La construcció de l’Estat

liberal (1833-1868)
La primera guerra carlina
(1833-1840)
• A la mort de Ferran VII els partidaris de Carlos Maria Isidro s’alçaren en
armes davant una actitud poc ferma del govern de Maria Cristina.
• El lema dels carlins era “Deu, pàtria, rei” defensaven el paper de l’església
com a vertebradora de la societat i s’oposaven a la centralització
(manteniment furs) i al liberalisme. Es seus feu varen ser el País Basc,
Navarra, part de Catalunya, Aragó i València.
• Els seus suports eren la majoria del clero i de la petita noblesa agrària. La
seua força procedia de les àrees rurals amb una forta influència entre els
camperols: petits propietaris empobrits, artesans arruïnats per la nova
indústria i arrendataris que temien ser expulsats per la reforma agrària
liberal i els seus impostos.
• Isabel comptava amb la fidelitat de l’alta noblesa i els funcionaris i de part
de la jerarquia eclesiàstica. Necessitava ampliar la seua base de suport
social: s’apropa als liberals (burgesia i classes populars urbanes), acceptant
la fi de l’absolutisme i l’Antic Règim
El desenvolupament de la guerra i la fi del conflicte

• El nucli fonamental del carlisme estava al nord. Carles organitza un estat a Navarra amb
l’exèrcit dirigit per Zumalacárregui. El segon nucli estava a Catalunya/Aragó/Alt
Maestrat on Ramón Cabrera dirigia les partides carlines contra les poblacions liberals.
• Finalment la evidència de que la guerra no podia guanyar-se va dur a un sector dels
carlins (transaccionistes) a negociar amb els liberals mentre que el grup mes dur (els
intransigents) es negaren a cap acord.
• Finalment Maroto cap dels transaccionistes signà el Conveni de Bergara (1839) amb el
general liberal Espartero. L’acord establia el manteniment dels furs a Navarra i el País
Basc i la integració de la oficialitat carlina a l’exèrcit reial.
• Cabrera i els intransigents continuaren lluitar fins a la seua desfeta al 1840.
• La guerra va ser molt cruel, amb represàlies que escamparen el terror entre la població
civil. Van morir entre 150.000 i 200.000 persones.
Baldomero Espartero
(1793-1879) Adrian
Shubert.
• “En las guerra Civiles no hay gloria para los
vencedores ni mengua para los vencidos. Tened
presente que cuando renace la paz todo se
confunde; y que la relación de los padecimientos y
los desastres, la de los triunfos y conquistas se mira
como patrimonio común de los que antes pelearon
en bandos contrarios”

• “ni rendición, ni abrazos de Vergara ......ni nada que

no sea una victoria aplastante y definitiva” Emilio
Mola. 1936
• “el siglo XIX, que nosotros hubiéramos querido
borrar de nuestra historia, es la negación del espíritu
espanyol”. Franco. 1950.
La guerra carlina
El procés de la Revolució liberal (1833-1843)
• La primera reacció del govern de Maria Cristina, dirigit per un absolutista
moderat, Cea Bermúdez, va ser intentar arribar a un acord. Això va permetre als
carlins consolidar la seua posició. Les reformes que va emprendre (amnistia, la
divisió en 49 províncies, i inversions de l’administració) no podien atraure als
liberals.
• La reina va nomenar a Martínez de la Rosa un moderat per atraure a aquests
sectors. Va proposar un Estatut Reial (1834) per a formar unes cambres
estamentals, sense capacitat legislativa ni sobirania). Encara que insuficient els
moderats ho interpretaren com un primer pas.
• El malestar creixia. La fam, les epidèmies i els atacs carlins a poblacions només
defensades per milicians locals accentuaven l’animadversió popular envers els
rebels i el clero regular –aliat dels calins-.
• Al 1835 es varen produir-se les primeres revoltes urbanes i la crema de convents.
Es formaren juntes que demanaven la Constitució de Cadis. Davant el creixent
descontent la reina crida al poder als progressistes: Mendizabal.
El procés de la revolució
liberal (1833-43)

• L’objectiu de Mendizábal era derrotar els carlins, va convocar una

quinta de 100.000 homes i aconseguí el suport de Gran Bretanya,
Portugal i França. Convocà eleccions a Corts per reformar l’Estatut
Reial i transformar l’estat en un sentit liberal i inicia una reforma
agrària amb els decrets de desamortització de les terres
eclesiàstiques i la supressió de les congregacions religioses.
• Per a la reina era un programa excessiu. Va destituir Mendizábal i
crida als moderats al poder. Els progressistes reaccionaren al estiu
del 36 es va estendre un moviment revolucionari a Andalusia a favor
de la Constitució de Cadis, i finalment un motí dels sergents de la
Granja força a la Reina a acceptar la Constitució del 12.
• Calatrava va formar govern amb Mendizábal en Hisenda. S’iniciava
el canvi de règim i la creació d’un nou ordre liberal.
El nou ordre constitucional
• El nou govern convoca eleccions a Corts. Anaven a redactar un nova constitució (la de 1837).
Mes curta que la de Cadis, deixava per a la seua regulació mitjançant lleis orgàniques qüestions
com la electoral, la llibertat d’impremta o els ajuntaments) per a que els moderats l’acceptaren.
• La Constitució del 37 reconeixia el principi de sobirania nacional, una ampla declaració de drets
dels ciutadans (premsa, opinió, associació) la divisió de poders, i es comprometia a finançar
l’església catòlica.
• Es crea una segona Cambra (Senat) de designació reial, la sobirania compartida i el amplis poders
de la corona eren els seus trets mes conservadors. Les colònies serien governades per lleis
d’excepció. El sistema electoral seria censatari.
• La llei d’impremta del 37 incrementa el control sobre els diaris, i la llei electoral, considerava
electors als majors de 25 anys que pagaren una renda mínima de 200 rals (2,4 % de la població,
amb l’Estatut Reial només eren el 0,15%)
• Els progressistes al poder rebaixaven el límit requerit, els moderats, l’alçaven. Tambes requerien
ingressos mínims per ingressar a la Milícia Nacional.
La desamortització Medizábal
• Medizábal va reprendre la reforma liberal, desmantellant la propietat senyorial, introduint noves relacions de
treball i mercat i el principi de propietat privada
• A) Abolició de les senyories: les jurisdiccions varen ser eliminades, però els antics senyors es convertiren en
els nous propietaris i els seus camperols en arrendataris o jornalers que tenien que pagar nous impostos a
l’estat
• B) Desvinculació de Mayorazgos (primogenitures). La terra podis ser venuda i comprada.
• C) Desamortització de bens del clero regular (1836) i secular (1837). Les ordres religioses (excepte les
dedicades a l’ensenyament o la salut) varen ser dissoltes i el seu patrimoni nacionalitzat. Els bens serien
venuts en subhasta pública, i van ser adquirits en diners o deute públic.
• Els objectius de Mendizábal eren obtenir recursos per a l’exèrcit, pal·liar el dèficit d’Hisenda i crear una
classe propietària defensora del liberalisme. I a llarg termini millorar la agricultura i l’economia: els nous
propietaris invertirien e introduirien millores en la producció
• La reforma afavorí la concentració de terres en la noblesa i els nous compradors (burgesia urbana) i no
suposa una redistribució de la renda.
• La liberalització econòmica es completà amb l’eliminació dels delmes, de la Mesta i dels gremis, donant pas a
la llibertat de contractació, d’indústria i de comerç
La tornada dels moderats (1837-40) i la
Regència d’Espartero (1840-43)
• Aprovada la Constitució, les eleccions del 37 es van convocar eleccions que guanyaren els moderats.
• Al poder mostraren una tendència creixent a governar suspenent la Constitució, amb un tarannà autoritari,
mitjan decrets i restringit les llibertats. Frenaren la desamortització i aprovaren un pressupost per al
manteniment del clero. La seua visió centralitzadora els va dur a preparar una llei d’Ajuntaments, que
donava a la Corona la facultat de nomenar els alcaldes de les capitals i reforçava el control dels
ajuntaments
• Era mes de lo que els progressistes podien acceptar, iniciaren una insurrecció i encara que la reina va fer
costat dels moderats, els progressistes s’imposaren amb Espartero i Maria Cristina va marxar a l’exili.
• La Regència d’Espartero s’inica amb un impuls de les llibertats (floriment de premsa, publicacions i
associacions). Però les divisions internes entres els progressistes i l’oposició moderada el va fer derivar cap
al autoritarisme amb enfrontaments amb les corts. Només confiava en la seua camarilla de militars (els
Ayacuchos)
• Al aprovar un aranzel lliurecanvista que obria el mercat al coto anglès, es va produir una insurrecció a
Barcelona (burgesia, obrers, moderats, republicans). Espartero va bombardejar la ciutat.
• Al 43 una revolta moderada el va fer fora del poder. Els generals Narváez i O’Donell proclamaren a Isabel II
major d’edat i reina d’Espanya.
 • Al 1844 les eleccions donaren la majoria als moderats, i Narvaez formà govern. El seu objectiu tancar l’etapa
revolucionària i implantar un règim basar en l’autoritar, l’ordre i la repressió.
• Era un sistema sota el control de lo que els demòcrates anomenaven l’oligarquia: la gran burgesia terratinent i
financera , alguns sectors professional liberal i de l’exèrcit.
• Aprovaren una Constitució moderada, la del 45, regularen la llibertat d’impremta, una llei electoral molt
restringida (1% de la població) que facilitava el falsejament electoral (pes de les circuscripcions rurals que trien un
sol candidat)

La dècada • Per a millorar les relacions amb l’esglèsia : concordat de 1851 –suspen el procès desamortitzador-. Pressupost de
culte i clero, competències en educació i moralitat pública, es restablien les ordres regulars i es reconeixia el
catolicisme com religió oficial. La jerarquía acepta el liberalisme moderat i a Isabel. Adeu al carlisme.

moderada • Reformes: Fiscal (Mon) contribució directa sobre la propietat i consums que graven els productes de primera
necessitat. Jurídica: Codi Penal i Civil. Administrativa: Reforma de l’administració pública i de l’administració
provincial i municipal –La corona tria l’alcalde dels municipis de mes de 2000 habitants i la resta per el Governador

(1844-54)
Civil. Per por als carlins al País Basc i Navarra un decret va mantenir les Juntes Generals i els ajuntaments
forals.Educativa: sistema nacional d’instrucció pública
• Es va crear la Guàrdia Civil (1844) i un servei militar per sorteig redimible (les quintes), i el sistema mètric decimal.
• A partir del 48 els moderats s’enfrontaren a les protestes de demòcrates i republicans. Els carlins s’alçaren a
Catalunya (Guerra dels matiners 1846-49) en favor del fill de Carles Maria Isidro, el comte de Montemolín. Les
divisions internes del moderats generaren inestabilitat. Els governs actuaren de manera arbitrària i autoritària.
• El reforma de Bravo Murillo al 1852, enfrontat a Narváez, marginava el legislatiu, restringia el sufragi i podia
tancar les Corts i governar per decret. Aixó provoca`el rebuig d’un sector dels moderats, davant d’una crisi
econòmica generalitzada i la forta oposició de progressistes i demòcrates.
 Narváez
Al final de la seua vida va declarar “No tengo enemigos, los he fusilado a
todos”
EL BIENNI PROGRESSITA (1854-56)
• L’autoritarisme del govern provocà l’alçament de progressites, demòcrates i d’alguns moderats. Al 1854
a Vicálvaro O’Donell (qui anava a fundar la Unión Liberal) un general moderat es va pronunicar i els
insurrectes publicaren el Manifest del Manzanares, on demanaven l’acompliment de la Constitució del
1845, la reforma de la llei electoral, la reducció d’impostos i la Milícia.
• Es va formar un govern amb Espartero. Es celebren eleccions amb la Llei de 1837, donant una majoria
progressista i la presència d’alguns demòcrates. El nou govern reinstaurà els principis del progressime,
amb la Milícia i la llei municipal que permetia l’elecció directa dels alcaldes. Va preparar una nova
constitució (1856) que no va arribar a ser promulgada, que introduia la llibertat de culte i l’elecció del
Senat.
• L’actuació mes: pla de reformes econòmiques en defensa de la burgesia urbana i les classes mitjanes
amb l’objectiu d’impulsar el desenvolupament econòmic i la industrialització.
• La desamortització Madoz (1855) afecta sobretot als bens dels ajuntaments (bens de propis i
comunals). Pretenia aconseguir recursos per a la Hisenda i impulsar la modernització enonòmica : la
construcció de la xarxa ferroviaria (foment del comerç i dels intercanvis.
EL BIENNI PROGRESSITA
• La Ley General de Ferrocarriles, va incentivar la construcció de les línies ferroviàries i oferia adventages a les empreses. Això va
atraure els capitals francesos i britànics.
• Altres iniciatives: telègraf, ampliació xarxa carreteres, foment de societats per accions i l’activitat bancària, i el desenvolupament
miner.
• Els problemes socials: una crisi de subsistències, unida a una epidèmia de còlera incrementaren el malestar de les classe populars:
alçament camperol a Castella i aldarulls a moltes ciutats amb assalts i incendis de finques i fàbriques.
• A Catalunya la conflictivitat obrera era important: reducció consums, l’abolició de les quintes, millora dels salaris i reducció jornada
laboral.
• El Govern adopta mesures concilíadores. El Capità General de Catalunya no. (Estat de setge, prohibició associacions obreres,
detenció i excució d’un dirigent). El resultat les importants vagues del 54 i 55, solventades per la mediació del govern. Els obreres
demanaren una llei de relacions de treball i la llibertat sindical.
• Davant de la conflictivitat alguns caps militars optaren per la repressió protegits per O’Donell, ministre de la Guerra. El conflite
amb Espartero era clar. La reina nomenà a O’Donell cap del executiu.
• Alguns diputats protestaren , la Milícia defensa al govern progressita, pero es va imposar la fracció conservadora de l’exèrcit. Van
tancar les Corts, suprimiren la Milícia , destituiren els ajuntaments i diputacions progressistes i anul.laren la libertat de premsa.
LA DESINTEGRACIÓ DE LA MONARQUIA
(1857-1868)
• O’Donell va restablir la Constitució de 1845 amb un acta adicional més liberal i va mantindre les desamortitzacions. La Reina va nomenar a Narváez cap del
executiu al 56.
• Els moderats volien tornar a la situació anterior al 54. Narváez movilitza 50,000 soldats, suspen la desamortització i convoca eleccions amb la llei del 46.
• Les eleccions clarament manipulades donaren la majoria als moderats (6 progressites). Reforma el Senat per a integrar als grans d’Espanya com senadors vitalicis,
reinstaura la primogenitura i aprovà noves concesions ferroviàries, que afavoriren la corrupció política.
• La Llei Moyano, va ser la primera gran llei educativa (primària, secundària, universitària) gratuitat relativa de la primària i plans d’estudis estatals.
• Al 58 la Reina torna a cridar a O’Donell i la seua Unió Liberal al poder. O’Donell va permetre a l’oposició una relativa participació política. Liberalitzà la Constitució
del 45 (disminució del control de la premsa, mes autonomia dels ajuntaments, i reforç del poder judicial) i desplegà la legislació econòmica del bienni (ferrocarril,
desamortització i obres públiques)
• Fins a 1866 van ser anys d’expansió econòmica, propiciant una política exterior molt activa. Amb campanyes de prestigi, costoses i sense resultats. : Cotxinxina
(1858-62) Mèxic (1862) i Marroc (1859-60) on el general progressita Prim (Wad Ras, Tetuan, Castillejos) va obtenir un gran prestigi militar.
• O’Donell incorporà a Prim al govern. La reina havia arribat al seu limit. Fa fer dimitir a O’Donell i va cridar als moderats al govern. La radicalització del autoritarisme
desnaturalitza el sistema liberal. Progressites, demòcrates i republicans van responsabilitzar a Isabel del deteriorament polític, i prepararen un pronunciament. La
insurrecció a la caserna de San Gil, acabà amb 66 afusellats i 1000 detencions. Narváez tanca les Cortes i implantà una Dictadura.
• Tot empijorà arran la crisi de subsistències. Progressistes i demòcrates signaren el Pacte d’Ostende, per a possar fi al govern d’Isabel, formar un govern provisional i
concocar Corts Constituents amb sufragi universal masculí.
• Al 1867 els Unionistes donaren el seu vist i plau a la revolta, amb bona part de la cúspide militar.
La desintegració de la monarquia