L’EDUCACIÓ EN EL FRANQUISME TECNOCRÀTIC

L’any 1962 es va fer càrrec del Ministeri d’Educació Ciència el professor Lora Tamayo,
membre de l’Opus Dei (fins a 1968), suposa la implantació definitiva del model tecnocràtic i
coincideix amb els plans del desenvolupament econòmic i social que tractaren de modernitzar les
nostres estructures productives sense canviar les coordenades polítiques del regim franquista. Al
llarg d’aquest any Espanya es va transformar en un país més complex i dinàmic, amb clar
creixement de classe mitjana i un nou conflicte entre els valors tradicionals i els moderns.
Es va ampliar l’escolaritat obligatòria fins als 14 anys (1964), Espanya estava passant de ser
una societat agrària a una industrial i d’aquesta a una de serveis. S’intenta alfabetitzar a la massa
campesina per convertir-se en ma d’obra especialitzada, però no es podien atendre totes les
professions.
El ministre d’educació i ciència Villar Palasí presenta un projecte de Llei d’Educació que
respon a un procés d’adaptació del sistema educatiu a les noves necessitats de la societat. Aquest
ministre inaugura l’època de formació professional i l’època de formació pretecnològica en l’EGB
(general i gratuïta) és la forma de posar als xiquets de 14 anys en una situació de bon domini de
matemàtiques, formació pre tecnològica, llengua estrangera i nivell escolar acceptable i correcte.
Ley General de Educación (EGB) 1970, precedent de la llei Moyano, aquesta llei reconeix
que l’organització de l’educació en Espanya necessitava importants modificacions perquè no
responia als criteris de globalitat i interrelació exigits per la pedagogia moderna. Amb aquesta llei es
pretén donar una resposta eficient i moderna a les expectatives sorgides per les importants
transformacions a les quals s’havia vist sotmesa l’estructura socio-econòmica espanyola de la dècada
dels 60.
Els principis generals en els quals es basava la reforma eren el reconeixement del dret de tots
els ciutadans a una educació general bàsica obligatòria i gratuïta, unificada per tots els espanyols de
6 a 14 anys. L’estructura de l’escola s’adapta als criteris d’adaptació a les etapes de l’evolució
psicobiològica dels alumnes. El concepte cristià de la vida i els principis de l’anomenat Moviment
Nacional.
Des del punt de vista organitzatiu la Ley General de Educación afecta a tots els nivells i
modalitats de l’estructura escolar. L’educació preescolar, sols seria gratuïta en els centres estatals,
anomenats jardins de la infància, per a xiquets de 2 a 3 anys, i en les escoles de pàrvuls, per a xiquets
entre 4 i 5 anys. L’educació general bàsica es concep com un nivell unificat, obligatori i gratuït per
als espanyols entre 6 i 14 anys. Aquest nivell es dividiria en dos etapes: una 5 primers cursos i una
altra dels 3 últims cursos.
Les concepcions pedagògiques de l’educació tractaren d’armonitzar determinats pressupostos
humanitzadors i personalistes amb els requisits tècnics d’una escola avançada.
La reforma posa prompte en evidencia les contradiccions existents entre les ambicioses
expectatives generades en la societat i la falta de voluntat política en l’assignació dels recursos
econòmics necessaris per al seu compliment. També posa en manifest la inviabilitat d’una reforma
que exigeix la participació en el si d’una societat no democratitzada. La nova llei presenta les
següents demandes:
 Noves demandes de professorat i equipament.
 Noves necessitats d’escolarització.
 Reconversió del mapa escolar.
L’any 1973 s’evidenciaren els signes inequívocs del seu fracàs. Molts preceptes de la llei
foren incomplits o desvirtuats. Els diversos equips ministerials provocant una autèntica contra-
reforma.
La reforma educativa de 1970 porta a la renovació del material educatiu, mapes físics polítics,
atles i mitjans audiovisuals (tocadiscs o magnetòfons), materials per a ciències matemàtiques o les
fitxes de Dienes i els seus blocs multibàsics, i les regletes en color de Cuisenaire per al aprenentatge
de l’aritmètica. L’any 1970 es pretén un sistema educatiu dinàmic, flexible i homologat, amb els
restants sistemes europeus. L’aspecte innovador d’educació especial en centres docents de règim
ordinari per als deficients lleus, el primer pas en l’establiment d’un model integrat d’educació
especial en Espanya.
Una nova mentalitat educativa i social va començar a despuntar . Es necessita renovar tot
l’entramat educatiu, començant pels edificis escolars que deuen constituir-se amb amplis espais de
recreo i instal·lacions esportives, gimnasi, biblioteca, laboratori de ciències i aula d’audiovisuals. Un
transport generalitzat.
La figura del director de col·legi va ser remodelada en la nova llei i també queda
democratitzada. Ara el nou director era nomenat pel Ministerio de Educación de entre els titulars del
centre, oídos el claustro i el consell assessor.
En la reforma curricular que va seguir la llei de 1970, l’expressió “unitats didàctiques”
substituïda per “àrees d’experiència”. Les innovacions de caràcter indicatiu i orientador. Esta
flexibilització programàtica es reforça amb la inclusió d’opcions sobre el tractament de les
experiències relatives al món natural i social.
La reforma va resultar ser una gran innivació educativa per a la que cap sector educatiu estava
preparat, un mètode pedagògic lligat al passat i autoritari.
Les Normals s’integraren en les universitats amb el nom d’Escoles Universitàries de
Formació del Professorat d’Educació General Bàsica en 1972 i obtenint els alumnes el títol de
diplomats en EGB.
La Ley Villar Palasí va tenir molts encerts i va tenir que fer front a greus problemes
d’analfabetisme, les baixes xifres d’escolarització en educació preescolar i la deficient escolarització
en ensenyança primària (no més de 40 alumnes per classe ni a distància superior de 3 km del seu
domicili familiar). Els escolaritzats en edificis adaptats sense condicions pedagògiques adaptables i
en centres clandestins.
La finalitat d’EGB era impartir una formació integral, igual per a tots i adaptada a les aptituds
i capacitats de cadascun, la coeducació de nou es acceptada i la confessionalitat no està vinculada als
centres oficials, es permet a l’ensenyança religiosa en totes les confessions que responen les
necessitats dels alumnes. A més, l’educació integral dóna importància a l’educació física, i també
predomina l’intelectualisme.
El mètode cíclic transmet els coneixements d’ensenyança, iniciant als alumnes en els
coneixements més elementals de totes les matèries, per a anar progressivament profunditzant en
aquestes i duguent a una atenció decidida per treballs manuals, des dels primers cursos.
L’EGB es defineix com la primera etapa en la que la intervenció manual dels xiquets en el
desenvolupament de la seua personalitat.
Ara predominen les formes més racionals en tant que l’alumne no es jutjat exclusivament per
una o varies proves, sinó pel seu rendiment al llarg del curs.
No s’ha de confondre coeducació amb escola mixta, l’adopció d’aquesta última per la reforma
va tenir un vehiculant econòmic i pràctic, ja que suposava un cost molt elevat mantenir un doble
canal educatiu basat en la separació de gèneres.

1.1. El moviment obrer: Escola i ensenyament

EL MOVIMENT OBRER
1. Idees principals.
2. Propostes i materialitzacions de l’escola socialista.
3. Lorenzo Luzuriaga.
4. Cases del Poble.
5. Formació dels socialistes.
6. Ideal del moviment anarquista i llibertari.
7. Propostes llibertarias.
8. Ferrer i Guardia i l’escola moderna.
9. Escoles modernes al País Valencià.

IDEES PRINCIPALS:
 La preocupació per la classe obrera es transmiteix a través de l’educació.
 Es necessàri augmentar el nivell cultural de la classe obrera per a la seua millora intelectual,
moral, laboral i política.
 L'ignorància provoca l'opresió.
 L'educació i la cultura actúen com instruments de presa de consciència, de lliberació i de
lluita de la classe obrera.
 Apareixen les organitzacions obreres.
 Les organitzacions obreres impulsaren l'educació mitjançant:
 Educació no formal: conferències, xarrades.
 Educació informal: bibliotecas, editorials, premsa.
  Educació formal: institucions per a l'educació d'obrers adults, formació professional,
primària.
L’educació obrera ha de ser:
 Pública, gratuïta, laica, racionalista, integral, alternativa a la de l’Estat.
 Anarquistas y Socialistas
 Coincideix:
Cal formar personas noves per a fer la revolució.
Es diferencien:
Socialistes: transformar el sistema educatiu.
Anarquistes: alternativa a l’educación estatal.