Índex de continguts

La Generació del 27: definició i característiques generals...........................................................2

La Generació del 27: definició i característiques generals...........................................................2
Pedro Salinas............................................................................................................................... 3
Vida...........................................................................................................................................3
Poètica......................................................................................................................................3
Obra..........................................................................................................................................3
Obra poètica.........................................................................................................................3
Obra dramàtica.....................................................................................................................4
Obra narrativa...................................................................................................................... 4
Obra crítica...........................................................................................................................4
Poemes de Pedro Salinas........................................................................................................4
Jorge Guillén.................................................................................................................................6
Vida...........................................................................................................................................6
Poètica......................................................................................................................................6
Obra..........................................................................................................................................6
Poemes de Jorge Guillem........................................................................................................ 7
Federico García Lorca..................................................................................................................8
vida........................................................................................................................................... 8
Obres........................................................................................................................................ 8
Llibres de poesia.................................................................................................................. 8
Poemes de Lorca..................................................................................................................... 9
Luis Cernuda.............................................................................................................................. 10
Biografia................................................................................................................................. 10
Temes i estil............................................................................................................................10
Obra........................................................................................................................................ 11
Poemas de Luis Cernuda.......................................................................................................12
Selecció de poemes:.................................................................................................................. 12

1
 La Generació del 27: definició i característiques generals.

El criteri que es fa servir per adjudicarm la popular denominació de "Generació del 27" a
aquest conjunt de poetes, és el contacte i l'amistat que hi va haver entre ells, i que va
cristalitzar en 1927, any de la commemoració del tercer aniversari de la mort de Góngora a
l'Ateneu de Sevilla, en què molts d'ells van participar. Els poetes que la formen són: Pedro
Salinas, Jorge Guillén, Gerardo Diego, Dámaso Alonso, Vicente Aleixandre, Federico García
Lorca, Rafael Alberti, Luis Cernuda, Emilio Prats i Manuel Altolaguirre.

Dels requisits generacionals H24 de Julius Peter (naixement en pocs anys distants, formació
intel·lectual semblant, relacions personals entre ells, participació en actes col·lectius propis,
reunions ...), falten alguns: cap fet nacional o internacional els porta a la vida (abans del
centenari de Góngora molts es trobaven units); no va existir un cabdill concret; no s'alcen
contra res, sinó tot el contrari. Però ens trobem davant un grup compacte a causa de l'afinitat
de gustos i especialment a l'amistat, que es fa patent en fets i dades:

a. La Residència d'Estudiants de Madrid. Allà viuen alguns i van tots, atrets per les seves
activitats culturals. El Centro de Estdios Históricos, on diversos treballen.
b. Actes en els quals participen. A més d'en la celebració de centenari de Góngora, apareixen
en Poesia espanyola, Antologia (1915-1931), publicada per Gerardo Diego.
c. Publiquen en les mateixes revistes (Litoral, Carme, Revista d'Occident, La Gaceta Literària).

Encara que cada un d'ells conrea la poesia amb una veu molt original, comparteixen trets
comuns, com la barreja de tradició i modernitat: es troben sota la influència de la poesia
tradicional -el neopopulisme, amb el seu ús del octosíl·lab i la rima assonant, o d'estrofes
tradicionals-, però utilitzen també innovacions mètriques -vers lliure, versicle (més moderns i
aptes per a la indagació emocional del Surrealisme) o el cultiu intens de la imatge i de la
metàfora tant de tall tradicional com avantguardista-; i tota una varietat de temes, tant
avantguardistes -relacionats tant amb el modern i lúdic, el tècnic, el intel·lectual- com clàssics,
tradicionals i humans -el amor, la mort, el temps, el paisatge, el destí-.

Pel que fa a l'evolució de la generació podem destacar tres etapes:

• Primera etapa: aproximadament fins a 1927. S'adverteix la presència a les obres

d'aquests poetes de tons romàntics. El magisteri de Juan Ramón Jiménez els orienta cap a la
poesia pura. Després l'influx del Ultraisme, del Creacionisme Ai de la "deshumanització".

• Segona etapa: de 1927 a la Guerra Civil. El culte a Góngora marca el cim i el descens
de la "deshumanització". S'adverteix un cansament del formalisme i un procés de
rehumanització (més ràpid en uns que en altres) que coincideix amb el Surrealisme i el seu
conreu de la imatge visionària. Les vicisituds de la República porten amb si noves inquietuds, a
les que la majoria d'aquests poetes es sostreuen. El social i polític penetra en la poesia i
marquen un nou període.

2
 • Tercera etapa: Lorca mor assassinat 1. Els altres,
excepte Aleixandre, Dámaso Alonso i Gerardo Diego, parteixen a l'exili. Cada poeta segueix el
seu rumb, però cap abandonarà i als camins d'una poesia humana: imprecacions contra els
vencedors, la nostàlgia de la pàtria perduda. De l'intel·lectualisme de la poesia pura, la
perfecció i la fredor gairebé es va passar a una poesia passional, realista, dolguda que no tenia
empatx fins i tot a denunciar els excessos d'una època cruel i sagnant.

En realitat, l'anomenada generació del 27 va ser un grup poc homogeni; habitualment se'ls
ha ordenat per parelles o en trios. Així, per exemple, els poetes del neopopularisme o
neopopularistes, Rafael Alberti i Federico García Lorca, dins d'una nòmina que va ser
particularment ben nodrida, intenten acostar-se a la poesia de Gil Vicente i del "Romancero", o
a la lírica de cançoner, buscant fonts populars i en el folklore de la lírica tradicional; una mica
d'això hi ha també en l'aproximació que va fer Gerardo Diego, després de la seva etapa
creacionista, a la lírica de Félix Lope de Vega gràcies a l'edició que va fer en aquest temps
José Fernández Montesinos.

Pedro Salinas

Ilustración 1: Pedro Salinas
i mor a Boston el 19512.
Vida.
Neix a Madrid al 1891. Doctor en Filosofia i
Lletres, es dedica durant tota la seva vida a la
docència universitària, començant per un lectorat
d'espanyol a la Sorbona (1914-7). El 1918
guanya una càtedra a la Universitat de Sevilla:
allà fa classes a Luis Cernuda. Passa després a
Múrcia. En 1922-1923 dóna classe a Cambridge,
i de tornada a Espanya li nomenen professor de
l'Escola Central d'Idiomes i secretari de la
Universitat d'estiu de Santander.
Durant la guerra, s'exilia, i ja no torna a Espanya.
Dóna classe en diverses universitats americanes

Poètica
Per Salines, la poesia és una porta d'accés a l'essencial de la vida. En les seves pròpies
paraules, La poesia és una aventura cap a l'absolut. S'arriba més o menys a prop, es recorre
més o menys camí: això és tot.
La seva poesia es basa en una triple preferència: estimo a la poesia, sobretot, l'autenticitat.
Després, la bellesa. Després, l'enginy.
Fonamentalment, és un poeta amorós, i exposa les seves vivències i meditacions de forma
senzilla i directa, encara que el fons sigui amb freqüència subtil. Per aquesta senzillesa i
immediatesa, Lorca deia prosemas1 als poemes de Salines.
Prefereix la poesia mesura, generalment amb versos curts. No sol utilitzar la rima. En altres
paraules: practica sobretot el vers blanc d'art menor.
1 Va ser assassinat el 19 d’agost del 1936 a Víznar.
2 Pedro Salinas Serrano (Madrid, 27/11/1891 – Boston, 4/12/ 1951), poeta, narrador, dramaturgo, ensayista y
crítico literario, es el miembro de más edad de la Generación del 27 y uno de sus mayores poetas.

3
La poesia de Salines és deliberadament classicista, aliena
per complet al surrealisme: de l'avantguarda només pren l'ampliació de l'univers poètic, que
per a ell inclou no només el natural i l'íntim, sinó també els objectes mecànics (bombetes,
màquina d'escriure).
Les influències majors sobre la seva poesia provenen, dins de la poesia castellana, dels
clàssics del Segle d'Or, de Juan Ramón Jiménez i del seu amic Jorge Guillén; dels poetes
francesos, el va influir especialment Toussaint Jules.
Tant la poesia de Salines com la de Guillén tenen el seu crític més amarg a Cernuda: per a ell,
totes dues expressen un concepte burgès i conformista de la vida.

Obra
Obra poètica

Els seus tres primers llibres pertanyen a la poesia pura, d'inspiració juanramoniana (J.R. li va
publicar el seu primer llibre, Presagis, personalment). També apareixen en ells elements
futuristes (la màquina d'escriure, el radiador, la bombeta elèctrica): els objectes moderns
quotidians són també, per Salinas, poètics.
• Presagios (1923)
• Seguro azar (1929)
• Fábula y signo (1931)
A continuació compon les seves dues obres mestres, dos grans llibres de poesia amorosa.
No són llibres romàntics a l'ús: l'amor no apareix com una força destructora, que trasbalsa
l'univers; no es canta el desamor o l'amor impossible, sinó que es celebra l'amor com una força
benèfica que dóna plenitud a la vida i sentit al món. L'amor fa que estimem la vida i li diguem
sí: Sí, tot amb excés: / la llum, la vida, la mar :
• La voz a ti debida (1933)
• Razón de amor (1936)2:
Després de la guerra, apareixen a Amèrica dos llibres més de poemes:
• El contemplado (1946)
• Todo más claro (1949)
Després de la seva mort, es publica a Espanya un llibre pòstum:
• Confianza (1955)
En aquests tres llibres, hi ha una lluita entre la seva visió de la vida com una cosa plaent i
els signes angoixants que percep al seu voltant (Confianza conté un poema impressionant,
«Zero», sobre l'horror de la bomba atòmica).

Obra dramàtica.
Escrita gairebé íntegrament des de l'exili. Va escriure dues obres llargues: Judith i el tirà i El
Dictador, i dotze obres breus, en un sol acte, com La cap de Medusa, L'estratosfera, Ella i les
seves fonts i Els sants.

Obra narrativa.
Inclou dos llibres de relats breus: Nocturno de la joya (1916), El desnudo impecable (1951) i
una novel·la, La bomba increible (1950), protesta contra l'absurd horrible de la bomba atòmica.

Obra crítica.

4
 Va dedicar sengles llibres a Jorge Manrique i Rubén Darío.
Altres llibres seus recullen diversos assajos: Ensayos de literatura hispánica; Literatura
espanyola: siglo XX.
Poemes de Pedro Salinas.
1.- Ayer te besé en los
labios
Ayer te besé en los labios.
Te besé en los labios.
Densos,
rojos. Fue un beso tan
corto,
que duró más que un
relámpago,
que un milagro, más. El
tiempo
después de dártelo
no lo quise para nada ya,
para nada
lo había querido antes.
Se empezó, se acabó en
él.
Hoy estoy besando un
beso;
estoy solo con mis labios.
Los pongo
no en tu boca, no, ya no…
-¿Adónde se me ha
escapado?-.
Los pongo
en el beso que te di
ayer, en las bocas juntas
del beso que se besaron.
Y dura este beso más
que el silencio, que la luz.
Porque ya no es una carne
ni una boca lo que beso,
que se escapa, que me
huye.
No.
Te estoy besando más
lejos.
2.- A esa, a la que yo
quiero...
A esa, a la que yo quiero,
no es a la que se da
rindiéndose,
a la que se entrega
cayendo,
de fatiga, de peso muerto,
como el agua por ley de
lluvia.
hacia abajo, presa segura
de la tumba vaga del
suelo.
A esa, a la que yo quiero,
es a la que se entrega
venciendo,
venciéndose,
desde su libertad saltando
por el ímpetu de la gana,
de la gana de amor,
surtida,
surtidor, o garza volante,
o disparada -la saeta-,
sobre su pena victoriosa,
hacia arriba, ganando el
cielo.
3.- La voz a ti debida
Tú vives siempre en tus
actos.
Con la punta de tus dedos
pulsas el mundo, le
arrancas
auroras, triunfos, colores,
alegrías: es tu música.
La vida es lo que tú tocas.
De tus ojos, sólo de ellos,
sale la luz que te guía
los pasos. Andas
por lo que ves. Nada más.
Y si una duda te hace
señas a diez mil
kilómetros,
lo dejas todo, te arrojas
sobre proas, sobre alas,
estás ya allí; con los besos,
con los dientes la desgarras:
ya no es duda.
Tú nunca puedes dudar.
Porque has vuelto los
misterios
del revés. Y tus enigmas,
lo que nunca entenderás,
son esas cosas tan claras:
la arena donde te tiendes,
la marcha de tu reloj
y el tierno cuerpo rosado
que te encuentras en tu
espejo
cada día al despertar,
y es el tuyo. Los prodigios
que están descifrados ya.
Y nunca te equivocaste,
más que una vez, una
noche
que te encaprichó una
sombra
-la única que te ha
gustado-.
Una sombra parecía.
Y la quisiste abrazar.
Y era yo.
4.- No rechaces los sueños
por ser sueños
No rechaces los sueños
por ser sueños.
Todos los sueños pueden
ser realidad, si el sueño no
se acaba.
La realidad es un sueño. Si
soñamos
que la piedra es la piedra,
eso es la piedra.
Lo que corre en los ríos no
es un agua,
5
es un soñar, el agua,
cristalino.
La realidad disfraza
su propio sueño, y dice:
”Yo soy el sol, los cielos, el
amor.”
Pero nunca se va, nunca
se pasa,
si fingimos creer que es
más que un sueño.
Y vivimos soñándola.
Soñar
es el modo que el alma
tiene para que nunca se le
escape
lo que se escaparía si
dejamos
de soñar que es verdad lo
que no existe.
Sólo muere
un amor que ha dejado de
soñarse
hecho materia y que se
busca en tierra.
5.- Sin voz desnuda
Sin armas. Ni las dulces
sonrisas, ni las llamas
rápidas de la ira.
Sin armas. Ni las aguas
de la bondad sin fondo,
ni la perfidia, corvo pico.
Nada. Sin armas. Sola.
Ceñida en tu silencio.
«Sí» y «no», «mañana» y
«cuando»,
quiebran agudas puntas
de inútiles saetas
en tu silencio liso
Sin derrota ni gloria.
¡Cuidado!, que te mata
fría, invencible, eterna
eso, lo que te guarda,
eso, lo que te salva,
el filo del silencio que tú
aguzas.

Jorge Guillén
Vida

Neix a Valladolid i és catedràtic de Literatura a

les universitats de Múrcia i Sevilla. S'exilia
arran de la Guerra Civil espanyola i ensenya
en diverses universitats nord-americanes i
d'Hispanoamèrica. Torna a Espanya després
de la mort de Franco (1975), instal·lant -se a
Màlaga, on mor.3

Poètica

La poesia de Jorge Guillén forma parella amb

la de Salines: comparteix amb ell el to
classicista, l'allunyament total de la bohèmia i
de l'avantguarda. Li separa d'ell la seva
preferència per les formes estròfiques3 i el seu
ús freqüent de la rima.
Ilustración 2: Jorfe Guillén

Formalment, els seus poemes es distingeixen perquè tots els versos van encapçalats per
majúscula: amb això pretenia Guillén assenyalar que tots han de ser igualment importants i
treballats.

Encara que ell rebutjava el qualificatiu, la seva obra està molt a prop d'una poesia pura, de la
qual queden proscrits tots els recursos que es consideren aliens a la poesia (anècdota,
narració) o massa evidents (la musicalitat molt marcada, l'ús d'imatges sorprenents ).

3 Jorge Guillén va morir als 91 años d’una bronconeumonia que patia des de feia 6 mesos.

6
La realitat queda estilitzada i perfeccionada estèticament: s'ha dit que entre un poema de
Guillén i la realitat hi ha la mateixa relació que entre una estàtua perfecta de marbre i el cos de
carn i ossos que va servir de model.

Les influències més immediates sobre la seva obra són les exercides pel poeta francès
Ambroise-Valéry, amb el mateix llenguatge poètic, i considerat deixeble més directe de Juan
Ramón Jimenez.

La seva poesia mai ha estat molt popular, tot i que ha tingut un gran èxit de crítica. També ha
rebut, però, objeccions importants: el propi Juan Ramón Jiménez denunciava que tant a
Guillén com a Salines els sobra control i els falta gràcia, un do tan present per exemple a Lorca
o a Alberti. En general, per la seva sobrietat, la poesia de Guillén (especialment la de Cantico)
produeix amb freqüència una primera impressió de fredor, de la qual el mateix autor era
conscient.

Obra
• Càntico: publicat el 1928, té successives ampliacions en 1936, 1945 i 1950. Dels 75
poemes de la primera edició s'arriba a 334 en l'última. Apareix dividit en cinc seccions: «Al aire
de tu vuelo», «Las horas situadas», «El pájaro en la mano», «Aquí mismo» y «Pleno ser».
Càntico constitueix un himne continuat d'afirmació vital, un càntic a la creació, al gaudi d'existir,
a l'harmonia de l'univers. Es considera la seva obra mestra.

• Clamor, format per tres volums: Maremàgnum (1957), ... que van a donar a la mar (1960) i A
l'altura de les circumstàncias (1963). En aquestes obres el poeta intervé de manera contundent
en les agitades aigües de la poesia immersa en els problemes del seu temps: poesia civil o
política
• Homenaje (1967), síntesi magistral de les dues tendències prèvies, amb una poesia pura
però plena de referents concrets.

Abans de publicar Càntico, Guillén va publicar nombrosos poemes en revistes. Aquests

poemes, dels quals una part es va integrar finalment en el llibre i una altra va ser rebutjada per
l'autor, han estat modernament recopilats amb el títol Hacia Càntico (1980). Entre els poemes
rebutjats hi ha poemes en prosa i altres components avantguardistes dels que l'autor es va
desprendre en la seva maduresa.

Poemes de Jorge Guillem

1. Amor dormido a las frías estrellas.

Dormías, los brazos me
tendiste y por sorpresa
rodeaste mi insomnio.
¿Apartabas así
la noche desvelada, bajo la
luna presa?
tu soñar me envolvía,
soñado me sentí.
2.El mar es un olvido
El mar es un olvido,
una canción, un labio;
el mar es un amante,
fiel respuesta al deseo.
Es como un ruiseñor,
y sus aguas son plumas,
impulsos que levantan
Sus caricias son sueños,
entreabren la muerte,
son lunas accesibles,
son la vida más alta.
Sobre espaldas oscuras
las olas van gozando.
3. Hacia el final

7
 Llegamos al final,
A la etapa final de una
existencia.
¿Habrá un fin a mi amor, a
mis afectos?
Sólo concluirán
Bajo el tajante golpe
decisivo.
¿Habrá un fin al saber?
Nunca, nunca. Se está
siempre al principio
De una curiosidad
inextinguible
Frente a infinita vida.
¿Habrá un fin a la obra?
Por supuesto.
Y si aspira a unidad,
Por la propia exigencia del
conjunto.
¿Destino?
No, mejor: la vocación
Más íntima.
4. Tú, tú, tú, mi incesante
¡Tú, tú, tú, mi incesante
primavera profunda
mi río de verdor
agudo y aventura!
¡Tú, ventana a lo diáfano:
desenlace de aurora,
modelación del día:
mediodía en su rosa,
tranquilidad de lumbre:
siesta del horizonte,
lumbres en lucha y
coroponiente contra noche,
constelación del campo,
fabulosa, precisa,
trémula hermosamente,
universal y mía!
¡Tú más aún: tú como
tú, sin palabras toda
singular, desnudez
única, tú, sola!
5. Cima de la delicia
¡Cima de la delicia!
Todo en el aire es pájaro.
Se cierne lo inmediato
resuelto en lejanía.
¡Hueste de esbeltas
fuerzas!
¡Qué alacridad de mozo
en el espacio airoso,
henchido de presencia!
El mundo tiene cándida
profundidad de espejo.
Las más claras distancias
sueñan lo verdadero.
¡Dulzura de los años
irreparables! ¡Bodas
tardías con la historia
que desamé a diario!
Más, todavía más.
Hacia el sol, en volandas
la plenitud se escapa.
¡Ya sólo sé cantar!

Federico García Lorca

vida
Neix a Fuente Vaqueros el 1898.
Des de petit viu immers en el folklore
andalús, molt important en la seva
obra. Destaca aviat com a pianista,
pintor i poeta. Col·labora amb
Manuel de Falla en la tasca de
redescobrir i reivindicar el flamenc.

Encara que assumia com a

normals les seves preferències
sexuals, la seva amistat amb figures
com Luis Buñuel, conegut homòfob, i
Salvador Dalí, que no reconeixia
obertament la seva homosexualitat,
el va portar a amagar-les en públic,
mostrant-les només a les seves
obres o poemes. Desprès, Buñuel,
Ilustración 3: Federico Garcia Lorca
ataca feroçment a Lorca en la
pel·lícula El gos andalús (el gos és el propi Garcia Lorca).

8
 Tant Cernuda com ell segueixen amb admiració el cas d'André Gide, escriptor francès que
surt de l'armari i assumeix desafiant la seva orientació sexual.

Durant la República manté un compromís polític amb l'esquerra, i dirigeix la Barraca, una
companyia de teatre que viatja pels pobles acostant a la gent els clàssics del segle d'Or. B

Al començament de la Guerra, es refugia a Granada a casa de la família Rosales, coneguts

falangistes, però aquests no aconsegueixen impedir la seva execució. La seva mort tràgica el
1936 el converteix en un símbol de l'Espanya que va perdre la guerra.

Obres
Durant gran part de la seva vida, els seus poemes van ser més coneguts a través de les
lectures públiques i privades de l'autor que mitjançant les seves publicacions. Va ser un
extraordinari recitador. Els seus amics deien d'ell que era un bard anterior a la invenció de la
impremta.

Principalment va conrear la poesia i el teatre. En tots dos gèneres destaca la seva fusió
d'elements populars i avantguardistes, que fa la seva obra alhora accessible de forma
immediata i carregada de misteriosa profunditat.

Llibres de poesia
• Llibro de poemas (1921): obra de joventut, en què són visibles les influències romàntiques i
modernistes.
• Canciones (1927): la seva primera gran obra: cançons d'art menor, d'inspiració popular,
enormement enigmàtiques i suggerents.
• Poema del cante jondo (1931): primer acostament al món del flamenc i el gitano.
• Romancero gitano (1928): fusió perfecta de tradició (en la forma: el romanç i els temes: el
folklore andalús) i avantguarda (imatges visionàries, hermetisme).
• Poeta en Nova York (1940; escrit en 1929-30): com abans Juan Ramón Jiménez i més tard
José Hierro, Lorca viatja a Nova York i queda molt impressionat per la modernitat i de la
deshumanització de la ciutat i dels EE. UU. en general. Expressa la seva experiència, per
primera vegada, en vers lliure d'inspiració surrealista.
• Sonetos del amor oscuro (1984): publicats pòstumament, són poemes d'amor homosexual,
que la família havia guardat creient que podrien danyar la imatge del poeta. Com havia fet amb
el romanç, Lorca dóna un sentit propi inconfusible al sonet5, que mai havia sonat així abans.

4.3 Poemes de Lorca

1. Canción de jinete ...Las duras espuelas sangraba el costado

En la luna negra
de los bandoleros,
cantan las espuelas.
Ay, caballito negro,
¿donde llevas tu jinete
muerto?
del bandido inmóvil
que perdió las riendas.
Ay, caballito frío,
¡qué perfume de flor de
cuchillo!
En la luna negra,
de Sierra Morena.
Ay, caballito negro,
¿dónde llevas tu jinete
muerto?
En la luna negra,
¡un grito! y el cuerno

9
 largo de la hoguera.
Ay, caballito frío,
¡qué perfume de flor de
cuchillo!
(Canciones, 1927)
2. La casada infiel
Y que yo me la llevé al río
creyendo que era mozuela,
pero tenía marido.
Fue la noche de Santiago
y casi por compromiso.
Se apagaron los faroles
y se encendieron los
grillos.
En las últimas esquinas
toqué sus pechos
dormidos,
y se me abrieron de pronto
como ramos de jacintos.
El almidón de su enagua
me sonaba en el oído,
como una pieza de seda
rasgada por diez cuchillos.
Sin luz de plata en sus
copas
los árboles han crecido
y un horizonte de perros
ladra muy lejos del río.
Pasadas las zarzamoras,
los juncos y los espinos,
bajo su mata de pelo
hice un hoyo sobre el limo.
Yo me quité la corbata.
Ella se quitó el vestido.
Yo el cinturón con revólver.
Ella sus cuatro corpiños.
Ni nardos ni caracolas
tienen el cutis tan fino,
ni los cristales con luna
relumbran con ese brillo.
Sus muslos se me
escapaban
como peces sorprendidos,
la mitad llenos de lumbre,
la mitad llenos de frío.
Aquella noche corrí
el mejor de los caminos,
montado en potra de nácar
sin bridas y sin estribos.
No quiero decir, por
hombre,
las cosas que ella me dijo.
La luz del entendimiento
me hace ser muy
comedido.
Sucia de besos y arena
yo me la llevé al río.
Con el aire se batían
las espadas de los lirios.
Me porté como quien soy.
Como un gitano legítimo.
Le regalé un costurero
grande de raso pajizo,
y no quise enamorarme
porque teniendo marido
me dijo que era mozuela
cuando la llevaba al río.
(Romancero gitano, 1928)
3. Nana del caballo grande
Nana, niño, nana
del caballo grande
que no quiso el agua.
El agua era negra
dentro de las ramas.
Cuando llega el puente
se detiene y canta.
¿Quién dirá, mi niño,
lo que tiene el agua
con su larga cola
por su verde sala?
Duérmete, clavel,
que el caballo no quiere
beber.
Duérmete, rosal,
que el caballo se pone a
llorar.
(Bodas de sangre, 1933)
4. Pequeño vals vienés
En Viena hay diez
muchachas,
un hombro donde solloza
la muerte
y un bosque de palomas
disecadas.
Hay un fragmento de la
mañana
en el museo de la
escarcha.
Hay un salón con mil
ventanas.
¡Ay, ay, ay, ay!
Toma este vals con la boca
cerrada.
Este vals, este vals, este vals,
de sí, de muerte y de
coñac
que moja su cola en el
mar.
Te quiero, te quiero, te
quiero,
con la butaca y el libro
muerto,
por el melancólico pasillo,
en el oscuro desván del
lirio,
en nuestra cama de la luna
y en la danza que sueña la
tortuga.
¡Ay, ay, ay, ay!
Toma este vals de
quebrada cintura.
En Viena hay cuatro
espejos
donde juegan tu boca y los
ecos.
Hay una muerte para piano
que pinta de azul a los
muchachos.
Hay mendigos por los
tejados.
Hay frescas guirnaldas de
llanto.
¡Ay, ay, ay, ay!
Toma este vals que se
muere en mis brazos.
10
 Porque te quiero, te quiero, Toma este vals del "Te mi alma en fotografías y
amor mío, quiero siempre". azucenas,
en el desván donde juegan y en las ondas oscuras de
los niños, En Viena bailaré contigo tu andar
soñando viejas luces de con un disfraz que tenga quiero, amor mío, amor
Hungría cabeza de río. mío, dejar,
por los rumores de la tarde ¡Mira qué orilla tengo de violín y sepulcro, las cintas
tibia, jacintos! del vals.
viendo ovejas y lirios de Dejaré mi boca entre tus
nieve piernas, (Poeta en Nueva York,
por el silencio oscuro de tu 1940)
frente. ¡Ay, ay, ay, ay!

Luis Cernuda

Biografia

Neix a Sevilla el 1902, i és alumne de Pedro Salinas a

la Universitat d'aquesta ciutat. Viu després a Madrid, i és
lector a la Universitat de Tolosa (1928-29). Durant la
guerra, dóna suport activament la causa republicana, i el
1938 s'exilia.

Va ser professor en diverses universitats angleses i

nord-americanes. A partir de 1953, va viure a Mèxic, on va
morir el 1963.

Cernuda va ser una persona solitària i adolorida. En la

Ilustración 4: Luis Cernuda seva vida i en la seva obra està molt present la seva
condició homosexual. Va tenir la consciència clara de ser
una criatura marginal, 1 inadaptat dins d'una societat injusta i repressiva.

Temes i estil

És un poeta d'arrel romàntica. Ell mateix va agrupar la seva obra poètica sota el títol,
revelador, de la realitat i el desig: els anhels d'amor, de felicitat, xoquen contra els límits
imposats per la societat i la seva ideologia.

Els seus temes predilectes són la solitud, l'enyorança d'un món millor, l'ànsia de bellesa i
l'amor (unes vegades exaltat, altres insatisfet).

Fins a 1932, la seva poesia està propera estilísticament a la d'altres membres de la seva
generació: poesia pura, imitació de formes clàssiques, influència del surrealisme6. Però des
d'aquesta data, desenvolupa un estil personal i únic, basat en tres rebutjos:

• rebuig dels ritmes massa marcats (si en el vers hi ha música, la meva preferència es va
orientar cap a la música callada): preferència pel vers lliure;
• rebuig de la rima; preferència pel vers blanc;

11
 • rebuig de les imatges brillants, preferència per un
llenguatge col·loquial i parlat.

La seva cultura li permetia gestionar fluidament l'alemany, el francès i l'anglès. Van influir en
ell, dels espanyols, Garcilaso i Bécquer. Dels francesos, Baudelaire i Mallarmé. Dels alemanys,
Goethe i Hölderlin. Dels anglesos, T. S. Eliot. També la poesia clàssica i bíblica (especialment
la literatura profètica i literatura apocalíptica C). És a dir, hi ha en ell petjades del classicisme, el
Renaixement, el romanticisme i el simbolisme.

Obra
Des de 1936, reuneix els seus llibres sota el títol de La realitad y el deseo. El 1964 es va
publicar l'última edició en vida d'aquesta obra.

Els llibres integrats en ella són els següents:

• Perfil del aire (1924-27): poesia pura, de to adolescent. Va tenir molt males crítiques.
• Ègloga, triava i oda (1927-28): formes clàssiques, imitació de Garcilaso. Perfecció formal,
certa fredor.
• Un rio, un amor (1929): influència desbordant del surrealisme. La rebel·lia surrealista
s'uneix amb la seva rebel·lia sexual. Primers poemes en vers lliure.
• Los placeres prohibidos (1931): continua la línia de l'anterior. El títol és una referència
desafiant a l'homosexualitat. És un dels seus llibres més importants.
• Donde habita el olvido (1932-3): un altre llibre clau. El títol és un vers de Bécquer. És un
llibre apocalíptic, estripat i terrible, que amb el pas del temps produeix rubor i humiliació al
mateix autor per la seva enorme sinceritat.
• Invocaciones(1934-5): conté poemes llargs, en particular «El soliloqui del faroner», gran
poema sobre la soledat.
• Las nubes (1937-1940): compost entre la guerra civil i el desterrament, s'accentuen la
rebel·lia política i una religiositat de tipus existencialista.
• Com quien espera el alba (1941-44), Vivir sin estar viviendo (1944-49), Con las horas
contadas (1950-60) i Desolación de la quimera (1956-1962): llibres que denoten molta amargor
sense dir que no hi hagin passatges d’alegria i serenor.. Apareix el tema de la pàtria perduda
(recordada amb enyorança o rebutjada des de l'exili). Evoca amb nostàlgia el paganisme i els
déus de la Grècia clàssica. Aprofundeix en el seu estil únic.

Poemas de Luis Cernuda

1. No decía palabras. un mundo cuyo cielo no

No decía palabras,
acercaba tan sólo un
cuerpo interrogante,
porque ignoraba que el
deseo es una pregunta
cuya respuesta no existe,
una hoja cuya rama no
existe,
existe.
La angustia se abre paso
entre los huesos,
remonta por las venas
hasta abrirse en la piel,
surtidores de sueño
hechos carne en
interrogación vuelta a las
nubes.
Un roce al paso,
una mirada fugaz entre las
sombras,
bastan para que el cuerpo
se abra en dos,
Àvido de recibir en sí
mismo
otro cuerpo que sueñe;
mitad y mitad, sueño y
sueño, carne y carne,

12
 iguales en figura, iguales
en amor, iguales en deseo.
Auque sólo sea una
esperanza
porque el deseo es
pregunta cuya respuesta
nadie sabe.
(Los placeres prohibidos,
1931)
2. Qué ruido tan triste
Qué ruido tan triste el que
hacen dos cuerpos cuando
se aman,
parece como el viento que
se mece en otoño
sobre adolescentes
mutilados,
mientras las manos
llueven,
manos ligeras, manos
egoístas, manos obscenas,
cataratas de manos que
fueron un día
flores en el jardín de un
diminuto bolsillo.
Las flores son arena y los
niños son hojas,
y su leve ruido es amable
al oído
cuando ríen, cuando Al cuerpo que designa en
aman, cuando besan, brazos de los siglos,
cuando besan el fondo Donde el deseo no exista.
de un hombre joven y En esa gran región donde
cansado el amor, ángel terrible,
porque antaño soñó No esconda como acero
mucho día y noche. En mi pecho su ala,
Sonriendo lleno de gracia
Mas los niños no saben, aérea mientras crece el
ni tampoco las manos tormento.
llueven como dicen; Allí donde termine este
así el hombre, cansado de afán que exige un dueño a
estar solo con sus sueños, imagen suya,
invoca los bolsillos que Sometiendo a otra vida su
abandonan arena, vida,
arena de las flores, Sin más horizonte que
para que un día decoren otros ojos frente a frente.
su semblante de muerto. Donde penas y dichas no
sean más que nombres,
( Los placeres prohibidos, Cielo y tierra nativos en
1931) torno de un recuerdo;
Donde al fin quede libre sin
3. Donde habite el olvido saberlo yo mismo,
Donde habite el olvido, Disuelto en niebla,
En los vastos jardines sin ausencia,
aurora; Ausencia leve como carne
Donde yo sólo sea de niño.
Memoria de una piedra Allá, allá lejos;
sepultada entre ortigas Donde habite el olvido.
Sobre la cual el viento
escapa a sus insomnios. (Donde habite el olvido,
Donde mi nombre deje 1932-3)
13
Selecció de poemes:

Veure el poema Ayer te besé en los labios el qual trobareu a la pàgina 5.

Veure el poema Amor dormido el qual trobareu a la pàgina 7.
Veure el poema Canción de jinete el qual trobareu a la pàgina 9
Veure el poema No decía palabras el qual trobareu a la pàgina 12

14
Índice alfabético
A l'altura de les circumstàncias (1963).........................................................................................7
Canciones (1927)......................................................................................................................... 8
Càntico.......................................................................................................................................... 6
Com quien espera el alba (1941-44).......................................................................................... 11
Con las horas contadas (1950-60)..............................................................................................11
Confianza (1955).......................................................................................................................... 4
Desolación de la quimera (1956-1962).......................................................................................11
Donde habita el olvido (1932-3)..................................................................................................11
Ègloga, triava i oda (1927-28).....................................................................................................11
El contemplado (1946)..................................................................................................................4
El desnudo impecable (1951).......................................................................................................4
Fábula y signo (1931)................................................................................................................... 4
Homenaje (1967).......................................................................................................................... 7
Invocaciones(1934-5)................................................................................................................. 11
Judith i el tirà.................................................................................................................................4
La bomba increible (1950)............................................................................................................4
La voz a ti debida (1933).............................................................................................................. 4
Las nubes (1937-1940)...............................................................................................................11
Llibro de poemas (1921)...............................................................................................................8
Los placeres prohibidos (1931)...................................................................................................11
Nocturno de la joya (1916)........................................................................................................... 4
Perfil del aire (1924-27).............................................................................................................. 11
Poema del cante jondo (1931)......................................................................................................8
Poeta en Nova York (1940; escrit en 1929-30).............................................................................9
Presagios (1923).......................................................................................................................... 4
Razón de amor (1936)..................................................................................................................4
Romancero gitano (1928).............................................................................................................8
Seguro azar (1929).......................................................................................................................4
Sonetos del amor oscuro (1984).................................................................................................. 9
Todo más claro (1949)..................................................................................................................4
Un rio, un amor (1929)................................................................................................................11
Vivir sin estar viviendo (1944-49)................................................................................................11
Maremàgnum (1957)................................................................................................................... 7

15
Índex d'il·lustracions
Pedro Salinas............................................................................................................................... 3
Jorfe Guillén..................................................................................................................................6
Federico Garcia Lorca.................................................................................................................. 8
Luis Cernuda...............................................................................................................................11

16
A
Conjunt de doctrines biològiques que sostenen que les espècies vivents han estat originades per un acte
creador.
B
L'anomenat segle d'or espanyol és un període de gran vitalitat literària i artística a Espanya que se sol
identificar amb el segle xvii, tot i que alguns autors inclourien des del 1492, data del descobriment d'Amèrica
o de la Gramática castellana de Nebrija fins a la mort de Calderón el 1681. El primer que parlà d'un segle
d'or espanyol va ser l'hispanista nord-americà George Ticknor en la seua Història de la literatura espanyola,
al·ludint al famós mite d'Hesíode.
C
Literatura apocalíptica es la expresión con que se designa en el judaísmo tardío y en el cristianismo
naciente (150 a. C. - 100 d. C) a un tipo de literatura importante y original