DUES ESTRATÈGIES NARRATIVES: DIR I MOSTRAR

Per transmetre les emocions, el caràcter i el pensament dels personatges ho fem per :
 Dir: per fets secundaris i s’utilitza per dir directament el tret de caràcter,…
 Mostrar: el lector ha de deduir el caràcter del personatge, informació principal

La veu dels personatges (el narrador)

 Discurs directe: transcriu de manera exacta la veu del personatge
 Discurs indirecte: expressa la veu i pensament del personatge amb la seva veu
 Discurs indirecte lliure: veu dels personatges, sense verbs de dicció ni el «que»
 Soliloqui: Monòleg en veu alta sense resposta, es pot adreçar a algú o no. Llenguatge
col·loquial, estructura definida i reprodueix el pensament de forma coherent. S’apropa més
a el llenguatge escrit.
 Monoleg interior: Mostra el pensament del personatge i per tant les barreges d’idees,
trobarem preocupacions, desitjos, frases no acabades, sense sentit,…

El temps
 Temps historic: moment determinat, sino, el trobem pels fets històrics
 Temps narratiu: fets tenen una duració determinada, evolució del personatge
 Temps del discurs: el de la trama, hi ha retrospeccions (flaixback) anticipacions.
 Ritme narratiu: lent o ràpid (poc temps molts fets – trobem el·lipsis - resums)
 Temps de lectura: Diferent interpretació de l’obra depenen de l’etapa del lector

LA DESCRIPCIÓ
FUNCIONS GUIA
Donar versemblança (creïble) 1r. Memòria
Dibuix del personatges 2n. Imaginació
Simbolitzar una idea 3r. Biblioteca i internet
Lligar els fils de la trama 4t. Realitat quotidiana

Tipus d’espai (escenaris urbans, rurals, vila, exòtic, marins, domèstic o públic)
 Real: L’escriptor utilitza un topònim inventat que amaga un lloc real
 Inexistent: Lloc inexistent que sembla real
 Imaginari/irreal: fantasia total, ja es veu que res sembla real

Construcció escenari (hi ha d’haver:)

 Elements fixos : Objectes mobiliaris, platja, muntanya, taula, boli,...
 Elements variables: sons, llum , olors, gustos – percebem amb els sentits
 ORIGENS DE LA NOVEL·LA CAVALLERESCA
XI: Recreacions lliures del llatí/grec a llengua vulgar destinats a l’aristocràcia.
- Poemes èpics grecs i llatins
- Histories orals de la matèria de Bretanya (idealitzades, inversemblants, fictícies, en un futur
llunyà) protagonitzades pel Rei Artur o els Cavallers de la taula rodona.
- Històries de recerca del Sant Grial

XII: Chétien de Troyes trasllada la matèria de Bretanya de forma cronista a la ficció novel·lística
com les d’avui influint-hi la figura del cavaller errant, la passió d’amor i jugant amb la trama i
història. Els cavallers encarnen les virtuts més nobles com fidelitat i honor i s’ambienten en boscos
de boira, drags, mags. Escriu 5 històries:
1. Erec i Enide
2. El cavaller del Lleó
3. Cligés
4. El cavaller de la carreta
5. Perceval o el conte de Graal

XIII: els escriptors de Bretanya passen d’escriure vers a prosa, sorgeix el paper(+ llargues) i +
Aristòcrates saben llegir. Obres com Lancelot o Tristany tenen èxit, exposen moralitats i entretene

XIV: neix un gènere “la novel·la o llibres de cavallaries” on s’expliquen les aventures de l’heroi que
encarna els ideals cavallerescos (fidelitat, honor, lleialtat, honor, desig de gloria, menyspreu per la
mort i defensa del senyor i dels febles (dama)). Cervantes salvarà 3 llibres (no són irreals ni ficticis).
A Catalunya la matèria de Bretanya la trobem en 2 poemes narratius de barreja d’Occità i Català:
- Blandín de Curnoalla – (autor anònim)
- La Flauta (Guillem de Torroella)

XV: recull dels trets argumentals bàsics de les novel·les cavalleresques donant-los-hi un
tractament nou per fer-les modernes (versemblant i realista). Les obres més representatives són:
- Le petit Jean de Saintre (1456dC)
- Curial e Güelfa
- Tirant lo Blanc (1490dC)

ORIGEN DE LA CAVALLERIA
Un cavaller era una persona que tenia cavall, armes i servia a un senyor. Però van arribar a ser una
institució militar o una casta.

ORDRES DE CAVALLERIA
Institucions per organitzar cavallers (classe social) que funcionaven com a germandats i
defensaven els ideals: lluitar a favor del bé, l’Església i els febles.
- Ordre del temple: fundada per cavallers francesos a Jerusalem 1118 per socórrer els
pelegrins atacats per lladres sarraïns. Vestien blancs + creu vermella
- Ordre de la Garrotera: el rei angles concedeix l’ordre a cavallers estrangers de gran prestigi
- Ordre de St. Joan de Jerusalem (Tirant): ajuden als pelegrins a viatjar a Terra Santa

La corona catalanoaragonesa el mossèn era un cavaller que havia servit a la corona i gaudia de
privilegis i exempcions fiscals.
Al XIV perden protagonisme per la crisi del feudalisme i imiten els llibres de cavalleries per
mantenir el prestigi. Es converteixen en cavallers errants que lluiten en justes. (Espectacles
esportius d’entrenament i exhibició en l’ús de les armes i amb nomes definides)

ARNÈS Conjunt d’armes que pensaven molt. Per això necessitaven pràctica, força física i tècnica.
- Armes defensives: camisa prima de cotó + cota de malla (peces de ferro rígid) + armadura
de ferro, rígida, incòmoda i pesada.
- Armes ofensives: espasa, llança, daga o punyal, atxa (destral + martell + daga) i maça (bola
de ferro amb pues).
- Defenses dels cavalls: no era tant àgil

PERILLS DE LA CAVALLERIA: suor, olor oli, visió limitada, no sentia bé, caiguda del cavall. Els hi
podien caure el cavall a sobre o podien agafar el tètanus.

ESPECTACLES: Permeten mantenir-se en forma, guanyar diners, aconseguir renom per ser
cridats per anar a la guerra.
- Justes: individuals
- Torneig: combats per equips
- Vots cavallerescos: jurament com a repte que havien d’assumir ex. escalar amb una mà
- Passos d’armes: un cavaller barra el pas en un lloc estratègic fins a aconseguir l’objectiu
- Deseiximent: s’atorgaven el dret de perjudicar-se per solucionar problemes
- Batalla a ultrança: lluita a mort en un camp neutral i amb la supervisió d’un jutge
imparcial. Abans, s’intercanviaven lletres de batalla

Pas du Pin aux Pommes d’Or: Gastó II de Castellbó a la Plaça del Born es van muntar cadafals. Al
final les despeses eren tant grans que va hipotecar les rendes de Castellbó

TIRANT LO BLANC
Joanot Martorell l’escriu el 2 gener 1460 trobem:
 - Pàgina com a resum
- Pàgines impreses molt decorades
- Dedicat a Don Ferran de Portugal
- Ell és l’únic que l’ha escrit i n’assumeix les conseqüències
1464: Martorell no té diners, dona el llibre a Martí Joan de Galba a canvi de 150 sous.
1490: Martí el publica a València, hi posa el seu nom i el divideix en capítols. Té molt èxit i al 1497
es fa una adició a Barcelona i al 1511 en Castella (Cervantes el salva, fa el Quijote i en destaca el
realisme). També s’inspira Shakespeare amb el d’Itàlia.
En canvi, metre a tot arreu se n’imprimeixen, Catalunya està en decadència i no torna a aparèixer
fins al 1873

ESTROCUTRUA DE LA NOVEL·LA: cavaller que surt a buscar aventures.

4 ingradients que fan del Tirant una novel·la moderna:
- Versemblança: sembla cert (lloc, fets, personatges, descripcions, vida semblant a la de
Roger de Flor)
RESUM
- Realisme: sembla real
1460-1464: Tirant (Joanot Martorell)
- Humor
1490: Martí Joan de Galba – capítols
- Erotisme 1490: València
1497: Barcelona
1511: Castellà (Cervantes)
1874: Barcelona