MANUEL AINAUD

Vida

Manuel Ainaud i Sánchez fou un artista i pedagog nascut el 17 d’abril de 1885 a Barcelona. Era
el petit de set germans, fruit de la unió del fotògraf francès, Jules Ainaud i Ana Sánchez Gálvez,
originària de Màlaga. Provinent de família de classe treballadora, ja des de ben petit, Ainaud va
ser força autodidacta i encara que no va poder gaudir de moltes oportunitats a l’hora d’estudiar,
va cursar estudis de dibuix a l’Ateneu Obrer de Barcelona on va rebre classes d’artistes com
Antoni Gelabert o Nicanor Vázquez. Ben aviat va destacar pel seu talent i va fundar “Els
Negres” un grup artístic de joves, que es denominava així per utilitzar carbó a les seves obres,
generalment de temàtica popular. El 1903 es va organitzar l’única exposició del grup al famós
cafè modernista “Els Quatre Gats”, però tot i així, Ainaud continuaria participant en exposicions
amb l’Agrupació Artística, un grup d’artistes que organitzà exposicions destacades.
El 1908, Ainaud va iniciar-se al món de l’educació com a professor de dibuix i treballs manuals a
l'Escola Horaciana, distingida per ser capdavantera en pedagogia activa i dirigida pel pedagog
Pau Vila. Dos anys més tard, va ser director del Nou Col·legi Mont d’Or on va conèixer a Carme
de Lasarte Karr, filla de l’escriptora i periodista feminista Carme Karr, amb qui es va casar el
1918 i va tenir quatre fills: Anna, Montserrat, Josep (1925-2012), advocat, periodista i
historiador considerat un referent del catalanisme polític i Joan (1919-1995) reconegut
historiador de l’art.

Els posteriors anys, Ainaud va viatjar per Europa per conèixer les noves pedagogies
predominants, va ser president de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (1915), assessor tècnic de la
Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona (1917) i impulsor del Patronat Escolar de
Barcelona (1922). El 1923, amb la dictadura de Primo de Rivera, fou destituït del seu càrrec, que
no recuperà fins el 1930, amb la fi de la dictadura. Els dos anys següents va formar part del
Consell de Cultura de la Generalitat. Va morir el 28 de desembre de 1932 a Barcelona.
Pedagogia

La pedagogia d’Ainaud es va veure influïda per l’Escola Nova, una corrent pedagògica
proposada per Ferrer i Guàrdia, que convidava a una educació que agrupés les diverses classes
socials. Aquesta corrent es basava en “ el principi de llibertat” i no creia en els premis, càstigs o
exàmens (Roig, 2006, p. 76) ja que el valor d’aquesta educació “resideix en el respecte de la
voluntat física, intel·lectual i moral del nen” (Roig, 2006, p.76).

El Col·legi Mont d'Or va ser fundat el 1906 per Joan Palau i acollia als fills de les classes més
benestants de Barcelona, amb la qual cosa, era considerat un centre elitista i “classista”
(Domènech i Domènech 2018, p. 28). També va ser el primer centre en acollir el mètode
Montessori. Estava dividit en tres tipus d’ensenyament: un jardí d’infants inspirat en el
kindergarten de Fröbel, un primer ensenyament inspirat en els centre d’interès de la pedagogia
decroliana i un segon ensenyament, que finalitzava als tretze anys. (Domènech i Domènech
2018, p. 29). El 1910, Ainaud, que tenia una pedagogia que considerava que l’interès per
aprendre havia de sortir de l’infant, va ser nomenat director d’aquesta escola. No obstant això,
aquest tipus d’educació de caire aristocràtic topava amb els ideals d’Ainaud i de la “concepció de
justícia social” (Domènech i Domènech, S, 1997, p. 275) i com comenta Domènech, Ainaud “va
comprendre que dedicant-se a l’educació de les famílies benestants no estava fent una funció
social, sinó elitista. Devia veure que aquell no era el camí; a ell li interessava més la gent que no
podia pagar una escola” (2018, p. 34).

A partir de 1914, Ainaud va viatjar per països d’Europa com Suïssa, França o Bèlgica per a
conèixer la realitat educativa de cada país. A Barcelona, el nivell d’escolarització era molt baix
amb “ una quarta part dels infants que no estaven escolaritzats”(Domènech i Domènech, S, 1997,
p. 276), fet que amoïnava Ainaud. Tan bon punt com va ser nomenat president de l’Ateneu
Enciclopèdic Popular, el 1915, aprofità per iniciar una campanya a favor d’escoles noves i
promoure l’escolarització d’aquelles classes socials que no tenien accés a una educació pública i
digna. El projecte va adoptar també un caire urbanístic ja que “construir escoles municipals no
era només un projecte pedagògic, sinó també urbanístic i arquitectònic. Era la primera vegada
que Barcelona es contemplava com un espai educatiu” (Marimon, 2016). El 1916 es va
constituir la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona a la qual, Ainaud va ser designat
assessor tècnic el 1917, i amb la col·laboració de l’arquitecte Josep Goday, va començar a portar
a terme el seu projecte de renovació pedagògica. Això, finalment portà a la creació, entre 1917 i
1934, d’unes escoles que tindrien un ressò internacional com les escoles Lluís Vives, l’Escola del
Bosc o l’Escola del Mar, entre altres.
El 1922 Ainaud va impulsar la creació del Patronat Escolar de Barcelona, el qual, va potenciar
projectes com les cantines, les colònies d’estiu i els grups escolars, amb els que no només va
aconseguir “ una acció escolar entre mestres, alumnes i comunitat educativa” ”(Domènech i
Domènech, S, 1997, p. 283) sinó que va potenciar la integració de l’entorn familiar potenciant
les excursions o les associacions de pares. El Patronat també va permetre la tria de mestres que
volien formar part del nou projecte pedagògic i va proporcionar-los una formació continua “per
al seu perfeccionament” (Domènech i Domènech, 1997, p. 283) en les noves corrents
pedagògiques com el mètode Montessori, Fróbel o Decroly. (Domènech i Domènech, 1997, p.
282). Dins de les escoles de nova creació cal destacar l'Escola del Mar, que es va inaugurar
aquell mateix any i que va dirigir Pere Vergés. Aquesta es basava en els principis de l’escola a
l’aire lliure de l’Escola del Bosc i “tenia un caràcter mèdic, concretat en l'aprofitament terapèutic
del sol i del mar” (Monés i Pujol-Busquets, 1986, p.7) ja que es considerava que tenien efectes
curatius molt beneficiosos per a algunes malalties. A l’Escola del Mar, el nen era el “centre
d’interès” (Brasó Rius, J., 2017, 235) i, per tant, participava de manera activa en el seu procés
d’aprenentatge.

Seria erroni no considerar a Manuel Ainaud un pedagog per la seva manca d’estudis, ja que la
seva feina va anar més enllà de les influències de l’Escola Nova o de la seva concepció de
justícia social (Domènech i Domènech, 1997, p. 282). Segons Domènech, se’l pot considerar
més un pedagog a un nivell més conceptual, la tasca del qual “va estar impregnada d'una
veritable pedagogia activa i popular amb dues vessants: escola com una obra d'art (aspecte
artístic) i escola oberta a tothom (aspecte ètic i de ciutadania)” (p. 1997, p. 282). Ainaud va ser
un artista, no només sobre el paper, sinó a l’hora de crear i impulsar una sèrie d’iniciatives i
projectes que van promoure i aconseguir una escola catalana pública, igualitària i de qualitat.

Irene Galera Puga

Referències

Brasó Rius, J. (2017). Historia y Pedagogía de la Escuela del Mar (1922-1938). Estudio icónico-
hermenéutico. Social and Education History, 6(3), 226-260. doi:10.17583/hse.2017.2717

Domènech i Domènech, S. (2018) El Moviment de renovació pedagògica públic i privat:

Col·legi Mont d'Or i Nou Col·legi Mont d'Or. A: Pedagogia, política i transformació social
(1900-1917): l'educació en el context de la Fundació de l'Institut d'Estudis Catalans. Institut
d'Estudis Catalans, 2008, p. 28–34. ISBN 978-84-92583-01-0

Domènech i Domènech, S. (1997) Manuel Ainaud i el Patronat Escolar de Barcelona. Temps

d’Educació, Núm. 17, p. 273-91, https://raco.cat/index.php/TempsEducacio/article/view/125701

Marimon, S (2016, 28 de març). La revolució pedagògica de Barcelona fa cent anys. Diari Ara.
Consultat el 23 de gener de 2022. https://www.ara.cat/cultura/revolucio-pedagogica-barcelona-
cent-anys_1_1481034.html

Monés i Pujol-Busquets, J. (1986). La renovació pedagògica a Catalunya. Quaderns de Vilaniu,

Núm. 10, p. 3, https://raco.cat/index.php/QuadernsVilaniu/article/view/107725

Roig Pérez, Olga (2006). La Escuela Moderna y la renovación pedagógica en Cataluña.

Germinal, 1 (abril 2006), p. 75-83