CONCEPTES

PAC 1.2
BÀSICS EN EL
DEBAT SOBRE LES
FORMES
SOCIOCULTURALS
DE CLASSIFICACIÓ
Exercici 2

MÍRIAM VALLDAURA VIVES

Teoria social i cultura contemporània - Tardor 2020
Irina Casado Aijón
UOC – Universitat Oberta de Catalunya
Anàlisi conceptual i teòric del visionat Downton Abbey

Formació de les classes socials

Per a respondre a la pregunta que Bourdieu (2000) planteja “Com es forma una classe
social?”, la sèrie presenta un conjunt d’elements que mostren les parelles conceptuals
construïdes per i per a la realitat social. Un dels problemes de la filosofia científica
moderna sobre el coneixement es troba en l’oposició epistemològica entre
l’estructuralisme i el constructivisme (p. 101). Des de la primera perspectiva, objectivista,
els personatges de la sèrie apareixen dividits en formes de capital –econòmic, cultural o
informacional, social i simbòlic- dins un espai social i polític (pp. 105-106).

A l’inici del visionat veiem que gairebé tots els personatges tenen assumit quin rol els
pertoca, marcats per l’estatus social amb un rerefons popular sòlid. A més, apareixen
exemples d’estratificació que comparteixen els membres de cada una de les classes i
que, com a fenotips socials, es legitimen aquestes característiques de classe. S’observa,
per exemple, en l’arribada de Matthew a Downton, distanciat dels hàbits de caça i etiqueta
propi, en veu de Mary, de la seva categoria social. Tot i tractar-se de construccions
analítiques, aquestes tenen una base sòlida popular (Bordieu, 2000, p. 115).

Com afirma Bordieu (2000), “l’existència o inexistència” de taxonomies socials és una

batalla política” (p.116). La proposta de Thomson que presenta Corcuff (2013) sobre la
formació de la classe obrera a Anglaterra permet una visió de la divisió del treball marxista
des de la creació de classes dins un marc actiu. Des d’una mirada capitalista, la formació
dels grups social es nodreix de l’experiència col·lectiva, en el treball, però també en la
família, les relacions i la religió (p. 88). El procés relacional de Marx que dóna a origen a
les classes obreres porta a una concepció que s’allunya de l’objectivitat rígida i s’apropa a
una perspectiva constructivista del subjecte social.

Apartant-se de la teoria marxista, Bourdieu (2000) tracta aquella “classe treballadora”

de creença social popularitzada com a un “artefacte històric ben fundat (p. 115). Corcuff
(2013), en el seu llibre, es refereix a Les cadres de Boltanski i els dos principis que donen
sentit al plantejament històricoconstructivista que permet desplaçar la dicotomia existent
entre ambdues perspectives teòricament oposades: “la lluita per enclassament social i la
contribució dels mecanismes de representació política a l’existència dels grups”(pp. 89-
90).

2
 Amb tot, la cronologia de la sèrie mostra, precisament, una evolució conceptual que es
mou entre situacions d’una perspectiva objectiva amb subjectiva sobre la formació de
classes. Des de les perspectives de Bourdieu i Boltanski, la separació de les classes
teòriques esmentades ja no tindrien uns límits clars. Si es parteix de la mobilització i lluita
social com a mitjà per a la reconstrucció de classes, el visionat presenta aquest poder
simbòlic constructor de la realitat, capaç de transformar-se a partir de l’acció col·lectiva
que sigui legitimada en les institucions polítiques. Dos exemples d’això són l’evolució de
les accions polítiques –manifestacions, la voluntat d’informar-se políticament de les
classes obreres, etc.- que porta remodelacions de què està i què no està permès entre
cada grup social.

Formació i relació dels gèneres socials

La teoria d’Enguix (2010) parteix de la premissa del tractament que es fa del gènere a
partir de la dècada dels vuitanta i noranta, tenint presents les reivindicacions
d’alliberament sexual de les dècades anteriors. Inspirada en les filosofies de Derrida i
Foucault, “Butler proposa que les categories de sexe, gènere i desig són efecte de certa
formació de poder” (Corcuff, 2013, p. 102). Des d’aquesta divisió de termes, la sèrie,
ambientada als anys vint, ja mostra la voluntat de millora del “determinisme biològic 1” de
les societats occidentals a què s’atribueix al gènere femení, en les manifestacions sobre el
vot de la dona i els diàlegs sobre els drets ètics i legals que aquesta classe definida per un
“sexe2” pugui tenir.

Quan es parla de gènere, a través de les paraules de Rubin, Enguix (2010) “no només
és la identificació amb un sexe, sinó que exigeix que el desig sexual es canalitzi envers
l’altre sexe”(p. 18). Butler, contraposant-se les posicions de Bourdieu o Mathieu, opina
que “el gènere no és un artifici que un porta o es treu de sobre a voluntat i, per tant, no és
efecte de cap elecció” (Corcuff, 2013, p. 102). Aquest debat obra discussions sobre els
límits i significacions d’un terme i l’altre, especialment pels teòrics queer. Foucault,
referent d’aquests teòrics, “entén la construcció de la sexualitat, no com una pràctica
neutral sinó com la constitució contingent d’una categoria classificatòria exclusiva i
constitutiva d’identitats particulars”. Les identitats sexuals, en paraules de Enguix, “s’han
conformat històricament” i, segueix, “una perspectiva que s’aplica en la construcció de la
1
Enguix, 2010, p. 17.
2
L’època de què parteix el visionat és anterior a la diferenciació objectiva i subjectiva del sexe i el gènere. Actualment,
“la diferència entre el sexe com a categoria fisiològica i el gènere com a construcció cultural és una diferenciació
plenament establerta i acceptada en les ciències socials”(Enguix, 2010, p. 17).
3
categoria homosexual dibuixada per aquests processos a la fi del segle XIX” (p. 36). Aquí
apareix un element que surt en segon terme, però no per això més rellevant, en el
personatge de Thomas, tant per la lluita interna identitària i la taxonomia social de l’època,
com per la dificultat afegida de l’estatus.

La relació que s’estableix entre ambdós gèneres porta a una ideologia d’inferioritat
femenina i una visió patriarcal de la societat, així com als estereotips i la divisió de treball
de gènere. Les crítiques feministes dels anys seixanta ja mostren que les connexions “de
gènere són sovint relacions de poder, jerarquia i desigualtat, i no simplement relacions
dicotòmiques”(Enguix, 2010, p. 8).

El visionat presenta dos elements fonamentals per entendre la relació que existeix
entre els gèneres. Enguix (2010), agafant la definició de Lledó, clarifica que el sexisme,
que denota una determinada organització de la societat, “és una actitud que menysprea i
treu valor a tot allò que som i fem les dones” (p. 20). Les actituds que recauen, per
exemple, en les tasques destinades a les dones del film són clars exemples de la
presència de la ideologia de dominació d’un i inferioritat de l’altre. En moltes ocasions
apareix sobretot el poc valor que se’ls hi dóna. L’altre terme que apareix clar és
l’androcentrisme, que en boca d’ambdós, “comporta que les experiències i valors
masculins s’hagin constituït com a norma i model que cal seguir” (p. 20). La sèrie queda
emmarcada dins d’una forta actitud general androcèntrica que es fa evident en exemples
com la renúncia de patrimoni de la dona quan es casa o l’hereva que, pel simple fet de ser
dona, no té dret als títols nobiliaris.

Classificació i relació de les taxonomies socials

Les aportacions de Mary Douglas a la sociologia moderna han significat un plus sobre
la classificació social contemporània. L’antropòloga planteja una proposta de la qual les
taxonomies de la societat depenen de la “idiosincràsia cultural” d’aquesta (Douglas, , p.
135). Per a parlar de com es classifiquen els grups socials al film, no podem obviar,
doncs, el context historicocultural en què s’engloba. En aquesta perspectiva relativista
cultural, San Roman (1996) afegeix que “és impossible valorar racionalment si una cultura
és millor o pitjor que una altra, perquè els criteris que governen la comparació i el valor
que s’utilitza per emetre el judici es formulen des de l’interior d’una sola”(p. 119).

4
 Des de les paraules de Corcuff (2013), Douglas planteja unes formes col·lectives de
categorització que, per mitjà de l’acció, legitimen les institucions socials. L’acció social
naturalitza i identifica les classificacions de manera holística de l’individu al món i, així,
s’entén que “la política, concebuda com a producció d’identitats col·lectives, defineix i
redefineix els interessos dels ciutadans” (pp. 98-99). Des d’una perspectiva
constructivista, s’entén la influència recíproca dels fenotips i les institucions per a la
construcció d’una organització social a partir de la relació dels grups socials. La sèrie
mostra les transformacions taxonòmiques a mesura que els diàlegs entre els individus de
les diverses classes socials avancen, també observades en la diferència generacional,
així com els canvis tecnològics i socials del context de principis del segle XX. Aquests
canvis també presenten el que defensa San Roman (1996) sobre la identitat ètica i
nacional, amb independència de les transformacions, les renúncies i acceptacions en la
dialèctica d’una relació oberta a les cultures (p. 133).

Al visionament apareixen categories socials com el gènere, la raça i les relacions de

parentesc que proven, des d’una mirada de relativisme cultural, que la relació entre els
grups pot esdevenir canviant, independentment de l’estratificació i del context sociopolític
de l’època. Amb tot, l’element que permet englobar aquesta anàlisi és el concepte
d’alteritat i, a partir d’aquí, el problema de la identitat individual i col·lectiva. Una proposta
de negociació que San Roman (1996) presenta és la d’assimilació ètnica -superant els
límits polítics que envaeixen el context etnocèntric de la sèrie- i el reconeixement de la
identitat de l’altre (p. 131). Al visionat es veuen situacions que permeten aquesta
superació taxonòmica per donar pas a una convivència identitària.

Estereotips com a forma d’identificació social

La sèrie presenta una classificació estereotipada de la societat de l’època. Tajfel

(1984) defineix que “els estereotips són generalitzacions a les quals arriben els individus”
amb la funció de “simplificar o sistematitzar la categorització”, per aconseguir i facilitar una
adaptació cognitiva o de la conducta del fenotip (p. 173). Què passa, doncs, quan aquests
esdevenen socials? El funcionament i l’ús d’estereotips és el resultat d’una interacció
entre les relacions d’entitats i individus socials que comparteixen un context i del paper
que aquesta estructura té sobre l’adaptació dels grups en el seu medi” (p. 174).
L’estereotípia utilitzada que apareix al visionament engloba els de gènere, de divisió de
treball i d’ètnia, classificant-los a unes característiques concretes.

5
 Els plantejaments de San Roman (1996) expliquen la interdependència que pot tenir
l’estereotip i la cultura dins d’un grup social. Ell exposa la referència cultural heterogènia
separada dels fets històrics culturals i, d’aquí, es podria extrapolar que si les taxonomies
depenen de cada cultura i els judicis són creats en ella, també els estereotips són relatius
a la valoració despectiva o positiva que se’n pugui fer. I, anant una mica més enllà, “els
conjunts culturals que formen part de les cultures no només poden ser contradictòries i
canviants, poden estar diversificats, perquè les cultures interiorment no són homogènies”
(p. 123). En paraules de F. Barth, l’autor separa la culture staff o conjunt de pautes,
valors, creences, etc., d’una cultura de la identitat ètnica (p. 125). Aquesta diversitat
cultural es pot donar dins d’una pròpia cultura, cosa que pot derivar a crear vincles de
solidaritat entre individus d’un grup. Consegüentment, la sensació d’amenaça social i
política interna pot portar a l’ús de l’estereotip des d’un etnocentrisme acompanyat de
perjudicis. Així, el sistema de categories socials adquireix una importància que va més
enllà de la funció d’ordenament i sistematització de l’ambient”, doncs, agafa la de
preservar el sistema de valors de la cultura i política existents (Tajfel, 1984, p. 182),
justificant-ne, d’aquesta manera, l’ús dels estereotips. La sèrie presenta moments que els
prejudicis són justificats a través de la superioritat de la cultura anglesa que apareix en
diversos diàlegs – vegeu al treball PAC1.1 etnocentrisme, p.4.

Amb tot, Tajfel (1984) apunta a les teories sobre la identitat social anteriorment
exposades, de les quals les categories socials adquireixen una importància per al
reconeixement del concepte d’alteritat: jo sóc en comunicació amb l’altre. Des de les
propostes plantejades per l’autor sobre un desenvolupament potencial de l’atribució social
i la identitat social, es pot establir un nexe de les funcions grupal de justificació i la
causalitat social de l’estereotípia (pp. 189-190). Aquest reforçament de l’estereotip com a
factor d’identificació social es veu en alguns moments del film en la pertinença d’un grup
social i com justifiquen les accions individuals en el grup. Són exemples les categories de
“dèbil i hipersensible” que s’emplenen per mantenir al marge dels afers importants al
gènere femení.

Reflexió final

Per a concloure, podem afirmar que les taxonomies de la Teoria social entorn el
“Primer gir teòric” apareixen de forma més o menys directa al llarg del visionament de
Downton Abbey. La formació de les classes socials té diverses inclinacions respecte a

6
l’epistemologia moderna. Tot i això, les taxonomies socials es creen en la interrelació dels
personatges, tant dins les classes socials concretes com entre diversos estatus. La
influència de la categorització estereotipada permet, d’una banda, mantenir l’ordre social,
és a dir, preservar les estructures jeràrquiques de la societat patriarcal etnocèntrica, i
justificar els perjudicis que se’n deriva. D’altra banda, buscar l’identitat individual a través
de la comunicació social – sentir la pertinença a una identitat de grup.

La sèrie ens permet veure que els canvis existents en l’evolució tecnològica i científica
van lligats als canvis polítics i socials. La postura relativista cultural ens fa veure que, a
través de l’acció col·lectiva, es remodelen les identitat individuals i de la col·lectivitat i,
aquestes, són mutants en funció de la societat cultural en què es forgen. Tot això fa
pensar que, a més de la importància de contextualitzar una anàlisi sociològica en el
moment i el lloc que ocorre l’estudi, és necessària l’observació de les relacions
interpersonals dels fenotips que, o bé legitimen les polítiques, o bé permeten les
transformacions socials.

Referències bibliogràfiques

Bourdieu, P. (2000). “¿Cómo se hace una clase social? Sobre la existencia teórica y práctica de
los grupos” a Poder, derecho y clases sociales. (pp. 101-129). Desclée de Brouwer.

Corcuff, P. (2013). “Construcción de los grupos y categorización social” a Las nuevas sociologías.
Principales corrientes y debates, 1980-2010. Editorial Siglo XXI.

Enguix i Grau, B. (2010). Géneros y contemporaneidades. FUOC. Recuperat de

http://materials.cv.uoc.edu/continguts/PID_00168021/web/main/materias/PID_00168020-1.pdf

Fellowes, J. (2010). Downton Abbey [vídeo en línia]. Amazon Prime. Recuperat de

https://www.primevideo.com/detail/0I5LWTRUOEMDFWO0JOB1XU8EAG/ref=atv_dp_season_sel
ect_s1

San Román, T. (1996). “Ni incompatibles ni idénticos” a Los muros de la separación. Ensayo
sobre alterofobia y filantropia (pp. 105-133). Editorial Tecnos i Servei de Publicacions de la
Universitat Autònoma de Barcelona.

Tajfel, H. (1984). “Estereotipos sociales y grupos sociales” a Grupos humanos y categories

sociales (pp. 171-192). Herder Editorial.