TEMA 1: L’EVOLUCIÓ DE L’EDUCACIÓ ESPECIAL A EUROPA EN LES

ÚLTIMES DÈCADES: DE LA INSTITUCIONALITZACIÓ I EL MODEL

CLÍNIC A LA NORMALITZACIÓ DE SERVEIS I MODEL PEDAGÒGIC.

ÍNDEX

1. Introducció.

2. Evolució de l’Educació Especial.

2.1. Model clínic – Institucionalització.

2.2. Model pedagògic – Normalització.

3. Integració escolar.

3.1 Principi de normalització.

3.2 Principi de sectorització de serveis.

3.3 Principi d’individualització.

3.4 Inclusió educativa.

4. Conclusió.

5. Referències.

5.1 Referències legislatives.

5.2 Referències bibliogràfiques.

1. Introducció.

L’existència de diferències individuals és un fet inherent a la condició humana, i

és important tenir en compte que l’Educació Especial ha experimentat un canvi
significatiu amb el pas del temps. La forma en la qual la societat ha concebut i
conceptualitzat a les persones amb alguna deficiència ha condicionat i condiciona el
tipus de resposta educativa a les necessitats d’aquestes persones.

D’aquesta manera, conèixer la història en relació a l’Educació Especial és de

gran importància per tal d’oferir una educació de qualitat, en igualtat d’oportunitats,
compensadora de desigualtats i ajustada a les necessitats dels nostres alumnes.

En primer lloc, faré referència a l’evolució de l’Educació Especial, que passa

d’un període d’institucionalització (model clínic) a un període de normalització (model
pedagògic). Fins al segle XX s’ha viscut una època d’ignorància i rebuig cap a les
persones discapacitades, encara que comencen a crear-se les primeres institucions
públiques per a les persones discapacitades i poc a poc la societat va prendre
consciència de les seves necessitats.

A partir dels anys 60-70 hi ha una gran evolució, sorgeix un moviment que
propugna un gir en quant a la institucionalització i s’evoluciona cap a un model
pedagògic basat en els principis de normalització i integració.

Per arribar a entendre millor els canvis que s’han desenvolupat durant els darrers
anys a l’Educació Especial faré un repàs de l’evolució normativa que s’ha duit a terme a
Espanya, des de la Llei 14/1970 General d’Educació fins a l’actual Llei Orgànica
8/2013, de 9 de desembre, per a la Millora de la Qualitat Educativa (LOMQE).

Cal tenir present que un dels pilars fonamentals del model pedagògic és la
integració escolar, on tots els infants tenen dret a ser inclosos en els programes escolars
ordinaris. Per entendre millor aquest concepte desenvoluparé els principis de
normalització, sectorització de serveis i individualització.

En darrer lloc, finalitzaré amb una petita conclusió sobre l’evolució de l’Educació
Especial fins a l’actualitat i la meva feina com a mestra especialista d’audició i
llenguatge.
2. Evolució de l’Educació Especial.

A continuació passaré a traçar les grans línies que varen donar lloc al naixement
de l’Educació Especial, ja que la preocupació per la conducta de les persones amb
alguna deficiència ha estat una constant, encara que la seva problemàtica s’ha abordat
des de conceptes diferents d’acord amb la cultura predominant en aquell moment
històric.

2.1. Model clínic – Institucionalització.

Fent una mirada cap al passat, fins els segles XVI – XVII la societat ha viscut
una època de rebuig i ignorància cap a les persones discapacitades. Es pensava que les
deficiències eren alienes a les persones, de manera que se’ls hi considerava persones
estranyes. En aquella època els deficients arribaven a ser considerats com a dimonis, i
estaven condemnats a la marginació, el maltractament i fins i tot la mort.

Durant aquests segles varen aparèixer les primeres experiències en el camp de

l’Educació Especial, centrades especialment en els infants amb deficiències sensorials
(cecs i sords). Es pot destacar com alguns dels fets més importants l’aparició de
l’ensenyança del nin sord.

Un dels autors que va començar a interessar-se en el tema va ser en Lasso, que

el 1550 escriu el “Tractat legal dels muts”, on es comença a parlar per primera vegada
dels drets i deures que tenen aquestes persones. En Fray Ponce de León va escriure en
aquesta època “Doctrina per als muts-sords”, encara que no es va trobar dins el 1986.
En aquesta obra parlava de la educabilitat d’aquestes persones, de la possibilitat
d’educar a aquestes persones des d’un mètode pràctic i efectiu. D’aquesta manera,
s’havien d’aplicar tècniques d’aprenentatge oral, lectura labial i pronunciació. És
important destacar altres autors com Charles-Michel de l’Epée, que es considera un
creador del sistema de signes per a les persones sordes, i en Jacob Rodiguez Pereira,
considerat el fundador de la logopèdia.

Durant el segle XVIII sorgiren els primers intents d’educar als deficients, però
d’una perspectiva molt negativa i pessimista. Encara eren considerats com a malalts,
com a persones que necessiten ser tractades per metges i psicòlegs. En moltes ocasions
rebien un tracte deshumanitzat. En aquesta època era important destacar els autors
Rousseau i Pestalozzi, dos pedagogs que parlaven des d’una visió mèdico-pedagògica,
però que fracassen perquè la societat encara no estava preparada. Encara no
acompanyen les seves idees i no estan a favor de la integració.

El segle XIX és anomenat l’època de les institucions, ja que poc a poc la societat
prenia consciència de la necessitat que tenien aquests alumnes d’evolucionar. Aquesta
consciència era una perspectiva assistencial i sense caràcter evolutiu. Començaren a
crear-se les primeres institucions públiques per a les persones discapacitades, que en un
principi eren molt generals però que després es van especialitzant (sords, muts,
autistes...), però sempre d’una forma paral·lela al centre ordinari.

El 1857 es va crear la Llei Moyano, la llei reguladora de l’ensenyança. Aquesta

va ser la primera que parla de l’obligatorietat i gratuïtat de l’ensenyament. A més, fa
referència a l’obligació de l’Estat d’educar a sords i cecs a centres d’educació especials.
El 1878 va sorgir la Institució Lliure d’Ensenyança (ILE), que tenia com a referent en
Francisco Giner de los Ríos. Aquesta institució va apostar per una escola neutra,
tolerant i oberta a la realitat exterior, un centre sense separació entre primària i
secundària. L’activitat personal i l’experiència creativa de l’alumne, utilitzant diverses
fonts d’aprenentatge, constituïa l’eix del treball escolar.

A principis de segle XX a Espanya encara existia un model clínic, però amb el

pas del temps apareix l’Educació Especial com un sistema d’educació assistencial,
segregador i discriminador de la societat. Ens trobem en una època de guerra, de crisi,
amb una actitud molt negativa per part de la societat on l’infant deficient és considerat
un element antisocial i pertorbador. No obstant, poc a poc amb els anys varen començar
a sorgir escoles i figures de professors dedicats als infants amb deficiència. Existeix una
pedagogia diferencial basada en els nivells de capacitat intel·lectual, de tal manera que
els alumnes amb discapacitat formaven grups reduïts amb un professor especialitzat i un
material preparat per aquests infants, on es comença a veure el model pedagògic del
qual parlarem a continuació.

2.2. Model pedagògic – Normalització.

A partir dels anys 60-70 hi ha una gran evolució. Durant aquesta època sorgeix
un moviment que propugna un gir en quant a la institucionalització i l’Educació
Especial basat en els principis de normalització i integració. En aquest període històric
s’inicià l’escolarització conjunta, integrada, dels alumnes considerats normals i els
discapacitats. Els alumnes segregats varen ser admesos en el sistema educatiu ordinari
com alumnes amb necessitats educatives especials (NEE).

Un dels canvis més importants en aquesta nova concepció de l’educació va ser la

supressió progressiva de les aules i escoles d’Educació Especial i la posada en pràctica
de programes curriculars individualitzats. L’escolarització estava basada en el principi
d’integració, amb una escolarització conjunta on l’Educació Especial es troba dins el
marc educatiu ordinari.

Ja que aquest tema tracta sobre l’evolució de l’Educació Especial a Europa és

convenient dedicar un espai als canvis que s’han dut a terme en el nostre país, tenint en
compte l’evolució normativa dels darrers anys.

Llei General d’Educació

L’any 1970 apareix la Llei General d’Educació, que estableix que l’ensenyança
ha de ser obligatòria i gratuïta. Es planteja la necessitat d’atendre els alumnes amb NEE.
Aquesta llei promulga la preparació d’aquests infants per a la vida social. Planteja que
sempre que sigui possible l’escolarització ha de ser dins un centre ordinari. A més,
estableix dues possibilitats per donar resposta a aquest alumnat:

- Centres d’Educació Especial: per infants amb discapacitats més greus

(profunds).

- Aules d’Educació Especial (dintre de centres ordinaris): per infants amb

discapacitats més lleus.

Aquesta llei provoca una sèrie d’esdeveniments:

 El 1975 es crea l’Institut Nacional d’Educació Especial (INEE), que estableix

les directrius bàsiques de l’Educació Especial, i elabora un Pla Nacional
d’Educació Especial (PNEE). Aquest pla no es posa en marxa fins el 1978. És
la primera vegada que es parla dels criteris i principis de l’Educació Especial:
normalització, integració, inclusió i sectorització.

 L’any 1978 apareix l’Informe Warnock i la Constitució Espanyola. L’Informe

Warnock redacta el concepte NEE (Necessitats Educatives Especials), per
primera vegada parla d’aquest concepte. El defineix com aquell infant que
 necessita estratègies, recursos i ajudes per aprendre més i participar en l’activitat
educativa del grup.

 De la Constitució Espanyola es destaquen els articles 14 i 19, que afirmen que

tots tenim dret a l’educació i al ple desenvolupament de la personalitat, des
d’una política d’integració i una atenció personalitzada. A més, diu que les
administracions educatives han d’oferir els drets a les persones amb discapacitat,
s’han de donar recursos per poder donar resposta a les necessitats d’aquests
infants.

 El 1982 es promulga a Espanya la Llei 13/82 del 7 d’Abril d’Integració Social

del Minusvàlid (LISMI), que consolida els principis del PNEE. Aquesta llei
projecta la desaparició progressiva de l’Educació Especial com un subsistema
apartat. En conseqüència, provoca la integració escolar. Concretament a l’Article
23 expressa que els infants deficients s’han d’escolaritzar en un centre ordinari,
a no ser que les seves dificultats siguin profundes i que, per tant, no sigui
beneficiós assistir a un centre ordinari.

 El 1985 es va escriure el Real Decret 334/1985 del 6 de Març d’Ordenació de

l’Educació, que continua amb la mateixa idea de la LISMI però redefineix el
concepte d’EE. L’Educació Especial és un sistema educatiu on no es
diagnostiquen les deficiències sinó que s’analitzen les ajudes pedagògiques. A
més, desenvolupa quatre principis continguts en la LISMI: normalització dels
serveis, integració social, sectorització en l’atenció educativa i la
individualització en l’ensenyança.

Llei Orgànica General del Sistema Educatiu (LOGSE)

L’any 1990 apareix la Llei Orgànica General del Sistema Educatiu

(LOGSE), que recull els principis establerts en la LISMI i introdueix conceptes com el
dels alumnes amb NEE i Atenció a la Diversitat. Al capítol V, articles 36 i 37, parla de
com donar resposta de manera especifica a l’alumnat amb NEE. Aquesta llei dissenya
un sistema únic d’ensenyança i proposa noves línies d’actuació i enfocaments
metodològics que intenten introduir un canvi significatiu en els procediments
d’ensenyament. La LOGSE estableix dos grups: sobredotats i discapacitats.
 Alguns dels canvis més importants de la LOGSE amb la llei anterior són els
següents:

- Parla d’un currículum únic que s’ha adaptar a les diferents línies d’actuació.

- Enumera objectius generals per tots els infants.

- Participació dels pares en els processos educatius dels seus fills. Es comença
a donar importància a la família.

- Reordena el sistema educatiu en etapes i nivells (Educació Infantil, Educació

Primària, Educació Secundària...)

- Promou l’educació integral, basada en coneixements, destreses i valors.

- Proposa Formació Professional vinculada al món laboral.

A partir de la LOGSE hi ha una sèrie d’esdeveniments:

 L’any 1995 s’aprova el Real Decret 696/1995 del 28 d’Abril d’Ordenació

General de l’Educació dels alumnes amb NEE, que deroga el Real Decret
334/1985. Actualment està vigent a àmbit nacional, però no a les Illes Balears.
Aquest decret ordena i planifica els recursos i l’organització de l’atenció
educativa dels alumnes amb NEE, temporals o permanents.

 Sorgeix l’Ordre Ministerial del 14 de Febrer del 1996, que regula l’avaluació
psicopedagògica, el dictamen i criteris d’escolarització, i l’avaluació i promoció
de l’alumnat amb NEE.

Llei Orgànica de Qualitat de l’Educació (LOQE)

El 2002 es redacta la Llei Orgànica de Qualitat de l’Educació (LOQE).

Aquesta llei vol aconseguir el major nombre possible d’alumnes dins el centre ordinari.
Això fa que es presenti d’una forma flexible, que s’adapti a les diferències individuals
de cada infant; que s’adapti a les actituds, necessitats, interessos, ritmes
d’aprenentatge... en definitiva, a la diversitat de l’escola. Continua amb els principis de
la LOGSE (normalització, integració...) i parla del principi de no discriminació.
Defineix l’alumne amb NEE com aquells alumnes que són: estrangers, superdotats,
alumnes de compensació educativa i els propis NEE, establint quatre grups.
 En aquesta època les modalitats d’escolarització que havia eren els grups
ordinaris en centres ordinaris, aules especialitzades dintre de centres ordinaris, Centes
d’Educació Especial o escolarització combinada.

LOE

La Llei Orgànica 2/2006, de 3 de Maig, d’Educació (LOE) inclou noves

consideracions relatives a l’Educació Especial. Introdueix el concepte d’alumnes amb
necessitats específiques de suport educatiu (NESE) i el defineix com aquells que
necessiten una atenció educativa diferent a l’ordinària. Aquestes necessitats específiques
de suport educatiu poden ser de cinc tipus: necessitats educatives especials (NEE), altes
capacitats intel·lectuals (AC), incorporació tardana al sistema educatiu (IT), dificultats
específiques d’aprenentatge (DEA), condicions personals i història escolar (CP/HE).

Els principis i finalitats més importants d’aquesta llei són:

- Defensa una educació de qualitat per a tot l’alumnat.

- Igualtat d’oportunitats, inclusió educativa i no discriminació.

- Adequar l’educació a la diversitat de l’escola, proporcionant una atenció

individualitzada i prevenció de les dificultats d’aprenentatge.

- Parla per primera vegada de les adaptacions curriculars.

- Parla de la flexibilització de l’alumnat amb altes capacitats.

El Capítol I del Títol II de la LOE 2/2006 fa referència a l’alumnat amb

necessitat específica de suport educatiu. L’Article 71 estableix que les Administracions
educatives han d’assegurar els recursos necessaris per a que els alumnes que
requereixen una atenció educativa diferent a la ordinària (NEE, DEA, TDAH, AC, IT,
CP/HE) puguin assolir el màxim desenvolupament possible de les seves capacitats
personals i, en tot cas, els objectius establerts amb caràcter general per a tot l’alumnat.

L’Article 73 d’aquesta llei defineix l’alumnat que presenta necessitats

educatives especials com aquell que requereix, per un període de la seva escolarització o
al llarg de tota aquesta, determinats suports i atencions educatives específiques
derivades de discapacitat o trastorns greus de conducta.
 És important fer referència a l’Article 74, que parla de l’escolarització de
l’alumnat amb NEE. Estableix que l’escolarització de l’alumnat que presenta necessitats
educatives especials s’ha de regir pels principis de normalització i inclusió, i que
l’escolarització d’aquest alumnat en unitats o centres d’Educació Especial només es
durà a terme quan les seves necessitats no puguin ser ateses en el marc de les mesures
d’atenció a la diversitat dels centres ordinaris.

A partir de la LOE es redacten els següents decrets:

 D.67/2008, que és un decret de les Illes Balears d’Ordenació General del Sistema
Educatiu, tant d’Educació Infantil, com d’Educació Primària i Educació
Secundària. Actualment només es troba vigent la part d’Educació Infantil.

 El Decret 71/2008 estableix el Currículum d’Educació Infantil.

 El Decret 72/2008 va establir el Currículum d’Educació Primària, però ha estat

derogat pel Decret 32/2014, on alguns dels seus punts han estat modificats pel
Decret 28/2016.

 El Decret 73/2008 va establir Currículum d’Educació Secundària, que ha estat

derogat pel Decret 34/2015.

En referència al tema que estem desenvolupant és important fer menció al

Decret 39/2011, del 29 d’abril, pel qual es regula l’atenció a la diversitat i l’orientació
educativa als centres educatius no universitaris sostinguts amb fons públics. L’Article
11 diu que són adaptacions curriculars significatives (ACS) les que s’aparten de manera
substancial o significativa dels elements del currículum i afecten el grau de consecució
dels objectius establerts per a cada etapa i, si és el cas, de les competències bàsiques.
Les adaptacions curriculars significatives es consideren una mesura específica de
suport.

Alguns autors com Marchesi A., Palacios J. i Coll C. (2014) diuen que les
adaptacions curriculars es poden entendre com un procés de presa de decisions
compartit que tendeix a ajustar i complementar el currículum comú per donar resposta a
les necessitats educatives especials dels alumnes i aconseguir el seu màxim
desenvolupament personal i social.
LOMQE

Finalment faré referència a la Llei Orgànica 8/2013, de 9 de Desembre, per a

la millora de la qualitat educativa (LOMQE). Aquesta llei afirma que l’alumne és el
centre i la raó de ser de l’educació. Té l’objectiu de la identificació, valoració i
intervenció de l’alumnat amb NEE de forma primerenca. La LOMQE estableix mesures
curriculars, organitzatives i adaptacions dels elements del currículum per aquests
alumnes amb NEE tenint en compte els ritmes d’aprenentatge.

Algunes de les innovacions que introdueix la LOMQE són les següents:

 Programes de Millora a Educació Primària pels centres que obtenen baixos

resultats en les avaluacions de diagnòstic.

 Programes de millora de l’aprenentatge i rendiment (PEMAR).

 Programes d’enriquiment per altes capacitats.

 Les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC).

 Plurilingüisme.

 Flexibilitat de trajectòries (s’estableixen diferents alternatives, com per

exemple la Formació Professional).

 Només es pot repetir Educació Primària una vegada de manera ordinària.

 A l’Article 18 l’etapa d’Educació Primària passa de comprendre tres cicles

de dos anys acadèmics cada un a comprendre sis cursos. A més, l’àrea de
coneixement del medi natural, social i cultural passa a ser dividida en dues
àrees: ciències socials i ciències naturals.

 El concepte de NEE a l’Article 73 no es modifica, però s’inclou dins els

alumnes amb necessitats específiques de suport educatiu els alumnes que
presenten TDAH (Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat).

En conclusió, podem dir que l’evolució de l’Educació Especial ha duit a l’escola

cap a model pedagògic on ens centram en l’alumne i el seu entorn familiar, escolar i
sociocultural. He de fer especial interès cap a les capacitats i situacions d’aprenentatge
de cada alumne per entendre que es allò que més li convé, respondre a les seves
necessitats de la manera més adient, dissenyar la millor resposta per conduir-lo a l’èxit.
Sempre avaluarem a l’alumne d’una forma continua i formativa mitjançant diferents
eines com l’observació, enregistraments, rúbriques, documentació, etc.

Finalment, és necessari recalcar que el currículum ha de ser flexible, és a dir, que

s’adapti als infants i doni resposta a les seves necessitats. Per això no podem oblidar que
el currículum ha de servir d’ajuda per al mestre i no al contrari, ja que és el mestre qui
ha d’anar ajustant-lo d’acord amb les necessitats dels alumnes amb l’objectiu de que, a
mesura de lo possible, pugui atendre a la majoria de l’aula (Bautista, 2002).

3. Integració escolar.

La integració escolar és un dels pilars fonamentals del nou model educatiu, d’un
model pedagògic. La integració escolar suposa, en termes generals, que els alumnes
amb NEE comparteixen la seva educació amb els altres infants en els centres ordinaris
del sistema. Aquests alumnes s’incorporen en el sistema ordinari, contemplant no
només la proximitat física sinó la integració, entesa com participació en les tasques
escolars encara que sigui de mode diferencial. Aquesta integració ha de comprendre la
globalitat de la persona:

 La integració física, reduint les barreres i distàncies entre les persones amb
problemes i les que no en tenen.

 La integració funcional ens du a la utilització per part de tots dels mateixos

mitjans i recursos socials.

 La integració social, que afecta a les interaccions socials espontànies.

 La integració institucional, que afecta a les lleis i condicions de vida en

general.

La integració escolar és un principi a través del qual s’ofereixen els serveis

educatius i una varietat d’alternatives instructives per tal que l’alumne amb un dèficit,
en l’entorn menys restrictiu possible, pugui accedir als mateixos objectius educatius que
la resta d’alumnes d’un context determinat.

Per poder entendre el concepte d’integració escolar és important tenir el compte

els principis de normalització, sectorització i individualització.
3.1. Principi de normalització.

Hank-Mikkelsen i Nirje (1969), aporten aquest concepte com “la possibilitat de

que el deficient mental desenvolupi un tipus de vida tan normal com sigui possible.” El
principi de normalització té una sèrie d’implicacions en la realitat social: acceptació
social, organització i individualització de tots els serveis.

La normalització exigeix prendre mesures per a que l’escola s’adapti a les

necessitats de cada persona, amb l’objectiu de que tothom amb les seves deficiències
puguin desenvolupar-se en aquesta d’una forma òptima. Per tant, partint d’un mateix
currículum, s’haurà d’adaptar la resposta educativa en funció de les necessitats de
l’alumne amb l’objectiu d’aconseguir el seu màxim desenvolupament.

Quan es parla de normalitzar no s’està fent referència a les persones, sinó als
serveis que ofereix la societat. En definitiva, aquest concepte representa un vertader
canvi en la concepció de l’Educació Especial, ja que obliga al seu replantejament i deixa
de girar entorn al dèficit dels subjectes, per fixar-se en les seves possibilitats de
formació i oferir-los les mateixes condicions que a la resta de persones d’una societat
per tal que puguin desenvolupar-se de manera global.

3.2. Principi de sectorització de serveis

L’aplicació del principi de normalització a la prestació de serveis acomodats al

medi en el qual viu i es desenvolupa la persona amb deficiència correspon al principi de
sectorització. Aquest principi insisteix en la necessitat d’apropar els serveis al lloc on es
produeix la demanda, per tal de possibilitar la integració de les persones amb
discapacitats a la dinàmica quotidiana de la seva comunitat.

En el context educatiu aquest principi implica, des del punt de vista de l’alumne,
el dret a que el sistema educatiu doni resposta a través de recursos materials i personals,
i de mesures organitzatives, funcionals i pedagògiques al seu context personal i
sociofamiliar.

3.3. Principi d’individualització

 El principi d’individualització fa referència a que la persona amb deficiències és
única i, per tant, l’educació que rebi ha de respectar les característiques individuals que
el caracteritzen. Per fer realitat aquest principi d’individualització de l’ensenyança es
requereix un currículum obert i flexible, que permeti establir diferents nivells
d’adaptació curricular.

Amb aquest principi es pretén respondre a les necessitats i aspiracions de cada

individu, ja que l’educació ja no pot donar respostes a criteris estereotipats de
classificació o tipologia. És així que el principi d’individualització pretén assegurar
que cada individu rebi, precisament, l’educació que requereix i que necessita a cada
moment del seu desenvolupament.

3.4. Inclusió educativa

Cal dir que actualment ja no parlam d’integració sinó d’inclusió educativa.

La integració escolar s’entén com aquell procés en el qual els alumnes amb discapacitat
s’adapten a la resta de la comunitat educativa. En canvi, la inclusió educativa implica el
dret a ser comprés en la seva singularitat i és la comunitat educativa la qual s’adapta a
l’alumnat. 

La inclusió està relacionada amb la qualitat de l’educació i amb el dret a la

igualtat d’oportunitats. Alguns autors com Pujolàs (2017) afirmen que una educació
serà de qualitat en la mesura en la que compleixi la seva funció: donar educació a tots
els alumnes, atenent les necessitats educatives de cada un d’ells. Així, un centre
educatiu oferirà una educació de qualitat en la mesura que contempli la diversitat de
l’alumnat.

D’acord amb Muntaner (2013) l’educació inclusiva es caracteritza per tres

principis centrals:

• L’acceptació i el respecte per la diversitat, que es tradueix en la no

categorització dels alumnes sota cap criteri.

• El plantejament de dissenys i activitats flexibles i obertes que

permeten la participació, l’aprenentatge i la satisfacció de tots els
alumnes.
 • La utilització en tots els casos d’agrupaments heterogenis, que
reflecteixen la realitat diversa dels centres i de l’alumnat, acabant
definitivament amb la recerca de la fal·làcia de l’homogeneïtat i
uniformitat dels grups.

4. Conclusió.

En aquest tema es pot observar com al llarg de la història s'han utilitzat diferents
terminologies per denominar a les persones amb necessitats educatives especials i
diferents implicacions pràctiques cap aquests alumnes.

L’evolució de l’Educació Especial ha estat molt positiva. Actualment es defensa

un model educatiu inclusiu, on es contempla la diversitat de l’alumnat i és la comunitat
educativa la qual s’adapta a les seves necessitats. Un dels principis de l’educació
inclusiva són els agrupaments heterogenis, que reflecteixen la diversitat dels centres i
deixen de banda la recerca de l’homogeneïtat del grup.

En els darrers anys han sorgit metodologies innovadores com l’aprenentatge

cooperatiu, la feina per projectes, els ambients... que fomenten l’autonomia dels
alumnes i afavoreixen l’aprenentatge significatiu. La formació del professorat continua
ha fet que l'escola sigui cada vegada més inclusiva i així estiguem més preparats per
atendre i satisfer les necessitats individuals dels alumnes. Cal dir que encara ens trobam
en una època de canvi, on hem de continuar evolucionant per millorar encara més
aquesta situació a les nostres escoles.

Com a mestra d’audició i llenguatge les meves funcions es basen, segons les
instruccions per a l’organització i el funcionament dels centres públics de segon cicle
d’Educació Infantil i Educació Primària de la CAIB (2015), en donar resposta a
l’alumnat amb NESE que presenta dificultats de comunicació (oral i/o escrita) i de
llenguatge. Tenint en compte el context actual aquestes funcions han de ser
contemplades dins un context d’escola inclusiva, és a dir, és necessari que les meves
actuacions respectin i no alterin els principis pels quals es regeix aquest concepte.
5. Referències.

5.1 Referències legislatives

● Llei Orgànica 8/2013, de 9 de desembre, per la millora de la Qualitat Educativa

(LOMQE).

● Llei Orgànica 2/2006, 3 de maig d’educació (LOE).

● Llei Orgànica 1/1990, 3 d’octubre, d’Ordenació General del Sistema Educatiu

(LOGSE).

● Llei 13/1982, de 7 d’abril, d’integració social dels Minusvàlids (LISMI).

● Real Decret 696/1995, 28 d’abril, d’ordenació de l’educació dels alumnes NEE.

● Decret 39/2011, de 29 d’abril, pel qual es regula l’atenció a la Diversitat i

l’orientació educativa als centres educatius no universitaris sostinguts amb fons
públics.

● Decret 73/2008, de 27 de juny, pel qual s’estableix el currículum d’ESO a les

Illes Balears. Decret 34/2015, de 15 de maig. Decret 29/2016.

● Decret 72/2008, de 27 de juny, pel qual s’estableix el currículum d’educació

primària; derogat pel Decret 32/2014, de 18 de juliol; modificat pel Decret
28/2016.

● Decret 71/2008, de 27 de juny, pel qual s’estableix el currículum d’EI a les Illes
Balears.

● Decret 67/2008, de 6 de juny, pel qual s’estableix l’ordenació general dels

ensenyaments de l’EI, EP i ESO a les Illes Balears.

● Decret 119/2002 pel qual s’aprova el reglament oficial de les escoles públiques
d’EI i EP.

● Ordre Ministerial del 14 de Febrer del 1996 per la qual es regula el procediment
per la realització de l’avaluació psicopedagògica i el dictamen d’escolarització i
s’estableixen els criteris per l’escolarització dels alumnes amb NEE.
 ● Conselleria d’Educació, Cultura i Universitats (2015). Instruccions per a
l’organització i el funcionament dels centres públics de segon cicle d’Educació
Infantil i Educació Primària per al curs 2015-2016. Illes Balears.

● Informe Warnock (1978) Document elaborat per la comissió d’educació

Britànica en referència a les NEE dels infants.

5.2. Referencies bibliogràfiques

● Bautista, R. (2002). “Las necesidades educativas especiales”. Málaga. Ed.

Aljibe.

● Marchesi, A., Palacios, J. i Coll, C. (2014) “Desarrollo psicológico y educación.

Trastornos del desarrollo y necesidades educatives especiales”. Madrid. Ed.
Alianza.

● Muntaner, J. J. (2013). “Calidad de vida en la escuela inclusiva” en Revista

Ibero-Americana de educaçÃo, nº63, p.35-49.

● Pujolás, P. (2017). “Aprendre junts alumnes diferents”. Ed. Octoedro.