Jaume Balmes i Urpià

filòsof català

Jaume Llucià Balmes i Urpià (Vic, Osona, 28 d'agost de 1810 - Vic, Osona, 9 de juliol de 1848)
fou un filòsof, teòleg i clergue catòlic català.[1][2] Durant el segle i una part del XX Jaume
Balmes fou un dels filòsofs més llegits del pensament catòlic a Catalunya, Espanya i Europa.[1]
La seva obra més coneguda és El criterio.

Biografia

Nascut en una humil família d'aluders, molt aviat va haver de fer-se càrrec de gestionar el
sosteniment econòmic familiar.[1] Va estudiar al seminari de Vic i a la Universitat de Cervera,[1] a
on es va doctorar en teologia l'any 1834. Balmes era molt conscient dels canvis que s'estaven
produint en aquells anys de forts xocs socials i tensions polítiques a causa de l'accidentat trànsit
o revolució entre el tradicionalisme de l'Antic Règim vers el liberalisme contemporani; de fet
aquest procés històric no només va quedar clarament reflectit en la seva obra sinó que de fet
Balmes era conscient de ser-ne un participant més.[1]

Placa dedicada a Vic

Es va instal·lar a Barcelona on dirigí la revista La Sociedad. Entre el 1838 i el 1841 Balmes va

viure una etapa en què els seus textos i el seu estudi anaven encarats a formar-se com a
intel·lectual catòlic publicant diverses obres en defensa de l'Església.[1] La més representativa
fou El protestantismo comparado con el catolicismo (1842-1844) en la qual va voler desmentir la
tesi de François Guizot que vinculava el progrés econòmic dels països més moderns amb el
protestantisme religiós.[1] Però ja el 1840 va publicar Consideraciones políticas sobre la situación
de España en què hi tractava aquesta
conflictivitat politicosocial, i en aquesta Jaume Balmes i Urpià
segona etapa fins al 1843 va seguir escrivint
sobre aquesta temàtica.[1] A diferència del
tradicionalisme catòlic més reaccionari,
Balmes va defensar l'opció d'un acostament
entre el liberalisme d'ordre i l'Església.[1] Es
mostrava preocupat per les vives tensions
viscudes durant la nova onada revolucionària
que s'havia viscut entre 1835-1837, i després
es va enfrontar dialècticament amb el
liberalisme més progressista dels seguidors
del regent Espartero: de mica en mica es va
anar acostant al moderantisme, però al mateix
temps va quedar intel·lectualment allunyat del
moderantisme específicament català
Biografia
precisament per exposar directament i amb
una anàlisi força precisa l'evident conflicte Naixement (ca) Jaume Llucià
Balmes i Urpià
que generava la industrialització del país amb
28 agost 1810
llurs canvis socials.[1]
Vic (Osona)

La tercera etapa intel·lectual de Jaume Mort 9 juliol 1848 (37

Balmes, entre 1844 i 1846, va ser de franca anys)
col·laboració amb l'ala més dretana del Partit Vic (Osona)
Moderat liderada pel marquès de Viluma.[1] De
Sepultura Catedral de Vic
fet, ja s'havia traslladat a Madrid a finals del
1843 per fundar i dirigir el diari vilumista «El
Pensamiento de la Nación» al mateix temps Dades personals
que s'implicava activament en la proposta de
Religió Catolicisme
casar Isabel II amb el seu cosí i segon
pretendent carlí Carles de Borbó i de Formació Universitat de
Bragança.[1] Aquest projecte hauria permès Cervera
bastir un poder conservador al voltant de la
Activitat
monarquia juntament amb els carlins, que el
1840 havien estat derrotats a la primera Ocupació filòsof, escriptor,

Guerra Carlina, posant fre al creixement de la prevere, sacerdot

política i la cultura liberal que s'escampava Membre de Reial Acadèmia

arreu qüestionant el catolicisme.[1] En aquesta Espanyola
etapa també va publicar les principals obres
Alumnes Fèlix Vilarrúbias i
filosòfiques que el transcendirien: El criterio el
Busquets
1845, Filosofía fundamental el 1846 i Curso de
Influències Agustí d'Hipona,
filosofía elemental el 1847, obres que si bé Tomàs d'Aquino,
eren poc originals li van donar una gran fama. René Descartes,
Combinava el neotomisme amb el pràctic Gottfried Wilhelm
"sentit comú" burgès, a la vegada que s'obria a Leibniz i Thomas

la modernitat de les ciències físiques i Reid

matemàtiques.[1] Obra

Un cop ja havia fracassat l'operació Obres destacables

matrimonial, Balmes va tornar a publicar obres El criterio
de caràcter religiós catòlic el 1846.[1] El 1847 a
Signatura
l'opuscle Pío IX va donar el seu suport als
petits intents reformistes del nou Papa, acció
que fou rebutjada per la majoria del
catolicisme espanyol.[1]

Viatjà per Anglaterra i França. Va veure amb

escepticisme les possibilitats de triomf de les
reivindicacions nacionals catalanes.

Finalment, aïllat tant en l'àmbit polític com intel·lectual, va morir de tuberculosi a la seva ciutat
de Vic el 9 de juliol de l'any 1848.[1] Està enterrat al claustre de la Catedral de Vic.

Obra

La seva obra representa l'adequació del pensament catòlic a la problemàtica del seu temps. És
un pensament que tant s'ocupa de política com de filosofia o apologètica. A més, fa una aposta
clara per un mitjà nou: sense deixar els llibres, va treballar infatigablement en la redacció de
revistes i diaris. Si bé en els llibres podia precisar més el seu pensament, la premsa li permetia
un contacte més fluid amb els lectors i hi podia abordar temàtiques de gran interès per a la
problemàtica més immediata. Balmes és el primer pensador de l'estat espanyol que aposta
conscientment pels nous formats de difusió de les idees. La premsa n'és un gran exemple. Va
fundar diverses revistes, va dirigir i va escriure pràcticament sol centenars de pàgines a La
Civilización (Barcelona, 1844-1843), La Sociedad (Barcelona, 1843-1844), El Conciliador (Madrid,
1845) i El Pensamiento de la Nación (Madrid, 1844-1846). La mort li va impedir fundar una
editorial catòlica i un ateneu.[3]

Publicacions

Les seves obres fonamentals i més conegudes són:

 El criterio (1845)

Cartas a un escéptico en materia de religión (1846)

El protestantismo comparado con el catolicismo en sus relaciones con la civilización europea

(1844)

Filosofía fundamental (1846)

Curso de filosofía elemental (1847)

A més, en destaquen:

Conversa d'un pagès de la muntanya sobre lo papa (1842),[4] una de les seves poques obres en
català.

La religión demostrada al alcance de los niños (1841)

Observaciones sobre los bienes del clero (1840)

Consideraciones políticas sobre la situación de España

Influència

És un dels personatges més coneguts de Catalunya, a quasi totes les poblacions hi ha un carrer
que porta el seu nom, com per exemple el Carrer de Balmes de Barcelona, però les seves obres i
aportacions no són ara tan conegudes com durant la seva època.

Balmes va entendre que les ruptures al sistema econòmic comportaven canvis sociològics
profunds i que la transformació social era imparable. En el seu escrit de 1848 «República
francesa», inacabat i publicat postumàment, escriví:

« Estic convençut que d'aquí a dos segles la societat haurà canviat fins a un punt que
nosaltres ni ens ho podem imaginar...
»
— Jaume Balmes, https://issuu.com/larevistadevic/docs/revista_maig_issuu

L'obra sociològica balmesiana es presenta, doncs, adreçada al seu propi present, sense cap
voluntat de transcendir el temps per parlar als lectors del futur. No creu en la possibilitat
d'exposar veritats socials immutables. L'interès de Balmes per modificar el temps present pot
veure's tant en la seva obra escrita com en la seva acció política.[3]

Premis i reconeixements

Un retrat seu forma part de la Galeria de Catalans Il·lustres de l'Ajuntament de Barcelona.[5]

Jaume Balmes té carrers dedicats a molts pobles i ciutats. Entre aquests, hi destaquen
Barcelona, Lleida, Palma, Girona, Madrid, València, Granollers, Sabadell, Terrassa i Berga, entre
 moltes altres. També se li va dedicar l'Escola de Mestres de Vic, que temporalment va dur el
seu nom.

Referències

1. Mestre, 1998: p. 89, entrada: "Balmes i Urpià, Jaume Llucià"

2. A., A. «Jaume Balmes, vigatà universal». Presència [Girona], núm. 2015, del 4 a l'14 octubre
2010, p. 31.

3. «Jaume Balmes (http://www20.gencat.cat//portal/site/culturacatalana/menuitem.be2bc4c

c4c5aec88f94a9710b0c0e1a0/?vgnextoid=a83f1277156d6210VgnVCM1000000b0c1e0aR
CRD&vgnextchannel=a83f1277156d6210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall
2&contentid=c67d23f233f48210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD) ». Web. Generalitat de
Catalunya, 2012. [Consulta: Juny 2013].

4. Conversa de un pagés de la montanya sobre lo papa, 1842.

5. Agustí Duran i Sanpere: La galeria de catalans il·lustres, dins Barcelona i la seva història. L'art
i la cultura. Barcelona: Curial, 1975 p. 458-461
M C , Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998,
p. 1.147 p.; p. 89 entrada: "Balmes i Urpià, Jaume Llucià". ISBN 84-297-3521-6.

Enllaços externs

«Jaume Balmes i Urpià (http://www.enciclopedia.cat/ec-ge

En altres projectes de Wikimedia:
c-0007118.xml) ». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona:
Grup Enciclopèdia Catalana. Commons
(Galeria)

Bibliografia
Commons
(Categoria)
M C , Jesús (director). Diccionari d'Història de
Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 1.147 p.; p. 89 entrada: Viquidites
"Balmes i Urpià, Jaume Llucià". ISBN 84-297-3521-6.
Viquitexts

Premis i fites

Precedit per:
Acadèmic de la Reial Acadèmia Succeït per:
Fèlix Torres i Amat de
Espanyola José Joaquín de Mora
Palou
Cadira T
1848