Tristany i Isolda,

en la versió de Joseph Bédier (1904)

XII – El jutjament del ferro vermell

En començar el capítol, el rei Marc participa amb els
seus barons en una cacera. Com que durant l’Alta Edat
Mitjana els tornejos —autèntics simulacres bèl·lics,
caracteritzats per l’exaltació exhibitòria i cerimonial—
encara no existien, la cacera era un autèntic
ensinistrament per a la guerra: requeria cavalcar i
córrer, exposar-se, afinar el tret… De fet, força «romans» de
la «matèria de Bretanya» comencen amb l’encalç d’un
cérvol blanc o qualsevol altra bèstia meravellosa…

A la pàg. 66, Isolda se sotmet ritualment al seu marit,

tot remarcant la seva subjecció conjugal.
— Com ho fa? És sincer, aquest gest

Quan Marc adreça els seus missatgers al rei Artús i als

cavallers de la Taula Rodona, els envia a Carduel. Segons la llegenda i força versions
literàries posteriors, però, aquest monarca bretó residia en un altre castell…
— Quin?

Així que Isolda accepta de passar la prova del ferro roent (una ordalia o «judici de
Déu», fet i fet), com a personatge assumeix un dinamisme de què fins ara no gaudia,
mentre que Tristany entra en una fase de decandiment: s’amaga al fons del bosc a
casa d’Orri, actua de nits, s’ha de disfressar, etc. En els narradors antics va vestit
sempre de negre, com si portés dol, i fins i tot s’oculta rere el nom fals de Tantris
(Tristany, del revés).

A l’episodi del Gual o Mal Pas, l’heroi opta per l’aparença de pelegrí, tot encetant
una llarga sèrie de disfresses com a leprós, com a joglar, com a foll, com a monjo…
Sempre figures marginades. Com a recurs, aquestes metamorfosis són pròpies de la
«novel·la bizantina», tradició narrativa oriental (dels segles III-II aC) que va seguint
les peripècies d’una parella d’adol·lescents enamorats i obligats a separar-se. De
resultes de la «falsa identitat» que els protagonistes adquireixen, en deriva l’escena del
«no-reconeixement», que permet diàlegs ben pintorescos de doble sentit.

Ara fixeu-vos que, en l’episodi del jurament, Isolda es val d’una astúcia mental
per tal que Déu reconegui la «seva» veritat: ella afirma que només ha estat en braços del
seu espòs i d’aquell pobre rodamón que l’ha ajudat a guanyar la riba. Nosaltres, però, a
diferència del seguici d’Artús i de Marc, sabem qui és el pelegrí i què vol dir «haver estat
entre els seus braços…» El jutge, per tant, resta enredat i el reu és vencedor.

Finalment, cal notar que Isolda, en estendre els braços en creu a la pàg. 69, fa seva la
mateixa actitud crística i messiànica de Tristany en vèncer el Morholt (pàg. 9).
 Tristany i Isolda,
en la versió de Joseph Bédier (1904)

LÈXIC

Substantius miseriós –
planyent –
artiga – terra desforestada per
conrear-hi Verbs
estacat –
blasme – retret foragitar –
senescal – retrunyir –
landa – reviscolar-se –
madona – missenyora, tractament de marrir – restar abatut per la tristesa,
respecte adreçat a les dames malenconiós…
passer – barquer, que ajuda a passar el prendre’s a cor – prendre’s una cosa
riu… a la valenta…
gafa – ganxo de ferro amb què el cuitar –
mariner atreu la nau a la riba vanar-se – vantar-se de, gloriejar-se,
herbei – herbatge, herbes altes… presumir…
guimpla – corona de flors que cenyia acular – acorralar, posar en situació de
la núvia no poder escapar
captenir-se de –
Adjectius brunzir –
arborar –
roent – acaçar – perseguir, encalçar amb
enfellonit – insistència
fressat – dit d’un camí freqüentat tastanejar – caminar insegur,
pregon – vacil·lant…