El cinema, un augment de la

literatura?

Pol Roca Cugat

Ins. JVV - 1Bat A
 Hamlet és l’obra més llarga de William Shakespeare i la més potent i influent de
la literatura universal. Explica la història de Hamlet, el príncep de Dinamarca -que es
venja de l'actual rei, el seu oncle, per haver matat el seu pare i casar-se amb la seva
mare- tot intentant mantenir l’aparença d’una bogeria que podria ser real o fictícia. Es
tracta d’una crítica de caràcter social, polític i religiós.

Una obra literària, cinematogràfica o teatral pot produir un efecte en el seu receptor.
De fet, aquest és l’objectiu principal de la literatura, el teatre i el cinema: la transmissió
de sentiments, idees i pensaments. És per això que no ens hauria de sorprendre
descobrir que l’interpretació donada per una obra teatral o cinematogràfica pugui
arribar a diferir molt entre uns receptors o altres, i que l’efecte que aquestes
interpretacions causin siguin diferents. Un dels casos més xocants que he descobert
fent recerca bibliogràfica és que hi ha persones que creuen que Hamlet era, en realitat,
una princesa, criada príncep per motius polítics1.
Això és degut al fet que quan llegim una obra teatral, llegim (gairebé, exceptuant
traduccions, edicions o censures) el que va escriure l’autor, sense cap més filtre que el
dels nostres propis ulls. En canvi, quan veiem una obra teatral o una pel·lícula basada
en el llibre, veiem l’obra no només a través dels nostres ulls: la veiem a través dels ulls
del dramaturg que ha permès portar l’obra a l’escenari o la gran pantalla2, així com a
través de la ment del director, dels autors, dels tècnics de so i llum, de totes les
persones en les que el públic no es fixa. Aquestes persones, malgrat que moltes
vegades vulguin mantenir l’obra “com l’autor volia”, l’autor no és el que pren les
decisions directament, i en canvi, l’obra va adquirint petits fragments i sentiments
d’aquells encarregats de portar-la al món real; passa per diversos filtres abans
d’arribar a l’espectador.
Hamlet en la seva forma escrita vers les diferències que pot causar veure’n una
representació teatral o cinematogràfica.

Una obra teatral té per objectiu transmetre una història, fer una fotografia d’una vida.
Com a éssers humans, tenim la capacitat de relacionar tota experiència que ens
expliquen amb les nostres pròpies vides, amb situacions que hem viscut prèviament,
amb emocions que hem sentit abans. I moltes vegades no ens podem estar de
posar-nos en el lloc dels personatges, sentir-nos com ells. Ens hi veiem reflectits i, a

1
(«Swans Commentary: Asta Nielsen & Hamlet’s Gender-Benders, by Charles Marowitz -
cmarow155» s.d.; «Tutorial to Hamlet on the Ramparts» s.d.)
2
(Wells i Stanton 2002; 2002)

1
vegades, fins i tot, prenem certes parts de la seva personalitat com a nostres, tant sigui
per bo com per dolent3.
Em centraré en les diferents representacions que s’han fet d’una escena en concret: el
famós soliloqui de Hamlet, ja que (exceptuant l’últim acte) és la que més em va
impactar. Hamlet tracta principalment sobre la venjança, però jo em centraré en el
tema del suicidi, ja que és el que més clar es pot veure en les diverses
representacions.

És una escena que ha estat representada de múltiples formes diverses: des de

l’estereotípica escena en què Hamlet li parla a una calavera fins a la magnífica
representació d’en Laurence Olivier amb una escenografia que reforça el sentit del
passatge.
L’escena original representa simplement Hamlet parlant amb ell mateix, decidint si
llevar-se la vida seria més noble que aguantar el dolor i el patiment. És una escena
que no sorprèn gaire, ja que entra dintre el que esperem del personatge, però certs
directors han decidit que li falta alguna mena de reclam visual perquè causi una
impressió més forta, malgrat el fet que Shakespeare buscava impressionar per la
profunditat i tensió del passatge sense efectismes4. Hamlet no porta res a les mans en
aquesta escena, en contrast amb representacions en què porta una daga o una
calavera.
Però, en canvi, quan hom pensa en aquesta escena s’imagina Hamlet aguantant una
calavera humana, recitant el mateix diàleg mirant de fit a fit l’os sense vida,
contemplant la mort a la cara. El crani apareix a l’obra, dos actes més endavant, a
l’escena del cementiri. És una representació més sorprenent que la del text original,
però cada cop ens hi hem anat dessensibilitzant més, ja que s’ha convertit en un
estereotip del teatre i de Shakespeare. Qui no ha vist aquesta escena representada
així?
Finalment, la representació que a mi em va impactar més va ser la que va dirigir
Laurence Olivier, on veiem Hamlet pujar per unes escales de caragol molt altes fins a
arribar a un penya-segat. En aquest cas els espectadors poden veure el dubte de si
saltar o no reflectit en un pla general del mar al fons del penya-segat. És un efecte
molt ben realitzat, ja que força l’audiència a veure que realment Hamlet es considerava
llevar la vida, que estava a gairebé no res d’abandonar-ho tot i deixar de patir.

3
(Torrecilla et al. 2019; Lindberg, Sailas, i Kaltiala-Heino 2012)
4
(Ghose 2010)

2
En una obra escrita és molt difícil representar el suspens, el dubte. Una de les
maneres com es pot aconseguir és modificant la forma física, l’espaiat que apareix en
el text (que Hamlet no presenta, ja que és una obra pensada per ser representada en
un teatre) o la puntuació (de la que Shakespeare sí que en fa ús). Així fa que els
personatges semblin més reals, donant-nos també una mica de visió dintre la seva
ment. En aquest cas podem veure la indecisió de Hamlet reflectida en les paraules,
com considera si val més la pena continuar carregant amb el pes de la vida o si és
honorós treure’s aquest pes de sobre.
En una obra teatral o cinematogràfica és lleugerament més fàcil. Es pot fer tant amb
l’escenografia, com en els dos casos que he comentat; com amb l’ambient, la música o
amb efectes de so. Això ho podem veure en la representació d’Olivier, que ens posa
una música de fons digna d’una pel·lícula de misteri. Aquesta simfonia deixa el fil de
l’acció penjant, deixant-nos entreveure els fils de pensaments que es contradiuen en el
cervell de Hamlet.

Però, quins efectes pot tenir aquesta escena en una persona? Bé, per començar, és
una obra teatral, està dissenyada per emocionar, per causar impacte. I ho
aconsegueix, no obstant això, té d’altres objectius.
Per començar, es tracta d’una crítica social, per tant, busca generar diàlegs i
discussions sobre temes diversos. Hamlet busca discutir la moralitat del suïcidi, la
cultura al voltant d’aquest acte i certes incongruències que existien amb l’Església, que
manava sobre la societat gairebé tant o més que el propi rei. Per exemple (i això ho
podem veure a Hamlet amb la mort dubtosa d’Ofèlia), si una persona tenia diners o
poder, certes normes podien ser ignorades. A més a més, és una tragèdia en tota
regla. Hi ha escenes molt emotives, com la matança final, i hi ha escenes que agafen
el lector tant per sorpresa que no sap com respondre, com l’escena de la mort de
Poloni. A mesura que va avançant l’obra ens anem apropant emocionalment a Hamlet,
volem que arribi a complir la seva missió. Volem justícia pel seu pare. I quan al final
l’obté, tot sacrificant-se, un no pot evitar sentir que ha perdut un molt bon amic.
Probablement, deixarà la majoria de públic ensopit durant la resta del dia i prou. Però
potser en èpoques passades, Hamlet va aconseguir fer considerar canviar normativa
referent al suïcidi, o com a mínim, canviar la percepció personal d’algú sobre el fet.
Aquests efectes poden variar en intensitat no només depenent de l’espectador i
l’època, si no també el com es representa l’obra.

Hi ha d’altres escenes que canvien molt entre representacions, però degut a la

limitació d’espai només n’he pogut comentar una. En conclusió, Hamlet és una obra

3
que té una gran capacitat de causar pensaments i diàlegs sobre temes diversos, al
mateix temps que emociona l’audiència i l’entreté. I ho fa de tal manera que aquesta
gairebé no se n’adona que això passa.

4
 Bibliografia
Fraisse, Paul i Piaget, Jean. s.d. Langage, communication et décision. Vol. 8.
Traité de psycholgie éxperimentale. Presses Universitaires de France.
Ghose, Indira. 2010. «Jesting with Death: Hamlet in the Graveyard». Textual
Practice 24 (6): 1003-18. https://doi.org/10.1080/0950236X.2010.521668.
Hermes, Myrlin A. s.d. «&nbsp Was Hamlet gay? The textual evidence...»
Consulta 23 abril 2022a.
http://www.myrlinhermes.com/2010/01/was-hamlet-gay-textual-evidence.html.
s.d. «Was Hamlet gay? The textual evidence...» Consulta 24 abril 2022b.
http://www.myrlinhermes.com/2010/01/was-hamlet-gay-textual-evidence.html.
Jackson, Russell. 2007. The Cambridge Companion to Shakespeare on Film:
Second Edition. Cambridge; New York: Cambridge University Press.
https://dx.doi.org/10.1017/CCOL0521866006.
Lindberg, Nina, Eila Sailas, i Riittakerttu Kaltiala-Heino. 2012. «The Copycat
Phenomenon after Two Finnish School Shootings: An Adolescent Psychiatric
Perspective». BMC Psychiatry 12 (1): 91-91.
https://doi.org/10.1186/1471-244X-12-91.
«Swans Commentary: Asta Nielsen & Hamlet’s Gender-Benders, by Charles
Marowitz - cmarow155». s.d. Consulta 24 abril 2022.
http://www.swans.com/library/art15/cmarow155.html.
«Tutorial to Hamlet on the Ramparts». s.d. Consulta 27 abril 2022.
http://shea.mit.edu/ramparts/commentaryguides/hamlet_a_woman/vining.htm.
Wells, Stanley, i Sarah Stanton, ed. 2002. The Cambridge companion to
Shakespeare on stage. Cambridge companions to literature. Cambridge,
U.K. ; New York: Cambridge University Press.

5
6
Llibre: Hamlet, William Shakespeare
Tema: El cinema, un augment de la literatura?
Aspectes: Pot una mateixa obra per forma escrita, teatral o cinematogràfica
canviar l’efecte que té en una persona? Quins recursos estilístics afecten més a
una persona (en el cinema: pla, il·luminació, fons, color, moviment; en el teatre:
il·luminació, so, ambient; i en el text: organització gràfica del text, rimes,
recursos retòrics)? Es buscaria l’impacte psicològic que poden tenir aquestes
obres, tant en pensaments conscients com inconscients.
Referències: Analytical psychology and cinema - Bassil‐Morozow - 2015
Impact of Films: Changes in Young People's Attitudes after Watching a Movie
The illustrated dark: Cinema, soul, and shadows - Miller, Christopher Lee Trisha
Brown: Between Abstraction and Representation (1966–1998) - Rosenberg,
Susan Probing the Heart and Mind of the Viewer: Scientific Studies of Film and
Theater Spectators in the Soviet Union, 1917–1936
Idees: Per començar, una obra teatral o filmogràfica no pot tenir el mateix
efecte que llegit. És impossible realitzar una obra teatral o cinematogràfica que
coincideixi enterament amb el text (vegeu representació teatral de Hamlet
crosdresser). I una obra té un efecte sobre la persona. Pot ser un efecte
simplement temporal o un efecte a més llarg termini (buscar informació).

[Min: 1200]
[Max: 1500]

[Intro: 250-300]
[Cos: 900]
[Conclusions: 200-250]