activitat senzilla, i cal fixar-
se en les cèl·lules que els formen, les quals tenen forma de ronyó i es disposen en
parella delimitant els estomes. L’orifici que queda entre totes dues correspon a
l’estoma, per on es duu a terme l’intercanvi de gasos. Depenent de l’estat de la planta,
aquests es poden trobar oberts o tancats.

EXPERIMENTS HISTÒRICS SOBRE LA FOTOSÍNTESI

Pàg. 69

1
La major part del pes que va guanyar el salze en el creixement provingué del carboni
del CO2, que l’arbre organificà mitjançant la fotosíntesi. Les plantes verdes utilitzen les
sals minerals del sòl, per la qual cosa el sòl va disminuir de pes, tot i que de manera
poc significativa.
2
Aquests autors van posar de manifest que les plantes verdes, en presència de la llum,
capten CO2 (l’«aire dolent», viciat pels animals o per la combustió) i alliberen O2,
segons l’esquema següent:

[esquema]

3
[gràfic]

Durant les hores de llum (entre les 5 i les 17 h): es produeix la fotosíntesi i la respiració.
Durant les hores de foscor (i també durant les de llum!): només es produeix la
respiració. Així:
Durant les hores de foscor, com que només es produeix CO2 (per la respiració) però
no se’n consumeix (no hi ha fotosíntesi), la seva concentració a l’aire de l’hivernacle va
pujant.
Durant les hores de llum, se segueix produint la respiració del vegetal, però ara també
hi ha fotosíntesi, i la quantitat de CO2 que consumeix aquest procés és més gran que
la quantitat de CO2 que produeix la respiració, per la qual cosa els nivells de CO2 a
l’aire de l’hivernacle baixen.
La respiració es produeix durant tot el dia.

4
L’oxigen alliberat estava marcat radioactivament, la qual cosa indica que,
contràriament al que proposà Warburg, l’oxigen de la fotosíntesi procedeix de la fotòlisi
de l’aigua, i no pas del CO2.

QUAN RESPIREN LES PLANTES

Pàg. 70

Resposta oberta.
La creença de pensar que és perillós dormir amb plantes o entrar en un hivernacle de
nit és molt comuna, però errònia. De nit, les plantes respiren, però no duen a terme la
fase lluminosa de la fotosíntesi; per tant, quan són a les fosques emeten diòxid de
carboni, però el seu metabolisme és tan reduït que la quantitat de diòxid de carboni
emès no altera la qualitat de l’aire i no comporta cap risc. Si, per exemple, una
persona dorm amb una altra, la quantitat de diòxid de carboni que emet cada persona
és força més gran que el que puguin emetre moltes plantes juntes.

FOTOSÍNTESI I RESPIRACIÓ, LLUM, FOSCOR I GASOS

Pàg. 71

1
La gràfica vermella representa la fotosíntesi, on hi ha consum de diòxid de carboni. A
més, aquesta gràfica només apareix en les hores de llum (entre les 5 i les 21 h). El
punt màxim coincideix amb les 12 h del migdia, quan hi ha la màxima radiació solar, i
l’activitat fotosintètica és màxima.
La gràfica lila correspon a la respiració cel·lular, en què es produeix diòxid de carboni.
Aquest procés és independent de la llum, ja que la gràfica està present durant tot el
dia. Tot i així, aquesta gràfica experimenta variacions com a conseqüència de la
temperatura, de manera que, com més alta és la temperatura (a primera hora de la
tarda), més activitat respiratòria hi ha.

2
L’activitat fotosintètica depèn dels substrats (a més de la llum) i, per tant, de la
presència del diòxid de carboni; un consum superior dels substrats i, per tant, de diòxid
de carboni, implica una intensitat de la fotosíntesi superior.

3
Com que durant la nit no hi ha llum solar, les plantes no fan la fotosíntesi i únicament
respiren. Tot i així, cal emfatitzar que durant el dia també respiren, encara que duguin
a terme la fotosíntesis. Així doncs, durant la nit consumeixen l’oxigen de l’aire, però no
el regeneren mitjançant la fotosíntesis.

4
El diòxid de carboni intervé en la fase fosca de la fotosíntesi (o el cicle de Calvin);
finalment, cal destacar la importància de la fixació del carboni «inorgànic».

1
Les bombolletes del muntatge de l’esquerra (A) són bombolles d’oxigen que allibera la
planta en dur a terme la fotosíntesi perquè hi ha presència de llum solar.

2
Si la planta aquàtica ha estat sotmesa a l’acció de la llum i no li manquen els substrats
necessaris per fer la fotosíntesi (diòxid de carboni i aigua), haurà sintetitzat matèria
orgànica i oxigen. Donat el muntatge, aquest gas s’ha anat acumulant i ha format una
petita cambra gasosa a la part superior del tub d’assaig A. El gas acumulat, l’oxigen,
prové de la fotòlisi de l’aigua que esdevé a la fase lluminosa de la fotosíntesi.
En el cas B, el gas acumulat a la part superior del tub és diòxid de carboni que emet la
planta mentre respira. Com que no fa la fotosíntesi, no en consumeix ni allibera oxigen.

3
a) Hipòtesi: Potser si augmenta la quantitat de diòxid de carboni dissolt en l’aigua,
incrementa la taxa de fotosíntesi.
Si la planta té més substrat, com és el diòxid de carboni, i no li manca llum solar ni
l’enzim és limitant, la reacció fotosintètica es podrà produir amb més intensitat.
b) Si l’activitat fotosintètica depèn de la quantitat de diòxid de carboni dissolt a l’aigua,
llavors si augmentem la quantitat d’aquest gas dissolt a l’aigua, aleshores obtindrem
una major activitat fotosintètica.
Per tal de saber si això és cert, l’experiment podria consistir a tenir uns quants
recipients amb el muntatge de l’activitat anterior i dividir-los en quatre grups,
corresponents a diferents concentracions de diòxid de carboni dissolt a l’aigua: baixa,
moderada, alta i molt alta, amb cinc rèpliques de cadascuna. Per tal de generar
aquestes concentracions, es pot utilitzar una palleta de plàstic i fer bombollejar l’aire
expirat per una persona a l’aigua del vas de precipitats. En el primer grup, el de
concentració baixa, no caldria bombollejar aire; en el segon, el de la concentració de
diòxid de carboni moderada, es farien bombollejar el volum de 2 expiracions; en el
tercer grup, el de concentració alta, es faria bombollejar el volum corresponent a 4
expiracions, i en el quart grup, de concentració molt alta, es farien bombollejar el
volum de 6 expiracions. Per mesurar la quantitat d’oxigen emès i, per tant, la taxa de
fotosíntesi, es podria utilitzar un regle per mesurar la quantitat d’oxigen acumulada a
l’extrem del tub d’assaig.
Els materials necessaris per realitzar aquest experiment serien els següents: gots de
precipitat, tubs d’assaig, embuts, aigua, plantes aquàtiques, canyes de plàstic i un
regle.
c) La variable independent serà la major o menor presència de diòxid de carboni. La
variable dependent serà la taxa de fotosíntesi.
d) El control de l’experiment serà el primer grup de plantes, en què la quantitat de
diòxid de carboni no s’ha modificat.
e) Sí, tal com ja s’ha explicat, hi haurà cinc rèpliques de cada concentració.
f) La quantificació dels resultats es farà mesurant la longitud de la part superior del tub
d’assaig on es trobarà acumulat l’oxigen produït.

NIVELLS TRÒFICS EN UN ENTREPÀ

Pàg. 73

1
Organismes Nivell tròfic
blat productor
olivera productor
fitoplàncton productor
llevat consumidor primari
zooplàncton consumidor primari
peixos petits consumidor secundari
tonyina consumidor terciari

2
Resposta oberta.

CADENA I XARXA TRÒFICA D’UNA FONT HIDROTERMAL

Pàg. 74

1
Organismes Nivell tròfic
bacteris quimiosintètics productors
organismes filtradors i consumidors primaris
brostejadors (cucs i mol·luscs)
crancs i peixos consumidors primaris
pops consumidors terciaris

2
Xarxa tròfica d’una font hidrotermal:
[esquema]
Pops
Crancs
Peixos
Cucs simbiòtics
Mol·luscs
Bacteris quimiosintètics
CICLE DEL CARBONI
Pàg. 75

1
Resposta model:
[esquema]
diòxid de carboni (atmosfèric)
combustió (incendi)
fixació (fotosíntesi)

planta (compostos orgànics)

planta (compostos orgànics)

PROCESSEM DADES DE BIOMASSA I PRODUCCIÓ

Pàg. 76

1
Piràmide de biomassa, a dalt, i piràmide de producció neta, a baix:

Organismes Nivell tròfic

fitoplàncton productor
zooplàncton herbívor consumidors primaris
zooplàncton carnívor consumidors secundaris
peixos consumidors terciaris

2
Biomassa Producció neta Temps de renovació
(g m–2) (g m–2 any–1) (B/P) (anys)
10 1 820 5,49 · 10–3
18 108 0,167
5,5 10 0,55
2 1 2

3
El fitoplàncton, encara que tingui poca biomassa, té una gran producció neta. Té un
cicle de vida molt curt amb un temps de renovació baix, és a dir, té una gran capacitat
de produir biomassa, que podrà ser utilitzada pels nivells tròfics superiors.
BIOMASSA I PRODUCCIÓ EN UN SISTEMA MARÍ
Pàg. 77

1
Grup d’organismes Nivell tròfic
fitoplàncton productors
zooplàncton consumidors primaris
nècton consumidors secundaris
humans (pesca) consumidors terciaris
bacteris descomponedors

2
Els bacteris possibiliten que la matèria orgànica passi a inorgànica i, per tant,
aconsegueixen tancar el cicle de la matèria, ja que fan que els éssers vius fotosintètics
puguin captar aquesta matèria inorgànica (elements minerals), que, d’una altra manera,
es perdria si no pogués ser captada o assimilada.

3
Biomassa:
• fitoplàncton: 1 g C/m2
• zooplàncton: 5 g C/m2
• nècton: 0,7 g C/m2

Producció:
• fitoplàncton: 70 g C/m2/any
• zooplàncton: 10 g C/m2/any
• nècton: 1 g C/m2/any
• pesca: 0,2 g C/m2/any

La piràmide que té una base molt estreta és la de biomassa, i això es podria explicar
perquè la taxa de renovació de la població de fitoplàncton és molt ràpida. Per tant, tot i
que els valors mitjans no són grans, els organismes es van renovant amb rapidesa i
poden sustentar una població de biomassa força més gran del nivell tròfic següent, en
aquest cas, de zooplàncton.
En el cas de la piràmide de producció, es tracta d’una piràmide normal en què
l’amplada de cada nivell és més gran que la del nivell superior.

Piràmide de producció Piràmide de biomassa

UN MODEL ANTRÒPIC PER ENTENDRE ELS FACTORS LIMITANTS DE LA
PRODUCCIÓ
Pàg. 78

1
Serien els volants i les rodes, perquè tot i ser imprescindibles, són poc abundants.

2
• Si arribessin 8 volants i 400 rodes: 8 cotxes. Els volants serien el factor limitant.
• Si arribessin 100 volants i 32 rodes: 8 cotxes. Les rodes serien el factor limitant.

3
El N i el P també són imprescindibles per als organismes i són escassos al medi. Els
productors els necessiten per elaborar algunes de les seves biomolècules més
importants, com els àcids nucleics i les proteïnes; per tant, actuen com a factors
limitants de la producció.

4
Si parlem de quantitat total, al medi hi ha més P i N que als organismes, però
relativament en una mateixa quantitat de massa, els organismes hem acumulat al llarg
de la nostra vida una gran quantitat de P i N a les biomolècules. La proporció de C als
éssers vius és, en general, més alta que al medi inert.

5
Els adobs aporten un o més elements químics necessaris per al creixement de les
plantes. Hi ha diversos tipus d’adobs: adobs orgànics o biològics, com els fems dels
animals, i adobs químics.
Els fems han estat la manera tradicional d’augmentar la producció dels conreus. Les
dejeccions dels animals són molt riques en matèria orgànica i tenen nitrogen (en forma
d’urea, àcid úric o lligat a les proteïnes i als aminoàcids), fòsfor i altres minerals
necessaris per a les plantes. De la mateixa manera, els adobs químics contenen un o
més elements químics necessaris per al creixement de les plantes. Tots dos presenten
avantatges i inconvenients. Per tant, els fertilitzants, tant si són orgànics (fems) com
químics, aporten el nitrogen i el fòsfor necessaris per al creixement adequat dels
conreus, ja que aquests bioelements actuen habitualment com a factors limitants de la
producció vegetal.

INVESTIGACIONS EN BOSCOS I CONREUS

Pàg. 79

1
• Variable dependent: biomassa mitjana de plantes.
• Variable independent: quantitat de nitrogen al sòl.

2
corbes de creixement

planta 2
5
biomassa mitjana (g)

2
planta 1

0
1 5 10 30 100 200
quantitat de nitrogen al sòl (mg N / kg de sòl)
3
Ambdues plantes augmenten la seva biomassa mitjana a mesura que augmenta la
quantitat de nitrogen al sòl, però les plantes de l’espècie 2 tendeixen a créixer més
ràpid que les de l’espècie 1.

1
Si observem les quantitats d’energia corresponents a la producció primària neta i a la
secundària neta, veiem que la producció secundària neta és el 10 % de la producció
primària neta. La diferència és deguda al fet que una part de l’energia es perd quan
passa d’un nivell tròfic a un altre per diverses raons: el procés de respiració dels
organismes que proporciona energia per a les activitats vitals, la no utilització d’una
part de la biomassa del nivell tròfic superior i la no assimilació d’una part de la
biomassa ingerida (excrements). La pèrdua del 10 % que hem esmentat es reflecteix
en les dades de producció primària neta (40) i de producció secundària neta (4).

2
La transferència d’energia es produeix per mitjà de l’alimentació. Els herbívors
s’alimenten dels productors, que transformen l’energia de la llum en energia química
(matèria orgànica).

3
La gran quantitat d’energia que es perd en cada transferència (només se n’aprofita de
mitjana el 10 %) entre nivells tròfics és el que fa que no hi pugui haver un nombre
il·limitat de nivells tròfics, ja que arriba un moment en què no hi ha prou energia per
mantenir un altre nivell tròfic.

4
Hi ha organismes que aprofiten aquesta energia: s’alimenten d’excrements (copròfags).
També hi ha organismes descomponedors que transformen en substàncies
inorgàniques les restes orgàniques dels excrements. Els productors podran tornar a
incorporar les sals minerals.

1
Mostra Massa de fullaraca Massa de fullaraca Mitjana
(pes fresc) (pes sec) (pes sec)
g m–2 g m–2 g m–2
1 1 125 675
2 1 370 822
3 1 490 894 782,4
4 1 025 615
5 1 510 906

• Expressió del resultat en tones per hectàrea:

782,4 g m–2 × 1 t / 106 g × 104 m2 ha–1 = 7,824 t ha–1

2
Són especialment abundants els organismes descomponedors (bacteris i fongs), que
transformen la matèria orgànica en inorgànica i així tanquen el cicle de la matèria, ja
que d’aquesta manera els productors la poden aprofitar.
 FOTOSÍNTESI I TEMPERATURA
Pàg. 82

1
Temperatura (°C) 0 10 25 40
Activitat fotosintètica 0 2,5 15 0
(oxigen alliberat)

• Franja òptima de temperatura per a la fotosíntesi:

oxigen alliberat (unitats arbitràries)

20
activitat fotosintètica

15

10

0
0 10 20 30 40
temperatura (°C)

2
En el procés de la fotosíntesi intervenen, amb funcions diverses, diferents exemples
de proteïnes (transportadores, enzimàtiques). Les proteïnes perden l’estructura nativa,
es desnaturalitzen, per efecte dels canvis de temperatura, la qual cosa explica que a
temperatures inferiors als 25 °C i superiors als 30 °C no presentin el 100 % d’activitat.

3
L’equació general es mostra a continuació:

llum
CO2 + H2O → matèria orgànica + O2
[o glúcids, o glucosa, o Cn (H2O)n]

S’hi pot observar que l’oxigen és un producte final del procés. Una activitat
fotosintètica elevada, que produeixi una quantitat també elevada de matèria orgànica,
anirà associada a l’alliberament d’una quantitat d’oxigen superior a la que es donaria
en una activitat fotosintètica moderada o baixa.

EXPERIMENTS AMB MONGETERES

Pàg. 82

1
Gràfic 1: es representa la mida mitjana de les mongeteres i de les mongetes. L’eix
horitzontal indica els centímetres. En vermell s’indiquen les mongeteres de l’hivernacle,
i en blau, les de l’hort.
Gràfic 2: es representa el nombre mitjà de mongetes per planta. L’eix vertical
representa aquest valor. A l’esquerra trobem els valors de les mongeteres de l’hort,
mentre que a la dreta hi ha les mongeteres de l’hivernacle.

2
Les conclusions que podem treure de l’experiment de la Sílvia són les següents: en
general, les mongeteres creixen més a l’hivernacle, ja que tant la mida mitjana de les
mongetes com de les mongeteres és més gran. Però, el nombre de mongetes per
planta és una mica més elevat a les mongeteres de l’hort; tot i així es tracta d’una xifra
molt semblant. Per tant, on es poden observar més diferències és en la mida de les
mongetes i les mongeteres.

1
En aquest experiment hi ha dues variables independents: quantitat de nitrogen al sòl i
quantitat de fòsfor al sòl. Així doncs, ella afirma que els dos elements químics són
necessaris per al creixement normal de la mongetera i per a la formació de fulles, però
no és possible fer aquesta afirmació sense afegir-hi dos nous tractaments, en què el
substrat només tingui dèficit de fòsfor o dèficit de nitrogen.

2
Es fan quatre grups de mongeteres que han crescut en les mateixes condicions,
excepte pel tipus de substrat de creixement:
• Grup 1: substrat amb els requeriments normals de fòsfor i nitrogen (serveix de
control).
• Grup 2: substrat amb dèficit de fòsfor.
• Grup 3: substrat amb dèficit de nitrogen.
• Grup 4: substrat amb dèficit de fòsfor i nitrogen.

XARXA TRÒFICA D’UN LLAC TEMPERAT

Pàg. 83

1
Grup d’organismes
vegetals, plàncton
larves d’insectes, mol·luscs,
crustacis, ànec, anèl·lids
granota, escarabats, carpa,
perca, ànec, luci
bernat pescaire, luci
detritus (bacteris i fongs)
Nivell tròfic
productors
consumidors primaris
consumidors secundaris
consumidors terciaris
(superdepredadors)
descomponedors
2
Els bacteris i els fongs serien els descomponedors d’aquesta xarxa tròfica.

3
Si les poblacions de peixos del llac pateixen una gran mortaldat, els animals que
s’alimenten d’aquestes, com ara el bernat pescaire, tindrien dificultats per trobar
aliment i disminuirien el nombre d’individus. En canvi, les espècies que són
consumides pels peixos, com ara els crustacis, els escarabats o els anèl·lids, sortirien
beneficiades i augmentarien la seva població, ja que no tindrien tants depredadors. Al
seu torn, aquestes espècies consumirien intensament els organismes productors, dels
quals s’alimenten, i aquests disminuirien en nombre.

BIOMAGNIFICACIÓ
Pàg. 83

1
L’aigua del llac es contamina amb mercuri. Els productors (fitoplàncton) l’incorporen a
la seva biomassa, juntament amb l’aigua que utilitzen per obtenir els nutrients. Quan
els consumidors primaris, com els peixos herbívors, s’alimenten de fitoplàncton, també
incorporen el mercuri que conté. El mercuri és un element químic pesant i, com a tal,
tendeix a acumular-se, de manera que, encara que n’hi hagi molt poc al fitoplàncton,
un peix herbívor n’anirà acumulant perquè al llarg de la seva vida ingerirà grans
quantitats de fitoplàncton contaminat. Això es repetirà en cada nivell tròfic, tenint en
compte que, normalment, els nivells tròfics superiors viuen més anys i, per tant,
acaben menjant grans quantitats del nivell tròfic inferior.

2
Fitoplàncton: 15 ppm.
Peix herbívor: 500 ppm  33,33X (augmenta 33,33 vegades).
Peix carnívor: 1 510 ppm  3X (augmenta 3 vegades) respecte del nivell tròfic inferior
i 100X (augmenta 100 vegades) respecte del nivell del fitoplàncton.
Ocell supercarnívor: 13 635  9X (augmenta 5 vegades) respecte del nivell tròfic
inferior i 910X (augmenta 910 vegades) respecte del nivell del fitoplàncton.

3
La toxicitat del mercuri depèn de la seva forma química i, per tant, els símptomes i
signes varien segons el tipus d’exposició:
• Mercuri elemental (o mercuri líquid): es tracta del mercuri que es troba als
termòmetres de vidre, interruptors elèctrics, alguns equips mèdics, etc. Aquest tipus de
mercuri normalment no és perjudicial si algú l’ingereix o el toca perquè és tan dens
que no s’absorbeix, però si es barreja amb aire en forma de petites gotes que s’inhalen
pels pulmons, pot provocar molts danys, com ara sabor metàl·lic a la boca, vòmits,
dificultat respiratòria, tos forta i genives inflamades. Inhalar grans quantitats de mercuri
elemental pot donar lloc a símptomes immediatament i, si la quantitat és molt elevada,
pot provocar un dany pulmonar permanent i, fins i tot, la mort.
• Sals de mercuri inorgànic: es pot trobar a les piles, als laboratoris de química i en
alguns desinfectants, entre d’altres. Generalment és tòxic si s’ingereix. Depenent de la
quantitat ingerida, els símptomes poden incloure cremor a l’estómac i a la gola, diarrea
i vòmits amb sang. Si el mercuri inorgànic arriba al torrent sanguini, pot atacar els
ronyons i el cervell, i desencadenar una insuficiència renal que pot comportar un dany
permanent. Una gran quantitat de mercuri al torrent sanguini pot ocasionar sagnat
profús i pèrdua de líquids per la diarrea i la insuficiència renal, alteracions que poden
provocar la mort.
• Mercuri orgànic: es troba als desinfectants antics, als vapors de la combustió del
carbó i en peixos que hagin ingerit una forma de mercuri orgànic anomenada
metilmercuri. Pot donar lloc a patologia si s’inhala, s’ingereix o es posa en contacte
amb la pell prou temps. Aquest tipus de mercuri sol donar problemes al llarg dels anys
o dècades per breus exposicions diàries, més que no pas per una sola exposició molt
forta. L’exposició prolongada en el temps pot causar símptomes al sistema nerviós,
així com també dolor en algunes zones de la pell, estremiment incontrolable,
incapacitat per caminar bé, ceguesa o doble visió, problemes de memòria, convulsions
i, fins i tot, la mort. És especialment perillós per a les embarassades ja que, si estan
exposades a grans quantitats de metilmercuri durant l’embaràs, pot provocar danys
cerebrals permanents al nadó. Durant la dècada dels anys cinquanta es va produir un
brot d’enverinament per metilmercuri en una ciutat del Japó, anomenada Minamata, on
van arribar a morir 46 persones per la ingesta de peix i marisc contaminat per culpa
dels abocaments d’una indústria química.
La bioacumulació pot afectar l’espècie humana, tal com el cas de la malaltia de
Minamata exemplifica, ja que els humans ens comportem com a superdepredadors, i
al llarg de la nostra vida, podem arribar a acumular grans quantitats de substàncies
tòxiques que es troben en els aliments.

UN MODEL SOCIOECONÒMIC DE FICCIÓ QUE SIMULA EL FLUX D’ENERGIA

Pàg. 83

1
Estalvis dels individus del tipus A (sou brut, 2 000 €):
• Total de percentatge que es gasten: 15 % + 25 % + 30 % + 12 % + 8 % = 90 %
• Total de diners que es gasten: 2 000 · 0,9 = 1 800 €
• Total d’estalvis: 200 €

Estalvis dels individus del tipus B (sou brut, 2 000 € íntegres de robatoris):
• Total de percentatge que es gasten: 15 % + 25 % + 30 % + 12 % + 8 % = 90 %
• Total de diners que es gasten: 2 000 · 0,9 = 1 800 €
• Total d’estalvis: 200 €

Estalvis dels individus del tipus C (sou brut, 2 000 €):

• Total de percentatge que es gasten: 15 % + 25 % + 30 % + 12 % + 8 % = 90 %
• Total de diners que es gasten: 2 000 · 0,9 = 1 800 €
• Total d’estalvis: 200 €

2
Si hi ha 10 000 individus del tipus A, aquests generaran 2 000 000 € d’estalvis. Per
tant, si cada individu del tipus B ha de cobrar 2 000 € de sou, hi podrà haver 1 000
individus del tipus B. Aquests generaran 200 000 € d’estalvis, i això permetrà que hi
hagi 100 individus del tipus C. Per tant, si hi ha 10 000 individus del tipus A, el nombre
màxim d’individus del tipus B serà 1 000 i el nombre màxim d’individus del tipus C serà
100.
Si hi ha 100 individus del tipus A, aquests generaran 20 000 € d’estalvis, i això
permetrà que hi hagi 10 individus del tipus B. Aquests generaran 2 000 € d’estalvis, i
això permetrà que hi hagi 1 individu del tipus C. Per tant, si hi ha 100 individus del
tipus A, el nombre màxim d’individus del tipus B serà 10, i del tipus C, 1.

3
La producció bruta (energia incorporada) seria el sou brut de cada individu, mentre
que la producció neta (energia assimilada) serien els estalvis.
La quantitat d’energia assimilada pel primer nivell (individus A) que arriba finalment al
tercer nivell és només l’1 %, ja que en cada nivell es perd el 90 % i només s’assimila el
10 %. Per tant, la quantitat reduïda que arriba al nivell superior, implica que el nombre
d’individus que pot suportar sigui molt petit.

4
Els individus del tipus A correspondrien als productors, els individus de tipus B als
consumidors primaris i els de tipus C als consumidors secundaris.
Per exemplificar-ho, fixem-nos en un bosc de roures, on els individus del tipus A serien
els roures, els individus de tipus B serien els esquirols i, finalment, els individus de
tipus C podrien ser les àligues.

Unitat 4
Del plat a la cèl·lula
D’ON VE L’ENERGIA DE LA FRUITA?
Pàg. 89

1
Equivalència entre quilocaloria (kcal) i quilojoule (kJ):
1 kcal = 4,185 kJ

Composició química de fruites i hortalisses per cada 100 g

Energia (kJ) Energia (kcal)
Carxofa 75 18
Enciam 38 9
Oliva 536 128
Cirera 248 59
Kiwi 208 50
Poma 216 52
Plàtan 364 87

2
Tal com s’observa a la taula següent, en el cas de les hortalisses (la carxofa i l’enciam),
els responsables majoritaris de l’aportació energètica són, amb uns valors molt
similars, les proteïnes i els glúcids; en el cas de l’oliva, els responsables majoritaris
són els lípids, i en el cas de les fruites (el kiwi, la poma i el plàtan), els glúcids:

Composició química de fruites i hortalisses per cada 100 g

Proteïnes Glúcids Lípids Proteïnes Glúcids Lípids
(g) (g) (g) (kJ) (kJ) (kJ)
Carxofa 2,4 2,9 0,1 42,168 45,385 3,891
Enciam 1,3 1,1 0,2 22,841 17,215 7,782
Oliva 1,4 1,8 13,9 24,598 28,17 540,849
Cirera 0,9 14,2 0,3 15,813 222,23 11,673
Kiwi 1 10,8 0,6 17,57 169,02 23,346
Poma 0,3 12,4 0,4 5,271 194,06 15,564
Plàtan 1,2 21,4 0,2 21,084 334,91 7,782

3
La cel·lulosa és un polisacàrid estructural format per milers de glucoses unides entre si
per enllaços β (1→ 4) en cadenes lineals no ramificades. L’enllaç β(1→ 4) confereix a
la cel·lulosa una gran resistència, i la majoria d’animals, incloent-hi les persones, no
tenen l’enzim capaç de trencar aquest enllaç β en el seu aparell digestiu, per la qual
cosa el seu valor nutritiu és nul; en canvi, la sacarosa és un disacàrid format per la
unió d’una glucosa i una fructosa per mitjà d’un enllaç α(1→ 2), i aquest sí que el
poden trencar fàcilment els enzims del nostre aparell digestiu i, per tant, la sacarosa sí
que és una molècula energètica.

PROVA DEL LUGOL

Pàg. 90

1
L’aigua i l’enciam no contenen midó; en canvi, els cigrons i les castanyes sí, perquè el
midó és un polisacàrid de reserva típic dels vegetals.

2
Perquè a les varietats més econòmiques els afegeixen midó a la composició.

3
Una proposta podria ser: Pot ser que la cel·lulosa no es tenyeixi amb lugol perquè és
un polisacàrid format per molècules de glucosa que formen cadenes lineals no
ramificades i, per tant, el iode no pot quedar retingut a dins de cap hèlix.

LES PROTEÏNES DELS VEGETARIANS

Pàg. 91

1
Suposaria la carència d’alguns aminoàcids essencials, ja que encara que els cereals
són aliments rics en proteïnes, aquestes són de baixa qualitat perquè els manquen
alguns aminoàcids essencials, com la lisina.

2
En general, la qualitat proteica dels vegetals és baixa, però la combinació d’un cereal
amb un llegum n’augmenta la qualitat perquè entre els dos tipus d’aliments reuneixen
més aminoàcids essencials. La combinació d’arròs amb mongetes (frijoles) conté tots
els aminoàcids essencials i, per tant, és un plat amb una alta qualitat proteica.

3
La dieta més adequada sembla que és la de la família que viu a Kodaira, al Japó, ja
que menja una gran diversitat d’aliments, entre els quals domina el peix, un aliment
amb un alt valor proteic. Possiblement, la família que té una alimentació més baixa en
proteïnes d’alta qualitat és la que viu a la població andina de Tingo, a l’Equador, ja que
tenen una alimentació gairebé exclusivament vegetal i únicament consumeixen llet
com a aliment amb un alt valor proteic.

EL PUNT DE FUSIÓ DELS ÀCIDS GRASSOS: OLIS, MANTEGUES I MARGARINES

Pàg. 92

1
Disminueix el punt de fusió. Es poden admetre dos tipus de justificacions:
• De tipus fisicoquímic, ja que la presència de dobles enllaços fa que les cadenes no
siguin lineals, sinó que facin una mena de colzes que redueixen el nombre d’enllaços
de Van der Waals.
• De tipus empíric, ja que a la taula s’observa que els àcids grassos de 18 carbonis
tenen més baix el punt de fusió com més dobles enllaços carboni-carboni tenen.

2
De la llargada de la cadena. La taula mostra que l’àcid palmític i l’àcid esteàric, tots
dos saturats, tenen punts de fusió diferents (argument empíric). També seria vàlid
l’argument fisicoquímic que en els àcids grassos, com més carbonis tenen, més
enllaços de Van der Waals cal trencar, més energia calorífica s’ha de gastar i, per tant,
més alt tenen el punt de fusió.

3
A temperatura ambiental de 20 °C, l’àcid oleic i l’àcid linoleic són líquids.
4
L’oli d’oliva, com que és líquid a temperatura ambient, ens indica que ha de tenir una
proporció més alta d’àcids grassos insaturats, ja que a aquesta temperatura aquests
són líquids i els saturats són sòlids. Una proporció elevada d’àcids grassos saturats en
les mateixes condicions ens donaria una substància sòlida.

COLESTEROL I ÀCIDS GRASSOS

Pàg. 93

1
Els aliments rics en àcids grassos insaturats són els olis vegetals (l’oli d’oliva, de gira-
sol, de blat, soja), les margarines vegetals (tot i que tenen un elevat contingut de
greixos trans), les fruites seques (especialment, les nous i les ametlles), el fetge de
bacallà, els peixos (sobretot els blaus, com ara la sardina, el salmó, la tonyina), el
marisc, etc.

2
Els triacilglicèrids són lípids simples saponificables formats per l’esterificació de tres
molècules d’àcids grassos amb una molècula de glicerina; el colesterol és un lípid
sense àcids grassos que deriva de l’esterà (hidrocarbur tetracíclic saturat), i es
caracteritza per tenir un grup hidroxil (–OH) al carboni 3, una cadena carbonada
ramificada al carboni 17 i un grup metil (–CH3) al carboni 10 i al carboni 18.
Tant els triacilglicèrids com el colesterol són molècules majoritàriament apolars o
hidrofòbiques, amb una petita regió polar. Com que són majoritàriament apolars, no es
poden dissoldre en aigua. Els lípids són transportats a la sang acoblats a proteïnes a
causa de la seva insolubilitat en aigua.

3
Perquè aquests aliments tenen un alt contingut en greixos rics en àcids grassos
saturats i greixos trans.

IDENTIFICACIÓ DE GLÚCIDS REDUCTORS

Pàg. 94

1
Els resultats esperats en cadascuna de les proves són els següents:
a) Aigua destil·lada: no té poder reductor perquè no té cap grup carbonil. S’utilitza de
control de l’experiment.
b) Sacarosa: és un disacàrid format per la unió entre el carboni 1 d’una α-glucosa i el
carboni 2 d’una β-fructosa. No té poder reductor perquè no queda cap grup carbonil
lliure en la seva forma lineal. Així doncs, en dur a terme les proves de Fehling i de
Benedict, no s’observarà cap canvi en el color de la barreja i es quedarà de color blau.
c) Llet sencera: la llet està composta de proteïnes d’alta qualitat, calci, greix, lactosa i
vitamines B i D. La lactosa és un disacàrid format per la unió d’una molècula de
galactosa i una de glucosa per un enllaç β(14), i té poder reductor perquè té un grup
carbonil lliure en la seva forma lineal. Per tant, en fer les proves de Fehling i Benedict,
s’observarà un canvi de color en la barreja, i el color blau passarà a ser vermell.
d) Llet tractada amb lactasa: la lactasa és un enzim específic que digereix la lactosa.
Per tant, una llet tractada amb lactasa no tindrà lactosa, sinó que estarà formada per
monosacàrids (glucosa i galactosa). Tot i així, no perdrà el poder reductor perquè els
monosacàrids tenen tots un grup carbonil lliure en la seva forma lineal. En fer les
proves de Fehling i de Benedict, s’observarà un canvi en el color de la barreja i el color
blau passarà a ser vermell.
e) Farina: és un aliment amb un alt contingut de midó, un glúcid polisacàrid format per
l’amilosa i l’amilopectina. Tant l’amilosa com l’amilopectina són polímers de glucoses,
de manera que no queden grups carbonils lliures i no tenen poder reductor. Així doncs,
en fer les proves de Fehling i de Benedict, no s’observarà cap canvi en el color de la
barreja i es quedarà de color blau.

LES LLETS DEL SUPERMERCAT

Pàg. 95

1
Respecte de la llet sencera, les altres tres llets (la semidesnatada, la desnatada i
l’omega-3) tenen gairebé el mateix contingut de proteïnes, glúcids i calci, però, en
canvi, tenen disminuït el contingut de greixos i colesterol. La llet desnatada i l’omega-3
tenen un contingut similar de colesterol, però tres vegades més baix que la llet
semidesnatada i cinc vegades més baix que la llet sencera.
La llet omega-3 és la més rica en àcids grassos insaturats, i la llet sencera, la més rica
en àcids grassos saturats.
La quantitat més baixa de greixos que presenten totes les llets en comparació amb la
llet sencera fa que siguin menys calòriques, especialment la desnatada i, en menys
grau, la semidesnatada.

2
Una qualitat proteica alta vol dir que són proteïnes que contenen tots els aminoàcids
essencials per als éssers humans.

3
El glúcid de la llet és la lactosa.

4
Cap, ja que en totes el contingut de lactosa és aproximadament el mateix.

5
La llet omega-3, ja que és rica en greixos insaturats provinents dels olis d’oliva, de
gira-sol i de peix blau afegits.

6
Els greixos (saturats, monoinsaturats i poliinsaturats) i el colesterol.
7
Aquest canvi no l’ajudarà a no engreixar-se perquè, com que beu dos gots de llet
desnatada al matí, augmenta l’aportació calòrica, ja que un got de llet sencera (200
mL) suposa unes 128 kcal, i dos gots de llet desnatada, unes 140 kcal.

8
Una dona jove no pot viure alimentant-se únicament de llet perquè la baixa
concentració de ferro li pot provocar anèmia, tenint en compte que mensualment
pateix una pèrdua important de sang durant la menstruació.

9
A. glucosa: forma part del disacàrid de la llet, la lactosa (glucosa i galactosa).
B. glicerol: forma part dels acilglicèrids (lípids) de la llet.
C, E, F. aminoàcids: són els components de les proteïnes de la llet.
D. àcid gras saturat: component, juntament amb el glicerol, dels acilglicèrids de la llet.
G. colesterol: un tipus de lípid present a la llet.

EL BLAT DE MORO Bt
Pàg. 97

1
Procés d’obtenció del blat de moro transgènic protegit contra el barrinador:
1. Identificar el transgèn i la seqüència reguladora.
2. Separar el transgèn i la seqüència reguladora dels genomes dels quals formen part
mitjançant els enzims de restricció.
3. Unió del transgèn i la seqüència reguladora per obtenir el DNA recombinant.
4. Introducció del DNA recombinant dins d’un plasmidi bacterià o un bacteriòfag per tal
de clonar-lo i obtenir un nombre suficient de còpies per poder-lo analitzar i utilitzar.
5. Extracció dels plasmidis dels bacteris o recuperació dels bacteriòfags per tal de
recollir el DNA recombinant mitjançant els enzims de restricció pertinents.
6. Introducció del DNA recombinant a les cèl·lules hoste adequades. Aquest procés es
pot fer de dues maneres: mitjançant el plasmidi Ti o per biobalística. En els dos casos
també s’introdueix algun gen que doni resistència a un antibiòtic per tal de poder
identificar les cèl·lules transgèniques de les altres dins del medi de cultiu i poder
seleccionar les que s’utilitzaran per crear una planta adulta.

2
En les espècies de fecundació creuada es pot donar el cas que un camp sembrat amb
plantes transgèniques contamini amb el pol·len altres camps veïns no transgènics del
mateix cultiu. Així, si el pol·len d’un camp de blat transgènic pol·linitza plantes no
transgèniques d’un camp proper, la llavor que se n’obtingui pot ser que hagi incorporat
el gen transgènic i, en aquest cas, serà transgènica.

3
En general, l’opinió pública no confia en els productes transgènics alimentaris perquè
ignora quina composició i quina innocuïtat tenen, i quins riscos per a la salut i per al
medi poden comportar. Resposta oberta a la valoració dels alumnes.
UNA RECERCA AMB ENZIMS DIGESTIUS
Pàg. 99

1
Aquests enzims peptidases actuaran trencant els enllaços peptídics de les proteïnes
presents als aliments ingerits fins a obtenir aminoàcids que entraran als enteròcits per
ser assimilats pel cos.

2
Sí, a partir del pH òptim de l’enzim. Així, la pepsina té un pH òptim molt àcid (al voltant
de 2) i això ens indica que actua a l’estómac (medi àcid, gràcies a la presència de HCl),
i la tripsina, un pH òptim de 5, també àcid, que indica el mateix que en el cas anterior.

3
Tal com es pot observar en el gràfic, tant la tripsina a pH = 0 i a pH = 10 com la
pepsina a pH = 7 tenen un 0 % d’activitat enzimàtica. Això és degut al fet que, quan els
enzims traspassen els valors límit de pH entre els quals són eficaços, es
desnaturalitzen i deixen d’actuar, de manera que perden l’estructura proteica.

TRANSPORT DE SUBSTÀNCIES A TRAVÉS DE LES MEMBRANES

Pàg. 101

1
1. Gotes de líquids extracel·lulars
2. Oxigen
3. Potassi
4. Glucosa
5. Partícules sòlides de mida gran

a. Difusió facilitada
b. Transport actiu
c. Fagocitosi
d. Pinocitosi
e. Difusió simple

[fletxes de relació:]
1-d
2-e
3-b
4-a
5-c

• Difusió simple: a través de la bicapa lipídica passen les molècules no polars, com els
gasos (O2, CO2) i els esteroides.
• Difusió facilitada: la majoria de molècules polars, com la glucosa, els aminoàcids, els
nucleòtids, els ions i altres metabòlits cel·lulars, no poden travessar la bicapa i es
transporten a través de les membranes mitjançant proteïnes, que s’anomenen
transportadores, bombes o canals.
• Transport actiu: es duu a terme en contra del gradient i amb un consum d’energia. Si
l’energia procedeix de l’ATP, el transportador s’anomena bomba, i si procedeix del
gradient d’un ió, s’anomena transportador actiu.
• Fagocitosi: consisteix en la ingestió de partícules de mida gran (uns 250 nm o més).
• Pinocitosi: consisteix en la ingestió de partícules de mida relativament petita (uns 100
nm).
2
Es tracta d’un transport actiu, ja que el transport dels dos ions Na+ i K+ es produeix en
contra del gradient de concentració, el Na+ surt cap a fora i el K+ entra cap a l’interior.

3
Seria un transport passiu a favor del gradient de concentració, és a dir, des d’una zona
de concentració elevada cap a una de concentració més baixa. Com que són ions, es
tractaria d’un transport passiu per difusió facilitada, és a dir, que aquests ions no
poden travessar la bicapa i es transporten a través de la membrana per les
anomenades proteïnes transportadores.

4
Aquestes cèl·lules que ingereixen altres cèl·lules ho fan per fagocitosi. La fagocitosi es
dona en molts protozous, com les amebes, i alguns leucòcits, com els neutròfils i els
macròfags.

PA BLANC I PA NEGRE
Pàg. 102

2
El midó i la cel·lulosa pertanyen al grup de glícids (o glúcids) polisacàrids /
homopolisacàrids. Totes dues molècules només es troben a la cèl·lula vegetal. El
midó hi té una funció (de reserva) energètica, mentre que la cel·lulosa té una funció
estructural. Totes dues molècules estan formades per monòmers de glucosa/α-D-
Glucopiranosa; en el cas de la molècula de midó, les unions són alfa, mentre que en
cas de la molècula de cel·lulosa són beta.
Quan ingerim pa, els enzims digestius hidrolitzen els enllaços alfa de la molècula de
midó en molècules de glucosa que absorbim i passen a la sang. Segons les dades de
la taula, obtindríem més molècules d’aquestes del pa blanc. Els humans, com que no
tenim l’enzim que hidrolitza l’enllaç beta de la cel·lulosa, no la podem digerir i
l’expulsem. Per aquest motiu, el pa negre / integral afavoreix més el trànsit intestinal.

QUÈ FEM AMB ELS ÀCIDS GRASSOS?

Pàg. 103

1
Del catabolisme, perquè aquestes reaccions són de degradació (trenquen molècules) i
converteixen l’àcid oleic en molècules més petites (diòxid de carboni i aigua), i
alliberen energia. Alhora, les reaccions catabòliques formen part del metabolisme
cel·lular.

2
L’obtenció d’energia (ATP) útil per a les activitats cel·lulars.
3
Aquest procés forma part de l’anabolisme, ja que comprèn reaccions de síntesi de
molècules (s’uneixen molècules per formar-ne de més grans).
Aquest procés també forma part del metabolisme, perquè el metabolisme és el conjunt
de totes les reaccions químiques que ocorren a l’interior de les cèl·lules, de manera
que, si les reaccions comporten la síntesi de molècules a partir de molècules més
senzilles, reben el nom d’anabolisme, i si les reaccions trenquen i desfan molècules
per obtenir energia, constitueixen el catabolisme.

MITOCONDRIS DINS LA CÈL·LULA

Pàg. 105

1
citosol
membrana mitocondrial externa
crestes mitocondrials
matriu
membrana mitocondrial interna
espai intermembranós

Els orgànuls de color verd són els mitocondris, en els quals es poden apreciar la
membrana mitocondrial externa i la interna, l’espai intermembranós, les crestes
mitocondrials i la matriu. El citosol és l’espai líquid que hi ha entre els diferents
mitocondris i les vesícules del reticle endoplasmàtic (de color marró).

2
Els mitocondris són els orgànuls cel·lulars que subministren la major part de l’energia
per a les activitats cel·lulars i actuen com a centrals energètiques i de producció
d’ATP; així, com més activitat té una cèl·lula, més alt és el seu contingut en
mitocondris.

3
Els aminoàcids, monosacàrids (glucosa, fructosa...) i àcids grassos, quan entren a la
cèl·lula, al citoplasma es transformen en molècules més senzilles, el producte final de
les quals és una molècula de 2 carbonis, l’acetilCoA (fase I).
Aquesta molècula entra dins dels mitocondris, on es degrada totalment a CO2 i H2O
per un procés que s’anomena respiració cel·lular (fase II).

Molècules orgàniques

Aminoàcids Monosacàrids Àcids grassos

Fase I
Àcid pirúvic

CITOPLASMA
Acetil-CoA
MITOCONDRIS

Cicle de Fase II
Krebs

Cadena ADP
transport +P
electrònic
ATP

NH3 H2O CO2

4
Perquè les cèl·lules necessiten energia per poder dur a terme tots els processos
cel·lulars. Les cèl·lules han d’estar produint ATP contínuament i, per això, han d’oxidar
molècules orgàniques, sobretot glucosa i àcids grassos.

5
Resposta model:
Alguns dels aliments possibles poden ser els següents:
• Aliments d’origen animal a partir dels quals obtenim glucosa: múscul i fetge
(contenen glicogen).
• Aliments d’origen animal a partir dels quals obtenim àcids grassos: greix, mantega,
llet sencera o semidesnatada, carn (especialment la carn no magra).
• Aliments d’origen vegetal a partir dels quals obtenim glucosa: els cereals, els llegums,
les patates, el pa, les farinàcies, etc., que contenen midó, i les fruites dolces, com el
raïm, que contenen glucosa o fructosa.
• Aliments d’origen vegetal a partir dels quals obtenim àcids grassos: olis vegetals
(d’oliva, de gira-sol, de soja...), i els fruits i les llavors a partir dels quals s’obtenen
(olives, llavors de gira-sol...).

UNA VISIÓ DE CONJUNT

Pàg. 107

1
A aigua N aigua
B ions inorgànics O aminoàcids
C pèptids P glucosa
D aminoàcids Q àcids grassos
E glucosa R colesterol
F àcids grassos S aminoàcids
G colesterol T proteïnes
H aigua U glucosa
I ions orgànics V àcids grassos
J aminoàcids W colesterol
K glucosa X fosfolípids
L àcids grassos Y diòxid de carboni
M colesterol Z ATP

LES VITAMINES
Pàg. 110

1
Vitamina Tipus Aliments que la Efectes de la
contenen o altres carència
fonts
A (retinol) liposoluble Molts vegetals, Alteracions de la
mantega, rovell pell i de la visió.
d’ou, peix...
D (calciferol) liposoluble Fetge, mantega, Raquitisme en
rovell d’ou, infants i
sardines, oli de osteomalàcia en
fetge de bacallà... adults.
També es pot
 adquirir prenent el
sol.
E (tocoferol) liposoluble Vegetals de fulles Trastorns
verdes, rovell d’ou, neurològics.
oli de germen de
blat, oli de soja,
germen de cereals
o cereals de gra
sencer, olis d’oliva,
fruits secs i rovell
d’ou.
B1 (tiamina) hidrosoluble Carns, Beri-beri, trastorns
especialment el neurològics.
fetge, rovell d’ou,
cereals integrals,
làctics, llegums,
verdures i llevats.
B2 (riboflavina) hidrosoluble Llet, formatge, Lesions a la pell i
altres productes problemes
làctics, alguns visuals.
vegetals verds,
llegums, fetge i
llevats.
B3 (niacina) hidrosoluble Carns, fetge, ronyó, Pel·lagra,
lactis, cereals alteracions del
integrals, llevat i sistema nerviós,
llegums. trastorns digestius,
cansament
constant,
problemes de pell,
úlceres bucals,
problemes a les
genives i a la
llengua.
B6 (piridoxina) hidrosoluble Germen del blat, Anèmia, depressió,
carns, fetge, ronyó, disfuncions
peixos, verdures, nervioses, vertigen,
rovell d’ou, làctics, conjuntivitis,
llevats i fruits secs. nàusees i vòmits.
B12 hidrosoluble En aliments Trastorns mentals
(cianocobalamina) d’origen animal (pèrdua de
(carns, llet, ous, memòria, confusió,
marisc...). fatiga psíquica,
depressió,
alteracions del son,
nerviosisme, etc.),
dolor, debilitat,
pèrdua d’audició,
disminució dels
reflexos i, en casos
més greus, anèmia
perniciosa,
degeneració de les
fibres nervioses,
trastorns de la
 menstruació, etc.
C (àcid ascòrbic) hidrosoluble Vegetals verds, Escorbut.
fruites cítriques i
patates.

Família del Txad: cereals (mill, melca...), fruita, verdura, cacauets, llet i aviram.
En aquest cas, el problema d’aquesta família, com el de molts altres països en vies de
desenvolupament, és l’escassetat de menjar. Això pot condicionar que molts dels seus
habitants pateixin avitaminosis, principalment de la vitamina D, d’algunes variants de la
B i en alguns casos de la vitamina C.

Família dels Estats Units: menjar precuinat i begudes energètiques.

Si no mengen mai vegetals frescos, podrien tenir dèficit de vitamina E.
D’altra banda, si mengen molt menjar precuinat i sempre el couen amb mantega,
podrien patir un excés de vitamina A.

Família d’Equador: blat de moro, patates, fruites, verdures i llet.

Podria passar una situació similar a la de la família del Txad a causa de l’escassetat
d’aliments. En aquest cas, destaca especialment la mancança d’aliments d’origen
animal (sobretot carn i peix). Per tant, si no mengen mai ni carn ni peix o ho fan en
molt poca quantitat, podrien tenir dèficits de vitamines del grup B i vitamina D.

Família del Japó: peix, verdura, fruita, plats elaborats.

És la dieta amb menys probabilitat de generar una avitaminosi.

2
Resposta oberta.
Depenent de la dieta de la família, els resultats poden ser molt diferents. Cal revisar
que els alumnes facin la suma del que aporta cadascun dels aliments en relació amb
la quantitat diària recomanada de cadascuna de les proteïnes.

3
a)
Investigava quina era la causa del beri-beri a l’illa de Java.
Primera hipòtesi: Potser uns bacteris són els causants de la malaltia del beri-beri.
Hipòtesi alternativa: Potser hi havia alguna substància a la pellofa de l’arròs que
curava el beri-beri.
b)
Variable independent: alimentació de les gallines amb arròs amb pellofa i sense.
Variable dependent: desenvolupament o no de la malaltia.
Variables controlades: les condicions ambientals, l’espai, la beguda, la presència
d’altres gallines malaltes.
c)
El control de l’experiment són les gallines alimentades amb arròs amb pellofa.
Per assegurar els resultats, ja que cal tenir en compte que qualsevol procés
experimental està sotmès a la mateixa variació del fenomen que s’investiga i tan sols
quan els resultats presenten regularitat repetides vegades podem acceptar la fiabilitat
de les conclusions. Aquest procés s’anomena rèplica de l’experiment.
d)
Les conclusions són les següents: la malaltia és causada per la manca d’una
substància que és present a la pellofa de l’arròs.
e)
Sí, perquè la malaltia és causada per la manca d’una substància localitzada a la
pellofa de l’arròs (vitamina B1), i tant a l’arròs blanc com a l’arròs obtingut del molí els
falta la pellofa. Per tant, la deficiència d’aquesta vitamina és la causa de la malaltia.
f)
Perquè menjaven altres aliments rics en vitamina B1.

LA PIRÀMIDE ALIMENTÀRIA
Pàg. 111

1
Els aliments que hauríem de consumir en més quantitat són els del grup de les
farinàcies (pa, pasta, arròs i altres cereals). Se n’haurien de menjar unes 4 o 6 racions
al dia. També són importants les fruites i verdures, de les quals s’haurien de menjar
més de 2 racions al dia de verdures i més de 3 racions al dia de fruita.

2
Tots els aliments aporten vitamines i minerals. La base de la piràmide aporta
principalment hidrats de carboni. Les fruites i verdures aporten fibra i gran quantitat de
vitamines. Els làctics aporten proteïnes, hidrats de carboni, greixos i vitamines. El
nivell corresponent als productes animals (peix, carn i ous) aporta principalment
proteïnes, greixos i algunes vitamines. La punta de la piràmide, corresponent als
dolços i mantegues i derivats, aporta principalment hidrats de carboni en el primer cas
i greixos en el segon.

RECONEIXEMENT DE BIOMOLÈCULES AL LABORATORI

Pàg. 111

1
Dissolució Dissolució Dissolució C Dissolució Dissolució
A B D E
Solubilitat insoluble soluble l’amilosa és soluble soluble
(en aigua) soluble;
l’amilopectina
és insoluble
Gust dolç no no no sí sí
Prova de blau blau blau vermell blau
Fehling
(color)
Prova del vermell vermell lila vermell vermell
lugol (color)

2
Dissolució A B C D E
problema
Nom de la oli sal (clorur midó glucosa sacarosa
substància (triglicèrids) de sodi)
Justificació Perquè és Perquè és Perquè Perquè té Perquè no
insoluble en soluble en canvia el poder té poder
aigua i la aigua i la color de reductor i reductor
resta de resta de vermellós a canvia el però sí que
proves són proves són lila amb la color de té gust dolç.
negatives. negatives. prova del blau a
lugol. vermell en
la prova de
Fehling.
3
Fórmula 1: sacarosa.
Fórmula 2: ribosa.
Fórmula 3: triglicèrids.
Fórmula 4: NaCl, clorur de sodi (conegut com a sal).
Fórmula 5: midó.
Fórmula 6: glucosa.
Fórmula 7: colesterol.
Fórmula 8: glicina.
Unitat 5
Ràpids o resistents?

L’ATP ÉS UN BON MAGATZEM D’ENERGIA?

Pàg. 117

1
Aproximadament, uns 180 kg d’ATP:

2 600 kcal × 1 mol ATP × 507 g = 180 575,34 g ATP = 180,58 kg ATP
7,3 kcal 1 mol ATP

2
Clarament, l’ATP no és un bon magatzem d’energia, atès que aproximadament mig quilo
d’ATP només proporciona 7,3 kcal. Si el comparem amb la metabolització d’altres
biomolècules, veiem clares diferències en la quantitat d’energia metabòlica que
produeixen per gram: l’ATP (0,014 kcal · g–1), els glúcids (4 kcal · g–1) i els lípids (9 kcal ·
g–1).

3
La fosfocreatina (en tenim poca quantitat), el glicogen i els triacilglicèrids.

4
El glicogen s’emmagatzema al fetge i als músculs. Els àcids grassos s’emmagatzemen
en forma de triacilglicèrids en molts teixits, però especialment a les cèl·lules del teixit
adipós.

BIOMOLÈCULES I ENERGIA D’UN ESPRINT

Pàg. 121

1
Perquè la fosfocreatina es transforma en creatina i fosfat inorgànic (Pi) transformant l’ADP
i el Pi en ATP. D’aquesta manera es recupera l’ATP que consumeix la contracció
muscular i forma ADP + Pi. Primer es consumeix la fosfocreatina, les reserves de la qual
duren pocs segons.

2
L’esprint haurà estat de curta durada. S’han consumit 18 mmol · kg–1 (25 – 7) de
fosfocreatina del múscul.
• ATP format a partir de la fosfocreatina: per cada molècula de fosfocreatina que es
transforma en creatina + Pi, es forma una molècula d’ATP a partir d’ADP + Pi. Per tant, 18
mmol · kg–1 de múscul produeixen 18 mmol · kg–1 d’ATP.
• ATP consumit del múscul: 1 mmol · kg–1 de múscul d’ATP (5 – 4).
En total s’han consumit, doncs, 19 mmol d’ATP per quilogram de múscul cada segon. Si
el velocista del nostre exercici consumeix uns 6 mmol d’ATP per cada quilogram de
múscul cada segon, amb l’energia d’aquests compostos haurà pogut córrer uns tres
segons d’esprint.

3
El fet que no s’hagi consumit tota la fosfocreatina té a veure amb l’equilibri de les
reaccions. Qualsevol reacció evoluciona fins que arriba al seu equilibri. Per més
desplaçat que estigui aquest equilibri cap a la dreta, sempre tindrà una petita
concentració de substrat (per més estret que sigui el vas del substrat S dels dibuixos de
la pàgina 120 del llibre de text, sempre quedarà una mica d’aigua en aquest vas). Les
reaccions, doncs, mai no es produeixen de manera que tot el substrat es transformi en
producte.
No. Els enzims fan més ràpides les reaccions, però no modifiquen la situació d’equilibri,
de manera que, finalment, la quantitat de fosfocreatina que quedaria després de l’esprint
seguiria sent de 7 mmol.

HI HA PROU GLICOGEN ALS MÚSCULS PER FER UN ESPRINT DE 200 METRES?

Pàg. 123

1
Per cada molècula de glucosa consumida s’obtenen quatre molècules d’ATP, ja que cada
molècula de glucosa es divideix en dues molècules de 3C, i de cadascuna d’aquestes
s’obtenen 2 ATP. A l’inici de la via, es gasten dues molècules d’ATP. Per tant, a través de
la via anaeròbica, s’obtenen 2 ATP nets per cada molècula de glucosa.

2
Necessitarà energia per a 17 s, perquè durant els tres primers segons utilitzarà l’energia
de la fosfocreatina.
Per saber quanta energia haurà d’aportar la degradació del glicogen, s’han de multiplicar
els segons restants que dura la cursa i utilitza ATP per al consum d’ATP.

!!!"#  !!!"#
17 s ·   = 102 mmol d’ATP / kg
!"·!

La degradació del glicogen li ha d’aportar 102 mmol d’ATP / kg.

3
!  !!"#  !"#$%&'/!"
102 mmol d’ATP / kg · !   = 34 mmol de glucosa / kg
!  !!"#  ! !"#/!"

4
Segons tots els càlculs, n’hi ha prou amb els 56 mmol de glucosa · kg–1 de múscul. Allò
que limita la capacitat de l’atleta per córrer no és la quantitat d’energia disponible en les
reserves de glicogen, sinó la fatiga muscular produïda per l’acumulació de lactat.

UNA CURSA A VIDA O MORT

Pàg. 124

1
La fatiga té l’origen en la fisiologia del mateix múscul i no és deguda a l’esgotament del
glicogen. El que passa és que quan el múscul treballa en condicions anaeròbiques, el
producte final de la metabolització de la glucosa és l’àcid làctic, el qual es dissocia i crea
lactat i ions hidrogen que provoquen una baixada del pH. La baixada del pH té efectes
sobre els ions calci, ja que, d’una banda, se’n redueix l’alliberament a partir del reticle
sarcoplasmàtic, i d’una altra, s’interfereix la seva acció en la contracció de les fibres
d’actina i miosina. El resultat de tot això és la reducció de la força de contracció dels
músculs, que provoca la fatiga.

2
Quan la lleona intenta atrapar la zebra, està fent un esforç muscular molt intens. Això
s’aconsegueix consumint glicogen per via anaeròbica. Però té les limitacions imposades
per l’acidificació (comentades a la resposta anterior) i que és la causa de la fatiga
 muscular. Si no aconsegueix atrapar la zebra aviat, la fatiga muscular no li permetrà
seguir.

3
L’atleta russa del carrer 5 fa un esprint molt fort inicialment i queda per davant de la resta,
fet que comporta un gran esforç anaeròbic en què produeix l’ATP a partir de la
fermentació de l’àcid làctic, el qual provoca l’acumulació del lactat. Això fa que baixi el pH
i, per tant, el rendiment dels enzims. Les vies de degradació de la glucosa no produeixen
tanta energia, els músculs estan fatigats i l’atleta no pot seguir i queda en les darreres
posicions. A causa d’això, en acabar la cursa, l’atleta està molt fatigada, fins al punt
d’haver de posar-se de genolls.

LA PFK I EL LACTAT
Pàg. 125

1
La PFK és l’enzim que catalitza el pas de fructosa- 6-P a fructosa-1,6-P2. Es consumeix
una molècula d’ATP.

2
100

80
Activitat catalítica (%)

60

40

20

0
6,00 6,25 6,50 6,75 7,00 7,25 7,50 7,75 8,00 8,25
pH

3
A partir del gràfic, veiem que a un pH de 7,1 hi correspon una activitat catalítica del 50 %,
i a un pH de 6,3, una activitat del 8 %.
Disminució de l’activitat de la PFK: 50 % de la vmàx. – 8 % de la vmàx. = 42 % de la vmàx..
Aquest 42 de disminució respecte al 50 inicial suposa un (42 / 50) · 100 = 84 % de
disminució.
L’activitat de la PFK és la limitant de tota la glucòlisi, de manera que, si l’activitat de la
PFK disminueix el 84 %, la velocitat de tota la glucòlisi també disminuirà el 84 %.

4
L’acidificació del múscul produeix fatiga perquè, en disminuir el pH, també ho fa l’activitat
catalítica de la PFK, que és l’enzim més limitant de tota la glucòlisi. Per tant, l’acidificació
redueix la velocitat de la glucòlisi i, en conseqüència, la producció d’energia i, per tant, la
contracció muscular.

5
Quan es fa un esforç intens, el pH disminueix i el seu valor s’allunya de l’òptim pel màxim
rendiment de l’enzim, de manera que també disminueix l’activitat de l’enzim i,
conseqüentment, el treball muscular. Així, el múscul fa un esforç menys intens i té menys
risc de danyar-se.
UNA INVESTIGACIÓ AMB LLEVATS
Pàg. 127

1
Resposta oberta.
Pel que fa al que investigaran, cada grup ha de triar com a variable independent algun
dels factors esmentats. En tots els casos, la variable dependent és l’activitat metabòlica
del llevat, que es pot constatar per l’observació de cèl·lules d’aquest organisme
reproduint-se per gemmació.
Pel que fa a les hipòtesis, qualsevol de les opcions són respostes vàlides, però totes han
de relacionar la variable independent amb l’activitat metabòlica del llevat (més o menys
activitat metabòlica).
El text principal que han de crear els alumnes arran de l’experiment és l’informe, en el
qual han d’explicar bé quina variable independent han triat i elaborar unes conclusions
que siguin coherents amb els resultats obtinguts.

LES FIBRES VERMELLES EN L’ALIMENTACIÓ

Pàg. 129

1
El magatzem de greixos prové de l’alimentació, ja sigui de la ingestió d’aliments rics en
greixos o bé de l’excés de glúcids. Els àcids grassos resultants de la digestió dels
aliments travessen les parets de l’intestí prim, són empaquetats en forma de quilomicrons
que passen a la limfa i, posteriorment, s’emmagatzemen als adipòcits en forma de
triacilglicèrids. L’excés de glúcids també contribueix a augmentar les reserves del teixit
adipós, ja que a través de l’acetil-CoA es transformen en greixos. El glicerol s’obté de la
glucòlisi. L’esterificació dels àcids grassos i el glicerol dona els triacilglicèrids.

2
S’obtindrà energia per respiració aeròbica: els triacilglicèrids emmagatzemats al teixit
adipós es transformen en àcids grassos, els quals viatgen per la sang fins al múscul. Allà
es degraden a l’interior dels mitocondris (per β-oxidació) fins a acetil-CoA. Aquest acetil-
CoA entra al cicle de Krebs i la seva oxidació fins a CO2 genera NADH a partir de NAD+.
Aquest NADH s’oxida a NAD+ a la cadena respiratòria-fosforilació oxidativa i genera ATP
a partir d’ADP i fosfat.

3
Al teixit muscular de la tonyina, hi predominen les fibres vermelles, que es caracteritzen
per una vascularització alta i per un contingut elevat de mioglobina i de mitocondris. Això
les fa molt adequades per obtenir energia de manera aeròbica i així poder afrontar la gran
despesa energètica que comporta un exercici de resistència com el que fan les tonyines.

PIT O CUIXA?
Pàg. 129

Pregunta inicial
Aquesta pregunta es pot fer a tot el grup classe per comprovar senzillament quin tant per
cent prefereix pit i quin tant per cent s’estima més cuixa. Una resposta habitual sol ser
que els agrada més menjar cuixa perquè és més melosa i menys fibrosa. La resposta
dels alumnes ens permetrà introduir el tema dels tipus de fibres musculars.
1
La cuixa està formada per músculs vermells, que tenen una quantitat relativament
elevada de greix i, per això, és més sucosa. El pit està format per músculs blancs, que
acumulen glicogen i no tenen gairebé gens de greix, per la qual cosa són més secs.

2
Sí que hi té a veure. Els músculs de la cuixa S’han de contreure contínuament perquè el
pollastre es mou amunt i avall. Aquests músculs són vermells perquè estan formats,
principalment, per fibres de tipus I, amb molta mioglobina i mitocondris. Estan molt
vascularitzades, la qual cosa les fa especialment aptes per desenvolupar un metabolisme
aeròbic amb oxidació, principalment d’àcids grassos i, en conseqüència, amb capacitat de
contracció lenta, però que es pot mantenir durant molt de temps.
Els músculs del pit fan un altre tipus d’exercici, més intens i més curt. Per això tenen
fibres de tipus II principalment, que estan especialitzades en el metabolisme anaeròbic i,
gràcies a això, són capaces de fer contraccions breus però molt intenses.

3
Hi ha dos processos que formen part del metabolisme anaeròbic i que poden subministrar
energia per a la contracció muscular dels músculs del pit:

glicogen
↓
glucosa
↓
piruvat
↓
lactat

fosfocreatina
↓
creatina

4
Esquema dels processos metabòlics que subministren energia als músculs de la cuixa del
pollastre:
triacilglicèrids
↓
àcids grassos
↓
acetil-CoA
↓
β-oxidació
↓
cicle de Krebs
↓
cadena respiratòria - fosforilació oxidativa

5
La presència elevada de triacilglicèrids als músculs vermells fa que siguin melosos, i la
poca concentració de triacilglicèrids als músculs blancs fa que siguin més secs.
ELS GOSSOS MÉS RESISTENTS I ELS MÉS RÀPIDS: HUSKIES I LLEBRERS
Pàg. 131

1
Despesa Pes corporal (kg) Despesa
energètica diària energètica diària
(kcal · dia–1) per kg
(kcal · dia–1 · kg–1)
gos 23 700 22 1 077,27
cavall 21 700 220 98,64
ciclista 20 000 65 307,69

Els gossos de trineu fan una despesa molt més gran amb relació al seu pes corporal.

2
triacilglicèrids dels aliments
↓
àcids grassos
↓
triacilglicèrids del teixit adipós

3
Glúcids dels aliments Triglicèrids dels aliments

Glicogen muscular Glucosa Àcids grassos

i hepàtic

Piruvat

Triglicèrids
del teixit adipós

Acetil-CoA

4
a) En el cas dels gossos de trineu, la font d’energia que predomina són els triacilglicèrids,
els quals permeten esforços perllongats en el temps. En canvi, en els gossos llebrers
predomina l’ús del glicogen, el qual permet esforços molt intensos en un temps breu (com
arribar a velocitats de 70 km/h). Això implica que, en el cas dels gossos llebrers, com que
l’esforç és molt intens en un període curt de temps, la glucosa procedent del glicogen
s’utilitza en la fermentació i, per tant, la quantitat d’energia que obtenen és
proporcionalment petita per unitat de glucosa. En canvi, en els gossos de trineu, els
triacilglicèrids es degraden per vies aeròbiques (β-oxidació, cicle de Krebs, etc.) i, per tant,
la quantitat d’ATP per cada triacilglicèrid és força elevada, la qual cosa els permet
esforços més perllongats.

b) En el múscul dels gossos de trineu hi predomina el múscul vermell, perquè conté

majoritàriament fibres de tipus I, les quals tenen un alt contingut de mioglobina que
permet treballs musculars en condicions aeròbiques corresponents a esforços de llarga
durada. D’altra banda, en el múscul dels gossos llebrers hi ha més múscul blanc, on
predominen les fibres del tipus IIb, les quals contenen més glicogen i una capacitat més
alta de metabolitzar-lo, de manera que poden funcionar en condicions anaeròbiques.

c) En el cas dels gossos llebrers, tal com s’ha comentat en la pregunta a, el rendiment
energètic per unitat de glucosa és molt baix, i això fa que el glicogen del qual procedeix
aquesta glucosa, s’exhaureixi amb rapidesa. A més, com a producte de la fermentació es
genera lactat, que altera el pH del múscul i fa baixar el rendiment dels enzims. En canvi,
en els gossos de trineu no es produeix lactat perquè l’obtenció d’energia es fa per via
aeròbica i, per tant, no hi ha fatiga muscular i poden mantenir molt de temps l’esforç
muscular. Això també es deu al fet que la quantitat d’ATP que s’obté per cada triglicèrid
és elevada, tal com ja s’ha comentat.

ENZIMS DEL CICLE DE KREBS: COOPERATIVITAT I AL·LOSTERIA

Pàg. 133

1
Substrats: β-cetoglutarat.
Productes: succinil-CoA, NADH i CO2.

2
a) Correspon a la corba del mig (blava). Val a dir que, a més d’al·losteria, aquest enzim
també presenta cooperativitat positiva pel substrat: en augmentar la concentració de
substrat, augmenta el nombre de formes actives de l’enzim (per desplaçament cap a la
forma activa).
L’increment de les formes actives fa que hi hagi un increment de l’activitat enzimàtica
(velocitat).

b) Correspon a la corba de sobre (verda). La presència de l’efector positiu (el cercle verd
de la figura) desplaça l’equilibri entre les formes buides de l’enzim cap a la forma activa
de l’enzim (dreta), de manera que és com si hi hagués més quantitat d’enzim. En
presència d’un efector al·lostèric positiu, a una mateixa concentració de substrat
s’obtindrà més activitat enzimàtica que en absència d’efector.

c) Correspon a la corba de sota (vermella discontinua). L’efector negatiu farà que

l’equilibri entre les formes buides de l’enzim es desplaci cap a les formes inactives
(esquerra). Per tant, caldrà una concentració de substrat més alta per assolir la mateixa
activitat catalítica que la que s’assoleix quan no hi ha inhibidor.

3
La presència d’ions calci incrementarà la capacitat catalítica dels enzims del cicle de
Krebs i, per tant, es produirà més energia en forma d’ATP, que és el que necessiten els
músculs per treballar. Aquesta producció més alta d’ATP és pertinent perquè el calci
també és el mecanisme mitjançant el qual un estímul nerviós estimula la contracció
muscular, que suposarà una forta despesa energètica.

CATABOLITZANT GLUCOSA AL TEIXIT ADIPÓS

Pàg. 135

1
• Amb oxigen: es produirà l’oxidació de la glucosa per la via de la respiració aeròbica.
glucosa
↓
piruvat
↓
acetil-CoA
↓
cicle de Krebs (en aquesta fase, la glucosa queda totalment degradada)
↓
cadena respiratòria i fosforilació oxidativa
• Sense oxigen: l’oxidació de la glucosa es produirà per fermentació làctica, ja que la
manca d’oxigen fa que no es pugui oxidar el NADH produït a la glucòlisi a través de la
cadena respiratòria. Per recuperar el NAD+ i fer funcionar la via glucolítica, cal que el
piruvat passi a lactat.

glucosa
↓
piruvat
↓
lactat

2
a) La fermentació làctica no produeix CO2; per tant, els nivells d’aquest gas es
mantindran estables. Hi ha fermentació làctica perquè la manca d’oxigen fa que no
funcionin ni la cadena respiratòria ni el cicle de Krebs. En aquestes condicions, el NADH
s’oxida i redueix el piruvat a lactat.

b) El rendiment energètic de l’oxidació de la glucosa per la via fermentativa és molt petit,

ja que una molècula de glucosa només proporciona 2 ATP. La metabolització aeròbica de
la glucosa proporciona entre 36 i 38 ATP. Per tant, per obtenir una quantitat determinada
d’energia, les cèl·lules hauran de consumir molta més glucosa per la via fermentativa
(sense oxigen) que per la via aeròbica (amb oxigen) i això és el que el gràfic reflecteix.

LES VIES ANABÒLIQUES

Pàg. 137

1
1. glicogènesi
2. gluconeogènesi
3. vies d’obtenció de piruvat per a la gluconeogènesi
4. esterificació
5. vies d’obtenció d’àcids grassos
6. síntesi de proteïnes
7. síntesi d’aminoàcids

• Vies anabòliques: glicogènesi, gluconeogènesi, esterificació, síntesi de proteïnes,

síntesi d’aminoàcids.
• Vies catabòliques: vies d’obtenció de piruvat per a la gluconeogènesi, vies d’obtenció
d’àcids grassos.

2
Generalment, la síntesi de glicogen (glicogènesi) es fa a partir de glucosa, que procedeix
de la gluconeogènesi, com passa al fetge després d’una ingestió (capta glucosa de la
sang, la transforma en glucosa i aquesta en glicogen), o al múscul després d’un exercici
anaeròbic (recupera part del lactat acumulat a les fibres que el componen per recuperar
les reserves de glicogen per via gluconeogènesi / glicogènesi).
De vegades, però, hi pot haver glicogènesi sense gluconeogènesi: després d’una ingestió,
el múscul sintetitza glicogen a partir de glucosa obtinguda de la digestió dels aliments, no
mitjançant gluconeogènesi.

3
Quan hi ha un excés de glucosa a la sang que coincideix en els moments posteriors als
àpats. Es produeix a les cèl·lules hepàtiques i a les cèl·lules musculars. El fetge fa
glicogènesi majoritàriament a partir de lactat.
4
Es poden sintetitzar àcids grassos a partir de la glucosa a través del piruvat, l’acetil-CoA i
la transformació d’aquest acetil-CoA en àcids grassos (lipogènesi). Els àcids grassos
obtinguts s’esterificaran amb el glicerolfosfat obtingut a partir del dihidroxicetonafosfat de
la glucòlisi i donaran triacilglicèrids.

Glucosa Àcids grassos

Piruvat

Acetil-CoA

5
Les vies metabòliques de vegades tenen etapes coincidents en sentit invers, com ara
passa amb la glucòlisi i bona part de la gluconeogènesi. La β-oxidació i la lipogènesi, però,
no són vies inverses i, fins i tot, es produeixen en compartiments diferents de la cèl·lula.

6
Els aminoàcids s’utilitzen per sintetitzar glucosa durant un dejuni prolongat i a partir
d’aminoàcids procedents de la degradació de proteïnes del múscul. En aquestes
circumstàncies, la lipogènesi està inhibida i la gluconeogènesi està activada.
Contràriament, els aminoàcids s’utilitzen per sintetitzar àcids grassos en condicions
d’alimentació i quan la dieta conté una gran quantitat de proteïnes. En aquestes
circumstàncies, la gluconeogènesi està inhibida i la lipogènesi està activada.

7
Els tres paràgrafs fan referència al fet que el consum excessiu dels diferents nutrients,
amb independència de la seva naturalesa (glúcids, lípids o proteïnes), s’acaba
emmagatzemant en forma de greixos. La diferència entre les quantitats de nutrients que
ingerim i que degradem s’emmagatzema en forma de glicogen i, sobretot, de
triacilglicèrids.

8
Les begudes energètiques són, d’una banda, estimulants del sistema nerviós perquè
contenen taurina o cafeïna, i d’una altra, afavoreixen l’activitat cerebral perquè també
aporten glucosa a les cèl·lules nervioses, substància que és el seu combustible
metabòlica habitual.
En el cas de la pastisseria industrial augmenta el rendiment intel·lectual per la segona raó
esmentada prèviament, és a dir, que conté glucosa.

9
Durant els dies previs a una marató, un atleta segueix una dieta hipercalòrica per tal
d’emmagatzemar glucosa en forma de glicogen i que tota la quantitat sobrant (que
sempre és molta perquè la capacitat d’emmagatzemar glicogen és molt limitada) es
converteixi en triacilglicèrids, els quals s’utilitzaran com a principal combustible durant la
marató.
ATLETES DE LA NATURALESA
Pàg. 140

1
Utilitzen primer la fosfocreatina i després el glicogen per via anaeròbica. Els tres animals
fan un tipus d’exercici que és molt intens però de poca durada.

2
El gràfic indica quina quantitat d’energia emmagatzema cadascuna de les tres
substàncies que poden aportar energia al múscul en una situació anaeròbica. Veiem que
l’energia emmagatzemada al glicogen és molt més alta que l’energia emmagatzemada a
la fosfocreatina i a l’ATP. L’ATP es troba en poca quantitat perquè no és un bon
magatzem d’energia. De fet, és una moneda energètica en el sentit que es forma i es
consumeix ràpidament. La fosfocreatina constitueix una reserva petita (s’exhaureix de
pressa), però immediata (la pot cedir al sistema ATP/ADP + Pi en un sol pas). El glicogen
s’ha de degradar a glucosa-6-P, i aquesta a lactat per mitjà de moltes reaccions, de
manera que l’obtenció d’energia no és tan immediata. No obstant això, emmagatzema
una quantitat d’energia molt més elevada, la qual cosa allarga l’esforç molt intens.

3
Perquè les reserves d’ATP i fosfocreatina s’exhaureixen durant els primers segons de la
cursa. Si l’atleta vol continuar corrent, ha de consumir glicogen, però la quantitat de
glicogen emmagatzemat a cada múscul és superior a la que es pot consumir per via
anaeròbica fins que es produeixi la fatiga per acidificació.
Sí. Teòricament es podria acabar la cursa sense fer servir oxigen perquè la degradació
de la glucosa del glicogen per la glucòlisi (de glucosa a lactat) no n’utilitza.

4
Es tracta de la fermentació làctica, en la qual es produeix àcid làctic. L’àcid làctic es
dissocia i dona ions hidrogen, que provoquen l’acidificació de les cèl·lules musculars i de
la sang. L’acidificació produeix la fatiga muscular.

VIES METABÒLIQUES
Pàg. 140

1
Via metabòlica Compartiment Aeròbica/anaeròbica
1 glucòlisi citoplasma anaeròbica
2 β-oxidació citoplasma aeròbica
3 cicle de Krebs mitocondri aeròbica
(citoplasma)
4 fermentació citoplasma anaeròbica
5 cadena respiratòria- mitocondri aeròbica
fosforilació oxidativa (membrana)

2
L’última columna de la taula anterior indica si cada via és aeròbica o anaeròbica. Les
justificacions serien les següents:
• Glucòlisi: és anaeròbica perquè no utilitza oxigen com a reactiu en cap de les reaccions
que en formen part.
• Fermentació: és anaeròbica perquè és un procés que succeeix a continuació de
l’anterior i en el qual tampoc s’utilitza oxigen com a reactiu.
• β-oxidació, cicle de Krebs i cadena respiratòria-fosforilació oxidativa: les dues primeres
vies convergeixen en la tercera, en la qual l’acceptor final d’electrons és l’oxigen i es
forma aigua com a producte. Així doncs, es tracta de tres vies que consumeixen oxigen i,
per tant, són aeròbiques.

MARATÓ AGÒNICA
Pàg. 140

1
L’atleta Gabriela Andersen ha esgotat tota la reserva de glicogen que tenia i fa
quilometres que utilitza els triacilglicèrids. Arriba un moment en què no li queden reserves
perquè s’ha saltat els avituallaments; durant els últims metres està totalment fatigada i
gairebé no pot arribar a la meta.

UNA CURSA
Pàg. 141

1
La durada de la cursa és de 25 min perquè la baixada intensa del pH es correspon amb
l’esprint final de la cursa.

2
El període de recuperació de l’atleta és de 35 min, des de la baixada intensa del pH fins
que es torna a recuperar el valor de 7,1.

3
A: període amb un esforç continuat moderat  22 min
B: període amb un esforç intens  3 min
C: període de recuperació  35 min

4
Durant els primers 22 min utilitza glucosa procedent de glicogen, degradada mitjançant la
glucòlisi, cicle de Krebs i cadena respiratòria. En l’esprint final (els últims tres minuts)
entra en anaerobiosi i comença a obtenir energia a partir de la fermentació de la glucosa i
producció de lactat que provoca el descens del pH del teixit muscular.
5
Temps transcorregut des de l’inici Percentatge de l’activitat màxima
de la cursa
15 min 100 %
25 min 0%
40 min 75 %

El pH òptim de l’enzim és 7,1, ja que és on té l’activitat màxima al 100 %.

6
L’activitat de l’enzim es pot veure afectada per la temperatura, així com també per la
presència d’efectors al·lostèrics o bé si l’enzim té cooperativitat, ja sigui positiva o
negativa. Un altre factor que podria modificar l’activitat és la disponibilitat de substrat, ja
que si aquest s’acaba, l’enzim no podrà funcionar.
Unitat 6
Bacteris o virus?
LA TINCIÓ DE GRAM
Pàg. 147

1
Els bacteris grampositius s’observen de color violeta, i els gramnegatius, rosats. En el
procés de tinció es fan dues coloracions consecutives. Tots dos queden tenyits
inicialment per la coloració violeta, però mentre que els primers mantenen la coloració,
els altres la perden i queden tenyits per la segona coloració, que és rosada.

2
Els bacteris grampositius i els gramnegatius presenten diferències pel que fa a la paret
cel·lular. La paret cel·lular bacteriana està formada, bàsicament, per peptidoglicà
(mureïna). En els bacteris grampositius, la capa de peptidoglicà és gruixuda; en canvi,
en els gramnegatius, la capa de peptidoglicà és força més prima. Els dos tipus de
bacteris tenen la membrana plasmàtica per sota d’aquesta capa de peptidoglicà. Una
altra diferència és que, en els gramnegatius, per sobre del peptidoglicà hi ha una
membrana externa que té una estructura de doble capa lipídica amb proteïnes i
lipopolisacàrids a la part exterior. Les diferències en els resultats de la tinció de Gram
són degudes a la quantitat més petita de peptidoglicà i a la presència de la membrana
externa en els bacteris gramnegatius. La major part de bacteris tenen paret cel·lular,
però alguns no en tenen, com els micoplasmes. A banda d’això, es tracta d’una tinció
molt fàcil de dur a terme i permet, a més, descartar ja d’entrada moltes espècies de
bacteris quan s’intenta identificar a quina espècie pertany un bacteri determinat.

3
El fet que un bacteri sigui grampositiu o gramnegatiu està determinat genèticament per
mitjà dels enzims que catalitzen les vies de formació dels diferents components de la
paret, i això justifica que s’utilitzi aquest caràcter com a criteri de classificació.

4
Funcions de la paret cel·lular dels bacteris:
• Manté la forma del bacteri i el protegeix físicament.
• Evita els danys que les variacions de pressió osmòtica podrien causar a la cèl·lula
bacteriana.
• Actua com una membrana semipermeable, de manera que regula el pas d’ions.

LA REPRODUCCIÓ BACTERIANA: UN RITME FRENÈTIC?

Pàg. 149

Temps 0 20 40 60 80 100 120 140 160

(min)
Nombre 1 2 4 8 16 32 64 128 256
de
bacteris

[imatge]
 Evolució del nombre de bacteris

300

250
Nombre de bacteris

200

150

100

50

0
0 20 40 60 80 100 120 140 160
Temps (minuts)

1
A la fase exponencial, que és aquella en la qual els bacteris es reprodueixen
activament.

2
Al cap de deu hores s’haurien produït trenta divisions i tindríem 2 30 = 1,07 × 109
bacteris.

3
La mare d’en Roger patiria mal de gola perquè els bacteris patògens es multiplicarien i
infectarien els teixits.

APLICACIÓ: CULTIUS SÒLIDS D’ESCHERICHIA COLI

Pàg. 149

1
A partir d’un cultiu líquid de bacteris sotmesos a tractament amb rajos X, s’han de fer
diferents cultius d’aquests bacteris en cultius sòlids, de manera que cada cèl·lula
aïllada, a partir de biparticions successives, formarà una colònia pura. Si volem
assegurar que la colònia sigui pura, es poden fer nous cultius sòlids a partir d’aquestes
colònies formades. S’han de mantenir en tot moment les condicions d’esterilitat, de
manera que els bacteris presents a l’aire, les mans o qualsevol superfície no puguin
contaminar el cultiu.

2
Les mutacions són alteracions del material genètic que produeixen canvis en el
genotip i que, per tant, es transmeten a la descendència. En un bacteri es manifestarà
abans l’efecte d’una mutació, ja que aquest només té una còpia de cada gen (és
haploide); en canvi, una cèl·lula humana, llevat de les cèl·lules sexuals (tot i que els
cromosomes X i Y tenen una part homòloga), és diploide i té dues còpies de cada gen,
de manera que si una mutació afecta una de les còpies, l’altra còpia pot seguir
expressant la proteïna funcional.

3
En aquest cas, la colònia control és una colònia que no ha estat sotmesa a un
tractament amb rajos X. Permet valorar l’efecte de les radiacions sobre les colònies
irradiades, ja que està sotmesa a les mateixes condicions ambientals que les altres,
llevat del tractament amb rajos X.

4
Es poden formular moltes hipòtesis; una possible podria ser aquesta: Potser el
tractament amb rajos X aplicat a les colònies bacterianes ha afectat els gens que
codifiquen els enzims bàsics de les vies metabòliques de síntesi d’aminoàcids i de
síntesi de bases nitrogenades, respectivament.
Qualsevol hipòtesi ha de començar amb la paraula Potser...

5
Els elements químics que formaran part de les sals minerals del medi mínim són
aquells que s’inclouen en les biomolècules orgàniques. La glucosa del medi mínim ja
conté carboni, hidrogen i oxigen, però falten altres elements imprescindibles per a la
formació dels àcids nucleics, les proteïnes i l’ATP, com el nitrogen, el fòsfor (l’ATP, els
àcids nucleics) i els bioelements secundaris, com ara el ferro, el magnesi...

UNA MUTACIÓ AVANTATJOSA... O LETAL!

Pàg. 151

1
DNA CGA CTG TCG GCG CTG
complementari
DNA que GCT GAC AGC CGC GAC
es transcriu
mRNA CGA CUG UCG GCG CUG
Seqüència Arg Leu Ser Ala Leu
d’aminoàcids

2
És una mutació gènica perquè afecta la seqüència de bases d’un gen. De fet, és una
substitució d’una base (C) per una altra (T). Les conseqüències sobre l’estructura
primària de la proteïna són el canvi d’un dels seus aminoàcids. Concretament, la
serina seria substituïda per la leucina (el DNA complementari seria TTG, el DNA que
es transcriu seria AAc, l’mRMA seria UUG i, per tant, l’aminoàcid seria la leucina) .
Aquest canvi pot provocar una conformació tridimensional diferent en l’estructura de la
proteïna.

3
Potser l’enzim RNA-polimerasa canvia la seva conformació espacial com a
conseqüència del fet que la seva estructura primària ha estat modificada per la
mutació. En aquest cas, la rifampicina no s’hi podria unir.

4
En aquest cas, no hi hauria cap canvi en l’estructura primària de la proteïna, ja que,
encara que s’hagi substituït una base (G) per una altra (T), l’aminoàcid codificat és el
mateix: serina. (TCT, AGA, UCU, serina)

5
És una mutació gènica del tipus deleció. Una hipòtesi factible seria que la deleció
donaria lloc a una proteïna molt diferent de l’RNA-polimerasa, ja que la pèrdua del
nucleòtid es produeix en un punt en què encara queden uns 1 000 aminoàcids. Aquest
canvi en la pauta de lectura, per tant, formaria una proteïna que probablement no
podria exercir la seva funció perquè tindria una estructura primària molt diferent a partir
del punt en què s’ha produït la pèrdua. Potser es produiria la mort cel·lular perquè la
cèl·lula no podria sintetitzar proteïnes, ja que l’RNA-polimerasa és un enzim que
intervé en la transcripció del DNA.

6
Les mutacions es poden produir espontàniament o poden ser degudes a agents
mutàgens, com les radiacions ionitzants o els agents mutàgens químics.
7
Les mutacions que pateixen els bacteris poden afectar alguna de les estructures o
processos sobre els quals actua un antibiòtic determinat. Els bacteris que tinguin
aquesta mutació no es veuran afectats per l’antibiòtic (selecció natural) i es podran
multiplicar, amb la qual cosa seran cada vegada més abundants. Es pot afirmar, doncs,
que l’antibiòtic actua com un factor de selecció natural favorable als bacteris resistents.

8
Les mutacions fan que apareguin nous bacteris amb petites diferències que els poden
fer resistents a l’acció dels antibiòtics. Si en fem un ús inadequat, afavorim la
propagació de les soques de bacteris resistents a aquests antibiòtics.

UNA ARMA CADA VEGADA MENYS EFECTIVA

Pàg. 153

1
Com més s’utilitza un antibiòtic, més augmenta la possibilitat que els bacteris que,
gràcies a mutacions, hi són resistents, es converteixin en predominants i estenguin la
resistència arreu del món. Això és conseqüència de la pressió selectiva que fa
l’antibiòtic, ja que els bacteris que hi són sensibles moren i els que hi són resistents no
es veuen afectats, disposen de més nutrients, es reprodueixen i transmeten les
característiques de resistència a la descendència.

2
Que els gens de resistència als antibiòtics es poden transmetre d’uns bacteris a uns
altres, de manera que aquests darrers es fan resistents a l’antibiòtic.

3
Possiblement per algun dels mecanismes de parasexualitat entre bacteris.

4
Perquè els Staphylococcus resistents són cada vegada més abundants, ja que
l’antibiòtic no els afecta i la utilització d’aquest antibiòtic els afavoreix per selecció
natural.

5
La campanya del Departament de Salut pretén conscienciar la població que s’ha de fer
un bon ús dels antibiòtics en el sentit que s’han d’utilitzar només en cas que sigui
absolutament necessari i durant el temps que el metge o la metgessa indiqui, per tal
de no afavorir les soques resistents, com ha passat en el cas de la vancomicina.

LA PENICIL·LINASA
Pàg. 155

1
Perquè la penicil·linasa és un enzim que hidrolitza la penicil·lina i impedeix que actuï.

2
Sí, perquè la resistència és deguda a la presència de determinats gens i també perquè
els bacteris es reprodueixen per bipartició i originen clons. Per tant, tots seran
resistents, ja que tindran els mateixos gens.

3
Mitjançant els mecanismes de conjugació, transformació o transducció. Amb una
probabilitat molt més baixa, també es pot adquirir com a conseqüència d’una mutació.

4
L’àcid clavulànic, tal com s’observa en el gràfic, és un inhibidor de l’activitat enzimàtica
de la penicil·linasa, ja que la fa disminuir. En alguns fàrmacs amb penicil·lina s’inclou
l’àcid clavulànic per tal que l’agent causant de la infecció vegi disminuïda l’activitat de
la seva penicil·linasa, si és que es tracta d’un bacteri que té actiu aquest enzim i que,
per tant, seria resistent a l’acció de l’antibiòtic.

5
Cadascun de nosaltres pot contribuir a la lluita contra l’augment de les soques
resistents mitjançant un ús responsable dels antibiòtics, utilitzant-los només quan ens
els recepta el metge o metgessa i comprant-los sota prescripció facultativa. També és
important seguir les indicacions del tractament i completar-lo tot i que la malaltia hagi
millorat.

ELS CICLES DELS BACTERIÒFAGS

Pàg. 157

1
El número 1 correspon al cicle lític perquè el material genètic del virus no s’integra al
del bacteri i es produeix la lisi cel·lular i l’alliberament dels fags.
El número 2 correspon al cicle lisogènic perquè es produeix la integració del material
genètic del virus al del bacteri i no hi ha mort cel·lular.

2
Cicle lític:
a) Adsorció del fag a la paret bacteriana: el bacteriòfag arriba a la cèl·lula hoste
(bacteri) i s’adhereix a la paret bacteriana.
b) Injecció del material genètic víric: tot seguit, el virus injecta el seu material genètic al
bacteri i aquest es torna circular.
c) Duplicació del material genètic: se sintetitzen els nous DNA, ja siguin provinents de
RNA (virus RNA) o bé a partir de DNA (virus DNA).
d) Síntesi de les proteïnes víriques: a partir del DNA víric se sintetitzen les proteïnes
de la càpsida vírica per formar els nous virions.
e) Acoblament dels diversos elements del virió: acoblament dels nous bacteriòfags.
f) Alliberament dels virions i lisi cel·lular: es produeix la lisi cel·lular i l’alliberament d’un
gran nombre de nous virions que infectaren noves cèl·lules bacterianes.

Cicle lisogènic:
a) Adsorció del fag a la paret bacteriana: el bacteriòfag arriba a la cèl·lula hoste
(bacteri) i s’adhereix a la paret bacteriana.
b) Injecció del material genètic víric i integració al cromosoma hoste: el fag injecta el
seu material genètic al bacteri i, a causa de diversos factors, s’integra el DNA del
bacteriòfag al cromosoma de l’hoste com a pròfag.
c) Reproducció de la cèl·lula bacteriana: tot seguit, el bacteri es reprodueix
normalment, de manera que també es copia el pròfag i es transmet a les cèl·lules filles.
d) Possible inducció al cicle lític: ocasionalment, un pròfag se separa del cromosoma
bacterià per iniciar un cicle lític, el qual ocasionarà la lisi cel·lular i l’alliberament d’un
gran nombre de virions.

3
La inducció del cicle lític sol ser un agent ambiental, com la radiació UV o algunes
substàncies químiques.

4
Com que són molt específics per a les espècies de bacteris que parasiten, poden ser
útils per destruir aquelles cèl·lules bacterianes que no es poden matar amb antibiòtics
sense patir perquè ataquin les cèl·lules del propi cos.
Per tal de ser efectius, els fags haurien d’utilitzar el cicle lític perquè així provocarien la
lisi cel·lular dels bacteris resistents als antibiòtics.

5
Els bacteris que disposin del complex CRISPR/Cas podran evitar ser infectats per
virus bacteriòfags mitjançant la desactivació dels gens que produeixen les proteïnes
necessàries per dur a terme la replicació i reproducció dels virus, ja que aquest
sistema enzimàtic és capaç de detectar i tallar amb molta precisió els gens aliens.

EVITANT L’ATAC DEL VIRUS

Pàg. 158

1
Malaltia Virus causant Símptomes Conseqüències
Poliomielitis Poliovirus (PV) Febre alta, mal de cap, En infants, la
rigidesa al cap i el coll, conseqüència més
feblesa muscular, probable és la meningitis
sensibilitat al tacte, no paralítica, mentre que
pèrdua de reflexos i en els adults és la
irritabilitat, entre d’altres. paràlisi.
Hepatitis A Virus de Febre, pèrdua de gana, Hepatitis (inflamació del
l’hepatitis A malestar general, fetge), no crònica.
(VHA) cansament, nàusees,
molèsties d’estómac i
icterícia, coloració fosca
de l’orina i femtes
blanquinoses.
Hepatitis B Virus de Fatiga, nàusees, febre Cirrosi hepàtica, ascites,
l’hepatitis B baixa, pèrdua de gana, encefalopatia hepàtica,
(VHB) dolor muscular i insuficiència hepàtica,
d’estómac, diarrea i mal hipertensió portal,
de cap. Posteriorment, sagnat de varius
també s’observa esofàgiques, càncer
coloració fosca de primari de fetge, i fins i
l’orina, femtes tot la mort.
blanquinoses i icterícia.
Xarampió Virus del Febre alta, tos, mucositat Diarrea, pneumònia,
xarampió de la i conjuntivitis. Aparició de encefalitis i ulceració
família dels taques de Koplik, que és corneal que pot portar a
Paramyxoviridae el que diagnostica la l’abrasió corneal.
malaltia. Finalment
apareix un exantema
generalitzat.
Rubeòla Virus de la Erupcions de color En embarassades,
rubèola de la vermellós juntament amb suposa un greu risc per
família dels malestar general, febre al fetus, causa
Togaviridae poc intensa, conjuntivitis, avortaments espontanis
 faringitis, adenopaties i en el 20 % dels casos.
mal de cap. En adults, de vegades
pot provocar pneumònia
o encefalitis.
Parotiditis Mixovirus Mal de cap, malestar En alguns casos pot
parotiditis general, febre baixa causar meningitis,
ocasional i dolor encefalitis, pancreatitis,
mandibular. Inflamació i creixement ovàric,
edema facial causat pel tiroïditis o priapisme
creixement de les (erecció dolorosa del
glàndules paròtides. penis).
Infecció pel Virus del Petites berrugues a Càncer del coll uterí,
virus del papil·loma humà l’àrea anogenital (cèrvix, càncer anal, càncer de
papil·loma (VPH) vagina, vulva, uretra, vulva, càncer vaginal,
humà penis i escrot). càncer de penis i alguns
tipus de càncer oral i de
gola.
Varicel·la Virus de la Febre, mal de cap, En alguns casos es pot
varicel·la zòster malestar general, pèrdua complicar i provocar
(VVZ) de gana o vòmits; el infeccions de la pell i
signe més característic teixit subcutani,
és l’aparició d’una pneumònia, i atàxia
erupció a la pell en forma cerebel·losa. Si es
de vesícules plenes de produeixen successives
líquid. reaparicions del virus,
s’anomena herpes
zòster, i és més greu a
mesura que et fas gran.
Grip Influenzavirus Dolor (especialment a La complicació més greu
les articulacions), de la grip és la
odinofàgia, tos seca, pulmonia.
congestió nasal amb
esternuts i rinorrea
(producció de mucositat),
febre alta amb calfreds,
llagrimeig i expectoració.

2
Resposta oberta.
Cal remarcar que redactin els textos de les diapositives amb les seves pròpies
paraules i així que demostrin que entenen els conceptes científics dels fets que
permeten rebatre els mites.

3
Resposta oberta.

IGUALTAT D’OPORTUNITATS
Pàg. 159

1
L’Àfrica subsahariana és la regió més afectada, amb 1 400 000 persones afectades; la
segueixen, amb un nombre d’afectats molt més baix, l’Àsia oriental i Oceania, amb 340
000; l’Europa oriental, juntament amb l’Àsia central, amb 140 000, i l’Amèrica Llatina,
amb 87 000. Similarment, a Amèrica del Nord, Europa occidental i Europa central, el
nombre d’afectats és de 85 000. Finalment, al Carib és on hi ha el nombre més baix de
persones afectades per la sida, amb una xifra de 13 000.

2
Aquesta distribució ens fa veure que la sida afecta majoritàriament països poc
desenvolupats que no disposen d’un sistema sanitari adequat per poder fer front a
aquesta situació ni tampoc poden dur a terme polítiques de prevenció prou eficaces.

3
En general, les noves infeccions per VIH van disminuir un 35 % des de l’any 2000 fins
al 2014. A més, la mortalitat es va reduir un 42 % en comparació amb el punt màxim
de l’epidèmia l’any 2004. Part d’aquesta millora s’explica pel fet que va augmentar un
84 % l’accés al tractament antiretrovíric des del 2010.
Centrant-nos en les zones esmentades en l’activitat 1:
• Àfrica subsahariana: l’any 2000 hi havia 1,2 milions de morts per infeccions de VIH,
mentre que el 2014 la xifra era de 790 000 persones, xifra que va suposar un 34 %
menys de defuncions causades per aquest virus.
• Àsia oriental i Oceania: en aquest cas, les morts relacionades amb la sida van
augmentar un 11 % entre el 2000 i el 2014. L’any 2000 es van produir 220 000 morts,
mentre que el 2014 n’hi va haver 240 000.
• Europa oriental i Àsia central: en aquest cas, les morts relacionades amb el VIH
també van augmentar, concretament més del triple, ja que dels 20 000 morts que hi va
haver l’any 2000, es va passar a 62 000 el 2014.
• Amèrica Llatina: les morts per VIH van disminuir un 31 %, dels 60 000 morts de l’any
2000 als 41 000 del 2014.
• Amèrica del Nord, Europa occidental i Europa central: el nombre de morts degudes al
VIH es va reduir un 12 %, de les 29 000 morts del 2000 a les 26 000 el 2014.
• Carib: en aquest cas, les morts causades per la sida es van reduir a menys de la
meitat, de 18 000 morts l’any 2000 a 8 800 el 2014.

Conclusions:
1. A la majoria de regions s’ha aconseguit una reducció de l’epidèmia perquè el
tractament està disponible per a més gent.
2. En algunes zones més desenvolupades, la mortalitat pel VIH s’ha mantingut o ha
augmentat.
3. Tot i això, en termes absoluts, la majoria de casos es localitzen, encara avui, a les
zones menys desenvolupades com a conseqüència del llarg període sense mesures
de protecció ni accés al tractament.

4
Resposta oberta. En les opinions que expressin els alumnes haurien de fer referència
a la necessitat de la solidaritat i la cooperació entre països per tal de dur a terme
polítiques d’informació i prevenció, així com per posar a l’abast de tothom els
tractaments adequats.

5
La malaltia únicament es pot transmetre per via sexual, pel contacte amb sang
portadora o de la mare al nadó.
Mesures que eviten el contagi:
• La utilització correcta del preservatiu, masculí o femení.
• Evitar el contacte sanguini. El fet de compartir agulles, xeringues o altres instruments
que entrin en contacte directe amb la sang comporta un alt risc i ha estat una via
important de contagi. La sang que queda en aquests estris pot ser suficient per
transmetre el virus.
• En cas de mares infectades, es pot disminuir el risc de contagi al nadó:
– fent un tractament amb medicaments antiretrovirals durant l’embaràs;
– optant per parts amb cesària;
– evitant l’alletament matern.

6
Resposta oberta.

CRISPR/CAS: DE DEFENSA BACTERIANA A EINA BIOTECNOLÒGICA PRECISA

Pàg. 159

1
El sistema CRISPR/Cas consta d’un RNA guia i una endonucleasa que talla el DNA
per parelles específiques de nucleòtids. Per tant, davant d’una infecció per
bacteriòfags, els bacteris poden utilitzar aquest sistema per identificar de manera molt
precisa la localització del material genètic víric. Això permetrà degradar el DNA o RNA
dels virus i així evitar la integració del material genètic víric al bacterià, així com també
la producció de proteïnes víriques.

2
La tecnologia CRISPR/Cas és una eina molecular que es pot dissenyar de manera
molt precisa per identificar una seqüència específica de qualsevol part del genoma. Un
cop l’RNA guia identifica la seqüència diana, l’endonucleasa Cas la podrà tallar o
bloquejar. Això permet el silenciament de gens, l’edició genètica, i millorar molt
considerablement la precisió i l’eficiència de les tècniques de teràpia gènica.

3
A causa de l’experimentació amb aquesta nova tecnologia, hi ha hagut diverses
polèmiques relacionades amb l’experimentació amb embrions humans, així com també
l’edició de cèl·lules germinals i la possible implicació en la millora mèdica (modificació
de línies germinals per aturar malalties genètiques). Donada la precisió de la tècnica,
el punt més controvertit és que aquesta també es pot utilitzar per modificar gens que
no estan relacionats amb malalties hereditàries, sinó amb característiques físiques o
psíquiques, com ara el color dels ulls o la intel·ligència.

INFECCIONS VAGINALS
Pàg. 161

1
Els antibiòtics són substàncies químiques que a baixes concentracions poden dificultar
o impedir la proliferació de bacteris. A la mare d’en Roger, per combatre la bronquitis,
li van receptar un antibiòtic que possiblement, a més de ser actiu davant el
microorganisme causant d’aquesta inflamació de la mucosa bronquial, també va
alterar de manera significativa la seva microbiota (antibiòtic d’ampli espectre) i va
facilitar la sobreinfecció per colonització d’altres microorganismes, en aquest cas, del
fong Candida albicans. Segurament, l’antibiòtic va malmetre la microbiota bacteriana
vaginal pròpia, de manera que l’ambient àcid que protegeix la mucosa vaginal contra
les infeccions per fongs va quedar alterat i va permetre l’entrada d’aquests fongs, amb
la infecció vaginal consegüent.

2
Principals espècies de la microbiota vaginal humana
Espècie Breu descripció
Lactobacillus crispatus
Lactobacillus jensenii
Lactobacillus gasseri
Bacils grampositius, anaeròbics
facultatius.
Produeixen la fermentació làctica dels
substrats i generen un ambient àcid que
inhibeix el creixement de microorganismes
patògens.

LA RESPOSTA INFLAMATÒRIA
Pàg. 163

1
Quan els bacteris aconsegueixen travessar les barreres primàries i entren al cos,
s’activa el mecanisme de defensa fagocítica que comporta la inflamació de la zona
(vermellor, escalfor, dolor i inflor) a causa de la vasodilatació i l’augment de la
permeabilitat vascular. Les primeres cèl·lules que hi actuen són els mastòcits presents
al teixit conjuntiu, els quals, activats per proteïnes del sistema de complement,
alliberen histamina. Aquesta substància és vasodilatadora. En augmentar el diàmetre
dels vasos sanguinis, arriba a la zona afectada més quantitat de sang que transporta
leucòcits per combatre la infecció. Els neutròfils (micròfags) i els macròfags arriben
al lloc de la infecció atrets per substàncies quimiotàctiques alliberades pels bacteris i
els teixits afectats. Per un procés anomenat diapedesi, són capaços de travessar els
capil·lars i passar als líquids tissulars, on combaten activament la infecció fagocitant
els gèrmens patògens als quals s’han fixat proteïnes del sistema de complement (SC).
Els mastòcits també activen els basòfils, els quals alliberen més histamina.
Cèl·lules que intervenen en el procés:
• Granulòcits: tenen una gran quantitat de grànuls al citoplasma i el nucli té formes
variades; s’hi distingeixen:
–Neutròfils: constitueixen el tipus més nombrós de leucòcits. Tenen funció fagocítica.
–Basòfils i mastòcits: produeixen histamina (vasodilatadora) i heparina
(anticoagulant). Tenen un origen comú a la medul·la òssia. Els basòfils són la versió
«circulant» dels mastòcits i tenen una participació activa en la resposta immunitària.
Els mastòcits es troben al teixit conjuntiu i, igual que els basòfils, també secreten
histamina i heparina.
–Eosinòfils: intervenen en infeccions per paràsits i en les crisis al·lèrgiques, en què
actuen inactivant la histamina.
• Monòcits: representen aproximadament el 5 % del total de leucòcits. Tenen
capacitat fagocítica i, després de romandre uns dies a la sang, migren a diferents
teixits o òrgans i es converteixen en cèl·lules més grans i amb més capacitat fagocítica,
anomenades macròfags.

2
El sistema de complement està format per un conjunt de proteïnes que actuen en
cascada, de manera que, quan s’activa aquest mecanisme de resposta immunitària,
s’inicia una seqüència d’activacions de proteïnes, majoritàriament enzims, que acaben
produint la lisi dels bacteris invasors. Les proteïnes que formen el sistema de
complement són sintetitzades majoritàriament pel fetge i constitueixen entre el 5 % i el
10 % de les globulines plasmàtiques.

3
El procés de la diapedesi es produeix als capil·lars sanguinis.

4
Avantatges del procés inflamatori:
• Focalització de la resposta, és a dir, es produeix a la zona de lluita contra l’agent
agressor.
• La resposta inflamatòria és immediata, d’urgència i, per tant, inespecífica, encara que
pot afavorir el desenvolupament posterior d’una resposta específica.
• El focus inflamatori atreu les cèl·lules immunitàries dels teixits pròxims.

EL TABAC I ELS MACRÒFAGS

Pàg. 163

1
Els macròfags són els fagòcits dels teixits, i així participen en la immunitat inespecífica.
També alliberen histamina i vasodilatadors i són els responsables d’iniciar la immunitat
específica. Per tant, si el fum del tabac disminueix l’activitat dels macròfags presents
als pulmons, aquestes cèl·lules seran incapaces de fagocitar els agents estranys que
s’introdueixin a l’aparell respiratori, i aquest estarà més desprotegit davant infeccions
respiratòries.

2
A més de participar en la fagocitosi i alliberar histamina i vasodilatadors, els macròfags
són els responsables d’iniciar la immunitat específica mitjançant la presentació
d’antígens. Quan els macròfags fagociten un microorganisme, col·loquen els seus
antígens a la seva membrana plasmàtica, de manera que aquests seran reconeguts
pels limfòcits T helper i activaran els limfòcits B, responsables de la producció
d’anticossos específics pels antígens presentats pels macròfags.
També tenen un paper important en la reparació de teixits i en la hemostàsia.

RESPOSTA IMMUNITÀRIA ESPECÍFICA

Pàg. 165

1
Els elements que pertanyen a la immunitat cel·lular són els següents: limfòcit T helper,
limfòcit B, cèl·lules plasmàtiques i la cèl·lula presentadora d’antigen (CPA), que
normalment és un macròfag. Pertanyen a la immunitat humoral els anticossos.

2
La febre és un mecanisme efectiu, ja que l’augment de la temperatura corporal fa que
els bacteris patògens es reprodueixin més lentament. La febre estimula l’acció dels
leucòcits i augmenta la capacitat que tenen de destruir gèrmens, alhora que
disminueix la quantitat de ferro a la sang, un element indispensable per al creixement
bacterià (així es bloqueja el desenvolupament microbià).
Les febres per sobre dels 42 °C afecten les nostres proteïnes, ja que es poden
desnaturalitzar. Per això, la febre molt elevada pot provocar estrès cel·lular, infart
cardíac, necrosi dels teixits, atacs paroxismals i deliris. Aquestes temperatures
superiors als 42 °C en els humans solen ser incompatibles amb la vida.

3
El fet que algunes malalties únicament es pateixin una vegada és conseqüència de la
formació, durant la resposta immunitària específica, de cèl·lules de memòria, a partir
de la divisió cel·lular de limfòcits B específics contra els antígens del patogen.
Aquestes cèl·lules de memòria queden a la circulació sanguínia, de manera que són
capaces de llançar una forta resposta si el patogen torna a aparèixer (es transformen
en cèl·lules plasmàtiques ràpidament quan hi hagi un segon contacte amb l’antigen).
Mitjançant aquest mecanisme, el mateix organisme produeix ràpidament els
anticossos que li permeten defensar-se del microorganisme que provoca la malaltia.

LA PANDÈMIA DEL 1918

Pàg. 165

1
Les cèl·lules que permeten aquesta memòria immunitària són les cèl·lules de memòria,
les quals són limfòcits que provenen de la divisió de limfòcits B. Aquestes cèl·lules
tenen una vida llarga i resten a la circulació sanguínia. En cas que es torni a entrar en
contacte amb l’antigen per segona vegada, es convertiran en cèl·lules plasmàtiques
per produir anticossos.

2
Per tal que una persona tingui memòria immunitària, hi ha d’haver hagut contacte amb
el microorganisme causant de la malaltia infecciosa perquè aleshores s’haurà
desenvolupat la presentació d’antígens, la producció d’anticossos i la generació de
cèl·lules de memòria.

LA FÓRMULA LEUCOCITÀRIA
Pàg. 167

1
Tipus de leucòcits Leucòcits (%) Leucòcits (per L)
Neutròfils (segmentats) 40,8 5,51 · 109
Basòfils 0,7 9,45 · 107
Eosinòfils 2,7 3,65 · 108
Monòcits 4,6 6,21 · 108
Limfòcits 51,2 6,91 · 109
TOTAL 100 1,35 · 1010

2
El total de leucòcits i l’eritrosedimentació estan per sobre dels nivells normals; això
indica que és possible que la mare d’en Roger estigui patint alguna infecció. El fet de
tenir un percentatge alt de limfòcits indica que probablement la infecció és vírica.

3
La base d’aquesta especificitat rau en el fet que els anticossos són proteïnes
específiques per a cada antigen, ja que presenten una zona de reconeixement
específic que s’uneix a una petita part de l’antigen (determinant antigènic). Si per a
l’analítica s’utilitzen anticossos (sintetitzats al laboratori) i algun anticòs s’uneix
específicament amb un antigen, es pot identificar el microorganisme que presenta
aquest antigen.

4
Les IgE, juntament amb els mastòcits i la histamina, són les causants més importants
dels fenòmens d’al·lèrgia. Uns nivells alts d’IgE indicarien que segurament la mare
d’en Roger estaria patint un procés al·lèrgic.

EN ROGER ORDENA LES SEVES IDEES

Pàg. 170
1
Columna esquerra:
Característiques del microorganisme:
Regne de les moneres (procariota, unicel·lular)
Metabolisme quimioheteròtrof
Reproducció asexual per bipartició

Causa la infecció perquè (procés de reproducció):

Quan un bacteri infecciós aconsegueix superar les barreres defensives del cos humà i
entrar-hi, es troba en un medi molt ric en nutrients, on es pot començar a multiplicar
immediatament per divisió binària.

Columna dreta:
Característiques del microorganisme:
Organització acel·lular
Sense metabolisme
Només funcions de reproducció
Paràsits cel·lulars obligats

Causa la infecció perquè (cicle reproductiu):

Un cop s’introdueixen a l’interior d’una cèl·lula, fan que la maquinària metabòlica
d’aquesta cèl·lula creï diverses còpies dels components dels virus, l’àcid nucleic i la
càpsida, que s’uneixen i originen nous virus, els quals surten de la cèl·lula que han
infectat.

[fila final]
Possible medicació (característiques):
Antibiòtic d’ampli espectre perquè d’entrada es desconeix l’espècie que causa la
malaltia.

El nostre cos es defensa amb:

El nostre sistema immunitari. Inicialment amb una resposta immunitària inespecífica i,
després, amb una resposta específica. En tots dos casos intervenen elements de la
immunitat cel·lular i de la immunitat humoral.

Possible medicació (característiques):

Fàrmacs per reduir-ne els símptomes.
Els antibiòtics no curen les malalties víriques.

LA MARE D’EN ROGER VA AL METGE

Pàg. 170

1
Resposta oberta.
En aquesta resposta han de sortir les següents idees clau:
• Els antibiòtics són fàrmacs utilitzats per tractar les infeccions bacterianes en
persones i animals.
• Només són eficaços contra les infeccions produïdes per bacteris, no s’han de
prendre mai per combatre un virus. Per això és important prendre antibiòtics només
sota prescripció mèdica.
• S’han de seguir les pautes d’administració (dosi i durada del tractament).
• Si no es fa un ús responsable dels antibiòtics, aquests poden comportar
conseqüències negatives, com ara la resistència als antibiòtics.
• La resistència als antibiòtics és la capacitat dels bacteris de resistir els efectes d’un
antibiòtic. Adquireixen aquesta capacitat gràcies a canvis genètics que els permeten
sobreviure malgrat l’acció d’aquests fàrmacs.
• Les causes principals són l’ús inadequat dels antibiòtics (prescripció excessiva,
automedicació, infrautilització per incompliment del tractament), hàbits d’higiene
inadequats, propagació en espais on hi ha concurrència de malalts i un ús excessiu en
la producció agropecuària.
• Els bacteris resistents es poden transmetre mitjançant el consum de carn, el consum
de vegetals i entre persones.
• L’aparició de bacteris resistents suposa una amenaça per a la salut pública, perquè
sense antibiòtics eficaços es posa en perill la prevenció i el tractament d’infeccions.
Actualment ja hi ha malalties on els antibiòtics no funcionen.
• Per prevenir l’aparició de bacteris resistents, és important evitar l’automedicació,
respectar la dosi i la durada, no guardar els antibiòtics sobrants, cuinar bé els aliments
i mantenir uns bons hàbits d’higiene.

BACTERIS A LA PELL
Pàg. 171

• Hipòtesi: potser a la punta dels dits hi ha bacteris de diverses espècies.

1
Resposta oberta.
El medi de cultiu proporciona els nutrients que els microorganismes necessiten per
créixer. A la placa de cultiu es poden observar petites taques que corresponen a
colònies de bacteris.

2
Alguns dels bacteris que estaven a la pell del dit amb què la persona ha tocat la placa
han quedat sobre el medi de la placa de cultiu. Aquí, com que troben les condicions
adequades, s’han començat a reproduir fins a formar colònies sobre la placa de cultiu.

3
Sí, per eliminar possibles microorganismes que hi hagi a les mans a causa del
contacte que tenen habitualment amb molts materials i objectes que poden estar
contaminats, així com amb altres persones que poden ser portadores de malalties.

4
Per evitar la transmissió de microorganismes al pacient per via oral (a través de les
petites gotes que expulsen en respirar). Per evitar contaminar amb microorganismes
l’aliment que manipulen.

5
Casos en què cal prendre mesures per evitar infeccions:
• Abans de començar a fer la cura d’alguna ferida, cal rentar-se les mans amb aigua i
sabó.
• Quan es tus o s’esternuda, s’han de tapar la boca i el nas amb mocadors d’un sol ús.
I després d’esternudar o de tocar secrecions respiratòries, cal rentar-se les mans amb
sabó.

6
a)
Els agents desinfectants, com ara el sabó, l’alcohol, l’aigua oxigenada o una solució
iodada desinfectant, serveixen realment per desinfectar la pell?
Quin d’aquests agents desinfectants (sabó, alcohol, aigua oxigenada o solució iodada
desinfectant) és millor?

b)
L’aplicació d’agents desinfectants a les mans potser mata els possibles
microorganismes que hi puguem tenir.

c)
La variable independent és l’ús dels diferents agents desinfectants, mentre que la
variable dependent és la quantitat de colònies presents a les plaques de cultiu.

d)
Un cop desinfectades les mans amb els diferents productes, es fa un cultiu dels
possibles microorganismes presents als dits de les mans dels quatre individus,
cadascun amb una càpsula de Petri diferent. És interessant destacar que cada placa
amb el mateix experiment (de dits de diferents persones) es pot considerar una
rèplica:
1. S’obre una càpsula de Petri i amb el dit es toca sense pressionar gaire la superfície
del medi de cultiu. Aquesta operació es fa dues o tres vegades.
2. Se segella la càpsula de Petri amb cinta adhesiva per evitar que el medi es
contamini amb bacteris procedents de l’aire.
3. Es col·loca la placa de cultiu a la incubadora per afavorir el creixement dels bacteris.
• Els resultats esperats: cap de les quatre substàncies eliminen totalment els bacteris
presents a la pell (segons el temps d’exposició cal esperar que l’alcohol sigui la
substància que n’elimini més).
Per introduir el concepte de rèplica, s’hauria de provar cada tipus de desinfectant amb
diverses persones, igual que també és convenient que hi hagi més d’un individu
control. Aquests últims no s’han de rentar les mans amb cap tipus de desinfectant.

e)
S’haurà d’observar com són les colònies que creixen i quantes n’hi ha, tot comparant
les diverses càpsules de Petri (els quatre desinfectants entre si i en comparació amb el
control).

f)
Resposta oberta.

g)
Conclusions: a partir dels resultats que habitualment s’obtenen amb aquesta recerca,
els alumnes poden elaborar conclusions semblants a les següents:
– A la pell de les persones hi habiten bacteris.
– Els desinfectants no eliminen totalment els bacteris de la pell, però sí que en
redueixen sensiblement el nombre.
– El nombre de colònies que s’obtenen en el grup control és força més elevat que en
els individus que han utilitzat algun desinfectant.
Unitat 7
Quan les cèl·lules perden el control
CÀNCER I EDAT
Pàg. 177

1
És una funció exponencial. La interpretació que hem de fer de la corba és que la
incidència del càncer augmenta clarament amb l’edat, però no ho fa de manera
proporcional, sinó que té una incidència molt baixa durant els primers anys de vida i,
progressivament, va creixent. Quan s’arriba a l’edat de cinquanta o seixanta anys, la
incidència de casos es dispara. Això és conseqüència del fet que el càncer es produeix
per l’acumulació de mutacions i, com més anys es viu, més alta és aquesta acumulació.
També s’ha estat exposat durant més temps a factors del medi que poden provocar
mutacions com, per exemple, les radiacions, els contaminants químics, etc.

2
10–6 mutacions/gen/divisió cel·lular × 1016 divisions cel·lulars = 1010 mutacions/gen al llarg
de la vida d’un individu en el total de les seves cèl·lules.

3
El càncer de mama és un carcinoma, ja que afecta les glàndules mamàries.
• Hipòtesi: Potser els càncers d’origen epitelial són els més freqüents perquè la
freqüència de la divisió cel·lular als epitelis és molt alta a causa de la seva regeneració
constant. A més, del teixit epitelial deriven les glàndules en general, que són força
abundants al cos, i també la pell, que constitueix l’òrgan més gran del cos.

4
Perquè el càncer de mama, com que afecta teixits més superficials, es pot detectar més
fàcilment que en altres casos, quan tot just es comença a desenvolupar, gràcies a les
revisions ginecològiques periòdiques. La detecció precoç d’aquest càncer permet aplicar
tractaments que disminueixen molt la mortalitat. A més, es tracta d’un òrgan no vital, una
característica que no té el pulmó.

LA TÈCNICA DEL GANGLI SENTINELLA

Pàg. 179

1
Les dues funcions més importants del sistema limfàtic són la de reciclatge i la de neteja.
Fa una funció de reciclatge perquè els capil·lars limfàtics recullen l’excés de líquid
intersticial que es perd als capil·lars sanguinis, i una funció de neteja perquè cèl·lules del
sistema immunitari presents als ganglis limfàtics eliminen bacteris, etc. La primera funció
s’exerceix als teixits, entre les cèl·lules, on els capil·lars limfàtics, que són tubs cecs,
recullen part del plasma que surt dels capil·lars sanguinis. La segona té lloc als ganglis
limfàtics, uns petits eixamplaments que es troben al trajecte dels vasos limfàtics.

2
L’estudi dels ganglis de l’aixella del mateix costat on s’ha produït un tumor dona
informació sobre l’existència de metàstasis perquè la limfa i, per tant, els ganglis
limfàtics pels quals passa, recullen l’excés de líquid intersticial provinent d’uns teixits en
concret. El líquid intersticial es forma quan els vasos sanguinis que travessen un teixit –i
que en el cas dels tumors són molt més nombrosos (procés d’angiogènesi)– vessen part
del seu contingut entre les cèl·lules.
Quan en una zona determinada de la glàndula mamària es desenvolupi un tumor, el
drenatge limfàtic i les cèl·lules metastàtiques que es desprenguin del tumor faran cap a
un primer gangli en concret, i és aquest gangli el que cal vigilar, perquè si s’hi troben
cèl·lules tumorals voldrà dir que el tumor està fent metàstasi. Els vasos limfàtics aboquen
la limfa al torrent sanguini i, d’aquesta manera, es dissemina el tumor cap a altres
òrgans del cos.

LA METÀSTASI
Pàg. 181

1
La metàstasi és la disseminació de les cèl·lules canceroses, que se separen del tumor
primari a causa de la pèrdua de cohesió característica d’aquestes cèl·lules. El resultat és
que envaeixen altres òrgans del cos als quals arriben a través de la sang i la limfa.
La metàstasi és la causa més freqüent de mortalitat quan es pateix un càncer perquè la
disseminació de les cèl·lules canceroses origina nous tumors que interfereixen en el
funcionament dels òrgans en què s’instal·len, als quals impedeixen dur a terme les seves
funcions. Com que els òrgans afectats solen ser vitals, l’individu mor. D’altra banda, la
gran proliferació cel·lular origina un consum energètic elevat que debilita l’organisme.

2
Perquè les metàstasis es poden detectar a partir d’una mida determinada. Quan es tracta
de cèl·lules aïllades o de grups reduïts, aquestes cèl·lules passen totalment
desapercebudes i, per això, de manera preventiva s’aplica quimioteràpia o radioteràpia,
per disminuir la progressió de les metàstasis que inicialment són indetectables.

EL RETINOBLASTOMA: HERETABLE O NO?

Pàg. 183

1
Significa que és un gen que atura el cicle cel·lular quan es detecta que el DNA està
malmès. La fase G1 del cicle cel·lular es caracteritza pel creixement cel·lular i, per tant,
per una gran activitat de síntesi, i a la fase S es produeix la duplicació del DNA. Entre les
dues hi ha un període d’aturada (G 0), en el qual es controla si s’han produït danys al DNA,
que, en aquest cas, es reparen. Els gens supressors de tumors fan aquesta funció.

2
El retinoblastoma familiar és heretable perquè en totes les cèl·lules del cos de la persona
que el pateix hi ha un gen alterat i, per tant, també tindran aquest gen les cèl·lules de la
línia germinal (òvuls o espermatozoides). Quan aquesta persona tingui descendència, els
fills poden heretar l’al·lel alterat. En canvi, en el cas del retinoblastoma esporàdic, els
gens alterats es troben només a les cèl·lules de la retina i no podran passar a la
descendència perquè són cèl·lules somàtiques.

3
Serà més freqüent el familiar perquè, en aquest cas, els individus afectats ja neixen amb
un gen alterat i només caldrà que es doni una sola mutació al seu cos perquè es
desenvolupi el tumor. En el cas del retinoblastoma esporàdic, caldran dues mutacions
perquè es desenvolupi, la qual cosa és menys probable.

4
No, però l’avantatge de conèixer que un individu és portador és que es poden fer controls
preventius per tal de detectar la malaltia al més aviat possible, així que aparegui.
LES MUTACIONS DEL GEN BRCA1
Pàg. 185

1
Perquè la base nitrogenada uracil no es troba al DNA, sinó que és pròpia de l’RNA. Es
tracta de pre-mRNA perquè té exons i introns.

2
Una possible seqüència de DNA doble complementària a la donada seria la següent:

Pre- U C A G G U A A G U A U U U U U U A C A G A A G C A
mRNA C C C C C C U
C
G
DNA A G T C C A T T C A T A A A A A A T G T C T T C G T
G G G G G G A
G
C
DNA T C A G G T A A G T A T T T T T T A C A G A A G C A
C C C C C C T
C
G

3
• mRNA: 5′ ... UCAGAAGCA ... 3′
• proteïna: H2N-Ser-Glu-Ala-COOH

4
Seria una deleció. Les conseqüències serien que la deleció altera la pauta de lectura
durant la traducció, la qual cosa pot formar una seqüència d’aminoàcids notablement
diferent a l’original.

5
La inserció d’una C a la cinquena posició també provocaria un desplaçament de la pauta
de lectura i, en conseqüència, la proteïna resultant seria defectuosa.

6
Resposta oberta.

EL DALTONISME D’EN CARLES

Pàg. 187

1
Xd: al·lel del daltonisme
X+: al·lel sense alteracions

Els pares d’en Carles són els individus II-1 i II-2 del pedigrí. El seu pare (individu II-1) té
una visió normal i no és daltonià, ja que el seu genotip és X +Y. Com que és un home,
només té una còpia del cromosoma X, de manera que si aquest únic cromosoma X és
portador de l’al·lel del daltonisme, serà daltonià, mentre que si aquest cromosoma X és
portador de l’al·lel sense alteracions, l’home tindrà visió normal.
En canvi, la seva mare (individu II-2) és portadora de l’alteració causant del daltonisme,
però té visió normal, ja que el seu genotip és X dX+. És portadora d’un cromosoma X amb
l’al·lel sense alteracions i l’altre cromosoma X amb l’al·lel del daltonisme.
2
Els pares del seu cosí són els individus II-3 i II-4. El seu cosí, l’individu III-2, no és
daltonià perquè el seu genotip és X +Y, de manera que, com que és hemizigot, l’únic
cromosoma X que posseeix, i el que determina el seu fenotip, conté l’al·lel sense
alteracions. Així doncs, sabem que el seu pare li ha transmès el cromosoma Y, i com que
el genotip de la seva mare és X+X+, només li podia passar un cromosoma X amb l’al·lel
sense alteracions. Per tant, com que la seva mare no era portadora, el seu cosí no podia
ser daltonià.

3
El seu avi matern és l’individu I-1, i és un home amb visió normal el genotip del qual és
X+Y. D’altra banda, l’àvia materna (individu I-2) és una dona portadora, però amb visió
normal, el genotip de la qual és XdX+.

4
No, l’herència d’aquests dos caràcters no segueix patrons oposats. La diferència és que
el caràcter causant del daltonisme es troba al cromosoma X, i com que les dones tenen
dues còpies d’aquest cromosoma han de tenir ambdues còpies amb l’alteració per tal de
desenvolupar la malaltia. En canvi, com que els homes són hemizigots, només
necessiten que l’única còpia del cromosoma X posseeixi l’alteració per tenir daltonisme.
Pel que fa a BRCA1, tot i que els homes i les dones tenen la mateixa predisposició
genètica, i també hi ha homes amb càncer de la glàndula mamària, és més comú que hi
hagi dones afectades per aquest càncer, ja que el teixit mamari està més desenvolupat
en el sexe femení.

ELS GRUPS SANGUINIS DE LA FAMÍLIA DE LA CLARA

Pàg. 189

1
Pare de la Clara: IAi Dd
Mare de la Clara: IBi Dd
Clara: ii dd

Germà de la Clara (individu IV-2)

Germana de la Clara (individu IV-3)
Germà de la Clara (individu IV-4)

Els tres germans de la Clara podran ser qualsevol de les possibilitats mostrades a la taula
de Punnett:
AB Rh+ (IAIB D_) en 3/16
AB Rh– (IAIB dd) en 1/16
A+ (IAi D_) en 3/16
A– (IAi dd) en 1/16
B+ (IBi D_) en 3/16
B– (IBi dd) en 1/16
0+ (ii D_) en 3/16
0– (ii dd) en 1/16
Per tant, els genotips més probables per als germans són: IAIB D_, IAi D_, IBi D_ i ii D_.

2
No podríem saber amb exactitud aquesta dada, ja que cada embaràs és independent i,
per tant, segons els genotips dels pares, totes les combinacions esmentades en l’activitat
anterior són possibles (tot i que en proporcions diferents).
Si tenim en compte només els genotips pel que fa al sistema Rh, els pares de la Clara
són heterozigots (Dd). Per tant, en cada embaràs tenen una probabilitat del 75% de tenir
un fill amb Rh+ i del 25% que el fill sigui Rh–. Per tant, la probabilitat que la Clara tingui 2
germans Rh+ es calcula de la manera següent: 0,75 · 0,75 = 3/4 · 3/4 = 9/16 (0,56).
Tal com s’ha dit, com que cada embaràs és independent del següent i és a l’atzar, podria
ser que tots els seus germans fossin del grup 0 –.
La possibilitat que els tres germans de la Clara siguin 0– és 1/16 · 1/16 · 1/16 = 1/4 096 =
0,00024.

INTERPRETEM L’ARBRE GENEALÒGIC

Pàg. 191

1
L’al·lel mutant H– del gen HC és dominant. Aquest arbre genealògic es pot explicar de
manera coherent seguint un patró d’herència dominant. Quan hi ha individus afectats en
totes les generacions (transmissió vertical), sol ser un caràcter dominant.
De tota manera, aquest arbre genealògic en concret també es podria explicar amb un
patró recessiu, sempre que se suposi que els individus I-2 i II-5 siguin heterozigots (H+H–).
Com que aquest fet és altament improbable, és més probable que es tracti d’un cas
d’herència dominant.

2
En el genograma veiem que tots els individus o bé estan afectats pels dos caràcters o bé
són sans. Això és fruit de l’existència de lligament entre els gens que controlen els dos
caràcters. Els individus sans són tots homozigots recessius (B+B+H+H+) per als dos
caràcters, ja que, si no fos així, estarien afectats per una de les dues malalties o totes
dues. Aquests passaran als seus descendents els al·lels B+H+ (en el mateix cromosoma,
ja que hem dit que hi ha lligament). La resta, els afectats per les dues malalties, són tots
heterozigots per als dos caràcters, ja que tots o bé tenen un progenitor sa que els haurà
transmès els al·lels B+H+ o bé tenen fills sans (cas de l’individu I-1). Així doncs, el seu
genotip és B+B–H+H–.
A partir dels resultats dels encreuaments, deduïm que la combinació d’al·lels en els
cromosomes és B+/H+ i B–/H–, i que quan un heterozigot forma cèl·lules reproductores,
els gàmetes recombinants (B+/H– i B–/H+) s’han de formar en una proporció molt petita, ja
que en els fenotips dels fills no apareixen els individus que no més estan afectats en un
dels dos caràcters. Si els gens no estiguessin lligats o bé la distància entre ells fos gaire
gran, s’esperaria que hi hagués individus sans per als dos caràcters (25%), individus
afectats per només un dels dos (25% + 25%) i individus afectats per tots dos alhora
(25%).

3
• Sí que es podria interpretar així i, d’entrada, ho pot suggerir el fet que només hi ha
dones afectades. Aplicant-hi les deduccions de l’activitat 2, els individus I-2 i II-5 haurien
passat el seu cromosoma Y sense informació a tots els seus fills, els quals haurien rebut
el cromosoma XB+H+ de la mare, ja que estan sans. Seguint amb els mateixos individus,
les seves filles haurien rebut totes un cromosoma XB+H+; les que estan afectades haurien
rebut de la mare un XB–H– i les sanes n’haurien rebut un XB+H+.
• També es podria interpretar així, perquè encara que els gens fossin independents i que
aleshores les proporcions dels descendents entre un individu sa i un individu afectat per
als dos caràcters fos teòricament tal com es mostra en l’encreuament i a la taula de
Punnett següents, podríem pensar que, ja que hi ha pocs descendents, l’atzar ha fet que
les proporcions reals no s’ajustin a les proporcions teòriques:
Individu afectat per als dos X Individu sa
caràcters
Genotip: B+B–H+H– Genotip: B+B+H–H–

B+H+ Proporcions Proporcions fenotípiques

genotípiques
B+H+ B+H+B+H+ 25 % 25 % sans
B+H– B+H–B+H+ 25 % 25 % deficiència en l’hormona del
creixement
B–H+ B–H+B+H+ 25 % 25 % susceptibilitat al càncer de mama
B–H– B–H–B+H+ 25 % 25 % deficiència en l’hormona del
creixement i susceptibilitat al càncer de
mama

IMMUNOHISTOQUÍMICA
Pàg. 195

1
L’antigen és qualsevol substància que sigui capaç de desencadenar una resposta
immunitària, i un anticòs és una molècula proteica, produïda pels limfòcits B, que és
utilitzada pel sistema immunitari per identificar i neutralitzar els antígens.

2
No, perquè les reaccions Ag-Ac són molt específiques. Cada anticòs només reconeix un
determinant antigènic: així doncs, els anticossos capaços d’unir-se al receptor
d’estrògens molt probablement no reconeixeran la proteïna HER2/neu, i viceversa, els
anticossos contra la proteïna HER2/neu molt probablement no s’uniran als receptors
d’estrògens, ja que es tracta de dues proteïnes diferents.

EL CRISPR I ELS TRACTAMENTS CONTRA EL CÀNCER

Pàg. 197

1
S’han d’haver fet prèviament molts assajos en cèl·lules humanes perquè cal validar el
procés pel qual es controla l’eina CRISPR/Cas9 i s’ha de tenir la certesa que
l’endonucleasa tallarà allà on es vulgui i que no hi haurà talls inespecífics en gens no
desitjats, la qual cosa podria provocar grans afectacions.

2
Els oncògens són gens que promouen la divisió cel·lular. En processos cancerígens es
troben alterats i produeixen una proliferació descontrolada de la cèl·lula.
L’alteració genètica de la família de la Clara és una deleció d’una adenina en la posició
243 de l’exó 3 del gen BRCA1 (243delA).
En aquest cas, el sistema CRISPR pot ser útil si es volguessin dur a terme procediments
de teràpia gènica perquè permetria eliminar el gen mutat dels teixits on es pot
desenvolupar el càncer, o bé modificar els embrions portadors de la mutació abans
d’implantar-los.

3
El punt en comú de la radioteràpia i alguns fàrmacs quimioteràpics amb el sistema
CRISPR és que són eines que es poden utilitzar per atacar les cèl·lules cancerígenes.
D’altra banda, la principal diferència rau en el fet que el sistema CRISPR modifica el
genoma de les cèl·lules cancerígenes mentre que la radioteràpia i els fàrmacs
quimioteràpics són factors químics o físics que danyen les cèl·lules cancerígenes fins a la
seva destrucció.

4
Perquè la quimioteràpia malmet totes les cèl·lules que es divideixen a molta velocitat; així,
destrueix les cèl·lules mare de la medul·la òssia, fet que ocasiona una disminució del
nombre de leucòcits a la sang i produeix una immunodepressió.
• Hipòtesi: Potser la quimioteràpia fa disminuir el nombre de glòbuls blancs a la sang
perquè es malmet la medul·la òssia vermella. Durant aquest període les persones són
més sensibles a contreure infeccions perquè tenen la resposta immunitària disminuïda
com a conseqüència del descens de glòbuls blancs. El pacient està immunodeprimit i té
un risc més alt de contreure una infecció que, generalment, és més greu que la que
tindria una persona amb les defenses normals.

5
Es tracta d’un procés de selecció natural, ja que, quan un tumor està sotmès a l’acció
d’un tractament farmacològic selectiu, les cèl·lules sensibles són destruïdes, però la
subpoblació de mutants sobreviu i prolifera, perquè ara no té competidors pels nutrients i
per l’oxigen. Per tot això, la teràpia farmacològica necessita l’acció conjunta de diversos
fàrmacs al mateix temps o en fases successives per millorar l’eficàcia dels tractaments.

CÀNCER I IMMUNOLOGIA
Pàg. 199

1
a)
A B C
neutròfil resposta immunitària inespecífica Activa la resposta immunitària.
limfòcit T citotòxic resposta immunitària específica Activa la resposta immunitària.
cèl·lula NK resposta immunitària inespecífica Activa la resposta immunitària.
cèl·lula plasmàtica resposta immunitària específica Activa la resposta immunitària.
cèl·lula presentadora resposta immunitària específica Activa la resposta immunitària.
d’antigen
limfòcit T supressor resposta immunitària específica Inhibeix la resposta immunitària.
anticossos resposta immunitària específica Activa la resposta immunitària.

b)
Les cèl·lules canceroses tenen, a la seva superfície, molècules antigèniques diferents de
les cèl·lules normals: en diem antígens tumorals. Aquests antígens tumorals són
específics per a cada tipus de cèl·lules canceroses. Els antígens tumorals posen en
marxa el sistema immunitari, com ara la producció d’anticossos específics i l’activitat dels
limfòcits T citotòxics, de les cèl·lules assassines (NK) i dels macròfags.
Les cèl·lules NK (natural killer) s’encarreguen de destruir de manera inespecífica les
cèl·lules tumorals, a les quals indueixen l’apoptosi (o suïcidi cel·lular).
Els limfòcits T citotòxics reconeixen les cèl·lules canceroses de manera específica. Quan
s’uneixen a la cèl·lula tumoral, s’activen i alliberen una proteïna (perforina) que obre un
porus a la membrana de la cèl·lula tumoral, la qual cosa produeix la mort de la cèl·lula
diana.

c)
Els anticossos. Els anticossos s’uneixen al receptor de membrana HER2/neu i
impedeixen la seva activació.
 d)
Potser anticossos combinats amb alguna substància que inhibeixi l’acció dels limfòcits T
supressors.

GENS I TUMORS
Pàg. 202

1
Aquestes poblacions són un bon banc de proves genètiques perquè, per raons
geogràfiques i socioculturals, se n’ha afavorit l’aïllament i han estat poc influïdes per les
migracions; aleshores, es pot veure com s’han transmès els gens originals al llarg de les
generacions, si hi ha hagut mutacions, amb quina freqüència, quins factors les poden
haver causat...
Aquesta mutació i d’altres es donen amb més freqüència en aquestes poblacions perquè
l’aïllament prolongat, amb una immigració escassa, fa que la deriva genètica sigui molt
activa i que es vagi perdent la variabilitat genètica dels individus.

2
Locus 2q34-q35 vol dir que es troba al braç llarg (q) del cromosoma 2, entre les posicions
34 i 35.

3
La maduració del pre-mRNA és el procés de l’eliminació dels introns i la unió entre si dels
exons. Així es forma l’mRNA madur, que sortirà del nucli per ser traduït. La maduració
diferencial de l’mRNA implica la formació de proteïnes BRCA1 diferents (isomorfes).

4
B+ normal BRCA2 D+ normal BARD1
B– gen mutant BRCA2 D– gen mutant BARD1

B+B+D+D– × B+B–D+D+


B+D+ B–D+
B+D+ B+B+D+D+ B+B–D+D+
B+D– B+B+D+D– B+B–D+D–

La probabilitat que la filla de la parella pateixi càncer amb un 100 % de seguretat, és del
25 %.

5
Les dades més fiables possible són les de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), i les
més recents publicades són de l’any 2012. Per això, es farà una estimació a partir
d’aquestes dades.
En l’enllaç següent es troben les dades de càncer de mama de l’any 2012 segons la
WHO: http://eco.iarc.fr/EUCAN/CancerOne.aspx?Cancer=46&Gender=2
Buscant la població total de cada lloc els anys 2012 i 2016, es pot fer una estimació dels
casos aproximats de càncer de mama que hi va haver l’any 2016.
Espanya:
• Població l’any 2012: 46 857 404
• Casos de càncer de mama l’any 2012: 25 215
• Població l’any 2016: 46 347 576
 Amb una regla de tres es pot estimar que el nombre de casos aproximats de càncer de
mama l’any 2016 a Espanya és de 24 940. D’aquests, el 10% són hereditaris, és a dir, 2
494 casos de càncer hereditaris.

Islàndia:
• Població l’any 2012: 325 526
• Casos de càncer de mama l’any 2012: 225
• Població l’any 2016: 332 474
• Casos estimats de càncer de mama l’any 2016: 230
• Casos estimats de càncer de mama hereditaris (2016): 23

Unió Europea:
• Població l’any 2012: 504 060 000
• Casos de càncer de mama l’any 2012: 358 967
• Població l’any 2016: 510 300 000
• Casos estimats de càncer de mama l’any 2016: 363 411
• Casos estimats de càncer de mama hereditaris (2016): 36 341

6
a)
• El patró d’herència del gen de l’angiopatia amiloide islandesa és recessiu, és a dir, el
fenotip determinat pel gen de l’angiopatia amiloide només es manifesta en combinació
homozigòtica.
• El gen és autosòmic perquè si fos lligat al sexe, l’individu I-3 (XA–XA–) i l’individu I-4
(XA+Y) no podrien tenir una filla afectada perquè el pare només té un cromosoma X, el
qual no té l’al·lel de l’angiopatia amiloide perquè l’individu és sa.

b)
B+ sa B– al·lel mutant BRCA1
A+ sa A– angiopatia amiloide

1 2 3 4 5
I B+B–A+A– B+B–A–A– B+B–A–A– B+B–A+A–
II B–B–A+A– B+B–A–A– B–B–A+A– B+B– A–A– B+_A+A–
III B–B–A–A– B+B–A–A– B+B–A+A–

c)
B+B–A–A– × B–B–A+A–


B+A– B–A–
–
BA +
B B–A+A–
+
B B–A+A–
–

B–A– B+B–A–A– B–B–A–A–



Tots els genotips presenten el gen mutant BRCA1, ja que la mare és homozigota per a
l’al·lel mutant BRCA1 i tots els seus gàmetes el presentaran. La probabilitat és del 100%.

NANISME
Pàg. 203

1
A la vista del pedigrí, es pot deduir que el gen del nanisme polidactílic segueix un patró
d’herència autosòmic, atès que a la segona generació veiem afectats tant una dona com
un home. A més, és recessiu, perquè els dos afectats de la generació II són fills de dos
individus no afectats, però que havien de ser portadors de l’al·lel del nanisme. Per tant,
no pot ser dominant.

2
La dona I-2 ha de ser heterozigota per a l’al·lel del nanisme (n = al·lel nanisme; N = al·lel
sense alteració), atès que té dos fills que són nans. No podem saber si és homozigota o
heterozigota pel que fa a l’albinisme: en tot cas, i com que no en pateix, pot ser Aa o AA
(a = al·lel de l’albinisme; A = al·lel sense alteració). El més probable és que sigui
homozigota (AA), ja que cap dels seus cinc fills no és albí. En resum, la dona I-2 serà
AANn o bé AaNn.
Sí que sabem amb seguretat que la dona II-5 serà doble heterozigota, AaNn, perquè té
una filla albina i un fill nan. Ella no pateix ni albinisme ni nanisme, però n’ha de ser
portadora.

HEMOFÍLIA
Pàg. 203

1
Individus I-1 I-2 II-1 II-2 II-3
Genotips X+Xh X+Y X+Y X+Xh XhY

2
Tot depèn del genotip de la dona II-4: o bé pot ser X+X+, que en aquest cas cap fill podrà
ser hemofílic, ni mascle ni femella, o bé pot ser X +Xh, que en aquest cas les filles no
serien hemofíliques, però en podrien ser portadores, i els fills podrien ser hemofílics o no,
segons si heretessin X+ o bé Xh de la mare (atès que del pare rebran el Y).

TALASSÈMIA
Pàg. 203

1
a)
S’haurà d’indicar la nomenclatura utilitzada.
TT: no talassèmic
Tt: heterozigot per a la talassèmia
tt: homozigot per a la talassèmia
cc: hipercolesterolèmic
Cc: no hipercolesterolèmic

[esquema]

[quadrat] x [rodona]
TtCc TTcc

TTCc
sense alteració
sense alteració

TTcc
sense alteració
hipercolesterolèmic
TtCc
heterozigot
sense alteració

Ttcc
heterozigot
hipercolesterolèmic

En el cas de la talassèmia, que l’enunciat no indica si la malaltia és dominant o recessiva,

no podem determinar el fenotip dels heterozigots.

2
Suposarem que els dos gens estan en cromosomes diferents. La probabilitat és d’1/4, ja
que de cada quatre casos possibles, només un acompleix l’enunciat. En el cas de trobar-
se al mateix cromosoma, els resultats poden ser diferents.

SÍNDROME D’ALPORT
Pàg. 203

1
El gen COL4A5 es troba en un cromosoma sexual, concretament al cromosoma X, ja que
el text de l’activitat fa referència a les característiques de l’herència lligada al sexe. Quan
una dona no manifesta la malaltia, però pot transmetre el gen mutat és perquè es tracta
d’una malaltia lligada al sexe de caràcter recessiu en què la presència d’un sol
cromosoma X amb la mutació no produeix que la dona estigui afectada per la malaltia. En
canvi, els homes que no la manifesten no la poden transmetre perquè només tenen un
cromosoma X i aquest no conté el gen mutat, ja que sinó manifestarien la malaltia.

Com que el pare de la Teresa té la síndrome d’Alport (X AY), aquest li ha transmès l’únic
cromosoma X que té, el qual conté el gen COL4A5 amb la mutació que causa aquesta
síndrome (XA). Però la Teresa és sana perquè la seva mare li ha transmès un al·lel sense
la mutació (X+). Sabem que la mare de la Teresa té un cromosoma X sense l’alteració
perquè és sana, però no sabem el genotip de l’altre al·lel (X +X).
D’altra banda, en Pere té un cromosoma X amb el gen COL4A5 sense la mutació perquè
és un individu sa (X+Y). Igual que la mare de la Teresa, la mare d’en Pere té un
cromosoma X sense alteracions, però de l’altre no podem saber el genotip.
Per tant, la probabilitat de tenir una filla amb la síndrome d’Alport és del 0%, ja que en
Pere sempre transmetrà un al·lel sense la mutació a les seves descendents femenines. Hi
haurà un 50% de probabilitats que una filla sigui portadora d’un al·lel amb la mutació en el
gen, però en cap cas n’estarà afectada.
La probabilitat que tinguin un fill amb la síndrome d’Alport és del 50%. En Pere sempre
transmetrà el cromosoma Y als seus descendents mascles, de manera que segons quin
cromosoma transmeti la Teresa, el fill podrà estar-ne afectat o no.
Unitat 8
Qui som? D’on venim? L’ARGUMENT DEL RELLOTGER
Pàg. 209

1
Resposta oberta. En la resposta que elaborin els alumnes han d’esmentar el paral·lelisme
que fa W. Paley en relació amb la complexitat que té un rellotge, que ens fa suposar que
l’ha d’haver creat algun ésser intel·ligent, i la complexitat dels éssers vius, que, segons
ell, ens ha de fer pensar en l’existència d’un creador.

2
Els éssers vius es reprodueixen; els rellotges i, en general, les màquines no ho poden fer.
Els organismes vius procedeixen de la reproducció d’organismes vius anteriors. A més, la
reproducció, unida a la presència d’informació genètica que pot variar, permet l’evolució.

3
Tots dos argumenten que els éssers vius presenten signes d’haver estat dissenyats, és a
dir, creats, però l’argument del disseny intel·ligent defuig fer referència explícita a Déu per
evitar problemes legals.

4
Les malformacions dels éssers vius, les malalties congènites, els òrgans vestigials, els
receptors retinals dirigits cap a l’interior de l’ull i tapats pels axons nerviosos, etc.
Aquestes imperfeccions afecten negativament l’argument del rellotger i el disseny
intel·ligent perquè, si el nostre cos hagués estat dissenyat per un creador intel·ligent, no
tindria sentit haver-lo creat amb imperfeccions que no faria ni un enginyer novell. Una
natura dissenyada per un ésser superior hauria de ser més harmònica i perfecta.

PER QUÈ LES AUS AQUÀTIQUES TENEN MEMBRANA INTERDIGITAL A LES

POTES, SEGONS LAMARCK?
Pàg. 211

1
Segons Lamarck, el canvi en l’ambient (de terrestre a aquàtic) provoca un canvi de
necessitats d’aquests animals que genera una modificació en els seus costums (de
caminar a nedar). Aquest fet provoca el desenvolupament de la membrana interdigital (la
funció crea l’òrgan), que és un caràcter adquirit heretable. D’aquesta manera, els
descendents d’aquests ànecs primitius tindran ja membrana interdigital i, per tant,
l’espècie haurà evolucionat.

2
No, no hi ha cap mecanisme coherent amb els coneixements biològics actuals que pugui
explicar l’aparició de nous òrgans com a conseqüència de la necessitat. A més, aquest fet
no s’ha pogut observar, ni demostrar, experimentalment. Passa el mateix amb l’herència
dels caràcters que els individus adquireixen al llarg de la vida: mai no s’ha pogut
demostrar que siguin heretables.

3
Aquestes membranes segurament s’han originat per mutació. Probablement, en un
moment determinat de l’evolució, van aparèixer aus aquàtiques amb membranes
interdigitals que van ser afavorides per selecció natural, segurament per l’augment de la
superfície de propulsió. Aquestes aus amb membranes interdigitals tenien més facilitat en
el medi aquàtic i segurament es reproduïen i s’alimentaven millor, de manera que els
seus gens passaven a les generacions següents i així augmentava la freqüència gènica
de les aus que duien aquesta mutació.
En tot cas, i tenint en compte que l’alumnat encara no ha estudiat el darwinisme
detalladament, el que pretenem de moment no és que tothom respongui correctament,
sinó que els alumnes explicitin les idees i que puguem comprovar quin èxit ha tingut la
introducció del darwinisme en els contextos anteriors, com el de la resistència als
antibiòtics.

PER QUÈ LES AUS AQUÀTIQUES TENEN MEMBRANA INTERDIGITAL A LES

POTES, SEGONS DARWIN?
Pàg. 215

1
Segurament, entre els avantpassats de les aus aquàtiques hi havia una lleugera
diversificació en els dits de les potes. Les aus amb la membrana interdigital més
desenvolupada (al començament, de dimensions molt reduïdes) devien tenir avantatges
en el medi aquàtic, com ara poder nedar més ràpid i escapar més fàcilment dels
depredadors, per la qual cosa podien sobreviure més temps i produir més descendents,
que s’assemblaven a elles. Després de moltes generacions, la repetició d’aquest procés
va donar com a resultat aus aquàtiques amb membrana interdigital a les potes (adaptació
al medi).

2
Darwin fonamenta l’evolució en la variabilitat de la descendència i la selecció natural: els
que sobreviuen i es reprodueixen són els individus que presenten la millor combinació de
caràcters per fer front a l’ambient. Lamarck, en canvi, es basava en els efectes de l’ús i el
desús i en l’herència dels caràcters adquirits.

3
Sí, actualment el procés evolutiu es basa en els principis darwinistes de la variabilitat de
la descendència i de la selecció natural. Si les condicions ambientals són desfavorables,
s’estableix una lluita per la supervivència entre els individus, en la qual s’eliminen els
individus menys aptes i persisteixen els més adaptats. Aquests són els que es
reprodueixen i, per tant, els únics que transmeten els seus caràcters a la generació
següent. Els coneixements actuals sobre l’herència dels caràcters, la naturalesa del
material hereditari i els canvis que experimenta han concretat més alguns aspectes
d’aquesta explicació, la base conceptual de la qual continua sent igualment vàlida en
l’actualitat.

LA CINTURA PELVIANA DE LA MARSOPA

Pàg. 217

1
• Són unes estructures sense cap utilitat actualment, però que van tenir una funció
important en els avantpassats d’una espècie.
• Sí: són restes que indiquen una situació diferent en el passat, testimonis d’una
adaptació i una funció determinada en l’espècie ancestral.

2
Els ossos de la cintura pelviana de les marsopes i d’altres cetacis són homòlegs amb els
de la cintura d’altres tetràpodes; això permet deduir que provenen d’un antecessor comú
per a tots els tetràpodes que tenia un patró estructural ossi bàsic. A partir d’aquest patró
estructural comú i gràcies a la selecció natural, les espècies s’han diversificat segons el
medi on viuen. Concretament, en el cas dels cetacis, l’existència d’aquests òrgans
vestigials ens demostra que els seus avantpassats eren mamífers terrestres, ja que
tenien extremitats posteriors, les quals s’articulaven a la columna vertebral mitjançant la
cintura pelviana, ara convertida en un òrgan vestigial.

3
Quan els paleontòlegs van descobrir les primeres restes de Basilosaurus, van pensar que
havien trobat un gran rèptil marí ja extingit que van batejar amb el nom de Basilosaurus
(ʻllangardaix reiʼ). Estudis posteriors van demostrar que es tractava d’una espècie
primitiva de balena. Ja feia temps que els científics havien formulat la hipòtesi que els
cetacis (grup de mamífers al qual pertanyen dofins i balenes) procedien de primitius
animals terrestres, i aquesta era una evidència molt important d’aquest fet. Els
Basilosaurus van ser uns cetacis primitius que habitaven en aigües costaneres, tenien el
cos molt allargat i conservaven encara extremitats posteriors vestigials. S’han trobat
restes fòssils d’aquests animals als Estats Units, Egipte i el Pakistan. La datació
d’aquestes restes oscil·la entre els 36 milions i els 55 milions d’anys d’antiguitat.

BISTON BETULARIA: UN EXEMPLE DE PROCÉS EVOLUTIU?

Pàg. 221

450
400
Nombre de papallones

350
300
250
200
150
100
50
0
Alliberades Recapturades Alliberades Recapturades
Dorset Birmingham

Normals Melàniques

2
No, la presència o l’absència de líquens no influeix en l’aparició de formes melàniques,
perquè aquest caràcter depèn d’un canvi en el DNA de les papallones, és a dir, d’una
mutació que s’havia produït anteriorment, ja que en les dues localitats hi ha papallones
dels dos tipus. La presència o l’absència de líquens influeix en la supervivència posterior
o mort de les papallones i, per tant, en la seva abundància. Quan no hi ha líquens (zones
industrials), l’escorça dels arbres està enfosquida pel sutge i les papallones melàniques
passen desapercebudes pels depredadors i, per tant, es veuen afavorides i són més
abundants.

3
En zones en què no hi ha contaminació, com a Dorset, l’escorça dels arbres està plena
de líquens i les papallones normals queden camuflades i passen més desapercebudes
pels depredadors que no pas les melàniques, que, com que són fosques, es veuen millor.
Això fa que siguin depredades més papallones melàniques, ja que les normals, a causa
del camuflatge, estan més adaptades al medi. Aquesta millor adaptació al medi afavoreix
que les papallones normals sobrevisquin i donin més descendents, i que la seva
proporció en la població augmenti. En aquest context, doncs, la selecció natural afavoreix
les papallones no melàniques i actua en contra de les melàniques.
En zones en què hi ha contaminació, com a Birmingham, l’escorça dels arbres no té
líquens i està enfosquida pel sutge; això permet que les papallones melàniques passin
més desapercebudes que no pas les normals, que, com que són més clares, es veuen
millor. Això fa que les papallones normals siguin més fàcils de depredar que les
melàniques, que queden camuflades. Aquesta millor adaptació al medi afavoreix que es
reprodueixin més papallones melàniques i la seva proporció en la població augmenta. En
aquest context, doncs, la selecció natural afavoreix les papallones melàniques i actua en
contra de les no melàniques.

4
Les poblacions de la papallona Biston betularia tenen variabilitat en els seus caràcters
com a conseqüència de mutacions que es produeixen a l’atzar i dels processos lligats a la
reproducció sexual. Dins d’aquesta variabilitat trobem dues formes diferents de coloració
del cos: la melànica (fosca) i la normal o salvatge (clara).
Segons l’entorn, la selecció natural, bàsicament generada per la depredació que causen
els ocells, afavoreix la forma (melànica o normal) que passi desapercebuda més fàcilment
mentre descansa sobre l’escorça dels arbres. Així, a les zones sense contaminació on hi
ha molts líquens sobre les escorces, les formes clares o normals es confonen amb
facilitat i la selecció natural les afavoreix, mentre que les melàniques són depredades
intensament. Per això, la majoria de la població és de la forma normal, mentre que de la
melànica gairebé no se’n troba perquè és capturada pels ocells amb molta facilitat.

5
Sí: com més variabilitat hi ha, més augmenta la probabilitat que hi hagi individus ben
adaptats a les condicions ambientals de cada moment, ja que aquestes condicions poden
experimentar canvis al llarg del temps; per tant, la possibilitat de supervivència de
l’espècie és més alta.

LES FREQÜÈNCIES GÈNIQUES I GENOTÍPIQUES A BISTON BETULARIA

Pàg. 222

1
Freqüències genotípiques:
Birmingham DD Dd dd
Població inicial 0,25 0,50 0,25
Població final 0,34 0,47 0,19
Dorset DD Dd dd
Població inicial 0,25 0,50 0,25
Població final 0,15 0,40 0,45

2
Freqüències gèniques:
Birmingham
F(D)
Població inicial F(D) = p = (100 x 2 + 200) = 0,50
800
Població final F(D) = p = (86 x 2 + 121) = 0,58
508
F(d)
Població inicial F(d) = q = (100 x 2 + 200) = 0,50
800
Població final F(d) = q = (47 x 2 + 121) = 0,42
508
 Dorset
F(D)
Població inicial F(D) = p = (100 x 2 + 200) = 0,50
800
Població final F(D) = p = (29 x 2 + 81) = 0,35
400
F(d)
Població inicial F(d) = q = (100 x 2 + 200) = 0,50
800
Població final F(d) = q = (90 x 2 + 81) = 0,65
400

Birmingham: la freqüència gènica de D augmenta en la població final respecte de la

població inicial; això indica que els individus que porten aquest al·lel D estan afavorits per
la selecció natural i sobreviuen més. La freqüència gènica de d disminueix en la població
final respecte de la inicial; aquest fet indica que almenys alguns individus portadors
d’aquest al·lel estan menys afavorits per la selecció natural. En aquest cas, només són
els individus de fenotip normal (no melànic) els afectats per la selecció natural en contra.

Dorset: passa el contrari del que passa en la població de Birmingham, la freqüència

gènica de D disminueix en la població final respecte de la inicial, la qual cosa indica que
almenys alguns dels individus portadors d’aquest al·lel estan menys afavorits que alguns
portadors de l’al·lel d, que augmenta en la població final respecte de la inicial. També en
aquest cas, només són els individus de fenotip normal (no melànic) els afavorits per la
selecció natural.

3
Birmingham Melànic Clar
Població inicial 0,75 0,25
Població final 0,81 0,19
Dorset Melànic Clar
Població inicial 0,75 0,25
Població final 0,55 0,45

A la localitat de Birmingham, on la contaminació fa que no hi hagi líquens als arbres, les

papallones melàniques estan més ben adaptades i sobreviuen millor, ja que queden més
camuflades i passen més desapercebudes que no pas les clares. A la localitat de Dorset,
la situació s’inverteix: augmenta la freqüència de papallones clares en la població final
respecte de la inicial, ja que en aquesta població la manca de contaminació fa que els
arbres estiguin coberts d’una capa de líquens que afavoreix les papallones clares, que
queden camuflades i passen més desapercebudes.

4
Altres factors que podrien fer variar les freqüències gèniques serien les mutacions, les
migracions, la deriva genètica i la manca de panmixi.
Les mutacions són canvis inesperats i a l’atzar en la informació genètica. A partir d’un gen,
apareixen altres al·lels i és la selecció natural la que tan sols permet sobreviure als
portadors de mutacions beneficioses. Així, les freqüències gèniques poden canviar en el
moment que apareguin un o més al·lels més beneficiosos que els actuals.
Les migracions impliquen l’arribada d’individus d’altres poblacions o la marxa dels seus
individus. Això implica que el fons gènic d’una població pugui variar pel flux gènic, és a dir,
per l’aportació o la pèrdua d’al·lels. El flux gènic fa que es redueixin les diferències entre
poblacions, a causa de l’intercanvi d’al·lels.
 La manca de panmixi pot fer que els diferents fenotips no tinguin la mateixa probabilitat
de reproduir-se per mecanismes de selecció sexual entre els individus. Aquest fet pot
provocar canvis en les freqüències gèniques en les generacions següents.

CANVIS SOBTATS EN LES FREQÜÈNCIES GÈNIQUES

Pàg. 223

1 • Generació 1:
Flors vermelles: 5
F(Cv ) = (5 · 2 + 4) : 20 = 0,7
Flors roses: 4
F(CB) = (1 · 2 + 4) : 20 = 0,3
Flors blanques: 1

• Generació 2:
Flors vermelles: 3
F(Cv ) = (3 · 2 + 4) : 20 = 0,5
Flors roses: 4
F(CB) = (3 · 2 + 4) : 20 = 0,5
Flors blanques: 3

• Generació 3:
Flors vermelles: 10
F(Cv) = (10 · 2 + 0) : 20 = 1
Flors roses: 0
F(CB) = (0 · 2 + 0) : 20 = 0
Flors blanques: 0

1,0
Freqüències gèniques

0,8

0,6

0,4

0,2

0,0
1 2 3
Generació
F(CV ) F(CB )

2
Sí. Aquests canvis són deguts a la deriva genètica. Com que es tracta d’una població
molt petita de plantes, l’atzar ha fet que els cinc individus que s’han reproduït no fossin
representatius de la població inicial, ja que les proporcions dels genotips en la població i
en el conjunt dels individus que s’han reproduït són força diferents.
Altres factors que poden alterar les freqüències gèniques són els següents:
• La mutació.
• Les migracions.
• La selecció natural.
• La manca de panmixi.
3
• Generació 3:
Flors vermelles: 0
F(Cv ) = (0 · 2 + 0) : 20 = 0
Flors roses: 0
F(CB) = (10 · 2 + 0) : 20 = 1
Flors blanques: 10
Si les dues plantes que es reprodueixen a la generació 2 tenen flors blanques, tota la
descendència serà de flors blanques, a diferència del cas anterior, en què tota la
descendència era de flors de color vermell.
En aquest cas, novament en el context d’una població molt petita (deu individus), l’efecte
de l’atzar ha provocat que els individus de la població reproductora tinguessin les flors de
color blanc, i això ha fet canviar significativament les freqüències gèniques. Tant en
aquest cas com en l’altre, s’ha produït la fixació d’un al·lel, ja que la totalitat de la població
resultant són homozigots per a aquest al·lel. La seva freqüència gènica ha assolit el valor
màxim possible, que és 1.

LES SARGANTANES A LES ILLES BALEARS

Pàg. 225

1
Es podria demostrar que aquestes poblacions són diferents encreuant dos individus que
pertanyessin, respectivament, a la població de cada illot: si no aconseguíssim obtenir una
descendència fèrtil, podríem suposar que es tracta d’espècies diferents.

2
Hi ha una espècie, Podarcis muralis, amb una certa variabilitat intraespecífica pel que
fa a la mida, el color i els dibuixos de la pell. Quan les illes queden aïllades, hi ha una
barrera geogràfica que impedeix que es continuïn reproduint entre si. A cada illa, les
mutacions que es van produint poden incrementar aquesta variabilitat i les
característiques són seleccionades segons si són adequades o no a l’ambient (aliment,
depredadors, variables ambientals...) propi de cada illa. Els individus que tenen unes
característiques òptimes per a l’illa on es troben, es poden reproduir de manera
avantatjosa davant dels que no les tenen, és a dir, es produeix una selecció natural. En
el moment en què ja no es poden reproduir entre si i donar una descendència fèrtil, seran
espècies diferents.

3
Actualment, habiten espècies diferents a cadascuna de les illes Balears. Per tant, si una
sargantana de Mallorca arribés a Menorca, no es podria reproduir amb les altres
sargantanes de l’illa perquè tot i ser del mateix gènere són espècies diferents i hi ha
algun mecanisme d’aïllament reproductiu que impedeix l’existència de descendents fèrtils.

UNA BÈSTIA AMB CINC GENOMES

Pàg. 226

1
Perquè Mixotricha és una espècie que viu en simbiosi a l’interior del tub digestiu dels
tèrmits i, alhora, dins seu manté diverses espècies de bacteris també en simbiosi.

2
L’adquisició de genomes en vida pels éssers vius podria explicar l’herència dels caràcters
adquirits, ja que, si els caràcters adquirits provenen de l’adquisició de genomes o conjunt
de genomes, aleshores sí que es pot dir que són heretables i poden passar a les
generacions següents.
L. Margulis defensa el principi lamarckià de l’herència dels caràcters adquirits, però
considera que el que s’hereta no és el caràcter, sinó els genomes adquirits en vida pels
éssers vius.

ELS GENS HOX EN INVERTEBRATS

Pàg. 227

1
Segons la imatge, l’artèmia té moltes més extremitats que la llagosta perquè té més
segments toràcics, en els quals s’expressen els gens Hox que donen lloc a les
extremitats.

2
Els gens Hox implicats en la formació de potes s’expressen en tot el cos en
l’escolopendra, mentre que no tenen expressió en el cuc nematode, ja que aquest últim
no té potes.

3
Suposem un avantpassat dels nematodes que era un invertebrat amb potes. Una mutació
en els gens Hox, responsables de la formació de les extremitats, va causar la pèrdua de
les extremitats i, per consegüent, l’aparició d’un nou organisme sense extremitats (cuc
nematode). Per la persistència en el temps d’aquests organismes, necessàriament s’ha
de suposar que va actuar la selecció natural de manera que va afavorir aquests
organismes i els va permetre la seva supervivència i reproducció. Alguns possibles
mecanismes de la selecció natural poden ser els avantatges de la simplificació, nous
nínxols ecològics, etc.

4
Sí: el fet de trobar els mateixos gens en espècies molt diverses és una evidència de
l’evolució, ja que ens indica que unes espècies provenen d’un avantpassat comú del qual
els han heretat.

COM CAMINAVEN ELS AUSTRALOPITECS?

Pàg. 229

1
La posició i l’orientació del foramen magnum. En els australopitecs, el foramen magnum
es troba a la base del crani i paral·lel a terra, de manera que el crani es pot assentar
verticalment, fet que els permetria caminar sobre dues cames.

2
Altres regions de l’esquelet que poden haver permès confirmar el que indiquen els cranis
són la curvatura de la columna vertebral, la forma de la pelvis, els genolls i els peus.

3
El fet de trobar restes d’homínids, com la Lucy, que van viure fa uns 3,2 milions d’anys,
que presentaven signes de bipedisme (l’articulació del genoll és semblant al genoll dels
humans), però amb una capacitat cranial molt semblant a la d’un ximpanzé (450 cm3),
ens fa pensar que el bipedisme va ser anterior al desenvolupament d’un cervell molt gran.
UTILITZEM EL RELLOTGE MOLECULAR
Pàg. 231

1
Perquè el ritme de mutació ha estat constant i es tracta de mutacions que no han estat
greument afectades per la selecció natural.

2
Segons la gràfica, 120 milions d’anys.

3
Aproximadament, uns 40 nucleòtids.

4
No són totalment exactes, ja que els càlculs del rellotge molecular estan fets sobre un
conjunt de supòsits, com el ritme de mutació constant i d’altres, que, encara que molt
aproximats, potser no són del tot encertats.

ARGUMENTS DE DARWIN
Pàg. 234

1
• Paràgraf A: la variabilitat intraespecífica.
• Paràgraf B: la lluita per l’existència.
• Paràgraf C: l’elevat potencial de reproducció.

2
Els bacteris (i altres éssers vius) tenen un potencial elevat de reproducció, de manera que
ben aviat no hi ha prou recursos al medi perquè puguin sobreviure tots o perquè es
puguin continuar reproduint. A més, hi ha factors al medi, com l’antibiòtic estreptomicina,
que poden provocar la mort dels bacteris. Com que entre els bacteris hi ha una variabilitat
intraespecífica (diversitat genètica), que és heretable, els que estan més ben adaptats al
medi (com els resistents a l’estreptomicina) tenen més probabilitats de sobreviure i de
deixar descendents. Això fa que la població acabi estant formada pels descendents dels
individus més ben adaptats, amb la qual cosa la resistència a l’estreptomicina (com
qualsevol altra característica adaptativa) acaba predominant.

UNA RECERCA VIRTUAL

Pàg. 234

1
Lʼal·lel A, que produeix el fenotip color marró, i lʼal·lel a, que produeix el fenotip color
blanc.

2
En un ambient argilós, el més adaptatiu serà l’al·lel A, i en un ambient nevat, l’al·lel a.

3
Un al·lel adaptatiu, és fixat més ràpidament per la selecció natural quan és dominant o
quan és recessiu?
4
Es poden fer unes quantes hipòtesis, algunes de les quals poden ser les següents:
• Potser l’al·lel més adaptatiu és fixat més ràpidament per la selecció natural quan és
dominant.
• Potser l’al·lel més adaptatiu és fixat més ràpidament per la selecció natural quan és
recessiu.
• Potser el fet de ser dominant o recessiu no influeix en la velocitat a què és fixat un al·lel
adaptatiu.

5
• Variable independent: tipus d’al·lel més adaptatiu, dominant o recessiu.
• Variable dependent: velocitat a què l’al·lel és fixat per la selecció natural.

6
Agafarem dues poblacions de conills d’uns quaranta individus cada una, d’edats molt
similars, en què el nombre d’individus mascles i femelles és aproximadament del 50 %, i
el nombre d’individus blancs i marrons també es manté en aquesta proporció. Posarem
aquestes poblacions en dos tipus de terreny diferents: una, en un terreny argilós, i l’altra,
en un terreny nevat, però amb les mateixes condicions ambientals i la mateixa quantitat
d’aliment; observarem durant algunes generacions com varia la freqüència gènica fins
que un dels al·lels es fixi (tingui una freqüència gènica igual a 1). Anotarem el nombre de
generacions que s’ha tardat a arribar a aquesta situació.
Aquest mateix experiment s’ha de repetir diverses vegades (almenys tres) per assegurar-
nos que els resultats obtinguts són vàlids.
Finalment, compararem els resultats i n’obtindrem conclusions.

7
En la població de conills del terreny argilós, l’al·lel A, que produeix el fenotip més adaptat
(marró), ha tardat moltes més generacions a obtenir la freqüència gènica dʼ1 que l’al·lel a
de la població de conills que era al terreny nevat.

8
Segons aquests resultats, l’al·lel més adaptatiu és fixat més ràpidament per la selecció
natural quan és recessiu.

POMES, FRUITS D’ARBUSTOS ESPINOSOS I SUBPOBLACIONS DE MOSQUES

Pàg. 234

1
Inicialment sí, perquè no s’encreuen. Però per comprovar-ho caldria intentar encreuar les
mosques que tenen com a hàbitat els fruits dels arbustos autòctons d’Amèrica amb les
mosques que tenen com a hàbitat els pomers procedents d’Europa. El fet que hi hagi
descendència fèrtil indicarà que són de la mateixa espècie, però si no hi ha descendència,
o bé la descendència no és fèrtil, hi haurà hagut un procés d’especiació.

2
Especiació simpàtrica, ja que es van originar a partir de poblacions que coincidien en un
mateix espai geogràfic.

3
Aïllament estacional: els pomers maduren unes setmanes abans que els arbustos
espinosos. Probablement també hi ha aïllament ecològic, ja que els individus viuen en
espais diferents del mateix territori (les àrees ocupades per arbustos espinosos i els
camps de pomers) i difícilment es troben.
EVOLUCIÓ D’OCELLS NO VOLADORS
Pàg. 235

1
En general, la diferència més visible és la mida, ja que el kiwi és el més petit comparat
amb la resta d’ocells no voladors. Mentre que aquest últim és de la mida aproximada
d’una gallina, els altres poden arribar als 2 m; a més, té un bec més estret i allargat que
els altres.
Si comparem la resta d’ocells no voladors, l’estruç i el nyandú són els més similars, ja que
tenen el coll i les potes més llargs que la resta, seguits per l’emú. Clarament, el casuari té
les potes i el coll més curts que aquests tres.
D’altra banda, el nyandú i l’emú tenen plomes que els cobreixen gairebé tot el coll,
mentre que l’estruç té tot el coll descobert.
Finalment, cal esmentar el plomatge, ja que cada un té uns colors diferents: l’estruç
mascle és blanc i negre, i la femella, de color marró; el nyandú és grisós; el kiwi és marró
fosc; el casuari és negre amb el coll blau i uns distintius penjolls vermells, i l’emú és
marró més clar.

estruç nyandú kiwi

emú
casuari

2
a) No podríem trobar fòssils d’aquesta espècie a l’Àfrica perquè, quan es va originar, el
continent africà i l’Amèrica del Sud ja s’havien separat d’Oceania, com indica el fet que
l’estruç (africà) i el nyandú (sud-americà) no tenen un avantpassat comú proper amb la
resta d’aus no voladores des de fa més de 70 milions d’anys.
b) La separació de continents afavoreix l’aparició de noves espècies, ja que, com que les
poblacions d’una mateixa espècie queden separades geogràficament durant molt temps,
les mutacions que hi poden aparèixer, la pressió selectiva del medi i els mecanismes
prezigòtics i postzigòtics que patiran en un continent i en l’altre seran diferents. Un
exemple d’això seria per aïllament etològic (pautes de reproducció), aïllament sexual
(evita la còpula o la fecundació), aïllament genètic (esterilitat dels híbrids), etc. Pot arribar
el punt en què si tornéssim a posar junts els individus de les dues poblacions ja no es
podrien reproduir i, per tant, pertanyerien a espècies diferents.
3
Les ales d’aquestes aus no són homòlogues amb les dels insectes sinó anàlogues, ja que
no tenen un avantpassat comú proper. La similitud de la forma és només externa (ja que
fan una mateixa funció –com a mínim l’avantpassat, ja que aquestes aus no volen–),
mentre que l’estructura interna i l’origen embriològic el tenen diferent.

4
Malgrat que tots són ocells, comparteixen la característica de ser no voladors, ja que
procedeixen d’un avantpassat comú que tampoc podia volar. Les diferències entre ells es
poden explicar degut a l’adaptació de cada espècie a la selecció natural de la regió on
habita. Per exemple, l’estruç és l’ocell no volador amb menys plomes a la zona del coll,
fet que es podria explicar perquè viu en un hàbitat més càlid que la resta, ja que és
originari d’Àfrica.

5
Pot ser que en l’ambient on vivia l’avantpassat dels moes no resultés avantatjós tenir ales
grans. La selecció natural, per tant, no va afavorir que es reproduïssin els individus que,
dins de la variabilitat inicial, tinguessin les ales grans, sinó que, en aquest cas, es
reproduïen més els individus amb les ales petites. Segurament s’alimentaven de llavors o
d’insectes del sòl i la presència d’ales grans devia suposar algun tipus de desavantatge.

PRESENTEM EN PAU EN SOCIETAT

Pàg. 235

A les exposicions orals que els grups d’alumnes facin, com a síntesi d’aquesta unitat, els
continguts bàsics que haurien d’explicar de cadascuna de les preguntes plantejades a
l’activitat final són els següents:

1
El fòssil que se suposa que els alumnes presenten a un simposi sobre els orígens de la
humanitat correspon a un homínid trobat durant els treballs d’ampliació d’un abocador als
Hostalets de Pierola.

2
La seva importància principal rau en el fet que molt probablement es tracta d’un dels
darrers avantpassats comuns a la branca evolutiva que va donar lloc a les diferents
espècies de grans simis actuals (goril·la, orangutan i ximpanzé) i a la branca evolutiva en
la qual es troben les diferents espècies d’humans (primitius i actuals).

3
Probablement és un avantpassat nostre en el sentit expressat a la resposta anterior, és a
dir, és una espècie situada just a la base de l’arbre evolutiu dels homínids.

4
Des dels primers homínids fins a l’espècie humana moderna, els principals canvis
anatòmics han estat els següents:
• Postura erecta (bipedisme): implica canvis en les articulacions de les extremitats amb la
columna vertebral (cintures pelviana i escapular), en la mateixa columna vertebral i en la
posició del foramen magnum.
• Mà prènsil: és una adaptació que permet la manipulació d’objectes.
• Llenguatge articulat.
• Cefalització: augment progressiu del volum cranial i de la mida de l’encèfal.
5
Un creacionista afirmaria que aquests canvis no s’han produït; senzillament, les espècies
van ser creades per un ésser superior tal com les coneixem.
Lamarck hauria afirmat que els canvis en l’entorn dels homínids van generar canvis en els
seus costums (caminar drets, agafar coses amb les mans, etc.), els quals van causar
modificacions en l’estructura i l’aspecte dels òrgans implicats, per utilitzar-los
continuadament amb determinades finalitats. Aquests canvis en caràcters adquirits al
llarg de la vida dels individus eren heretables, de manera que les generacions següents
ja els tenien i, mitjançant aquest procés, les espècies anaven canviant.
Darwin, en canvi, afirmaria que les poblacions d’homínids primitius posseïen variabilitat
en els seus caràcters. Aquells que tenien les característiques més adequades per
sobreviure (una postura més erecta, per exemple) eren afavorits per la selecció natural,
mentre que els altres eren eliminats. D’aquesta manera, les espècies anaven canviant
amb el temps.

6
El procés evolutiu dels homínids es podria explicar actualment de la manera següent: les
poblacions d’homínids primitius tenien una variabilitat de caràcters fruit de la seva
variabilitat genètica, originada per mutacions a l’atzar i pels processos lligats a la
reproducció sexual. La selecció natural va afavorir aquells individus amb caràcters amb
més valor adaptatiu a les condicions ambientals. Aquest procés generava canvis en les
freqüències gèniques de diferents al·lels, els quals eren els responsables dels canvis en
les poblacions.

7
L’evolució dels éssers vius està condicionada pels factors següents: la mutació, la
selecció natural, les migracions entre les diverses poblacions, la manca de panmixi i la
deriva genètica.

8
Les evidències actuals de l’evolució són de diversos tipus: paleontològiques,
anatòmiques, embriològiques, biogeogràfiques, moleculars i fruit de la selecció artificial.

9
Espècie Mida Capacitat Període en què Característiques
craniana va viure destacables
3
Australopithecus d’1,05 a 1,35 m 450 cm de 4 a 2,9 milions Postura bípeda.
afarensis d’alçada d’anys enrere Preferentment
de 30 a 45 kg vegetarians.
de pes
Australopithecus d’1,05 a 1,38 m de 400 a 550 de 3 a 2,5 milions Postura bípeda.
3
africanus d’alçada cm d’anys enrere Preferentment
vegetarians. Gran
dimorfisme sexual.
3
Homo habilis d’1,40 a 1,45 m 700 cm de 2,5 a 1,3 Primera indústria
d’alçada milions d’anys lítica. Primera
enrere espècie amb dieta
omnívora.
Homo ergaster d’1,70 a 1,80 m de 800 a 900 d’1,8 a 1,4 milions Indústria lítica. Ús i
3
d’alçada cm d’anys enrere control del foc.
Homo erectus d’1,60 a 1,70 m de 800 a 1 d’1,8 a 0,3 milions S’origina i
3
d’alçada 000 cm d’anys enrere expandeix per
l’Àsia.
3
Homo floresiensis 1 m d’alçada 380 cm de 95 000 a 13 Exclusiu de l’illa de
000 anys enrere Flores (Indonèsia).
Ús i control del foc
i indústries lítiques
 semblants a les
dels primers
humans moderns.
Homo antecessor No s’ha pogut 1 000-1 100 d’1,2 a 0,8 milions Indústria lítica.
3
estimar a partir cm d’anys enrere
de les restes
trobades.
3
Homo d’1,60 a 1,70 m 1 500 cm de 230 000 a 28 Indústria lítica. Ús i
neanderthalensis d’alçada 000 anys enrere control del foc.
3
Homo sapiens d’1,60 a 1,70 m 1 400 cm de 150 000 anys És l’espècie
d’alçada enrere fins avui d’humans
moderns.

10
La nostra espècie es va originar a l’Àfrica fa 150 000 anys i, posteriorment i de manera
progressiva, va colonitzar la resta de continents. Les seves característiques específiques
són aquestes:
• El crani molt desenvolupat i de forma més o menys arrodonida, i la presència de mentó
a la mandíbula inferior.
• Una gran capacitat d’evolució de les cultures humanes, que ha permès que la nostra
espècie s’independitzés del medi progressivament.
• Un desenvolupament tecnològic progressiu i extraordinari.