Generalitat de Catalunya

Departament d’Ensenyament
Institut Illa de Rodes

LA CONSTRUCCIÓ DE L’ESTAT LIBERAL (1833-1868)

L’any 1833 mor Ferran VII i comença la regència de la seva dona Maria Cristina, que durarà fins que la
seva filla Isabel assoleixi la majoria d’edat. Però els partidaris de Carles, germà del rei traspassat, inicien
una insurrecció armada per impedir la consolidació del tron isabelí. Comença la PRIMERA GUERRA
CARLINA (1833-1840), una llarga guerra civil que enfronta els defensors de l’Antic Règim i els partidaris
d’iniciar un procés reformista de caràcter liberal. El cert és que, sota l’aparença externa d’una lluita per
l’herència dinàstica, els sis anys d’enfrontament revelen el veritable motiu del conflicte: la disjuntiva
entre la pervivència d’un absolutisme extremadament reaccionari i la implantació d’una
monarquia constitucional arrelada al liberalisme moderat.

El carlisme es presentava com una ideologia tradicionalista i antiliberal, hereva de moviments similars
anteriors (malcontents, apostòlics, etc.). Entre els dirigents del carlisme hi havia un gran nombre de
membres del clergat i una bona part de la petita noblesa rural, amb una forta implantació a les zones rurals
del País Basc, Navarra i part de Catalunya, Aragó i València, on van comptar amb una àmplia base social
pagesa. Per la seva banda, la causa isabelina va comptar en un primer moment amb el suport d’una bona
part de l’alta noblesa i dels funcionaris, així com d’un sector de la jerarquia eclesiàstica. No obstant això, la
regenta va veure ben aviat que havia d’ampliar aquesta base social si volia fer front al carlisme i va cercar
l’adhesió dels liberals. La guerra contra Carles Maria Isidre va fer necessària una immediata estabilització
de la situació política. Maria Cristina va entendre la perillositat de la situació i va nomenar com a nou
president del govern al liberal MARTÍNEZ DE LA ROSA, un home que ja havia demostrat el seu
tarannà moderat durant el Trienni Liberal. Així, la necessitat dels cristins de recolzar-se en les forces
liberals converteix aquesta primera carlinada en un conflicte entre absolutisme i constitucionalisme,
entre reacció i liberalisme. La causa isabelina ha d’acceptar les demandes liberals que exigeixen
la fi de l’absolutisme i de l’Antic Règim.

Aquest canvi de govern l’any 1833 marca el moment històric en què la Corona renuncia a la continuació
de l’absolutisme, declarant-se disposada a ampliar el sistema polític amb la integració dels liberals,
permetent així la participació de la burgesia al poder i guanyant-se d’aquesta manera el suport vers una
monarquia constitucional, encapçalada per Isabel II. El símbol d’aquest canvi és L’ESTATUT REIAL
DE 1834, que no és ni una constitució ni una carta atorgada sinó un conjunt de regles per convocar unes
corts que continuaven sent les mateixes que les existents però lleugerament adaptades als nous temps.
Aviat es va fer evident que aquest canvi i les reformes que portava amb ell no eren suficients per una bona
part dels liberals. En aquest context hem de situar les sublevacions populars dels anys 1834 i 1835,
provocades pel descontentament originat per l’Estatut Reial i el govern de Martínez de la Rosa. La milícia
urbana juga aquí un paper fonamental, demanant entre d’altres la tornada a la Constitució de 1812. Els

1
 Generalitat de Catalunya
Departament d’Ensenyament
Institut Illa de Rodes

disturbis adquireixen un to tan amenaçant que a la Cort s’imposa la convicció que l’única manera de
controlar aquestes revoltes populars passa per nomenar un progressista com a cap de govern. El setembre
de 1835 la regenta dóna el poder a un liberal progressista, MENDIZÁBAL, amb un doble objectiu:

1. Batre als carlins al camp militar

2. Tranquil·litzar amb reformes liberals les capes mitjanes

Mendizábal, així, és la darrera esperança de la monarquia per a mantenir el control i el poder. No obstant
això, el seu govern no dura més de 7 mesos. La seva política havia de consistir en la transició d’un sistema
constitucional moderat cap un sistema plenament parlamentari amb una garantia jurídica-constitucional
dels drets civils. Mendizábal, però, perd la confiança del parlament i és destituït. Es convoquen eleccions a
Corts i qui obté la victòria tornen a ser els progressistes. Però la Corona encarrega formar govern a un
moderat (ISTURIZ) i això provoca revoltes a favor del restabliment de la Constitució de 1812 així com la
insurrecció dels sergents concentrats a la residència d’estiu de la regent (La Granja). Davant
aquestes pressions, Maria Cristina restableix la Constitució de Cadis i dona el poder al progressista
CALATRAVA, que proposa Mendizábal com a ministre d’hisenda. Es forma així un nou govern
progressista.

NOU GOVERN PROGRESSISTA (AGOST 1836 – FINALS 1837): Aquest govern ha de dur a terme
dues grans obres: el desmantellament dels fonaments socioeconòmics de l’Antic Règim i la promulgació
d’una nova constitució, la Constitució de 1837.

Pel que fa al desmantellament de l’Antic Règim, el gran eix sobre el qual gira la construcció de l’Estat
liberal espanyol del segle XIX és el problema agrari. En aquest sentit, el veritable significat del govern
progressista radica en la seva reforma agrària, que consagrava els principis de la propietat privada i de la
lliure disponibilitat de la terra. En aquest sentit, la mesura més important que es va prendre va ser la
desamortització duta a terme per Mendizábal, ministre d’Hisenda, l’any 1836. Mendizábal, l’any
1836, va decretar la dissolució dels ordes religiosos, la confiscació del patrimoni de totes les comunitats
afectades i la seva venda per tal de recaptar fons per l’Estat. Amb la desamortització, els terrenys dels
convents i els béns comunals van ser declarats propietat de la nació i van ser subhastats al millor postor.
Mendizábal volia aconseguir els recursos necessaris per:

1. Finançar l’exèrcit liberal i acabar així amb victòria la guerra contra els carlistes, consolidant les
pretensions monàrquiques d’Isabel.
2. Reduir el greu dèficit pressupostari i acabar amb la ja històrica amenaça de bancarrota de l’Estat.

2
 Generalitat de Catalunya
Departament d’Ensenyament
Institut Illa de Rodes

3. D’altra banda, es tractava de consolidar el poder de l’estat i de la burgesia liberal davant l’Església
així com d’enfortir la monarquia constitucional davant l’absolutisme. Els nous compradors
esdevindrien un ferm suport social pel triomf del liberalisme.
4. En un termini més llarg, la desamortització havia de fomentar el desenvolupament de l’agricultura
espanyola i s’emmarcava dins un programa de modernització de les estructures econòmiques i
socials amb el qual els progressistes pretenien convertir Espanya en un país modern amb una
economia liberal. Mendizábal esperava que la terra passés a propietaris més emprenedors i disposats a
introduir millores en les formes de conreu.

Els resultats finals de la desamortització són desiguals i han estat interpretats de formes diverses per la
historiografia. En primer lloc, la venda dels béns eclesiàstics i comunals va suposar un gran canvi en la
propietat de la terra, essent la darrera gran redistribució de la terra a Espanya. En segon lloc, van ser
sobretot els grans terratinents, especuladors i corredors de finques, així com membres de la burgesia
comercial i industrial els qui van participar en les desamortitzacions. Així doncs, això no va suposar una
transformació de l’estructura social agrària. En tercer lloc, amb l’abolició del sistema senyorial, els
senyors van perdre el seu poder jurisdiccional (ja no eren senyors feudals) però, com a contrapartida,
consoliden la seva posició com a terratinents. En canvi, els camperols veuen empitjorada la seva
situació perquè de pagesos amb uns drets tradicionals i gairebé perpetus basats en la societat d’Antic
Règim es van convertir de cop en pagesos sotmesos a contractes revocables i fins i tot en obrers agrícoles,
amb condicions de vida molt més dures. A més, l’abolició del sistema senyorial va fer desaparèixer, entre
d’altres, la possibilitat dels pagesos de recórrer a la caritat de l’Església o bé de fer servir els terrenys
comunals per a la caça, la pastura, la pesca o la recollida de fusta. Així, el sector més necessitat de la
població va perdre una important font complementaria per a la seva subsistència. És en aquest
context de marginació social on podem veure les causes més importants de la gènesi de l’anarquisme agrari
i del suport al carlisme. En quart lloc, la gran perdedora d’aquesta redistribució de la propietat va ser
l’Església, sobretot el clergat regular. En cinquè lloc, i en relació amb el quart, degut a la privatització
dels béns eclesiàstics i conventuals, l’Estat va haver de fer front a múltiples noves responsabilitats a partir
dels anys 30. Es va comprometre a fer-se càrrec de la manutenció del clergat i del funcionament dels
hospitals, hospicis i escoles fins aquell moment administrats i finançats per l’Església. Però, tret de
comptades excepcions, l’Estat no va complir les seves noves responsabilitats. La desatenció del sector
escolar i assistencial va tenir greus conseqüències pel nivell educatiu i per la salut de gran part de la
població.

En definitiva, el procés de reforma agrària endegat el 1836 per Mendizábal i continuat en bona part al llarg
del segle XIX deixa una imatge contradictòria: d’una banda, es destrueixen les velles formes
d’organització econòmica, social i política però, de l’altra, es porta a terme la consolidació de les

3
 Generalitat de Catalunya
Departament d’Ensenyament
Institut Illa de Rodes

estructures tradicionals de la propietat agrària i l’apuntalament dels vells i els nous grans terratinents com a
classe dominant de la societat. Aquesta combinació és la base d’un alt nivell de conflictivitat social i
política durant tot el segle XIX.

Pel que fa a la Constitució de 1837, el govern progressista va convocar unes corts extraordinàries per a
redactar un text constitucional que adaptés el del 1812 als nous temps i que posés d’acord a moderats i
progressistes. L’objectiu era fixar un text estable que deixés espai per a una sèries de qüestions que
es regularien posteriorment per mitjà de lleis orgàniques i que pogués ser acceptat tant per
moderats com per progressistes. La Constitució de 1837 proclamava principis de marcat accent
progressista:

• sobirania nacional
• àmplia declaració de drets ciutadans (llibertat de premsa, d’opinió, d’associació...)
• divisió de poders
• no-confessionalitat de l’Estat

D’altra banda, també recollia elements moderats:

• dues cambres colegisladores (Congrés i Senat, la segona no electiva i nomenada pel rei)
• amplis poders per part de la corona (vet de lleis, dissolució del Parlament, facultat de nomenar i
destituir ministres...)

Dins l’entramat jurídic constitucional del govern progressista, destaca la Llei d’impremta (1836) i la Llei
electoral (1837), que va fixar un sistema de sufragi censatari enormement restringit, però que millorava
el que havia fixat l’Estatut Reial de 1834: tenien dret a vot els homes espanyols més grans de 25 anys que
paguessin un mínim de 200 rals de contribució directa.

A partir de l’entrada en vigor de la Constitució de 1837, es va configurar per primera vegada a Espanya un
sistema de partits: el Partit Moderat i el Partit Progressista, que s’alternarien al poder durant tot el
regnat d’Isabel II. Aquest sistema de partits deixava fora els demòcrates, que eren l’ala esquerra dels
progressistes i que reivindicaven la tornada als principis de la Constitució de 1812. A part, el nou model
polític consagrat per la Constitució de 1837 es veurà molt marcat per la intromissió constant dels
militars, que han guanyat molt poder gràcies a les guerres carlines (recordem que la fi de la Primera
Guerra Carlina el 1839 amb l’Abrazo de Vergara suposa, a més del manteniment dels furs bascos i
navarresos, la integració de l’oficialitat carlina a l’exèrcit real i l’ascens de generals considerats herois de

4
 Generalitat de Catalunya
Departament d’Ensenyament
Institut Illa de Rodes

guerra a la Cort). Així, la intervenció de generals com ara Espartero, Narváez i O’Donnell serà
determinant en tots els governs entre 1837 i 1843.

ELS MODERATS AL GOVERN (1837-1840): Un cop aprovada la Constitució de 1837, es convoquen

eleccions per a l’octubre de 1837 i en surten vencedors els moderats, que imprimeixen a la política
governamental des de 1837 a 1839 un marcat caràcter conservador, desvirtuant els elements més
progressistes de la legislació del 1837 sense sortir del marc constitucional. La seva tasca pot resumir-se en
aquests punts:

1. Restricció del cens electoral

2. Fre a la política desamortitzadora
3. Limitació de la llibertat de premsa
4. (...)

Quan l’any 1840 les Corts van debatre la Llei Municipal (Llei d’ajuntaments), que donava a la Corona
la facultat de nomenar els alcaldes de les capitals de província, els progressistes (i a la seva esquerra, els
demòcrates) van rebutjar qualsevol lesió de la pràctica democràtica per la qual es regien les eleccions
municipals. Entre els crítics, hi havia el general Baldomero Espartero, un dels herois que havia creat la
Primera Guerra Carlina (1833-1840). Quan la Llei Municipal es va aprovar gràcies al suport de la regent, es
va crear un ampli moviment insurreccional amb la formació de les juntes revolucionàries. El moviment
juntista, cada cop més radicalitzat, va imposar l’abdicació de la regenta Maria Cristina el 1840. Així, va
començar un govern progressista, que duraria tres anys, des del 1840 fins al 1843. És el que coneixem com
la Regència d’Espartero (1840-1843).

REGÈNCIA D’ESPARTERO (1840-1843): La regència comença en unes circumstàncies especialment

favorables. Però, malgrat el suport popular inicial, les mesures del nou govern no ajuden ni beneficien els
diversos grups que han facilitat l’ascens dels progressistes encapçalats per Espartero al poder:

• Pels grups a l’esquerra dels progressistes, el govern d’Espartero no està duent a terme mesures
decisives.
• Pel que fa als bascos i els navarresos, Espartero es va guanyar la seva enemistat amb l’abolició dels
furs.
• Els progressistes van fraccionar-se en dues ales, negant a Espartero el seu suport cada cop amb més
freqüència.
• El major conflicte d’interessos, però, el va tenir amb els catalans. El 1842, el govern d’Espartero
anuncia un aranzel lliurecanvista que obre el mercat espanyol als teixits de cotó anglesos, la qual cosa

5
 Generalitat de Catalunya
Departament d’Ensenyament
Institut Illa de Rodes

suposa una amenaça per a la indústria catalana. La situació de greu malestar popular a Catalunya va
donar lloc a un aixecament a Barcelona el novembre de 1842. Aquest moviment insurreccional a
Barcelona és reprimit per Espartero amb una brutalitat descomunal (bombardeja la ciutat) i col·loca
Catalunya i bona part del Partit Progressista en contra seu. Així, des d’aquest moment es dóna un
enfortiment de l’oposició regional i un gir al si de la burgesia catalana, que cada cop més s’acosta als
moderats.
• Els moderats aprofiten l’avinentesa per a protagonitzar un seguit de conspiracions encapçalades pels
generals Narváez i O’Donnell, que provoquen la dimissió d’Espartero, que abandona el país el 1843 i
s’exilia a Gran Bretanya.

Per tal d’evitar una nova regència, Isabel (que té 13 anys) és proclamada major d’edat i esdevé reina
d’Espanya el novembre de 1843. Espartero és substituït pel moderat NARVÁEZ, inaugurant una
dècada de poder moderat, que es coneix amb el nom de la Dècada Moderada (1844-1854).

LA DÈCADA MODERADA (1844-1854): Les primeres mesures del govern de Narváez van ser la
tornada a la conservadora Llei Municipal de 1840, l’aprovació d’una llei de premsa molt restrictiva i la
reforma de la Constitució de 1837 amb la promulgació de la Constitució de 1845. La pretensió de
Narváez era clausurar l’etapa revolucionària, normalitzar el funcionament de les institucions liberals i crear
una legislació bàsica per estructurar i consolidar un nou Estat liberal, basat en els principis del liberalisme
moderat o liberalisme doctrinari, un nou ordre que protegís la burgesia terratinent tant de la reacció
carlina com de la subversió de les classes populars. Aquest nou Estat havia de fonamentar-se en el
predomini de l’ordre i de l’autoritat i en la combinació de la reforma política amb fèrries mesures
repressives que posessin fi a les expectatives socials i polítiques generades per la dinàmica revolucionària.
El cert és que els moderats es consideraven a si mateixos com els representants del juste milieu
(terme mig) entre l’absolutisme carlista i l’ala esquerra del liberalisme. La consolidació de l’Estat
havia d’aconseguir-se per mitjà d’un funcionament extremadament centralitzat de l’administració i el
manteniment de l’ordre públic, que rebria un tractament obsessiu per part dels moderats.

Pel que fa a la Constitució de 1845, recull les idees bàsiques del moderantisme:

• Sobirania conjunta entre Rei i Corts

• Ampliació dels poders de l’executiu
• Disminució de les atribucions del poder legislatiu
• Restricció del dret de vot
• Sistema bicameral amb senat no electiu

6
 Generalitat de Catalunya
Departament d’Ensenyament
Institut Illa de Rodes

• Ajuntaments i diputacions sotmesos a l’administració central

• Supressió de la Milícia Nacional
• Religió catòlica declarada única religió oficial de l’Estat

Es tracta d’una constitució molt restrictiva amb les llibertats i que confereix grans atribucions a la
corona. A banda de la Constitució de 1845, l’obra legislativa dels moderats va ser molt restrictiva: un
decret de 1845 regulava la llibertat d’impremta, que quedava sotmesa al control governamental, i la Llei
electoral de 1846 establia un sufragi censatari molt restringit, que no superava l’1% de la població.

A més de la Constitució de 1845, un dels principals objectius dels governs moderats va ser la millora de
les relacions amb l’Església, que en gran part s’havia mostrat contrària al liberalisme i propensa al
carlisme davant les reformes progressistes: es va donar per acabada la venda dels terrenys eclesiàstics i els
béns no subhastats es van retornar al clergat. Tot això va quedar recollit al Concordat de 1851. A canvi, la
Santa Seu reconeixia Isabel II i acceptava l’obra desamortitzadora mentre que l’Estat es comprometia al
restabliment dels ordes regulars, a la concessió a l’Església d’àmplies competències en educació i al
reconeixement del catolicisme com a religió oficial. Des d’aquest moment, l’Església dóna suport al
règim liberal d’Isabel II.

Així doncs, el moderantisme consolida l’estructura de l’Estat liberal sota els principis del centralisme,
l’uniformització i la jerarquització. Tal com podeu veure a la pàgina 64 i 65 del llibre, l’acció legislativa dels
moderats es pot resumir així: reforma fiscal, codi penal, llei d’administració local, ley Moyano, creació de la
Guàrdia Civil, reforma de l’Adm. Pública, qüestió foral, sistema nacional d’instrucció pública, sistema
mètric decimal.

CRISI DEL GOVERN MODERAT: En primer lloc, la majoria dels governs d’aquesta dècada (1844-
1854) van ser inestables i de durada curta, amb l’única excepció dels tres anys de govern dictatorial de
Narváez (1847-1850). Els anys 50 els diferents gabinets de govern es van succeir en intervals molt breus i
l’oposició va ser durament reprimida. Els opositors no tenien cap opció d’accedir al poder tret de la
conspiració atès que els governs moderats es succeïen al marge de la vida parlamentària, per mitjà de grups
de pressió (camarilles) que cercaven el favor de la reina. A més, el restringit nombre de votants impedia els
progressistes d’accedir al poder per mitjà d’eleccions. A Catalunya, la burgesia conservadora, que havia
donat el seu suport als moderats, queda completament marginada dels centres de poder i és incapaç de
veure representades les seves posicions, contràries a un model d’Estat tan centralitzat i militaritzat.

En segon lloc, els aixecaments carlins es revifen a Catalunya durant el període 1846-1849 i donen origen a
l’anomenada Guerra dels Matiners (segona guerra carlina). Les causes d’aquesta segona carlinada són la

7
 Generalitat de Catalunya
Departament d’Ensenyament
Institut Illa de Rodes

combinació d’una crisi agrària produïda per un seguit de males collites i d’una crisi de la indústria tèxtil,
que provoca un gran malestar a les ciutats. El que distingeix aquesta Guerra dels Matiners de les altres és
que a la revolta camperola s’hi suma la revolta de sectors urbans, mobilitzats pel jove Partit Democràtic.
La revolta serà durament reprimida però el conflicte seguirà viu.

Finalment, els moderats pateixen un procés de descomposició interna molt important, amb diferents
tendències que sorgeixen al seu interior:

• La tendència conservadora-autoritària de Juan Bravo Murillo

• La tendència centrista moderada de Ramón María Narváez
• La tendència pura de Antonio Ríos Rosas i Joaquín Francisco Pacheco

Les disputes entre ells afecten sobretot el problema de la cooperació amb els progressistes, la postura
davant el lideratge dictatorial primer de Narváez i després de Bravo Murillo i la relació amb el carlisme.

En aquest sentit, l’autoritarisme cada cop més gran de Bravo Murillo augmenta la divisió del
moderantisme i porta alguns moderats a entendre que només una insurrecció pot acabar amb aquesta
dictadura de l’ala dreta moderada, una dictadura que està obertament recolzada per la Corona. Així, a
finals de 1854, el general Leopoldo O’Donnell encapçala un pronunciament al poble de Vicálvaro (LA
VICALVARADA). El programa polític d’aquest pronunciament és el MANIFIESTO DE
MANZANARES, en què es demana:

• l’eliminació de la camarilla propera a la corona i l’acompliment de la Constitució

• el respecte a les lleis
• la reforma de la Llei electoral
• la fi de la censura de premsa
• una rebaixa fiscal (reducció dels impostos)
• l’autogovern de les províncies
• la creació d’una Milícia Nacional permanent

Aquest darrer punt va fer que a les ciutats molts progressistes d’esquerra s’adherissin al manifest, que es
creessin juntes revolucionàries i que reaparegués a l’escenari polític Espartero, la tornada al poder del qual
s’exigia. Amb el triomf del pronunciament, a finals de juliol de 1854, Espartero va tornar a la presidència i
O’Donnell va ser nomenat ministre de guerra. Així, es va iniciar allò que es coneix com

8
 Generalitat de Catalunya
Departament d’Ensenyament
Institut Illa de Rodes

EL BIENNI PROGRESSISTA (1854-1856): Un govern de coalició entre moderats i progressistes.

Aquestes dues forces es van fondre, sota el lideratge d’O’Donnell, en la UNIÓN LIBERAL, un partit que
cobria l’espai de centre entre moderats i progressistes.
El 1854 es va convocar eleccions seguint la legislació de 1837 (amb un sufragi més extens que el de 1845) i
aquestes van donar la majoria a la Unión Liberal. El programa d’aquest partit de coalició entre
progressistes i moderats era el següent:

• llibertat d’expressió i de premsa

• elecció popular dels concejals
• descentralització de l’administració
• responsabilitat ministerial
• reorganització de l’exèrcit, de la burocràcia i de la Milícia Nacional

Així, el nou govern, presidit per Espartero, va intentar restaurar els principis del progressisme i, entre
d’altres, va preparar una nova constitució, la del 1856, que no va arribar a ser promulgada però que
introduïa novetats importants, com ara la llibertat de culte i l’elecció del Senat. Entre es mesures més
importants adoptades pel govern durant aquests dos anys destaca un pla de reformes econòmiques molt
ambiciós en defensa dels interessos de la burgesia urbana i de les classes mitjanes, amb l’objectiu
d’impulsar el desenvolupament econòmic i la industrialització del país. Dins aquesta política econòmica
destaca:

1. Represa de l’obra desamortitzadora: la nova llei desamortitzadora del ministre Madoz (1855)
va afectar els béns de l’Estat, de l’Església, dels ordes militars, de les institucions benèfiques però
sobretot dels ajuntaments, afectant als béns comunals i propis. Igual que al 1837, es volia
aconseguir recursos per la hisenda, bona part dels quals serien invertits en la construcció de la
xarxa ferroviària, considerada la peça clau per a fomentar els intercanvis de mercaderies i el
creixement industrial del país.
2. Llei de ferrocarrils: la construcció del ferrocarril s’inicia el 1855 amb la Ley General de
Ferrocarriles, que en regula la construcció i ofereix importants incentius a les empreses que hi
intervinguin. Aquesta mesura comporta beneficis sobretot al capital estranger, que concorre
abundantment al mercat espanyol ferroviari.
3. També destaca altres mesures com a legislació per afavorir la reforestació, la posada en marxa del
sistema del telègraf, l’ampliació de la xarxa de carreteres, el foment de les societats per accions i el
desenvolupament de la mineria.

9
 Generalitat de Catalunya
Departament d’Ensenyament
Institut Illa de Rodes

En definitiva, l’acció legislativa del Bienni Progressista en matèria econòmica va permetre una etapa
d’expansió econòmica que duraria fins l’any 1866.

La Unión Liberal es manté al poder durant dos anys, període en què no només ha de fer front a una crisi
financera sinó també a diverses sublevacions populars demanant una política més progressista. Aquestes
reivindicacions populars es feien ressò del control cada cop més gran de les forces moderades dins el
govern d’Espartero, que cada cop era vist com més conservador. Així, des de 1854 fins el 1856, es van
succeir diversos motins de subsistència, que van generar un clima de greu conflictivitat social. Les
mobilitzacions d’aquests dos anys van ser protagonitzades principalment per forces ubicades a l’esquerra
dels progressistes, la qual cosa significa que entrem en una nova fase dins el desenvolupament social del
país.

Per entendre d’on surten les forces a l’esquerra dels progressistes, cal retornar als anys 30, on en el
transcurs dels debats sobre la Constitució del 1837 i les desamortitzacions es produeix l’escissió al partit
progressista entre la majoria del partit i la seva ala esquerra, els demòcrates, que representen les classes
baixes urbanes i cada cop més a les forces republicanes. La constitució formal del Partit Democràtic tindrà
lloc el 1849. Dins el seu programa electoral, trobem reivindicacions com la del sufragi universal, la Milícia
Nacional, l’abolició del sistema de reclutament pel servei militar, la reducció de l’exèrcit regular, la
simplificació de l’administració, l’educació primària generalitzada i gratuïta i la llibertat de premsa. Als anys
50 i 60 dins el Partit Democràtic afloren diverses tendències: republicans, demòcrata-progressistes,
socialistes, fourireristes, proudhonianes, krausistes, etc.

CRISI DEL BIENNI: Les mesures reformistes en l’àmbit econòmic del Bienni Progressista va permetre
l’inici d’una etapa d’expansió econòmica a llarg termini però no va resoldre la crisi de subsistències que
havia mobilitzat el poble l’any 1854 i que havia generat un clima de greu conflictivitat social. Aquesta
conflictivitat es tradueix en:

• vagues obreres a Barcelona el 1855, on els obrers demanaven la reducció dels impostos de
consums, l’abolició de les quintes, la millora dels salaris i la reducció de la jornada laboral
• important aixecament pagès en terres castellanes
• extensió de les revoltes populars a moltes ciutats del país, amb assalts i crema de finques i
fàbriques.

Davant aquesta situació social, el govern presenta una Llei del treball, que introdueix algunes millores i que
permet les associacions obreres, però la situació ja ha desembocat en una crisi mol greu fins al punt que
l’enorme conflictivitat social retreu i atemoreix les classes conservadores. Això, sumat a la divisió interna

10
 Generalitat de Catalunya
Departament d’Ensenyament
Institut Illa de Rodes

de la coalició governamental provocada per les discrepàncies dins el progressisme entre el sector més
moderat i el sector més radical, fa que Espartero dimiteixi i la reina confiï la presidència del govern a
O’Donnell, que reprimeix durament les protestes i obre una etapa de governs unionistes entre el 1856 i el
1863.

DESCOMPOSICIÓ SISTEMA ISABELÍ (1856-1868): Des de 1856 a 1863, el govern recau en el

general O’Donnell, que és el president del govern més estable de tota la era isabelina, un període de cinc
anys de poder de la Unión Liberal en què s’aconsegueix una estabilitat interior relativa, estimulada per una
etapa de prosperitat econòmica i alimentada per la febre especuladora de les accions ferroviàries a la borsa.
Malgrat que les eleccions eren arranjades des del ministeri de la governació per tal d’assegurar la majoria
parlamentària dels unionistes, també es fixava una minoria opositora al congrés per evitar una marginació
que derivés en pràctiques insurreccionals.

Tot i això, el 1863 es va fer evident la descomposició interna de la coalició governamental i l’estabilitat
d’anys anteriors va donar pas a les escissions internes i a la ràpida successió de governs inestables.
Finalment, O’Donnell va presentar la dimissió i la reina Isabel II va lliurar el poder novament als moderats,
començant així l’etapa dels

GOVERNS MODERATS (1863-1868): Els anys que van des del 1863 al 1868 suposen la tornada al
poder de Narváez i la reposició dels vells principis del moderantisme. Tot i això, les baralles internes, les
conspiracions constants, la successió de pactes i els intents de pronunciament van fer evident la manca de
suport social i la feblesa dels governs.

El moderantisme va imposar de nou la forma autoritària de govern, al marge de les corts i de tots els grups
polítics i va exercir una forta repressió sobre els seus opositors. D’aquesta manera, els progressistes,
liderats per Prim, van anar retirant-se de l’arena política i van renunciar a participar a les eleccions,
queixant-se d’allò que ells anomenaven “obstacles tradicionals” (que eren la Corona i la camarilla de la
cort) i de la impossibilitat d’aconseguir un relleu pacífic dels partits en l’exercici del poder. La conseqüent
marginació política dels progressistes al govern i el fracàs de la Corona en la seva funció d’actuar com a
poder moderador per sobre dels interessos partidistes van determinar l’aproximació dels progressistes al
Partit Democràtic, que anava guanyant adeptes entre les classes populars.
Així doncs, l’últim període del regnat d’Isabel II va fer paleses les deficiències del sistema liberal i van
portar a la seva crisi final i al Sexenni Democràtic (1868-1874):

CRISI POLÍTICA: L’any 1866 té lloc la insurrecció dels sergents de la caserna de San Gil, que compta
amb l’adhesió de progressistes i demòcrates i que comporta un aixecament popular a Madrid. La

11
 Generalitat de Catalunya
Departament d’Ensenyament
Institut Illa de Rodes

insurrecció acaba amb l’afusellament de 66 persones i amb més de 1000 presoners. Bona part de la Unión
Liberal es posa en contra del govern i s’acosta als progressistes i O’Donnell s’exilia a Gran Bretanya. Tot i
això, els governs següents del Partit Moderat (Narváez i González Bravo) continuen governant per decret,
tanquen les corts i s’inhibeixen davant els problemes del país. La confrontació política i l’hermetisme del
règim arriba a un punt d’enduriment tan gran que ningú descarta la possibilitat d’un final violent del règim
isabelí. Això té una conseqüència important: l’any 1867 a la ciutat belga d’Ostende, les forces de l’oposició
(progressistes i demòcrates) segellen el seu acostament definitiu amb el que s’ha conegut com el PACTE
D’OSTENDE. Els dos partits coincideixen en el seu objectiu d’acabar amb el règim (la monarquia
isabelina) i deixen la decisió sobre la futura forma de l’estat en mans d’unes corts constituents que han de
ser escollides després d’unes eleccions per sufragi universal un cop hagi triomfat la insurrecció. Així, l’estiu
de 1867 té lloc una revolta popular de caràcter anti-borbònic, que s’estén per Catalunya (amb focus
importants al Priorat, Reus i l’Empordà). El moviment fracassa i la repressió és molt dura.

Mentrestant, el govern de Narváez imposa la seva mà dura, perseguint tots aquells elements que es
considerin “sospitosos”. Paris i Londres esdevenen centres de conspiració anti-borbònica. El novembre
de 1867, després de la mort d’O’Donnell, els unionistes (dirigits per Serrano), s’adhereixen al Pacte
d’Ostende, cosa que té 2 conseqüències importants:

1. els pactistes s’asseguren el pes de la major part dels militars de rang (la cúspide de l’exèrcit és
favorable, doncs, a la fi de la monarquia isabelina).
2. La insurrecció de 1868 pren un caire més conservador i s’assembla més a un pronunciament
militar com els que s’han anat succeint durant el regnat d’Isabel II malgrat que les proclames i els
manifestos parlin de revolució i de llibertat i justícia social.

CRISI ECONÒMICA: Juntament amb la situació de crisi política del sistema isabelí, trobem també una
crisi econòmica que esdevé un factor desencadenant de la revolució de setembre de 1868. Una crisi
generalitzada a nivell europeu que arriba al seu punt culminant el 1866 i que a Espanya coincideix amb una
crisi de subsistències, amb repercussions importants en les condicions de vida de les classes populars.
Aquesta crisi econòmica a Espanya té unes connotacions específiques derivades en primer lloc del
subdesenvolupament del sistema capitalista i en segon lloc de la internacionalització del capital espanyol i
el finançament majoritàriament estrangera de la construcció de la xarxa de ferrocarrils a partir de 1856. La
crisi a Espanya es manifesta com una crisi multifacètica de:

1. Les finances: originada arran dels problemes derivats del funcionament de la xarxa ferroviària, que
ha comportat una gran inversió de capital en la borsa però que dóna un rendiment econòmic molt
baix per la escassa utilització del ferrocarril a Espanya tant pel transport de viatgers com pel de

12
 Generalitat de Catalunya
Departament d’Ensenyament
Institut Illa de Rodes

mercaderies. El valor de les accions ferroviàries s’enfonsa i els inversors estrangers exigeixen
subvencions al govern, que no té diners per pagar-los i que entra en fallida financera, la qual cosa
genera l’alarma entre particulars i empreses.
2. La producció Industrial: A Catalunya, la indústria tèxtil cotonera experimenta una forta recessió
per l’escassetat de cotó en floca, que fa que el cotó sigui molt més car i moltes petites empreses
no puguin fer front a la pujada dels preus.
3. Subsistències: El 1866 un seguit de males collites provoquen l’escassetat de blat, aliment bàsic de
la població espanyola. Immediatament, els preus comencen a pujar i la gent no pot comprar-ne.

Així, la combinació de la crisi agrícola, industrial i de finances fa que la situació arribi a ser explosiva i,
juntament amb la desacreditació del sistema polític isabelí, condueix a la

REVOLUCIÓ DE 1868: El setembre de 1868 tot està preparat per a posar en pràctica el compromís
acordat per progressistes i demòcrates al Pacte d’Ostende: organitzar un pronunciament militar que
condueixi a la convocatòria de Corts Constituents. L’operació, dirigida pel general Prim, comença a la
badia de Cadis, on el comandament del brigadier Juan Bautista Topete se subleva amb la seva flota sota el
lema “Viva España con honra”. El moviment s’estén d’immediat per altres guarnicions com la de Sevilla,
Màlaga, Almeria, Cartagena i Alcoy, entre d’altres, fins estendre’s per tota la península . Només caldrà una
única batalla a Alcolea per a decidir la derrota de la monarquia el 28 de setembre de 1868. Isabel II, de
vacances a Sant Sebastià, surt cap a l’exili i el 29 en direcció a França, on és acollida per l’emperador
Napoleó III.

Tal com ha passat en pronunciaments anteriors, el protagonisme del poble (de les forces populars,
sobretot urbanes) és transcendental. La sublevació transcorre en molts llocs diferents i obeeix el mateix
guió:

1. Constitució d’una junta revolucionària amb reivindicacions extremistes (demandes de llibertat,

sobirania, separació de l’Església i l’Estat, supressió de les quintes, sufragi universal, abolició
d’impostos de consums, eleccions a corts constituents, repartiment de la propietat, proclamació
de la República), amb la qual cosa es pretén aconseguir el suport d’una part com més àmplia
possible de la població.
2. Defensa de la “revolució” victoriosa contra els seus enemics, que ja no són els absolutistes de 50
anys abans sinó els extremistes d’esquerra.
3. El govern provisional, successor de les juntes revolucionàries, nomena noves administracions
municipals, que dissolen les anteriors.

13
 Generalitat de Catalunya
Departament d’Ensenyament
Institut Illa de Rodes

Aquest guió es dóna pel fet que el radicalisme d’algunes propostes de les juntes revolucionàries no és
compartit per unionistes ni per progressistes. El cert és que els vencedors de 1868 aspiren sobretot a la
conquesta del poder i a la posada en marxa de moderades reformes polítiques i econòmiques. Una
revolució social no es trobava a la seva agenda ni tampoc compartien la preocupació dels republicans per
la situació de la classe obrera. El fet que mai existís una voluntat d'emprendre transformacions radicals
més enllà del canvi polític mostra que no podem parlar d'una revolució quan parlem de Prim i Serrano.
Així doncs, el general Serrano és proclamat regent i Prim president d'un govern integrat per progressistes i
unionistes que margina les altres forces polítiques. Comença el

SEXENNI DEMOCRÀTIC (1868-1874): El nou executiu ordena la dissolució de les juntes

revolucionàries i el desarmament de la Milícia Nacional i convoca eleccions el gener de 1869: són les
primeres eleccions de la història espanyola organitzades segons el sufragi universal, igualitari i directe de la
població masculina major de 25 anys. La tendència monàrquic-democràtica (formada bàsicament per
progressistes, unionistes i demòcrates) obté una clara victòria amb 236 escons, mentre que a Catalunya el
triomf és pel Partit Republicà Democràtic Federal, amb 21 dels 37 escons en joc.

Les corts es reuneixen el febrer de 1869 i elaboren una nova constitució, la Constitució de 1869. Aquesta
constitució s'insereix plenament dins la tradició constitucional de 1812 i 1837, perfilant un règim de
llibertats molt ampli. La Constitució de 1869 és la més liberal del segle XIX i supera els límits del
liberalisme de les constitucions del 1837 i del 1845. La constitució proclama:

- la sobirania nacional
- el sufragi universal masculí
- una amplíssima declaració de drets i llibertats
- la divisió de poders: amb preeminència del legislatiu sobre l'executiu. Així, la potestat de fer lleis
resideix exclusivament en les Corts. El rei promulga i no pot vetar les lleis que surten del
Parlament. Les Corts (Congrés i Senat) esdevenen el veritable centre de poder de l'Estat.
- el dret a la llibertat confessional: aquest és el punt més calent dels debats dins la coalició de govern
a l'hora de redactar la constitució. Després de moltes controvèrsies, s'arriba a un compromís que
pretén satisfer a tothom però que de fet no satisfà a ningú.

Així, la qüestió religiosa es converteix en un dels focus de conflicte als quals haurà de fer front el nou
govern. Els quatre grans focus de conflicte són:

1. La qüestió religiosa: des de la redacció de la Constitució de 1869, la relació entre Església i Estat i el
problema de la llibertat confessional són un problema permanent. Fruit del descontentament pel

14
 Generalitat de Catalunya
Departament d’Ensenyament
Institut Illa de Rodes

tractament de la religió per part del nou govern, té lloc la creació d'un nou partit polític catòlic secular: el
partit dels Neocatòlics, que estan a favor de la lluita dins el marc de la legalitat vigent. La presència
d'aquest nou partit afavoreix en part una nova revifada del carlisme, que està a favor de mètodes militars i
que l'any 1872 reinicia la lluita armada per la conquesta del poder, començant una nova guerra carlina
(1872-1876).

2. La persistència de la crisi econòmica i el malestar social que genera: En aquest sentit, el nou
govern porta a terme un intent de renovació econòmica i es proposa la reorientació de la política
econòmica del país, defensant el lliurecanvisme i l'obertura del mercat espanyol a l'entrada del capital
estranger. El nou ministre d'hisenda (Laureano Figuerola) porta a terme un seguit de mesures:
- la supressió de la contribució de consum
- la introducció d'una contribució personal que grava tots els ciutadans de manera directa i
proporcional a la seva renda.
- l'establiment de la pesseta com a unitat monetària

No obstant això, el problema més greu que ha de resoldre el nou govern és l'estat caòtic de la hisenda
espanyola, amb un enorme deute públic. A més, també ha de resoldre la crisi dels ferrocarrils. Per a fer tot
això, d'una banda es promulga la Llei de Mines (1871), que estableix la venda o concessió de jaciments
miners a companyies privades (sobretot estrangeres) i ofereix generoses facilitats. Amb els diners
obtinguts d'aquesta compra, es pretén pal·liar el deute públic. D'altra banda, la darrera gran actuació és la
liberalització dels intercanvis exteriors (Llei de bases aranzelàries, 1869), que posa fi a la tradició
proteccionista de l'economia espanyola.

3. Auge del republicanisme federal: A partir de 1868, es formen tres tendències polítiques a Espanya:

- Els moderats, que són fidels a Isabel II.

- La coalició monàrquica-democràtica, que governa el país i que està formada per progressistes,
unionistes i monàrquic-demòcrates.
- El Partit Republicà Federal, sorgit de l’escissió del Partit Democràtic a mitjans 1868 i dirigit per
Francesc Pi i Margall i Estanislau Figueras. Aquest partit defensa:
• Un sistema de pactes lliures entre els diferents pobles o regions com una nova manera
d’articular l’Estat.
• La forma republicana de govern
• La separació entre Església i Estat
• L’oposició a la intervenció de l’exèrcit en la política

15
 Generalitat de Catalunya
Departament d’Ensenyament
Institut Illa de Rodes

• L’ampliació dels drets democràtics

• L’intervencionisme de l’Estat en la regulació de les condicions laborals
Dins el republicanisme federal, hi ha dues tendències: d’una banda, hi ha els republicans benèvols
(Pi i Margall), que són partidaris del respecte a la legalitat i creuen que el federalisme s’ha d’establir
“de dalt a baix”, és a dir, impulsat pel govern. De l’altra, hi ha els republicans intransigents (José
María de Orense), que donen suport a la insurrecció popular per proclamar la república federal,
entenent que l’Estat federal s’ha de construir “de baix a dalt”.

Amb tot, cal assenyalar que és a partir de 1868 quan es produeix el veritable inici del moviment obrer
espanyol. La Constitució de 1869 i el nou sistema polític introdueixen canvis però no satisfan la demanda
d’una revolució social per part de les classes populars, la qual cosa genera un sentiment de frustració molt
elevat. En primer lloc, hi ha monarquia i no república. En segon lloc, es manté el culte i el clergat. En
tercer lloc, les reformes socials són limitades i no satisfan a camperols ni obrers. Això genera un ampli
descontentament popular, que al seu torn genera:

- una forta conflictivitat en la pagesia

- revoltes urbanes en contra dels consums (impostos), les quintes i l’augment dels preus.

Tot això estimula l’auge del republicanisme federal, vist com l’única formació política sensible a la qüestió
social. El 1868 comencen les primeres revoltes a Cadis i el 1869 s’estenen a Màlaga, Sevilla, Badajoz,
Ourense, Tarragona, Gandia i València. Per a respondre aquestes revoltes, el govern de Prim imposa
l’Estat de guerra i la repressió és molt dura: detenció de dirigents republicans, destitució d’ajuntaments i
desarmament de les milícies populars.

El fracàs de les insurreccions republicanes de 1869 i el desencís davant es partits polítics condueixen bona
part de l’incipient obrerisme cap a les idees internacionalistes, que arriben a Espanya el 1868 gràcies a dos
factors:

1. El govern provisional reconeix el novembre de 1868 el dret d’associació.

2. L’ala anarquista de la Internacional Obrera, creada el 1864, envia a Espanya el seu delegat
(Giuseppe Fanelli), que crea seccions obreres a Madrid i a Barcelona.

4. Cal trobar un monarca pel règim: La tasca duta a terme per Prim per tal de trobar una nova
monarquia va ser enormement complicada perquè afectava no només la política espanyola sinó les
relacions internacionals. Es tractava d’assegurar l’obra de la revolució de setembre a nivell internacional
amb un monarca de consens. Els candidats eren:

16
 Generalitat de Catalunya
Departament d’Ensenyament
Institut Illa de Rodes

- Ferran de Portugal
- Leopold de Hohenzollern (príncep hereu d’Alemanya)
- Amadeu de Savoia (fill del rei italià Víctor Manuel)
Prim buscava una persona disposada a acabar l’obra de la revolució de setembre, una persona que facilités
el compromís entre els partits polítics, que no suposés una provocació per Napoleó III i que tingués
recolzament a nivell nacional i internacional.

Al final, l’escollit va ser Amadeu de Savoia, un home amb una concepció democràtica de la monarquia i
membre d’una dinastia que gaudia d’una gran popularitat per haver estat els artífex de la unificació d’Itàlia.
El nou monarca va ser proclamat rei per les Corts el 1870 i va arribar un mes després. Començava així el

REGNAT D’AMADEU DE SAVOIA (1871-1873): El regnat d’Amadeu a Espanya va començar amb

mal peu perquè tres dies abans de la seva arribada va ser assassinat Prim, el seu promotor i el seu conseller
més fidel. Amadeu regnaria poc més de 2 anys, fins que el febrer de 1873 va deixar la corona i va
abandonar el país. El seu regnat va ser un cúmul de problemes: la situació econòmica es trobava en un
moment de màxima tensió, el conflicte colonial a Cuba es va agreujar, els republicans conspiraven contra
el règim i protagonitzaven les primeres insurreccions (El Ferrol), els carlistes iniciaven una sagnant guerra
civil al nord del país, els anarquistes augmentaven la inquietud i l’agitació al camp, els progressistes es
dividien en moderats (Sagasta) i avançats (Ruiz Zorrilla) i els partidaris de la Restauració de la monarquia
borbònica en la persona del fill d’Isabel II (Alfons) cada cop tenien més ressò.
Les primeres dificultats a les quals ha de fer front Amadeu són:

- la ferma oposició de l’aristocràcia, el clergat i les diferents camarilles d’Isabel II

- la resistència que mostra una part de l’exèrcit a l’hora d’expressar la seva fidelitat al nou monarca,
cosa que resulta més greu quan comença una nova guerra carlina
- la manca del favor popular, a causa possiblement de l’auge del republicanisme.

Així, el regnat d’Amadeu està marcat per la inestabilitat permanent. Durant la monarquia d’Amadeu hi
ha tres eleccions generals, sis governs i vuit crisis de govern.

En primer lloc, els moderats s’oposen obertament al nou monarca i, liderats per Cánovas del Castillo, es
convencen de la necessitat de la restauració borbònica d’Alfons, que ha de garantir l’ordre i l’estabilitat. La
nova opció alfonsina rep el suport de l’Església, contraria al nou monarca i al règim de 1869 i també rep el
suport de les classes altes, oposades a un règim que legisla en contra seva (abolició de l’esclavatge a Cuba,
regulació del treball infantil).

17
 Generalitat de Catalunya
Departament d’Ensenyament
Institut Illa de Rodes

En segon lloc, l’arribada d’Amadeu dóna arguments a un sector del carlisme per tornar a la insurrecció
armada i el 1872 (després de la mort d’Isabel II) inicien un conflicte armat per posar el seu rei al tron
(Carles VII). La rebel·lió carlista esdevé un focus constant de problemes i inestabilitat.

En tercer lloc, el 1868 té lloc el Grito de Yara i s’inicia la Guerra dels Deu Anys a Cuba, que esdevé un
problema greu pel govern.

En quart lloc, l’any 1872 es produeixen noves insurreccions de caràcter federalista, que són ràpidament
reprimides però que augmenten el distanciament de gran part de la població vers la monarquia amadeista.

Finalment, privat de tota mena de suport, l’11 de febrer de 1873, Amadeu presenta la seva renuncia al tron
i abandona definitivament Espanya, deixant darrere seu la impressió d’un país ingovernable i contrari a
l’establiment de la monarquia democràtica. Després de la renúncia d’Amadeu, el parlament vota a favor de
la instauració de la República. Per una àmplia majoria de 258 vots a favor i 32 en contra. Tot i això, la
decisió de proclamar la República no ve precedida i recolzada per l’entusiasme de tota la població i el cert
és que el vot de molts diputats monàrquics en favor de la república no és res més que una estratègia per
guanyar temps i organitzar la tornada dels Borbons al tron espanyol. Comença així la

I REPÚBLICA (1873-1874): La I República va veure’s condicionada des dels seus inicis per dos fronts:

- El front extern: és a dir, la permanent oposició dels monàrquics i dels carlistes. Les forces
conservadores es van veure amenaçades pel perill que la solució republicana suposava pels seus
interessos.
- El front intern: els republicans estaven dividits en dos grups oposats: els unitaristes i els
federalistes.

A més, el primer gran problema de la República és que va néixer condicionada per l’aïllament
internacional. Exceptuant els EEUU i Suïssa, cap potència la va reconèixer perquè era vista com un règim
revolucionari que podia posar en perill l’estabilitat d’una Europa burgesa i conservadora.

En segon lloc, la República va haver d’enfrontar-se des del seu naixement a dos conflictes armats:
1. L’extensió de la guerra carlina: d’un inicial enfrontament amb uns quants escamots es va passar a
un veritable enfrontament obert, amb el reclutament d’un exèrcit, que es va estendre per gran part
de Catalunya. Alguns èxits militars de les tropes del govern van impedir l’extensió del conflicte a

18
 Generalitat de Catalunya
Departament d’Ensenyament
Institut Illa de Rodes

les ciutats però van ser incapaços de reprimir la insurrecció de forma definitiva, prolongant-se fins
el 1876.
2. La guerra a Cuba: la República va heretar un conflicte que s’havia iniciat el 1868. Els governs van
intentar donar una solució al problema cubà amb el projecte d’estructuració federal de l’Estat, que
considerava Cuba i Puerto Rico un territori més de la Federació espanyola.

Durant 10 mesos, la República va conèixer 4 presidents: Estanislau Figueras, Francesc Pi i Margall,

Nicolás Salmerón i Emilio Castelar.

El primer govern va iniciar-se el 7 de juny de 1873, després de la proclamació de la República

Democràtica Federal. Estanislau Figueras va dimitir als pocs dies i va ser substituït per Francesc Pi i
Margall. El seu propòsit era emprendre grans reformes, entre elles l’elaboració i la promulgació d’una
constitució federal, la separació de l’Església i l’Estat, la concessió de la independència de les colònies,
restaurar la disciplina a l’exèrcit i l’elaboració de tot un seguit de lleis socials.

Pel que fa a la Constitució de 1873, seguia la línia de la Constitució de 1869 per amb un aspecte nou:
l’estructura de l’estat. S’establia que la nació espanyola estava formada per disset estats, entre els quals hi
havia Cuba, i es declarava que el poder emanava de tres nivells: municipis, estats regionals i Estat federal.
Els estats regionals tindrien autonomia econòmica, administrativa i política i elaborarien les pròpies
constitucions, que serien compatibles amb la Constitució de l’Estat federal. Així, es plantejava per primera
vegada a la història d’Espanya un Estat no centralista.

Pi i Margall va haver de fer front, a més de la insurrecció carlina i el conflicte a Cuba, a la insurrecció
cantonal, que va acabar de complicar el panorama en provocar la sensació de desgovern i que va donar
lloc a un greu enfrontament entre els republicans. El cantonalisme va ser un fenomen complex en què es
barrejaven les aspiracions autonomistes propiciades pels republicans federals intransigents amb les
aspiracions de revolució social inspirades en les noves idees internacionalistes. La proclamació dels
cantons independents, amb els seus governs autònoms i la seva legislació particular, va ser la conseqüència
d’aplicar de manera radical i directa l’estructura federal des de baix, impulsada alhora pel desig d’avançar
en les reformes socials.
Al llarg del juliol de 1873, es van proclamar cantons arreu d’Espanya, protagonitzats per un conglomerat
social format per artesans, petits comerciants i assalariats dirigits per republicans federals intransigents
decebuts amb la República. Pi i Margall no volia sufocar la revolta per les armes i va dimitir.

Comença així el govern de Nicolás Salmerón, que va iniciar una acció militar contra el moviment
cantonalista. El problema és que, per sufocar el cantonalisme, Salmerón dóna un poder immens als

19
 Generalitat de Catalunya
Departament d’Ensenyament
Institut Illa de Rodes

generals Arsenio Martínez Campos i Manuel Pavía i, d’aquesta manera, l’exèrcit es presenta com l’única
força capaç de contenir la revolució social. Salmerón dimiteix a la primeria de setembre de 1873 perquè es
veu moralment incapaç de signar les penes de mort imposades per les autoritats militars als cantonalistes.

La presidència de la República recau en Emilio Castelar, republicà unitari molt conservador en qüestions
socials i que té una bona relació amb els militars. Amb Castelar, la República tomba cap a la dreta amb
mesures com la de tancar el Parlament per governar de forma autoritària, mesura que mantindrà fins el
gener de 1874. El fet que Castelar suspengui les sessions parlamentàries i governi de forma autoritària es
deu al poc suport que té a les Corts i al temor a ser destituït per una majoria federal. Davant aquesta
situació, el desembre de 1873 un sector important dels diputats (Figueras, Pi, Salmerón) plantegen una
moció de censura per a forçar la dimissió de Castelar quan es reprenguin les sessions de Corts. La intenció
és tornar la República als seus orígens. El 3 de gener de 1874 Castelar és forçat a dimitir i, en principi, s’ha
de formar un nou govern d’esquerres.

No obstant això, davant el perill de la tornada dels federals al govern, Manuel Pavía ocupa amb unitats de
la Guardia Civil el parlament, dissol les Corts i posa fi a la I República. És el que coneixem com el
GOLPE DE PAVÍA. Immediatament després, es forma un nou govern autoritari encapçalat per Serrano,
que procura estabilitzar un règim republicà de caràcter conservador.

Però les forces alfonsines ja han començat a treballar i el 29 de desembre de 1874 el general Arsenio
Martínez Campos porta a terme un pronunciament militar a Sagunt i proclama Alfons XII com a rei
d’Espanya. Comença la Restauració Borbònica. L’ideòleg d’aquest nou règim és Cánovas del Castillo. L’ 1
de desembre el príncep Alfons de Borbó ja ha signat el Manifest de Sandhurst, redactat per Cánovas i que
sintetitza el programa de la nova monarquia que Alfons ha d’encapçalar: un règim de signe conservador i
catòlic que garanteixi el funcionament del sistema polític liberal i restableixi l’estabilitat política i l’ordre
social.

20