la guerra ha estat un fracàs total i absolut.

L'única cosa que portem es els turons i els dofins, tornem tan pobres que només ens
acompanyen els animals del mar.
Venim tots de cara, no hem perdut l’orgull. Tornem amb l’orgull d’haver donat la cara.
Els que tornaven era una petita minoria.
La guerra va ser devastadora per l’estat espanyol.
encara val la pena explicar el que van passar.
Catalunya ha estat víctima d’una guerra que no volia.

El poema Cant del retorn, pertany al recull de poemes Visions i Cants, escrit per Joan
Maragall. El poema concretament, forma part dels cants, que són 5 poemes que es centren
en l'expressió d’un estat d’ànim d’una col·lectivitat humana, es pot veure en l’ús de la
primera persona del plural. També remarquen l’ímpetu vitalista de Nietzsche.
Defensa la joventut com a valor de canvi o bé els presenta com a lluitadors.
El context històric del poema és la pèrdua de les colònies d’ultramar, concretament Cuba.

En la primera estrofa, els soldats espanyols tornen de la guerra. Aquesta és un fracàs

absolut. Tornen tan pobres de la guerra que l’únic que els acompanya són els animals
marins, com es pot observar quan cita textualment: “ duem per estela taurons i dofins”

En la segona estrofa, descriu l’escena del retorn d’Amèrica a Espanya. La tornada no és

gens plàcida i s'acomiada de la terra dient: “adéu, oh tu, Amèrica, terra furienta”. Amb
aquesta última frase expresa el sentiment que tenen cap a Amèrica, és a dir, una terra de
conflicte, de morts, de furia.
A més, quan diu: “som dèbils per tu”, es pot observar aquesta derrota i la pèrdua de les
colònies. Són dèbils davant d’Amèrica ja que han quedat com a tal al perdre el conflicte.

En la tercera estrofa, Maragall diu: “venim tots de cara”, expressant que, tot i haver perdut la
guerra, no han perdut el seu orgull i tornen a Espanya amb el cap ben alt i tenen l’orgull
d’haver lluitat. Quan arriben al port se senten crits de mares quan s’adonen que els seus fills
han caigut en batalla: “més d’un crit de mare quan entrem al port”.

En la quarta estrofa, amb el vers “de tants com ne manquen duem la memòria de lo que
sofriren” fa referència a tots el soldats que van morir i la minoria que va tornar, porta en la
seva memòria als difunts, tant com persones com el gran esforç que van fer i el que van
patir.

En la quinta estrofa, es mostra un sentiment d’impotència, ja que expresa que la pàtria no

és prou forta per oir les gestes, en aquest cas negatives, és a dir, al enviar a tants joves a
morir.
I per altra banda, també expresa la seva impotencia a l’hora de constatar si la llengua
catalana serà capaç de sobreviure a aquest fatalisme.

Fins ara s’ha observat que en totes les estrofes es repeteix una mateixa frase que diu el
següent: “germans que en la platja plorant espereu, ploreu, ploreu!”. Fent referencia a la
tornada d’aquesta guerra, que a ser tan trista i lamentable, causant així milers de morts de
joves enviats al conflicte sense ninguna capacitat d’escollir el seu futur.

Pel contrari, a la última estrofa no està repetida aquesta frase un altre cop, sinó que en
aquesta es mostra un sentiment d’esperança i fortalesa. Catalunya és capaç d’oblidar
aquests mals records i seguir endavant recordant els bons moments pels que ha passat
Catalunya.