PAC 1. Principis d’avaluació en clínica i salut. Roger Molist Puigdomènech.

Pregunta 1.1:
[...]
T: Pel que em comentes entenc que no et sents molt a gust treballant amb grup, oi?

R: No gaire la veritat i no sé perquè. Sóc molt introvertit i per això potser prefereixo fer les activitats sol.

T: Bé, Ramón... pensa que no tothom se sent igual de còmode quan està amb gent. Sabries dir-me com et senties
quan havies de fer treballs en grup a l’escola de fotografia? (RESPOSTA PSICOFISIOLÒGICA).

R: No ho sé... incòmode. La gent crida molt i no calla mai... m’atabala una mica. Parlen de coses que no
m’interessen tota l’estona...

T: Entenc... I recordes si et posaves nerviós, o si per exemple tenies palpitacions, dificultats per respirar, suors...en
moments com aquells? (RESPOSTA PSICOFISIOLÒGICA)

R: No, no... simplement em quedava callat pensant en les meves coses.

T: Sé que és difícil Ramón, però quan dius que pensaves en les teves coses, a què et refereixes exactament?
(RESPOSTA COGNITIVA)

R: Doncs en perquè havia d’estar allà si no volia. Però “bueno”... ja havia deixat la carrera de dret feia res i encara
que no en parlem sé que els meus pares estan enfadats i decebuts. Ells volien que fos un gran advocat com l’avi.

T: Vaja...I com et fa sentir això que m’expliques? (RESPOSTA COGNITIVA)

R: No ho sé... una mica trist suposo... penso que mai estan contents amb el que faig... Si treia un 8 a un treball ells
em deien que nosaltres érem una família d’excel·lents. Jo vaig intentar aguantar fins al final però això dels grups
va poder amb mi...

T: T’entenc... recordes si alguna vegada havies marxat de classe o no t’havies presentat si havíeu quedat amb els
companys fora de l’escola per acabar les activitats? (SISTEMA MOTOR)

R: Si si...a vegades trucava a una noia del grup dient que no em trobava bé per no haver-hi d’anar... però “bueno”...
al final com que no anava ni a classe ja no havia de dir res...

A través de les preguntes utilitzades, a banda d’obtenir informació del triple sistema de resposta, he intentat
fomentar una bona aliança terapèutica, transmetent en tot moment empatia, acceptació positiva incondicional i
autenticitat. Per aquest motiu m’he servit de preguntes i frases que indiquessin a en Ramón que entenia la seva
situació i que el que em m’explicava era normal. He adaptat el meu llenguatge al seu estil comunicatiu i he utilitzat
estratègies com l’aclariment per tal que en Ramón sentís que m’interessava per ell, al mateix temps que jo indagava
en aspectes que considerava rellevants. Tot i la brevetat de la conversa exposada, he procurat considerar múltiples
nivells i unitats d’anàlisi (persona- Ramón, les relacions que manté amb el seu entorn mes proper-pares, els seus
contextos importants- l’escola de fotografia...). Al mateix he intentat combinar preguntes obertes i tancades
d’una manera equilibrada, ja que si bé amb les obertes he aconseguit que en Ramon expliqués de manera àmplia
alguns aspectes de la seva problemàtica, amb les tancades he pogut confirmar o concretar informació obtinguda
amb les anteriors. En definitiva, si només hagués utilitzat preguntes obertes no hauria pogut concretar informació

1
PAC 1. Principis d’avaluació en clínica i salut. Roger Molist Puigdomènech.

i si només m’hagués servit de preguntes tancades hauria coartat la llibertat d’en Ramón per expressar-se
extensament i, al mateix temps, la conversa possiblement hauria adoptat un format similar al d’un interrogatori.

Pregunta 1.2: L’avaluació completa del problema d’en Ramon es duria a terme a partir de 4 sessions. De fet,
segons Salmerón, Giménez, Baena i Nieto (2018) per fer una avaluació completa de la persona calen entre dues i
quatre sessions, segons les característiques de la persona i el seu problema principal. Així, doncs, en una primera
sessió duria a terme una entrevista inicial de 60-90 minuts que em permetés, per una banda, aconseguir establir
una bona aliança terapèutica i, per l’altra, fer una primera recollida d’informació sobre la realitat d’en Ramón, el
seu context, la seva problemàtica i les variables potencialment relacionades amb aquestes (personals, biològiques
i ambientals). Al finalitzar la primera sessió, i a partir de la informació recopilada, procediria a l’anàlisi funcional
de la conducta per tal de formular les primeres hipòtesis provisionals explicatives susceptibles de contrastar.
D’acord amb Huguet, Nieto i Martínez (2018), amb aquesta anàlisi s’intenten establir les relacions funcionals entre
diverses variables amb l’objectiu de delimitar les variables sobre les que posteriorment s’haurà d’intervenir.
Posteriorment, duria a terme una formulació clínica del cas a partir del model FACM per tal de sistematitzar,
integrar i quantificar l’anàlisi funcional.

A la segona i tercera sessió, a partir de qüestionaris, el DSM V (sistema de classificació) i l’entrevista clínica
estructurada contrastaria les hipòtesis formulades i confirmaria la informació obtinguda amb l’entrevista inicial.
En Ramón, per una banda, sembla que presenta certa simptomatologia depressiva ( ens informa de baix estat
d'ànim, desmotivació i apatia de més de tres mesos d'evolució) i per l’altra, manifesta simptomatologia compatible
amb un trastorn esquizoide de la personalitat (tendència a retreure’s en sí mateix, relacions socials a l'escola
superficials, aïllament progressiu del seu grup d’iguals des del començament de l'adolescència, món social
restringit a la seva família directa, escassetat d’interessos, etc.), pel que per confirmar les hipòtesis diagnòstiques
utilitzaria, o bé la SCID II, una entrevista clínica per als trastorns de personalitat de l’eix II del DSM-IV (First,
Gibbon i Spitzer, 2003), i la SCID-I-NP, una entrevista clínica estructurada també basada en el DSM-IV especifica
per a població no psiquiàtrica i orientada als criteris dels trastorns de l’eix I; o bé les que semblen ser les respectives
pel DSM 5: la SCID-5-PD (entrevista clínica estructurada per als trastorns de personalitat del DSM V) i la SCID-
5-CV (entrevista clínica estructurada per altres trastorns del DSM V). Al tractar-se d’instruments totalment
estructurats, concloem que disposen d’unes bones propietats psicomètriques (fiabilitat i validesa). Si en Ramon no
presenta simptomatologia dels blocs que anem preguntant, tenim la opció de saltar al bloc següent, el que reduirà
el temps d’aplicació i evitarà que en Ramon es desmotivi. Val a dir que amb aquestes entrevistes també podré
determinar si la forma de ser "quadriculada" d’en Ramon és clínicament significativa o indicativa d’algun altre
trastorn. En aquest cas, descartaria l’entrevista internacional dels trastorns de personalitat (Loranger, 1999),
ja que no utilitzaria la CIE com a sistema de classificació. A més, aquesta entrevista té més preguntes que les
entrevistes mencionades, pel que entenem que té un temps d’aplicació major.

Tot i que tal i com assenyalen Caballo i altres (2006), resulta poc freqüent que l’objecte principal de l’avaluació
sigui el trastorn de personalitat per ell mateix i no el malestar psicològic generat per una problemàtica passatgera,
no podem obviar que el motiu de consulta esdevé la simptomatologia depressiva, pel que optaria per administrar-
li, de forma complementària a l’entrevista clínica estructurada, l’Inventari de depressió de Beck-II (BDI), un
dels instruments d’avaluació de la depressió més utilitzats a escala mundial. És l’únic qüestionari que cobreix tots

2
PAC 1. Principis d’avaluació en clínica i salut. Roger Molist Puigdomènech.

els símptomes de l’episodi depressiu major i la distímia, segons el DSM-IV-TR. La seva facilitat d’ús, brevetat
d’aplicació (5-10 minuts) i de correcció (1-2 minuts) i propietats psicomètriques són avantatges indubtables.
Descartaria l’Escala de depressió de Hamilton (Hamilton Depression Rating Scale o HDRS), ja que requereix
un temps d’aplicació major que el BDI. Cal remarcar que altres qüestionaris que podrien haver estat d’utilitat
serien el The Center for Epidemiologic Studies Depression Scale Revised (CESD-R), l’última versió del qual
ja s’ha adaptat als criteris del DSM-5 (APA, 2013), o el Patient Health Questionnaire-9, que per la seva facilitat
d’ús, fiabilitat i validesa, actualment és més utilitzat que el CESD-R.

Per avaluar la personalitat de Ramon també podria administrar-li, de forma complementaria a l’entrevista clínica
estructurada, l’Inventari multiaxial clínic de Millon III (Millon, Davis i Millon, 1997) que, a partir de 175 ítems
dicotòmics configura la personalitat en catorze escales, una d’elles l’esquizoide; valora síndromes clíniques com
ara la depressió i al mateix temps inclou escales de control (validesa, sinceritat, desitjabilitat i alteració). A més,
en Ramón el pot contestar en només 20-30 minuts. Val a dir que tot i la falta de flexibilitat i la simplificació
excessiva de la realitat de la persona que aquests instruments mencionats comporten, ja disposo de l’entrevista
inicial i les següents sessions per explorar altres aspectes relacionats amb el problema principal que em resultin
significatius. Tal i com he comentat, l’administració dels instruments es faria en un total de 2 sessions, ja que no
puc allargar més l’avaluació si no vull que el pacient es desmotivi i abandoni el procés terapèutic abans de
començar el tractament, el que pren especial importància en el cas d’en Ramon, qui mostra una clara tendència a
abandonar els projectes en els que es troba immers. La selecció d’instruments cobreix, sense ser repetitius, totes
les àrees i aspectes que vull avaluar i, a més, disposo d’un entrenament i un pràctica òptima en la seva utilització.

Tal i com afirmen Salmerón, Giménez, Baena i Nieto (2018), amb la finalitat de fer una avaluació adequada dels
trastorns de personalitat, també podria resultar convenient demanar-li a en Ramon un autoregistre (Fitxes ad hoc
d’autoobservació) en el qual pugui detallar tants els seus comportaments com aquelles emocions i pensaments
que no són visibles pels altres. A partir d’una escala acordada amb en Ramon, es podrà valorar amb facilitat quins
antecedents o conseqüents podrien estar mantenint els patrons desadaptatius de resposta. Cal recordar que per a
ser viable i eficaç, serà necessari consensuar amb ell quin tipus d’informació haurà de contenir l’autoregistre i com
serà més recomanable plasmar-la, així com quan caldrà fer-ho. Al mateix temps, degut al caràcter egosintòtic de
la simptomatologia dels trastorns de la personalitat, la valoració d’altres persones significatives i properes al
pacient podria ser de gran ajuda, pel que podria concertar una visita amb els pares d’en Ramon per ampliar la
informació obtinguda fins al moment.

Finalment, la quarta sessió la dedicaré a la comunicació dels resultats de forma oral, tot i que també li entregaré
un informe escrit. En aquesta entrevista de devolució de resultats recordaré a en Ramon el motiu de la seva
consulta, li explicaré les hipòtesis, comentaré l’anàlisi funcional i els resultats dels instruments tot recordant-li la
justificació de la seva administració i aclariré qualsevol dubte que pugui sorgir. Per tal que en Ramon entengui tot
el que li estic explicant, intentaré, ajustant la meva explicació i vocabulari a la seva capacitat de comprensió, oferir-
li una explicació clara i comprensible.

Pregunta 1.3:
En línia amb els criteris diagnòstics del DSM 5 (APA, 2013), s’aprecien alguns símptomes característics del
Trastorn esquizoide de la personalitat 301.20 (F60.1), com que en Ramon sembla distanciar-se de les relacions

3
PAC 1. Principis d’avaluació en clínica i salut. Roger Molist Puigdomènech.

interpersonals afectives i socials; comenta que des dels 7-8 anys la seva tendència va ser la de retreure’s en sí
mateix; descriu les seves relacions socials a l'escola com a poc càlides i superficials, el que el va portar a aïllar-
se progressivament del seu grup d’iguals des del començament de l'adolescència; en l'actualitat no conserva
amistats íntimes i el seu món social es restringeix a la seva família directa, amb qui tampoc té una relació gaire
afectiva; afirma haver abandonat els estudis de fotografia degut a l’exigència d’haver de treballar grupalment;
els interessos que apunta a consulta són escassos i mostra desmotivació i apatia. Aquests problemes no estan
associats al consum de substàncies (nega consum de tòxics), a una malaltia mèdica (no mostra antecedents
somàtics personals rellevants), a un trastorn de l’estat d’ànim amb símptomes psicòtics, a una esquizofrènia o a
un altre trastorn psicòtic (no hi ha presència de símptomes psicòtics).

Millon postula que la interacció entre aspectes biològics, cognitius i socials conforma la personalitat de les
persones. L’autor, d’acord amb Jayme (2009), exposa que no hi ha una línia que separi la normalitat de la
psicopatologia (continuïtat sindròmica) sinó que en Ramón mostrarà una personalitat anormal a mesura que
manifesti comportaments desadaptatius que redueixin les seves possibilitats d’aprendre i desenvolupar-se i
augmentin els problemes i la fragilitat davant situacions d’estrès, presentant una tendència a construir cercles
viciosos que el distanciïn de la realitat. D’acord amb el model de Millon (Millon i Everly, 1994), el trastorn de
personalitat de Ramon podria explicar-se a partir de tres dimensions: la naturalesa del reforç perseguit (centrat en
la consecució del plaer o l’evitació del dolor), el focus d’atenció (en un mateix o en altres persones) i el rol
d’actuació (actiu o passiu). En Ramon abandona el grau de fotografia per evitar els treballs grupals (evitació del
dolor), mostra un distanciament de les relacions interpersonals afectives i socials i una tendència a retreure’s en
si mateix (focus d’atenció en un mateix), no ha desenvolupat mai activitat laboral i manifesta escassetat
d’interessos (rol d’actuació passiu)

A banda dels instruments mencionats a la pregunta anterior (autoregistre, entrevistes clíniques estructurades i
MCMI-III), altres possibles eines d’avaluació serien les següents:
 Entrevista clínica ad hoc (fragment conversa 1.1): d’acord amb Giménez, Baena, Salmerón i Nieto
(2018), des d’una visió funcional i atenent al triple sistema de resposta podrem indagar en aquelles conductes que
suposen una interacció amb l’entorn familiar i social en general; explorar la dimensió cognitiva i patrons de
pensament d’en Ramon; avaluar l’expressió i la intensitat emocional amb què respon davant de diferents
experiències vitals (abandonament dels estudis, etc.) i explorar el context social en el que en Ramon es
desenvolupa. És imprescindible explorar el context des d’etapes primerenques per tal de conèixer si existeixen
manifestacions primerenques del caràcter (tendència a retreure’s en ell mateix des dels 7 o 8 anys) o si algunes
experiències de la infància o l’adolescència podrien haver-hi influït (aïllament del seu grup d’iguals a
l’adolescència, tendència dels pares a donar més importància al seus errors que als seus encerts, etc.).
 Autoinformes amb característiques psicomètriques fiables: Inventari multifàsic de personalitat de
Minnesota 2 (MMPI, Hathaway i McKinley, 2000): es concreta tant en escales clíniques, que valoren quadres
disfuncionals de la persona, com en addicionals, que valoren l’ajust psicosexual i la interacció social. Existeix una
versió més reduïda, l’Inventari multifàsic de personalitat de Minnesota 2 reestructurat (Ben-Porath i Tellegen,
2015), amb 338 ítems. Qüestionari de personalitat de Eysenck revisat (EPQR, Eysenck, Eysenck I Barrett,
1985) o versió abreujada i validada a Espanya elaborada per Sandín, Valenta, Chorot, Olmedo i Santed (2002)
que, a partir de 24 ítems dicotòmics, valora 3 subescales clíniques (extraversió, neuroticisme i psicoticisme) i una

4
PAC 1. Principis d’avaluació en clínica i salut. Roger Molist Puigdomènech.

relacionada amb la desitjabilitat social (sinceritat). NEO PI-R (Costa i McRae, 2002): a partir dels seus 240 ítems
permet valorar cinc dimensions bàsiques de la personalitat (neuroticisme, extraversió, obertura a l’experiència,
amabilitat i responsabilitat), així com les seves diverses facetes.

Pregunta 2.1:
T: Hola Cai. Per telèfon vas comentar-me que ho passes molt malament quan estàs amb gent i et sents observat.
Explica’m una mica més, siusplau.
C: Si... estic a tercer curs de música al conservatori i ho estic a punt de deixar. A mi m’encanta la música però no
puc aguantar més els nervis que passo quan he de tocar sol davant la classe. Sento que faig el ridícul i segur que
algun dia algú m’ho dirà davant de tothom. M’estimo més deixar-ho abans que passi...sóc un fracassat...
T: Primer de tot dir-te que és normal posar-nos nerviosos quan sabem que hi ha gent que ens mira mentre fem
alguna cosa important, pel que no t’has de sentir fracassat. Recordes si abans d’entrar al conservatori ja havies
sentit aquest malestar en situacions similars? (historia i conceptualització del problema principal: situar en el
temps l’inici de la problemàtica, identificació d’un possible desencadenant identificable, descobrir variables que
puguin explicar o participar en la gènesi de la simptomatologia, identificar factors precipitants i mantenidors, etc.)
C: Si, si, a l’escola em passava el mateix. Una vegada vaig veure com tota la classe es reia d’un nen que havia
sortit a la pissarra... em va impactar molt... per això no hi volia anar mai i li deia a la mare que estava malalt. Quan
estic amb els amics i hi ha gent que no conec també em poso nerviós pel que puguin pensar de mi...
T: T’entenc. Havies buscat ajuda d’algun professional anteriorment? (tractaments previs i actuals: descobrir
exploracions prèvies, existència de tractaments farmacològics en el passat, conèixer quina valoració fa de
professionals anteriors per modular la nostra interacció amb ell, etc.)
C: Si, fa uns mesos vaig anar a un psicòleg però vaig deixar les sessions perquè tenia la sensació que no teníem
connexió i que no m’escoltava ni em comprenia. Em sento malament, la veritat.
T: Tranquil Cai, això és com en el dia a dia, que no sabem perquè però ens entenem més amb unes persones que
amb d’altres. Sabries dir-me què esperes aconseguir amb mi al llarg de les sessions? (motivació, objectius i
expectatives de la persona: si les expectatives no són realistes li podem explicar quina és la nostra manera de
procedir per tal de reajustar-les, crear un marc comú compartit de funcionament, saber si li podem oferir el que ell
espera, conèixer si està obert al canvi o si està disposat a implicar-se en el procés i seguir les nostres indicacions...)
C: Ets la meva única esperança. He vingut perquè jo vull ser músic i si no soluciono el que em passa ho hauré de
deixar i sé que me’n penediré tota la vida.
T: D’acord Cai. De moment ja has fet el primer pas que és demanar ajuda i venir a consulta. Si et preguntés quins
aspectes positius creus que tens per ajudar-te a solucionar el que et passa, quins serien? (recursos i limitacions
per fer front al problema: conèixer el nivell d’autoestima i autoeficàcia del pacient, les seves vulnerabilitats i
punts de suport social, etc)
C: No ho sé, jo crec que cap. Sempre penso que la gent només veu coses en mi de les que poden burlar-se.
T: Home doncs jo penso que per començar ets una persona molt valenta, ja que tot i sentir aquest malestar des de
fa temps has seguit estudiant després d’acabar l’escola. I a banda d’aquest malestar quant et trobes davant de gent,
com et sents, o com creus que és el teu estat d’ànim en el dia a dia?(problemes psicològics associats actuals:
explorar la simptomatologia de les possibles comorbiditats amb el problema principal, orientar el diagnòstic,
descobrir problemes relacionats amb la problemàtica principal, etc.)

5
PAC 1. Principis d’avaluació en clínica i salut. Roger Molist Puigdomènech.

C: Bé... quan estic amb la família o amb els meus amics de tota la vida estic content.. només que a vegades quan
penso amb el que em passa m’entristeixo i no paro de donar-li voltes.
T: Pel que em comentes tens bona relació amb la família i els amics, oi?(Àrees bàsiques de la vida: conèixer
l’entorn més proper a la persona, saber com repercuteix el problema en les diferents àrees, esbrinar la reacció de
les persones significatives al problema del pacient, saber de quines estratègies disposen per ajudar-lo, etc. )
C: Si. Bueno amb els amics, el meu pare i la meva germana tot molt bé. La meva mare en canvi és molt exigent i
mai està contenta amb les meves notes. A sobre ara m’he tallat el cabell i diu que estic lleig...

He optat per utilitzar una entrevista semiestructurada amb preguntes obertes i tancades, ja que si bé es tracta
d’una primera presa de contacte amb el pacient (fase inicial), ja tinc informació referida al seu motiu de consulta
(trucada telefònica), el qual, em serveix per establir una hipòtesi inicial provisional (fòbia social). Tot i que
l’objectiu de l’avaluació principal és procedir a una exploració de la vida i la problemàtica principal del pacient,
també hi ha l’objectiu de comprovar si la hipòtesi inicial referida al diagnòstic és factible. D’aquesta manera, i al
tenir una certa noció del tipus d’informació que vull aconseguir, he pogut preparar amb anterioritat algunes
preguntes obertes rellevants amb la finalitat d’obtenir-la. Així, tot i que algunes d’aquestes preguntes (cos de
l’entrevista) figuraven prèviament al guió preparat, aquest no estava tancat, pel que al llarg de l’entrevista n’he
formulat d’altres en funció del que em comentava en Cai, sol·licitant aclariments sobre algun aspecte que he cregut
especialment rellevant.

Pregunta 2.2:
a) Amb un autorregistre adaptat a les característiques d’en Cai puc concretar i ampliar informació obtinguda a
l’entrevista inicial al voltant de les situacions que li generen malestar, conèixer els pensaments o cognicions que
acompanyen l’ansietat, les estratègies d’afrontament de què disposa i la percepció subjectiva de la intensitat de les
manifestacions (físiques, cognitives i emocionals) per així saber la gravetat i el grau d’interferència que li suposa
el problema. Al mateix temps, la informació recavada amb l’autoregistre em permetrà determinar la freqüència
d’aparició del problema, els seus antecedents i les seves conseqüències. Durant la primera fase d’avaluació
diagnòstica, aquest instrument em possibilitarà disposar d’una línia basal sobre la situació del pacient, fet que
facilitarà la tasca de seguiment durant l’evolució del tractament. La gradació que presenten les escales em permetrà
conèixer, durant la fase d’intervenció o tractament, l’evolució d’en Cai i si la intervenció està resultant efectiva.

b) Mira Cai, et proposo una tasca que em serà de gran ajuda per conèixer més a fons el que et passa i com et sents.
Es tracta d’una taula molt senzilla, com veus, que hauràs d’omplir de forma constant quan et trobis en diferents
situacions en les que sentis malestar i nerviosisme. Els psicòlegs n’hi diem autorregistre i ens permet obtenir
informació que difícilment podem aconseguir aquí a les sessions. D’aquesta manera tu també pots sentir-te
involucrat en tot el procés i conèixer millor el que et succeeix i com vas evolucionant. De veritat que és de gran
utilitat tant per mi com per tu, ja que amb l’autorregistre podrem saber quines situacions provoquen el teu malestar,
què penses, què fas i com et sents quant estàs en elles, etc. És molt senzill i ràpid d’omplir, ja veuràs. Mira, per
exemple, abans m’has comentat que et poses nerviós quan estàs amb gent que no coneixes oi? Doncs imagina que
has quedat amb els amics i de sobte un d’ells es presenta amb dues persones que no havies vist mai. Just quan
arribis a casa, o si és possible enmig de la situació o trobes un moment per estar sol, agafes l’autorregistre i vas
apuntant el que demana a les columnes. Així, en primer lloc anotes el dia i l’hora. Seguidament, a descripció de

6
 PAC 1. Principis d’avaluació en clínica i salut. Roger Molist Puigdomènech.

la situació hi podria anar “he quedat amb els amics i en Miquel ha vingut amb dos amics seus que no conec”. A
què penso i credibilitat, d’acord amb el que m’has explicat abans, podria ser “es riuran de mi – 3” ja que crec
que no és molt probable que això passi perquè no tenen cap motiu per fer-ho. A què sento podria ser “nervis, por,
inseguretat, taquicàrdia, suor freda, ansietat, preocupació, etc”. A la columna què faig, alguns exemples podrien
ser “em queda callat, m’aparto del grup, vaig al lavabo per no estar amb ells, marxo cap a casa, etc”. Finalment, a
la columna estat d’ànim durant el dia, hauries d’especificar com t’has sentit després de la situació viscuda, és a
dir, en quin grau t’ha afectat per la resta del dia. Per tant, podria ser un 3 si sents que has continuat estant nerviós
o un 8 si al cap de poca estona ja t’has trobat millor. Com ho veus?
c)
Data: Dia i Descripció de la situació Què penso? Què sento? Què faig? Estat
hora (Credibilitat del que d’ànim
penso de 0 a 10) durant el
dia (0-10)
05/03/2020 Estava al conservatori i a la classe He pensat que Nervis, Quan he acabat de tocar 4
de música el professor ha demanat m’equivocaria i que tremolor de li he demanat al
12:15h si algú s’oferia per tocar un tros de tothom es riuria de mi. cames, suor professor si podia anar
simfonia que estàvem estudiant. (9) freda, al lavabo perquè
Ningú ha aixecat la ma i al final taquicàrdia, m’estava marejant.
m’ha dit que ho fes jo. por...
15/03/2020 Avui estàvem dinant en un He pensat que segur Nervis, boca Contesto que no vull 6
restaurant tota la família perquè que tot el restaurant seca, no em parlar però per no
era el meu aniversari i de cop la em veuria molt sortia la veu, quedar malament dic
17:45h meva germana m’ha dit davant de nerviós i vermell i que suor, em només gràcies a tots i
tothom que digués unes paraules. pensarien que sóc faltava m’assento ràpid.
estúpid. (7) l’aire... Llavors surto a fora per
calmar-me.

Pregunta 2.3: Hola Cai. Recordem que vas acudir a consulta perquè afirmaves que ho passaves molt malament
quant estaves amb gent i et senties observat. Actualment, hem vist que això et preocupa especialment al
conservatori, ja que per tu és un lloc on hi ha una gran probabilitat de que això passi. No obstant, aquest malestar
ja l’havies sentit anteriorment, en concret a l’escola, on intentaves evitar anar-hi dient-li a la mare que estaves
malalt. Val a dir, però, que amb els amics de sempre i amb la família, especialment amb el teu pare i la teva
germana, et sents còmode, perquè d’alguna manera saps que no t’estan avaluant i que no serien mai capaços de
riure’s de tu perquè t’estimen. Sembla que el motiu pel qual ets tant sensible a sentir-te avaluat és la poca confiança
que tens en tu mateix. Recorda que a l’entrevista inicial, en preguntar-te si creies tenir algun aspecte positiu, em
vas dir que no. Creus que tot el que facis pot ser un motiu perquè la gent es rigui de tu, i per tal de que això no
passi, intentes passar desapercebut i no destacar, com quan no aixeques la ma a classe perquè el professor no et
pregunti o quan et quedes en silenci quant hi ha gent nova amb els teus amics. A banda del nerviosisme, davant
les situacions temudes relates, tal i com vist amb els resultats de l’autoregistre, que et tremolen de cames, tens suor
freda, taquicàrdia, por, sequedat de boca, falta d’aire, etc. el que repercuteix significativament en el teu estat d’ànim
al llarg del dia. De fet, tot i estar content quant et relaciones amb el teu cercle proper, t’entristeix pensar amb el
que et passa, al mateix temps que no pares de donar-li voltes. M’has comentat que de petit et va impactar molt
veure com tota la classe es va riure d’un company que havia sortit a la pissarra, el que podria explicar les
expectatives constants de fracàs i els pensaments negatius automàtics que tens en diferents situacions socials. A
més, afirmes que la teva mare sempre ha estat molt exigent amb tu i que sovint no ha sabut apreciar els teus èxits,
el que podria haver influït a la teva baixa autoestima, la teva poca seguretat, la importància que li dónes a agradar

7
PAC 1. Principis d’avaluació en clínica i salut. Roger Molist Puigdomènech.

al context social i les poques competències que creus tenir per fer-ho. Aquest fet reforçaria al mateix temps el
pensament que la gent que no coneixes es riurà de tu i, en definitiva, podria explicar la teva sensibilitat a la crítica
i a ser avaluat. Tenint en compte la informació recopilada amb l’entrevista inicial, vaig decidir administrar-te
l’Entrevista per als trastorns d’ansietat segons el DSM-IV (ADIS-IV). Aquest instrument em va confirmar que el
que et passa i el que sents és compatible amb el diagnòstic de fòbia social, que consisteix precisament en aquesta
por davant diverses situacions socials en les que sents que pots ser avaluat per altres persones. A més, vaig decidir
administrar-te l’Escala de temor a l’avaluació negativa (FNE; Learly, 1983), amb la que hem pogut confirmar, per
una banda, que totes les situacions socials que tems i intentes evitar són aquelles en les que creus que et pots sentir
observat i avaluat i, per l’altra, que els pensaments i emocions que experimentes en elles giren entorn al temor de
fer el ridícul. Finalment, amb l’autoregistre, hem ampliat els resultats, totalment en consonància, dels altres
instruments, i tal i com t’he comentat anteriorment, hem explorat àmpliament el que sents, com taquicàrdia, suor
freda, tremolor de cames, etc; el que penses, com que faràs el ridícul, que la gent es riurà de tu o que pensaran
que ets estúpid: i el que fas davant determinades situacions que et generen malestar, com intentar evitar les
situacions o allunyar-te d’elles un cop les has afrontat per calmar-te. Al mateix temps hem vist quina és la
repercussió de tot això al teu estat d’ànim durant la resta del dia, que en determinades ocasions, és força
significativa. Molt bé Cai, això és tot. Si tens algun dubte no dubtis en preguntar-me tot el que necessitis.

Pregunta 2.4: En Cai és un noi de 21 anys que actualment viu a Barcelona amb els seus pares i la seva germana
quatre anys més petita que ell. Acut per voluntat pròpia a consulta després de comentar-nos per telèfon que ho
passa molt malament quan està amb gent i es sent observat. A la primera sessió ens explica que està estudiant
música al conservatori i, tot i creure que se’n penedirà tota la vida, assegura preferir deixar-ho abans que algun
company pugui burlar-se d’ell davant de tota la classe. No presenta antecedents personals ni familiars de seguiment
en salut mental, ni antecedents somàtics personals rellevants. Nega consum de tòxics, tant en el present com en el
passat. En Cai es descriu a si mateix com una persona introvertida i refereix que aquesta incomoditat severa quan
està amb gent ja la manifestava a l’escola, on relata molt emocionat i nerviós que un dia va veure com tota l’aula
es reia d’un nen que havia sortit a la pissarra. En Cai pensa que tot el que faci pot ser un motiu de burla, pel que
mostra una por intensa quan està en una gran varietat de situacions socials en les que està exposat al possible
examen per part d’altres persones. És per aquets motiu que de petit intentava evitar anar a l’escola dient-li a la
seva mare que estava malalt i que actualment intenta passar desapercebut a les classes de música i en llocs on hi
ha bastanta gent.
Davant d’aquest tipus de situacions en Cai relata experimentar simptomatologia fisiològica com nerviosisme,
tremolor de cames, sudoració, sequedat de boca, palpitacions, dificultats respiratòria i fins i tot marejos. Comenta
que tot i que li agradaria tenir parella, el seu problema li impedeix conèixer gent nova. A més, expressa que els
seus interessos es redueixen a activitats que pot fer en solitud, com la lectura, escoltar música o mirar sèries de
televisió. Així, doncs, el seu món social es restringeix als amics de tota la vida i a la seva família. No obstant això,
refereix que la seva mare sempre ha estat molt exigent amb ell i que rarament reforça els seus èxits. En Cai té una
imatge de si mateix molt negativa i assegura que no disposa de cap qualitat positiva que el pugui ajudar a solucionar
el seu problema. Si bé comenta que quan està amb els amics de sempre es sent content, l’entristeix ser conscient
del que li passa i afirma no parar de donar-li voltes. Ens explica que ja havia iniciat teràpia fa uns mesos però que
va deixar d’anar-hi perquè tenia la sensació que el psicòleg no l’escoltava ni el comprenia.

8
PAC 1. Principis d’avaluació en clínica i salut. Roger Molist Puigdomènech.

Bibliografia:

Aguilera, A., Escobar, R., Guillamon, N. i Lacalle, M. (2013). Tècniques, estratègies i procediments de recollida
d’informació (I). A Aguilera, A., Escobar, R., Guillamon, N. i Lacalle, M. Avaluació psicològica.
Barcelona: FUOC.

American Psychiatric Association (APA) (2014). DSM-5. Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos
mentales. Madrid: Editorial médica panamericana.

American Psychiatric Association Publishing. The Structured Clinical Interview for DSM-5. Recuperat de
https://www.appi.org/products/structured-clinical-interview-for-dsm-5-scid-5

Garaigordobil, M. (1998). Principales técnicas en la evaluación psicológica. A M. Garaigordobil. Evaluación

psicológica. Bases teórico-metodológicas, situación actual y directrices de futuro. Salamanca: Amarú.

Giménez, C., Baena, A., Salmerón, P. i Nieto, R. (2018). L’avaluació en psicologia clínica. A Nieto, R., Huguet,
A., Martínez, M., Baena, A., Gil, B., Giménez, C. i Salmerón, P. Principis d’avaluació en clínica i salut.
(2ª Ed.) Barcelona: FUOC.

Huguet, A., Nieto, R. i Martínez, M. (2018). L’avaluació en psicologia clínica i de la salut: aspectes pràctics. A
Nieto, R., Huguet, A., Martínez, M., Baena, A., Gil, B., Giménez, C. i Salmerón, P. Principis d’avaluació
en clínica i salut. (2ª Ed.) Barcelona: FUOC.

Jayme, M. (2009). Perspectives teòriques en psicologia de la personalitat. Guia de psicologia de la personalitat.

Barcelona: FUOC.

Muiños, R. i Requena, E. (2016). Psicopatologia clínica. A R. Muiños, E. Requena i R. Sáez. Psicopatologia

d’adults. Barcelona: FUOC.

Pearson. MCMI-III, Inventario Clínico Multiaxial de MILLON. Recuperat de

https://www.pearsonclinical.es/producto/tabid/117/producto/62/titulo/mcmi-iii-inventario-clinico-
multiaxial-de-millon/Default.aspx

Salmerón, P., Giménez, C., Baena, A. i Nieto, R. (2018). L’entrevista, els sistemes de classificació i els instruments
diagnòstics generals. A Nieto, R., Huguet, A., Martínez, M., Baena, A., Gil, B., Giménez, C. i Salmerón,
P. Principis d’avaluació en clínica i salut. (2ª Ed.) Barcelona: FUOC.

Triple Sistema de Respuesta. Recuperat de https://es.scribd.com/document/362921067/Triple-Sistema-de-

Respuesta