EVOLUCIÓ DEL LLATÍ CAP A LES

LLENGÜES ROMÀNIQUES

CAPÍTOL 2
ELS CANVIS SINTÀCTICS,
LÈXICS I SEMÀNTICS
CANVIS SINTÀCTICS
DEGRADACIÓ DE LA DECLINACIÓ NOMINAL

1. Extensió de l’ús de les preposicions

 Al llarg de la seua historia com a llengua indoeuropea, el llatí havia tingut la tendència a
desenvolupar partícules que podien ser tant preposicions com preverbis per a ajustar millor el
sentit dels verbs i dels seus complements:
 ire domum ‘anar a casa’  adire ad domum ‘dirigirse cap a casa’

 En el llatí vulgar d’època tardana les preposicions van generalitzar-se per expressar les
funcions sintàctiques.
 A més, l’ús simultani d’una preposició (portadora d’un sentit relativament precís) i d’un cas (cada vegada amb
un sentit més difuminat a mesura que es reduïa el seu nombre) propiciava la supressió final de la marca casual,
ja desproveïda de significació per la presència de la preposició.
 CANVIS SINTÀCTICS
DEGRADACIÓ DE LA DECLINACIÓ NOMINAL

2. Reducció del nombre de 3. Neutralitzacions entre casos de la declinació

declinacions  Emmudiment de la –m final de l’acusatiu 
 n.s. rosa = ac. s. rosa(m)
 La 4D es confon amb la 2D:
 ac.s. principe(m) = ab. s. principe
 L’analogia formal de manus ‘mà’ (4D) i de
dominus ‘amo’ (2D) comportà el pas dels
noms de la 4ªD. a la 2D.  Pèrdua de la sensibilitat a la quantitat vocàlica:
 La 5D s’integra en la 1D:  n.s. rosă >rosa = ab.s. rosā >rosa
 Els noms, poc nombrosos de la 5D, passen
a la 1D
 Obertura de la vocal final en paraules de la 2D i 4D
 en lloc de facies, hom diu facia
 Aquests canvis fonètics impedeixen distingir casos entre sí:
 en lloc de materies, materia
 n.s. rosă = ac. s. rosa[m] = ab. s. rosā
 De vegades mots de la 3D passen a la  ac. s. muru[m] > muro = muro (ab.s.)
1D (potestas > potesta).
CANVIS SINTÀCTICS
DEGRADACIÓ DE LA DECLINACIÓ NOMINAL
ELIMINACIÓ DELS CASOS

1. Eliminació del vocatiu 2. Eliminació del datiu

 El vocatiu en llatí clàssic només té una forma pròpia per a  El sentit de datiu com a marca de la persona
la declinació temàtica (2ªD.) en singular:
 (nom.) amicus / amice (voc.)
interessada en l’acció el col·locava molt a
prop del sentit del complement en acusatiu
 La llengua vulgar prescindia d’utilitzar-lo.
+ad:
 Als murs de Pompeia es pot llegir: «amicus, vale!» ‘Salut,
amic!’  Dabo hunc hominem carnefici
 Plaute oblida posar en vocatiu l’apel·lació d’un enamorat:  Dabo hunc hominem ad carneficem
«oculus!» ‘ullet meu!’.
 L’analogia amb la resta va fer desaparèixer el vocatiu de  La construcció preposicional va substituint
la 2D. progressivament el datiu:
 El català oriental assenyala el vocatiu pel procediment  La difusió de noms hebreus (indeclinables)
d’eliminar l’article personal:
 «En Joan i la Maria han vingut avui», front als vocatius «Joan,
accentua la tendència:
Maria, vingueu».  Dixit ad Ioseph
CANVIS SINTÀCTICS
DEGRADACIÓ DE LA DECLINACIÓ NOMINAL
ELIMINACIÓ DELS CASOS
3. Eliminació del genitiu
 El genitiu en el seu ús partitiu
concorria en època clàssica amb la
construcció de +ablatiu:
 dimidium horti ‘meitat de l’hort’
 dimidium de horto ‘meitat de l’hort’
 A partir d’aquest sentit, la construcció
de + ablatiu va substituir el genitiu en
altres sentits no partitius:
 parietes de cellula
 venditio de villa
4. Eliminació de l’ablatiu
 L’acusatiu i l’ablatiu es neutralitzen en llatí vulgar tardà a partir
d’una sèrie de fets fonètics i sintàctics:
 pèrdua de la sensibilitat a la quantitat vocàlica
 síncopa de la –m final de l’acusatiu
 obertura de la –u en final de mot
 (ac. s.) fenestra[m] > fenestra = fenestra (ab. s.)
 (ac. s. )muru[m] > muro = muro (ab. s.)
 (ac. s.) ponte[m] > ponte = ponte (ab. s.)
 A partir del s. III augmenten les construccions preposicionals que
confonen acusatiu i ablatiu i estenen la confusió als plurals.
 El resultat final és l’eliminació de l’ablatiu i la seua substitució
per preposició + acusatiu per a tots els valors sintàctics excepte
subjecte i complement directe.
 FUNCIÓ LLATÍ LLATÍ VULGAR LLENGUA CANVIS SINTÀCTICS
SINTÀCTICA CLÀSSIC TARDÀ VULGAR
MEDIEVAL DEGRADACIÓ DE LA
SUBJECTE NOMINATIU NOMINATIU CAS SUBJECTE DECLINACIÓ NOMINAL
APEL·LACIÓ VOCATIU NOMINATIU CAS SUBJECTE ELIMINACIÓ DELS CASOS
C. DIRECTE ACUSATIU ACUSATIU CAS RÈGIM
•La declinació nominal llatina es degrada al
C. DEL NOM GENITIU DE + ABLATIU CAS RÈGIM llarg del temps, perquè els parlants confonen els
seus usos o no distingeixen entre ells
C. INDIRECTE DATIU AD + ACUSATIU CAS RÈGIM
(neutralització).
C. ABLATIU ABLATIU CAS RÈGIM
•La substitució de casos específics per
CIRCUMSTANCIAL
construccions preposicionals era una tendència
que existia ja en llatí clàssic.
•El llatí vulgar tardà va accentuar la tendència.
El llatí vulgar tardà va eliminar els casos genitiu i datiu, que van ser substituïts per
acusatiu i ablatiu amb preposicions. •Totes les llengües romàniques excepte el
romanès han eliminat la declinació nominal.
La posterior neutralització entre acusatiu i ablatiu va crear un cas general per a funcions • En l’àrea occidental el francès i l’occità van
mantenir el sistema cas subjecte-cas règim fins el
diferents a la del subjecte. s. XII aprox.

Aquest cas general s’anomena correntment CAS RÈGIM. •La llengua llatina medieval (escrita) va intentar
mantenir el sistema clàssic, amb interferències
La major part de les llengües romàniques van reduir el sistema eliminant el cas subjecte. del registre vulgar tardà.

Gairebé tots els substantius i adjectius catalans i castellans provenen de la forma que havia
pres el CAS RÈGIM durant l’Antiguitat tardana.
CANVIS SINTÀCTICS
TRANSFORMACIONS DEL SISTEMA VERBAL
 El sistema verbal del llatí clàssic va ser transformat profundament en les llengües romàniques:
 Conjugacions
 Les conjugacions del llatí clàssic es reorganitzen
 Veus
 La veu passiva pren formes perifràstiques (ser + participi) en tots els temps
 Modes
 Alguns modes verbals no personals desapareixen en les llengües romàniques
 Apareix el mode condicional a partir de perífrasis verbals
 Temps
 Els temps verbals derivats del tema de perfet són gairebé completament substituïts per formes perifràstiques
 Els temps verbals de futur són substituïts per formes derivades de construccions perifràstiques
CANVIS SINTÀCTICS
TRANSFORMACIONS DEL SISTEMA VERBAL
CONJUGACIONS
castellà llatí català  Les conjugacions llatines s’organitzaven a partir de les vocals
amar 1a amar temàtiques i els infinitius en cinc grups de diversa grandària.
amo, amáre  La primera conjugació llatina ha passat amb poques alteracions a les
-ā llengües romàniques.
haber 2a. haver  A més, s’ha engrandit amb nous verbs derivats dels temes de supí llatins
ver habeo, habére (participis): capio, cepi, captum > capturar.
veure  La segona conjugació llatina amb vocal temàtica llarga i tònica ha estat el
video,vidére
-ē model de pocs verbs catalans: haver, poder, valer, voler, valer i saber.
creer 3a. creure  La major part de verbs d’aquesta conjugació han passat al català sota el model la
credo, crédere tercera conjugació llatina.
-ø  La tercera conjugació llatina, amb síl·laba tònica sobre el lexema verbal en
infinitiu, ha estat el model per a la major part de verbs catalans en –re
yacer 3a. mixta jaure
iacio, iácere  En canvi, el castellà ha passat aquests verbs llatins al model en –er de la segona
-ĭ conjugació.
 La quarta conjugació llatina és el model dels verbs en –ir catalana i
sentir 4a. sentir castellana i ha incorporat també nombrosos verbs de la tercera conjugació
sentio, sentíre
llatina.
-ī
 lego, legere > llegir
 fugio, fugere > fugir
 CANVIS SINTÀCTICS
TRANSFORMACIONS DEL SISTEMA VERBAL
VEUS

 El llatí clàssic construïa la veu passiva amb dos
procediments diferents:
 Desinències personals especials en els temps del
tema de present:
 [present] amatur  som estimats
 [imperfet] amabatur  érem estimats
 Formes perifràstiques en els temps del tema de
perfet:
 [perfet] amatus est  vam ser estimats
 [plusq.] amatus erat  havíem estat estimats
 En el llatí vulgar apareixen ja des del segle I
formes de pretèrit perfet passiu amb el verb
auxiliar en pretèrit perfet:
 [pret. perf.] amatus est > amatus fuit
 [pret. plusq.] amatus erat > amatus fuerat
 Les noves formes del perfet provoquen una
reorganització analògica:
 [present] amatur > amatus est
 [imperfet] amabatur > amatus erat
 El sistema romànic de la veu passiva
s’organitza així: només formes perifràstiques
en les quals el temps de l’auxiliar ‘ser’
coincideix amb el temps que es vol formar.
CANVIS SINTÀCTICS
TRANSFORMACIONS DEL SISTEMA VERBAL
MODES

Modes verbals que

Modes verbals que desapareixen
apareixen
 Se simplifica el sistema d’infinitius  Una perífrasi verbal que del
 L’infinitiu perfet és substituït per una forma analògica (haver amat). llatí tardà es configura en les
 L’infinitiu futur desapareix. llengües romàniques com a
 Es redueix també el sistema de participis:
expressió de la possibilitat
futura: el mode
 El participi de perfet es manté (amatus, -a, -um > amat, amada).
condicional:
 Els participis de present i futur desapareixen en favor de
construccions de relatiu.  infinitiu + imperfet indicatiu
 Desapareixen el gerundiu (amandus, -a, -um) i el supí (amatum). d’habeo:
 cantare habebat > *cantare
 L’imperatiu perd el futur (amato, amatote) i conserva només el hebat > cantaria
present.
CANVIS SINTÀCTICS
TRANSFORMACIONS DEL SISTEMA VERBAL
TEMPS

Els temps de passat: pretèrit perfet

simple
 El sistema verbal llatí de tres temes (present-perfet-
supí) es reconfigura en les llengües romàniques:
 De l’antic tema de perfet llatí roman el pretèrit
perfet simple, que està en retrocés en català,
substituït per una forma perifràstica:
 amí/sentí  vaig amar /vaig sentir
 En castellà i portuguès aquest temps manté molt bona
salut i permet veure encara l’alternança llatina de
temes:
 hago/hice; pongo/puse, etc.
 L’italià i el francès l’usen només en contextos cultes i
literaris.
Els temps compostos del passat
 La resta de temps de passat es va
organitzar a partir d’una perífrasi verbal
que en llatí clàssic tenia valor d’acció
acabada: habere + participi
 lectum habeo  “tinc llegit” = he llegit
 La resta de temps compostos del passat es
van formar amb els diversos temps del
verb habere, sempre com a
desenvolupament de la mateixa perífrasi.
CANVIS SINTÀCTICS
TRANSFORMACIONS DE L’ORDRE DELS
MOTS
 L’ordre dels mots del llatí clàssic és diferent a l’ordre general en les llengües romàniques
 El llatí prefereix col·locar els complements darrere del nucli en un sintagma nominal:
 altum pontem <> pont alt
 Les terminacions de les declinacions permeten un ordre més lliure que en les llengües romàniques, i
també la disjunció (separació) dels elements del mateix sintagma:
 At medias inter caedes exsultat Amazon (Ae. 9. 648)  una amazona apareix enmig del carnatge
 El llatí prefereix l’ordre SOV és a dir, subjecte + objecte (complements) + verb
 Les llengües romàniques solen mostrar un ordre SVO, amb els complements darrere del verb.
 Consul magnum pontem aedificat  el cònsol construeix un gran pont
 El denominat ordre romànic es pot trencar per motius expressius:
 un gran pont construeix el cònsol  el primer element (CD) queda marcat com a més important
 CANVIS SINTÀCTICS
EVOLUCIÓ DE L’ÚS DELS DEMOSTRATIUS I
ANAFÒRICS
 La llengua llatina clàssica no coneix l’article i utilitza pocs pronoms i  Els demostratius canvien de
adjectius demostratius i possessius en les seues construccions. sentit i es converteixen
 Molt a sovint les traduccions a les llengües romàniques han d’afegir aquests gairebé en articles en llatí
demostratius o altres pronoms per a mantenir la correcció gramatical. vulgar tardà:
 Ipse, ipsa, ipsum  amb el
 El llatí tardà comença a especialitzar algunes partícules demostratives en
sentit demostratiu de
funcions molt semblants a les del article romànic: proximitat al receptor:
 Vallis autem ipsa ingens est valde (Itin. Eg. 1. 2)  “Aqueixa vall, però, és aqueix, aqueixa, eixe, eixa.
molt gran”  Ille, illa, illud  amb el
 L’adjectiu ipsa no té el sentit habitual de “la mateixa”, sinó que prefigura l’ús del sentit molt pròxim a un
demostratiu “aqueixa /eixa”, del qual n’és origen. article determinat: el, la 
 Id est illa valle, quam superius dixi   (Itin. Eg. 1. 5)  “Allò és la vall que he per illam vallem “per la
esmentat més amunt” vall”.
 L’adjectiu illa no té un sentit demostratiu, sinó que s’empra ja amb un sentit molt
pròxim al de l’article la, del qual n’és l’origen.
CANVIS SEMÀNTICS
EVOLUCIÓ DEL SENTIT DELS MOTS
 Alguns mots canvien de sentit a mesura que canvien els usos i les estructures socials,
especialment per influx del cristianisme
 Peccatum, -i: en llatí clàssic ‘error, equivocació’; en llatí cristià i medieval ‘pecat’.
 Confessio, -onis: en llatí clàssic ‘declaració’, en llatí cristià i medieval ‘confessió’.
 Fides, -ei: en llatí clàssic ‘confiança’, en llatí cristià i medieval ‘fe’.

 Els canvis de l’exèrcit i de l’estructura de poder van fer evolucionar alguns sentits:
 Comes, -itis: en llatí clàssic ‘acompanyant (en un viatge)’, en llatí medieval: ‘comte’.
 Dux, ducis: en llatí clàssic ‘guia, comandant’, en llatí medieval ‘duc’, com a títol nobiliari.
 Princeps, -ipis: En llatí clàssic ‘capdavanter, líder’, en llatí medieval ‘príncep’.

 La llista no és completa: quan es treballa un text medieval cal preguntar-se si el mot ha pogut
tenir aquesta deriva semàntica per traduir-lo correctament.
CANVIS SEMÀNTICS
NOUS MOTS I EXPRESSIONS
 Alguns sufixos presents en llatí clàssic són molt emprats per a la creació i derivació de paraules noves en llatí
vulgar tardà i llatí medieval:
 Els sufixos –izare, -ficare per formar verbs: prophetizare, mortificare, glorificare

 El llatí medieval presenta moltes característiques del llenguatge legal, perquè els seus redactors eren persones
habituades als documents públics o privats.
 Per això presenten girs com ara
 Iste vero inclitus dominus Iacobus rex  “Per la seua banda, el poderós senyor rei Jaume”.
 de toto regno praedicto expulit  “el va expulsar de tot el regne abans esmentat”.

 A voltes els mots vulgars es llatinitzen per a la seua inclusió en el text:

 Iacobum vero filium eius heredem sibi instituit in regno Maioricarum et comitatibus Cerritaniae ac Rossilionis et
dominio Montispessulani
  Per altra banda va instituir el seu fill Jaume com a hereu en el regne de Mallorques i en els comtats de Cerdanya i
Rosselló i el senyoriu de Montpeller.
 Molts diccionaris marquen les paraules pròpies del llatí cristià i medieval amb un signe especial (†) abans del mot: † petalum –i,
“lámina de metal”.