Aquesta reacció, tan aclaparadorament generalitzada, revela dues

creences que em preocupen: la primera és que la majoria de la gent

considera que parla malament (i, per tant, accepta que és possible fer
servir malament la llengua materna d'un mateix); la segona és que
suposen que la tasca dels lingüistes és assegurar-se que la població parla
com Déu mana. Segons aquest mite, la llengua és una cosa externa a
nosaltres, una eina social que heredem culturalment i que la majoria de la
gent fa servir malament. I la recompensa per aquells benaurats que
segueixin aquestes normes ha de ser la intel·ligència: els que parlin
segons la norma pensaran millor, seran més racionals i, segurament,
millors persones. Creure que són els déus els que controlen la pluja és
similar a pensar que és una gramàtica externa, recollida en pergamins,
llibres o bits informàtics, el que regula el nostre llenguatge. El que
coneixem com a Gramàtica no és res més que un conjunt de regles que
intenten explicar què pot passar al nostre cervell perquè el llenguatge
funcioni. Dit d'una altra manera: la Gramàtica no és als llibres, sinó als
nostres cervells. I els parlants nadius no podem parlar malament, excepte
que estiguem malalts o badem.. Això és: tan reprovable és no fer servir la
norma culta en públic, com exigir que es faci servir en contextos privats.
D'altra banda, que un parlant nadiu no pugui parlar malament, no implica
que no pugui parlar millor. En definitiva, com que la Gramàtica és als
nostres cervells, la meva tasca com a lingüista no pot ser la d'un policia,
sinó més aviat la d'un metge o, si es prefereix, un psicòleg: intentem
entendre com funciona el llenguatge al cervell, analitzem com interactua
amb el pensament i podem, si escau, aconsellar mesures (com l'augment
de vocabulari) perquè funcioni millor.