Apunts Anatomia Funcional I Bimoecànica BO

2n CAFE
Anatomia Funcional i Biomecànica
TEMA 1: INTRODUCCIÓ I CONCEPTUALITZACIÓ A L’ANATOMIA I

BOMECÀNICA APLICADA AL COS HUMÀ
NIVELLS D’ORGANITZACIÓ FUNCIONAL
NIVELL TISSULAR NIVELL
CEL·LULAR NIVELL FUNCIONAL
NIVELL QUÍMIC NIVELL ORGÀNIC
Nivell Químic: on diferents àtoms es relacionen formant molècules en estructures tri

dimensionals. Nivell més bàsic d’organització funcional.
Nivell Cel·lular: diverses molècules es combinen

per formar el fluid i orgànuls de la cèl·lula humana,
unitat bàsica d’estructura i funció. En el cos humà
tenim diversos tipus de cèl·lules on cadascuna
d’elles tindrà una funció determinada.
Nivell tissular: conjunt de

cèl·lules especialitzades
que formen un teixit. Hi
ha quatre tipus de teixits:
- Teixit epitelial
- Teixit muscular
- Teixit nerviós
- Teixit connectiu
o Conjuntiu
o Cartilaginós
o Adipós
o Ossi
o Sanguini
Nivell orgànic: combinació de dos o més teixits amb una funció en comú que formen un
òrgan (el teixit ossi forma l’esquelet, el teixit muscular forma els músculs,...)
Nivell funcional: dos o més òrgans treballen conjuntament per dur a treme les funcions
del sistema humà.
Segons Fidelus Kazimierz el cos humà es pot organitzar en tres sistemes diferents:
- Direcció
- Moviment
- Alimentació
Aquests tres sistemes necessiten interactuar entre ells per tal de que funcionin, es
retroalimenten.
1
Marta Romero Massana
2n CAFE
ANATOMIA
L’anatomia és la branca de les ciències biològiques que es centra en la forma i

estructura interna dels organismes. Els mètodes per a l’estudi de l’anatomia són:
- El mètode sistemàtic considera el cos format

per sistemes d’òrgans o
aparells que són
similars pel seu origen i
estructura, i
desenvolupen certes
funcions.
(tipus de sistemes)
- El mètode topogràfic que designa exactament les posicions relatives de diverses

parts del cos. (posicionament en el cos)
El terme anatomia prové del grec:
Ana: a dalt, cap amunt

Tomé: tall, incisió (derivat del verb témnein:
tallar) Anatémnein: tallar de dalt a baix
Dissecció Sistema muscular
(introduït per Aristòtil) Sistema nerviós: tenim el perifèric i el
Es basa en l’observació, implica conèixer la

funció
central Sistema
cardiovascular
Anatomia funcional
(relacionada amb la fisiologia)
*La funció dels músculs és pot saber
estirant aquest pel seu punt d’origen.
ANATOMIA SISTÈMICA
Sistema tegumentari: estudi de la pell i

altres estructures derivades com el pèl, les
ungles i les glàndules sudorípares.
Sistema esquelètic – Osteologia

La funció dels
músculs és pot saber estirant
aquest pel seu punt d’origen.
2
2n CAFE
Sistema respiratori
Sistema limfàtic
Sistema reproductiu
Sistema endocrí
Sistema
digestiu Sistema
BIOMECÀNICA urinari
L’etimologia del terme biomecànica prové de les paraules Biologia, ciència que estudia
els essers vius, i mecànica, branca de la física que estudia el moviment dels cossos.
Biomecànica es defineix com la ciència que estudia l’estructura i funció dels sistemes
biològics aplicant les lleis de la mecànica.
Segons l’institut de Biomecànica de València (1992) la biomecànica és: “Conjunt de

coneixements interdisciplinars generats a partir d’utilitzar els coneixements de la
mecànica i diferents tecnologies en l’estudi del comportament dels sistemes biològics i,
en particular, del cos humà, i en resoldre els problemes que provoquen les diferents
condicions a les que es pot veure sotmès.”
“ The Science that examines the internal and external forces acting on the body and the
effects produced by these forces”.
LLEIS DE NEWTON
1a llei de Newton. Principi de la inèrcia.
Tot cos lliure, sobre el qual no actua cap força, manté el seu
estat de moviment, ja sigui en repòs, o ja
sigui en moviment
rectilini uniforme.
El principi d’inèrcia es compleix quan no

actuen forces
sobre un cos o quan les forces que actuen es
contrasten
entre elles. En aquests casos és quan diem que un cos està
en equilibri. Aquesta característica dels cossos s’anomena
inèrcia.
3
2n CAFE
2a llei de Newton. Llei de l’acceleració

Les modificacions en l’acceleració d’un objecte són proporcionals a la força que les
provoca, i tenen lloc en igual direcció i sentit en la que aquesta força actua.
Tot sobre el qual actua una força es mou de tal manera que la variació de la seva
quantitat de moviment respecte el temps és igual a la força que es produeix el
moviment. S’expressa amb la fórmula següent: F = m · a
La segona llei de Newton inclou el principi d’inèrcia.
Direcció: horitzontal, vertical, diagonal...

Sentit: Dreta, esquerra
3a llei de Newton: principi d’acció-reacció

A tota força d’acció li correspon una altra força del mateix mòdul i direcció, però de
sentit contrari que s’anomena reacció.
L’efecte d’una força sobre un cos es coneix com acció (força cap a baix), i l’efecte invers
de la força sobre el mateix cos es coneix com a reacció (força cap a dalt).
Exemple:
Quan un atleta salta, exerceix una força sobre el terra i el terra li retorna la força amb la
mateixa magnitud i direcció, però en sentit contrari.
Si un defensor de 80 Kg de massa xoca amb un davanter de 70 Kg de massa, exercirà la

mateixa força sobre el davanter que el davanter sobre ell. Amb tot, els efectes de la
força sobre ambdós jugadors seran diferents a causa de a diferència de les seves
masses. El jugador de menys pes caurà al terra i cap enrere.
4
2n CAFE
DIVISIÓ DE LA
BIOMECANICA
ESTÀTICA
CINEMÀTICA
BIOMECÀNICA DINÀMICA
CINÈTICA
CINEMÀTICA: Part de la biomecànica que descriu els moviments. És la branca de la
mecànica clàssica que estudia les lleis del moviment dels cossos sense tenir en compte
les causes que el produeixen, limitant-se essencialment, a l’estudi de la trajectòria en
funció del temps. Determina el com, quan i on es mou un cos. La cinemàtica utilitza un
sistema de coordenades (sistema de referència) per descriure les trajectòries. El
moviment cinemàtic es classifica a partir del seu recorregut:
- Moviment cinemàtic lineal: moviment d’un cos en línia recta o al llarg d’una via
recta. El moviment lineal també es produeix quan les forces externes s’apliquen
directament a traves del centre de masses d’un cos.
- Moviment cinemàtic curvilini o rotacional:

o Angular: El moviment angular es produeix quan un cos es mou per un
camí circular sobre un eix de rotació en l’espai. El moviment angular es
produeix quan s’apliquen forces fora del centre de masses d’un cos. La
majoria dels moviments del nostre cos són curvilinis angulars. Les
extremitats del nostre cos poden girar sobre les articulacions perquè tots
els músculs estan connectats a certa distància del centre de les
articulacions. Les articulacions actuen com a eix de moviment.
o Parabòlic: Els cossos que es projecten a l’aire assumeixen un recorregut
parabòlic i es regeixen per les lleis de moviment del projectil.
- Moviment cinemàtic combinació de lineal i curvilini
CINÈTICA: Estudia les forces externes que causen el moviment o causen que un cos
romangui en repòs, i l interacció entre aquestes forces. Hi ha dues branques:
- Dinàmica: És la branca de la mecànica que estudia el moviment del cossos sota

l’acció de les forces. S’ocupa dels canvis en el moviment provocats per un
desequilibri de les forces.
- Estàtica: S’encarrega de l’estudi de l’acció de les forces sobre els cossos en repòs o
en equilibri. Fa referència a situacions on el cos o objecte romanen en repòs o
s’està movent a una velocitat constant en un estat d’equilibri. Quan hi ha
equilibri no hi ha acceleració.
5
2n CAFE
L’anàlisi del moviment humà requereix la descripció detallada dels canvis de posició del
cos o dels seus segments (cinemàtica), així com la identificació de les causes que el
produeixen (cinètica).
- Pas 1: Identificar el cos, segment, o objecte el moviment del qual volem analitzar. -
Pas 2: identificar el lloc o marc de referència (sistema de referència) on el
moviment té lloc.
Conceptes bàsics de la cinemàtica:
- Sistema de referència: Conjunt de convencions per poder mesurar la posició d’un

objecte en el temps i l’espai.
o Punt de referència: Punt escollit arbitràriament, pertanyent a un objecte
físic, a partir del qual es prenen totes les mesures.
o Eixos de coordenades: Tenen com origen el punt de referència, i
serveixen per determinar la direcció i el sentit del cos en moviment
- Moviment: Canvi de posició en un espai determinat respecte del temps. Un cos

en moviment descriu una trajectòria.
- Trajectòria: Conjunt de totes

les posicions per
les quals passa un cos en moviment. Els punts
per on passa un mòbil quan es desplaça formen
una línia que s’anomena trajectòria.
Magnituds físiques secundàries en la cinemàtica:
- Desplaçament: Vector que indica la posició d’un punt o partícula en referència a

un origen o a una posició prèvia. El vector va des del punt de referència fins a la
posició actual. El desplaçament només coincideix amb l’espai recorregut pel
mòbil quan la trajectòria és una línia recta.
- Velocitat: Mesura del canvi de mòdul i direcció de la posició d’un mòbil. És una
magnitud física vectorial. Relaciona el desplaçament amb el temps. Unitats en
Sistema Internacional m/s. Si la velocitat és major de 0 el mòbil es desplaça cap
a la dreta; si la velocitat és menor de 0 el mòbil es desplaça cap a l’esquerra.
6
2n CAFE
- Rapidesa: Magnitud escalar que relaciona la distància recorreguda amb el temps.
- Velocitat mitjana: Relació entre el desplaçament efectuat i el temps que s’ha

tardat en realitzar-lo.
- Acceleració: És una magnitud física vectorial que indica com canviar la velocitat
d’un cos en relació amb el temps. És a dir, indica la rapidesa de l’augment o la
disminució de la velocitat del moviment. Unitat en el Sistema Internacional és
m/s2.
La velocitat és el ritme amb el qual un cos canvia de posició. L’acceleració és el ritme

amb què canvia la seva velocitat. La velocitat i l’acceleració són les dues principals
qualitats de canvi de posició en funció del temps.
Magnitud física: Qualsevol propietat que podem mesurar.
- Magnitud escalar: Magnitud física que es descriu amb un valor numèric i amb una
unitat. Ex: temps, massa, volum, temperatura.
- Magnitud vectorial: Magnitud física que necessita especificar un valor, una

direcció i un sentit perquè quedi definida. Ex: velocitat, força, acceleració,
desplaçament.
CENTRE DE MASSES O CENTRE DE GRAVETAT
És el punt d’aplicació de la resultant de totes les forces de gravetat que actuen sobre les
diferents masses materials d’un cos. Representa aquell punt hipotètic en el qual tota la
massa d’un cos/objecte es concentra. És en aquest punt on actua la força de la gravetat.
Si apliquem una força a través del centre de masses, el resultat serà un moviment
lineal. Si s’aplica una força a una distància del centre de masses, es produeix una
rotació o moviment angular.
BIOMECÀNICA DE L’ACTIVITAT FÍSICA I L’ESPORT
Objectius relacionats amb l’esportista
- Descriure les tècniques esportives.

- Oferir nous instruments i mètodes de registre.
- Corregir defectes en la tècnica esportiva.
- Evitar lesions a partir d’una tècnica esportiva adient.
- Proposar una tècnica més eficient.
7
2n CAFE
Objectius relacionats amb el medi
- Minimitzar les forces de resistència.

- Optimitzar la propulsió en diferents medis.
- Estudiar les forces d’acció-reacció i sustentació per optimitzar el rendiment
esportiu.
- Definir l’eficàcia en diferents tècniques esportives en funció de les forces de
reacció del terra.
- Estudiar les forces de reacció del terra en relació amb les lesions espotives.
Objectius relacionats amb el material esportiu
- Reduir el pes del material esportiu sense detriment d’altres característiques. En

alguns esports es dona el cas que el fet de reduir el pes del material no és un
avantatge.
- Augmentar en alguns casos la rigidesa, flexibilitat o elasticitat del material. -
Augmentar la durabilitat del material.
- Aconseguir materials més segurs.
- Aconseguir materials que permetin aconseguir millors resultats esportius.
ANÀLISI BIOMECÀNIC: 7 PRINCIPIS
1. Estabilitat: Com més baix sigui el Centre de masses, com més gran sigui la base
de suport (sustentació), com més proper estigui el centre de masses de la base
de suport, i com més gran sigui la massa, l’estabilitat augmenta. Sovint els
esportistes han de mantenir una posició inestable per poder desplaçar-se més
ràpidament. Ex: sortida 100m llisos, recepció d’un servei de tennis.
2. Esforç màxim: La producció de força màxima requereix l’ús de tot el conjunt de

moviments articulars possibles que contribueixen a l’objectiu de la tasca. Ex:
swing de golf, exercici de press banca. Hi ha una preparació màxima.
3. Velocitat màxima: La producció de la velocitat màxima requereix l’ús
d’articulacions en ordre: de la més gran a la més petita. Ex: slapshot d’hoquei,
colpegi d’una pilota de golf. Primer activem les articulacions més grans i
seguidament les més petites i específiques per aquell moviment en concret.
4. Impuls: Com més gran sigui l’impuls aplicat, major serà l’augment de la velocitat.
Cal tenir present el rang de moviment (Range of Motion ROM). Ex: salt d’alçada,
sortida 100m, remat de voleibol. Podem dir que la combinació dels tres principis
anteriors aconseguim també aquest de l’impuls
5. Reacció: Normalment el moviment ocórrer en la direcció oposada (o sentit?) de

la força aplicada. Ex: tir lliure a bàsquet, gimnasta exerceix una força cap a baix i
el moviment resultant és cap amunt.
8
2n CAFE
6. Moment (torque): El moviment angular es produeix mitjançant l’aplicació d’una

força que actua a certa distància d’un eix. El principi també es coneix com a
principi de producció de moviment angular. Ex: salt de trampolí, placatge de
futbol americà on l’objectiu és treure l’adversari fora del seu centre de masses,
provocant així una pèrdua de l’equilibri, la patinadora comença a girar amb els
braços separats, de sobte els apropa al cos i el resultat final és que augmenta la
velocitat angular de la patinadora. Quan el cos està agrupat hi ha menys fricció.
7. Moment angular: (capacitat de gir) El moment angular és constant quan un

atleta o un objecte són lliures a l’aire. Aquest principi també es coneix com el
principi de conservació del moment angular (esportista o objecte en el aire), i
el seu component fonamental és el fet que, una vegada un esportista es troba a
l’aire, viatjarà amb un moment angular constant. Ex: patinadora sobre gel.
Conservació del moviment angular, és evident en el patinatge artístic sobre gel

que té una fricció molt baixa.
Moment angular = radi de rotació x velocitat angular
Si la patinadora augmenta el seu radi, la seva velocitat angular disminuirà per

conservar el moment angular. El principi de conservació de l’energia estableix
que l’energia no es pot crear ni destruir, sinó que només pot canviar de forma.
FASES D’UNA HABILITAT ESPORTIVA
1. Moviments preliminars
2. Preparació pel moviment cap endavant
3. Moviments de producció de força
4. Moment crític o d’impacte
5. Moviment de seguiment
9
2n CAFE
TEMA 2: ANÀLISI BIOMECÀNICA

QUANTITATIVA VS. QUALITATIVA
Tant la cinemàtica com la cinètica es poden analitzar utilitzant un enfocament

quantitatiu o qualitatiu. Els dos són iguals d’importants.
- Anàlisi quantitativa: Requereix

una
avaluació
numèrica
del
moviment
d’un
individu.
Requereix
d’un
instrument
objectiu del
que jo
pugui treure una dada numèrica.
-
- Anàlisi qualitativa: Implica una
anàlisi sistemàtica del moviment
basada en conceptes biomecànics
però sense una mesura numèrica.
No dona cap valor numèric, per
tant l’instrument fonamental és
l’observació. Punt de subjectivitat.
Vídeo 1: Laboratori amb 12 càmeres i 2 plataformes de força. Situen 14 marcadors a les

articulacions principals que volen analitzar. A partir d’aquí el model se li demana que
realitzi els moviments que es vulguin analitzar. En aquí s’estudia la carrega d’aquell
moviment dels músculs i ossos. Molt important per prevenir lesions i millorar els
moviments i el rendiment.
Vídeo 2: instal·len unes càmeres de captació per sota l’aigua. Situen marcadors a les
respectives articulacions. En aquest cas volen analitzar la sortida del nedador i els
primers metres, temps de reacció i moviments.
METODES D’ADQUISICIÓ DE DADES

Electromiografia (EMG):
- L’EMG és un procediment
diagnòstic per
avaluar la salut dels
músculs i les cèl·lules
nervioses que els controlen
(neurones
motores).
- Les neurones motores
transmeten senyals
elèctriques que fan que els
músculs es
contreguin. Un EMG
tradueix aquests senyals
en gràfics, sons o valors numèrics que un
especialista interpreta.
- Un EMG utilitza dispositius anomenats
elèctrodes per transmetre o detectar les
senyals elèctriques.
10
2n CAFE
Plataforma de forces:
- Les plataformes de força són
instruments de mesura
que mesuren les forces de reacció
del sòl generades per
un cos en posició o en moviment,
per quantificar
l’equilibri, la marxa i altres paràmetres de la
biomecànica. Calcula el volum de la força i la quantitat
de contacte. Les àrees d’aplicació més freqüents són la
medicina i l’esport.
La diferencia entre la plataforma de contacte i la plataforma de forces és que en la

primera només podem analitzar i mesurar els punts de contacte (durada de
recolzament i de vol i amb quines parts es contacte), en canvi amb la segona ens dona
tota la informació anterior i a més a més amb la força a la qual s’aplica el contacte.
EL CENTRE DE MASSES I LOCALITZACIÓ DEL CENTRE DE GRAVETAT

El centre de gravetat (CG) és el punt d’aplicació de la resultant de totes les forces de
gravetat que actuen sobre les diferents masses materials d’un cos.
EL CENTRE DE GRAVETAT
El centre de gravetat representa aquell punt hipotètic en el qual tota la massa d’un
cos/objecte es concentra. És en aquest punt on actua la força de la gravetat.
- En un cos o objecte simètric: El centre de gravetat es localitza en el centre

geomètric d’aquest cos o objecte.
- En un objecte o cos asimètric: El centre de gravetat es troba cap a l’extrem més

pesat, en aquell punt on es distribueix equitativament la massa.
El centre de gravetat no necessàriament correspon a un punt material del cos, ja que

pot estar situat fora d’ell. El centre de gravetat va variant segons la posició del cos.
La importància del centre de gravetat en l’anàlisi del moviment és que a través d’aquest
es pot determinar el grau d’equilibri que posseeix una persona depenent de la base de
sustentació que té l’individu.
Si el centre de gravetat està fora del cos d’una persona, aquesta perd l’equilibri i per
poder mantenir-se dempeus haurà de modificar la seva postura corporal, implicant de
manera més o menys eficient a la musculatura responsable de realitzar aquesta
postura.
A cada segment corporal se li atribueix un % de la massa total del cos, així com un punt
de la seva longitud en la que es troba el centre de gravetat parcial del segment que
vulguem analitzar. Es a dir a cada segment se li atribueix un % i una longitud.
11
2n CAFE
CÀLCUL DEL CENTRE DE GRAVETAT

A partir del càlcul del centre de gravetat es vol analitzar un gest esportiu utilitzant
materials accessibles
Materials:
- 1 imatge d’un gest esportiu
- 1 regla
- Paper mil·limetrat
- 1 fulla de paper vegetal
- 3 llapis de colors
- Calculadora
Mètode:
1. Marcar dibuix.
2. Calcar en fulla blanca.
3. Fer plànol cartesià en paper mil·limetrat.
4. Unir el dibuix calcat amb el paper mil·limetrat.
5. Mesurar cada segment amb una regla.
6. Amb regla de 3 calcular el centre de gravetat teòrico de cada segment segons les
seves mesures.
7. Marcar en la fulla de calc amb un altre color de llapis el centre de gravetat.
8. Determinar les coordenades (X,Y) de cada segment.
12
2n CAFE
TEMA 3: CARACTERÍSTIQUES ANATÒMIQUES, FUNCIONALS I

MECÀNIQUES DEL SISTEMA MUSCULESQUELÈTIC.
POSICIÓ ANATÒMICA
Tots els moviments del nostre cos es descriuen a partir de tres eixos i de tres plans:
OSTEOLOGIA
La Osteologia (Osteon: Os; logos: tractament) és la part de l’anatomia que estudia els
ossos.
En el sistema esquelètic diferenciem:

- Part òssia: Formada pels ossos (estructura sòlida)
- Part cartilaginosa i membranosa (part tova)
Distingim:
- Esquelet axial: Cap, coll i tronc (forma l’eix del cos)
- Esquelet apendicular: Format per les extremitats lliures que s’articulen amb
l’esquelet axial mitjançant la cintura escapular i la cintura pèlvica.
En l’esquelet humà adult hi ha un total de 206 ossos:

- 80 ossos en l’esquelet axial (forma l’eix central del cos)
- 126 ossos a l’esquelet apendicular
- 60 ossos en els membres superiors
- 60 ossos en els membres inferiors
- 4 ossos a la faixa pectoral
- 2 ossos a la faixa pèlvica
13
2n CAFE
TIPUS D’OSSOS
Llargs:
- Eix longitudinal extens.
- Extrems amplis, únics i característics.
- Ex: Fèmur, húmer, cúbit, radi, tíbia,
peroné.
Curts:
- Forma de
cub o caixa.
- Tan
amples com
llargs.
- Ex: Ossos del carp i tars.
Plans:
- Amples i prims, a vegades corbats.
- Ex: Ossos del crani, escàpules,
costelles, estèrnum.
Irregulars:
- Agrupats: Diferents mides i formes.
Ex: Vèrtebres, ossos de la cara.
- No agrupats: Ossos sesamoides, propers als tendons.
Ex: Ròtula.
PARTS D’UN OS LLARG
Diàfisis: Part principal, amb forma cilíndrica i os compacte.
Epífisi: Dos extrems d’un os llarg, forma bulbosa amb espai per facilitar l’anclatge dels
músculs i l’estabilitat de les articulacions. En les etapes de desenvolupament, les epífisis
estan separades de la diàfisi per el cartílag de creixement (placa epifisaria o metàfisi).
Aquest cartílag a mesura que anem creixent es va fent petit.
Cartílag articular: Cartílag que cobreix la superfície articular amb funció amortidora.
Periosti: Membrana fibrosa, densa i blanca que recobreix l’os, excepte en les superfícies
articulars. Ajuda en l’enclatge de les fibres dels músculs i tendons. És essència pel
manteniment de les cèl·lules òssies i per la formació de l’os. Part externa de l’os.
Cavitat medul·lar: En la diàfisi dels ossos Endosti 🡪 Cavitat medul·lar 🡪 Periosti

llargs, plena de teixit conjuntiu gras
(medul·la groga). Part interna del os.
Endosti: prima membrana epitelial que

cobreix la cavitat medul·lar per dintre.
Epífisi
Diàfisi
14
2n CAFE
ESTRUCTURA I DISTRIBUCIÓ DE LES CÀRREGUES DEL SISTEMA ESQUELÈTIC
Forma i estructura interna:

- La unitat estructural mínima del teixit
esponjós dels
ossos són les trabècules.
- Aquestes cèl·lules òssies tenen la
particularitat
d’estructurar-se seguint unes línies de
força de l’acció
de la gravetat sobre el nostre esquelet,
continuant al
llarg de tot l’esquelet sense modificar la direcció quan
travessen una articulació. Les línies ens indiquen la
direcció de les carregues de l’articulació, anomenat
trabècules.
F1: Ajunta el cap del fèmur amb el coxal.

F2: Força de la gravetat contra el cos.
F3 i 4: Forces encarregades a equilibrar el fèmur.
Quan algú es fa mal el fisioterapeuta el que fa es treballar i enfortir la musculatura

contraria a la lesionada per tal d’equilibrar la
força i el treball i que la part afectada no
aguanti tant de pes.
En la imatge dels dos peus veiem, que el

primer és el que te
més pont i que per tant tot el pes i la força
van a parar als dits
del peu i el taló. En canvi en el segon el pon no és tant gran i
per tant el pes esta repartit per tota la planta del peu.
Les trabècules òssies

ofereixen suport
estructural al teixit esponjós
que es troba a les
epífisis dels ossos llargs, i a la
part central dels
ossos curts, plans i irregulars.
La unitat estructural de la part compacta de l’os s’anomena osteon o el sistema de

Havers, que consta de tubs concèntrics de la matriu òssia (les lamellae) que envolta un
canal de Havers central que serveix de passadís pels vasos sanguinis i nervis que
alimenten l’os. Una lesió al osteon produeix una mort cel·lular, ja que no arriba sang ni
nutrients. Es produeix un augment de calci.
Os cortical es troba a la zona compacte de l’os. Os trabecular es troba a la zona
esponjosa de l’os.
15
2n CAFE
Responent a l’estrès mecànic i a la gravetat,

l’ós creix i es
remodela per combatre l’estrès a la qual
està sotmès.
Les trabècules no son fixes, aquesta distribució de les
carregues de l’os es van adaptant a les pressions, forces i
carregues.
TIPUS DE FRACTURA
- Comminuta: L’os es trenca en tres o més trossos.

- Compressió: L’os es aixafat. Ex: columna.
- Espiral: L’os es trenca per un sol lloc i es desplaça.
- Epifisial: La diàfisi es separa de l’epífisi.
- Depressió: Similar a la de compressió, l’os s’aixafa. Tendeix a la zona del crani. -
“Greenstick”: L’os no es trenca completament.
OSTEOPOROSIS:
- Els ossos mantenen la matriu òssia normal, però es redueix la massa òssia
(interior de l’os) i els ossos es troben més porosos i lleugers augmentant la
probabilitat de fractura.
- Les dones grans són especialment vulnerables a l’osteoporosi, a causa de la
disminució d’estrògens després de la menopausa.
- Altres factors freqüents: manca d’exercici o immobilitat, una dieta pobra en calci i
vitamina D, receptors anormals de vitamina D, i tabaquisme.
- Afecta a la zona més esponjosa de l’os.
ARTROLOGIA
- L’artrologia és la part de l’anatomia que estudia les articulacions. - Una articulació

es defineix com el conjunt de parts toves i dures mitjançant les quals s’uneixen dos
o més ossos propers, sent aquesta la connexió funcional entre els ossos de
l’esquelet. Forma de donar funcionalitat a l’esquelet. - Permeten que l’esquelet sigui
un conjunt amb mobilitat.
- L’artrologia uneix totes aquestes parts toves que s’uneixen amb els ossos
16
2n CAFE
CLASSIFICACIÓ D’ARTICULACIONS
Segons el mitjà d’unió:

- Articulació fibrosa: La unió es realitza a través de teixit conjuntiu o fibrós. o
Sutura: Hi ha quatre tipus de sutures: dentada, escamosa, plana i
esquindilesis.
o Gonfosi: Com la cavitat alveolar dental, on s’insereix la dent talment un
clau.
o Sindesmosi: Unitat per teixit fibrós.
- Articulació cartilaginosa: El mitjà d’unió és cartilaginós.

o Sincondrosi: Els ossos queden units a través d’un fibrocartílag. Les
articulacions condrocostals en són un exemple.
o Símfisis: Podem trobar un disc cartilaginós.
- Articulació òssia (Sinostosi): El mitjà d’unió és teixit ossi.
- Articulació sinovial (diartrosi): Són les articulacions clàssiques.
Segons la mobilitat:
- Sinartrosi: Articulació sense moviment. No tenen ni cavitat i càpsula articular.
Incloem les articulacions fibroses i les òssies.
́
- Amfiartrosi: Tipus entremig la diartrosi i la sinartrosi. En l’articulacióhi ha una
petita cavitat que li permet un moviment mínim. No té càpsula articular. Tenen
́
una funcióamortidora.
́ ́
- Diartrosi: Coincideix amb el tipus d’articulaciósinovial. Permet la realitzacióde
moviment. N’hi ha diferents tipus.
- Articulació sinovial (diartrosi): Són les articulacions clàssiques
o Articulació plana o artrodia: Sense eix de moviment, només es mou per
lliscament en totes direccions (Ex. Art. Intertarsianes).
o Monoaxials. Articulació cilíndrica:
▪ Articulació trocoide: Permet rotacions (Ex. Art. Radiocubital
proximal).
▪ Tròclea: Permet la flexió-extensió (Ex. Art. Humerocubital)
o Biaxial. Articulació condília o elipsoidea: permet la flexió-extensió i
l’abducció-adducció (Ex. Art. Radiocarpiana).
o Baxial. Articulació en sella de muntar: Amb dos eixos de moviment (Ex.
Art. Trapezimetacarpiana).
o Traxial. Articulació esferoidea o enartrosi: Esfèrica, traxial, permet la
flexió-extensió, les rotacions i abducció-adducció (Ex. Art.
Glenohumeral). Aquestes articulacions són les més mòbils, ja que
permeten el moviment en els tres plans.
17
2n CAFE
ESTRUCTURA DE L’ARTICULACIÓ SINOVIAL
No totes les estructures sinovials han de tenir totes les següents estructures.
Capsula articular: Prolongació del
periosti que
rodeja els extrems dels ossos.
Membrana sinovial: Membrana que

cobreix la part
interna de la càpsula. S’uneix als
vorells del cartílag.
Segrega líquid sinovial.
Cartílag articular: Cartíleg hialí que recobreix les

superfícies articulars.
Cavitat articular: Espai entre les cares articulars dels

ossos.
Meniscs (discs articulars): Coixinets

de fibrocartílag.
Lligaments: Cordons de teixit fibrós,

blanc i dens.
Van d’os a os.
Bursa: Formada per membrana

sinovial i plena de
líquid sinovial. S’associen a les prominències,
amortint i facilitant el moviment. Quan hi ha una
lesió costa veure si no s’absorbeix bé el líquid.
CARACTERÍSTIQUES DE LES PRINCIPALS ARTICULACIONS DEL COS HUMÀ
Amplitud de moviment de les principals articulacions.
Les articulacions humanes tenen una amplitud FISIOLÒGICA de moviment fruit

de: - La seva forma.
- La disposició dels seus mitjans d’unió.
- Els topalls ossis.
L’amplitud fisiològica pot variar en funció de:

- Actituds posturals.
- Entrenament.
- Activitats de la vida diària.
- Genètica. Ex: laxitud lligamentosa.
Malgrat les individualitats d’aquestes amplituds haurem de saber quines son les
amplituds fisiològiques de les principals articulacions. El goniòmetre ens permet
mesurar els graus de moviment de cada articulació.
18
2n CAFE
MIOLOGIA
La miologia (mus: múscul; logos: tractament) és aquella part de l’anatomia que té per
objectiu l’estudi dels músculs i els seus annexes (tendons, fàcies...) Distingim tres tipus
de músculs:
- Llis: Involuntari. Ex: musculatura del sistema digestiu.
- Cardíac: Múscul que està entre el llis i l’estirat. És involuntari i estirat. - Estirat: Les
fibres musculars presenten estries observables amb un microscopi (múscul
esquelètic)
CLASSIFICACIÓ DELS MÚSCULS
Segons la seva forma:

- Llargs:
o Es localitzen principalment en els membres i acostumen a creuar més
d’una articulació
o La seva inserció en l’os és carnosa o mitjançant un o diversos tendons.
- Amples:
o Acostumen a ser aplanats.
o Tapissen o sobrepassen grans superfícies sobretot del tronc.
o Poden tenir una inserció carnosa o, en comptes d’un tendó, una
aponeurosis d’inserció (teixit connectiu).
- Curts:
o Es localitzen en íntima relació amb les articulacions sobretot del raquis.
Segons número de caps:

- Bíceps: (bi: dos; ceps: caps): dos
caps.
- Tríceps: tres caps.
- Quàdriceps: quatre caps.
Segons el número de tendons

terminals d’inserció:
- Modulats: un tendó terminal.
- Policaudats: més d’un tendó terminal.
19
2n CAFE
EL MÚSCUL ESQUELÈTIC ES POT DIVIDIR EN DIFERENTS SUBTIPUS EN FUNCIÓ DE LES
CARACTERÍSTIQUES DE LES SEVES FIBRES
Tipus I o ST: Les fibres de tipus I són presents a músculs que poden estar tot el dia en
contracció, com els involucrats en el manteniment de la posició corporal, es
caracteritzen per la seva concentració lenta i la seva alta capacitat d’oxidació. Aquestes
fibres de contracció lenta s’adapten millor a l’exercici de llarga durada perquè contenen
una major quantitat d’enzims mitocondrials.
Tipus II o FT: Les fibres de tipus II predominen en els músculs de contracció ràpida que
es caracteritzen per la seva gran capacitat glucolítica. Estan especialment adaptades per
desenvolupar activitats físiques que requereixen contraccions breus, poderoses i
explosives.
Hi ha dos tipus de fibres Tipus II o FT, en ordre creixent de la seva velocitat de

contracció: - Tipus II A: Igual que en el cas del múscul de tipus de contracció lenta
(tipus I), és aeròbic, ric en mitocondris i capil·lars que li donen el seu color vermell.
Intercanvi de molt oxigen. (mix entre les TI i TII)
- Tipus II B: (també conegut com a tipus IIx), és un múscul anaeròbic i glucolític,

molt menys dens en mitocondris i mioglobina. Aquest és el tipus de múscul més
ràpid present en els éssers humans. Es pot contraure més ràpidament i amb una
major quantitat de força que el múscul oxidatiu, però pot mantenir l’esforç
només per un curt període de temps. Intercanvi de poc oxigen, múscul amb
molta força i amb poc temps.
Els músculs sempre tenen un percentatge de tipus 1 i 2 però depenent de la genètica i

el múscul hi haurà un percentatge o un altre de cada fibra.
Una persona que porta una vida sedentària no te gaire capacitat aeròbica i anaeròbica.
Tot i que el % de fibres, al fer un esforç la fatiga serà tant alta que no importa el % de
fibres que te la persona. Fa referència a la funcionalitat perquè les fibres no estan
preparades.
20
2n CAFE
El moviment resulta de la contracció i la relaxació alternatives dels músculs esquelètics,

que constitueixen entre el 40 i el 50% del pes corporal total. Té la propietat de la
contractilitat i les cèl·lules que el componen són allargades, s’anomenen fibres
musculars.
La unitat d’organització histològica del múscul estirat esquelètic és la fibra muscular,

que és una cèl·lula allargada. Un neurotransmissor, l’acetilcolina, i l’alliberació de calci
posen en marxa la contracció muscular.
El teixit muscular, quan es contrau, necessita grans quantitats de nutrients i d’oxigen,

per la qual cosa requereix abundant aportació sanguínia.
ORGANITZACIÓ MUSCULAR
ORGANITZACIÓ FIBRA MUSCULAR La línia M marca el punt mig i es on es dona la

contracció muscular.
Quan molts sarconers es contrauen 🡪 Es contrau tot el múscul
Múscul 🡪 Fascicle 🡪 Fibres Muscular 🡪 Miofibra 🡪 Fibres primes (Blaves i formades Actina) i Fibres gruixudes (Vermelles i formades Miosina)
21
2n CAFE
TEMA 4: RELACIÓ AMB SISTEMA NERVIOS
El sistema nerviós és el responsable

d’entendre els impulsos elèctrics que
provoquen la contracció muscular. Tota acció voluntària està
regulades pel sistema nerviós central. Però hi ha alguna
excepció com es el cas dels actes reflexos que no passen pel
sistema nerviós central, és una resposta del
sistema central perifèric. Ex: quan empenyem
algú i aquest posa la cama per no caure.
El sistema nerviós es divideix en dues

estructures:
- Sistema Nerviós Central (SNC): Constituït
per l’encèfal i la medul·la espinal.
Esquema del sistema nerviós central: L’encèfal en blau
i la medul·la espinal en verd.
- Sistema Nerviós Perifèric: Arrels nervioses i totes les
seves ramificacions.
Es molt important
protegir la medul·la
espinal, ja que si es
lesiona les ordres no
poden arribar al cervell i
podem perdre la
mobilitat. Queda aturat el
canal per on
passa la informació. La
medul·la espinal no
només està protegida per
la columna
vertebral sinó que també per tres
maringes (Dura mater, Arachnoid mater i
Pia mater). Si aquestes maringes
s’inflamen poden pressionar i disminuir
l’espai per on passa la medul·la espinal,
això pot comportar també
que la informació
no passi.
Múscul llis: No està controlat SNC
Múscul cardíac: No està controlat SNC. En alguns moments
si. Múscul estirat: Si està controlat SNC. Menys actes reflex
22
2n CAFE
El control del sistema nerviós sobre les

contraccions del múscul estirat esquelètic es realitza al Sistema
Nerviós Central (SNC), bàsicament de dues maneres:
- Voluntària: A l’escorça motora del
Sistema Nerviós Central
(SNC).
- Involuntària o reflexa: A la medul·la
espinal del Sistema
Nerviós Central (SNC).
LA MEDUL·LA ESPINAL
La medul·la espinal mesura 45 cm en els

homes i 41 cm en
les dones i s’inicia en el bulb raquidi fins la
zona situada
entre L1 i L2.
Els nervis espinals es prolonguen des de la medul·la espinal
creuant els músculs vertebrals i es distribueixen a les
diferents parts del cos.
La medul·la espinal controla:

- Els moviments de la marxa.
- Els reflexes de retirada del cos davant d’un estímul dolorós.
- Els reflexes de contracció forçada per mantenir el cos contra la força de la
gravetat.
- Reflexes que controlen localment els vasos sanguinis, les contraccions musculars i
altres funcions
viscerals.
Estructura neurona:
Dentrita: Porta els impulsos cap al cos neuronal.

Cos neuronal: Controla els processos bàsics de la neurona.
Axó: Els impulsos van per l’axó cap a altres neurones.
Beina de mielina: Capa que recobreix l’axó i augmenta la velocitat.
Sinapsis: Unió entre l’axó i una altre neurona. Neuratransmissors.
23
2n CAFE
SISTEMES SIMPATI I PARASIMPÀTIC
El sistema simpàtic sempre està actiu en un nivell basal (anomenat to simpàtic) i es

torna més actiu durant els moments d’estrès. Les seves accions durant la resposta a
l’estrès inclouen la lluita o fugida, mentre que les accions del parasimpàtic es poden
resumir com “el descans i la digestió”.
Es a dir el simpàtic s’activa de manera automàtica quan ens espantem i quan estem
dormint també tenim un punt mínim de sistema simpàtic, aquest esta activat per
despertar-te en cas d’algun soroll i per tal de controlar el funcionament basal del cos, es
a dir tot el funcionament orgànic (respiració, digestió,...)
2
4
2n CAFE
Les accions reflexes son

regulades per la
medul·la espinal, és a dir,
l’encarregat de
rebre aquesta informació
és el Sistema
Nerviós Perifèric (SNP) i
també actua el
sistema simpàtic. Per tant les accions
reflexes no arriben al cervell, però el que
si arriba fins el cervell en aquest cas és
l’estímul del dolor.
El Sistema Nerviós
Parasimpatic (SNP)
està format per tots els
nervis que pateixen
del Sistema Nerviós Central (SNC) i es van
ramificant per arribar a totes les parts del
cos. Els nervis mes importants del cos son
parells, estan formats per grans quantitats
d’accions dendrites i estan protegits per
teixit conjuntiu.
TIPUS DE NERVIS
Esta composat per dos tipus de nervis amb un total de 43 parells de nervis: - Cranials:
Hi ha 12 parells de nervis. Aquests es connecten directament amb el cervell i
pertanyen als ulls, orelles, nas, paladar i llengua. Aquests nervis permeten la
transició instantània al cervell del que veiem, sentim, olorem i del que assaborim a
traves dels gustos. Manen avisos sobre perills els quals ens afrontem i això permet
al cervell respondre de manera immediata i enviar ordres per actuar i protegir-nos.
Les funcions dels nervis cranials poden ser sensitives, motores o mixtes,
encarregades d’enviar informació sensorial del coll i del cap fins el Sistema Nerviós
Central (SNC).
- Espinals o raquidis: Hi ha 31 parells de nervis. Aquests surten de la medul·la

espinal, cap a la dreta i esquerra del nostre cos formant equips organitzats de
treball que realitzen diferents tasques com fer anar el cor, pulmons, pell,
músculs i tota la resta del cos. Son els encarregats d’enviar informació sensorial
del tronc i de les extremitats cap el Sistema Nerviós Central (SNC), sempre a
través de la medul·la espinal, per la qual viatgen tots aquests nervis.
D’aquests 31 parells de nervis espinals: Cervicals (8 parells), Toràcics (12 parells),
Lumbars (5 parells), Sacres (5 parells) i Raquidis (1 parell)
El nervi espinal (raquidi) està format

per les arrels
dorsals i ventral, que surten de la
medul·la espinal. El
nervi espinal surt de les vèrtebres a
través del forat
intervertebral.
25
2n CAFE
Cada nervi espinal, abans d’entrar a la

medul·la es
divideix en dues branques o arrels, una
ventral o motora
i l’altre dorsal o sensitiva. Tots els nervis
tenen una
funció motora i una sensitiva, és a dir, no hi ha cap nervi
que sigui purament motor o sensitiu. Si que es veritat
que alguns nervis la seva principal funció és motora i
d’altres la sensitiva. Es per això que els nervis tenen les
dues branques, una motora i l’altre sensitiva.
PLEXES NERVIOSOS ESPINALS
Els nervis espinals s’agrupen en plexes. En el cos humà tenim 5 tipus de plexes espinals.
Plexe cervical: Innerva cap, coll i espatlles.

- Plexe format per les branques ventrals
dels quatre
primers nervis espinals cervicals (C1 a
C4).
- Es troba al coll, al fons de
l’esternoclidomastoïdal.
- Els nervis formats a partir del plexe cervical innerves la
part posterior del cap, així com alguns músculs del coll.
Plexe Braquial: Innerva tòrax, espatlles, braços

i mans.
- El plexe braquial és el plexe format per les
branques
ventrals dels nervis espinals de les
quatre arrels
cervicals inferiors i de la primera toràcica (C5-C8, D1)
- Situat en el coll i l’aixella, passa pel canal cervicoaxil·lar
per arribar a l’aixella. Innerva el braç, l’avantbraç i la mà.
Plexe Lumbar: Innerva esquena, abdomen, zona inguinal, cuixes, genolls i cames.
Plexe Sacre: Innerva pelvis, glutis, genitals, cuixes, cames i peus.
Plexe Coccigi: Innerva una petita regió al còccix.
- Plexe Lumbosacre:
o És l’encarregat de la innervació sensitiva i motora del membre inferior. o
Està format per les branques ventrals (anteriors) dels nervis espinals (o
raquidis) lumbars i sacres amb la participació del nervi subcostal (T12) i del
nervi coccigi
26
2n CAFE
CONTRACCIÓ MUSCULAR
Procés fisiològic en el qual els músculs desenvolupen tensió i s’escurcen o s’estiren (o

bé poden romandre amb la mateixa longitud) per raó d’un previ estímul.
Un múscul esquelètic es contrau en resposta a una ordre nerviosa, que pot ser
voluntària o involuntària (un reflex).
PROCÉS DE CONTRACCIÓ MUSCULAR
1. El potencial
d’acció causa una
despolarització
que permet la
alliberació de
Calci
2. El Calci s’uneix a
la troponina
deixant lliures, a
l’actina, els punts
d’unió de la miosina. Els caps de
miosina s’uneixen als punts de
l’actina alliberant ADP.
3. Canvi de posició del cap de la

miosina, que
fa que es
generi un
desplaçament de la mol·lècula.
4. L’ATP ve hidrolitzat als caps de la

miosina que retonen a la seva
posició inicial.
5. Si el Calci continua disponible, el

calci es repeteix i el múscul continua
en contracció.
6. L’ATP s’uneix a la miosina, causant la alliberació d’actina.
ADP: Difosfat d’adenosina. Sorgeix com a resultat del trencament de l’ATP per tal
d’alliberar l’energia necessària per a les reaccions de l’organisme.
ATP: Trifosfat d’adenosina. Transporta energia química a l’interior de les cèl·lules per al
metabolisme.
27
2n CAFE
Potencial d’acció:
- Estimulació nerviosa per la contracció muscular.
- Ona de descàrrega elèctrica que viatja al llarg de la membrana de la cèl·lula. Els
potencials d’acció s’utilitzen en el cos per portar informació entre uns teixits i
altres.
- Poden generar-se per diversos tipus de cèl·lules corporals, però les més actives en
el seu ús són les cèl·lules nervioses o des de cèl·lules nervioses a altres teixits
corporals, com el múscul o les glàndules.
Potencial d’acció en relació al tipus de fibres
Placa motora: La contracció normal de les fibres musculars a través de nervis motors.
Aquests nervis es ramifiquen en l’interior del teixit connectiu del perimisi, on cada un
origina nombroses terminacions sinàptiques denominades Placa Motora.
Esquema que mostra la ramificació dels nervis
motors finalitzant en les plaquetes motores sobre la
membrana plasmàtica de la fibra muscular.
28
2n CAFE
Esquema que mostra la placa motora dintre d’una depressió de la membrana plasmàtica de
la fibra muscular.
Sinapsis de la
placa motora
Homuncle de Peinfield: Existeix una representació cortical més gran en aquells grups
musculars que requereixen un control voluntari més fi.
29

2n CAFE
ACTIVITAT PETIT GRUP 1
1- Crani 7- Cúbit 13- Columna/vertebres
2- Clavícula 8- Radi 14- Tíbia
3- Estèrnum 9- Pelvis/coxal 15- Peroné
4- Fèmur 10- Costelles 16- Astràgal
5- Ròtula 11- Sacre 17- Metatars
6- Húmer 12- Escàpula 18- Falanges

1- Sacroilíaca 10-Ossostars o migtarsiana 19- Humerocubital
2- Símfisis del pubis 11- Tarsometafalangica 20- Radicubital

superior o proximal
3- Coxofemoral 12- Metatarsofalangica 21- Radicubital inferior o

distal
4- Femoromeniscal 13-Interfalàngica proximal 22- Radiocubitocarpiana
5- Femororotuliana 14- Interfalàngica distal 23- Itercarpiana
6- Meniscotibial 15- Esternoclavicular 24- Carpometacarpiana
7- Tibioperoneadistal 16- Escapulohumeral/ 25- Metacarpofalangica

Glenohumeral
8- chopar 17- Acromiclavicular
9- Astragalocalcànica 18- Humeroradial
30
2n CAFE
ACTIVITAT PETIT GRUP 2
EXERCICIS EN CADENA CINÈTICA OBERTA I TANCADA
̀
La cadena cinètica és una forma de descriure el moviment humà.
En els moviments en cadena cinètica tancada l’extrem distal d’una extremitat

(habitualment peus o mans) es troba en un punt fix.
En els moviments en cadena cinètica oberta, el segment distal o més allunyat del cos
(per exemple, el peu) és lliure i es desplaça, essent el cos el punt que es troba fixat.
Els dos tipus d’exercicis de cadena cinètica tenen els seus avantatges. L’avantatge més
gran d’un exercici de cadena cinètica oberta és que pot aïllar un múscul.
Exercicis en cadena cinètica tancada

Esquat (sentadilla): Els peus (punt distal) es troben en un
punt fix, en aquest cas el terra.
Dominada: L’extrem distal (les mans) es

troben en un punt fix
(la barra de dominades) i és el cos que es desplaça.
Exercicis en cadena cinètica oberta
Curl femoral: Els peus són els que realitzen el moviment

mentre el cos es manté estàtic.
Press de banca: Les mans s’aproximen i

allunyen del cos de
forma lliura.
Tant si l'exercici és de cadena cinètica oberta com tancada provoca considerables

diferències fins i tot en dos exercicis que a priori es veuen iguals, tant a nivell
d’entrenament com rehabilitador.
31
2n CAFE
EXERCICI: Diferencies que podem trovar entre les flexions (cadena tancada) i un curl de
braços (cadena oberta).
- Cadena cinètica oberta: En aquest exercici aixeques el pes que et poses tu mateix
a les peses. Treballes un múscul aïllat. En aquest exercici si tens una lesió en les
extremitats inferiors es pot fer l’exercici igual.
- Cadena cinètica tancada: En aquest exercici aixeques tot el teu propi pes. En
aquest exercici si tens una lesió en les extremitats inferiors no es podria fer
l’exercici igual. En aquest exercici es treballen molts músculs a part dels
principals per tal de mantindré la postura. Treballes més d’un múscul.
EXERCICI: Proposta d’un exercici en cadena cinètica oberta i un de tancada per a la
teva disciplina esportiva
Una de les meves disciplines esportives és el voleibol. En aquest esport és

imprescindible la força i l’explosivitat de les cames, és per això que proposo els exercicis
per a músculs de tren inferior.
Cadena cinètica oberta: Curl de cames. Cadena cinètica tancada: Sentadilles
Reflexions:
A les flexions (CCT), les mans són les que estan en un punt fix, les escàpules romanen lliures i el serrat actua
considerablement. El core (entès com la zona mitjana, que comprèn els malucs i zones abdominal / lumbar) fa un
gran treball com a estabilitzador, així com també múltiples músculs dels membres inferiors (quàdriceps, tibials,
etc.).
En el press de banca(CCO), els braços estan lliures i el cos és el que està fixat al banc, canviant el centre de masses i
canviant les necessitats d'acció i estabilització. A més, a causa de la posició del cos al banc, el core i les cames ja no
han d'actuar mantenint la postura de planxa típica de les flexions, aïllant el treball al tren superior.
Un estudi del 2017 sobre "Els efectes dels exercicis de cadena cinètica oberta i tancada sobre l'equilibri estàtic i
dinàmic de les articulacions del turmell en dones joves sanes" va concloure que els exercicis de CCT eren millors
per millorar l'equilibri (Kim i Yoo. Journal of Physical Therapy Science 2017).
Una revisió sistemàtica del 2017 sobre l’eficàcia dels exercicis de CCO vs. CCT després de la reconstrucció del LlEA
no va trobar cap evidència convincent sobre l’un sobre l’altre (Jewiss et al. Journal of Sports Medicine 2017).
Un estudi del 2018 sobre patrons d’activació dels músculs de l’espatlla en exercicis en CCO vs. CCT va trobar que
calen exercicis d’abducció de l’espatlla en CCO per estabilitzar el manegot dels rotadors i la musculatura
axioescapular. Per tant, en les primeres fases de rehabilitació són millors els exercicis en CCT perquè afavoreixen
l’estabilitació i provoquen menys demanda muscular al manegot dels rotadors (Reed et al. Journal of Science and
Medicine in Sport 2018).
Un estudi del 2017 titulat"L'impacte dels exercicis de cadena cinètica tancada versus oberta sobre el coll del fèmur
osteoporòtic i risc de caigudes en dones post menopàusiques" va concloure que els exercicis de CCT eren els millors
per disminuir els efectes de la osteoporosi i reduir el risc de caigudes (Thabet et al. Journal of Physical Therapy
Science 2017).
32
2n CAFE
TEMA 5: BIOMACANICA APLICADA AL COS HUMÀ
MOVIMENT LINEAL I PROJECTILS
El moviment és un canvi de posició en un espai determinat respecte del temps

(respecte un sistema de referència). Els moviments de l’esport i la nostra vida ques
poden descriure en tres eixos: 1 (y), 2 (x,y) o 3 (x,y,z) eixos.
Per descriure qualsevol moviment s’ha d’escollir un sistema de referència (cartesià). -

Vector de posició en cada instant determinat: Des de l’origen d’un sistema de
coordenades fins la posició del cos a cada instant.
- Vector desplaçament en un interval de temps: El desplaçament experimentat
quan el cos es trasllada de la posició 1 a la 2 és la línia recta que uneix ambdós
vectors de posició.
- Trajectòria: Camí seguit pel cos al desplaçar-se de la posició 1 a la 2. El
desplaçament és un vector mentre que la trajectòria és una magnitud escalar.
Un vector és una eina geomètrica per representar una magnitud física. Un exemple de
magnitud física és una magnitud
vectorial. Cal definir la velocitat amb la
que es desplaça un mòbil amb:
- Mòdul: Longitud del segment
(sempre positiu).
- Direcció: Orientació de la recta.
- Sentit: Indica l’origen i extrem final de la recta.
Un vector queda definit pel seu mòdul, direcció i sentit: des del punt A fins a B
Moviment rectilini: Moviment que es dóna quan la trajectòria del punt és una línia
recta. En funció de com varia el mòdul de la velocitat trobem:
- Moviment rectilini
uniforme (MRU):
respecte d’un sistema de
referència quan el
mòdul, la direcció i el
sentit de la velocitat es
mantenen constants.
- Moviment rectilini
uniformement accelerat
(MRUA): Respecte d’un
sistema de referència
quan la direcció i el sentit
de la velocitat es
mantenen constants però el seu mòdul varia
de manera lineal. En aquest cas s’introdueix el
terme acceleració per descriure
33
2n CAFE
VELOCITAT
Magnitud física que expressa el desplaçament d’un objecte per unitat de temps. Degut
el seu caràcter vectorial, per definir la velocitat s’han de considerar la direcció del
desplaçament i el mòdul (denominat celeritat o rapidesa).
- Valor absolut escalar (mòdul de la velocitat): celeritat o rapidesa. V = m/s -
Vectorial: Indica mòdul, direcció i sentit. !"⃗

VELOCITAT MITJANA
Velocitat en un interval de temps determinat (velocitat promig d’un recorregut). La

velocitat mitjana d’un objecte movent-se al llarg d’un desplaçament $% durant
l’interval de temps $' es descriu amb la fórmula següent:
Exemple: Càlcul de la velocitat mitjana d’un jugador de beisbol entre dos punts.
34
2n CAFE
EXERCICI I RESULUCIÓ
En la prova de 50 metres estil lliure, el
nedador no realitza un moviment a
velocitat constant. Aquesta prova, com la
prova de 100 metres d’atletisme, es poden
explicar com una prova composta de dos
moviments rectilinis, un primer MRUA i a
continuació un MRU.
Un nedador realitza la prova de 50 metres estil lliure amb 21 segons. Si suposem que
pateix de l’estat de repòs amb acceleració constant a i aconsegueix la màxima velocitat
en 2 segons, que manté fins el final de la prova, quina ha estat l’acceleració a del
nedador? Quin ha estat el recorregut de l’acceleració? I la velocitat màxima?
Durant els 2 segons inicials el moviment és MRUA fins aconseguir la !!à# Posteriorment
realitza un MRUA durant els 19 segons següents.
Solució:
35
sota els afectes de la gravetat. El cos
descriu una trajectòria parabòlica.
2n CAFE
PROJECTILS – TIR PARABÒLIC Anatomia Funcional i Biomecànica
El tir parabòlic és un model de moviment

que estudia com es mou un cos llançat
El tir parabòlic moviment de projectils, és el que descriu qualsevol objecte tirat a l’aire.
El cos es mou en una trajectòria corba quan es llança amb un cert angle respecte de la
superfície de la terra.
Aquest tipus de moviment pot ser fàcilment estudiant si tenim en compte els dos punts
següents:
- L’acceleració de caiguda lliure, gravetat (g), és constant en tot l’interval de
moviment i està dirigida cap avall.
- L’efecte de la resistència de l’aire pot ignorar-se.
Amb aquestes dues suposicions, trobem que la corba que descriu el projectil és sempre
una paràbola.
- En aquest model s’utilitza un sistema

de referència on
l’eix x és horitzontal i l’eix y és
vertical. L’origen del
sistema se situa en el punt de
llançament.
- El moviment es modelitza com la
composició de dos
moviments rectilinis, un per cada
coordenada. La
coordenada x només es mou per l’acció de la velocitat
inicial i per tant serà un moviment rectilini uniforme. La
coordenada y sofreix l’acció de la gravetat i és un
moviment rectilini uniformement accelerat.
- Es considera que el cos es llança a una velocitat inicial
(($) i amb un angle concret ()).
Situacions en les que es pot donar una trajectòria parabòlica en l’esport:

- Llançaments
- Colpejos amb implementes
- Salts (amb el moviment del centre de gravetat com a referència)

36
2n CAFE
CONCEPTE DE RESISTÈNCIA AERODINÀMICA
Força que pateix un cos al moure’s a través de l’aire. La resistència és sempre en sentit
contrari a la velocitat. De manera anàloga a la fricció, és la força que s’oposa a l’avenç
d’un cos a través de l’aire o l’aigua (resistència hidrodinàmica). La resistència
aerodinàmica no es té en compte en l’estudi del moviment del cos per simplificar els
càlculs, malgrat té un efecte en el rendiment:
- Mig fons: 7-8%
- Velocistes: 13-16%
A 1 metre darrera d’un corredor o ciclista, la resistència es redueix en un 80%, hi ha un

6% d’estalvi energètic al mig fons. A més velocitat de desplaçament, més intervenen els
factors aerodinàmics.
FACTORS QUE CONDICIONEN LA DISTÀNCIA I ALÇADA DEL TIR PARABÒLIC:
ANGLE INICIAL (∝)

Angle òptim:
- 90º per aconseguir màxima altura.
- 45º per aconseguir màxima distància horitzontal.
- Els angles complementaris (que sumin 90º) aconsegueixen cobrir iguals distancies:
o 30º i 60º
o 15º i
75º
Aquests valors
depenen de:
- Cursa inicial
- Cerca de l’alçada
òptima
- Cerca de la
màxima velocitat de sortida
- Característiques antropomètriques
- Tècnica
Angle inicial òptim:

- Salt de longitud 18-22º
- Salt d’alçada 40-48º
VELOCITAT INICIAL DE
LLANÇAMENT (($)
- Component Vertical (Vy)
- Component Horitzontal (Vx): Afectat per les resistències aerodinàmiques
ALÇADA INICIAL
- Per a la màxima distància
horitzontal:
o !! = !# 🡪 45º
o !! > !# 🡪 <45º (més petit de 45º)
o !! < !# 🡪 >45º (més gran de 45º)
VALOR DE L’ACCELERACIÓ DE LA GRAVETAT 🡪 g = CONSTANT = 9.8 m/+%
37
2n CAFE
El moviment en l’eix 0X vindrà determinat per l’equació
(1) i el moviment en l’eix 0Y per les equacions (2), (3) i (4).
La Trajectòria parabòlica que parteix de l’origen amb V&. El vector velocitat V canvia en
el temps en magnitud i dimensió, a causa de l’acceleració en direcció Y negativa. El
comportament X de la velocitat és constant, ja que no hi ha acceleració al llarg de la
direcció horitzontal. A més, el component Y de la V és zero en el punt més alt de la
trajectòria.
Basant-nos en que V& forma un angle ∝& amb l’horitzontal podem establir les següents
definicions del sinus i el cosinus:
De manera que les components inicials X i Y de la velocitat són:

El moviment de projectil és la superposició de dos moviments:
- Moviment a velocitat constant en direcció inicial sobre l’eix X (MRU). - Moviment
d’una partícula que cau lliurament en la direcció vertical (eix Y) sota acceleració
constant (MRUA). Vector desplaçament r d’un

projectil amb velocitat inicial en l’origen de -'. El vector -'' seria el desplaçament d’un
projectil si no hi hagués gravetat, i el vector ./% és el seu desplaçament vertical degut a
la seva acceleració gravitacional cap a baix.
Recorregut horitzontal i alçada màxima

En aquesta figura s’observa la trajectòria del mòbil des del moment que és llançada fins
que arriba a terra.
Suposem que un projectil es llança des de l’origen

t=0 amb una component -( positiva. Hi ha dos
punts a considerar:
- La distància R es coneix com l’abast
horitzontal del projectil.
- L’altura h és màxima.
Un projectil tarda el mateix tems en pujar que en baixar, per tant
quan el projectil arriba a l’alçada màxima i velocitat zero, es troba
a la meitat del temps.
38
2n CAFE
MOVIMENT RECTILINI UNIFORMAMENT ACCEERAT (MRUA)
- L’acceleració és constant
- La velocitat augmenta i la distància recorreguda és proporcional al quadrat del
temps.
- El temps sempre continua (variable independent)
Si el temps és el doble, la
distància serà quatre
vegades més. En un
MRUA es pot calcular: -
Velocitat (v)
- Acceleració (a)
- Temps (t)
- Distància (s o h)
EXERCICI I RESULUCIÓ
Llancem una pilota des del terra a 25 m/s amb un angle de 30º i volem saber quina
alçada màxima aconseguirà, quina serà la distància horitzontal que recorrerà, i el temps
que tardarà
Els components de la velocitat inicial són: Alçada màxima:

Quan la pilota arriba a la seva alçada màxima sabem que la seva
velocitat és nul·la.
Temps que triga a caure: En el moviment vertical ja hem vist, que el temps que tarda
en pujar és el mateix temps que tarda
en baixar.
Distància horitzontal: Una vegada obtingut el temps que tarda en caure (temps de vol),
la distància horitzontal es calcula a partir de la següent fórmula.
39
2n CAFE
PALANQUES APLICADES AL COS HUMÀ (Principi de les plaques, Arquímedes, SIII a.C.)
Una palanca és una màquina simple, formada per una barra rígida unida a un punt fix
anomenat fulcre. A una palanca s’hi apliquen dues forces:

- La resistència: és la força que s’oposa al moviment.
- La potència: és la força que pretén provocar un moviment.
La distància que existeix entre el fulcre i la resistència s’anomena BRAÇ DE

RESISTÈNCIA. La distància que existeix entre el fulcre i la potència s’anomena BRAÇ DE
POTÈNCIA.
Les palanques en el cos humà estan formades per:

- Barra rígida = Os que volem moure
- Fulcre = Articulació a la que es vincula l’os que volem moure
- Potència = Força de contracció del múscul (el punt de potència es localitza a la
inserció del múscul).
- Resistència = Força externa que s’oposa a la contracció del múscul (peses,
gravetat, ...).
En funció de la localització del fulcre, la resistència i la potència en relació a l’os (barra

rígida) descriurem tres tipus de palanques de força:
Palanca de 1r gènere:
És aquella palanca on el fulcre es situa en mig de la potència i la resistència. En funció
de la relació entre les longituds del braç de potència i el braç de resistència aquesta
palanca serà favorable o desfavorable.
- Si el braç de potència és major 🡪

Favorable
- Si el braç de resistència és major 🡪
Desfavorable
40
2n CAFE
Palanca de 2n gènere:
És aquella palanca on la resistència es troba entre la potència i el fulcre. El braç de

potència sempre és major al braç de resistència, per tant serà una palanca Favorable.
Palanca de 3r gènere:
Es tracta d’aquella palanca on la potència es troba entre la resistència i el fulcre. El
braç de potència sempre és menor al braç de resistència per tant és tractarà d’una
palanca Desfavorable.
Amb la particularitat de ser Favorable per la producció de moviment ja que l’extrem
que es mou aconsegueix grans arcs de moviment.
La majoria d’articulacions del cos humà funcionen com a palanques de 3r
gènere. Es a dir són desfavorables i generen molt moviment
41
2n CAFE
EXERCICI:
Identifica el tipus de palanca, la resistència, la potència i el fulcre dels següents músculs:
Deltoides en ABD de 45º (O=clavícula, acromi i espina de l’espàpula; I=tuberositat

deltoidea; F=flexió, extensió, ABD de l’espatlla).
- Fulcre: Glenohumeral
- Potència: Tuberositat deltoidea
- Resistència: Extrem de la mà (carrega braç avantbraç i mà)
Solució: La potencia està entre mig del fulcre i la resistència per tant es una palanca
desfavorable i de tercer gènere.
Coracobraquial en flexió amb un pes a la mà (O=apòfisi coracoides; I=meitat proximal

i medial húmer; F=flexió, ADD de l’espatlla).
Solució: La potencia està entre mig del fulcre i la resistència per tant es una palanca
desfavorable i de tercer gènere.
CAUSES DE LA TRANSLACIÓ LINEAL DELS COSSOS
Factors que modifiquen el moviment

Factors externs: els factors externs o ambientals que modifiquen el moviment poden
ser la fricció, la resistència de l’aire i la resistència de l’aigua.
Factors anatòmics (resistència interna)

- Fricció en les articulacions.
- Tensió dels músculs antagonistes.
- Tensió dels lligaments, aponeurosis o epimisi del tronc muscular. -
Anomalies òssies i en l’estructura articular.
- Pressió atmosfèrica de la càpsula articular.
- La interferència dels teixits tous.
Factors determinants de la força muscular
Un múscul tindrà la capacitat de generar força o tensió, en funció de (entre d’altres):

1. Quantitat de cèl·lules contràctils que tingui el múscul.
2. Qualitat de la seva capitalització. És la capacitat de contraure’s de manera
ordenada
(excitabilitat).
3. La secció muscular
del múscul.
42
2n CAFE
Factors d’eficiència muscular

Factors neurològics:
- Freqüència (Hz) i intensitat (mV) d’estimulació: Unitats motores de les que
disposi i número d’unitats motores que s’és capaç d’activar a la vegada. El màxim
grau d’estimulació és la TETANITZACIÓ (50 Hz).
- Aspectes volitius:
o L’atenció
o La visualització
o La voluntat: El cos humà compta amb una “reserva autònoma protegida”
que només s’activa davant d’un risc vital. Aquesta reserva pot arribar a
suposar un 30-50% de la força màxima.
Factors biomecànics:
1. Longitud del múscul.
La capacitat de generar tensió d’un múscul està directament relacionada amb la
seva capacitat d’elongació. La capacitat de tensió que pot generar un múscul
llarg és major que la d’un múscul petit.
2. Arquitectura intramuscular (secció del múscul, llargada del múscul, llargada de
la fibra i angle de pennació).
Si la secció del múscul té una
gran quantitat de
cèl·lules contràctils, la capacitat de generar tensió del
múscul serà major. És important que el múscul tingui
cèl·lules de qualitat per tal de poder contraure’s,
independentment de la seva longitud.
Angle de pennació: Disposició de les fibres d’un múscul dicta la seva classificació
anatòmica:
o Disposició en paral·lel
(Ex: bíceps braquial):
Les fibres es contrauen
en línia recta entre
l’origen
i la inserció. Quan es
contrauen les fibres
disminueix la seva
longitud i augmenta el
diàmetre.
o Disposició convergent (Ex: pectoral major):
Les fibres es troben escampades en una àrea
determinada i s’insereixen en un mateix punt.
o Disposició dels músculs pennats (unipennats, bipinnats i multipennats):
Les fibres es disposen obliquament respecte l’origen.
L’avantatge mecànica més important dels músculs pennats és l’augment de la
capacitat de producció de força en comparació al volum que ocupa. Aquest tipus
de músculs permeten una major producció de força però menys amplitud de
moviment.
43
2n CAFE
Aquesta capacitat de producció de força dependrà de l’angle entre les fibres del
múscul pennat i l’eix a partir del qual es genera la força (angle de pennació).
Quan l’angle de pennació és massa gran, la capacitat de generar força
longitudinal del múscul és menor.
- Les fibres del
múscul es
troben a un
angle ∝ de
l’eix a
partir del
qual es
genera la
força
(angle de pennació), i
s’insereix a un tendó.
- Aquesta estructura es caracteritza
per un menor nombre de sarcòmers,
amb una menor llargada de les fibres.
- Això permet tenir un major nombre
de fibres musculars.
- La força produïda pels músculs pennats és major que la dels músculs
paral·lels.
- Els músculs pennats es classifiquen entre unipennats, bipinnats i
multipennats.
La hipertròfia fa augmentar l’angle de pennació fins que arriba un punt en que la
capacitat de generar força longitudinal del múscul DISMINUEIX. És a dir
augmenta el volum i angle de penació, però disminueix la capacitat contràctil.
3. Braç de palanca de la POTÈNCIA (BRAÇ DE POTÈNCIA, 0) i de RESISTÈNCIA (r)

Com més gran sigui el braç de potència major avantatge mecànic tindrà el múscul.
Serà menor quan el braç de resistència superi al braç de potència.
4. Angle articular (1)

A mesura que l’angle articular AUGMENTA, el múscul pateix una elongació més
gran, augmentant així la tensió que genera.
5. Aplicació de la càrrega externa (R)

Com major sigui el braç de palanca de la resistència més difícil serà el
moviment. La ubicació i l’angle d’aplicació de la càrrega externa haurà de ser
perpendicular al braç de potència. A mesura que l’angle d’aplicació de la càrrega
es desvia de la perpendicular la
càrrega “pesa menys”.
6. Angle d’inserció muscular (2)

Com menor és l’angle d’inserció
muscular més
DESFAVORABLE és l’eficiència
mecànica del múscul. A mesura
que l’angle d’inserció augmenta
l’eficiència és major (Ex:
quàdriceps amb la ròtula).
44
2n CAFE
TEMA 6: ROLS DE LA MUSCULATURA DE L’APARELL

LOCOMOTOR
En funció de les característiques dels músculs en un determinat angle de posició

articular, la musculatura de l’aparell locomotor juga un paper “rol” determinat.
Aquest paper el pot desenvolupar amb diferents tipus de CONTRACCIONS o TENCIONS
MUSCULARS.
TIPUS DE CONTRACCIÓ
Isomètrica (estàtica):
La paraula isomètrica significa (iso: igual, mètrica:mida/longitud) igual mesura o igual
longitud.
És aquella contracció on la distància entre l’origen i la inserció muscular no varia. El
múscul roman estàtic, sense escurçar ni allargar-se, però genera tensió. Podríem dir que
si hi ha una modificació del múscul, però és molt petita que casi no varia.
En l’esport es produeix en molts casos, un
exemple podria ser en
certs moments del windsurf, quan hem de
mantenir la vela en una
posició fixa. Amb la qual cosa podríem dir que es
genera una
contracció estàtica, quan generant tensió no es produeix
modificació en la longitud d’un múscul determinat.
Isotònica o anisomètrica (dinàmica):

La paraula isotònica significa (iso: igual, tònica: tensió) igual tensió.
Contracció en les quals les fibres musculars a més de contreure’s, modifiquen la seva
longitud.
Es divideixen en:
- Concèntrica: Una contracció concèntrica ocorre quan un múscul
desenvolupa una tensió
suficient per superar una
resistència, de manera que
aquest s’escurça, i mobilitza
una part del cos vencent
aquesta resistència. Quan fem una extensió de genoll
contra resistència, el múscul quàdriceps s’escurça amb la
qual cosa es produeix la contracció concèntrica. Aquí els
punts d’inserció del múscul quàdriceps s’acosten.
- Excèntrica: Quan una resistència donada és major que la tensió exercida
per un múscul determinat, de
manera que aquest s’allarga,
es diu que aquest múscul
exerceix una contracció
excèntrica. Amb una
màquina d’extensió de genoll, quan flexionem el genoll per
retornar a la posició neutra, el múscul quàdriceps s’estén,
però s’està produint una contracció excèntrica. Aquí els
punts d’inserció del múscul quàdriceps s’allunyen, per això
diem que es produeix una contracció excèntrica.
45
La paraula auxotònica significa TENSIÓ
DIFERENT.
2n CAFE
Auxotònica:
Aquest cas és quan es combinen contraccions isotòniques amb contraccions

isomètriques. En iniciar la contracció, s’accentua més la part isotònica, mentre que al
final de la contracció s’accentua més la isomètrica.
Un exemple pràctic d’aquest tipus de contracció el trobem quan es treballa amb
<<extensors>>. L’extensor s’estira fins a un cert punt, el múscul es contrau
concèntricament, mantenim uns segons estàticament (isomètricament) i després
tornem a la posició inicial amb una contracció en forma excèntrica.
Es tracta de la veritable contracció fisiològica.
Es tracta de la combinació de diferents tipus de contracció d’una acció o gest.
Isocinètica:
Es defineix com una contracció a velocitat constant en tota la gamma de moviment.
Són comuns en aquells esports en el que no es necessita generar una acceleració en el
moviment, és a dir, en aquells esports en què el que necessitem és una velocitat
constant i uniforme, com pot ser la natació o el rem.
L’aigua exerceix una força constant i uniforme, quan augmentem la força, l’aigua
augmenta en la resistència. Per a desenvolupar el moviment a velocitat constant.
Els alts nivells de tensió muscular poden

induir danys
musculars que poques vegades s’observen
amb altres tipus
de contracció. S’observa un nou senyal
d’adaptació dins
del sistema neuromuscular amb les contraccions
excèntriques, no observat amb les contraccions
concèntriques.
ELS ROLS DE LA MUSCULATURA DE L’APARELL LOCOMOTOR
Agonista o protagonista:
Múscul que mitjançant la seva contracció produeix
la força necessària per realitzar un moviment. La
contracció muscular provoca un treball dinàmic
positiu. Múscul capaç de realitzar un moviment de
la manera més eficient possible. Si el múscul és
responsable directe (en major %) del moviment
s’anomena motor primari. Si només ajuda al motor
primari a realitzar el moviment
s’anomena motor accessori.
46

2n CAFE
Antagonista:
Provoquen amb la seva acció, l’acció contrària al múscul agonista.
Musculatura que, en una amplitud articular determinada realitza
l’acció oposada a la musculatura protagonista o agonista. Realitza
la força cap el costat oposat de l’eix de moviment de l’agonista.
Exemple:
Flexió de colze
- Agonista 🡪 Bíceps braquial
- Antagonista 🡪 Tríceps braquial
Sinergista:
Musculatura que, en una amplitud articular
determinada NO POT REALITZAR amb la
mateixa eficiència l’acció de l’agonista però
AJUDA en l’acció.
Exemple:
Flexió de colze
- Agonista 🡪 Bíceps braquial
- Antagonista 🡪 Tríceps braquial
- Sinergista 🡪 Braquial
Estabilitzadors:
Musculatura que fixa les articulacions. No participen en el
moviment per
garantir l’estabilitat i eficiència del moviment.
47
2n CAFE
TEMA 7: MEMBRE SUPERIOR
ARTROLOGIA DEL
MEMBRE SUPERIOR
La cintura escapular
està formada per:
-
Esternoclavicular
- Acromiclavicular
- Glenohumeral
1. ESTERNOCLAVICULAR
Per part de l’estèrnum, hi ha una escotadura clavicular per la clavícula i una
escotadura costal, molt pròxima, pel cartílag costal de la primera costella.
L’articulació esternoclavicular és del tipus sella de muntar, amb tres graus de
llibertat per part de la clavícula, gràcies al disc articular.
- Elevació-descens
- Avantpulsió-retropulsió
- Rotacions
2. ACROMICLAVICULAR
Lligaments acromioclaviculars: La càpsula està
reforçada pels lligaments
acromioclaviculars
superior i inferior (menys
dens).
Lligaments
coracoclavicular: Reforça
a distància
aquesta articulació.
Diferenciem dos fascicles,
el
lligament conoide,
posterointern, des de l’arrel
d’origen de l’apòfisi coracoides fins el tubercle
conoide de la clavícula; i el lligament trapezoide,
anteroextern, des del vorell intern de l’angle de
l’apòfisi coracoides fins la línia trapezoide de la
clavícula.
Lligament coracoacromial
48
2n CAFE
3. GLENOHUMERAL
Articulació esfèrica formada per la regió hemisfèrica revestida de cartílag del cap
de l’húmer i la cavitat glenoïdal de l’escàpula.
El cap de l’húmer és més gran que la careta articular de la cavitat glenoïdal, la
funció del rodet glenoïdal és ampliar la cavitat articular. El líquid sinovial
exerceix un efecte “ventosa” que adhereix el cap de l’húmer a la cavitat
glenoïdal.
El tendó de la porció llarga del múscul bíceps braquial entra a la càpsula
glenohumeral però queda fora de la membrana sinovial.
Le regió inferior de l’articulació queda sense reforçar i ens permet la mobilitat
de l’espatlla.
L’espatlla és l’articulació més mòbil del nostre cos. El grup muscular anomenat
manegot dels rotadors s’insereix fortament a la càpsula, combinant estabilitat i
mobilitat.
49
2n CAFE
Eixos de
moviments cintura
escapular
Moviments de la
cintura escapular
- Elevació
- Descens
- Abducció o separació
- Addució o aproximació
- Basculació o rotació medial
- Basculació o rotació lateral
Moviments de
l’articulació
glenohumeral
- Flexió-Extensió
-
Abducció-Adducció
- Rotació medial i lateral
- Abducció i Adducció horitzontal
50
2n CAFE
4. COLZE
Articulació Humeroradial: Uneix el capítol de l’húmer i la fosseta articular del
cap del radi. Anatòmicament és una enartrosi.
Articulació Humerocubital: Tipus troclear. Uneix l’escotadura troclear del cúbit
amb la tròclea humeral. L’articulació humerocubital només permet els
movimenst de flexió i d’extensió.
Articulació Rdiocubital proximal: La circumferència articular del radi s’adapta i
gira sobre la concavitat de l’escotadura radial del cúbit, formant una articulació
de tipus trocoide que no pot dissociar-se de l’articulació radiocubital distal.
Moviments de pronació-supinació. Aquesta articulació es manté unida gràcies a
dos lligaments: l’anular del radi i el quadrat
51
2n CAFE
52
2n CAFE
5. AVANTBRAÇ
L’articulació radiocubital distal
és una articulació trocoide. És
anàloga a l’articulació
radiocubital proximal i
funcionen conjuntament en
els moviments de
pronació-supinació.
Disc articular o lligament
triangular: s’estén
horitzontalment separant el cap del cúbit de la
primera filera del carp. Té una forma triangular, la
seva base s’insereix en el vorell inferior de
l’escotadura cubital del radi i el vèrtex a la base de
l’apòfisi estiloides del cúbit.
Les articulacions radiocubitals

proximal i distal
Eix dels moviments de les

articulacions radiocubitals
Moviments de les articulacions

radiocubitals
53
2n CAFE
6. CANELL I MÀ
Articulació
Radiocarpiana:
Formada per
les dues caretes
inferiors del radi i
un
disc articular, ja
que el cúbit no
s’articula
directament amb el carp. L’escafoides i
el semilunar s’articulen amb les
respectives caretes del radi, mentre que
el piramidal ho fa amb la part més
externa del disc articular i estructures
capsulolligamentoses cubitals.
Articulació condília amb dos eixos de moviment. Abducció-addució, flexió-extensió.
Articulació Carpometacarpianes: Uneixen la filera distal dels ossos del carp amb
la base dels cinc osos metacarpians. L’articulació carpometacarpiana del polze
(trapezimetacarpiana), és en sella de muntar. Aquesta articulació té una càpsula
pròpia molt laxa. Està reforçada per 5 lligaments (oblics anterior i posterior,
palmocubital, dorsorradial i el primer intermetacarpià dorsal). La direcció
obliqua de les fibres d’aquests lligaments ens mostren la importància del
moviment de pronació-supinació en aquesta articulació. Les articulacions amb
els quatre últims metacarpians són artòdies. Trobem 3 unions lligamentoses que
reforcen les articulacions entre el carp i el metacarp (el lligament
carpometacarpià interossi, palmars i dorsals).
Articulacions intercarpianes: Artrodies. Ala fila proximal del carp, de lateral a

medial l’escafoides s’articula amb el semillunar (articulació escafosemillunar), i
el semillunar amb el piramidal (articulació piramidosemillunar). La cara anterior
del piramidal s’articula amb la posterior del pisiforme formant l’art. de l’os
pisiforme. Les dues primeres articulacions estan reforçades pels lligaments
intercarpians interossis, palmars i dorsals. L’articulació de l’os pisiforme no té
lligament interossi i s’uneix al piramidal mitjançant un lligament dorsal i
mitjançant lligament carpians. A la filera distal del carp, de lateral a medial, el
trapezi s’articula amb el trapezoide, el trapezoide amb l’os gran i aquest amb el
ganxós. Els lligaments que reforcen les articulacions de la filera distal són els
mateixos que els de la proximal (lligaments intercarpians interossis, palmars i
́
dorsals). L’excepcióés el trapezi que queda lliure de lligament interossi respecte
el trapezoide, oferint una major mobilitat.
Articulacions Intermetacarpianes: articulacions entre els metacarpians II i V, el I
queda separat. Són poc mòbils i pertanyen al tipus artròdies. Els espais
compresos entre els metacarpians s’anomenen espais interossis del metacarp i
n’hi ha 4. Trobem 3 lligaments que reforcen aquestes articulacions (lligaments
metacarpians dorsals, palmars i interossis). Els interossis es situen dintre de la
càpsula articular.
54
2n CAFE
Lligaments del canell i del carp. El túnel carpià

55
2n CAFE
7. DITS
Articulacions Metacarpofalàngiques: anatòmicament són enartrosis. Permet

realitzar moviments de flexió-extensió, abducció-adducció i petits moviments de
rotació. Com que el cap del metacarpià és més extensa en la part palmar que la
careta articular de la base de la falange, existeix un petit fibrocartílag glenoide,
anomenat la placa volar (lligament palmar) que amplia la superfície articular.
Articulacions Interfalàngiques (proximals i distals): Igual que en les articulacions

metacarpofalàngiques, hi ha un lligament palmar (placa volar) a la base de la
́
falange per augmentar la superfície articular. Tambéhi ha lligaments col·laterals.
56
2n CAFE
MUSCULATURA DE LA CINTURA ESCAPUAR I MEMBRE SUPERIOR

1. MÚSCULS TRONCOESCAPULARS
TRAPEZI (motor escapula)
Origen Protuberància occipital externa, línia nucal superior,

lligament nucal i apófisis espinoses C7-T12.
Inserció Espina de l’escàpula i terç acromial de la clavícula.
Innervació N. Accessori (XI)
Funció Elevació de la cintura escapular.

Rotació de l’escàpula ajudant en l’abducció de
l’espatlla. Per sobre del cap, fa les mateixes funcions
que l’ECM (esternocleidomastoideo).
ESTERNOCLIDOMASTOÏDAL
Origen Apòfisis mastoides.
Inserció Manubri de l’estèrnum i extremitat esternal de la clavícula.

Innervació N. Accessori (XI) i plexe cervical.
Funció Extensió del cap.

Inclinació homolateral de cap.
Rotació contra lateral del cap.
SER
Origen Costelles I-IX.
Inserció Vora medial de l’esc
Innervació Toràcic llarg.
Funció Aplica l’escàpula con
PECT
Origen Costelles III-V.
Inserció Apòfisis coracoides.
Innervació Nn. Pectorals.
Funció Antepulsió de l’espa
Origen Prim
Inserció Cara
Innervació N. S
Funció Esta
ROMBOIDES
Origen Apòfisis espinoses C6-C7 (romboides menor).

Apòfisis espinoses T1-T4 (romboides major).
Inserció Vora medial de l’escàpula.
Innervació Dorsal de l’escàpula.

Funció Adducció de l’escàpula
Rotació de l’escàpula ajudant en l’adducció de l’espatlla.
ELEVADOR DE LA ESCÀPULA (motor escapula)
Origen Apòfisis transverses de C1-C4.
Inserció Angle superior de l’escàpula.
Innervació Dorsal de l’escàpula.
Funció Elevació escàpula.
57
2. MÚSCULS TORACOHUMERALS

2n CAFE
Origen Vor
Inserció Tub
Innervació Axi
Funció Rot
DORSAL AMPLE
Origen Apòfisis espinoses T7-cresta sacra mitja, cresta ilíaca, tres

últimes costelles i angle inferior de l’escàpula.
Inserció Cresta del tubercle menor del húmer.
Innervació Toracodorsal.
Funció Adducció espatlla.

Extensió espatlla.
Rotació medial de l’espatlla.
PECTORAL MAJOR
Origen Clavícula, estèrnum i costelles I-VII.
Inserció Cresta del tubercle major del húmer.
Innervació Nn. Pectorals.
Funció Adducció de l’espatlla.

Flexió de l’espatlla.
Rotació medial de l’espatlla.
RODO
Origen Vora lateral de l’escà
Inserció Cresta del tubercle m
Innervació Subescapular.
Funció Adducció de l’espatl

Extensió de l’espatlla
Rotació medial de l’e
3. MÚSCULS ESCAPULOHUMERALS
SUPRASPINÓS
Origen Fosa supraespinosa.
Inserció Tubercle major de l’húmer.
Innervació Supraescapular.
Funció Adducció de l’espatlla.
INFRASPINÓS
Origen Fosa infraespinosa.
Inserció Tubercle major de l’húmer.
Innervació Supraescapular.
Funció Rotació lateral de l’espatlla.
SU
Origen Fosa subescapular.
Inserció Tubercle menor de l’

Innervació Subescapular.
Funció Rotació medial de l’e
Origen Clavícula, acromi i e
Inserció Tuberositat deltoide
Innervació Axilar.
Funció Flexió de l’espatlla.

Abducció de l’espatl
Extensió de l’espatll
COR
Origen Apòfisis coracoides.
Inserció Mitat proximal i me
Innervació Musculocutani.
Funció Flexió de l’espatlla.

Adducció de l’espatl
58
MANEGOT DELS ROTADOR

Tenen dues funcions principals:
- Rotació de l’articulació glenohumeral.
2n CAFE
4. MUSCULS DEL BRAÇ

- Actuar com a lligaments actius oferint estabilitat.
Es troba sobre la càpsula fibrosa glenohumeral reforçant-la en totes direccions excepte per
sota.
Els músculs que formen el manegot són:
- Subescapular: Reforça la part anterior de l’articulació i produeix rotació medial de l’húmer.
- Supraespinós: Reforça la part superior i produeis abducció de l’articulació.
- Infraespinós i rodó menor: Reforcen la regió posterior de la càpsula fibrosa i produeixen
rotació lateral de l’húmer.
Tríceps braquial i acromi: Extensors del colze.

COMPARTIMENT ANTERIOR
BÍCEPS BRAQUIA
Origen Cap llarg: Tubercle s

Cap curt: Apòfisis co
Inserció Tuberositat radial
Innervació Musculocutani
Funció Flexió del colze.

Supinació de l’avantb
BRAQUIAL (c
Origen Regió anterior de la
Inserció Tuberositat cubital.
Innervació Musculocutani
COMPARTIMENT POSTERIOR
TRÍCEPS BRAQUIA
Origen Cap llarg: Tubercle in

Cap curt: Regió supe
Cap medial: Regió in
Inserció Olècranon
Innervació Radial.
Funció Extensió del colze.

Extensió de l’espatlla
59
2n CAFE
5. AVANTBRAÇ
HÚMER
- Tubèrcul o trocànter major (troquíter): Eminència lateral (es troba a nivell
lateral en posició neutra). Inserció dels músculs supraespinós,
infraespinós i rodó menor. Punt d’inserció del manegot dels rotadors. Te
importància a nivell d’inserció.
- Tubèrcul o trocànter menor (troquín): Eminència medial. Inserció múscul
subescapular.
- Solc intertubercular o també anomenat corredor bicipital: És aquest espai
que queda entre trocànter menor i trocànter major. Espai tancat pel
lligament transvers de l’húmer, per aquest espai també passa la porció
llarga del bíceps braquial.
- Cresta del tubercle major: S’insereix el tendó del múscul pectoral major.
- Cresta del tubercle menor: S’insereix el múscul rodó major i dorsal ample.
- V deltoidea: Inserció en forma de V al múscul deltoides. Es on s’insereix les
tres fibres del deltoides. A la mateixa alçada cara anteromedial s’insereix
el múscul coracobraquial. Meitat distal de l’húmer, ambdues cares
quedan cobertes per l’origen del múscul braquial.
- Capítol (còndil humeral): Lateralment, s’articula amb la fosseta del cap del
radi.
- Tròclea humeral: Medialment, articula l’húmer amb el cúbit.
- Fossa olecraniana: Posteriorment, destinada a l’olècranon durant
l’extennsió del colze.
- Fossa coronoïdal: Ocupada per l’apòfisi coronoides cubital durant la flexió
del colze.
- Fossa radial: Pel cap del radi.
- Epicòndil medial (epitròclea): Els epicòndils medial i lateral quedan fora de
la càpsula articular. Dóna origen als músculs flexopronadors
(epitroclears).
- Epicòndil lateral (epicòndil): Dóna origen als músculs extensosupinadors
(epicondilis).
60
COMPARTIMENT ANTERIOR AVANTBRAÇ
Primera capa: Músculs esitroclears (comparteixen una inserció a l’epitròclea de o epicòndil medial
de l’húmer), s’insereixen a l’epitròclea o epicòndil medial de l’húmer. Aquests músculs tenen les
funcions de: Pronació i flexió de les articulacions del carp i dits (articulacions compreses des dels
ossos del cap fins a les falanges).
PRONADOR RODÓ (el més lateral)
Funció Pronació del colze.

Flexió del colze.
FLEXOR RADIAL DEL CARP (palmar major)
Funció Flexió radial del carp.

Abducció radial del carp.
Pronació del colze.
Flexió lleugera del colze. (de forma sinergista)
PALMAR LLARG (palmar menor)
Funció Tensa el retinacle de la cara anterior.

Flexió dels dits II-V
FLEXOR CUBITAL DEL CARP (el més medial)
Funció Flexió cubital del canell.

Abducció del canell.
Segona capa:
FLEXOR SUPERFICIAL DELS DITS
(format per dos caps: humerocubital i radial).
Funció Flexió de l’articulació interfalàngica proximal.

Flexió de les articulacions per on passa.

2n CAFE
Tercera capa: Es localitza entre el músculs flexor superficial dels dits i els
ossos de l’avantbraç, amb la membrana interòssia que els uneix).
Funció Flexió
Flexió
Funció Flexió
polze
Quarta capa:
Funció Prona
Músculs motors de la pronació: Pronador quadrat i pronador rodó.61
COMPARTIMENT POSTERIOR AVANTBRAÇ

Primera capa o capa superficial: Músculs epicondilis, compartixen una inserció proximal a
l’epicòndil lateral de l’húmer. Les funcions seran la supinació i extensió. Musculatura extensora del
canell.
ANCONI
Funció Lleugera extensió del colze.
EXTENSOR DELS DITS
Funció Extensió dels dits trifalàngics.

Extensió de les articulacions per on passa.
EXTENSOR DEL 5é DIT
Funció Extensió del dit petit.

Extensió de les articulacions per on passa.
EXTENSOR CUBITAL EL CARP
Funció Extensió del canell.

Desviació del canell.
Segona capa o capa profunda: Musculatura extensora del canell.

SUPINADOR
Funció Supinació.
ABDUCTOR LLARG DEL POLZE
Funció Abducció del polze.

Desviació radial (abducció) del carp.
EXTENSOR CURT DEL POLZE
Funció Extensió del polze.

Desviació radial (abducció) del carp.

2n CAFE
EXTENSOR L
Funció Extensió del polze.

Desviació radial (abd
EXTENSO
Funció Extensió de l’índex.

Extensió del canell.
Tercera capa o porció radial: Músculs llargs que s’originen a l’húmer i creuen lateralment l’avantbraç
fins arribar al carp i apòfisis estiloides del radi.
BRAQUIORADIAL O SUPINA

Porta l’avantbraç cap
EXTENSOR RAD
Funció Extensió del carp.

Desviació radial del
EXTENSOR RAD
Funció Extensió del carp.
62
6. MÀ
EMINÈNCIA TÈNAR: Destinats a realitzar els moviments del polze.
ABDUCTOR CURT DEL POLZE
FLEXOR CURT DEL POLZE
Funció Flexió del polze.
OPONENT DEL POLZE
Funció Oposició del polze.
ADDUCTOR DEL POLZE
EMINÈNCIA HIPOTÈNAR: 3 d’ells destinats a realitzar els moviments del 5é dit, i 1 és cutani).
PALMAR CURT (cutani)
Funció
ADBDUCTOR DEL 5è DIT
Funció Abducció del dit partit.

Oposició del dit petit.
FLEXOR CURT DEL 5è DIT
Funció Flexió de l’articulació metacarpofalàngica del dit petit.
OPONENT DEL 5è DIT
Funció Oposició.

2n CAFE
REGIÓ PALMAR MITJA: Es situen a nivell profund, per sota l’aponeurosi palmar superficial, tots
s’insereixen als tendons dels músculs extensors dels dits.
MÚSCULS LUMBRICALS (
Funció Flexió de l’articulació

Extensió de les articu
Desviació radial dels
MÚSCULS INT
(n’hi ha 4, el primer també

Abducció dels dits.
MÚSCULS INT
(més petits que e

Abducció dels dits.
63
2n CAFE
TEMA 8: MEMBRE INFERIOR

ARTROLOGIA DEL MEMBRE INFERIOR
1. PELVIS (coxal, sacre i símfisis del pubis)
COXAL
- Os que es forma per la unió de l’ilíac, l’isquiàtic i el pubis.
- Aquests tres ossos s’uneixen a nivell de l’acetàbul, que allotja el cap del
fèmur, formant l’articulació coxofemoral.
- A dintre de l’acetàbul s’observa la careta semilunar, normalment recoberta
per cartílag hialí i que és realment la zona articular.
- El coxal s’articula amb el sacre i forma l’articulació sacroilíaca.
- També s’articulen els dos pubis entre sí formant la símfisi del pubis. -
Finalment el coxal s’articula amb el fèmur donant lloc a l’articulació
coxofemoral o del maluc.
- Forat obturat: Obturat per la membrana obturadora, els músculs
obturadors extern i intern, els vasos obturadors i el nervi obturador. - Branca
de l’os isquiàtic: M. Adductor major.
SACROILIACA: Sindesmosi entre el sacre i els ilíacs. Articula la careta auricular
del sacre amb la seva anàloga ilíaca. S’uneixen per una càpsula fibrosa que uneix
els vorells de les caretes auriculars i diversos fascicles fibrosos que formen els
següents lligaments:
- Lligament sacroilíac anterior: s'estén des de la base, cara anterior i dos
primers foràmens sacres fins la cara anterior i proximal del coxal,
principalment la fosa ilíaca. És molt prim i poc resistent.
- Lligament sacroilíac posterior: consten d’un conjunt de fascicles que van
del sacre a l’ilíac. S’organitzen en dos plans:
o Superficial: Quatre fascicles situats immediatament per sota dels
músculs espinals. Van de la part posterior de la cresta i espines
posteriors de l’ilíac fins les crestes sacres intermèdia i lateral.
o Profund: Aquí trobem els lligaments sacroilíacs interossis, tot I
que es troben situats fora de l’articulació. Compostos de fascicles
lligamentosos molt resistents que s’estenen des de la tuberositat
del sacre fins la de l’ilíac.
- Lligament sacroespinós (delimita l’escotadura ciàtica major per formar el

forat ciàtic major): Es composa de diversos fascicles fibrosos, amb les
que es barregen una quantitat major o menor de fibres musculars.
S’estén des de la cara posterior del sacre i còccix fins l’espina ciàtica. En
la seva cara posterior està relacionat amb el lligament sacrotuberós.
- Lligament sacrotuberós: Format per fascicles fibrosos molt forts i
resistents. Comença a les dues espines ilíaques posteriors, part més
dorsal de la fossa ilíaca, les crestes sacres laterals i còccix. S’insereix a la
tuberositat isquiàtica.
64
2n CAFE
SÍMFISI DEL PUBIS: Articulació cartilaginosa dels dos cossos del pubis
mitjançant caretes el·líptiques recobertes de cartílag hialí.
- Disc interpubià: Massa fibrocartilaginosa amb forma de cunya que es situa

entre les caretes articulars dels ossos púbics. En les dones és més
gruixuda. Es considera una amfiartrosi.
- Lligament superior del pubis: Cinta fibrosa de color groguenc que s'estén
horitzontalment sobre els pectens pubians, unint un pubis amb l’altre. -
Lligament inferior del pubis: Format per una làmina fibrosa arquejada molt
resistent. Situat per sota de la símfisi, uneix les branques descendents del
pubis.
- Lligament iliolumbar: És un lligament molt potent que uneix les apòfisis
costals de L4-L5 amb la tuberositat ilíaca. Consta d’unes fibres
transversals que van des del vèrtex de l’apòfisi costal a la cresta ilíaca.
- Membrana obturatriu: Formada per fibres nacrades que s’entrecreuen en
diverses direccions i tanquen gran part del foramen obturador.
65
2n CAFE
2. MALUC
FÈMUR: És un os llarg que forma l’esquelet de la cuixa. Proximalment s’articula
amb l’acetàbul del coxal i forma l’articulació coxofemoral. Distalment s’articula
amb la ròtula i la tíbia, constituint l’articulació del genoll.
COXOFEMORAL: Aquesta articulació relaciona el cap del fèmur amb l’acetàbul
de l’os coxal, formant una enartrosi que permet realitzar moviments en els tres
plans.
- Lligament isquiofemoral: Reforça posteriorment la càpsula articular.
S’observen les seves fibres des de la regió posterior de l’acetàbul, que
forma part de l’isquiàtic, fins la porció posterior del coll femoral, proper
a la fossa trocantèrica. Limita la flexió i adducció de maluc.
- Lligament pubofemoral: reforça inferiorment aquesta articulació. Es
localitza a la cara inferior del vorell acetabular i la branca superior del
pubis, fins la regió femoral per sobre del trocànter menor. Limita
l’abducció de maluc.
- Lligament iliofemoral: Reforça anteriorment l’articulació. S’insereix a la
regió de l’espina ilíaca anteroinferior i les seves fibres es bifurquen en un
fascicle medial i un altre lateral, presentant una forma de Y invertida.
Limita l’extensió de maluc reduint la seva mobilitat a no més de 15o.
- Lligament del cap del fèmur: Té una forma aplanada i es localitza al fons de
la fossa acetabular. S’estén des de la fossa acetabular fins la fosseta del
cap del fèmur.
66
2n CAFE
3. GENOLL
FEMOROTIBIAL: Composta pels dos còndils femorals i la careta articular
superior de la tíbia. Els còndils són convexos d’anterior a posterior i de lateral a
medial, el que dificulta la congruència amb la careta plana tibial. Entre
ambdues superfícies s’interposen com una cunya dos meniscs articulars
fibrocartilaginosos que s’insereixen a la cara superior de la tíbia i permeten el
lliscament dels còndils
(amplíen la superficie). Formen una articulació sinovial del tipus condília que
pot realitzar moviments de flexió-extensió i de rotació (quan hi ha flexió). Entre
la tíbia i el fèmur es forma un angle de 10-12 graus que s’ anomenat angle Q
(reperteix les forces i protegeix l’articulació, fa que no hi hagi una extenció
complerta, és com un topall, en persones hiperlaxes aquest angle Q no està tan
pronunciat, per tant no està tan protegida), que posa de manifest un valgus
fisiològic, més pronunciat en les dones.
- Lligament col·lateral tibial: Té dues ordres de fibres, les anteriors són
paral·leles i salten des de l’epicòndil medial femoral a la cara medial de
l’epífisi proximal de la tíbia, adherint-se en el menisc medial. Les
posteriors són obliqües i s’adhereixen tambè fortament al menisc medial.
- Lligament col·lateral peroneal: És extracapsular i es localitza entre
l’epicòndil lateral del fèmur i el vèrtex del cap del peroné, amb íntima
relació amb la inserció del múscul bíceps femoral.
- Lligament encreuat anterior: Els lligaments encreuats són cordons fibrosos
amb forma de X que es localitzen a l’interior de l’articulació del genoll
però per fora de la sinovial. Es denominen anterior i posterior en relació
amb la seva inserció a la tíbia. En conjunt, eviten els desplaçaments
anterior-posterior de la tíbia i ajuden a dirigir el lliscament de
l’articulació del genoll durant la flexió-extensió. A l’àrea intercondília
anterior, entre els dos meniscs es localitza el lligament encreuat anterior,
que es dirigeix obliquament cap enrere i lateral, inserint-se a la cara
interna del còndil femoral lateral. La seva funció és evitar que la tíbia es
desplaci cap endavant respecte el fèmur.
- Lligament encreuat posterior: Es localitza a l’àrea intercondília posterior i
les seves fibres s’estenen obliquament anterior i medialment fins inserir
se a la cara interna del còndil femoral medial. La seva funció és evitar els
desplaçaments posteriors de la tíbia.
67
2n CAFE
FEMOROROTULIANA: s’estableix entre la ròtula i la cara rotuliana femoral (tròclea

femoral).
- Retinacle rotulià medial: Els retinacles rotulians medial i lateral són
expansions aponeuròtiques del quàdriceps que passen longitudinalment
a cada costat de la ròtula.
- Retinacle rotulià lateral
- Lligament rotulià: Anteriorment per l’articulació i queda reforçada pel
múscul quàdriceps mitjançant les seves insercions a la ròtula (tendó del
quàdriceps, esta format per quatre porcions que s’ajunten i formen el
tendó) i tuberositat tibial (lligament rotulià).
68
2n CAFE
4. CAMA
TÍBIA
- La tíbia és un os llarg que presenta una epífisis proximal, una diàfisis o cos i
una epífisis distal. És l’os que juntament amb el peroné forma l’esquelet
de la cama, situant-se medial.
- Proximalment s’articula amb el fèmur i distalment amb l’astràgal. També
s’articula amb el peroné en les articulacions tibioperonees proximal i
distal.
PERONÈ
- El peroné o fíbula és un os llarg i justament amb la tíbia forma l’esquelet de
la cama. Distingim una epífisis proximal (un cos) i una epífisis distal. - Cos:
o Vorell interossi (membrana interòssia)
o Mal·lèol lateral (lligament col·lateral lateral)
o Careta articular mal·leolar (per a l’astràgal inserció del M. Bíceps
femoral).
- Coll
Tibioperoneal proximal: Articulació artrodia que vincula la careta articular del

cap del peroné amb la careta articular peroneal de la tíbia. Està reforçada per
dos lligaments: el lligament anterior del cap del peroné reforça la porció
anterior de la càpsula i el lligament posterior del cap del peroné la posterior.
Tibioperoneal distal: És una sindesmosi, és a dir, està unida per teixit fibrós que
s’estén entre les superfícies articulars. La tíbia disposa d’una escotadura
peroneal que permet encaixar la porció medial i distal del peroné.
Aquestes dues articulacions tenen samblança amb la del radi i cubit
69
2n CAFE
- Membrana interòssia: S’estén entre els vorells interossis de la tíbia i

peroné. Aquesta membrana permet ampliar la superfície d’origen dels
músculs de la cama. (com en el cubit i el radi)
5. TURMELL
TALOCRURAL (tibioperoneastragalina): Està constituïda per 3 ossos (tíbia,
peroné i astràgal). Tot aquest conjunt queda inclòs dintre d’una càpsula articular
que s’insereix en els vorells inferiors dels ossos de la cama i al voltant de les
caretes articulars per aquesta articulació de l’astràgal. Aquesta articulació forma
part de les tròclees, permetent moviments de flexió plantar i dorsal.
SUBTALAR (astragalocalcània): S’estableix entre l’astràgal i el calcani. Aquesta

articulació permet els moviments de pronació (inversió) i supinació (eversió) del
peu.
- Lligament col·lateral tibial o deltoide: Forma triangular semblant a un
ventall. Totes les seves porcions s’insereixen en el mal·lèol tibial. Les
fibres anteriors limiten la flexió plantar, les fibres mitges limiten la
pronació del peu, i les fibres posteriors limiten la flexió dorsal.
- Lligament col·lateral lateral: Està format per tres porcions que tenen
l’entitat de lligaments, el peroneoastragalí anterior i posterior, i el
calcaniperoneal.
Lligament taloperoneal (peroneoastragalí) anterior: Va del vorell anterior del

mal·lèol peroneu i la cara lateral del coll de l’astràgal, i limita la flexió plantar i
supinació del peu.
Lligament calcaniperoneal: S’estén obliquament des del vèrtex del mal·lèol
peroneu fins la cara posterolateral del calcani, sobre ell passen els tendons dels
músculs peroneus. Limita principalment la supinació del peu.
70
2n CAFE
Lligament taloperoneal (peroneoastragalí) posterior: Es localitza entre la regió

posterior del mal·lèol peroneu i el tubercle lateral de l’apòfisi posterior de
l’astràgal, limita la flexió dorsal i supinació del peu.
Lligament talocalcani interossi: Es localitza entre els solcs de l’astràgal i calcani,
com una paret fibrosa.
6. PEU I DITS
El tars està compost pels següents ossos: astràgal, calcani, navicular, cuneïforme
medial, cuneïforme intermedial, cuneïforme lateral i cuboides. Per la seva
importància anatòmica i clínica el tars es pot dividir en anterior (cuneïformes,
navicular i cuboides) (articulació cuneonavicular) , i posterior (astràgal i
calcani)(articulació astràgal calcani o suprastragalina). La línia que els separa
s’anomena línia mig tarsiana o de Chopart.
PEU
Intertarsianes
- Migtarsiana (línia articular de Chopart): S’anomena articulació transversa
del tars, i es divideix en dues, l’astragalocalcaninavicular (enartrosis) i
calcanicuboidea.
- Lligaments intertarsians (dorsals i plantars)
Tarsometatarsianes (línea articular de Lisfranc): Articulació formada entre els
tres cuneïformes i el cuboides per part del tars, i els cinc metatarsians. Totes
elles són artrodies.
- Lligaments tarsometatarsians (dorsals i plantars): Les articulacions
tarsometatarsianes estan reforçades per aquests lligaments.
71
2n CAFE
DITS
Metatarsofalàngiques: articulació que es forma entre els caps dels metatarsians
i la base de les falanges proximals dels dits. Funcionalment actuen com
articulacions condílies, permetent els moviments de flexió-extensió i abducció
adducció.
- Lligs. metatarsofalàngics (col·laterals i plantars)
Interfalàngiques: aquestes articulacions es constitueixen des del cap de la
falange proximal i la base de la falange mitja (proximal), i pel cap de la falange
mitja i la base de la falange distal (distal). Permeten moviments de flexió
extensió.
- Proximal
- Distal
- Lligs. interfalàngics (col·laterals i plantars)
En el cas del dit gros només hi ha una articulació interfalàngica, el cap de la
falange proximal s’articula amb la base de la falange distal. És del tipus de les
tròclees, realitzant la flexió-extensió.
72
MUSCULATURA DEL MEMBRE INFERIOR

2n CAFE
MUSCULS LATERALS
1. PELVIS
Moviments de avantversió i retroversió.
MUSCULS ANTERIORS
ILÍAC
Funció Flexió de la cintura.
PSOAS MAJOR
Funció Flexió de la cintura.
PSOAS MENOR
Funció No te una funció destacable.
MUSCULS POSTERIOR
GLUTÍ MAJOR
Funció Extensió lateral de la cintura.

Rotació lateral de la cintura.
PISIFORME
Funció Abducció lateral de la cintura.

OBTURADOR INTERN
Funció Abducció de la cintura.
BESSONS
Funció Abducció de la cintura.
QUADRE FEMORAL
Funció Extensió lateral de la cintura.
Funció Abd
Funció Abd
Funció Abd
73
2. CUIXA (regió femoral)

COMPARTIMENT FEMORAL ANTERIOR
Pota d’ànec: sartori, semitendinós (superficial) i semimembranós (profund)
SARTORI
Funció Flexió lateral de la cintura.

Flexió medial del genoll.
Rotació medial del genoll.
QUÀDRICEPS
Funció Extensió del genoll.

Extensió del recte femoral.
Flexió de la cintura.
TENSOR DE LA FÀSIA LATA
Funció Abducció medial de la cintura.

Rotació medial de la cintura.
COMPARTIMENT FEMORAL MEDIAL (adductor)

PECTINI
Funció Adducció lateral de la cintura.

ADDUCTOR LLARG

ADDUCTOR CURT


2n CAFE
ADDUCTOR
Funció Adducció lateral de

Extensió lateral de la
Rotació lateral de la
GRÀCI
Funció Adducció de la cintu

Flexió del genoll.
OBTURADOR
Funció
COMPATIMENT FEMORAL POSTERIOR (isquiotibials)

SEMITEND
Funció Flexió del genoll.

Extensió de la cintur
SEMIMEMB

BÍCEPS FEMORAL (c

74
3. CAMA (regió crural)

2n CAFE
COMPARTIMENT CRURAL ANTERIOR (extensor-flexor dorsal)COMPARTIMENT CRURAL

LATERAL (peroneal)
TIBIAL ANTERIOR
Funció Flexió dorsal

Supinació del peu (porta el dit gros cap a medial)
EXTENSOR LLARG DELS DITS
Funció Extensió dels dits trifalàngics.

Flexió dorsal del peu/turmell.
EXTENSOR LLARG DEL DIT GROS
Funció Extensió del dit gros.

Flexió dorsal.
Supinació del peu.
RETINACLES EXTENSORS
Funció
SUPERIOR I INFERIOR
Funció
PERONEAL O PERO
Funció Flexió plantar.

Pronació del peu.
PERONEAL O PER

Pronació del peu.
TERCER PER
Funció Flexió dorsal.

Pronació del peu.
RETINACLES PE
Funció
SUPERIOR I IN
Funció
75
COMPARTIMENT CRURAL POSTERIOR (flexor plantar)

2n CAFE
TRICEPS SURAL – GASTROCNEMI (caps lateral i medial)
Funció Funció plantar.

Supinació del peu.
Flexió de genoll.
TRICEPS SURAL – SOLI

Supinació del peu.
PLANTAR
Funció Funció plantar del peu.

Flexió genoll.
POPLITI
Funció Flexió medial de genoll.

Rotació medial de genoll.
TIBIAL POSTERIOR
Supinació del peu.
FLEXOR LLARG DELS DITS
Funció Flexió plantar del peu.

Flexió del dit gros.
FLEXOR LLARG DEL DIT GROS
Funció Flexió plantar del peu.

Flexió dels dits.
RETICLE FLEXOR
Funció
76
4. PEU
COMPARTIMENT DORSAL
EXTENSOR CURT DELS DITS
Funció Extensió dels dits.
EXTENSOR CURT DEL DIT GROS
Funció Extensió dels dits.
COMPARTIMENT PLANTAR
FÀSCIA PLANTAR
(teixit fibrós que cobreix els músculs curts de la bòvada del peu)
Funció Mantenir l’arc longitudinal de la marxa.
FLEXOR CURT DELS DITS
Funció Flexió dels dits trifalàngics.
QUADRAT PLANTAR
Funció Flexió dels dits trifalàngics.
FLEXOR CURT DEL DIT GROS
Funció Flexió del dit gros.
ABDUCTOR DEL DIT GROS
Funció Abducció del dit gros.
ADDUCTOR DEL DIT GROS
Funció Adducció del dit gros.
FLEXOR CURT DEL 5è DIT
Funció Flexió de l’articulació metatarsofalàngica del 5è dit.
ABDUCTOR DEL 5è DIT
Funció Abducció 5è dit.

2n CAFE
OPONENT DE
Funció Oposició del 5è dit.
LUMBRIC
Funció Apropament dels di
INTEROSSIS DORSA
Funció DORSALS: Abducció

PLANTARS: Adducció
77

Apunts Anatomia Funcional I Bimoecànica BO

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Apunts Anatomia Funcional I Bimoecànica BO

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

2n CAFE

Anatomia Funcional i Biomecànica

TEMA 1: INTRODUCCIÓ I CONCEPTUALITZACIÓ A L’ANATOMIA I

Nivell Químic: on diferents àtoms es relacionen formant molècules en estructures tri

Nivell Cel·lular: diverses molècules es combinen

Nivell tissular: conjunt de

L’anatomia és la branca de les ciències biològiques que es centra en la forma i

- El mètode sistemàtic considera el cos format

- El mètode topogràfic que designa exactament les posicions relatives de diverses

El terme anatomia prové del grec:

Ana: a dalt, cap amunt

Es basa en l’observació, implica conèixer la

estirant aquest pel seu punt d’origen.

Sistema tegumentari: estudi de la pell i

Sistema esquelètic – Osteologia

Segons l’institut de Biomecànica de València (1992) la biomecànica és: “Conjunt de

El principi d’inèrcia es compleix quan no

2a llei de Newton. Llei de l’acceleració

La segona llei de Newton inclou el principi d’inèrcia.

Direcció: horitzontal, vertical, diagonal...

3a llei de Newton: principi d’acció-reacció

Si un defensor de 80 Kg de massa xoca amb un davanter de 70 Kg de massa, exercirà la

- Moviment cinemàtic curvilini o rotacional:

- Dinàmica: És la branca de la mecànica que estudia el moviment del cossos sota

Conceptes bàsics de la cinemàtica:

- Sistema de referència: Conjunt de convencions per poder mesurar la posició d’un

- Moviment: Canvi de posició en un espai determinat respecte del temps. Un cos

- Trajectòria: Conjunt de totes

Magnituds físiques secundàries en la cinemàtica:

- Desplaçament: Vector que indica la posició d’un punt o partícula en referència a

- Rapidesa: Magnitud escalar que relaciona la distància recorreguda amb el temps.

- Velocitat mitjana: Relació entre el desplaçament efectuat i el temps que s’ha

La velocitat és el ritme amb el qual un cos canvia de posició. L’acceleració és el ritme

Magnitud física: Qualsevol propietat que podem mesurar.

- Magnitud vectorial: Magnitud física que necessita especificar un valor, una

CENTRE DE MASSES O CENTRE DE GRAVETAT

BIOMECÀNICA DE L’ACTIVITAT FÍSICA I L’ESPORT

Objectius relacionats amb l’esportista

- Descriure les tècniques esportives.

Objectius relacionats amb el medi

- Minimitzar les forces de resistència.

Objectius relacionats amb el material esportiu

- Reduir el pes del material esportiu sense detriment d’altres característiques. En

ANÀLISI BIOMECÀNIC: 7 PRINCIPIS

2. Esforç màxim: La producció de força màxima requereix l’ús de tot el conjunt de

5. Reacció: Normalment el moviment ocórrer en la direcció oposada (o sentit?) de

6. Moment (torque): El moviment angular es produeix mitjançant l’aplicació d’una

7. Moment angular: (capacitat de gir) El moment angular és constant quan un

Conservació del moviment angular, és evident en el patinatge artístic sobre gel

Moment angular = radi de rotació x velocitat angular

Si la patinadora augmenta el seu radi, la seva velocitat angular disminuirà per

FASES D’UNA HABILITAT ESPORTIVA

TEMA 2: ANÀLISI BIOMECÀNICA

Tant la cinemàtica com la cinètica es poden analitzar utilitzant un enfocament

- Anàlisi quantitativa: Requereix

Vídeo 1: Laboratori amb 12 càmeres i 2 plataformes de força. Situen 14 marcadors a les

METODES D’ADQUISICIÓ DE DADES

La diferencia entre la plataforma de contacte i la plataforma de forces és que en la

EL CENTRE DE MASSES I LOCALITZACIÓ DEL CENTRE DE GRAVETAT

- En un cos o objecte simètric: El centre de gravetat es localitza en el centre

- En un objecte o cos asimètric: El centre de gravetat es troba cap a l’extrem més

El centre de gravetat no necessàriament correspon a un punt material del cos, ja que

CÀLCUL DEL CENTRE DE GRAVETAT