FOSSES, SITGES I ALTRES COSES

CATÀLEG D’ESTRUCTURES
PREHISTÒRIQUES
D’EUROPA

(2ª edició revisada)

Josep Miret i Mestre

Setembre de 2016
Fotografia de la portada: Cabanes de la Pornacal, a Somiedo, Astúries, fotografiades
l’any 1999.
© Josep Miret i Mestre, pel text.

2
A l’amic Jaume Pujadas,

amb tot l’afecte del món

3
Mapa d’Europa amb els països i regions històriques citades al text.

4
FOSSES, SITGES I ALTRES COSES

Índex de matèries
Pròleg a la segona edició .............................................................................................. 8
1.-Introducció ............................................................................................................... 9
Construccions........................................................................................... 10
Estructures positives ................................................................................ 11
Estructures negatives .............................................................................. 14

2.-Cases i construccions .............................................................................................. 25

Cases de pedra ......................................................................................... 26
Cases de fang ........................................................................................... 27
Cases de fusta .......................................................................................... 30
Forats de pal ............................................................................................ 30
Rases de fundació .................................................................................... 31
Magatzems i graners................................................................................ 31
Fons de cabana ........................................................................................ 37
Tancats i palissades.................................................................................. 39
Valls i fossats ............................................................................................ 39

3.-Estructures domèstiques........................................................................................ 55
Llars de foc ............................................................................................... 55
Fosses de combustió ................................................................................ 57
Forns domèstics ....................................................................................... 57
Forns amb pedres calentes ...................................................................... 61
Altres fosses amb pedres calentes .......................................................... 64
Calassos i raconeres ................................................................................. 65
Pedrissos .................................................................................................. 67
Pous d’aigua ............................................................................................. 68
Basses d’aigua .......................................................................................... 73
Clots per escombraries i femers .............................................................. 74
Morters fets a terra ................................................................................. 76
Suports de molins i zones de mòlta ......................................................... 77

5
4.-Sitges per conservar cereals ................................................................................... 87
Sitges subterrànies................................................................................... 87
Sitges semisubterrànies ......................................................................... 103
Sitges elevades....................................................................................... 105
Models de conservació del gra en sitges ............................................... 107

5.-Fosses i sitges per conservar aliments ................................................................. 115

Sitges per fruits secs .............................................................................. 115
Sitges per tubercles ............................................................................... 118
Sitges per farratges ................................................................................ 119
Caves ...................................................................................................... 120
Caves amb llit de sorra........................................................................... 122
Sitges amb ceràmiques senceres ........................................................... 123
Suports de contenidor ........................................................................... 126
Tenalles enterrades fins al coll .............................................................. 129
Fosses amb ceràmiques soterrades....................................................... 132
Contenidors de líquids ........................................................................... 133
Fosses de fermentació ........................................................................... 133

6.-Estructures agràries.............................................................................................. 143

Marques d’arada.................................................................................... 143
Clots i rases de plantació ....................................................................... 144
Límits de parcel·les i fites....................................................................... 145
Canals de drenatge ................................................................................ 147
Eres i zones de batuda ........................................................................... 147
Pallers..................................................................................................... 148
Corrals i estables per al bestiar.............................................................. 150

7.-Amagatalls o dipòsits............................................................................................ 155

Amagatalls domèstics ............................................................................ 156
Amagatalls de distribució ...................................................................... 159
Tresors ................................................................................................... 162

8.-Fosses rituals o bothroi ........................................................................................ 167

Dipòsits de fundació .............................................................................. 168
Fosses amb ossos d’animals en connexió anatòmica............................ 171
Fosses amb restes de banquets ............................................................. 178
Fosses relacionades amb libacions ........................................................ 181
Fosses amb elements de culte ............................................................... 184
Troballes als aiguamolls ......................................................................... 186

6
9.-Fosses sepulcrals .................................................................................................. 195
Enterraments en sitges .......................................................................... 196
Sepultures animals dins de tombes o de necròpolis ............................. 202
Vestigis de banquets i libacions funeraris ............................................. 204

10.-Estructures industrials ........................................................................................ 209

Clots per extreure argila ........................................................................ 209
Clots per decantar i pastar fang............................................................. 212
Forns de ceràmica .................................................................................. 213
Abocadors de ceràmica ......................................................................... 215
Fargues de coure ................................................................................... 217
Ferreries ................................................................................................. 217
Carboneres o sitges pel carbó ............................................................... 218
Forns de calç .......................................................................................... 220
Forns de pega......................................................................................... 221
Forns de sal ............................................................................................ 223
Fosses d’adoberia .................................................................................. 223
Clots per fumar pells .............................................................................. 224
Trampes de caça .................................................................................... 225

11.-Estructures naturals ........................................................................................... 241

Clots d’arrencada d’arbres .................................................................... 241
Paleocanals ............................................................................................ 241

12.-Cicles d’utilització i reutilització ......................................................................... 245

Glossari...... ............................................................................................................... 253

Bibliografia ............................................................................................................... 257
Resumen: Hoyos, silos y otras cosas. Catálogo de estructuras
prehistóricas de Europa ......................................................................... 345
Résumé: Trous, silos et autres. Catalogue des structures
préhistoriques d’Europe ........................................................................ 361
Summary: Pits, silos and other aspects. A catalogue of
prehistoric features in Europe ............................................................... 377

7
PRÒLEG A LA SEGONA EDICIÓ
Quan vaig acabar l’edició de Fosses, sitges i altres coses, com que no em sé estar quiet,
vaig començar a preparar un nou treball –que es dirà Guia de les estructures
prehistòriques d’Europa– i vaig continuar buscant més bibliografia sobre el tema. El
resultat de la meva recerca és aquesta segona edició revisada que espero que us pugui
agradar.

8
Capítol 1
INTRODUCCIÓ / FOREWORD
De la mateixa manera que un ceramòleg consulta una taula de formes per poder
classificar una ceràmica o un arqueozoòleg un atles de classificació dels ossos
d’algunes espècies animals, en aquest treball he intentat donar un catàleg útil per a
l’arqueòleg de camp, perquè quan excavi un jaciment a l’aire lliure pugui classificar les
estructures que troba d’acord amb la seva funció.
Aquest llibre no és més que un catàleg d’una seixantena d’estructures que ens podem
trobar en una excavació de la prehistòria, on es busquen aquells elements que
permeten identificar la funció que tenien. A les vostres mans teniu la feina que he fet
els darrers deu anys, des del 2004. Vaig aprofitar els coneixements que tinc
d’agronomia (que va ser la meva professió entre els anys 1989 i 2009) amb els de
prehistòria i d’arqueologia i em vaig enfrontar a les sitges per emmagatzemar cereals
amb un enfocament multidisciplinar, des de l’agronomia, l’etnografia i l’arqueologia.
Fruit d’aquest esforç van ser tres articles publicats a les revistes Cypsela i Revista
d’Arqueologia de Ponent (Miret 2005, 2006, 2008). Aviat vaig veure que el tema de les
sitges era més complex del que m’havia plantejat al principi i que hi havia sitges de
molts tipus i a més hi havia moltes menes de fosses que no eren per conservar cereals.
Així neix Sistemes tradicionals de conservació dels aliments en fosses i sitges: un
enfocament multidisciplinar, publicat en xarxa per Scribd l’agost de 2010. En aquella
monografia s’estudiaven una trentena de fosses diferents, moltes d’elles dedicades a
la conservació d’aliments, però també hi havia estructures domèstiques i industrials.
El següent pas va ser veure que hi havia un bon grapat de fosses que contenien
ceràmiques senceres, anomenades “dipòsits de ceràmica” a la bibliografia. L’estudi
d’aquestes estructures va suposar la publicació de la monografia Els dipòsits de
ceràmica a Europa durant la prehistòria, publicat en xarxa per Scribd el novembre de
2011.

9
Finalment ara teniu a les mans la tercera entrega de la sèrie, que és un recull més
ampli de tot tipus d’estructures prehistòriques, tant les dedicades a la conservació dels
aliments, com les estructures domèstiques, agràries, industrials, amagatalls, fosses
rituals, fosses sepulcrals en context d’hàbitat, etc.
Han estat diverses les persones que m’han orientat a l’hora de fer el treball, o l’han
llegit i m’han comentat els seus punts de vista, o m’han ajudat a revisar les traduccions
dels resums en altres llengües. En especial voldria expressar el meu agraïment a Sílvia
Boquer, Lluís García, Teresa Miret, Marie-Agnès Minard, Maite Miró, Victoria Pounce i
Josep Maria Solias.
En general en aquest llibre trobareu poca teoria i bastant de sentit pràctic. No us
estranyeu, els pagesos som gent d’acció i de pensar poc. De fet, sóc mig arqueòleg mig
pagès i a vegades em trobo nedant entre dues aigües, sense compartir les reflexions
sovint etèries dels amics arqueòlegs ni el tirar pel dret dels amics pagesos. Ara mateix
estic en un procés creatiu, on ni jo mateix sabria dir on aniré a parar. Veurem.
Canviant de tema, he procurat que el protocol d’identificació d’estructures fos molt
senzill, tant com ha estat possible. He procurat que la identificació de la funció d’una
fossa es fes de la manera més “natural” que he trobat, a través de la forma, del
contingut o d’algunes característiques fàcilment verificables. Tot i l’esforç que he fet,
moltes estructures continuen essent difícils de definir o fins i tot són controvertides:
en trobarem una bona colla d’exemples al llarg d’aquest llibre.
Començarem classificant les estructures en positives i negatives. Com és sabut, les
estructures positives són aquelles que estan formades per l’aportació de material
(sediment, pedres, fang), mentre que les negatives són retalls al substrat que forma la
base del jaciment. Al seu torn, les estructures positives es classificaran pel tipus de
material que la composa: pedra o fang. D’altra banda, les estructures negatives es
classificaran per la seva forma, després pel seu contingut o per algunes
característiques específiques (per ex. la rubefacció de les parets).

Construccions / Buildings
Amb caràcter general, les construccions es poden classificar en funció del material
principal que s’utilitza per fer les parets, el que ens permet parlar de cases de pedra,
de fang o de fusta. Si són de tècnica mixta, és a dir, si s’utilitzen materials diferents,
prima el principal. Les teulades gairebé sempre són de matèria vegetal (troncs d’arbre,
branques, palla...).
Cases de pedra. Les cases de pedra poden tenir les parets formades de pedra seca, on
no s’utilitza cap mena d’aglutinant per lligar les pedres, o de pedres lligades amb fang.
Les cases de parets de pedra es troben als llocs on abunda la pedra, com a la
Mediterrània.
Cases de fang. En la construcció amb fang es distingeixen distintes tècniques: toves (en
castellà adobe), tàpia (en castellà, tapial), terra pastada (en francès, bauge) i fang amb
ànima de cistelleria (en francès, torchis, anglès wattle and daub). Sovint les cases fetes

10
amb toves o amb tàpia tenen un sòcol de pedra seca que evita la pujada d’humitat del
terra.
Cases de fusta. Són les cases que tenen les parets formades per pals de fusta clavats al
terra que suporten el pes de la teulada. Les parets poden estar formades
exclusivament per troncs però és molt corrent que es formi un canyís amb branques
ordides recobert per una capa de fang (torchis). En arqueologia les cases de fusta es
detecten per la troballa de forats de pal disposats de forma regular o bé de rases de
fundació amb forats de pal.
Magatzems i graners. El graner és una habitació o un edifici destinat a emmagatzemar
tot tipus de grans de cereals i lleguminoses. S’utilitzava preferentment per a
emmagatzemar grans volums de cereals i lleguminoses a curt i a mitjà termini. El
graner podia prendre moltes formes, ja que es pot tractar d’un edifici independent o
d’una habitació alta de la casa. En aquest treball es distingeixen graners amb calassos,
graners sobre pals, graners sobre pedres i graners sobre murs paral·lels. Al capítol 2
trobareu una descripció de cada tipus de graners.

TIPUS FORMA ELEMENTS IDENTIFICADORS

Cases de pedra Circular, oval, rectangular... Amb murs de pedra
Cases de fang Circular, oval, rectangular... Amb murs de fang
Cases de fusta Circular, oval, rectangular... Amb murs de troncs de fusta
Magatzems i graners Circular, rectangular Variants:
- Amb calassos
- Sobre pals de fusta
- Sobre pedres
- Sobre parets

Taula 1.1: Tipus de construccions documentades a la prehistòria d’Europa.

Estructures positives / Positive features

Estructures de pedra / Stone features
Les estructures de pedra solen ser empedrats que poden correspondre a alguna de les
estructures que descric a continuació, ordenades de major a menor extensió.
Eres, àrees de batuda. Les eres són els llocs on es baten els cereals i les lleguminoses.
Ordinàriament consisteixen en places de planta circular de diàmetre gran (uns quinze
metres en les eres tradicionals). Poques vegades a la prehistòria un excavador ha
identificat una era, però com que entre les tradicionals n’hi ha alguna d’empedrada
crec que almenys cal fer-ne esment aquí.
Pallers. Els pallers tradicionals són piles de palla, normalment acumulada a partir d’un
pal central. En algunes regions els pallers tradicionals tenen la part de dalt protegida
amb una capa de fang. Tanmateix, en molt poques ocasions s’ha identificat un paller
d’època prehistòrica, tal com veurem més endavant.

11
Murs de pedra. Es tracta de murs fets principalment amb pedres, que poden ser de
pedra seca (si no tenen cap element que les lligui) o poden anar lligats amb fang, calç o
algun altre aglutinant que uneixi les pedres.
Pedrissos. El pedrís és una paret de poca alçada (típicament uns 0,5 m) adossada a una
altra, que serveix de relleix on posar molins, tenalles i tota mena d’eines. Una variant
del pedrís és el cantirer, que és un pedrís amb petites depressions que serveixen per
enquibir-hi la base de les tenalles. Val a dir que també hi ha pedrissos i cantirers de
fang.
Bases de graner. Són empedrats de forma generalment circular que serveixen de
suport a un graner de fusta. Aquestes estructures es troben a l’exterior i són de forma i
mida variable. En trobareu exemples al paràgraf “Magatzems i graners” del capítol 2.
Bases de sitja elevada. Es tracta d’empedrats de forma circular o rectangular que
poden estar dins de les cases o a l’exterior. Entre les pedres i a sobre d’elles (si s’ha
conservat) hi ha d’haver una capa d’argiles decantades i l’inici de les parets de fang. En
trobareu més dades al capítol 4.
Soleres de llar de foc. Algunes llars de foc tenen una solera formada per còdols de
pedra que tenen la missió d’emmagatzemar l’escalfor del foc que tenen a sobre i
deixar-lo anar poc a poc per coure lentament els aliments. Aquestes soleres solen ser
de planta circular i tenir un diàmetre pròxim als 0,60 m, malgrat que també se’n
coneixen d’ovalades i fins i tot d’una mica irregulars.
Calassos i raconeres. El calàs és un departament de poca alçada dins del graner o en
una habitació de la casa que serveix per contenir el gra en piles. Es pot fer de pedra o
de fang. El calàs de pedra es forma amb lloses posades verticalment que delimiten un
espai. Si se situa en un racó d’una habitació s’anomena raconera.
Suports de molins. Els suports de molins consisteixen en una estructura de pedra o de
fang que serveix per fixar el molí a terra, per recollir la farina o per elevar el molí del
terra i fer-lo més accessible.
Suports de contenidor. De planta circular i de petit diàmetre, es tracta de pedres que
serveixen de suport d’una tenalla o d’un cistell. Atenció perquè més avall parlarem
dels suports de contenidor com a estructures negatives.

12
TIPUS FORMA ELEMENTS IDENTIFICADORS
Era Circular Empedrat de gran diàmetre
Paller Circular Empedrat gran
Mur de pedra Allargada Pedres alineades i empilades
Pedrís Allargada Mur de poca alçada
Base de graner Generalment circular Empedrat
Base de sitja elevada Circular o rectangular Empedrat amb restes de fang
Solera de llar de foc Circular o quadrada Conjunt de pedres o còdols
Cendres i carbons
Calàs o raconera Circular o quadrada Lloses posades verticalment
Suport de molí Circular Empedrat damunt del qual es
troba un molí
Suport de contenidor De planta circular i petit diàmetre Cercle de pedres de petit
diàmetre

Taula 1.2: Estructures positives de pedra.

Estructures de fang / Mud features

Hom coneix un bon nombre d’estructures fetes amb fang. Des de sitges elevades,
calassos, forns, llars de foc, etc. Noteu que en algun cas repeteixo les mateixes
estructures que les de pedra. Això és degut a que hi ha estructures que es poden fer
amb pedres o amb fang. Les descric per ordre de les més grosses a les més petites.
Sitges elevades per cereals. És una sitja que es troba per sobre del nivell del terra. No
hi ha unanimitat entre arqueòlegs, etnògrafs i agrònoms sobre quina diferència hi ha
entre un graner i una sitja elevada. M’he trobat que una mateixa construcció pot ser
descrita per un autor com a graner i per un altre com a sitja. A falta d’un consens, vaig
proposar de reservar el mot “graner” a les construccions per guardar el gra fetes amb
fusta i fibres vegetals i el mot “sitja elevada” per les fetes amb fang i els seus derivats
(Miret 2010: 52-53). Noteu que una sitja elevada de fang pot tenir una base de pedra
(veg. més amunt).
Pedrissos. Com hem dit més amunt, és una paret de poca alçada adossada a una altra,
que serveix de relleix on posar molins, tenalles i tota mena d’eines. El pedrís, malgrat
que té un nom relacionat amb “pedra”, pot ser de pedra o de fang.
Forns de ceràmica de volta. Un dels tipus de forns de ceràmica més coneguts són els
forns de volta amb doble cambra, amb una cambra de foc i una cambra de cocció
separades per una graella amb forats. Algunes vegades ens trobem forns bastant ben
conservats, però sovint identifiquem els forns de ceràmica per la troballa de fragments
de la graella de fang.
Forns domèstics de volta. Els forns domèstics (forns per coure pa i altres aliments, que
es troben dins les cases o al seu voltant) es poden dividir entre forns de volta i forns
excavats al terra. En el primer cas són estructures positives i en el segon, negatives. Els
forns de volta es construeixen amb una malla de branques que suporten unes parets
d’argila de forma semiesfèrica o de tronc de con. Per coure el pa, s’encén un foc a

13
dintre i quan s’arriba a la temperatura desitjada es retiren les cendres i els troncs per
cremar i s’hi posa el pa o els aliments que s’hi han de coure. En una excavació a
vegades trobem la base dels forns però sovint només identifiquem fragments de
parets de fang abocats dins d’una fossa d’escombraries.
Calassos i raconeres. El calàs és un departament de poca alçada fet amb fang pastat o
fang amb una ànima de cistelleria que serveix per contenir el gra. La raconera és un
calàs que se situa en un racó d’una habitació i serveix per conservar gra o altres
elements. Pot ser format per dues parets rectes o una paret corba en quart de cercle.
Llars de foc. Hi ha llars de foc que presenten una solera de fang que els serveix de base
i retorna l’escalfor del foc encès a sobre. A sota poden tenir una capa de fragments de
ceràmica o de còdols de pedra.

TIPUS FORMA ELEMENTS IDENTIFICADORS

Sitja elevada Circular o quadrada Parets de fang pastat o de
torchis
Pedrís Allargat Mur de poca alçada
Pot tenir concavitats per suportar
tenalles
Forn de ceràmica de volta Circular o quadrada Dues cambres separades per
una graella de fang cuit
Parets de fang cuit
Forn domèstic de volta Circular Solera de fang i pedres
Parets de fang cuit
Calàs o raconera Circular o quadrada Parets de fang de poca alçada
Dins d’una casa o graner
Llar de foc Circular o quadrada Solera de fang
Carbons i cendres

Taula 1.3: Estructures positives de fang.

Estructures negatives / Negative features

Més amunt ja he definit les fosses o estructures negatives. Ara només vull assenyalar
que les estructures negatives poden ser profundes o somes (de poca profunditat).
Primer tractarem les estructures profundes, que són les que tenen una profunditat
superior a l’amplada, i veurem que es poden classificar en funció de la seva planta en
circulars, rectangulars, ovals i allargades. Més endavant parlarem de les estructures
somes, de les de formes especials (normalment fosses industrials, destinades a obtenir
algun producte) i de les de forma inespecífica, definides pels objectes que s’hi troben.

Estructures profundes, de planta circular / Deep features that are circular

in plan
En primer lloc començarem parlant de les estructures negatives profundes, i dins
d’elles, les que presenten planta circular. Les he ordenades pel seu diàmetre, de major
a menor.

14
Sitges subterrànies per cereals. Es pot considerar el tipus de fossa més corrent dins
dels poblats prehistòrics europeus excepte en els jaciments amb cases de fusta, on
l’estructura més nombrosa és el forat de pal. Quant a la forma, la recerca de
bibliografia agronòmica, etnogràfica i arqueològica posa de manifest que les sitges per
emmagatzemar cereals són les úniques estructures subterrànies que presenten
morfologies troncocòniques, ovoides o en forma d’ampolla. També són força corrents
les cilíndriques, però aquesta morfologia és compartida per molts altres tipus de fossa,
el que obliga a buscar altres elements per identificar correctament una sitja per
cereals. Altres criteris que permeten identificar una sitja són: 1) una anàlisi carpològica
del sediment del fons de la sitja on apareguin granes de cereal, 2) el recobriment de
fang de les parets que es fa per impermeabilitzar-la millor, 3) una lleugera rubefacció
de les parets, causada per la crema de residus d’una utilització anterior, 4) presència
de lloses circulars de pedra o tapadores de fang, etc.
Sitges amb ceràmiques senceres. Les sitges amb ceràmiques senceres són sitges per
cereals que quan es troben buides de gra (normalment a l’estiu) s’utilitzen per
conservar aliments dins de ceràmiques. S’identifiquen per la presència de ceràmiques
senceres al fons d’una sitja. Les ceràmiques han de ser preferentment tenalles
d’emmagatzematge, que és l’element clau que les diferencia dels amagatalls domèstics
i de les fosses rituals.
Sitges semisubterrànies per cereals. En les sitges semisubterrànies el gra es troba part
sota terra i part pel damunt del terra. En etnografia no són gaire corrents i en
arqueologia cal notar que resulten difícils d’identificar perquè la base que perviu és
una cubeta o una fossa cilíndrica poc profunda, difícil de distingir d’altres tipus de
fosses.
Sitges per tubercles. La sitja per tubercles és pròpia d’altres latituds. A Europa no es
documenta amb seguretat fins a les acaballes de l’edat mitjana.
Sitges per farratges. La sitja per farratges no es generalitza fins al segle XIX, malgrat
que alguns autors pensen que es podria utilitzar ja a l’edat del ferro.
Pous. És un cilindre de profunditat notable que arriba des de l’antiga superfície del
terra fins a la capa freàtica, on es troba l’aigua. La profunditat és gairebé sempre
superior als 2 o 3 m, i hi ha casos de pous neolítics de fins a 15 m. Els d’època posterior
poden anar més avall encara. Generalment presenten la part baixa de les parets
recobertes amb troncs o murs de pedra seca. Els prehistoriadors centreeuropeus
distingeixen diversos tipus de pous: Kastenbrunnen, Röhrenbrunnen, wickerwork, etc.
en funció de l’estructura que impedeix l’ensorrament de les parets.
Caves amb llit de sorra. Es tracta d’un tipus d’estructura rara en prehistòria (no en
conec cap exemplar segur) però que es troba ben descrita pels antics agrònoms i per
l’etnografia. Es tracta de fosses cilíndriques o cúbiques que tenen a la base una capa
de sorra on es dipositen els aliments que es volen conservar (fruites, tubercles, fruits
secs...).

15
Contenidors de líquids. Es tracta de fosses cilíndriques que eren recobertes per una
pell i eren utilitzades per contenir líquids com el sèrum de la llet. No conec exemplars
prehistòrics europeus i només tinc informacions provinents de l’etnoarqueologia.
Fosses de fermentació. Són fosses recobertes de fulles on fermenten alguns fruits i
tubercles, permetent d’aquesta manera que aquests productes es puguin conservar
més temps. S’utilitzen sobretot en zones tropicals i són desconegudes a Europa.
Sitges per fruits secs. Les poques sitges prehistòriques per conservar fruits secs que
coneixem són de forma cilíndrica i de dimensions més modestes que les sitges per
cereals. Es coneixen també exemplars etnogràfics de planta rectangular. En
arqueologia les sitges per fruits secs s’identifiquen per la troballa de restes de fruits
secs (generalment carbonitzats) dins d’una petita fossa cilíndrica.
Tenalles enterrades fins al coll. Es tracta de tenalles que s’enterren fins al coll en
fosses cilíndriques amb la base normalment còncava i ajustada a la forma del vas. Les
tenalles enterrades fins al coll contenien líquids com vi, oli o aigua però d’acord amb
dades etnogràfiques també podien conservar algunes fruites.
Morters fets a terra. És un tipus de morter que consisteix en un simple clot fet al terra,
on es dipositen les llavors que es volen decorticar utilitzant un bastó o una maça de
fusta. Les mides són modestes, 0,30 o 0,40 m de diàmetre i una profunditat semblant.
Forats de pal. És un tipus d’estructura que permet identificar les cases de fusta.
Consisteix en un cilindre de diàmetre reduït i una profunditat diverses vegades el
diàmetre. També pot servir com a fonamentació d’una palissada o altres estructures
com ponts, pals de paller, etc.

Estructures profundes, de planta rectangular o oval / Deep features that

are rectangular or oval in plan
Hi ha poques estructures negatives de planta rectangular. Poden ser rectangulars els
pous, les sitges (de tot tipus), els fons de cabana o fins i tot alguns graners
semisubterranis. Quan en una excavació prehistòrica trobem una fossa de planta
rectangular en principi hem de pensar que es tracta d’una cava.
Caves. En prehistòria la cava és una fossa de planta rectangular o oval, encara que es
coneixen també caves en forma de corredor amb les parets recobertes de pedres. Les
caves s’utilitzaven per conservar aliments de tot tipus. Els aliments es poden posar a la
cava dins de ceràmiques, en bótes, caixes, en sacs, penjats, etc. La conservació dels
aliments a la cava es basa en la major estabilitat de temperatures que hi ha sota terra,
especialment en la frescor que hi trobem els mesos d’estiu.
En alguns jaciments es coneixen caves que tenien un caixó de fusta que evitava el
contacte dels aliments amb les parets de la fossa.

16
Estructures profundes, de planta allargada / Deep features that are
elongated in plan
Les fosses de planta allargada es poden classificar de moltes maneres. Aquí he posat
primer les fosses relacionades amb els poblats i després les estructures agràries i
naturals.
Caves. Més amunt he dit que un tipus de caves eren en forma de corredor amb les
parets murades.
Rases de fundació. Es tracta de rases que fonamenten un mur de pedra seca o una
paret feta amb troncs portants. Les rases de fundació, si van associades a forats de pal,
ens permeten definir les cases de fusta.
Tancats i palissades. Els tancats i les palissades es detecten per alineaments de petits
forats de pal o de rases de fundació més estretes que les d’un mur. Els tancats poden
ser per al bestiar o per delimitar un poblat. Les palissades poden tenir funció de
defensa quan es troben associades a valls i fossats.
Valls i fossats. Solen delimitar els poblats, s’associen a palissades i normalment se’ls
atribueix una funció defensiva. Els fossats neolítics molt sovint són de tipus discontinus
i es disposen un davant de l’altre.
Marques d’arada. Són les marques que deixa l’arada al substrat d’un camp de conreu.
Es tracta de petites rases paral·leles que s’orienten al llarg del camp i que sovint són
travessades per altres marques en direcció ortogonal. Normalment les arades
modernes esborren les marques deixades per les arades més antigues de tal manera
que moltes marques d’arada prehistòrica s’han preservat sota túmuls prehistòrics que
segellen un camp de conreu més antic.
Límits de parcel·la. Són rases que delimiten un antic camp de conreu. Molt sovint els
coneixem a través de fotografies aèries o d’altimetria làser, permetent detectar antics
parcel·laris. Són diverses les regions de l’Europa temperada en les quals es coneixen
parcel·laris prehistòrics, coneguts normalment amb el nom de “camps celtes”.
Canals de drenatge. Són canals que recullen l’aigua d’un poblat o d’un camp de conreu
i la deriven cap a un riu o torrent. Es poden detectar per fotografia aèria o directament
per excavació.
Paleocanals. Són antics xaragalls per on discorria l’aigua de pluja que han estat coberts
pels terrassaments agrícoles. Quedi clar que no es tracta d’estructures antròpiques,
sinó d’elements naturals. Si s’inclouen en aquest treball és perquè ens els podem
trobar en una excavació arqueològica.

TIPUS FORMA ELEMENTS IDENTIFICADORS

Sitja subterrània per cereals
Cilíndrica, troncocònica, ovoide o Grans de cereal carbonitzats
en forma d’ampolla Recobriment de les parets
d’argila
Lleugera rubefacció de les
parets
Empremtes de grans
Presència de tapadores

17
Sitja amb ceràmiques senceres
Sitja semisubterrània per cereals
Sitja per tubercles
Sitja per farratges
Pou
Cava amb llit de sorra
Contenidor de líquids
Fossa de fermentació
Sitja per fruits secs
Tenalla enterrada fins al coll
Morter fet a terra
Forat de pal
Cava
Rasa de fundació
Tancat o palissada
Vall o fossat
Marques d’arada
Límit de parcel·la
Canal de drenatge
Paleocanal
Cilíndrica, troncocònica, ovoide o Ceràmiques d’emmagatzematge
en forma d’ampolla senceres
Cubeta cilíndrica Grans de cereal carbonitzats
Cilíndrica
Cilíndrica o allargada
Cilíndrica Gran profunditat, fins a la capa
freàtica
Elements de protecció a la part
baixa (troncs, murs de pedra)
De planta circular o quadrada Capa de sorra o de cendra al
fons
Cilíndrica
Cilíndrica
Cilíndrica Fruits secs carbonitzats
Cilíndrica amb la base còncava Tenalla conservada bastant
sencera (més de la meitat)
Cilíndrica Dimensions reduïdes
Capa d’argila a les parets
Cilíndric, estret i profund Sediment amb carbons o amb
matèria orgànica (coloració
fosca)
Pedres de falca
De planta rectangular, oval o Es poden conservar les tenalles
allargada que contenia
Pot tenir una caixa de fusta
Pot tenir les parets murades
Allargada Associada a un mur
Allargada Línea de forats de pal o rases de
fundació que delimiten un espai
Pot anar associat a un fossat
Allargada Solen delimitar un poblat
Poden anar associats a una
palissada
Allargada Petits canals en la direcció del
costat llarg del camp i travessers
Allargada Solen ser rectilinis i delimiten un
camp rectangular
Allargada Poden trobar-se en un espai
d’hàbitat o delimitar camps de
conreu
Allargada Antics xaragalls formats per la
naturalesa

Taula 1.4: Estructures negatives profundes, més fondes que amples.

Estructures somes (de poca profunditat) / Shallow features

Continuant amb les estructures negatives, exposo a continuació algunes estructures
regulars que es caracteritzen per una profunditat escassa. Les ordeno de més a menys
extenses.
Basses. Es tracta de grans depressions, normalment properes als poblats, on s’acumula
l’aigua de pluja. Al fons de la bassa es detecten capes d’argila i de llims arrossegats per

18
l’aigua. Si es fa un estudi del sediment es poden trobar esquelets de diatomees i altres
organismes propis de les aigües estanyades. En alguns casos s’han trobat al fons
ceràmiques que se suposa que eren utilitzades per extreure aigua i es van perdre.
Fons de cabana. És un tipus d’estructura clàssic i bastant controvertit. Correspon a una
cabana que té el terra en una fossa regular. En alguns casos pot correspondre a una
vivenda sencera però els exemples prehistòrics europeus apunten sovint a una finalitat
concreta: taller, corral, magatzem, etc. Fins als anys 1980 es donava el nom de “fons
de cabana” a qualsevol estructura negativa.
Forns amb pedres calentes. És un tipus especial de forn consistent en una fossa
circular o allargada en la qual es couen els aliments per l’addició de pedres molt
calentes que es treuen d’un foc que es troba a prop o dins de la mateixa fossa. Els
aliments s’emboliquen amb fulles i es couen lentament. Els estudis etnogràfics
indiquen que els forns amb pedres calentes s’utilitzen sobretot en festes i banquets, ja
que és un forn que permet rostir un animal sencer i en canvi resulta poc apte per coure
les petites quantitats d’aliment que es necessiten en el dia a dia.
Fosses de combustió. A vegades les llars de foc es fan en cubetes que serveixen per
concentrar el foc sobre el recipient que es cou. Les fosses de combustió es detecten
quan es troba una cubeta amb les parets rubefactades amb l’interior ple de cendres i
de carbons.
Suports de contenidor. Es tracta d’una petita concavitat amb el fons pla o còncau que
servia per aguantar una tenalla. Sovint per ajustar el cul de la tenalla a la forma de la
fossa s’utilitzava sorra o bé pedres de falca.

TIPUS FORMA ELEMENTS IDENTIFICADORS

Bassa
Fons de cabana
Forn amb pedres calentes
Fossa de combustió
Suport de contenidor
De tendència circular i gran
diàmetre
Circular o rectangular
Circular o rectangular allargat
Circular
Circular amb la base còncava
Pot tenir un canal de drenatge
que hi porti l’aigua
Llims al fons
Terra pla
Pot tenir estructures
domèstiques com llars de foc,
forns, calassos, etc.
Pedres termoalterades
Pot tenir grans carbons
Rubefacció de les parets
Carbons i cendres
Base d’una tenalla in situ
Pedres de falca

Taula 1.5: Estructures negatives poc profundes

Estructures de formes especials / Special-shaped features

Es tracta de fosses que s’identifiquen per les diferents formes que presenten, ja que
poden ser cilíndriques, en forma d’embut, allargades, etc. Moltes d’aquestes fosses
servien per elaborar algun producte. En algunes d’elles es detecta la presència del

19
producte que s’obtenia o les seves escòries. Sovint en l’obtenció d’aquest producte hi
intervé el foc i llavors hi detectem carbons, cendres i rubefaccions.
Forns domèstics de fossa. És un forn que s’excava en una paret lateral d’un fons de
cabana. La majoria d’exemples que es coneixen a Europa són d’època medieval, però
n’hi ha algun de més antic. La planta sol ser circular i les parets es tanquen en una
volta.
Clots per extreure argila. Són fosses d’aparença irregular però que si ens fixem bé
surten de la combinació de diverses fosses ovals. Cada fossa oval representa un operari
que extreu la terra que té al voltant (el que li dóna el braç, típicament 1,5-2 m d’eix
major) amb un front abrupte al davant de l’operari i un front oposat no tan dret, per
on es retira el sediment. Les fosses es tallen entre elles i donen un terra que recorda
els cràters de la lluna. Fins als anys 1980 la majoria d’aquestes fosses es classificaven
com a fons de cabana.
Clots per decantar i pastar fang. Normalment són clots per extreure argila que
s’aprofiten per decantar o pastar el fang que s’utilitzarà en la construcció d’estructures
i edificis propers.
Forns de ceràmica de fossa. Una de les maneres de coure els vasos de ceràmica és en
forns de fossa. L’etnografia i l’arqueologia experimental ens mostren nombroses
formes possibles per aquests forns, des dels de forma cilíndrica (en cubeta) o els que
presenten un pou d’accés i una cambra de cocció excavada al terra.
Abocadors de ceràmica. En un taller de ceramista, es tracta dels llocs on es llencen les
ceràmiques que han sortit mal cuites o deformades. Pot ser una simple pila o una
fossa, normalment un antic clot per extreure argila. També s’aplica el nom sensu lato a
qualsevol acumulació de ceràmiques.
Ceràmiques soterrades. És un tipus d’estructura molt especial, fins al punt que no en
conec cap de segura a la prehistòria europea. La definició parteix dels antics tractats
d’agronomia, que diuen que es poden conservar fruites fresques i fruits secs dins de
ceràmiques tancades hermèticament i enterrades en un lloc sec.
Carboneres. Era l’estructura on s’obtenia el carbó necessari per alimentar els forns
metal·lúrgics, d’aquí que es cregui que es va desenvolupar sobretot a partir del
calcolític, malgrat que les primeres carboneres identificades amb seguretat
corresponen a l’edat del ferro. L’etnografia i la història de les tècniques ens mostren
dues maneres de fer carbó, en piles o bé en fosses. La carbonera es detecta per la
presència de nombrosos carbons d’espècies aptes per al carboneig, com són roures,
alzines, faig, pi, bruc, etc. a la zona mediterrània, o vern, til·ler, auró, om, etc. a
l’Europa temperada.
Forns de coure. N’hi ha de molts tipus. Cal distingir els forns de reducció, que obtenen
el coure a partir del mineral i se situen a les zones mineres, i els forns de fosa, que es
troben al taller de l’artesà bronzista i es localitzen prop dels centres de consum. Els
forns de reducció més coneguts consisteixen en una fossa quadrangular situada en un
lloc en pendent, amb parets de pedra i l’interior ple de carbons i escòries de coure. Els

20
forns de fosa es composen d’un gresol posat sobre una fossa on hi havia carbó vegetal
que era encès amb molta intensitat amb l’ajut del corrent d’aire provocat per una
manxa acoblada a una tovera. Els elements que identifiquen un forn de fosa són el
gresol, la fossa, la tovera i les escòries de metall.
Forns de ferro. Com en el coure, s’han de distingir d’una banda els que servien per a
obtenir ferro del mineral (forns de reducció) dels forns de fosa o fornals, que trobem al
taller del ferrer. En els forns de reducció s’obté el masser o esponja de ferro, el qual es
torna a escalfar a la fornal i es pica repetidament per obtenir ferro. Prop de la fornal
sol aparèixer l’enclusa, que és una pedra sobre la qual el ferrer picava el ferro.
Forns de calç. Mal documentats a la prehistòria, es coneixen sobretot per algun
experiment i més que res per informacions etnogràfiques i dels agrònoms antics.
Forns de pega. Tampoc ens han pervingut forns de pega prehistòrics que hagin estat
identificats i estudiats. Gairebé tota la informació que posseïm prové d’experiments i
d’informació etnogràfica.
Fosses d’adoberia. Són fosses problemàtiques, llargues i estretes, anomenades pels
alemanys Schlitzgruben. Abans es consideraven fosses per adobar les pells mitjançant
la immersió en líquids que contenien tanins però actualment hi ha tendència a
interpretar-les com a trampes de caça.
Clots per fumar pells. Es tracta de petites fosses on es cremaven matèries que
donaven molt de fum i servien per fumar les pells. Malgrat que són ben coneguts a
Amèrica del Nord, a Europa no en conec exemples.
Trampes de caça. És un tipus de fossa controvertida, ja que inclou les Schlitzgruben,
tipus de fossa particular trobada a molts llocs d’Europa, de forma allargada, profunda, i
molt sovint amb el fons amb depressions. Anys enrere era considerada una fossa
d’adoberia però actualment hi ha tendència a considerar-la una trampa de cacera.
Clots de plantació. Són clots fets al terra dels antics camps de conreu que servien per
plantar ceps o altres arbres. Els ceps es planten en fileres mantenint unes
determinades distàncies entre elles a fi de facilitar el pas de l’arada. La majoria de
fosses i rases de plantació que coneixem són ja d’època romana, però se’n coneixen de
l’edat del ferro i alguna de més antiga a les illes del Mediterrani.
Clots d’arrencada d’arbre. Es tracta de fosses irregulars causades per la caiguda d’un
arbre arrossegat per la força del vent. En caure l’arbre, estira les arrels i s’emporta un
pa de terra en forma de D una mica irregular. Són fosses causades per la naturalesa
però ocasionalment són aprofitades per l’home.

TIPUS FORMA ELEMENTS IDENTIFICADORS

Forn domèstic de fossa
Clot d’extracció d’argila
Clot per decantar i pastar fang
De planta circular amb un pou Intenses rubefaccions
d’accès
Clot format per la combinació de El substrat ha de ser d’argiles
diverses fosses ovals que es
juxtaposen
Sol reciclar un clot d’extracció Sol contenir fang decantat al
d’argila fons

21
Forn de ceràmica de fossa
Abocador de ceràmica
Ceràmica soterrada
Carbonera
Forn de coure
Forn de ferro
Forn de calç
Forn de pega
Fossa d’adoberia
Clot per fumar pells
Trampa de caça
Clot de plantació
Clot d’arrencada d’arbre
Cilíndrica
Sol aprofitar una fossa
preexistent
Format per la combinació de
diverses fosses que es
juxtaposen, de mides més
modestes que els clots
d’extracció d’argila
De planta circular o
quadrangular
De planta circular o
quadrangular
De planta circular o
quadrangular
Cilíndrica
Forma d’embut (i d’altres)
Forma en Y-V-W, llarga i estreta
Cilíndrica amb la base còncava
Forma en Y-V-W, llarga i estreta
Fosses situades a intervals
regulars
En forma de D
Lleugera rubefacció
Acumulació de ceràmiques mal
cuites o deformades
Carbons aptes per al carboneig
Poden trobar-se en un taller de
ferrer o allunyats dels
assentaments
Rubefacció de les parets
Carbons
Toveres
Gresols
Escòries
Rubefacció de les parets
Carbons
Toveres
Escòries
Rubefacció de les parets
Restes de calç
Proximitat d’una bassa per
amerar la calç
Rubefacció de les parets
Carbons
Acumulació de matèria orgànica,
fòsfor, nitrògen, etc.
Presència de carbons que
produeixen molt de fum
Capa de fums a les parets
Fora dels habitats
Es presenten agrupades
S’identifiquen en ocasió de grans
moviments de terres
Parets irregulars

Taula 1.6: Estructures de forma especial

Estructures de forma inespecífica / Non-specific shaped features

Són estructures en les quals la forma de la fossa és indiferent, ja que les caracteritza el
seu contingut d’objectes. Sovint aprofiten fosses excavades amb altres funcions, tals
com sitges, forats de pal, fosses d’extracció d’argiles, etc.
Amagatalls o dipòsits. Els amagatalls són fosses (o de vegades, simples llocs) on
apareixen un nombre més o menys important d’eines, estris i béns que se suposa que
s’amagaven sota terra perquè no es necessitaven en aquell moment o potser perquè hi
havia una situació d’inseguretat que feia recomanable amagar béns valuosos. En un
treball anterior vaig classificar els amagatalls en domèstics, de distribució i tresors
(taula 1.7) (Miret 2010: 117-119).

22
Fosses rituals. Les fosses rituals són aquelles fosses que contenen al seu interior
elements que s’atribueixen a rituals màgico-religiosos o que s’identifiquen com a
ofrenes a les divinitats. N’hi ha de moltíssimes classes i en general són bastant
controvertides. A fi de no divagar excessivament amb un tipus d’estructures que es
presten a l’especulació, he optat per utilitzar els pocs coneixements que tenim de
l’època clàssica, on són coneguts alguns aspectes de la seva religiositat, i recular en el
temps a veure si el que trobem a la prehistòria es pot ajustar al registre arqueològic
que coneixem de l’època clàssica. Així he considerat els tipus següents (taula 1.7):
dipòsits de fundació, fosses amb ossos animals en connexió anatòmica, fosses amb
restes de banquets, fosses relacionades amb libacions, fosses amb elements de culte i
troballes als aiguamolls. Aquestes estructures es descriuen amb detall al capítol 8.
Fosses sepulcrals. El nombre d’estructures i construccions prehistòriques relacionades
amb la mort és molt ampli: sepulcres de corredor, cistes, túmuls, camps d’urnes,
hipogeus, sepulcres de fossa, etc. En aquesta monografia només s’estudien unes
poques estructures sepulcrals, com les sitges per a cereals reaprofitades com a lloc
d’enterrament, sepultures animals dins de tombes o necròpolis...
Clots per escombraries. A partir dels treballs etnoarqueològics de Hayden i Cannon
(1983) s’han de distingir dos tipus de clots d’escombraries. Els autors esmentats
sostenen que les deixalles sofreixen dos tipus de tries: En primer lloc la tria provisional
(provisional discard), en la qual les restes de menjar o les cendres van a un abocador
temporal com pot ser el femer, les ceràmiques trencades es guarden per si encara
poden ser utilitzades per donar de beure als animals o per protegir una planta de
l’hort, etc. De tant en tant, normalment un cop l’any, es fa la tria definitiva (final
discard): el contingut del femer es llença als camps de conreu i els objectes que no
poden ser aprofitats es llencen a qualsevol tipus de fossa que ha perdut el seu ús
original, sigui una sitja, un clot per extreure argila, un pou, etc, o a la llera d’un torrent.

23
TIPUS
Amagatall o dipòsit domèstic
Amagatall o dipòsit de distribució
Tresor
Dipòsit de fundació
Fossa ritual amb ossos
d’animals en connexió
anatòmica
Fossa ritual amb restes de
banquets
Fossa ritual relacionada amb
libacions
Fossa ritual amb elements de
culte
Troballes als aiguamolls
Fossa sepulcral (en un
assentament)
Clot per escombraries
Taula 1.7: Fosses de forma inespecífica, caracteritzades pel seu contingut.
FORMA
Sol aprofitar una fossa
preexistent
Sol aprofitar una fossa
preexistent
Sol aprofitar una fossa
preexistent
En un forat de pal, una rasa de
fundació o una fossa coberta pel
paviment d’una casa
Sol aprofitar una fossa
preexistent
Sol aprofitar una fossa
preexistent
Sol aprofitar una fossa
preexistent
Sol aprofitar una fossa
preexistent
Sol aprofitar una fossa
preexistent, generalment una
sitja
Sol aprofitar una fossa
preexistent
ELEMENTS IDENTIFICADORS
Ceràmiques de tot tipus, eines,
molins, matèries primeres
Dins dels assentaments
Sèries repetides de bronzes, de
destrals de pedra o d’eines de
sílex.
Dipòsits de fonedor amb
objectes trencats
Allunyat dels assentaments
Collarets, eines de bronze,
monedes
Més propi de temps històrics
Pot contenir ceràmiques
senceres, l’esquelet d’un animal
sacrificat o monedes
Esquelet total o parcial d’un
animal sacrificat
Dins d’un assentament o un
santuari
Deixalles de menjar de tipus
excepcional (espècies poc
corrents)
Dins de santuaris o en
necròpolis
Sèries de vasos d’ús individual
(copes, bols)
Dipòsit d’objectes de culte
(calderes, figuretes, vasos en
miniatura...)
Objectes de tot tipus llençats als
aiguamolls o enterrats en les
seves proximitats
Enterraments en sitges, sota les
cases, etc.
Pot ser primari o secundari
Tot tipus de deixalles
24
Capítol 2
CASES I CONSTRUCCIONS / HOUSES AND
BUILDINGS
Una casa és un edifici (o un conjunt d’edificis) amb departaments on es realitzen
diverses funcions i activitats domèstiques: dormitori, cuina, zona de reunió, magatzem,
taller d’activitats artesanes i corral per al bestiar.
Hom pot trobar cases compactes on en un sol edifici es concentren totes les activitats
esmentades, com podria ser el cas de les pallozas de Los Ancares i de la Cabrera
(muntanyes que hi ha entre León i Galícia, al NO d’Espanya), que es van utilitzar fins
ben entrat el segle XX (fig. 2.1). En una zona veïna, a Somiedo, Astúries, hom coneix
unes altres construccions de teulada vegetal, anomenades brañas, que utilitzaven els
vaqueiros de alzada per viure els mesos d’estiu, ells i les seves vaques, fins fa uns anys.
L’any 1999 vaig tenir l’ocasió de visitar-les (fig. 2.2).
En contrast, a l’Àfrica trobem exemples actuals de vivendes compostes de diverses
cabanes cadascuna de les quals té una funció diferent. Per exemple, entre els mofu i
altres ètnies del Camerun una casa és un conjunt de cabanes de petites dimensions
entre les què destaquen la cabana del marit, les de les dones i els nens, el graner, la
cuina, els corrals, hi pot haver cabanes on es fa la mòlta, etc. (Seignobos 1984). A
Botswana hom coneix la distribució de cases compostes d’un nombre elevat de petites
cabanes de funcions diverses, amb una tanca de delimitació (Lepekoane 2001). Entre
els moro nuba del Sudan també són habituals les vivendes formades per la combinació
de diverses cabanes (Hodder 1982).
És possible que la utilització d’un sol edifici o molts vagi lligat a la disponibilitat dels
troncs de gran envergadura necessaris per construir edificis de grans dimensions. A les
regions on la climatologia permet trobar arbres corpulents es poden fer grans edificis,
però allà on la disponibilitat de troncs d’arbre és limitada cal anar a la construcció de
petites cabanes.

25
Quan ens enfrontem a l’ús que tenia una habitació o un edifici, habitualment tendim a
creure que els prehistòrics eren gent endreçada que en abandonar la seva casa ens
deixaven els seus objectes i les seves eines ben arregladets perquè els arqueòlegs
poguéssim identificar els usos sense dificultat a partir dels vestigis trobats. Res més
lluny de la realitat, quan els prehistòrics abandonaven una casa s’emportaven tot allò
que els era útil i amb posterioritat es produïa la rapinya de tots els elements
reutilitzables per part d’altres grups. Tan sols en els casos en què es produïa
l’abandonament d’una vivenda per causes de força major, com poden ser un incendi,
una pujada sobtada del nivell del llac en un poblat palafític o una erupció volcànica,
trobarem els objectes al mateix lloc que els van deixar els prehistòrics. Els
assentaments que han patit un abandonament sobtat i que ens proporcionen una
“fotografia” de tal com era el jaciment en el moment immediatament anterior a la
seva preservació són francament escassos i mereixen una excavació molt acurada.
Entre les cases cremades cal esmentar la Loma del Betxí (De Pedro 1990, 1998),
Cabezo Redondo de Villena (Hernández et al. 2012), Vincamet (Moya et al. 2005), el
Barranc de Gàfols (Belarte 1997: 38), La Hoya Quemada (Burillo, Picazo 1986, 1997),
Los Castellares (Burillo, de Sus 1986), Atxa (Gil et al. 1995), Martigues (Chausserie-
Laprée, Nin 1990), Lattes (Roux 1999), Lugo di Romagna (Degasperi, Ferrari, Steffè
1996), Túrkeve-Terehalom (Csányi, Tárnoki 2013), Sitagroi (Renfrew 1970), Mălăieștii
de Jos (Frînculeasa 2014) i Crkvine a Stubline (Crnobrnja 2012). Entre els graners i
magatzems cremats cal citar Roseldorf (Holzer 2008), Brig-Glis (Curdy et al. 1993), Le
Camp du Roi (Gransar, Malrain, Matterne 1997) i la Croix de Fer (Esperou 2007).
De cases properes a un llac afectades per una inundació només conec el poblat de l’illa
de La Ostrov al llac Taşaul, regió de Constança, tocant a la mar Morta, que va ser
abandonat sobtadament per la pujada de nivell del llac (Voinea 2004-2005).
També cal esmentar el poblat de l’edat del bronze de Nola, a la Campània, afectat per
una erupció del Vesuvi-Somma de vers l’any 1600 aC, que ens ha donat un poblat de
cabanes perfectament preservat sota els fangs volcànics (Albore Livadie et al. 2005).
Quan parlem de cases d’època prehistòrica és freqüent distingir entre les cases fetes
amb pedra, amb fang o amb fusta com a elements principals de suport de les parets.
Les cobertes solen ser de fibres vegetals malgrat que a les zones més àrides de la
Mediterrània es poden utilitzar les terrasses cobertes amb fang. De fet, una part de les
tècniques de construcció s’han de considerar tècniques mixtes perquè barregen
elements diferents: són molt freqüents els sòcols de pedra en murs de fang o el cobrir
parets de fusta amb una capa de fang (tècnica coneguda amb el nom de torchis, veg.
més avall).

Cases de pedra / Stone houses

Les cases de pedra són pròpies de les zones on són abundants, com a la Mediterrània.
De fet, les parets de pedra poden ser parets de pedra seca, on no s’utilitza cap mena
d’aglutinant per lligar les pedres, o parets de pedra lligades amb fang. Coneixem també

26
parets formades per un sòcol de pedra al damunt del qual s’assenta un mur de fang,
malgrat que en aquest cas se solen considerar parets de fang (veg. més avall).
Es diferencien diverses tècniques de construcció amb pedra, entre elles la maçoneria o
paredat i el doble parament amb farciment intern. La primera consisteix en un aparell
irregular fet amb pedres de forma i grandària diverses reunides sense un ordre
determinat. La segona consisteix en la disposició d’una doble filada de pedres per
formar el gruix del mur, de tal manera que la cara de la pedra que forma la cara vista
ha estat escairada mentre que la part interna es deixa sense treballar (Belarte 1997:
64).
Hom coneix molts tipus de cabanes de pedra prehistòriques. N’hi ha de circulars, ovals,
en forma de naveta, rectangulars (aïllades o adossades amb parets mitgeres), etc. La
pedra s’utilitza per construir les parets, però també es fa servir en altres estructures
com llars de foc, bases de sitges, calassos, pedrissos, forns, etc.
Com a mostra de com eren les cases de pedra prehistòriques crec que podem fer servir
la figura 2.3. A dalt hi podem veure la reconstrucció d’una casa de la cultura de
Fontbuisse, que es va estendre pel Llenguadoc al calcolític, segons un dibuix aparegut a
la revista L’Architecture vernaculaire (Supl. 3, 1983). Un altre exemple és la casa de
Conderton, de l’edat del ferro, de la qual es va fer una reconstrucció experimental a la
Butser Ancient Farm (Reynolds 1988: 31-35; 1990: 22-24).

Cases de fang / Mud houses

Les cases de fang són les que tenen les parets fetes amb aquest material, malgrat que
tinguin un sòcol de pedra o la coberta vegetal. La forma d’aquestes cases és variable:
poden ser circulars, ovals, en forma de naveta, rectangulars...
A la figura 2.4 podeu veure com a mostra la reconstrucció d’una casa del poblat de
Vladimirovka, a Ucraïna, de la cultura neolítica de Cucuteni-Tripolje.
Els especialistes en construccions amb terra han classificat les tècniques de construcció
de cases de fang que podem trobar en una excavació prehistòrica en les quatre
següents: 1
Toves (o tovots, en castellà adobe). Es tracta de masses d’argila de forma
paral·lelepípede que es formen a l’emmotllar l’argila dins d’uns calaixos de fusta i
deixar-los assecar al sol. Les toves prehistòriques sovint han estat elaborades a mà i no
resulten tant regulars. Un cop seques, aquestes toves s’empilen i serveixen per
construir una paret, posant-les a trencajunt. Sovint l’argila es barreja amb materials
com la palla a fi de donar-li més resistència, i aquest és un dels elements que permet
identificar-les. A més de parets, les toves s’utilitzen per fer envans, calassos i
raconeres, armaris, pedrissos, etc.

1
La bibliografia més important que he fet servir per elaborar aquesta part és Belarte 1993, 1997, 2008;
Bruno 2010; Bruno et al. 2010; Chazelles 1997, 2005; Ferrer 2010; Garcia 2009; Garcia, Lara 1999, 2007;
Jongsma 1997; Roux 2008; Sánchez 1999; Tasca 1998.

27
Com que les toves no resisteixen l’acció de l’aigua molt sovint a les excavacions ens
trobem una massa amorfa d’argila que no permet fer una interpretació correcta. En
altres casos s’han trobat murs caiguts de toves que poden ser descrits en una
excavació acurada (per exemple, al Barranc de Gàfols, veg. Belarte 1993: 120).
Tàpia (en castellà, tapial). És una tècnica tradicional que serveix per construir parets i
que no necessita tanta aportació d’aigua. Per donar forma a la tàpia es fan servir les
tapieres, que són taulons de fusta que serveixen per emmotllar la terra. Un cop
decidida l’amplada del mur, que correspon a l’amplada que marquen les tapieres, es
van omplint de terra que es compacta amb l’ajut d’una maça en gruixos de 0,10-0,20
m (Font, Hidalgo 1991). Aquestes línies horitzontals de canvi de tapiera són les que
permeten identificar un aparell de tàpia en una excavació arqueològica. L’altre
element és la presència de graves i sorres dins la massa d’argila. Segons els
especialistes, no hi ha ara com ara indicis de l’ús de la tàpia a la prehistòria. Els primers
casos documentats remunten a la segona edat del ferro dins la cultura ibèrica, ja en
temps històrics (Chazelles 2005).
Terra pastada (en francès, bauge). Consisteix en pastar fang i elaborar unes masses
que es van enganxant les unes amb les altres per formar envans i algunes estructures
com sitges elevades, calassos, etc. És una tècnica poc descrita perquè és de difícil
conservació i sobretot de difícil identificació.
Fang amb ànima de cistelleria (en francès, torchis; anglès wattle and daub; alemany
Lehmbewurf). És una tècnica ampliament utilitzada des del neolític, que es caracteritza
per utilitzar terra pastada per recobrir una ànima de cistelleria feta de troncs i
branquillons flexibles. L’estructura de troncs suporta el pes de les teulades quan
aquesta tècnica s’utilitza per construir les parets de les cabanes.
Aquesta tècnica s’identifica per la troballa de restes de fang que han estat en contacte
més o menys esporàdic amb el foc. En uns casos es tracta de contactes accidentals
mentre que en d’altres són deguts a formar part d’estructures en les quals el foc és
fonamental, com poden ser els forns i les llars de foc. Normalment són aquests darrers
els que ens arriben més ben conservats.

En relació amb les cases de fang podem citar aquelles estructures fetes d’argila, sovint
amb ànima de cistelleria, que descobrim a les excavacions prehistòriques. El torchis
s’utilitza per construir nombroses estructures de fang, com calassos, forns, llars de foc,
etc. Com que normalment les estructures de fang ens arriben de forma fragmentada,
els especialistes han distingit diferents tipus de torchis a partir de la seva forma:
Fragments irregulars, que no necessiten descripció (fig. 2.6, 1).
Fragments irregulars amb una cara plana, difícils d’adscriure per si sols a un tipus
d’estructura concreta (fig 2.6, 2).
Fragments amb empremtes de troncs paral·lels. Poden correspondre a una paret, a
un sostre o a cobertins (tapadores) de sitja, depèn del context i del diàmetre dels
troncs. Si surten dins d’una casa s’interpreta que han caigut del sostre o de les parets

28
(fig. 2.6, 3 i fig. 2.7, 1) i si es troben al fons d’una sitja probablement procedeixen del
cobertí. Poden presentar una cara plana (fig. 2.6, 4).
Fragments amb empremtes de troncs fesos. Poden correspondre a una paret de
troncs fesos recoberta amb fang (fig. 2.6, 5 i 6 i fig. 2.7, 2). Sovint els troncs presenten
una secció triangular.
Fragments amb empremtes de branques. Les branques tenen un diàmetre no superior
als 3 cm i estan disposades en paral·lel (fig. 2.6, 7 i 8). Poden correspondre a sostres i
terrasses.
Fragments amb empremtes de cistelleria. Corresponen a parets fetes amb una
estructura de troncs i una trama de branquillons recoberta amb fang (fig. 2.7, 3). Les
empremtes de branques han de ser ordides, és a dir, les branques han de passar d’un
costat a un altre alternativament, tal com podem veure a la figura 2.6, 9 i 10.
Compareu amb la fig. 2.6, 8 on les empremtes de branques són paral·leles i noteu les
diferències.
Fragments amb una cara allisada i empremtes d’herbes. Com en el cas anterior,
poden correspondre a un sostre d’una casa o a cobertins de sitja i s’atribuiran a un o
altre en funció del context (fig. 2.6, 11).
Fragments amb una cara allisada i empremtes de còdols de pedra. Pertanyen a llars
de foc o a soleres de forns (fig. 2.6, 12).
Fragments amb una cara allisada i fragments de ceràmica. Com en el cas anterior,
provenen de llars de foc o de soleres de forns.
Fragments amb una cara allisada i l’altra amb cendra. Sembla que corresponen a llars
de foc.
Fragments de parets de recipients d’argila, amb dues cares llises i un gruix de 3-5 cm.
Corresponen a recipients d’argila crua o de femta barrejada amb argila. No presenten
ànima de cistelleria.
Fragments de parets de calassos, sitges elevades o raconeres. El gruix sol ser uns 4-7
cm. Quan és un simple fragment de paret és difícil de decidir de quina d’aquestes tres
estructures es tracta (fig. 2.6, 13). La cosa s’aclareix millor si entre les restes es
conserva algun fragment corresponent al coll o a la vora. Els exemplars que coneixem
no presenten ànima de cistelleria.
Vores de recipients, de calassos, de sitges elevades, de raconeres, de forns o de llars
limitades. Fragments corresponents a la part de la boca o de la vora de l’estructura o
recipient (fig. 2.6, 14). S’atribuiran a un o altre en funció de les mides, de la forma i del
context. Sovint és difícil de decidir de quin cas es tracta, sobretot quan el material es
troba molt fragmentari.
Fragments de graelles. Es detecten per la presència de forats en parets d’argila molt
cuites. Sembla que corresponen a forns de ceràmica de doble cambra (fig. 2.6, 15).
Llars de foc amb solera de fang, limitada, de forma cilíndrica, amb un diàmetre entorn
de 0,50 m. També es presenten amb l’argila força cuita. S’identifiquen per la seva

29
forma quan es troba un exemplar bastant complet. No presenten ànima de cistelleria
(fig. 2.7, 4).
Fragments de forns de volta, amb gruixos de 8-10 cm. Es presenten amb l’argila força
cuita a causa del contacte amb el foc. Alguns forns de volta presenten una ànima de
branques que els serveix de suport (fig. 2.7, 5).
De totes les possibilitats esmentades, els fragments que podem identificar amb més
facilitat són els que pertanyen a estructures que estan en contacte amb el foc: llars
amb solera (amb una cara allisada i còdols, fragments de ceràmica o cendra a
l’oposada), llars limitades (amb una revora de fang) o forns de volta (cara allisada amb
empremtes de branques o fragments de la boca).
Potser aquí és el moment indicat per fer notar que algunes cases de fang tenien les
parets decorades amb colors diferents de pintura, tal com trobem a le Haut des
Chaillots, a la Champagne, de l’edat del bronze, on van sortir fragments de torchis amb
pintura blanca i vermella (veg. www.lgv-est.com). Al Barranc de Gàfols es coneixen
algunes toves amb un arrebossat al damunt i restes de pintura vermella (Belarte 1997:
70).

Cases de fusta / Wooden houses

Les cases de fusta tenen les parets formades per pals de fusta clavats al terra que
formen l’estructura i suporten el pes de la teulada. Les parets poden estar formades
exclusivament per elements de fusta però és molt corrent que es formi un canyís amb
branques ordides recobert per una capa de fang (torchis, definit més amunt).
En arqueologia les cases de fusta es detecten per la troballa de forats de pal disposats
de forma regular o bé de rases de fundació amb forats de pal. Les cases de fusta es
troben allà on hi hagi arbres corpulents. A la prehistòria són el tipus de casa dominant
a gran part de l’Europa temperada i del nord.
Hi ha hagut alguns congressos dedicats a la construcció, com els de Nancy
(Buchsenschutz, Mordant 2005) o el de Roma (Brandt, Karlsson 2001). També treballs
dedicats a les cases llargues del neolític danubià (Coudart 1998), construccions
prehistòriques dels Països Baixos (Gerritsen 2003), etc.
A la figura 2.5 podeu veure la reconstrucció d’una casa del jaciment del neolític antic
de Reichstett, a Alsàcia (Guilaine 1991: 55) i a la figura 2.8 la rèplica experimental de la
casa de Pimperne Dow, construïda a la Butser Ancient Farm (Reynolds 1988: 36-40).

Forats de pal / Postholes, trous de poteaux

Els forats de pal són una categoria prou ben coneguda entre els arqueòlegs.
Consisteixen en uns forats estrets de forma cilíndrica amb un diàmetre entre 0,10 i
0,40 m i una profunditat molt variable però que sol superar els 0,60 m. Ocasionalment,
però, el diàmetre pot arribar fins al metre en el cas de graners sobre pals, que han de
ser molt reforçats per aguantar les pressions laterals del gra (Valenti, Fronza 1997). Hi

30
ha el cas especial dels forats de pal que tenen un diàmetre inferior a 10 cm, que
s’identifiquen amb estaques de palissades (angl. stake hole).
El forat de pal és l’estructura principal que permet identificar una casa de fusta en una
excavació arqueològica. Molt sovint els forats de pal es troben alineats o formant
cercles, la qual cosa ens permet definir els edificis en planta.
El farciment d’un forat de pal pot variar en funció de les manipulacions que sofreix el
pal després del seu abandó. En principi podem parlar de tres casos diferents:
a) Si el pal de fusta no s’ha mogut del seu lloc, el farciment contindrà una terra
orgànica que es va formar a causa de la descomposició de la fusta, detectable per una
coloració més fosca (fig. 2.9, 1).
b) Si l’edifici o el pal es cremen pot donar lloc a un farciment de carbons i cendres dins
i al voltant del forat de pal (fig. 2.9, 2).
c) Finalment, si el pal es treu del seu lloc (per ex. per aprofitar-lo per a un altre edifici o
per cremar-lo) el forat s’omplirà de terra del voltant i pot ser difícil de detectar (Cavulli
2008: 304-306). Val a dir que normalment es desdibuixa la forma cilíndrica del forat
(fig. 2.9, 3).
Si un pal es podreix, pot ser substituït per un altre eixamplant el forat o fent-ne un al
costat (Barker 1996: 22-26). Molt sovint els pals es falquen amb pedres planes abans
de ser reomplerts amb la mateixa terra que s’ha extret del forat. Aquestes pedres
permeten alinear millor els pals. Les pedres de falca posades en posició vertical al
voltant del forat són els elements que permeten identificar amb més claredat un forat
de pal (fig. 2.9, 4).

Rases de fundació / Foundation trenches

Les rases de fundació són excavacions allargades que serveixen per fonamentar un
mur o un edifici. En els edificis construïts amb pedra, la rasa de fundació serveix per
fonamentar les parets.
Alguns edificis fets sobre pals combinen forats de pal i rases de fundació, com trobem
a Villeneuve-Saint-Germain, a la Picardia (Ferdière 1988: 55), a Colmschate, Overijssel
(Hermsen 2003) o a Oss-Ussen, Brabant (Fokkens 1991).
Es poden utilitzar també per fonamentar una palissada, com per exemple als poblats
neolítics del Lugo de Grezzana (Cavulli, Pedrotti 2001) o del Lugo di Romagna
(Degasperi, Ferrari, Steffè 1996).

Magatzems i graners / Storehouses and granaries

El graner és una habitació o un edifici destinat a emmagatzemar tot tipus de grans de
cereals i lleguminoses. El graner s’utilitzava preferentment per a emmagatzemar grans
volums de cereals i lleguminoses a curt i mitjà termini. A les zones més fresques de la
Mediterrània i a les regions de l’Europa temperada, on el corc del blat i altres plagues
no portaven tants problemes per a la conservació, es podia fer servir per a
l’emmagatzematge a llarg termini, això sí, a costa d’una notable inversió de treball, ja
31
que calia remenar periòdicament el gra amb una pala o amb un garbell per destorbar
el corc del blat.
El graner podia prendre moltes formes, ja que es pot tractar d’un edifici independent o
d’una habitació alta de la casa. Pot ser una dependència específica per als grans o un
magatzem on s’agrupen tota mena de productes alimentaris o fins i tot eines i estris
diversos. El gra pot ocupar tot l’edifici (cas de la canastra de la fig. 2.11 o d’alguns
graners africans sobre pals) o pot ser una habitació on el gra es diposita en piles o en
calassos. Quan és un edifici independent, pot aïllar-se del terra utilitzant una
estructura sobre pals, sobre pedres o sobre parets. A continuació descriuré alguns dels
graners més freqüents que he trobat a la bibliografia arqueològica.
Graner amb calassos. El graner amb calassos és una habitació o edifici amb diversos
departaments de poca alçada, anomenats cassals o calassos, on s’emmagatzemen
cadascun dels productes agrícoles. Hom en pot trobar descripcions força detallades
tant entre els agrònoms d’època clàssica (Cató, Varró, Columel·la, Plini el Vell) com
entre els medievals (Ibn al-‘Awwām, Ibn Luyūn, Crescenzi, etc). Tanmateix a la
prehistòria coneixem pocs edificis d’aquesta mena i més que res trobem cases i
magatzems que presenten algun calàs o raconera que suposadament serviria per
guardar el gra.
A Roseldorf, a la Baixa Àustria, es coneix un graner de la segona edat del ferro que ha
conservat nombroses restes gràcies a què es va cremar. A partir de les restes
recuperades i basant-se en dades etnogràfiques l’autora reconstrueix un graner de
fusta amb calassos i amb un pis superior (Holzer 2008).
Un altre graner que es va incendiar és el B852 de Brig-Glis, al Valais, sud de Suïssa. Es
va fer una anàlisi carpològica per flotació dels sediments que va mostrar que cada
espècie de cereal ocupava un espai diferent. Els productes eren mill (Panicum
miliaceum), ordi (Hordeum vulgare), mill italià (Setaria italica), llentia (Lens culinaris) i
esporàdicament altres cereals i lleguminoses (fig. 2.10) (Curdy et al. 1993: 145).
Un bon exemple de construcció d’aquest tipus és el graner medieval de l’Esquerda, a la
plana de Vic, Catalunya, amb departaments de poca alçada fets amb canyissos
recoberts de fang. Aquest graner va ser reconstruït i s’hi han fet proves de conservació
dels grans (Ollich, Reynolds, Rocafiguera 1998; Cubero et al. 2008).
Graner sobre pals. El graner sobre pals és un clàssic de la literatura etnogràfica de tot
el món. L’objectiu principal d’aquest graner és el d’allunyar el gra de la humitat del
terra, així com dificultar l’accés a ratolins i altres bèsties que es podrien menjar el gra.
En tenim molts bons exemples a l’Àfrica, sobretot al sud del desert del Sàhara. A
principis del segle XX es va publicar un treball pioner sobre les maneres de conservar el
gra a l’Àfrica (Ziegfeld 1922-1929). Amb posterioritat han aparegut altres treballs
dedicats a descriure totes les varietats de graners i de sitges del continent (entre altres
Garine 1981; Kodio 1989; Moifatswane 1993; Giles 2009). És particularment
interessant la consulta de la base de dades de la FAO www.cd3wd.com/cd3wd_40/INP
HO/DB_LOCAL/PHOTOBAN/EN/P001_50.HTM (consultat l’agost de 2013).

32
A Bihar, a l’Índia, es coneixen alguns tipus de graners fets sobre pilons anomenats
bakhari. Es construeixen sobre una plataforma per evitar la humitat i tenen les parets
fetes de fusta i bambú i recobertes amb fang. S’hi emmagatzema blat, ordi, moresc,
pèsols, etc. (Fletcher, Ghosh 1921, 725).
A Europa també es conserven exemplars etnogràfics de graners fets sobre pals, en
concret alguns hórreos del nord de la península Ibèrica (Frankowski 1986; Gómez-
Tabanera 1973; Casado 1980), els espigueiros portuguesos (fig. 2.11) (Dias, Veiga de
Oliveira, Galhano 1961) i algun exemple escadusser de l’Europa central (Haberlandt
1926: III, 420-430; Schmaedecke 2002).
En els jaciments prehistòrics de bona part de l’Europa temperada apareixen
agrupaments de quatre, cinc, sis o nou forats de pal disposats de manera regular.
Generalment s’interpreten com a graners de fusta muntats sobre peus drets que els
suporten. Els pals de suport han de ser reforçats ja que han de suportar el pes del gra i
la pressió lateral sobre les parets.
A tot Europa tan sols en uns pocs graners s’ha pogut demostrar el seu ús per a
conservar cereals a través d’anàlisis carpològiques. Amb motiu del present treball he
localitzat dotze graners sobre pals amb dades carpològiques a França, Dinamarca,
Països Baixos, Regne Unit i Alemanya, que descric a la taula 2.1.

Jaciment període bibliografia

Rotherly, Anglaterra edat del ferro Wainwright 1968: 113-114
Tollard Royal, Anglaterra edat del ferro Wainwright 1968: 112-116; Evans, Bowman
1968
Maisnil, Nord-Pas-de-Calais edat del ferro Matterne 2001: 153-154
Le Camp du Roi, Picardia edat del ferro Gransar, Malrain, Matterne 1997; Matterne
1996
Compiègne, Picardia edat del ferro Matterne 2001: 153-154
Ciry-Salsogne, Picardia edat del ferro Matterne 2001: 153-154
La Croix-saint-Ouen Le Prieuré, edat del ferro Malrain, Matterne 2014
regió Nord de França
graner de Metz, Lorraine romà Matterne 2001: 153-154
Someren, Brabant edat del ferro Gerritsen 2003: 91
Oss-Schalkskamp, Brabant edat del ferro Gerritsen 2003: 91
Overbygård, Dinamarca edat del ferro Matterne 2001: 153-154
Langweiler, Renània del Nord- neolític Knörzer 1972 a
Westfàlia

Taula 2.1: Jaciments on s’han trobat graners sobre pals amb granes de cereal que han
estat estudiades.

Dels jaciments de la taula 2.1 destacaria el graner 2 de Le Camp du Roi, a la Picardia, de

l’edat del ferro. El graner 2 era un graner sobre pals que es va cremar, l’estructura es
va tombar i va caure dins d’un fossat proper, de tal manera que l’anàlisi carpològica va
permetre detectar els cereals que s’hi guardaven: en una zona, espelta bessona

33
(Triticum dicoccum) i en una altra, ordi vestit (Hordeum vulgare), segurament en piles
diferents (Gransar, Malrain, Matterne 1997).
La conclusió que es treu dels estudis carpològics de la taula 2.1 és òbvia: la
interpretació com a graners sobre pals d’estructures quadrangulars formades per
quatre o més forats de pal és raonable però no demostrada en la immensa majoria
dels casos. No podem generalitzar a partir d’un nombre tan reduït de jaciments on s’ha
confirmat aquest ús. Cal que siguem prudents, que seguim investigant i que tinguem
present que hi ha formes alternatives d’interpretar aquestes associacions de forats de
pal. Només com a exemple, Ellison i Drewett (1971) fan una recerca bibliogràfica en
treballs d’etnografia on mostren que vestigis semblants poden ser deguts als
fonaments d’una torre de defensa, d’un magatzem sobre pals, de plataformes
funeràries, etc.
Hom considera que la màxima expansió de les sitges i dels graners sobre pals es
produeix a l’edat del ferro. F. Gransar ha publicat un treball sobre les sitges i els
graners a l’edat del ferro a Europa i assenyala regions on mai més hi va tornar a haver
sitges per emmagatzemar cereals (Gransar 2000: 278 fig. 1).
Graner sobre pedres. Es pot considerar una variant del graner sobre pals i consisteix
en disposar la plataforma que sosté el graner sobre un enllosat de pedres o sobre un
grup de pedres disposades regularment. Al continent africà aquestes plataformes amb
pedres són ben conegudes per informes etnogràfics i agronòmics corresponents a
l’època actual. A Europa els graners sobre pedres han estat descrits en molt poques
ocasions. Al jaciment neolític de la Draga, al costat de l’estany de Banyoles, al NE de
Catalunya, s’han conservat diverses plataformes empedrades de forma quadrada amb
els angles arrodonits (fig. 2.11), on s’han trobat nombroses granes de cereal.
Consisteixen en uns empedrats de 3 o 4 m de costat amb forats de pal a tot el
perímetre i amb un o dos pals centrals que devien suportar la coberta a doble vessant.
Les parets devien estar formades per vares entrelligades d’avellaner o de salze que
lligaven els pals del perímetre. Els enllosats serien per aïllar el gra del terra. A l’interior
el gra es disposava en gerres de ceràmica o en cistells (Bosch, Chinchilla, Tarrús 2000,
75-78).
Altres jaciments neolítics catalans amb empedrats són el Barranc d’en Fabra, al curs
baix de l’Ebre (Bosch, Forcadell, Villalví 1992) i Plansallosa, a la Garrotxa (Bosch et al.
1998), però en aquests casos no s’han recuperat granes de cereal i són de funció
imprecisa.
Al poblat neolític de Riols I, al Baix Aragó, es coneixen alguns empedrats circulars o
ovals formats per lloses calcàries. El contorn exterior està format per lloses clavades
verticalment. Els més grans tenen un diàmetre (o eix major) de 2,60 m i s’interpreten
com a cabanes (jo afegiria que també podrien ser bases de magatzems o graners). El
fondo 2, a més, presentava vuit forats de pal al voltant que podrien ser suports d’una
teulada cònica (Royo, Gómez 1992: 302; Royo, Gómez 1996:768-769). Els empedrats
més petits, entorn d’un metre de diàmetre, són de funció indefinida. Es consideren

34
“auxiliars” a les cabanes, però també es diu que alguns empedrats tenien una capa de
terra cendrosa sota de les pedres, el que ens portaria a interpretar-los com a llars de
foc.
Graner sobre murs paral·lels. En els darrers anys ha estat identificat un tipus particular
de graner. Es tracta d’edificis caracteritzats per murs paral·lels que sostenien un graner
o una plataforma elevada (fig. 2.12). El graner ha desaparegut però els murs paral·lels
són fàcils d’identificar.
Al neolític del Pròxim Orient es detecten alguns jaciments amb magatzems i graners
que tenen la seva base en murs de pedra i d’argila disposats en paral·lel. Els trobem
per exemple a Dja’de el Mughara o Tell Halula (Coqueugniot 1998; Molist et al. 2004:
51). Els seus excavadors els relacionen amb l’emmagatzematge o l’assecament de
productes agrícoles, és a dir, que consideren que són graners o plataformes per a
l’assecat de productes agrícoles.
Al neolític de Turquia es coneixen alguns poblats que presenten conjunts de murs en
paral·lel que se suposa que sostenien la plataforma d’un graner, com a Bakla Tepe o
Çayönü (Erkanal 2008; Ozdogan, Ozdogan 1989).
A Emporio, jaciment neolític de l’illa de Quios, es coneix un possible graner format per
murs paral·lels (Hood 1981: I, 138-141). El mateix autor cita construccions semblants a
Thermi, Argissa i Saliagos, tots a la zona de l’Egeu.
A l’illa de Creta, a la zona de magatzems del palau de Knossos, i en altres palaus de
l’edat del bronze, es coneixen conjunts de murs paral·lels interpretables com a graners
(Gracia 2009: 23).
A la península Ibèrica hom coneix algunes evidències de l’edat del bronze final en les
quals es detecten possibles graners sobre parets al Cerro de la Encina i al Cerro de
Cabezuelos, a l’Alt Guadalquivir, Andalusia. Al poblat del Cerro de la Encina es conserva
una habitació d’uns 7 m2 format per 8 murs paral·lels de lloses clavades unides en
alguns casos per altres lloses horitzontals que fan de coberta (fig. 2.12, 1) (Aranda,
Molina 2005: 177-178). Al Cerro de Cabezuelos es coneix una zona contigua a la
cabana C amb 6 murs paral·lels de pedres (fig. 2.12, 2) (Contreras 1982: 314-315).
A la primera edat del ferro de Navarra es coneix una habitació del poblat de l’Alto de la
Cruz de Cortes de Navarra amb cinc murs paral·lels de toves (Taracena, Gil, Bataller
1954). Al poblat de Las Eretas es troba una “curiosa estructura” de 18 m2 amb murs
paral·lels de pedres i dos forns domèstics al costat (Armendáriz 1995-1996: 300). En el
seu moment aquestes estructures van passar per alt als excavadors i ara han estat
identificats per Francisco Burillo (Burillo 2009: 324-326).
Al carrer de la Riereta de Barcelona van sortir alguns murs paral·lels de pedra datables
a l’edat del bronze. El seu excavador assenyala que podrien correspondre a algun tipus
d’assecador de gra (fig. 2.12, 3) (Pujades 2006: 169). X. Carlús, J. González i E. Nadal
han estudiat aquestes troballes i n’han buscat els paral·lels que m’han permès elaborar
el present resum (Carlús, González, Nadal 2010). Les dades de què disposem són

35
encara molt fragmentàries i resulta difícil de dir quina relació hi ha entre els dos
extrems de la Mediterrània.
Si ens avancem a la prehistòria i entrem a la història, a la segona edat del ferro de la
península Ibèrica (cultura ibèrica) han estat reconeguts graners sobre parets en una
vintena de poblats ibèrics de la costa catalana i valenciana (Gracia 1995; Gracia,
Munilla 2000; Gracia 2009; Abad, Sala 2009 i altres comunicacions del congrés de
Cuenca). Francisco Gracia i Gloria Munilla relacionen aquestes troballes amb alguns
textos antics referents a graners sobreelevats. En concret, l’enginyer Filó de Bizanci,
del segle III aC, en la seva obra Sintaxi mecànica comenta que el blat es pot conservar
en construccions elevades en les què s’han construït en alçada els murs i el sòl, que
disposen de finestres i de nombrosos forats de ventilació orientats cap al nord, tancats
amb reixes perquè no puguin passar els ocells i altres animals (Garlan 1974, 301-303).
L’agrònom romà Marc Terenci Varró, del segle I aC, també descriu uns graners elevats
que situa a la Hispania Citerior i a la Puglia, en els quals l’aire circulava no tan sols per
les finestres sinó també pel terra del graner (R.R. I, 57, 3).
En època romana són ben coneguts els granaria i horrea d’algunes regions de l’Imperi:
graners elevats amb un suport de murs paral·lels tal com testimonien diversos estudis
(Willerding 1998: vol 12, p. 11-30, sv Getreidespeicherung; Salido 2003-2004, 2011).
Una advertència final. Cal tenir en compte que no sempre que trobem murs paral·lels
han de correspondre necessàriament a suports de graners o assecadors. Olivier
Aurenche, en el seu diccionari d’arquitectura del Pròxim Orient, assenyala que algunes
plataformes actuals amb murs paral·lels de l’Irak serveixen per dormir a les caloroses
nits d’estiu (Aurenche 1981: 262-263).
Altres tipus de graners. Per tancar aquest paràgraf exposo dos graners coneguts per
l’arqueologia que resulten molt originals i no tenen paral·lels etnogràfics. El primer és
el trobat al jaciment calcolític de la Croix de Fer (Espondeilhan, Llenguadoc), que no
faig entrar dins de cap classificació ja que no he trobat cap estructura semblant. En
aquest lloc es va excavar un fossat dins del qual van sortir les restes d’una construcció
paral·lelepípede composta per nombrosos fragments de fang cuit a baixa temperatura
amb empremtes de troncs d’arbre i de tiges vegetals. Al seu interior es van trobar
ossos de bou, alguns dels quals encara en connexió, i un nivell compost per ceràmiques
esclafades amb nombroses restes de cereals carbonitzats. L’autor ho interpreta com
una estructura de conservació de cereals i de peces de carn que es va esfondrar. Tot
deixa entreveure que un incendi va destruir l’estructura (Esperou 2007).
Un tipus particular de graner sobre pals és el trobat a la cova de Planches-pres-Arbois,
al Franc Comtat. Els excavadors van fer un assaig de restitució a partir de les dades
extretes en l’excavació (Petrequin 1985 a; Petrequin 1985 b: 81-86).

36
Fons de cabana / Pit houses
Abans dels anys 1970 a Europa es qualificava de “fons de cabana” qualsevol estructura
enfonsada trobada a l’aire lliure, fos quina fos la seva forma i dimensions. Més tard es
va veure que el que s’anomenaven “fons de cabana” eren en realitat sitges, clots per
extreure argila i altres tipus de fosses de funcions diferents.
Els fons de cabana són estructures enfonsades que corresponen a un habitatge o a
alguna part d’ell. Poden ser una vivenda sencera, tipus lodge, o algun magatzem o àrea
de treball. En el primer cas els millors exemples etnogràfics els trobem a Amèrica del
Nord entre els pawne, iowa, omaha, mandan, arikara, hidatsa, etc. Es tracta de grans
lodges semisubterranis de fins a 8 m de diàmetre recoberts de terra o de torba que
s’utilitzaven sobretot durant l’hivern (Gilman 1987; Wilson 1934; Fletcher, La Flesche
1992).
A l’etnografia europea no sembla que abundin els exemples de grans lodges com els
americans. Les cabanes enfonsades ens han arribat com a refugis temporals de
pagesos, pastors i pescadors en zones allunyades de la casa pròpia, com seria el cas de
les cabanes de pescadors de Nádudvar a la zona de Debrecen que ens descriu Ottó
Herman el 1898, els refugis de pastors de Nagysárret i de Nagyberek o les barraques
de vinya de Sztána (fig. 2.13), tots ells a Hongria, d’acord amb el recull que en fa Tibor
Sabján (Sabján 1999, 2002).
Víctor Jiménez és l’autor d’un treball en què s’estudien a nivell etnogràfic i arqueològic
les característiques de les cabanes enfonsades. Diu que els fons de cabana han de ser
de forma regular (rectangular, circular o oval) amb el terra pla i amb les parets verticals
(Jiménez 2006-2007). Diu que hi ha una major freqüència d’aparició de cabanes
semisubterrànies a les zones fredes del planeta i allà on hi ha una forta amplitud
tèrmica. Assenyala que una cabana pot estar compartimentada i amb elements tals
com pedrissos i llits, però considera que aquests elements no són imprescindibles. En
canvi, al seu parer, és quasi indispensable que la cabana compti amb una llar de foc per
escalfar i per cuinar. Jo no estaria massa d’acord en què tots els fons de cabana han de
tenir una llar de foc. Ja he dit més amunt que una casa pot estar composta de diversos
edificis. Els edificis dedicats a cuina i a allotjament han de tenir llar de foc, però els
altres no.
Entre els jaciments que han donat fons de cabana que inclouen diferents funcions que
es poden donar en una vivenda, podem esmentar el jaciment neolític del Lugo di
Romagna, on va sortir un fons de cabana de 10 x 7 m dividit en dues habitacions per
un envà, que s’ha conservat en bon estat a causa d’un incendi (fig. 2.14). L’habitació
més gran tenia un foc a la part central i un forn prop de la paret. L’altra habitació, més
petita, estava dedicada a magatzem i contenia nombroses ceràmiques senceres, un
molí, indústria lítica i nombroses granes de cereal carbonitzat (Degasperi, Ferrari,
Steffè 1996).
A l’edat del ferro d’Alsàcia es coneixen diversos fons de cabana com el de
Souffelweyersheim, rectangular, de 4,00 x 2,60 m amb dos forats de pal oposats i amb

37
una llar de foc i una petita cubeta en un costat (Lefranc, Boës, Véber 2008: 45-46). La
funció d’aquest fons de cabana és desconeguda. A la mateixa regió i amb la mateixa
cronologia trobem el fons de cabana de Rosheim, també amb dos forats de pal oposats
i funció desconeguda (Deyber 1984).
A la prehistòria europea sembla que el més corrent són els fons de cabana de petites
dimensions que formen part o estan associades a vivendes més grans. En aquest cas
els fons de cabanes es dediquen a una funció específica, com per exemple a tallers
tèxtils, refugis de bestiar, etc.
Per exemple, es coneixen alguns tallers de confecció de teixits on apareix un teler
vertical, identificat per un conjunt de pesos de teler, dins d’un fons de cabana de
planta rectangular. La coberta devia ser a dues vessants, i al fons de la cabana apareix
normalment un conjunt de dos forats de pal centrats, un a cada extrem de la fossa.
Alguns especialistes consideren que aquestes cabanes semisubterrànies tindrien un
ambient amb un elevat grau d’humitat relativa, el que a nivell tècnic afavoreix el
treball de fibres tèxtils com el lli (de Meulemeester 2003: 170). A la prehistòria
europea es pot posar l’exemple de l’estructura 4375 de Wustermark a la regió de
Brandenburg, una estructura de 4,07 x 3,57 m amb set forats de pal perimetrals i on
van sortir una trentena de pesos de teler (fig. 2.15). Es data a finals de l’edat del
bronze i principis de l’edat del ferro (Peters 1999: I, 43-46). Una troballa semblant és la
de Herzsprung, al districte d’Uckermark, amb 36 pesos de teler (Leube 1989: 534, citat
per Peters 1999). 2
Una altra funció coneguda és la de refugi per als animals, que documentem en diversos
reculls etnogràfics. A l’Hongria del segle XIX es descriuen alguns estables per al bestiar
parcialment excavats al terra i recoberts amb terra i vegetals (Sabján 1999: 137-139;
2002: 325-326). Val a dir que en prehistòria poques vegades s’han definit edificis
dedicats a corrals, ja que es necessiten anàlisis de fitòlits per demostrar la presència
d’excrements d’animals i anàlisis químiques de sediment que mostrin una elevada
presència de fòsfor.
També hem d’esmentar la funció d’emmagatzematge, afavorida per l’estabilitat de
temperatures que podem trobar sota terra. Al jaciment campaniforme de l’Alto del
Romo, a la Mancha, es va descobrir l’estructura FC-2, de forma allargada de 6 x 2,5 m,
amb dos forats de pal que sostenien la coberta i dues sitges a l’interior. Possiblement
les parets de la cabana eren de toves (Vicente et al. 2007). Els seus excavadors
s’estranyen de no trobar una llar de foc en aquest fons de cabana, però si és correcta
la meva interpretació que era destinada a magatzem, no li cal cap llar de foc. De tota
manera els magatzems semisubterranis entenc que és millor classificar-los com a caves
i per això els trobareu descrits al capítol corresponent.
Si teniu dubtes sobre com cal distingir un fons de cabana d’altres estructures que
podrien presentar morfologies semblants, consulteu la taula 10.2 del capítol 10.

2
Altres exemples més ben conservats ja són d’època medieval: Zimmermann 1981 i Baumhauer 2003, II,
fig. 52 i 53.

38
Tancats i palissades / Enclosures and palisades
Les palissades delimiten grans recintes i poden tenir finalitat defensiva, ser recintes per
al bestiar, zones d’hàbitat, etc. Es poden associar a fossats i altres elements defensius.
Al neolític del nord d’Itàlia es coneixen alguns poblats amb palissades. Al Lugo de
Grezzana, al Vèneto, hom coneix una palissada que tanca el poblat (Cavulli, Pedrotti
2003). Al Lugo di Romagna, a la Romagna, es coneix la porta d’una palissada amb un
fossat al davant (fig. 2.16) (Degasperi, Ferrari, Steffè 1996). També es coneix la rasa de
fundació d’una palissada a Botteghino, a Parma, a la regió Emilia-Romagna (Mazzieri,
dal Santo 2007: 116). A destacar una interessant palissada trobada a la terramara de
Santa Rosa di Poviglio, a l’Emilia-Romagna, que es va resseguir en una llargada de 34 m
(Bernarbò et al 2007: 23).
Al poblat de Monte dos Remedios, a Galícia, es coneix la rasa de fundació d’una
palissada perimetral (Bonilla, César, Fábregas 2006). El jaciment neolític de la Serreta,
a Catalunya, també ha donat les estructures E-46 i E-64, considerades palissades
(Esteve et al. 2011: 32). A l’oppidum de l’edat del ferro de Gondole, a Auvergne, es
coneixen algunes palissades que es presenten com a trinxeres de fundació i es poden
seguir algunes desenes de metres (Deberge et al. 2009: 59-66). També tenen una
palissada els poblats de Vermand, a la Picardia (Lemaire, Malrain, Méniel 2000), de la
Poste-Vieille, al Llenguadoc (Vaquer 2011), de Pego, al nord de Portugal (Sampaio et
al. 2008) i el jaciment de Dorsey, a Irlanda del Nord (Hurl, McSparron, Moore 2002).
En les rases de fundació de les palissades es troben pedres de falca i fins i tot taulons
de reforç. El fons de les rases és més o menys regular quan la palissada és formada per
un rengle de troncs, però quan es tracta de palissades de troncs verticals posats a una
certa distància i ajuntats amb una trama de varetes entrellaçades, la secció
longitudinal mostra un fons sinuós amb depressions on anaven els pals posats de
forma regular.

Valls i fossats / Ditches

Des que es va començar a utilitzar la fotografia aèria en arqueologia el nombre
d’enclosures i de tancats envoltats per un fossat ha anat creixent. Aquests tancats
apareixen al neolític antic dels grans poblats del neolític danubià (3789 av. J.-C. 1989),
però també es coneixen anells, tancats de santuaris, etc. La interpretació dels fossats
prehistòrics sempre és controvertida: des de fossats defensius que envolten un poblat
fins a tancats per al bestiar o recintes cerimonials. Molt sovint el problema és que no
sabem ben bé què hi ha a dins del tancat. Quan al seu interior apareixen les restes d’un
poblat amb cabanes se li atribueix una funció defensiva, però quan no tenim context,
sovint per què no s’ha excavat, són possibles totes les hipòtesis.
A continuació dono una mostra de jaciments prehistòrics en els quals s’ha detectat
algun fossat.

39
Jaciment període bibliografia
Fairfield Park, Anglaterra bronze final Webley, Timby, Wilson 2007: 13
Battlesbury Hillfort, Anglaterra edat del ferro Ellis, Powell, Hawkes 2008: 20-24
Winnall Down, Anglaterra edat del ferro Davis 2008
Grove Farm, Anglaterra edat del ferro Clay 1992
Ham Hill, Anglaterra edat del ferro Brittain 2013
Dalladies, Escòcia edat del ferro Watkins 1978-1980
Carronbridge, Escòcia edat del ferro Johnston 1994
Monte do Olival 1, Alentejo calcolític Becker, Valera, Castanheira 2012
Perdigões, Alentejo neol. final-calcolític portugueseenclosures.blogspot.com
Alcalar, Algarve calcolític portugueseenclosures.blogspot.com
Porto Torrão, Alentejo neolític final portugueseenclosures.blogspot.com
Alto do Outeiro, Alentejo calcolític portugueseenclosures.blogspot.com
Moreiros 2, Alentejo neolític final portugueseenclosures.blogspot.com
Granja Céspedes, Extremadura calcolític Hurtado 2010
Los Cortinales, Extremadura calcolític Hurtado 2010
El Lobo, Extremadura calcolític Hurtado 2010
La Pijotilla, Extremadura calcolític Hurtado 2010
San Blas calcolític Hurtado 2010
Cuesta del Pájaro, Castella calcolític Delibes et al. 2014: 22
El Campillo, Castella calcolític Delibes et al. 2014: 28
Las Canteras, Castella calcolític Delibes et al. 2014: 33
El Casetón de la Era II, Castella calcolític Delibes 2010; Delibes et al. 2014: 40
El Cesto III, Castella calcolític Delibes et al. 2014: 46
La Corona, Castella calcolític Delibes et al. 2014: 51
La Cuesta-Los Villares, Castella calcolític Delibes et al. 2014: 56
Las Ligeras de Abajo, Castella calcolític Delibes et al. 2014: 62
Los Melonares-Zofraga, Castella calcolític Delibes et al. 2014: 67
El Mesón, Castella calcolític Delibes et al. 2014: 71
El Moscatel, Castella calcolític Delibes et al. 2014: 76
El Parral, Castella calcolític Delibes et al. 2014: 80
Las Pozas, Castella calcolític García 2013; Delibes et al. 2014: 84
San Martín-El Rasillo I, Castella calcolític Delibes et al. 2014: 90
San Miguel, Castella calcolític Delibes et al. 2014: 95
Santa Cruz, Castella calcolític Delibes et al. 2014: 100
Santa Cruz III, Castella calcolític Delibes et al. 2014: 105
Somante al Cuadro, Castella calcolític Delibes et al. 2014: 110
La Revilla del Campo, Castella neolític Rojo, Garrido, García 2012: 489-491
Camino de las Yeseras, regió de calcolític Liesau et al. 2008: 110
Madrid
Venta del Rapa, Andalusia calcolític Lechuga, Soto, Rodríguez-Ariza 2014
Cabezo de la Cruz, Aragó edat del ferro Rodanés, Picazo, Peña 2011
Els Vilars d’Arbeca, Catalunya 2ª edat del ferro Junyent et al. 2009-2010
Arenal de la Costa, País neolític Bernabeu 1993: 39
Valencià
Niuet, País Valencià neolític Bernabeu et al. 1994
Mas d’Is, País Valencià neolític Rojo, Garrido, García 2012: 396-401;
Bernabeu, Orozco, Diez 2012
Alt del Punxó, País Valencià neolític Bernabeu, Orozco, Diez 2012: 58-59
Vilanava-Tolosana, Llenguadoc neolític Vaquer 2011
La Farguette, Llenguadoc neolític Vaquer 2011
La Poste-Vieille, Lenguadoc neolític Vaquer 2011
Chateau-Percin, Alta Garona neolític Vaquer 2011
Auriac, Llenguadoc neolític Vaquer 2011

40
Mourral, Llenguadoc neolític Vaquer 2011; Gandelin, Vaquer 2009
Roc d’en Gabit, Llenguadoc edat del bronze Vaquer 2011
La Croix du Buis, Limousin edat del ferro Poux 2000
Fontenay-le-Comte-Les Genâts, edat del ferro Poux 2000
Pais del Loira
Vivoin, la Gaudine, País del edat del ferro Guillier, Auxiette, Cherel 2006
Loira
Penchâteau, Pouliguen, País del edat del ferro Gaiffe et al. 1995
Loira
Gouzon, Poitou-Charentes neolític Eneau et al. 1994
Angoulins, Les Ormeaux, edat del ferro Maguer et al. 2009
Charente
Lillemer, Bretanya neolític mitjà Laporte et al. 2007
Mont Beuvray, Borgonya edat del ferro Ferdière 1988: 54
Autun, Les Grands Camps, neolític Lemercier, Martineau, Pillot 2012
Borgonya
Carvin, La Gare d’Eau, Nord de neolític mitjà Monchablon et al. 2011
França
Grange des Moines, Picardia edat del ferro Auxiette et al. 2000
Vermand, Picardia edat del ferro Lemaire, Malrain, Méniel 2000: 163-167
L’Etoile, Picardia neolític 3789 av. J.-C. 1989: 20
Berry-au-Bac, Picardia neolític 3789 av. J.-C. 1989: 21
Bazoches-sur-Vesle, Picardia neolític 3789 av. J.-C. 1989: 25;
Bazoches-sur-Vesle, Les edat del ferro Gransar, Pommeruy 2005
Chantraines, Picardia
Catenoy, Picardia neolític 3789 av. J.-C. 1989: 28
Ribemont-sur-Ancre, Picardia edat del ferro Poux 2000
Le Translay, La Grande Pièce de edat del ferro Gaudefroy 2011
M. de Friere, Picardia
Coixrault, L’Aérodrome, Picardia edat del ferro Gaudefroy 2011
Lœvilly, Les Terres du edat del ferro Gaudefroy 2011
Lieutenant Général, Picardia
Bayonvillers, le Chemin edat del ferro Gaudefroy 2011
d’Harbonnières, Picardia
Bernay-en-Ponthieu, Tirancourt, edat del ferro Gaudefroy 2011
Picardia
Martaineville, les Longs edat del ferro Gaudefroy 2011
Journaux, Picardia
Framerville-Rainecourt, le Fond edat del ferro Gaudefroy 2011
d’Herleville, Picardia
Pont de Metz, le Champ aux edat del ferro Gaudefroy 2011
Oisons 2, Picardia
Villers-Vicomte, la Rosière, edat del ferro Gaudefroy 2011
Picardia
Arry, le Trou Bernache, Picardia edat del ferro Gaudefroy 2011
Estrées-Deniécourt, Derrière le edat del ferro Gaudefroy 2011
Chemin du Berger, Picardia
Fricamps, la Cramaillère, edat del ferro Gaudefroy 2011
Picardia
Pont-Rémy, Le Fond Baraquin et edat del ferro Gaudefroy 2011
La Queute, Picardia
Verberie, la Plaine de Saint- edat del ferro Gaudefroy 2011
Germain, Picardia
Bettencourt-Saint-Ouen, le Bois edat del ferro Gaudefroy 2011
de Bettencourt, Picardia

41
Beauvois-en-Vermandois, le edat del ferro Gaudefroy 2011
Pied de Boeuf, Picardia
Fresnes-Mazancourt, la Sole du edat del ferro Gaudefroy 2011
Moulin, Picardia
Saleux, Les Traneaux, Picardia edat del ferro Gaudefroy 2011
Huppy, au Petit Moulin, Picardia edat del ferro Gaudefroy 2011
Hardivilliers, le Champ du edat del ferro Gaudefroy 2011
Moulin, Picardia
Ville-le-Marclet, l’Epine Pierre edat del ferro Gaudefroy 2011
Lecul, Picardia
Naux-aux-Forges, Lorraine edat del ferro Poux 2000
Rosières-aux-Salines, Lorraine bronze final Koenig et al. 2005: 105
Noyen-sur-Seine, Ile-de-France neolític Mordant, Mordant 1972
Grisy-sur-Seine, Ile-de-France neolític 3789 av. J.-C. 1989: 23
Balloy-Bois-de-Roselle, Île-de- edat del ferro Poux 2000
France
Ittenheim, Alsàcia neolític antic Lefranc, Denaire, Boës 2010
Rosheim, Sainte-Odile, Alsàcia neolític Jeunesse 1996: 260
Colmar, Rufacher Huben, neolític Jeunesse 1996: 257-258
Alsàcia
Wettolsheim, Ricoh, Alsàcia neolític Jeunesse 1996: 258
Entzheim, Les Terres de la neolític Lefranc, Jeunesse 2011
Chapelle, Alsàcia
Duntzenheim , Frauenabwand, neolític Lefranc, Jeunesse 2011
Alsàcia
Meistratzheim, Alsàcia neolític Perrin 2011
Darion, Valònia neolític Cahen 1985
Remicourt, En Bia Flo, Valònia neolític Bosquet et al. 1997
Herxheim, Palatinat (sepulcral) neolític Haak 2009
Ippesheim, Baviera neolític Becker, Scharl, Zerl 2012
Altheim, Baviera neolític Saile 2014
Osterhofen, Baviera neolític Turek 2012
Stephansposching, Baixa neolític Eibl et al. 2010
Baviera
Schaidham, Baixa Baviera edat del bronze Eibl, Raßhofer 2014
Herrenhöfe, Baixa Baviera edat del ferro Geelhaar, Faßbinder 2014
Kyhna, Saxònia neolític Stäuble 2002: 305
Eythra, Saxònia neolític Stäuble 2002: 306
Zwenkau, Saxònia edat del bronze Stäuble 2002: 309
Goseck, Saxònia neolític Bertemes, Northe 2010
Mayen, Renània-Palatinat neolític Turek 2012
Wiesbaden-Schierstein, Hesse neolític Turek 2012
Heilbronn-Hetzenberg, Baden- neolític Turek 2012
Wurtemberg
Michelsberg-Untergrombach, neolític Turek 2012
Baden-Wurtemberg
Heilbronn-Isfeld, Baden- neolític Turek 2012
Wurtemberg
Münzingen, Baden-Wurtemberg neolític Turek 2012
Strögen, Austria neolític Turek 2012
Hornsburg, Austria neolític Turek 2012
Fornace Cappucini, Itàlia neolític Cavulli 2008: 306
Faenza, Itàlia neolític Cavulli 2008: 307
Savignano sul Panaro, Emilia- neolític Cavulli 2008: 307
Romagna

42
Santa Rosa di Poviglio, Emilia- edat del bronze Bernabò et al. 2007: 33-35
Romagna
Lugo di Romagna, Romagna neolític Cavulli 2008: 307
Valle Messina, Basilicata neolític Natali 2004
Dobkowice, Silèsia neolític Furmanek et al. 2013
Všechlapy, Bohèmia calcolític Kos 2013
Vchynice, Bohèmia neolític Řídký, Kovačiková, Půlpán 2013
Lochenice, Bohèmia neolític Turek 2012
Makotřasy, Bohèmia neolític Turek 2012
Stehelčeves-Homolka, Bohèmia neolític Turek 2012
Milovicích, Moravia neolític final Milo, Zeman, Kuča 2015
Vedrovice, Moràvia neolític Turek 2012
Těšetice, Moràvia neolític Turek 2012
Rmíz u Laškova, Moràvia calcolític Turek 2012
Nitranský Hrádok, Eslovàquia neolític Turek 2012
Bučany, Eslovàquia neolític Turek 2012
Golianovo, Eslovàquia neolític Turek 2012
Svodín, Eslovàquia neolític Turek 2012
Ordacsehi-Kis-töltés, Hongria bronze final Honti et al. 2002
Sormás-Török-Földek, Hongria neolític Barna, Pasztor 2010
Belvárdgyula, Hongria neolític Bertók, Gáti, Lóki, 2008
Polgár-Csőszhalom, Hongria neolític final Raczky, Anders 2010
Szolnok-Zagyvaparton, Hongria calcolitic Szilágyi 2010
Nyíregyháza-Oros, Úr Csere, bronze final Marta et al. 2010: 11-14
Romania

Taula 2.2: Jaciments prehistòrics europeus que presenten valls i fossats.

43
Fig. 2.1: Cabana de Balouta, a Galícia, de planta oval, parets de pedra i teulada de
palla, anomenada “palloza”. En aquestes cases, que encara es poden trobar a les
muntanyes de Los Ancares, hi vivien els pagesos i les seves vaques. Fotografia
realitzada en una excursió l’estiu de 1999.

Fig. 2.2: Cabanes de la Pornacal, a Somiedo, Astúries, de planta rectangular, parets de

pedra i teulada vegetal, anomenades “brañas”. Fins fa uns anys eren utilitzades pels
vaquers quan es desplaçaven amb les vaques a muntanya durant l’estiu. Fotografia
realitzada l’estiu de 1999.

44
Fig. 2.3: Exemples de cases amb murs de pedra. Dalt, reconstrucció d’una casa de la
cultura de Fontbuisse, al sud de França. Baix, la casa Conderton tal com va ser
reconstruïda a la Butser Ancient Farm. Es mostra part de l’estructura de troncs de la
coberta.
Font: L’Architecture Vernaculaire, Sup. 3 i croquis fet a partir de fotografies publicades
per P. Reynolds 1988.

45
Fig. 2.4: Reconstrucció d’una casa del poblat neolític de Vladimirovka, Ucraïna, amb
parets de toves.
Font: Passek 1949, reproduït per Bosch Gimpera 1975: 323.

Fig. 2.5: Reconstrucció d’una casa llarga del poblat neolític de Reichstett, a Alsàcia,
amb una estructura de suport de fusta.
Font: Guilaine 1980: 55 fig. 4.

46
Fig. 2.6: Classificació dels diferents tipus de fragments de fang que es poden trobar en
una excavació prehistòrica. Al costat poso el cos que ha donat forma a l’empremta.
Font: Basat en Holub et al. 2005: 63, fig. 26.

47
Fig. 2.7: Estructures de fang que es poden trobar en una excavació prehistòrica.
1) Estructura de troncs recoberta amb fang. 2) Estructura de troncs fesos recoberta
amb fang. 3) Estructura de cistelleria recoberta amb fang. 4) Llar de foc amb solera de
fang, limitada, procedent de la Bòbila Madurell (Catalunya, bronze final). 5) Restes
d’un forn de volta del bronze final trobat a Quitteur, Savoia.
Fonts: 1-2) Tiné 2009: 134, fig. 68. 3) Cavulli 2008: 326, fig. 7.46. 4) Miret 1992: 69,
foto 2. 5) Piningre, Nicolas 2005: 359, fig. 7.

48
Fig. 2.8: La casa de Pimperne Down, de l’edat del ferro, tal com va ser reconstruïda a la
Butser Ancient Farm. Dalt, planta de l’excavació amb els forats de pal que van donar
lloc a la reconstrucció. Al mig, estructura principal de pals i troncs. Baix, aspecte extern.
Font: Fotografies i dibuixos publicats per Reynolds 1988.

49
Fig. 2.9: Diferents tipus de forats de pal. 1) Amb una taca central fosca que correspon al
pal de fusta descompost. 2) Amb carbons de fusta (quan s’ha cremat el pal o l’edifici).
3) Forat irregular que queda quan es retira el pal. 4) Pedres de falca per fixar el pal.

Fig. 2.10: Planta del graner B852 de Blig-Glis, Suïssa, de l’edat del ferro. Era una
construcció de fusta que es va incendiar, amb planta baixa i pis.
Font: Curdy et al. 1993: 146

50
Fig. 2.11: Graners sobre pals i sobre pedres. Dalt, canastra tradicional del nord de
Portugal utilitzada per emmagatzemar blat de moro. Observeu la fossa de base amb un
empedrat. Baix, graner neolític del poblat de la Draga, al llac de Banyoles, Catalunya.
S’ha conservat un empedrat, un cercle perimetral de pals amb dos pals centrals i
nombroses vares d’avellaner.
Font: Dias, Veiga de Oliveira, Galhano 1961: 51; Bosch, Chinchilla, Tarrús 2000: 77, fig.
53.

51
Fig. 2.12: Graners sobre murs paral·lels de l’edat del bronze a la península Ibèrica. Dalt,
Cerro de la Encina, Andalusia. Al mig, poblat del Cerro de Cabezuelos, Andalusia. Baix,
carrer de la Riereta, Barcelona.
Font: 1) Aranda, Molina 2005: 176, fig. 3. 2) Contreras 1982: fig. 6. 3) Carlús, González,
Nadal 2010: 164, fig. 5.

52
Fig. 2.13: Cabana de vinya de Sztána-Kalotaszeg, a Hongria, utilitzada fins al segle XX.
Noteu que té una part semisubterrània.
Font: Sabjan 2002: 325, fig. 10.

Fig. 2.14: Fons de cabana neolític de Lugo de Romagna.

Font: Degasperi, Ferrari, Steffè 1996.

53
Fig. 2.15: Fons de cabana de Wustermark, utilitzat com a taller per elaborar teixits, de
l’edat del bronze.
Font: Peters 1999: vol. 1, p. 45, fig. 8.

Fig, 2.16 Palissada i fossat del poblat neolític del Lugo di Romagna, a la Romagna. Part
de la palissada es va tombar i van quedar els pals preservats sota la capa freàtica.
Font: Degasperi, Ferrari, Steffè 1996.

54
Capítol 3
ESTRUCTURES DOMÈSTIQUES / DOMESTIC
FEATURES

Llars de foc / Hearths

Els focs són unes estructures ben conegudes dels arqueòlegs ja que deixen vestigis
fàcilment detectables en l’excavació. Hi ha nombrosos treballs i tesis que han estudiat
els diferents tipus de llars de foc que podem trobar als jaciments, entre ells els de
Gascó (1985); Molist (1986); Beeching, Gascó (1989); Pons, Molist, Buxó (1994); Soler
(2003) i Lejay (2010-2011). A més hi ha hagut alguns congressos com el de Nemours de
l’any 1987, el d’Arles-sur-Rhône el 1989, el de Treignes de 1995 (que va ser publicat a
la revista “Civisations” l’any 2002), el de Bourg-en-Bresse i Beaune l’octubre de 2000 o
el darrer dedicat a la tafonomia a Valbonne l’any 2008 (Thery-Parisot, Chabal,
Costamagno 2010).
Les llars de foc són unes estructures universals que podem trobar a quasi totes les
cultures (Lieberherr 2006). També han estat objecte d’estudi de l’arqueologia
experimental (Baars, Baars, Zeimens 1997; Buzea, Cotruţa, Briewig 2008; Soler 2003).
L’arqueòloga Sandra Prevost-Dermarkar va publicar un treball al congrés de Treignes
(Bèlgica) amb una classificació de les llars de foc i dels forns que crec que val la pena de
reproduir aquí. Aquesta autora divideix els focs en llars planes, llars de cubeta i llars
sobreaixecades. A la meva manera de veure potser és millor parlar de “llars amb
solera” que de “llars sobreaixecades”, malgrat que són termes semblats. Altres autors
com Enriqueta Pons i Miquel Molist (al congrès d’Arles-sur-Rhône, 1989) subdivideixen
cadascuna d’aquestes categories en simples o il·limitades (quan no hi ha cap element
que marqui el final de la zona de foc) i en limitades (quan els límits del foc estan
marcats per un cercle de pedres o una revora de fang). En resum hom pot diferenciar
entre els següents tipus de focs:

55
Llar plana simple. És una llar feta al terra sense cap tipus de preparació especial.
Sovint a les memòries d’excavació se la defineix com a llar lenticular perquè en les
seccions apareix com una taca de cendres i carbons en forma de llentia (més gruixuda
al centre i més prima a la perifèria). És la forma bàsica d’una llar de foc i la podem
trobar a tots temps i a totes les cultures, a l’interior o a l’exterior de les cases (fig. 3.1,
1).
Llar plana limitada. És una llar feta al terra, normalment sense cap preparació especial,
que es delimita per un cercle de pedres al voltant. Com totes les llars, la zona del mig
apareix amb cendres i carbons. Hom en pot trobar exemples als poblats de Bitarandos
(Bettencourt et al. 2003), Castelo dos Mouros (fig. 3.1, 2) (Pedro 1996), etc.
Llar amb solera simple. Es tracta d’una llar a la qual se li ha fet una solera de materials
diversos que serveix per irradiar l’escalfor del foc cap als aliments que s’hi couen (fig.
3.1, 3). Sovint la solera es fa amb argila (Negre, Vilà 1993; Escala et al. 2011; Patroi
2008; Moya 2005) però també pot contenir pedres o fragments de ceràmica a la base
(Gascó 2002; Audouze 1989: 328; Dron et al. 2003). La forma de la solera pot ser
variada, dominant les circulars i quadrades.
Llar amb solera limitada. És una llar amb solera que presenta una revora feta amb
fang o amb pedres que limita el foc. En coneixem exemples a la Vinha da Soutilha al
nord de Portugal (fig. 3.1, 4) (Jorge 1986: I, 219), al Roc de Dourgne o a l’Abri Jean Cros
al Llenguadoc (Gascó 2002: 13), a la Bòbila Madurell a Catalunya (fig. 2.7, 4), Piscul
Cornisorului a Oltènia (Patroi 2008), Bistrița a Romania (Petre, Vulpe 1983), etc. Un cas
particular és el del poblat lacustre de Charavines, on es coneix una llar que tenia una
solera d’argila sota la qual hi havia uns taulons i al costat tenia un altre tauló posat
vertical que servia de delimitació (Bocquet, Caillat, Lundstrom-Baudais 1986).
Llar de cubeta simple. Es tracta de llars de foc que han estat construïdes dins d’una
petita fossa o cubeta. Les llars de cubeta o fosses de combustió es tractaran en el
paràgraf següent.
Llar de cubeta limitada. Com l’altra però amb la cubeta recoberta amb lloses de pedra
que fan de refractant. També serà tractat en un paràgraf de més avall.
Llar empedrada. La llar empedrada es caracteritza per la presència d’un nivell de
pedres alterades pel foc. Sovint se la defineix com un empedrat. És un tipus de llar
força corrent i en podeu veure exemples a la taula 3.1. De fet aquests empedrats els
tinc en una categoria provisional. Penso que algunes de les llars empedrades que se
citen a la taula podrien ser llars amb una solera de pedres (llar amb solera simple, veg.
més amunt) o bé podrien ser forns amb pedres calentes que es troben molt arrasats
(veg. més avall).

56
Jaciment període bibliografia
UE 5 i UE 27 de Valada do Mato, neolític antic Diniz 2007; Diniz, Angelucci 2008:153
Alentejo
Cabeço da Velha, Portugal neolític Cardoso et al. 1998
Sant Pau del Camp, Barcelona neolític Molist, Vicente, Farré 2008
Collet de Brics d’Ardèvol, calcolític Castany, Alsina, Guerrero 1992: 37-38
Catalunya
Bosc del Quer, Catalunya calcolític Carlús, de Castro, 2011-2012
Torre la Sal, País Valencià neolític Flors et al. 2009: 151-153
Institut Antoni Pous de Manlleu, calcolític Boquer et al. 1995: 32
Catalunya
Tesero Sottopedonda, Trentino, 2ª edat del ferro Pisoni 2008: 79
Itàlia

Taula 3.1: Jaciments amb llars empedrades.

Fosses de combustió / Fire pits

La llar de cubeta o fossa de combustió consisteix en un foc, generalment domèstic, fet
dins d’una cubeta. Les qualitats tèrmiques d’aquests focs són notables, ja que irradien
tota l’escalfor cap a l’atuell de cuina que tenen al damunt. Hom en coneix nombrosos
exemples etnogràfics. A l’entorn dels Monts Zagros, des de l’Irak a l’Iran i a Turquia,
s’utilitzen sovint unes fosses de combustió que fan servir com a combustible unes
“galetes” fetes amb femta de vaca assecada. Aquestes fosses tenen un petit conducte
que els serveix d’entrada d’aire (fig. 3.2, 1) (Peters 1972; Makal 1963: 21-23; Kramer
1982). A la zona entre el Kurdistan i el Luristan s’utilitzen llars de cubeta limitades per
lloses de pedra on cremen “galetes” de femta de vaca (fig. 3.2, 2) (Watson 1979: 122-
124).
A Amèrica del nord les fosses de combustió solen anomenar-se fire pits i es troben
amplament documentades dins dels assentaments dels indis americans (Stewart
1977).
Les fosses de combustió solen donar lloc a importants rubefaccions i fins i tot a la
cocció parcial de les parets de la fossa. A més solen trobar-se plenes de cendres i de
carbons corresponents a la darrera encesa.
Com he indicat al paràgraf anterior les llars de cubeta o fosses de combustió es
divideixen en simples i en limitades. En les simples la cubeta no presenta pedres de
delimitació i en la limitada sí. Alguns exemplars de llars de cubeta simple apareixen a
Battlesbury Hillfort, Anglaterra (Ellis, Powell, Hawkes 2008), i a Minferri, Catalunya
(Saula 1995: 18) (fig. 3.3, 1). Exemple de llar de cubeta limitada: Bois, Ile de Rè, Poitou-
Charentes (fig. 3.3, 2) (Lejay 2010-2011: 51).

Forns domèstics / Domestic ovens

Gairebé trenta anys després, el treball de Jörg Petrasch segueix essent la base sobre la
qual basar l’estudi dels forns prehistòrics. Petrasch va dividir els forns entre els d’una

57
cambra i els de diverses cambres (taula 3.2) (Petrasch 1986). Els d’una cambra es
subdividien en forns de fossa, de volta simple i de volta amb més d’una obertura. Els
de diverses cambres es subdividien en forns amb graella i forns amb túnel
d’alimentació llarg.

1.- Forns d’una cambra 1.1.- Forns de fossa

1.2.- Forns de volta simple
1.3.- Forns de volta amb més d’una obertura

2.- Forns de diverses cambres 2.1.- Forns amb graella

2.2.- Forns amb túnel d’alimentació llarg

Taula 3.2: Classificació dels forns neolítics segons Jörg Petrasch.

Els forns d’una cambra s’utilitzaven fonamentalment com a forns domèstics, és a dir,
per coure pa i altres aliments. La temperatura a la qual arriben no sol sobrepassar els
300 ºC. Els forns de diverses cambres s’utilitzaven sobretot per coure ceràmiques i
s’estudiaran al capítol corresponent.
Els forns domèstics ocupen un lloc destacat a la cuina de les cases prehistòriques.
Poden estar excavats sota terra i llavors tenim els forns de fossa (en alemany,
Ofengrube), dels quals n’hi ha bons exemples a Lintshie Gutter, Hébécrevon, Těšetice i
Borovce (taula 3.3). Consisteixen en un pou d’accés (o una fossa més o menys
profunda) de la qual surt la volta del forn excavada al terra (fig. 3.4). Sobre el nivell del
terra tenim els forns de volta simple, formats per una plataforma al damunt de la qual
s’aixeca la volta del forn, amb una sola obertura al davant per on s’introdueix el
combustible i els aliments que s’han de coure (fig. 3.5). Hi ha una variant d’aquest
tipus formada pels forns que tenen una sortida de fums per la part alta (fig. 3.6).
Aquesta sortida de fums crea un tiratge que permet escalfar el forn a més
temperatura. 3
Per a l’estudi dels forns prehistòrics tenim la sort que alguns tipus de forns de volta
encara s’utilitzen en regions marginals de Grècia, Turquia i Síria, anomenats tannur,
tabun, saj i waqdiah (Prévost-Dermarkar 2003; Peters 1972: làmina 124; Mulder-
Heymans 2002). També es coneixen forns de pa de forma cònica a l’Atlas marroquí, a
Tunisia o al Iemen (Bruneton 1975; Vaquer 1986: 183-187; Bornstein-Johansen 1975).
D’altra banda s’han fet alguns assaigs de reconstrucció i experimentació amb forns de
pa de tipologia prehistòrica (Adamek et al. 1990; Pfaffinger, Pleyer 1990; Prévost-
Dermarkar 2003; Werner 1990, 1991). Aquests forns s’utilitzen sobretot per a la cuita
del pa. Primer s’encén un foc a l’interior del forn i es procura que la temperatura de les
parets vagi pujant a poc a poc. Quan la temperatura del forn és suficient es retira la

3
Al nord del Marroc, els forns domèstics dedicats a coure el pa, que són del tipus amb sortida de fums,
s’utilitzen ocasionalment per coure alguna ceràmica (González et al. 2001; Gutiérrez 1996: 63).

58
llenya no cremada i es deixen les brases a un costat o al fons i ja es poden començar a
posar els pans a dintre, al terra del forn o apretats contra la paret. 4
Hi ha molts jaciments prehistòrics europeus que disposen de forns per coure pa. N’hi
ha a l’interior de les cases i a l’exterior. N’hi ha que es creu que deuen ser comunitaris
tot i que la majoria semblen correspondre a una unitat domèstica. A la taula 3.3 recullo
alguns forns trobats en diverses regions d’Europa. 5

Jaciment període tipus bibliografia

Grove Farm, Anglaterra edat del ferro VOLTA Clay 1992: 31
Lintshie Gutter, Escòcia edat del bronze FOSSA Terry 1995: 384
Cova da Baleia, regió de neolític VOLTA Sousa 2009: 428-432
Lisboa
Lajinha 8, Alentejo neolític VOLTA Bruno 2010: 93-97 i annex
Xarez 12, Alentejo neolític VOLTA Bruno 2010: 93-97
Carraça 1, Alentejo neolític VOLTA Bruno 2010: 93-97
Horta do Albardão 3, neolític/calcolític VOLTA Bruno 2010: 93-97 i annex
Alentejo
Perdigões, Alentejo calcolític VOLTA Bruno 2010: 93-97
Porto Torrão, Alentejo calcolític VOLTA Bruno 2010: 93-97
La Loma del Lomo, la edat del bronze VOLTA Valiente 1992: 132-136
Mancha (forn llençat a la
fossa 12E-3)
Alarcos, La Mancha 2ª edat del ferro VOLTA García et al. 2006
Calatrava la Vieja, La 2ª edat del ferro VOLTA García et al. 2006
Mancha
Cerro de las Cabezas, 2ª edat del ferro VOLTA García et al. 2006
La Mancha
Cabezo de la Cruz, edat del ferro VOLTA Rodanés, Picazo 2005
Aragó
Vincamet, Aragó* bronze final VOLTA Moya et al. 2005: 25
Mas d’Is, País Valencià neolític VOLTA Bernabeu et al. 2003: 43
Lloma del Betxí, País edat del bronze VOLTA de Pedro 1990
Valencià
Genó, Catalunya bronze final VOLTA Maya, Cuesta, López 1998: 36 i 52
Barranc d’en Fabra, neolític antic VOLTA Bosch, Forcadell, Villalví 1992
Catalunya
Bòbila Madurell, edat del ferro VOLTA Martín et al. 1988: 18; Memòria de
Catalunya l’excavació de 1987, inèdita
(forns llençats a les
fosses D-7b i D-26)
Montbarbat, Catalunya 2ª edat del ferro VOLTA Negre, Vilà 1993: 178
La Ferradura, Catalunya* edat del ferro VOLTA Negre, Vilà 1993: 178
La Moleta del Remei, edat del ferro VOLTA Negre, Vilà 1993: 178
Catalunya
Puig de Sant Andreu, 2ª edat del ferro VOLTA Negre, Vilà 1993: 178
Catalunya*
Molí d’Espígol, 2ª edat del ferro VOLTA Negre, Vilà 1993: 178
Catalunya

4
Hi ha qui posa la mà quatre segons a la boca del forn. Si la pot aguantar més temps o l’ha de retirar
abans és que no està a la temperatura adequada.
5
Val a dir que aquesta llista és només orientativa. Jörg Petrasch recull en el seu treball més d’un
centenar de forns neolítics europeus així com nombrosos models d’argila (Petrasch 1986).

59
Barranc de Gàfols, edat del ferro VOLTA Belarte 1993: 124; Belarte 1997: 103
Catalunya
Tossal de les Paretetes, bronze final VOLTA Belarte 1993: 124
Catalunya
Carsac, Carcassona, edat del ferro VOLTA Guilaine et al 1986: 183-185
Lenguadoc (a les fosses
7 i 26 van sortir nombro-
sos fragments de forn)
Dampierre-sur-le-Doubs edat del bronze VOLTA Petrequin, Urlacher, Vuaillat 1969: 17-18
(forn llençat a la fossa
19)
Quitteur, Franc Comtat bronze final VOLTA Piningre, Nicolas 2005: 358
Les Étomelles, Picardia edat del ferro VOLTA Auxiette et al. 2003: 38
(forn llençat a la fossa
10)
Rosheim, Sainte-Odile, neolític FOSSA Jeunesse Lefranc 1999:16
Alsàcia
Aichbühl, Suàbia neolític VOLTA Petrasch 1986
Riedschachen, Suàbia neolític VOLTA Petrasch 1986
Lugo di Romagna, neolític VOLTA Cavulli 2008: 324
Romagna
Gorgo del Ciliegio, bronze mitjà VOLTA Moroni, Arrighi 2010
Toscana
Santa Maria di Ripalta, bronze mitjà VOLTA Nava, Pennacchioni 1981
Puglia
Coppa Nevigata, Puglia bronze recent VOLTA Cattani, Debandi, Peinetti 2015
Portonovo, Marche neolític FOSSA Conati et al. 2013
Nola, Campània bronze antic VOLTA Albore Livadie et al. 2005
Sobiejuchy, Kujàvia- edat del ferro VOLTA Harding et al 2004: 33
Pomerània
Tĕšetice, Moràvia neolític FOSSA Petrasch 1986: 35
Borovce, Eslovàquia neolític FOSSA Staššíková-Štukovská 2002
Endrőd, Hongria neolític antic VOLTA Makkay 2007: 123
Obre, Bòsnia* neolític VOLTA Petrasch 1986
Zadubravlje, Croàcia neolític VOLTA Minichreiter 2001: 203-205
Vučedol, Croàcia neolític VOLTA Petrasch 1986
Kormadin, Sèrbia neolític VOLTA Petrasch 1986
Vinča, Sèrbia neolític VOLTA Petrasch 1986
Crkvine a Stubline, neolític VOLTA Crnobrnja et al 2009
Sèrbia
Mihalič, Tràcia neolític VOLTA Petrasch 1986
Sitagroi, Macedònia, neolític VOLTA Renfrew 1970: 132
Grècia
Drăgușeni, Moldàvia, neolític FOSSA Comșa 1976
Romania
Bodești, Moldàvia, neolític FOSSA Comșa 1976
Romania
Hangu, Moldàvia, neolític FOSSA Comșa 1976
Romania
Ariușd, Transsilvània neolític FOSSA Comșa 1976
Bernadea, Transsilvània neolític VOLTA Comșa 1976
Tărtăria, Transsilvània neolític VOLTA Comșa 1976
Parţa, Transsilvània neolític VOLTA Comșa 1976
Cîrcea, Valàquia neolític VOLTA Comșa 1976
Vădastra, Valàquia neolític VOLTA Comșa 1976

60
Jivala, Valàquia neolític VOLTA Comșa 1976
Cernica, Valàquia neolític VOLTA Comșa 1976
Vidra, Valàquia neolític VOLTA Comșa 1976
Vărăști, Valàquia neolític VOLTA Comșa 1976
Ostrovul Corbului, calcolític VOLTA Patroi 2008
Oltènia
Techirghiol, Dobrudja neolític VOLTA Comșa 1976
Karanovo, Bulgària neolític VOLTA Petrasch 1986
Čavdar, Bulgària neolític VOLTA Petrasch 1986
Gălîbovtz, Bulgària neolític FOSSA Comșa 1976: 361

* Aquests forns presenten una base de còdols.

VOLTA: forns de volta. FOSSA: Forns de fossa.

Taula 3.3: Forns domèstics d’Europa d’edat prehistòrica.

A destacar que en alguns jaciments (La Loma del Lomo, Les Étomelles, Carsac, etc.) les
voltes dels forns apareixen fragmentades en posició secundària dins de fosses.
Probablement es tracta de forns amortitzats que foren llençats a una fossa propera.
Un cas particular de forn que no entra dins de cap de les classificacions proposades és
el de Hochdorf II, grube 458, considerat un forn per assecar el gra. Consisteix en una
fossa cilíndrica al fons de la qual hi havia una estructura circular de fang amb indicis de
foc (Keefer 1988: 39-42).

Forns amb pedres calentes / Earth ovens, fours polynésiens

Un cas especial de forn domèstic, no recollit en l’apartat anterior, és un forn per coure
aliments anomenat “four polynésien” o “earth oven” a la literatura arqueològica i
etnogràfica 6, malgrat que jo prefereixo utilitzar el terme forn amb pedres calentes que
és un simple descriptor. Els forns amb pedres calentes es coneixen a gran part del
món. Els estudis etnogràfics els situen a les illes del Pacífic, a Nova Guinea, a Nova
Zelanda, a Austràlia i a diverses zones d’Amèrica del Nord i del Sud (Heibreen 2005, i
també l’entrada “earth oven” de en.wikipedia.org).
Un forn amb pedres calentes consisteix en una fossa poc profunda (normalment de
0,40 a 0,60 m) i d’un a dos metres de diàmetre, malgrat que també es coneixen formes
rectangulars allargades. En un lloc pròxim o a la mateixa fossa s’encén un gran foc i
s’escalfen un conjunt de pedres fins que es posen roentes. Llavors es posen al fons de
la fossa (si és que no hi eren). Els aliments que s’han de coure s’emboliquen amb
herbes i fulles i es dipositen a la fossa, sobre les pedres calentes, de tal manera que es
couen lentament, ben tapats amb terra (fig. 3.7).

6
La bibliografia principal que he utilitzat per redactar aquest capítol és: 3789 avant J.-C. 1989: 48-51;
Best 1941: 416-417; Fish, Fish, Madsen 1992; Gascó 2002; Greer 1965; Labiste 2005; Lerche 1970; C.
Orliac 2003; C. Orliac, M. Orliac 1980; C. Orliac, Wattez 1989; M. Orliac 2003; Phillipps 1956; Saunders
1920; Sopade 1998; Thoms 1998, 2003).

61
En arqueologia habitualment trobem una fossa de planta circular o rectangular
allargada, de diàmetre superior a un metre i profunditat escassa, plena de pedres
alterades pel foc o amb nombrosos carbons i cendres. En alguns casos, com a Les
Juilleras, Baume de Ronce, Abri de Roche-Chèvre, Jeuss o Mileto s’han conservat, mig
carbonitzats, els tions de fusta que varen servir per fer foc (fig. 3.8). Altres fosses es
conserven netes de carbons i de cendres probablement perquè el foc es feia a un
costat i a la fossa només s’hi posaven les pedres escalfades i els aliments (fig. 3.9).
La majoria d’informes etnogràfics assenyalen que aquest és un forn que s’utilitza
preferentment en ocasió de grans festes i celebracions. És un forn que consumeix una
notable quantitat de llenya i que no es pot utilitzar per coure les petites quantitats
d’aliments que necessita una família nuclear en el dia a dia. És un forn ideal per coure
un animal sencer i per això en llocs com Nova Guinea es fa servir en banquets en els
que participen moltíssimes persones. En el neolític europeu s’han trobat agrupaments
de molts forns amb pedres calentes (a Vilanava-Tolosana, a Eyrein, a Pérignat-les-
Sarlièves...) que confirmen el seu caràcter ritual i cerimonial.
A la taula 3.4 dono una llista d’alguns jaciments prehistòrics europeus que contenen
forns amb pedres calentes. No he pretès ser exhaustiu, ja que n’hi ha molts, sobretot
de neolítics. Alguns treballs, com Fortó, Martínez, Muñoz (2008) recullen nombrosa
bibliografia.

Jaciment període bibliografia

Monte dos Remedios, Galícia neolític Fábregas, Bonilla, César 2007; Martín,
Uzquiano 2010
Porto dos Valos, Galícia neolític Martín, Uzquiano 2010
A Gándara, Galícia neolític Martín, Uzquiano 2010
Los Cascajos, Navarra neolític García, Sesma 2005-2006: 262
Paternanbidea, Navarra neolític García, Sesma 2005-2006: 262
Epertegui, Navarra neolític García, Sesma 2005-2006: 262
Matamala, Navarra neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008: 308
La Renke, País Basc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008: 308
Tossal de les Basses, País neolític Rosser 2007: 22-24
Valencià
Can Roqueta, Catalunya neolític Oliva et al. 2008
Ca l’Estrada, Catalunya neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008
Carrer de la Riereta, Barcelona neolític Oliva et al. 2008
Conservatori del Liceu, neolític Bordas et al. 2013
Barcelona
Can Xac, Catalunya neolític Manzano, Agustí, Colomeda 2003-2004
La Draga, Catalunya neolític antic Bosch, Chinchilla, Tarrús 2000: 55-58
La Carrerassa, Catalunya Nord bronze antic Vignaud 2001
Les Juilleras, Provença bronze final Lemercier et al. 1998: 8
Château Blanc, Provença neolític Hasler et al. 2003
Saint-Priest, Provença edat del ferro Jacquet et al. 2003
La Petite Bastide, Provença neolític Hasler 2003
Puech d’Auzet, Aveyron neolític Hasler et al. 2003
Vilanava-Tolosana, Llenguadoc neolític Vaquer 1990
Fontcouverte, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008
Compasses, Labro, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008

62
Pla de Peyre, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008
Saint Martin-des-Faux, neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008
Llenguadoc
Al Claus, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008
Le Verdier, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008
Saint Genés, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008
La Pouche, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008
Cap de Joan, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008
Chateau-Percin, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008
Saint-Michel-du-Touch, neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008: 309
Llenguadoc
La Vache, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008
Moulin-de-Garonne, Llenguadoc calcolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008
Lapeyre, Llenguadoc calcolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008
Millas, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008
Poste-Vielle, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008
La Salle, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008
La Fageole, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008
Auriac, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008;
Claustre, Vaquer 1995: 231
Roc d’en Gabit, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008
Le Mourral, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008
Les Plots, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008
Métairie-Grande, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008
Langel, Llenguadoc neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008
Roucadour, Llenguadoc neolític Muller-Pelletier 2006
Claireaux, Poitou-Charentes neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008
Civaux-Valdivienne III, Poitou- neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008
Charentes
Condé-sur-Ifs, Normandia neolític mitjà Dron, Ghesquière, Marcigny 2003
Cairon, Normandia neolític Dron, Ghesquière, Marcigny 2003
Noyen-sur-Seine, regió de Paris neolític 3789 avant J.-C. 1989, 48-51; Henocq-
Pochinot, Mordant 1991: 205-206
Les Coteaux de la Jonchère, Île- bronze final March, Soler, Vertongen 2003
de-France
Le Closeau, Île-de-France bronze final March, Largeau, Guénot 2003
Champ-Chalatras, Centre de neolític mitjà Pasty et al. 2008
França
Muides-sur-Loire, Centre de neolític Irribarria 2003
França
Vivoin-Le Parc, País del Loira neolític mitjà Ghesquière, Marcigny 2003
Le Chemin Creux, País del Loira neolític mitjà Marchand et al. 2009
Eyrein, Llemosí edat del ferro Beausoleil et al. 2006-2007
Sierentz, Alsàcia bronze final Rougier 2003
Davayat, Auvergne edat del ferro Mennessier-Jouannet, Vernet 1992
Auviat, Auvergne edat del ferro Mennessier-Jouannet, Vernet 1992
Beauregard-Vendon, Auvergne edat del ferro Mennessier-Jouannet, Vernet 1992
Pérignat-les-Sarlièves, Auvergne edat del ferro Liabeuf, Surmely 1997
Acilloux, Auvergne neolític Müller-Pelletier, Pelletier 2010
La Boisse, Roine-Alps prehistòric Nuoffer 2006: 46
Gournier, Montelimar, Roine- neolític Treffort, Alix 2010; Cordier 2003
Alps
Baume de Ronze, Ardecha neolític Beeching, Moulin 1981
Clairvaux-les-Lacs, Franc neolític Lenoble, Nierlé, Petrequin 1986
Comtat

63
Abri de Roche-Chèvre, Franc neolític Lenoble, Nierlé, Petrequin 1986
Comtat
Boissia, Franc Comtat neolític Lenoble, Nierlé, Petrequin 1986
Gråfjell, Noruega edat del bronze Fretheim 2003
Moi, Noruega edat del ferro Reitan 2009
Sion, Valais, Suïssa edat del bronze Pugin 1992
Jeuss, Friburg, Suïssa edat del ferro Ramseyer 1985
Cassa di Risparmio de Travo, neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008
Emília Romagna
Ello, Trentino neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008
Mileto, Sesto Fiorentino, neolític Sarti, Martini, Pallecchi 1991
Toscana
Fonti di San Callisto, Abruços calcolític Fortó, Martínez, Muñoz 2008
Catignano, Abruços neolític Pitti, Tozzi 1976

Taula 3.4: Jaciments europeus que contenen forns amb pedres calentes.

L’any 2000 es va fer a Bourg-en-Bresse i a Beaune (França) un congrés sobre focs i

altres estructures de combustió on podeu trobar moltes dades sobre aquest tipus
d’estructura (Frère-Sautot 2003).

Altres fosses amb pedres calentes / Other pits with hot stones
A més de forns per coure aliments les fosses amb pedres calentes també s’utilitzen per
altres funcions: per fer bullir líquids en fosses sense la utilització de ceràmiques i per
produir vapor d’aigua en instal·lacions del tipus sauna.
Als països escandinaus es coneixen fosses amb pedres alterades pel foc plenes de
carbons i cendres anomenades kokegroper, corresponents a l’edat del bronze i a
l’època medieval. L’any 2001 es va fer a Oslo un seminari sobre aquestes estructures
(Gustavson, Heibreen, Martens 2005).
A Irlanda i Gran Bretanya es coneix un tipus de jaciment anomenat fulacht fiadh (en
gaèlic irlandès, “lloc per cuinar”) que consisteix en un munt de pedres, correntment en
forma de creixent o de ferradura. Al centre de les pedres, les excavacions revelen una
fossa plena de pedres i carbons (Desmond 2006). Una descripció de l’any 1908 diu que
els caçadors irlandesos enviaven els seus ajudants a un determinat turó, on encenien
un gran foc i excavaven dues fosses. Una part de la carn que havien caçat la posaven a
rostir al foc, mentre de l’altra en feien farcells amb herbes i la posaven a bullir en una
de les fosses, on afegien constantment pedres roentes que treien del foc (Keating
1908: 2, 326, citat per Wood 2000). L’arqueòloga Jacqui Wood, basant-se en aquests
testimonis, va realitzar alguns experiments de cocció de la carn per ebullició en fosses
escalfades amb pedres calentes al festival que cada any s’organitza a Biskupin, a
Polònia (Wood 2000: 90-93).
Un testimoni etnogràfic de l’ús de fosses per fer bullir líquids prové d’Amèrica del
Nord. Algunes tribus índies excavaven una fossa de 0,54 m de diàmetre i 0,36 m de

64
profunditat, la recobrien amb un tros de pell de bisó i hi tiraven pedres calentes per fer
bullir l’aigua (Kennedy 1961, citat per Heibreen 2005: 17).
Al segle XIX, a la zona dels Grans Llacs, algunes tribus elaboraven sucre d’auró reduint
la saba d’aquest arbre en calderes de metall. Quan no disposaven de recipients de
metall podien excavar una fossa o una trinxera que recobrien amb una pell i tiraven
pedres calentes dins el líquid per reduir-lo (Dunham 2000: 232-233).
Una altra interpretació dels fulachta fiadh que hem esmentat més amunt és el de
banys de vapor. M. Hodder i L. Barfield van realitzar alguns experiments per
comprovar-ho (Hodder, Barfield 2003). També trobem dades etnogràfiques que
confirmen aquest ús. Per exemple, alguns aborígens australians utilitzaven fosses amb
pedres calentes per guarir certes malalties. Al damunt d’aquestes fosses feien una
mena de plataforma de troncs on es posava el malalt embolicat amb mantes. Quan
tiraven aigua sobre les pedres calentes el vapor embolcallava el pacient i era
considerat un bon sistema de cura (Taplin 1878: 75, citat per Heibreen 2005: 18).
Algunes tribus d’Amèrica del Nord també tenien algun lodge al centre dels quals hi
havia una fossa amb pedres prèviament escalfades amb funció de sauna (Heibreen
2005: 18-19).
Resumint, a les fosses que presenten pedres alterades pel foc se’ls pot atribuir, a més
de la funció de coure els aliments, l’opció de bullir-los o de produir vapor d’aigua amb
finalitat terapèutica.

Calassos i raconeres / Grain bins

Els calassos són estructures de planta rectangular o circular compostes d’una base de
lloses o de graves amb uns envans de poca alçada (rarament superen el metre) que
servien per emmagatzemar el gra o farina. Els envans es fan sovint amb una estructura
entreteixida de troncs i branques recoberta de fang (torchis) o simplement de fang
pastat (bauge). Sovint els calassos es situen a tocar d’una paret i quan es troben en un
racó on s’ajunten dues parets reben el nom específic de raconeres (fig. 3.10, 1).
En els exemples arqueològics es fa difícil de distingir entre les sitges elevades (vegeu
capítol 4) i els calassos fets de fang (fig. 3.10, 2). En teoria la diferència és simple: la
sitja elevada és més alta que el calàs i té una boca que es tapa amb una tapadora de
pedra, de fang o de fusta. El calàs és un recipient obert i la sitja és tancada, ja que es
pretén aïllar el gra de l’exterior. Però en arqueologia normalment només trobem la
base d’aquestes estructures i resulta que les bases són pràcticament iguals.
També hi ha dificultats per distingir els suports de molí dels calassos. Altra vegada
normalment només es conserva un empedrat de base a l’interior d’una habitació que
és difícil d’adscriure a una o altra estructura. La presència o absència d’un molí pot ser
un indici a tenir en compte.
A continuació dono una llista de jaciments prehistòrics que presenten estructures
interpretables com a calassos:

65
Jaciment període bibliografia
Pastoria, Trás-os-Montes calcolític Jorge 1986a: vol. 1, p. 444-445; vol. 2, làm.
141
Vinha da Soutilha, Trás-os- calcolític Jorge, Soeiro 1981-1982; Jorge 1986a: vol. 1
Montes p. 219; vol 2, làm. 37; Jorge 1986b: 22
Hoya Quemada, Aragó edat del bronze Burillo, Picazo 1997: 43-44
Cabezo de Monleón, Aragó edat del ferro Ruiz, Lorrio, Martín 1986: 89
Záforas, Aragó bronze final Ruiz, Lorrio, Martín 1986: 91
Las Costeras, Aragó edat del bronze Burillo, Picazo 1997: 42-43
Loma de los Brunos, Aragó bronze final Eiroa, Bachiller 1985: 164
Alto de la Cruz, Navarra edat del ferro Munilla et al. 1993: 146
Cueva de Arevalillo, Castella edat del bronze Fernández-Posse 1981
Castro de los Baraones, Castella edat del ferro Barril 1992
Puig Castellet, Catalunya 2ª edat del ferro Pons, Llorens 1991:102-103
Estructura CR-83 de can edat del ferro García, Lara 1999: 202
Roqueta, Catalunya
Puig Roig, Catalunya edat del ferro Belarte 1997: 104-105
Barranc de Sant Antoni, edat del ferro Belarte 1997: 104-105
Catalunya
Barranc de Gàfols, Catalunya edat del ferro Belarte 1997: 104-105
Serra del Calvari, Catalunya edat del ferro Vázquez et al. 2006-2007: 79
Genó, Catalunya bronze final Maya, Cuesta, López 1998: 49-54
Roques de Sarró, Catalunya 2ª edat del ferro Alonso 1999:268-270
Habitació E-20 del Molí edat del ferro Maluquer et al. 1971: 40
d’Espígol, Catalunya
Lloma de Betxí, País Valencià edat del bronze de Pedro 1990: 336-337; de Pedro 1998: 47
Orpesa la Vella, País Valencià edat del bronze Olaria 1987
Lattes, Llenguadoc edat del ferro Belarte 2008: 100
Ile de Martigues, Provença edat del ferro Chausserie-Laprée, Nin 1990: 109-110; Nin
1989
Entremont, Provença edat del ferro Nin 1999: 253
Sector 8 sud de Le Pègue, 2ª edat del ferro Chazelles-Gazzal 1997: 115
Delfinat
La Pierre d’Appel, Lorraine edat del ferro Deyber 1984:89
Nola, Campània edat del bronze Albore Livadie et al. 2005: 501
Casa 2/79 de Banjica, Sèrbia neolític final Tripković 2007:90
Casa 01 / 06 de Vinča, Sèrbia neolític final Tripković 2011
Cases 13, 14, 15 i 17 de neolític Tripković 2011
Divostin, Sèrbia
Crkvine a Stubline, Sèrbia neolític Crnobrnja, Simić, Janković 2009
Parţa, Banat neolític Tripković 2011
Uivar, Banat neolític Tripković 2011
Brbjanske Kuke, Macedònia neolític Tripković 2013: 154
Çatalhöyük, Anatòlia neolític Bogaard et al. 2009

Taula 3.5: Jaciments amb calassos per emmagatzemar gra.

De tots els jaciments de la taula anterior val la pena comentar breument alguns dels
més destacables:
Dins del nivell de la primera edat del ferro del poblat de l’Alto de la Cruz de Cortes de
Navarra van aparèixer dues cubetes, una de rectangular de 0,80 x 0,30 m construïda
amb toves i l’altra de planta oval de 0,60 m d’eix màxim i feta amb terra batuda i

66
tovots. A l’interior es va trobar abundant material paleocarpològic format sobretot per
Triticum dicoccum. Prop hi havia un forn de doble cambra i una llar de foc. Els
excavadors relacionen el conjunt amb la conservació, l’assecat i la mòlta dels grans
(Munilla et al. 1993, 146; Maluquer, Gràcia, Munilla 1990, 34).
A la Cueva del Arevalillo, a Castella, va sortir un empedrat de forma quadrada amb les
lloses del centre posades planes i les de fora de costat, tot el conjunt recobert per una
capa de cereal i de glans carbonitzats. Podria tractar-se d’un calàs. Prop hi tenia quatre
fosses de combustió (Fernández-Posse 1981). Altres exemples de calassos delimitats
per pedres són: Pastoria, Vinha da Soutilha i la Pierre d’Appel (veg. taula 3.5).
Un cas ben curiós és el poblat del bronze antic de Nola, prop del Vesuvi. Aquest poblat
va desaparèixer com a conseqüència d’una erupció del volcà datada prop de l’any 1600
aC. Es van excavar tres cabanes de planta en forma de ferradura, que van quedar
perfectament preservades gràcies als fangs que van caure del volcà. La cabana 3
presentava al fons una àrea d’emmagatzematge en ceràmiques, al centre un forn i
prop de l’entrada un calàs de planta circular amb una estructura de branques
recobertes de fang. Diàmetre intern, 1,30-1,40 m, alçada màxima 1,28 m. Prop ha
quedat l’empremta d’una tapadora feta amb matèria vegetal (Albore Livadie et al.
2005: 501). La capacitat d’aquest calàs és d’1,4 m3, és a dir, uns 1000 Kg de blat
batut. 7

Pedrissos / Benches
Els pedrissos són parets de poca alçada adossades a un mur que servien per col·locar
ceràmiques, molins i altres estris domèstics. Es poden fer amb pedres o amb toves i
poden anar arrebossades amb fang i fins i tot emblanquinades amb calç o amb pintura
roja (com al poblat d’Orpesa la Vella, País Valencià). Els pedrissos van gairebé sempre
associats a la construcció de cases de planta rectangular amb murs de pedra o de toves
i normalment es troben al fons de les cases en llocs considerats com de magatzem.

Jaciment període bibliografia

Alto de la Cruz, Navarra edat del ferro Maluquer, Gràcia, Munilla 1990
Cabezo de Monleón, Aragó edat del ferro Ruiz, Lorrio, Martín 1986: 89
Vincamet, Aragó bronze final Moya et al. 2005
Molí d’Espígol, Catalunya edat del ferro Camañes 2010
Serra del Calvari, Catalunya edat del ferro Vázquez et al. 2006-2007: 75
Recinte C d’Aldovesta, edat del ferro Belarte 1993: 125
Catalunya
Tossal de Solibernat, Catalunya edat del ferro Belarte 1993: 125
La Colomina, Catalunya edat del ferro Belarte 1993: 125
Genó, Catalunya bronze final Belarte 1997: 104
Orpesa la Vella, País Valencià edat del bronze Olaria 1987: 17
La Bastida de les Alcuses, País 2ª edat del ferro Ferrer 2010: 293
Valencià

7
Càlculs fets a partir de la fórmula d’un cilindre (πr 2 h) considerant un pes específic del blat de 0,7.

67
Habitació XXVII del Cabezo
Redondo, País Valencià
Lattes, Llenguadoc
La Ramasse, Llenguadoc
Montlaurès, Llenguadoc
Ile de Martigues, Provença
edat del ferro Hernández et al. 2012
edat del ferro Belarte 2008: 100
2ª edat del ferro Chazelles-Gazzal 1997: 173-180
2ª edat del ferro Chazelles-Gazzal 1997: 173-180
2ª edat del ferro Chazelles-Gazzal 1997: 173-180

Taula 3.6: Jaciments prehistòrics que presenten pedrissos (de pedra o de toves)
adossats a una paret.

A destacar que a l’habitació XXVII del Cabezo Redondo de Villena, al País Valencià, es
va descobrir un pedrís adossat a la paret que presentava una depressió circular amb
una estora carbonitzada a causa de què l’habitació va sofrir un incendi (Hernández et
al. 2012).

Pous d’aigua / Wells

Una altra categoria de fosses que es troba de tant en tant en els jaciments
arqueològics és el pou d’aigua. Els pous més antics d’Europa sembla que són tres pous
del jaciment mesolític de Friesack Klockenhagen Vom a Brandenburg, fets per caçadors
recol·lectors.
A la Mediterrània els pous es documenten des del neolític preceràmic B (PPNB), al
voltant del 8000 aC, a Kissonerga-Mylouthkia i Shillourocambous a Xipre, mentre que a
l’Europa central, el primer pou neolític data de principis de la cultura de Starčevo (al
voltant de 6000 aC), a Slavonski Brod (Croàcia). Altres pous ben datats són els de
Mohelnice (Moràvia) amb uns taulons datats dendrocronològicament del 5540 ± 5 aC
al 5460 ± 5 aC, malgrat que falten anells d’albeca. Altres pous com els de Plaußig,
Eythra 2, Brodau i Dresden-Cotta daten del 5300-5200 aC. Un altre conjunt de pous
data al voltant de 5100 aC, com Erkelenz-Kückhoven, Eythra 1 i Altscherbitz.
El pou més profund conegut d’època neolítica és el de Morschenich en Hambach que
té uns 15 metres de profunditat. 8
Molts pous presenten els murs protegits amb branques i troncs a fi d’evitar
l’esllavissada de les parets (timber lined wells, puits cuvelées) a causa del flux de
l’aigua. Els autors reconeixen tres tipus de pous: els pous de caixa (en alemany
Kastenbrunnen), formats per una caixa de taulons de fusta amb encaixos als extrems
(fig. 3.11), els pous de tub (en alemany Röhrenbrunnen), amb un tub de fusta que
recobreix les parets del pou (fig. 3.12) i els que tenen les parets amb branques
entreteixides (en anglès wickerwork). Entre els primers es poden assenyalar els pous
349 i 485 d’Ittenheim, els de Krefeld o el de Pixendorf. Entre els Röhrenbrunnen

8
La major part de la informació d’aquest paràgraf l’he treta de la Wikipedia sv. “Bandkeramischer
brunnenbau”. La bibliografia sobre pous és notable i s’hi ha dedicat algun congrés com el simposi
internacional d’Erkelenz de 1997 (Koschik, Beyer 1998) o el congrés Ancient Wells in the Carpathian
Bassin celebrat a Budapest els dies 26 i 27 de novembre de 1998, publicat a la revista “Antaeus”, núm.
26, 2003.

68
destaquen els pous B21 d’Eythra, de Wernikow, d’Eching i d’Erps-Kwerps. Del tercer
tipus, amb branques entreteixides, n’hi ha pocs, però es pot assenyalar el de Sint-
Andries, a Flandes.
Per mantenir les parets també es podien recobrir amb pedres, fent un mur circular de
pedra seca. Amb pedra seca coneixem els pous de Lattes, de la necròpolis de Gadir,
etc.
Simplificant una mica la informació recollida a la taula 3.7 podríem diferenciar entre
pous de planta quadrada i pous de planta circular. Quan aquests pous presenten
elements de protecció de les parets observem que els de planta quadrada s’associen
fonamentalment als pous de caixa (Kastenbrunnen) mentre que els circulars tenen
diverses possibilitats: amb un tub de fusta (Röhrenbrunnen), amb branques entretei-
xides (wickerwork) o amb les parets de pedra seca. També podríem parlar de pous amb
protecció d’elements de fusta en posició horitzontal (Kastenbrunnen), vertical
(Röhrenbrunnen) o de les dues maneres (wickerwork).

Jaciment període tipus bibliografia

Mount Farm, Anglaterra medieval W Lambrick 2010
Iwade, Anglaterra edat del bronze C Bishop, Bagwell 2005: 15-16 i 25
Hoya 32 de Valladares I, calcolític C García et al. 2008: 140
La Mancha
Necròpolis púnica de 2ª edat del P Niveau de Villedary 2006
Cádiz, Andalusia ferro
(sepulcral)
El Amarejo, País 2ª edat del Q Broncano 1989
Valencià (ritual) ferro
Tossal de les Basses, neolític C Rosser 2007: 19-20
País Valencià
Can Xercavins, edat del ferro P Francès, Carlús 1995
Catalunya
Les Toixoneres, edat del ferro C Asensio et al. 1996
Catalunya
Pous 1 i 2 de la caserne edat del ferro C Gruat, Izac-Imbert 2007: 878-879
Rauch, Rodez,
Llenguadoc (ritual)
Bram, Buzerens, edat del ferro R Carozza el al. 1998
Llenguadoc
Lattes, Llenguadoc romà P Piqués, Buxó 2005
Vernet, Manivièle, edat del ferro K Grizeaud et al. 2010
Llenguadoc
Saint-Jacques, Provença romà C Dumoulin 1965
Bruyères-sur-Oise, Île- edat del ferro Toupet et al. 2005
de-France
Coteau de Montigné, edat del bronze C Patreau 1981: 114
Poitou-Charentes
Angoulins, Les Ormeaux, edat del ferro Q Maguer et al. 2009
Charente
Bernard, país del Loira romà P Sanquer 1974
(ritual)
Dourges, Nord de França romà C Demolon, Tuffreau-Libre 1976
(sepulcral)

69
Dourges, le Marais de edat del ferro K Blancquaert 2003
Dourges, Nord de França
Le Cendre-Gondole, romà C, Q Deberge, Blonde, Loughton 2007: 64
Auvergne (ritual)
Limoges, Llemosí romà, s. III dC R Loustaud, Viroulet 1981: 76
Pou 120 del Bois edat del ferro C Séguier et al. 2006-2007
d’Echalas, Centre de
França
Fontaine des Mersans, romà C Allain, Fauduet, Dupoux 1987
Centre de França (ritual)
Varennes-sur-Seine, edat del ferro C Séguier et al. 2008
Marais du Colombier, Île-
de-France
St. 1049-1050 i 1114- 2ª edat del K Delatour-Nicloux 1997: 92 i 95
1113 de Villey-St.- ferro
Etienne-Les
Croquelottes, Lorraine
St. 57 d’Ennery-Capelle, edat del ferro C Delatour-Nicloux 1997: 91
Lorraine
St. 209 i 605 de Laines- bronze final K Delatour-Nicloux 1997: 92 i 95
aux-Bois-La Source de
Bréban, Champagne
Nuits-Saint-Georges, Pré edat del ferro C Rossi 2005
de Nuits, Borgonya
St. 1213 i 845 de 2ª edat del R Delatour-Nicloux 1997: 95
Chevrières-La Plaine du ferro
Marais, Picardia
Villeneuve-Saint- edat del ferro C Auxiette et al. 2003: 24-27
Germain, Picardia
Bliesbruck, Alsàcia edat del ferro P Schaub et al. 1984: 242-246; Petit 1988
Ittenheim, Alsàcia neolític K Lefranc, Denaire, Böes 2010: 74-77
Ehl, Alsàcia edat del ferro K Deyber 1984: 93
Sorcy, Alsàcia edat del ferro P Deyber 1984: 93
Saxon, Alsàcia edat del ferro P Deyber 1984: 93
Hologne-Douze Bonniers, neolític C Jadin, Cahen, 1998, citat per Lefranc, Denaire,
Valònia Böes 2010
Sint-Andries, Flandes edat del bronze W Hillewaert, Hollevoet 2006: 124
Erps-Kwerps-Villershof, edat del ferro R Hoorne et al. 2009: 27-29
Flandes
Someren, Brabant edat del ferro Gerritsen 2003: 73
Weert, Limburg edat del ferro Gerritsen 2003: 73
Mierlo-Hout, Brabant edat del ferro Gerritsen 2003: 73
Kontich, Països Baixos edat del ferro Gerritsen 2003: 73
Oss-Schalkskamp, edat del bronze W Gerritsen 2003: 73
Brabant
Colmschate-Skibaan, edat del bronze K, R Hermsen 2007
Països Baixos
Butsene on Møn, illa de edat del bronze R Levy 1982: 17
Sjælland, Dinamarca
(ritual)
Kærgård, Daugbjerg, edat del ferro R, W Fiedler, Høyem 2014
Jutlàndia
Mannheim-Straßenheim, neolític antic K Antoni, Koch 2002, citat per Lefranc, Denaire,
Baden-Württemberg Böes 2010

70
Mannheim-Vogelstang, neolític antic K Elburg 2011
Baden-Württemberg
Erkelenz-Kückhoven, neolític K Lehmann, Weiner 1995; Weiner 1998
Renania-Westfalia
Krefeld, Renània- edat del bronze K Ickler 2007: 362-366
Westfàlia
Düren, Arnoldsweiler, neolític K, R Husmann, Cziesla 2014; Elburg 2011
Renània del Nord-
Westfàlia
Morschenich, Renània- neolític antic K Elburg 2011
Westfalia
Fußgönheim, Renània- neolític antic K Elburg 2011
Pfalz
Pous B17, B21, B22 neolític K, R Windl 1998, citat per Lefranc, Denaire, Böes
d’Eythra, Saxònia 2010
Altscherbitz, Saxònia neolític K Elburg 2008, Elburg, Herold 2010
Brodau, Saxònia (ritual) neolític antic K Stäuble, Elburg 2011: 50
Dresden-Cotta, Saxònia neolític antic K Elburg 2011
Meuselwitz-Zipsendorf, neolític antic K Elburg 2011
Saxònia
Plaußig, Saxònia neolític antic K Elburg 2011
Niederröblingen, Saxònia neolític antic K Elburg 2011
Rehmsdorf, Saxònia neolític K Einicke 1998
Riedlingen, Baden- medieval P Bräuning 1996
Württemberg
Retzow, regió de edat del bronze K Brandt 1987, citat per Beilke-Voigt 2007, 264
Mecklenburg
Wernikow, regió de edat del bronze R Bauer 2007
Brandenburg
Zipsendorf, Turingia neolític K Einicke 1998
Eching, Baviera edat del bronze R Biermeier, Kowalski 2005: 12
Schletz, Baixa Austria neolític K Windl 1998, citat per Lefranc, Denaire, Böes 2010
Würnitz, Baixa Àustria neolític Elburg 2011
Pixendorf, Baixa Àustria edat del ferro K Blesl 2006
Campo del Ponte, neolític C Cavulli 2006: 378
Llombardia
Campo Cinque Fili, neolític C Cavulli 2006: 378
Llombardia
Campo Ceresole, neolític C Cavulli 2006: 378
Llombardia
Alba, Piemont neolític C Cavulli 2008: 311
Razza di Campegine, neolític C Bagolini, Ferrari, Pessina 1993: 36
Reggio Emilia
Chiozza, Emilia neolític C Cavulli 2006: 378; Cavulli 2008b, 310-312
Romagna
Forno del Gallo, Emilia bronze antic C Miari 2008
Romagna
Botteghino, Emilia neolític C Mazzieri, dal Santo 2007: 115
Romagna
Santa Rosa di Poviglio, edat del bronze C Bernabò et al. 2007: 37; Cremaschi, Pizzi 2011
Emilia-Romagna (ritual)
Konari, Polònia neolític C Grygiel 2002
Wrocław Widawa 17, edat del bronze K, R Baron 2014
Polònia

71
Grabowiec, Polònia bronze final K Baron, Karpow, Kuzbik 2014
Kruszyn 3/10, Włocławek, neolític antic C Rzepecki 2014
Polònia
Bohunice, Moràvia neolític antic Elburg 2011
Most, Bohèmia neolític antic R Elburg 2011
Mohelnice, Bohèmia neolític antic K Windl 1998, citat per Lefranc, Denaire, Böes 2010
Gánovce-Hrádok, bronze final K Studeníková 2003
Eslovàquia
Pobedím-Hradištia, bronze final K Studeníková 2003
Eslovàquia
Bratislava-Vajnory-Ivanka edat del ferro K Studeníková 2003
pri Dunaji, Eslovàquia
Balatonöszöd, Hongria calcolític C Hórvath, Juhasz, Köhler 2003
(sepulcral)
Lébény, Hongria neolític C Németh 1994
Füzesabony-Gubakút, neolític antic Elburg 2011
Hongria
Polgár-Csöszhalom, neolític Q Elburg 2011; Raczky et al. 2005
Hongria (ritual)
Zadubravlje, Croàcia neolític C Minichreiter, 2001: 207

K: Kastenbrunnen, R: Rhörenbrunnen, W: Wickerworked well, P: amb mur de pedra, C: de planta circular,

Q: de planta quadrada.

Taula 3.7: Llista de jaciments prehistòrics i posteriors amb pous d’aigua.

L’arquitecte romà Marc Vitruvi en la seva obra Els deu llibres d’arquitectura dedica el
llibre 8 a l’aigua, i concretament els capítols 1 i 8 a l’excavació de pous i confecció de
cisternes. Abans de començar un pou, Vitruvi recomana de guiar-se pel tipus de
terreny i per arbres i plantes que només poden viure en llocs on hi hagi una certa
humitat, com són joncs, salzes, oms, canyes, heures, etc. Vitruvi recomana d’excavar
un pou de mostra de tres peus de costat i cinc peus de profunditat. A la posta de sol es
posa un recipient de bronze o de plom posat cap per avall amb les parets internes
untades d’oli, o un vas tapat de terra crua; si l’endemà apareixen gotes d’aigua dins del
recipient és que hi ha aigua en aquest lloc i cal enfondir el pou (De Architectura 8, 1).
Els pous d’aigua contenen sovint acumulacions de ceràmica al fons. Es tracta de
ceràmiques que van caure dins del pou quan s’intentava pouar aigua i no es van poder
recuperar. En aquest cas, necessàriament han de ser formes identificades com a
contenidors de líquids (càntirs, àmfores, gerres amb nanses). Alguns casos coneguts
són els de Limoges, Konari, Pixendorf o Riedlingen (veg. taula 3.7). Un altre motiu pel
qual poden aparèixer ceràmiques al fons és la necessitat de mantenir en fresc algun
aliment. Abans de la invenció de les neveres domèstiques si es volia refrigerar algun
aliment les úniques opcions eren posar-lo en una cava sota terra o baixar-lo al pou.
Així, l’agrònom renaixentista castellà Gabriel Alonso de Herrera diu que per conservar
el llard de porc durant els mesos d’estiu es podia posar dins d’una ceràmica tancada
hermèticament i baixar-lo al pou (o enterrar-lo en un lloc fresc) (Alonso de Herrera
1996: 395). És evident que algun d’aquests vasos es podia perdre o oblidar.

72
Però també trobem pous amb ofrenes al fons entre els quals destacaríem els de
l’Amarejo, de Polgár-Csőszhalom, de Santa Rosa de Poviglio o de la Caserne Rauch. Ja
d’època romana són els pous de Krefeld, amb nombrosa ceràmica, els de Bliesbruck,
amb ceràmiques senceres, esquelets d’animals, figures, etc., o els de Bernard, amb
nombroses restes de fauna, ceràmiques senceres, monedes, estàtues...

Basses d’aigua / Pools

Les basses consisteixen en una depressió extensa de forma vagament regular, sovint
oval, amb un eix major que pot superar els 20 m. La profunditat sol ser al voltant d’un
o dos metres. En algunes ocasions les basses aprofiten una excavació anterior
corresponent a un clot per a l’extracció d’argila. Algunes basses tenen un canal que
deriva l’aigua de pluja cap a la bassa.
El tema de les basses per recollir les aigües de pluja ha estat estudiat per Meritxell
Oliach (2010) i per Emili Junyent, Angel Lafuente i Joan B. López (1994). Gràcies a ells
he pogut desenvolupar la següent llista de jaciments prehistòrics amb basses:

Jaciment període bibliografia

Mount Farm, Anglaterra edat del bronze Lambrick 2010: 34-36
El Prado, Castella neolític Alonso, Jiménez 2014
La Codera, Aragó edat del ferro Montón 2003-2004
Regal de Pídola, Aragó bronze final Barril, Delibes, Ruiz 1982: 369
Safranals, Aragó bronze final Montón 1988
Záforas, Aragó edat del ferro Pellicer 1959: 141
Cabezo de Monleón, Aragó edat del ferro Beltrán 1984: 54-55
Fuente Álamo, Andalusia edat del bronze Schubart, Pingel, Arteaga 2000, citat per
Oliach 2010.
Peñón de la Reina, Andalusia edat del bronze Martínez, Botella 1980: 287-289
La Rosella, Catalunya edat del ferro Escala et al. 2011: 224 i 230
CRTR-179 de Can Roqueta, edat del bronze Carlús et al. 2007: 45
Catalunya
El Pujolet de Moja, Catalunya edat del ferro Mestres et al. 1997: 141-142
El Pou Nou 2, Catalunya edat del ferro Nadal, Socias, Senabre 1994
E-104 dels Cinc Ponts, edat del ferro Esteve et al. 2011: 28
Catalunya
Sant Pau del Camp, Barcelona neolític Granados, Puig, Farré 1991-1992: 29
Tossal de les Tenalles, edat del ferro Garcés, Marí 1988
Catalunya
La Pierre d’Appel, Lorraine edat del ferro Deyber 1984: 93
St. 45 i 100 d’Ennery-Capelle, edat del ferro Delatour-Nicloux 1997: 92
Lorraine
St. 601, 607 de Vandières-Les bronze final Delatour-Nicloux 1997: 92
Grandes Corvées, Lorraine
St. 43 de Westhouse, Altmatt, bronze final Delatour-Nicloux 1997: 92 i 99
Alsàcia
St. 51 de Lingolsheim, Les edat del ferro Delatour-Nicloux 1997: 92
Sablières Modernes, Alsàcia
La Bure, Alsàcia edat del ferro Deyber 1984: 93

73
Someren, Brabant
Sammardenchia-Cûeis, Friül
Campo Ceresole, Llombardia
Noceto, Emilia-Romagna (bassa
ritual)
edat del ferro Gerritsen 2003: 74
neolític Ferrari, Pessina 1999: 226, 335-337 i 343
neolític Cavulli 2008: 312
edat del bronze Bernabò, Cremaschi 2009

Taula 3.8: Jaciments prehistòrics que presenten basses per recollir l’aigua de pluja.

De fet, aquests treballs mostren que els millors exemples de basses els trobem als
poblats ibèrics de la segona edat del ferro. A destacar que algunes basses com
l’estructura 153 de Sammardenchia-Cûeis han estat estudiades a través d’anàlisis
micromorfològiques de sediments, que suggereixen una deposició lenta de llims
(Ottomano 1999). A més, en aquesta bassa es va trobar una gerra bastant sencera que
se suposa serviria per extreure aigua (Ferrari, Pessina 1999).
Un cas curiós va aparèixer a la terramara de Noceto, on es va descobrir una bassa d’11
x 6 m, datada al segle XV aC, protegida amb grans troncs d’arbre, que es van mantenir
per estar sota la capa freàtica. Es considera una bassa ritual, ja que al fons es van
trobar nombroses figuretes, vasos sencers i eines agrícoles, entre elles tres arades de
fusta i nombrosos cistells (Bernabò, Cremaschi 2009).

Clots per escombraries i femers / Middens

En els darrers anys hem assistit al debat obert entre els prehistoriadors sobre si els
clots per escombraries són una categoria de fosses dedicades explícitament a aquesta
funció o bé si simplement es tracta del darrer aprofitament com a abocador d’una
fossa amortitzada. Normalment ens trobarem amb aquest darrer cas, però vistos els
exemples etnogràfics mai es podrà excloure que hi hagués fosses dedicades
específicament a aquesta funció.
Hi ha dos tipus de fosses d’escombraries. El primer tipus els composen els femers, que
són aquelles fosses on es diposita la matèria orgànica i les cendres que després
s’utilitzaran per adobar els camps de conreu. En els femers els objectes llençats ho són
de forma provisional, ja que posteriorment seran llençats als camps.
El segon tipus el composen aquelles fosses en les quals els objectes llençats són
rebutjats de forma definitiva. En arqueologia aquesta serà la fórmula que trobarem
més sovint, malgrat que no té perquè ser la més utilitzada.
L’ús dels femers es troba ben documentat des de l’antiguitat. Entre els agrònoms
romans, el que parla més extensament dels femers és L. J. Moderat Columel·la. Aquest
autor estava convençut que els fems retornaven a la terra els “sucs” que les plantes
havien extret amb les arrels. Per això era tant important aprofitar totes les deixalles
que es produïen a la casa, recollir-les en un clot o fossa, a poder ser amb el fons
empedrat, i barrejades amb els fems dels animals escampar-les pels camps (De agr. 1,
6). Altres agrònoms d’època posterior seguiran els preceptes de Columel·la i alguns
d’ells, com els àrabs andalusins, donaran fórmules més o menys sofisticades sobre les
74
barreges d’excrements i residus més adequades per a determinats conreus (Bolens-
Halimi 1981).
En un treball anterior (Miret 2011: 12-15) vaig fer una petita digressió sobre el
tractament que donaven diverses societats a les seves deixalles. Em basava en
informació etnogràfica de diverses poblacions del planeta i intentava buscar un model
més o menys universal aplicable a la prehistòria. Com és natural, no vaig trobar cap
model universal però sí que em vaig atrevir a proposar un model simple i general:
a) La majoria d’arqueòlegs accepten que les deixalles sofreixen almenys dues tries
abans d’arribar a l’enterrament definitiu (Needham, Spence 1997; Hayden, Cannon
1983). En moltes societats les eines i els objectes s’utilitzen fins que es trenquen i no es
poden reparar. Llavors sofreixen una primera tria, anomenada tria provisional
(provisional discard, seguint la terminologia de Hayden i Cannon): les restes
d’alimentació i les restes de collita serveixen per alimentar els animals domèstics, els
fems i la matèria orgànica van a parar al femer, les restes recollides a l’escombrar la
casa també es llencen al femer o a un extrem del pati, restes de mobles o de cistells
van a parar al foc i la cendra s’aboca al femer, els trossos grans de ceràmiques
s’utilitzen per protegir plantes de l’hort i les ampolles de vidre s’emmagatzemen prop
de la casa. Més endavant, normalment amb freqüència anual, es produeix un segon
desplaçament de residus (final discard): des del femer als camps de conreu o des d’un
lloc d’emmagatzematge temporal a un lloc definitiu com un abocador de deixalles, una
fossa o la llera d’un torrent.
b) Els residus de les societats del final de la prehistòria fins a les societats tradicionals
es composen de fragments de ceràmica, cendres, carbons, ossos de fauna, petxines i
caragols, eines trencades (d’os, de pedra, de metall, de fusta), restes de la talla lítica,
restes d’argila cuita. En temps més recents s’hi afegeix el vidre, el plàstic i altres
elements com les llaunes.
c) En un abocador totes les ceràmiques es troben en un estat molt fragmentari,
després d’haver passat per un reciclatge si encara els fragments es podien reutilitzar
d’alguna manera (fragments grossos que servien per protegir les plantes de l’hort, per
donar aigua als animals, etc.).
d) Tots els instruments lítics o de metall han de donar símptomes de desgast intens, de
trencament, després d’haver passat per reparacions, avivaments, etc.
e) Tots els ossos de fauna han de mostrar traces de descarnament, traces culinàries,
trencaments per extreure’n el moll i molt sovint marques causades pels queixals dels
gossos.
f) Una gran part dels residus no arriben a formar mai cap dipòsit arqueològic ja que es
destrueixen, es reciclen o es dispersen: serveixen per alimentar els animals domèstics,
es cremen o es llencen prop dels rius i torrents perquè se’ls endugui l’aigua.
g) Ordinàriament els residus que han sofert la tria final són llençats en abocadors o
middens propers a les cases. Els abocadors consisteixen en piles de residus posades en
llocs on no molestin. Molts són d’una sola família, però n’hi ha de compartits o de tota

75
la comunitat. Sovint la canalla i els animals domèstics dispersen i trossegen els
materials llençats.
h) L’enterrament dels residus no és una pràctica gaire estesa. En els exemples
etnogràfics actuals s’aplica sobretot a residus potencialment perillosos, com els vidres
trencats o les llaunes. Es reaprofiten fosses d’extracció d’argila, sitges i altres fosses,
malgrat que també hi ha algun exemple escadusser de fossa de deixalles excavada
expressament.
i) El procés que porta al farciment d’una fossa amb deixalles és relativament curt,
sovint inferior a un any, encara que pot arribar als cinc anys, i normalment cada casa té
el seu propi abocador o femer.
Cal matisar que aquest model és una proposta d’interpretació i no sempre trobarem
casos que s’hi adaptin. Per exemple, tenim el cas dels azande del Sudan que llencen
directament les seves escombraries orgàniques als camps de conreu (Schlippé 1986) o
podem assenyalar també les fosses per escombraries properes a les cases tradicionals
d’Hongria descrites per W. Buttler en què es produeix directament l’enterrament
definitiu (Buttler 1934: 136 = Buttler 1936: 26).

Morters fets a terra / Underground mortars

Els morters són estris coneguts dels arqueòlegs i dels etnòlegs, fabricats generalment
en fusta, pedra o ceràmica. Hi ha però, un tipus especial de morter que consisteix en
un simple clot fet al terra, on es diposita el producte que es vol aixafar utilitzant un
bastó o una maça de fusta.
Al centre d’Austràlia un grup aborigen anomenat alyawara feien servir uns morters
excavats al terra d’uns 0,45 m de diàmetre i de la mateixa profunditat que els servien
per decorticar les llavors de gramínies silvestres (O’Connell, Latz, Barnett 1983: 89).
A la zona dels Grans Llacs, a Amèrica del Nord, algunes tribus collien arròs salvatge i el
decorticaven aixafant-lo amb els peus o amb una mà de morter en uns clots fets a
terra que recobrien amb argila o amb pells d’animals (Dunham 2000: 231-232).
Al nord del Marroc s’ha documentat un tipus de morter consistent en un clot de 0,20-
0,30 m de diàmetre i 0,20-0,40 m de profunditat, que s’usa per decorticar l’espelta
petita (Triticum monococcum) amb l’ajut d’una maça de fusta (fig. 3.13) (Peña-
Chocarro et al 2000: 407-408).
No tinc coneixement que s’hagin identificat estructures de tipus morter en jaciments
arqueològics europeus, però la possibilitat hi és i cal que la tinguem en compte. Per
exemple, el jaciment neolític de les Codomines a la Catalunya Nord presenta sitges de
petites dimensions (de 0,38 m de diàmetre i 0,45 m de profunditat) amb una capa de 7
cm d’argila (Vignaud 1995: 292). Podria ésser un morter?
Un altre cas: al jaciment d’Iwade, al comtat de Kent, Anglaterra, va sortir una petita
fossa de 0,60 x 0,40 m amb les parets recobertes d’argila, datada a l’edat del bronze.
Es considera massa petita per ser una sitja (Bishop, Bagwell 2005: 14), la qual cosa ens
obre la possibilitat que fos un morter.

76
I un tercer cas: al jaciment de l’edat del ferro de Bussy-Saint-George, a la regió Centre
de França, va aparèixer una cubeta de 0,30 m de diàmetre i de 0,30 m de profunditat.
Dins hi havia un centenar de glans carbonitzades i decorticades amb una mà de morter
de gres al damunt. Val a dir que Véronique Matterne la considera una estructura
d’estocatge de fruits secs (Matterne 2001: 151) però la interpretació com a morter per
decorticar les glans també seria possible.

Suports de molins i zones de mòlta / Millstone supports

Els suports de molí consisteixen en unes estructures de pedra o de fang que serveixen
per fixar el molí a terra, fer-lo més accessible i recollir la farina. Els millors exemples els
trobem a l‘Europa de l’est, com a Poduri o a Medgidia (fig. 3.14).
Els suports de molí són un tipus d’estructura domèstica que no ha estat gaire estudiat.
Disposo només de dades disperses procedents de diferents regions d’Europa amb les
quals he pogut elaborar el següent quadre:

Jaciments període bibliografia

Casa 2 de Los Castellares, edat del ferro Burillo, de Sus 1986: 221
Aragó
Vincamet, Aragó bronze final Moya et al. 2005
Peñalosa, Andalusia edat del bronze Alonso 1999: 244
Los Millares, Andalusia edat del bronze Alonso 1999: 244
Cerro de la Cruz, Andalusia 2a edat del ferro Vaquerizo, Quesada, Murillo 1991: 183
Barranco de la Viuda, Múrcia edat del bronze García, Medina, Gallego 2011: 131
Arenal de la Costa, País neolític Font 2001-2002: 69
Valencià
Les Roques del Sarró, Catalunya edat del bronze Equip Sarró 2000: 137; Alonso 1999: 269
La Colomina, Catalunya bronze final Alonso 1999: 244-246
Els Vilars, Catalunya edat del ferro Alonso 1999: 244-246
Aldovesta, Catalunya edat del ferro Alonso 1999: 244
E-6 i E-8 del Molí d’Espígol, 2a edat del ferro Camañes 2010; Maluquer et al. 1971: 32 i 36
Catalunya Alonso 1999:244-246
Camp del Rector, Catalunya neolític final / Font 2001-2002: 69
calcolític
Lattes, Llenguadoc edat del ferro Roux 1999
Crkvine a Stubline, Sèrbia neolític Crnobrnja, Simić, Janković 2009
Poduri, Romania calcolític Monah 2002
Medgidia, Romania calcolític Monah 2002

Taula 3.9: Llista de jaciments prehistòrics europeus que presenten suports de molí.

En algunes ocasions els suports de molí han estat detectats per un empedrat dins
d’una casa al costat del qual apareix un molí. Considero aquests casos com una mica
dubtosos ja que es poden confondre fàcilment amb les bases de calassos i sitges
elevades (veg. més amunt).

77
Un cas particular és el d’algunes fosses on es feia la mòlta dels cereals, com és el cas
de les fosses FS6 de Mas Castellar de Pontós (López, Pons, Fernández 2001; Canal
2001) i de la Vinya del Regalat (Coll, Molina, Roig 1993).

78
Fig. 3.1: 1) Llar de foc plana simple, St. 54 de Carnac, a la Bretanya. 2) Llar de foc plana,
limitada amb pedres, de Castello dos Mouros, a Trás-os-Montes. 3) Llar amb solera
simple del Cabeço da Velha. 4) Llar amb solera limitada de la Vinha da Soutilha, a Trás-
os-Montes.
Font: 1) Lejay 2010-2011: 40. 2) Pedro 1996: 192. 3) Cardoso et al. 1998: 5, fig. 2. 4)
Jorge 1986: vol II, làm. 37.

79
Fig. 3.2: Fosses de combustió utilitzades per poblacions subactuals. 1) Fossa de
combustió de Tazakand, Takht-i Suleiman, Kurdistan, amb un conducte de ventilació,
on cremen “galetes” de femta assecada. 2) Llar de cubeta de Hasanabad, Iran, limitada
amb lloses de pedra.
Font: 1) Peters 1979: 140. 2) Watson 1979: 124, fig. 5.2.

Fig. 3.3: Fosses de combustió o llars de cubeta prehistòriques. 1) Llar LL-2 de cubeta
simple, de Minferri, plana occidental catalana, edat del bronze. 2) Llar de cubeta
limitada de Bois, Ile de Rè, Normandia, neolític.
Font: 1) Saula 1995: fig. 10. 2) Lejay 2010-2011: 51, fig. 33.

80
Fig. 3.4: Planta i secció del forn domèstic de fossa de Těšetice, a Bohèmia, del neolític
antic. Noteu que es troba excavat al terra.
Font: Petrash 1986: 35, fig. 1.

Fig. 3.5: Reconstrucció d’un forn de volta d’Obre, Bòsnia, del neolític. Noteu la base de
còdols de pedra i argila i la volta sostinguda per una estructura interna de branques
flexibles. Noteu també que presenta una sola obertura.
Font: Petrash 1986: 38, fig. 3.

81
Fig. 3.6: Reconstrucció d’un forn domèstic trobat a la fossa 7 de Carsac, Carcassona,
Llenguadoc, d’acord amb els seus excavadors. Edat del ferro. És del tipus de dues
obertures.
Font: Vaquer 1986: fig. 3.

Fig. 3.7: Secció d’un forn amb pedres calentes, anomenat umu, de Tahití, amb indicació
de les diferents capes que el composen. Al fons, brases i pedres calentes, a sobre els
aliments (carn, peix i verdures) i més amunt una capa de fulles i una altra de terra i
pedres.
Font: Paul Huguenin 1902: fig 29, reproduït a http://sylvianeg.blogspot.com.es/2009/
09/ahimaa-le-four-polynesien.html, consultat el febrer de 2014.

82
Fig. 3.8: Plantes i secció d’un forn amb pedres calentes del neolític trobat a Mileto,
Toscana, que ha conservat carbonitzats els troncs que van servir de combustible.
Font: Sarti, Martini, Pallecchi 1991: 26, fig. 2.

Fig. 3.9: Forn amb pedres calentes de Mazières-en-Mauges, estructura 1 de Le Chemin

Creux, País del Loira.
Font: Marchand et al. 2009: 740, fig. 6 i Lejay 2010-2011: 64, fig. 43.

83
Fig. 3.10: 1) Calàs (raconera) de l’habitació 20 de Tornabous, de la segona edat del
ferro, amb el terra enllosat i les parets de pedra. 2) Calàs circular de fang de l’Île de
Martigues, de la segona edat del ferro. Mides: diàmetre 0,55 m, alçada 0,18 m.
Font: 1) Maluquer et al. 1971. 2) Chausserie-Laprée, Nin 1990: 109, fig. 82.

84
Fig. 3.11: Pou 1114-1113 de Villey-Saint-Étienne, a la Lorraine, de la segona edat del
ferro, del tipus anomenat Kastenbrunnen, amb l’estructura de taulons de fusta
conservada per trobar-se sota la capa freàtica.
Font: Delatour-Nicloux 1997: fig. 3.

Fig. 3.12: Pou II.363 d’Erps-Kwerps-Villershof, Flandes, del tipus anomenat Röhren-
brunnen, amb l’estructura de protecció de les parets.
Font: Hoorne et al. 2009: 14, fig. 8.

85
Fig. 3.13: Morter fet a terra, utilitzat fins fa pocs anys al Marroc per decorticar l’espelta
petita amb l’ajut d’una maça de fusta.
Font: Croquis dibuixat a partir d’una fotografia publicada per Peña-Chocarro et al.
2000: 408.

Fig. 3. 14: Suport de dos molins del jaciment calcolític de Medgidia, a la Dobrudja. El
suport fa una revora d’argila que permet recollir la farina.
Font: Monah 1996: 84, fig. 7.

86
Capítol 4
SITGES PER CONSERVAR CEREALS / SILOS TO
PRESERVE GRAINS
Les sitges per cereals són les fosses més corrents que podem trobar en un jaciment
prehistòric a la major part d’Europa. Generalment es considera que les sitges per
cereals es comencen a utilitzar al neolític i arriben al seu zenit durant l’edat del ferro,
període en el qual tenen la màxima difusió. L’expansió de l’Imperi romà capgirarà una
mica aquesta tendència ja que els romans eren partidaris de conservar el gra en
graners o en dolis. En època medieval tornen a florir les sitges a tota Europa per entrar
altre cop en decadència a l’edat moderna. A l’Europa temperada les sitges
desapareixen al final de l’edat mitjana mentre que a la Mediterrània perduren més
temps, fins al segle XX en algunes regions com Hongria, Eslovàquia, sud d’Itàlia,
Extremadura, País Valencià, etc.
En treballs anteriors (Miret 2005, 2006, 2008, 2010) he estudiat a fons aquesta
estructura. Aquí em limitaré a descriure les dades més importants sobre les sitges, qui
vulgui ampliar el tema pot consultar la bibliografia esmentada.
Les sitges deuen la bona conservació dels cereals a quatre factors:
- La manca d’oxigen associada a la riquesa de diòxid de carboni de l’atmosfera
intergranular de la sitja.
- La baixa temperatura.
- La baixa humitat.
- L’associació a productes tòxics o repel·lents per a les plagues.
Les sitges es poden classificar en tres grans grups en funció de la posició que ocupen
respecte al nivell del terra. Normalment es parla de sitges subterrànies,
semisubterrànies i elevades. A continuació tractarem un per un aquests grups.

87
Sitges subterrànies / Underground silos
Les sitges subterrànies són de lluny el tipus de sitges més nombroses a la major part de
regions del planeta. Tan sols en algunes regions de l’Àfrica poden tenir més
importància les sitges elevades que les subterrànies.
Les sitges subterrànies poden ésser classificades de moltes maneres. Hom pot utilitzar
com a criteri la forma, el substrat, el recobriment de les parets o el tipus de tancament.
Veiem ara cadascuna d’elles.

Classificació segons la forma

Les sitges subterrànies poden ser classificades segons la seva forma en cilíndriques,
troncocòniques, ovoides o en forma d’ampolla, i finalment una darrera categoria que
inclouria altres formes no habituals. Es tracta d’una classificació sumària, podríem dir
que bàsica, en la qual trobarem exemplars que es troben al límit de dues categories o
que no es deixen classificar.
Cilíndrica. La forma més simple que pot tenir una sitja és la cilíndrica. És una forma
molt antiga, que ja tenim documentada des del neolític. Durant les edats del bronze i
del ferro es van utilitzar amb molta profusió, malgrat que en època posterior va cedir
el lloc a favor d’altres formes més evolucionades. La forma cilíndrica ha perdurat fins al
segle XX en petites sitges dedicades a l’autosubsistència a Tunísia i a Jordània (fig. 4.1,
1) però també en fosses de mida més gran com les que s’utilitzaven al NE d’Hongria i a
l’Índia.
A la prehistòria europea les sitges cilíndriques són molt freqüents i molt sovint les
trobem associades a les sitges troncocòniques.
Troncocònica (simple i amb cambra superior). La forma troncocònica és una de les
més corrents, ja que es troba escampada a gairebé tot el món. Les parets de la sitja
troncocònica poden ser rectes i formar un tronc de con més o menys regular o bé
poden estar una mica bombades i llavors són descrites sovint com en forma de rusc
(en anglès, beehive type) o de campana (en francès, en cloche) i si estan molt
bombades es descriuen com en forma de sac.
La sitja troncocònica és coneguda des del neolític europeu. És una de les formes més
utilitzades a les edats del bronze i del ferro i continuarà durant l’edat mitjana i
posteriorment (per exemple a Hongria, fig. 4.1, 2). A Europa a partir de l’edat mitjana
apareix una variant que és la sitja troncocònica amb una cambra superior en forma de
cubeta, que podem trobar a la sitja 59/73 de Lunel Viel, datada entre el 900-1100 dC
(Raynaud 1990: 82). L’etnografia ens documenta aquestes sitges amb cambra superior
al Iemen, a Etiòpia, al Marroc, a Algèria i a Amèrica del Nord, sense que us pugui dir
quina antiguitat tenen en aquestes regions del planeta. La cambra superior té per
funció aprofundir la fossa del gra i permet posar un cobertí de troncs o una llosa de
pedra amb més comoditat.

88
Ovoide. Les sitges ovoides sembla que apareixen al final de la prehistòria, almenys a
Europa. Les primeres sitges que jo conec de forma clarament ovoide corresponen a la
segona edat del ferro.
A l’edat moderna les sitges ovoides foren amplament utilitzades a gairebé tot el món, a
Europa, al Pròxim Orient, a l’Extrem Orient, a Amèrica, etc. (fig. 4.1, 3).
En forma d’ampolla. Es tracta d’una forma tardana que s’utilitza sobretot en època
moderna i contemporània, aparentment només al sud d’Europa. Molt sovint
s’excavava un pou cilíndric i es fabricava una volta de maons en la qual hi havia el coll
d’accés. Hom les coneix a diverses poblacions de la Mediterrània (figs. 4.1, 4).
Altres formes (de planta quadrada, etc.). Malgrat que no són gaire conegudes ni
excessivament corrents, hom coneix sitges per emmagatzemar cereals de planta
quadrada o rectangular en diversos racons del planeta. Així, hom coneix sitges en
forma de cub a Somàlia, a Nigèria, a Sud-àfrica i a l’Índia (Gilman, Boxall 1974). Altres
formes poc corrents són de planta ovalada, en forma de casc de vaixell (a Somàlia) i en
forma d’embut al Iemen (Kamel 1980).

Es pot identificar correctament una sitja subterrània només per la seva forma?
Confesso que anys enrere quan vaig començar a investigar sobre les sitges era molt
reticent a fer-ho d’aquesta manera, però amb el temps he vist que les formes
troncocòniques, ovoides i en forma d’ampolla pràcticament només corresponen a
sitges per emmagatzemar cereals. La recerca de bibliografia agronòmica, etnogràfica i
arqueològica m’ha posat de manifest que les sitges per emmagatzemar cereals són les
úniques estructures subterrànies que presenten aquestes morfologies 9. Per tant, sóc
del parer que si ens trobem amb una fossa d’una de les tres formes esmentades
parlem amb tota naturalitat de sitges per emmagatzemar cereals, o en tot cas, si som
una mica escrupolosos, de “fosses del tipus sitja per emmagatzemar cereals”, com fan
alguns autors més primmirats.
En canvi les sitges amb morfologia cilíndrica són difícils d’identificar correctament. Les
fosses de forma cilíndrica poden tenir utilitats molt diferents, tal com podreu veure al
capítol 5, de tal manera que es millor parlar de “fossa cilíndrica” o de “cubeta” (si la
profunditat és reduïda), excepte en el cas que apareguin altres elements que permetin
definir una funció concreta.
Quins són els elements que permeten identificar una sitja? Doncs com a mínim hi ha
set elements que ens porten a identificar una sitja per emmagatzemar cereals:
1) Anàlisi morfològica, com hem vist més amunt.
2) Anàlisi carpològica del sediment del fons.
3) Recobriments d’argila per impermeabilitzar les parets.

9
Diuen que tota regla ha de tenir les seves excepcions. Per exemple, les sitges per conservar patates de
Zahoři, a Moràvia (Kunz 1951) o les sitges per conservar tubercles i fruits silvestres de Zimbabwe
(Robinson 1963), de forma troncocònica.

89
 4) Rubefaccions a les parets, causades per la crema de residus d’un ensitjat
anterior.
5) Empremtes de grans germinats a les parets.
6) Associació a altres sitges. Per exemple, si en un sitjar apareixen fosses
troncocòniques i cilíndriques de mides semblants, les primeres es consideren
sitges per la seva forma, mentre que les segones es poden interpretar com a
sitges per associació amb les altres.
7) Finalment, quan trobem una fossa cilíndrica amb ceràmiques senceres al fons,
es pot interpretar com una sitja que quan es trobava buida de grans es va
aprofitar per emmagatzemar-hi altres aliments dins de tenalles. D’això en
parlarem al capítol 5.
Dels set criteris per identificar una sitja, es considera que l’anàlisi que més dades
aporta és l’anàlisi carpològica del sediment que les reomple. Però la recerca d’estudis
de carpologia de jaciments amb sitges m’ha donat un resultat una mica descoratjador.
Tan sols una petita part de les sitges estudiades mostren conjunts de granes
interpretables com el contingut primari d’una sitja, tal com podem veure a la taula
següent:

Tipus Jaciment període bibliografia

CIL Sitja 26 de la cabana E d’Itford Hill, a edat del bronze Burstow, Holleyman 1957: 177-
Sussex, Anglaterra 178
QUADR Camelon, Escòcia romà Proudfoot 1977-1978
TR Sitja E-143 d’O Bordel, Galícia medieval Rodríguez 2011
OV Verdelha do Ruivo, Portugal prehistòric Zbyszewski et al. 1976
TR Fondo 30 de El Hornazo, Castella calcolític López-Dóriga et al. 2011: 300
OV Vilar del Met, Catalunya edat del ferro Castilla, Enrich, Serra 1991;
Cubero 1991
TR Montmeló, Catalunya neolític Bosch et al. 2001
CIL Bòbila Roca, Catalunya bronze final Miret, Mormeneo, Boquer 2002
Turó de la Font de la Canya, Catalunya edat del ferro López 2004
CIL Fosses 1 i 56 de Sandun, País del neolític Letterlé 1990: 305
Loira
TR Semide, a les Ardennes edat del ferro Buchsenschutz 1984: 187
TR Sitja 13 de Las Bòrdas, Llenguadoc medieval Cazes 1990-1991: 9-10
TR Fossa 458-496 de Roynac Le Serre 1, bronze antic Beeching et al. 2010: 148
Delfinat
CIL Saint -Paul-Trois-Châteaux, Delfinat neolític antic Beeching et al. 2010: 149, 152
Estructura 11 de Thiais, Île-de-France edat del ferro Matterne 2001: 152
CIL Estructura 89 de Menneville, Picardia edat del ferro Matterne 2001: 152; Bakels
1984: 5
Estructura 103 de Bailly, Île-de-France edat del ferro Matterne 2001: 152
Estructura 3596 d’Arcy-Romance, edat del ferro Matterne 2001: 152
Ardennes
Estructura 71 de Louvres, Île-de- edat del ferro Matterne 2001: 153
France
Sitja 670 de Chadalais, centre de medieval Conte 1992: 268
França
LLARG Sitja F41 de Champ-Chalatras, centre neolític mitjà Pasty et al. 2008: 602
de França

90
TR Cussy La Pointe, Baixa Normandia bronze final Marcigny, Ghesquière 1998: 49
La Vigne, Auve, Champagne edat del ferro www.lgv-est.com
QUADR Sainte-Geneviève, Lorraine edat del ferro Buchsenschutz 1984: 192
Fossa DA-83-51 de Darion, Valònia neolític antic Cahen 1985: 80; Heim 1985: 41
TR Loon op Zand, Brabant edat del bronze Gerritsen 2003: 91
CIL Oss-Horzak, Brabant edat del ferro Gerritsen 2003: 91
Riethoven, Brabant edat del ferro Gerritsen 2003: 91
CIL Neerlanden, Flandes edat del ferro Gerritsen 2003: 91
CIL Neerharen-Rekem, Flandes edat del ferro Gerritsen 2003: 91
Haagsittard, Flandes edat del ferro Gerritsen 2003: 91
CIL Oirlo, Limburg edat del ferro Gerritsen 2003: 91
Colmschate, Països Baixos edat del ferro Buurman 1986
TR Geleen-Krawinkel, Limburg, Països edat del ferro Gerritsen 2003: 91
Baixos
OV Maastricht, Limburg, Països Baixos edat del ferro Gerritsen 2003: 91
Ichterhausen, Turíngia edat del ferro Schultze-Motel, Gall 1967, citat
per Gyulai 1993: 38
Bösenburg, Saxònia edat del ferro Schmidt, Schultze-Motel, Kruze
1965
CIL Schwennenz, Pomerània romà Fiedler, Schultze 2004
CIL 173V/8.5J de Dresden-Nickern, neolític Šumberová 1996: 88-89
Saxònia (capa de pèsols carbonitzats)
QUADR 160.50V/13J de Dresden-Nickern, neolític Šumberová 1996: 88-89
Saxònia
Monte Traboccheto, Itàlia edat del ferro Arobba, Caramiello, del
Lucchese 2003
Florència, Toscana bronze mitjà Mariotti et al. 2009
Estructura 892 de Brześć Kujawski, neolític Šumberová 1996: 88-89
Polònia
Prasklice, Bohèmia edat del bronze Tempir 1961, citat per Gyulai
1993: 39
Estructura 765 de Hrdlovka-Liptice, neolític Šumberová 1996: 88-89
República Txeca
Estructura 25 de Bíňa a Eslovàquia neolític Šumberová 1996: 88-89
Estructura 14 de Pári-Altacker, Hongria neolític Šumberová 1996: 88-89
CIL Sitja G27 de Şimleu Silvaniei- bronze final Ciuta, Bejinariu 2014
Observator, Romania

CIL: Cilíndrica, TR: Troncocònica, OV: Ovoide, QUADR: de planta quadrada o rectangular, LLARG: de
forma allargada. Els exemples que queden en blanc és perquè la font que utilitzo no descriu la forma de la
sitja.

Taula 4.1: Sitges de les què es disposa d’estudis carpològics que permeten deduir una
funció de dipòsits de cereals.

Noteu que la majoria de sitges presenten alguna de les tres formes que hem
considerat pròpia d’elles. Però hem d’assenyalar els casos d’Itford Hill, Bòbila Roca i
Sandun, entre d’altres, que tenen forma cilíndrica, i Camelon i Sainte-Geneviève que
són de planta rectangular i responen al què formalment anomenem una cava, malgrat
que queda clar que servien per emmagatzemar cereals (veg. més avall, cap. 5).

91
Els paleocarpòlegs recomanen que en una excavació es recullin de cada nivell una
mostra de 20 litres de sediment per veure quina riquesa de granes pot tenir. Si la
mostra dóna resultats positius es pot ampliar la mostra recollida a volums més grans
(Alonso et al. 2003). En el cas de les sitges i fosses, que solen ser llocs on es concentren
llavors de cereals, els especialistes recomanen recollir la totalitat del sediment dels
nivells que en el test dels 20 litres han donat positiu, sotmetre’l a una màquina de
flotació i passar-lo per garbells a fi de recollir les granes que hi pogués haver
(Associació Catalana de Bioarqueologia 2010-2011).
En la majoria dels estudis de carpologia es fa constar que la mostra recollida correspon
a abocaments de residus d’activitats de batuda o de torrefacció dels cereals realitzats
fora de la sitja (per ex: Matterne 2001: 165; Alonso, Buxó 1991: 33; Cammas, Marti,
Verdin 2005: 41) o bé de neteja de les garbes de palla per fer el sostre d’una cabana
(tal com suggereix Reynolds 1993). Tan sols en aquells casos en què apareix una capa
de cereals carbonitzats al fons d’una sitja es pot acceptar que aquest va ser el
contingut de la sitja en la seva darrera utilització.
Per això penso que potser caldria millorar la metodologia de recollida de mostres
arqueobotàniques perquè puguin ser més útils per identificar la funció d’una fossa. Per
exemple, al jaciment medieval de Lunel-Viel es va provar una metodologia consistent
en prendre dues mostres, una de la mateixa paret de la suposada sitja i una altra del
sediment adjacent (mostra de control). Si les dues mostres donaven el mateix resultat
voldria dir que la mostra de la paret no recollia el contingut primari de la sitja sinó el
mateix abocament intern d’aquesta. De tota manera la prova feta en aquest jaciment
no va donar cap resultat concloent perquè tant la mostra carpològica com la pol·línica
van resultar massa pobres (Ruas 1990; Diot 1990). Un altre estudi semblant es va fer
en unes sitges medievals de Santiago de Compostel·la, a Galícia. En aquest cas es van
prendre mostres de pol·len i de fitòlits de la paret i del fons, acompanyades d’una
mostra de control del sediment de l’interior de la sitja. En diverses fosses es va
detectar un nivell relativament alt de pol·len de cereals i de fitòlits d’inflorescències de
poàcies (Teira et al. 2010).
En un treball anterior vaig suggerir la possibilitat d’excavar una sitja reservant una
petita capa de sediment enganxada a les parets a fi d’obtenir una bona mostra
carpològica (Miret 2010: 150-151). Encara una altra possible alternativa seria prendre
mostres puntuals del sediment de les parets (de granes, pol·len, fitòlits) tal com es fa
en alguns estudis forenses. De tota manera la millor alternativa ens l’han de donar els
especialistes arqueobotànics.

Classificació segons el substrat

Les sitges normalment s’excavaven en un lloc alt i sec, preferentment en pendent a fi
que l’aigua de la pluja corregués cap avall en comptes d’infiltrar-se. Es solien triar
terrenys argilosos o margosos que no resultessin permeables. L’argila és un
component de la terra bastant impermeable a causa de la petita mida de les seves

92
partícules, que poden frenar el pas de les molècules d’aigua, però que no poden
impedir el pas dels gasos excepte en el cas d’una argila lleugerament humida en la qual
les molècules d’aigua barren els espais que deixen lliures les partícules d’argila. Es pot
demostrar experimentalment que els substrats més idonis per a la conservació dels
grans són els que contenen un alt percentatge d’argiles (entorn d’un 40-60 %) sense
arribar a ser argiles pures, ja que en aquest cas es produeixen esquerdes en el
sediment a causa de la contracció que sofreixen les argiles a l’assecar-se. Si ens fiem
dels informes etnogràfics, l’elecció del lloc idoni es produeix per experiència. Si un
pagès excava una sitja en un lloc i es conserva bé el gra, els altres l’imiten i posen les
seves sitges al voltant. Possiblement aquest és l’origen de molts sitjars als quals estem
tan acostumats els arqueòlegs. Per exemple, un home gran de l’ètnia kanuri de Nigèria
que havia excavat moltes sitges al llarg de la seva vida explicava així el perquè les sitges
s’excavaven en un determinat lloc: “Caves la sitja en el lloc en què altra gent ha cavat
les seves i ha de ser en un lloc alt on no n'hi hagin de cavades. Això és el que veiem fer
als nostres avantpassats i nosaltres ho continuem fent” (Platte, Thiemeyer 1995: 122).
La durada d’una sitja se sol estimar en uns 10 anys (Reynolds 1988: 111) però cal tenir
en compte no solament la resistència física del substrat on està excavada, sinó també
factors culturals i ambientals. En l’exemple que he posat més amunt dels kanuri de
Nigèria, sabem que excaven una fossa nova a cada ús (Gronenborn 1997: 436). En
canvi, entre els hidatsa d’Amèrica del Nord es recicla una sitja mentre els ratolins no
aconsegueixin fer-hi túnels. Llavors les caches s’abandonen o passen a utilitzar-se com
a amagatalls per guardar eines i estris que no es necessiten en aquell moment (Wilson
1917: 95).
En algunes zones es revestien les parets de morter o d’obra a fi d’aconseguir una millor
impermeabilització, i, a més, s’aconseguia que la sitja perdurés més temps. És el cas
d’algunes sitges de Jordània, que tenen les boqueres reforçades amb pedres (Ayoub
1985: 158), del Iemen, on s’utilitzen sitges de forma troncocònica amb una cambra
superior recoberta de pedres (Gast 1979), de moltes sitges de Turquia (Esin 1968), de
les sitges del sud d’Itàlia (de Troia 1992), de les sitges de Burjassot prop de València
(Blanes 1992), etc. La majoria d’exemples que conec són d’època medieval o moderna,
malgrat que hi ha el cas especial de la sitja prehistòrica de Verdelha do Ruivo, a
Portugal, de secció el·líptica, amb les parets recobertes d’un mur de pedra. Al nivell
inferior hi havia una capa de terra carbonosa amb restes d’ordi nu (Zbyszewski et al.
1976). Es tracta d’un dels pocs casos de sitges prehistòriques amb les parets murades.
També era possible l’excavació d’una sitja a la roca. L’esforç de tallar la roca era molt
superior, però la sitja perdurava molt de temps. Tots els exemples de sitges excavades
a la roca són d’èpoques històriques, ja que és gairebé imprescindible disposar d’eines
de ferro. Hom coneix bons conjunts de sitges excavades a la roca al poblat medieval
d’Olèrdola (Alt Penedès, Catalunya).
Si el substrat on està excavada la sitja és d’argiles es pot produir el fenomen de la
rubefacció. La rubefacció permet identificar una fossa com a sitja per emmagatzemar

93
cereals i es produeix a causa dels focs fets a l’interior de la sitja amb la intenció
d’assecar les parets, o, en el cas de reutilització de la sitja, de la crema de la camisa de
palla i altres elements vegetals que servien per aïllar el gra de la humitat de la terra.
En etnografia la crema de llenya o de residus dins la sitja no és una pràctica universal
que s’apliqui a totes les sitges però podem dir que és coneguda a tot el món: A Hongria
(Fenton 1983: 582; Ikvai 1966: 365; Kunz 2004: cap. 8.1), Moràvia (Kunz 2004: cap.
2.4), Romania (Neamţu 1975: 261), l’illa de Rodes (Triantafyllidou-Baladie 1979: 155),
Ucraïna (Lasteyrie 1819: 22), Marroc (Bartali et al. 1990: 298; Peña-Chocarro et al.
2000: 411), Algèria (Sigaut 1978: 117; Vignet-Zunz 1979: 216), Etiòpia (Boxall 1974:
42), Somàlia (Lavigne 1991: 573), Iemen (Kamel 1980: 28), Sudan (Kamel 1980: 33),
Camerun (Tourneux, Daïrou 1998 sv ngaska gawri), Zimbabwe (Robinson 1963: 63),
Amèrica del Nord (Hill 1938: 42)...
Com hem dit, aquests focs tenen un notable interès per als arqueòlegs perquè són els
causants que es puguin trobar una sèrie d’indicis en l’excavació que permeten atribuir
una fossa a la funció de sitja per a emmagatzemar cereals, ja que provoquen la
carbonització d’alguns grans de cereal germinats que havien quedat adherits a les
parets i també poden provocar la rubefacció de les parets si el substrat és d’argiles
amb un elevat contingut d’òxids ferrosos. Finalment, si el substrat és argilós, hi ha la
possibilitat que elements vegetals com estores, palla o fulles posats com a protecció
deixin alguna empremta a les parets. Amb el foc, aquestes empremtes a l’argila es
poden endurir i arribar fins als nostres dies.
La rubefacció es pot produir en terrenys argilosos que contenen una certa proporció
d’òxids ferrosos. Els òxids ferrosos són de coloracions groguenques, però quan
s’escalfen es transformen en òxids fèrrics que són de coloracions vermelloses. Per això
quan s’escalfa una argila que conté òxids ferrosos es torna de color vermell a causa de
la reacció química de canvi de valència que anomenem rubefacció.
Els exemples de sitges amb rubefaccions no són molt nombrosos però comprenen
diverses etapes de la història i diverses regions europees, tal com podem veure a la
següent taula:

Jaciment període bibliografia

E-2 de Mas d’en Boixos, neolític Farré et al. 1998-1999: 117
Catalunya
Estructura 6 de la Bòbila Roca, edat del bronze Miret, Mormeneo, Boquer 2002: 36
Catalunya
Les Jovades, País Valencià neolític Bernabeu et al. 1993: 34
Castro de Sacaojos, Castella edat del bronze Misiego et al. 1999: 50
Las Saladillas, La Mancha edat del bronze García, Morales 2004: 249
Sitja 1 de Las Empedradas, edat del bronze Palomino, Rodríguez 1994: 62
Castella
Fossa 21/V de La Aceña, edat del bronze Sanz et al. 1994: 75
Castella
Sitja 46 de la Casa de San medieval Serrano, Torra 2004: 148
Isidro, Madrid
Las Bòrdas, Llenguadoc medieval Cazes 1990-1991

94
Cussy La Pointe, Baixa bronze final Marcigny, Ghesquière 1998: 48
Normandia
Souffelweyersheim, Alsàcia edat del ferro Lefranc, Boës, Véber 2008: 45

Taula 4.2: Sitges de jaciments europeus on s’han observat rubefaccions a les parets.

Cal notar que aquestes rubefaccions sembla que han de ser modestes. Els focs que
s’encenen dins les sitges no poden ésser tant potents ni continuats com els que es fan
als forns i fosses de combustió. Una fossa amb les parets totalment rubefactades jo
més aviat la classificaria com a forn o fossa de combustió que no pas com a sitja.

Classificació segons el recobriment de les parets

La documentació sobre les sitges revela diverses possibilitats quant al recobriment de
les parets:
Sense recobriment. L’arqueologia experimental ha demostrat que és possible
d’emmagatzemar el gra en simples fosses obertes al terra sense cap tipus de
recobriment. De fet, en nombrosos experiments de Peter J. Reynolds a la Butser
Ancient Farm s’ha dipositat el gra directament en contacte amb les parets. Això suposa
perdre un gruix de grans que toquen a les parets de l’ordre d’uns dos centímetres
(Reynolds, 1988: 87).
Diu Peter Reynolds que en les sitges experimentals excavades a les margues calcàries
del sud d’Anglaterra els grans que es troben en contacte amb les parets germinen i
després de diverses utilitzacions les arreletes dels grans germinats provoquen
l’arrodoniment de les parets de la sitja. Diu Reynolds que aquest mateix arrodoniment
de les parets s’observa a moltes sitges de l’edat del ferro excavades al sud
d’Anglaterra, entre elles les de Danebury i de Maiden Castle (Reynolds 1988: 108-109).
Aquest pot ser un element a tenir en compte a l’hora d’identificar la funció d’una
fossa.
Amb recobriment d’argila. Ocasionalment, per augmentar la impermeabilització de les
parets de sitges excavades en substrats porosos es podia posar un recobriment
d’argila, d’argila barrejada amb palla o de femta de vaca. Els estudis etnogràfics i
agronòmics documenten aquests recobriments a Romania (Neamţu 1975: 260), a l’illa
de Rodes (Triantafillidou-Baladie 1981: 155), al Marroc (Bakhella, Kaanana, Baba 1993:
7; Bartali et al. 1990: 298; Lefébure 1985: 219; Peña-Chocarro et al. 2000: 411), a
Algèria (Sigaut 1978: 117; Vignet Zunz 1979: 216), a Jordània (Ohannessian-Charpin
1995: 198), a Tunísia (Vignet Zunz 1979: 216), entre els tuareg (Gast 1968: 392), al
Sudan (Kamel 1980: 33), al Camerun (Tourneux, Daïrou 1998 sv ngaska gawri) o a l’Iran
(Watson 1979: 126). L’arqueologia també mostra nombrosos exemples de sitges amb
recobriments d’argila, tal com podem veure a la taula 4.3:

95
Jaciment període bibliografia
Gussage All Saints, Anglaterra edat del ferro Wainwright, Spratling 1973: 113
Fairfield Park, Anglaterra edat del ferro Webley, Timby, Wilson 2007: 32-38
Defesa de Cima 2, Alentejo neolític Bruno 2010: 94-97 i 121-131
Santa Vitória, Alentejo calcolític Bruno 2010: 94-97
Porto Torrão, Alentejo calcolític Bruno 2010: 94-97
Monte Buxel, Galícia edat del bronze Lima 2002
Fuente Lirio, Castella calcolític Bruno 2010: 94-97
Barcial del Barco, Castella edat del bronze Rodríguez, del Val 1990: 201
La Huelga , Castella edat del bronze Pérez et al. 1994: 12, 18
Las Empedradas, Castella edat del bronze Palomino, Rodríguez 1994: 62
La Aceña, Castella edat del bronze Sanz et al. 1994: 75
El Juncal, regió de Madrid calcolític Díaz del Río 2001: 187
Fossa 6 de Huerta Plaza, calcolític Rojas, Gómez 2000: 21-43
La Mancha
El Garcel, Andalusia edat del bronze Gossé 1941: 64
Los Millares, Andalusia calcolític Bruno 2010: 94-97
Campos, Andalusia edat del bronze Martín et al. 1985: 134
Sitja CRII-223 de Can Roqueta, primera edat del Carlús et al. 2007: 63
Catalunya ferro
Estructures E-12 i E-50 dels tardoromà Francès 2007: 99 i 104
Mallols, Catalunya
Estructura 1 de la Facultat de edat del ferro Francès 2002: 29, 33, 60
Medicina de la UAB, Catalunya
Sitja 22 del poblat de Burriac, edat del ferro Pujol, Garcia 1982-1983: 51 i 62
Catalunya
Mas Castellar de Pontós, edat del ferro Pons 2002: 191
Catalunya
Poble Sec, Catalunya romà Barrasetas, Carbonell, Martínez 1991-1992:
105
La Colata, País Valencià neolític Bruno 2010: 94-97
La Horna, País Valencià edat del bronze Hernández 1994: 91; Serna 1995: 83, 85, 87
Sitja 201 de Réal, Llenguadoc calcolític Noret 2002: 307
Sitges 10 i 22 d’Ensérune, edat del ferro Gallet de Santerre 1980: 154
Llenguadoc
Fossa 66 de Martins, Provença neolític final Gilabert 2009: 295
Fosses 332, 333 i 330 de Moulin, neolític Brochier, Ferber 2009: 147
Delfinat
Ichtershausen, Turíngia edat del ferro Schultze-Motel, Gall 1967, citat per Gyulai
1993: 38
Fossa 3156 del castell de medieval Noyé 1981
Scribla, Calàbria
Estructures 21, 22 i 23 de neolític Bagolini et al. 1993
Fagnigola, Friül
Savignano sul Panaro, Emilia- neolític Bagolini, Ferrari, Pessina 1993: 35
Romagna

Taula 4.3: Sitges que presenten una capa d’argila a les parets.

Més problemàtiques són aquelles fosses en les quals han aparegut fragments d’argila
endurida pel foc dins dels farciments. Alguns autors creuen que es podria tractar de
restes despreses del recobriment de les parets (per exemple, Edo 1989, González
1993, Brotóns 1997, Pujante 1999, Lima 2002). Segons la tesi de Patricia Bruno sobre

96
estructures de fang s’han de distingir entre els arrebossats llisos trobats dins les sitges,
que possiblement corresponen a l’arrebossat de les parets de la sitja, dels que
presenten empremtes de troncs, que han de correspondre a estructures de fang
provinents de l’exterior, com forns, arrebossats de parets de cabanes, etc. (Bruno
2010: 95). Finalment, cal recordar que al fons de les sitges és possible trobar fragments
dels cobertins de fang que s’utilitzaven per tapar-les, que presenten una cara llisa i
l’oposada amb empremtes d’herbes o de palla (veg. més avall).
Recobriment amb palla. Les fonts històriques i etnogràfiques de la Mediterrània ens
indiquen que l’emmagatzematge en sitges es feia habitualment amb una camisa de
palla posada al fons i a les parets. Correntment es dipositava una quantitat de palla al
fons de la sitja abans de començar a tirar-hi el gra. A continuació conforme s’omplia la
fossa de gra es dipositava un gruix de palla al voltant de les parets que quedava fixada
amb la mateixa pressió del gra. S’utilitzava de preferència l’empall, que és una palla
llarga obtinguda al serrar les espigues de les garbes o al batre-les amb batolles
(bastons), ja que presenta l’avantatge de ser més llarga que la palla batuda a les eres i
no es troba aixafada. Altres fonts parlen de palla de sègol, que és més llarga i més forta
que la del blat i que correntment es bat amb batolles (Alonso de Herrera 1996: 70;
Jourdain 1819: 361). A les muntanyes del Rif, al nord del Marroc, s’utilitzava la palla
d’espelta petita (Triticum monococcum) (Peña-Chocarro et al. 2000: 411). Un cop plena
la sitja hom dipositava més palla al damunt per aïllar el gra del dispositiu de
tancament.
Una variant d’aquest sistema consistia en utilitzar un rotlle de palla trenada que es
desenrotllava conforme s’omplia la sitja tal com es documenta a Mallorca (Rokseth,
1923: 160) i a la Toscana (Lasteyrie 1819: 18).
A la prehistòria tenim pocs indicis de la utilització de la palla per recobrir les parets de
les sitges, perquè és un element orgànic que es desfà amb facilitat i no arriba als
nostres dies. Per això normalment només trobem indicis indirectes de la presència de
palla a través de la rubefacció causada per la crema de residus (veg. més amunt) o per
l’aparició de zones fosques prop de les parets versemblantment causades per
l’acumulació de matèria orgànica. Un bon exemple pot ser una sitja del Camp Cinzano
(Amorós 2008: 32-34).
Però tot i els pocs indicis que trobem d’època prehistòrica el que sí queda clar és que
en el moment que tenim els primers textos agronòmics les parets es recobrien amb
palla. L’escriptor grec Filó de Bizanci i els romans Marc Terenci Varró i Plini el Vell
esmenten que la palla s’utilitzava per recobrir les parets de les sitges. En temps
medievals, Ibn Luyūn, Ibn al-‘Awwām, Pietro de Crescenci, Michelangelo Tanaglia i
Corniolo della Cornia també parlen de posar palla a les parets de les sitges per
conservar millor el gra. 10

10
La bibliografia principal és: Filó de Bizanci: Sintaxe mecanique (Garlan 1974: 301-303). Varró: Rerum
rusticarum 1, 57, 2; 1, 63. Plini: Naturalis Historia 18, 73. Ibn Luyūn: Tratado de agricultura (Eguaras
1975: 253). Ibn al’Awwām: Le livre de l’agriculture, p. 512-513. Crescenzi: Ruralia commoda, lib 3, cap. 2,

97
En sitges de l’edat moderna i fins i tot medievals s’han conservat restes dels
recobriments de les parets. A Calàbria, a la sitja 1135 del castell de Scribla, datada vers
l’any 1064 dC, hi havia les restes podrides de la camisa de palla (Noyé 1981: 434).
Una altra tècnica consistia en recobrir les parets de palla o d’empall abans d’omplir la
sitja. Es podien emprar unes forquetes de fusta que es clavaven a les parets i
suportaven canyes o perxes flexibles de fusta que fixaven els feixos de palla als murs.
Aquest procediment era conegut a Moràvia i a Eslovàquia (fig. 4.1, 3) (Kunz, 1981:
121), al Llenguadoc (Lasteyrie 1819: 20), a Barcelona (Jourdain, 1819: 361), a la
Capitanata (Iarussi 1986: 118; de Troia 1992: 53-54), al Marroc (Peña-Chocarro et al.
2000: 411) i, fent un salt en l’espai, a Amèrica del Nord entre els indis hidatsa (Wilson
1917: 90).
El sistema de fixar la palla amb forquetes de fusta i canyes o branques flexibles no
sembla que sigui massa antic, ja que els indicis més vells no van més enllà del final dels
temps medievals. A Budmerice, Eslovàquia, es van trobar marques de les forquetes de
fusta que suportaven el recobriment de palla en unes sitges dels segles XV-XVI dC
(Polla 1959). A Detlak, a Bòsnia, es van trobar unes sitges amb uns forats a les parets
de 2 cm de diàmetre i 3-6 cm de profunditat, assimilables a les forquetes que
sostenien la camisa de palla. A Cejkovice, a Moràvia, en unes sitges modernes també
es van detectar marques a les parets (Kunz 2004: cap. 8.2).
Recobriment de teixits vegetals. L’enginyer grec del segle III aC Filó de Bizanci
esmenta que les parets de les sitges es podien protegir amb canyissos (Garlan 1974:
303). En algunes sitges modernes en forma d’ampolla es dipositava una estora d’espart
o de joncs al fons de la sitja i una de més petita al coll. La pràctica es documenta en
diverses localitats del País Valencià i de Catalunya: a Burjassot (Blanes 1992: 39), a
Barcelona (Jourdain 1819: 362) i a la comarca del Penedès (Miret 2010: 195).
Segons informes etnogràfics o agronòmics també s’utilitzaven estores en algunes
regions de l’Àfrica, concretament al nord de Nigèria, on les sitges belaá ngawuli
portaven estores de teixits vegetals a les parets i a sobre la sitja (Hall, Haswell, Oxley
1956: 5; Gilman, Boxall 1974: 24; Platte, Thiemeyer 1995: 123). A Madagascar, a Sud-
àfrica i a Swazilàndia també eren utilitzades les estores (Gilman, Boxall 1974: 28-29).
En la prehistòria europea aquesta possibilitat ha estat deduïda de la troballa de restes
de canyissos en algunes sitges angleses de l’edat del ferro. Segons Peter Reynolds, els
encanyissats es poden detectar arqueològicament per un cercle de forats que es
localitzen a la part baixa de la sitja (Reynolds 1974: 127-128). L’any 1969 es va trobar a
Appleford, Berkshire, una sitja d’època romana, situada sota la capa freàtica, que tenia
al fons una corona de dotze pals amb branques entrecreuades, amb l’espai buit entre
el canyís i la paret omplert amb argila (Wilson, Wright 1970: 301). Al jaciment de
Gussage All Saints, corresponent a l’edat del ferro, s’han preservat forats a les parets
d’algunes sitges, que podrien formar part d’un recobriment de cistelleria (Wainwright,

fol. 30. Tanaglia: De agricoltura, versos 1222-1239. Corniolo della Cornia: La divina villa (Bonelli 1982:
81). Els textos precitats han estat recollits a l’apèndix 1 de Miret (2010: 188-190).

98
Spratling 1973: 113). També al jaciment medieval de Maxey, a Anglaterra, es coneix la
fossa P14, que presenta al centre del fons un cercle d’estaques amb branquetes
entrecreuades que formen com una cistella, conservades per trobar-se sota la capa
freàtica (Addyman 1964: 39-40).
Al castell de Boves, a la Picardia, va aparèixer una sitja cilíndrica del segle X dC amb un
fons de fusta i un encanyissat a les parets, perfectament conservat (Racinet, Droin
2006: 102). Ja amb més dubtes, al jaciment de Besançon, al Franc Comtat, dels segles
I aC i I dC, es van conservar algunes restes vegetals dins les fosses a causa de trobar-se
sempre sota la capa freàtica. La fossa 4 era una possible sitja cilíndrica amb traces de
fusta, granes i nimfes d’insectes, que conservava marques d’aixada a les parets
(Passard, Urlacher 1997: 174).
Al nord de Portugal, al poblat prehistòric de Lavra, es van excavar almenys cinc sitges,
de profunditat compresa entre 0,70 i 1,30 m. Dues sitges, la F-1 i la F-5, presentaven
prop del fons branques carbonitzades entrecreuades que semblaven elements de
protecció (Sanches 1988).
L’estructura 185 de Békásmegyer a Budapest, d’època calcolítica, era una sitja de
forma troncocònica excavada a les argiles. Al fons presentava una corona de vuit forats
que podrien fixar un encanyissat (Szilas 2008: 95).
Però atenció al jaciment medieval de Næs, a Dinamarca, datat als segles VIII-X dC. En
aquest jaciment van sortir diverses fosses cilíndriques amb recobriments de cistelleria
(ben preservats per trobar-se sota la capa freàtica) que els autors relacionen amb el
processament del lli (Linum usitatissimum), ja que dins les fosses han aparegut fibres
d’aquesta planta (Møller, Høier 2000).
Recobriment amb escorça. L’etnògraf Ludvík Kunz recull l’ús de recobriments
d’escorça en diverses poblacions de l’est d’Europa i Àsia: a Estònia, Ucraïna, Bielorússia
i a les muntanyes de l’Altai (Kunz 2004: cap. 8.1).
Entre els indis de Nord Amèrica a vegades es recobria el fons o les parets de la sitja
amb escorça d’arbre, tal com veiem entre els iroquesos i els navahos (Parker 1910: 35;
Hill 1938: 42-45).
Recobriment amb pells. A l’alta vall del Missouri els indis hidatsa excavaven sitges de
forma troncocònica on guardaven moresc, carabasses i mongetes durant l’hivern i
altres productes a l’estiu. Al fons de la fossa hi posaven una pell de bisó tallada de
forma circular a fi d’aïllar el gra de la humitat del terra. També al bocatge, a sota dels
taulons de fusta que tancaven la fossa, hi podien posar una peça circular de pell
(Wilson 1917: 93-94).
No he trobat cap documentació sobre els recobriments amb pells o escorça en sitges
prehistòriques d’Europa, però és una possibilitat que cal tenir en compte.

Classificació segons el dispositiu de tancament

Hi havia diverses maneres de tancar una sitja: amb cobertins, amb teulades de fusta o
de palla, etc. El sistema més senzill era un munt de terra argilosa tret de la mateixa

99
excavació de la sitja que excedia el diàmetre del bocatge. La forma cònica del munt de
terra feia que l’aigua de pluja s’escorregués cap als costats de la sitja i no pogués
entrar a dins. Sovint es feien uns canalons al voltant per treure l’aigua cap enfora.
Malgrat que no és una troballa massa corrent, en diversos jaciments prehistòrics s’han
documentat forats de pal al voltant d’algunes sitges, que podrien ser interpretats com
estructures de protecció en forma de petites teulades (taula 4.4):

Jaciment període bibliografia

E-14 de Can Roqueta, Catalunya edat del ferro Boquer, Parpal 1994: 16
El Cementerio-El Prado, Castella edat del bronze Rodríguez, Abarquero 1994: 38
L’Arriasse, Llenguadoc edat del ferro Dedet, Pène 1995: 91
Sitja de la Jardelle, Poitou- edat del ferro Patreau, Gómez de Soto 1999: 335
Charentes
Sarmsheim, Palatinat neolític Šumberová 1996: 90
Köln-Lindenthal, Westfalia neolític Šumberová 1996: 90
Bylany, Bohèmia neolític Šumberová 1996: 90

Taula 4.4: Jaciments que presenten forats de pal al voltant del bocatge de la sitja,
interpretables com a estructures de protecció.

Els cobertins són tapadores que tapen el bocatge de les sitges (Griera 1935-1947, sv
cobertí). Es poden fer de materials diferents, com poden ser la pedra, el fang i la fusta.
Cobertí de pedra. El cobertí de pedra és una llosa de pedra de forma més o menys
circular que té un diàmetre de 0,50-0,70 m. Es coneixen a diversos jaciments i molt
sovint es troben al fons de la sitja per haver-hi caigut. Els cobertins d’època
prehistòrica solen ser simples lloses de pedra com per exemple a Minferri, Catalunya
(Prats 2013: 109), a Aparrea, Navarra (Sesma, García 1995-1996: 294), o a l’hoyo 5 de
Balsa la Tamariz, a Aragó (Rey, Royo 1992: 24).
A la segona edat del ferro els cobertins de pedra es regularitzen i esdevenen circulars.
Per exemple al jaciment ibèric de les Guàrdies (El Vendrell, Catalunya) es va trobar un
conjunt de 28 sitges algunes de les quals presentaven cobertins de forma circular amb
un diàmetre entre 0,45 i 0,60 m, quatre in situ i vuit al fons de la sitja (Morer, Rigó,
Barrasetas 1996-1997: 83-84; Morer, Rigó 2003: 336). A la sitja 7 del Bosc del Congost
(Sant Julià de Ramis, Catalunya) es va trobar una llosa de forma circular de pissarra que
amidava 0,57 x 0,50 m i 0,10 m de gruix (Sagrera 2001: 106).
D’època medieval coneixem altres exemples com les sitges trobades a les esglésies
catalanes de Sant Marçal de Terrassola i de Santa Margarida, aquesta darrera amb un
cobertí de pedra sorrenca de 0,80-0,83 m de diàmetre i 6,5 cm de gruix amb una
perforació al mig (Fierro, Domingo 1987: 426; Navarro, Mauri 1986: 436).
A la taula següent recullo algunes troballes de cobertins:

100
Jaciment període bibliografia
Fossa 1 d’Aparrea, Navarra edat del bronze Sesma, García 1995-1996: 294
Fosses 5 i 15 de Balsa la edat del bronze Rey, Royo 1992: 24; Rey, Royo 1993: 22
Tamariz, Aragó
Fosses 10, 15, 20 i 21b de Las edat del bronze García, Morales 2004: 246, 251-255
Saladillas, La Mancha
Monzón de Campos, Castella medieval De la Cruz, Lamalfa 1994: 605
Can Roqueta II, Catalunya edat del bronze Bouso et al. 2004: 83
Sitja 1 del Pla d’Almatà, medieval Alòs et al. 2006-2007: 151
Catalunya
Minferri, Catalunya edat del bronze Prats 2013: 109
Mas Castellar de Pontós, edat del ferro Pons 2002: 190
Catalunya
Sitja 7 del Bosc del Congost, edat del ferro Sagrera 2001: 106
Catalunya
Sitja 3 de can Bonells, Catalunya edat del ferro Sánchez 1986
Les Guàrdies, Catalunya edat del ferro Morer, Rigo 2003: 334
El Vilar, Catalunya edat del ferro Nieto 2005: 9
Pont de la Pedrera, Catalunya edat del ferro Noguera 2006: vol II, làm. 127
E-106 i E-180 dels Mallols, romà Francès 2007: 104
Catalunya
SJ10 del Camp del Colomer, neolític Fortó, Vidal 2016: 50
Andorra
Fossa 66 de Martins, Provença neolític final Gilabert 2009: 295

Taula 4.5: Exemples de sitges amb cobertins de pedra.

Quan trobem una llosa de pedra al fons d’una sitja podem creure raonablement que el
seu bocatge devia tenir un diàmetre similar al que ens marqui el cobertí, encara que
hagi desaparegut a causa de l’erosió o d’ensulsiades de les parets.
Cobertí de fang. Una de les fórmules més senzilles per tancar una sitja consisteix en fer
un tap format per una capa d’argila disposada sobre el gra o sobre una capa de palla
que el recobreix.
El cobertí de fang és una mica difícil de detectar arqueològicament, malgrat tenir el cas
excepcional del jaciment de l’edat de bronze del Cerro de la Cervera a la regió de
Madrid. Del fondo 1 CCIII es va conservar un terç de l’estructura en planta. En contacte
amb la base aparegué un cobertí d’argila amb trama vegetal radial, amb un diàmetre
màxim conservat de 0,52 m i un gruix de 8 cm (Asquerino 1979: 133-135). A part
d’aquest cas de conservació excepcional a causa del foc, en altres jaciments s’han
assenyalat fragments d’argila amb empremtes vegetals com a possibles cobertins de
les sitges. Així l’estructura 19 del poblat neolític de Fagnigola, a la plana friülesa, tenia
al centre del fons una massa d’argila endurida de forma circular d’uns 0,40 m de
diàmetre amb empremtes de troncs. Andrea Pessina creu que es tracta d’un cobertí de
fusta recoberta amb fang caigut des del bocatge (Pessina 1998: 68).
Elena García ha estudiat els elements d’argila crua trobats en diversos jaciments
prehistòrics i dóna les característiques dels fragments que corresponen a una tapadora

101
de sitja: son fragments amb una cara plana i l’altra amb empremtes d’herbes, dels
quals se n’han trobat als jaciments que podeu veure a la taula 4.6. Aquesta
investigadora assenyala que els fragments de cobertí de fang i els que corresponen al
sostre d’una casa són molt semblants i han de ser adscrits a un o a l’altre en funció del
context en què es troben (García 2009: 102).

Jaciment període bibliografia

Cova del Parco, Catalunya neolític Petit 1996: 26-27
Cova 120, Catalunya neolític Agustí et al. 1987:12
Cerro de la Cervera, regió de edat del bronze Asquerino 1979: 121
Madrid
Paulhan, Bousquetas, neolític final Carozza et al. 1999: 41
Llenguadoc
Les Bruyères, Ardecha neolític Gilles 1975: 2,3 i 5
Fagnigola, Friül * neolític Bagolini et al. 1993: 48
Százhalombatta-Földvár, bronze mitjà Vicze 2013: 764
Hongria

* Segons els excavadors és una sitja per conservar glans.

Taula 4.6: Exemples de cobertins de fang trobats en jaciments prehistòrics.

Cobertí de fusta. El cobertí de fusta el trobem en nombrosos exemples històrics i

etnogràfics. Sabem que els bocatges de les sitges del sud d’Itàlia de fa cent anys es
tapaven amb taulons de fusta i al damunt s’hi posava terra (Yriarte 1877; de Troia
1992: 58; de Nicolò 2004: 282).
A la regió de Hārer, a Etiòpia, els pagesos posaven diversos troncs de fusta en paral·lel
per cobrir la boca de la sitja. Les sitges, de forma troncocònica, disposaven d’una
cambra superior que facilitava l’operació. Els troncs es segellaven amb argila (Boxall
1974).
A Nigèria algunes sitges que tenen les parets recobertes d’estores es cobreixen amb un
grup de troncs, per sobre una làmina de plàstic, un nivell de boll i una capa de sorra o
d’argila (Adejumo, Raji 2007: 9-10).
Els indis hidatsa de les planes del Missouri també tancaven els seus cache pits amb
taulons de fusta i al damunt hi posaven herbes, una pell de forma circular, terra,
cendres i escombraries a fi de dissimular les sitges. També en aquest cas les sitges
tenien una cambra superior (Wilson 1917: 93).
En arqueologia conec exemples de tapadores de fusta que es detecten per haver-se
cremat i haver caigut els carbons al fons de la sitja o bé per haver conservat restes de
fang amb empremtes de troncs al fons. Alguns exemples els exposo a la taula següent.

102
Jaciment període bibliografia
Cimalha, Douro Litoral edat del bronze Almeida, Fernandes 2008: 39
Rúa Bordel de Padrón, Galicia medieval Teira et al. 2010: 86
Santa María de Estarrona, País edat del bronze Baldeón, Sánchez 2006
Basc*
Sitja 1 de Guadix, Andalusia medieval Bertrand 1987: 458
Església de Sant Marçal de medieval Fierro-Macía, Domingo 1987
Terrassola, Catalunya
Sitja d’Houplin-Ancoisne, Nord s. II dC Leman 1983: 220
de França
Pozzetto 64 de Santa Rosa di edat del bronze Bernabò, Cremaschi 1997
Poviglio, Emilia-Romagna

*Aquesta és del tipus que he anomenat sitja amb ceràmiques senceres (veg. capítol 5).

Taula 4.7: Jaciments on s’han documentat sitges amb cobertins formats per troncs de
fusta.

Sitges semisubterrànies / Semi-underground silos

Les sitges semisubterrànies són les que el gra es troba part sota terra i part pel
damunt. No són gaire freqüents i per exemple a nivell etnogràfic només puc posar
algunes sitges que feien els beduïns de la vall del riu Jordà (Ayoub 1985: 160).
Consistien en una petita cubeta excavada al terra amb una pila de gra ben curull que es
cobria amb palla i amb una capa de terra de protecció.
Els tuvinians, al sud de Sibèria, també tenien algunes sitges semisubterrànies, i a
Hongria, en substrats arenosos, s’excavaven fosses rectangulars poc profundes on el
gra només es conservava un any (Kunz 2004: cap. 5.2).
A l’interior de Somàlia s’utilitzen unes sitges semisubterrànies, conegudes amb el nom
de bakar, amb la part inferior cilíndrica i un peu dret central acabat en Y que sosté una
trama cònica de bigues recoberta amb tiges de sorgo i pel damunt una capa de terra.
Les parets es recobreixen amb tiges de sorgo o herba. En un costat es deixa un bocatge
tapat sovint amb una planxa de ferro (fig. 4.2, 1).
A les regions costaneres de Somàlia les sitges no tenen aquesta superestructura de
branques. El gra (moresc o sorgo) es disposa fent curull pel damunt del nivell del terra,
es cobreix amb tiges de la mateixa planta entrecreuades i finalment es diposita una
capa d’uns 0,30 m de terra. La capacitat de les sitges dels pagesos varia entre les 5 i les
25 tones, mentre que les dels mercaders poden arribar a les 100 Tm. (Lavigne 1991;
Watt 1969).
Al Sudan, especialment a la plana central, també s’utilitzen sitges semisubterrànies de
forma cilíndrica amb una capacitat entorn a les 2 o 3 tones de sorgo (Sorghum bicolor).
Les mides més habituals són 1,5 metres de diàmetre i la mateixa profunditat, amb un
curull de gra recobert de terra. També poden ser de planta quadrada. La conservació

103
ordinàriament no sobrepassa l’any. Al Sudan algunes experimentacions dels agrònoms
han demostrat que s’aconsegueixen millors resultats en sitges de poca profunditat,
excavades en argiles que no es clivellen, amb un recobriment de tiges de sorgo i amb
una capa de terra al damunt de 0,5 m de gruix (Abdalla et al. 2002; Itto 1988; Shazali
1992; Shazali, El Hadi, Khalifa 1996).
En arqueologia les sitges semisubterrànies són una mica difícils d’identificar, ja que
queden dins del grup que anomenem cubetes i fosses cilíndriques. Això fa que sigui
necessari afegir altres maneres d’identificar la funció, normalment a través d’una
anàlisi carpològica, com es va fer a les sitges d’Itford Hill (Burstow, Holleyman 1957:
177-178) i Sandun (Letterlé 1990: 305).
Una altra manera és a través dels forats que presenten algunes sitges al centre del
fons. Hi ha un grup de sitges prehistòriques europees de forma cilíndrica que
presenten un forat al centre del fons amb semblances formals notables amb les sitges
que he descrit a Somàlia (taula 4.8 i fig. 4.2, 2). Sóc conscient que es tracta d’un
paral·lelisme forçat i que per tant calen més elements per identificar la funció
d’aquestes fosses.

Jaciment període bibliografia

Fossa 8 d’Aparrea, Navarra edat del bronze Castiella 1977: 46
Fossa 29BD de La Huelga, edat del bronze Pérez et al. 1994: 21
Castella
El Juncal, regió de Madrid calcolític Martínez, López, Moreno 2013: 4
Fossa 4B-2 de la Loma del Lomo edat del bronze Valiente 1987: 78-85
I, La Mancha
El Negrón, Andalusia calcolític Cruz-Auñón, Rivero 1987: 278; Jiménez,
Márquez 2006: 46
Estr. 137, 140 i 188 de can neolític Oliva, Terrats 2005: 545-546
Roqueta, Catalunya
E-115 dels Mallols, Catalunya edat del bronze Francès 2007: 55
Can Serra, Catalunya edat del ferro Ortega, Rojas 2006
Fossa 20 de Carsac, edat del ferro Guilaine et al. 1986: 121
Carcassona, Llenguadoc
Auriac, Carcassona, Llenguadoc neolític Claustre, Vaquer 1995: 231
Fs 1228 de Cournon-d’Auvergne edat del bronze Carozza, Bouby, Ballut 2006: 556-557
Auvergne
ES-348 de Lugo di Grezzana, neolític Cavulli 2006: 385; Cavulli 2008: 230
Véneto
Fossa 125 de Scolo Gelmina, calcolític Salzani, Salzani 2001
Véneto

Taula 4.8: Sitges prehistòriques europees de forma cilíndrica amb un forat al centre del
fons.

104
Sitges elevades / Above ground silos
Les sitges elevades són construccions tancades que contenen gra i es troben pel
damunt de la superfície del terra. En la literatura etnogràfica i agronòmica hi ha
diversitat de criteris a l’hora de diferenciar entre un graner i una sitja elevada, de tal
manera que una mateixa construcció pot ser definida d’una o altra manera segons
l’autor. Per això en aquest treball he intentat caracteritzar cadascuna de les
construccions a la taula 4.9:

Graner Sitja elevada

- El gra normalment es disposa en piles, en - El gra ocupa tot l’espai.

calassos o en cistells, malgrat que en certs graners
pot ocupar tot l’espai.
- El material de construcció permet que s’airegi el
gra. Generalment s’utilitza fusta, canya i tot tipus
de material vegetal
- El graner pot tenir porta d’accés i nombroses
finestres.
- El material de construcció no permet que s’airegi
el gra. Generalment s’utilitza el fang (sol, pastat
amb palla o recobrint una ànima de cistelleria).
- La sitja elevada sol disposar de només un accés
per dalt a fi d’entrar el gra i un forat de sortida per
la part baixa. Aquestes obertures es procura que
estiguin ben tancades.

Taula 4.9: Diferències entre un graner i una sitja elevada.

En definitiva en arqueologia, en agronomia i en etnografia jo donaria el nom de graner

als magatzems per guardar grans (i ocasionalment altres coses) que estan construïts
amb materials vegetals, mentre que definiria com a sitja elevada els construïts amb
fang i derivats. Ja sé que és una qüestió de definició i per tant accepto que potser no
tothom hi estarà d’acord. Però en tot cas la proposta és ben clara i crec que s’ha de
fer.
Les sitges elevades poden ser de dos tipus: les que es situen a l’exterior són
construccions, sovint aïllades, amb teulada per protegir el gra de la pluja. Les situades
a l’interior d’edificis solen ser de dimensions més reduïdes i lògicament no els cal cap
element de protecció de les inclemències del temps.
Les dades etnogràfiques sobre les sitges elevades són força abundants. Per exemple a
l’illa de Xipre es va mantenir fins als anys 1970 un tipus de sitja elevada anomenada
pilini, situada a l’interior de la casa. Es tractava d’una sitja cilíndrica d’1-1,5 m d’alt
amb les parets de fang i palla d’un gruix de 10 cm. Tenia una base amb tres peus i una
tapadora de fusta o una llosa de pedra (Papademetriou, Varnava 1997: 177-179).
Al Líban la casa tradicional acostuma a tenir un rebost amb diverses sitges elevades
adossades a la paret, fetes d’argila crua o de femta, anomenades tābūt (les grans) i
kwāra (les petites). Les sitges s’omplen per dalt i disposen d’un forat amb un tap a la
part inferior. Poden estar adossades unes a les altres (Kanafani-Zahar 1994: 151-161).
Construccions semblants es coneixen a l’Iran (Christensen 1967: figs. 5 i 8a), Turquia

105
(Peters 1972, 1979) i en altres regions del Pròxim Orient (Aurenche 1977, sv silo; 1981:
I, 257-265; Seeden 1985).
A Síria i en alguns altres indrets s’utilitzen unes sitges fetes de fang de forma cilíndrica
amb la part superior en forma de cúpula, amb una finestra a la part alta que serveix
per omplir-les (Aurenche 1977, sv silo). A Hongria, fins a principis del segle XX es van
utilitzar unes construccions semblants (Füzes 1981: 74-75).
Al sud de l’Irak s’utilitza una sitja elevada feta amb fang assecat que conté un
encanyissat a dintre, anomenada sidana (en plural, sidain). Sovint és de planta
quadrada i es munta sobre una plataforma que l’aïlla del terra. S’utilitza per guardar
tota mena de béns: aliments, begudes, roba, llana, etc. (Ochsenschlager 1974: 168-
169). A Síria algunes construccions de planta quadrada fetes amb fang serveixen per
emmagatzemar la palla (Aurenche 1977, sv silo).
A l’Àfrica les sitges elevades són amplament utilitzades per moltes ètnies sobretot a les
zones àrides i semiàrides del continent. Hi ha sitges de tants tipus diferents que
renuncio a descriure’ls i remeto el lector a la base de dades INPhO dedicada a
l’emmagatzematge tradicional a l’Àfrica (www.cd3wd.com/cd3wd_40/INPHO/DB_LOC
AL/PHOTOBAN/EN/P001_50.HTM, consultat l’agost de 2013). La majoria es disposen al
damunt d’una plataforma de pedres que l’aïlla de la humitat del terra i es fan amb fang
pastat amb palla o amb una ànima de canyissos (fig. 4.3, 1 i 2).
Les sitges elevades conegudes per l’arqueologia no són massa abundants perquè es
fan amb un material (el fang) que és de difícil conservació en el seu estat original. Al
jaciment neolític del Trou Arnaud (Saint-Nazaire-le-Désert, al Delfinat) es va trobar una
sitja de forma troncocònica de fang cru, que tenia una capacitat d’uns 70 litres. A partir
de l’anàlisi pol·línica els autors van deduir que la sitja contenia granes o fulles
d’algunes herbes, especialment blets (Chenopodium sp) i plantatges (Plantago
major/media), que són comestibles (Argant, Daumas, Laudet 1996).
Més difícil d’interpretar resulta l’estructura GH 20 F8 de la grotte des Cazals, al
Llenguadoc, que va aparèixer amb ordi carbonitzat i sembla ser la base d’una sitja
elevada (Gascó, 1983; van Zeist, Guilaine, Gascó 1983).
Un dels jaciments que ha ofert les restes millor conservades i més ben estudiades de
sitges elevades és el del Quartier de l’Ile de Martigues, a la Provença, datat a la
primera edat del ferro. Algunes habitacions tenien una sitja de planta circular o
quadrangular amb els angles arrodonits, feta amb fang, que ha sobreviscut gràcies a un
incendi. A destacar que només una petita part de sitges conservaven les parets fetes
amb fang, la resta es detectaven per un basament que es pot composar de lloses,
toves o graves (Chausserie-Laprée, Nin 1990; Nin 1999).
També s’han conservat les bases de sitges elevades fetes de fang al poblat de Lattes,
prop de Montpeller, en les cases destruïdes per un incendi al segle IV aC (Roux 1999), i
en altres jaciments del sud de França (Lagrand 1957; Lagrand 1979; Verdin 1996-1997).
A destacar el jaciment de Le Pègue, al Delfinat, que ha permès una reconstrucció
acurada de les sitges (fig. 4.3, 3) (Lagrand, Thalmann 1973: 54-56).

106
Hi ha altres jaciments no tan ben conservats, com el poblat de Las Costeras de
Formiche Bajo, a l’Aragó, on es van trobar unes sitges fetes amb fang, de planta
rectangular, una d’elles amb una divisió interna, en la qual van sortir abundants glans
carbonitzades i algun gra de cereal (Burillo, Picazo 1997: 42-43).
El jaciment neolític de Salema, a l’Alentejo, presentava la base d’una estructura de
fang de planta circular que possiblement és una sitja elevada (Bruno 2010: 94-97).
A l’Europa de l’Est es coneixen alguns jaciments calcolítics amb sitges elevades fetes
amb fang: a Poduri i Teiu (Romania), a Bikovo i Banjata (Bulgària), etc. Alguns d’ells
presenten granes carbonitzades (Monah 1996, 2002).
Al jaciment neolític de Dikili Tash, a la Macedònia oriental, Grècia, es van trobar unes
petites sitges elevades de forma cilíndrica fetes amb fang. A fi de provar l’eficàcia
d’aquests sistemes de conservació es va fer un experiment consistent a guardar una
determinada quantitat de blat durant l’hivern (Blackman 2000-2001: 102).
Al jaciment neolític de Sitagroi, a Macedònia, es va excavar una cabana cremada de
planta absidal al fons de la qual hi havia dues sitges de fang de planta circular (Renfrew
1970). Altres jaciments amb sitges elevades ben conservades són Endrőd, a Hongria, i
Čarnok, a Sèrbia (Makkay 2007: 151; Medović 2011: 431).
Potser podem fer entrar dins d’aquest capítol algunes estructures del poblat neolític
de Favella, a Calàbria, on es coneixen cinc empedrats subrectangulars de còdols d’unes
dimensions entorn al metre i mig o dos metres. Es considera que formaven part de
cabanes fetes amb estructura de fusta recoberta de fang (Tiné 2009: 525-532).
A Çatalhöyük, a Anatòlia central, es van descobrir uns dipòsits de fang amb una
capacitat estimada d’1,2 m3. Els excavadors creuen que eren per conservar aliments
(gra, fruits secs, lleguminoses, mostassa) (Bogaard et al. 2009).
En molts jaciments únicament es conserva un empedrat que serveix de base a la sitja
elevada. Per exemple, l’habitació 1/5 del poblat ibèric de la Rosella (Urgell, Catalunya)
presenta dos empedrats. Un de circular, situat prop d’un angle de l’habitació, podria
ser la base d’una sitja elevada (Escala et al. 2011: 222). També a Besançon Saint-Paul hi
ha un empedrat circular de 0,65 m de diàmetre sense cendres ni carbons, de funció
incerta, que al meu parer es podria interpretar com la base d’una sitja elevada
(Petrequin 1979: 66).

Models de conservació del gra en sitges

Una repassada a la literatura agronòmica i etnogràfica ens mostra diferents models de
conservació del gra en sitges. No tothom guardava el gra de la mateixa manera: uns no
tocaven el gra fins al final del període d’emmagatzematge mentre que altres obrien les
sitges de manera més o menys periòdica per extreure’n petites quantitats per al
consum, per sembrar o per vendre.
Es pot parlar de tres models principals que es diferencien segons si la sitja s’obre de
forma periòdica, o no, i en el cas de les sitges que no s’obren fins al final si la
conservació és a mitjà o a llarg termini (és a dir, d’uns mesos a més d’un any).

107
Model amb sitges que s’obren i es tanquen (a mitjà termini)
El primer model apareix en societats basades en l’autosubsistència i el trobem
documentat en zones marginals de la Mediterrània i en alguns punts de l’Àfrica i
d’Amèrica caracteritzats per una autarquia important. El model consistia a utilitzar la
sitja per a l’emmagatzematge a mitjà termini, obrint i tancant la sitja de forma regular.
Així sabem que a les muntanyes del Rif, al nord del Marroc, es retirava una part del gra
per al consum cada 3 o 4 setmanes (Peña-Chocarro et al. 2013) o cada mes o dos
mesos (Peña-Chocarro et al. 2000: 411). A Algèria, a l’Ouasernais, es retirava la part
necessària per a l’alimentació cada dos o tres mesos (Vignet-Zunz 1979: 217). Seguint a
Algèria, a la regió d’El Asnam, J. Holtz diu que les sitges s’obrien uns tres cops l’any. La
primera vegada, a principis d’octubre, per la llavor de sembra. El segon cop es
destinava al consum i el tercer es buidava completament (Sigaut 1978: 118-119).
A principis del segle XIX a la Toscana, segons el testimoni del comte de Lasteyrie,
algunes sitges s’obrien i es tancaven en funció de les necessitats del consum (Lasteyrie
1819: 14 i 17) . A la localitat d’Akanthou, al nord de l’illa de Xipre, les sitges s’obrien
per extreure el gra de forma regular, normalment un cop a la setmana (Hall, Haswell,
Oxley 1956: 5).
Fora de l’àmbit mediterrani, a Somàlia, les sitges que contenen sorgo solen obrir-se i
tancar-se cada setmana (Lavigne 1991: 577). Una altra font ens confirma que els
pagesos somalis obrien les seves sitges segons es necessitava i fins i tot es reomplia
una sitja on restava gra de la collita anterior amb el de la collita actual (Watt 1969: 30).
A Etiòpia les sitges s’obren un cop al mes segons A. A. Blum i A. Bekele (2000: 9) o a
intervals regulars per extreure’n petites quantitats segons R. A. Boxall (1974: 42).
Diuen E. Platte i H. Thiemeyer (1995: 124) que entre els kanuri del NE de Nigèria les
sitges belaá ngawuli són propietat del marit i s’utilitzen per al consum diari. A
Madagascar les sitges s’omplien els mesos de maig i juny i es buidaven de mica en
mica entre l’octubre i l’abril següent (Gilman, Boxall 1974: 28-29). A Swazilàndia les
sitges es podien destinar al consum a mitjà termini, obrint la sitja cada 1-3 mesos, o a
llarg termini, sense obrir-la fins al final (Gilman, Boxall 1974: 28-29).
A Amèrica del nord diverses tribus índies emmagatzemaven el moresc durant l’hivern,
com els iroquesos, els hidatsa i els omaha. En concret els iroquesos migraven a caçar
bisons i deixaven les seves collites de moresc en sitges per poder-lo consumir a
l’hivern. Un dels primers europeus que va estar en contacte amb els iroquesos va ser
Samuel de Champlain, que va fer alguns viatges a la regió dels Grans Llacs a partir de
l’any 1603 i descriu els seus costums, entre ells el de posar el moresc en sitges, i diu
que treien el gra de les sitges conforme el requerien (Champlain 1951).
Cal tenir en compte, però, que aquest model no manté el gra en tan bones condicions
com en les sitges que es mantenen amb tancament hermètic. Una de les
conseqüències d’obrir una sitja, retirar només una part del gra i tornar a tapar, és que

108
durant un temps la sitja roman mig buida, en unes condicions que no són les òptimes
per a la conservació (Miret 2010: 134-138).
No disposo de dades comparatives ni de la zona mediterrània ni de la temperada, però
la informació que m’arriba d’Etiòpia, on conviuen els dos models, assenyala que les
pèrdues de les sitges que s’obren i es tanquen són molt superiors a les que es
mantenen tancades hermèticament (Boxall 1974: 44; Dejene 2004: 8).

Model amb sitges hermètiques (a mitjà termini)

El segon model correspon a les sitges hermètiques amb conservació a mitjà termini. Va
ser proposat per l’arqueòleg Peter Reynolds per al sud d’Anglaterra durant l’edat del
ferro i a l’època medieval. Es basa en les observacions següents:
o Tradicionalment a l’Europa atlàntica es combinen les sembres de tardor amb
les de primavera. En aquestes regions part de l’hivern el terra es veu recobert
de neu. Els cereals estan bastant ben adaptats a aquestes circumstàncies. El
pagès pot sembrar a la tardor i així la neu arriba quan el gra ja ha germinat. La
sembra de tardor és indicada especialment per als cereals de creixement lent
com les espeltes i algunes varietats de blat. La sembra de primavera es fa quan
ja se n’ha anat la neu i està especialment indicada per als cereals de creixement
ràpid com l’ordi o els que necessiten temperatures altes per créixer, com el mill
o el panís.
o En les sembres de tardor no hi ha cap necessitat de guardar el gra de llavor en
sitges ja que el temps que passa entre la batuda i la sembra no supera els tres
mesos. En les sembres de primavera el temps transcorregut entre la batuda a
l’estiu fins a la sembra a la primavera següent és de sis mesos.
o Els experiments fets sobre sitges a la regió atlàntica mostren que el gra es
conserva en bones condicions durant els mesos d’hivern, gràcies a les baixes
temperatures i a l’hermetisme de les parets de la sitja.
o L’historiador romà Tàcit explica que a l’antiga Germània, amb un clima
semblant al d’Anglaterra, els pagesos emmagatzemaven el gra sota terra i el
protegien amb femta (Germania 16, 4).
Reynolds va combinar aquestes premisses i a partir d’aquí va formular la seva hipòtesi:
A l’edat del ferro els pagesos emmagatzemaven el seu gra en sitges durant l’hivern i les
obrien a la primavera com a llavor per sembrar, per al consum o per vendre. Matiso
que entre els esquemes de Peter Reynolds i els meus hi ha una diferència important:
Per Reynolds és obligatori que no s’obrin les sitges fins al final del període
d’emmagatzematge, en canvi per mi és convenient perquè contribueix a una millor
conservació, però no imprescindible. Ordinàriament en les sitges que s’obren i es
tanquen la conservació és a mitjà termini, mentre que les que es mantenen sense obrir
la conservació pot ser a mitjà o a llarg termini, però cal assenyalar que les dades
etnogràfiques de què disposo són de les zones mediterrània i tropical, i el model de
Reynolds és de l’Europa temperada.

109
Malgrat que el model de Reynolds va ser plantejat per a les societats del passat que
són objecte de l’arqueologia, també he trobat algunes societats subactuals
susceptibles de ser estudiades per l’etnografia que s’adapten a aquest model. Així, a
Anatòlia, a mitjan segle XX, gran part del gra era venut un cop s’havia batut, de la resta
una part es molia i es conservava com a farina i una altra part es posava en sitges per
utilitzar el gra com a llavor per a la sembra de primavera o per vendre’l a l’hivern
(Makal 1963: 19-20). A Eslovàquia, entre les dues guerres mundials, els pagesos
preferien utilitzar com a gra per la sembra de primavera el gra d’una sitja de la collita
anterior, si podia ser gra del centre de la sitja i millor d’una sitja gran que d’una de
petita (Kunz 2004: cap. 12.2). A la vall del Danubi les sitges s’obrien a la primavera
(març o abril) per sembrar, pel consum o per vendre. Si s’obrien a l’hivern indicava una
situació dificultosa (Kunz 2004: cap. 12.3).

Model amb sitges hermètiques (a llarg termini)

El tercer model és el més important en època moderna. Tot el gra que es necessitava
per al consum a curt i a mitjà termini es conservava al graner o en altres formes
d’emmagatzematge, i a la sitja només hi anava a parar el gra que no podia ésser
consumit en un any. A la sitja li era confiada una funció d’acumulador: emmagatzemar
el gra de collites abundoses per poder-lo anar lliurant els anys de carestia. Aquest
model és el que trobarem descrit a la majoria d’obres d’agronomia ja que es la manera
de mantenir el gra en les millors condicions.
En economies de mercat les sitges tenien fonamentalment el paper de contenidors de
mercaderies que es trobaven a l’espera d’una demanda a millor preu. En paraules d’un
agrònom del segle XVIII anomenat Georgius Krieger “Les sitges són reserves
subterrànies dedicades a l’emmagatzematge del gra que no pot entrar als graners; es
fan servir sobretot els anys favorables en els quals el gra no pot ser venut a bon preu”
(Kunz 1981: 120). En les economies en què intervenia l’intercanvi, els circuits que
seguia el gra eren molt complexos.

Els models de conservació del gra a la prehistòria

Resulta difícil d’aclarir quin dels tres models s’utilitzava a la prehistòria europea. A tall
d’hipòtesi i sense que ho pugui argumentar, jo proposaria un model a mitjà termini
perquè crec que és el que millor s’adapta a les economies d’autosubsistència. Per a
l’Europa mediterrània, m’inclino pel model de les sitges que s’obren i es tanquen per
proporcionar gra a les poblacions prehistòriques durant l’hivern i la primavera següent,
complementat amb formes de conservació a curt termini (cistells, ceràmiques,
calassos). De forma ocasional, si la collita d’un any havia estat molt bona i a l’arribar a
la següent collita quedava encara alguna sitja mig buida, podien optar per deixar-la en
reserva i gastar el gra de l’any. Mentrestant, el gra vell de les sitges, procedent d’una

110
collita anterior, s’aniria fent malbé a causa de no trobar-se en bones condicions, però
no deixaria de ser un recurs en cas de fam. 11
Per a l’Europa temperada, penso que el model proposat per Peter Reynolds s’ajusta bé
a les dades que coneixem de la prehistòria. Coincideixo amb Reynolds en què un cop
batut el cereal es posaria en graners i en tenalles per al consum immediat i les sitges es
mantindrien tancades fins a la primavera següent per fer la sembra de primavera o per
al consum.

11
Aquesta hipòtesi se’m va acudir arran de llegir un informe agronòmic sobre el NE de Nigèria (Lale,
Yusuf 2000: 184). Els agrònoms van analitzar les diverses maneres que tenien les poblacions locals de
conservar el gra i es van trobar una sitja subterrània que contenia gra de quatre anys en mal estat (un 80
% del gra atacat pels insectes).

111
Fig. 4.1: Diferents tipus de sitges per cereal conegudes arreu del món, utilitzades fins al
segle XX. 1) Mațmūra de Tunísia, de forma cilíndrica. 2) Sitja troncocònica d’Orosháza,
Hongria, amb una cobertura de troncs. 3) Sitja ovoide d’Eslovàquia. 4) Sitja en forma
d’ampolla de Burjassot, prop de València.
Font: 1) Louis 1979: 211. 2) Nagy 1963: 85, reproduït per Kunz 2004. 3) Kunz 1965: 171.
4) Elaboració pròpia a partir de Blanes 1992.

112
Fig. 4.2: 1) Sitja semisubterrània de Somàlia, amb un pal central on recolza una
estructura cònica de troncs, tiges de sorgo i terra. L’accés es fa per un costat amb una
tapadora de fusta o una planxa de ferro. 2) Estructura E-115 dels Mallols, Catalunya,
de l’edat del bronze, de forma cilíndrica amb un forat de pal al centre.
Fonts: 1) Croquis fet a partir de fotografies. 2) Francès et al. 2007: 56, fig. 4.3.

Fig. 4.3: Sitges elevades. 1 i 2) Aspecte exterior i secció d’una sitja elevada dels hausa,
al Níger, feta amb fang, protegida amb una teulada de palla i situada dalt d’un sòcol
de pedres. 3) Sitja de Le Pègue, de l’edat del ferro, trobada dins d’una habitació.
Font: 1 i 2) Echard 1967: 61, làm. IV. 3) Lagrand, Thalmann 1973, làm. 33.

113
114
Capítol 5
FOSSES I SITGES PER CONSERVAR ALIMENTS / PITS
AND SILOS TO PRESERVE FOOD
En aquest capítol estudiarem un grup de fosses i sitges per conservar aliments (que no
siguin cereals i lleguminoses en gra, ja estudiats al capítol anterior). La llista de fosses
per conservar aliments sota terra és bastant llarga i inclou sitges per fruits secs, caves,
sitges amb ceràmiques senceres, suports de contenidor i tenalles enterrades fins al
coll. Hi ha també altres tipus de fosses descrites per l’etnografia o per antigues obres
d’agronomia que no han estat identificades en jaciments prehistòrics europeus i per
això només seran tractats d’una manera breu.

Sitges per fruits secs / Storage pits for nuts

La conservació del fruits secs en fosses és conegut probablement des dels temps
paleolítics, ja que hi ha coneixement de pobles caçadors-recol·lectors que
emmagatzemen fruits silvestres (Verjux 2004). Ja des d’abans de Crist en tenim
notícies escrites a través de l’obra del metge grec Claudi Galè. En la seva obra Galè diu
que els pagesos cavaven fosses a terra per conservar les glans que donaven als porcs.
Quan un any va aparèixer la fam i hi havia una gran abundància de glans i de fruits
silvestres, els pagesos es van veure obligats a matar els garrins i a menjar-se’ls, van
obrir les seves fosses i van començar a viure de glans durant tot l’hivern i la primavera
en comptes de pa de forment (Galè 1821-1833: VI, 620 = Galien 1552: 144-144v).
A les deveses d’Extremadura els porcs de raça ibèrica s’alimenten de glans durant
l’època d’engreix per poder obtenir el pernil més estimat. Com que només hi ha glans
a la tardor, fins a mitjans del segle XX en algunes finques s’emmagatzemaven les glans
en fosses de planta rectangular (mides habituals: longitud: 2,50-3 m, amplada: 1-1,25
m, profunditat: 1,25-1,50 m). Aquestes sitges per glans tenien una capa de pedres al
fons, de drenatge, i una capa de palla de 10-12 cm de gruix al fons i parets. Per sobre

115
dels glans hi posaven una altra capa de palla i un munt de terra trepitjada de 0,30-0,35
m d’alçada, amb pendent cap als costats perquè s’escorregués l’aigua (Pascual 1949).
L’etnobotànic basc Daniel Pérez Altamira ha recollit a la zona d’Izkiz, al País Basc,
alguns testimonis sobre l’ús d’unes fosses d’un metre de profunditat i quatre de
diàmetre en les quals es dipositaven les castanyes dins del seu pelló. Després es
tapaven amb branques, terra i grans pedres, a fi d’evitar l’atac dels porcs senglars
(Ibargutxi 2007).
Potser un dels llocs del món on s’ha conservat més documentació sobre el tractament i
la conservació de les glans és a la costa oest d’Amèrica del Nord. Algunes tribus índies
vivien sobretot de la recol·lecció de les glans de diverses espècies de Quercus de la
zona. Hom coneix sitges per emmagatzemar les glans i fosses per lixiviar-les i treure’ls
l’amargor causada pels tanins. De fet, la manera més habitual d’emmagatzemar les
glans era en cistelles posades dalt de plataformes elevades o dins les cases, però
algunes tribus també utilitzaven les sitges subterrànies. Els atsugewi conservaven les
glans en fosses d’1,20-1,50 metres de diàmetre i prop de 0,90 m de profunditat, amb
les parets recobertes d’escorça i de fulles de pi (fig. 5.1). La fossa es cobria amb una
capa de fulles de pi, una altra d’escorça, i a sobre terra i pedres, a fi de protegir les
glans de l’atac dels rosegadors (Campbell 2005: 83).
En arqueologia les sitges per conservar fruits secs s’identifiquen per la troballa de
closques de nous, avellanes o glans carbonitzades dins d’una fossa. A partir d’aquí les
dades etnogràfiques ens permeten diferenciar entre cinc tipus de fosses diferents, de
les quals només les dues primeres estan ben documentades a la prehistòria europea.
Sitges per fruits secs. Les sitges per conservar fruits secs solen ser cilíndriques, de
mides més modestes que les d’emmagatzemar cereals. Les mides que conec varien
entre 1 m de diàmetre i 0,40-0,50 m de profunditat de Mount Sandel i 1,80 m de
diàmetre i 0,30 m de profunditat de la sitja de Fagnigola, encara que n’hi ha de més
petites.
Fosses per torrar els fruits secs. Per tornar dolces les glans es colgaven sota la cendra
d’un foc, tal com explica Plini el Vell en la seva Naturalis Historia (N. H. 16, 15). La
pràctica de torrar les aglans pot contribuir a documentar millor la presència de fruits
secs en un jaciment, ja que provoca la carbonització de moltes llavors. Hom coneix focs
i algunes fosses que s’hi associen amb restes de glans i avellanes a Amela, al Camp del
Colomer i a la Cueva de Chaves (veg. taula 5.1).
Caves amb llit de sorra. Diversos agrònoms medievals, entre ells Ibn Bassāl i Abū l-
Khair, assenyalen que es poden conservar nous, avellanes, glans, etc. a les caves amb
llit de sorra (Miret 2010: 89). Tot i amb això, no tinc coneixement de cap cava amb
restes de fruits secs a la prehistòria europea.
Fosses per lixiviar les glans. Diversos pobles americans que recullen glans les sotmeten
a un tractament per extreure’n l’amargor. Solen obrir una petita fossa a la sorra, hi
posen la farina d’aglà i hi tiren aigua perquè s’endugui els tanins que donen amargor a

116
la farina. Aquí a Europa no tenim documentades fosses d’aquesta mena, potser perquè
es preferia torrar-les.
Morters fets a terra. Només en conec un sol exemple i encara dubtós. Al jaciment de
l’edat del ferro de Bussy-Saint-George, al Centre de França, va aparèixer una cubeta de
0,30 m de diàmetre, dins la qual hi havia un centenar de glans carbonitzades i
decorticades (Matterne 2001: 151). Véronique Matterne la considera una estructura
d’estocatge, però també podria ser un morter per decorticar les glans (veg. capítol 3).

Jaciment període Bibliografia

Mount Sandel, Irlanda mesolític McComb, Simpson 1999; Cunningham
2005: 56
Lough Boora, Irlanda mesolític McComb, Simpson 1999
Estructura 283 de Haughey’s edat del bronze McComb, Simpson 1999: 12
Fort, Irlanda
Dorset, Anglaterra edat del bronze Cunningham 2010: 12
Dog Farm, Anglaterra neolític Cunningham 2010: 11
Staosnaig, Escòcia mesolític Cunningham 2010: 11
Ámela, Beira* neolític Pereira, García 2002
Castro de São Vicente de edat del ferro Pereira, García 2002
Chã, Tras-os-Montes
Camp de Sant Antoni d’Oliva, calcolític Pereira, García 2002
País Valencià
Muntanyeta de Cabrera, País edat del bronze Pereira, García 2002
Valencià,
Cabana 4 d’Atxa, País Basc 2ª edat del ferro Gil et al. 1995: 204
Cueva de Chaves, Aragó* neolític antic Zapata, Baldellou, Utrilla 2008
Camp del Colomer, Andorra* neolític Antolín 2016
La Guingueta, Catalunya edat del bronze Pereira, García 2002
E-3 del Pou Nou-2, neolític antic Nadal, Socias, Senabre 1994
Catalunya**
Lo Pègue, Delfinat neolític Vencl 1996: 102
Bussy-Saint-George, Centre edat del ferro Matterne 2001: 151
de França***
Fossa 253 de Quitteur, Franc bronze final Piningre, Nicolas 2005: 354
Comtat
Boezinge, Flandes edat del ferro Deforce et al. 2009
Evergem-Ralingen, Flandes edat del ferro Cunningham 2010: 12
Verrebroek Dok 1, Flandes mesolític Cunningham 2010: 11
Fossa P 52 d’Oss-Ussen, edat del ferro Bakels 1998, citat per Gerritsen 2003: 91
Bravant
Fossa S1.189 de Meemortel bronze final Brink, Tops 2012: 25 i 54
te Budel, Bravant
Son en Breugel, Bravant edat del ferro Vencl 1996: 102
Maastricht, Limburg edat del ferro Gerritsen 2003: 91
Amersfoort-Noord, Països edat del ferro Cunningham 2010: 12
Baixos
Eeserveld, Drenthe, Països neolític van Zeist 1970
Baixos
Schipborg, Drenthe edat del bronze van Zeist 1970
117
Colmschate, Overijssel edat del ferro Vencl 1996: 102
Ommen, Overijssel edat del ferro van Zeist 1970
Sitja 452 de Gilmosejev, neolític Jensen 2008
Dinamarca
Moers-Hülsdonk, Renània del edat del bronze Knörzer 1972 b
Nord-Westfalia
Dortmund-Oespel, Renània neolític Vencl 1996: 102
del Nord-Westfàlia
Hamburg-Boberg, Alemanya edat del bronze Vencl 1996: 102
Estructura 19 de Fagnigola, neolític Bagolini et al. 1993: 48
Friül
Fiavè, Trentino edat del bronze Cunningham 2010
Scalo di Furno, Puglia edat del bronze Primavera, Fiorentino 2013: 215
Karanovo, Bulgària neolític Vencl 1996: 102

* Fosses de torrefacció segons els excavadors

** Amb un enterrament
*** Podria ser un morter per decorticar les glans (veg. capítol 3)

Taula 5.1: Fosses i sitges en les què s’han trobat restes de fruits secs.

La professora Penny Cunningham ha assajat en diverses ocasions sitges experimentals

per conservar avellanes i aglans (Cunningham 2005, 2010). Aquesta autora recull una
quinzena de fosses prehistòriques amb evidències d’haver servit per emmagatzemar
fruits secs (Cunningham 2010: 11-12).

Sitges per tubercles / Root storage pits

L’emmagatzematge d’arrels i tubercles sembla que no és una pràctica dels països de la
Mediterrània sinó de l’Europa temperada i potser per aquest motiu no n’he trobat
referències entre els agrònoms clàssics. Del meu coneixement, el primer agrònom que
parla de la conservació de tubercles en fosses és el francès Charles Estienne, que escriu
la seva obra a mitjan segle XVI. En concret parla de la conservació dels raves en fosses i
d’altres productes en caves amb llit de sorra (Estienne, Liébault 1625: 175). Altres
esments de sitges per emmagatzemar tubercles les dónen Johannes Colerus per a la
zona de Meißen, a Saxònia, en la seva obra Oeconomia ruralis et domestica, editada
per primer cop el 1593, i també l’obra d’agricultura de Melchior Sebizius, editada l’any
1580 (Kunz 2004: cap. 13.4).
L’etnografia també aporta algunes dades interessants. A l’Europa central trobem sitges
dedicades a l’emmagatzematge de patates, raves o naps en fosses de planta circular,
oval o quadrada amb les parets verticals o lleugerament obertes. Solien protegir-se
amb palla i el dispositiu de tancament no era mai hermètic: o bé la coberta tenia un
forat per on podia circular l’aire o bé el coll de la sitja presentava un eixamplament que
tenia la funció de forat de ventilació (fig. 5.2) (Buttler 1934: 137-139 = Buttler 1936:
29-31).

118
A nivell arqueòlogic m’interessa remarcar els dos punts següents: primer, que les
sitges per tubercles es caracteritzen per tenir alguna mena de ventilació, i segon, que
solen ser de forma cilíndrica o de planta oval o rectangular, amb una variabilitat
important, la qual cosa les fa difícils d’identificar correctament. De fet no conec cap
jaciment prehistòric europeu on s’hagin identificat sitges per emmagatzemar
tubercles. 12

Sitges per farratges / Silage pits

Les sitges també es poden fer servir per conservar farratges. En aquest cas l’herba
parcialment assecada es diposita en una sitja hermètica, es comprimeix a fi que hi
hagui el mínim d’aire i d’aquesta manera es produeixen una sèrie de fermentacions
anaeròbiques (sense oxigen) que afavoreixen la conservació i fan el farratge més
assimilable.
Peter Reynolds, que durant molts anys va ser director de la Butser Ancient Farm, va
assajar algunes sitges cilíndriques per emmagatzemar farratges. A la part superior, un
cop plena d’herba, es diposita un llit de pedres que tenen per missió aixafar l'herba a fi
que quedi el mínim d’aire dins la sitja i a sobre es disposa una capa d’argila que té per
funció segellar-la hermèticament (Reynolds 1990: 21 i 43). Segons Reynolds, la
fermentació de l’herba produeix petites quantitats d’àcid làctic. Aquest àcid, si el
substrat on es troba excavada la sitja es calcari, dóna lloc a lactat de calci, substància
insoluble en aigua i molt estable que pot ser identificada gràcies a l’anàlisi química
d’una mostra de sediments procedents de la paret de la sitja (Reynolds 1979: 79).
Caldria estudiar si aquest tipus de sitja ja era coneguda des d’antic o si és d’aparició
relativament moderna. A Anglaterra és possible que s’utilitzessin a l’edat del ferro,
segons P. Reynolds (Reynolds 1990: 21 i 43), però els historiadors de l’agronomia que
he consultat diuen que a Europa l’ensitjat de farratges no es generalitza fins a mitjan
segle XIX (Béranger 1998: 276). De fet la primera notícia que he trobat
d’emmagatzematge de farratges prové d’Itàlia. A finals del segle XVIII a Itàlia
guardaven les fulles per donar de menjar als bous a l’hivern posades dins d’una bóta
de fusta que era enterrada (Symonds 1786, citat per Miles 1889: 18).
Al segle XIX les sitges són semisubterrànies, amb la base al nivell del terra o en una
cubeta cilíndrica de poca profunditat. El diàmetre no sol superar els tres metres a fi de
poder recobrir fàcilment de terra la pila de farratge i l’alçada pot arribar a ser d’1,5 m.
Tot al voltant de la sitja s’ha de fer un canal per treure l’aigua de pluja enfora (fig. 5.3)
(Tiersonnier 1877: 77-79; López, Hidalgo, Prieto 1885-1889, sv silo).
No tinc constància de cap sitja en context arqueòlogic a la qual se li hagi atribuït la
funció d’emmagatzemar farratge, però de tota manera es una possibilitat que cal tenir
en compte a l’hora d’interpretar un jaciment amb sitges de forma cilíndrica o cubetes
que podrien formar part d’una sitja semisubterrània.

12
Podeu trobar més dades a Miret 2010: 83-84.

119
Caves / Storage cellars
En treballs de prehistòria es considera una cava aquella fossa de planta regular, però
no circular, que se suposa que anava destinada a la conservació d’aliments posats dins
de recipients. En canvi, en èpoques històriques, rep el nom de cava una habitació
subterrània, especialment si es destina a elaborar i a conservar el vi en gerres o en
bótes, tot i que pot contenir qualsevol tipus d’aliment que convingui mantenir en fresc.
Els productes alimentaris es conserven a les caves dins de ceràmiques, bótes, cistells,
caixes, sacs, etc. o senzillament penjats.
L’agrònom romà Columel·la descriu amb força detall un tipus de caves que servien per
conservar magranes i codonys. Diu que en un lloc molt sec es feia un clot de tres peus
de profunditat, al fons del qual es posava terra fina, i s’hi clavaven unes branques de
saüc que servien per suportar les magranes pel seu capoll, vigilant que les magranes no
es toquessin i que quedessin almenys a quatre dits del fons. A sobre del clot es posava
una tapadora que s’ajustava amb fang i palla i al damunt es posava la terra que s’havia
tret del clot (Columel·la, R. R. 12, 44, 5). La mateixa informació serà recollida
posteriorment per Plini el Vell (N. H. 15, 18), per Gargili Marcial (De Hortis, p. 89), per
Pietro de Crescenzi (1490: fol. 60 v) i per Corniolo della Cornia (Bonelli 1982: 242).
A Jordània les pomes, les magranes, les llimones i alguns llegums es podien guardar
dins de sacs en unes fosses cobertes per una llosa, anomenades localment gūra.
Aquestes fosses solien estar situades al costat mateix dels arbres i les fruites es
conservaven fins a tres o quatre mesos. Les dimensions solien ser reduïdes, de l’ordre
de 0,60 m de diàmetre i d’una profunditat semblant. Al fons de la fossa es dipositava
una capa de palla o de fulles seques de cep o de figuera. El sac es sostenia amb l’ajut
d’un bastó, i pel damunt una llosa de pedra i un munt de terra tapaven la boca deixant
una petita obertura de ventilació (Ayoub 1985: 160).
Anna Ohannessian-Charpin (1995: 198) assenyala que a la vall del Jordà els beduïns
guardaven la mantega o el iogurt assecat en petites boles dins de gerres de ceràmica
posades dins de fosses tapades amb branques, argila i terra. Algunes gerres eren de
grans dimensions i hi podien cabre de 18 a 40 Kg de productes làctics.
A la regió de Valàquia, a Romania, algunes caves de planta rectangular recobertes amb
una teulada de palla servien per emmagatzemar fruites, verdures i tubercles, sovint en
caixes, en barrils o penjades. Els productes emmagatzemats eren sobretot fruites,
patates, carabasses, nyores (paprika) i cebes (fig. 5.5, 1) (Buttler 1934: 138-139 =
Buttler 1936: 30-31).
A Amèrica del Nord, els navaho utilitzaven un tipus de cava de planta rectangular de
0,90 m d’amplada, 1,80 m de llargada i 1,50 m de profunditat, amb les parets
recobertes amb escorça de cedre i amb la boca coberta amb troncs recoberts amb
terra. En aquestes caves hi emmagatzemaven carabasses, síndries i melons però també
hi podien guardar moresc en sacs (Hill 1938: 45).
En arqueologia les caves són bastant corrents malgrat que ni d’un bon tros són tan
habituals com les sitges amb ceràmiques senceres que veurem més avall (taula 5.2).

120
Tipus jaciment període Bibliografia
MUR Dalladies, Anglaterra edat del ferro Watkins 1978-1980
MUR Northwaterbridge, Anglaterra edat del ferro Watkins 1978-1980
CAIXA Broome Heath, Anglaterra neolític Wainwright et al. 1972
La Hoya Quemada, Aragó edat del bronze Burillo, Picazo 1986: 11-12
Fossa 23 de Sacaojos, la Meseta edad del bronze Misiego et al. 1999
Puig Castellet, Catalunya edat del ferro Pons, Llorens 1991: 105-107
C-S E-19 i SJ-156 de Minferri, Catalunya edat del bronze Prats 2013: 113-114
Vapor Gorina, Catalunya calcolític Roig et al. 2006-2007
Banys de la Mercè, Catalunya neolític mitjà Rosillo et al. 2012
La Carrerassa, Catalunya Nord edat del bronze Vignaud 2001
C-S Fossa 8146 de Nîmes, Llenguadoc neolític final Breuil et al. 2006: 251-253; Jallot
2009: 224
C-S Cave-silo 3155 de Nîmes, neolític final Hasler, Noret 2006: 179
cadererau d’Ales, Llenguadoc
C-S Fossa 2092 del Mas de Vignoles neolític Breuil et al. 2006: 251-253; Jallot
IV, Llenguadoc 2009: 224
C-S Plaine de Chrétien, a Montpeller, neolític Jallot 2009: 223
Lenguadoc
C-S Saint-Martin-de-Colombs, neolític Jallot 2009: 224
Llenguadoc
C-S, MUR La Capoulière, Llenguadoc neolític Jallot 2009: 224
C-S Zac esplanade sud de Nîmes, neolític Jallot 2009: 224
Llenguadoc
Montpeller, Coste-Belle, Llenguadoc neolític final Da Costa et al. 2013
C-S Saint-Laurent, Provença neolític Jallot 2009: 224
C-S Le Moulin Villard, Llenguadoc neolític Jallot 2009: 224
Amt 832 de Labournas a Valros, neolític final Loison et al. 2011: 332
Llenguadoc
Amt 2067 de Champ Redon a neolític final Loison et al. 2011: 334
Valros, Llenguadoc
C-S Valagrand-Mas de Chèvres, calcolític Gutherz 1986: 363 Jallot 2009:
Llenguadoc 224
MUR Peirouse ouest, Llenguadoc neolític Jallot 2009: 224
MUR L’Horte a Touronzelle, Llenguadoc neolític final Guilaine, Coularou, Briois 1995
Coteau de Montigné, Poitou- bronze final Patreau, Gómez de Soto 1999:
Charentes 337
Besançon, Franc Comtat romà Passard, Urlacher 1997: 174-177
CAIXA* Feurs, Centre-est de França romà Vaginay, Guichard 1988: 28-32
Forest-Monthiers, Picardia edat del ferro Matterne 2001: 154
Jeoffrecourt, Picardia medieval Martin 2002
Cava 185 de Villeneuve-Saint- edat del ferro Villes 1985: 650
Germain, Picardia
CAIXA Jaux, Le Camp du Roi, Picardia edat del ferro Malrain, Pinard 2006
Suippes, Champagne edat del bronze Villes 1985: 650
Molay-les-Chapes, Borgonya neolític mitjà Mordant, Poitout 1982: 171-172;
Thévenot 1982: 349-350
Oppidum de Bibracte, Borgonya edat del ferro Olmer, Paratte, Luginbhül 1995
Oppidum de Gondole, Auvergne edat del ferro Deberge, Blonde, Loughton
2007: 66-68
CAIXA Pierre d’Appel, Lorraine edat del ferro Deyber 1984: 92
Lievin, Nord de França neolític Piningre et al. 1985
Habsheim, Alsàcia edat del ferro Deyber 1984: 90
CAIXA Erding, Baviera edat del bronze Biermeier, Kowalski 2010: 20-21

121
CAIXA Caves 57 i 67 d’Eching, Baviera bronze final Biermeier, Kowalski 2005: 13
Altdorf-Römerfeld, Baviera edat del bronze Stapel 1999: 281, 283
Santa Rosa di Poviglio, Emilia- edat del bronze Bernabò et al. 2007: 37
Romagna
Bezmĕrov, Moràvia edat del bronze Palátová, Salaš 2002: 21-23
MUR Štanjel, Eslovènia edat del ferro Fabec, Vinazza 2014

C-S: “Cave-silo”. MUR: Amb murs de pedra seca. CAIXA: Caixa de fusta.
* Sembla que és una cava amb llit de sorra (veg. més avall).

Taula 5.2: Jaciments prehistòrics europeus (i algun de posterior) on apareixen caves.

De caves en coneixem de diverses maneres. Al Llenguadoc i a la Provença hom coneix

un tipus de cava especial que Luc Jallot ha anomenat cave-silo per la seva forma de
sitja amb el fons ple de depressions on es posaven les tenalles que contenien aliments
(fig. 5.5, 2). Es coneixen exemples a Nîmes, Mas de Vignoles, Plaine du Chrétien, Saint-
Martin-de-Colombs, etc. Un altre cas especial el composen les caves amb murs de
pedra seca com les que es troben a la Capoulière, Peirouse ouest i l’Horte à
Touronzelle (fig. 5.5, 3). En altres jaciments trobem caves excavades al terra que tenien
les parets aïllades amb una caixa de fusta (fig. 5.5, 4). Algunes caixes de fusta s’han
conservat a La Pierre d’Appel, a Erding i a Eching. A notar que si no es conserven traces
del caixó de fusta aquestes caves són difícils d’identificar, ja que si us fixeu en
l’exemple que mostrem, la fossa és una simple depressió irregular. Cal assenyalar que
es coneixen alguns experiments de conservació en caves a Suïssa (Brogli, Schibler
1999).
A destacar que al Coteau de Montigné es va trobar una cava de l’edat del bronze final
de planta rectangular (1 x 0,5 x 0,5 m) amb les parets recobertes d’argila que
presentaven empremtes de fulles (Patreau, Gómez de Soto 1999: 337).

Caves amb llit de sorra / Sandy bed pits 13

Hi ha un tipus de cava que s’utilitza quan els aliments que s’han d’emmagatzemar en
fosses no és convenient que estiguin en contacte. És el cas d’alguns tubercles i fruites
que si es toquen es poden traspassar podridures. Si entre peça i peça hi posem un
element neutre com sorra, cendra o algunes fulles, podem dificultar la propagació de
les plagues.
Les caves amb llit de sorra serveixen per conservar tubercles, fruits secs, fruites
fresques i hortalisses. Hom en troba informació entre els agrònoms antics i algunes
dades etnogràfiques procedents tant d’Europa com de la resta del món (fig. 5.4)
(Miret 2010: 87-91). Tot i amb això, en arqueologia les referències a caves amb llit de
sorra són molt rares. Per exemple Aurora Martín (1977: 53-55) esmenta tres sitges del

13
Fins a la primera edició d’aquest llibre (Miret 2014: 113) havia interpretat les “fosses amb llit de sorra”
com un tipus especial de fossa per conservar els aliments. Ara penso que és millor considerar-les com
una varietat de cava.

122
jaciment ibèric de Mas Castellar de Pontós (Alt Empordà, Catalunya) que tenien al fons
un llit de sorra, que ella interpreta amb funció de drenatge, però que a la vista
d’aquestes informacions em pregunto si no podrien ser fosses amb llit de sorra. A
Galícia, Álvaro Rodríguez esmenta que al jaciment medieval d’O Franco apareixen
algunes sitges troncocòniques amb un llit de sorra i petxines trinxades al fons
(Rodríguez 2013). Es tracta d’una simple capa de drenatge?
Un altre exemple que tinc en dubte és la fossa 1 del sector 1 de Feurs, al centre-est de
França. Es tracta d’una cava de planta quadrada que ha conservat traces d’un caixó de
fusta i que al fons presentava una capa de sorra (Vaginay, Guichard 1988: 28-32). S’ha
de considerar una cava amb llit de sorra?
De fet, les caves amb llit de sorra estan ben representades en els estudis etnogràfics i
en els antics tractats d’agronomia, però en canvi no n’he sabut trobar gairebé cap
referència en treballs d’arqueologia. Per tant als arqueòlegs ens resta molta feina a fer
i la primera serà cercar a la bibliografia sitges, fosses i caves amb un llit de sorra o de
cendres al fons.

Sitges amb ceràmiques senceres / Storage pits with intact

pottery
Tal com hem dit al capítol 1 d’aquesta monografia, una sitja amb ceràmiques senceres
no és res més que la reutilització d’una sitja buida com a espai on dipositar alguns
aliments dins de ceràmiques o en recipients peribles.
La recerca de dades dins el món de l’etnografia i de la història de l’agronomia ens
aporta alguns suggeriments interessants. Així un informe etnogràfic diu que a Jordània
l’oli es podia conservar en grans tenalles d’1,50 a 2 m d’alçada que es posaven dins
d’una sitja buida (Ayoub 1985: 165).
A Bielorússia, Lituània i zones properes de Rússia, segons el llibre Sarmatiae Europeae
descriptio d’Alexander Gwagnin, editat per primer cop el 1578, a les sitges s’hi
conservava, a més de blat, carn de porc salada, llegums, roba etc., especialment en
temps de guerra (Gwagnin 1581: 62v). La font no indica en quins recipients es
guardaven aquests aliments, però resulta bastant factible que a més de sacs i cistells
s’utilitzessin ceràmiques.
A Amèrica del Nord algunes tribus índies utilitzaven les caches, que eren sitges
subterrànies destinades a emmagatzemar aliments. A la vall alta del riu Missouri, entre
els indis hidatsa, eren unes fosses troncocòniques amb les parets recobertes d’herba
que s’utilitzaven durant l’hivern per emmagatzemar moresc i carabasses seques. A la
primavera, quan s’havien buidat, es podien utilitzar per emmagatzemar fruits silvestres
assecats dins de cistells d’escorça o peces de carn de bisó assecada (Wilson 1917: 87-
97).
Els indis mandan, a l’Alt Missouri, també guardaven moresc, carn seca i pemmican dins
les seves caches, segons ens indica George Catlin, que els va visitar en diverses

123
ocasions (Catlin 1859: 200). Malgrat que Catlin no ho indica explícitament, es dedueix
que aquests aliments es guardaven en sacs de pell o en recipients d’escorça.
Entre els chippewa de la regió dels Grans Llacs els aliments que no es necessitaven per
al consum immediat s’amagaven en caches prop de les cases. A les caches es guardava
moresc, sucre d’auró i fruits silvestres assecats posats dins de contenidors d’escorça,
arròs silvestre en sacs fets d’escorça de cedre, carn o peix secs posats dins d’escorces i
algunes hortalisses seques. En temps més recents, vers 1933, alguns indis confinats a
les reserves tenien caches amb patates i fins i tot amb fruits silvestres posats dins de
pots de conserva de vidre (Mason jar) (Hilger 1992: 149-150).
Heu pogut veure que els textos històrics i agronòmics resulten en general escassos,
igual que la informació etnogràfica. En canvi a la prehistòria europea coneixem un
nombre elevat de casos de ceràmiques senceres al fons de sitges (taula 5.3 i figs. 5.6 i
5.7).

Jaciment període Bibliografia

Bouça do Frade, Baiao, Portugal bronze final Jorge 1988: 56 i 59-60
Castro de Cameixa, Galícia bronze final / edat Parcero 1997
del ferro
Fossa 15 de Balsa la Tamariz, edat del bronze Rey, Royo 1992: 24; Royo, Rey 1993: 22
Aragó
La Torrecilla, Madrid, Castella bronze final Cerdeño et al. 1980: 220
La Huelga, Castella bronze mitjà Misiego et al. 1992: 21-24; Pérez et al. 1994:
12 i 14
Muela de Alarilla, Castella edat del bronze Méndez, Velasco 1984: 11-12; 1988: 186
Hoyo 23 de Pico Castro, Castella edat del bronze Blanco 2014
Fossa 1A-1 de la Loma del edat del bronze Valiente 1987: 30-39
Lomo, Castella
Las Saladillas, Castella edat del bronze García, Morales 2004
Silo 5 de Los Dornajos, La edat del bronze Galán, Fernández 1983: 34 i 41
Mancha
Estructura 16 de Casa de los calcolític Gómez et al. 2010: 40
Castos, La Mancha
Estructura 23 de Varas del Palio, calcolític Gómez et al. 2010: 40
La Mancha
La Paul, País Basc edat del bronze Llanos 1991
Santa María de Estarrona, País edat del bronze Baldeón, Sánchez 2006
Basc
Silo 2 del carrer Floridablanca de neolític final Martínez, Ponce 1997: 300-302
Lorca, Múrcia
FC222 de Cantorella, Catalunya neolític final/ Escala et al. 2011-2012: 139
calcolític
Camp dels Reguers, Catalunya neolític antic Pou, Martí, Gallart 2014 i 2015
Plans de Palau, Catalunya edat del bronze Pou, Martí, Gallart 2014 i 2015
Cova 120, Catalunya neolític Agustí et al. 1987: 37-46
Cova de la Pólvora, Catalunya neolític Bosch et al. 1996, Palomo et al. 1998: 44
Bòbila Palazón-Bòbila Madurell, neolític Miret 2011: 20; Martín et al. 1995: 450
Catalunya
CRII-833 de Can Roqueta, edat del bronze Carlús et al. 2007: 63
Catalunya

124
E-20 del Poliesportiu de la edat del bronze Francès 1993: 8
Universitat Autònoma de
Barcelona
SJ-18 del Turó de la Font de la segle IV aC Asensio, Cela, Morer 2005: 184
Canya, Catalunya
E-62 del Mas d’en Boixos 1, neolític final, Farré et al. 1998-1999: 122; Miret 2011: 20-21
Catalunya bronze, ferro
Poblat ibèric de Burriac, 2ª edat del ferro Ribas, Lladó 1977-1978: 167
Catalunya
Carretera de Cànoes, Catalunya neolític mitjà Vignaud 2007
Nord
F11 de la Cova de les Cendres, neolític Bernabeu, Fumanal 2009: 48-49
País Valencià
Llano de los Morenos, Múrcia tardoantic García 1996: 226-228
Fossa 60 de Carsac, bronze final Guilaine et al. 1986: 161
Carcassona, Llenguadoc
F8a de Vilanava-Tolosana, neolític Vaquer 1990: 253
Llenguadoc
Saint-Pons-de-Manchiens, neolític Gutherz 1986: 368-369
Llenguadoc
Les Bruyères, l’Ardecha neolític final Gilles 1975
St. 8-194 del Bulevard perifèric bronze antic Vital et al. 2007: 83
nord de Lió, Roine-Alps
Fossa 65 de Cuiry-les- neolític Soudsky et al. 1982: 100-101
Chaudardes, Picardia
Osly-Courtil, Picardia bronze final Dubouloz 2000
Estructura 6251 de Rosières- bronze final Koenig et al. 2005: 104
aux-Salines, Lorraine
Les Hautes Chanvières, Mairy, neolític Marolle 1989; 1998
les Ardennes
Les Hussards 2, Pas-de-Calais edat del ferro Lebrun et al. 2008: 64
St. 58 de Pfulgriesheim, Alsàcia neolític mitjà Meunier 2002, Meunier, Sidera, Arbogast
2003: 277-285
Kremmin, Pomerània occidental edat del ferro Keiling 1981
Döbeln-Masten, Saxònia edat del bronze Coblenz 1973
Gerwisch, Saxònia edat del bronze Böttcher 1982
Dyrotz 25, regió de Brandenburg medieval Werner 2000
Fossa 2874 d’Ansfelden, Alta bronze antic Trebsche 2003: 6
Àustria
Campo Ceresole del Vhò di neolític Bagolini, Balista, Biagi 1977: 84-85
Piadena, Llombardia
Pozzetto 20 de Santa Rosa di edat del bronze Bernabò et al. 2007: 26; Bernabò, Cremaschi
Poviglio, Emilia-Romagna 1997
Estructura 9S de Nowy Śleszów, bronze final / edat Gralak 2004: 79 i 84-85
Baixa Silèsia del ferro
Sobiejuchy, Polònia edat del ferro Harding et al. 2004: 33
Bylany, Bohèmia neolític Šumberová 1996: 87-88
Praga 4-Modřany, Bohèmia edat del ferro Kovářich 1981
Pravčice, Moràvia edat del bronze Daňhel 2009
Bozice, Moràvia calcolític Lichardus 1976
Olbramovice, Moràvia bronze mitjà Kos 2004; Kos, Parma 2003
Békásmegyer, Hongria bronze antic Szilas 2008: 97
Tiszacsege-Sóskás, Hongria bronze final/ edat Szabo 2004
del ferro

125
Fossa 9 d’Hódmezővásárhely- edat del ferro Szabo 2004
Kopáncs, Hongria
Kőérberek, Budapest calcolític Horváth et al. 2005: 144-145
Negrilești-Centrala Termică, edat del bronze Adamescu, Ilie 2011: 25
Moldàvia, Romania
Sagu sit A1_1, Transsilvània bronze final Sava, Pascu, Mărginean 2011: 63
Sângeorgiu de Mures, Romania bronze final Berecki 2009
Jijila-Cetăţuie, Dobrudja edat del ferro Sîrbu, Ailincăi, Simion 2008
Estructura 33 de Nyíregyháza- bronze final Marta et al. 2010
Oros „Úr Csere”, Romania
Malko Tranovo, Bulgària edat del ferro Bozhkova, Nikov 2010

Taula 5.3: Jaciments europeus on han aparegut sitges amb ceràmiques senceres al
fons.

Els dos elements que permeten identificar les sitges amb ceràmiques senceres són,
d’una banda, la forma de la fossa (troncocònica, ovoide, en forma d’ampolla o,
eventualment, cilíndrica) i la presència de tenalles i ceràmiques d’emmagatzematge
senceres al fons. Quan dic senceres vull dir en el moment de la seva deposició, ja que
s’accepten com a vàlides les ceràmiques esclafades pel pes dels sediments.

Suports de contenidor / Pot holders

Una altra manera de conservar els aliments consisteix en posar-los dins de tenalles
convenientment tapades. El sistema està àmpliament documentat a la literatura
etnogràfica i agronòmica. Les tenalles servien no tan sols per emmagatzemar cereals i
lleguminoses sinó també tota mena d’aliments, entre ells oli, vi, fruita, llard i confits de
carn, fruits secs, etc. Tradicionalment les ceràmiques es guardaven en lleixes clavades
a les parets del rebost o en algun moble amb prestatges o específicament en uns
mobles semblants a un banc amb uns forats al mig on es col·locaven les ceràmiques,
anomenats cantirer.
Quan les ceràmiques eren molt grans, com les utilitzades per contenir grans, oli, vi,
etc., normalment es dipositaven en un suport de contenidor, on s’enquibia el cul de la
tenalla. Un suport de contenidor pot ser una estructura positiva o negativa. Quan és
positiva consisteix en un cercle de pedres o una revora circular d’argila. Quan és
negativa és un simple clot de poca profunditat, planta circular i fons pla o en casquet
d’esfera que rep la base de la tenalla. Ordinàriament un suport de contenidor conté
una ceràmica de gran capacitat, com hem dit, però també pot sostenir un recipient fet
d’argila crua o de femta de vaca o fins i tot un cistell fet amb fibres vegetals (fig. 5.8).
De suports de contenidor n’hi ha a tot arreu i no resulta difícil de trobar-ne exemples
etnogràfics. Així tenim que a Cisjordània el vi i l’oli es conservaven en grans tenalles
que tenien la boca tapada amb un drap recobert per una capa de calç. La tenalla es
dipositava en un clot proporcionat a la seva base i es procurava que l’espai entre el
substrat i la ceràmica (uns 10 cm) s’omplís de sorra o de cendra per aïllar de la humitat
(Ayoub 1985: 165-166).

126
Al Líban estava força estesa la conservació dels aliments en ceràmiques. Hom utilitzava
una gran quantitat de tenalles de mides distintes per emmagatzemar tot tipus
d’aliments: confitures, mantega, formatge, sal, cereals, lleguminoses, farina, olives, oli,
vinagre... Les tenalles de fons convex es posaven sobre suports de terra o de pedres
(fig. 5.8, 1) (Kanafani-Zahar 1994: 161-165).
Entre els hausa, al Níger, quan necessiten emmagatzemar petites quantitats de gra
utilitzen una gerra de terra crua sostinguda amb pedres (fig. 5.8, 3) (Echard 1967: 60).
A Tunísia la farina i la sèmola de blat es guardaven normalment dins de grans tenalles
alineades al costat dels murs dels graners domèstics (Ferchiou 1979: 192). Entre els
nòmades del sud de Tunísia s’utilitzen unes cistelles anomenades “rûnîya” i “gambuţ”,
posades sobre un suport fet amb pedres per aïllar de la humitat del terra (fig. 5.8, 5)
(Louis 1979: 211).
En altres zones tenim notícia de la utilització de recipients de ceràmica per conservar
els grans, especialment la llavor, cas de Nigèria, Transvaal (Sud-àfrica) i Swazilàndia
(Platte, Thiemeyer 1995: 124; Mijinyawa, Mwinjilo, Dlamini 2006; Moifatswane 1993).
A l’Índia es podien utilitzar vasos de ceràmica per conservar grans de fins a uns 150 Kg
de capacitat. Es cobrien amb una tapadora segellada amb femta i argila, però malgrat
aquesta barrera els insectes podien atacar el gra (Fletcher, Ghosh 1921: 725).
Entre els agrònoms d’època clàssica i medieval es fan nombroses referències a la
conservació de productes alimentaris en ceràmiques. Per exemple, Cató el Censor
esmenta la conservació en ceràmiques de diferents aliments: gra, oli, vi, pernils (De
Agr. 11, 23, 66, 162). Més de mil anys després l’agrònom renaixentista castellà Gabriel
Alonso de Herrera esmenta grans, cigrons, faves, raïms, etc. (Alonso de Herrera 1996:
71, 77, 80, 125). Entre els agrònoms àrabs medievals se cita sovint la conserva de
fruites i arrels dins de vasos immersos en conservants com la salmorra, mel, vi, vinagre
etc (García 1994), si bé en aquests casos, més que grans tenalles clavades al terra, es
tracta de pots posats sobre lleixes.
També a les excavacions és corrent trobar suports de contenidor en les zones
d’hàbitat. Es detecten quan es troba una cubeta que conté els fragments d’una tenalla
i en alguna ocasió pedres per falcar o una capa de sorra (Roux, Verdier 1989). També
és possible trobar alguns suports de contenidor d’argila situats damunt d’un pedrís, tal
com apareix en alguns jaciments que descriuré més avall. En aquest darrer cas es pot
utilitzar el terme cantirer.

127
Jaciment període Bibliografia
Eldon’s Seat, Anglaterra ---- Cunliffe, Phillipson 1968: 197, 203
A50149 de Marnel Park, edat del bronze Wright, Powell, Barclay 2009: 8
Anglaterra
Buraco da Pala, Mirandela, nord calcolític Sanches 1987: 63 i 73
de Portugal
Bouça do Frade, Baião, nord de bronze final Jorge 1988: 51
Portugal
Vinha da Soutilha, Trás-os- calcolític Jorge, Soeiro 1981-1982: 13
Montes
Corona de Corporales, Astúries edat del ferro Sánchez-Palencia, Fernández-Posse 1986:
149
Alto de la Cruz, Cortes de edat del ferro Cubero 1990: 200
Navarra
Los Cascajos, Navarra neolític García, Sesma 2001: 301
Vertavillo, Castella edat del ferro Abarquero, Palomino 2006: 52
La Hoya Quemada, Aragó bronze mitjà Burillo, Picazo 1986: 11
Vincamet, Aragó bronze final Moya et al. 2005
Minferri, Catalunya edat del bronze Alonso 1999: 225; Alonso, López 1997-1998:
288-289: Saula 1995: 23; Prats 2013
La Draga, llac de Banyoles, neolític Bosch, Chinchilla, Tarrús 2000: 75
Catalunya
Riera de Masarac, Catalunya neolític Tarrús, Chinchilla 1985
E21 del Bosc del Quer, edat del bronze Carlús, de Castro 2011-2012
Catalunya
Escoles nacionals de Santa neolític final Marcet, Morral 1982
Perpetua de Mogoda, Catalunya
Poliesportiu de la Universitat neolític Francès 1995: 152-153
Autònoma de Barcelona
Can Roqueta, Catalunya edat del bronze García, Lara 1999: 202; Bouso et al. 2004:
79; González, Martín, Mora 1999: 86; Carlús
et al. 2007: 70
Camp del Rector, Catalunya neolític final Font 2001-2002: 70
E-45 de la Serreta, Catalunya edat del bronze Esteve et al. 2011: 32
Barranc de Gàfols, Catalunya edat del ferro Belarte 1993: 126
La Colomina, Catalunya edat del ferro Belarte 1993: 126
Puig Roig, Catalunya edat del ferro Belarte 1993: 126
Vil·la dels Mallols, Catalunya medieval Francès 2007, 109-111
Sant Miquel de la Vall, Catalunya medieval Riu 1999: 281
Pla d’Almatà, Catalunya medieval Alòs et al. 2006-2007: 158
Lloma del Betxí, País Valencià edat del bronze de Pedro 1990: 337; de Pedro 1998: 47
La Horna, País Valencià edat del bronze Hernández 1994: 93
Orpesa le Vella, País Valencià edat del bronze Gusi, Olària 2014
Cova de les Cendres, País neolític antic Bernabeu, Fumanal 2009: 48 i 29 fig. 1.18
Valencià
Tossal de les Basses, País neolític Rosser 2007: 15 i 25
Valencià
Le Rossignol, Mailhac, neolític final Taffanel, Taffanel 1980: 37
Llenguadoc
Cova de Foissac, Llenguadoc calcolític Bouby, Marinval 2005
Lattes, Llenguadoc edat del ferro Belarte 2008: 100
Peirouse ouest, Llenguadoc neolític final Jallot 2009: 237
Chens-sur-Léman, Véreître, Alta bronze final Néré, Isnard 2012
Saboia

128
Vas 1161 de Cournon-
d’Auvergne, Auvergne
Quitteur, Franc Comtat
Noyen-sur-Seine, île-de-France
La Noue, Borgonya
Cuperly, Champagne
Eching, Baviera
Erding, Baviera
Abric de Scaffa Piana, Còrsega
edat del bronze Carozza, Bouby, Ballut 2006: 559
bronze final Piningre, Nicolas 2005: 351
neolític Mordant, Mordant 1977: 246-247
campaniforme Salanova, Ducreux 2005: 44-45
medieval Delor-Ahü 2005: 104
edat del bronze Biermeier, Kowalski 2005
edat del bronze Biermeier, Kowalski 2010
neolític mitjà Magdeleine, Ottaviani 1983

Taula 5.4: Jaciments prehistòrics europeus on s’han trobat suports de contenidor.

Dels jaciments de la taula 5.4 potser caldria remarcar la troballa excepcional de dos
cistells datats del neolític mitjà recuperats a l’abric de Scaffa Piana a l’illa de Còrsega,
que ens han pervingut gràcies a la sequedat de la cova (fig. 5.8, 6). El més ben
conservat tenia forma hemisfèrica, d’uns 0,80 m de diàmetre, amb un coll cilíndric
curt. Estava posat dins d’una fossa recoberta amb lloses de pedra (planes al fons,
dretes tot al voltant). A la part superior, restes d’una corda, de branques de fusta i de
fang deixen suposar una estructura que aguantava la part alta del cistell (Magdeleine,
Ottaviani 1983). Val a dir que coneixem altres suports de contenidor d’estructura
semblant als de Scaffa Piana, com el de Peirouse ouest, amb lloses planes al fons i un
cercle de lloses posades dretes al voltant. Crec possible que en el cas de Peirouse
servís de suport a un recipient de cistelleria més que no pas a una tenalla.
Un altre cas molt interessant és la fossa F13 de la Cova de les Cendres al País Valencià,
datada al neolític antic, que contenia una cistella feta amb fibres vegetals (Bernabeu,
Fumanal 2009: 48 i 29 fig. 1.18). Com que la font que utilitzo no dóna gaires detalls no
sé si considerar-la un suport d’un contenidor de fibres vegetals o una sitja amb
recobriment de cistelleria.

Tenalles enterrades fins al coll / Storage jars buried to the neck

Una altra fórmula per a la conservació d’aliments dins de ceràmiques la tenim en
aquelles grans tenalles que s’enterren i només es pot veure la boca a la superfície del
terra. Malgrat que no és una solució massa utilitzada, en podem trobar exemples
etnogràfics, agronòmics i arqueològics.
En algunes regions de l’Himàlaia conserven una mena de llimones anomenades galgal
(Citrus pseudolimon) dins de tenalles enterrades fins al coll (fig. 5.9). D’aquesta manera
els fruits es poden mantenir durant 25-30 dies sense malmetre’s (Verma 1998).
Les tenalles i dolis enterrats fins al coll s’han utilitzat habitualment per a l’elaboració
del vi dins dels cellers. Plini el Vell (Nat. Hist. 14, 27) i posteriorment Cassià Bas (6,2,3)
expliquen que les tenalles utilitzades per fermentar el most del raïm han d’estar
colgades sota terra. Concretament en les zones on es fan vins fluixos, dos terços de la
tenalla, i només fins a la meitat en llocs on es fan vins més forts. Sota la tenalla hi ha

129
d’haver una capa de sorra gruixuda, una certa quantitat de jonc aromàtic i la resta de
l’espai cobert amb terra seca. 14
L’agrònom castellà G. Alonso de Herrera, que va publicar la seva obra l’any 1513,
esmenta algunes caves amb tenalles enterrades per fermentar el raïm i elaborar el vi
(Alonso de Herrera 1996: 130-131).
A Geòrgia s’han mantingut fins no fa gaires anys alguns cellers on el vi es guardava en
tenalles enterrades que tenien una capacitat de fins a 1500 litres i es fabricaven per
parts. La boca es tapava amb una tapadora de pedra o de fusta. Les tenalles es podien
trobar a dins d’edificis o a l’exterior, en aquest cas sobre la tapadora es posava un
munt de terra (Reigniez 1999).
Als jaciments arqueològics les tenalles enterrades fins al coll es troben una mica per
tot arreu: hom en coneix a bona part de la geografia europea i no ha estat massa difícil
de trobar-ne exemples, tal com podeu veure a la taula 5.5:

jaciment període Bibliografia

Fossa 101 d’Iwade, Anglaterra bronze mitjà Bishop, Bagwell 2005: 15 i 24
Fosses 14 i 77 del Teso del edat del bronze Martín 1988; Martín, Jiménez 1988-89:
Cuerno, Castella 267-268; 1989: 21; González 1993: 312
Palomar de Doña Leonides, La bronze final / edat del Rojas et al. 2010
Mancha ferro
Valencina de la Concepción, edat del bronze López et al. 2001: 626
Andalusia
Carrer de la Riereta, Barcelona, edat del bronze Carlús, González 2008
Catalunya
L’Herm de Canteloup, neolític final Montjardin 1980: 223
Llenguadoc
Mas de Vignoles IV, Llenguadoc neolític final Breuil et al. 2006: 250-251
Mas Neuf, Llenguadoc neolític final Breuil et al. 2006: 251
Les Barres, Eyguières, neolític final Barge 2009
Provença
Campu Stefanu, Còrsega edat del bronze Cesari et al. 2011: 272
Les Queyriaux, Auvergne bronze mitjà Muller-Pelletier et al. 2012
Fossa 246 de Quitteur, Franc bronze final Piningre, Nicolas 2005
Comtat
UF9 de la Noue, Borgonya calcolític Salanova, Ducreux 2005: 44-45
Rosières-aux-Salines, Lorraine bronze final Koenig et al. 2005: 102
Gondreville, Fontenay-sur- bronze final / edat del Deffressigne 2012
Moselle, Lorraine ferro
Sarup, illa de Fyn (Fiònia) neolític Andersen 1976: 12-15
Fossa 38 de Breda, Brabant edat del ferro Berkvens 2004: 101
Erding, Baviera edat del bronze Biermeier, Kowalski 2010
Fossa 169 d’Unterradlberg, edat del ferro Adametz 2009: 41
Baixa Àustria
K804 de Pasohlávky- U vodárny, edat del bronze Navrátil 2007
Moràvia
Fossa 202 de Tiszaladány- edat del ferro Szabo 2004
Nagyhomokos, Hongria

14
Aquest tros del text de Cassià Bas em resulta una mica fosc. Com que no tinc competències en llengua
grega l’he llegit traduït a l’espanyol (Meana, Cubero, Sáez 1998: 250).

130
Petea, Romania bronze final Marta 2007
Călineşti-Oaş, Romania bronze final Marta 2010

Taula 5.5: Jaciments prehistòrics europeus on s’han localitzat tenalles enterrades fins al
coll.

Quina diferència hi ha entre els suports de contenidor i les tenalles enterrades fins al
coll? Si tenim un jaciment amb un sòl d’ocupació ben conservat no hi ha dubte: en els
suports de contenidor la fossa és de poca fondària i la ceràmica normalment només
haurà conservat la part de baix. Pel contrari, en la ceràmica enterrada fins al coll la
fossa és de la profunditat de la tenalla, ja que aquesta només sobresurt lleugerament
del terra. En aquest cas, si la tenalla s’ha conservat, es trobarà bastant sencera. El
problema ve quan ens trobem amb jaciments més o menys erosionats i tenim
estructures bastant destruïdes sense cap context. M’hi he trobat en alguns casos, i
després de pensar-ho una mica he fet com va fer el rei Salomó: partir pel mig. És a dir,
que en troballes sense context, si trobem més de la meitat inferior de la tenalla o de la
fossa parlarem de ceràmica enterrada fins al coll, i si no arriba a la meitat, de suport de
contenidor. D’aquesta manera les fosses dels jaciments de Minferri i Erding han entrat
dins dels suports de contenidor i les del Teso del Cuerno, Mas Neuf i Petea a les
ceràmiques enterrades fins al coll (fig. 5.9).

Suport de contenidor Tenalla enterrada fins al coll

- Fossa de poca profunditat amb el fons còncau,
una mica més gran que la base de la tenalla.
- Quan a causa de l’erosió o per manca de dades
no se sap la profunditat real de la fossa es
considera suport de contenidor si només es
conserva la base de la tenalla.
- Quan la tenalla ha estat extreta resulta difícil
d’identificar. Només ens resta una cubeta i les
pedres de falca.
- Fossa profunda on cap quasi tota la tenalla i
només sobresurt el coll.
- Quan a causa de l’erosió o per manca de dades
no se sap la profunditat real de la fossa es
considera tenalla enterrada fins al coll si s’ha
conservat almenys la meitat de la ceràmica.
- Quan la tenalla ha estat extreta resulta difícil
d’identificar. Només ens resta una fossa profunda i
les pedres de falca.

Taula 5.6: Diferències entre un suport de contenidor i una tenalla enterrada fins al coll.

Encara més difícil d’identificar és la fossa que contenia una tenalla enterrada fins al coll
que va ser recuperada pels prehistòrics després del seu ús o amb motiu de
l’abandonament de l’assentament. Només al jaciment de Rosières-aux-Salines, a la
Lorraine, els excavadors identifiquen algunes fosses que presenten la mateixa
morfologia que les que contenen una ceràmica però que ha estat emportada (fig. 5.10)
(Koenig et al. 2005: 102)

131
Fosses amb ceràmiques soterrades / Buried storage jars
Cercant obres dels agrònoms romans i medievals he trobat un bon conjunt de
referències a la conservació dels aliments (fruites, fruits secs, llard de porc, etc.) dins
de ceràmiques que s’enterraven en fosses prop de les cases, generalment en un terra
eixut. Les referències, com he dit, són sobretot dels antics agrònoms, malgrat que
també hi ha alguna dada etnogràfica escadussera. Ja fa temps vaig recollir en un treball
algunes d’aquestes dades (Miret 2011: 49-50). Ara em limito a dir que alguns
agrònoms romans i medievals escriuen que fruites com les peres o les serves es podien
tancar dins d’una ceràmica impermeabilitzada amb pega que s’enterrava cap per avall
en un lloc sec o prop d’un curs d’aigua. El mateix tractament podien tenir la majoria
dels fruits secs. Les referències es poden qualificar de nombroses: en parlen Pal·ladi,
Columel·la, Ibn al-‘Awwām, Corniolo della Cornia, Alonso de Herrera, Miquel Agustí...
Malgrat els nombrosos esments que en fan els antics agrònoms, no tinc coneixement
que s’hagi identificat cap ceràmica soterrada dins d’un jaciment arqueològic. Perquè
no en coneixem cap cas concret? Doncs perquè quan els prehistòrics decidien menjar
els aliments que contenien retiraven les ceràmiques i deixaven una simple fossa,
impossible d’identificar amb aquesta funció. Només en el cas de ceràmiques
soterrades que foren oblidades es podrien identificar correctament, i encara hi hauria
el dubte de si són ofrenes rituals d’aliments.
Intuïtivament crec que les ceràmiques soterrades han de trobar-se en fosses amb
alvèols, o sigui que tenen el terra com els cràters de la lluna, ja que si seguim les
indicacions dels agrònoms antics sembla que han de ser fosses secants (és a dir, que es
tallen entre elles) i de dimensions reduïdes (diàmetre de 0,60-0,80 m). Caldrà anar
buscant fosses que presentin aquest aspecte. Jo ja he començat a buscar-les però no
he obtingut resultats visibles. Tan sols he trobat uns pocs jaciments que podrien donar
fosses com aquestes a Cuiry-les-Chaudardes, Picardia, on va sortir una fossa molt
erosionada, anomenada fossa 173, que presentava nombrosos alvèols. Dins d’un
d’aquests alvèols van sortir uns 1500 fragments de ceràmica entre els quals hi havia
quatre vasos en forma de tulipa esclafats in situ (Soudsky et al. 1982: 103). Un altre cas
podria ser la fossa FI-74 del jaciment de l’edat del bronze de Minferri, a la plana
occidental catalana, classificada com a “fossa irregular” i formada per la juxtaposició
de diverses fosses de dimensions reduïdes (fig. 5.11) (Equip Minferri 1997: 167). Però
en els dos casos es tracta de fosses que els seus descobridors consideren de funció
incerta. Encara hi ha molta feina a fer. 15
Al capítol 10, al final dels clots per extreure argila, trobareu un quadre comparatiu que
potser us ajudarà a aclarir les diferències que hi ha entre tres estructures que tenen
algunes semblances formals i que en moltes ocasions han estat confoses: fons de
cabana, fosses per a l’extracció d’argila i fosses amb ceràmiques soterrades.

15
En el treball Els dipòsits de ceràmica... (Miret 2011: 50) citava un parell de jaciments més que en la
revisió que he fet ara crec que corresponen més aviat a clots per extreure argila.

132
Contenidors de líquids / Vats
L’arqueòleg nord-americà Cristopher Evans dóna a conèixer dues fosses cilíndriques
que va trobar en l’excavació etnoarqueològica d’un poblat de pastors contemporanis
de l’Iran (fig. 5.12). D’acord amb els informants les fosses s’utilitzaven per elaborar
unes galetes de blat trencat que se submergia en el xerigot de la llet durant tres dies i
després es deixava assecar al sol. Aquests contenidors s’impermeabilitzaven recobrint
les parets amb argila i pel damunt hi posaven una lamina de plàstic sostinguda amb
pedres al voltant de la fossa. Segons els informants, abans de l’aparició dels plàstics,
aquest tipus de fosses anaven recobertes d’una pell de cabra (Evans 1982: 173). No
tinc notícia d’estructures d’aquest tipus ni a Europa ni a la Mediterrània, però és una
possibilitat que cal tenir en compte a l’hora d’interpretar una fossa.

Fosses de fermentació / Fermentation pits

Les fosses de fermentació afecten regions de clima tropical en les quals els principals
productes alimentosos són els tubercles i alguns fruits. Quan aquests productes no
poden ser conreats durant tot l’any calen sistemes de conservació que permetin
mantenir els aliments el màxim temps possible. Una de les tècniques utilitzades és la
fermentació, que té per conseqüència l’obtenció d’un producte lleugerament àcid que
resisteix millor els atacs de molts microorganismes i per tant és més durador. La
fermentació del producte es pot produir en recipients tals com ceràmiques o bé en
fosses impermeabilitzades amb fulles (fig. 5.13). Hom coneix exemples de conservació
de tubercles i fruits en fosses de fermentació a diversos països africans, a l’Índia i
sobretot a les illes del Pacífic. Atès que les fosses de fermentació són desconegudes a
la prehistòria europea, em limitaré a fer una remissió a un treball anterior on podeu
trobar més informació (Miret 2010: 98-100).

133
Fig. 5.1: Sitja per aglans dels indis atsugewi, als Estat Units. Les glans es protegien amb
una capa de fulles de pi i d’escorces i a sobre hi posaven una capa de terra i pedres.
Font: Croquis fet a partir de Campbell 2005.

Fig. 5.2: Fossa per emmagatzemar patates de Văltcele, a Romania, a principis del segle
XX. Noteu el forat de ventilació que presenta a la part alta.
Font: Buttler 1934: 138, fig. 5.

134
Fig. 5.3: Sitja semisubterrània per emmagatzemar farratges, concretament blat de
moro verd, segons un treball d’agronomia de finals del segle XIX. Les sitges per
emmagatzemar farratges podien ser de planta circular o allargades.
Font: Tiersonnier 1877: 77, redibuixat.

Fig. 5.4: Cava amb llit de sorra utilitzada per conservar uns fruits anomenats “galgal”
(Citrus pseudolimon) a l’Himàlaia, en capes separades per cendra, segons un informe
agronòmic.
Font: Verma 1998, fig. 7.8.

135
Fig. 5.5: 1) Cava de Baňeasa, Romania, per emmagatzemar fruites i hortalisses en
caixes, barrils o penjades, utilitzada a principis del segle XX. 2) Cave-silo de Valagrand,
Vers-Pont-du-Gard, amb el fons ple de cavitats per enquibir-hi una tenalla. Neolític
final-calcolític. 3) Cava amb les parets murades de Peirose ouest, del calcolític. 4) Cava
de l’edat del bronze amb un caixó de fusta d’Erding, a Baviera.
Font: 1) Buttler 1934: 139, fig. 7. 2) Gutherz 1986: 363. 3) Jallot 2009: 234, fig. 16. 4)
Biermeier, Kowalski 2010: 20, fig. 40, redibuixat.

136
Fig. 5.6: Sitja amb 6 ceràmiques de Pfulgriesheim, Alsàcia, del neolític mitjà.
Font: Croquis fet a partir de fotografies publicades per Meunier, Sidéra, Arbogast 2003.

Fig. 5.7: Sitja amb 22 ceràmiques d’Olbramovice, a Moràvia, del bronze mitjà.
Font: Kos 2004: 159, fig. 9.

137
Fig. 5.8: Suports de contenidor. A l’esquerra, exemples etnogràfics, a la dreta,
estructures prehistòriques. 1) Tenalla del Líban, disposada sobre un suport de pedres i
una pell, destinada a contenir oli d’oliva i altres aliments (tenalla i olla una sobre
l’altra). 2) Suport de contenidor del jaciment de l’edat del bronze de Courgnon
d’Auvergne, excavat al terra. 3) Recipient de fang cru dels hausa del Níger, destinat a
contenir cereals. 4) Recipients de fang cru del jaciment de Coudouneu, a la Provença.
5) Cistell destinat a contenir cereals de Tunísia, disposat sobre una base de pedres.
6) Cistell neolític de la cova de Scaffa Piana, a Còrsega, disposat sobre una fossa
recoberta de pedres.
Font: 1) Kanafani-Zahar 1994: 164, fig. 20. 2) Carozza, Bouby, Ballut 2006: 559, fig. 17.
3) Echard 1967: 61, làm. IV. 4) Verdin 1996-1997: 179, fig. 14.1. 5) Louis 1979: 211.
6) Magdeleine, Ottaviani 1983: 28, figs. 6 i 9.

138
Fig. 5.9: 1) Conservació de galgals (Citrus pseudolimon) dins d’una tenalla enterrada a
l’Himàlaia, en temps recents, segons un informe agronòmic. 2) Tenalla enterrada fins al
coll del jaciment del neolític final de Mas Neuf, a Nîmes, Llenguadoc.
Font: 1) Verma 1998: fig 7.9a. 2) Hervé 2000, reproduït per Breuil et al. 2006: 251, fig.
4.

139
Fig. 5.10: Tenalles enterrades fins al coll del jaciment del bronze final de Rosières-aux-
Salines. A l’esquerra, estructura 7188, amb la base de la tenalla, i a la dreta l’estructura
7185, que no conté cap ceràmica però se li atribueix la mateixa funció.
Font: Koenig et al. 2005: 101, fig. 7.

Fig. 5.11: Petites fosses secants del jaciment del bronze de Minferri, a Catalunya, que
podrien ser atribuïdes a clots deixats per ceràmiques soterrades.
Font: Equip Minferri 1997: 167.

140
Fig. 5.12: Contenidor de productes lactis d’un campament de pastors nòmades
contemporanis de l’Iran. 1) La fossa tal com va aparèixer a l’excavació etnoarqueo-
lògica. 2) Reconstrucció d’acord amb els informants. Una capa d’argila i una làmina de
plàstic impermeabilitzen les parets de la fossa.
Font: Evans 1982, redibuixat.

Fig. 5.13: Secció d’una fossa per a la fermentació de la cassava a les illes Salomó, a la
Melanèsia, en temps recents.
Font: Brown, Mayer 1993.

141
142
Capítol 6
ESTRUCTURES AGRÀRIES / AGRARIAN FEATURES
En aquest capítol estudiarem tot un grup d’estructures que es relacionen amb
l’agricultura i la ramaderia. S’estudiaran les marques d’arada, els clots i rases de
plantació d’arbres, els límits dels camps de conreu, els canals de drenatge, les eres per
batre i els pallers. Són estructures que apareixen als antics camps de conreu malgrat
que en algun cas les podem trobar dins les zones d’hàbitat.
Al final d’aquest capítol tractarem dels corrals i estables per al bestiar, que són les
estructures més importants vinculades a la ramaderia.

Marques d’arada / Ard marks

Les marques d’arada són unes traces longitudinals que deixa la rella de l’arada en el
substrat de terra dels camps. Les marques d’arada únicament es conserven en el cas
que el substrat sigui prou consistent i no hi hagi altres treballs agrícoles posteriors
(aterrassaments, arades mecàniques) que les destrueixin. En alguns túmuls
prehistòrics s’han trobat a sota marques d’arades prehistòriques fossilitzades pel
túmul que recobreix un antic camp de conreu (per exemple, South Street, Anglaterra,
fig. 6.1). Un cas excepcional és el jaciment de Gricignano a la Campània, on una erupció
del volcà Somma-Vesuvi al segle XVIII aC va recobrir i fossilitzar un camp llaurat (Forni,
Marcone 2001-2002: 104).
Les poques arades de fusta prehistòriques que s’han conservat (la majoria al centre i
nord d’Europa, veg. Lerche 1995) corresponen a models amb rella de fusta i sense
pala. Les marques que deixen aquestes arades consisteixen en uns petits canals
paral·lels separats per uns centímetres (fig. 6.2). Es forma una superfície negativa on
queda marcat el pas de la rella. Aquestes arades, a diferència de les arades modernes,
no volten el pa de terra, de tal manera que únicament fan un solc al lloc on es clava la
rella. Justament per afavorir el remenament de la terra, amb aquestes arades sol ser
necessari de fer una altra passada d’arada al través, donant lloc a un palimpsest de
143
marques d’arada, unes en la direcció del costat llarg del camp (el que els pagesos en
diem llaurar al llarg) i les altres transversals en la direcció del costat curt del camp (el
que els pagesos en diem llaurar al través). A la Mediterrània, el sistema de llaurar un
cop al llarg i a la següent llaurada al través es va fer servir des de la prehistòria fins al
segle XIX, quan apareixen noves arades de ferro amb pala. En canvi a l’Europa
temperada a partir dels romans ja es van començar a utilitzar les arades amb pala, que
donen unes marques diferents.

Jaciment període bibliografia

South Street, Anglaterra neolític Fowler, Evans 1967
Phoenix Wharf, Londres, bronze antic Bakels 1997
Anglaterra
As Pontes, Galicia medieval López et al. 2003
Brétignoles, País del Loira edat del bronze Marcigny 2012: 78
Haarlem, Països Baixos edat del bronze Bakels 1997
Bornwird, Països Baixos neolític Bakels 1997
Broekpolder, Holanda del Nord bronze antic Therkorn et al. 2009
Rapola, Finlàndia medieval Vikkula, Seppälä, Lempiäinen 1994
Moi, Noruega medieval Reitan 2009
Archsum-Melenknop, illa de Sylt, edat del bronze Bakels 1997
Alemanya
Gricignano, Campània edat del bronze Forni, Marcone 2001-2002: 104
Vall d’Aosta, Itàlia neolític Guilaine 1991: 74-76
Miłosławice site 32, Silèsia medieval Baron 2013

Taula 6.1: Jaciments on s’han detectat marques d’arada d’època prehistòrica (o

posterior).

Clots i rases de plantació / Plantation pits

En algun moment imprecís de l’edat del bronze a Creta i altres illes de la Mediterrània
oriental es comença a diversificar l’agricultura. Ja no solament es sembraran cereals i
lleguminoses sinó que mica en mica es començaran a fer les primeres plantacions de
vinya i algun altre arbre fruiter.
A les darreries de la prehistòria descobrim que a la Mediterrània occidental comencen
les primeres plantacions de vinya en els costers del Llenguadoc, de Catalunya, del País
Valencià... Es diu que aquestes plantacions segueixen el model de les vinyes gregues i
consisteixen en rases separades les unes de les altres per unes determinades
distancies, on es planten els ceps (fig. 6.3).
El decapatge de grans superfícies fet a conseqüència de grans obres viàries ha posat al
descobert antigues vinyes amb les seves rases de plantació. Entre elles destacaria els
jaciments que podeu veure a continuació (taula 6.2), gairebé tots ja d’època romana.

144
Jaciment període bibliografia
Les Girardes, Llenguadoc romà Boissinot 2000
Clermond, Llenguadoc romà Boissinot 2000
Château-Blanc, Provença preromà? Boissinot 1997: 102-103
Saint-Jean-du-Desert, Provença edat del ferro Boissinot 1997: 108-109
Champ Chalatras, Alvèrnia romà Vallat, Cabanis 2009
Bruyères-sur-Oise, la Tourniole, romà Toupet, Lemeitre 2003
Picardia
Gevrey-Chambertin, Borgonya romà Garcia 2011
Ormes, Les Perches, romà Peyne, Foisset 2011
Champagne
Cernay-les-Reims, Les petits romà Peyne, Foisset 2011
Didris, Champagne
Cernay-les-Reims, La pelle à romà Peyne, Foisset 2011
Four, Champagne
Caurel, En droit le Clocher romà Peyne, Foisset 2011
Reims, Capucins-Incmar-Clovis, romà Peyne, Foisset 2011
Champagne
Saint-Martin-des-Champs, romà Dumassy et al. 2011
Centre de França
Beaune-la-Rolande, Centre de romà Cribellier, Fourré 2011
França

Taula 6.2: Jaciments europeus en els quals s’han detectat rases de plantació d’arbres,
sobretot vinyes.

Límits de parcel·les i fites / Plot boundaries

Hom coneix nombrosos parcel·laris datats a les edats del bronze i del ferro, detectats
gràcies a l’ús de les fotografies aèries i a l’altimetria làser. Els camps de la prehistòria
són coneguts a Irlanda, Anglaterra, País de Gal·les, Suècia, Dinamarca, Alemanya,
Països Baixos, Vosges, Jura, Alsàcia, etc. Es tracta normalment de camps rectangulars
d’una superfície entre 0,15 i 0,25 ha que formen una malla contínua al voltant dels
assentaments, limitats per rases, per petits talussos o per murets de pedra (Guilaine
1991: 65; Ferdière 1988: 123-129).
En algunes ocasions s’han fet sondeigs o excavacions en els límits dels camps i s'han
descobert rases i talussos, com per exemple als jaciments que podeu veure a la taula
següent:

Jaciment període bibliografia

Mount Farm, Anglaterra edat del bronze Lambrick 2010: 32-34
Iwade, Anglaterra edat del bronze Bishop, Bagwell 2005: 16-19
Wittenham, Anglaterra edat del bronze Baker 2002
Eight Acre Field, Anglaterra bronze final/ferro Mudd 1995
Bankside Close, Anglaterra bronze mitjà Hull 1999
Fengate, Anglaterra edat del bronze Barker 1985: 206
Aistra, País Basc medieval Quirós 2009
Zornoztegui, País Basc medieval Quirós 2009
Zaballa, País Basc medieval Quirós 2009

145
Longueil-Sainte-Marie, le Vivier 2ª edat del ferro Marechal 2003
des Grès, Picardia
Verberie, la Plaine d’Herneuse, 2ª edat del ferro Marechal 2003
Picardia
Vallon de la Vedrenne, Limousin edat del ferro Bernard-Allée, Valadas 1992
Champ Chalatras, Alvèrnia romà Vallat, Cabanis 2009
Saint-Martin-des-Entrées edat del ferro Marcigny et al. 2004
Normandia
Luc-sur-Mer, Normandia edat del bronze Marcigny 2012
Tatihou, Normandia edat del bronze Marcigny 2012
Bayeux, Normandia edat del bronze Flotté et al. 2012
Cairon, Normandia edat del bronze Flotté et al. 2012

Guesnain, Coeur d’Illot, Nord de edat del ferro Delpuech 2008

França
Flers-en-Escrebieux, La Longue edat del ferro Compagnon 2001
Borne, Nord de França
Peelo-Kleuvenveld, Països edat del ferro Gerritsen 2003: 170-171
Baixos
Hijken, Països Baixos edat del ferro Gerritsen 2003: 171
Zeijen – Noordse veld, Països edat del ferro Arnoldussen 2012
Baixos
Ørndrup Vest, Jutlàndia edat del ferro Boddum, Mikkelsen 2010

Taula 6.3: Parcel·laris i límits de camps de conreu prehistòrics (i algun de posterior) que
han estat excavats.

Per a l’època romana els arqueòlegs Laurent Vidal i Hervé Petitot han estudiat les
diferents maneres que tenien els antics per delimitar les propietats o els límits del
recinte sacre d’un santuari o d’una necròpolis. Assenyalen que els límits més utilitzats
són les fites de pedra, generalment anepígrafes, però una lectura dels anomenats
Gromatici Veteres (entre ells, Hyginus i Siculus Flaccus) (Castillo 1998) ens mostra que
també eren vàlids com a límits un arbre, una fita de fusta, divisòries d’aigües, piles de
pedres, talussos, etc., els primers dels quals resulten difícils de definir en arqueologia.
Vidal i Petitot insisteixen molt en què a més de la fita que surt enfora ens hem de fixar
sobretot en les fosses on s’assenten i documentar molt bé elements com les pedres de
falca o les filloles o contrafites (que son unes lloses que marquen la direcció de la
partió).
Un dels elements utilitzats pels antics per marcar una partió eren les ceràmiques,
senceres o trencades, segons diu el tractat Ex libris Dolabellae (Vidal, Petitot 2003: 90).
Basant-se en aquestes descripcions Vidal i Petitot posen l’exemple de la vil·la romana
de Garisson a Béziers, al Llenguadoc, on van sortir tres àmfores i una urna disposades
en línia recta que ells interpreten que marcaven un límit (Vidal, Petitot 2003: 88).
A la prehistòria en molt poques ocasions s’ha parlat de fites excepte quan s’ha dit que
alguns menhirs podrien marcar els límits de determinats territoris tribals. Un dels pocs
llocs on s’ha parlat de fites és al jaciment neolític de los Cascajos, a Navarra, on es van
trobar unes cubetes amb un gran bloc de pedra sorrenca posat dret. Es creu que

146
podrien ser fites o marques, potser associades a sepultures (García, Sesma 2001: 301).
A Mezőcsát, a la plana hongaresa, va ser trobada una estela que sembla que marcava
el límit d’una necròpolis (Visy 2003: 136). Altres jaciments neolítics on s’han identificat
possibles fites de pedra són Costamar, al País Valencià, en l’estructura anomenada GE-
174-427 (Flors 2009: 156), i Botteghino, a l’Emilia-Romagna (Mazzieri, dal Santo 2007:
133).

Canals de drenatge / Drainage channels

Els canals de drenatge són rases que serveixen per desguassar l’aigua de pluja cap a un
torrent o a un lloc on no molesti. Es poden trobar dins dels poblats entre les cases o als
camps de conreu, i en aquest cas tenen per objectiu evitar l’excessiva humitat que
podria portar problemes d’ofegament a les plantes que hi creixen o als animals que
han de llaurar. Alguns jaciments prehistòrics que presenten canals de drenatge en
zones d’hàbitat o als camps de conreu són els següents:

Jaciment període bibliografia

Merton Rise, Anglaterra bronze final Wright, Powell, Barclay 2009: 6
Monte dos Remedios, Galicia edat del bronze Bonilla, César, Fábregas 2006
E-22 del Camp Cinzano, ibero-romà Amorós 2008: 63
Catalunya
Canal E-28 de la Plaça Major de edat del ferro Roig, Coll 2008-2009
Castellar del Vallès, Catalunya
E313 de can Gambús-can Feu, bronze final Roig, Coll, Balsera 2011
Catalunya
Can Roqueta, Catalunya bronze final González, Martín, Mora 1999: 43
Costamar, País Valencià edat del bronze Flors et al. 2009: 154
Tossal de les Basses, País neolític Rosser 2007: 19-21
Valencià
Lugo di Grezzana, Véneto neolític Cavulli 2008: 309
Pavia di Udine, Friül neolític Cavulli 2008: 309
Piancada, Friül neolític Cavulli 2008: 309
Casalnoceto, Piemont neolític Cavulli 2008: 309

Taula 6.4: Canals de drenatge trobats en poblats prehistòrics o en antics camps de

conreu.

Eres i zones de batuda / Threshing floors

Tradicionalment a la Mediterrània la batuda (és a dir, la separació del gra de la palla) es
fa a les eres. Les eres són superfícies circulars planes (típicament entre 8 i 15 m de
diàmetre) amb el terra ben preparat, amb una capa d’argila o amb un empedrat
circular, on es baten i es venten els cereals amb l’ajut d’animals que van voltant per
l’era i trepitgen les garbes. Hi ha però eres de difícil identificació perquè tan sols són
una superfície plana en un lloc alt on hi toqui el vent. Tampoc deixen empremta les
eres temporals disposades al mateix camp de conreu. Una de les pistes que podem fer

147
servir és que al costat de les eres es troben les sitges subterrànies (on anirà a parar el
gra un cop net) i la pallissa (edifici on es guarda la palla) o el paller.
Tan sols en un nombre reduït de jaciments s’han identificat possibles eres. Així, el lloc
fortificat calcolític de Leceia, a Estremadura, Portugal, ha conservat tres cercles
pavimentats amb lloses de pedra que es consideren eres (Cardoso 2008: 57, Cardoso
1989: 96).
El neolitista Vincenzo Tiné (Tiné 2009: 531) parla d’eres per batre els cereals als
jaciments de Ripa Tetta, sector B, i de Santo Stefano di Ortucchio, fase I. En el primer
jaciment es van recuperar dins l’empedrat circular cariopsis de cereals i un forn al seu
costat.
Un altre jaciment conegut és el poblat de l’edat del bronze de Nola, a la Campània, que
va ser sepultat per una erupció del Vesuvi vers l’any 1600 aC. Prop de les cabanes hi ha
un tancat de tendència circular d’uns 16-18 m de diàmetre, malgrat que només es
coneix en un terç de la seva superfície, delimitat per una tanca d’estaques amb vares
entrellaçades. A l’interior s’hi han recuperat granes carbonitzades i dues fosses als seus
extrems (Albore Livadie et al. 2005: 506).

Pallers / Haystacks
El paller és una pila de palla que es disposa al costat de l’era i serveix per conservar la
palla o les garbes en bon estat. Cal aclarir que a l’agricultura tradicional d’Europa hi ha
dues grans zones amb pallers diferents:
1) A la Mediterrània la batuda es fa a l’era i al paller es diposita la palla (sense
gra). Com que la Mediterrània és en general seca, no calen gaires elements de
protecció de la pluja. En els pallers tradicionals mediterranis a vegades
s’enfanga la part superior del paller però en moltes zones no tenen cap mena
de protecció.
2) A l’Europa temperada, en general més humida, la batuda es fa a cobert i els
pallers en realitat són garberes, és a dir, piles de garbes que s’assequen i
esperen a ser batudes. Sovint les garbes (amb el gra) es guarden en una granja,
es dipositen sobre una plataforma o tenen un sostre de protecció.
Ha estat l’arqueòleg W. Haio Zimmermann qui millor ha estudiat el tema dels pallers a
la prehistòria, amb estudis multidisciplinars que inclouen l’arqueologia, l’etnografia i la
història de l’agronomia (Zimmermann 1991, 1992). Cal dir per endavant que hi ha molt
pocs jaciments prehistòrics on s’han identificat pallers. De fet gairebé tot el
coneixement que tenim prové de l’època medieval i moderna. Els pallers es detecten
per un anell de 7-10 m de diàmetre que servia de rasa de drenatge. Alguns exemples
són Altenwalde i Chopdike Drove (taula 6.5) (fig. 6.4, 1).
També es coneixen agrupaments de forats de pal de planta circular. Els reforçats de 4-
5 m de diàmetre se suposa que eren plataformes al damunt de les quals es posava la
palla, el fenc o les garbes (fig. 6.4, 2 i 3). Els pallers que disposen d’una teulada mòbil
són coneguts en alemany amb el nom de Rutenberg i es documenten des d’època

148
medieval. Els agrupaments circulars de petits forats de pal de 8-10 m de diàmetre
sembla que serien tanques al voltant dels pallers per tal d’evitar l’entrada del bestiar
(Gardiner 2013: 25).

Jaciment període bibliografia

Chopdike Drove, Anglaterra medieval Gardiner 2013: 25
Higham Ferrers, Anglaterra medieval Gardiner 2013: 25
Wharram Percy, Anglaterra medieval Gardiner 2013: 25
Scholes Lodge Farm, Anglaterra medieval Gardiner 2013: 25
Yarnton, Anglaterra medieval Gardiner 2013: 27
Barranc d’en Fabra, Catalunya neolític Bosch, Forcadell, Villalví 1992
Poses, Normandia medieval Peytremann 2013: 40
Mendeville, Normandia medieval Peytremann 2013: 40
La Grande Paroise, regió de medieval Peytremann 2013: 40
París
Écuelles, regió de París medieval Peytremann 2013: 40
Woippy, Lorena medieval Peytremann 2013: 40
Vasse, Overijssel edat del bronze Zimmermann 1991: 82
Baalder, Overijssel medieval Zimmermann 1991: 84
Gasselte, Drenthe, Països medieval Zimmermann 1991: 84
Baixos
Odoorn, Drenthe, Països Baixos medieval Zimmermann 1991: 84
Drengsted, Dinamarca romà Zimmermann 1991: 84
Meppen, Baixa Saxònia edat del ferro Zimmermann 1991: 82
Altenwalde, Baixa Saxònia medieval Zimmermann 1991: 85
Westick, Westfàlia romà Zimmermann 1991: 78
Warendorf, Westfàlia medieval Zimmermann 1991: 82
Dalem, Baixa Saxónia medieval Zimmermann 1991: 82
Böhme, Baixa Saxònia romà Zimmermann 1991: 84
Sontheim, Baden-Württemberg medieval Zimmermann 1991: 84
Bremen-Grambke, Baixa medieval Zimmermann 1991: 82
Saxònia

Taula 6.5: Pallers d’època prehistòrica, romana i medieval identificats a Europa.

L’únic cas que conec d’un paller prehistòric situat a la Mediterrània és el del poblat
neolític del Barranc d’en Fabra, al sud de Catalunya. Els excavadors van trobar al costat
de les cabanes un empedrat de forma oval d’uns cinc metres d’eix major amb un forat
de pal al mig. Creuen que es podria tractar d’un paller on la palla es disposaria sobre
l’empedrat i al voltant del pal (Bosch, Forcadell, Villalví 1992). La hipòtesi és suggerent
malgrat que no ha pogut ser contrastada.
Alguns autors, a tall d’hipòtesi, han considerat que les combinacions de dos o tres
forats de pal que es troben als poblats prehistòrics podrien ser els fonaments d’un
paller o d’assecadors de fenc. Gerhard Bersu, l’arqueòleg alemany que als anys 1930
va excavar Little Woodbury i va identificar les fosses que hi sortien com a sitges per
emmagatzemar cereals també va considerar els forats de pal que es troben per
parelles com a assecadors de fenc o de palla (Bersu 1940: 94). Altres autors pensen
que els forats de pal que en planta formen un triangle equilàter són pallers (Hermsen

149
2007: 37-38). Podria ser correcte, però caldria contrastar les hipòtesis amb anàlisis
pol·líniques, estudis experimentals, informació etnogràfica, etc.

Corrals i estables per al bestiar / Farmyards and stalls

Entre els tancats més importants que podem trobar en un jaciment prehistòric cal
destacar els tancats per al bestiar. Fa uns anys es va fer l’estudi etnoarqueològic d’un
grup de poblats massai abandonats propers al riu Rombo, a Kènia, amb nombrosos
corrals pel bestiar. Els poblats estaven envoltats per un gran tancat on hi havia el
bestiar gros. A dins contenien diverses cabanes i tancats més petits pels vedells i les
cabres. Es van estudiar quatre poblats segons els anys que feia que estaven
abandonats: 1 any (anomenat AB1), vint (AB20), trenta (AB30) i quaranta anys (AB40).
Els tancats i les cabanes es degraden en menys de 20 anys, de tal manera que en els
poblats més antics els investigadors es van haver de basar en el relat d’un informant
massai que hi havia viscut. Els estudis de micromorfologia, mineralogia i contingut de
fitòlits del sediment van permetre identificar els focs (relacionats amb les cabanes), els
clots per escombraries i les entrades al poblat (Shahack Gross, Marshall, Weiner 2003;
Shahack Gross el al. 2004).
En molt poques ocasions han estat descrits tancats per al bestiar d’època prehistòrica.
La identificació del lloc on eren tancats els animals als jaciments prehistòrics no és
fàcil. S’ha de fer a través de l’estudi de fitòlits (troballa d’esferolits procedents dels
fems) i ocasionalment per la troballa de copròlits o de dents de llet dels animals
(Helmer et al. 2005: 170). En certs casos resulten útils les anàlisis químiques del
sediment, especialment el fòsfor.
El professor W. Haio Zimmermann ha escrit alguns articles sobre la ramaderia a la
prehistòria i les instal·lacions que utilitzaven per tancar el ramat. Zimmermann ha
buscat documentació d’època prehistòrica i dels antics agrònoms a la recerca de
formes d’explotació dels ramats diferents de l’explotació intensiva que fem
actualment. Resumint el poc que sabem de la ramaderia prehistòrica sembla que
podem parlar de tres tipus d’instal·lacions diferents:
Cova. En primer lloc tenim les coves utilitzades com a corrals, que són relativament
freqüents (taula 6.6). S’identifiquen per l’acumulació de fems cremats en els sediments
de la cova, anomenats “fumier” en francès. A vegades es detecta una palissada o un
mur de tancament davant de la cova.
Estable. En segon lloc es poden trobar els edificis on s’estabulaven els animals durant
la nit i molt especialment a l’hivern. Aquesta pràctica és corrent a partir de l’època
romana però ja n’hi ha alguns indicis d’època prehistòrica. Zimmermann esmenta
diverses cases neolítiques als jaciments de Thayngen-Weier i Egolzwil 3 a Suïssa i de
Pestenacker a Baviera on s’han identificat estables. També es coneixen jaciments de
l’edat del bronze com el de Wasserburg Buchau, a Baden-Würtemberg o d’Ezinge, als
Països Baixos. La utilització d’edificis com a estables es documenta a partir de la
identificació de fems, de petits tancats per als animals o es dedueix de l’estudi de

150
sediments amb un nivell de fòsfor elevat, indicatiu de nivells de matèria orgànica
importants associats a les dejeccions ramaderes (Zimmermann 1999 b: 130-131).
Entre els estables destaca el poblat de l’edat del bronze de Moncín, a Aragó, on es
coneix una construcció rectangular de 4,5 m de costat feta amb murs de pedra que
segons els excavadors podria ser un estable destinat a guardar el ramat durant l’hivern
(Andrés, Moreno 1986: 387-388). A la Loma del Lomo, un altre poblat de l’edat del
bronze, situat a la Mancha, també es coneix una zona dedicada als animals domèstics
tancada amb un mur de pedra (Valiente 1987: 138-139).
Corral. En tercer lloc es coneixen grans corrals delimitats amb cledes on es tanca el
ramat durant l’hivern. Aquests tancats poden tenir algun refugi de canyissos o de
qualsevol altre material que doni una certa protecció als animals.
Zimmermann defineix el sistema del dung-yard, model que treu dels agrònoms
anglesos del segle XIX i que consisteix en un tancat bastant gran on s’estabulaven els
animals durant l’hivern. El pastor havia d’aportar farratges per alimentar les bèsties i
per fer un llit de jaç que amb les dejeccions ramaderes es convertia en fems. Arribat al
bon temps i un cop passat el període d’estabulació hom n’extreia els fems i els
sediments rics en matèria orgànica del terra i s’escampaven pels camps. El resultat
eren fosses amb el terra irregular, molt sovint reomplertes amb nous sediments que
anivellaven de nou el terra (Zimmermann 1999 a, 1999 b).
A la Baixa Normandia, concretament a la plana de Caen, es coneixen diverses “granges
indígenes” formades per un tancat rectangular dins del qual es detecta una bassa
d’aigua (cas del jaciment de Mondeville “Haut-Saint-Martin”) o fosses d’extracció de
sediments que els seus excavadors interpreten a partir de les hipòtesis de
Zimmermann. Es tracta d’una dotzena de jaciments, entre ells Mondeville “l’Étoile 1”,
Ifs “Object’Ifs Sud”, etc. (Van den Bosche, Carpentier, Marcigny 2009).
Un altre exemple el trobem a Chens-sur-Léman, “Véreître”, prop del llac Léman. Es
coneix una zona del poblat de l’edat del ferro on es detecten, d’una banda, diverses
palissades i al centre zones d’extracció de sediments que els autors creuen que
podrien ser per obtenir fems per adobar els camps (Néré, Isnard 2012).
Continuant amb més exemples, el poblat neolític de Darion, a Valònia, es trobava
envoltat per un fossat i una palissada. A la zona sud del poblat es reconeixen les
plantes de diverses cases llargues mentre que la zona nord apareix sense vestigis i
podria ser a criteri del seu excavador el lloc on tancaven el bestiar (Cahen 1985: 80).
Un cas de conservació excepcional d’un corral el trobem al poblat de Nola, a la
Campània, on el Vesuvi-Somma va sepultar en una erupció de prop del 1600 aC
diverses cabanes i alguns corrals per al bestiar, delimitats per tanques fetes amb
estaques dretes i vares entrellaçades, que es detecten per l’empremta que deixen als
fangs volcànics que van recobrir el jaciment. També es detecta una bassa que recollia
l’aigua de pluja i nombroses petjades d’animals i de persones amb els peus nus (Albore
Livadie et al. 2005: 506).

151
Tipus jaciment període bibliografia
COVA Cueva del Mirador, Castella neolític Angelucci et al. 2009
COVA Cova de les Cendres, País neolític Badal 1999
Valencià
COVA Cova Bolumini, País neolític Badal 1999
Valencià
COVA Cova de Santa Maira, País neolític Badal 1999
Valencià
COVA Cova de la Guineu, neolític Bergadà, Cebrià, Mestres 2005
Catalunya
COVA Cova des Morts, Menorca edat del bronze Bergadà, Nicolás 2005
COVA Cova del Parco, Catalunya neolític Petit 1996
ESTABLE Moncín, Aragó edat del bronze Andrés, Moreno 1986: 387-388
ESTABLE Loma del Lomo, la Mancha edat del bronze Valiente 1987: 138-139
COVA Cueva de los Husos, País calcolític Fernández, Polo 2008-2009
Basc
COVA Cueva de San Cristóbal, calcolític Fernández, Polo 2008-2009
País Basc
COVA La Grande Rivoire, Delfinat neolític Nicod et al. 2010
CORRAL Mondeville Haut-Saint- edat del ferro Van den Bosche, Carpentier,
Martin, Normandia Marcigny 2009
CORRAL Mondeville l’Étoile 1, bronze mitjà Van den Bosche, Carpentier,
Normandia Marcigny 2009
CORRAL Ifs Object’Ifs Sud, edat del ferro Van den Bosche, Carpentier,
Normandia Marcigny 2009
CORRAL Chens-sur-Léman, Véreître, bronze final Néré, Isnard 2012
Alta Saboia
ESTABLE Thayngen-Weier, Suïssa neolític Zimmermann 1999 b: 130
ESTABLE Egolzwil 3, Suïssa neolític Zimmermann 1999 b: 130
CORRAL Darion, Valònia neolític Cahen 1985: 80
ESTABLE Ezinge, Països Baixos edat del bronze Zimmermann 1999 b: 131
ESTABLE Pestenacker, Baviera neolític Zimmermann 1999 b: 130
ESTABLE Wasserburg Buchau, edat del bronze Zimmermann 1999 b: 131
Baden-Würtemberg
COVA Riparo Gaban, Trentino neolític Angelucci et al. 2009
COVA Arene Candide, Ligúria neolític Courthy, MacPhail, Wattez 1991
CORRAL Nola, Campània edat del bronze Albore Livadie et al. 2005: 506

Taula 6.6: Tancats per al bestiar identificats a la prehistòria europea.

152
Fig. 6.1: Marques d’arada sota un túmul a South Street, Anglaterra, amb solcs creuats.
Font: Fowler i Evans 1967.

Fig. 6.2: Secció transversa d’un solc d’arada. A la dreta el solc tal com el fa l’arada i a
l’esquerra, acolorit, la part de baix que resta quan els documentem en arqueologia.
Font: Vikkula, Seppälä, Lempiäinen 1994: 47, fig 8.

153
Fig. 6.3: Rengles de clots de plantació de vinya a Gevrey-Chambertin, d’època romana.
Font: Garcia 2011.

Fig. 6.4: Pallers. 1) Paller de Westick, Westfàlia, d’època romana, amb un pal de paller
central i una rasa circular al voltant. 2) Plataforma de paller medieval de Dalem, a la
Baixa Saxònia. 3) Reconstrucció d’un paller medieval sobre plataforma.
Font: Zimmermann 1991: 77, fig. 2 i 81, fig. 3.

154
Capítol 7
AMAGATALLS O DIPÒSITS / CACHE PITS
En la prehistòria europea de tant en tant trobem sitges o simples fosses dins les quals
apareixen un nombre més o menys important d’eines, estris i béns que se suposa que
es van deixar amagats sota terra perquè no es necessitaven en aquell moment, o
perquè els habitants del poblat havien migrat temporalment a un altre campament, o
potser perquè hi havia una situació d’inseguretat que feia recomanable l’amagar
alguns béns valuosos. Les troballes d’aquesta mena s’anomenen amagatalls o dipòsits.
Caroline von Nicolai defineix un dipòsit com a un o diversos objectes dipositats
deliberadament al mateix moment i al mateix lloc (Von Nicolai 2009: 75). Segons
l’autora “els dipòsits trobats en context d’hàbitat són normalment interpretats com a
‘tresors’ o ‘amagatalls’ enterrats voluntàriament amb la intenció de recuperar-los més
endavant. La redescoberta fortuïta [...] és posada en relació amb la tràgica desaparició
dels propietaris, esdevinguda durant períodes de crisis o de guerres” (p. 76). “Molts
investigadors tenen tendència a utilitzar la reversibilitat o la irreversibilitat dels
dipòsits com a criteri per fer la distinció entre els dipòsits profans i els dipòsits votius”
(p. 83). A la introducció del capítol 8, dedicat a les fosses rituals, recuperarem aquests
arguments.
Un article publicat a la revista Paléorient parla de dipòsits d’instruments i làmines de
sílex i altres matèries del neolític preceràmic del Pròxim Orient (Astruc et al. 2003). Els
autors detecten dos tipus de comportament: 1) Els dipòsits compostos de peces
diverses (làmines, ascles, nuclis, útils usats o no) que representen una reserva de
material, a punt per al seu ús. Els productors dels útils i els usuaris pertanyen a la
mateixa unitat domèstica. 2) Els conjunts homogenis de productes (de làmines, nuclis
no esgotats o puntes de fletxa) que es troben preparats per al transport. Sovint el lloc
de producció dels útils i el d’utilització són distints. Les pautes donades per Astruc i els
seus companys m’han permès distingir entre els dipòsits lítics domèstics i de
distribució. Així, en un treball anterior (Miret 2010: 117-119) ja vaig classificar els
amagatalls o dipòsits en domèstics, de distribució i tresors.

155
Amagatalls domèstics / Domestic cache pits
Els dipòsits domèstics apareixen en contextos d’habitació, dins de fosses, de caixes de
fusta, de cistells, de ceràmiques, etc. Sovint se suposa que són estris fabricats per la
mateixa unitat de producció que es troben a l’espera d’ésser utilitzats. El formen
elements diversos, com eines de sílex, de pedra polida, de metall, d’os, ceràmiques,
molins, etc. que apareixen sencers i en bon estat. Sovint aquests estris es troben ben
posats: les ceràmiques invertides i els molins amb la cara activa cap avall, per protegir
les zones més delicades (figs. 7.1 a 7.3).
L’etnografia ens aporta alguns exemples d’amagatalls domèstics. Les caches o cache
pits són sitges per conservar el moresc que feien servir algunes tribus índies de les
grans planes d’Amèrica del nord, com els hidatsa o els omaha. Aquestes tribus
disposaven d’un assentament fix i de campaments mòbils que utilitzaven en la cacera
del bisó. Quan marxaven als campaments de caça deixaven els seus poblats amb les
sitges plenes de moresc i en algunes fosses buides hi deixaven estris que no es podien
emportar als altres campaments: morters amb les seves mans, ceràmiques, insígnies,
roba que no utilitzaven, etc. (Wilson 1917: 95-96; Fletcher, La Fesche 1992: 98-99).
Fent un gran salt en l’espai i retornant a Europa recullo que durant la guerra civil
espanyola de 1936-1939 algunes sitges que ja no s’utilitzaven es van fer servir per
amagar objectes, tal com va passar a la masia de ca n’Amat, terme municipal de
Viladecans, a Catalunya (Vila 2003: 459).
Un altre cas que ja he esmentat és el llibre Sarmatiae Europeae descriptio d’Alexander
Gwagnin, editat el 1581, on es diu que a les sitges de Bielorússia, Lituània i zones
properes de Rússia s’hi conservaven diversos aliments i també roba i estris de casa,
sobretot en temps de guerra (Gwagnin 1581: 62v).
A la taula 7.1 exposo una bona mostra d’amagatalls domèstics d’època prehistòrica
trobats a Europa.

jaciment contingut període bibliografia

Vinha da Soutilha, Trás-os- LIT calcolític Jorge 1986: 109
Montes, Portugal
Fossa 6 de Santo Ovidio, CER, MET romà Martins 1991
nord de Portugal
Cimalha, Douro Litoral MOL edat del bronze Almeida, Fernandes 2008: 38
Os Remedios, Galícia MOL calcolític Bonilla, César, Fábregas 2006: 260;
Fábregas, Bonilla, César 2007: 30;
Bonila, César 2005: 56
Fossa 102 de Los MOL neolític García, Sesma 2001: 305
Cascajos, Navarra
Cabana 7 de los Cascajos, LIT neolític Erce et al 2003
Navarra
El Negralejo, regió de CER, LIT edat del bronze Blasco 1983: 61
Madrid
Fosses 56-57 i 100 de la MOL edat del bronze Blanco et al 2007: 44-45
Fábrica de Ladrillos, regió
de Madrid

156
Hoyo 27 del Teso del CER, MOL edat del bronze Martín 1988: 143
Cuerno, Castella
Fossa 2B-3 de la Loma del CER edat del bronze Valiente 1987: 58-62
Lomo, Castella
Fossa 9 de Las Saladillas, CER edat del bronze García, Morales 2004: 244-246
La Mancha
Virgen de la Salud de CER, OS, LIT, calcolític Eiroa 1989: 58-61
Lorca, Múrcia POL
Carril de Caldereros, Lorca, CER, OS, LIT, neolític final Delgado 2008: 477
Múrcia MOL
Sitja 1 del carrer MOL neolític final Martínez, Ponce, 1997: 300-301
Floridablanca, Lorca,
Múrcia
Casa Garrido Nord II, País CER neolític García et al. 2008-2009
Valencià
E2 de l’Espina C, MOL neolític final Piera et al. 2009
Catalunya
D-19, D-23 i D-32 de la MOL bronze/ferro Memòria de l’excavació de 1987,
Bòbila Madurell, Catalunya inèdita
CR-48 i CR-68 de Can MOL edat del bronze González, Martín, Mora 1999: 86,
Roqueta, Catalunya 374 i 393
Galhan, Llenguadoc CER, MET edat del ferro Dedet, Schwaller 1990: 152
Fossa 1055 del cadereau PES neolític Hasler, Noret 2006
d’Alès, Nîmes, Llenguadoc
St. 274 de Quitteur, Franc MET bronze final Piningre, Nicolas 2005: 354
Comtat
Chaussée-Saint-Victor, CER segle IV-inicis del Riquier, Frenée 2004
centre de França segle III aC
Saint Denis, île-de-France MOL neolític antic Hamon, Samzun 2004
Berry-au-Bac, Picardia MOL neolític Hamon 2005
Cuiry-les-Chaudardes, MOL neolític Hamon 2005
Picardia
Vasseny, Picardia MOL neolític Hamon 2005
Ittenheim, Alsàcia CER bronze mitjà Logel, Bride, Lasserre 2014
Villeneuve-la-Guyard, MOL neolític Hamon 2004: 125; Prestreau 1992:
Falaises de Prépoux, 180
Borgonya
Sougères-sur-Sinotte, CER, MOL edat del ferro Nicolle 1962: 199-200
Borgonya
Acy-Romance, Ardennes MOL edat del ferro Lambot 2007: 575
Kerléan, Bretanya CER, MOL neolític mitjà Hamon 2009: 126-127
Aubechies, Valònia MOL neolític Hamon 2004: 125
Darion, Valònia MOL neolític Hamon 2004: 125
Irchonwelz, Valònia MOL neolític Hamon 2004: 125; Constantin et al.
1978
Oleye, Valònia MOL neolític Hamon 2004: 125
Vaux-et-Borset, Valònia MOL neolític Hamon 2004: 125
Fosses DA.83-38 i DA.84- MOL neolític antic Cahen 1985: 80
109 de Darion
Zeijen, Països Baixos CER edat del ferro Waterbolk 1961
Breda-Moskes, Brabant CER edat del ferro Gerritsen 2003: 85
Someren, Brabant CER, MOL edat del ferro Gerritsen 2003: 85
Bladel, Brabant CER edat del ferro Gerritsen 2003: 84-87
Maastricht, Limburg CER, MOL edat del ferro Gerritsen 2003: 85

157
Nijmegen-Lent, Països CER, PES, edat del ferro Gerritsen 2003: 85
Baixos MOL, MET
Kotten, Països Baixos CER, MOL edat del ferro Gerritsen 2003: 85
Allershausen, Baviera CER edat del bronze Winghart 1985-1986
Grube 2/26 de Breisach, CER, MOL edat del ferro Balzer 2006: I, 41-42
Baden-Würtenberg
Wettringen-Bilk, Westfàlia CER, MOL edat del ferro Stapel, Stapel 2011
Obermeisa, Saxònia CER, MOL edat del bronze Strobel, Viol 2006: 12
Donnerskirchen-Kreutberg, CER neolític Kaus 1984
Burgenland
Pescale, Emília MOL neolític Cavulli 2008: 332
Fossa RR121 del Lugo di LIT neolític Cavulli 2008: 236
Grezzana, Vèneto
US 104 del Lugo di OS, LIT neolític Cavulli 2008: 334
Grezana, Vèneto
Savignano sul Panaro, OS neolític Cavulli 2008: 333
Emilia-Romagna
Vhò-Campo Ceresole, OS neolític Cavulli 2008: 333-334
Llombardia
Fonte Tasca, Abruzzo MOL bronze final di Fraia 1995
Fosses 88/15 i 88/35 de PES edat del ferro Harding et al. 2004: 27
Sobiejuchy, Polònia
Fossa 529 d’Ivanovice na CER bronze final Balek et al. 2003: 145; Parma 2012:
Hané 6-Borůvka, Moràvia 169-170
Fosses 532 i 621 CER bronze final Balek et al. 2003: 144-145; Parma
d’Ivanovice na Hané 7- 2012: 170-173
Spravedlnost, Moràvia
Pasohlávky- U vodárny, CER edat del bronze Navratil 2007
Moràvia
Obj. 33/67 de Zlechov, MET medieval Zeman 2007
Moràvia
Kőerberek, Hongria MOL calcolític Horváth et al. 2005: 150
Carrer Királyok, Budapest, CER, MOL bronze mitjà Szilas 2009: 71-72
Hongria
Estr. 779 de CER bronze antic Endrődi 2013
Szigetszentmiklós-
Üdülősor, Hongria
Kalinovnjek pri Turnišču, CER calcolític Kerman et al. 2013
Eslovènia
Augi, Macedònia, Grècia MOL neolític Stratouli et al. 2014: 352
Vermeţti, Romania MOL neolític Cotiugă, Haimovici 2004: 320
Fântânele-Rât, CER bronze final Gogâltan 2014
Transsilvània
Tell Russe, Bulgària LIT neolític Avramova 2008: 212
Tell Hotnitsa, Bulgària LIT neolític Avramova 2008: 213
Tell Smyadovo, Bulgària LIT neolític Avramova 2008: 213
Khirokitia, Xipre LIT neolític Astruc et al. 2003, 68

CER: ceràmica, LIT: indústria lítica, MET: metall, MOL: molí, OS: indústria òssia, PES: pes d’argila, POL:
pedra polida

Taula 7.1: Amagatalls (o dipòsits) domèstics trobats en jaciments prehistòrics

europeus.

158
Una pista important que podem seguir per identificar un amagatall domèstic és la
troballa de molins de pedra dins del farciment d’una fossa. Estudis etnoarqueològics
mostren que les unitats domèstiques solen tenir un o dos molins, rarament tres o més
(Hayden 1987; David 1998). Els molins són uns objectes pesants que no solen moure’s
si es produeix una migració de la població. Les poblacions semisedentàries que
recorren un determinat territori i tornen periòdicament al mateix indret solen amagar
els molins a fi de tornar a utilitzar-los quan retornen al mateix lloc. N’hi ha exemples
etnogràfics entre els indis de Nord Amèrica (que guarden els seus morters i mans en
caches, veg. més amunt), entre els tuareg al desert del Sàhara (Gast 1968: 348; Gast
1995) i en algunes comunitats aborígens d’Austràlia (Stahl 1989: 174).
Si es tracta de molins trencats o amortitzats no hi ha dubte que són elements
inservibles abocats dins una fossa. Però en el cas de molins en bon estat que es troben
al fons d’una sitja podem sospitar d’amagatalls, sempre i quan el context sigui
l’adequat. Exemples de troballes de molins sencers dins de fosses són el jaciment del
neolític final del carrer Floridablanca de Lorca, l’estructura 102 de Los Cascajos, a
Navarra, una sitja amb dos molins de vaivé al Monte dos Remedios, a Galícia, etc. Al
nord d’Itàlia, durant el neolític, hi ha nombrosos molins trobats al fons de fosses o
sitges, com a Pescale, on van aparèixer sis molins. L’arqueòleg Fabio Cavulli dubta de si
es tracta de contextos funcionals o bé rituals (Cavulli 2008: 332), malgrat que jo em
decanto per la primera solució. El mateix Fabio Cavulli reporta alguns jaciments
neolítics del nord d’Itàlia que presenten banyes de cérvol al fons de les fosses (Cavulli
2008: 332-334). Cavulli els interpreta en possible clau ritual, però jo crec que podrien
ser amagatalls domèstics de banyes de cérvol, que era una matèria primera força
estimada.
La troballa de molins més nombrosa que jo conec és una fossa del jaciment romanès
de Vermeţti, situada sota l’habitació 1, que contenia 6 grans molins i 21 fragments
més, tots ells amb la cara activa cap avall (Cotiugă, Haimovici 2004: 320).

Amagatalls de distribució / Distribution cache pits

Els amagatalls de distribució es troben dins de fosses o en escletxes de roques, en llocs
allunyats dels hàbitats, en antics boscos, conreus o camins, i normalment s’interpreten
com amagatalls d’artesans itinerants. Hom ha trobat dipòsits de bronze o d’eines
lítiques en fosses protegides per lloses, en caixes de fusta, en sacs de pell. Dins dels
dipòsits de distribució podríem diferenciar tres grans grups: a) Els que tenen sèries
repetides i homogènies d’objectes de bronze o eines de pedra polida o tallada
(destrals, làmines etc.). Les peces es troben senceres i sense ús, com a Samieira, amb
algunes desenes de palstaves, o a Villethierry, amb un conjunt important d’agulles de
bronze ficades dins d’una ceràmica. b) Els dipòsits de bronze en els què apareixen
peces trencades que se suposa que eren per refondre. Els fragments no superen els 8-
10 cm, que és la mida que pot cabre dins d’un gresol. D’aquest tipus, destacaríem els

159
dipòsits de Ford Harrouard, de Petters Sports Field o de Cannes-Ecluse. c) Finalment
els dipòsits que han de ser amagatalls de fonedor perquè entre els objectes de bronze
apareixen encluses i altres eines relacionades amb un bronzista. Seria el cas de
Porcieu-Amblagnieu, Fresné-la-Mère o Valdevimbre.
Ja fa molts anys que els pioners de la prehistòria europea (John Evans, Gabriel de
Mortillet o Joseph Dechélette) van interpretar les troballes de metall fetes en
nombrosos indrets d’Europa com a amagatalls dels artesans itinerants que recorrien el
territori oferint els seus serveis als diversos poblats per on anaven passant. En els
darrers anys hi ha hagut tendència a considerar algunes d’aquestes troballes ofrenes
votives i per tant han estat catalogades dins de les fosses rituals (Essink, Hielkema
2000; Levy 1982; Vilaça 2006: 24).
o Hi ha un bon grup de dipòsits que es composen d’objectes de bronze
relacionats amb el culte, com per exemple calderes, gerres, encensers, que
abans eren qualificats de “tresors” i actualment es relacionen amb el culte
(Golosetti 2009) (veg. fosses rituals relacionades amb el culte).
o Un altre grup important de dipòsits s’han trobat en aiguamolls. Podrien ser
amagatalls, però actualment es consideren troballes rituals (veg. fosses rituals
trobades als aiguamolls).
o Alguns autors han assenyalat que es repeteixen amb excessiva freqüència els
dipòsits d’armes en rius i aiguamolls (Beylier 2009; Montero et al. 2002).
Podrien ser troballes rituals, malgrat que jo ara com ara els mantinc a la
classificació tradicional de dipòsits de distribució perquè els rius són les
principals vies de comunicació de la prehistòria. Caldria tenir en compte de si
els bronzes es poden atribuir a un determinat moment o abracen un període de
temps ampli. El primer cas el podríem relacionar amb un naufragi mentre que
en el segon hauríem de considerar l’abocament d’ofrenes de forma continuada.
o La tendència actual és a passar la majoria dels dipòsits de metall a les fosses
rituals. Tom Woolhouse escriu: “Les col·leccions d’eines de bronze desgastades
i trencades sovint s’han interpretat com dipòsits de fonedor reunits per al seu
reciclatge. No obstant, aquesta interpretació es veu soscavada per la
freqüència amb què aquests “tresors” mai van ser recuperats pels seus
propietaris” (Woolhouse 2007: 1).
o Finalment, no sé si per mimetisme amb els dipòsits de metall, hi ha hagut
tendència en els darrers anys a considerar dipòsits rituals les troballes de
destrals de pedra polida o de sílex (Avramova 2008).
Potser estudis més aprofundits sobre els dipòsits de bronzes aportaran noves dades
que permetran una millor classificació funcional (Lagarde, Pernot 2010; Gabillot 2000;
Bataille 2007). A la taula 7.2 i a les figures 7.4 i 7.5 podeu veure alguns exemples de
dipòsits de distribució que se suposa que corresponien a un artesà itinerant: talladors
de sílex, de destrals de pedra o bronzistes.

160
Jaciment contingut període bibliografia
Lodge Farm, Anglaterra* MET bronze final Woolhouse 2007
Petters Sport Field, MET bronze final Delibes, Fernández 2007: 20
Anglaterra
Vila Cova de Perrinho, MET bronze final Vilaça 2006: 67
nord de Portugal
Samieira, Galícia MET bronze final Delibes, Fernández 2007: 21
Llavorsí, Catalunya MET edat del bronze Gallart 1991
Cova dels Muricecs, MET edat del bronze Gallart 2006
Catalunya
Valdevimbre, Castella i MET bronze final Delibes, Fernández 2007: 21
Lleó
Puertollano, la Mancha* MET bronze final Montero et al. 2002
Ría de Huelva, Andalusia* MET bronze final Ruiz 1995
Bégude-de-Mazenc, POL neolític Cordier, Bocquet 1973; Cordier,
Provença Bocquet 1998
Auzet, Provença* MET edat del ferro Beylier 2009
Cachette des Ayez, regió LIT neolític Cordier, Riquet 1961
del Loira
La Creusette, regió del LIT neolític Geslin, Bastien, Mallet 1975
Loira
Malassis, centre de MET bronze mitjà Briard, Cordier, Gaucher 1969
França
Porcieu-Amblagnieu, MET bronze final Delibes, Fernández 2007: 21
Delfinat
Fresné-la-Mère, MET bronze final Delibes, Fernández 2007: 21
Normandia
B137 de Ford Harrouard, MET bronze final Delibes, Fernández 2007: 21
Centre de França
Cannes-Ecluse, Ile-de- MET bronze final Delibes, Fernández 2007: 20
France
Villethierry, la Borgonya MET edat del bronze Mordant, Mordant, Prampart 1976
Dipòsit de Meucon, la MET edat del bronze Briard 1965: 82
Bretanya
Saint-Jean-le-Boiseau, la MET edat del bronze Briard 1965: 112
Bretanya
Dipòsit de Vern a Möelan, MET edat del bronze Briard 1965: 201-203
la Bretanya
Dipòsit de Kerhon a MET edat del bronze Briard 1965: 243-245
Roudouallec, la Bretanya
Bogoudonou a Mahalon, MET edat del bronze Briard 1965: 82
Bretanya
Sageby, Dinamarca MET edat del bronze Levy 1982: 17
Leshnitsa, Bulgària** LIT neolític Avramova 2008: 212
Svoboda, Bulgària* POL neolític Avramova 2008: 212

* Considerat una troballa ritual segons la font que utilitzo.

** Prop d’una pedrera de sílex.
LIT: indústria lítica, MET: metall, POL: pedra polida

Taula 7.2: Dipòsits de distribució trobats a Europa.

161
Tresors / Hoards
A la prehistòria no són gaire corrents les troballes de tresors. De fet, en prehistòria la
majoria de dipòsits que es qualifiquen de tresors es relacionen amb el món del culte i
solen relacionar-se amb santuaris, cerimònies, ofrenes als aiguamolls, etc. En arribar
als temps històrics, possiblement en relació amb l’aparició de la propietat privada,
apareixen els tresors tal com els entenem avui dia, formats per joies, monedes i
objectes de gran valor.
Entre els tresors d’època prehistòrica destacaria el dipòsit calcolític de Brad, a
Moldàvia, descobert l’any 1982. Dins un vas de tipus asc, en una petita fossa, es va
trobar un dipòsit amb més de 480 objectes de metall i os, compost per una destral de
coure, dos braçalets, dos discos d’or, 274 perles de coure, 15 denes de pasta vítria, 190
canines de cérvol foradades, dues denes de marbre i dos anells de coure. El seu
descobridor el considera el parament d’un bruixot (Ursachi 1990).
A Skeldal, Dinamarca, es va trobar un tresor amb diverses destrals, un torques i alguns
braçalets de bronze, i dos braçalets d’or posats dins d’un joier fet amb xapa de bronze
(fig. 7.6). La troballa es data a l’edat del bronze (Mörtz 2009).
Al Tell Ormutag, corresponent al calcolític de Bulgària, es va trobar un vas dins del qual
van sortir 11 fragments de braçalets de Spondylus, fragments de petxines, penjolls d’os
i de pedra, 3 dents incisives de porc, 2 fragments de fulles de sílex, una “destral polida
en miniatura” (en realitat sembla una aixa petita) i 2 polidors de quarsita (Avramova
2008: 213).
Altres exemples de dipòsits amb objectes de metalls preciosos o de gran valor
qualificats de “tresors” els he inclòs dins les fosses rituals amb elements de culte (veg.
capítol 8), ja que apareixen calderes i objectes de metall que els relacionen amb el
culte.

162
Fig. 7.1: Amagatall domèstic de Breisach, a Baden-Würtenberg, amb una vintena de
vasos i dos molins.
Font: Balzer 2003: vol. 3, làm 53.

Fig. 7.2: Amagatall domèstic amb molins i una ceràmica, trobat a Kerléan, Bretanya,
del neolític mitjà.
Font: Hamon 2009: fig. 5.

163
Fig. 7.3: Amagatall domèstic de molins en una fossa del jaciment neolític d’Irchonwelz,
a Valònia.
Font: Constantin et al. 1998

Fig. 7.4: Dipòsit de distribució neolític format per 133 làmines de sílex, trobat
casualment a La Creusette, regió del Loira.
Font: Croquis fet a partir de fotografies publicades per Geslin, Bastien, Mallet 1975:
404-406.

164
Fig. 7.5: Dipòsit de distribució de bronzes de Vila Cova de Perrinho, al nord de Portugal,
disposats dins d’una ceràmica.
Font: Vilaça 2006: 67, fig. 29.

Fig. 7.6: Tresor de Skeldal, Dinamarca, format per diverses destrals, un torques i un
braçalet de bronze i dos anells d’or posats dins d’una capseta de bronze. Va ser trobat
a poca distància de la superfície amb un detector de metalls.
Font: Croquis fet a partir de Mortz 2009: 234, fig. 1.

165
166
Capítol 8
FOSSES RITUALS O BOTHROI / RITUAL PITS
Les fosses rituals són aquelles fosses que contenen al seu interior elements que
s’atribueixen a rituals màgico-religiosos o que s’identifiquen com a ofrenes a les
divinitats. S’utilitza sovint el nom grec bothros, en plural bothroi, que vol dir fossa.
Altres noms són favisae, stips, thesauros, etc. Alguns autors han intentat definir amb
més precisió aquests termes però sovint els textos antics els utilitzen de manera poc
definida o dispar (Hackens 1963, Bouma 1996, Crawford 2003). Les fonts literàries
parlen de diverses ofrenes però en general són poc explícites. Les més antigues
corresponen a l’Antic Testament, es coneixen també alguns textos hitites, segueixen
les fonts gregues (Homer) i entre les llatines destaca M. P. Cató i Ovidi. D’època
medieval cal esmentar Veda el Venerable o un encanteri anglès de finals del segle X o
principis del XI anomenat “Æcerbot” (Hamerow 2006: 27).
A mitjan segle XX els prehistoriadors classificaven els dipòsits amb objectes sencers en
dos grans grups. Per una banda, els dipòsits associats a amagatalls d’un artesà itinerant
que amagava la mercaderia cada cop que arribava a un territori desconegut o
potencialment hostil. De l’altra, es situaven totes les altres troballes que no entraven
dins del grup precedent. De fet s’acceptaven totes les troballes a les quals no se sabia
trobar una explicació raonada, que eren classificades com a rituals. Aquest criteri
maximalista va donar com a resultat un nombre ingent de dipòsits rituals. Tot allò que
no s’entenia anava a parar al calaix de sastre de les fosses rituals.
A partir dels anys 1970 s’obre un debat entre els arqueòlegs sobre quines diferències
hi ha entre els dipòsits profans i els dipòsits rituals. János Makkay va presentar al
simposi de Valcamonica de 1972 una comunicació en la què donava a conèixer algunes
troballes rituals del neolític europeu. Seguint a Carsten Colpe assenyalava que la
determinació del caràcter religiós d’un material arqueològic depèn de la conjunció de
dos criteris: la repetició i la raresa, pel fet de no formar part de la vida quotidiana
(Colpe 1970, citat per Makkay 1975: 161). Una altra investigadora que va abordar el
tema va ser Janet Levy, que va intentar trobar patrons dins del món de l’antropologia

167
cultural aplicables als ritus (Levy 1982). Levy va distingir entre dipòsits fets en llocs secs
i en llocs humits com els rius i aiguamolls. Els primers van ser considerats dipòsits dels
artesans i els segons dipòsits rituals.
En els darrers anys s’ha anat matisant el tema en nombrosos treballs com els de
Caroline von Nicolai (2006, 2009), Andrea Stapel (1999) i Ines Beilke-Voigt (2007). En
general hi ha hagut tendència a treure dipòsits profans i passar-los a fosses rituals. No
sé si a hores d’ara ja hem trobat un punt d’equilibri o si tot plegat és una moda i d’aquí
a un temps tornarem a desfer camí. De fet, alguns arqueòlegs distrets qualifiquen de
“ritual” tot allò que els sembla estrany i com que a la prehistòria trobem moltíssimes
coses que no s’assemblen de res al nostre món modern el nombre d’elements
suposadament rituals és anormalment alt. Per això cal acotar adequadament les fosses
rituals i buscar quins elements ens permeten identificar una fossa com l’evidència
material d’un ritus.
Afrontar el ritual a la prehistòria és una tasca que ens pot dur amb tota facilitat a
l’especulació. Per evitar-ho proposo de ser prudents i partir del coneixement que
tenim de les religions grega i romana i recular en el temps a veure si el que trobem a la
prehistòria es pot ajustar al registre arqueològic que coneixem de l’època clàssica.
Basant-me en aquests principis proposo d’entrada sis grups de fosses rituals, en el
benentès que la pròpia dinàmica de la investigació ens ha de portar a afegir, a treure o
a matisar aquestes propostes. Val a dir que la meva proposició no és nova: ja havia
estat utilitzada de forma més o menys explícita als treballs de Makkay (1975),
Makiewicz (1988), Andrea Stapel (1999), Hana Palátová i Milan Salaš (2002) o Ines
Beilke-Voigt (2007), entre d’altres.

Dipòsits de fundació / Foundation deposits

Els dipòsits de fundació són dipòsits d’objectes que s’enterren amb motiu de la
construcció d’un edifici. Els objectes que es dipositen són molt variats i inclouen el cos
d’un animal sacrificat (ossos en connexió d’un gos, d’una ovella o altres animals), una
ofrena d’aliments (representat per una ceràmica sencera), monedes, etc.
S’han conservat alguns textos antics que fan referència als actes rituals que es feien
amb motiu de la fundació d’una ciutat romana (Baldinotti 2007: 11 i 29) i sabem que
també es feien ritus per la construcció d’una casa. Els dipòsits de fundació els
trobarem sempre en contextos d’habitació o en un santuari, dins dels forats de pal, en
trinxeres de fundació o en petites fosses situades sota el paviment de les cases. En
aquest darrer cas cal aclarir amb precisió la posició estratigràfica de la fossa respecte al
terra de la casa. Exemples de dipòsits de fundació els trobem a la casa M de Haps (fig.
8.1), a Lattes, a Kelheim-Kanal I, etc.
En principi, tots els arqueòlegs tenim coneixements elementals d’estratigrafia. Ara bé,
al repassar la bibliografia que tracta dels dipòsits de fundació he vist que moltes
vegades l’excavador només indica que el dipòsit es va trobar “sota” (o sigui, a una cota
inferior) del nivell de paviment o de trepitjament de la casa sense indicar la relació

168
estratigràfica que hi ha entre ells (cobreix, talla, etc.). En molts casos el lapsus es deu a
què en l’excavació arqueològica no es va detectar la suposada fossa que contenia el
dipòsit perquè el sediment intern és molt similar al de la capa de preparació del terra
de la casa o bé els nivells de trepitjament han estat arrasats. En aquests casos no hi ha
relació estratigràfica coneguda entre els dos elements.
Amb la intenció d’aclarir una mica el tema proposo de reservar la denominació de
“dipòsit de fundació” a aquells dipòsits votius que estratigràficament són anteriors a la
construcció de l’edifici o casa. Poden ser dipòsits trobats dins dels forats de pal d’un
edifici, dins d’una trinxera de fundació o en una fossa coberta pel nivell de preparació
del paviment de la casa. En els altres casos crec preferible parlar de “possibles dipòsits
de fundació”.
Existeix un cert risc de confusió entre els dipòsits de fundació i els amagatalls
domèstics. Per això he elaborat un quadre amb les característiques de cada un d’ells:

Dipòsits de fundació Amagatalls domèstics (p. 156)

- Els objectes poden ser: ceràmiques, vasos en
miniatura, un esquelet d’animal (sencer o part),
monedes, joies...
- Els objectes es dipositen en un forat de pal, en
una rasa de fundació o en una fossa coberta pel
paviment de la casa. Estratigràficament són
anteriors al nivell de trepitjament.
- Els objectes poden ser: ceràmiques senceres,
eines, molins sencers, botons o fíbules (roba).
- Els objectes es dipositen en una fossa excavada
al paviment de la casa. Estratigràficament són
posteriors al nivell de trepitjament.

Taula 8.1: Diferències entre els dipòsits de fundació i els amagatalls domèstics.

A continuació, a la taula 8.2, exposo una mostra de jaciments que presenten dipòsits
de fundació, des del neolític fins a l’època romana.

Jaciment tipus període bibliografia

Habitació 87-19 de l’Alto de OS edat del ferro Maluquer, Gracia, Munilla 1990: 30
la Cruz, Navarra
Fuensaúco, Castella OS edat del ferro Alfayé 2010
Melgar de Abajo, Castella OS edat del ferro Alfayé 2010
Pintia, Castella OS romà Alfayé 2010
Soto de Medinilla, Castella OS edat del ferro Alfayé 2010
Cerro de la Mesa, CER, OS 2ª edat del ferro Cabrera, Moreno 2014
La Mancha
Lorca, Múrcia CER, MON romà Pérez 2007
Carrer de Roc Chabàs, CER, OS 150-130 aC Marín, Ribera 2002: 290
València
Palau de les Corts CER romà Marín, Ribera 2002: 291
Valencianes, València
Porta de la ciutat romana MON romà Marín, Ribera 2002: 292
de València
Puig de la Nau, País MON vers 450 aC Oliver, Perea 1999
Valencià

169
Puig d’Alcoi, País Valencià CER, OS 2ª edat del ferro Grau et al. 2015
Penya del Moro, Catalunya OS 2ª edat del ferro Barberà 1998
Puig de Sant Andreu, OS 2ª edat del ferro Codina et al. 2009
Catalunya
Turó de ca n’Oliver, OS 2ª edat del ferro Albizuri 2011; Belarte, Valenzuela 2013
Catalunya
Les Toixoneres-Alorda OS 2ª edat del ferro Belarte, Valenzuela 2013
Park, Catalunya
DP53164 de Lattes, CER edat del ferro Belarte, Gailledrat, Roux 2010: 17-18
Llenguadoc
FS26221 de Lattes, CER, MON vers 25-60 dC Rovira, Chabal 2008
Llenguadoc
Cuciurpula, Còrsega CER edat del ferro Pêche-Quilichini 2010
Ekeren, Flandes MET edat del ferro Gerritsen 2003: 66
Graner 3 de Ruurloseweg CER edat del ferro Benthem 2010: 21-22
te Vorden, Països Baixos
Haps M, Holanda CER edat del ferro Gerritsen 2003: 66
Meridional
Hoogkarspel F, 2a/2b, CER edat del ferro Gerritsen 2003: 66
Frísia
Raalte-de Zegge, Overijssel CER edat del ferro Gerritsen 2003: 66
Assendelft Q, Països CER edat del ferro Gerritsen 2003: 66
Baixos
Ezinge, Groningen OS edat del ferro Gerritsen 2003: 66
Ørndrup Vest, Jutlàndia CER edat del ferro Boddum, Mikkelsen 2010
Højris, Jutlàndia CER edat del ferro Nielsen 1983, citat per Beilke-Voigt
2007: 95
Spjald, Jutlàndia CER edat del bronze Beilke-Voigt 2007: 87
Grøntoft, Jutlàndia CER edat del ferro Beilke-Voigt 2007: 91-93
Hodde, Jutlàndia CER edat del ferro Beilke-Voigt 2007: 94
Rugballegård, Jutlàndia MIN edat del ferro Måge 2010
Lundehøj, illa de Sejerø, CER neolític Beilke-Voigt 2007: 77
Dinamarca
Sorte Muld, illa de OS romà Beilke-Voigt 2007: 112
Bornholm, Dinamarca
Fraugde Radby, illa de Fyn, CER romà Beilke-Voigt 2007: 118
Dinamarca
Kelheim-Kanal I, Baviera CER bronze final Trebsche 2005: 2008
Inzersdorf-Walpersdorf, CER bronze final Trebsche 2005: 2008
Baixa Àustria
Lugo de Romagna, CER, OS neolític Degasperi, Steffè, von Eles 1997; Cavulli
Romagna 2006: 387
Colle Santo Stefano, CER neolític Radi 2004
Abruzzo
Apalle, Suècia OS edat del bronze Beilke-Voigt 2007: 90
Úholičky, Eslovàquia CER calcolític Dobeš, Vojtĕchovská 2008
Endrőd, Hongria CER neolític antic Makkay 2002
Bicske, Transdanubia, OS neolític final Makkay 1983: 162-164
Hongria
Káloz-Nagyhörcsök, OS neolític Makkay 1983: 160-161
Transdanubia, Hongria
Șeușa-Gorgan, CER neolític Ciută 2010
Transsilvània
Preutețti-Dl. Cetate, CER neolític Cotiugă, Haimovici 2004: 319
Romania

170
Temple d’Astarté de Kition, CER edat del bronze Karageorghis 1976: 108
illa de Xipre

CER: amb una ceràmica sencera, MIN: amb una ceràmica en miniatura, OS: amb un esquelet d’animal,
MON: amb monedes, MET: amb eines de metall.

Taula 8.2: Dipòsits de fundació.

És molt interessant el cas d’una fossa corresponent a un forat de pal d’una cabana de
Bicske, a Transdanúbia, Hongria. Al seu interior van sortir dos cranis de bou (Bos taurus
L.) i més amunt dues destrals de pedra (fig. 8.2). En una cabana de Káloz-Nagyhörcsök,
a Hongria, va sortir un dipòsit de fundació consistent en el crani i bona part dels ossos
d’una cabra (Capra hircus L.) (fig. 8.3).
Al jaciment neolític del Lugo de Romagna es va excavar una palissada associada a uns
fossats defensius. Al costat d’una porta, a la trinxera de fundació de la palissada, van
sortir els ossos d’una pota de gos sota d’un vas invertit (Degasperi, Steffè, von Eles
1997).
Un cas molt curiós és un pou trobat a Brodau, a Saxònia, del neolític antic. Fora la caixa
de fusta que protegia la part baixa del pou van sortir les restes de dos garrins.
S’interpreta com un dipòsit de fundació (Stäuble, Elburg 2011: 50).
M. H. Crawford (2003) parla de dipòsits votius amb monedes. Per al final de la
prehistòria i en èpoques històriques les monedes s’utilitzen en dipòsits de fundació.
Per exemple, al Puig de la Nau, al País Valencià, es coneix un dipòsit de fundació en un
magatzem format per unes joies i una moneda, datat vers el 450 aC (Oliver, Perea
1999).

Fosses amb ossos d’animals en connexió anatòmica / Ritual pits

with animal bones in anatomical connection
Aquestes fosses rituals es caracteritzen per contenir ossos de fauna en connexió
anatòmica, que s’associen a un sacrifici ritual en el qual no es consumeix tot l’animal,
sinó que s’enterra tot o només una part. Exemples de fosses rituals amb restes
d’animals en connexió anatòmica serien les estructures 5375 i 5376 de Geispolsheim, a
Alsàcia, amb restes de tres porcs i una ovella respectivament (fig. 8.4).
Els esquelets d’animals en connexió anatòmica poden aparèixer en contextos molt
diferents i això ens complica la seva interpretació. Els trobem:
a) En dipòsits de fundació (forats de pal, trinxeres de fundació o sota el paviment
de les cases) com hem vist més amunt.
b) En contextos d’habitació, en sitges o fosses que s’aprofiten per dipositar les
restes d’animals sacrificats. Aquest és el context que estudiarem en el present
paràgraf.
c) En santuaris, en fosses o en els fossats que l’envolten, que seran estudiats
també en aquest paràgraf.

171
 d) En contextos sepulcrals, dins les sepultures o dins dels cementiris. Aquest cas
l’estudiarem amb les fosses sepulcrals al capítol 9.
e) En aiguamolls, cas que serà estudiat al final del capítol 8.
f) En pous d’aigua que se suposa que han estat inutilitzats, ja estudiats al capítol
3.
Es poden considerar tres tipus de dipòsits d’animals segons els ossos que s’hi troben:
a) L’esquelet sencer.
b) Parts d’un esquelet, com una espatlla o unes costelles, interpretat com a ofrena
de carn.
c) Combinació d’un crani amb les potes, que generalment s’associa a la pell de
l’animal que ha estat escorxada. Si es fa un paquet embolicant el crani amb la
pell i els extrems de les potes s’obté un dipòsit amb el crani i les potes al costat
(fig. 8.5), situació que es repeteix en nombroses ocasions.

Jaciments espècie període bibliografia

Batlesbury Hillford, BOS, EQ, edat del ferro Ellis, Powell 2008
Anglaterra CAN
Danebury, Anglaterra EQ, CAN, edat del ferro Green 1998: 102
SUS
Winklebury, Anglaterra VUL, CRV edat del ferro Green 1998: 101
Twywell, Anglaterra SUS, CAN edat del ferro Green 1998: 102
White Horse Stone, OV/CAP neolític Hayden, Stafford 2006
Anglaterra
Gussage All Saints, BOS edat del ferro Morris 2011: 48
Anglaterra
Fossa 914 de Sherborne EQ edat del ferro Bateman, Enright, Oakey 2003: 35
House, Anglaterra
Fossa 1780 de Coxwell CAN edat del ferro Cook, Guttmann, Mudd 2004: 263
Road, Anglaterra
Etton, Anglaterra (fossat) BOS neolític Pryor 1998
Quinta do Almaraz, Algarve CAN edat del ferro Correia 2013
Fossa 5 de Corça 1, CAN neolític final Valera, Nunes, Costa 2010
Alentejo
La Facería, Navarra BOS edat del bronze Sesma, García 1995-1996: 295
Santioste, Castella i Lleó BOS edat del bronze Abarquero 2010: 106
Casetón de la Era, Castella BOS calcolític Delibes et al. 2009
La Torrecilla, regió de BOS, CER edat del bronze Blasco et al. 1984-1985
Madrid
Sector III de Getafe, regió BOS, SUS edat del bronze Blasco, Barrio 1986: 83, 88-89
de Madrid
Fondo 76-78 de la Fábrica BOS, CAN edat del bronze Liesau et al. 2004; Liesau et al.
de Ladrillos de Getafe, regió 2008: 107
de Madrid
Fondo 319 del Camino de BOS, SUS, edat del bronze Liesau, Blasco 2006
las Yeseras, regió de CAN,
Madrid OV/CAP
El Juncal, regió de Madrid CAN calcolític Martínez, López, Moreno 2013
Hoya 14 de Valladares I, CAN calcolític García et al. 2008: 137
Castella-La Mancha

172
Loma del Lomo, Castella SUS, CAN edat del bronze Valiente 1987: 62; Valiente 1992:
102-104, 129-131 i 232-237;
Valiente 1993: 256
Polideportivo de Martos-La BOS, CAN edat del bronze Lizcano et al. 1991: 280 i 285;
Alberquilla, Andalusia Cámara et al. 2008: 63-64
Carrer Dolores Quintanilla BOS, CAN calcolític Márquez 2006
de Carmona, Andalusia
La Pijotilla, Extremadura BOS, CAN neolític Márquez 2006: 18
Puebla del Río, Andalusia BOS calcolític Márquez 2006
Villares de Alcane, CAN neolític Márquez 2006
Andalusia
Marroquíes Bajos, CAN neolític Márquez 2006: 18
Andalusia
Tossal de les Basses, País BOS, CAN neolític Rosser 2007: 28-29
Valencià
Lloma de Betxí, País CAP edat del bronze Tormo, de Pedro 2013: 264
Valencià
E-55 de Mas d’en Boixos 1, SUS, CAN edat del bronze Farré et al. 1998-1999: 122
Catalunya
E-11, D-48 i D-58 de la OV/CAP edat del bronze/ferro Martín et al. 1988: 18; Memòria de
Bòbila Madurell, Catalunya CAN l’excavació de 1987, inèdita
Can Roqueta, Catalunya CAN edat del bronze González, Martín, Mora 1999: 282 i
429; Carlus, de Castro e. p.
Turó de ca n’Oliver, OV/CAP edat del ferro Albizuri 2011
Catalunya
Serrat dels Espinyers, CAN, EQ 2ª edat del ferro Belmonte et al. 2013
Catalunya
Minferri, Catalunya BOS, SUS, bronze antic Nieto et al. 2014
CAN
SJ-142, SJ-191 de CAN, EQ calcolític / edat del Escala 2011-2012
Cantorella, Catalunya bronze
La Rosella, Catalunya EQ, BOS, edat del ferro Escala et al. 2011
CAN
ZAC Saint-Antoine II, CAN neolític Furestier et al. 2012
Llenguadoc
Fossa 1094 del cadereau CAN neolític Hasler, Noret 2006: 177
d’Alès, Llenguadoc
Barricou, Beauzelle, CAN bronze final/ Veyssière et al. 2009
Llenguadoc edat del ferro
Castellas de Rognac, OV/CAP edat del ferro Nin 1999: 265
Provença
Saint-Pierre-les-Martigues, CAP edat del ferro Nin 1999: 265
Provença
Saint-Blaise, Provença VUL edat del ferro Nin 1999: 265
Mourre-du-Tendre, SUS neolític Blaise 2009, II, 487-488
Provença
Ponchonnière, Provença CAP neolític Blaise 2009, II, 489
Martins, Provença CAP, SUS neolític Blaise 2009, II, 489
Pou 7250 de Bruyères-sur- segle I dC Toupet et al. 2005: 14-23
Oise, França
Fontaine des Mersans, a BOS, CAP romà Allain, Fauduet, Dupoux 1987
Argentomagus, al centre de
França
Bourges, Port-Sec sud, EQ edat del ferro Bayle, Salin 2013: 203
Centre de França

173
Le Cendre-Gondole, CAN edat del ferro Deberge et al. 2009: 75-78
Auvergne (pou)
Leimen, Rosheim, Alsàcia CRV, CAN, neolític Lefranc et al. 2010: 87
SUS
Bruechel, Geispolsheim, SUS neolític Lefranc et al. 2010: 90
Alsàcia
Schwobenfeld, BOS, EQ, edat del ferro Putelat, Landolt 2013
Geispolsheim, Alsàcia SUS, OVI,
CAN
Hoftatt, Marlenheim, Alsàcia SUS, CER neolític Lefranc et al. 2010: 90
Sablière Maetz de Rosheim, CAN neolític Lefranc et al. 2010: 90
Alsàcia
St. 299 de le Moulin, SUS neolític Arbogast 2013: 193
Wittenheim, Alsàcia
St. 33 de l’Aérodrome de CRV neolític Arbogast 2013: 195
Colmar , Alsàcia
St. 28 i 31 du Domaine de la EQ edat del ferro Bandelli, Méniel, Thomas 2013
Couronne d’Or, Marlenheim,
Alsàcia
Str. 87 de Pfulgriesheim, SUS edat del ferro Balzer, Meunier 2005: 258
Alsàcia
Fossa 100 de Bliesbruck, CAN romà Schaub et al. 1984: 232; Petit 1988:
Lorena 79-80
Besançon-Saint-Paul, Franc CAN neolític Petrequin 1979: 66-69
Comtat
Gournay-sur-Aronde, BOS, OVI, edat del ferro Brunaux 1984; Lévêque 1986;
Picardia (fossat de santuari) SUS, ARM Méniel 1992: 25
Vermand, Picardia OVI, BOS, edat del ferro Lemaire, Malrain, Meniel 2000: 170-
SUS, AVI 172
Ribemont-sur-Ancre, BOS edat del ferro Méniel 1992: 27
Picardia
St. 426 i 612 de le Fond du BOS, CAN edat del ferro Auxiette 2013: 169 i 170
Petit Marais, Bucy-le-Long,
Picardia
St. 2094 de le Bois Rond, BOS edat del ferro Auxiette 2013: 169
Milly-la-Foret, Île-de-France
Bennecourt, Île-de-France SUS, BOS edat del ferro Méniel 1992: 27
Boury-en-Vexin, Île-de- OVI, BOS, neolític 3789 avant J.-C. 1989: 51
France (fossat) SUS
St. 62 de les Merisiers, SUS edat del ferro Auxiette 2013: 171
Bailly, Île-de-France
St. 8379 del Pôle d’activités OVI edat del ferro Auxiette 2013: 171
du Griffon, Baranton-Bugny,
Île-de-France
Neuville-aux-Bois, La SUS edat del ferro Bayle, Josset 2012
Grande Route, Île-de-
France
Prasville, Les Grandes SUS edat del ferro Bayle, Josset 2012
Cannettes, Île-de-France
Allonnes, l’Ouche du SUS edat del ferro Bayle, Josset 2012
Pigeonnier, Île-de-France
Ymonville, Les Hyèbles, Île- SUS edat del ferro Bayle, Josset 2012
de-France

174
Sitja 154 de le Bois BOS, EQ, 2ª edat del ferro Jouanin, Laporte-Cassagne 2013
Bouchard IV, Mesnil-Aubry, OVI
Île-de-France
St. 15 de Romain, Cense CRV edat del ferro Auxiette 2013: 172
Sauvage, Champagne
Vertault, Borgonya EQ, CAN, romà Méniel 1992: 29; Jouin, Méniel 2001
OV, BOS
Hautes Chanvières, Les BOS, CAN, neolític Arbogast 1989; Chertier 1986: 321-
Ardennes OV/CAP 324; Marolle 1989: 113
Bad Doberan, Pomerània BOS edat del ferro Schirren 1995: 330
occidental
Künzing-Unternberg, CAN neolític Petrasch 2004
Baviera
Mamming, Baviera SUS neolític Lang 2006: 25
Neckarsulm-Obereisesheim, BOS, CAP neolític Höltkemeier, Hachem 2013: 183
Baden-Württemberg (fossat)
Heilbronn-Klingenberg, SUS neolític Höltkemeier, Hachem 2013: 183
Baden-Würtemberg (fossat)
Avenches, Suïssa BOS, CAN edat del ferro Méniel 1992: 45
Arbon Bleiche, Suïssa CAN neolític Arbogast 2005
Mormont, Suïssa BOS, EQ, edat del ferro Kaenel, Weidmann 2007
SUS, OVI,
CAP, CAN
Bernhardsthal, Baixa CAN neolític Bauer, Ruttkay 1974
Àustria
Unterhautzenthal, Baixa EQ edat del bronze Pucher 1992
Àustria
Michelstetten, Baixa Àustria SUS neolític mitjà Schmitzberger 2009
Laion-Gimpele I, Alto Adigio CAN edat del ferro Pisoni, Tecchiati 2006
Madonna del Piano, CAN, BOS edat del bronze Cencetti et al. 2006
Toscana
Le Cerquete-Fianello, Laci EQ calcolític Curci, Tagliacozzo 1994
Osteria del Curato-via CAN calcolític Anzidei et al. 2007
Cinquefrondi, Laci
Tas-Silġ, illa de Malta OV/CAP, edat del ferro De Grossi Mazzorin, Batta 2012
PIS, MOL
Biskupin, Kujavia SUS, CAN neolític final Szmyt 2006: 4
Bożejewice, Kujavia CAN neolític final Szmyt 2006: 4; Kołodziej 2011: 63
Dobre 6, Kujavia BOS, SUS, neolític final Szmyt 2006: 4; Lang 2006: 25;
OV/CAP Kołodziej 2011: 66
Kuczkovo, Kujavia BOS, neolític final Szmyt 2006: 4; Kołodziej 2011: 59-
OV/CAP 60 i 70-71
Opatowice, Kujavia BOS neolític final Szmyt 2006: 4; Kołodziej 2011: 74
Radziejow, Kujavia BOS neolític final Szmyt 2006: 4; Kołodziej 2011: 77
Siniarzewo, Kujavia BOS, SUS neolític final Szmyt 2006: 4; Kołodziej 2011: 60
Żegotki 2, Kujavia BOS neolític final Szmyt 2006: 4: Kołodziej 2011: 86
Inowroclaw, Kujàvia CAP, CAN edat del ferro Makiewicz 1988: 95-96
Krusza Zamkowa, Kujàvia SUS, CAP edat del ferro Makiewicz 1988: 96
Janikowo, Kujàvia CAN edat del ferro Makiewicz 1988: 101-102
Pikutkowo, Pomerània CAN, BOS, neolític Kołodziej 2011: 62 i 75
SUS
Mierzanowice, Polònia BOS neolític Kołodziej 2011: 71-72
Strzyżów, Polònia CAN bronze antic Kołodziej 2010: 167-168
Iwanowice, Babia Góra, BOS bronze antic Kołodziej 2010: 159-166
Petita Polònia

175
Szarbia site 9, Petita CAN, SUS, bronze antic Kołodziej 2010: 169-170
Polònia BOS
Nowa Cerekwia, Silèsia CRV bronze antic Kołodziej 2010: 203
Hrubanovo, Bohèmia CAN neolític Ambros, Novotný 1953
Dolní Věstonice, Moràvia EQ calcolític György 2013
Praha, Zahradní Město, BOS bronze antic Kołodziej 2010: 201
Eslovàquia
Bučany, Eslovàquia CAN neolític Petrasch 2004
Lébény, Hongria CAN neolític Németh 1994: 242
S38 de Mezőkövesd-Nagy- BOS calcolític György 2013
Fertő, Hongria
Balatonőszöd-Temetői dűlő, BOS calcolític Horváth 2007, 2011
Hongria
Békásmegyer, Hongria BOS, CAN bronze antic Szilas 2008: 95-96 i 102
Kőérberek, Budapest, CAN edat del ferro Horváth et al. 2005: 153-154
Hongria
Carrer Királyok, Budapest, BOS neolític Szilas 2009: 67
Hongria
Estr. 5600 d’Üllő site 5, BOS edat del bronze Kołodziej 2010: 186
Budapest, Hongria
Soraksár-Botanical Garden, BOS edat del bronze Kołodziej 2010: 187-190
Budapest, Hongria
Fosses 3, 30, 37, 39 i 49 de BOS, SUS calcolític György 2013
Káposztásmegyer-
Farkaserdő, Budapest,
Hongria
Estructura G26/2005 de BOS neolític Luca et al. 2009
Miercurea Sibiului-Petriș,
Transsilvània
Măgura Buduiasca, BOS, AVI romà Radu et al. 2009
Muntènia
Bucțani, Romania BOS neolític Cotiugă, Haimovici 2004: 319
Zau de Campie, Romania BOS, CRV neolític Cotiugă, Haimovici 2004: 319
Cârcea, Romania BOS neolític Cotiugă, Haimovici 2004: 321
Sălcuta, Romania BOS neolític Cotiugă, Haimovici 2004: 321
Parța-tell 1, Romania BOS neolític Cotiugă, Haimovici 2004: 321
Zorlențu Mare, Romania BOS neolític Cotiugă, Haimovici 2004: 321
Baia, Romania BOS neolític Cotiugă, Haimovici 2004: 321
Verbicioara, Romania BOS neolític Cotiugă, Haimovici 2004: 321
Izvoare, Romania BOS neolític Cotiugă, Haimovici 2004: 321
Aiud-Cetătuie, Romania BOS neolític final Popa 2006: 48
Fossa 40 de Gledachevo, BOS edat del ferro Baralis 2008
Bulgària
Svilengrad, Bulgaria CAN, SUS, edat del ferro Nekhrizov, Tzvetkova 2012
CAP

BOS: bou, OVI: ovella, CAP: cabra, OV/CAP: ovicaprins, SUS: porc, CAN: gos, EQ: cavall, VUL: guineu;
CRV: cérvol; AVI: avifauna; PIS: peixos, MOL: mol·luscs, CER: ceràmiques senceres, ARM: armes.

Taula 8.3: Fosses amb ossos d’animals en connexió anatòmica trobats en contextos
domèstics.

176
Un estudi atent de la taula 8.3 mostra que per enterrar els animals s’utilitzen antigues
sitges de cereals o fosses per l’extraccció d’argila (carrer Királyok de Budapest), però
també es coneixen fosses rectangulars (com a Le Cerquette-Fianello o Vertault) i
sobretot els fossats d’alguns santuaris (Boury-en-Vexin i Gournay-sur-Aronde). Es
coneixen notables acumulacions de carcasses de fauna als fossats de poblats i
santuaris prehistòrics, que s’interpreten com els llocs on s’exposaven les restes dels
sacrificis fets a les divinitats.
Tal com veurem més avall, alguns estudis de fauna trobada en santuaris d’època
clàssica ens poden servir de pauta per interpretar les troballes prehistòriques. En
època romana els sacrificis a les divinitats variaven d’espècies, edat, sexe i color del
pèl. Aquesta darrera característica no pot ser reconeguda pels estudis de fauna, però
les altres sí. Part dels cossos dels animals eren cremats als altars i altres parts podien
ser enterrades en fosses o exposades.
És interessant sempre que es pugui de saber quina és la posició exacta de l’animal, ja
que ens pot ajudar a entendre si la mort es va produir de forma natural o si l’animal va
ser sacrificat, que segurament és el cas més freqüent. Alguns animals presenten les
potes ajuntades, el que pot indicar que estaven lligats de potes en el moment de morir
degollats. Un exemple seria un gos de Besançon-Saint-Paul (Petrequin 1979: 60).
Altres indicis de sacrifici es troben en bous i cavalls que presenten forts cops als cranis
fets amb un mall o amb una destral a fi d’estabornir la bèstia i poder-la degollar. Als
jaciments de Vertault i de Posidonia-Paestum han aparegut cranis de bous i cavalls
amb ferides al front (Van Andriga, Lepetz 2003:93). A can Roqueta II (Catalunya) es
coneixen tres cranis de gos amb un fort cop a l’os frontal (Albizuri 2011: 17). A la
Alberquilla (Andalusia) es coneix un bou que té talls a les vèrtebres cervicals (Cámara
et al. 2008). Finalment, als jaciments de Parchatka i Zlota (Polònia) i Krasnoe Selo
(Ucraïna) va sortir un punxó entre les costelles d’uns bous en connexió anatòmica. Es
considera que podria ser l’arma de sacrifici (Pollex 1999).
Una altra descoberta interessant és una ovella adulta enterrada sencera en una fossa
funerària del jaciment de can Roqueta II, que presentava marques a la cara ventral de
la primera vèrtebra cervical (l’atlas) atribuïbles al ganivet que li va obrir el coll (Albizuri
2011: 17).
El tema dels enterraments de gossos ha estat tractat per Tadeusz Makiewicz (1987;
1988: 99-103). Diu Makiewicz que a Polònia es coneixen uns 48 enterraments de
gossos de l’edat del ferro, part en llocs d’hàbitat i part en necròpolis. A ningú sorprèn
que a la prehistòria els gossos s’utilitzessin com a pastors i guardians però potser sobta
que fossin sacrificats, que ocasionalment es consumís la seva carn i que s’utilitzessin
com a animals de càrrega (Arbogast 2005; Auxiette et al. 2003; Albizuri, Fernández,
Tomás 2011; Sanchis, Sarrión 2004; Morey 2006).

177
Fosses amb restes de banquets / Ritual pits with banqueting
remains
Hi ha un altre grup de fosses rituals que es relacionen amb els banquets. Els banquets
s’identifiquen per l’acumulació de restes de menjar d’espècies no habituals junt amb
vasos trencats i indicis de foc, tot i que si no es disposa de bons estudis de fauna pot
ser difícil diferenciar les restes d’un banquet de les deixalles domèstiques corrents.
Per definir millor les fosses relacionades amb un banquet he intentat buscar
bibliografia de l’arqueologia clàssica per veure si trobava pautes aplicables al final de la
prehistòria, però la recerca ha donat un resultat descoratjador: el tema gairebé no ha
estat tocat pels arqueòlegs clàssics i només he trobat algunes idees generals en
històries de l’alimentació (Grotanelli 2004; Dupont 2004). D’acord amb aquests
treballs, els antics sentien repugnància a menjar carn d’animals morts de malaltia. Els
animals domèstics eren sacrificats seguint unes normes rituals que comportaven una
ofrena als déus. En els sacrificis públics es mataven porcs, ovelles i bous, d’edat
diferent segons el ritus i la divinitat a qui anaven destinats. En els sacrificis domèstics
les víctimes eren més petites, com xais, cabrits, garrins i pollastres. Quan es sacrificava
un animal calia oferir una part als déus (normalment vísceres, sang, greix, elements
difícils de detectar en una excavació), que es cremaven en un altar i el fum plaïa als
déus. Una altra petita part es donava als sacerdots que feien el sacrifici. Segons Fries-
Knoblach (2006) el crani i la pell es donaven als sacerdots, malgrat que segons Barberà
també podien ser per a l’oferent del sacrifici (Barberà 1998: 133). Hi havia sacrificis en
els què no es consumia la carn, com els destinats a l’endevinació a través de la
interpretació de les vísceres. En resum, el consum d’animals domèstics sempre anava
lligat a un sacrifici adreçat als déus.
Jelle W. Bouma és l’autor d’un interessant treball sobre els dipòsits votius dels segles
V-III aC del santuari de Satricum, al Laci, prop de Roma (Bouma 1996). Bouma recull
algunes fonts clàssiques que parlen del ritual als santuaris: Plaute, Varró i Titus Livi.
Algunes dades recollides per Bouma són:
a) En unes olles es bullien les entranyes dels animals sacrificats (p. 223).
b) Els caps de les bèsties eren ofrenes adequades als déus. Manquen algunes parts
del cos dels animals, que s’interpreta que eren consumides pels participants i
no apareixen als dipòsits votius (p. 234).
c) Alguns ossos de fauna calcinats trobats en dipòsits votius dels temples romans
suggereixen que en certs casos es posaven peces de carn directament sobre les
flames perquè es consumissin (p. 237).
d) Els dipòsits votius podien contenir: ceràmiques, restes d’animals sacrificats,
vasos de libacions i elements arquitectònics (Bouma 1996: 247).
Ara bé, els treballs esmentats més amunt, amb l’excepció del de Bouma, es basen en
textos literaris antics i enlloc diuen què es feia amb les deixalles del banquet. O sigui
que, faltat de dades concretes, em vaig veure obligat a treballar per simple intuïció i
vaig presentar els resultats com bonament vaig saber (Miret 2011: 83-84). Més tard

178
vaig descobrir el treball de Mattieux Poux, millor elaborat, que em va aclarir alguns
dubtes que jo tenia. Segons M. Poux les restes d’un banquet s’identifiquen a partir de
la conjunció de cinc criteris o arguments: criteri de quantitat, de qualitat,
d’homogeneïtat, de ritual i de context (Poux 2002).

1) Criteri de quantitat. Es detecta una acumulació massiva d’elements lligats a la

preparació, servei i consum d’aliments i begudes. Exemples: acumulacions de
restes de fauna corresponents a desenes o fins i tot a centenes d’animals
sacrificats, com a Fesques o a Acy-Romance. A vegades es troben milers de
fragments d’àmfores de vi com a Lyon, Aix-en-Provence o Corent, que s’han
d’associar a libacions.
2) Criteri de qualitat. El banquet demana aliments i begudes que surtin del normal.
Per exemple a Ribemont-sur-Ancre, Benencourt o Fesques hi ha una notable
presència de porcs i ovelles joves. Els ossos es presenten menys trossejats que en
els abocadors domèstics (López, Albizuri 2009: 61). És especialment definitori la
troballa d’espècies exòtiques com ocells, peixos, animals salvatges, etc. Pel que fa a
la beguda es detecta una preferència pel vi (àmfores vinàries) pel davant de la
cervesa o l’hidromel, que eren begudes més corrents. L’aparició d’elements de luxe
com vaixella metàl·lica, calderes, sítules, graelles, capfoguers, etc. poden indicar un
banquet.
3) Criteri d’homogeneïtat. S’ha de tenir constància que els dipòsits trobats van ser
enterrats en un curt lapse de temps. En alguns casos no podem estar segurs que el
dipòsit trobat correspongui a un sol banquet, ja que es podria produir per
acumulació de restes de diversos banquets.
4) Criteri de ritual. En alguns llocs es detecten comportaments inhabituals atribuïbles
en principi a rituals. El més freqüent és la destrucció dels elements utilitzats en un
festí o en un ritual, amb la intenció que no es poguessin tornar a utilitzar,
mitjançant el seu trencament o l’enterrament.
5) Criteri de context. La troballa d’ossos de fauna i àmfores en zones de temples o de
santuaris poden ser atribuïts a banquets, excepte els esquelets sencers que s’han
de considerar ofrenes. En zones d’hàbitat en canvi els ossos de fauna s’interpreten
normalment com a deixalles de menjar.
Un tipus particular de jaciment relacionat amb banquets i libacions són les
Viereckschanzen de l’edat del ferro, que són recintes quadrangulars delimitats per un
fossat o una palissada. Es troben sobretot al sud d’Alemanya, però també s’estenen
per Suïssa, Àustria, Bohèmia i el nord de França. Majoritàriament dins d’aquests
recintes hi podem trobar edificis de vocació agrícola, com graners, pous i fons de
cabana, per això en general s’han de considerar granges agrícoles. Però algunes
Viereckschanzen es poden interpretar com a recintes sagrats on es realitzaven
banquets i libacions, com pot ser el cas de Nordheim, a Württemberg. En els fossats

179
que els envolten solen trobar-se elements que permeten identificar els rituals, com
una gran acumulació d’ossos de fauna o d’àmfores vinàries. 16
Alguns jaciments on han estat trobades fosses rituals que contenien les restes
culinàries d’un banquet són els següents:

jaciment període bibliografia

Mas Castellar de Pontós, edat del ferro Pons, Garcia 2008; Garcia, Pons 2011
Catalunya
L’Almoina, València romà, 5 aC-5 dC Marín, Ribera 2002: 294-295
La Monédière, Llenguadoc segle VI aC Nickels, Genty 1974
Saint-Pierre-les-Martigues, segle I aC Nin 1999: 264 i nota 37
Provença
Aix-en-Provence, Provença edat del ferro Poux 2002: 354
Lyon, Verbe Incarné, Rhône- edat del ferro Poux 2002: 350
Alps
La Croix du Buis, Limousin edat del ferro Poux 2000: 226-228
(Viereckschanze)
Santuari de Corent, Alvèrnia edat del ferro Poux 2002: 355; Poux, Foucras 2008
(Viereckschanze)
Fontenay-le-Comte, Les Genâts, edat del ferro Poux 2000: 221
Pais del Loira (Viereckschanze)
Ouessant, Bretanya edat del ferro Poux 2002: 347
Fossa 250 de la Grange aux edat del ferro Poux 2002: 352
Moines, Fesques, Normandia
Grange des Moines, Braine, edat del ferro Auxiette et al. 2000
Picardia (Viereckschanze)
Ribemont-sur-Ancre, Picardia edat del ferro Poux 2000; Poux 2002: 353
(Viereckschanze)
Verberie, les Gats, Picardia edat del ferro Poux 2002: 347
Bliesbruck, Lorraine edat del ferro Schaub et al. 1984; Petit 1988
Naux-aux-Forges, Lorraine edat del ferro Poux 2000
Acy-Romance, Ardennes s. II aC Poux 2002: 349 i 356
(Viereckschanze)
Entzheim, Alsàcia bronze final Landolt, van Es 2009: 220
Papferding, Baviera edat del ferro Berghausen, Krause 2007
(Viereckschance)
Oderzo, Véneto edat del ferro Ruta et al. 2007
Unčovice, Moràvia bronze mitjà Dohnal 1989
Túrkeve-Terehalom, Hongria edat del bronze Csányi, Tárnoki 2013
Nopigeia-Drapanias, Creta bronze final Hamilakis, Harris 2011

Taula 8.4: Fosses relacionades amb banquets.

Hi ha un grup de fosses amb restes de banquets, molt sovint trobats en santuaris, que
a més presenten elements de culte i seran estudiats més avall. També hem trobat
restes de banquets en necròpolis. En aquest cas es relacionen amb un banquet
funerari. Alguns exemples són la necròpolis fenícia de Gadir o el camp d’urnes de can
Roqueta, que seran estudiats al capítol 9.

16
Una part important de la informació l’he treta de http://de.wikipedia.org/wiki/Viereckschanze.

180
Fosses relacionades amb libacions / Ritual pits related to libation
Basant-nos en relats d’època històrica, sabem que a la prehistòria es celebraven grans
banquets i libacions i la vaixella utilitzada podia ser retirada de la circulació o guardada
per a una altra ocasió. Els dipòsits relacionats amb una libació es caracteritzen per la
troballa d’un nombre elevat de vasos sencers de petites dimensions (copes, tasses,
bols) molt sovint associats a una àmfora o una tenalla. Les tasses i bols sovint es troben
dins dels recipients més grans o recoberts per un gran recipient posat cap per avall. No
sembla massa difícil d’intuir que es tracta de vasos utilitzats en una libació que
s’havien guardat a l’espera d’una altra cerimònia. Els dipòsits de vasos relacionats amb
una libació solen ser troballes bastant espectaculars, tal com podem veure a les figures
8.6 a 8.8.

jaciment període bibliografia

Fossa 12 i “tomba” 2 de la edat del bronze Blanco et al. 2007: 47-48, 50-57, 240
Fábrica de Ladrillos de Getafe,
regió de Madrid
Fay-de-Bretagne, País del Loira edat del ferro Allard, L’Helgouach, Poulain 1971
St. 235 de Quitteur, Franc bronze final Piningre, Nicolas 2005: 354
Comtat
Balloy Bois de Roselle, Ile-de- edat del ferro Poux 2000: 222-223
France (Viereckschanze)
Valdivienne, Poitou-Charentes edat del ferro Poux 2002: 358
(Viereckschanze)
Dodow, districte de edat del bronze Bartels 1990, citat per Veilke-Voigt 2007: 268
Mecklenburg, nord d’Alemanya
Muchow, Mecklenburg edat del bronze Brandt, Kluck 1989, citat per Beilke-Voigt
2007: 256-258
Raddusch, regió de Brandenburg edat del bronze Hänsel 1998: 427
Altdorf-Römerfeld, Baviera edat del bronze Stapel 1999: 277, 280-281, 282, 282-283
Altheim, Baviera edat del bronze Stapel 1999: 285
Siegendorf, Burgenland bronze antic Hicke 1984
Oberravelsbach, Baixa Àustria edat del ferro Lochner 1986
Schrattenberg, Baixa Àustria bronze mitjà Eibner 1969
Enzersdorf an der Fischa, Baixa bronze antic Kreen-Leeb, Derndarsky 1998-1999
Àustria
Großmugl, Baixa Àustria bronze mitjà Lauermann, Hahnel 1998-1999
Drösing, Baixa Àustria edat del bronze Kühtreiber 1994; Draganits 1994
Maisbirbaum, Baixa Àustria bronze mitjà Doneus 1991, 1994; Dell’Mour 1991
Herzogenburg, Baixa Àustria edat del bronze Marešová 1965
Mistelbach, Baixa Àustria edat del bronze Marešová 1965
St. Andra an der Traisen, Baixa edat del bronze Marešová 1965
Àustria
Haindorf, Baixa Àustria edat del bronze Marešová 1965
Santa Rosa de Poviglio, Emilia- bronze mitjà i recent Bernabò, Cremaschi 1997; Cremaschi, Pizzi
Romagna 2011
Wrocław Widawa, Polònia bronze final Baron 2010; Baron 2012
Zimnej Wodzie, Polònia bronze final Affelski, Wrzosek 2008
Lenešice, Bohèmia calcolític Zapotocký 2008: 396-397
Křečhor, Bohèmia edat del bronze Marešová 1965
Poděbrady, Bohèmia edat del bronze Marešová 1965
Horní Počaply, Praga bronze mitjà Bouzek, Sklenář 1987

181
Fossa 5/76 de Za Homoli, Praga edat del bronze Vencl, Zadák 2010
9-Bĕchovice, Bohèmia
Brod nad Dyjí, Moràvia edat del bronze Palatová, Salaš 2002: 23
Dolní Věstonice, Moràvia edat del bronze Palatová, Salaš 2002: 25
Lednice, Moràvia edat del bronze Palatová, Salaš 2002: 27-29
Lovčičky, Moràvia edat del bronze Palatová, Salaš 2002: 29-30
Moravský Písek, Moràvia edat del bronze Palatová, Salaš 2002: 30-32

Mušov, Moràvia edat del bronze Geisler, Stuchlíková 1986; Palatová, Salaš
2002: 33-34
Mutěnice, Moràvia edat del bronze Palatová, Salaš 2002: 34-37
Pavlov, Moràvia edat del bronze Palatová, Salaš 2002: 37-39
Staré Hvězdlice, Moràvia edat del bronze Palatová, Salaš 2002: 40-41
Starý Liskovec, Moràvia edat del bronze Palatová, Salaš 2002: 41-44
Těšetice, Moràvia edat del bronze Palatová, Salaš 2002: 45-48
Veterov, Moràvia edat del bronze Palatová, Salaš 2002: 48-50
Želešice, Moràvia edat del bronze Palatová, Salaš 2002: 50-52; Marešová 1965
Hulín 1 – U Isidorka, Moràvia edat del bronze Daňhel 2014
Budmerice, Eslovàquia edat del bronze Marešová 1965
Zohor, Eslovàquia edat del bronze Bartík, Hajnalová 2004: 25
Lozorno, Eslovàquia edat del bronze Bartík, Hajnalová 2004
Kopčany, Eslovàquia edat del bronze Bartík, Hajnalová 2004
Báhoň, Eslovàquia edat del bronze Bartík, Hajnalová 2004
Igrici, Hongria bronze final/ferro Szabo 2004
Tiszapüspöki, Hongria bronze final/ferro Szabo 2004
Battonya, Hongria bronze final/ferro Szabo 2004
Oszlár-Nyárfaszög, Hongria edat del bronze Koós 2003
Veszprém-Kádárta, Geleméri, edat del bronze Ilon 2012
Hongria
Nyírmada, Hongria edat del bronze Tóth, Marta 2005
Vlaha, Transsilvània edat del ferro Gogâltan, Németh, Apai 2011; Gogâltan,
Nagy 2012: 106-108
Remetea Mare-Gomila lui Gabor, edat del ferro Gogâltan, Nagy 2012: 114
Transsilvània
Valea lui Mihai, Transsilvània edat del bronze Ordentlich 1965
Vărșand, Transsilvània edat del bronze Gogâltan 2014
Govora, Oltènia edat del bronze Gogâltan 2014
Cornești, Banat edat del bronze Gogâltan 2014
Susani, Transsilvània edat del bronze Gogâltan 2014
Medieșu Aurit, Transsilvània edat del bronze Gogâltan 2014; Marta 2013
Marca-Husău, Transsilvània bronze final Bejinariu 2014, Bejinariu, Băcuet-Crișan,
Culic 2014.
Groapa 154 de la Lazuri, edat del bronze Marta 2008
Transsilvània
Pișcolt, Transsilvània edat del bronze Marta 2013

Taula 8.5: Fosses rituals amb conjunts de ceràmiques que es vinculen a libacions.

Malgrat que la majoria de troballes es fan en fosses excavades expressament, en

alguns casos es reaprofiten sitges (Horní Počaply). S’observa també que les troballes es
concentren a l’Europa Central, a Alemanya, Àustria, Txèquia, Eslovàquia, Hongria i
Romania, especialment durant l’edat del bronze.

182
Com he dit més amunt dins les fosses relacionades amb un banquet, un dels tipus de
jaciment de l’edat del ferro on podem trobar vestigis de libacions són les
Viereckschanzen, definides com a recintes quadrangulars delimitats per un fossat.
Finalment, crec que val la pena destacar els dipòsits de Drösing i de Maisbirbaum, que
presenten unes característiques especials, ja que els seus excavadors els consideren
dipòsits de distribució d’artesans ceramistes. L’any 1985 es va descobrir a Drösing,
Baixa Àustria, un dipòsit de 17 ceràmiques de l’edat del bronze a 1,20 m de
profunditat. En una fossa irregular hi havia una gran urna bicònica tapada amb un plat
cònic i al seu voltant deu vasos més petits, la majoria posats cap per avall. A dins l’urna
hi havia sis vasos petits, uns drets i els altres cap per avall, deu codolets
(versemblantment allisadors de ceràmica) i una petxina. L’autor creu que es tracta de
l’amagatall d’un ceramista, ja que tots els vasets són d’un tipus semblant, i a més hi ha
la presència dels allisadors (Kühtreiber 1994). A Maisbirbaum, Baixa Àustria, es coneix
un dipòsit semblant. Es van trobar un total de 52 ceràmiques, majoritàriament tasses,
corresponents a dos moments de l’edat del bronze, i 12 còdols de pedra que
s’interpreten com a allisadors de ceràmica (Doneus 1991). Jo, la veritat, malgrat que
reconec que no sé trobar una explicació satisfactòria per als codolets de pedra que
surten als dos dipòsits, penso que els vasets de ceràmica són massa semblants a altres
fosses relacionades amb una libació i per tant els col·loco en aquest apartat.
Uns altres casos especials els trobem a l’edat del bronze de Creta. En alguns santuaris i
palaus –com a Knosos i a Rousses- han aparegut centenars d’escudelles posades al
terra cap per avall, que han estat relacionades amb rituals de libació (Privitera 2004).
Es possible que després d’haver vist tants tipus de fosses que contenen ceràmiques
senceres us acabeu fent un embolic. En diferents capítols he parlat de sitges amb
ceràmiques senceres, amagatalls domèstics i fosses rituals relacionades amb libacions.
A fi de diferenciar cadascuna d’elles m’ha semblat convenient d’oferir en un quadre les
seves característiques principals (taula 8.6):

Sitja amb ceràmiques Amagatall domèstic Fossa ritual relacionada

senceres (pàg. 123)
- Sitja o fossa cilíndrica
reaprofitada
- Tenalles o ceràmiques
d’emmagatzematge
- Sense associació amb altres
elements
- Context domèstic
(pàg. 156)
- Fossa de forma inespecífica
- Ceràmiques variades de tot
tipus
- Associat a molins, indústria
lítica, eines, etc.
- Context domèstic
amb una libació
- Fossa de forma inespecífica
- Ceràmiques de petites
dimensions: copes i bols, però
també hi pot haver àmfores
- Sense associació amb altres
elements
- Context domèstic, de
santuari o sepulcral

Taula 8.6: Diferències entre tres tipus de fosses que presenten ceràmiques senceres.

183
En resum, en la sitja amb ceràmiques senceres la fossa ha de tenir una de les formes
característiques de la sitja i les ceràmiques han de ser tenalles o vasos
d’emmagatzematge. En els amagatalls les ceràmiques han de ser variades i poden anar
associades a molins sencers, indústria lítica i altres elements. Finalment en les fosses
rituals s’han de repetir un nombre elevat de petits vasos d’ús individual (copes i bols).

Fosses amb elements de culte / Ritual pits with objects of worship

Un altre grup el formen les fosses que contenen elements propis del culte, com per
exemple encensers, pebeters o figuretes antropomorfes o zoomorfes de terracota.
També entren en aquest grup els elements valuosos de metall (calderes, sítules, etc.)
que es relacionen amb santuaris.
En alguns jaciments trobem petits vasos, anomenats “vasos en miniatura”, d’uns pocs
centímetres d’alçada, que han estat estudiats als treballs de S. Băcueţ Crişan (2011) i
de M. Králik i M. Hložek (2007). Alguns autors suposen que els vasets en miniatura
eren utilitzats en època clàssica per fer ofrenes d’aliments als déus. Altres teories
diuen que els vasos en miniatura en realitat serien per contenir principis actius en
medicina i seria la forma d’administrar-los als malalts (Josep Maria Solias, comunicació
personal). Una altra alternativa seria considerar-los fireta de joguina pels nens i en
aquest darrer cas no tindrien res a veure amb el culte.
M. Králik i M. Hložek (2007) han estudiat els vasos en miniatura del jaciment neolític
de Těšetice-Kyjovice i han observat les empremtes de dits del terrissaire que
presenten. La conclusió és que bona part de les empremtes són infantils, la qual cosa
aniria a favor d’una utilització com a joguines. Tot i amb això, en aquesta monografia
interpreto els vasos en miniatura com a elements de culte, però caldrà veure com
evoluciona la investigació.
J. Makkay en un treball publicat a l’Acta Archaeologica de Budapest (Makkay 1978)
dóna a conèixer un grup de jaciments prehistòrics en els quals es van trobar molins de
vaivé. Makkay, a partir d’alguns textos antics sobre la mòlta ritual dedueix que podria
tractar-se de molins que es van fer servir per moldre ofrenes (per exemple les
primeres espigues recollides en un camp) i que un cop amortitzats van ser retirats a
una fossa junt amb altres elements relacionats amb el culte (per exemple, figuretes o
restes alimentàries d’un banquet). Val a dir que la proposta de Makkay no l’he tinguda
en compte en aquest treball, ja que es contradiu amb la proposta de considerar els
dipòsits de molins com a amagatalls que he fet al capítol anterior.
Finalment, caldria tenir present que no totes les figuretes han de ser considerades
elements de culte. Anàlisis químiques de continguts suggereixen que hi ha ceràmiques
del neolític en forma d’animal que eren llànties d’oli i per tant en aquests casos no
tenen necessàriament un caràcter ritual (Marangou, Stern 2009). Un altre exemple pot
ser la sitja de Porumbenii Mari-Várfele, a Transsilvània, que presenta abocaments de
deixalles domèstiques, dins les quals hi ha un fragment de figureta zoomorfa (Nagy,
Körösfői 2010).

184
Jaciments elements període bibliografia
Castelo Velho de FIG, CER edat del ferro Berrocal 2004
Vaiamonte, Alentejo*
Castelo de Garvâo, FIG, PEB, edat del ferro Berrocal 2004; Beirao et al. 1985-1986
Alentejo* CER
Tresor de Monsanto, Beira CAL edat del ferro Berrocal 2004
(vasets de plata)
Nossa Senhora da Guia, CAL bronze final Armada 2008
Centre de Portugal
Coto da Pena, Nord de CAL bronze final Armada 2008
Portugal
Cueva del Valle, FIG, MIN segles V i II aC Moneo 2003: 82-84
Extremadura
Castrejón de Capote, FIG, ARM, edat del ferro Berrocal 1989; Berrocal 2004
Extremadura* PEB, CER
Castillo de San Pedro, FIG, CER romà Berrocal 2004
Extremadura*
Lois, Castella i Lleó CAL bronze final Armada 2008
Cabárceno, Cantabria CAL bronze final Armada 2008
Cueva Lóbrega, La Rioja CAL bronze final Armada 2008
Puntal dels Llops, País MIN edat del ferro Moneo 2003: 179
Valencià
Tintignac, Llemosí ARM, CAL, edat del ferro Maniquet 2008
FIG
Noyen-sur-Seine, regió de FIG neolític Mordant, Mordant 1972: 567-568
Paris
Muides-sur-Loire, Centre de MIN bronze final/ Irribarria, Moireau 1991: 92
França ferro
Fossa 39 de Bliesbruck, FIG edat del ferro Schaub et al. 1984: 233
Alsàcia
Estructura 2044 del Parking CAL edat del ferro Bataille 2014
du Zénith a Strasbourg,
Alsàcia
Evans, Franc Comtat CAL bronze final Piningre, Mosca, Bonvalot 1999
(vaixella de bronze)
Mirebeau-sur-Beze, MIN edat del ferro Joly, Barral 2007: 62
Borgonya
Großörner, Saxònia CAL edat del bronze Hänsel 1998: 428
Mormont, Suïssa* CAL, CER, edat del ferro Dietrich, Kaenel, Weidmann 2007;
Kaenel, Weidmann 2007
Bassa de Noceto, Emilia- FIG, CER edat del bronze Bernabò, Cremaschi 2009
Romagna
Laghetto del Monsignore, MIN edat del ferro Kleibrink 2000
Laci
San Pietro di Cantoni, CER segle III aC Matteini et al. 1997-2000
Sepino, Molise*
Torre di Satriano, Lucània FIG, PEB, segles V-III aC Nava, Osanna 2001
CER
Sobiejuchy, Polònia MIN edat del ferro Harding et al. 2004: 34
Těšetice-Kyjovice, Moràvia MIN neolític Králik, Hložek 2007
Bagod-Kelet, Hongria FIG edat del bronze Bálint 2006
Ikervár, Hongria FIG, CAL edat del ferro Nagy et al. 2012
Balatonőszöd-Temetői dűlő, FIG calcolític Horváth 2010
Hongria

185
Čatež-Sredno, Eslovènia MIN neolític Tomaž 2005
Nemea, Peloponès FIG, MIN segles VII-V aC Barfoed 2009
Santuari de Tegea, FIG, ARM, edat del ferro Thomassen 2009
Peloponès CER
Santuari d’Isthmia, FIG, ARM, edat del ferro Thomassen 2009
Peloponès CAL, CER
Santuari d’Argive Heraion, FIG, CAL, edat del ferro Thomassen 2009
Peolopès CER
Colònia romana d’Apulum, PEB, CER romà Fiedler 2005
Transilvània
Alba Iulia-Dealul Furcilor- FIG, CER edat del ferro Lascu 2006; Ciugudean 2009
Monolit, Romania
Scânteia, Romania FIG neolític Cotiugă, Haimovici 2004: 322
Truțețti, Romania FIG, CER neolític Cotiugă, Haimovici 2004: 322
Târgu Frumos, Romania FIG neolític Cotiugă, Haimovici 2004: 322
Şomartin, Romania CAL edat del ferro Ciugudean, Luca, Georgescu 2008
Unip-Dealu Cetăţuica, MIN, CER edat del ferro Berzovan 2013
Banat
Vlaha, Transsilvània FIG, ARM bronze final Savu, Gogâltan 2015
Porţ, Transsilvània MIN neolític Băcueţ Crişan 2011
Pericei, Transsilvània MIN neolític Băcueţ Crişan 2011
Bocşa, Transsilvània MIN neolític Băcueţ Crişan 2011
Zalău, Transsilvània MIN neolític Băcueţ Crişan 2011
Sagu sit A1_1, FIG bronze final Sava, Pascu, Mărginean 2011: 65-66
Transsilvània
Sebeș-Râpa Roșie, FIG neolític final Popa 2006
Transsilvània
Fossa 308 A de Malko CAL, CER hel·lenístic Tonkova 2010
Tranovo, Bulgària

MIN: vasos en miniatura; FIG: figures, exvots; CER: ceràmiques; PEB: Pebeters, cremadors i aspergillus;
ARM: armes; CAL: calderes i vaixella de bronze
* A més d’elements de culte es troben restes d’un banquet.

Taula 8.7: Jaciments amb fosses que contenen elements de culte.

Troballes als aiguamolls / Findings in swamps

Finalment tenim les troballes fetes dins dels pantans i aiguamolls, com els
descobriments de Skævinge o Radziejöw Kujawski. Molts arqueòlegs consideren que
com que els pantans són llocs on és difícil de recuperar els béns llençats, els dipòsits
dels aiguamolls han de representar forçosament ofrenes rituals. Als pantans hi van
anar a parar restes de banquets i libacions, ceràmiques relacionades amb rituals,
objectes de culte, etc., tal com podem veure a la taula 8.8.

186
jaciment període bibliografia
Flag Fen, Anglaterra bronze final Delibes, Fernández 2007: 24
Saint Clair, Normandia bronze final Delibes, Fernández 2007: 23
Pantà de Skævinge, illa de romà Becker 1970: 147-150
Sjælland, Dinamarca
Hundstrup Mose, illa de edat del ferro Becker 1970: 130-131
Sjælland, Dinamarca
Fjaltring, Jutlàndia edat del ferro Becker 1970: 160-161
Varbro, Jutlàndia edat del ferro Becker 1970: 150-151
Lundtoft, Dinamarca edat del ferro Becker 1970: 151-154
Tibirke, illa de Sjælland, edat del ferro Becker 1970: 155
Dinamarca
Bukkerup, Dinamarca edat del ferro Becker 1970: 157
Forlev, Dinamarca edat del ferro Becker 1970: 162-163
Riedstadt-Goddelau, Hesse romà Wagner 1985
Radziejöw Kujawski, Polònia edat del ferro Makiewicz 1988: 106-107

Taula 8.8: Troballes rituals als aiguamolls europeus.

Entre les troballes dels aiguamolls n’hi ha algunes que es relacionen amb banquets
(apareixen ceràmiques associades a fauna, com a Varbro o a Lundtoft), altres a
libacions (apareixen tasses i copes, com a Hundstrup Mose o a Fjaltring) o apareixen
elements propis del culte, com figures antropomorfes de fusta (a Forlev).
La majoria de les troballes dels pantans han de ser atribuïdes al món del ritual, però no
sempre. Hi ha altres possibilitats, com la dels amagatalls i la de mantenir els aliments
frescos, tal com veurem a continuació. A nivell metodològic és força interessant
l’estudi de l’arqueòleg H. Geißlinger, que, com a mostra de comparació, va analitzar
onze dipòsits de metalls preciosos del segle XVII dC trobats als aiguamolls danesos.
Com que corresponen a l’edat moderna, sabem per informacions històriques que
aquests dipòsits són amagatalls, ja que les restes foren dipositades a causa de la
inseguretat del moment i finalment es varen perdre. El raonament de Geißlinger és
senzill: si a l’edat moderna els pantans eren utilitzats per amagar béns valuosos, per
què a la prehistòria havia de ser diferent? Com a mínim ningú podrà negar que els
aiguamolls eren un bon lloc per amagar béns que després podien ser recuperats
(Geißlinger 2004).
Un altre ús dels pantans era per mantenir els aliments frescos. Al pantà de Langaaker a
Noruega es va trobar un vas de l’edat del ferro amb restes orgàniques adherides que
podrien ser mantega (Schetelig 1914: 34 i 38, citat per Beilke-Voigt 2007: 278). Un cas
semblant es dona a Øvre Finn, també a Noruega (Schetelig 1914: 38, citat per Beilke-
Voigt 2007: 278). Aquestes troballes s’interpreten com a recipients en els quals es
guardava la mantega fresca durant uns mesos, submergint-los als pantans, tal com es
feia a Irlanda i a Escòcia fins al segle XVIII (Earwood 1997).
Als pantans no solament hi anaven a parar ofrenes rituals sinó que en certes ocasions
també s’hi inhumaven cossos de persones. Aquestes troballes normalment són

187
classificades com a ofrenes rituals, malgrat que jo prefereixo vincular-les als jaciments
sepulcrals. Alguns exemples són el pantà de Valmose, a Jutlàndia, Dinamarca, on van
aparèixer les restes de 4 homes i 11 cavalls, corresponents a l’edat del ferro
(Monikander 2006: 4) i d’Östra Vemmerlöv, Suècia, on van ser descoberts els esquelets
de 4 homes, 20 gossos, 5 guineus i restes de cavall, bou, cabra/ovella, ós bru i cérvol
(Jennbert 2011: 114).

188
Fig. 8.1: Dipòsit de fundació trobat en un forat de pal de la casa M de Haps, Holanda
Meridional, consistent en un petit vas.
Font: Verwers 1972, figs. 41 i 51, reproduït per Gerritsen 2003: 64, fig. 3.20.

Fig. 8.2: Dipòsit de fundació en un forat de pal d’una cabana neolítica de Bicske, a
Hongria, consistent en dos cranis de bou (Bos taurus L.) i dues destrals de pedra.
Font: Makkay 1983: 163, fig 75.

189
Fig. 8.3: Dipòsit de fundació consistent en els ossos d’una cabra (Capra hircus L.)
trobada en un forat de pal d’una cabana neolítica a Káloz-Nagyhörcsök, Hongria.
Font Makkay 1983: 161, fig. 73.

Fig. 8.4: 1) Sitja 5375 amb tres esquelets sencers de porcs (Sus domesticus L.) del
jaciment de Geispoldsheim-Schowobenfeld, a Alsàcia, edat del ferro. 2) Sitja 5376 del
mateix jaciment, amb un esquelet sencer d’ovella (Ovis aries L.).
Font: Putelat, Landolt 2013: 42, fig. 25 i p. 39, fig. 19.

190
Fig. 8.5: 1) Crani i potes d’un bou (Bos taurus L.), atribuïbles a una pell d’aquest animal
dipositada dins la fossa. Jaciment de Bad Doberan, a la Pomerània occidental, de l’edat
del ferro. 2) Crani i potes d’un cavall (Equus caballus L.), identificables com el dipòsit
d’una pell, del jaciment de Sorte Muld, illa de Bornholm, Dinamarca, d’època romana.
Font: 1) Schirren 1995: 331, fig. 9. 2) Klindt-Jensen 1957: 83 fig. 65, reproduït per
Beilke-Voigt 2007: 112, fig. 29.

191
Fig. 8.6: Dipòsit de ceràmiques d’Enzendorf an der Fischa, a la Baixa Àustria, de l’edat
del bronze final. Es van trobar unes 65 tasses posades dins de set grans plats. En aquest
dibuix només surt una part de les ceràmiques trobades.
Font: Kreen-Leeb, Derndarsky 1998-1999, fig. 5.

Fig. 8.7: Dipòsit de sis tasses del jaciment de Vlaha-Pad, a Romania, dins d’una sitja.
Font: Gogâltan, Németh, Apai 2011: 168: fig. 2.

192
Fig. 8.8: Dipòsit de nou tasses i una tenalla de Wrocław-Widawa, Polònia, de l’edat del
bronze final. Noteu la presència de nombrosos vasets que indiquen una fossa
relacionada amb una libació.
Font: Baron 2010: 425, fig. 4.
193
194
Capítol 9
FOSSES SEPULCRALS / BURIAL PITS
En aquest capítol parlarem de les fosses sepulcrals que podem trobar en contextos
domèstics, dins de les habitacions de les cases o properes als assentaments. També
tractaré de les troballes fetes als santuaris, però no prenc en consideració les tombes
que trobem en megàlits, túmuls, coves sepulcrals, camps d’urnes, hipogeus, etc., que
formarien les necròpolis.
Més amunt ja he comentat que a la meva manera de veure la categoria “sepulcral”
passa pel damunt de les altres categories. Per mi qualsevol estructura en la qual
apareix una resta humana és una fossa sepulcral i aquí sóc conscient que discrepo
d’altres autors que consideren molts enterraments infantils trobats sota el paviment
de les cases com a dipòsits de fundació (o sigui fosses rituals) o que entren sitges o
altres fosses amb restes humanes dins dels dipòsits especials. En arqueologia se sol fer
una diferenciació clara entre el món dels vius i els món dels morts, entre els
assentaments i les necròpolis. En la nostra ciència la categoria “sepulcral” es defineix a
partir de la troballa de restes humanes. Una resta humana és una prova irrefutable
que pot ser verificada mitjançant memòries d’excavació, estudis antropològics,
fotografies, etc., mentre que el qualificatiu “ritual” és sempre una interpretació de
l’excavador.
Insisteixo que per a mi una estructura que conté restes humanes és una fossa
sepulcral. Ara bé, sóc conscient que si classifiquem com a sepulcral qualsevol fossa on
aparegui una sola resta humana ens exposem a donar com a sepulcrals fosses d’altres
tipus pel sol fet d’haver-hi anat a parar accidentalment algun os humà procedent de
tombes oblidades. Com que tot es pot parlar i tot es pot discutir, jo estaria disposat a
classificar les fosses que només contenen una o dues restes humanes com a sepulcrals
dubtoses o fins i tot com a no sepulcrals, en funció dels altres elements que trobem
dins la fossa.

195
Ara que parlem de restes humanes potser és el lloc indicat per dir que els sediments
àcids desfan els ossos i moltes sepultures es detecten per l’estructura que les conté
(cista, túmul) i per l’aixovar funerari, perquè l’esquelet ha desaparegut. En aquests
casos és important de fer estudis de fosfats (Ernée, Majer, Gaul 2009).

Enterraments en sitges / Burial pits in silos

Diversos autors han notat que és força freqüent la troballa de restes humanes a
l’interior de sitges en diversos moments de la prehistòria europea (Cunliffe 1992;
Delattre et al. 2000; Márquez 2004, Lefranc et al. 2010). Barry W. Cunliffe assenyala
que el 40 % de les més de 1700 fosses trobades al jaciment anglès de l’edat de ferro de
Danebury contenien dipòsits especials: restes humanes, carcasses d’animals, cereals
carbonitzats, molins, pesos de teler, eines de ferro, etc. L’autor considera que a l’edat
del ferro del sud d’Anglaterra els homes prehistòrics oferien a les divinitats ctòniques
diverses ofrenes, entre elles els seus difunts, quan la sitja ja havia deixat
d’emmagatzemar gra.
No és gaire freqüent trobar detalls sobre enterraments en treballs d’història o
d’etnografia. Potser per això val la pena de donar un parell de notícies que he trobat
buscant dades a Internet. Les dues venen de Sud-àfrica, on es van utilitzar les sitges
per emmagatzemar cereals fins fa uns decennis. La primera notícia diu que l’any 1828
el rei zulu Shaka va ser assassinat i el seu cos enterrat dins d’una sitja buida i recobert
amb pedres i fang (http://en.wikipedia.org). La segona fa referència a les morts
massives que es van produir els anys 1856-1857 entre els xhosa de Sud-àfrica. La fam
va ser tan forta que en alguns llocs els cossos dels difunts van quedar a mercè dels
voltors i dels gossos i en alguns casos es van utilitzar les sitges buides per enterrar-hi
els morts (Peires 1989: 243). Si fem cas d’aquestes dades històriques, l’enterrament en
una sitja no seria un fet habitual sinó que vindria motivat per causes excepcionals: un
assassinat o una gran mortaldat.
Les característiques principals que trobem en aquests enterraments són:
1) Es troben dins dels assentaments.
2) Són fosses reutilitzades que van ser excavades per altres funcions. La més freqüent
és la de sitja per cereals. També es coneixen, tot i que no són tan freqüents,
enterraments en altres tipus de fosses: fossats, fosses ovals, fosses irregulars, etc.
3) Ocasionalment els cadàvers es presenten en posicions poc acurades o inhabituals,
fins i tot en alguns casos es dedueix que són llençats a la fossa.
4) Poden ser inhumacions primàries (ossos en posició anatòmica) o en posició
secundària (paquets d’ossos o ossos sense connexió).
5) La majoria d’inhumacions són individuals, malgrat que es coneixen inhumacions
dobles o triples a Vermand i a Am Schluesselberg.
6) Rarament presenten aixovar funerari.
7) En uns pocs casos mostren signes de violència (Lefranc et al. 2010: 84).

196
Anem a veure ara una mostra àmplia de jaciments europeus que presenten sitges
reaprofitades per enterrar-hi persones (taula 9.1 i fig. 9.1).

Jaciment període bibliografia

Battlesbury Hillfort, Anglaterra edat del ferro Ellis, Powell, Hawkes 2008: 34-42
Fairfield Park, Anglaterra edat del ferro Webley, Timby, Wilson 2007: 99-100
Casarão da Mesquita 3, Alentejo edat del bronze Santos et al. 2008: 78-81
Fuente Celada, Castella calcolític Alameda et al. 2011: 60-62
Cerro de la Cabeza, Castella bronze final Fabián, Blanco 2011
San Román de Hornija, Castella edat del bronze Delibes 1978
El Hornazo, Castella calcolític Carmona et al. 2013
El Prado, Castella neolític Alonso Jiménez 2014
Cerro de la Cabeza, Castella calcolític/ bronze Fabián, Blanco 2012; Fabián, Strato, Blanco
final 2011
Las Matillas, regió de Madrid edat del bronze Díaz del Río et al. 1997: 103-105
Camino de las Yeseras, regió de calcolític Liesau et al. 2008: 108-109
Madrid
Fondo V de Perales del Rio, edat del bronze López, Morín 2007: 45-47
regió de Madrid
El Juncal, regió de Madrid calcolític Martínez, López, Moreno 2013
Hoya 22 de Valladares I, calcolític García et al. 2008: 138
Castella-La Mancha
La Loma del Lomo, Castella-La edat del bronze Valiente 1992:104
Mancha
Estructura 10 de Casa del edat del bronze Gómez et al. 2007
Montón, Castella-La Mancha
Casa Noguera, Múrcia calcolític Álvarez, de Andrés 2009
Hoyo 3 d’Aparrea, País Basc edat del bronze Sesma, García 1995-1996: 294
Paternanbidea, Navarra neolític García 1998
Los Cascajos, Navarra neolític García, Sesma 2001
Hoyo 9 de Cortecampo II, edat del bronze Sesma et al. 2009: 56 i 74
Navarra (amb 4 gossos)
Picarana, Navarra edat del bronze Sesma, García 2002-2003
Hoyos 2 i 3 de Balsa la Tamariz, bronze mitjà Royo, Rey 1993
Aragó
Polideportivo de Martos, edat del bronze Lizcano et al. 1991: 284; Cámara et al. 2008:
Andalusia 74-77
Valencina de la Concepción, neolític Márquez 2004: 116-117
Andalusia
El Acebuchal, Andalusia calcolític Márquez 2004: 118
San Bartolomé de Almonte, calcolític Márquez 2004: 118
Andalusia
Loma del Agostado, Andalusia calcolític Márquez 2004: 118
Cantarranas-La Viña, Andalusia neolític Márquez 2004: 118
El Trobal, Andalusia neolític Márquez 2004: 119
Morro de Mezquitilla, Andalusia calcolític Márquez 2004: 120
El Llanete de los Moros, calcolític Márquez 2004: 122
Andalusia
E125 de Venta del Rapa, calcolític Lechuga, Soto, Rodríguez-Ariza 2014
Andalusia
Costamar, País Valencià neolític Flors 2009: 133-139
Institut de Batxillerat Antoni calcolític/ bronze Boquer et al. 1995
Pous, Catalunya antic

197
Estructura 21 de la Font del Ros, neolític antic Bordas, Mora, López 1996: 401
Catalunya
Els Pinetons, Catalunya (amb 3 edat del bronze Balsera, Matas, Roig 2009: 255 i 261-262
ovicaprins)
Cantorella, Catalunya edat del bronze Escala et al. 2011-2012
Minferri, Catalunya (amb bous i edat del bronze Nieto 2014
cabres)
Els Llirians del Mas, Catalunya edat del bronze Piera et al. 2013
Horts de can Torres, Catalunya neolític Coll, Roig 2003-2004
Can Soldevila III, Catalunya edat del bronze Costa et al. 1982: 20
(amb restes d’un gos)
Can Ballarà, Catalunya bronze inicial Carlús, Díaz 1995
CR-4 de Can Roqueta, bronze inicial Boquer et al. 1990; Castellana, Malgosa,
Catalunya Subirà 1999
Can Roqueta II, Catalunya (amb bronze inicial Albizuri 2011
guineu, ovella, porc)
D-14, D-18, D-38 i D-61 de la edat del bronze Martín et al. 1987-1988; Martín et al. 1988: 18;
Bòbila Madurell, Catalunya Memòria de l’excavació de 1987, inèdita
Ca l’Estrada, Catalunya neolític Fortó, Martínez, Muñoz 2005
Camp Zinzano, Catalunya edat del bronze Amorós 2008: 25-32 i 45-47
Els Cinc Ponts, Catalunya bronze antic Esteve et al. 2011: 27
E-448 i E-449 del Mas d’en edat del ferro Pedro et al. 2008
Boixos 1, Catalunya
SJ-111 de la Font de la Canya, edat del ferro Pedro et al. 2008
Catalunya
E-151 del Bosc de Quer, bronze inicial Carlús, de Castro 2011-2012
Catalunya
Sitges 17 i 59 de Sant Julià de edat del ferro Burch, Sagrera 2009: vol 3 p. 154
Ramis, Catalunya
Sant Sebastià de la Guàrdia, 2ª edat del ferro Agustí, Burch, Llinàs 1998
Catalunya
Carretera de Canoès, Catalunya neolític mitjà Vignaud 2007: 33
Nord
Pirou, Llenguadoc (amb restes neolític Loison et al. 2011:321-323
de gos)
ZAC Saint-Antoine II, neolític Furestier et al. 2012
Llenguadoc
Les Barres, Eyguières, neolític final Barge 2009: 273
Provença
Estournelles, Roine-Alps edat del ferro Blaizot et al. 2000
La Plaine, Roine-Alps edat del ferro Blaizot et al. 2000
Saint-Paul-Trois-Châteaux, Les neolític Beeching 2010
Moulins, Delfinat
Montélimar, Gournier-Fortuneau, neolític Beeching 2010: 59
Delfinat
Châteauneuf-du-Rhône, Gornier- neolític Beeching 2010: 60
La Roberte, Delfinat
Neuville-aux-Bois, Centre de edat del ferro INRAP 2006: 64
França
Les Pierrières, Batilly, Centre de edat del ferro Bayle, Salin 2013: 203
França
Lelleton, País del Loira (fossat edat del ferro Méniel 2002
amb cavalls i bous)
Bassée, regió de París neolític recent Mazingue, Mordant 1982: 131

198
Au Levant des Gours aux Lions, edat de ferro Delattre et al. 2000: 27
Marolles-sur-Seine, Île-de-
France
Str. 866 de la Grande Paroise, edat de ferro Delattre et al. 2000: 26
Les Sureaux, Île-de-France
La Grande Paroise, Les edat de ferro Delattre et al. 2000: 26
Rimelles, Île-de-France
Barley, Le Chemin de edat de ferro Delattre et al. 2000: 27
Montereau, Île-de-France
Varennes-sur-Seine, Proche le edat de ferro Delattre et al. 2000: 26
Marais du Colombier, Île-de-
France
Varennes-sur-Seine, le Grand edat de ferro Delattre et al. 2000: 26
Marais, Île-de-France
Marolles-sur-Seine, Motteux, Île- edat de ferro Delattre et al. 2000: 26
de-France
St. 27 Chilly-Mazarin, la Butte edat del ferro Auxiette 2013: 172
aux Bergers, Île-de-France (amb
cavalls)
Vermand, Picardia edat del ferro Lemaire, Malrain, Méniel 2000: 169
Verberie, Les Gats, Picardia bronze final Gransar et al. 2007: 556
Fresnes-Mazancourt, La Sole du edat del ferro Rougier, Watel, Blondiaux 2003
Moulin, Picardia
Framerville-Rainecourt, Le Fond edat del ferro Rougier, Watel, Blondiaux 2003
d’Herleville, Picardia
Auve, La Vigne, la Champagne edat del ferro Bonnabel et al. 2007
Avenay-Val d’Or, Sorange, la edat del ferro Bonnabel et al. 2007
Champagne
Bussy-Lettrée, Petit Vau edat del ferro Bonnabel et al. 2007
Bourdin, la Champagne
Bussy-Lettrée, Mont-Lardon, la edat del ferro Bonnabel et al. 2007
Champagne
Juvigny, La Voie Moïse, la edat del ferro Bonnabel et al. 2007
Champagne
Sarry, Les Anges, la Champagne edat del ferro Bonnabel et al. 2007
Taissy, Le Mont de la Cuche, la edat del ferro Bonnabel et al. 2007
Champagne
Neuflize, Le Clos, les Ardennes edat del ferro Bonnabel et al. 2007; Achard-Coromp et al.
2010
Souffelweyersheim, Les Sept edat del ferro Lefranc, Boës, Véber 2008: 47
Arpents, Alsàcia
Geispolsheim, Forlen, Alsàcia neolític recent Lefranc et al. 2011: 58-60; Lefranc et al. 2010:
97
Sablière Maetz de Rosheim, neolític Thévenin, Sainty, Poulain 1977; Lefranc et al.
Alsàcia 2010: 102
Rosheim, Leimen, Alsàcia neolític recent Lefranc et al. 2010: 100
Matzenheim, Le Lavoir, Alsàcia neolític recent Lefranc et al. 2010: 99
Didenheim-Morschwiller-le-Bas, neolític recent Lefranc et al. 2010: 105-106
La Rocade ouest, Alsàcia
St. 17, 49 i 56 de l’Aerodrom de neolític recent Lefranc et al. 2010: 102-104; Arbogast 2013:
Colmar, Alsàcia (amb un 193-196
esquelet de porc)
Fossa 426 de le Moulin, neolític Arbogast 2013: 197
Wittenheim, Alsàcia (amb un
esquelet de bou)

199
Sitja 5553 de Schwobenfeld, edat del ferro Putelat, Landolt 2013: 53-54
Geispolsheim, Alsàcia (amb una
llebre)
Entzheim, Geispolsheim, Alsàcia neolític recent Lefranc et al. 2010: 96
Gougenheim, Alsàcia neolític recent Lefranc et al. 2010: 97
Am Schluesselberg, Alsàcia neolític recent Lefranc et al. 2010: 97
Marlenheim, Hofstatt, Alsàcia neolític recent Lefranc et al. 2010: 98
Reichstett, Alsàcia neolític recent Lefranc et al. 2010: 100
Rosheim, Rosenmeer, Alsàcia neolític recent Lefranc et al. 2010: 101
Didenheim, Lerchenberg, Alsàcia neolític recent Lefranc et al. 2010: 104; Jeunesse 2010
Riedisheim, Rue des Violettes, neolític recent Lefranc et al. 2010: 106
Alsàcia
Holtzheim, Almatt, Alsàcia neolític Jeunesse 2010
Mundolsheim, Alsàcia neolític Jeunesse 2010
Wettolsheim, Ricoh, Alsàcia edat del ferro Méniel 2002
Herxeim, Palatinat neolític Zeeb-Lanz et al. 2007
Grube 17/4 de Breisach, Baden- edat del ferro Balzer 2006: I, 41-42
Würtenberg
Oberderdingen-Großvilars, neolític Jeunesse 2010
Baden-Würtemberg
Großmehring, Baviera neolític Jeunesse 2010
Grube 14, 48 i 355 d’Altdorf- edat del bronze Stapel 1999: 276, 278 i 283
Römerfeld, Baviera
Grube 248 d’Altheim, Baviera edat del bronze Stapel 1999: 285
Würzburg, Baviera edat del ferro Schussmann 2013
Glauberg, Hesse edat del ferro Hansen, Meyer 2005
Le Mormont, Suïssa edat del ferro Dietrich, Nitu, Brunetti 2009; Dietrich et al.
2009
Vösendorf, Baixa Àustria edat del ferro Trebsche 2013
Leonding, Alta Àustria edat del ferro Trebsche 2013
Trassano, Basilicata neolític Guilaine 1995: 536
Masseria Stevanato, Puglia (amb neolític final Alhaique 2012
banyes de bou)
Giebułtow, Polònia (amb un neolític Kołodziej 2011: 59
esquelet de bou)
Trmice, Ústí nad Lebem, calcolític Cvrková, Koutecký, Zápotocký 2012
Bohèmia (fossa d’extracció
d’argila)
Estr. 312 de Květnice, Praha, bronze final Špaček 2008
Bohèmia (en un abocador de
ceràmiques)
Ivanovice na Hané 3 Padělky od edat del bronze Bálek et al. 2003: 142
Medlovic, Moràvia
Estr. 174 de Pravčice 2, Moràvia edat del bronze Pankowská, Daňhel, Peška 2013
Estr. K 591 de Prostejov- neolític Jeunesse 2010
Drzovice, Moràvia (amb un
esquelet de gos)
Estr. 128 de Zadovice, Moràvia neolític Jeunesse 2010
(amb un esquelet de bou)
Estr. 300-304 de Pasohlávkách- edat del bronze Navrátil 2007: 66-67
U vodárny, Moràvia
Hodonice, Moràvia edat del bronze Rožnovský 2012
Bratislava, Mlynská dolina, neolític antic Farkáš 2002: 26 i 30
Eslovàquia
Bajč, Eslovàquia neolític antic Farkáš 2002: 27; Jeunesse 2010

200
Štúrovo, Eslovàquia neolític antic Farkáš 2002: 34
Káloz-Nagyhörcsök, Hongria neolític Makkay 1983: 161-162
Kőerberek, Hongria calcolític Horváth et al. 2005: 145-146
Carrer Királyok, Budapest, bronze mitjà Szilas 2009: 67
Hongria
Fossa 54 de Nyírmada– bronze final Urák, Marta 2011
Vályogvető, Hongria
Nyíregyháza–Oros–Mega Üzleti bronze final Urák, Marta 2011
Park, Hongria
Tečić, Sèrbia neolític antic Chapman 2000: 73
Petea, Transsilvània bronze final Urák, Marta 2011
Stupini Fanaţele Archiudului, romà Gaiu 2004
Transsilvània
Sântana, Cetatea Veche, calcolític Sava et al. 2014
Transsilvània
Traian, Moldàvia, Romania neolític final Chapman 2000: 69
Suceveni-Stoborăni, Moldàvia, edat del ferro Ailinčai, Constantinescu, Adamescu 2014
Romania
Babadag, Dobroudja edat del ferro Ailinčai et al. 2005-2006
Enisala-Palanca, Dobroudja edat del ferro Ailinčai, Constantinescu 2015
Jijila-Cetățuie, Dobroudja edat del ferro Sîrbu, Ailinčai, Simion 2008: 45
Gledachevo, Dvora, Bulgària edat del ferro Tonkova, Savatinov 2001; Tonkova 2003
Svilengrad, Bulgària edat del ferro Nekhrizov, Tzvetkova 2012

Taula 9.1: Jaciments que presenten sitges i altres fosses reaprofitades per enterrar
persones.

Val la pena de destacar les sepultures dins de sitges en les quals l’individu humà
s’acompanya de les restes d’animals sacrificats. N’hi ha nombrosos exemples, entre els
quals esmento Cortecampo II, Drzovice, Zadovice, Giebułtow, etc.
A més de sitges, hom pot trobar enterraments en altres tipus de fosses, com per
exemple pous d’aigua (Dourges, Balatonősződ, veg. capítol 3), fosses ovals (Vermand)
o fosses irregulars (Bratislava, Tečić, Brześć Kujawski). Un dels llocs on és més freqüent
de trobar restes humanes en contextos d’hàbitat és als fossats que envolten els
poblats (Pariat 2006: 403). Als fossats hi van a parar restes humanes i carcasses
d’animals. Per exemple al fossat del jaciment neolític d’Ittenheim, a Alsàcia, es van
trobar diverses restes humanes (Lefranc, Denaire, Boës 2010) i el mateix passa al
fossat neolític de Noyen-sur-Seine (Mazingue, Mordant 1982) o el de Valencina de la
Concepción (Márquez 2004). Un altre exemple és el santuari celta de Gournay-sur-
Aronde, on van sortir nombroses restes humanes als fossats junt amb restes de fauna
(Brunaux 1984).
A Ribemont-sur-Ancre, a la Picardia, es va descobrir un temple celta amb una base
formada per ossos humans (sobretot ossos llargs) corresponents a un mínim de 200
individus (Brunaux 1984).

201
Sepultures animals dins de tombes o de necròpolis / Animal
graves in tombs or cemeteries
A gairebé tots els estudis que he consultat sobre els enterraments d’animals els autors
diferencien entre els esquelets d’animals trobats en contextos d’habitació (veg. capítol
8) dels trobats en contextos funeraris (Kołodziej 2011, Szmyt 2006). Entre els dipòsits
d’animals associats a tombes es diferencia entre les restes de fauna en connexió
anatòmica que es troben dins la mateixa fossa sepulcral (context I de Szmyt 2006 i
tipus 6 de Kołodziej 2011) o en una fossa apart dins d’una necròpolis (context II de
Szmyt 2006 i tipus 7 de Kołodziej 2011). A continuació dono dues taules, la primera
correspon a troballes d’esquelets d’animals dins les tombes i la segona a tombes
d’animals dins de les necròpolis. En el primer cas les restes es poden considerar
ofrenes d’aliments o animals sacrificats durant el ritual funerari, mentre que en el
segon només poden ser animals sacrificats durant el ritual funerari que no varen ser
consumits.

Jaciments espècie període bibliografia

Witegrounds barrow 1, VUL neolític Morris 2011: 25
Anglaterra
Bishop Cannings barrow BOS edat del bronze Morris 2011: 34
81, Hemp Knoll,
Anglaterra
Garton Station, Anglaterra SUS edat del ferro Morris 2011: 63
Heredade Sta. Margarida, CAN calcolític Valera, Costa 2013
Alentejo
Hipogeu 5 de Sobreira de OV/CAP neolític final Valera, Costa 2013
Cima, Alentejo
Perdigões, Alentejo SUS calcolític Valera, Costa 2013
Monte das Covas 3, CAN calcolític Valera, Costa 2013
Alentejo
Monte Cardim 6, Alentejo OV/CAP calcolític Valera, Costa 2013
Horta do Jacinto, Alentejo SUS edat del bronze Valera, Costa 2013; Baptista,
Gomes, Costa 2012
Hort d’en Grimau, ASI edat del ferro Mestres, Sanmartí, Santacana
Catalunya 1990
Sepultura 17 de Sant Pau CAP neolític Molist et al. 2012: 455
del Camp, Barcelona
Lloma del Betxí, País CAN edat del bronze Sanchis, Sarrión 2004: 180
Valencià
Saint-Georges-les- SUS edat del ferro Méniel 2002
Baillargeaux, Delfinat
Le Cendre-Gondole, EQ edat del ferro Deberge et al. 2009: 59-60
Auvergne
Les Tirelles, Chilleurs-aux- BOS, EQ edat del ferro Bayle, Salin 2013: 203-204
Bois, Centre de França
Nanteuil-sur-Aisne, EQ edat del ferro Lepetz, Méniel 2008
Ardennes
Acy-Romance, Ardennes SUS edat del ferro Méniel 2002
Aeròdrom de Colmar, CRV, SUS neolític Lefranc et al. 2010: 88
Alsàcia
Lamadelaine, Luxembourg SUS edat del ferro Méniel 2002

202
Inowrocław-Szymborze 1, BOS neolític Szmyt 2006: 4; Kołodziej 2011:
Kujavia 67
Zdrojówka, Kujavia BOS neolític Szmyt 2006: 4; Kołodziej 2011:
79-80
Kurzątkowice, Silèsia BOS neolític Kołodziej 2011: 71-72
Parchatka, Polònia BOS neolític Kołodziej 2011: 75
Estructura XV de BOS neolític Kołodziej 2011: 67-69
Klementowice, Kujàvia-
Pomerània
Raciborowice, Polònia BOS, OVI neolític Kołodziej 2011: 76
Złota, Polònia BOS, SUS, neolític Kołodziej 2011: 80-86
OVI
Mydłow site 38, Polònia CAN, OV bronze antic Kołodziej 2010: 166-167
Rajhrad, Moràvia SUS bronze antic Kołodziej 2010: 205-206
Těšetice-Kyjovice, Moràvia CAN bronze antic Kołodziej 2010: 201-202
Tomba 6 de Ludanice- OV/CAP bronze antic Kołodziej 2010: 176
Mýtna Nová Ves,
Eslovàquia
Tomba 23 de Veselé, OV/CAP edat del bronze Kołodziej 2010: 172-173
Eslovàquia
Nitransky Hrádok- CAN edat del bronze György 2013
Zámeček, Eslovàquia
Alsónyék, Hongria CAN neolític final/ Gál et al. 2011
calcolític
Tomba 3 d’Alsónémedi, BOS calcolític György 2013
Hongria
Tombes 1 i 2 de BOS, CAN calcolític György 2013
Káposztásmegyer-
Farkaserdő a Budapest,
Hongria
Tomba 533 de Micenes, CAN edat del bronze Day 1984: 24
Peloponès
Kolonos Agoraios, Atenes CAN edat del ferro De Grossi Mazzorin 2008: 74
Cementiri Kolonaki de CAN edat del bronze Day 1984: 24
Tebes, Grècia
Volos, Tessàlia CAN segle VI aC Day 1984: 24
Tomba IX de Knossos, CAN edat del bronze Day 1984: 23
Creta
Gournes, Creta CAN edat del bronze Day 1984: 23
Lapithos, illa de Xipre CAN, ASI edat del bronze Day 1984: 22-23
Politiko, illa de Xipre CAN, EQ edat del bronze Day 1984: 23

BOS: bou, CAP: cabra, OV/CAP: ovicaprins, SUS: porc, CAN: gos, EQ: cavall, ASI: ase, CRV: cèrvol,
VUL: guineu.

Taula 9.2: Enterraments d’animals amb els ossos en connexió dins de tombes.

203
Jaciments espècie període bibliografia
Down Farm, Anglaterra OV/CAP, BOS neolític Morris 2011: 33
Can Roqueta II SUS, bronze inicial Albizuri 2011
OV/CAP, CAN
Gamsen, Suïssa CAN, SUS edat del ferro Reynaud 2012
Via Radicofani de Fidene, CAN romà De Grossi Mazzorin 2001
prop de Roma
Dębice Kolonia, Kujavia BOS neolític Szmyt 2006: 4
Krusza Zamkowa 13, BOS neolític Szmyt 2006: 4; Kołodziej 2011:
Kujavia 69-70
Pitutkowo 5, Kujavia BOS, SUS, neolític Szmyt 2006: 4
OV/CAP,CAN
Rzeszynek 1, Kujavia BOS neolític Szmyt 2006: 4; Kołodziej 2011:
77
Strzelce 2 i 3, Kujavia BOS, CAN, neolític Szmyt 2006: 4; Kołodziej 2011:
CRV 78
Zdrojówka, Kujavia BOS neolític Szmyt 2006: 4; Kołodziej 2011:
79-80
Topolany 3-Nad žlebem, CAN edat del bronze Bálek et al. 2003: 138
Moràvia

BOS: bou, CAP: cabra, OV/CAP: ovicaprins, SUS: porc, CAN: gos, CRV: cèrvol.

Taula 9.3: Enterraments d’animals amb els ossos en connexió en una fossa apart dins
de necròpolis.

D’entre tots els jaciments esmentats a les taules 9.2 i 9.3 jo destacaria els següents:
A Atenes, en un pou de la zona de Kolonos Agoraios es van trobar les restes d’uns 450
nadons o fetus a terme, acompanyats d’uns 150 gossos, que s’interpreta que foren
sacrificats per purificar la mort dels nens (de Grossi Mazzorin 2008: 74).
L’estructura XV de Klementowice, Kujàvia-Pomerània, del neolític, és una tomba amb
dues dones i un nen i els esquelets de dos bous sense cranis (Kołodziej 2011: 67-69). Al
mateix jaciment es coneixen altres tombes que combinen restes humanes i de fauna.
A Zdrojówka, Kujàvia, es coneix una tomba neolítica que conté restes humanes i de
porc i ovella. Al seu costat es va fer l’enterrament d’una parella de bous (Kołodziej
2011: 79-80).
A les Tirelles, a la regió Centre de França, es va excavar la tomba d’un home amb tres
bous i un cavall (fig. 9.2) (Bayle, Salin 2013: 203-204).

Vestigis de banquets i libacions funeraris / Remains of funerary

banquets and libations
A les necròpolis, al costat del difunt, poden aparèixer alguns ossos de fauna en
connexió anatòmica, interpretades com a peces de carn que es dipositen com a ofrena
alimentària, cas que ja hem estudiat al paràgraf anterior. Però també trobem ossos de

204
fauna sense connexió anatòmica o amb indicis de cocció que es consideren les restes
del banquet funerari que es va celebrar en honor del difunt.
Gonzalo Aranda i José Antonio Esquivel han estudiat la fauna que apareix dins les
tombes de la cultura de l’Argar, que ocupa bona part de l’edat del bronze del sud
d’Espanya. Dins les tombes surten preferentment espatlles i cuixes d’ovicaprins i de
bovins. Els autors suposen que en el ritual funerari es sacrificarien bous o ovelles, en
funció de l’estatus del difunt, i serien consumits en banquets, excepte la peça de carn
que formaria part de l’aixovar funerari (Aranda 2008; Aranda, Esquivel 2007).
A la necròpolis d’incineració del bronze final i la primera edat del ferro de can Roqueta
hi ha fet un estudi de fauna per Javier López Cachero i Sílvia Albizuri. Creuen que les
diferents coloracions dels ossos cremats permeten distingir aquelles peces de carn que
es van cuinar (tons marrons, temperatures baixes) de les que es van incinerar
(coloracions blanques indicatives de temperatures molt altes). Les primeres serien les
restes del banquet, mentre que les segones formarien part de l’ofrena al difunt, i
esmenten que s’ha de mirar molt bé el context de la troballa (López, Albizuri 2009: 62).
De fet, hi ha pocs estudis de fauna procedent de necròpolis, tal com podeu veure a la
taula 9.4:

Jaciment període bibliografia

Outerio Alto 2, Alentejo edat del bronze Costa, Cabaço 2012
Can Roqueta, Catalunya edat del ferro López, Albizuri 2009
Necròpolis del Poblado, Múrcia edat del ferro Albizuri, Subirà, Ruiz 2015
Los Cipreses, Múrcia edat del bronze Aranda, Esquivel 2007
Madres Mercedarias de Lorca, edat del bronze Aranda, Esquivel 2007
Múrcia
Necròpolis púnica de Gadir, edat del ferro Niveau de Villedary 2006
Cádiz, Andalusia
Fuente Álamo, Andalusia edat del bronze Aranda, Esquivel 2007
Cuesta del Negro, Andalusia edat del bronze Aranda, Esquivel 2007
Cerro de la Encina, Andalusia edat del bronze Aranda, Esquivel 2007
Necròpolis de Villa Bruschi edat del ferro Minniti 2012
Falgari, Etrúria
Necròpolis del Palazzo dei edat del ferro Minniti 2012
Conservatori, Etrúria
Necròpolis del Foro di Cesare, edat del ferro Minniti 2012
Roma
Nové Dvory, Kutná Hora, edat del ferro Valentová, Šumberová 2011
Bohèmia

Taula 9.4: Necròpolis prehistòriques europees on s’han estudiat les restes de fauna.
Part corresponen a ofrenes alimentàries ofertes al difunt i part corresponen a les restes
de banquets funeraris.

En algunes necròpolis es localitzen conjunts de ceràmiques senceres iguals que els que
al capítol 8 hem definit com a procedents d’una libació. A Krusza Zamkowa, Polònia, es
va trobar un dipòsit de cinc tasses dins la necròpolis de l’edat del ferro (Makiewicz

205
1988: 106-108). La troballa es podria relacionar amb una libació, ja que les tasses són
d’un model molt semblant. Un altre exemple podria ser el túmul d’Očkov, a Eslovàquia,
amb un conjunt important de tasses (Kalla et al. 2013).
A la necròpolis del Cabezo Lucero, al País Valencià, del segle IV aC, Aranegui i Grévin
(1993: 46) diuen que els vasos de libació posats dins les tombes es troben sovint cap
per avall, fet que es relaciona amb l’abocament d’un líquid al seu interior.

206
Fig. 9.1: Enterraments en sitges. 1) Enterrament en una sitja neolítica de Holtzheim-
Altmatt, Alsàcia. 2) Enterrament en una sitja d’Ivanovice 3, Padělky od Medlovik,
estructura 518, amb una dona i tres infants. Moràvia, bronze final.
Font: 1) Jeunesse 2010: 31, fig. 3. 2) Bálek et al. 2003: 142, fig. 8.

Fig. 9.2: Enterrament d’un individu masculí (a l’esquerra de la fossa) amb tres bous i un
cavall a Les Tirelles, Centre de França.
Font: Fournier 2010, reproduït a Bayle, Salin 2013: 204, fig. 4.

207
208
Capítol 10
ESTRUCTURES INDUSTRIALS
En aquest capítol ens centrarem en les estructures que servien per obtenir o elaborar
matèries i productes que eren utilitzats per les societats prehistòriques. Les
anomenem estructures industrials perquè en elles es fabricaven matèries, útils i
objectes que formaven part dels coneixements tècnics d’una societat.
En principi, de totes les estructures industrials que es descriuen aquí hi ha indicis que
foren utilitzades a la prehistòria europea, malgrat que algunes han estat poc
estudiades o ens han arribat mal conservades. El resultat és que d’algunes d’elles
només en puc donar indicacions a través de descripcions etnogràfiques o de textos
antics.

Clots per extreure argila / Clay pits

Antigament l’argila era molt utilitzada en la construcció de les cases i edificis. A fi de
proveir-se d’argila excavaven uns clots prop de les cases d’on extreien el material de
construcció per sota del nivell superficial. Aquests clots tenen una morfologia peculiar:
estan formats per l’acumulació d’unes cavitats de forma tendent a oval, més o menys
regulars, amb un front d’excavació amb la paret quasi vertical i una part oposada de
parets d’inclinació mes suau, per on es treu l’argila (Gascó 1985: 16). La intersecció de
diverses fosses d’extracció dóna lloc a grans fosses amb el terra semblant als cràters de
la lluna. L’exemple etnogràfic que dóna Werner Buttler d’una fossa per extreure argila
de la zona de Debrecen, a Hongria, és molt característica (fig. 10.1) (Buttler 1934: 135
= Buttler 1936: 26).
Els hidatsa de la vall del Missouri utilitzaven lodges per viure a l’hivern, que recobrien
amb torba o amb terra. Per recobrir la teulada del lodge les dones hidatsa cavaven fosses
per extreure la terra d’uns sis peus de diàmetre i tres peus de profunditat (Wilson 1934,
366-368).

209
En arqueologia segurament les fosses per extreure argila més conegudes són les dels
poblats del neolític danubià. Algunes de les cases llargues tenen al seu voltant fosses
de diversa profunditat on es va extreure l’argila utilitzada per recobrir les parets de les
cases amb la tècnica del torchis (fig. 10.2).
En el quadre següent (taula 10.1) se citen algunes fosses per extreure argiles que he
trobat a la bibliografia. Val a dir que algunes d’elles han estat catalogades pels seus
excavadors com a “fons de cabana”, però les he inclòs aquí perquè tenen morfologies
característiques. A les figures 10.3 i 10.4 en podeu veure alguns exemples.

Jaciment periode bibliografia

Santo Ovidio, Portugal edat del ferro Martins 1991
Entre Águas 5, Alentejo bronze final Rebelo et al. 2009
Alfar de Rabatún, Andalusia romà García, López 2008: 286-287
Varas del Palio, La Mancha bronze final/ Rojas et al. 2010: 9
2ª edat del ferro
Zona 4 de Lerma, La Mancha bronze final/ edat Rojas et al. 2010: 14
del ferro
Alacant, País Valencià medieval Rosser, Quiles, Rosselló 1993
GE17, GE195 i GE97-350 de bronze final Flors 2010: 148-151
Costamar, País Valencià
Mas d’Is, País Valencià neolític Rojo, Garrido, García 2012: 396-401
Camp Cinzano, Catalunya edat del bronze Amorós 2008: 54-56
Can Roqueta, Catalunya bronze inicial Terrats 2010: 150
Vall Suau, Catalunya bronze inicial Carlús 1996
Els Pinetons, Catalunya bronze final Balsera, Matas, Roig 2009
La Solana, Catalunya tardoantic Barrasetas, Járrega 2007
Can Vinyalets II, Catalunya neolític final Font 2001-2002: 85-89
Els Llirians del Mas, Catalunya edat del bronze Piera et al. 2013: 168-169
La Jasse d’Eyrolles, Llenguadoc bronze final Gascó 1980
Jonquies, Llenguadoc bronze final Grimal 1979
Fossa 64 de Carsac, Carcasona, bronze final Guilaine et al. 1986: 33-51
Llenguadoc
Ornaisons-Médor, Llenguadoc edat del bronze Guilaine et al. 1989: 165-168
La Pinede, Llenguadoc romà Alliot, Théveny 2009
Baume des Anges, Provença bronze final Vital 1986
Le Cendre-Gondole, Auvergne edat del ferro Deberge, Blonde, Loughton 2007: 75-78
Cournon-d’Auvergne, Auvergne bronze mitjà Carozza, Bouby, Ballut 2006
Besançon-Saint-Paul, Franc- neolític Petrequin 1979: 68
Comtat
Laquenexy, Entre deux cours, neolític Maire et al. 2013
Lorena
Ormeaux, Angoulins, Charentes edat del ferro Maguer et al. 2009
Passy, Richebourg ouest, bronze final Muller, Nicolas, Auxiette 2010
Borgonya
Varois-et-Chaignot, le Pré-du- bronze final Ducreux 2007
Plancher, Borgonya
Nuits-Saint-Georges, Pré de edat del ferro Rossi 2005: 15
Nuits, Borgonya
Lavau, Champagne edat del ferro Durost, Paresys, Riquier 2007

210
Cuiry-les-Chaudardes, Picardia neolític Ferdière 1988: 47
Colmschate-Skibaan, Països romà Hermsen 2007
Baixos
Wustermark, Haveland, bronze final Peters 1999
Alemanya
Saladorf, Àustria neolític antic Masur 2008
Sammardenchia Cûeis, Friül neolític Bagolini, Ferrari, Pessina 1993: 34
Nogaredo al Torre, Friül neolític Pessina 1993
Spazzavento, Toscana neolític Cattani 2009
Str. C de Colleccio, Emilia- neolític Cattani 2009
Romagna
Str. 33 d’Alba, Piamonte neolític Cattani 2009
Str. 33 de Le Mose, Emilia- neolític Cattani 2009; Maffi, Frasca 2011-2013
Romagna
Ponte Taro, Emilia Romagna neolític Cattani 2009
Via Guidorossi de Parma, Emilia- neolític Cattani 2009
Romagna
Parma, Benefizio, Emilia- neolític Cattani 2009
Romagna
Calerno di S. Ilario, Emilia- neolític Cattani 2009
Romagna
Razza di Campegine, Emilia- neolític Cattani 2009
Romagna
Chiozza di Scandiano, Emilia- neolític Cattani 2009
Romagna
Pescale, Emilia-Romagna neolític Cattani 2009
Faenza, Fornace Cappuccini, neolític Cattani 2009
Emilia-Romagna
Str. 12 de Maddalena di Muccia, neolític Cattani 2009
Marche
Favella, Calàbria neolític Tiné 2009: 99-172
Úholičky, Bohèmia calcolític Dobeš, Vojtĕchovská 2008
Liptice, Bohèmia calcolític Zápotocký 2008:397-399
Tuchoměřice, Bohèmia calcolític Sankot , Zápotocký 2011
Bořitov VII, Moràvia calcolític Ondráček, Dvořák, Matĕjičková 2005: 24-33
Blažovice I, Moràvia calcolític Ondráček, Dvořák, Matĕjičková 2005: 46
Nemojany I, Moràvia calcolític Ondráček, Dvořák, Matĕjičková 2005: 93-94
Holubice, Moràvia calcolític Ondráček, Dvořák, Matĕjičková 2005: 83-91
Košice-Červený rak, Eslovàquia neolític Kaminská, Kaczanowska, Kozlowski 2008
Balatonboglár–Berekre-dûlő, edat del ferro Honti et al. 2002: 28-31
Hongria
Dobri-Alsó-mező, Hongria calcolític Horváth, Simon 2004
Endrőd, Hongria neolític antic Makkay 2007
Petea–Csengersima, Hongria- edat del bronze Marta 2009: 19
Romania
Vučedol, Croàcia calcolític Balen 2005
Galovo, Slavonski Brod, Croàcia neolític Minichreiter 2008

Taula 10.1: Clots per extreure argila.

211
Justament per intentar aclarir diferències entre tipus de fosses semblants poso la taula
10.2, on he intentat esbrinar els elements morfològics discriminants.

Fons de cabana (p. 37) Clots per extreure argila Fosses amb ceràmiques
soterrades (p. 131)
- De planta regular, general- - De planta aparentment irregu- - De planta aparentment irregular,
ment rectangulars o circulars. lar, formada per la juxtaposició formada per la juxtaposició de
de diverses fosses d’extracció diverses fosses de planta circular
de planta oval d’1,50-2 m d’eix de mida petita (0,60-0,80 m).
màxim.
- Base plana. - Base irregular, en forma de - Base irregular, en forma de
cavitats que recorden els cràters cavitats que recorden els cràters
de la lluna. de la lluna, de mida més petita.
- Poden presentar estructures - No solen presentar estructures - No poden presentar estructures
domèstiques com forats de pal, domèstiques a l’interior. domèstiques a l’interior.
llars de foc, forns, etc.

Taula 10.2: Diferències morfològiques entre els fons de cabana, els clots per extreure
argila i les fosses amb ceràmiques soterrades.

Els clots per extreure argila poden ésser utilitzats posteriorment per altres utilitats:
fosses de decantació de l’argila, fosses per pastar l’argila, basses per abeurar els
animals que recullen l’aigua de pluja, abocadors d’escombraries, etc. (Cavulli 2008: 13-
15). Alguns reaprofitaments s’estudiaran en els paràgrafs següents.

Clots per decantar i pastar fang / Pits to settle and knead clay
Els clots per decantar fang acostumen a ser fosses amples i poc profundes, de parets
irregulars, on es decantava l’argila amb aigua. Els clots per pastar fang i barrejar-lo
amb palla, femta o altres elements tenen una morfologia semblant. Normalment totes
aquestes fosses aprofiten la depressió deixada per una fossa d’extracció d’argiles i el
seu fons es troba reomplert per una capa d’argiles i llims força nets. Si les argiles
contenen matèria orgànica, més aviat haurem de pensar en fosses per pastar l’argila
amb elements com la palla. Al nord d’Itàlia hi ha diversos jaciments neolítics que
presenten fosses per barrejar l’argila: Savignano sul Panaro, Casalnoceto, Campo
Ceresole, Brignano Frascata, etc. (Cavulli 2008: 314-315). Destaquen també les fosses
de decantació d’argila de Maccarese, al Laci (Manfredini 2005: 467) i de Longueil-
Sainte-Marie, Les Gros Grès, a la Picardia (Malrain, Pinard 2006: 72).
En algunes ocasions els clots per pastar o decantar fang són una mica més elaborats. Al
barri artesanal de l’edat del ferro de Le Cendre-Gondole, a Alvèrnia, s’han conservat
prop dels forns de ceràmica algunes fosses amb el terra empedrat o amb un llit de
fragments de ceràmica, reomplertes amb una capa d’argila, en les quals se suposa que
es pastava el fang. A la mateixa zona apareixen unes fosses amb indicis d’haver
contingut una caixa de fusta on es creu que es produïa la decantació de les argiles
(Deberge, Blonde, Loughton 2007: 75-78).

212
Forns de ceràmica / Pottery kilns
En diverses ocasions els arqueòlegs s’han plantejat de quina manera es podien coure
les ceràmiques prehistòriques. S’han fet algunes experimentacions i el resultat ha estat
que es podien utilitzar forns molt simples per coure-les (Anghel 1999, 2000, 2003,
2011; Cruells 1989; Palamarczuk 2004; Thér 2004). De fet, l’etnoarqueologia i
l’experimentació mostren que els forns que hem anomenat “domèstics” (veg. capítol
3) es poden utilitzar ocasionalment per coure ceràmiques, però a més coneixem altres
maneres de coure la ceràmica.
Cocció en pila. Una de les fórmules conegudes per l’etnoarqueologia és la cocció en
pila, consistent en empilar els vasos i la llenya sobre el terra o en una lleugera
depressió (fig. 10.5). El professor Felix-Adrian Tencariu ha estudiat les diferents
maneres que hi ha de coure les ceràmiques a l’aire lliure, amb dades
etnoarqueològiques de poblacions dels cinc continents, especialment de l’Àfrica
(Tencariu 2010). La lectura del treball de Tencariu ens fa creure que aquesta era
segurament la manera de coure les ceràmiques més utilitzada a la prehistòria. Ara bé,
la cocció en pila resulta poc visible en arqueologia. Un cop s’han retirat les ceràmiques
només queden restes de carbons i cendres, fragments de les ceràmiques trencades
durant el procés de cocció i els fragments usats per protegir o per tapar les boques de
les ceràmiques. Quan es reutilitza el forn es netegen les cendres i l’ús continu crea una
base lleugerament rubefactada que permet identificar-los, però en alguns llocs com al
nord del Marroc tenen el costum de fer els forns en xaragalls, de tal manera que quan
arriben les pluges desapareix l’evidència (González et al. 2001: 16).
Forn de fossa, consistent en una fossa on es dipositaven els vasos que es volien coure i
entremig s’hi posava el combustible, generalment troncs i branques d’arbre, però
també herbes o femta de vaca assecada a les zones on escassejava la llenya.
En algunes zones del Marroc els terrissaires utilitzaven simples cubetes de forma
cilíndrica d’1,5 m de diàmetre per coure les ceràmiques. L’espai era ocupat per les
ceràmiques i pel combustible (Herber 1932).
Al Níger, les ceramistes hausa coïen les ceràmiques tradicionals en forns d’uns dos
metres de diàmetre i 0,50-0,70 m de profunditat. A la part de baix posaven un llit
d’excrements d’animals secs i a sobre les ceràmiques i la llenya, coberta per una altra
capa de femta. El forn s’encenia a la posta del sol i cremava amb flama viva una hora
aproximadament. Durant la nit es deixava que es refredessin les ceràmiques i no es
tocaven fins l’endemà (fig. 10.6) (Dupuis, Echard 1971: 31-32).
A Califòrnia, al W dels Estats Units, les dones yuman i shoshon eren unes expertes
artesanes de la ceràmica. Per coure 8 peces de ceràmica, una dona utilitzava una fossa
de 0,60 m de diàmetre i 0,40 m de profunditat, amb les ceràmiques cobertes amb
troncs de iuca i escorces (Campbell 2005: 129-135).
Malgrat que s’haurien de contrastar les dades amb experimentacions o amb una millor
informació etnoarqueològica, sembla que aquestes fosses, com les fosses de

213
combustió, han de donar importants rubefaccions i en certs casos fins i tot la cuita
parcial de les parets. No tinc ara com ara confirmada cap fossa amb aquest ús a la
prehistòria europea. Caldrà ser una mica pacients, ja que deuen estar confoses amb
fosses de combustió i altres tipus de forns.
Forn de fossa amb pou d’accés. Aquest forn consisteix en un pou o una rampa que
comunica amb la cambra de cocció de forma cònica amb una sortida de fums, que
genera un tiratge millor i permet aconseguir temperatures més altes. No hi ha molts
exemples coneguts, però es poden citar els forns neolítics de Besançon-Saint-Paul,
descrit per Petrequin (1979: 63-66) (fig. 10.7), el de Notre-Dame-de-Marceille (Vaquer
1994), el de Reichstett-Schamli, a Alsàcia (Duhamel 1978-1979: 55-56), els forns 108 i
147 de Mesnil-Esnard, a Normandia (Fromont et al. 2006 : 90) o el d’Otaslavice a
Moràvia (Duhamel 1978-1979: 55), aquest darrer de l’edat del ferro. Altres forns
semblants són els d’Hébécevron, a Normandia (Dron, Ghesquière, Marcigny 2003), Les
Esquillons, Picardia (Malrain, Pinard 2006: 70), Cuesta Vega, a Castella (de Pedro 2014:
71) i Cantorella a Catalunya (Escala 2011-2012: 141-142).
Podrien ser del mateix tipus els forns E-68 del Mas d’en Boixos (Farré et al. 1998-1999:
119-120), E-56 dels Cinc Ponts (Esteve et al. 2011: 28) o el CJ-II-1 de cal Jardiner (Martí,
Pou, Carlús 1997: 24-25), tots a Catalunya, però es troben molt arrasats.
Forn de volta amb dues cambres, que malgrat semblar més evolucionat el trobem
documentat ja des del neolític a l’est d’Europa. El foc es concentra a la cambra inferior
(cambra de foc) i les ceràmiques per coure es posen a la cambra de cocció,
normalment en forma de volta, separada de la cambra de foc per una graella de fang
amb forats que deixen passar l’aire calent (fig. 10.8). A la taula 10.3 poso alguns
exemples trets de la bibliografia que he consultat.

Jaciment període bibliografia

Castro de Barán, Galícia edat del ferro Álvarez 1993: 159
Can Gambús 2, Catalunya bronze inicial Artigues, Bravo, Hinojo 2006: 118-119
Portal Vielh de Vendres, bronze final Carozza, Burens 2000
Llenguadoc, França
La Sauzaie, Poitou calcolític Duhamel 1978-1979: 55-56
Clermont-Ferrand, Alvèrnia edat del ferro Duhamel 1978-1979: 63
Florange, Lorraine edat del ferro Duhamel 1978-1979: 59
Sévrier, Savoia bronze final Duhamel 1978-1979: 56-58
Hohlandsberg, Alsàcia bronze final Duhamel 1978-1979: 56
Achenheim, Alsàcia bronze final Duhamel 1978-1979: 56
Marlenheim, Alsàcia edat del ferro Duhamel 1978-1979: 58
Rosheim, Sablière Helmbacher, edat del ferro Duhamel 1978-1979: 58-59
Alsàcia
Sissach-Brühl, Suïssa edat del ferro Duhamel 1978-1979: 62
Wien III-Engelsberggasse- edat del ferro Duhamel 1978-1979: 62
Riesgasse, Baixa Àustria
Michelstetten, Baixa Àustria edat del ferro Trebsche 2012
Bieskau, Silèsia, Polònia edat del ferro Duhamel 1978-1979: 63
Postoloprty, Bohèmia neolític Duhamel 1978-1979: 55
Hlinsko, Bohèmia neolític Petrasch 1986:44
Brno-Horní Heřpice, Moràvia edat del ferro Duhamel 1978-1979: 61

214
Opatovice Velké, Moràvia edat del ferro Duhamel 1978-1979: 62
Kramolin, Moràvia neolític Petrasch 1986:44
Žvanec, República Txeca neolític Petrasch 1986:44
Kamenin, Eslovàquia calcolític Duhamel 1978-1979: 55
Bratislava, Eslovàquia edat del ferro Duhamel 1978-1979: 60
Budapest-Bekásmegyer, Hongria edat del ferro Duhamel 1978-1979: 61
Gór-Kapólnadomb, Hongria edat del ferro Ilon 1998
Százhalombatta-Földvár, edat del bronze Visy 2003:154
Hongria
Židovar, Sèrbia edat del ferro Duhamel 1978-1979: 63
Kosteški IX, Moldàvia neolític Petrasch 1986:44
Cîrcea, Valàquia neolític Petrasch 1986:44
Leu-La Tei, Romania neolític Petrasch 1986:44
Tărtăria, Romania neolític Petrasch 1986:44
Glăvăneștii Vechi, Moldàvia neolític Comșa 1976: 359
Valea Lupului, Moldàvia neolític Comșa 1976: 359

Taula 10.3: Exemples de forns de ceràmica prehistòrics d’Europa amb dues cambres.

La majoria de forns de la taula 10.3 es troben en bon estat i es conserva la base de les
dues cambres que els composen. Però sovint ens trobem amb restes malmeses de
forns que s’identifiquen només per la troballa de fragments d’una graella de fang.

Abocadors de ceràmica / Pottery dumps

Tots els arqueòlegs ens hem trobat amb alguna excavació on apareix una acumulació
notable de ceràmiques dins d’una sitja, una fossa, un terraplè. Aquestes acumulacions
de ceràmiques normalment es consideren abocadors de ceràmica d’un forn de
terrisser, malgrat que molt sovint es dona el nom d’abocador al lloc on apareix una
acumulació notable de ceràmica, sigui quin sigui el seu origen. Fins i tot en alguns
casos es fa servir el terme, clarament abusiu, de “dipòsit de ceràmica”. Quan són
abocadors de ceràmica d’una terrisseria es localitzen els forns en la seva proximitat o
bé es detecten exemplars de ceràmica mal cuita o deformada. Un bon exemple és la
terrisseria romana de Rabatún, a Jerez de la Frontera, Andalusia, on es coneixen alguns
forns d’àmfores i de ceràmica comuna. Prop d’aquests forns es troben els abocadors,
entre els quals destaca la U.E. 640, una fossa per a l’extracció d’argila (fig. 10.9) que
fou reomplerta amb teules i altre material constructiu, àmfores, ceràmica comuna i
restes de fauna (García, López 2008: 286-287).

215
Jaciment període bibliografia
Alfar de Rabatún, Andalusia romà García, López 2008: 286-287
Portal Vielh de Vendres, bronze final Carozza, Burens 2000
Llenguadoc
La Pinede, Llenguadoc romà Alliot, Théveny 2009
Barreau de la Devèze-sud, bronze antic Loison et al. 2011: 337
Béziers, Llenguadoc
Roquessols, Valros, Llenguadoc neolític final Loison et al. 2011: 331
Sinzelles-Caramontron, Alvèrnia edat del ferro Vital 1988
Oppidum de Bibracte, Borgonya edat del ferro Olmer, Paratte, Luginbhül 1995
Passy, Richebourg ouest, bronze final Muller, Nicolas, Auxiette 2010
Borgonya
Fossa OZ87046 d’Oleye-Al neolític Cahen, Jadin 1996
Zèpe, Hesbaye, Bèlgica
Fossa 258 de Sarup, Illa de Fyn, neolític Andersen 1976
Dinamarca
Sobiejuchy, Polònia edat del ferro Harding et al. 2004: 27
Květnice, Praha, Bohèmia (amb bronze final Špaček 2008
peces deformades i un
enterrament infantil)
Măgura-Buduiasca. Romania neolític Mirea 2010
Băneşti-Dealul Domnii, Romania edat del ferro Sîrbu, Peneș 2011
Dumesti-Între pâraie, Moldàvia neolític Alaiba 2005
Malko Tranovo, Bulgària edat del ferro Bozhkova, Nikov 2010

Taula 10.4: Jaciments europeus on s’han localitzat abocadors de ceràmica en fosses.

Alguns exemples d’abocadors sensu latu que no responen al model d’una terrisseria
poden ser l’abocador de ceràmica púnica de Can Vicent d’en Jaume a l’illa d’Eivissa
(Pérez, Gómez 2009), la sitja 1 de la vil·la romana del Bosquet (Bosch, Miret 1989) o
l’abocador del carrer del Baró de Petrès, a la ciutat romana de València, amb més d’un
centenar de ceràmiques entre àmfores i ceràmiques comunes (Marín, Ribera 2002:
296).
També hi ha alguns casos d’acumulacions de fragments de ceràmica al fons d’una fossa
que resulten difícils d’adscriure a una funció concreta. Seria el cas de les fosses 93 i 94
de Kösching a Baviera (Biermeier, Kowalski 2009), de Znojma-Hradištĕ al sud
d’Eslovàquia (Čižmář 2004), de l’estructura 385 de Cuiry-les-Chaudardes (Lasserre-
Martinelli, Le Bolloch 1982), del carrer Angosta de los Mancebos de Madrid (Caballero
et al. 1985, Priego 1994), de Budai Skála a Budapest (Beszédez, Horváth 2007: 148-
149), etc. En aquests casos no m’atreveixo a dir si són sitges que es van utilitzar com
abocadors o s’han d’incloure dins les sitges amb ceràmiques senceres. Fins i tot en el
cas del carrer Angosta de los Mancebos es detecten importants aportacions de
cendres, ossos i argila cuita, el que ens permetria considerar la troballa de Madrid com
a una simple fossa amb deixalles.

216
Fargues de coure / Copper furnaces
Les fargues d’aram són les instal·lacions on s’obté el coure o els seus aliatges. En els
darrers anys l’estudi de les escòries trobades a les excavacions i unes acurades
experimentacions han donat com a resultat un cert coneixement dels processos
tècnics que duien a la fabricació d’objectes de coure i de bronze a partir de minerals
presents a les mines (Ambert 1998; Carozza, Mille 2007; Happ et al. 1994). Les
instal·lacions que s’associen a l’elaboració del coure són fonamentalment dos tipus de
forns:
Forns de reducció. Són els forns en els quals es cou el mineral de coure barrejat amb
carbó vegetal i s’obté el coure i nombroses escòries. Els forns de reducció solen estar
situats a les zones mineres. Els més coneguts són els de Mitterberg, als Alps austríacs,
que consisteixen en una fossa quadrangular situada al vessant d’una muntanya amb
parets de pedra ajuntada amb argila per tres costats, amb la boca del forn per davant i
l’interior ple de carbons i escòries de coure adherides a les parets (fig. 10.10). Paul
Ambert, en un article publicat fa uns anys, passa revista a d’altres forns coneguts arreu
d’Europa (Ambert 1998).
Forns de fosa. El producte obtingut al forn de reducció es neteja i s’eliminen les
escòries i la massa de coure es torna a fondre en uns forns anomenats forns de fosa. Es
tracta de fosses on hi havia el combustible (normalment carbó vegetal) i on es
produïen elevades temperatures gràcies a la utilització d’una manxa amb una tovera
que forçava l’aire. La massa de coure i impureses es fonia en un gresol de ceràmica i el
coure o bronze fos es ficava dins d’uns motlles de gres que donaven la forma a la peça.
Hom coneix alguns forns de fosa més o menys ben conservats als poblats de Minferri, a
la plana occidental catalana (fig. 10.11) (Saula 1995: 15; Equip Minferri 1997), i a Le
Cendre-Gondole, a Alvèrnia, França (Deberge, Blonde, Loughton 2007: 79-81).

Ferreries / Smithies
En els darrers anys els estudis paleometal·lúrgics han permès conèixer com es produïa
el procés que duia a l’elaboració de productes de ferro. Com en el cas del treball del
coure, els estudis de la siderúrgia antiga s’han centrat en les anàlisis químiques dels
objectes de ferro i escòries trobades als jaciments prehistòrics, a més d’una acurada
experimentació que ha permès descobrir la cadena operativa del treball del metall
(Garçon 2006; Kmošek 2008; Kmošek, Kmošek 2008; Pleiner 1997, 2000; Serneels
1997). En alguns casos han estat de profit estudis etnoarqueològics com el de J. P.
Ossah Mvondo sobre els forns de ferro al Camerun (Ossah Mvondo 1998).
Simplificant, tres són les estructures principals que trobem lligades a la siderúrgia
prehistòrica: 17

17
Radomir Pleiner (1997, 2000) diferencia entre més tipus de forns. Aquí em limito a assenyalar els més
importants.

217
Forns de reducció. En els forns de reducció es posa el mineral de ferro junt amb carbó
vegetal dins d’un cilindre refractari amb toveres connectades a manxes per on passava
una intensa corrent d’aire. Al fons del forn hi havia un dipòsit d’escòria on es recollia el
producte de la reacció. El corrent d’aire activava la combustió del carbó i la reducció
dels òxids de ferro presents al mineral, alliberant el ferro, que quedava al fons del forn
en una massa anomenada “masser” o esponja de ferro.
Els forns de reducció solen trobar-se prop de les mines de ferro. Hom coneix alguns
forns de la cultura de Hallstatt a Waschenberg, Àustria, i de la cultura de la Tène, a la
regió de Praga: a Chŷně I, a Ořech i a Podbořany (figs. 10.12 i 10.13) (Pleiner 1997,
2000: 141-155).
Fornals. Les fornals són els forns on el ferrer escalfa l’esponja de ferro que ha sortit
dels forns de reducció per posar-la roent i poder-la martellejar a l’enclusa.
Normalment les fornals i les encluses es solen associar al taller del ferrer, com podem
veure al jaciment de la segona edat del ferro de Mas Castellar de Pontós, al NE de
Catalunya (fig. 10.14) (Rovira 1997, 2002).
Encluses. Les encluses consistien normalment en una pedra propera a la fornal on el
ferrer picava el ferro, n’eliminava algunes impureses i li dava forma.

Carboneres o sitges pel carbó / Charcoal piles, charcoal pits

Es tracta d’una estructura industrial anomenada carbonera a Catalunya i sitja pel carbó
a Mallorca, que correspon al lloc on tradicionalment es feia el carbó vegetal per les
cuines i per la indústria siderúrgica.
Hi ha tres tipus principals de carboneres tradicionals. El primer tipus era anomenat
carbonera francesa o pila alta pels carboners catalans i consisteix en una pila de llenya
de forma cònica d’uns 10 m de diàmetre amb una xemeneia al mig coberta amb
branques verdes i terra (fig. 10.15, 1). Normalment es posa la llenya més gruixuda al
mig i la més prima als extrems. La carbonera s’encén durant uns dies i quan ja només
surt fum net i transparent es tapen els forats de ventilació i es deixa que s’extingeixin
les flames. La carbonera francesa és coneguda a la Península Ibèrica, França, Itàlia,
Alemanya, etc., presenta nombroses variants segons la regió i és el tipus de carbonera
més estès. 18
Un altre tipus són les carboneres de manxa o pila tortosina en les quals la llenya es
posa dins d’una construcció trapezoïdal de pedra seca de quatre o cinc metres de
llargada i un o dos metres d’alt (fig. 10.15, 2). A la part del darrere tenen tres espiralls
per on entra l’aire i un altre pel davant (Euba, Ribes 2010; Solà 2003). Altres formes de
carboneres d’aquest estil els trobem al centre d’Europa i a Suècia, algunes d’elles
sense mur de pedra seca (Kadera 2009, 2010; Hennius et al. 2005).

18
La bibliografia etnogràfica que he fet servir és: Deis 2009, Giorgerini 2009, Gómez 2008, Gutiérrez
1996, Ferruzzi 2007, Food and Agriculture Organisation 1987, La Carbunara 2006, Pérez 2009, Rinaldi
1927, Rosellini 2009, Stöllner 2010, Straulino 2002.

218
Finalment tenim un altre tipus de carbonera que a la Rioja s’anomena cisco de hoyo i
que en català podríem anomenar carbonera de fossa. Consisteix en una fossa circular
d’1,5 o 2 m de diàmetre i 0,80 m de profunditat on s’empilen arrels de bruc (Erica
arborea), s’encenen i al final es cobreix amb una capa de terra per parar la combustió
(fig. 10.15, 3). Se’n coneixen al País Basc i a la Rioja (Pascual, García 2007; Pérez 2009)
i en punts dispersos d’Europa (Kadera 2010).
En les carboneres que es situen al mig del bosc els elements que permeten identificar-
les són, en primer lloc, una plaça de 8 a 10 m de diàmetre on es fa la carbonera i on
s’empilen els materials que es necessiten (llenya, terra, fulles). En segon lloc, la
carbonera sol produir una estesa de petits carbons que pot ser identificada durant
decennis o fins i tot segles. S’ha de fer una anàlisi acurada dels carbons que es trobin a
la plaça de la carbonera, que han de ser espècies aptes per al carboneig: a les zones
mediterrànies tots els Quercus (alzines i roures), faig, pi, bruc, om, etc. i a les zones de
l’Europa temperada els faigs, avets i roures així com els gèneres Alnus, Tilia, Acer,
Carpinus, Ulmus, etc. El tercer element varia en funció del tipus de carbonera. En la
carbonera francesa pot trobar-se un cercle de pedres que limitava la pila, en la
carbonera de manxa sortiran més o menys definides les parets de delimitació de pedra
seca i en les de fossa el clot al fons del qual hi ha els carbons de la llenya cremada.
En arqueologia només se sol diferenciar entre les carboneres de pila i les carboneres
de fossa. En les primeres la llenya s’empila pel damunt del terra (com les carboneres
franceses o de manxa). En les altres la llenya es disposa a l’interior d’una fossa.
Generalment es vincula l’obtenció de carbó vegetal amb la fosa i reducció de metalls,
especialment el coure i el ferro. El carbó vegetal permet arribar a les temperatures de
fosa dels metalls, el que el fa el combustible ideal per a la metal·lúrgia. D’aquí que a la
prehistòria les primeres referències de l’ús de les carboneres les trobem a l’inici de
l’edat dels metalls, malgrat que no resulten clares fins a l’edat del ferro. Els primers
vestigis de carboneres de pila els trobem a Karlskron, a Baviera, i els de carboneres de
fossa als jaciments de Waschenberg a Àustria i de Praga-Bubeneč a la República Txeca
(fig. 10.16) (Pleiner 2000: 121 i 125; Pertlwieser 1970). A l’occident europeu podem
esmentar la fossa 301 de Mas Castellar de Pontós, al NE de Catalunya, prop d’un forn
metal·lúrgic (Rovira 2002). En època romana podem citar les carboneres de la
Vallferrera als Pirineus, dels segles III-IV dC (Pèlachs 2004) i la fossa de Kellerberg a
Postdam (Pleiner 2000: 121). A destacar l’estudi de Woitsch (2009) i el treball
experimental fet per J. Kmošek (2011), que va assajar carboneres de fossa i de pila.
Les carboneres són descrites per Marc Porci Cató (R.R. 38), per Plini el Vell (Nat. Hist.
XVI, 30) i per Teofrast (Hist. Plant. V, 9). Al Renaixement el llibre de Vannoccio
Biringuccio (1559: 135v-140v) ens ha deixat una descripció interessant sobre les
carboneres (de pila i de fossa) i amb posterioritat el treball de Duhamel du Monceau
(1761) resulta un clàssic sobre el tema.

219
Forns de calç / Lime kilns
Els forns de calç són estructures industrials dedicades a l’obtenció de calç. La calç
s’utilitza sobretot en la construcció, per a fer morter de calç, per a emblanquinar les
parets, etc. La calç s’obté a partir de la combustió a uns 1000 graus centígrads del
carbonat de calç o pedra calcària, present a la major part de zones de l’entorn
mediterrani. La majoria de forns tradicionals tenen forma cilíndrica amb una gran
cambra de combustió amb una cendrera i una volta feta amb pedres calcàries que
suporta una massa important de pedruscall calcari. Poden ser amb la cambra de cocció
subterrània o totalment aeris. En aquest darrer cas resulten més difícils d’identificar.
Al Pròxim Orient la calç ja era utilitzada al neolític per fer figuretes, “vaixella blanca” i
arrebossats de murs. A partir d’alguns experiments de laboratori i d’estudis
petrogràfics P. Karkanas conclou que la majoria d’arrebossats prehistòrics es formen
amb calç obtinguda per combustió de pedres calcàries poroses com el tuf barrejat amb
cendres i deixalles (Karkanas 2007). Resulta molt interessant un forn de calç
experimental fet al jaciment de Kfar HaHoresh, a Israel, basat en les restes trobades a
l’excavació (Goren, Goring-Morris 2008). Es tracta d’una fossa cilíndrica que va ser
omplenada amb llenya i amb pedra calcària i va estar encesa durant vint-i-quatre hores
(fig. 10.17). La temperatura màxima assolida va ser de 870 ºC. Se’n va obtenir uns 250
Kg de calç viva i es van consumir uns 1000 Kg de combustible. Nou anys després de
l’experiment, l’erosió i la bioturbació van desfer la fossa i van dispersar les restes de
calç del voltant del forn.
A Europa els primers forns de calç confirmats es troben a Polònia: a Wrocław-Widawa
17, Polwicy i Pruszcz Gdanski (Baron 2014: 251), datats al bronze final.
A l’occident europeu les primeres troballes de forns de calç remunten a la
protohistòria. A la ciutadella ibèrica de Calafell, als recintes J i E, corresponents als
segles IV i III aC. es va trobar una gran taca de cendres al damunt de la qual hi havia
pedres calcàries mig deshidratades, i al seu costat algunes capes fines de calç. Els
excavadors interpreten que la calç s’obtenia per combustió directa de la pedra calcària
i s’apagava en basses (Sanmartí, Santacana 1992: 46).
Els romans van fer ús intensiu dels forns de calç a la construcció, essent nombrosos els
llocs on s’han identificat forns: la Teuleria dels Àlbers (Bermúdez, Varas 2016: 235), la
vil·la del Vinyet (Revilla, Garcia 2007) i la vil·la dels Antigons (Capdevila, Massó 1979) a
Catalunya; Torre la Sal (Flors 2009: 190), el Camí dels Lladres de Dènia (Ronda 2006) i
Ròtova (Moscardó 2008: 182-183) al País Valencià. Altres jaciments són la vil·la de
Villaverde Bajo a Madrid (Pérez de Barradas 1931-1932), Priego de Córdoba a
Andalusia (Carmona, Luna 2007), Brétinoust al Centre de França (Suméra, Veyrat
1997), Herrsching a Baviera (Biermeier 2005: 24), Linz a l’Alta Àustria (Krenn,
Leingartner, Anzenberger 2008: 44-45), etc. A França, D. Lavergne i F. Suméra han
inventariat uns cinquanta-cinc jaciments amb forns de calç d’època romana (Lavergne,
Suméra 2000). A Siedlemin, Polònia, es coneix un forn de calç d’època romana que al
fons té una ofrena amb ossos de cabra (Makiewicz 1988: 98).

220
Diversos escriptors llatins descriuen la fabricació de la calç. L’arquitecte Vitruvi parla de
la fabricació i utilització de la calç per fer morters i arrebossats (De Arch. II, 5, 1 i VII, 2).
Cató el Censor descriu un forn de calç de 10 peus d’amplada i de 20 peus d’alçada amb
una o dues fosses per a les cendres (R.R. 38). També en parlen Plini el Vell (Nat. Hist.
36, 53) i Pal·ladi 1, 10. El diccionari de Daremberg-Saglio sv structura esmenta els usos
de la calç per fer morters.

Forns de pega / Tar pits

Una altra estructura industrial és el forn de pega. En aquest capítol prenc en
consideració el producte adhesiu produït per la destil·lació seca de la fusta de pi (pine
tar), la de l’escorça de bedoll (birch bark tar) o alguns olis especials com l’oli de
ginebró, obtingut del ginebró o càdec (Juniperus communis i J. oxicedrus), molt utilitzat
en medicina tradicional i en veterinària.
Ja des dels temps paleolítics es coneixen alguns projectils de sílex encastats en fletxes
de fusta utilitzant com a adhesiu pega de pi o de bedoll (Aveling, Heron 1999;
Osipowicz 2005: 12). L’obtenció d’aquesta pega es devia fer en forns rudimentaris del
tipus assajats per l’arqueologia experimental o coneguts per l’etnografia. També es va
fer servir la pega per impermeabilitzar algunes ceràmiques neolítiques, segons els
estudis químics que s’han fet (Józwiák et al. 2006; Urem-Kotsou et al. 2002), i per
protegir la fusta (Ruthenberg, Weiner 1997).
La pega i altres olis vegetals s’obtenien a partir de la destil·lació de la fusta. Les
estructures vinculades a l’obtenció de pega poden ser alguna de les següents: 19
Forns en forma d’embut. El naturalista grec Teofrast (371-287 aC) en la seva obra
Història de les plantes descriu unes piles per destil·lar pega semblant a les carboneres.
Les estelles de pi es posen verticalment sobre un terra que fa pendent cap a un canal
on es recull la pega, i tota la llenya és recoberta amb una capa de terra que l’obliga a
cremar de manera somorta (Hist. Plant. IX, 3).
Els primers forns coneguts identificats com a forns per obtenir pega els trobem a partir
de l’època romana i sobretot en temps medievals. Són fosses en forma d’embut que
s’identifiquen com a forns de pega a partir de la semblança amb forns tradicionals
escandinaus (Hjulström, Isaksson, Hennius 2006; Hennius et al. 2005; Wawruschka
1998-1999: 362 i fig. 14; Bialeková 1997). Els més antics es van trobar a les muntanyes
properes a Uppsala, Suècia, on es coneixen diversos forns com el de Sommaränge
datat al 260-440 cal dC (fig. 10.18), el de Fullerö datat al 130-420 cal dC o el de Snåret,
d’un tipus més gran, datat al 680-890 cal dC (Hjulström, Isaksson, Hennius 2006: 289;
Hennius et al. 2005: 19-21). Una rèplica d’aquests forns va ser assajada amb èxit en un
experiment al Museumsdorf Düppel de Berlín (fig. 10.19) (Todtenhaupt 2008). 20

19
Classificació basada sobretot en els tipus establerts per Andreas Kurzweil i Dieter Todtenhaupt (1991).
20
Curiosament uns anys abans s’havia fet una altre experiment en què es reconstruïa la fossa en forma
d’embut amb el mètode de la doble olla (veg. més avall). Rectificar és de savis.

221
Forn amb dos recipients de terrissa, el superior posat cap per avall i ple de fusta a
destil·lar i l’inferior que recull l’oli o la pega (fig. 10.20). Es coneixen versions
tradicionals al País Valencià (Gusi, Barrachina, Aguilera 2009: 263), al Marroc (Julin
2008: 18-20) i a Polònia (Kadera 2010). Una variant serien els forns que contenen un
conducte que va d’un recipient a l’altre, com els que s’utilitzaven a Guadalajara, La
Mancha (Gusi, Barrachina, Aguilera 2009: 263) o a Nogueruelas, a Aragó (Monesma
1997). 21
Els indicis més antics que tenim de la destil·lació en dos recipients de terrissa els
trobem prop del llac de Ledro, en un jaciment del bronze final on es van trobar algunes
ceràmiques amb el fons foradat que els descobridors relacionen amb la destil·lació de
la pega (Dal Ri, Tecchiati 2002). A partir del segle VII dC, als jaciments de Rossow i de
Priborn, a la Pomerània, es documenten algunes ceràmiques amb el fons perforat que
es creu que s’utilitzaven per destil·lar pegues i quitrans (Kurzweil, Todtenhaupt 1991:
70-71).
El mètode de la destil·lació en dues olles és descrit per Konrad von Megenberg vers
1350 i en el llibre de Vannoccio Biringuccio editat per primer cop a Venècia l’any 1540
(Kurzweil, Todtenhaupt 1991: 71-72; Biringuccio 1559: 271).
Forns amb una base de pedra amb canalons. En alguns punts de la península Ibèrica,
Alemanya (Saxònia, Baviera, Pomerània), Alta Àustria, República Txeca, Noruega i
Suècia es coneixen uns forns que produeixen la destil·lació seca de branques de pi o de
ginebre sobre una pedra que porta incisos uns canals que dirigeixen la pega líquida fins
a un recipient (fig. 10.21) o bé cap a un forat que travessa la pedra (Gusi, Barrachina,
Aguilera 2009; Fàbrega 2006: 93; Kurzweil, Todtenhaupt 1991; Kainzbauer 1997; Zach
1979; Farbregd 1989; Kadera 2010). Es desconeix l’antiguitat de la tècnica, però
malgrat que aparenta ser bastant primitiva gairebé tots els documents provenen de
l’època moderna.
Forns d’obra i altres forns. A partir del segle XIX es fan servir forns d’obra de planta
circular amb el terra en pendent cap a un canal que desemboca a un dipòsit que recull
la pega. N’hi ha exemples a la península Ibèrica i a la Provença (Gusi, Barrachina,
Aguilera 2009; Fàbrega 2006; Porte 1994; Aufan 1997; Acovitsioti-Hameau, Hameau,
Rosso 1993, 1997; Ñacle 2005).
Malgrat que no coneixem forns de pega d’època prehistòrica cal suposar que algun
procediment semblant als proposats es deuria utilitzar per obtenir la pega que trobem
en eines prehistòriques. 22

21
Es coneixen altres formes de destil·lació documentades només pels experiments com la destil·lació
d’escorces de bedoll posades dins d’una campana d’argila crua (Osipowicz 2005), la destil·lació en una
sola ceràmica (Neubauer, Schwörer 1991) o amb pedres calentes que provoquen la destil·lació parcial
de l’escorça de bedoll (Czarnowski, Neubauer 1991).
22
Qui tingui interès pot consultar una introducció sobre les pegues entre els autors clàssics (Fàbrega
2006).

222
Forns de sal / Salt kilns
Per obtenir la sal a la prehistòria hom utilitzava salmorres procedents de l’evaporació
de l’aigua de mar o de fonts salabroses, que s’anaven concentrant posant-les dins de
recipients en un forn on s’evaporava l’aigua. L’obtenció de la sal a la prehistòria es
vincula a la troballa de recipients de ceràmica que servien de motlle per a la sal,
tècnica anomenada “briquetage” en francès, i a la troballa de forns on es concentrava
la sal. N’hi ha exemples a la llacuna de Villafáfila, a Castella (Abarquero et al. 2010),
Pont-Remy, Picardia (Gaudefroy 2011: 245), Saint-Agnant i Ormeaux, a la Charente
(Maguer, Landreau, Martignole 2011), Sorrus a Normandia (Malrain, Blancquaert,
Lorho 2009), etc. L’any 2010 es va celebrar un col·loqui internacional a Provadia
(Bulgària) dedicat a l’explotació de la sal a la prehistòria (Nikolov, Bacvarov 2012).

Fosses d’adoberia / Tannery pits

A principis del segle XX es produeixen els primers descobriments d’unes fosses de
forma allargada, profundes i estretes, sovint amb depressions als extrems (fig. 10.24),
que els arqueòlegs de parla alemanya van batejar amb el nom de Schlitzgrube
“esquerda”, “fossa de ranura”. Les fosses no tenien paral·lels clars en el món de
l’etnografia i per aquest motiu van ser considerades en molts casos de funció incerta.
Alguns excavadors, però, es van atrevir a fer les primeres interpretacions. L’any 1911
Wolff va publicar una d’aquestes fosses trobada al jaciment neolític de Windecken, al
fons de la qual va sortir l’esquelet sencer d’un cabirol. Per això Wolff va interpretar
que eren trampes per caçar animals (Wolff 1911: 21, citat per Van de Velde 1973). Un
temps més tard, Werner Buttler i Waldemar Haberey en la seva excavació del poblat
neolític de Köln-Lindenthal donen una segona interpretació que és la que ens interessa
aquí: fosses on es produïa l’adobat de les pells (Buttler, Haberey 1936: 65, citat per
Van de Velde 1973: 56-57). Encara hi hauria altres interpretacions que no han tingut
tant d’èxit, com la de fosses per amerar el lli (Dzięgielewski 2011), pous de gel (Lenneis
2013), etc.
La hipòtesi de Buttler i Haberey va ser represa per Pieter van de Velde en un article
publicat l’any 1973. Es creu que les depressions que tenen les fosses “amb perfil en W”
corresponen als llocs d’assentament de dos pals verticals que sostindrien una pell
tensada (Ferrari, Steffè 1997). Segons una altra versió, l’espai entre la pell i la paret
havia d’estar plena de fulles de roure, d’escorça de roure o de faig, etc., que són
productes que contenen tanins i són utilitzats en l’adoberia tradicional. El procés
d’adobat i d’eliminació del pèl de les pells es pot aconseguir també amb productes
com l’orina.
Alguns treballs de pedologia indiquen que els farciments de les fosses d’adoberia han
de ser força orgànics i s’han de trobar nivells alts de fòsfor i nitrogen en les mostres de
sediment. Al jaciment neolític de Sittard, als Països Baixos, va ser trobada una fossa
que podria ser una fossa d’adoberia. A fi de contrastar la hipòtesi es van prendre
mostres de terra per analitzar el contingut de fosfats i nitrogen en diferents capes del
223
sediment. No es va detectar cap anomalia en el contingut d’aquests elements químics,
per la qual cosa no es va confirmar la hipòtesi i la fossa es considera de funció incerta
(Wijk 2006: 14-15). El mateix va passar amb l’estudi de sediments d’una dotzena de
Schlitzgruben trobades en les excavacions fetes amb motiu d’una canonada de gas
propera a Colònia, a Alemanya. Els farciments eren constituïts per l’acumulació de sòl
agrícola format per la crema de vegetació causada per una agricultura d’artiga
(Eckmeier et al. 2008). Més recentment, les anàlisis químiques del sediment fetes als
jaciments belgues de Remicourt i Voroux (C, P, N i Ph) descarten activitats artesanals
com l’adobat de les pells o l’amerat de fibres tèxtils. Una anàlisi de fitòlits a Voroux
suggereix una capa de palla a la fossa (Bosquet, Goffioul, Chevalier 2013: 252-253).
Com sigui que les anàlisis no confirmen l’ús per adobar les pells de les Schlitzgruben en
els darrers temps han pres força altres interpretacions com la de considerar-les
trampes de caça (Achard et al. 2011). En el paràgraf dedicat a les trampes de caça
explicaré aquestes hipòtesis.
La descoberta d’abundants extremitats distals de potes d’animals en un dipòsit
arqueològic es considera un indici d’activitats d’adoberia. Ara bé, l’estudi atent dels
ossos, amb l’ajut de les proporcions de les diverses parts esquelètiques, mostra que
l’activitat generadora d’aquestes restes òssies no és pas tant simple (Rodet, Olive,
Forest 2002; Deferrari 1997).

Clots per fumar pells / Smudge pits

Una altra tècnica per conservar les pells consisteix en fumar la seva cara interna en
unes fosses estretes on es posen vegetals que en cremar-se produeixen molt de fum,
com les panotxes buides de moresc.
L’arqueòleg nord-americà Lewis R. Binford, a partir d’algunes descripcions etnogrà-
fiques dels indis i d’alguns vestigis arqueològics trobats en excavacions, va definir una
fossa oval d’unes dimensions mitjanes de 0,30 m d’eix màxim i 0,33 m de profunditat
(fig. 10.22), en la qual es detectaven restes vegetals carbonitzades capaces de donar
molt de fum i que servien per fumar i per tractar les pells (Binford 1967). Poc després
de la publicació de l’article de Binford, P.J. Munsen contestava que també podien
servir per ennegrir l’interior d’algunes ceràmiques (Munsen 1969). Finalment Mary
McCorvie va suggerir que els focs amb molt de fum podrien servir per allunyar els
mosquits (McCorvie 1987: 65-66, citat per Mansberger 2005). Els darrers treballs han
tornat a revifar les teories de Binford (Skibo, Franzen, Drake 2007).
A destacar que algunes fosses han conservat les parets ennegrides pel fum, com les de
la fig. 10.22. Per això s’interpreta que són fosses que es van utilitzar diverses vegades.
En principi a Europa no hi ha referències a fosses per fumar pells. En opinió de Claire
Chahine a la prehistòria europea es coneixia l’ús d’olis, fum i tanins vegetals per tractar
les pells, essent la darrera la més usada en temps històrics (Chahine 2002: 21-23).

224
Trampes de caça / Pit traps
De trampes per caçar animals n’hi ha de moltes classes, però aquí em centraré en
aquelles que consisteixen en una fossa profunda on cau l’animal que es vol capturar.
He trobat tres exemples etnogràfics de trampes de caça en punts ben allunyats del
planeta: a Europa, Amèrica i Oceania.
A la plana hongaresa s’utilitzava una trampa per caçar llops, consistent en un pou de
dos o tres metres de profunditat. Al mig hi havia un pal amb un tros de carn i el terra
era fals i format per joncs, bogues, etc., que cedia en posar-s’hi l’animal (Balassa,
Ortutay, 1984: fig. 103).
A Amèrica del Nord els indis navaho caçaven àguiles per als seus rituals. Per caçar-les
utilitzaven pous de formes diverses i posaven com a esquer un conill viu lligat prop de
la trampa (Hill 1938: 161-166).
Els maori de Nova Zelanda utilitzaven una trampa per caçar cert tipus de rates,
anomenada rua torea. Consistia en una fossa d’uns 1,20 m de fondo que tenia la forma
d’una piràmide truncada, de planta quadrada i amb les parets reentrants a fi que la
rata que hi caigués no es pogués escapar. A la boca de la fossa es posaven alguns
bastonets clavats horitzontalment amb una baia silvestre a la punta. Quan la rata
pretenia agafar la baia, queia dins la fossa i ja no podia sortir (Best 1941: II, 501-502).
Dins la prehistòria europea els millors conjunts de trampes de caça els trobem als
països escandinaus. Allà des de la prehistòria fins als temps medievals es van utilitzar
trampes de fossa per caçar els rens o els ants. Al sud de Noruega es coneixen unes
fosses amb les parets de pedra seca on es caçaven els rens, com les del llac Langvatn
(fig. 10.23), amb línies d’estaques o de tanques per dirigir els animals cap a les trampes
(Bang-Andersen 2009; Barth 1983; Stenvik 1989; Olsen 2013). I a Suècia es coneixen
acumulacions i alineaments de fosses en nombrosos indrets, que en alguns llocs poden
arribar fins a més d’un centenar. Grups nombrosos de persones espantaven ramats de
rens per dirigir-los cap a les línies de trampes i allà queien en fosses profundes
(Jordhøy et al. 2005; Jordhøy 2007).
En els darrers anys han pres força les hipòtesis que consideren les fosses llargues i
estretes, anomenades fosses “à profil en Y-V-W” pels arqueòlegs francesos o
“Schlitzgruben” pels alemanys com a trampes de cacera (fig. 10.24). Aquestes
interpretacions es basen en el fet que fosses d’aquest tipus apareixen amb restes
esquelètiques d’animals salvatges al fons i que es troben fora dels assentaments
(Achard 2011; Fechner 2011). Recentment s’ha organitzat a Chalons-en-Champagne un
col·loqui sobre les fosses “amb perfil en Y-V-W” (Achard-Corompt, Riquier 2013).
Les trampes de caça amb perfil en Y-V-W s’estenen per alguns punts d’Escòcia, nord de
França, Bèlgica, Països Baixos, Alemanya, República Txeca, Àustria, Hongria, nord
d’Itàlia i els països escandinaus. La cronologia és sobretot neolítica però arriba fins al
bronze final (Achard-Corompt, Riquier 2013: 52).

225
A la taula següent exposo una llista bastant llarga (però no completa) d’alguns
jaciments prehistòrics que presenten fosses estretes i allargades, amb la bibliografia
corresponent.

Jaciments període bibliografia

Mye Plantation, Escòcia neolític final Achard-Coromp et al. 2012
Monte de Aldeias, Alentejo neolític Costa, Gomes, Baptista 2013
LGV Montpellier-Nîmes, ---- Achard-Coromp et al. 2012
Llenguadoc
Pithiviers, Bois Médor, Centre de edat del ferro Dubuis, Bayle, Gay 2013
França
Barley, le Chemin de Montereau, neolític Issenmann, Peake 2013
Île-de-France
Marolles-sur-Seine, le Grand neolític Issenmann, Peake 2013
Canton, Île-de-France
Ville-Saint-Jacques, le Bois neolític Issenmann, Peake 2013
d’Echalas, Île-de-France
Neuville-sur-Oise, Île-de-France neolític Marti et al. 2013
Plouedern, Leslouc’h, Bretanya neolític? Blanchet, Legall 2013
Saint-Just, Normandia neolític Achard-Coromp et al. 2011
Éterville, Normandia neolític Marcigny 2013
Mondeville, Normandia neolític Marcigny 2013
Achicourt, le Fort, Nord de bronze final Lorin et al. 2013
França
Maroeuil, rue Curie, Nord de bronze final Lorin et al. 2013
França
Aire-sur-la-Lys, ZAC du Hameau bronze final Lorin et al. 2013
de Saint Martin, Nord de França
Isle-Aumont, Champagne ---- Achard-Coromp et al. 2012
Saint-Martin-sur-le-Pré, neolític Achard-Coromp et al. 2011
Champagne
Bussy-Lettrée, Champagne neolític Achard-Coromp et al. 2011
Aulnay-aux-Planches, ---- Achard-Coromp et al. 2012
Champagne
Arcis-sur-Aube, Champagne neolític Achard-Coromp et al. 2012
Saint-André-les-Vergers, edat del ferro Achard-Coromp et al. 2012
Champagne
Neuflize-Les Clos, Champagne edat del ferro Achard-Coromp et al. 2012
Buchères, Mousney, Saint- neolític Achard-Coromp et al. 2010
Leger-Près-Troyes, Champagne
Parc Logistique de l’Aube, neolític Achard-Coromp et al. 2012
Champagne
Bezannes, Champagne edat del bronze Bontrond et al. 2013
Thilois, Champagne neolític Bontrond et al. 2013
Rosheim, Alsàcia neolític antic Biermann 2001: 590
Duntzenheim, Alsàcia neolític Ertlen et al. 2013
Gougenheim, Alsàcia neolític Ertlen et al. 2013
Fexhe-le-Haut-Clocher, Voroux- neolític Bosquet, Goffioul, Chevalier 2013: 248
Goreux, Valònia
Remicourt, En Bia Flo II, Valònia neolític antic Biermann 2001: 590; Bosquet, Goffioul,
Chevalier 2013: 250
Remicourt-Momalle, Valònia neolític antic Biermann 2001: 590
Sittard, Països Baixos neolític Wijk 2006: 14-15
Obermeisa, Saxònia neolític? Strobel, Viol 2006: 7-8

226
Moringen-Großenrode, Baixa neolític Biermann 2001: 183
Saxònia
Einbeck-Kohnsen, Baixa neolític Biermann 2001: 183
Saxònia
Duderstadt, Baixa Saxònia neolític Velde 1973: 57
Köln-Lindenthal, Renània del neolític antic Achard-Coromp et al. 2012.
Nord-Westfàlia
Eschweiler-Lohn 03 / Weisweiler neolític antic Biermann 2001: 590
39, Renània
Aldenhoven, Renània del Nord- neolític antic Biermann 2001: 590
Westfàlia
Müddersheim, Renània del Nord- neolític antic Biermann 2001: 590
Westfàlia
Titz-Hasselsweiler, Renània del neolític antic Biermann 2001: 590
Nord-Westfàlia
Inden / Lamersdorf, Inden 01, neolític Biermann 2001: 183
Renània del Nord-Westfàlia
Monsheim, Renània-Palatinat neolític antic Achard-Coromp et al. 2012.
Plaidt, Renània-Palatinat neolític antic Velde 1973: 56; Achard-Coromp et al. 2012.
Münster-Sarmsheim an der neolític antic Biermann 2001: 590
Nahe, Renània-Palatinat
Langweiler 02, Renània-Palatinat neolític antic Biermann 2001: 590
Windecken, Hesse neolític Velde 1973: 56; Achard-Coromp et al. 2012.
Münzenberg-Oberhörgern, neolític antic Biermann 2001: 590
Hesse
Heutingsheim/ Monrepos, neolític Velde 1973: 56; Achard-Coromp et al. 2012.
Baden-Württemberg
Ulm-Eggingen, Baden- neolític antic Biermann 2001: 590
Württemberg
Hilzingen, Baden-Würtemberg neolític antic Biermann 2001: 590
Bad Friedrichshall-Kochendorf, neolític Biermann 2001: 590; Friedrich 2013
Baden-Württemberg
Freiburg im Breisgau-Hochdorf, neolític Biermann 2001: 590
Baden-Württemberg
Eberstadt, Baden-Württemberg neolític Velde 1973: 56
Erfurt, Turíngia neolític Biermann 2001: 590: Lippmann 1985
Wandersleben, Turíngia neolític antic Biermann 2001: 590
Hienheim, Baviera neolític antic Velde 1973
Landshut, Baviera neolític antic Biermann 2001: 590
Moosburg an der Isar- neolític antic Biermann 2001: 590
Kirchamper, Baviera
Rosenburg im Champtal, Àustria neolític Achard-Coromp et al. 2012.
Vhò Campo Ceresole, neolític Bagolini, Ferrari, Pessina 1993: 35-36
Llombardia
Belforte di Gazzuolo, Llombardia neolític Bagolini, Ferrari, Pessina 1993: 35-36
Brońsko, Polònia edat del bronze Dzięgielewski 2011
Podłęże, Polònia edat del bronze Dzięgielewski 2011
Modlnica, Polònia edat del bronze Dzięgielewski 2011
Brzezie, Polònia edat del bronze Dzięgielewski 2011
Branč-Helyföldek, Eslovàquia neolític Velde 1973: 57; Achard-Coromp et al. 2012.
Törökbálint, Hongria calcolític Rajna 2009

Taula 10.5: Schlitzgruben o trampes de caça de la prehistòria europea.

227
Fig. 10.1: Fossa per extreure argila de Szemet-Gödör, Hongria, de principis del segle XX.
Font: Buttler 1934: 135, fig. 1a.

Fig. 10.2: Planta d’una casa llarga del neolític danubià amb les fosses que es van
utilitzar per extreure argila, a banda i banda de la construcció. Casa 245 de Cuiry-les-
Chaudardes, Picardia.
Font: Soudsky 1982: 74, fig. 11.

Fig. 10.3: Clot per extreure argila del jaciment del bronze final-ferro de Pinetons II,
Catalunya, definida pels seus excavadors com una “estructura complexa”.
Font: Balsera, Matas, Roig 2009: 266, fig. 21.

228
Fig. 10.4: Clot per extreure argila de Bořitov, a Moràvia, datat al calcolític.
Font: Ondráček, Dvořak, Matějičková 2005: làm. 17.

Fig. 10.5: Forn de ceràmiques en pila, utilitzat a la Kabília, nord d’Algèria, fins fa pocs
anys. Les ceràmiques i el combustible (llenya i femta assecada) s’empilen al terra.
Font: Balfet 1956, reproduït per Gutiérrez 1996: 64, fig 12, redibuixat.

Fig. 10.6: Forn de fossa per coure ceràmiques de les terrissaires hausa, al Níger.
Font: Dupuis, Echard 1971: 32, fig 10.

229
Fig. 10.7: Forn de ceràmica de fossa amb pou d’accés de Besançon-Saint-Paul, segons
interpretació de Petrequin.
Font: Petrequin 1979: 65, fig. 45.

Fig. 10.8: Reconstrucció de forns de ceràmica amb doble cambra separades per una
graella. 1) Glăvăneștii Vechi, Romania. 2) Sévrier, Alta Savoia.
Font: 1) Florescu 1965, reproduït per Comșa 1976: 360, fig. 5. 2) Bocquet, Couren 1974,
reproduït per Duhamel 1978-1979: 58, fig. 14.

230
Fig. 10.9: Abocador de ceràmiques d’època romana de la terrisseria de Rabatún, a
Andalusia. Es tracta d’una fossa d’extracció d’argiles que va ser reaprofitada.
Font: García, López 2008: 287, fig. 5.

Fig. 10.10: Forn per reduir el mineral de coure de Serso-Croz del Cius, als Alps italians.
Font: Perini 1992, reproduït per Ambert 1998: 8, fig. 5.

231
Fig. 10.11: Cubeta metal·lúrgica per fondre bronze de Minferri, Catalunya.
Font: Saula 1995: fig. 8.

Fig. 10.12: Forn de reducció de ferro de Waschenberg, un dels més antics d’Europa. A la
fossa es va trobar una escòria ferrosa (marcada F al dibuix) que va permetre identificar
la seva funció.
Font: Pertlwieser 1970: 53, fig. 4,2.

232
Fig. 10.13: Experiments de reducció del ferro en un forn del tipus Podbořany. A
l’esquerra, les capes de mineral i de carbó abans de l’encesa del forn. A la dreta, tal
com va quedar després de l’experiment.
Font: Pleiner 2000: 150, fig. 35.

Fig. 10.14: FR262. Fornal d’un ferrer de la segona edat del ferro de mas Castellar de
Pontós, Catalunya.
Font: Rovira 2002: 525, fig. 23.7.

233
Fig. 10.15: Tipus de carboneres tradicionals de diferents punts d’Europa. 1) Carbonera
de pila d’Eslovàquia. 2) Carbonera de manxa del Tirol. 3) Carbonera de fossa de la
Rioja, amb arrels de bruc (Erica arborea) posades dins d’una fossa que es crema i
s’acaba apagant amb terra.
Font: 1 i 2) Kadera 2010. 3) Basat en fotos publicades per Pascual, García 2007.

Fig. 10.16: 1) Carbonera de fossa de Waschenberg, de l’edat del ferro. 2) Carbonera de

fossa de Praha-Bubeneč, de l’edat del ferro.
Font: 1) Pertlwieser 1970: 55, fig. 5.4. 2) Pleiner 1958, reproduït per Kmošek 2008: 15,
fig. 7.

234
Fig 10.17: Forn de calç experimental de Kfar HaHorest, a Israel, basat en un forn
neolític del mateix jaciment. A dalt, planta del forn després de la seva encesa, un cop
retirada la calç. A baix, la mateixa zona nou anys després.
Font: Goren, Goring-Morris 2008: 791-792, figs. 6 i 7.

235
Fig. 10.18: Forns de pega, en forma d’embut. 1) Forn A4177 de Sommaränge, Suècia,
datat el 260-440 cal dC. 2) Forn 720 de Düppel, Berlín, de l’edat mitjana.
Fonts: 1) Hjulström, Isaksson, Hennius 2006: 285, fig. 3. 2) Kurzweil, Todtenhaupt 1991:
71, fig. 13.

Fig. 10.19: Reconstrucció experimental d’un forn de pega medieval, a partir de les
restes descobertes a Düppel, prop de Berlín.
Font: Todtenhaupt 2008.

236
Fig. 10.20: Croquis d’un forn de pega amb el sistema de dos recipients que es feia servir
fins fa uns anys a Cortes de Arenoso, País Valencià, d’acord amb un informant.
Font: Gusi, Barrachina, Aguilella 2009: 262, fig. 10.

Fig. 10.21: Forns de pega amb una base de pedra amb canalons. 1) Forn de pega de
l’Alta Àustria. 2) Secció i funcionament d’un forn de Moràvia.
Fonts: 1) Kainzbauer 1997: 138, fig. 3. 2) Kadera 2009.

237
Fig. 10.22: Clots per fumar les pells dels jaciments de Gete Odena i de Burrell Orchard
site, als Estats Units.
Fonts: 1) Skibo, Franzen, Drake 2007: 82, fig. 5.2. 2) Redmond, Scanlan 2009: 17, fig.
14.

Fig. 10.23: Trampa de cacera utilitzada per caçar rens de prop del llac Langvatn, al SW
de Noruega, consistent en una fossa profunda recoberta amb lloses de pedra.
Font: Bang-Andersen 2009: 65, fig. 7.4.

238
Fig. 10.24: Trampes de caça del tipus Schlitzgrube. 1) Fossa 844 de Plouedern,
Leslouc’h, Bretanya. 2) Achicourt, Le Fort, regió Nord de França, amb un esquelet de
cérvol al fons.
Fonts: 1) Blanchet, Legall 2013: 206, fig. 4. 2) Lorin et al. 2013: 178, fig. 3.

239
240
Capítol 11
ESTRUCTURES NATURALS / NATURAL FEATURES
En aquest capítol estudiarem dos elements deguts a l’acció dels agents naturals que
podem trobar en una excavació arqueològica i confondre’ls fàcilment amb estructures
fetes per l’home prehistòric. En tractar-se d’elements fets per la naturalesa el terme
”estructures naturals” possiblement és forçat, però el mantinc per comoditat.

Clots d’arrencada d’arbres / Tree throw

Els clots d’arrencada d’arbres es produeixen quan en un bosc un arbre corpulent cau
de resultes d’una forta ventada. En la seva caiguda l’arbre arrossega un bon pa de terra
i deixa un clot en forma de D (fig. 11.1). Les parets no solen ser gaire regulars ja que
depenen de la terra que s’emporten les arrels trencades.
Christopher Egghart suggereix que els indis americans haurien pogut afavorir el procés
de caiguda d’arbres amb l’ajut del foc, al cremar-los, a fi d’eliminar soques d’arbres
que els impedien o dificultaven el treball dels camps (Egghart 2005). En la mateixa línia
es defineixen P. Goldberg i R. I. Macphail (2006: 193-201).
En arqueologia hom coneix alguns exemples de clots d’arrencada d’arbres que
apareixen dins de jaciments arqueològics o que foren aprofitats pels prehistòrics per
realitzar alguna activitat. Per exemple, a Iwade, comtat de Kent, a Anglaterra, es va
documentar un clot d’arrencada d’arbre que un grup de caçadors mesolítics van
aprofitar com a recer per elaborar alguns micròlits (Bishop, Bagwell 2005: 11). A
Polònia, al jaciment de Podłęże, també es coneix una fossa d’aquest tipus, estudiada
per Karol Dzięgielewski (Dzięgielewski 2007).

Paleocanals / Paleochannels
Els paleocanals són antigues rases i xaragalls, normalment fets per la naturalesa, que
han estat colgats pels camps agrícoles i apareixen a les excavacions arqueològiques.

241
Al jaciment neolític de Botteghino, a l’Emília-Romagna, es va trobar un canal
(estructura 19-77) que sembla ser natural (Mazzieri, dal Santo 2007: 115).
A la masia de Carro, a Catalunya, es va descobrir un grup de pedres al talús d’una
carretera (fig. 11.2). En fer l’excavació es va veure que es tractava d’un antic
paleocanal que els romans van tapar amb pedres i van cobrir amb terres de conreu
(Miret 1985).

242
Fig. 11.1: Clots d’arrencada d’arbre. 1) Esquema segons Gallaway et alii. 2) Clot
d’arrencada d’arbre d’Iwade, a Anglaterra, que va ser aprofitat pels caçadors
mesolítics per elaborar algunes eines de sílex.
Fonts: 1) Gallaway, Martin, Johnson 2009: 1262, fig. 5. 2) Bishop, Bagwell 2005: 14, fig.
12.

Fig. 11.2: Secció transversal d’un paleocanal cobert en època romana, descobert al
talús d’una carretera prop de la masia de Carro, a Vilanova i la Geltrú, Catalunya.
Font: Miret 1985.

243
244
Capítol 12
CICLES D’UTILITZACIÓ I REUTILITZACIÓ
Ara que tenim descrites nombroses estructures i que disposem de pautes per
classificar les fosses i altres restes que trobem en un jaciment, podem passar a un altre
nivell i considerar que les funcions que aquí es proposen no són fixes sinó que varien
en el temps. A veure si m’explico: hi ha estructures que sofreixen cicles d’utilització i
reutilització i que tenen un temps d’espera entre una i altra cosa. Per exemple, una
sitja per cereals es pot omplir a l’estiu, després d’haver batut el gra, i es pot buidar
l’hivern o la primavera següent. L’any següent es pot tornar a repetir el mateix
esquema i tornar a omplir i buidar al sitja, i així fins que es produeixi l’esfondrament
d’una part de les parets. Més encara, al final de primavera i a l’estiu, si la sitja està
buida, es pot utilitzar per conservar altres aliments dins de ceràmiques o cistells. És el
que anomenem una sitja amb ceràmiques senceres.
A la taula 12.1 mostro algunes possibilitats que podem trobar. Les estructures que he
posat a la banda dreta de la taula són fosses que solen aprofitar una fossa preexistent
(les que he posat a la part esquerra) per utilitzar-les per una altra funció. Així les sitges
amb ceràmiques senceres, molts amagatalls, algunes fosses sepulcrals, algunes fosses
rituals, abocadors i clots per escombraries solen reutilitzar sitges, clots per extreure
argila, fossats, pous i caves, entre d’altres. La reutilització es pot produir directament o
després d’un temps d’espera. El mateix haig de dir de l’abandó d’una estructura, que
es pot produir mentre l’estructura està en ús o mentre es troba a l’espera d’un altre
aprofitament.

245
Taula 12.1: Esquema dels cicles d’utilització, reutilització i abandó que poden sofrir
algunes estructures arqueològiques.

La informació procedent de l’etnografia i de l’agronomia confirma que una part de les

fosses que estudiem en aquest treball poden sofrir diversos cicles d’utilització i
reutilització. En aquests cicles, de forma simplificada, es poden diferenciar tres etapes:
1) La primera etapa correspon a l’excavació i utilització o reutilització de la fossa
amb una determinada funció o amb la combinació de diverses funcions (sitja,
sitja amb ceràmiques senceres, amagatall, etc.).
2) Hi ha un cert temps d’inactivitat en la qual la fossa roman buida a l’espera d’un
nou ús. Si es produeix la reutilització passarem altre cop a la primera fase, en
cas contrari a la llarga passarem a la tercera.
3) Etapa d’abandonament en la qual la fossa es farceix de sediments per causes
naturals, per rebliment amb terres o per abocament de deixalles domèstiques.
Un altre aspecte a considerar és que moltes de les fosses que s’han tractat responen a
un ús que he procurat aclarir a través de l’estudi etnogràfic o dels antics tractats
d’agronomia. Ara bé, les descripcions que donen els etnògrafs i els agrònoms són
d’estructures en ús, mentre que els vestigis que trobem els arqueòlegs són tal com
queden després d’abandonades. És interessant –i ho hem fet en la majoria de fosses–
de comparar les versions etnogràfica i arqueològica d’una mateixa estructura, perquè
ens mostren moments diferents en la seva evolució.
En arqueologia rarament es documenten les etapes d’utilització de les fosses i només
en circumstàncies excepcionals trobarem una sitja plena de gra o una cava amb els
aliments dins de les ceràmiques que els contenien, ja que normalment els aliments
eren retirats pels antics pobladors. En arqueologia el més corrent és que trobem les
fosses en una etapa d’espera d’una nova utilització que no es va arribar a produir o
després de l’amortització i abandonament de l’estructura.

246
Si considerem les tres etapes esmentades per a cada tipus de fossa trobarem elements
que ens ajudaran a interpretar correctament cada fase. En aquest apartat he
considerat uns setze tipus de fosses (figs. 12.1 a 12.3) i en cada cas s’han tingut en
compte els vestigis que deixen quan estan en ús, quan es troben buides a l’espera
d’una reutilització i finalment quan s’abandona l’estructura. Faig notar que es tracta
d’esquemes simplificats i és evident que hi ha altres opcions no contemplades. Per
exemple, en l’abandó s’ha triat l’opció d’un farciment simple de les fosses, però són
possibles altres realitats: abocaments de deixalles, esfondrament de parets, processos
erosius, etc.
La primera estructura que prenc en consideració és la llar de foc i la fossa de
combustió. La llar quan s’utilitza s’omple de llenya que es crema i produeix cendres i
carbons. Durant l’espera a una nova utilització la cendra roman a l’estructura fins que
una neteja la torna a posar en disposició de fer un nou foc. Si s’abandona
l’assentament la cendra de la darrera encesa ens permetrà identificar l’estructura
sense problemes.
Una cosa semblant passa amb els forns domèstics. Primer s’omplen de llenya i
s’encenen i quan ja estan a la temperatura adequada es retiren els troncs a mig cremar
i s’hi posen a coure els aliments. Després de la cuita romanen poques cendres i
carbons dins del forn, ja que han estat netejades en el procés d’encesa. Si es trenca la
volta del forn, es llencen els fragments a un abocador i se’n fa una de nova o
s’abandona.
Els forns amb pedres calentes també es poden utilitzar diverses vegades. Quan
s’utilitza, el forn és ple de pedres calentes al damunt de les quals es posen la carn i els
vegetals que s’han de coure embolicats amb fulles i herbes. Un cop cuits, es retiren els
aliments i romanen a la fossa les pedres amb indicis d’alteracions tèrmiques que ens
permeten identificar el forn. Si es reutilitza, es treuen les pedres, es posen al foc i un
cop calentes tornen a la fossa.
Quan es buida una sitja per cereals aquesta roman amb les restes d’una pel·lícula de
grans germinats adherits a les parets o bé amb les restes de la camisa de palla que les
recobria (si n’hi havia). Si s’abandona la sitja aquests elements vegetals es podreixen i
resulten difícils de detectar, però si es reutilitza, es pot produir la crema dels residus,
que s’acumulen al fons i perduren en el temps a l’estar carbonitzats. Són aquestes
restes carbonitzades les que permeten identificar una sitja per grans.
Amb caràcter general, totes les sitges (per cereals, per fruits secs, per tubercles, per
farratges) passen per períodes en què estan plenes i altres en què esperen un nou ús.
La repetició de cicles depèn de la consistència dels substrats on està excavada la sitja i
també de factors culturals.
Les sitges amb ceràmiques senceres són sitges per emmagatzemar cereals en què
s’aprofita la cavitat quan es troben buides de gra. En la seva etapa d’utilització, la sitja
amb ceràmiques pot contenir una o diverses ceràmiques senceres posades dretes o

247
altres recipients amb aliments. En la seva etapa d’espera per a una nova utilització, les
ceràmiques buides es disposen sovint cap per avall o es retiren (fig. 12.1).
En les caves amb llit d’arena un cop ha estat retirat el producte alimentari perdura la
capa de sorra al fons. Si es reutilitza la fossa es manté l’arena al fons, i si no, una capa
de reble inutilitza la fossa. Ara bé, si en comptes de sorra es posen cendres o qualsevol
tipus de tiges vegetals que ens diuen les fonts escrites que s’utilitzaven, als arqueòlegs
ens pot costar de detectar fosses d’aquesta mena.
Les caves poden ésser utilitzades diverses vegades durant molts anys. Quan es troba
en ús, una cava manté els productes alimentaris dins de diversos recipients (sacs,
caixes, cistells, ceràmiques, etc.), però quan es troba a l’espera d’una nova utilització
els recipients es retiren (malgrat que les ceràmiques es poden posar cap per avall
perquè no s’embrutin) i així fins que es produeix l’abandonament o l’amortització de la
fossa. Si una cava s’abandona un cop ja s’han retirat les ceràmiques pot ser difícil
d’identificar.
Els suports de contenidor són estructures que difereixen poc entre l’etapa d’utilització
i el temps d’espera d’un nou ús. La ceràmica roman estable fins que es produeix
l’abandó de l’assentament. Si no es retira la tenalla, se sol identificar la funció de
l’estructura sense massa dificultat. Però si es retira la ceràmica pot ser complicat
d’identificar l’estructura, ja que només roman una cubeta amb sorra o cendra o amb
les pedres que falcaven la tenalla com a únics indicadors.
Les tenalles enterrades fins al coll tampoc presenten gaire diferències entre l’etapa
d’utilització o la d’espera de la següent, ja que la tenalla roman estable fins que es
trenca i s’amortitza l’estructura. Però si es produeix l’extracció de la tenalla la fossa pot
resultar difícil de detectar correctament i els únics elements a tenir en compte poden
ser les pedres de falca de la tenalla.
Els aliments conservats dins ceràmiques soterrades es poden disposar amb la ceràmica
dreta o cap per avall. En el primer cas, normalment porten una tapadora de ceràmica o
de pedra, mentre que si es cobreixen amb una pell tensada o una roba solen posar-se
cap per avall per aguantar millor la pressió de la terra. Quan es retiren els aliments, la
fossa roman oberta fins a una nova utilització o fins al seu abandó. La fossa sense
ceràmica és de difícil identificació i només ens queda la forma irregular del terra.
En els dipòsits de líquids la pell que impermeabilitzava la fossa es retira o s’abandona
quan deixa d’utilitzar-se. Les pedres que fixaven la pell poden anar al fons de la fossa.
Els amagatalls són estructures que poden passar per diverses etapes de funcionament
o d’espera. Aquestes fosses s’omplien i es buidaven en funció de les necessitats que els
prehistòrics tenien dels objectes que hi havia amagats. De fet, quan parlem de dipòsits
de bronzes o de sílexs ens referim a amagatalls que per alguna raó els prehistòrics no
van recuperar i arriben més o menys intactes als nostres dies.
En moltes estructures industrials es documenten fases d’utilització. Un forn de
ceràmiques pot sofrir diverses cuites. Al retirar les ceràmiques resten al forn els
fragments utilitzats per separar les ceràmiques, les cendres i els carbons. Si el forn era

248
de doble cambra amb graella de fang de tant en tant s’esquerdava i calia refer-la. Com
més cuites ha tingut un forn més refaccions de la volta o la graella i més rubefaccions
hi haurà.
Les carboneres es poden encendre diversos cops al mateix lloc o a la mateixa fossa.
Com més potents siguin les rubefaccions, més vegades s’ha utilitzat la carbonera.
Recordem que sempre al costat o a dins de la fossa es trobaran petits carbons que no
varen ser recollits.
En els forns de calç després de la cuita es retira la calç i es deixen les cendres. Si
s’abandona algunes restes de calç s’escampen pel voltant i permeten identificar la
funció de l’estructura.
Es pot dir que la resta d’estructures no presenten cicles d’utilització/espera: ni els
abocadors de ceràmica, ni les fosses rituals ni les fosses sepulcrals. Les darreres en tot
cas segueixen uns esquemes propis (inhumacions successives, enterraments
primaris/secundaris) que en res s’assemblen a l’exposat aquí.

I això és tot, amic lector. Felicitats per haver arribat al final i em disculpo per si t’he
causat un empatx de dades o una migranya. A la universitat m’explicaven que
l’arqueologia és un gran puzzle del qual només en tenim unes poques peces. Passa que
el trencaclosques de l’arqueologia té tants milions de peces que em sembla que mai
ningú no l’acabarà...

249
Fig. 12.1: Diferents etapes que sofreixen les estructures prehistòriques, des què estan
en ús fins al seu abandó.

250
Fig. 12.2: Diferents etapes que sofreixen les estructures prehistòriques, des què estan
en ús fins al seu abandó (continuació).

251
Fig. 12.3: Diferents etapes que sofreixen les estructures prehistòriques, des què estan
en ús fins al seu abandó (continuació).

252
GLOSSARI

Construccions
CATALÀ ANGLÈS FRANCÈS ESPANYOL
estructura structure, structure estructura
feature
casa de pedra stone house maison en pierre casa de piedra
casa de fang mud house maison en terre casa de barro
tova, tovot mud brick, brique crue, adobe adobe
adobe
tàpia mud wall pisé tapial
terra pastada, bauge cob bauge tierra amasada
torchis wattle and torchis torchis
daub
casa de fusta wooden house maison en bois casa de madera
graner granary, barn grénier granero
fons de cabana pit house fond de cabane fondo de cabaña

Estructures positives
CATALÀ ANGLÈS FRANCÈS ESPANYOL
era threshing floor aire era
paller haystack meule pajar
mur wall mur muro, pared
pedrís bench banquette poyo,
banco corrido
llar de foc fire hearth foyer hogar
calàs, raconera grain bin compartiment de troj, troje
grains
suport de molí millstone support de meule soporte de molino
support
suport de contenidor, pot holder support de soporte de vasija,
cantirer contenant cantarera, vasar
forn de ceràmica de domed pottery four de potier horno de cerámica
volta kiln voûté de bóveda
forn domèstic de volta domed four domestique horno doméstico
domestic oven voûté de bóveda
sitja elevada above ground silo surélevé silo elevado
silo

253
Estructures negatives
CATALÀ ANGLÈS FRANCÈS ESPANYOL
sitja storage pit, silo, silo silo
cache pit
cobertí, tapadora cover bouchon tapa
llosa lid dalle losa
bocatge, boquera, mouth, entrance bouche, boca
boca embouchure
cambra superior upper cavity chambre cámara superior
supérieure
sitja subterrània underground silo silo souterrain silo subterráneo
sitja semisubterrània semi- silo sémi-souterrain silo
underground silo semisubterráneo
sitja amb ceràmiques storage pit with silo contenant des silo con cerámicas
senceres intact pottery poteries entières enteras
sitja per tubercles root cellar, silo pour racines silo para tubérculos
root storage pit
sitja per farratges silage pit silo à fourrage silo para forrajes
fossa amb llit de sandy bed pit fosse dont le fond fosa con lecho de
sorra est recouvert d’un arena
lit de sable
cava storage cellar, cave depósito, cava
storage pit
contenidor de líquids vat réservoir à liquides contenedor
fossa de fermentació fermentation pit fosse de fosa de
fermentation fermentación
sitja per fruits secs storage pit for silo pour fruits à silo para frutos
nuts coque secos
suport de contenidor pot holder support de soporte de vasija,
contenant vasar
tenalla enterrada fins storage jar buried pot enfoui jusqu’au tinaja enterrada
al coll to the neck col hasta el cuello
fossa amb ceràmica buried storage jar fosse avec hoyo con cerámica
soterrada céramique enterrée enterrada
morter fet a terra underground mortier creusé mortero excavado
mortar dans le sol en el suelo
forn domèstic de underground four domestique horno doméstico
fossa domestic oven creusé de fosa
forn amb pedres earth oven, four polynésien horno polinesio
calentes cooking pit foyer à galets chauffés
fossa de combustió, fire pit trou de combustion fosa de combustión
llar de cubeta foyer en cuvette hogar en cubeta
pou well puits pozo

254
bassa pool bassin balsa
forat de pal post hole trou de poteau agujero de poste
rasa de fundació foundation tranchée de zanja de fundación
trench fondation
palissada palisade palissade empalizada
vall, fossat ditch fossé foso
clot d’extracció clay pit trou pour extraire hoyo para extraer
d’argila l’argile arcilla
clot per decantar i pits to settle and trou servant à hoyo para decantar
pastar fang knead clay décanter et petrir y amasar la arcilla
l’argile
forn de ceràmica de underground four de potier horno de cerámica
fossa pottery kiln creusé en fosa
abocador de pottery dump dépotoir de vertedero de
ceràmica céramique cerámica
carbonera charcoal pile charbonnière, carbonera
meule de bois
forn de coure copper furnace four à cuivre horno de cobre
forn de ferro smithy, furnace four à fer horno de hierro
forn de calç lime kiln four à chaux horno de cal
forn de pega, tar kiln four à poix horno de pez
peguera
fossa d’adoberia tannery pit fosse de tanneur fosa de tenería
clot per fumar pells smudge pit trou pour fumer hoyo para ahumar
des peaux pieles
trampa de caça pit trap piège trampa de caza
clot de plantació planting pit trou de plantation hoyo de plantación
marca d’arada ard mark, plough marque de labour marca de arado
mark, plough line
límit de parcel·la plot boundary limite de champ límite de parcela
canal de drenatge drainage channel canal de drainage canal de drenaje
paleocanal paleochannel paléochenal paleocanal
clot d’arrencada tree throw trou provoqué par tree throw
d’arbre, tree throw le déracinement
d’un arbre
amagatall domèstic, domestic cache dépôt domestique escondrijo
dipòsit domèstic pit, domestic doméstico
deposit
amagatall de distribution dépôt de escondrijo de
distribució, dipòsit cache pit, distribution, distribución
de distribució distribution cachette
deposit
tresor hoard trésor tesoro
dipòsit de fundació foundation dépôt de fondation depósito de
deposit fundación

255
fossa ritual amb ritual pit with fosse rituelle fosa ritual con
ossos d’animal en animal bones in contenant des os huesos de animales
connexió anatòmica anatomical d’animaux en en conexión
connection connexion anatómica
anatomique
fossa ritual amb ritual pit with fosse rituelle fosa ritual con
restes de banquets banqueting contenant des restos de
remains restes de banquets banquetes
fossa ritual ritual pit related fosse rituelle lié à fosa ritual
relacionada amb una to libation libations relacionada con
libació libaciones
fossa ritual amb ritual pit with fosse rituelle fosa ritual con
elements de culte objects of contenant des elementos de culto
worship elements de culte
troballes als findings in découvertes dans hallazgos en las
aiguamolls swamps les marais ciénagas
fossa sepulcral grave, burial pit fosse sépulcrale fosa sepulcral
clot per escombraries midden, trou à ordures hoyo para basura
waste pit

256
BIBLIOGRAFIA
Aquesta bibliografia inclou tant revistes i llibres consultats a les biblioteques com
treballs llegits a internet. Quan d’un mateix document n’existeixen les dues versions
cito sempre la versió en paper, ja que les cites bibliogràfiques de llibres i revistes en
paper són estables i en canvi la majoria d’adreces d’internet queden obsoletes en poc
temps. Si voleu saber si un determinat treball es pot trobar a la xarxa cal introduir el
títol del treball a un cercador (o les paraules més importants) i el cercador us retornarà
algun document en format .pdf o .htm, si n’existeix versió electrònica. En cas contrari,
cal anar a la biblioteca.

Quan els documents només tenen versió electrònica en dono l’adreça i indico la data
en què els vaig consultar la darrera vegada. Si el document encara existeix a la xarxa no
hi ha cap problema, en cas contrari cal buscar l’adreça a www.archive.org, que permet
recuperar alguns treballs que ara ja no es troben actius a la xarxa. Preneu paciència,
que pot costar una mica.

3789 AVANT J.-C. 1989, 3789 avant J.-C. en Bassin parisien: une révolution
tranquille au néolithique, París (catàleg d’exposició).
ABAD, L.; SALA, F. 2009, “Sistemas de almacenamiento y conservación de alimentos
en tierras valencianas”, in R. García i D. Rodríguez, eds.: Sistemas de
almacenamiento entre los pueblos prerromanos peninsulares. Cuenca, España,
117-151.
ABARQUERO, F. J.; PALOMINO, A. L. 2006, “Vertavillo, primeras excavaciones
arqueológicas en un oppidum vacceo del Cerrato palentino”, Publicaciones de la
Institución Tello Téllez de Meneses, 77, Palencia, España, 31-116.
ABARQUERO, F. J. et al. 2010: “Excavaciones en los “cocederos” de sal prehistóricos
de Molino Sanchón II y Santioste (Villafáfila, Zamora)”, Los yacimientos de
Villafáfila (Zamora) en el marco de las explotaciones salineras de la prehistoria
europea, 2010, 85-118.
ABDALLA, A. T. et al. 2002, “Traditional underground grain storage in clay soils in
Sudan improved by recent innovations”, Tropicultura, 20 (4), Brusel·les, 170-
175.
ABU ZACARIA 1988: Libro de agricultura su autor el Doctor excelente Abu Zacaria
Iahia. Traducido al castellano y anotado por don Josef Antonio Banqueri,
Madrid, 2 vols. (versió espanyola del llibre d’Ibn al-‘Awwām, facsímil de
l’edició de 1802).
ACHARD-COROMPT, G. et al. 2010: “Chasse, culte ou artisanat? Premiers résultats
du projet de recherche relativ aux fosses à profil ‘en V, Y, W’”, Bulletin de la
Société préhistorique française, 107(3), París, 588-591.
ACHARD-COROMPT, N.; RIQUIER, V, dir 2013: Chasse, culte ou artisanat? Les
fosses ‘à profil en Y-V-W’. Structures énigmatiques récurrentes du Néolithique
aux âges des Métaux en France et alentour, Actes de la table-ronde de Chalons
en Champagne, 15-16 novembre 2010, Revue Archeologique de l’Est, 33ème
Supplément, Dijon.

257
ACHARD-COROMPT, N. et al. 2011: “Les fosses ‘à profil en V-Y-W’/ Schlitzgruben:
retour sur une énigme”, Actes du 29e Colloque interrégional sur le Néolithique,
Villeneuve d’Ascq, 2-3 octobre 2009, Revue archéologique de Picardie, no.
spécial 28, Amiens, 549-558.
ACHARD-COROMPT, N. et al. 2012, “’Schlitzgruben’, ‘fentes’, ‘V-shaped pits’: a
European research for a European phenomenon”, European Associaciation of
Archaeologists, 18th annual meeting, August 29th-September 1st 2012,
Helsinki, document accessible a www.academia.edu.
ACOVITSIOTI-HAMEAU, A.; HAMEAU, P.; ROSSO, T. 1993: “Fours à cade, fours à
poix: de l’étude architecturale à la distillation expérimentale”, Techniques et
Culture, 22, Paris, 105-143.
ACOVITSIOTI-HAMEAU, A.; HAMEAU, P.; ROSSO, T. 1997: “Note on the
destructive distillation of the wood of Juniperus oxicedrus L.” Proceedings of
the First International Symposium on wood tar and pitch, held by the Biskupin
Museum (department of the State Archaeological Museum in Warsaw) and the
Museumsdorf Düppel (Berlin) at Biskupin Museum, Poland, July 1st-4th 1993,
Warszawa, 269-272.
ADAMECK, M. et al. 1990: “Versuche zum Brotbacken in der späten Bronzezeit”, in
M. Fansa, dir. Experimentelle Archäologie in Deutschland, Oldenburg, 131-138.
ADAMESCU, A.; ILIE, C. 2011: “Aşezarea din perioada bronzului târziu de la
Negrileşti, jud. Galaţi”, Studia Antiqua et Archaeologica, 17, Iaşi, Romania, 19-
47.
ADDYMAN, P. V. 1964, “A dark-age settlement at Maxey, Northants”, Medieval
Archaeology, 8, 20-73.
ADEJUMO, B. A.; RAJI, A. O. 2007: “Technical appraisal of grain storage systems in
the Nigerian Sudan sabanna”, Agricultural Engineering International: the CIGR
Ejournal. Invited overview No. 11, vol 9, september 2007 (accessible a
http://cigr.ejournal.tamu.edu/, consultat el febrer de 2014).
AFFELSKI, J.; WRZOSEK, J. 2008: “Depozyt ceramiczny z osady kultury Łużyckiej w
Zimnej Wodzie, gm. Zgierz, woj. Łodzkie”, Przez granice czasu. Księga
jubileuszowa poświęcona Profesorowi Jerzemu Gąssowskiemu, Pułtusk, Polònia,
55-60.
AGUSTÍ, B.; BURCH, J; LLINÁS, J. 1998: “Les sitges ibèriques de Sant Sebastià de la
Guarda (Palafrugell, Baix Empordà)”, Estudis sobre temes del Baix Empordà,
17, 43-58.
AGUSTÍ, M. 2007: Llibre dels secrets de agricultura, casa rústica y pastoril,
Vilafranca del Penedès, Catalunya (facsímil de l’edició de 1617).
AGUSTÍ, B. et al. 1987: Dinàmica de la utilització de la cova 120 per l’home en els
darrers 6000 anys, Girona.
AILINCAI, S. C. et al. 2005-2006, “Early Iron Age complexes with human remains
from the Babadag settlement, Peuce, 77-108.
AILINCĂI, S.-C.; CONSTANTINESCU, M.; ADAMESCU, A. 2014: “Observaţii
referitoare la îmnormântările hallstattiene timpurii din aşezarea de la Suceveni–
Stoborăni, Jud. Galaţi”, Peuce, 12, Tulcea, Romania, 269 – 288.
AILINCĂI S.-C.; CONSTANTINESCU M. 2015: “Living with the dead. Burials in
early iron age settlement at Enisala–Palanca, Tulcea county (South-Eastern
Romania)”. Sprawozdania Archeologiczne, Varsòvia, 67, 221–244.
ALAIBA, R. 2005: “Olăritul în cultura cucuteni”, Arheologia Moldovei, 28, Iaşi,
Romania, 57-73.

258
ALAMEDA, M. C. et al. 2011: “El ‘campo de hoyos’ calcolítico de Fuente Celada
(Burgos): datos preliminares y perspectivas”, Complutum, 22(1), Madrid, 47-69.
ALBIZURI, S; SUBIRÀ, M.E.; RUIZ, J. 2015: “Ritual patterns in the deposits of fauna
associated with Iberian burials: the necropolis of El Poblado during the fourth to
second centuries BC (Archaeological Complex of Coimbra del Barranco Ancho,
Murcia)”, International Journal of Osteoarchaeology, 25, 188–200.
ALBIZURI, S. 2011: “Animales sacrificados para el cortejo fúnebre durante el bronce
inicial (2300-1300 cal BC). El asentamiento de can Roqueta II (Sabadell,
Barcelona)”, Quadrens de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 29, 7-26.
ALBIZURI, S. 2011: “Depósitos de ovicaprinos en ámbito doméstico ibérico. El
ejemplo del poblado de Ca n’Oliver (Cerdanyola del Vallès, Barcelona)”,
Archaeofauna, 20, 85-101.
ALBIZURI, S.; FERNÁNDEZ, M.; TOMÁS, X. 2011: “Evidencias sobre el uso del
perro en la carga durante el Bronce Inicial en la Península Ibérica: el caso de
Can Roqueta II (Sabadell, Barcelona), Archaeofauna, International Journal of
archaeozoology, 20, Madrid, 139-155.
ALBORE LIVADIE, C. et al. 2005: “Sur l’architecture des cabanes du Bronze ancien
final de Nola (Naples, Campanie)”, in O. Buchsenschutz i C. Mordant, eds.
Architectures protohistoriques en Europe occidentale du Néolithique final à
l’Âge du Fer, Actes des congrès nationaux des sociétés historiques et
scientifiques, 127e. congrès (Nancy, 15-20 avril 2002), Paris, 487-512.
ALHAIQUE, F. 2012: “Il pozzetto rituale di Masseria Stevanato (Carbonara, BA): i dati
archeozoologici”, Atti 6° Convegno Nazionale di Archeozoologia (Orecchiella,
2009), 179-182.
ALLAIN, J.; FAUDUET, I.; DUPOUX, J. 1987: “Puits et fosses de la Fontaine des
Mersans à Argentomagus. Dépotoirs ou dépôts votifs?”, Gallia, 45, Paris, 105-
114.
ALLARD, M.; L’HELGOUACH, J.; POULAIN, H. 1971: “Un dépôt de poteries à
l’Alnais à Fay-de-Bretagne, Loire-Atlantique”, Annales de Bretagne, 78, 99-121.
ALLIOT, P.; THÉVENY, J.-M. 2009, “Fosse d’extraction d’argile et dépotoir de potier
des IIe/Ive siècles de n. è. aux Paluns de la Pinede (La Cadiere et Le Castelet,
Var)”, in M. Pasqualini, ed.: Les céramiques communes d’Italie et de
Nanbonnaise: structures de production, typologies et contextes inédits: IIe siècle
av. J.-C.-IIIe siècle apr. J.-C. Actes de la table ronde de Naples organisée les 2
et 3 novembre 2006, Naples, 615-630.
ALMEIDA, P. B.; FERNANDES, F. 2008: “O povoado da idade do Bronze da
Cimalla”, Actas do I Encontro de Arqueologia das Terras do Sousa, Oppidum,
número especial, 29-44.
ALONSO, C.; JIMÉNEZ, J. 2014: “Contribución al estudio del poblamiento, modos de
vida y ritual funerario del neolítico antiguo: el asentamiento al aire libre de El
Prado (Pancorbo, Burgos), Zephyrus, Salamanca, 74, 41-64.
ALONSO DE HERRERA, G. 1996, Agricultura general, compuesta por Alonso de
Herrera, que trata de la labranza del campo y sus particularidades, crianza de
animales y propiedades de las plantas. Edición crítica de Eloy Terrón, Madrid,
3a. ed.
ALONSO, N. 1999, De la llavor a la farina. Els procesos agricoles protohistòrics a la
Catalunya occidental, Lattes, França, 1999.
ALONSO, N.; BUXÓ, R. 1991: “Estudi sobre les restes paleocarpològiques al Vallès
Occidental: Primers resultats del jaciment de les sitges UAB (Cerdanyola del
Vallès)”, Limes, 1, Cerdanyola del Vallès, Catalunya, 19-35.

259
ALONSO, N.; LÓPEZ, J. B. 1997-1998, “Minferri (Juneda, Garrigues): Un nou tipus
d’assentament a l’aire lliure a la plana occidental catalana, durant la primera
meitat dels segon mil·lenni cal B.C.”, Tribuna d’Arqueologia, Barcelona, 279-
306.
ALONSO, N. et al. 2003: “Muestreo arqueobotánico de yacimientos al aire libre y en
medio seco”, in R. Buxó i R. Piqué, dirs., La recogida de muestras en
arqueobotánica: objetivos y propuestas metodológicas. La gestión de los
recursos vegetales y la transformación del paleopaisaje en el Mediterráneo
occidental, Encuentro de Grupo de Trabajo de arqueobotánica de la Península
Ibérica (Barcelona, Bellaterra, 29, 30 noviembre y 1 diciembre 2000),
Barcelona, 31-48.
ALÒS, C. et al. 2006-2007: “El Pla d’Almatà (Balaguer, la Noguera): primeres
aportacions interdisciplinàries a l’estudi de les sitges i els pous negres de la zona
5”, Revista d’Arqueologia de Ponent, 16-17, Lleida, 145-168.
ÁLVAREZ, A. 1993: “Castro de Barán 91, Informe de la primera intervención
Arqueológica”, Boletín do Museo Municipal de Lugo, 5, 153-178.
ÁLVAREZ, D.; de ANDRÉS, M. 2009: “Intervención arqueológica en el yacimiento de
Casa Noguera (Archivel, Caravaca de la Cruz, Murcia). La reutilización de un
espacio calcolítico”, Espacio, Tiempo y Forma. Serie I, Nueva época. Prehistoria
y Arqueología, Madrid, 2, 119-126.
AMBERT, P. 1998: “Métallurgie préhistorique, metallurgie expérimentale, les fours,
état de la question, perspectives de recherches”, in M.-C. Frère-Sautot, dir.:
Paleometallurgie des cuivres, Actes du colloque de Bourg-en-Bresse et Beaune,
17-18 octobre 1997, 1-16.
AMBROS, C.; NOVOTNÝ, B. 1953: “Trouvaille d’un squelette de chien de l’epoque
de la céramique spiralée à Hrubanovo”, Archeologické Rozhledy, 5, Praha.
AMORÓS, J. 2008: Memòria de la intervenció arqueològica preventiva al Camp
Zinzano 2004-2005 (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès), document accessible
a http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/DGPC/Documents/ memo
ries%202009/qmem6970.pdf, consultat el febrer de 2014.
ANDERSEN, N. H. 1976, “Sarup Keramikgruber fra to bebyggelsesfaser”, Kulm
København, 11-46.
ANDRÉS, M. T.; MORENO, G. 1986, “Informe sobre el yacimiento de Moncín (Borja,
Zaragoza). Campaña de 1986”, Museo de Zaragoza, Boletín 5, 387-392.
ANGELUCCI, D.E. et al. 2009, “Shepherds and karst: the use of caves and rock-
shelters in the Mediterranean region during the Neolitic”, World Archaeology,
41(2), 191-214.
ANGHEL, D. 1999, “Experiment privind realizarea unei arderi reducătoare”, Buletinul
Cercurilor Stiintifice Studenteşti, 5, Alba Julia, Romania, 167-171.
ANGHEL, D. 2000: “Influenta conditülor de ardere asupra ceramicii”, Buletinul
Cercurilor Stiintifice Studenteşti, 6, Alba Julia, Romania, 171-173.
ANGHEL, D. 2003: “Contribuţii experimentale cu privire la metodele de utilizare a
diferitelor tipuri de instalaţii neo-eneolitice pentru arderea ceramicii”, Apulum:
Arheologie, Istorie, Etnografie, 40, Alba Julia, Romania, 523-534.
ANGHEL, D. 2011: “Experimente de ardere a ceramicii în cuptoare de tip arhaic”,
Terra Sebus : Acta Musei Sabesiensis, 3, Alba Julia, Romania, 339-350.
ANTOLÍN, F. 2016: “Estudi paleocarpològic del jaciment del Camp del Colomer”, in
Comunitats agrícoles al Pirineu. L'ocupació humana a Juberri durant la segona
meitat del Vè mil·lenni cal AC (Feixa del Moro, Camp del Colomer i Carrer
Llinàs 28, Andorra), Andorra, 205-222.

260
ANTONI, G.; KOCH, U. 2002: “Ein Brunnen der Bandkeramik in Straßenheim,
Mannheim-Wallstadt, Flur Apfelkammer”, Archäologische Ausgrabungen in
Baden-Württemberg, Stuttgart, 39-41.
ANZIDEI, A. P. et al. 2007: “L’abitato eneolitico di Osteria del Curato-via
Cinquefrondi: nuovi dati sulle facies archeologiche di Laterza e Ortuccio nel
territorio di Roma”, Atti della XL Riunione Scientifica dell’Instituto Italiano di
Preistoria e Protostoria. Strategie di insediamento fra Lazio e Campania in età
preistorica e protostorica (Roma, Napoli, Pompei, 30 novembre-3 dicembre
2005), Firenze, vol. 2, 477-508.
ARANDA, G. 2008: “Cohesión y distancia social. El consumo conmensal de bóbidos
en el ritual funerario de las sociedades argáricas”, Cuadernos de Prehistoria y
Arqueología de la Universidad de Granada, 18, 107-123.
ARANDA, G.; ESQUIVEL, J. A. 2007: “Poder y prestigio en las sociedades de la
cultura de El Argar. El consumo comunal de bóbidos y ovicápridos en los
rituales de enterramiento”, Trabajos de Prehistoria, 64(2), Madrid, 95-118.
ARANDA, G.; MOLINA, F. 2005: “Intervenciones arqueológicas en el yacimiento de
la edad del Bronce del Cerro de la Encina (Monachil, Granada)”, Trabajos de
Prehistoria, 62, Madrid, 165-179.
ARANEGUI, C.; GRÉVIN, G. 1993: La nécropole iberique de Cabezo Lucero
(Guardamar del Segura, Alicante), Madrid.
ARBOGAST, R.-M. 1989, “Le village Michelsberg des Hautes Chanvières à Mairy
(Ardennnes). IV, Les animaux domestiques des fosses silos”, Gallia préhistorie,
31, Paris, 139-158.
ARBOGAST, R.-M. 2005: “Du loup au ‘chien des tourbières’. Les restes de canidés sur
les sites lacustres entre Alpes et Jura”, Revue de Paléobiologie, vol. spécial 10,
Genève, 171-183.
ARBOGAST, R.-M. 2013: “Les dépôts d’animaux en fosse circulaire du Néolithique
récent dans la plaine du Rhin superieur: les données des fouilles récentes”, in G.
Auxiette i P. Méniel, Les dépôts d’ossements animaux en France, de la fouille à
l’interpretation, Montagnac, França, 191-200.
ARDESIA, V. et al. 2006: “Gli scavi nell’abitato dell’età del Bronzo di Mursia,
Pantelleria (TP). Relazione preliminare delle campagne 2001-2005”, Rivista di
Scienze Preistorische, 56, 1-75.
ARGANT, J.; DAUMAS, J.-C.; LAUDET, R. 1996, “Apport de l’analyse pollinique à
la compréhension d’une structure enigmatique au Trou Arnaud, Saint-Nazaire-
le-Désert (Drôme)”, L’archéometrie dans les pays européens de langue latine,
l’implication de l’archéometrie dans les grands travaux de sauvetage
archéologique, Rennes, 177-180.
ARMENDÁRIZ, J. 1995-1996, “Poblado de las Eretas (Berbinzana). Campañas de
1994, 1995 y 1996”, Trabajos de Arqueología Navarra, 12, Pamplona, 298-303.
ARNOLDUSSEN, S. 2012, Het celtic field te Zeijen-Noordse veld: Kleinschalige
opgravingen van walen en velden van een laat-prehistorisch akkersysteem,
Groningen, Països Baixos.
AROBBA, D.; CARAMIELLO, R.; DEL LUCCHESE, A. 2003: “Archaeobotanical
investigations in Liguria: preliminary data on the Early Iron Age at Monte
Trabocchetto (Pietra Ligure, Italy)”, Vegetation History and Archaeobotany, 12
(4), december 2003, Berlín, 253-262.
ARRUDA, A. M. 2008: “Monte Molião (Lagos): resultados de um projecto em curso”,
Actas do 5º encontro de Arqueologia do Algarve (Silves, 25-27 Outoubro de
2007), Xelb, 8, Silves, Portugal, 161-192.

261
ARTIGUES, P. L.; BRAVO, P.; HINOJO, E. 2006, “Excavacions arqueològiques a Can
Gambús 2, Sabadell (Vallès Occidental)”, Tribuna d’Arqueologia, Barcelona,
111-140.
ASENSIO, D. et al. 1996, “Una mina d’aigua a l’interior de la ciutadella ibèrica
d’Alorda Park (Calafell, Baix Penedès)”, Miscel·lània Penedesenca, 24, Sant
Sadurní d’Anoia, Catalunya, 107-143.
ASENSIO, D. et al. 2009: “L’arquitectura domèstica en el nucli fortificat ilergeta dels
Estinclells (Verdú, l’Urgell), Segle III aC”, L’espai domèstic i l’organització de
la societat a la protohistòria de la Mediterrània occidental (Ier mil·lenni aC),
Actes de la IV Reunió Internacional d'Arqueologia de Calafell (Calafell -
Tarragona, 6 al 9 de març de 2007), ArqueoMediterrania 11, 2009, 125-142.
ASQUERINO, M. D. 1979, “’Fondos de cabaña’ del Cerro de la Cervera (Mejorada del
Campo, Madrid)”, Trabajos de Prehistoria, 36, Madrid, 119-150.
ASSOCIACIÓ CATALANA DE BIOARQUEOLOGIA 2010-2011: “Protocol de
recollida i mostreig de restes bioarqueològiques”, Tribuna d’Arqueologia
Barcelona, 101-113.
ASTRUC, L. et al. 2003: “’Dêpots’, ‘reserves’ et ‘caches’ de materiel lithique taillé au
néolithique précéramique au Proche Orient: quelle gestion de l’outillage?”,
Paléorient, 29 (1), París, 59-78.
AUDOUZE, F. 1989, “Foyers et structures de combustion domestiques aux âges des
métaux”, in M. Olive i Y. Taborin, eds.: Nature et fonction des foyers
préhistoriques: actes du Colloque International de Nemours, 12-14 mai 1987,
327-334.
AUFAN, R. 1997: “Production techniques of wood tar in France (Archaeological
discoveries in the Bunch and Born, Aquitaine)”, Proceedings of the First
International Symposium on wood tar and pitch, held by the Biskupin Museum
(department of the State Archaeological Museum in Warsaw) and the
Museumsdorf Düppel (Berlin) at Biskupin Museum, Poland, July 1st-4th 1993,
Warszawa, 123-126.
AURENCHE, O., dir. 1977: Dictionnaire illustré multilingue de l’architecture du
Proche Orient ancient, Lyon.
AURENCHE, O. 1981: La maison orientale. L’architecture du Proche Orient ancien
des origines au milieu du quatrième mil·lenaire, París.
AUXIETTE, G. 2013: “Evolution des dépôts du Néolithique a l’Antiquité tardive en
contexte non funéraire: un premier état des lieux”, in G. Auxiette i P. Méniel,
eds: Les dépôts d’ossements animaux en France, de la fouille à l’interpretation,
Montagnac, França, 167-176.
AUXIETTE, G. et al. 2000: “Structuration générale du site de Braine ‘La Grange des
Moines’ (Aisne) à la Tène finale et particularités: présentation preliminaire”,
Revue archéologique de Picardie , 1-2, Amiens, 97-103.
AUXIETTE, G. et al. 2003: “Un site de Hallstatt à Villeneuve-Saint-Germain ‘Les
Étomelles’ (Aisne)”, Revue Archeologique de Picardie, 3-4, Amiens, 21-65.
AVELING, E. M.; HERON, C. 1999: “Chewing tar in the early Holocene: an
archaeological and ethnographic evaluation”, Antiquity, 73, 281, Cambridge,
579-584.
AVRAMOVA, M. 2008: “’Special’ stones in prehistoric practices: cases from
Bulgaria”, in R. I. Kostov, B. Gaydarska, M. Gurova, eds: Geoarcheology and
Archaeomineralogy. Proceedigs of the International Conference (Sofia, 29-30
October 2008), Sofia, 211-215.

262
AYOUB, A. 1985: “Les moyens de conservation des produits agricoles dans le nord-
ouest de la Jordanie actuelle”, in M. Gast, F. Sigaut i C. Beutler, eds., Les
techniques de conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la
dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, París, III, 1, 155-169.
BAARS, D; BAARS, J.; ZEIMENS, G. M. 1997: “A middle range research project in
fire pit technology”, The Wyoming Archaeologist, 41(2), 37-48.
BĂCUEŢ CRIŞAN, S. 2011: “Vasele miniaturale în discoperirile arheologice.
Aşezările neolitice din judeţul Sălaj, Crisia Magazine, 41, Oradea, Romania, 69-
82.
BADAL, E. 1999, “El potencial pecuario de la vegetación mediterranea : las cuevas
redil”, II Congrès del Neolític a la Península Ibèrica, Saguntum-PLAV, Extra 2,
València, 69-75.
BAGOLINI, B.; BALISTA, C.; BIAGI, P. 1977: “Vhò, Campo Ceresole: scavi 1977”,
Preistoria Alpina, 13, Trento, Itàlia, 67-98.
BAGOLINI, B.; FERRARI, A.; PESSINA, A. 1993: “Strutture insediative nel Neolitico
dell’Italia settentrionale”, in A. Gravina: Strutture d’abitato e ambiente nel
Neolitico italiano. Atti del 13º Convegno Nazionale sulla Preistoria, Protostoria
e Storia della Daunia (San Severo, 1991), Foggia, Itàlia, II, 35-52.
BAGOLINI, B. et al. 1993: “Fagnigola Bosco Mantova (Azzano Decimo-Pordenone),
notizie preliminari sull’intervento 1991”, Atti della Società per la Preistoria e
Protostoria della Regione Friuli-Venezia Giulia, 7, Pisa, 1992, 47-64.
BAKELS, C. C. 1984: “Carbonized seeds from Northern France”, Analecta
Praehistorica Leidensia, 17, 1-27.
BAKELS, C. C. 1997: “The beginnings of manuring in western Europe”, Antiquity, 71,
Cambridge, 442-445.
BAKELS, C. C. 1998: “Fruits and seeds from the Iron Age settlements at Oss-Ussen”,
in H. Fokkens, ed.: The Ussen project. The first decade of excavations at Oss,
Leiden, 337-348.
BAKER, S. 2002: “Prehistoric and Romano-British landscapes at Little Wittenham and
Long Wittenham, Oxfordshire”, Oxoniensia, 67, Oxford, 1-28.
BAKHELLA, M.; KAANANA, A.; BABA, M. 1993: “Effect of underground storage
on some chemical and rheological properties of wheat”, Al-Awamia, Revue
Marocaine de la Recherche Agronomique, 83, Rabat, Marroc, desembre 1993, 5-
28.
BALASSA, I.; ORTUTAY, G. 1984: Hungarian ethnography and folklore, Budapest
(títol original: Magyar Neprajz, Budapest 1979).
BALDEÓN, A.; SÁNCHEZ, M. J. 2006: Depósitos en hoyos de la Edad del Bronce en
Álava, Santa María de Estarrona (Estarrona, Vitoria-Gazteiz), Peracho y Alto
Viñaspre (Kripan), Vitoria-Gazteiz.
BALDINOTTI, S. 2007: Oltre la soglia smarrimento e conquista. Culti e depositi votivi
alle porte nel mondo italico, tesi di laurea, Roma.
BÁLEK, M. et al. 2003: “Předběžné výsledky první etapy záchranného archeologického
výzkumu v trase dálnice D1 Vyškov – Mořice”, Přehled výzkumů, 44, Brno,
República Txeca, 137-150.
BALEN, J. 2005: “Kostolački horizont na Vučedolu. The Kostolac horizon at Vučedol”,
Opvscula Archaeologica, Zagreb, 29, 25-40.
BALFET, H. 1956: “Les poteries modelées d’Algerie dans les collections du Musée du
Bardo”, Libyca, 4, Alger, 2e. semestre 1956, 289-349.
BÁLINT, H. 2006: “A bagodi idol”, Zalai Museum, 15, 63-105.

263
BALSERA, R.; MATAS, O.; ROIG, J. 2009: “Els Pinetons, un assentament prehistòric
i medieval a la plana del Vallès (Ripollet, Vallès Occidental)”, Tribuna
d’Arqueologia, Barcelona, 237-284.
BALZER, I. 2006: Chronologisch-chorologische Untersuchung des späthallstatt- und
frülatènezeitlichen ‘Fürstensitzes’ auf dem Münsterberg von Breisach
(Grabungen 1980-1986), Stuttgart.
BALZER, I.; MEUNIER, 2005: “Un site d’habitat du hallstatt final et de la Tène
ancienne à Pfulgriesheim (Bas-Rhin)”, Recherches de Protohistoire alsacienne,
23e suppl. à la Revue Archéologique de l’Est, 257-273.
BANDELLI, A.; MÉNIEL, P.; THOMAS, Y. 2013: “Les dépôts de chevaux du site
hallstattien de Marlenheim, ‘Domaine de la Couronne d’Or’ (Bas-Rhin)”, in G.
Auxiette i P. Méniel, dir.: Les dépôts d’ossements d’animaux en France, de la
fouille à l’interprétation. Actes de la table ronde de Bibracte, 15-17 octobre
2012, Montagnac, 17-24.
BANG-ANDERSEN, S. 2009: “Prehistoric Reindeer Traping by the stone-walled
pitfalls: news and views”, in N. Finlay et al., eds.: From Bann flakes to
Bushmills: papers in honour of professor Peter Woodman, Oxford, 61-69.
BAPTISTA, L.; GOMES, S.; COSTA, C. 2012: “As dinâmicas de deposição e
construção no sítio pré-histórico de Horta de Jacinto (Beringel, Beja)”, Actas do
V Encontro de Arqueologia do Sudoeste Peninsular, 585-595.
BARALIS, A. 2008: “Les champs de fosses rituelles en Thrace au Premier et Second
Âge du Fer. Etat des lieux de la recherche”, Omagiu lui Gavrilă Simion la a 80-a
aniversare, Constanţa, 140-153.
BARAY, L.; BOULESTIN, B., eds 2010: Morts anormaux et sépultures bizarres. Les
dépôts humains en fosses circulaires ou en silos du Néolithique à l’âge du Fer.
Actes de la IIe table ronde interdisciplinaire “Morts anormaux et sépultures
bizarres: questions d’interprétation en archéologie funéraire”, (Sens, 29 mars-
1er avril 2006), Dijon.
BARBERÀ, J. 1998: “Los depósitos rituales de restos de óvidos del poblado ibérico de
la Penya del Moro en Sant Just Desvern (Baix Llobregat, Barcelona)”, Actas del
Congreso internacional “Los iberos, príncipes de occidente” (Barcelona, 12-14
marzo 1998), Saguntum, extra 1, València, 129-136.
BARFOED, S. 2009: An archaic votive deposit from Nemea. Ritual behavior in a
sacred landscape, University of Cincinnati.
BARGE, H. 2009: “La structuration de l’habitat dans le massif des Alpilles au IIIe.
millenaire av. J.-C.”, in A. Beeching i I. Sénépart, eds., De la maison au village.
L’habitat néolithique dans le sud de la France et le Nord-Ouest méditerranéen
(Marseille, 23-24 mai 2003), Marseille, 267-275.
BARKER, G. W. 1985: Prehistoric farming in Europe. New studies in Archaeology,
Cambridge.
BARKER, P. H. 1996: Techniques of archaeological excavation, London.
BARNA, J. P.; PÁSZTOR, E. 2010: “Two Neolithic enclosures at Sormás-Török-
Földek (Southwest-Transdanubia, Hungary) and their possible geometrical and
astronomical role: a case study”, in D. Calado, M. Baldia i M. Boulanger:
Monumental Questions: Prehistoric Megaliths, Mounds, and Enclosures, BAR
International Series 2122, 119-125.
BARON, J. 2010: “Depozyt naczyń z późnej epoki brązu odkryty na osadzie we
Wrocławiu Widawie”, Mente et sutro. Studia archeologica Johanni Machnik
viro doctissimo octogesimo vitae anno ab amicis, collegis et discipulis oblata,
Rzeszów, 421-430.

264
BARON, J. 2012: “The ritual context of pottery deposits from the Late Bronze Age
settlement at Wrocław Widawa in Southwestern Poland”, Journal of
Archaeology and Ancient History (online), 3, 1-24.
BARON J. 2013: “Ard marks and changes in land use at the beginning of the Early
Middle Ages. A case study from the site of Miłosławice, north Silesia”,
Archeologické rozhledy, 65, 906–916
BARON, J. 2014: “Kompleks osadniczy z epoki brązu, młodszego okresu
przedrzymskiego, okresu wpływów rzymskich i wędrówek ludów. Analiza
obiektów nieruchomych”, in M. Masojć, dir.: Obozowiska, Osady, Wsie.
Wrocław – Widawa 17, Wrocław, 235-320.
BARON, J.; KARPOW, J.; KUŹBIK, R. 2014: “Osada z późnej epoki brązu i wczesnej
epoki żelaza w Grabowcu, pow. jarosławski, woj. podkarpackie”, Raport , 9, 53-
115.
BARRASETAS, E.; CARBONELL, E.; MARTÍNEZ, J. 1991-1992: “El jaciment romà
del Poble Sec. Sant Quirze del Vallès. Vallès Occidental”, Tribuna
d’Arqueologia, Barcelona, 103-109.
BARRASETAS, E.; JÁRREGA, R. 2007: La Solana. Memòria de l’excavació
arqueològica al jaciment (Cubelles, Garraf), Barcelona.
BARRIL, M. 1992: “El castro de los ‘Baraones’ (Valdegama, Palencia), un poblado en
el alto valle del Pisuerga”, Poblamiento celtibérico, III Simposio sobre los
celtíberos, Zaragoza, 399-408.
BARRIL, M.; DELIBES, G.; Ruiz, G. 1982: “Moldes de fundición del Bronce Final
procedentes de El Regal de Pídola (Huesca)”, Trabajos de Prehistoria, 39,
Madrid, 369-383.
BARTALI, E. H. et al. 1990: “Performance of plastic lining for storage of barley in
traditional underground structures (matmora) in Morocco”, Journal of
Agricultural Engineering Research, 47, Londres, 297-314.
BARTELS, N. 1990: “Eine Siedlungsgrube der jüngsten vorrömischen Eisenzeit aus
Dodow, Kr. Hagenow”, Informationen des Bezirksarbeitskreises für r- und
Frühgeschichte Schwerin, 30, Schwerin, Alemanya, 26-32.
BARTH, E. K. 1983: “Trapping reindeer in South Norway”, Antiquity, 57, nº 220,
Cambridge, 109-115.
BARTÍK, J.; HAJNALOVÁ, M. 2004: “Hromadný nález keramiky z Lozorna.
Prispevok ku keramickým depotom stredodunajskej mohylovej kultúry na
západnom Slovensku“, Zborník Slovenského Národného Múzea, 98, Archeológia
14, 9-42.
BATAILLE, G. 2006: “Vestiges de rituels de La Tène D1 sous les parkings du Zénith
de la communauté urbaine de Strasbourg (Bas Rhin)”, in G. Alberti, C. Féliu, G.
Pierrevelcin: Transalpinare : mélanges offerts à Anne-Marie Adam, Bordeus,
247-257.
BATAILLE, G. 2007: “Dépôts de mobiliers métalliques de la période de La Tène.
Premier essai de classement”, in G. Bataille, J.-P. Guillaumet dir. : Les dépôts
métalliques au second âge du Fer en Europe tempérée. Actes de la table ronde
des 13 et 14 octobre 2004 (Glux-en-Glenne), Bibracte, 247-256.
BATEMAN, C.; ENRIGHT, D.; OAKEY, N. 2003: “Prehistoric and Anglo-Saxon
Settlements to the rear of Sherborne House, Lechlade: excavations in 1997”,
Transactions, Bristol and Gloucestershire Archaeological Society, 121, 23–96
BAUER, K.; RUTTKAY, E. 1974: „Ein Hundeopfer der Lengyel-Kultur von
Bernhardsthal, NÖ“, Annales Naturhistorisches Museum Wien, 78, Viena, 13-
27.

265
BAUER, U. 2007: „Eine jungbronzezeitliche Siedlung mit Brunnen bei Wernikow, Kr.
Otspringrutz“, accessible a www.archaeologische-baubegleitung.de/doc/
Siedlung.pdf, consultat el febrer de 2014.
BAUMHAUER, M. 2003: Archäologische Studie zu ausgewählten Aspekten der
mittelalterlichen Handwerkstopographie im deutschprachigen Raum.
Bestandsaufnahme der Handwersbefunde vom 6.-14. Jahrhundert und
vergleichende Analyse, tesi doctoral, Universität Tübingen.
BAYLE, G.; JOSSET, D. 2012: “Dépôt de truies en silos et fossés dans les sites gaulois
de Beauce”, Archéopages, 35, octobre 2012, 32-33.
BAYLE, G.; SALIN, M. 2013: « Les dépôts particuliers d’équidés à l’âge du Fer en
région Centre », in G. Auxiette i P. Méniel, eds. : Les dépôts d’ossements
animaux en France, de la fouille à l’interpretation, Montagnac, França, 201-
208.
BEAUSOLEIL, J.-M. et al. 2006-2007: “Un alignement de fours à pierres chauffées du
premier âge du Fer: la ligne de feux d’Eyrein (Corrèze)”, Documents
d’archéologie méridionale, 29-30, Lattes, França, 75-111.
BECKER, C. J. 1970: „Zur Frage der eisenzeitlichen Moorgefäße in Dänemark“, in H.
Jankuhn, ed.: Vorgeschichtliche Heilingtümer und Opferplätze in Mittel- und
Nordeuropa (Gottingen, 14 bis 16 Oktober 1968), Gottingen, 119-166.
BECKER, C.; SCHARL, S.; ZERL, T. 2012: “Ippesheim – Interdisziplinäre
Untersuchungen in einer mittelneolithischen Siedlung mit Kreisgrabenanlage”,
Praehistorische Zeitschrift, 87(2), 236-260.
BECKER, H.; VALERA, A.C.; CASTANHEIRA, P. 2012: “Monte do Olival 1
(Ferreira do Alentejo, Beja): Magnetometria de césio num recinto de fossos do
3º milénio aC”, Apontamientos de Arqueologia e Patrimonio, 8, 11-17.
BEECHING, A. 2010: “Nouvelles réflexions sur la question des sépultures complexes
et des organisations funéraires chasséennes en moyenne vallée du Rhône“, in L.
Baray i B. Boulestin, dir.: Morts anormaux et sépultures bizarres. Les dépôts
humains en fosses circulaires ou en silos du Néolithique à l’âge du Fer (Sens, 29
mars-1 avril 2006), Dijon, 54-65.
BEECHING, A. et al. 2010: “Les sites à fosses circulaires du néolithique et de l’âge du
bronze ancien en moyenne vallée du Rhône: approches typologiques et
fonctionnelles, implications économiques et sociales”, in A. Beeching, E.
Thirault i J. Vital, dir: Economie et société à la fin de la préhistoire. Actualité de
la recherche. Actes des 7e Rencontres Méridionales de Préhistoire Récente
(Bron 2006), Lyon 2010, 147-169.
BEECHING, A.; COUDART, A.; LE BOLLOCH, M. 1982: “Concevreux, une enceinte
chalcolithique et la problématique des «Camps », un cercle de l'Âge du Bronze”,
Revue archéologique de Picardie, Numéro spécial 1, 149-169.
BEECHING, A.; GASCÓ, J. 1989: “Les foyers de al préhistoire récente du sud de la
France (Descriptions, analyses, et essais d’interpretation)”, in M. Olive i Y.
Taborin, eds.: Nature et fonction des foyers préhistoriques: actes du Colloque
International de Nemours, 12-14 mai 1987, Nemours, França, 275-292.
BEECHING, A.; MOULIN, B. 1981: “Les structures de combustion des niveaux
supérieurs de la Baume de Ronze (Ardèche). Première approche”, Bulletin de la
Société prehistorique française, 78, París, 10-12.
BEILKE-VOIGT, I. 2007: Das ‚Opfer‘ im Archäologischen Befund. Studien zu den sog.
Bauopfern, kultischen Niederlegungen und Bestattungen in ur- und
frühgeschichtlichen Siedlungen Norddeutschlands und Dänemarks, Rahden,
Alemanya.

266
BEIRAO, C. M. et al. 1985-1986: “Un depósito votivo da II idade do Ferro, no Sul de
Portugal, e as suas relações com as culturas da Meseta”, Veleia: Revista de
Prehistoria, historia antigua, arqueología y filología clásicas, 2-3, Vitoria-
Gazteiz, País Basc, 207-221.
BEJINARIU, I. 2014: “O depunere de vase ceramice din bronzul târziu din zona
Sălajului”, ArheoVest, Nr. II: In Honorem Gheorghe Lazarovici,
Interdisciplinaritate în Arheologie, Vol. 1: Arheologie, Szeged, Hongria, 295-
309.
BEJINARIU, I.; BĂCUEȚ-CRIȘAN, D.; CULIC, D. 2014: Cercetări arheologice
preventive pe traseul Autostrăzii Transilvania. Descoperirile Bronzului Târziu
din zona comunei Marca, județul Sălaj, Cluj-Napoca, Zălau.
BELARTE, M. C. 1993: “Arquitectura domèstica al bronze final i primera edat del ferro
a Catalunya: habitacions construïdes amb materials duradors: estat de la
qüestió”, Pyrenae, 24, Barcelona, 115-140.
BELARTE, M. C. 1997: Arquitectura domèstica i estructura social a la Catalunya
protohistòrica, Barcelona.
BELARTE, M. C. 2008: Habitat et pratiques domestiques des Ve-IVe s. av. J.-C. dans
la ville de Lattes”, Gallia, 65, París, 91-106.
BELARTE, M. C.; GAILLEDRAT, E.; ROUX, J.-C. 2010: “Recherches dans la zone 1
de la ville de Lattara. Evolution d’un quartier d’habitation dans la deuxième
moitié du Ve siècle av. n. è.”, Lattara, 21, tome 1, Lattes, França, 7-134.
BELARTE, M. C.; VALENZUELA-LAMAS, S. 2013: “Zooarchaeological evidence
for domestic rituals in the Iron Age communities of North-eastern Iberia
(present-day Catalonia) (sixth–second century BC)”, Oxford Journal of
Archaeology 32(2), 163–186.
BELLIDO, A. 1996: Los campos de hoyos. Inicios de la economía agrícola en la
submeseta norte, Valladolid, España.
BELMONTE, C. et al. 2013: “Èquids i gossos en l’economia i en els rituals. Resultats
de l’estudi dels materials dipositats en el sitjar iberoromà del Serrat dels
Espinyers (Isona, Pallars Jussà)”, Revista d’Arqueologia de Ponent, 23, Lleida,
201-222.
BELTRAN, A. 1984: “Las casas del poblado de la I Edad del Hierro del Cabezo de
Monleón (Caspe)”, Museo de Zaragoza Boletín, 3, Zaragoza, 23-101.
BENTHEM, A. van 2010: Prehistorische bewoning aan de Ruurloseweg te Vorden
(gemeente Bronckhorst). Een archeologische opgraving, ADC Rapport 2031,
accessible a https://easy.dans.knaw.nl/
BÉRANGER, C. 1998: “Récolter et conserver l’herbe. Un bref historique”, Fourrages,
155, sep. 1998, Versailles, 275-285.
BERCIU, D. 1961: Contribuţii la problemele neoliticului în România în lumina noilor
cercetări, Bucarest
BERECKI, S. 2009: “A Late Bronze Age Pit Discovered at Sângeorgiu de Mures
(Mures County)”, Marisia, Studii şi materiale, 29, Arheologie, 49-55.
BERGADÀ, M.; CEBRIÀ, A.; MESTRES, J. 2005: “Prácticas de estabulación durante
el neolítico antiguo en Cataluña a través de la micromorfología: cueva de la
Guineu (Font-rubí, Alt Penedès, Barcelona)”, Actas del III Congreso del
Neolítico en la Península Ibérica (Santander 5-8 octubre 2003), Santander, 187-
196.
BERGADÀ, M. M.; de NICOLÁS, J. C. 2005: “Aportación de la micromorfología al
conocimiento de las prácticas pastoriles de finales de la Edad de Bronce en el

267
 yacimiento de la Cova des Morts (Mongofre Nou, Maó, Menorca)”, Mayurqa,
Palma de Mallorca, 30, 2005, 181-202.
BERGHAUSEN, K.; KRAUSE, H. 2007: “Documentierter Denkmalverlust.
Prospektion an der Viereckschance von Papferding, Gemeinde Bockhorn,
Landkreis Erding, Oberbayern”, Das Archäologische Jahr in Bayern 2006, 78-
81.
BERKVENS, R. 2004: “Bewoningsporen uit de periode Late Bronstijd-Midden-Ijzertijd
(1100-400 v. Chr.)”, in C.W. Koot i R. Berkvens, eds: Bredase akkers
eeuwenoud. 4000 jaar bewoningsgeschiedenis op de rand van zand en klei,
Breda, 95-124.
BERMÚDEZ, X.; VARAS, O. 2016: “La granja romana de la Teuleria dels Àlbers (La
Granada, Alt Penedès)”, Jornades d’Arqueologia del Penedès 2011 (Vilafranca
del Penedès, 21-22 octubre 2011), Vilafranca del Penedès, Catalunya, 233-242.
BERNABEU, J., dir. 1993: “El III milenio a.C. en el País Valenciano. Los poblados de
Jovades (Concentaina, Alacant) y Arenal de la Costa (Ontinyent, València)”,
Saguntum, 26, València, 9-180.
BERNABEU, J. et al. 1994: “Niuet (l’Alqueria d’Asnar). Poblado del III milenio a.C.”,
Recerques del Museu d’Alcoi, 3, Alcoi, País Valencià, 9-74.
BERNABEU, J.; FUMANAL, M. P. 2009: “La excavación, estratigrafía y datación
C14”, in J. Bernabeu i L. Molina, eds., La Cova de les Cendres (Moraira-
Teulada, Alicante), Alacant, 31-52.
BERNABEU, J.; OROZCO, T; DIEZ, A. 2012: “Mas d’Is y las construcciones con
fosos del VI al III milenio cal a.C.”, MARQ, Arqueología y Museos, 5, Alacant,
País Valencià, 53-71.
BERNABÒ, M.; CATTANI M. 1993: “Collecchio (PR), tangenziale: abitato e sepolture
riferibili al Neolitico Medio”, Studi e Documenti di Archeologia 7, 1991-1992,
Bologna, 133.
BERNABÒ, M.; CREMASCHI, M. 1997: “La terramara di S. Rosa di Poviglio: le
strutture”, in M. Bernabò, A. Cardarelli i M. Cremaschi, eds., Le terramare. La
prima civiltà padana, Catálogo della mostra de Modena, Milano, 196-212.
BERNABÒ, M.; CREMASCHI, M. 2009: Acqua e civiltà nelle terramare. La vasca
votiva di Noceto, Milano.
BERNABÒ, M. et al. 2007: Gli scavi nella terramara Santa Rosa a Fodico di Poviglio:
Guida all’exposicione, Poviglio, Itàlia.
BERNARD-ALLÉE, P.; VALADAS, B. 1992: “L'état des recherches sur l'archéologie
agraire en Limousin”, Norois, Poitiers, N°156, Octobre-Décembre 1992, 509-
518.
BERROCAL, L. 1989: “El asentamiento ‘céltico’ del Castrejón de Capote (Higuera la
Real, Badajoz)”, Cuadernos de Patrimonio. Universidad Autónoma de Madrid,
16, 245-295.
BERROCAL, L. 2004: “Banquetes y rituales colectivos en el suroeste peninsular”,
Cuadernos de Patrimonio. Universidad Autónoma de Madrid, 30, 105-119.
BERZOVAN, A. 2013: “ Consideraţii privind gropile rituale dacice de la Unip‒“Dealu
Cetăţuica”, comuna Sacoşu Turcesc, Jud. Timiş (Sec. I î. Hr. -Sec. I d. Hr.)
ArheoVest, Nr. I: In Honorem Liviu Măruia, Interdisciplinaritate în Arheologie
şi Istorie, Szeged, Hongria, 309-341.
BERSU, G. 1940: “Excavations at Little Woodbury, Wiltshire”, Proceedings of the
Prehistoric Society, New Series, 6, 1, Londres, 30-111.

268
BERTEMES, F.; NORTHE, A. 2010: “Goseck – neue Forschungen zum Ringheiligtum
und zum Benediktinerkloster. Die Kreisgrabenanlage von Goseck”, Archäologie
in Sachsen-Anhalt, 5, 9-32.
BERTÓK, G.; GÁTI, C.; LÓKI, R. 2008: “Előzetes jelentés a Belvárdgyula határában
(Baranya megye) talált késő neolitikus település és körárok kutatásáról”,
Ősrégészeti Levelek, Pécs, Hongria, 10, 5-16.
BERTRAND, M. 1987: “Los covarrones-refugio de Guadix. Primeros datos
cronológicos”, II Congreso de Arqueología Medieval Española (Madrid, enero
de 1987), Madrid, II, 451-462.
BEST, E. 1941: The Maori, Wellington, New Zealand, 2 ed., 2 vols.
BESZÉDEZ, J; HORVÁTH, L. A. 2008: “Őslori és római kori lelőhelyek a Budai Skála
bontása során / Prehistoric and Roman period sites uncovered during the
demolition of the Budai Skála department store”, Aquincumi Füzetek, 14,
Budapest, 141-157.
BETTERCOURT, A. et al. 2003: “O povoamento Calcolitico do alveolo de Vila Chã,
Esposende (Norte de Portugal). Notas a propósito das escavações arqueologicas
de Bitarados”, Portugalia, Nova Serie, 24, Porto, 25-44.
BEYER A.‐I., 1972: “Die Tierknochen”, in: R. Koch: Das Erdwerk der Michelsberger
Kultur auf dem Hetzenberg bei Heilbronn‐Neckargartach, Teil II, Forschungen
und Berichte zur Vor und Frühgeschichte in Baden‐Württemberg, Band 3/II,
Stuttgart, 7‐43.
BEYLIER, A. 2009: “Une manifestation rituelle protohistorique originale: le dépôt
d’objets métalliques d’Auzet (Alpes-de-Haute-Provence)”, in S. Bonnardin et
al., Du matériel au spirituel: réalités archéologiques et historiques des “dépôts”
de la préhistoire à nos jours, actes des rencontres (Antibes, 16-18 octobre 2008),
Antibes, 333-337.
BIALEKOVÁ, D. 1997: “Funde von Teersiedereien aus groβ- und nachgroβmährischer
Zeit aus dem Gebiet der Norddonauslawen”, Proceedings of the First
International Symposium on wood tar and pitch, held by the Biskupin Museum
(department of the State Archaeological Museum in Warsaw) and the
Museumsdorf Düppel (Berlin) at Biskupin Museum, Poland, July 1st-4th 1993,
Warszawa, 63-72.
BIERMANN, E. 2001: Alt- und Mittelneolithikum in Mitteleuropa. Untersuchungen zur
Verbreitung verschiedener Artefakt- und Materialgruppen und zu Hinweisen auf
regionale Tradierungen, Koln. Document accessible a www.rheinland-
archäologie.de/biermann2001_2003.pdf
BIERMEIER, S. 2005: Grabungsberitch Herrsching 7933/18 Neubau Pflegezentrum,
Landkreis Starnberg, Oberbayern. Document accessible a www.singularch.de,
consultat el febrer de 2014.
BIERMEIER, S.; KOWALSKI, A. 2005: Grabungsbericht Eching 7635/195, Object
0403-Dieselstraße 3, Landkreis Freising, Oberbayern. München. Document
accessible a www.singularch.de, consultat el febrer de 2014.
BIERMEIER, S.; KOWALSKI, A. 2009: Grabungsbericht Kösching-Wolfsdrossel, M-
2008-1299-2, 13.11.2008-22.12.2008, Landkreis Eichstätt, Oberbayern.
München. Document accessible a www.singularch.de, consultat el febrer de
2014.
BIERMEIER, S.; KOWALSKI, A. 2010: Grabungsbericht Erding-Kletthamer Feld,
Kampagnen 2006-2008 und 2009, Landkreis Erding, Oberbayern. München.
Document accessible a www.singularch.de, consultat el febrer de 2014.

269
BINFORD, L. R. 1967: “Smudge pits and hide smoking: the role of analogy in
archaeological reasoning”, American Antiquity, 32 (1), Washington, 1-12.
BIRINGUCCIO, V. 1559: Pirotechnia del s. Vannuccio Biringuccio senese, nella quale
si tratta non solo della diversita delle minere, ma ancho di quanto si ricerca alla
pratica di esse, Venezia.
BISHOP, B; BAGWELL, M. 2005: Iwade. Occupation of a North Kent Village from
the Mesolitic to the Medieval period, London.
BLACKMAN, D. 2000-2001: “Archaeology in Greece 2000-2001”, Archaeological
Reports, 47, 1-144.
BLAISE, E. 2009: Economie animale et gestion des troupeaux au Neolithique final en
Provence : approche archéozoologique et contribution des analyses isotopiques
de l’émail dentaire. Tesi doctoral, Université de Provence, 3 vols.
BLAIZOT, F. et al. 2000: “Un ritual original de l’Âge du Bronze: les inhumations en
fosse des sites des Estournelles et de la Plaine à Simandres (Rhône)”, Gallia
préhistoire, 42, Paris, 195-256.
BLANCHET, S.; LEGALL, V. 2013: “Découvertes inédites de fosses à profil en ‘Y,
W’ en Bretagne: l’exemple du site de Plouedern ‘Leslouc’h’ (Finistère)”, in N.
Achard-Corompt i V. Riquier, dir: Chasse, culte ou artisanat? Les fosses ‘à
profil en Y-V-W’. Structures énigmatiques récurrentes du Néolithique aux âges
des Métaux en France et alentour, Actes de la table-ronde de Chalons en
Champagne, 15-16 novembre 2010, Revue Archeologique de l’Est, 33ème
Supplément. Dijon, 203-212.
BLANCO, A. 2014: “Sitios en altura y vasijas rotas: reconsiderando la etapa de
‘plenitud’ de Cogotas I (1450-1150 cal AC) en la Meseta”, Trabajos de
Prehistoria, 71, N.º 2, julio-diciembre 2014, Madrid, 305-329.
BLANCO, J. F. et al. 2007: “Análisis de las estructuras”, a C. Blasco et al., El Bronce
Medio y Final en al región de Madrid. El poblado de la Fábrica de Ladrillos
(Getafe, Madrid), Estudios de Prehistoria y Arqueología Madrileñas, 14-15, 29-
68.
BLANCQUAERT, G. 2003: “ Dourges 2003: « le Marais de Dourges » : les vestiges
laténiens du site LA1”, Revue du Nord, 5 (n° 353), 125-139.
BLANES, R. 1992: Los silos de Burjassot (1573-1600). Un monumento desconocido,
València.
BLASCO, M. C. 1983: “Un nuevo yacimiento del bronce madrileño. El Negralejo,
Rivas-Vaciamadrid”, Noticiario Arqueológico Hispánico, 17, Madrid, 43-190.
BLASCO, M. C. et al. 1984-1985: “Depósito votivo en un yacimiento de la edad del
Bronce en el valle del Manzanares (Perales del Río, Getafe, Madrid)”,
Cuadernos de Prehistoria y Arqueología, 11-12, Madrid, 11-23.
BLASCO, M. C.; BARRIO, J. 1986: “Excavaciones de dos nuevos asentamientos
prehistóricos en Getafe (Madrid)”, Noticiario Arqueológico Hispánico, 27,
Madrid, 75-142.
BLESL, C. 2006: “Die brunnen der urnenfelderzeitlichen Siedlung von Pixendorf in
Niederösterreich”, Nachrichtenblatt Arbeitskreis Unterwasserarchäologie, 13,
92-93.
BLUM, A. A.; BEKELE, A. 2000: “The use of indigenous knowledge by farmers in
Ethiopia when storing grains on their farms”, 16th. Symposium of the
International Farming Systems Association (Santiago, Chile, 27-29 November
2000).

270
BOCQUET, A.; CAILLAT, B.; LUNDSTROM-BAUDAIS, K. 1986: “Alimentation et
techniques de cuisson dans le village de Charavines-Isère. Premiers documents”,
a Le Néolithique de la France: hommage à Gérard Bailloud, Paris, 319-329.
BOCQUET, A.; COUREN, J. P. 1974: “Le four de Sévrier, Haute-Savoie”, Études
Préhistoriques, 9, juin 1974, Lyon,1-6.
BODDUM, S.; MIKKELSEN, M. 2010: Ørndrup Vest. Aktivitetsspor fra yngre
stenalder, bebyggelse fra yngre bronzealder og ældre jernalder grøftanlæg fra
yngre jernalder eller historisk tid, Viborg, Dinamarca.
BOGAARD, A. et al. 2009: “Private pantries and celebrated surplus: storing and
sharing food at Neolithic Çatalhöyük, Central Anatolia”, Antiquity, 83,
Cambridge, 649-668.
BOISSINOT, P. 1997: “Archéologie des façons culturales”, a La dinamique des
paysages protohistoriques, antiques, médievaux et modernes, XVIIe Rencontres
Internationales d’Archéologie et d’Histoire d’Antibes, Sophia-Antipolis, 85-112.
BOISSINOT, P. 2000: “À la trace des paysages agraires. L’archéologie des façons
culturales en France”, Études rurales, 153-154, 23-38.
BOLENS-HALIMI, L. 1981: Agronomes andalous du Moyen Âge, Genève.
BONELLI, L. 1982: La Divina Villa di Corniolo della Cornia, Lezioni di agricoltura
tra XIV e XV secolo, Siena.
BONILLA, A.; CÉSAR, M. 2005: “Calcolítico: Monte dos Remedios”, Traballos de
Arqueoloxía e Patrimonio, 35, Santiago de Compostela, 55-58.
BONILLA, A.; CÉSAR, M.; FÁBREGAS, R. 2006: “Nuevas perspectivas sobre el
espacio doméstico en la prehistoria reciente del NO: el poblado de Os Remedios
(Moaña, Pontevedra)”, Zephyrus, 59, Salamanca, 257-273.
BONNABEL, L. et al. 2007: “Stockage des denrées et dépôt de cadavres humains au
cours de l’âge du Fer en Champagne-Ardenne”, a L’âge du Fer dans l’arc
jurassien et ses marges. Dépôts, lieux sacrés et territorialité à l’âge du Fer.
Actes du XXIX colloque international de l’AFEAF (Bienne, Suisse, 5-8 mai
2005), Besançon, vol. 2, 585-604.
BONTROND, R. et al. 2013: “Deux ensembles de fosses à profil en ‘V-Y’ de la
periphérie rénnoise: Bézannes et Thillois (Marne)”, in N. Achard-Corompt i V.
Riquier, dir: Chasse, culte ou artisanat? Les fosses ‘à profil en Y-V-W’.
Structures énigmatiques récurrentes du Néolithique aux âges des Métaux en
France et alentour, Actes de la table-ronde de Chalons en Champagne, 15-16
novembre 2010, Revue Archeologique de l’Est, 33ème Supplément. Dijon, 93-
108.
BOQUER, S.; PARPAL, A. 1994: Can Roqueta: estructures prehistòriques i
medievals: campanya 1991, Barcelona.
BOQUER, S. et al. 1990: “Les estructures del Bronze Antic-Bronze Mitjà al jaciment
arqueològic de Can Roqueta (Sabadell, Vallès Occidental)”, Arraona, Revista
d’Història, 7, Sabadell, Catalunya, tardor de 1990, 9-25.
BOQUER, S. et al. 1995: El jaciment de l’Institut de Batxillerat Antoni Pous. n
assentament a l’aire lliure de finals del calcolític (Manlleu, Osona), Barcelona.
BORDAS, A.; MORA, R.; LÓPEZ, V. 1996: “El asentamiento al aire libre del neolítico
antiguo en la Font del Ros (Berga, Berguedà)”, I Congrès del Neolític a la
Península Ibèrica (Gavà-Bellaterra 27-29 març de 1995), Rubricatum, 1, vol. I,
397-406.
BORDAS, A. et al 2013: “El neolític antic i l’inici de l’edat del bronze a les
excavacions del nou Conservatori del Liceu”, Quaderns d’Història de la Ciutat,
època II, núm. 9, Barcelona, 113-129.

271
BORNSTEIN-JOHANSEN, A. 1975: “Sorghum and millet in Yemen”, in M.L. Arnott,
ed.: Gastronomy. The anthropology of food and food habits, The Hague, 287-
295.
BOSCH, A. et al. 1996: “Intervenció arqueològica a la Cova de la Pólvora (Albanyà,
Alt Empordà)”, Terceres Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona
(Santa Coloma de Farners, 14 i 15 de juny de 1996), Girona, 35-51.
BOSCH, A. et al. 1998: El poblat neolític de Plansallosa. L’explotació del territori dels
primers agricultors-ramaders de l’Alta Garrotxa, Olot, Catalunya.
BOSCH, A.; CHINCHILLA, J.; TARRÚS, J. 2000: El poblat lacustre neolític de la
Draga. Excavacions de 1990 a 1998. Girona.
BOSCH, J.; FORCADELL, A.; VILLALVÍ, M. M. 1992: “Les estructures d’hàbitat a
l’assentament del Barranc d’en Fabra (Montsià)”, 9è. Col·loqui Internacional
d’Arqueologia de Puigcerdà (Puigcerdà i Andorra, abril de 1991), Andorra,
1992, 121-122.
BOSCH, J.; MIRET, J. 1989: “L’excavació de la vil·la romana del Bosquet (Sant Pere
de Ribes)”, Miscel·lània Penedesenca, Vilafranca del Penedès, Catalunya, 135-
166.
BOSCH, J. et al. 2001: La prehistòria de Montmeló (Vallès Oriental) a partir de la
col·lecció Cantarell. Montmeló, Catalunya.
BOSCH-GIMPERA, P. 1975: Prehistoria de Europa, Madrid.
BOSQUET, D. et al. 1997: “Découverte d’un village rubané fossoyé à Remicourt au
lieu-dit En Bia Flo (TGV oriental)”, Notae Praehistoricae 17, 103-110.
BOSQUET, D.; GOFFIOUL, C.; CHEVALIER, A. 2013: “Les schlitzgruben associés
aux enceintes rubanés de Rémicourt et Voroux-Goreux (province de Liège,
Belgique): une fonction votive?”, in N. Achard-Corompt i V. Riquier, dir:
Chasse, culte ou artisanat? Les fosses ‘à profil en Y-V-W’. Structures
énigmatiques récurrentes du Néolithique aux âges des Métaux en France et
alentour, Actes de la table-ronde de Chalons en Champagne, 15-16 novembre
2010, Revue Archeologique de l’Est, 33ème Supplément. Dijon, 245-260.
BÖTTCHER, G. 1982: “Ein Gefäßdepot der Aunjetitzer Kultur aus Gerwich, Kr.
Burg”, Ausgrabungen und Funde, 27, Berlin, 172-175.
BOUBY, L.; MARINVAL, P. 2005: “Conservation, traitement et consommation des
produits végétaux dans la grotte chalcolithique de Foissac (Aveyron). Les
données carpologiques”, Gallia Préhistoire, 47, Paris, 147-165.
BOUMA, J. W. 1996: Religio votiva: the archaeology of Latial votive religion: the 5th-
3rd c. BC: votive deposit South West of the main temple at “Satricum” Borgo Le
Ferriere, Groningen, 3 vols.
BOUSO, M. et al. 2004: “Anàlisi comparatiu de dos assentaments del bronze inicial a la
depressió prelitoral catalana: Can Roqueta II (Sabadell, Vallès occidental) i Mas
d’en Boixos-1 (Pacs del Penedès, Alt Penedès)”, Cypsela, 15, Girona, 73-101.
BOUZEK, J.; SKLENÁŘ, K. 1987: “Jáma středobronzové mohylové kultury v Horních
Počaplech, okr. Mĕlník”, Archeologické rozhledy, 39, Praga, 23-39.
BOXALL, R. A. 1974: “Underground storage of grain in Harar Province, Ethiopia”,
Tropical Stored Products Information, 28, 1974, Slough, Regne Unit, 39-48.
BOZHKOVA, A.; NIKOV, K. 2010: “Archaeological investigation of pit complex near
the village of Malko Tranovo, Chirpan Municipality, Southwestern Sector.
Preliminary observations”, Southeast Bulgaria in II-I millennium BC, Varna,
213-220 (en búlgar, amb resum anglès).

272
BRANDT, J. 1987: “Ein jungbronze-früheisenzeitlicher Brunnen von Retzow, Kr.
Lübz”, Informationen des Bezirksarbeitskreises für r- und Frühgeschichte
Schwerin, 27, Schwerin, Alemanya, 24-27.
BRANDT, J. R.; KARLSSON, L. 2001: From huts to houses: transformations of
ancient societies: proceedings of an international seminar organized by the
Norwegian and Swedish Institutes in Rome, 21-24 September 1997, Stockholm.
BRANDT, J.; KLUCK, L. 1989: “Zwei jungbronzezeitliche Fundcomplexe aus
Muchow, Kr. Ludwigslust”, Jahrbuch für Bodendenkmalpflege in Mecklenburg
1988, Mecklenburg, 109-118.
BRÄUNING, A. 1996: “Grabungen in einer mittelalterlichen Wüstung bei Riedlingen
an der Donau, Kreis Biberach”, Archäologische Ausgrabungen in Baden-
Würtemberg, Stuttgart, 197-200.
BREUIL, J.-Y. et al. 2006: “Les structures de stockage au néolithique final (3500-2200
av. J.-C.) en Vistrenque (Nîmes, Gard)”, in M. C. Frère-Sautot, ed., Des Trous...
Structures en creux pré- et protohistoriques (Dijon i Baume-les-Messieurs, mars
2006), Montagnac, 247-262.
BRIARD, J. 1965: Les dépôts bretons et l’âge du Bronze atlantique, Rennes.
BRIARD, J.; CORDIER, G.; GAUCHER, G. 1969: “Un dépôt de la fin du Bronze
Moyen à Malassis, commune de Chéry (Cher)”, Gallia préhistoire, 12, Paris, 37-
73.
BRINK, V. VAN DEN; TOPS, B. 2012: Definitief archeologisch onderzoek in het
plangebied Meemortel te Budel, gemeente Cranendonck, Amsterdam.
BRITTAIN, M. 2013: Excavations at Ham Hill, Somerset, 2012, Cambridge
Archaeological Unit Report No 1159, accessible a http://archaeologydata
service.ac.uk/
BROCHIER, J.-E. 1996: “Feuilles ou fumier? Observation sur le rôle des poussières
sphérolithiques dans l’interprétation des dépôts archéologiques holocènes”,
Anthropozoologica, 24, Paris, 19-30.
BROCHIER, J. L.; FERBER, F. 2009: “Méthode d’approche du fonctionnement des
fosses du site chasséen des Moulins, Saint-Paul-Trois-Châteaux, Drôme (d’après
l’étude de leur remplissage sédimentaire)”, in A. Beeching i I. Sénepart:
L’habitat néolithique dans le Sud de la France et le Nord-Ouest méditerranéen
(Marseille, 23-24 mai 2003), 143-151.
BROGLI, W.; SCHIBLER, J. 1999: “Zwölf Gruben aus der Spathallstatt-Frülatènezeit
in Möhlin”, Jahrbuch der schweizerischen Gesellschaft für Ur- und
Frühgeschichte, 82, Suïssa, 79-116.
BRONCANO, S. 1989: El depósito votivo ibérico de El Amarejo. Bonete (Alicante),
Madrid.
BROTONS, F. 1997: “El poblado calcolítico de Casa Noguera de Archivel.
Excavaciones vigentes durante 1997 en la calle Reyes-calle casa Noguera”,
Memorias de Arqueología, 12, Murcia, 215-234.
BROWN, S.; MAYER, E. 1993: “Saving it for hard times: Indigenous food
preservation”, Ileia Newsletter, October 1993, vol. 9 nº 3, 7-8.
BRUNAUX, J.-L. 1984: “Lieux de culte et pratiques rituelles des celtes. Nouvelles
découvertes en France”, Fornvännen, 79, Stockholm, 150-164.
BRUNETON, A. 1975: “Bread in the region of the Moroccan High Atlas: a chain of
daily technical operations in order to provide daily nourishment”, in M. L.
Arnott, ed.: Gastronomy. The anthropology of food and food habits, The Hague,
275-285.

273
BRUNO, P. 2010: Arquitecturas de terra nos espaços domesticos pré-historicos do Sul
de Portugal. Sitios, estruturas, tecnologias e materiais, tesi doctoral, Universitat
de Lisboa.
BRUNO, P. et al. 2010: “Earth mortars use on prehistoric habitat structures in Southern
Portugal. Case studies”, Journal of Iberian Archaeology, 13, Porto, Portugal, 51-
67.
BUCHSENSCHUTZ, O. 1984: Structures d’habitat et fortifications de l’âge du fer en
France septentrionale, París.
BUCHSENSCHUTZ, O.; MORDANT, C., eds. 2005: Architectures protohistoriques en
Europe occidentale du Néolithique final à l’Âge du Fer, Actes des congrès
nationaux des sociétés historiques et scientifiques, 127e. congrès (Nancy, 15-20
avril 2002), Paris.
BURCH, J.; SAGRERA, J. 2009: Excavacions arqueològiques a la muntanya de Sant
Julià de Ramis, Sant Julià de Ramis, Catalunya, 3 vols.
BURILLO, F. 2009: “Estructuras de almacenaje en el valle medio del Ebro y sistema
Ibérico central durante el primer milenio a.C.”, in R. García i D. Rodríguez, eds.:
Sistemas de almacenamiento entre los pueblos prerromanos peninsulares,
Cuenca, 315-350.
BURILLO, F.; DE SUS, M.L. 1986: “Estudio microespacial de la casa 2 del poblado de
época ibérica ‘Los Castellares’ de Herrera de los Navarros (Aragón)”,
Arqueología espacial, 9, Coloquio sobre el microespacio-3, Teruel, 209-236.
BURILLO, F.; PICAZO, J. V. 1986: El poblado del Bronce Medio de la Hoya
Quemada (Mora de Rubielos, Teruel), Teruel.
BURILLO, F.; PICAZO, J. V. 1997: “El sistema ibérico turolense durante el segundo
milenio aC”, Saguntum, 30, València, 29-58.
BURSTOW, G. P.; HOLLEYMAN, G. A. 1957: “Late Bronze Age settlement on Itford
Hill, Sussex”, Proceedings of the Prehistoric Society, 23, Londres, 167-212.
BUTTLER, W. 1934: “Gruben und Grubenwhoningen in Südosteuropa”, Bonner
Jahrbücher, 139, Köln-Graz, 134-144.
BUTTLER, W. 1936: “Pits and Pit-dwellings in Southeast Europe”. Antiquity, 37,
March 1936, Cambridge, 25-36 (traducció anglesa de Buttler 1934).
BUTTLER, W.; HABEREY, W. 1936: Die bandkeramische Ansiedlung Köln-
Lindenthal, Berlin, Leipzig.
BUURMAN, J. 1986: “Graan in ijzertijd-silos uit Colmschate”, in R. M. Heeringen:
Voordrachten gehouten te Middelburg ter gelegenheid van het afscheid van Ir. J.
A. Trimpe Burger als provinciaal archeoloog van Zeeland, Nederlandse
archeologische rapporten, 3, 67-73.
BUZEA, D.; COTRUŢA, M.; BRIEWIG, B. 2008: “Experimental archaeology. The
construction of a fire installation (hearth) on the model of those discovered at
Păuleni Ciuc-Ciomortan ‘Dâmbul Cetăţii’, Harghita county”, Acta Terrae
Septemcastrensis, 7, Bucarest, 217-232.
CABALLERO, L. et al. 1985: “Informe de la excavación arqueológica realizada durante
los meses de abril y mayo de 1984 en la calle Angosta de los Mancebos 3 de
Madrid”, Estudios de Prehistoria y Arqueología Madrileñas, 4, Madrid, 177-
188.
CABRERA, A.; MORENO-GARCÍA, M. 2014: “Prácticas de sacrificio en el Cerro de
la Mesa (Alcolea de Tajo, Toledo): el depósito ritual de la casa 1”, Zephyrus, 73,
enero-junio 2014, Salamanca, 133-147.
CAHEN, D. 1985: “Résultats des fouilles à Darion en 1984”, Bulletin de la Société
Royale Belgue d’Anthropologie et de Préhistoire, 96, 7-16.

274
CAHEN, D.; JADIN, I 1996: “Économie et société dans le rubané récent de Belgique”,
Bulletin de la Société prehistorique française, 93, Paris, 55-62.
CAMAÑES, M. P. 2010: “Estudio funcional de los espacios de Molí d’Espígol
(Tornabous, l’Urgell): transformación, elaboración y consumo de alimentos”,
Cypsela, 18, Girona, 193-208.
CÁMARA, J. C. et al. 2008: “Apropiación, sacrificio, consumo y exhibición ritual de
los animales en el polideportivo de Martos. Sus implicaciones en los orígenes de
la desigualdad social”, Cuadernos de Prehistoria y Arqueología. Universidad de
Granada, 18, 55-90.
CÁMARA, J. C. et al. 2010: “Sacrificio de animales y ritual en el Polideportivo de
Martos-La Alberquilla (Martos, Jaén)”, Cuadernos de Prehistoria y Arqueología
de la Universidad de Granada, 20, 295-327.
CAMMAS, C.; MARTI, F.; VERDIN, P. 2005: “Aménagement et fonctionnement de
structures de stockage de la fin de l’âge du Fer dans le Bassin parisien: approche
interdisciplinaire sur le site du Plessis-Gassot Le Bois-Bouchard (Val-d’Oise)”,
in O. Buchsenschutz, A. Bulard, Th. Lejars, eds., L’âge du Fer en Ile-de-France,
Actes du XXVI colloque de l’Association française pour l’étude de l’âge du fer
(París, Saint Denis, 9-12 mai 2002) thème régional, Tours, París, 33-54.
CAMPBELL, P. D. 2005: Survival skills of native California, Salt Lake City, Estats
Units.
CAPDEVILA, R.; MASSÓ, J. 1979: “Trabajos de salvamento de la villa romana de ‘Els
Antigons’, Reus”, Boletín Arqueológico, época IV, fasc. 133-140, Tarragona,
312-313.
CARDOSO, J. L. 1989: Leceia: resultados das escavações efectuadas. 1983/1988,
Oeiras 1989.
CARDOSO, J. L. 2008: “The Chalcolithic fortified site of Leceia (Oeiras, Portugal)”,
Verdolay, 11, Murcia, Espanya, 49-66.
CARLÚS, X. 1996: Memòria d’excavació del jaciment arqueològic de la Vall Suau,
document accessible a http://calaix.gencat.cat/handle/10687/8353 (consultat el
febrer de 2014).
CARLÚS, X.; DE CASTRO, O. 2011-2012: “Intervenció arqueològica al Bosc del Quer
(Sant Julià de Vilatorta, Osona), Tribuna d’Arqueologia 2011-2012, 39-75.
CARLÚS, X.; DÍAZ, J. 1995: “El jaciment del bronze inicial de Can Ballarà (Terassa,
Vallès Occidental)”, Terme, 10, Terrassa, Catalunya, 38-45.
CARLÚS, X. et al. 2007: Cabanes, sitges i tombes. El paratge de can Roqueta
(Sabadell, Vallès Occidental) del 1300 al 500 aC, Sabadell, Catalunya.
CARLÚS, X.; GONZÁLEZ, J. 2008: “Carrer de la Riereta, 37-37 bis: un nou
assentament prehistòric al pla de Barcelona. Primers resultats”, Cypsela 17,
Girona, 91-114.
CARLÚS, X.; GONZÁLEZ, J.; NADAL, E. 2010: “Estructures de l’edat del bronze
tipus grill plan al litoral de Barcelona”, Cypsela, 18, Girona, 157-169.
CARMONA, R.; LUNA, D. 2007: “Priego romano: el horno de cal y la necrópolis de
c./ Ramón y Cajal nº 39. Informe de la Actividad Arqueológica Urgente
realizada en 2007”, Antiquitas, 18-19, Priego de Córdoba, Espanya, 43-80.
CARMONA et al. 2013: “Restos humanos, contextos funerarios y diversidad formal:
los yacimientos calcolíticos de el Hornazo y el túmulo IL.C1 de Cótar
(Burgos)”, Revista Atlántica-Mediterránea de Prehistoria y Arqueología Social,
15, 53-80.
CAROZZA, L. et al. 1998: “Ferme, hameau, village : l’habitat rural protohistorique
dans le bassin de l’Aude (du IXe s. au Ve s. av. J.-C.)”, in S. Mauné (dir.):

275
 Recherches récentes sur les établissements ruraux protohistoriques en Gaule
méridionale (IXe-IIIe siècle avant J.-C.), Montagnac, 131-157.
CAROZZA, L. et al. 1999: “L’habitat de plaine néolithique final du Bousquetas à
Paulhan (Hérault)”, Bulletin de la Société prehistorique française, 96(1), 39-51
CAROZZA, L.; BURENS, A. 2000: “Les habitats du Bronze final de Portal Vielh à
Vendres (Hérault)”, Bulletin de la Société préhistorique française, 97(4), París,
573-581.
CAROZZA, L.; BOUBY, L.; BALLUT, C. 2006: “Un habitat du Bronze moyen à
Cournon-d’Auvergne (Puy-de-Dôme): nouvelles données sur la dynamique de
l’Âge du Bronze moyen sur la bordure méridionale du Massif central”, Bulletin
de la Société préhistorique française, 103(3), París, 535-584.
CAROZZA, L.; MILLE, B. 2007: “Chalcolithique et complexification sociale: quelle
place pour le métal dans la définition du processus de mutation des sociétés de la
fin du Néolithique en France?”, in J. Guilaine, dir: Le Chalcolithique et la
construction des inegalités, t. 1, Le continent européen, séminaire du collège de
France, Paris, 151-190.
CASADO, C. 1980: “Ayer y hoy de la cultura popular leonesa”, Tierras de León:
Revista de la Diputación Provincial, vol. 20, 38, León, 135-160.
CASTANY, J.; ALSINA, F.; GUERRERO, L. 1992: El Collet de Brics d’Ardèvol. n
hàbitat del calcolític a l’aire lliure (Pinós, Solsonès), Barcelona.
CASTELLANA, C.; MALGOSA, A.; SUBIRÀ, M.E.: “L’individu adult de Can
Roqueta. Campanya 1990”, in P. González, A. Martín i R. Mora, coords., Can
Roqueta. Un establiment pagès prehistòric i medieval (Sabadell, Vallès
Occidental), Barcelona, 283-287.
CASTIELLA, A. 1977: “A propósito de un campo de hoyos en la cuenca de Pamplona”,
Cuadernos de Arqueología. Universidad de Navarra, 5, Pamplona, 41-80.
CASTILLA, M.; ENRICH, J.; SERRA, J. 1991: “El Vilar del Met (Vilanova del Camí-
Anoia): Estudi de dues sitges”, Estrat, 4, Igualada, Catalunya, 21-34.
CASTILLO, M. J. ed. 1998: Hyginius et Siculus Flaccus. Opuscula Agrimensorum
Veterum, Logroño.
CATLIN, G. 1859: Letters and notes on the manners, customs, and conditions of the
North American indians, Philadelphia.
CATÓ, M. P. 1927: D’agricolia. Traducció de Mn. S. Galmés. Barcelona.
CATTANI, M. 2009: “I “fondi di capanna” e l’uso residenziale delle strutture
seminterrate nella pre-protostoria dell’italia settentrionale”, Ipotesi di Preistoria,
2, 52-96.
CATTANI, M.; DEBANDI, F.; PEINETTI, A. 2015: “Le strutture di combustione ad
uso alimentare nell’età del Bronzo. Dal record archeologico all’archeologia
sperimentale”, OCNUS, Quaderni della Scuola di Specializzazione in Beni
Archeologici, Bologna, 23, 9-43.
CAVULLI, F. 2006: “Les structures anthropiques interprétables du néolithique ancien
de l’Italie septentrionale”, in M. C. Frère-Sautot, ed., Des trous... Structures en
creux pré- et protohistoriques (Dijon, Baume-les-Messieurs, març de 2006),
Montagnac, 371-390.
CAVULLI, F. 2008: Abitare il neolitico: le più antiche strutture antropiche del
neolitico in Italia Settentrionale, Preistoria Alpina, 43, Supplemento 1, Trento.
CAVULLI, F.; PEDROTTI, A. L. 2001: “L’insediamento del Neolitico antico di Lugo
di Grezzana: la palizzata lignea”, Preistoria Alpina, 37, Trento, 11-24.
CAZES, J.-P. 1990-1991: “Un village castral de la plaine lauragaise: Lasbordes
(Aude)”, Archéologie du Midi médieval, 8-9, Carcassona, 3-25.

276
CENCETTI, S. et al. 2006: “Madonna del Piano (Sesto Florentino, Florence, Central
Italy) ox and dog: a case of intentional Iron Age inhumation”, Geobios, 39(3),
Lyon, 328-336.
CERDEÑO, M. L. et al. 1980: “El yacimiento de la edad del bronce de ‘La Torrecilla’
(Getafe, Madrid)”, Noticiario Arqueológico Hispánico, 9, Madrid, 215-242.
CESARI, J. et al. 2011: “Note préliminaire sur l’habitat pré- et protohistorique de
Campu Stefanu (Sollacaro, Corse-du-Sud)”, Actes des 8es. Rencontres
Méridionales de Préhistoire Récente (Marseille, 7-8 novembre 2008), Tolouse,
264-281.
CHAHINE, C. 2002: “Évolution des techniques de fabrication du cuir et problèmes de
conservation”, Le travail du cuir de la préhistoire à nos jours, XXIIe rencontres
internationales d’archéologie et d’histoire d’Antibes, Antibes, França, 13-29.
CHAMPLAIN, S. de 1951: Les voyages de Samuel Champlain: Saintongeais, père du
Canada: introduction, choix de textes et notes par Hubert Deschamps. París.
CHAPMAN, J. 2000: “Pit-digging and structured deposition in the Neolithic and
Copper Age”, Proceedings of the Prehistoric Society, 66, Londres, 61-87.
CHAUSSERIE-LAPRÉE, J.; NIN, N. 1990: “Le village protohistorique du quartier de
l’Ile à Martigues (B.-du-Rh.). Les espaces domestiques de la phase primitive
(début Ve. s.-début IIe. s. av. J.C.), I- Les amenagéments domestiques”,
Documents d’Archéologie Méridionale, 13, Lattes, 35-136.
CHAZELLES-GAZZAL, C.-A. de 1997: Les maisons en terre de la Gaule méridionale,
Montagnac, França.
CHAZELLES, C.-A. de 2005: “Les architectures en terre crue du sud de la France aux
âges des métaux (Bronze final-Âge du Fer)”, in O. Buchsenschutz i C. Mordant:
Architectures protohistoriques en Europe occidentale du Néolithique final à
l’âge du Fer. Actes des congrès nationaux des sociétés historiques et
scientifiques, 127 congrès, (Nancy, 15-20 avril 2002), Paris, 25-39.
CHERTIER, B. 1986: “Circonscription de Champagne-Ardenne”, Gallia Préhistoire,
29, 2, París, 321-336.
CHRISTENSEN, N. 1967: “Haustypen und Gehöftbilgung in Westpersien”, Anthropos,
62, Friburg, 89-138.
CIUGUDEAN, H. 2009: “Câteva observaţii privind cronologia aşezării fortificate de la
Teleac”, Apulum: Ahreologie, Istorie, Etnografie, 46, Alba Julia, Romania, 313-
336.
CIUGUDEAN, H.; LUCA, S. A.; GEORGESCU, A. 2008: Depozite de bronzuri
preistorice din colecţia Brukenthal, Sibiu, Romania.
CIUTĂ, M. M. 2010: “Despre o groapă de fundare a unei locuinte Coţofeni descoperită
la Şeuşa-Gorgan (com. Ciugud, jud. Alba)”, Terra Sebus. Acta Musei
Sabesiensis, 2, Sebeş, Romania, 47-69.
ČIŽMAŘ, Z. 2004: “Nová pravĕká sídlište z katastru Znojma-Hradištĕ (přispĕvek k
poznání pravĕkého osidlení severovýchodního okraje národního parku podyjí)”,
Thayensia, 6, Znojmo, República Txeca, 91-111.
CLAUSTRE, F.; VAQUER, J. 1995: “Grotte ou plein air. Acquis et perspectives pour
le néolithique nord-pyrenéen, X Col·loqui Internacional d’Arqueologia de
Puigcerdà, Puigcerdà, Catalunya, 221-239.
CLAY, P. 1992: “An Iron Age Farmstead at Grove Farm, Enderby, Leicestershire”,
Transactions of the Leicestershire Archaeological and Historical Society, 66,
Leicester, 1-82.
COBLENZ, W. 1973: “Eine Aunjetitzer Vorratsgrube mit Getreide aus Döbeln-
Masten”, Ausgrabungen und Funde, 18, Berlín, 70-80.

277
CODINA, F. et al. 2009: “Étude et interprétation des dépôts fauniques sous pavement
identifiés au Puig de Sant Andreu (Ullastret, Catalogne)”, )”, in S. Bonnardin et
al., Du matériel au spirituel: réalités archéologiques et historiques des “dépôts”
de la préhistoire à nos jours, actes des rencontres (Antibes, 16-18 octobre
2008), Antibes, 137-144.
COLL, J. M.; MOLINA, J. A.; ROIG, J. 1993: “La Vinya del Regalat (Castellar del
Vallès, Vallès Occ.): un àmbit d’ús domèstic del calcolític-bronze antic (2000-
1800 aC)”, Arraona, Revista d’Història, 13, Sabadell, Catalunya, tardor 1993,
63-77.
COLL, J. M.; ROIG, J. 2003-2004: “La intervenció arqueològica als Horts de Can
Torras (Castellar del Vallès): un assentament del neolític i un vilatge de
l’antiguitat tardana”, Tribuna d’Arqueologia, Barcelona, 113-127.
COLPE, C. 1970: “Theoretische Möglichkeiten zur Identifizierung von Heiligtümen
und Interpretation von Opfern in ur- und parahistorischen Epochen”, in H.
Jankuhn, ed.: Vorgeschichtliche Heiligtümer und Opferplätze in Mittel- und
Nordeuropa (Göttingen 14. vis 16. Oktober 1968), Göttingen, 18-39.
COLUMELA, L. M. 1959: Los doce libros de agricultura, traducción de Carlos J.
Castro, Barcelona, 2 vol.
COMPAGNON, E. 2001: Flers-en-Escrebieux (Nord), La Longue Borne, Echangeur
A21-RN 455, document accessible a www. academia.edu (consultat el febrer de
2014).
COMŞA, E. 1976: “Die Töpferöfen im Neolithikum Rumäniens”, Jahresschrift für
Mitteldeusche Vorgeschichte, 60, 353-364.
CONATI, C. et al 2013: “Cooking, working and burying in ancient Neolithic: The
ovens of Portonovo (Marche, Italy)”, Origini, Roma, 35, 31-82.
CONSTANTIN, C. et al. 1978: “Fouille d’un habitat néolithique à Irchonwelz (Hainaut
occidental)”, Revue archéologique de l’Oise, 13, 1978, 3-20.
CONTE, P. 1992. “Souterrains, silos et habitat médiéval, état de la question
archéologique en Limousin et Perigord”, Heresis, 2, 1990, Carcassonne, 243-
281.
CONTRERAS, F. 1982: “Una aproximación a la urbanística del bronce final en la Alta
Andalucía. El Cerro de Cabezuelos (Úbeda, Jaén)”, Cuadernos de Prehistoria y
Arqueología de la Universidad de Granada, 7, 307-329.
COOK, J.; GUTTMANN, E.B.A.; MUDD, A. 2004: “Excavations of an Iron Age Site
at Coxwell Road, Faringdon”, Oxoniensia, Oxford, 69, 181-286.
COQUEUGNIOT, E. 1998: “Dja’de el Mughara (moyen-Euphrate), un village
néolithique dans son environnement naturel à la veille de la domestication”,
Travaux de la Maison de l’Orient méditerranéen, 28, 109-114.
CORDIER, F. 2003: “Approche méthodologique des structures à galets: le site du
Gournier (Drôme, France)”, in M. C. Frère-Sautot, ed.: Le feu domestique et ses
structures au Néolithique et aux Âges des Métaux (Bourg-en-Bresse, Beaune, 7-
8 octobre 2000), Montagnac, 267-276.
CORDIER, G. 1986: “Les dépôts de lames de silex en France”, Études préhistoriques,
17, 33-48.
CORDIER, G; BOCQUET, A. 1973: “Le dépôt de la Bégude-de-Mazenc (Drôme) et les
dépôts de haches néolithiques en France”, Études préhistoriques, 6, 1-17.
CORDIER, G; BOCQUET, A. 1998: “Le dépôt de la Bégude-de-Mazenc (Drôme) et les
dépôts de haches néolithiques en France: note complémentaire”, Bulletin de la
Société préhistorique française, 95(2), Paris, 221-238.

278
CORDIER, G.; RIQUET, R. 1961: “Un point de technique à propos des lames de la
cachette des Ayez”, Bulletin de la Société préhistorique française, 58, París,
672-676.
CORREIA, F. 2013: “Enterramento de cães na quinta do Almaraz (Almada, Portugal)”,
II Congresso Internacional sobre Arqueologia de Transição: O Mundo
Funerário, 29 Abril a 1 de Maio de 2013, 113-124.
COSTA, C.; CABAÇO, N. 2012: ”Associação de restos de animais vertebrados a
contextos funerários da pré-história recente: o caso do Outeiro Alto 2”,
Apontamentos de Arqueologia e Património, 8, 43-47.
COSTA, C.; GOMES, S.; BAPTISTA, L. 2013: “Depósitos faunísticos dos
enchimentos das estruturas em negativo de planta sub‐retangular alongada e em
forma de “osso” da pré‐história recente do interior alentejano”, Arqueologia em
Portugal, 150 anos, Lisboa.
COSTA, F. et al. 1982: “El jaciment prehistòric de Can Soldevila (Santa Perpètua de
Mogoda)”, Fulls d’Arqueologia i Història de Santa Perpètua de Mogoda, Santa
Perpètua de Mogoda, Catalunya, 9-48.
COTIUGĂ, V.; HAIMOVICI, S. 2004: “Fosses cultuelles (bóthroi) et à caractère
cultuel du néolithique et de l’enéolithique de la Roumanie”, in L’Âge du cuivre
au Proche Orient et en Europe (Liège, Belgique, 2-8 septembre 2001), Oxford,
BAR International Series 1303, 317-324.
COUDART, A. 1998: Architecture et société néolithique: l’unité et la variance de la
maison danubienne, Paris.
COURTY, M. A.; MACPHAIL, R.I.; WATTEZ, J. 1991: “Soil micromorphological
indicators of pastoralism, with special reference to Arene Candide, Finale
Ligure, Italy”, Rivista di Studi Liguri, 57 (1-4), Bordighera, 127-150.
CRAWFORD, M.H. 2003: “Thesauri, hoards and votive deposits”, in O. de Cazenove i
J. Scheid, eds.: Sanctuaires et sources dans l’antiquité. Les sources
documentaires et leurs limites dans la description des lieux de culte (Naples, 30
novembre 2001), Napoli, 69-84.
CREMASCHI, M.; PIZZI, C. 2011: “Water resources in the Bronze Age villages
(terramare) of the north Italian Po plain: recent investigation at Terramara Santa
Rosa di Poviglio”, Antiquity on the website, 85, No. 327, March 2011, accessible
a http://antiquity.ac.uk/
CRESCENZI, P. de, 1490: Ruralia commoda, [s.l.] (versió italiana).
CRIBELLIER, C.; FOURRÉ, A. 2011: “Nouvelles données sur la viticulture chez les
sénons autour de Beaune-la-Rolande (Loiret)”, Gallia, 68(1), París, 151-162.
CRNOBRNJA, A. 2012: “Investigations of Late Vinča house 1/2010 at Crkvine in
Stubline”, Starinar, Belgrad, 62, 45-64.
CRNOBRNJA, A; SIMIĆ, Z.; JANKOVIĆ, M. 2009: “Late Vinča culture settlement at
Crkvine in Stubline”, Starinar, Belgrad, 59, 9-25.
CRUELLS, W. 1989: “Construcció i experimentació d’un forn ceràmic de tipologia
antiga”, Butlletí Informatiu de Ceràmica, 41, 38-41.
CRUZ-AUÑON, R.; RIVERO, E. 1987: “Yacimientos del Negrón (Gilena, Sevilla),
campaña 1987”, Anuario arqueológico de Andalucía 1987, 2, Actividades
sistematicas, 278-280.
CSÁNYI, M.; TÁRKONI 2013: “A dinner set from a Bronze Age house in level 2 of
the Túrkeve-Terehalom settlement”, in A. Anders et al. eds.: Moments in time.
Papers presented to Pál Raczky on his 60th birthday, Budapest, 707-724.

279
CUBERO, C. 1990: “Análisis paleocarpológicos de muestras del Alto de la Cruz”, in J.
Maluquer de Motes, F. Gracia i G. Munilla: Alto de la Cruz, Cortes de Navarra,
campañas 1986-1988, Trabajos de Arqueología Navarra, 9, Pamplona, 199-217.
CUBERO, C. 1991: “Estudi de les llavors trobades a la sitja II del Vilar del Met
(Vilanova del Camí)”, Estrat, 4, Igualada, Catalunya, 34-36.
CUBERO, C. et al. 2008: “From the granary to the field; archaeobotany and
experimental archaeology at l’Esquerda (Catalonia, Spain)”, Vegetation History
and Archaeobotany, 17, Berlín, 85-92.
CUNLIFFE, B. W. 1992: “Pits preconceptions and propitiation in the British Iron age”,
Oxford Journal of Archaeology, 11 (1), 69-83.
CUNLIFFE, B.; PHILLIPSON, D. W. 1968: “Excavations at Eldon’s Seat, Encombe,
Dorset, England”, Proceedings of the Prehistoric Society, 34, Londres, 191-237.
CUNNINGHAM, P. 2005: “Assumptive holes and how to fill them”, EuroREA, 2,
Hradec Králové, República Txeca, 55-66.
CUNNINGHAM, P. 2010: “Cache or carry: food storage in Prehistoric Europe”, in
D.C.E. Millson, ed.: Experimentation and interpretation. The use of
experimental archaeology in the study of the past, Oxford, 7-28.
CURCI, A.; TAGLIACOZZO, A. 1994: “Il pozzeto rituale con scheletro di cavallo
dall’abitato eneolitico di Le Cerquete-Fianello (Maccarese, Roma). Alcune
considerazioni sulla domesticazione del cavallo e la sua introduzione in Italia”.
Origini, 18, Roma, 297-350.
CURDY, P. et al. 1993: “Brig-Glis/Waldmatte, un habitat alpin de l’âge du Fer. Fouilles
archéologiques N9 en Valais”, Archäologie der Schweiz, 16(4), Basel, 138-151.
CVRKOVÁ, M; KOUTECKÝ, D; ZÁPOTOCKÝ, M. 2012: “Raně eneolitické sídliště
v Trmicích, okr. Ústí nad Labem”, Archeologie ve středních Čechách, 16, 153–
171.
CZARNOWSKI, E.; NEUBAUER, D. 1991: “Aspekte zur Production und verarbeitung
von Birkenpech”, Acta Praehistorica et Archaeologica, 23, Berlín, 11-13.
DA COSTA, C. et al 2013: “Une fosse aménagée singulière du Néolithique final
découverte à Montpellier (Hérault)”, Bulletin de la Société préhistorique
française, 110, numéro 1, 138-141
DAŇHEL, M. 2014: “Keramický depot ze závěru doby bronzové z Hulína - "U
Isidorka", Pravěk , Brno, 22, 105-120.
DAREMBERG, C.; SAGLIO, E. 1877-1912: Dictionnaire des antiquités grecques et
romaines, Paris.
DAVID, N. 1998: “The ethnoarchaeology and field archaeology of grinding at Sukur,
Adamawa State, Nigeria”, African Archaeological Review, 15, Cambridge, 13-
63.
DAVIS, O. 2008: The Early Iron Age enclosure at Winnall Down II: an interim report
on the 2006 excavations, Cardiff Studies in Archaeology, Specialist Report
Number 28, accessible a http://www.cardiff.ac.uk/share/resources/CSA_28_
Davis_O.pdf, consultat el febrer de 2014.
DAY, L. P. 1984: “Dog burials in the Greek world”, American Journal of Archaeology,
88, Boston, 21-32.
DE GROSSI MAZZORIN, J. 2001: “L’uso dei cani nei riti funerari. Il caso della
necropoli di età imperiale a Fidene-via Radicofani”, in Römischer
Bestattungsbranch und Beigabensitten im Rom, Norditalien und den
Nordwestprovinzen von der spaten Republik bis in die Kaiserzeit, Wiesbaden,
77-82.

280
DE GROSSI MAZZORIN, J. 2008: “L’uso dei cani nel mondo antico nei riti di
fondazione, purificazione e passaggio”, in F. D’Andria, J. De Grossi Mazzorin i
G. Fiorentino, eds.: Uomini, pianti e animali nella dimensione del sacro, Bari,
71-81.
DE GROSSI MAZZORIN, J.; BATTAFARANO, M. 2012: “I resti faunistici
provenienti dagli scavi di Tas Silġ a Malta: testimoniance di pratice rituali”, Atti
6º Convegno Nazionale di Archeozoologia (Orecchiella 2009), Pisa, 357-363.
DE LA CRUZ, A.; LAMALFA, C. 1994: “Monzón de Campos: la transformación del
sistema de almacenamiento como consecuencia del cambio en las estructuras
sociales”, IV Congreso de Arqueología Medieval Española, sociedades en
transición, actas (Alacant, octubre de 1993), Alacant, III, 605-610.
DE MEULEMEESTER, J. 2003: “Fonds de cabane et caves semi-enterrées: une
réflexion ethnographique”, in J. Klapste, ed.: The rural house, from the
Migration period to the oldest still standing buildings, Ruralia IV, Památky
archeologické, Supplementum 15, Praga, 169-170.
DE NICOLÒ, M. L. 2004: “Antichi manufatti ipogei: le fosse granarie di San Giovanni
in Marignano (Rimini)”, Quaderni di Scienza della conservazione, 4, Bologna,
277-299.
DE PEDRO, G. et al. 2014: “Cerámica, silos y estructuras de combustión: el registro
arqueológico de la prehistoria reciente de Cuesta Vega (Cavia, Burgos). Actas de
las IV Jornadas de jóvenes investigadores del valle del Duero, 66-80.
DE PEDRO, M. J. 1990: “La Loma de Betxí (Paterna): Datos sobre técnicas de
construcción en la Edad del Bronce”, Archivo de Prehistoria Levantina, 20,
València, 327-350.
DE PEDRO, M. J. 1998: La Lloma de Betxí (Paterna, Valencia). Un poblado de la edad
del bronce, València.
DE TROIA, G. 1992: Il piano delle fosse di Foggia e quelli della Capitanata, Fasano,
Itàlia.
DEBERGE, Y.; BLONDE, F.; LOUGHTON, M. 2007: Le Cendre-Gondole 2007.
Recherches aux abords de l’oppidum (3). Le faubourg artisanal gaulois.
Rapport intermediaire de fouille pluriannuelle, accessible a http://oppidum
degondole.free.fr/pdf/RapportGondole2007.pdf (consultat el febrer de 2014).
DEBERGE, Y et al. 2009 a: “L’oppidum arvenne de Gondole (Le Cendre, Puy-de-
Dôme). Topographie de l’occupation protohistorique (La Tène D 2) et fouille du
quartier artisanal: un premier bilan”, Revue Archéologique du Centre de la
France, 48, Vichy, 33-130.
DEBERGE, Y. et al. 2009 b: Le Cendre-Gondole 2008. Recherches aux abords de
l’oppidum (4). Le faubourg artisanal gaulois. Rapport intermediaire de fouille
pluriannuelle, accessible a http://oppidumdegondole.free.fr/pdf/RapportGondole
2008.pdf (consultat el febrer de 2014).
DEDET, B.; MARCHAND, G. 2009: “Deux dépôts avec armes du VIe s. av. J.-C. en
Provence orientale: Les Clues de Verdaches à Auzet (Alpes-de-Haute-Provence)
et la Source du Noyer à Roquefort-les-Pins (Alpes-Maritimes)”, Gallia, 66-2, 1-
28.
DEDET, B.; PÈNE, J.-M. 1995: “L’Arriasse à Vic-le-Fesq, Gard: un habitat du début
du premier Age du fer et ses silos”, Documents d’Archéologie Méridionale, 18,
Lattes, 79-94.
DEDET, B.; SCHWALLER, M. 1990: “Pratiques cultuelles et funéraires en milieu
domestique sur les oppidums languedociens”, Documents d’Archéologie
Méridionale, 13, Lattes, 137-161.

281
DEFERRARI, G. 1997: “Per un’archeologia della produzione in conceria: possibili
percorsi d’indagine”, I Congresso Nazionale di Archaeologia Medievale (Pisa,
maggio 1997), Firenze.
DEFFRESSIGNE, S. 2012: “Evolution du stockage au sein d’un terroir entre le IXe. et
le IIe. s. avant notre ère. Greniers, silos et vases entre Toul et Nancy”,
Campagnes. Archéopages, 34, 28-37.
DEFORCE, K. et al. 2009: “Iron Age acorns from Boezinge (Belgium): the role of
acorn consumption in prehistory”, Archäologisches Korrespondenblatt, 39,
Mainz, 381-392.
DEGASPERI, N.; FERRARI, A.; STEFFÈ 1996: L’insediamento neolitico di Fornace
Gatelli a Lugo di Romagna, Lugo di Romagna, Itàlia.
DEGASPERI, N.; STEFFÈ, G.; VON ELES, P. 1997: “Lugo di Romagna, Fornace
Gatelli”, Archeologia dell’Emilia-Romagna, I/2, Bologna, 36-38.
DEIS, E. 2009: Das Köhlerhandwerk, accessible a www.gede-modellpilot.de/
mediapool/61/612113/data/Das_Koehlerhandwerk_1_.pdf, consultat el febrer de
2014.
DEJENE, M. 2004: Grain storage methods and their effects on sorghum grain quality
in Hararghe, Ethiopia, Tesi doctoral, Swedish University of Agricultural
Sciences, Uppsala, 2004.
DELATOUR-NICLOUX, I. 1997: “Les puits à eau protohistoriques du quart nord-est
de la France”, Revue archéologique de l’Est, 48, Dijon, 89-117.
DELATTRE, V. et al. 2000: “De la rélegation sociale à l’hipothèse des offrandes:
l’exemple des dêpots en silos protohistoriques au confluent Seine-Yonne (Seine-
et-Marne)”, Revue Archéologique du Centre de la France, 39, Vichy, 5-30.
DELGADO, S. 2008: Prácticas económicas y gestión social de recursos (macro)líticos
en la prehistoria reciente (III-I milenios aC) del Mediterraneo occidental, tesi
doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona.
DELIBES DE CASTRO, G. 1978: “Una inhumación triple de facies Cogotas I en San
Román de la Hornija (Valladolid)”, Trabajos de Prehistoria, 35, Madrid, 225-
250.
DELIBES DE CASTRO, G.; FERNÁNDEZ, J. 2007: “¿Para los hombres o para los
dioses? Certezas y sospechas sobre la intención de los depósitos del Bronce
Final atlántico”, in El Hallazgo leonés de Valdevimbre y los depósitos del
Bronce Final atlántico en la Península Ibérica, León, 10-35.
DELIBES DE CASTRO, G. et al. 2009: "Un recinto de fosos calcolítico en el valle
medio del Duero: El Casetón de la Era (Villalba de los Alcores, Valladolid)",
Actas de las IV Jornadas Científicas de Patrimonio Arqueológico en la
Comunidad de Madrid (Madrid 2007), Madrid, 241-250.
DELIBES DE CASTRO, G. et al. 2010: “Un recinto de fosos calcolítico en el valle
medio del Duero: El Casetón de la Era (Villalba de los Alcores, Valladolid)”,
Actas de las IV Jornadas sobre Patrimonio Arqueológico de la Comunidad de
Madrid, Madrid, 239-247.
DELIBES DE CASTRO, G. et al. 2014: Recintos de fosos calcolíticos del valle medio
del Duero. Arqueología aérea y espacial, Valladolid.
DELL’MOUR, R. W. 1991: “Petrographische Analyse der mittelbronzezeitlichen
keramikdepots von Maisbirbaum”, Archaeologia Austriaca, 75, Viena, 129-135.
DELOR-AHÜ, A. 2005: “Contribution à la definition de faciès céramiques en
Champagne durant le Haut Empire. Analyse du mobilier de quelques habitats
ruraux de la Marne”, Revue Archéologique de l’Est, 54, Dijon, 95-133.

282
DELPUECH, P. 2008: Guesnain, ‘Coeur d’ilot’, Rapport de diagnostic, document
accessible a http://netia59a.ac-lille.fr/douaicantin/IMG/pdf/465-07_Guesnain
_coeur_d_ilot.pdf (consultat el febrer de 2014).
DEMAREZ, J-D.; OTHENIN-GIRARD, B. eds. 2010: Etablissements ruraux de La
Tène et de l’Epoque romaine à Alle et à Porrentruy (Jura, Suisse), Porrentruy
2010.
DEMOLON, P.; TUFFREAU-LIBRE, M. 1976: “Le puits gallo-romain nº 37 à Dourges
(Pas-de-Calais)”, Gallia, 34(2), París, 285-292.
DESMOND, S. 2006: “4.500 years in 45 kilometres: Scenes beneath the M7/M8
motorway scheme”, Seanda, 1, Dublin, 28-29.
DEYBER, A. 1984: “Les structures d’habitat laténien des peuplades préromaines du
nord-est de la Gaule”, Les structures d’habitat à l’Âge du Fer en Europe
temperée. L’evolution de l’habitat en Berry, Actes du Colloque de Chateauroux,
Bourges-le-Chateau, Levroux, octobre 1978, Paris, 89-100.
DI FRAIA, T. 1995: “L’abitato dell’età del Bronzo finale di Fonte Tasca (comune di
Archi, Chietti): studio preliminaire su alcune classi di manufatti”, Origini, 19,
Roma, 447-477.
DIAS, J.; VEIGA DE OLIVEIRA, E.; GALHANO, F. 1961: Sistemas primitivos de
secagem e armazenagem de produtos agrícolas: Os espigueiros portugueses,
Porto.
DÍAZ DEL RÍO, P. 2001: “La formación del paisaje agrario: Madrid en el III y II
milenios BC”, Arqueología, paleontología y etnología, 9, Madrid.
DÍAZ DEL RIO, P.; CONSUEGRA, S. 1999: “Primeras evidencias de estructuras de
habitación y almacenaje neolíticas en el entorno de la Campiña madrileña: el
yacimiento de ‘La Deseada’ (Rivas-Vaciamadrid, Madrid)”, II Congrés del
Neolític a la Península Ibèrica, Saguntum-PLAV, extra 2, 251-257.
DIETRICH, E.; KAENEL, G.; WEIDMANN, D. 2007: “Le sanctuaire helvète du
Mormont”, Archäologie Schweiz, 30 (1), Basel, 2-13.
DIETRICH, E.; NITU, C.; BRUNETTI, C. 2009: “Le Mormont. Un sanctuaire des
Helvètes en terre vaudoise vers 100 avant J.-C.”, Laussanne, 2009.
DIETRICH, E. et al 2009: “Le site helvète du Mormont (canton de Vaud, Suisse),
résultats de la campagne 2008”, Annuaire d’archéologie suisse, 92, 247-251.
DINIZ, M. 2007: O sítio da Valada do Mato (Évora): aspectos da neolitiçao no
Interior/Sul de Portugal, Lisboa.
DINIZ, M.; ANGELUCCI, D. E. 2008: “O povoado do neolitico antigo da Valada do
Mato (Évora, Portugal): primeras observações sobre estruturas de habitat e
processos pósdeposicionais”, in M.S. Hernández, J. A. Soler i J.A. López, eds.:
Actas del IV Congreso del Neolítico Peninsular (27-30 noviembre 2006),
Alicante, vol. 1, 149-156.
DIOT, M.-F. 1990: “Etude palynologique du silo 232”, a C. Raynaud, Le village gallo-
romain et médieval de Lunel-Viel (Hérault). La fouille du quartier ouest (1981-
1983), Besançon-París, 105-110.
DOBES, M.; VOJTĚCHOVSKÁ, I. 2008: “Řivnáčské sídliště v Úholičkách, okr.
Praha-západ”, Archeologické rozhledy, 60, Praga, 261-297.
DOHNAL, V. 1989: “Zur frage der vor- und frühurnenfelderzeitlichen Opferstätten in
Mähren”, Zeitschrift für Archäologie, 23, Koln, 19-35.
DONEUS, M. 1991: “Zum mittelbronzezeitlichen Keramikdepot von Maisbirbaum, MG
Ernstbrunn, PB Korneuburg, Niederosterreich”, Archaeologia Austriaca, 75,
Viena, 107-128.

283
DONEUS, M. 1994: “Das mittelbronzezeitliche Keramikdepot von Maisbirbaum, MG
Ernstbrunn, PB Korneuburg, Niederosterreich”, Zalai Museum, 5, 201-210
(versió reduïda de Doneus 1991).
DRAGANITS, E. 1994: “ Bemerkungen zu Keramik-Glättsteinen unter besonderer.
Berücksichtigung der Glättsteine aus dem urnenfelderzeitlichen Keramikdepot
von Drossing, Niederösterreich”, Archäologia Austriaca, 78, Viena, 115-125.
DRON, J.-L.; GHESQUIÈRE, E.; MARCIGNY, C. 2003: “Les structures de
combustion du Néolithique moyen en Basse Normandie (France): proposition de
classement typologique et fonctionnel”, in M.C. Frère-Sautot, ed: Le feu
domestique et ses structures au Néolithique et aux Âges des Métaux (Bourg-en-
Bresse, Beaune, 7-8 octobre 2000), Montagnac, 375-386.
DUBOULOZ, J. 2000: “Enceinte néolithique et village du Bronze final à Osly-Courtil”,
Archéologie en Picardie, document accessible a http://culture.gouv.fr/picardie/
Osly-Courtil Num140sly2000.
DUBOULOZ, J.; HAMARD, D.; LEBOLLOCH, M. 1997: “Composantes
fonctionnelles et symboliques d’un site exceptionnel: Bazoches-sur-Vesle
(Aisne), 4000 ans av. J.-C.”, in G. Auxiette, L. Hachem i B. Robert, dirs.,
Espaces physiques, espaces sociaux dans l’analyse interne des sites du
Néolithique et de l’Âge du Fer, Amiens, 127-144.
DUBUIS, B.; BAYLE, G.; GAY, J.-P. 2013: “Deux fosses particulières à Pithiviers
‘Bois Médor’ (Loiret), in N. Achard-Corompt i V. Riquier, dir: Chasse, culte ou
artisanat? Les fosses ‘à profil en Y-V-W’. Structures énigmatiques récurrentes
du Néolithique aux âges des Métaux en France et alentour, Actes de la table-
ronde de Chalons en Champagne, 15-16 novembre 2010, Revue Archeologique
de l’Est, 33ème Supplément, Dijon, 165-174.
DUCREUX, F. 2007: “Typo-chronologie des céramiques du groupe Rhin-Suisse-
France-Orientale (R.S.F.O.) dans la région dijonnaise : étude stratigraphique des
dépotoirs de matériaux céramiques en contexte d’habitat sur le site du Pré-du-
Plancher à Varois-et-Chaignot (Côte-d’Or)”, Revue Archéologique de l’Est, 56,
7-86.
DUFFY, P.R.J. 2006: Excavation of a Bronze Age wicker container, Gearraidh na
h’Aibhne, Isle de Lewis, Scottish Archaeological Internet Report, 19, accessible
a www.sair.org.uk.
DUHAMEL, P. 1978-1979: “Morphologie et evolution des fours céramiques en Europe
occidentale: protohistoire, monde celtique et Gaul romaine”, Acta Praehistorica
et Archaeologica, 9-10, Berlin, 49-76.
DUHAMEL DU MONCEAU, H.-L. 1761: L’art du charbonnier ou manière de faire le
charbon de bois, Paris.
DUMASSY, F. et al. 2011: “Vitis biturica, cépage des Bituriges Cubes? L’archéologie
de la vigne dans le Berry antique”, Gallia, 68(1), París, 111-150.
DUMOULIN, A. 1965: “Les puits et les fosses de la colline Saint-Jacques à Cavaillon
(Vaucluse)”, Gallia, 23(1), París, 1-85.
DUNHAM, S. 2000: “Cache pits: Ethnohistory, archaeology, and the continuity of
tradition”, in N. Nassaney i E.S. Johnson, eds: Interpretations of native North
American Life: Material culture studies to ethnohistory, Gainsville, Florida,
225-260.
DUPONT, F. 2004: “Gramática de la alimentación y las comidas romanas”, in J. L.
Flandrin i M. Montanari, Historia de la alimentación, Gijón, 223-244 (hi ha
versions francesa i italiana).

284
DUPUIS, A.; ECHARD, N. 1971: “La poterie traditionnelle hausa de l’Ader (Rep. du
Niger)”, Journal de la Société des Africanistes, 41, I, 7-34.
DUROST, R; PARESYS, C.; RIQUIER, V. 2007: ”Occupations domestique et
funéraire de l’âge du Fer à Lavau (Aube)”, Revue Archéologique de l’Est, Dijon,
56, 87-108
DZIĘGIELEWSKI, K. 2007: “Possibilities of identification and dating of tree
windthrow structures on archaeological sites (based on the examples from
Podłęźe, site 17)/ Moźliwósci identyfikacji i datowania śladów wykrotów na
stanowiskach archeologicznych (na Przykładzie stan. 17 w Podłęzu)”,
Sprawozdania archeologiczne, 59, Kraków, 393-407 (versió anglesa), 407-415
(versió polonesa).
DZIĘGIELEWSKI, K. 2011: “Moczydła do lnu? Nowa hipoteza dotycząca funkcji jam
szczelinowych (Schlitzgruben) z epoki brązu i żelaza”, Po drugiej stronie...
Raporty przyjaciół-archeologów dla Wojtka Cholewy „Jonesa”, Pękowice,
Polònia, 101-139.
EARWOOD, C. 1997: “Bog butter: a two thousand year history”, The Journal of Irish
Archaeology, 8, Belfast, 25-42.
ECHARD, N. 1967: “L’habitat traditionnel dans l’Ader (Pays hausa, République du
Niger)”, L’Homme, tome 7 nº 3, Paris, 48-77.
ECKMEIER, E. et al. 2008: “Charred organic matter and phosphorous in black soils in
the Lower Rhine Bassin (Northwest Germany) indicate prehistoric agricultural
burning”, in G. Fiorentino i D. Magri, eds.: Charcoals from the past: cultural
and palaeoenvironmental implications, Oxford, 93-103.
EDO, M. 1989: “Les estructures neolítiques d’emmagatzemament de can Sadurní,
Begues”, I Jornades Arqueològiques del Baix Llobregat (Castelldefels, abril
1989), Pre-actes, vol. I, 73-79.
EGGHART, C. 2005: “Prehistoric modification of the forest cover in the Delaware
Coastal Plain: An interpretative model for large D-shaped pit formation”,
Journal of Middle Atlantic Archaeology, 21, 83-92.
EGUARAS, J. 1975: Ibn Luyūn. Tratado de Agricultura. Granada.
EIBL, F. et al. 2010: “Die mittelneolithische Kreisgrabenanlage von Stephansposching,
Lkr. Deggendorf – Zum Kenntnisstand nach den archäologischen und
naturwissen-schaftlichen Untersuchungen der Jahre 2008 und 2009, Vorträge
des 28. Niederbayerischen Archäologentages, Rahden, Westfalia, 165–202.
EIBL, F.; RAßHOFER, G. 2014: “Eine Siedlung mit Grabenwerk der Altheimer Kultur
und eine Sonderbestattung der frühen Bronzezeit bei Schaidham, Gde.
Stephansposching, Lkr. Deggendorf”, in L. Husty, W. Irlinger i J. Pechtl (dir.),
„…und es hat doch was gebracht!“ Festschrift für Karl Schmotz zum 65.
Geburtstag. Internationale Archäologie, Studia honoraria 35, Rahden, Westfalia,
145–162.
EIBNER, C. 1969: “Ein mittelbronzezeitlicher Gefäßverwahrfund von Schrattenberg, p.
B. Mistelbach, NÖ. Zur interpretation der sogenannten Töpfereiwarenlager”,
Archäologia Austriaca, 46, Viena, 19-52.
EINICKE, R. 1998: “Zwei Altfunde bandkeramischer Brunnen aus Mitteldeutschland”,
in H. Koschik i B. Beyer, dir.: Brunnen der Jungsteinzeit, Internationales
Symposium in Erkelenz, 27-29 Oktober 1997, Köln 73-94.
EIROA, J. J. 1989: Urbanismo protohistórico de Murcia y el Sureste, Murcia.
EIROA, J. J.; BACHILLER, J. A. 1985: “Informe sobre la IV campaña de excavaciones
arqueológicas en el poblado y necrópolis de la Loma de los Brunos de Caspe
(Zaragoza)”, Bajo Aragón, Prehistoria, 4, Zaragoza, 147-192.

285
ELBURG, R. 2008: “Siebzig Tonnen Steinzeit. Die Ausgrabung des bandkeramischen
Brunnens von Altscherbitz hat vielversprechend begonnen”, Archæo-
Archäologie in Sachsen, 5, 12-17.
ELBURG, R. 2011: “Weihwasser oder Branchwasser? Einige Gedauken zur Funktion
bandkeramischer Brunnen”, Archäologische Informationen, 34(1), 25-37.
ELBURG, R.; HEROLD, P. 2010: “Tiefe Einblicke in die Vergangenheit. Der
jungsteinzeitliche Brunnen aus Altscherbitz gibt Aufschluss über das Leben vor
7100 Jahren”, Archæo-Archäologie in Sachsen, 7, 23-27.
ELLIS, C.; POWELL, A. B.; HAWKES, J. 2008: An Iron Age settlement outside
Battlesbury Hillfort, Warminster, and sites along the Southern Range Road,
Warminster.
ELLISON, A.; DREWETT, P. 1971: “Pits and Post-holes in the British Early Iron Age:
some alternative explanations”, Proceedings of the Prehistoric Society, 37 (1),
Londres, 183-194.
ENDRŐDI, A. 2013: “Recent data on the settlement history and contact system of the
Bell Beaker–Csepel group”, Moments in Time. Papers presented to Pál Raczky
on his 60th birthday, Budapest, 693-705.
ENEAU, T. et al. 1994: “Le site néolithique moyen de Gouzon à Chauvigny (Vienne)”,
Le Néolithique du Centre-Ouest de la France, Actes du XIIe. colloque inter-
regional sur le Néolithique, Poitiers, 14-16 octobre 1994, 97-116.
EQUIP MINFERRI 1997: “Noves dades per a la caracterització dels assentaments a
l’aire lliure durant la primera meitat del II mil·lenni cal BC: primers resultats de
les excavacions del jaciment de Minferri (Juneda, Les Garrigues)”, Revista
d’Arqueologia de Ponent, 7, Lleida, 161-211.
EQUIP SARRÓ 2000: “Les Roques del Sarró (Lleida, Segrià): evolució de
l’assentament entre el 3600 cal ane. i el 175 ane.”, Revista d’Arqueologia de
Ponent, 10, Lleida, 103-173.
ERCE, A. et al. 2003: “La cabaña nº 7 del poblado de los Cascajos (Los Arcos,
Navarra): un ejemplo de depósito voluntario de utillaje para la talla del sílex”,
pòster presentat al III Congreso del neolítico en la Península Ibérica (Santander,
5-8 octubre de 2003), Santander, resum accessible a http://congresoneolitico.
unican.es/.
ERKANAL, H. 2008: “Die Neue Forschungen in Bakla Tepe bei Izmir”, Proceedings of
the International Symposium, The Aegean in the Neolithic , Chalcolithic and the
Early Bronze Age (October 13th-19th, 1997, Urla-Izmir, Turkey), Ankara, 165-
178.
ERNÉE, M. 2005: “Využiti fosfátové půdní analýzy při interpretaci kulturního
souvriství a zahloubených objectů z mladší a pozdní doby bronzové v. Prahe 10-
Zábĕhlicích (The use of soil phosphate analysis in the interpretation of Late and
Final Bronze Age cultural stratigraphy and sunken features at Prague 10-
Zábĕhlice)”, Archeologické rozhledy, 57, Praga, 303-330.
ERNÉE, M.; MAJER, A.; GAUL, D.J. 2009: “Uniformita, či rozmanitost pohřebního
ritu? Interpretace výsledků fosfátové půdní analýzy na pohřebišti únětické
kultury v Praze 9 – Miškovicích”, Archeologické Rozhledy, 61(3), Praga, 493-
508.
ERTLEN, D. et al. 2013: “Les structures de type ‘fente’ dans le Kochersberg (Alsace):
un programme de recherche en cours de développement”, in Achard-Corompt i
V. Riquier, dir: Chasse, culte ou artisanat? Les fosses ‘à profil en Y-V-W’.
Structures énigmatiques récurrentes du Néolithique aux âges des Métaux en
France et alentour, Actes de la table-ronde de Chalons en Champagne, 15-16

286
 novembre 2010, Revue Archeologique de l’Est, 33ème Supplément. Dijon, 213-
227.
ESCALA, O. et al. 2011: “El jaciment de la Rosella (Tàrrega, Urgell): un camp de
sitges associat a un hàbitat de l’ibèric tardà (segles II i I a. de la n.e.)”, Urtx,
Revista d’Humanitats de l’ rgell, 25, Tàrrega, Catalunya, 211-241.
ESCALA, O. et al. 2011-2012: “Cantorella (Maldà, Urgell), un nou assentament a l’aire
lliure del neolític final - calcolític i del bronze ple a la vall del Corb”, Tribuna
d’Arqueologia, Barcelona, 129-172.
ESIN, T. 1968: “Control of stored grain insects with special reference to Trogoderma
granarium Everts, in Turkey”, Report of the International Conference on
Protection of Stored Products, European and Mediterranian Plant Protection
Organization (Lisboa, Oeiras, novembre de 1967), Series A, Nº 46 E, 125-132.
ESPEROU, J. L. 2007: “L’enceinte chalcolithique de la Croix de Fer et son architecture
en terre cuite (Espondeilhan-Hérault)”, accessible a http://pagesperso-
orange.fr/piochfarrus/pub-web/croixdefer.pdf
ESSINK, M.; HIELKEMA, J. 2000: “Rituelle depositie van bronzen voorwerpen in
Noord-Nederland”, Palaeohistoria, 39/40, Groningen, 1997/1998, 277-321.
ESTEVE, X. et al. 2011: “Intervencions arqueològiques als enllaços de l’autopista AP-7
de Vilafranca del Penedès: nous assentaments prehistòrics a l’aire lliure al
Penedès”, Tribuna d’Arqueologia, Barcelona, 23-39.
ESTIENNE, C.; LIÉBAULT, J. 1625: L’agriculture et maison rustique, Paris.
EUBA, I.; RIBES, D. 2010: “El carboneig al massís dels Ports. La seva integració dins
el context general de la Catalunya moderna i contemporània”, Revista
d’Etnologia de Catalunya, desembre 2010, 37, 135-137.
EVANS, A. M.; BOWMAN, A. 1968: “Appendix II: Report on carbonised grains from
Tollard Royal, Berwick Down, Wiltshire”, Proceedings of the Prehistoric
Society, 34, Londres, 146.
EVANS, C. 1982: “Whether pits be vats: Some further interpretations of subterranean
features”, Institute of Archaeology Bulletin, 19, Londres, 171-176.
FABEC, T.; VINAZZA, M. 2014: “Štanjel”, in B. TERŽAN, M. ČREŠNAR: Absolutno
datiranje bronaste in železne dobe na Slovenskem. Absolute dating of the Bronze
and Iron Ages in Slovenia, Ljubljana.
FABIÁN, J.F.; BLANCO, A. 2011: “El enterramiento en fosa del Cerro de la Cabeza
(Ávila). La cuestión funeraria en el Bronce final/Hierro I en el suroeste de la
Meseta norte”, in Arqueología, sociedad, territorio y paisaje: estudios sobre
prehistoria reciente, protohistoria y transición al mundo romano en homenaje a
Mª Dolores Fernández Posse, Madrid, 183-194.
FABIÁN, J. F.; BLANCO, A. 2012: “Cuatro enterramientos calcolíticos en hoyo del
Cerro de la Cabeza (Ávila)”, Complutum, 23 (1), Madrid, 99-120.
FABIÁN, J. F.; STRATO; BLANCO, A. 2011: “El enterramiento en fosa del Cerro de
la Cabeza (Ávila). La cuestión funeraria en el bronce final/hierro I en el suroeste
de la Meseta norte”, Arqueología, sociedad, territorio y paisaje. Estudios sobre
prehistoria reciente, protohistoria y transición al mundo romano en homenaje a
M.ª Dolores Fernández Posse, Madrid, 183-194.
FÀBREGA, A. 2006: “La pega vegetal. Producció i pluriactivitat pagesa”, Estudis
d’Història Agrària, 19, Barcelona, 69-104.
FÁBREGAS, R.; BONILLA, A.; CÉSAR, M. 2007: Monte dos Remedios (Moaña,
Pontevedra): un asentamiento de la prehistoria reciente, A Coruña, Galicia.
FAßBINDER, J. W. E.; GEELHAAR, M.; LINCK, R. 2013: “Viereckhof im Ringwall:
Prospektion einer hallstattzeit lichen Siedlung auf dem Hahnenberg bei

287
 Appetshofen Gemeinde Möttingen, Landkreis Donau-Ries, Schwaben”, Das
Archäologische Jahr in Bayern, 62-65.
FARBREGD, O. 1989: “Tjørebrenning-ein enkel, men spennande Kunst”, Spor-
fortidsnytt fra midt-Norge, 1, Trondheim, Noruega, 10-14.
FARKÁŠ, Z. 2002: “Nálezy ľudských pozostatkov v prostredí kultúry ľudu s lineárnou
keramikou na Slovensku”, Archeologické Rozhledy, 54, Praha, 23-43.
FARRÉ, J. et al. 1998-1999: “El jaciment de Mas d’en Boixos (Pacs del Penedès, Alt
Penedès). Un espai utilitzat des del neolític fins a l’època ibèrica”, Tribuna
d’Arqueologia, Barcelona, 113-134.
FECHNER, K. et al. 2011: “Fosses étroites aux parois sub-verticales dans le nord de la
France: apport des sciences naturelles à leur interprétation fonctionnelle et
comparaison avec les données archéologiques”, Actes du 29e Colloque
interrégional sur le Néolithique (Villeneuve d’Asq, 2-3 octobre 2009), Revue
Archéologique de Picardie, nº spécial 28, Amiens, 523-548.
FENTON, A. 1983: “Grain storage in pits: experiment and fact”, in A. O’Connor i D.V.
Clarke, eds., From the stone age to the Forty Five, Edinburg, 567-588.
FERCHIOU, S. 1979: “Conserves cerealieres et role de la femme dans l’economie
familiale en Tunisie”, in M. Gast i F. Sigaut, dirs.: Les techniques de
conservation des grains à long terme, Leur rôle dans la dynamique des systèmes
de cultures et des sociétés, París, vol I, 190-197.
FERDIÈRE, A. 1988: Les campagnes en Gaule romaine, París, 2 vols.
FERNÁNDEZ, J.; POLO, A. 2008-2009: “Establos en abrigos bajo roca de la
prehistoria reciente: su formación, caracterización y proceso de estudio. Los
casos de los Husos y de San Cristóbal”, Krei, 10, País Basc, 39-51.
FERNÁNDEZ-POSSE, M. D. 1981: “La cueva del Arevalillo de Cega (Segovia)”,
Noticiario Arqueológico Hispánico, 12, Madrid, 45-84.
FERRARI, A.; PESSINA, A. dir 1999: Sammardenchia-Cûeis. Contributi per la
conoscenza di una comunità del primo Neolitico, Udine, Itàlia.
FERRARI, A.; STEFFÈ, G. 1997: “Formigine, loc. cantone di Magreta”, Archeologia
dell’Emilia-Romagna, 1(2), 20-21.
FERRER, C. 2010: “Los adobes y la arquitectura del barro en la Bastida de les Alcuses
(Moixent, Valencia). Una aproximación desde el análisis sedimentológico”,
Archivo de Prehistoria Levantina, 28, València, 273-300.
FERRUZZI, I. 2007: “Le carbonaie, vulcani del bosco”, Lo scoglio, 79, Poggio, Itàlia,
36-37.
FIEDLER, M. 2005: “Kultgruben eines Liber Pater-Heiligtums im römischen Apulum
(Dakien). Ein Vorbericht”, Germania, 83(1), Frankfurt am Main, 95-125.
FIEDLER, K. HØYEM, M. 2014: “Kærgård ved Daugbjerg – Bebyggelse med
værkstedsområde fra yngre jernalder”, Kuml, Aarhus, 65-108.
FIERRO-MACÍA, J.; DOMINGO, R. 1987: “Excavaciones en la iglesia de Sant Marçal
de Terrassola (Torrelavit, Barcelona)”, II Congreso de Arqueología Medieval
Española (Madrid, enero de 1987), Madrid, III, 421-428.
FLETCHER, T. B.; GHOSH, C.C. 1921: “Stored grain pests”, Agricultural Research
Institute, Pusa, Bulletin 111 (Calcuta, Índia), 713-758 (reproduït a Sigaut 1978,
126-153).
FLETCHER, A. F.; LA FLESCHE, F. 1992: The Omaha tribe, Lincoln-Londres, 2 vols.
(1ª edició Washington 1911).
FLORESCU, F. B. 1965: “Evoluţia cuptoarelor de ceramică din Moldova. Din neolitic
pînă astăzi”, Studii şi cercetari de etnografie şi arta popolară, Bucarest, 135-
189.

288
FLORS, E. et al. 2009: Torre la Sal (Ribera de Cabanes, Castellón). Evolución del
paisaje antrópico desde la prehistoria hasta el medioevo, Castelló.
FLOTTÉ, D. et al. 2012: “Nouveaux parcellaires et habitats du Bronze ancien/moyen en
Basse-Normandie: les fouilles de 2010”, Bulletin de l’Association pour la
Promotion des Recherches sur l’âge du Bronze, 10, 82-90.
FOKKENS, H. 1991: “Nederzettingssporen uit de bronstijd en de vroege ijzertijd in Oss-
Usse, wijk Mikkeldonk”, in H. Fokkens i N. Roymans, eds.: Nederzettingen uit de
bronstijd en de vroege ijzertijd in de Lage Landen, Amersfoort, 93-110.
FONT, J. 2001-2002: “Noves aportacions al neolític final-calcolític verazià:
l’assentament del Camp del Rector (Jorba, Anoia) i les estructures de combustió
del sector II de Can Vinyalets (Santa Perpètua de Mogoda, Vallès Occidental)”,
Tribuna d’Arqueologia, Barcelona, 61-91.
FONT, F.; HIDALGO, P. 1991: El tapial: una tècnica constructiva mil·lenària,
Castelló.
FOOD AND AGRICULTURE ORGANIZATION 1987: Simple technologies for
charcoal making, FAO Forestry Paper 41, Rome (hi ha versions francesa i
espanyola).
FORNI, G.; MARCONE, A. eds. 2001-2002: Storia dell’agricoltura italiana. I, L’età
antica. 1, Preistoria, Firenze.
FORTÓ, A.; MARTÍNEZ, P.; MUÑOZ, V. 2005: “El jaciment arqueològic de Ca
l'Estrada. (Canovelles). Lauro, Granollers, Catalunya, 28, 5-16.
FORTÓ, A.; MARTÍNEZ, P.; MUÑOZ, V. 2008: “Las estructuras de combustión de
grandes dimensiones de Ca l’Estrada en el neolítico europeo”, in M.S.
Hernández, J.A. Soler i J.A. López, eds.: Actas del IV Congreso del Neolítico
peninsular (Alicante, 27-30 noviembre 2006), Alacant, vol. 1, 306-314.
FORTÓ, A.; VIDAL, A. 2016: “Les estructures del Camp del Colomer”, in Comunitats
agrícoles al Pirineu. L'ocupació humana a Juberri durant la segona meitat del
Vè mil·lenni cal AC (Feixa del Moro, Camp del Colomer i Carrer Llinàs 28,
Andorra), Andorra, 41-85.
FOURNIER, L. 2010: ne occupation du Mésolithique à l’époque moderne en Beauce:
Chilleurs-aux-Bois, Loiret, La Rouche, Les Tirelles, Rapport de fouilles, Inrap.
FOWLER, P.; EVANS, J. G. 1967: “Plough-marks, lynchets and early fields”,
Antiquity, 41, Cambridge, 289-301.
FRANCÈS, J. 1993: “Les estructures del bronze antic del polisportiu de la UAB:
primers resultats”, Limes, 3, Cerdanyola del Vallès, Catalunya, 5-24.
FRANCÈS, J. 1995: “Noves excavacions al sector est del jaciment del polisportiu de la
UAB (Cerdanyola, Vallès Occidental)”, Revista d’Arqueologia de Ponent, 5,
Lleida, 147-178.
FRANCÈS, J., ed. 2002: L’assentament ibèric de la Facultat de Medicina de la U. A. B.
(Cerdanyola del Vallès), Limes, 8, Cerdanyola del Vallès, Catalunya.
FRANCÈS, J. coord., 2007: Els Mallols. Un jaciment de la plana del Vallès entre el
neolític i l’antiguitat tardana, Barcelona.
FRANCÈS, J.; CARLÚS, X. 1995: “Noves dades sobre l’assentament ibèric de can
Xercavins (Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental)”, Limes, 4-5, Cerdanyola
del Vallès, Catalunya, 45-62.
FRANKOWSKI, E. 1986: Hórreos y palafitos en la Península Ibérica, Madrid.
FRÈRE-SAUTOT, M. C. ed, 2003: Le feu domestique et ses structures au Néolithique
et aux Âges des Métaux (Bourg-en-Bresse, Beaune, 7-8 octobre 2000),
Montagnac, França.

289
FRETHEIM, S. 2003: “Mat i grop - kokegroper i Gråfjell”, a H. R. Amundsen, O.
Risbøl i K. Skare, eds.: På vandring i fortiden. Mennesker og landskap i Gråfjell
gjennom 10 000 år, Oslo, 41-44.
FRIEDERICH, S. 2013: “Schlitzgruben: ein tierfallensystem”, in N. Achard-Corompt i
V. Riquier, dir: Chasse, culte ou artisanat? Les fosses ‘à profil en Y-V-W’.
Structures énigmatiques récurrentes du Néolithique aux âges des Métaux en
France et alentour, Actes de la table-ronde de Chalons en Champagne, 15-16
novembre 2010, Revue Archeologique de l’Est, 33ème Supplément, Dijon, 229-
243.
FRIES-KNOBLACH, J. 2006: “Von Kopf bis Fuß. Zu Vorkommen und Deutung von
Fundkomplexen mit Schädel und Extremitatenenden von Haustieren”, in W.R.
Teegen et al., eds: Studien zur Lebenswelt der Eisenzeit: Festschrift für
Rosemarie Müller, 33-48.
FRÎNCULEASA, A. et al. 2014: “Locuințele din așezarea eneolitică de la Mălăieștii de
Jos (jud. Prahova)”, in D. Măndescu, ed.: Influenţe, contacte și schimburi
culturale între civilizaţiile spaţiului carpato-dunărean, din Preistorie până în
Antichitate (Cumpăna, 2-4 octombrie 2013), Piteşti, Romania, 19-50.
FROMONT, et al. 2006: Mesnil-Esnard "Les Hautes Haies" (Seine-Maritime, Haute-
Normandie, INSEE 76 429). Rapport final d'opération, accessible a
www.academia.edu.
FURESTIER, R. et al. 2012: “Évolution du Chasséen montpelliérain : premiers résultats
des fouilles préventives du site de la ZAC Saint-Antoine à Saint-Aunès
(Hérault)”, Actes des 9 Rencontres Méridionales de Préhistoire Récente, (Saint-
Georges-de-Didonne / Royan, 8 et 9 octobre 2010), 1-18.
FURMANEK, M. et al. 2013: “Dobkowice revisited. Interdisciplinary research on an
enclosure of the Jordanów culture”, Anthopologie, Brno, 51/3, 375–396.
FÜZES, E. 1981: “Die traditionelle getreideaufbewahrung im Karpatenbecken (Le
stockage traditionnel des céréales dans le bassin des Carpathes)”, in M. Gast i F.
Sigaut eds., Les techniques de conservation des grains à long terme. Leur rôle
dans la dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, II, París, 66-83.
GABILLOT, M. 2000: “Les dépôts complexes de la fin du Bronze moyen et du début
du Bronze final en France du Centre-Est. Nouvelle approche”, Bulletin de la
Société préhistorique française, 97(3), París, 459-476.
GAIFFE, O. et al. 1995: “Le camp protohistorique de Penchâteau au Pouliguen (Loire-
Atlantique)”, Revue archéologique de l'ouest, 12, 117-137.
GAIU, C. 2004: “Sacrificii şi practici rituale în aşezarea daco-romană de la Stupini
(Bistriţa-Năsăud)”, Revista Bistriţei, Bistriţa, Romania, 18, 115-121.
GÁL, E. et al. 2011: “’Ins jenseits begleitend’: hundemitbestattungen der Lengyel-
kultur von Alsónyék”, Acta Archaeologica Academiae Scientiarum Hungaricae,
Budapest, 62, 35–82.
GALÁN, C.; FERNÁNDEZ, A. 1983: “Excavaciones en ‘Los Dornajos’ (La Hinojosa,
Cuenca). Campañas de 1981 y 1982”, Cuadernos de Prehistoria y Arqueología,
Universidad Autónoma de Madrid, 9-10, 31-48.
GALÈ, C. 1821-1833: Klaudiou Galenou Apanta. Claudii Galeni opera omnia.
Editionem curavit C. G. Kühn, Leipzig, 20 vols.
GALIEN, C. 1552: L’oeuvre de Claude Galien, des choses nutritives, contenant trois
livres traduits en français par Jehan Massé, París.
GALLART, J. 1991: El dipòsit de bronzes de Llavorsí, Pallars Sobirà. Barcelona.

290
GALLART, J. 2006: “Notícia sobre un nou dipòsit de la cova dels Muricecs de Cellers
(Llimiana, Pallars Jussà)”, Cota Zero, Revista d’arqueologia i ciència, 21, Vic,
Catalunya, 10-13.
GALLAWAY, J. M.; MARTIN, Y. E.; JOHNSON, E. A. 2009: “Sediment transport
due to tree root throw: integrating tree population dynamics, wildfire and
geomorphic response”, Earth Surface Processes and Landforms, 34, Calgary,
Canadà, 1255-1269.
GALLET DE SANTERRE, H. 1980: Ensérune. Les silos de la terrasse est, Gallia,
XXXIXe supplément, París.
GANDELIN, M.; VAQUER, J. 2009; “Le Mourral, Trèbes (Aude). Les témoins
d’architecture à ossature en bois du Néolithique final”, in A. Beeching i I.
Sénépart, eds., De la maison au village. L’habitat néolithique dans le sud de la
France et le Nord-Ouest méditerranéen (Marseille, 23-24 mai 2003), Marseille,
183-197.
GARCÈS, I.; MARÍ, L. 1988: “Una cisterna preibèrica al Tossal de les Tenalles
(Sidamunt)”, Recerques Terres de Ponent, 9, Tàrrega, 7-17.
GARCÍA, C. 1996: “Intervención arqueológica en el Llano de los Morenos (La Algaida,
Archena)”, Memorias de Arqueología, 11, Murcia, 219-244.
GARCÍA, E. 1994: “La conservación de los productos vegetales en las fuentes
agronómicas andalusíes”, in M. Marín i D. Waines, eds., La alimentación en las
culturas islàmicas, Madrid, 251-293.
GARCÍA, E.; LÓPEZ, E. 2008: “El alfar de Rabatún (Jerez de la Frontera, Cádiz) y la
producción de ánforas y cerámica común en la campiña del Guadalete en época
altoimperial romana”, SPAL, 17, Sevilla, 281-313.
GARCÍA, E. 2009: “Restes de fang neolítiques. Morfologia i interpretació dels
elements documentats a la mina 84 de Gavà”, Rubricatum, 4, Gavà, Catalunya,
97-108.
GARCÍA, E.; LARA, C. 1999: “La construcció en terra”, in P. González, A. Martín i R.
Mora, coords., Can Roqueta. Un establiment pagès prehistòric i medieval
(Sabadell, Vallès Occidental), Barcelona, 193-204.
GARCÍA, E.; LARA, C. 2007: “L’aprofitament de l’argila a l’entorn de can Roqueta”,
in X. Carlús et al., Cabanes, sitges i tombes. El paratge de can Roqueta
(Sabadell, Vallès Occidental) del 1300 al 500 aC, Sabadell, Catalunya, 102-106.
GARCÍA, E.; PEREIRA, J. 2002: “Un recorrido histórico por los métodos de
almacenamiento y conservación de las bellotas”, Montes: Revista de ámbito
forestal (Madrid), 69, julio-septiembre 2002, 48-56.
GARCÍA, J. 1998: “Paternanbidea (Ibero, Navarra): un yacimiento al aire libre de la
prehistoria reciente de Navarra”, Cuadernos de Arqueología, Universidad de
Navarra, 6, 33-48.
GARCÍA, J.; SESMA, J. 2001: “Los Cascajos (Los Arcos, Navarra). Intervenciones
1996-1999”, Trabajos de Arqueología Navarra, 15, Pamplona, 299-306.
GARCÍA, J.; SESMA, J. 2005-2006: Dispositivos de combustión durante la prehistoria
reciente en Navarra”, in Homenaje a Jesús Altuna, tomo II: arqueología,
Munibe, 57 (2), San Sebastián, 259-273.
GARCIA, J.-P. 2011: “Une vigne gallo-romaine de plaine à Gevrey-Chambertin (Côte-
d’Or) Ier-IIe s. apr. J.-C. Implications pour le développement des terroirs
viticoles en Bourgogne”, Gallia, 68(1), París, 93-110.
GARCIA, J.-P. et al. 2010: “Le vignoble gallo-romain de Gevrey-Chambertin « Au-
Dessus de Bergis », Côte-D’or (Ier-IIe s. ap. J.-C.) : modes de plantation et de

291
 conduite de vignes antiques en Bourgogne”, Revue Archéologique de l’Est,
Dijon, 59, 505-537.
GARCÍA, L.; PONS, E. 2011: “The archaeological identification of feasts and
banquets: theoretical notes and the case of Mas Castellar”, in G. Aranda, S.
Montón i M. Sánchez, eds.: Guess who’s coming to dinner. Feasting rituals in
the prehistoric societies of Europe and the Near East, Oxford, 225-245.
GARCÍA, M. S.; MEDINA, A. J.; GALLEGO, D. 2011: “Leña y madera de
construcción en el poblado argárico de Barranco de la Viuda (Lorca, Murcia)”,
Zephyrus, 67, enero-junio 2011, Salamanca, 129-143.
GARCÍA, M. 2013: “Las Pozas (Casaseca de las Chanas, Zamora): dos nuevos recintos
de fosos calcolíticos en el Valle del Duero”, Trabajos de Prehistoria, 70(1),
Madrid, 157-184.
GARCÍA, P. et al. 2008-2009: “Dues estructures neolítiques al jaciment de Casa
Garrido Nord II (Moixent, València)”, Recerques del Museu d’Alcoi, 17-18,
217-222.
GARCÍA, R.; MORALES, J. 2004: “Un yacimiento de fondos de cabaña: Las Saladillas
(Alcázar de San Juan, Ciudad Real)”, in R. García i J. Morales, eds., La
Península Ibérica en el II milenio a.C.: Poblados y fortificaciones, Cuenca,
España, 233-273.
GARCÍA, R.; RODRÍGUEZ, D. eds. 2009: Sistemas de almacenamiento entre los
pueblos prerromanos peninsulares (Ciudad Real, 20-21 noviembre 2007),
Cuenca, España.
GARCÍA, R. et al. 2006: “Hornos de pan en la Oretania septentrional”, Trabajos de
Prehistoria, 63(1), Madrid, 157-166.
GARCÍA, R.L. et al. 2008: “El yacimiento calcolítico ‘Valladares I (P.K. 0+150)’ de
Illescas (Toledo). Asentamiento calcolítico en el valle medio del Tajo”, ARSE,
42, Sagunt, País Valencià, 127-152.
GARÇON, A.-F. 2006: Vents et fours en paléometallurgie du fer. Du minerai à l’objet.
Programme collectif de recherche. SRA Bretagne, année 2006, Rapport final,
document accessible a hal.archives-ouvertes.fr.
GARDINER, M. 2013: “Stacks, barns and granaries in Early and High Medieval
England: crop assemblage and its implications”, in A. Vigil-Escalera, G. Bianchi
i J. A. Quirós, eds.: Horrea, barns and silos: storage and incomes in Early
Medieval Europe, Bilbao, 23-38.
GARINE, I. de 1981: “Greniers à mil dans l’arrondissement de Thienaba, région de
Thies (Senegal)”, in M. Gast i S. Sigaut, eds., Les techniques de conservation
des grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et
des sociétés, II, París, 84-95.
GARLAN, Y. 1974: Recherches de poliorcétique grecque, París-Atenes.
GASCÓ, J. 1983: “Combustion d’orge et stucture de conservation de l’âge du Bronze à
la grotte des Cazals (Aude)”, Bulletin de la Société prehistorique française, 80
(4), París, 111-116.
GASCÓ, J. 1985: Les installations du quotidien. Structures domestiques en Languedoc
du Mésolithique à l’Age d’après l’etude des abris de font-Juvenal et du Roc-de-
Dourgne, París.
GASCÓ, J. 2002: “Structures de combustion et préparation des vegetaux de la
Préhistoire récente et de la Protohistoire en France méditerranéenne”,
Civilisations: Revue internationale d’anthropologie et de sciences humaines, 49,
Bruxelles, 285-309.

292
GASCÓ, Y. 1980: “La fosse bronze final IIIb de La Jasse d’Eyroles, Sainte-Anastasie,
Gard”, Archéologie en Languedoc, 3, Sète, 69-82.
GAST, M. 1968: Alimentation des populations de l’Ahaggar. Étude ethnographique.
París.
GAST, M. 1979: “Reserves à grain et autres construccions en Republique arabe du
Yemen”, in M. Gast i F. Sigaut, eds., Les techniques de conservation des grains
à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des
sociétés. París, I, 198-204.
GAST, M. 1995: “Des graines nourricières qu’on ne broie pas: les confusions de
‘l’agriculture néolithique saharienne’”, L’Homme méditerranéen: mélanges
offerts à Gabriel Camps. Aix-en-Provence, 249-257.
GAUDEFROY, S. 2011: “Les sites de La Tène moyenne à La Tène finale sur les tracés
linéaires en Picardie : questions méthodologiques et résultats scientifiques”,
Revue Archéologique de Picardie, 2011 n° 3/4, 201-266.
GEELHAAR, M.; FAßBINDER J. W. E. 2014: “Zum Potential der magnetischen
Prospektion am Beispiel hallstattzeitlicher Herrenhöfe in Stadt und Landkreis
Landshut (Niederbayern)”, Vorträge des 32. Niederbayerischen Archäologen-
tages, Rahden, Westfalia, 191–216.
GEIßLINGER, H. 2004: “Nichtsakrale Moordepots-danische Beispiele der frühen
Neuzeit”, Germania, 82(2), Frankfurt am Main, 459-489.
GEISLER, M.; STUCHLIKOVA, J. 1986: “Veterovské sidliste v Musove (okr.
Breclav)”, Archeologické Rozhledy, 38(2), Praga, 121-138.
GERRITSEN, F. A. 2003: Local identities: Landscape and Community in the Late
Prehistoric Meuse-Demer-Scheld Region, Amsterdam.
GESLIN, M.; BASTIEN, G.; MALLET, N. 1975: “Un dépôt de grandes lames de la
Creusette, Barrou (Indre-et-Loire), Gallia préhistoire, 18, París, 401-420.
GHESQUIÈRE, E.; MARCIGNY, C. 2003: “L’habitat néolithique moyen I de Vivoin
‘le Parc’ (Sarthe)”, Bulletin de la Société préhistorique française, 100, París,
533-573.
GIL, E. et al. 1995: Atxa, poblado indígena y campamento militar romano. Memoria de
las excavaciones arqueológicas 1982-1988, Memorias de yacimientos alaveses,
1, Araba, País Basc.
GILABERT, C. 2009: “Les structures en creux dans le Néolithique final provençal:
synthèse et approche méthodologique”, in A. Beeching i I. Sénépart, eds., De la
maison au village. L’habitat néolithique dans le sud de la France et le Nord-
Ouest méditerranéen (Marseille, 23-24 mai 2003), Marseille, 285-300.
GILES, P. 2009: Farm granary origins and evolution in the Middle East and Africa: A
biological perspective, document accessible a bioconservation.co.uk/ (consultat
el juliol de 2011)
GILLES, R. 1975: “L’habitat du Néolithique final des Bruyères (Basse vallée de
l’Ardèche)”, Études préhistoriques, Revue régionale d'archéologie préhistori-
que, 12, Lyon, 1-13.
GILMAN, G. A.; BOXAL, R. A. 1974: “The storage of food grains in traditional
underground pits”, Tropical Stored Products Information, 28, Slough, Regne
Unit, 19-38.
GILMAN, P. A. 1987: “Architecture as artifact: pit structures and pueblo in the
American Southwest”, American Antiquity, 52(3), Washington, 538-564.
GIORGERINI, C. 2009: Carbone e carbonaie, Sassetta, Toscana.
GOGÂLTAN, F.; NAGY, J.-G. 2012: “Profane or ritual? A discovery from the end of
the Early Iron Age from Vlaha-Pad, Transylvania”, in S. Berecki: Iron Age rites

293
 and rituals in the Carpathian Bassin. Proceedings of the International
Colloquium from Târgu Mureş (7-9 October 2011), Târgu Mureş, 105-132.
GOGÂLTAN, F.; NÉMETH, R.E.; APAI, E. 2011: “Eine rituelle Grube von Vlaha,
gemeinde Săbădisla (Kreis Cluj)”, in S. Berecki, R.E. Németh i B. Rezi: Bronze
Age rites and rituals in the Carpathian Basin: Proceedings of the International
Colloquium from Târgu Mureş (8-10 October 2010), Târgu Mureş, 163-183.
GOLDBERG, P.; MACPHAIL, R.I. 2006: Practical and theoretical geoarchaeology,
Massachussetts.
GOLOSETTI, R. 2009: “Dépôts rituels de la Protohistoire récente en Gaule
méditerranéenne: définition et questions méthodologiques”, in S. Bonnardin et
al., eds: Du matériel au spirituel: réalités archéologiques et historiques des
“dépôts” de la préhistoire à nos jours, actes des rencontres (Antibes, 16-18
octobre 2008), Antibes, 293-302.
GÓMEZ, A. et al. 2010: “Los asentamientos del III y II milenio a.d.C en la Autovía de
los viñedos. Tramo: Consuegra-Tomelloso (P.K. 0+000 a 74+600). La Serna,
Casa de Antoñón I, Casa de los Castos, Santa Lucía, Varas del Palio, Casa de
Antoñón II y Casa del Montón”, II Jornadas de Arqueología de Castilla-La
Mancha (Toledo 2007), Toledo, 1-49.
GÓMEZ, E. 2008: “Carboneras de Villaverde”, La Revista de Cantabria, enero-marzo
2008, Santander, 33-38.
GÓMEZ-TABANERA, J. M. 1973: “De la prehistoria del hórreo astur. Notas sobre
silos y graneros aéreos y peraltados en el viejo mundo, en relación con la
primitiva agricultura”, Boletín del Instituto de Estudios Asturianos, 80, Oviedo,
Espanya, 577-612.
GONZÁLEZ, J. et al. 2001: “Estudio etnoarqueológico sobre la cerámica Gzaua
(Marruecos). Técnica y contexto social de un artesanado arcaico”, Trabajos de
Prehistoria, 58, Madrid, 5-27.
GONZÁLEZ, J. M. 1993: “Interpretación arqueológica de un ‘campo de hoyos’ en
Forfoleda (Salamanca)”, Zephyrus, 46, Salamanca, 309-313.
GONZÁLEZ, P.; MARTÍN, A.; MORA, R. coords. 1999: Can Roqueta. Un establiment
pagès prehistòric i medieval (Sabadell, Vallès Occidental), Barcelona.
GOREN, Y.; GORING-MORRIS, A. N. 2008: “Early pyrotechnology in the Near East:
experimental lime-plaster production at the Pre-Pottery Neolithic B site of Kfar
HaHoresh, Israel”, Geoarcheology: An International Journal, 23(6), 779-798.
GOSSÉ, G. 1941: “Aljoroque, estación neolítica inicial de la provincia de Almería”,
Ampurias, 3, Barcelona, 63-84.
GRACIA, F. 1995: “Produccion y comercio de cereal en el NE de la Península Ibérica
entre los siglos VI-II a. C.”, Pyrenae, 26, Barcelona, 91-113.
GRACIA, F. 2009: “Producción y almacenamiento de excedentes agrícolas en el
nordeste peninsular entre los siglos VII y II aC. Análisis crítico”, in R.García i
D. Rodríguez, eds.: Sistemas de almacenamiento entre los pueblos prerromanos
peninsulares. Cuenca, España, 9-71.
GRACIA, F.; MUNILLA, G. 2000: “Los graneros sobreelevados en el Mediterráneo
occidental”, in R. Buxó i E. Pons eds., Els productes alimentaris d’origen
vegetal a l’edat del Ferro de l’Europa Occidental: de la producció al consum,
Girona, 339-349.
GRALAK, T. 2004: “Osada ludności kultury łużyckiej z okresu halsztackiego oraz
osada średniowieczna z XIII w. ze stan. 4 w Nowym Śleszowie, gm. Żórawina,
pow. Wrocław”, Archeologiczne Zeszyty Autostradowe, Badania na autostradzie
A4, Breslau (Wrocław), 67-174.

294
GRANADOS, O.; PUIG, F.; FARRÉ, R. 1991-1992: “La intervenció arqueològica a
Sant Pau del Camp: un nou jaciment prehistòric al Pla de Barcelona”, Tribuna
d’Arqueologia, Barcelona, 27-32.
GRANSAR, F. 2000: “Le stockage alimentaire sur les établisements ruraux de l’âge du
Fer en France septentrionale: complementarité des structures et tendance
evolutive”, in S. Marion i G. Blancquaert, eds., Les installations agricoles de
l’âge de fer en France septentrionale, París, 277-297.
GRANSAR, F.; MALRAIN, F.; MATTERNE, V. 1997: “Analyse spatiale d’un
établisement rural à enclos fossoyés du début de La Tène finale: Jaux ‘Le Camp
du Roi’ (Oise)”, Espaces physiques, espaces sociaux dans l’analyse interne des
sites du néolithique à l’âge du Fer, 119 Congrès national des sociétés
historiques et scientifiques (Amiens, 1994), París, 159-181.
GRANSAR, F.; POMMEPUY, C. 2005: “Bazoches-sur-Vesle “les Chantraines”
(Aisne). présentation préliminaire de l’établissement rural aristocratique de La
Tène D1”, Revue Archéologique de Picardie, no. spécial 22, 193-216.
GRANSAR, F. et al. 2007: “Expressions symboliques, manifestations rituelles et
cultuelles en contexte domestique au Ier. millenaire avant nôtre ère dans le Nord
de la France”, in L’âge du Fer dans l’arc jurassien et ses marges. Dépôts, lieux
sacrés et territorialité à l’âge du Fer. Actes du XXIX colloque international de
l’AFEAF (Bienne, Suisse, 5-8 mai 2005), Besançon, vol. 2, 549-564.
GRAU, I. et al. 2015: “Fundar la casa: prácticas rituales y espacio doméstico en el
oppidum ibérico de El Puig d’Alcoi (Alacant)”, Archivo Español de
Arqueología, 88, 67-84.
GREEN, M. 1998: Animals in Celtic life and myth, Londres.
GREER, J. W. 1965: “A typology of midden circles and mescal pits”, Southwestern
Lore. Official publication the Colorado Archaeological Society, 31(3),
December 1965, 41-65.
GRIERA, A. 1935-1947: Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular
de Catalunya, Barcelona, 14 vols.
GRIMAL, J. 1979: “Le fond de cabane mailhacien de ‘Jonquies’ à Portiragues
(Hérault)”, Archéologie en Languedoc, 2, Sète, 85-96.
GRIZEAUD, J.-J. et al. 2010: “Une occupation du IVe s. av. J.‐C. décelée sur le site de
Manivièle, commune du Vernet (Haute-Garonne)”, Documents d’Archéologie
Méridionale, Lattes, 33, 159-194.
GRONENBORN, D. 1997: “An ancient storage pit in the SW Chad Basin, Nigeria”,
Journal of Field Archaeology, 24 (4), 431-439.
GROTANELLI, C. 2004: “La carne y sus ritos”, in J. L. Flandrin i M. Montanari,
Historia de la alimentación, Gijón, 131-148 (hi ha versions francesa i italiana).
GRUAT, P.; IZAC-IMBERT, L. 2007: “Religiosité et territorialité chez les Rutènes à la
fin de l’âge du fer”, in L’âge du Fer dans l’arc jurassien et ses marges. Dépôts,
lieux sacrés et territorialité à l’âge du Fer. Actes du XXIX colloque
international de l’AFEAF (Bienne, Suisse, 5-8 mai 2005), Besançon, vol. 2, 871-
890.
GRYGIEL, R. 2002: “A well of the Stroke-ornamented ware culture from Konary near
Brześć Kujawski (Poland)”, Archeologické Rozhledy, 54, Praga, 106-113.
GUILAINE, J. 1980: La France d’avant la France. Du néolithique à l’âge du fer,
Poitiers.
GUILAINE, J. 1995: “Trassano (com. de Matera): habitat du Neolithique et de l’âge du
Bronze”, Mélanges de l’École française de Rome, Antiquité, 107, 534-537.

295
GUILAINE, J.; COULAROU, J.; BRIOIS, F. 1995: “Fosses appareillées du
chalcolithique languedocien”, L’homme méditerranéen: mélanges offerts à
Gabriel Camps, Aix-en Provence, 351-358.
GUILAINE, J. et al. 1986: Carsac. Une agglomération protohistorique en Languedoc,
Toulouse.
GUILAINE, J. et al. 1989: Ornaisons-Médor: archéologie et écologie d’un site de l’âge
du cuivre, de l’âge du bronze final et de l’antiquité tardive, Toulouse-
Carcasonne.
GUILAINE, J. et al. 1991: Pour une archéologie agraire: à la croissée des sciences de
l’homme et de la nature, París.
GUILLIER, G.; AUXIETTE, G.; CHEREL, A-F. 2006: “L’établissement rural de La
Tène moyenne de la Gaudine à Vivoin (Sarthe) et ses activités de
transformation”, Revue archéologique de l'Ouest, 23, 45-70.
GUSI, F.; BARRACHINA, A.; AGUILELLA, G. 2009: “Petroglifos ‘ramiformes’ y
hornos de aceite de enebro en Castellón. Interpretación etnoarqueológica de una
farmacopea rural intemporal”, Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de
Castelló, 27, 257-278.
GUSI, F.; OLÀRIA, C. 2014: Un asentamiento fortificado del Bronce medio y Bronce
final en el litoral mediterráneo: Orpesa la Vella (Orpesa del Mar, Castellón,
España), Castelló.
GUSTAVSON, L.; HEIBREEN, T.; MARTENS, J. eds. 2005: De gåtefulle kokegroper
(Oslo, 31. november 2001), Oslo.
GUTHERZ, X. 1986: “Circonscription de Languedoc-Roussillon”, Gallia préhistoire,
29, París, 353-380.
GUTHMANN, E. 2010: Signification des dépôts animaux dans les structures d’habitat
et les fossés d’enceinte au Néolithique récent : Les cultures de Munzingen,
Michelsberg et Münchshöfen (4400 – 3500 av. J.‐C.), Université de Strasbourg.
GUTIÉRREZ, C. 1996: El carboneig: l’exemple del Montseny, Barcelona.
GUTIÉRREZ, S. 1996: La Cora de Tudmīr, de la antiguedad tardía al mundo islámico:
poblamiento y cultura material, Madrid.
GUYAN, W. U. 1983: “Zur Viehhaltung im Steinzeitdorf Thayngen-Weier II”,
Archäologie der Schweiz, 4, 1981, 112-119.
GWAGNIN, A. 1581: Sarmatiae Europeae descriptio, Spira, Alemanya.
GYÖRGY, L. 2013: “Late Copper Age Animal Burials in the Carpathian Basin”, in A.
Anders et al. eds.: Moments in time. Papers presented to Pál Raczky on his 60th
birthday, Budapest, 627-642.
GYULAI, F. 1993: Environment and agriculture in Bronze age Hungary, Budapest.
HAACK, F. 2009: “Zur Komplexität der Verfüllungsprozesse der Grubenanlage von
Herxheim: Zwei Konzentrationen aus Menschenknochen, Keramik, Tierknochen
und Steingeräten der Grabungen 2005 bis 2008”, Krisen – Kulturwandel –
Kontinuitäten, Zum Ende der Bandkeramik in Mitteleuropa, Beiträge der
Internationalen Tagung in Herxheim bei Landau (Pfalz) vom 14.–17. 06. 2007,
Rahden, Westfalia, 27-40.
HABERLANDT, A. 1926: “Die volkstümliche Kultur Europas in ihrer geschichtlichen
Entwicklung”, in G. von Buschan, Illustrierte Völkerkunde, II/2, Stuttgart, 305-
658.
HACKENS, T. 1963: “Favissae”, Etudes Etrusco Italiques. Mélanges pour le 25e.
anniversaire de la Chaine d’Etruscologie à l’ niversité de Louvain, Leuven,
Bélgica, 71-99.

296
HALL, D. W.; HASWELL, G. A.; OXLEY, T.A. 1956: Underground storage of grain,
Londres.
HAMEROW, H. 2006: “Special Deposits in Anglo-Saxon settlements”, Medieval
Archaeology, 50, Londres, 1-30.
HAMILAKIS, Y.; HARRIS, K. 2011: “The social zooarchaeology of feasting: the
evidence from the ‘ritual’ deposit at Nopigeia Drapanias”, Proceedings of the
10th International Cretological Congress (Khania, 1-8 octubre 2006), Khania,
199-218.
HAMON, C. 2004: “Le statut des outils de broyage et d’abrasion dans l’espace
domestique au Néolithique ancien en Bassin parisien”, Notae Praehistoricae, 24,
Leuven, 117-128.
HAMON, C. 2005: “Quelle signification archéologique pour les dépôts de meules
néolithiques dans la vallée de l’Aisne?”, Revue Archéologique de Picardie, nº
spécial 22, Amiens, 39-48.
HAMON, C. 2009: “Modalités et finalités des dépôts céramiques au Néolithique moyen
(4600-3800 av. Chr.) entre Loire et Normandie”, in S. Bonnardin et al.: Du
matériel au spirituel: réalités archéologiques et historiques des “dépôts” de la
préhistoire à nos jours, actes des rencontres (Antibes, 16-18 octobre 2008),
Antibes, 119-130.
HAMON, C.; SAMZUN, A. 2004: “Découverte d’un dépôt d’outils de mouture et de
broyage daté du Néolithique ancien (culture de Villeneuve-Saint-Germain
recent, v. 4700-4600 avant nôtre ère), a Saint-Denis ‘66-70, rue de Landy’
(Seine-Saint-Denis), Bulletin de la Société prehistorique française, 101(3),
París, 611-613.
HÄNSEL, A. 1998: “Schatzfunde der alteuropäischen Bronzezeit: Gaben an die
Götter?”, Antike Welt, 29(5), Mainz, 423-430.
HAPP, J. et al. 1994: “Premiers essais de métallurgie expérimentale à l’Archéodrome de
Beaune à partir des minerais chalcolithiques de Cabrières (Hérault)”, Bulletin de
la Société prehistorique française, 91, París, 429-434.
HARDING, A. et al. 2004: Sobiejuchy: a fortified site of the Early Iron Age in Poland,
Warsawa.
HARTUCHE, N. 1981: “O moara neolitica descoperita la Medgidia”, Studi si
comunicari de istorie a civilizatiei populare in Romania, 2, Sibiu, Romania, 79-
86.
HASLER, A. 2003: “Un ensemble de foyers à pierres chaufées du Chasséen à ‘La Petite
Bastide’ à Bouc-Bel-Air (Bouches-du-Rhône, France)”, in M.-C. Frère-Sautot,
ed: Le feu domestique et ses structures au Néolithique et aux Âges des Métaux
(Bourg-en-Bresse, Beaune, 7-8 octobre 2000), Montagnac, 497-500.
HASLER, A. et al. 2003: “Les foyers à pierres chaufées de Château Blanc (Ventabren,
Bouches-du-Rhône, France) et du Puech d’Auzet (Millau, Aveyron, France)”, in
M.-C. Frère-Sautot, ed: Le feu domestique et ses structures au Néolithique et aux
Âges des Métaux (Bourg-en-Bresse, Beaune, 7-8 octobre 2000), Montagnac, 37-
50.
HASLER, A.; NORET, C. 2006: “Habitats et structures funéraires néolithiques sur le
tracé du cadereau d’Alès à Nîmes (Gard) : premiers résultats”, 6e Rencontres
Méridionales de Préhistoire Récente (Périgueux, 2004), 171 à 190.
HAYDEN, B. ed. 1987: Lithic studies among the contemporary Highland Maya,
Tucson, Arizona.

297
HAYDEN, B.; CANNON, A. 1983: “Where the garbage goes: refusal disposal in the
Maya Highlands”, Journal of Anthropological Archaeology, 2, Orlando, 117-
163.
HAYDEN, C.; STAFFORD, E. 2006: The Prehistoric landscape at White Horse Stone,
Aylesford, Kent, London.
HEIBREEN, T. 2005: “Kokegroper og beslektede teknologier, noen etnografiske
eksempler”, a L. Gustavson, T. Heibreen i J. Martens, eds., The gåtefulle
kokegroper (Oslo, 31 novembre 2001), Oslo, 9-21.
HEIM, J. 1985: “Recherches sur l’environnement paleobotanique du village rubané de
Darion par l’étude des pollens et des restes de diaspores (graines)”, Bulletin de
la Société Royale Belgue d’Anthropologe et de Préhistoire, 96, 31-48.
HELMER, D. et al. 2005: “L’elevage des caprinés néolithiques dans le sud-est de la
France: saisonnalité des abbatages, relations entre grottes-bergeries et sites de
plein air”, Anthropozoologica, 40, Paris, 167-189.
HENNIUS, A. et al. 2005: Kol och tjära – Arkeologi i norra Upplands skogsmarker
Undersökningar för E4. Vendel, Tierp och Tolfta socknar, Uppland, Uppsala.
HENOCQ-POCHINOT, C.; MORDANT, D. 1991: “La marge sud-est du Bassin
parisien: Chasséen et Néolithique moyen”, Identité du Chasséen, Actes du
colloque international de Nemours, Paris, 199-210.
HENSEN, L.; MEYER, C. 2005: “Leichen im Kornsilo – nicht nur Fürstengräber am
Glauberg”, Hessen Archäologie 2005, Jahrbuch für Archäologie und
Paläontologie in Hessen, 65-68.
HERBER, J. 1932: “Notes sur les poteries de Karia”, Hespéris, 15, París, 157-163.
HERMSEN, I. 2003: Wonen en graven op prehistorische gronden. Archeologisch
onderzoek van nederzettingsresten uit de bronstijd en ijzertijd op de percelen
Holterweg 59 en 61 te Colmschate (gemeente Deventer), Deventer, Països
Baixos.
HERMSEN, I. 2007: Een afdaling in het verleden. Archeologisch onderzoek van
bewoningsresten uit de prehistorie en de Romeinse tijd op het terrein van
Colmschate-Skibaan (gemeente Deventer), Deventer, Països Baixos.
HERNÁNDEZ, M. S. 1994: “La Horna (Aspe, Alicante). Un yacimiento de la Edad del
Bronce en el Medio Vinalopó”, Archivo de Prehistoria Levantina, 21, València,
83-118.
HERNÁNDEZ, M. S. et al. 2012: “Cabezo Redondo (Villena, Alicante). Campaña
2010”, Intervenciones arqueológicas en la provincia de Alicante, 2010,
accessible a : http://www.marqalicante.com/contenido/int_arqueologicas/
doc_91.pdf, consultat el febrer de 2014.
HERVÉ, R. 2004: Néolithisation précoce: premières traces d'anthropisation du couvert
végétal à partir des données polliniques, Besançon.
HICKE, W. 1984: “Der keramik-depotfund der frühen Bronzezeit aus Siegendorf. Ein
Beitrag zur Leithaprodersdorf-Gruppe (Leitha-Gruppe)”, Wissenschaftliche
Arbeiten aus dem Burgenland, 69, 24-37.
HILGER, M. I. 1992: Chippewa Child life and its cultural background, St. Paul,
Minnesota.
HILL, W. W. 1938: The agricultural and hunting methods of the Navaho indians, New
Haven-Londres.
HILLEWAERT, B.; HOLLEVOET, Y 2006: “Andermaal Romeins en
vroegmiddeleeuws langs de Zandstraat te Sint-Andries/Brugge (prov. West-
Vlaanderen)”, Relicta, 1, Bruxelles, 121-139.

298
HINGUANT S. dir. 2010: Les structures à pierres chauffées du Néolithique moyen de
Montauban (Carnac, Morbihan) : feux domestiques, feux rituels?, Rapport final
d’opération, SRA Bretagne, Rennes.
HJULSTRÖM, B.; ISAKSSON, S.; HENNIUS, A. 2006: “Organic geochemical
evidence for pine tar production in Middle Eastern Sweden during the Roman
Iron Age”, Journal of Archaeological Science, 33, Londres, 283-294.
HODDER, I. 1982: Symbols in action: ethnoarchaeological studies of material culture,
Cambridge.
HODDER, M.; BARFIELD, L. 2003: “Bronze Age burnt mounds in Britain and
Ireland: interpretation and reconstruction as sweat baths”, in M. C. Frère-Sautot,
ed: Le feu domestique et ses structures au Néolithique et aux Âges des Métaux
(Bourg-en-Bresse, Beaune, 7-8 octobre 2000), Montagnac, 59-65.
HÖLTKEMEIER, S.; HACHEM, L. 2013: “Les dépôts de faune dans les enceintes
néolithiques Michelsberg dans le Nord de la France et en Alemagne”, in G.
Auxiette i P. Méniel, Les dépôts d’ossements animaux en France, de la fouille à
l’interpretation, Montagnac, 177-189.
HOLUB, P. et al. 2005: “Ke stavu poznání nezděné měšťanské architektury vrcholně
středověkého Brna”, Fuma, 2, Brno, 44-101.
HOLZER, V. 2008: “Ein latènezeitlicher Getreidespeicher aus der keltischen
Großsiedlung am Sandberg in Roseldorf (Niederösterreich)”, Germania, 86,
Frankfurt am Main, 135-179.
HONTI, S. et al. 2002: “A tervezett M7-es autópálya Somogy megyei szakaszán 2000-
2001-ben végzett megelõzõ régészeti feltárások. Elõzetes jelentés II”, Somogyi
Múzeumok Közleményei, 15, Kaposvár, Hongria, 3-36.
HOOD, S. 1981: Excavations in Chios 1938-1955. Prehistoric Emporio and Ayio Gala,
London.
HOORNE, J. et al. 2009: “Archeologisch noodonderzoek te Erps-Kwerps-Villershof
(Kortenberg, prov. Vlaams-Brabant). Nederzettingssporen uit de ijzertijd, de
vroege en de volle middeleeuwen”, Relicta, 4, Bruxelles, 23-80.
HORVÁTH, L. 1987: “Késővaskori ház- és településtípusok Dél-Zalában”, Zalai
Múzeum, 1, 59-80.
HORVÁTH, L.A.; SIMON, K.H. 2004: “Kupferzeitliche Siedlungen auf dem Fundort
Dobri – Alsó-mezõ”, Zalai Museum, 13, 55-118.
HORVÁTH, L. A. et al. 2005: “Előzetes jelentés az épülő Kőérberek, Tóváros-
Lakópark területén folyó régészeti feltárásról. Preliminary report on the
archaeological excavation conducted parallel to the construction on the territory
of the Kőérberek, Tóváros Residental District”. Aquincumi Füzetek, 11,
Budapest, 137-167.
HORVÁTH, P. 2014: “Laténske sídlisko v Komjaticiach, poloha Kňazova jama”,
Študijné Zvesti Archeologického Ústavu 56, Nitra, 69 – 110.
HORVÁTH, T. 2007: “Állattemetkezések Balatonőszöd-Temetői dűlő Badeni
lelőhelyen”, Somogyi Múzeumok Közleményei, A-Régészet 17, Kaposvár, 107-
152.
HORVÁTH, T. 2010: “Manifestationen des Transzendenten in der Badener Siedlung
von Balatonőszöd-Temetői Dűlő – Kultgegenstände”, Praehistorische
Zeitschrift, 85, 79-119.
HORVÁTH, T. 2012: “Animal deposits in the Late Copper Age settlement of
Balatonőszöd-Temetői dűlő, Hungary”, in A. Pluskowski, ed.: The ritual killing
and burial of animals. European perspectives, Oxford, 115-136.

299
HORVÁTH, T.; JUHÁSZ, I; KÖHLER, K. 2003: “Zwei brunnen der Balaton-Lasinja
kultur von Balatonőszöd”, Antaeus, 26, Budapest, 265-300.
HUGUENIN, P. 1902: Raiateia la sacrée: îles sous le vent de Tahiti: Océanie
française. Neuchâtel.
HULL, G. 1999: “A middle Bronze Age field ditch? Excavations at Bankside Close,
Isleworth”, Transactions of the London and Middlesex Archeological Society,
49, Londres, 1-14.
HURL, D.; MCSPARRON, C.; MOORE, P. 2002: Data Structure Report No. 4:
Excavations at Dorsey, Dorsy, Co. Armagh, document accessible a
www.qub.ac.uk/schools/CentreforArchaeologicalFieldworkCAF/PDFFileStore/
Filetoupload,180961,en.pdf
HURTADO, V. 2010: “The ditched enclosures of the middle Guadiana basin”,
Proceedings of the XV World Congress of the International Union for
Prehistoric and Protohistoric Sciences, BAR International Series 2124, Oxford,
109-122.
HUSMANN, H.; CZIESLA, E. 2014: “Bandkeramische Häuser, Brunnen und ein
Erdwerk”, Autobahn A4. Fundplatz der Extraklasse - Archäologie unter der
neuen Bundesautobahn bei Arnoldsweiler, 71-118.
IARUSSI, U. 1986: “La scomparsa delle fosse da grano nelle città del Tavoliere di
Puglia”, in La Capitanata, Rassegna di vita e di studi della Provincia di Foggia,
II, 109-124.
IBÁÑEZ, J. J. et al. 2001: “Argile et bouse de vache. Les récipients de la région Jbâla
(Maroc)”, Techniques et Culture, 38, París, 175-194.
IBARGUTXI, F. 2007: “Toma castaña”, Diario Vasco, Gipuzkoa, País Basc, 17 de
novembre de 2007, accessible a http://www.diariovasco.com/20071117/al-dia-
sociedad/toma-castana-20071117.html, consultat el febrer de 2014.
IBN AL-‘AWWĀM 2000: Le livre de l’agriculture, traduction de l’arabe de J. J.
Clément-Mullet revue et corrigée, Arles, França.
ICKLER, S. 2007: Bronze und Eisenzeitliche besiedlung im stadtgebiet von Krefeld,
Mittlerer Niederrhein, tesi doctoral, Universität zu Köln.
IKVAI, N. 1966: “Földalatti gabonatárolás Magyarországon”, Ethnographia, 77,
Budapest, 343-377.
ILETT, M.; PLATEAUX, M.; COUDART, A. 1986: “Douze années de sauvetage dans
la Vallée de l’Aisne. Analyse spatiale des habitats du Rubané récent, in J. P.
Demoule i J. Guilaine, eds.: Le Néolithique de la France. Hommage à G.
Bailloud, París 1986, 131-146.
ILON, G. 1998: “Korai kelta fazekas kemence Gór-Kápolnadombról”, Savaria A Vas
Megyei Múzeumok Értesítője - Pars archaeologica 23/3, 1996-1997,
Szombathely, Hongria, 83-96.
ILON, G. 2012: “A halomsíros kultúra rituális „edénydepója” Veszprém határából. The
ritual “vessel hoard” of the Tumulus culture in the vicinity of Veszprém”,
Régészeti kutatások Magyarországon 2010, Budapest, 19-53.
INSTITUT NATIONAL DE RECHERCHES ARCHÉOLOGIQUES PREVENTIVES
2006: Rapport d’activités 2006, accessible a www.inrap.fr/userdata/c bloc file/
3/3376/Inrap RA 2006.pdf, consultat el febrer de 2014.
IRRIBARRIA, R. 2003: “Les structures à pierres chauffées du site néolithique de
Muides-sur-Loire (Loir-et-Cher, France)”, in M.-C. Frère-Sautot, ed: Le feu
domestique et ses structures au Néolithique et aux Âges des Métaux (Bourg-en-
Bresse, Beaune, 7-8 octobre 2000), Montagnac, 421-428.

300
IRRIBARRIA, R.; MOIREAU, F. 1991: “Un ensemble clos du Bronze Final-Hallstatt
Ancien à Muides-sur-Loire (Loir-et-Cher)”, Revue archéologique du Centre de
la France, 30, Vichy, 83-95.
ISSENMANN, R.; PEAKE, R. 2013: “Les fosses en ‘V, Y et W’ dans le secteur de
confluence Seine-Yonne et dans la Marne: quelques exemples en milieu
alluvial”, in N. Achard-Corompt i V. Riquier, dir: Chasse, culte ou artisanat?
Les fosses ‘à profil en Y-V-W’. Structures énigmatiques récurrentes du
Néolithique aux âges des Métaux en France et alentour, Actes de la table-ronde
de Chalons en Champagne, 15-16 novembre 2010, Revue Archeologique de
l’Est, 33ème Supplément, Dijon, 109-119.
ITTO, A. 1988: Semi-underground grain storage: the effects of moisture, temperature
and interseed atmospheres, on the quality of grain sorghum in lined and unlined
pits, tesi doctoral, Kansas State University.
JACQUET, P. et al. 2003: “Fouille de fosses de combustion protohistoriques à Saint-
Priest (Rhône, France)”, in M.-C. Frère-Sautot, ed: Le feu domestique et ses
structures au Néolithique et aux Âges des Métaux (Bourg-en-Bresse, Beaune, 7-
8 octobre 2000), Montagnac, 291-298.
JADIN, Y.; CAHEN, D. 1998: “Wells, cisterns and water management in the Hesbaye
Linear pottery culture (Belgium)”, in H. Koschik i B. Beyer, dir.: Brunnen der
Jungsteinzeit, Internationales Symposium in Erkelenz, 27-29 Oktober 1997,
Köln, 125-138.
JALLOT, L. 2009: “Caves-silos et fosses parementées des habitats de la fin du
Néolithique languedocien”, in A. Beeching i I. Sénépart, eds., De la maison au
village. L’habitat néolithique dans le sud de la France et le Nord-Ouest
méditerranéen (Marseille, 23-24 mai 2003), Marseille, 219-253.
JENNBERT, K. 2011: Animals and humans: recurrent symbiosis in Archaeology and
Old Norse Religion, Lund, Suècia.
JENSEN, P. M. 2008: Agern og korn fra Gilmosevej, En senneolitisk grube med agern
og korn fra Gilmosevej (HEM 4086), Moesgård Museum, Aarhus, Dinamarca.
JEUNESSE, C. 1998: “A propos de la signification historique des dépôts dans le
Néolithique danubien ancien et moyen”, Tradition und Innovation. Festschrift
für Christian Strahm, Rahden, Alemanya, 31-50.
JEUNESSE, C. 2010: “Les sépultures en fosses circulaires de l’horizon 4500-3500:
contribution à l’étude comparée des systèmes funéraires du Néolithique
européen”, in L. Baray i B. Boulestin, dir.: Morts anormaux et sépultures
bizarres. Les dépôts humains en fosses circulaires ou en silos du Néolithique à
l’âge du Fer (Sens, 29 mars-1 avril 2006), Dijon, 29-48.
JEUNESSE, C.; LEFRANC, P. 1999: “Rosheim “Sainte-Odile” (Bas-Rhin), un habitat
rubané avec fossé d’enceinte. Première partie: les structures et la céramique”,
Cahiers de l’Association pour la Promotion de la Recherche Archéologique en
Alsace, 15, 1999, 1-111.
JIMÉNEZ, V. 2006-2007: “Pithouses versus pits. Apuntes para la resolución de un
problema arqueológico”, Portugalia, Nova Série, 27-28, Porto, 35-48.
JIMÉNEZ, V; MÁRQUEZ, J. E. 2006: “‘Aquí no hay quien viva’. Sobre las casas-pozo
en la prehistoria de Andalucía durante el IV y el III milenios aC.”, SPAL, Revista
de Prehistoria y Arqueología, 15, Sevilla, 39-49.
JOHNSTON, D.A. et al. 1994: “Carronbridge, Dumfries and Galloway: the excavation
of Bronze Age cremations, Iron Age settlements and a Roman camp”,
Proceedings of the Society of Antiquaries of Scotland, 124, Edinburgh, 233-291.

301
JOLY, M.; BARRAL, P. 2007: “Le sanctuaire de Mirebeau-sur-Beze (Côte-d’Or): bilan
des recherches récentes”, in L’âge du Fer dans l’arc jurassien et ses marges.
Dépôts, lieux sacrés et territorialité à l’âge du Fer. Actes du XXIX colloque
international de l’AFEAF (Bienne, Suisse, 5-8 mai 2005), Besançon, vol. I, 55-
72.
JONGSMA, T. 1997: Distinguishing pits from pit houses through daub analysis: the
nature and location of early neolithic Starčevo-Criş houses at Foeni-Salaş,
Romania, tesi doctoral, University of Manitova, Winnipeg, Canadà.
JORDHØY, P. 2007: Gamal jakt- og fangstkultur som indikatorar på trekkmønster hjå
rein. Kartlage fangstanlegg i Rondane, Ottadalen, Jotunheimen og Forollhogna,
NINA Rapport 246, Trondheim, Noruega.
JORDHØY, P.; BINNS, K.S.; HOEM, S.A. 2005: Gammel jakt- og fangstkultur som
indikatorer for elder tiders jaktorganiesering, ressurspolitikk og trekkmønster
hos rein i Dovretraktene, NINA Rapport 19, Trondheim, Noruega.
JORGE, S. O. 1986 a: Povoados da Pré-historia recente da região de Chaves-Vila
Pouca de Aguiar (Trás-os-Montes Ocidental). Bases para o conhecimiento do
IIIº e principios do IIº milénios a. C. no norte de Portugal, Porto, 3 vols.
JORGE, S. O. 1986 b: “Excavaciones en poblados calcoliticos del norte de Portugal:
resultados y problemas”, Revista de Arqueología, año 7, nº 59, Madrid, marzo
1986, 21-26.
JORGE, S. O. 1988: O povoado do Bouça do Frade (Baião) no quadro do Bronce Final
do Norte de Portugal, Porto.
JORGE, S. O.; SOEIRO, T. 1981-1982: “Escavaçoes arqueológicas na Vinha da
Soutilha”, Portugalia, 2-3, Porto, 9-26.
JOUANIN, G.; LAPORTE-CASSAGNE, C. 2013: “Sacrifices et repas communautaires
sur le site du Mesnil-Aubry ‘Le Bois Bouchard IV’ (Val-d’Oise)”, in G.
Auxiette i P. Méniel, Les dépôts d’ossements animaux en France, de la fouille à
l’interpretation, Montagnac, França, 69-76.
JOUIN, M.; MÉNIEL, P. 2001: “Les dépôts animaux et le fanum gallo-romain de
Vertault (Côte-d’Or)”, Revue archéologique de l’Est, 50, Dijon, 119-196.
JOURDAIN 1819: “Ensilage des grains”, Annales de l’Agriculture Française, 2ème
série, 7, 325-365 (Reproduït parcialment a Sigaut 1978, 77-91).
JÓZWIAK, B. et al. 2006: “From the studies on manufacturing and utilization of timber
tar in the Niemen culture/ Ze studiow nad wytwarzaniem i stosowaniem smoł
drzewnych wśród społeczności kultury niemeńskiej”, Sprawozdania
Archeologiczne, 58, Kraków, 355-375 (p. 355-366 versió anglesa, 367-375
versió polonesa).
JULIN, M. 2008: Tar production-traditional medecine and potential threat to
biodiversity in the Marrakesh region. An ethnobotanical study, Uppsala
Universitet.
JUNYENT, E.; LAFUENTE, À.; LÓPEZ, J.B. 1994: “L’origen de l’arquitectura en
pedra i l’urbanisme a la Catalunya occidental”, Cota Zero: revista d’arqueologia
i ciència, 10, Vic, Catalunya, 73-89.
JUNYENT, E. et al. 2009-2010: “La fortalesa de l’aigua. Els fossats i el pou dels Vilars
d’Arbeca: primeres lectures”, Tribuna d’Arqueologia, Barcelona, 153-184.
KADERA, J. 2009: Milíŕ, ppt accessible a www.ucl.webnode.cz, consultat el juliol de
2012.
KADERA, J. 2010: Technologie výroby dřevéného uhlí-pod nestabilnim příkrovem, ppt
accessible a www.ucl.webnode.cz, consultat el juliol de 2012.

302
KAENEL, G.; WEIDMANN, D. 2007: “Découverte celtique exceptionnelle en 2006: le
‘sanctuaire’ helvète du Mormont”, Nike bulletin, 4, Berna, 17-21.
KAINZBAUER, N. 1997: “Die Pechölsteine in Oberösterreich”, Proceedings of the
First International Symposium on wood tar and pitch, held by the Biskupin
Museum (department of the State Archaeological Museum in Warsaw) and the
Museumsdorf Düppel (Berlin) at Biskupin Museum, Poland, July 1st-4th 1993,
Warszawa, 137-140.
KALLA, G.; RACZKY, P.; V. SZABÓ 2013: “Ünnep és lakoma a régészetben és az
írásos forrásokban. Az oskori Európa és Mezopotámia példái alapján”, in B.
Déri ed.: Convivium. Az Eötvös Loránd Tudományegyetem Bölcsészettudományi
Karán 2012. november 6–7-én tartott vallástudományi konferencia előadásai.
AΓION könyvek 2, Budapest 2013, 11–46.
KAMEL, A. H. 1980: “Underground storage in some Arab countries”, in J. Shejbal,
Controlled atmosphere storage of grains, Amsterdam, 25-38.
KAMINSKÁ, L.; KACZANOWSKA, M.; KOZLOWSKI, J.K. 2008: “Košice-Červený
rak and the Köros/Eastern Linear transition in the Hornád Basin (Eastern
Slovakia)”, Přehled výzkumů, 49, Brno, República Txeca, 83-91.
KANAFANI-ZAHAR, A. 1994: Mūne. La conservation alimentaire traditionnelle au
Liban, París.
KARAGEORGHIS, V. 1976: Kition: Mycenaean and Phoenician discoveries in
Cyprus, London.
KARKANAS, P. 2007: “Identification of lime plaster in Prehistory using petrographic
methods: A review and reconsideration of the data on the basism of
experimental case studies”, Geoarchaeology: An International Journal, 22(7),
775-796.
KAUS, M. 1984: “Ein jungneolithisches gefäßdepot von Donnerskirchen-Kreutberg”,
Wissenschaftliche arbeiten aus dem Burgenland, 69, Eisenstadt, 7-23.
KEATING, G. 1908: The history of Ireland, London.
KEEFER, E. 1988: Hochdorf II. Eine jungsteinzeitliche Siedlung der Schussenrieder
Kultur, Stuttgart.
KEILING, H. 1981: “Ein mittellatenezeitlicher Gefäßdepotfund von Kremmin, Kr.
Ludwigslust”, Ausgrabungen und Funde, 26, Berlín, 126-130.
KENNEDY, M. S. 1961: The Assiniboines. University of Oklahoma Press.
KERMAN, B. et al. 2013: Kalinovnjek pri Turnišču, Ljubljana.
KING, A.; SOFFE, G. 1994: “The Iron Age and Roman Temple on Hayling Island”. In
A.P. Fitzpatrick i E.L. Morris, eds.: The Iron Age in Wessex: recent work.
Salisbury, 114-116.
KLEIBRINK, M. 2000: “The miniature votive pottery dedicated at the ‘Laghetto del
Monsignore’, Campoverde”, Palaeohistoria, 39/40, Groningen, 441-512.
KLINDT-JENSEN, O. 1957: Bornholm i folkevandringstiden, København.
KMOŠEK, J. 2008: Rekonstrukce pravěkého hutnictví železa, Sebranice, República
Txeca.
KMOŠEK, J. 2011: Experimentální pálení dřevěného uhlí v jamách, Archeologia
technica, 22, Brno, República Txeca.
KMOŠEK, J.; KMOŠEK, V. 2008: Pokusné tavby železa v šachtových pecích typu
Podbořany, Archeologia technica, 20, Brno, República Txeca.
KNÖRZER, H. K. 1972 a: “Subfossile Pflanzenreste aus der bandkeramischen Siedlung
Langweiler 3 und 6, Kreis Jülich und ein urnenfelder-zeitlicher Getreidefund
innenhalb dieser Siedlung”, Bonner Jahrbücher, 172, Köln-Graz, 395-403.

303
KNÖRZER, H. K. 1972 b: “Eine bronzezeitliche Grube mit gerösteten Eicheln von
Moers-Hulsdonk”, Bonner Jahrbücher, 172, Köln-Graz, 404-412.
KODIO, K. 1989: “Structures paysannes de stockage”, Céréales en regions chaudes,
París, 19-25.
KOENIG, M.-P. et al. 2005: “Le gisement protohistorique de Rosières-aux-Salines
(Meurthe-et-Moselle)”, in O. Buchsenschutz i C. Mordant, eds. Architectures
protohistoriques en Europe occidentale du Néolithique final à l’Âge du Fer,
Actes des congrès nationaux des sociétés historiques et scientifiques, 127e.
congrès (Nancy, 15-20 avril 2002), Paris, 91-147.
KOŁODZIEJ, B. 2011: “Pochówki zwierzęce w neolicie na terenie ziem Polski”,
Materiały i Sprawozdania, 32, Rzeszów, Polònia, 55-106.
KOÓS, J. 2003: “Késő bronzkori edénylelet Északkelet-Magyarországról”, A Móra
Ferenc Múzeum Évkönyve: Studia Archaeologica 9, Szeged, 121-128.
KOS, L. 2013: “Ohrazený areál u Všechlap, Okr. nymburk nové ohrazení časného
eneolitu?”, Archeologie ve středních Čechách, 17, 377–386
KOS, P. 2004: “Olbramovice (okr. Znojmo)”, Přehled Výzkumů, 45, Brno, República
Txeca, 158-159.
KOS, P.; PARMA, D. 2003: “Keramický depot z Olbramovic”, Pravěk, Brno, 13, 143-
162.
KOSCHIK, H. 1986: “Ein Keramikdepot der Hallstattzeit von Hartmannshof,
Gemeinde Pommelsbrunn, Lkr. Nürnberger Land, Mittelfranken”, in L. Wamser,
ed.: Aus Frankens Früzeit Festgabe für Peter Endrich, Mainfränkische Studien,
37, 71-84.
KOSCHIK, H; BEYER, B, dir. 1998: Brunnen der Jungsteinzeit, Internationales
Symposium in Erkelenz (Erkelenz, 27-29 Oktober 1997), Köln.
KOVÁŘIK, J. 1981: “Praha 4-Modřany”, Archeologický výzkum v praze v roce 1978,
Pražský sborník historický, 12, Praga, 160-190.
KRÁLIK, M.; HLOŽEK, M. 2007: “Neolithic miniature ceramic vessels. Production of
children? a Vessels: inside and outside, 9th European Meeting of Ancient
Ceramics, Budapest.
KRAMER, C. 1982: Village ethnoarchaeology. Rural Iran in archaeological
perspective, London-New York.
KREEN-LEEB, A.; DERNDARSKY, M. 1998-1999: “Ein Keramikdepotfund der
Leithaprodersdorf-Gruppe aus Enzersdorf an der Fischa, NÖ”, Depotfunde der
Bronzezeit im mittleren Donauraum, Archäologie Österreichs Sonderausgabe,
9-10, 46-68.
KRENN, M.; LEINGARTNER, B.; ANZENBERGER, U. 2008: “KG Enns, SG Enns,
VB Linz-Land”, in Die Abteilung für bodendenkmale des Bundesdenkmalamtes.
Jahresbericht 2008, Fundberichte aus Österreich, 47, 44-45.
KUBÁLEK, P. 2010: “Základní antropologické zpracování kostí v objektu v Praze-
Ruzyni, ulici Na Hůrce Předběžná zpráva”, Živá archeologie Supplementum 3 /
Antropologie hrobů na sídlištích, Hradec Králové, República Txeca, 237-244.
KÜHTREIBER, K. 1994: “Ein urnenfelderzeitliches Gefäßdepot aus Drösing an der
March, VB Gänserndorf, Niederösterreich”, Archäologia Austriaca, 78, Viena,
99-114.
KUNZ, L. 1951: “Doly na Záhoří”, Časopis Moravského Musea (Acta Musei
Moraviae), 36, Brno, República Txeca, 182-188.
KUNZ, L. 1965, “Historické zprávy o zemnich silech v zóně mediteránního a
eurosibiřskeho obinarstvi (Getreidegruben in der eurosibirschen und

304
 mediterrannen Zone)”, Časopis Moravského Musea (Acta Musei Moraviae), 50,
Brno, República Txeca, 143-182.
KUNZ, L. 1981: “Instruction economique de 1747 concernant les fosses à blé de
Cejkovice pres de Honodin (Moravie)”, in M. Gast i F. Sigaut eds., Les
techniques de conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la
dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, II, París, 118-123.
KUNZ, L. 2004: Obilní jámy, Konzervace obilí na dlouhý čas v historické zónĕ
eurosibiřského a mediteranního rolnictví, Rožnov pod Radhoštĕm (República
Txeca). Conté una versió anglesa en CD-rom: Grain pits, Long-time
preservation of grain in historical zone of Euro-Siberian and Mediterranean
peasantry.
KURZWEIL, A.; TODTENHAUPT, D. 1991: “Technologie der Holzteergewinnung”,
Acta Praehistorica et Archaeologica, 23, Berlin, 63-91.
LA CARBUNARA 2006: “La carbunara renaît de ses cendres”, Pointe de Cap Corse, 9,
Ersa, Còrsega, été 2006, 3-5.
LABISTE, D. 2005: “Imu: Hawaiian underground oven”, Wilderness Way, 11(1), Eagle
Rock, California.
LAGARDE, C.; PERNOT, M. 2010: “Les pratiques de dépôts métalliques en Aquitaine
à l’âge de Bronze moyen (XVIe-XIVe siècle av. J.-C.): une analyse
multicritère”, in S. Bonnardin et al.: Du matériel au spirituel: réalités
archéologiques et historiques des “dépôts” de la préhistoire à nos jours, actes
des rencontres (Antibes, 16-18 octobre 2008), Antibes, 167-174.
LAGRAND, C. 1979: “Un nouvel habitat de la période de colonisation grecque: Saint-
Pierre-les-Martigues (B.-du-Rh.) VIe. s. av. J.-C.-Ier. s. ap. J.-C.”, Documents
d’Archéologie Méridionale, 2, Lattes, 81-106.
LAGRAND, C.; THALMANN, J.-P. 1973: Les habitats protohistoriques du Pègue
(Drôme). Le sondage 8, 1957-1971, Grenoble.
LAGRAND, P. 1957: “Un habitat cotier de l’Age du fer a l’Arquet, à la Couronne (B.-
du-Rh.)”, Gallia, 17, 1, París, 179-201.
LALE, N. E. S.; YUSUF, B. A. 2000: “Insect pests infesting stored pearl millet
Pennisetum glaucum (L.) R. Br. in Northeastern Nigeria and their damage
potential”, Cereal Research Communications, 28, 1-2, Szeged, Hongria, 181-
186.
LAMBOT, B. 2007: “Reconnaissance de manifestations rituelles et cultuelles dans les
habitats du second âge du Fer: le cas d’Acy-Romance (Ardennes)”, in L’âge du
Fer dans l’arc jurassien et ses marges. Dépôts, lieux sacrés et territorialité à
l’âge du Fer. Actes du XXIX colloque international de l’AFEAF (Bienne,
Suisse, 5-8 mai 2005), Besançon, vol. 2, 565-578.
LAMBRICK, G. 2010: Neolithic to Saxon social and environmental change at Mount
Farm, Berinsfield, Dorchester-on-Thames. Oxford.
LANDOLT, M.; VAN ES, M. 2009: “Le dépôt de céramiques du début du Bronze final
d’Entzheim “In der Klamm” (Alsace, Bas-Rhin)”, in S. Bonnardin et al.: Du
matériel au spirituel: réalités archéologiques et historiques des “dépôts” de la
préhistoire à nos jours, actes des rencontres (Antibes, 16-18 octobre 2008),
Antibes, 215-222.
LANG, A. 2006: “Zur Teilung des Tieropfers an alpinen Brandopferplätzen”, in W.R.
Teegen et al.: Studien zur Lebenswelt der Eisenzeit: Festschrift für Rosemarie
Müller, 19-31.
LAPORTE, L. et al. 2007: “Nouvelles découvertes en milieu humide autour de l’habitat
ceinturé du Néolithique moyen à Lillemer (Ille-et-Vilaine, France)”, Actes du

305
 27e colloque interrégional sur le Néolithique (Neuchâtel, 1 et 2 octobre 2005),
Lausanne, 341-349.
LASCU, I. 2006: “Statuete antropomorfe descoperite la Alba Julia-Dealul Furcilor-
Monolit”, Apulum: Ahreologie, Istorie, Etnografie, 43, Alba Julia, Romania,
135-140.
LASSERRE-MARTINELLI, M.; LE BOLLOCH, M. 1982: “Un ensemble clos
Michelsberg à Cuiry-les-Chaudardes (Aisne)”, Revue archéologique de
Picardie, 4(4), Amiens, 66-69.
LASTEYRIE DU SAILLANT, C.-P. 1819: Des fosses propes à la conservation des
grains et de la manière de les construire, avec différents moyens qui peuvent
être employés pour le même objet, París.
LAUERMANN, E.; HAHNEL, B. 1998-1999: “Die mittelbronzezeitlichen Gefäßdepots
von Großmugl in Niederösterreich”, Depotfunde der Bronzezeit im mittleren
Donauraum, Archäologie Österreichs Sonderausgabe, 9-10, 88-102.
LAVERGNE, D.; SUMÉRA, F. 2000: “La fabrication de la chaux: une activité pérenne
ou occasionnelle pendant l’Antiquité gallo-romaine? Premiers éléments de
réponse”, Arts du feu et productions artisanales. XXe Rencontres Internationales
d’Archeologie et d’Histoire d’Antibes, Antibes, 453-472.
LAVIGNE, R. J. 1991: “Stored grain insects in underground storage pits in Somalia and
their control”, Insect Science and its Application, 12 (5-6), Oxford, 571-578.
LEBRUN et al. 2008: Lauwin-Planque, Z.A.C. “Les Hussards 2”, rapport de
diagnostic, accesible a www.douaisis-agglo.com/.
LECHUGA, M.A.; SOTO, M.; RODRÍGUEZ-ARIZA, M.O. 2014: “El poblado
calcolítico “Venta del Rapa” (finales III milenio Cal. BC.), Mancha Real, Jaén.
Un recinto de fosos entre las estribaciones de Sierra Mágina y el Alto
Guadalquivir”, Trabajos de Prehistoria, 71, N.º 2, julio-diciembre 2014, Madrid,
353-367.
LEFÉBURE, C. 1985: “Reserves céréalières et société: l’ensilage chez les marocains”,
in M. Gast, F. Sigaut i C. Beutler eds., Les techniques de conservation des
grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des
sociétés, III, 1, París, 211-235.
LEFRANC, P.; BOËS, E.; VÉBER, C. 2008: “Un habitat de La Tène ancienne à
Souffelweyersheim ‘Les Sept Arpents’ (Bas-Rhin)”, Revue Archéologique de
l’Est, 57, Dijon, 41-74.
LEFRANC, P.; DENAIRE, A.; BOËS, E. 2010: “L’habitat néolithique ancien et moyen
d’Ittenheim (Bas-Rhin)”, Revue Archéologique de l’Est, 59, Dijon, 65-97.
LEFRANC P.; JEUNESSE C. 2011: “Deux enceintes de type «Rosheim» de la seconde
moitié du Ve millénaire à Entzheim «Les Terres de la Chapelle» et Duntzenheim
«Frauenabwand» (Bas-Rhin). Premiers résultats”, Nécropoles et enceintes
danubiennes du Ve millénaire dans le Nord-Est de la France et la Sud-Ouest de
l'Allemagne : Actes de la table ronde internationale de Strasbourg (2 juin 2010),
Strasbourg, 219-241.
LEFRANC, P. et al. 2010: “Les inhumations et les dépôts d’animaux en fosses
circulaires du Néolithique récent du sud de la plaine du Rhin supérieur”, Gallia
préhistoire, 52, París, 61-116.
LEFRANC, P. et al. 2011: “L’habitat néolithique récent de Geispolsheim ‘Forlen’ (Bas-
Rhin): contribution à la periodisation de la culture de Munzingen et à l’etude de
ses relations avec les cultures du Plateau suïsse et du lac de Constance”, Revue
Archéologique de l’Est, 60, Dijon, 45-82.

306
LEHMANN, J.; WEINER, J. 1995: “Weitere bemerkenswerte Fundstücke aus dem
Brunnen von Kückhoven”, Archäologie im Rheinland 1994, 25-28.
LEJAY, M. 2010-2011: Les structures de combustion néolithiques dans l’ouest de la
France, Mémoire de Master 1 Archéologie et Histoire. Université de Haute
Bretagne, Rennes 2.
LELONG, O.; POLLARD, T. 1998: “The excavation and survey of prehistoric
enclosures at Blackshouse Burn, Lanarkshire”, Proceedings of the Society of
Antiquaries of Scotland, 128, 13-53.
LEMAIRE, P.; MALRAIN, F.; MÉNIEL, P. 2000: “Un établissement enclos de la Tène
moyenne à Vermand (Aisne): études préliminaires”, Revue Archéologique de
Picardie, 1-2, Amiens, 161-178.
LEMAN, P. 1983: “Informations archéologiques. Circonscription de Nord-Pas-de-
Calais”, Gallia, 41(2), París, 217-229.
LEMERCIER, O. et al. 1998: “Les Juilleras (Mondragon-Vaucluse). Site d’habitat et
funéraire du néolithique récent, néolithique final, campaniforme-Bronze ancien
et Bronze final 2B: premiers resultats”, in A. Anna i D. Binder, eds.: Production
et identité culturelle, Actualités de la recherche, Actes des Rencontres
Méridionales de Préhistoire récente (Arles, novembre 1996), Antibes, 359-368.
LEMERCIER, O.; MARTINEAU, R.; PILLOT, L. 2012: L’enceinte des Grands
Champs (Autun, Saône-et-Loire). Projet 2013-2015, Programme 12 : Le
Néolithique : habitats, sépultures, productions, échanges, Fouilles programmées
pluriannuelles, Dijon.
LENNEIS, E. 2013: “Beobachtungen zu frühneolithischen Schlitzgruben”, in A. Anders
i G. Kulcsár, eds.: Moments in time: Papers presented to Pál Raczky on his 60th
birthday, Budapest, 147-158.
LENOBLE, P.; NIERLÉ, M.-C.; PETREQUIN, P. 1986: “Pierres chauffées, témoins de
combustion?”, in P. Petrequin, ed.: Les sites littoraux de Clairvaux-les-Lacs,
Jura, París, vol. I, 295-308.
LEPEKOANE, P. M. 2001: “Bakgalagadi settlements in historical and
ethnoarchaeological perspective”, Botswana Journal of African Studies, 15(1),
Gaborone, Botswana, 3-22.
LEPETZ, S.; MÉNIEL, P. 2008: “Les dépôts d’animaux non consommés en Gaule
romaine”, in S. Lepetz i W. van Antriga, dir.: Archéologie du sacrifice animal en
Gaule romaine. Rituels et pratiques alimentaires, Montagnac, 155-164.
LERCHE, G. 1970: “Kogegruber i New Guineas højland”, Kuml, 1, Københaun, 195-
207.
LERCHE, G. 1995: “Radiocarbon datings of agricultural implements in ‘Tools &
Tillage’ 1968-1995. Revised calibrations and recent additions”, Tools and
Tillage, 7(4), Københaun, 172-203.
LETTERLÉ, F. 1990: “Le site d’habitat ceinturé du Néolithique moyen armoricain de
Sandun à Guérande (Loire Atlantique). Essay d’analyse des stuctures”, in D.
Cahen i M. Otte, eds., Rubané et cardial, Liège, 299-314.
LEUBE, A. 1989: “Stichwort: Herzsprung, Kr. Angermünde (Bez. Frankfurt)”,
Archäologie in der Deutschen Demokatischen Republik, Leipzig-Stuttgart, 534-
536.
LÉVÊQUE, P. 1986: “Un sanctuaire bellovaque: pourriture de la chair et genèse de la
nation”, Dialogues d’histoire ancienne, 12, Besançon, 528-534.
LEVY, J. E. 1982: Social and religious organization in the Bronze Age Denmark. An
analysis of ritual hoard finds, BAR International series 124, Oxford.

307
LIABEUF, R.; SURMELY, F. 1997: “Un ensemble de fosses rubefiées du premier âge
du Fer à Pérignat-les-Sarlières (Puy-de-Dôme)”, Bulletin de la Société
prehistorique française, 94, París, 113-118.
LIBRENTI, M.; POMPILI, M. 1997: “Bertinoro, via Frangipani”, Archeologia
dell’Emilia-Romagna.
LICHARDUS, J. 1976: “Das Keramikdepot von Bozice und seine chronologische
Stellunginnerhalb des frühen Aneolithikums in Mitteleuropa”, Jahresschrift für
Mitteldeutsche Vorgeschichte, 60, Berlín, 161-174.
LIEBERHERR, R. 2006: Le feu domestiqué. sages et pratiques dans l’architecture
mondiale, Paris.
LIESAU, C.; BLASCO, M.C. 2006: “Depósitos con fauna en yacimientos del Bronce
Medio en la cuenca del Tajo”, in E. Weiss-Krejci, coord.: Animais na Pré-
historia e arqueologia da Peninsula Iberica, Actas do IV Congresso de
Arqueología Peninsular (Faro, 14-19 de septiembre 2004), 81-92.
LIESAU, C. et al. 2004: “El depósito ritual del fondo 76-78 de la Fábrica de Ladrillos
(Getafe, Madrid)”, Cuadernos de patrimonio de la Universidad Autónoma de
Madrid, 30, 47-56.
LIESAU, C. et al. 2008: “Un espacio compartido por vivos y muertos: el poblado
calcolítico de fosos de Camino de las Yeseras (San Fernando de Henares,
Madrid)”, Complutum, 19, Madrid, 97-120.
LIMA, E. 2002: “La arqueología en la gasificación de Galicia 16: Excavación del
yacimiento de Monte Buxel”, Traballos de Arqueoloxía e Patrimonio, 27,
Santiago de Compostel·la, monogràfic.
LIPMANN, E. 1985: “Neolithische Schlitzgruben von Erfurt”, Ausgrabungen und
Funde, 30(5), Berlín, 203-207.
LIZCANO, R. et al. 1991: “1ª Campaña de excavación de urgencia en el pabellón
polideportivo de Martos (Jaen)”, Anuario Arqueológico de Andalucía, 3, Sevilla,
278-291.
LLANOS, A. 1991: “Dos nuevos yacimientos del horizonte Cogotas I, en Álava. El
depósito en hoyo de ‘La Paul’ y cueva de los Goros”, Estudios de Arqueología
Alavesa, 4, 219-238.
LOCHNER, M. 1986: “Ein urnenfelderzeitliches Keramikdepot aus Oberravelsbach,
Niederösterreich, Archäologia Austriaca, 70, Viena, 295-316.
LOGEL, T.; BRIDE, M.; LASSERRE, M. 2014: “Le dépôt de céramique du Bronze
moyen d’Ittenheim (Bas-Rhin)”, Bulletin APRAB, 74-81.
LOISON, G. et al. 2011: “Dynamiques d’occupation des sols à la préhistoire récente
dans la basse vallée de l’Hérault: les apports de l’A75, tronçon Pézenas-
Béziers”, Actes des 8èmes Rencontres Méridionales de Préhistoire Recente
(Marseille, 7-8 novembre 2008), Toulouse, 317-344.
LÓPEZ, A.; PONS, E.; FERNÁNDEZ, M. J. 2001: “Un sistema d’emmagatzematge
sense control atmosfèric: la fossa FS6 de Mas Castellar de Pontós (Alt
Empordà)”, Cypsela, 13, Girona, 199-216.
LÓPEZ, D. 2004: “Primers resultats arqueobotànics (llavors i fruits) al jaciment
protohistòric del Turó de la Font de la Canya (Avinyonet del Penedès)”, Revista
d’Arqueologia de Ponent, Lleida, 14, 149-177.
LÓPEZ, F.J.; ALBIZURI, S. 2009: “Comensalitat durant el bronze final i la primera
edat del ferro al paratge arqueològic de Can Roqueta: anàlisi dels dipòsits
relacionats amb el consum en contextos domèstics i funeraris”, in J. Diloli i S.
Sardà, eds.: Ideologia, pràctiques rituals i banquet al nord-est de la península

308
 Ibèrica durant la protohistòria, Citerior, Arqueologia i ciències de l’antiguitat, 5,
Tarragona, 57-95.
LÓPEZ, G.; MORÍN, J., coords. 2007: Nuevos datos para el estudio de la edad del
bronce en la comunidad de Madrid. Los yacimientos de Perales del Río 2 y La
Peineta, Madrid.
LÓPEZ, M.; HIDALGO, J. PRIETO, M. 1885-1889: Diccionario enciclopédico de
agricultura, ganadería e industrias rurales, Madrid, 8 vols.
LÓPEZ, P.M. et al. 2001: “Excavación de urgencia de una estructura habitacional en
Valencina de la Concepción (Sevilla)”, Anuario Arqueológico de Andalucía, 3,
Sevilla, 623-633.
LÓPEZ-DÓRIGA, I.L. et al. 2011: “Análisis de restos carpológicos de los yacimientos
arqueológicos de Fuente Celada y el Hornazo (Burgos)”, Munibe, 62, San
Sebastián, 289-302.
LORIN, Y. et al. 2013: “Les fosses à profil en V et Y dans le Nord-Pas-de-Calais”, in
N. Achard-Corompt i V. Riquier, dir: Chasse, culte ou artisanat? Les fosses ‘à
profil en Y-V-W’. Structures énigmatiques récurrentes du Néolithique aux âges
des Métaux en France et alentour, Actes de la table-ronde de Chalons en
Champagne, 15-16 novembre 2010, Revue Archeologique de l’Est, 33ème
Supplément, Dijon, 175-190.
LOUIS, A. 1979: “La conservation à long terme des grains chez les nomades et semi-
sedentaires du sud de la Tunisie”, in M. Gast i F. Sigaut eds., Les techniques de
conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes
de cultures et des sociétés, I, París, 205-214.
LOUSTAUD, J.-P.; VIROULET, J.-J. 1981: “Un puits gallo-romain comblé à la fin du
IIIe siècle après J.-C. à Limoges”, Revue Archéologique du Centre de la France,
20, Vichy, 63-76.
LUCA, S.A. et al. 2009: “Feature G26/2005 from Miercurea Sibiuliu-Petriş and new
questions about the life ‘beyond’ objects of an Early Neolithic community”,
Acta Terrae Septemcastrensis, 8, Bucarest, 17-34.
LUDEMANN, T. 1996: “Die Wälder im Sulzbachtal (Südwest-Schwarzwald) und ihre
Nutzung durch Bergbau und Köhlerei”, Mitteilungen des Vereins für Forsliche
Standortskunde und Forstpflanzenzüchtung, 38: 87-118
MAFFI, M.; FRASCA, A. 2011-2013: “Nuovi dati relativi alla frequentazione dei Vasi
a Bocca Quadrata in territorio piacentino”, Rivista di Studi Liguri, Bordighera,
vol. 77-79, 465-475.
MAGDELEINE, J.; OTTAVIANI, J.-C. 1983: “Découverte de vanneries dattées du
Néolithique moyen, dans un abri près de Saint-Florent en Corse”, Bulletin de la
Société prehistorique française, 80 (1), París, 24-32.
MÅGE, B. 2010: Bygherrerapport vedrørende arkæologiske undersøgelser af
hustomter, grubehuse og gruber fra Yngre romersk Jernalder og Vikingetid ved
Rugballegård, document accessible a www.kulturarv.dk/fundogfortidsminder/
resource/81392.
MAGGIULLI, G. 2009: “I ripostigli di Roca Vecchia (Lecce): analisi dei materiali e
problematiche archeologiche”. In E. Borgna e P. Cassola: Guida Dall'Egeo
all'Adriatico: organizzazioni sociali, modi di scambio e interazione in età
postpalaziale (XII-XI sec. a.C.). Atti del Seminario internazionale (Udine, 1-2
dicembre 2006), Quaderni di Protostoria Mediterranea, 205-218.
MAGUER, P. et al. 2009: “L’habitat littoral des Ormeaux à Angoulins (Charente-
Maritime) : Activités vivrières et salicoles entre marais et océan, Actes du XXXIe
colloque international de l’Association Française pour l’Étude de l’Âge du Fer

309
 (Chauvigny 17-20 mai 2007), tome 1, Les Gaulois entre Loire et Dordogne, 57-
102.
MAGUER, P.; LANDREAU, G.; MARTIGNOLE, L. 2011: “West salt story. Les
sauneries gauloises du littoral charentais”, Archéopages, 31, 14-21.
MAIRE, E. et al. 2013: “Une occupation du Post-Roessen à Laquenexy « Entre deux
cours » (Moselle)”, Bulletin de la Société préhistorique française, 110 (3), 549-
551.
MAKAL, M. 1963: Un village anatolien, París.
MAKIEWICZ, T. 1987: “Znaczenie sakralne tak zwanych ‘pochówkow psów’ na
terenie środkowo-europejskiejo Barbaricum”, Fontes Archaeologici Posnani-
enses, 2, Poznan, Polònia, 25-277.
MAKIEWICZ, T. 1988: “Opfer und Opferplätze der vorrömischen und römischen
Einzeit in Polen”, Praehistorische Zeitschrift, 63 (1), Berlín, 81-112.
MAKKAY, J. 1975: “Über neolitische Opferformen”, in E. Anati, ed.: Les religions de
la préhistoire, Capo di Ponte, Brescia, 161-173.
MAKKAY, J. 1978: “Mahlstein und das rituale Mahlen in den prähistorischen
Opferzeremonien”, Acta Archaeologica Academiae Scientiarum Hungaricae, 30,
Budapest, 13-36.
MAKKAY, J. 1983: “Foundation sacrifices in Neolithic houses of the Carpatian Basin”,
in E. Anati, ed.: The intellectual expressions of prehistoric art and religion,
Capo di Ponte, Brescia, 157-167.
MAKKAY, J. 2002: “Ein Opferfund der frühneolithischen Körös–Kultur mit einem
Gefäß mit Schlangendarstellung”, Archeologické Rozhledy, Praga, 202-207.
MAKKAY, J. 2007: The excavations of the Early Neolithic sites of the Körös Culture in
the Körös Valley, Hungary: the final report, vol. I: The excavations:
Stratigraphy, structures, and graves, Trieste.
MALRAIN, F.; BLANCQUAERT, G.; LORHO, T. 2009: “Un enclos = une ferme ?”,
Actes du XXXIe colloque international de l’Association Française pour l’Étude
de l’Âge du Fer (Chauvigny 17-20 mai 2007), tome 2, Habitats et paysages
ruraux en Gaule et regards sur d’autres régions du monde celtique, 21-37.
MALRAIN, F; PINARD, E. 2006: Les sites laténiens de la moyenne vallée de l’Oise du
V e au I er s. avant notre ère. Contribution à l’Histoire de la société gauloise,
Revue Archéologique de Picardie, n° Spécial 23.
MALRAIN, F.; ZECH-MATTERNE, V. 2014: “La Croix-Saint-Ouen ˝Le Prieuré˝ et
˝Les Jardins˝ (Oise). Un grenier et ses réserves dans leur contexte régional”,
Archaeologia Mosellana, 9, 325-341.
MALUQUER, J. et al. 1971: “Colaboración de la Universidad de Barcelona en las
excavaciones del poblado ibérico del Molí d’Espígol en Tornabous”, Pyrenae, 7,
Barcelona, 19-46.
MALUQUER, J.; GRACIA, F.; MUNILLA, G. 1990: Alto de la Cruz, Cortes de
Navarra. Campañas 1986-1988: Trabajos de Arqueología Navarra, 9,
Pamplona.
MANIQUET, C. 2008: “Le dépôt cultuel du sanctuaire gaulois de Tintignac à Naves
(Corrèze)”, Gallia, 65, París, 273-326.
MANSBERGER, F. 2005: Results of phase III archaeological mitigation of the
Conference Center Site (11SG1292), Lincoln Home National Historic Site,
Springfield, Illinois, Springfield, Illinois.
MANZANO, S.; AGUSTÍ, B.; COLOMEDA, N. 2003-2004: “Can Xac (Argelaguer,
Garrotxa). Un poblat a l’aire lliure del bronze final”, Tribuna d’Arqueologia,
Barcelona, 45-65.

310
MARANGOU, C.; STERN, B. 2009: “Neolithic zoomorphic vessels from Eastern
Macedonia, Greece: issues of function”, Archaeometry, 51 (3), Oxford, 397-412.
MARCET, R.; MORRAL, E. 1982: “El jaciment de les escoles nacionals de Santa
Perpètua de Mogoda (Vallès occidental)”, Informació arqueològica, 39, juliol-
desembre 1982, Barcelona, 67-73.
MARCH, R. J.; SOLER, B.; VERTONGEN, S. 2003: “Les structures de combustion du
Bronze final des gisements ‘Le Closeau’ et ‘Les Coteaux de la Jonchère’ (Hauts-
de-Seine, france): un perçu de leur mode de fonctionnement”, in M.-C. Frère-
Sautot, ed: Le feu domestique et ses structures au Néolithique et aux Âges des
Métaux (Bourg-en-Bresse, Beaune, 7-8 octobre 2000), Montagnac, 143-175.
MARCH, R.; LARGEAU, C.; GUÉNOT, P. 2003: “Les structures de combustion du
Bronze final du gisement ‘Le Closeau’ (IFP et parcelle Mairie): leur fonction”,
in M.-C. Frère-Sautot, ed: Le feu domestique et ses structures au Néolithique et
aux Âges des Métaux (Bourg-en-Bresse, Beaune, 7-8 octobre 2000), Montagnac,
177-198.
MARCHAND, G. et al. 2009: “Creuser puis brûler: foyers et carrières néolithiques de
Mazières-en-Mauges ‘Le Chemin Creux’ (Maine-et-Loire)”, Bulletin de la
Société prehistorique française, 106, París, 735-759.
MARCIAL, GARGILI 1988: De hortis/ Q. Gargilii Martialis, introduzione, testo
critico, traduzione di Innocenzo Mazzini, Bologna, 2ª ed.
MARCIGNY, C. 2012: “Les paysages ruraux de l’Âge du Bronze (2300-800 avant
nôtre ère). Estructures agraires et organizations sociales dans l’ouest de la
France”, in V. Carpentier i C. Marcigny, eds.: Des hommes aux champs. Pour
une archéologie des spaces ruraux du Néolithique au Moyen Age, Rennes, 71-
80.
MARCIGNY, C. 2013: “Les Schlitzgruben en Normandie”, in N. Achard-Corompt i V.
Riquier, dir: Chasse, culte ou artisanat? Les fosses ‘à profil en Y-V-W’.
Structures énigmatiques récurrentes du Néolithique aux âges des Métaux en
France et alentour, Actes de la table-ronde de Chalons en Champagne, 15-16
novembre 2010, Revue Archeologique de l’Est, 33ème Supplément, Dijon, 191-
201.
MARCIGNY, C.; GHESQUIÈRE, E. 1998: “Un habitat Bronze final à Cussy ‘La
Pointe’ (Calvados)”, Revue archéologique de l’Ouest, 15, Rennes, 39-57.
MARCIGNY, C. et al. 2004: “Un établissement agricole à caractère ‘aristocratique’ du
Second Age du Fer à Saint-Martin-des-Entrées (Calvados)”, Revue
archéologique de l’Ouest, 21, Rennes, 63-94.
MARECHAL, D. 2003: “Fossés, pendages et micro-topografie: études de cas sur les
sites de la Tène moyenne/finale et du Haut Empire de la moyenne vallée de
l’Oise (Oise)”, Actualités de la recherche en histoire et archéologie agraires.
Actes du colloque international AGER V (Besançon 19-20 septembre 2000),
Besançon, 105-116.
MAREŠOVÁ, K. 1965: “Keramické depoty doby bronzové v ČSSR a v Rakousku”,
Sbornik praci Filozofické Fakulty Brněnské niverzity, Brno, 117-133.
MARÍN, C.; RIBERA, A. 2002: “La realidad arqueológica de la fundación de Valencia:
magia, basureros y cabañas”, Valencia y las primeras ciudades romanas de
Hispania, València 287-298.
MAROLLE, C. 1989: “Le village Michelsberg des Hautes Chanvières à Mairy
(Ardennnes). I, Étude préliminaire des principales structures”, Gallia
Préhistoire, 31, París, 93-117.

311
MAROLLE, C. 1998: “Le site Michelsberg des ‘Hautes Chanvières’ avec bâtiments et
enceinte à Mairy, Ardennes-France”, Die Michelberger Kultur and ihre
Randgebiete: Probleme der Entstehung, Chronologie und des Siedlungswesens,
Stuttgard, 21-28.
MÁRQUEZ, J. E. 2004: “Muerte ubicua: sobre deposiciones de esqueletos humanos en
zanjas y pozos en la prehistoria reciente de Andalucía”, Mainake, 26, Málaga,
115-138.
MÁRQUEZ, J.E. 2006: “Sobre los depósitos estructurados de animales en yacimientos
de fosos del sur de la Península Ibérica”, in E. Weiss-Krejci, coord.: Animais na
Pré-historia e arqueologia da Peninsula Iberica, Actas do IV Congresso de
Arqueologia Peninsular (Faro, 14-19 de septiembre 2004), 15-25.
MARQUEZ, J. E. et al. 2011: “El Complexo Arqueológico dos Perdigões (Reguengos
de Monsaraz, Portugal). Prospecciones Geofísicas - Campañas 2008-09”,
Trabajos de Prehistoria, Madrid, 68, 175-186.
MARTA, L. 2007: “Single amphorae depositions in the Late Bronze Age settlements
from the Someș field”, Carpatica, 36, Ujgorod, Ucraïna, 4-16 (en ucraïnès, amb
ampli resum anglès).
MARTA, L. 2008: “Groapa 154 a asezarii din epoca bronzului de la Lazuri. Depunere
de obiecte aflate în legatura cu producerea berii preistorice?”, Satu Mare – Studii
si comunicari, Seria Arheologie, 23-24, 2006-2007, 111-129.
MARTA, L. 2009: The Late Bronze Age Settlements of Petea–Csengersima, Satu Mare,
Romania.
MARTA, L. 2010: “Lăpuş II – Gáva I Discoveries in the Plain of Satu Mare”, Satu
Mare – Studii şi Comunicări, 26 / I, Satu Mare, Romania, 317-328.
MARTA, L. et al. 2010: The Late Bronze Age Settlement of Nyíregyháza-Oros „Úr
Csere”, Satu Mare, Romania.
MARTA, L. 2013: “The deposition of cups from Mediesu Aurit. Expressions of identity
in the Carpathian area in the Late Bronze Age / Depunerea de cupe de la
Mediesu Aurit. Exprimari identitare în bronzul târziu carpatic”, Satu Mare -
Studii si Comunicari, 29, Satu Mare, Romania, 199-220.
MARTI, F. et al. 2013: “Neuville-sur-Oise (Val-d’Oise): un ensemble de cinc fosses
profondes du Néolithique en contexte stratifié”, in N. Achard-Corompt i V.
Riquier, dir: Chasse, culte ou artisanat? Les fosses ‘à profil en Y-V-W’.
Structures énigmatiques récurrentes du Néolithique aux âges des Métaux en
France et alentour, Actes de la table-ronde de Chalons en Champagne, 15-16
novembre 2010, Revue Archeologique de l’Est, 33ème Supplément, Dijon, 149-
163.
MARTÍ, M.; POU, R.; CARLÚS, X. dirs. 1997: Excavacions arqueològiques a la
ronda Sud de Granollers, 1994: la necròpolis del neolític mitjà i les restes
romanes del Camí de Can Grau (la Roca del Vallès, Vallès Oriental): els
jaciments de Cal Jardiner (Granollers, Vallès Oriental), Barcelona.
MARTÍN, A. et al. 1987-1988: “Les excavacions al paratge de la Bòbila Madurell i de
Can Feu (Sant Quirze del Vallès, Vallès Occidental)”, Tribuna d’Arqueologia,
Barcelona, 77-92.
MARTÍN, A. et al. 1988: “La campanya de 1987 a la Bòbila Madurell (Sant Quirze del
Vallès), Arraona: Revista d’Història, 3, tardor de 1988, Sabadell, Catalunya, 9-
23.
MARTÍN, A. et al. 1995: “Estructuras de hábitat al aire libre veracienses en el Vallès
(Barcelona)”, I Congrès del neolític a la Península Ibèrica (Gavà-Bellaterra,
març de 1995), Rubricatum, Gavà, Catalunya, I, 447-453.

312
MARTÍN, D. et al. 1985: “Composición mineralógica y evaluación de la temperatura
de cocción de la cerámica de Campos (Cuevas de Almazora, Almería). Estudio
preliminar”, Cuadernos de Prehistoria y Arqueología de la Universidad de
Granada, 10, Granada, 131-185.
MARTÍN, J. I. 1988: “Excavaciones arqueológicas en ‘El Teso del Cuerno’ (Forfoleda,
Salamanca, España), Arqueologia, 18, Porto, Portugal, 131-156.
MARTÍN, J. I.; JIMÉNEZ, M. C. 1988-1989: “En torno a una estructura constructiva en
un ‘campo de hoyos’ de la Edad del Bronce de la Meseta española (Forfoleda,
Salamanca)”, Zéphyrus, 41-42, Salamanca, España, 263-281.
MARTÍN, J.-F. 2002: “Sisonne, Jeoffrecourt”, Bilan scientifique de la région Picardie
1999, Amiens, 34-35.
MARTÍN, M.; UZQUIANO, P. 2010: “Análisis antracológico de estructuras de
combustión neolíticas en el Noroeste peninsular: Porto dos Valos, A Gándara y
Monte dos Remedios (provincia de Pontevedra, Galicia), in A.M.S. Bettencourt,
M.I.C. Alves i S. Monteiro-Rodrigues, eds.: Variações paleoambientais e
evolução antrópica no Quaternario do Ocidente Peninsular, Braga, Portugal,
125-132.
MARTÍN, M. A. 1977: “Memoria de la segunda campaña de excavaciones efectuadas
en el yacimiento de Mas Castellà de Pontós (Alt Empordà, Girona 1976)”,
Revista de Girona, 78, 49-55.
MARTÍNEZ, A.; PONCE, J. 1997: “Excavaciones arqueológicas de urgencia en un
enclave romano y un asentamiento del neolítico final en la calle Floridablanca,
espalda Huerto Ruano (Lorca, Murcia)”, Memorias de Arqueología, 12, Murcia,
291-306.
MARTÍNEZ, C.; BOTELLA, M. 1980: El Peñón de la Reina (Alboloduy, Almería),
Madrid, Excavaciones Arqueológicas en España, 112.
MARTÍNEZ, P.; CAMATS, A.; CARDONA, R. 2010: “Camp dels Moros de la Codina
(Pinell, el Solsonès). Una de les darreres inhumacions de l’edat del bronze a
Catalunya”, 2n. Col·loqui d’Arqueologia d’Odèn (el Solsonès), Lleida, 81-86.
MARTÍNEZ, P.; FORTÓ, A.; MUÑOZ, V. 2010: “Estudi morfotipològic de la
ceràmica del calcolític-bronze antic de ca l’Estrada”, Cypsela 18, Girona, 123-
140.
MARTÍNEZ, V.; LÓPEZ, O.; MORENO, E. 2013: “El poblado calcolítico de El Juncal
(Getafe, Madrid)”, Actas de las novenas jornadas de Patrimonio Arqueológico
en la Comunidad de Madrid, Madrid, 149-158.
MARTINS, M. 1991: “O povoado de Santo Ovídio (Fafe), Resultados dos trabalhos
realizados entre 1980-1984”, Cadernos de Arqueologia, Monografias, Braga,
Portugal, 1991.
MASUR, A. 2008: Die Hausbefunde des zentralen und nördlichen Bereiches der
frühneolithischen Siedlung von Saladorf, Diplomarbeit, Universität Wien.
MATTEINI, M. 1997-2000: “Un deposito ceramico nel santuario di San Pietro di
Cantoni di Sepino”, Annali della Facoltà di Lettere e Filosofia, 1. Studi Classici,
19, Perugia, 93-172.
MATTERNE-ZECH, V. 1996: “A study of the carbonized seeds from La Tène D1 rural
settlement, ‘Le Camp du Roi’ excavation at Jaux (Oise), France”, Vegetation
History and Archaeobotany, 5, Berlín, 99-104.
MATTERNE, V. 2001: Agriculture et alimentation végétale durant l’âge de Fer et
l’epoque gallo-romaine en France septentrionale. Montagnac, França.
MAYA, J.L.; CUESTA, F.; LÓPEZ, J. 1998: Genó: un poblado del Bronce final en el
Bajo Segre (Lleida), Barcelona.

313
MAZINGUE, B.; MORDANT, D. 1982: “Fonctions primaires et secondaries des fosses
du site néolithique récent de Noyen-sur-Seine et des enceintes de la Bassée
(Seine-et-Marne)”, Le Néolithique de l’est de la France, Actes du Colloque de
Sens, 27-28 septembre 1980, Sens, França,129-134.
MAZZIERI, P.; DAL SANTO, N. 2007: “Il sito del Neolitico recente di Botteghino
(Parma)”, Rivista di Science Preistoriche, 57, Firenze, 113-138.
MCCOMB, A. 1998: “The carbonised hazelnut shell fragments from feature No. 283 at
Haughey’s Fort Co Armagh”, Emania, Bulletin of the Navan Research Group,
17, 41-44.
MCCOMB, A. M. G.; SIMPSON, D. 1999: “The wild bunch: exploitation of the hazel
in prehistoric Ireland”, Ulster Journal of Archaeology, 58, Belfast, 1-16.
MCCORVIE, M. 1987: The Davis, Baldridge, and Huggins sites: Three nineteenth
century Upland South farmsteads in Perry County, Illinois, Carbondalle, Illinois.
MEANA, M. J.; CUBERO, J. I.; SÁEZ, P. 1998: Geopónica o extractos de agricultura
de Casiano Baso, Madrid.
MEDOVIĆ, A. 2011: “Keltski silosi od bačkog pruća i panonskog blata”, Field &
Vegetable Crops Research / Ratarstvo i povrtarstvo, 48(2), 429-438.
MÉNDEZ, A.; VELASCO, F. 1984: “La Muela de Alarilla: un yacimiento de la Edad
del Bronce en el valle medio del río Henares”, Revista de Arqueología, 37,
Madrid, 6-15.
MÉNDEZ, A.; VELASCO, F. 1988: “La Muela de Alarilla”, I Congreso de Historia de
Castilla-La Mancha (Ciudad Real, España), III, 185-195.
MÉNIEL, P. 1992: Les sacrifices d’animaux chez les gaulois, París.
MÉNIEL, P. 2002: “Les animaux dans les rites funéraires au deuxième âge du Fer en
Gaule septentrionale”, Anthropozoologica, París, 35, 3-16.
MENNESSIER-JOUANNET, C.; VERNET, G. 1992: “Sites à fosses rubefiées du Ier
Age du Fer en Limagne d’Auvergne (Puy-de-Dôme)”, Revue Archéologique du
Centre de la France, 31, Vichy, 21-39.
MESTER, Z.; TIXIER, J. 2013: “Pot à lames: The Neolithic Blade Depot from
Boldogkőváralja (Northeast Hungary)”, Moments in Time. Papers presented to
Pál Raczky on his 60th birthday, Budapest, 173-185.
MESTRES, J.; SANMARTÍ, J.; SANTACANA, J. 1990: “Estructures de la primera
Edat del Ferro de l’Hort d’en Grimau (Castellví de la Marca, l’Alt Penedès)”,
Olerdulae, any XV, Vilafranca del Penedès, Catalunya, 75-118.
MESTRES, J. et al. 1997: “El Pujolet de Moja (Olèrdola, Alt Penedès), ocupació d’un
territori durant el neolític i la primera edat del ferro”, Tribuna d’Arqueologia,
Barcelona, 121-148.
MEUNIER, K. 2002: “Pfulgriesheim (Bas-Rhin): un dépôt de vases du groupe
d’Entzheim”, Bulletin de la Société préhistorique française, 99, París, 373-374.
MEUNIER, K.; SIDERA, I.; ARBOGAST, R.-M. 2003: “Rubané et groupe d’Entzheim
à Pfulgriesheim Langgarten et Buetzel (Bas Rhin)”, Bulletin de la Société
prehistorique française, 100, París, 267-292.
MIARI, M. 2008: “Il pozzo del Bronzo Antico a Forno del Gallo di Beneceto (Parma)”,
Archeologia ad Alta Velocità in Emilia. Indagini geologiche e archeologiche
lungo il tracciato ferroviario, Atti del Convegno (Parma 2003), Firenze, 205-
208.
MIJINYAWA, Y.; MWINJILO, M. L.; DLAMINI, P. 2006: “Assessment of crop
storage structures in Zwaziland”, Agricultural Engineering International: the
CIGR Ejournal, Invited Overview No. 22, vol. 8, octubre 2006.

314
MILES, M. D. 1889: Silos, ensilage and silage: a practical teatrise on the ensilage of
fodder corn, New York.
MILO, P.; ZEMAN, J.; KUČA, M. 2015: “Geofyzikální průzkum lengyelského rondelu
v milovicích, okr. Břeclav”, Studia Archaeologica Brunensia, Brno, 20, 55-67.
MINICHREITER, K. 2001: “The architecture of Early and Middle Neolithic
settlements of the Starčevo culture in Northern Croatia”, Documenta
Praehistorica, 28, Ljubljana, Eslovènia, 119-214.
MINICHREITER, K. 2008: “Radna zemunica 291 u naselju starčevačke kulture na
Galovu u Slavonskom Brodu. Working pit 291 in the Starčevo culture settlement
at Galovo in Slavonski Brod”, Prilozi Instituta za arheologiju u Zagrebu, 25 (1),
5-14.
MINNITI, C. 2012: “Offerte rituali di cibo animali in contesti funerari dell’Etruria e del
Lazio nella prima età del Ferro”, in J. De Grossi Mazzorin, D. Saccà i C. Tozzi,
eds.: Atti del 6º Convegno Nazionale di Archeozoologia (San Romano di
Garfagnana-Lucca, 21-24 maggio 2009), Pisa, 153-161.
MIREA, P. 2010: “A neolithic microlandscape - the story of complex 40 from Măgura-
Buduiasca (Teleor 003), Teleorman County, Southern Romania”, in S. MILLS i
P. MIREA, eds.: The Lower Danube in Prehistory: Landscape Changes and
Human Environment Interactions - Proceedings of the International Conference,
Alexandria 3-5 November 2010, 241-256.
MIRET, J. 1985: Memòria de l’excavació duta a terme a la variant de la C-246
(Vilanova i la Geltrú), març de 1985, informe inèdit, Departament de Cultura de
la Generalitat de Catalunya, Servei d’Arqueologia.
MIRET, J. 1992: “Bòbila Madurell 1987-88. Estudi dels tovots i les argiles endurides
pel foc”, Arraona: Revista d’Història, III època, 11, Sabadell, Catalunya, 67-72.
MIRET, J. 2005: “Les sitges per emmagatzemar cereals. Algunes reflexions”, Revista
d’Arqueologia de Ponent, 15, Lleida, 319-332.
MIRET, J. 2006: “Sobre les sitges i altres estructures excavades al subsòl”, Cypsela, 16,
Girona, 213-225.
MIRET, J. 2008: “L’experimentació sobre sitges tradicionals. Aportacions de
l’arqueologia i de l’agronomia”, Revista d’Arqueologia de Ponent, 18, Lleida,
217-240.
MIRET, J. 2010: Sistemes tradicionals de conservació dels aliments en fosses i sitges.
Un enfocament multidisciplinar. Document accessible a www.scribd.com.
MIRET, J. 2011: Els dipòsits de ceràmica a Europa durant la prehistòria. Document
accessible a www.scribd.com.
MIRET, J. 2014: Fosses, sitges i altres coses. Catàleg d’estructures prehistòriques
d’Europa (primera edició), document accessible a www.scribd.com
MIRET, J.; MORMENEO, L.; BOQUER, S. 2002: “Bòbila Roca (Sant Pere de Ribes).
Cinquanta anys d’investigacions arqueològiques”, Del Penedès, 3, Sant Sadurní
d’Anoia, Catalunya, tardor 2002, 21-46.
MISIEGO, J.C. et al. 1992: “La Huelga. Bronce Medio en la Meseta Norte”, Revista de
Arqueología, 136, Madrid, agosto de 1992, 18-25.
MISIEGO, J. C. et al. 1999: “Excavaciones arqueológicas en el castro de Sacaojos
(Santiago de la Valduerna, León)”, Numantia, Arqueología en Castilla y León,
7, Valladolid, España, 43-65.
MOIFATSWANE, S. M. 1993: “Some notes on grain storage in the north-western
Transvaal”, Southern African Field Archaeology, 2 (2), setembre 1993, 85-88.
MOLIST, M. 1986: Les estructures de combustion au Prôche Orient Néolithique
(10000-3700 BC), tesi de doctorat, Université de Lyon-2, 3 vols.

315
MOLIST, M.; VICENTE, O.; FARRÉ, R. 2008: “El jaciment de la caserna de Sant Pau
del Camp: aproximació a la caracterització d’un assentament del neolític antic”,
Quarhis, època II, núm 4, Barcelona, 14-24.
MOLIST, M. et al. 2004: “Estudio del asentamiento de Tell Halula (valle del Éufrates,
Siria): aportaciones para el estudio de la emergencia de las sociedades agrícolas
en el Próximo Oriente”, Bienes culturales: revista del Instituto de Patrimonio
Histórico Español, 3, 45-62.
MOLIST, M. et al. 2012: “La caserna de Sant Pau del Camp (Barcelona): una
aproximación a los modelos de circulación de productos e ideas en un contexto
funerario postcardial”, Congrès Internacional Xarxes al neolític. Circulació i
intercanvi de matèries, productes i idees a la Mediterrània occidental (VII-III
mil·lenni aC) (Gavà-Bellaterra, 2-4 febrer 2011), Rubricatum: revista del Museu
de Gavà, 5, 449-458.
MØLLER, K.; HØIER, H. 2000: “Næs. En vikingetidsbebyggelse med hørtproduction”,
Kuml, Københaun, 59-89.
MONAH, D. 1996: “Cereals i pa a l’Europa de l’Est i Central”, Cota Zero, Revista
d’arqueologia i ciència, 12, Vic, Catalunya, 76-88 (versió catalana de Monah
2002).
MONAH, D. 2002: “Découvertes de pains et de restes d’aliments céréaliers en Europe
de l’Est et Centrale. Essai de synthèse”, Civilisations: Revue internationale
d’anthropologie et de sciences humaines, 49, Bruxelles, 67-76.
MONCHABLON, C. et al. 2011: “L’enceinte Néolithique moyen II de Carvin "La Gare
d’Eau" (Pas-de-Calais). Présentation préliminaire”, Revue Archéologique de
Picardie, Nº spécial 28, 407-419.
MONEO, T. 2003: Religio iberica: santuarios, ritos y divinidades (siglos VII-I a.C.),
Madrid.
MONESMA, E. 1997: “El aceite de enebro”, Vida rural, 56, Madrid, 1 de diciembre
1997, 60-61. Hi ha també un video de la sèrie “Oficios perdidos V”, produït per
Pyrene PV amb el títol: “El aceite de chinibro”.
MONIKANDER, A. 2006: “Borderland-stalkers and stalking horses. Horse sacrifice as
liminal activity in the Early Iron Age”, Current Swedish Archaeology, 14.
MONTERO, I. et al. 2002: “Espadas y puñales del Bronce Final: el depósito de armas
de Puertollano (Ciudad Real)”, Gladius, 22, Jarandilla, Cáceres, 5-28.
MONTJARDIN, R. 1980: “Le gisement de l’Herm de Canteloup (Cournonterral,
Hérault)”, in J. Guilaine, Le groupe de Véraza et la fin des temps néolithiques
dans le sud de la France et la Catalogne, París, 222-228.
MONTÓN, J. F. 1988: “Avance al estudio de los materiales del yacimiento de la Edad
del Bronce de Zafranales, en Fraga (Huesca)”, Bolskan, 5, Huesca, Aragó, 201-
247.
MONTÓN, J. F. 2003-2004: “El poblado de la Codera. Aproximación al urbanismo de
la I Edad del Hierro”, Espacio, tiempo y forma, serie I, Prehistoria y arqueología,
16-17, Madrid, 373-389.
MORDANT, C.; MORDANT, D. 1972: “L’enceinte néolithique de Noyen-sur-Seine”,
Bulletin de la Société préhistorique française, 69(2), París, 554-569.
MORDANT, C.; MORDANT, D.; PRAMPART, J. Y. 1976, Le dépôt de bronze de
Villethierry (Yonne), IX supplément à Gallia préhistoire, Paris.
MORDANT, C.; POITOUT, B. 1982, “Le néolithique moyen recent dans le Bassin de
l’Yonne”, Le Néolithique de l’est de la France, Actes du Colloque de Sens, 27-
28 septembre 1980, Sens, 171-177.

316
MORDANT, D.; MORDANT, C 1977: “Noyen-Sur-Seine, habitat néolithique de fond
de vallée alluviale. Étude archéologique”, Gallia préhistoire, 20, fascicule 1,
229-269.
MORER, J; RIGÓ, A.; BARRASETAS, E. 1996-1997: “Les intervencions
arqueològiques a l’autopista A-16: valoració de conjunt”, Tribuna
d’Arqueologia, Barcelona, 67-98.
MORER, J.; RIGÓ, A. 2003: “Les Guàrdies (El Vendrell, Baix Penedès). Un
assentament metal·lúrgic d’època ibèrica”, Territoris antics a la Mediterrània i
a la Cossetània oriental (el Vendrell, 8-10 novembre 2001), Barcelona, 327-
338.
MOREY, D.F. 2006: “Burying key evidence: the social bond between dogs and
people”, Journal of Archaeological Science, 33, Londres, 158-175.
MORONI, A.; ARRIGHI, S. 2010: “Gorgo del Ciliegio (Sansepolcro-AR): un abitato
della media età del Bronzo nell’Alta Valtiberina toscana (campagne di scavo
2001-2008)”, The Journal of Fasti Online, accessible a www.fastionline.org,
consultat el febrer de 2014.
MORRIS, J. 2011: Investigating animal burials; ritual, mundane and beyond, BAR
British Series 535.
MÖRTZ, T. 2009: “Das erste Aunjetitzer metallgefäß in der Fremde? Überlegungen zu
ursprung und funktion der Schmuckschatulle von Skeldal, Dänemark”, Analele
Banatului, Arheologie, istorie, 17, Timişoara, Romania, 221-237.
MOSCARDÓ, E. 2008: “El poblamiento rural romano en el territorio norte de Dianium.
La comarca de la Safor-Valldigna (Valencia)”, Saguntum, 40, València, 177-
192.
MOYA, A. et al. 2005: “El grup del Segre-Cinca II (1250-950 cal. a.n.e.) a les terres del
Baix Cinca: el poblat clos de Vincamet (Fraga-Osca)”, Revista d’Arqueologia de
Ponent, 15, Lleida, 15-58.
MUDD, A. et al. 1995: “The excavation of a Late Bronze Age/Early Iron Age Site at
Eight Acre Field, Radley”, Oxonensia, 60, Oxford, 21-66.
MULDER-HEYMANS, N. 2002: “Archaeology, experimental archaeology and
ethnoarchaeology on bread ovens in Syria”, Civilisations: Revue internationale
d’anthropologie et de sciences humaines, 49, Bruxelles 197-221.
MULLER, F.; NICOLAS, T.; AUXIETTE, G. 2010: “La céramique Rhin-Suisse-France
orientale de Passy ‘Richebourg ouest’: un ensemble du Bronze final IIB dans
l’Yonne”, Revue Archéologique de l’Est, 59, Dijon 635-644.
MULLER-PELLETIER, C. 2006: “Les structures de combustion chasséennes de
lʼensemble c2c de la doline de Roucadour : micro-histoires, fonctionnements et
analyse spatiale”, in Hommes et passé des Causses, Hommage à Georges
Costantini, Actes du Colloque de Millau, 16-18 juin 2005, Toulouse, 223-252.
MULLER-PELLETIER, C.; PELLETIER, D. 2010: “Les structures de combustion à
pièrres chauffées du Néolithique moyen du site 1 des Acilloux (Cournon-
d’Auvergne, Puy-de-Dôme)”, in A. Beeching, E. Thirault i J. Vital, dir:
Economie et société à la fin de la préhistoire. Actualité de la recherche. Actes
des 7e Rencontres Méridionales de Préhistoire Récente (Bron 2006), Lyon
2010, 305-315.
MULLER-PELLETIER, C. et al. 2012: “Les Queyriaux, un vaste ensemble villageois
structuré du Chasséen et du Bronze moyen à Cournon d’Auvergne (Puy-de-
Dôme) : premiers éléments”, InterNéo, 9, 101-109.

317
MÜLLER-SCHEEßEL N., ed. 2013: Irreguläre’ Bestattungen in der rgeschichte:
Norm, Ritual, Strafe …? Akten der Internationalen Tagung in Frankfurt a. M.
vom 3. bis 5. Februar 2012, Bonn.
MUNILLA, G. et al. 1993: “Un conjunto de estructuras de combustión en la H. 88/21
del poblado protohistórico del Alto de la Cruz (Cortes de Navarra)”, Pyrenae,
24, Barcelona, 141-150.
MUNSEN, P. J. 1969: “Comments on Binford’s ‘Smudge pits and hide smoking’”,
American Antiquity, 34, Washington, 83-85.
ÑACLE, A. 2005: Tecnología popular en Albacete. Cómo era, cómo funcionaba,
Zahora, Revista de tradiciones populares, 43, Albacete.
NADAL, J; SOCIAS, J.; SENABRE, M. R. 1994, “El jaciment neolític del Pou Nou-2
de Sant Pere Molanta (Olèrdola)”, Gran Penedès, 38, Vilafranca del Penedès,
Catalunya, 17-19.
NAGY, G. 1963, “A gabona szemtermésénck tárolása Orosházán”, Ethnographia, 74,
Budapest, 84-105.
NAGY, J.-G.; KÖRÖSFŐI, Z. 2010: “Early Iron Age storage pit at Porumbenii Mari-
Várfele (Harghita County)”, Satu Mare: Studii şi Comunicări, 26, Satu Mare,
Romania, 133-152.
NAGY, M. et al. 2012: “Iron Age hoard found at Ikervár (Vas County, Hungary) in the
western region of the Carpathian Basin. A study in the reconstruction of the
cultic life of the Hallstatt period in the light of archaeological and scientific
analyses”, in S. Berecki, ed.: Iron Age rites and rituals in the Carpathian Basin,
Proceedigs of the International Colloquium from Târgu Mureş (October 2011),
Târgu Mureş, Romania, 31-64.
NATALI, E. 2004: “Gli insediamenti neolitici di Valle Messina e Serra dei Canonici (S.
Nicola di Melfi - Potenza)”, Atti XXIII Convegno Nazionale Preistoria,
Protostoria e Storia della Daunia (San Severo 2002), San Severo, Itàlia.
NAVA, M.L.; OSANNA, M. 2001: Rituali per una dea lucana. Il santuario di Torre di
Satriano, Potenza, Itàlia.
NAVA, M.L.; PENNACCHIONI, G. 1981: L’insediamento protostorico di S. Maria di
Ripolta (Cerignola): prima campagna di scavi, Cerignola, Itàlia.
NAVRÁTIL, A. 2007: Věteřovské sídliště v Pasohlávkách – „ vodárny“ v kontextu
osídlení mikroregionu I. Masarykova Univerzita, Brno.
NAVARRO, R.; MAURI, A. 1986, “La excavación de un silo medieval en Santa
Margarida (Martorell, Barcelona)”, Actas del I Congreso de Arqueología
Medieval Española (Huesca, 1985), Zaragoza, V, 435-452.
NEAMŢU, V. 1975: La technique de la production céréalière en Valachie et en
Moldavie jusqu’au XVIIIe. siècle, Bucarest.
NEEDHAM, S.; SPENCE, T. 1997: “Refuse and the formation of middens”, Antiquity,
vol. 71 nº 271, Cambridge, 77-90.
NEGRE, M.; VILÀ, M.V. 1993: “Les llars de foc de Montbarbat”, Pyrenae, 24,
Barcelona, 167-182.
NEKHRIZOV, G.; TZVETKOVA, J. 2012: “Ritual pit complexes in Iron Age Thrace:
The case study of Svilengrad”, in A. Çilingiroğlu i A. Sagona, eds: Anatolian
Iron Ages 7: The Proceedings of the Seventh Anatolian Iron Ages Colloquium
(Edirne, 19–24 April 2010), Leuven, 177-209.
NÉMETH, G. T. 1994: “Vorbericht über spätneolithische und frühkupferzeitliche
Siedlungsspuren bei Lébény (Westungarn)”, Jósa András Múzeum Évkönyve, 36,
Nyíregyháza, Hongria, 241-262.

318
NÉRÉ, E.; ISNARD, F. 2012: “L’occupation humaine au Bronze final sur les berges du
Léman: deux exemples d’habitats à Chens-sur-Léman, ‘rue de Charnage’ et
‘Véreître’”, in M. Honegger i C. Mordant, eds.: L’homme au bord de l’eau:
archéologie des zones littorales du Néolithique à la Protohistoire, Lausanne-
Paris 2012, 327-344.
NEUBAUER, D.; SCHWÖRER, P. 1991: “Zur herstellung von birkeenter in
Neolitikum”, Archéologie experimentale: tome 2, La terre, l’os et la pierre, la
maison et les champs, Actes du colloque international Experimentation en
archeologie: bilan et perspectives (Archéodrome de Beaune, 6-9 avril 1988), 34-
38.
NICKELS, A.; GENTY, P.-Y. 1974, “Une fosse à offrandes du VIe. siècle avant nôtre
ère à la Monedière, Bessan (Hérault)”, Revue Archeologique de Narbonnaise, 7,
Narbona, 25-57.
NICOD, P.Y. et al. 2010: “Une économie pastorale dans le nord du Vercors: analyse
pluridisciplinaire des niveaux néolithiques et protohistoriques de la Grande
Rivoire (Sassenage, Isère)”, in A. Beeching, E. Thirault i J. Vital, dir: Economie
et société à la fin de la préhistoire. Actualité de la recherche. Actes des 7e
Rencontres Méridionales de Préhistoire Récente (Bron 2006), Lyon 2010, 69-
86.
NICOLLE, J. 1962: “Quelques sites hallstattiens: Sougères-sur-Sinotte, Villeneuve-la-
Guyard, Saint-Clément, Sens (Yonne), Montarlot (Seine-et-Marne)”, Bulletin de
la Société prehistorique française, 59(3-4), París, 199-205.
NIELSEN, L. C. 1983: “Højris”, Journal Danish Archaeology, 2, 218.
NIETO, R.L. 2005: Memoria de la intervención arqueológica preventiva en el
yacimiento el Vilar, Finca Mas Caballé, Avinyonet del Penedès. Document
accessible a http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/DGPC/Docu
ments/memories%202009/qmem5204_web.pdf, consultat el febrer de 2014.
NIETO, A. et al. 2014: “Ofrenes o deixalles? El cas dels bovins (Bos taurus) en context
funerari del jaciment del bronze ple de Minferri (Lleida, Catalunya)”, Équidés et
bovidés de la Méditerranée antique. Rites et combats. Jeux et savoirs, Lattes,
Provença, 53-112.
NIKOLOV, V.; BACVAROV, K., eds. 2012: Salz und Gold: die Rolle des Salzes im
prähistorischen Europa / Salt and Gold: The Role of Salt in Prehistoric Europe.
Provadia & Veliko Tarnovo, Bulgària.
NIN, N. 1989: “Les amenagements des espaces domestiques en Provence occidental
durant la Protohistoire”, Habitats et structures domestiques en Méditerraée
occidentale durant la Protohistoire, Préactes, Arles-sur-Rhône, 122-127.
NIN, N. 1999, “Les espaces domestiques en Provence durant la protohistoire.
Aménagements et pratiques rituelles du VIe. s. av. n. è. à l’epoque augustéenne”,
Documents d’Archéologie Méridionale, 22, Lattes, 221-278.
NIVEAU DE VILLEDARY, A. M. 2006, “Banquetes rituales en la necrópolis púnica
de Gadir”, Gerión, 24 (1), Madrid, 35-64.
NOGUERA, J. 2006: Gènesi i evolució de l’estructura del poblament ibèric en el curs
inferior del riu Ebre: la Ilercavònia septentrional, tesi doctoral, Universitat de
Barcelona.
NORET, C. 2002, “L’occupation chalcolithique du site du Réal à Monfrin (Gard)”, in
Archéologie du TGV Méditerranée: fiches de syntèse, Lattes, 3 vols.
NOYÉ, G. 1981: “Les problèmes posés par l’identification et l’étude des fosses-silos
sur un site d’Italie méridionale”, Archeologia Medievale, 8, Firenze, 421-438.

319
NUOFFER, P. dir. 2006, La Boisse (Ain), Diffuseur RD61a Montluel-villa des
‘Vernes’, Archeodunum, Autoroute Paris-Rhin-Rhône, accessible a
www.archeodunum.ch/, consultat el febrer de 2014.
OCHSENSCHLAGER, E. 1974, “Mud objects of Al Hiba: A study in ancient and
modern technology”, Archaeology, 27, 162-174.
O`CONNEL, J. F.; LATZ, P. K.; BARNETT, P. 1983: “Traditional and modern plant
use among the Alyawara of Central Australia”, Economic Botany, 37, New
York, 80-109.
OHANNESSIAN-CHARPIN, A. 1995: “Greniers, maladies, morts, systèmes de
stockage, système de valeur chez les bédouins du Ghor”, a A. Bazzana i M. C.
Delaigue, Ethno-archéologie méditerranéenne. Finalités, demarches et resultats.
Madrid, 197-206.
OLARIA, C. 1987: “Un poblado del Bronce a orillas del mar. Orpesa la Vella,
Castellón”, Revista de Arqueología (Madrid), año 8, nº 78, octubre 1987, 15-19.
OLIACH, M. 2010: “Cisternes protohistòriques de la plana occidental catalana.
Aspectes morfològics i utilitaris”, Cypsela, 18, Girona, 263-281.
OLIVA, M. et al. 2008: “Las estructuras neolíticas de Can Roqueta (Sabadell,
Barcelona)”, in a M.S. Hernández, J. A. Soler i J.A. López, eds.: Actas del IV
Congreso del Neolítico Peninsular (27-30 noviembre 2006), Alicante, vol. 1,
157-167.
OLIVA, M.; TERRATS, N. 2005: “Las estructuras neolíticas localizadas en el
yacimiento de can Roqueta / Torre-romeu (Sabadell, Vallès Occidental,
Barcelona). Resultados preliminares”, Actas del III Congreso del Nelítico en la
Península Ibérica (Santander, 5-8 octubre 2003), Santander, 543-549.
OLIVER, A.; PEREA, A. 1999: “El depósito ritual del Puig de la Nau (Benicarló,
Castellón)”, Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 20, Castelló,
189-207.
OLLICH, I.; REYNOLDS, P. J.; ROCAFIGUERA, M. 1998: “Agricultura medieval i
arqueologia experimental. El projecte de l’Esquerda”, in I. Ollich et al.,
Experimentació arqueològica sobre conreus medievals a l’Esquerda, 1991-
1994, Barcelona, 51-66.
OLMER, F.; PARATTE, C.-A.; LUGINBHÜL, T. 1995: “Un dépotoir d’amphores du
IIe siècle avant J.-C. à Bibracte”, Revue Archéologique de l’Est et du Centre-est,
46 (2), Dijon, 295-317.
OLSEN, J. 2013: “Hunting using permanent trapping systems in the northern section of
the mountains of Southern Norway: focus on wild reindeer”, in N. Achard-
Corompt i V. Riquier, dir: Chasse, culte ou artisanat? Les fosses ‘à profil en Y-
V-W’. Structures énigmatiques récurrentes du Néolithique aux âges des Métaux
en France et alentour, Actes de la table-ronde de Chalons en Champagne, 15-16
novembre 2010, Revue Archeologique de l’Est, 33ème Supplément, Dijon, 261-
281.
ONDRÁČEK, J.; DVOŘÁK, P.; MATĚJIČKOVÁ, A. 2005: Siedlungen der
Glockenbecherkultur in Mähren. Katalog der Funde, Pravěk, Supplementum 15,
Brno, República Txeca, 3-240.
ORDENTLICH, I. 1965: “Un depozit de vase de tip otomani de la Valea lui Mihai”,
Studii si Comunicari, Arheologie, Istorie, 12, Sibiu, Romania, 181-197.
ORLIAC, C. 2003: “Étude expérimentale du fonctionnement de fours polynésiens à
Tahiti”, in M.-C. Frère-Sautot, ed: Le feu domestique et ses structures au
Néolithique et aux Âges des Métaux (Bourg-en-Bresse, Beaune, 7-8 octobre
2000), Montagnac, 209-214.

320
ORLIACH, C.; ORLIACH, M. 1980: “Les structures de combustion et leur
interprétation archéologique: quelques exemples en Polynesie”, Journal de la
Société des océanistes, vol. 36, nº 66-67, París, 61-76.
ORLIAC, C.; WATTEZ, J. 1989, “Un four polynésien et son interpretation
archéologique”, in M. Olive i Y. Taborin, eds., Nature et fonction des foyers
préhistoriques: actes du Colloque International de Nemours, 12-14 mai 1987,
69-75.
ORLIAC, M. 2003: “Diversité morphologique et fonctionnelle des fours polynésiens”,
in M. Ch. Frère-Sautot, ed, Le feu domestique et ses structures au Néolithique et
aux Âges des Métaux (Bourg-en-Bresse, Beaune, 7-8 octobre 2000), Montagnac,
67-70.
ORTEGA, D.; ROJAS, A. 2006: El camp de sitges de can Serra. Un jaciment ibèric i
alt-medieval, Girona.
OSIPOWICZ, G. 2005: “A method of wood tar production, without the use of
ceramics”, EuroREA, 2, Hradec Králové, República Txeca, 11-17.
OSSAH MVONDO, J. P. 1998: “Archéologie et Ethnoarchéologie de la métallurgie de
fer dans les sociétés rurales de la province du Sud (Cameroun Méridional),
Nyame Akuma, 49, Canadà, june 1998, 11-15.
OTTOMANO, C. 1999: “Analisi dei suoli in sezione sottile: modalità di uso del suolo
ed evoluzione paleoambientale dell’area di Sammardenchia”, in A. Ferrari i A.
Pessina: Sammardenchia-Cûeis. Contributi per la conoscenza di una comunità
del primo neolitico, Udine, Itàlia, 333-340.
OZDOGAN, N.; OZDOGAN, A. 1989: “Cayönü. A conspectus a recent work”,
Paléorient, 15/1, Paris, 65-74.
PALADIO RUTILIO TAURO EMILIANO 1990: Tratado de Agricultura. Medicina
veterinaria. Poema de los injertos. Traducción, introducción y notas de Ana
Moure Casas. Madrid.
PALAMARZUK, V. 2004: “Cocción experimental de la cerámica con estiércol de
llama”, Intersecciones de Antropología, 5, Buenos Aires, Argentina, 119-127.
PALÁTOVÁ, H.; SALAŠ, M. 2002, Depoty keramických nádob doby bronzové na
Moravĕ a v sousedních zemích, Pravĕk 9 Supplementum, Brno, República
Txeca.
PALOMINO, A. L.; RODRÍGUEZ, J. A. 1994, “El yacimiento arqueológico de ‘Las
Empedradas’: un enclave del Bronce Medio en la Ribera del Duero burgalesa”,
Numantia, Arqueología en Castilla y León, 5, Valladolid, España, 59-71.
PALOMO, T. et al. 1998: “La Cova de la Pólvora (Albanyà, Alt Empordà). Resultats de
la intervenció arqueològica”, Quartes Jornades d’Arqueologia de les comarques
de Girona (Figueres, 20-21 novembre 1998), Girona, 41-47.
PANKOWSKÁ, A.; DAŇHEL, M.; PEŠKA, J. 2013: “Formal Classification of
Settlement Burials from Moravia (Czech Republic) Dating to the Early Bronze
Age”, ‚Irreguläre‘ Bestattungen in der rgeschichte: Norm, Ritual, Strafe …?
Akten der Internationalen Tagung in Frankfurt a. M. vom 3. bis 5. Februar 2012,
Bonn, 251-264.
PAPADEMETRIOU, E.; VARNAVA, A. 1997: “Traditional hermetic methods of grain
storage used in Cyprus”, in E. Donahaye, S. Navarro i A. Varnava, eds.,
Proceedings of an International Conference on Controlled Atmosphere and
Fumigation in Stored Products (Nicosia, 21-26 abril 1996), Nicosia, 175-182.
PARCERO, C. 1997: Documentación de un entorno castreño: Trabajos de control
arqueológico en el área de Cameixa, TAPA, Santiago de Compostela, 1, 1-26.

321
PARIAT, J.-G. 2006: “Des pratiques funeraires marginales entre les 6e et 3e millenaires
av. J.-C. en Europe temperée? Le cas des ossements humains en contexte non
sépulcral”, Bulletin de la Société préhistorique française, 103, París, 399-403.
PARKER, A. C. 1910: Iroquois uses of maize and other food plants, Albany, Nova
York.
PARMA, D. 2012: Řez krajinou. Příspěvek záchranného archeologického výzkumu na
stavbě dálnice Vyškov – Mořice k poznání osídlení střední až pozdní doby
bronzové ve Vyškovské bráně, Masarykova univerzita, Brno.
PASCUAL, F. 1949, “Conservación de la bellota”, Agricultura. Revista agropecuaria,
211, Madrid, noviembre 1949, 528-529.
PASCUAL, P.; GARCÍA, P. 2007: “Aprovechamientos del brezo en Moncalvillo (La
Rioja)”, Altza, hautsa kenduz, 9, Donostia, País Basc, 103-111.
PASSARD, F.; URLACHER, J.-P. 1997: “Besançon, Saint-Jean (Doubs): structures en
fosses et puits en contextes laténien et gallo-romain (Ier. siècle avant J.-C.-Ier.
siècle après J.-C.)”, Revue archéologique de l’Est, 48, Dijon, 167-218.
PASSEK, T. S. 1949: Tripolijskoie Poselengie Vladimirovka, Moscou.
PASTY, J.-F. et al. 2008: “Découverte d’un site chasséen à Champ-Chalatras (les
Martres d’Artière, Puy-de-Dôme, France)”, L’Anthropologie, 112(4-5), París,
598-640.
PATREAU, J.-P. 1981: “L’habitat protohistorique du Coteau de Montigné à Coulon,
Deux-Sèvres: travaux 1979-1980”, Bulletin de la Société Historique et
Scientifique des Deux-Sèvres, Actes du Congrès de Melle (1980), 13, 2-3, 95-
137.
PATREAU, J.-P.; GÓMEZ DE SOTO, J. 1999: “Les structures de stockage de l’âge du
Fer dans le Centre-Ouest de la France. Un bilan”, in R. Buxó i E. Pons eds.: Els
productes alimentaris d’origen vegetal a l’edat del Ferro de l’Europa
Occidental: de la producció al consum, Girona, 333-338.
PĂTROI, C. 2008: “Structuri de locuire în eneoliticul târziu din Oltenia”, Studii şi
comunicări. Arheologie şi Istorie Veche, 16, Craiova, Romania, 1-16.
PÊCHE-QUILICHINI, K. 2010: “Le vase de fondation zoomorphe du Premier Age du
Fer de Cuciurpula (Serra-di-Scopamene/Sorbollano, Corse-du-sud)”, Bulletin de
la Société préhistorique française, 107, París, 371-381.
PECHE-QUILICHINI K.; LACHENAL T.; PRETTA G. 2013: “Nouvelles données sur
l’habitat du premier âge du Fer en Alta Rocca”, J. LANFRANCHI, dir. Quoi de
neuf en archéologie ? Actes des XIIIe Rencontres du Musée de l’Alta Rocca
(Levie, novembre 2011), Levie, 2013, pp. 103-123.
PEDRO, I. 1996: “Estruturas defensivas e habitacionais de alguns povoados fortificados
da região de Viseu”, Máthesis, 5, Viseu, Portugal, 177-203.
PEDRO, M. et al. 2008: “Pràctiques d’inhumació en contextos de primera edat del ferro
(segle VII aC): noves troballes a l’àrea penedesenca”. Actes de les necròpolis
d’incineració entre l’Ebre i el Tíber (segles IX-VI aC): metodologia, pràctiques
funeràries i societat, Barcelona, 435-445.
PEIRES, J. B. 1989, The dead will arise: Nongqawuse and the great Xhosa cattle-
killing movement of 1856-7, Bloomington, Estats Units.
PÈLACHS, A. 2004: Deu mil anys de geohistòria ambiental al Pirineu central català.
Aplicació de tècniques paleogeogràfiques per a l’estudi del territori i el paisatge
a la Coma de Burg i a la Vallferrera, tesi doctoral, Universitat Autònoma de
Barcelona.
PEÑA-CHOCARRO, L. et al. 2000: “Agricultura, alimentación y uso del combustible:
Aplicación de modelos etnográficos en arqueobotánica”, Iberos, agricultores,

322
 artesanos y comerciantes. II Reunión sobre economía en el mundo ibérico.
Saguntum-PLAV, Extra 3, València, 403-420.
PEÑA-CHOCARRO, L. et al. 2013: “Técnicas de almacenamiento de alimentos en el
mundo rural tradicional: experienciaas desde la etnografía”, a A. Vigil-Escalera,
G. Bianchi i J. A. Quirós, eds.: Horrea, barns and silos: storage and incomes in
Early Medieval Europe, Bilbao, 209-216.
PEREIRA, J. 2011: “Paleoetnología del consumo de bellotas en las comunidades
prerromanas peninsulares”, in Arqueología, sociedad, territorio y paisaje:
estudios sobre prehistoria reciente, protohistoria y transición al mundo romano
en homenaje a Mª Dolores Fernández Posse, Madrid, 279-290.
PEREIRA, J.; GARCÍA, E. 2002,“Bellotas, el alimento de la edad de oro”, Arqueoweb,
4 (1), mayo 2002, accessible a http://pendientedemigracion.ucm.es/info/
arqueoweb/pdf/4-2/pereira.pdf , consultat el febrer de 2014.
PÉREZ, D.M. 2009: El carbón vegetal en el País Vasco, document accessible a
www.euskonews.com/0467zbk/gaia46704es.html, consultat el febrer de 2014.
PÉREZ, F. J. et al. 1994, “La Huelga. Un interesante yacimiento de la Edad del Bronce
en el centro de la cuenca del Duero (Dueñas, Palencia)”, Numantia, Arqueología
en Castilla y León, 5, Valladolid, España, 11-32.
PÉREZ, J; GÓMEZ, C. 2009: El depósito rural púnico de Can Vicent d’en Jaume
(Santa Eulàlia des Riu, Ibiza), Museo Arqueológico de Ibiza y Formentera, 63.
PÉREZ, M. 2007: “Un edificio romano de tabernas en Lorca (siglos I-V d.C.”, Alberca,
5, Lorca, Múrcia, 67-79.
PÉREZ DE BARRADAS, J. 1931-1932: “Las villas romanas de Villaverde Bajo”,
Anuario de Prehistoria Madrileña, II-III, Madrid, 99-124.
PERINI, R. 1978: 2000 anni sui Montesei di Serso, Trento.
PERRIN, B. 2011: “L’enceinte à pseudo-fossé Roessen de Meistratzheim (Bas-Rhin)”,
in A. Denaire, C. Jeunesse i P. Lefranc, dir.: Nécropoles et enceintes
danubiennes du V e millénaire dans le Nord-Est de la France et le Sud-Ouest de
l’Allemagne, Actes de la table ronde internationale de Strasbourg, 2 juin 2010,
Strasbourg, 73-84.
PERTLWIESER, M. 1970: “Die hallstattzeitliche Höhensiedlung auf dem Waschenberg
bei Bad Wimsbach/Neydharting, politischer Bezirk Wels, Oberösterreich, II
Teil, Die Objekte”, Jahrbubuch des Oberösterreichischen Musealvereines, 115,
Linz, Àustria, 37-70.
PESSINA, A. 1993: “Siti preistorici a Nogaredo al Torre”, Quaderni Friulani di
Archeologia, 3, 39-53.
PESSINA, A. 1998: “Le strutture accessorie: silos e sistemi di stoccaggio sotterranei.
Alcuni esempli dalla preistoria al medioevo”, in L. Castelletti i A. Pessina, dir.:
Introduzione all’archeologia degli spazi domestici (Como, 4-5 novembre 1995),
Como, 63-76.
PETERS, E. 1972, “Altinova’daki Kerpic Evler/ Lehmziegelhäuser in der Altinova”,
Keban Project 1970 activities, Ankara, 163-182 i làmines 123-141 fora text (p.
163-172 versió en llengua turca, p. 173-182 versió en alemany).
PETERS, E. 1979, “Vorratshaltung in der anonymen Architectur der Altinova”, Keban
Project 1973 Activities, Ankara, 135-142 i làmines 78-95 fora text.
PETERS, S. 1999: Die jüngstbronze- bis ältereisenzeitliche Siedlung Wustermark Fpl.
14, Lkr. Haveland, tesi doctoral, Universität zu Köln.
PETIT, J.-P. 1988: Puits et fosses rituels en Gaule d’après l’exemple de Bliesbruck
(Moselle), Sarregemines, França, 2 vols.

323
PETIT, M.A. ed. 1996: El procès de neolitització a la vall del Segre. La Cova del Parco
(Alòs de Balaguer, la Noguera). Estudi de les ocupacions humanes del Vè al IIn
mil·lenni aC, Barcelona.
PETRASCH, J. 1986: “Typologie und Funktion neolitischer Öfen in Mittel- und
Südosteuropa”, Acta Praehistorica et Archaeologica, 18, Berlín, 33-83.
PETRASCH, J. 2004: “Von Menschen und Hunden: Befunde aus Kreisgrabenanlagen
der Oberlauterbacher Gruppe und der Lengyel-Kultur und deren Interpre-
tationen”, in B. Hansel, dir.: Zwischen Karpaten und Agäis. Neolithikum und
altere Bronzezeit. Gedenskschrift für Viera Němejcová Pavúková, Rahden,
Westfalia, 295-308.
PETRE, G.; VULPE, A. 1983: “Der hallstattzeitliche Depotfund von Bistriţa, Jud.
Vilcea, Rumänien”, Praehistorische Zeitschrift, 58 (1), Berlin 127-140.
PETREQUIN, P. dir 1979, Le gisement néolithique et protohistorique de Besançon-
Saint-Paul (Doubs), París.
PÉTREQUIN, P. 1985 a, “Greniers à céréales de l’âge du Bronze final aux Planches-
près-Arbois (Jura)”, in M. Gast, F. Sigaut i C. Beutler, eds., Les techniques de
conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes
de cultures et des sociétés, III, 2, París, 393-396.
PÉTREQUIN, P. 1985 b, La grotte des Planches-pres-Arbois (Jura). Proto-Cortaillod
et Âge du Bronze final, París.
PETREQUIN, P.; URLACHER, J. P.; VUAILLAT, D. 1969: “Habitat et sépultures de
l’Age du Bronze à Dampièrre-sur-le-Doubs (Doubs)”, Gallia préhistoire, 12,
París, 1-35.
PEYNE, N.; FOISSET, S. 2011: “L’exploitation rurale antique des Perches à Ormes
(Marne) : un exemple d’arboriculture dans la région de Reims”, Bulletin de la
société archéologique Champenoise, 104, n°2, 69-82.
PEYTREMANN, E. 2013: “Structures et espaces de stockage dans les villages
altomédiévaux (6e-12e s.) de la moitié septentrionale de la Gaule: un apport à
l’étude socio-economique du monde rural”, in A. Vigil-Escalera, G. Bianchi i J.
A. Quirós, eds.: Horrea, barns and silos: storage and incomes in Early Medieval
Europe, Bilbao, 39-56.
PFAFFINGER, M.; PLEYER, R. 1990: “Reconstruktion eines linearbandkeramischen
Backofens”, in M. Fansa, dir.: Experimentelle Archäologie in Deutschland,
Oldenburg, 122-125.
PHILLIPPS, W.J. 1956: “Making fire and cooking food”, Te Ao Hou, 15, New Zealand,
July 1956, 24-25.
PIERA, M. et al. 2009: “La intervenció arqueològica al jaciment del neolític final de
l’Espina C (Tàrrega, l’Urgell)”, rtx, Revista Cultural de l’ rgell, 23, 12-49
PIERA, M. et al. 2013: “Els assentaments de les edats del bronze, ibèrica i romana dels
Llirians del Mas i les Torres (Salàs de Pallars, Pallars Jussà)”, Revista
d’Arqueologia de Ponent, Lleida, 23, 163-200.
PININGRE, et al. 1985: “Le site néolithique moyen de Liévin (Pas-de-Calais), in
Bulletin de la Société préhistorique française, 82, n°10-12, 422-448
PININGRE, J.-F.; MOSCA, P.; BONVALOT, N. 1999, “Une découverte exceptionnelle
dans la vallée du Doubs: le dépôt de vaisselle en bronze de l’âge du bronze final
d’Evans (Jura): présentation préliminaire”, Bulletin de la Société préhistorique
française, 96 (2), París, 241-245.
PININGRE, J.-F.; NICOLAS, T. 2005: “Structures arasées? Architectures fugaces?
L’exemple de l’habitat du Bronze final de Quitteur (Haute-Saône)”, in O.
Buchsenschutz i C. Mordant, eds.: Architectures protohistoriques en Europe

324
 occidentale du Néolithique final à l’Âge du Fer, Actes des congrès nationaux des
sociétés historiques et scientifiques, 127e. congrès (Nancy, 15-20 avril 2002),
Paris, 349-363.
PIQUÉS, G.; BUXÓ, R. eds. 2005: “Onze puits gallo-romains de Lattara (1er s. av. n.
è.-IIe s. de n. è.): fouilles programmés 1986-2000”, Lattara, 18, Lattes, França.
PISONI, L. 2008: “L’utilizzo del fuoco nella cottura degli alimenti e nel riscaldamento
degli edifici della Cultura di Fritzens-Sanzeno, del Gruppo di Magrè e della
Valcamonica”, Preistoria Alpina, 43, Trento, 75-86.
PISONI, L.; TECCHIATI, U. 2006: “Una sepoltura di cane connessa a un edificio di
abitazione della seconda età del Ferro recentemente scavata a Laion/Lagen-
Gimpele I (Bolzano)”, Riassunti del 5º Convegno Nazionale de Archeozoologia,
(Rovereto, 10-12 novembre 2006), 91.
PITTI, C.; TOZZI, C. 1976: “Gli scavi nel villaggio neolitico di Catignano (Pescara)”,
Rivista di science preistoriche, 31, Firenze, 87-107.
PLATTE, E.; THIEMEYER, H. 1995: “Ethnologische und geomorphologische Aspecte
zum Ban von Brunnen und Getreidespeichern in Musene (Nordost-Nigeria)”, in
K. Brunk i U. Greinert-Byer, eds., Mensch und Natur in Westafrica, Berichte des
Sonderforschungsbereichs 268, vol. 5, Frankfurt am Main, 113-129.
PLEINER, J.; PRINC, M. 1984: “Die latènezeitliche Eisenverhüttung und die
Untersuchung einer Rennschmelze in Mšec, Böhmen”, Památky archeologické,
75, Praga, 133-180.
PLEINER, R. 1958: Základy slovanského železářského hutnictví v českých zemich,
Praha.
PLEINER, R. 1997: “Les primeres produccions de ferro a l’Europa Central i Oriental”,
Cota Zero, Revista d’arqueologia i ciència, 13, Vic, Catalunya, 71-84.
PLEINER, R. 2000: Iron in Archaeology. The European bloomery smelters, Praha.
PLINE L’ANCIEN 1947 Histoire naturelle. Traducció de J. André, París.
POLLA, B. 1959: “Stredoveké obilné jámy v Budmericiach”, Slovenský národopis, 7,
Bratislava, 517-559.
POLLEX, A. 1999: “Comments on the interpretation of the so-called cattle burials of
Neolithic Central Europe”, Antiquity, 73, Cambridge, 542-550.
PONS, E. ed. 2002, Mas Castellar de Pontós (Alt Empordà). Un complex arqueològic
d’època ibèrica (excavacions 1990-1998). Barcelona.
PONS, E.; GARCIA, L., dirs. 2008: Prácticas alimentarias en el mundo ibérico. El
ejemplo de la fosa FS362 de Mas Castellar de Pontós (Empordà-España), BAR
International Series 1753.
PONS, E.; LLORENS, J. M. 1991: “L’organització de l’espai domèstic a Puig Castellet-
Lloret de Mar (la Selva)”, Cypsela, 9, Girona, 95-110.
PONS, E.; MOLIST, M. 1989: “Les structures domestiques de cuisson durant la
Protohistoire en Catalogne”, Habitats et structures domestiques en Méditerranée
occidentale durant la Protohistoire. Pré-actes (Arles-sur-Rhône, 19-21 octobre
1989), 137-142.
PONS, E.; MOLIST, M.; BUXÓ, R. 1994, “Les estructures de combustió i
d’emmagatzematge durant la protohistòria en els assentaments de la Catalunya
litoral”, Cota Zero, Revista d’arqueologia i ciència, 10, Vic, Catalunya, 49-59.
POPA, C. I. 2006: “O groapă de cult coţoeni de la Sebeş-Râpa Roşie”, Apulum, 43,
Alba Julia, Romania, 45-70.
PORTE, L. 1994: Fours à cade, fours à poix dans la Provence littorale, Mane, França.
POU, R.; MARTÍ, M.; GALLART, J. 2015: “La intervenció arqueològica als Reguers
(Peramola , Alt Urgell). Una estructura d’emmagatzematge en tenalla del

325
 Neolític antic”, Primeres Jornades d’Arqueologia i Paleontologia del Pirineu i
Aran (Coll de Nargó i la Seu d’Urgell, 29 i 30 de novembre de 2013), Lleida,
96-101.
POU, R.; MARTÍ, M.; GALLART, J. 2014: “L’emmagatzematge en tenalla al Neolític
antic i al Bronze inicial: resultats de la intervenció arqueològica efectuada al
jaciment del Camp dels Reguers (Peramola, Alt Urgell)”, Interpontes, III, La
Seu d’Urgell, Catalunya, 113-136.
POUX, M. 2000: “Espaces votivs-espaces festivs. Banquets et rites de libation en
contexte de sanctuaries et d’enclos”, Revue Archéologique de Picardie, 1-2,
Amiens, 217-231.
POUX, M. 2002: “L’archéologie du festin en Gaule preromaine: acquis, methodologie
et perspectives”, in P. Méniel i B. Lambot, eds.: Découvertes récentes de l’âge
du Fer dans le massif des Ardennes et ses marges. Repas des vivents et
nourriture pour les morts en Gaule. XXVe Colloque international de
l’Association française pour l’étude de l’âge du Fer (Charleville-Mezières 2001),
Mémoires de la Société archéologique champenoise, 16, 345-374.
POUX, M. FOUCRAS, S. 2008: “Du banquet gaulois au sacrifice romain. Pratiques
rituelles dans le sanctuaire de Corent, cité des Arvernes”, in S. Lepetz et W. Van
Andringa, dir.: Archéologie du sacrifice animal en Gaule romaine: rituels et
pratiques alimentaires (Paris, octobre 2002), Montagnac.
PRATS, G. 2013: “Aproximació tipològica i funcional de les estructures excavades al
jaciment del bronze ple de Minferri (Juneda, les Garrigues): emmagatzematge i
conservació a la Catalunya occidental”, Revista d’Arqueologia de Ponent, 23,
Lleida, 89-126.
PRESTREAU, M. 1992: “Le site néolithique et protohistorique des Falaises de Prépoux
à Villeneuve-la-Guyard (Yonne)”, Gallia préhistoire, 34, París, 171-207.
PRÉVOST-DERMARKAR, S. 2003: “Les fours néolithiques de Dikili Tash
(Macedoine, Grèce): une approche expérimentale des techniques de construction
des voûtes en terre à batir”, in M. C. Frère-Sautot, ed.: Le feu domestique et ses
structures au Néolithique et aux Âges des Métaux (Bourg-en-Bresse, Beaune, 7-
8 octobre 2000), Montagnac, 215-223.
PRIEGO, M. C. 1994, “El yacimiento de Angosta de los Mancebos, nueva contribución
al conocimiento de la edad del Bronce madrileña”, Estudios de Prehistoria y
Arqueología Madrileñas, 9, Madrid, 91-97.
PRIMAVERA, M.; FIORENTINO, G. 2013: “Acorn gatherers: fruit storage and
processing in South-East Italy during the Bronze Age”, Origini, Roma, 25, 211-
227.
PRIVITERA, S. 2004: “Pregare insieme, libare da soli: i vasi capovolti tra rituale
individuale e comunitario nella Creta minoica”, Annuario della Scuola
Archeologica di Atene, 82, serie 3, 4, tomo II, 429-441.
PROUDFOOT, E. V. W. 1977-1978: “Camelon native site”, Proceedings of the Society
of Antiquaries of Scotland, 109, Edinburgh, 112-128.
PRYOR, F. 1998: Etton. Excavations at a Neolithic causewayed enclosure near Maxey
Cambridgeshire, 1982-7, London, English Heritage Archaeological Report, 18.
PUCHER, E. 1992: “Das bronzezeitliche Pferdeskelett von Unterhautzenthal, P. B.
Korneuburg (Niederösterreich), sowie Bemerkungen zu einigen anderen Funden
„früher" Pferde in Österreich”, Annales Naturhistorisches Museum Wien, 93,
Viena, 19-39.

326
PUGIN, C. 1992: “Des fosses-foyers rectangulaires de l'âge du Bronze à Sion VS”,
Jahrbuch der Schweizerischen Gesellschaft für Ur- und Frühgeschichte, 75,
148-154.
PUJADES, J. 2006: “Balanç anual de l’activitat arqueològica a la ciutat”, Quarhis,
època II, núm. 2, Barcelona, 153-171.
PUJANTE, A. 1999, “El yacimiento prehistórico de los Molinos de Papel (Caravaca de
la Cruz, Murcia). Intervención arqueológica vinculada a las obras de
infraestructura del Plan Parcial SCR2, 1999-2000”, Memorias de Arqueología,
14, Murcia, España, 133-172.
PUJOL, J.; GARCÍA, J. 1982-1983: “El grup de sitges de can Miralles-can Modolell
(Cabrera de Mar). Un jaciment d’època ibèrica situat en la rodalia del poblat
ibèric de Burriac”, Laietània, 2-3, Mataró, Catalunya, 46-145.
PUTELAT, O.; LANDOLT, M. 2013: “La caracterisation des dépôts animaux de La
Tène ancienne à Geispolsheim ‘Schwobenfeld’ (Bas-Rhin)”, in G. Auxiette i P.
Méniel, eds.: Les dépôts d’ossements animaux en France, de la fouille à
l’interpretation, Montagnac, França, 25-68.
QUIRÓS, J. A. 2009: “Arqueología de los espacios agrarios medievales en el País
Vasco”, Hispania, Revista Española de Historia, 69, núm. 233, septiembre-
diciembre 2009, 619-652.
RACINET, P. DROIN, L. 2006, “Boves. Quartier Nôtre-Dame”, Bilan scentifique de la
région de Picardie 2003, Amiens, 101-104.
RACZKY, P. et al. 2005: “Zwischen Himmel und Erde. Polgár-Csőszhalom, eine
Siedlung in Ostungarn”, in F. Daim i W. Neubauer dir.: Zeitreise Heldenberg
Geheimnisvolle Kreisgräben. Katalog zur Niederösterreichischen
Landesausstellung 2005, Viena, 203-209.
RACZKY, P.; ANDERS, A. 2010: “Activity loci and data for spatial division at a Late
Neolithic site-complex (Polgár-Csőszhalom: a case study)”, In Hansen, S. (dir.):
Leben auf dem Tell als soziale Praxis. Beiträge des internationalen Symposiums
in Berlin vom 26.–27. Februar 2007. Kolloquien zur Vor- und Frühgeschichte
14, Bonn, 143-163
RADI, G. 2004: “Deposicione cultuale nell’abitato del neolitico antico di Colle Santo
Stefano (Abruzzo)”, Archaeologica Pisena, Scritti per Orlanda Panorazzi, Pisa,
337-341.
RADU, V. et al. 2009: “O depunere rituală de animale descoperită la Măgura
‘Buduiasca’ (Jud. Teleorman)”, Buletinul Muzeului Judeţean Teleorman, Seria
Arheologie, 1, Alexandria, Romania, 131-148.
RAJNA, A. 2009: “Bőrmegmunkálás egy törökbálinti rézkori telepen”, ΜΩΜΟΣ VI.
Proceedings of the 6th meeting for the researches of Prehistory. Raw materials
and trade (Kőszeg, 19-21 March, 2009), Szombathely, Hongria, 327-334.
RAMSEYER, D. 1985: “Des fours de terre (polynésiens) de l’epoque de Hallstatt a
Jeuss FR”, Archäologie der Schweiz, 8 (1), Basel, 44-46.
RAYNAUD, C. 1990: Le village gallo-romain et médieval de Lunel-Viel (Hérault). La
fouille du quartier ouest (1981-1983), Besançon.
REBELO, P. et al. 2009: “Dados preliminares da intervenção arqueológica no sítio do
bronze final de Entre Águas 5 (Serpa)”, IV Encuentro de Arqueología del
Suroeste Peninsular, Huelva, 463‐488.
REIGNIEZ, P. 1999, “Les jarres à vin de Géorgie (Caucase)”, Techniques et culture,
33, París, 167-182.
REITAN, F. G. 2009: Rapport fra arkeologisk utgravning bosetningsspor fra yngre
Bronsealder, eldre - og yngre Jernalder og middelalder, dyrkningsspor fra

327
 jernalder, samt produksjonsplass med esser fra eldre jernalder, Kulturhistorisk
Museum Universitetet I Oslo Fornminneseksjonen, Oslo.
RENFREW, C. 1970: “The burnt house at Sitagroi”, Antiquity, 44, Cambridge, 131-
134.
REVILLA, V.; GARCÍA, J. 2007: “El poblamiento romano en el Garraf y la villa del
Vinyet como problema historiográfico”, Pyrenae, 38, Barcelona, 58-77.
REY, J.; ROYO, J. I. 1992, “El yacimiento de hoyos de la edad del Bronce de la ‘Balsa
la Tamariz’ (Tauste, Zaragoza)”, Museo de Zaragoza. Boletín, 11, Zaragoza, 13-
38.
REYNAUD, N. 2012: “Protohistoric animal deposits in the Alps. Considerations about
a dog, a pig and four human neonates from the rural settlement of Gamsen
(Valais, Switzerland)”, in A. Pluskowski, ed.: The ritual killing and burial of
animals. European perspectives, Oxford, 76-87.
REYNOLDS, P. J. 1974, “Experimental Iron Age storage pits: an interim report”,
Proceedings of the Prehistoric Society, 40, Londres, 118-131.
REYNOLDS, P. J. 1979, Iron Age Farm. London.
REYNOLDS, P. J. 1988: Arqueologia experimental. Una perspectiva de futur, Vic,
Catalunya.
REYNOLDS, P. J. 1990: La agricultura en la edad del Hierro, Madrid. (Títol original:
Farming in the Iron Age, Cambridge 1976).
REYNOLDS, P. J. 1993: “Zur Herkunft verkohlter Getreidekörner in urgeschichtlichen
Siedlungen. Eine alternative Erklärung”, in A. J. Kalis i J. Meurers-Balke, eds.:
7000 Jahre bäuerliche Landschaft: Entstehung, Erforschung, Erhaltung,
Aufsätze zu Ehren von Karl-Heinz Knörzer, Archaeo-Physika, 13, Köln, 187-
206.
RIBAS, M.; LLADÓ, M. 1977-1978: “Excavació d’unes habitacions pre-romanes a
Burriac (Cabrera de Mataró)”, Pyrenae, 13-14, Barcelona, 153-180.
ŘÍDKÝ, J.; KOVAČIKOVÁ, L.; PŮLPÁN, M. 2013: “Chronologie mladoneolitických
objektů a soubor kosterních zvířecích pozůstatků ze sídelního areálu s rondelem
ve Vchynicích (okr. Litoměřice)”, Archeologické rozhledy, 65, 227–284.
RINALDI, L. 1927: “L’industria del carbon dolce nelle Marche”, Le Vie d’Italia,
gennaio 1927, 66-72.
RIQUIER, S.; FRENÉE, E. 2004, “Un dépôt de vases au fond d’un silo de la fin du IVe
ou du debut du IIIe siècle av. J.-C. à la Chaussée-Saint-Victor ‘ZAC A.10’
(Loir-et-Cher)”, Bulletin de l’Association française pour l’étude de l’âge du Fer,
22, 37-38.
RIU, M. 1999: “Excavaciones en el Castelló Sobirà de Sant Miquel de la Vall
(municipio de Gavet de la Conca, comarca de Pallars Jussà, provincia de Lérida,
Pirineo catalán, España)”, Carlos Alberto Ferreira de Almeida: in memoriam,
Universidade do Porto, 275-287.
ROBINSON, K. R. 1963: “A note on storage pits: Rhodesian Iron Age and modern
Africa”, South African Archaeological Bulletin, 18 (70), 62-63.
RODANÉS, J.M.; PICAZO, J.V. 2005: “Excavaciones arqueológicas en el Cabezo de la
Cruz (La Muela, Zaragoza). Campaña 2004”, Saldvie, Zaragoza, 5, 295-320.
RODANÉS, J. M.; PICAZO, J. V.; PEÑA, J. L. 2011: “El foso defensivo de la Primera
Edad del Hierro del Cabezo de la Cruz (La Muela, Zaragoza)”, Revista
d’Arqueologia de Ponent, 21, Lleida, 211-219.
RODET-BELARBI, I.; OLIVE, C.; FOREST, V. 2002: “Dépôts archéologiques de
pieds de mouton et de chèvre: s’agit-il toujours d’un artisanat de la peau? Le
travail du cuir de la préhistoire à nos jours, Antibes, 315-349.

328
RODRÍGUEZ, A. 2013: “Sistemas subteráneos de almacenamiento en la Galicia
medieval. Una primera tipología y consideraciones para su estudio”, in A. Vigil-
Escalera, G. Bianchi i J. A. Quirós, eds.: Horrea, barns and silos: storage and
incomes in Early Medieval Europe, Bilbao, 193-208.
RODRÍGUEZ, J. A.; ABARQUERO, F. J. 1994: “Intervención arqueológica en el
yacimiento de la edad del Bronce de ‘El Cementerio-El Prado’, Quintanilla de
Onésimo (Valladolid)”, Numantia, Arqueología en Castilla y León, 5,
Valladolid, España, 1991-1992, 33-57.
RODRÍGUEZ, J. A.; DEL VAL, J. M. 1990: “Nuevos datos para la interpretación de
los ‘hoyos’ de Cogotas I. Un silo de Barcial del Barco”, Actas del Primer
Congreso de Historia de Zamora (14-18 marzo 1988), Zamora, 2, 201-209.
RODRÍGUEZ, P. 1999: “Notas sobre un Castro de la Montaña Lucense: el Castro de
Moura (Loúzara. Samos)”, Revista de Guimarães, Volume Especial, II,
Guimarães, 481-493
ROIG, J. et al. 2006-2007: “El jaciment calcolític del Vapor Gorina (Sabadell, Vallès
Occidental)”, Tribuna d’Arqueologia, Barcelona, 93-122.
ROIG, J.; COLL, J.-M. 2008-2009: “El jaciment de la Plaça Major de Castellar del
Vallès (Vallès Occidental): L’assentament del neolític, el canal de l’edat del
ferro i el vilatge de l’antiguitat Tardana”, Tribuna d’Arqueologia, Barcelona,
187-220.
ROIG, J.; COLL, J.-M.; BALSERA, R. 2011: “Els assentaments del bronze final i la
primera edat del ferro del paratge de can Gambús-can Feu (Sabadell, Vallès
occidental): una aproximació al poblament protohistòric de la vall del Ripoll”,
La transició bronze final - 1a edat del ferro en els Pirineus i territoris veïns, XV
Col·loqui Internacional d'Arqueologia de Puigcerdà (Puigcerdà 17, 18 i 19 de
novembre de 2011), 187-211.
ROJAS, J. M.; GÓMEZ, A. J. 2000: “Intervención arqueológica en el yacimiento de
Huerta Plaza (Poblete, Ciudad Real) y su relación con otros yacimientos
calcolíticos de la provincia de Ciudad Real”, El patrimonio arqueológico de
Ciudad Real. Métodos de trabajo y actuaciones recientes, Valdepeñas, Ciudad
Real, 21-43.
ROJAS, J. M. et al. 2010: “Estructuras de ocupación del Bronce Final Orientalizante,
Hierro I y II Edad del Hierro localizadas en la Autovía de Los Viñedos Cm-400.
Tramo: Consuegra-Tomelloso. (P.K. 0+000 a 74+600) Yacimientos de Varas del
Palio, Palomar de Doña Leonides, Zona 4 de Lerma y Arrojachicos”, II
Jornadas de Arqueología de Castilla-La Mancha (Toledo 2007), Toledo, 1-40.
ROJO, M.A.; GARRIDO, R.; GARCÍA, I. 2012: El neolítico en la Península Ibérica y
su contexto europeo, Madrid.
ROKSETH, P. 1923: Terminologie de la culture des céréales à Majorque, Barcelona.
RONDA, L. 2006: “Descubren en Dénia un horno que usaron los romanos para la
fabricación de la cal”, Las Provincias, València, 6 de octubre de 2006.
ROSELLINI, M. 2009: La fabbricazione del carbone di legna, document accessible a
http://blog.intoscana.it/
ROSILLO, R. et al. 2012: “Darreres troballes de la prehistòria recent a l’Alt Empordà.
Dos assentaments a l’aire lliure: la Serra del Mas Bonet (Vilafant) i els Banys de
la Mercè (Capmany)”, Tribuna d’Arqueologia, Barcelona, 41-62.
ROSSER, P. 2007: Yacimiento arqueológico Tossal de les Basses. Seis mil años de
historia de Alicante, catálogo de la exposición, Alacant.

329
ROSSER, P.; QUILES, I.; ROSSELLÓ, N. 1993: “La ciudad de Alicante y la
arqueología del poblamiento en época medieval islámica”, IV Congreso de
Arqueología Medieval Española, Alacant, vol. II, 115-122.
ROSSI, F. 2005: Nuits-Saint-Georges (Côte-d’Or) « Pré de Nuits ». Rapport de fouille,
accessible a http://archeodunum.ch/rapports/21_Nuits-St-Georges_PredeNuits_
2005.pdf
ROUGIER, V. 2003: “Les structures à remplissage de galets chauffés du Bronze final
de Sierentz (Alsace, France)”, in M. C. Frère-Sautot, ed.: Le feu domestique et
ses structures au Néolithique et aux Âges des Métaux (Bourg-en-Bresse, Beaune,
7-8 octobre 2000), Montagnac, 525-538.
ROUGIER, R; WATEL, F.; BLONDIAUX, J. 2003: “Deux inhumations en silo sur le
tracé de l’autoroute A29 à Fresnes-Mazancourt et Framervilla-Rainecourt
(Somme)”, Revue archéologique de Picardie, 3/4, Amiens, 67-76.
ROUX, J.-C. 1999, “Histoire et évolution de l’habitat dans la zone 1 de Lattes, les îlots
1B, 1C et 1D du IVe. siècle avant notre ère”, Lattara, 12, Lattes, 11-128.
ROUX, J.-C. 2008: “L’emploi de la bauge dans l’architecture protohistorique de Lattes
(fin du VIe s.-milieu du IVe s. av. J.-C.), Gallia, 65, Paris, 107-109.
ROUX, J.-C.; VERDIER, F. 1989, “L’utilisation du sable dans l’habitat antique de
Lattes”, Lattara, 2, Lattes, 33-38.
ROVIRA, M.C. 1997: “De bronzistes a ferrers: dinàmica de la metal·lúrgia
protohistòrica al nord-est peninsular”, Cota Zero, Revista d’arqueologia i
ciència, 13, Vic, Catalunya, 59-70.
ROVIRA, M.C. 2002: “Producció metal·lúrgica”, in E. Pons, dir: Mas Castellar de
Pontós (Alt Empordà). n complex arqueològic d’època ibèrica, Girona, 523-
529.
ROVIRA, N.; CHABAL, L. 2008: “A fundation offering at the Roman port of Lattara
(Lattes, France): the plant remains”, Vegetation History and Archaeobotany, 17,
Berlín, 191-200.
ROYO, J. I.; GÓMEZ, F. 1992, “Riols I: un asentamiento neolítico al aire libre en la
confluencia de los ríos Segre y Ebro”, in P. Utrilla ed., Aragón litoral
mediterráneo. Intercambios culturales durante la prehistoria, Zaragoza, 297-
308.
ROYO, J.I.; GÓMEZ, F. 1996: “Hábitat y territorio durante el neolítico antiguo y
medio/final en la confluencia del Segre u el Ebro (Mequinenza, Zaragoza)”, I
Congrés del Neolític a la Península Ibèrica (Gavà-Belaterra, 27-29 març de
1995), Rubricatum, 1, vol 2, 767-780.
ROYO, J. I.; REY, J. 1993: “Balsa la Tamariz, una aportación al estudio del
poblamiento estable de la edad del bronce en las Cinco Villas”, Suessetania, 13,
Ejea de los Caballeros, Aragó, diciembre 1993, 47-59.
ROŽNOVSKÝ, D. 2012: “Nejnovější soupis lidských ostatků na věteřovském sídlišti v
Hodonicích (okr. Znojmo), Pravěk : časopis moravských a slezských
archeologů. Nová řada, Brno, 20, 61-85.
RUAS, M. P. 1990: “Analyse des paléo-semences carbonisées”, in C. Raynaud, Le
village gallo-romain et médieval de Lunel-Viel (Hérault). La fouille du quartier
ouest (1981-1983), Besançon-París, 96-104.
RUIZ, G.; LORRIO, A; MARTÍN, M. 1986: “Casas redondas y rectangulares de la
Edad del Hierro: aproximación a un análisis comparativo del espacio
doméstico”, Arqueología Espacial, 9. Coloquio sobre el microespacio, 3. Del
Bronce Final a Época Ibérica (Teruel 1986), 79-102.

330
RUIZ, M.L., ed. 1995: Ritos de paso y puntos de paso. La Ría de Huelva en el mundo
del Bronce Final europeo, Complutum, Extra 5, Madrid.
RUTA, A. et al. 2007: “Un deposito di ceramica dell’età del ferro in Oderzo:
panoramica tecnica e prospettive di ricerca”, Rivista di Archeologia, 31, Roma
211-226.
RUTHENBERG, K.; WEINER, J. 1997: “Some ‘tarry substance’ from de wooden
bandkeramic well of Erkelenz-Kückhoven (Northrhine-Westphalia, FRG).
Discovery and analysis”, Proceedings of the First International Symposium on
wood tar and pitch, held by the Biskupin Museum (department of the State
Archaeological Museum in Warsaw) and the Museumsdorf Düppel (Berlin) at
Biskupin Museum, Poland, July 1st-4th 1993, Warszawa, 29-34.
RZEPECKI, S. 2014: “Two water wells of the LBK culture from the north part of the
site of Kruszyn 3/10, Włocławek commune / Dwie studnie kultury ceramiki
wstęgowej rytej z północnej części stanowiska Kruszyn 3/10, gm. Włocławek”,
Analecta Archaeologica Ressoviensia, Rzeszów, Polònia, 9, 95-122 (p. 95-115
versió anglesa, p. 116-122 versió polonesa).
SABJÁN, T. 1999: “A veremház rekonstrukcioja”, in Z. Bencze et al. eds: Egy Árpád-
kori veremház feltárása és rekonstrukciojá, Budapest, 131-176.
SABJÁN, T. 2002: “Reconstructions of Medieval pit-houses”, in J. Klapste, ed.: The
rural house, from the Migration period to the oldest still standing buildings,
Ruralia IV, Památky archeologické, Supplementum 15, Praga, 320-332.
SAGRERA, J. 2001: Les ceràmiques de producció ibèrica de Sant Julià de Ramis: el
poblat i els camps de sitges, tesi doctoral, Universitat de Girona.
SAILE, T. 2014: “Ein Kampf um Altheim? Zur Unschärfe vorgeschichtlicher
Lebensbilder”, T. Link i H. Peter-Röcher dir.: Gewalt und Gesellschaft.
Dimensionen der Gewalt in ur- und frühgeschichtlicher Zeit. Internationale
Tagung vom 14.–16. März 2013, Bonn, 225–236.
SALANOVA, L; DUCREUX, F, eds. 2005: “L’habitat campaniforme de la Noue à
Saint-Marcel (Saône-et-Loire). Elements de définition du groupe bourguignon-
jurassien”, Gallia Préhistoire, 47, París, 33-146.
SALAŠ, M. 2007: Bronzové depoty střední az pozdní doby bronzové na Moravě a v
českém Slezsku, tesi doctoral, Brno, República Txeca.
SALIDO, P.J. 2003-2004: “La documentación literaria aplicada al registro
arqueológico: las técnicas de construcción de los graneros romanos rurales”,
Espacio, tiempo y forma, serie I, Prehistoria y arqueología, 16-17, Madrid, 463-
478.
SALIDO, J. 2011: “El almacenamiento de cereal en los establecimientos rurales
hispanorromanos”, in J. Arce i B. Goffaux, eds.: Horrea d’Hispaniae et de la
Méditerranée romaine, Madrid, 127-141.
SALZANI, L.; SALZANI, P. 2001: “Gazzo. Pozzetti dell’età del Rame in località Scolo
Gelmina”, Quaderni di Archeologia del Véneto, 17, 80-83.
SAMPAIO, H. A. et al. 2008: "A importância do povoado do Pego no Bronze Final do
Noroeste de Portugal", Férvedes, 5, Lugo, 227-233.
SANCHES, M. J. 1987: “O Buraco da Pala. Um abrigo pré-histórico no concelho de
Mirandela (noticia preliminar das excavaçôes de 1987)”, Arqueologia, 16, Porto,
Portugal, 58-77.
SANCHES, M. J. 1988: “O povoado da Lavra (Marco de Canaveses)”, Arqueologia, 17,
Porto, Portugal, 125-134.

331
SÁNCHEZ, A. 1999: “Las técnicas constructivas con tierra en la arqueología
prerromana del país valenciano”, Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de
Castelló, 20, Castelló, 161-188.
SÁNCHEZ, E. 1986: “Memòria de les prospeccions arqueològiques a can Bonells”,
document accessible a www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/DGPC/
Documents/Documents2008/arxius/qmem286_web.pdf.pdf, consultat el febrer
de 2014.
SÁNCHEZ-PALENCIA, F.J.; FERNÁNDEZ-POSSE, M.D. 1986: “Hábitat y
urbanismo en la Corona de Corporales”, Arqueología Espacial, 9, Coloquio
sobre el microespacio, 3. Del Bronce Final a Época Ibérica, Teruel, 139-154.
SANCHIS, A.; SARRIÓN, I. 2004: “Restos de cánidos (Canis familiaris ssp.) en
yacimientos valencianos de la edad del Bronce”, Archivo de Prehistoria
Levantina, 25, València, 161-198.
SANKOT, P.; ZÁPOTOCKÝ, M. 2011: “Eneolitický sídlištní areál (jordanovská a
řivnáčská kultura) s kruhovým objektem - rondelem v Tuchoměřicích, okr.
Praha-západ”, Památky Archeologické, Praga, 102, 59-116.
SANMARTÍ, J.; SANTACANA, J. 1992: El poblat ibèric d’Alorda Park, Calafell, Baix
Penedès, campanyes 1983-1988, Barcelona.
SANQUER, R. 1974: “Les puits rituels des Namnètes”, Annales de Bretagne et des
pays de l’Ouest, 81(2), Rennes, 247-258.
SANTOS, F. J. C. et al. 2008: “O Casarão da Mesquita 3 (S. Manços, Évora): um sitio
de fossas ‘silo’ do Bronze Pleno/Final na Encosta do Albardão”, Revista
Portuguesa de Arqueologia, 11, n.2, Lisboa, 55-86.
SANZ, C.; ROMERO, F.; GÓRRIZ, C. 2009: “Espacios domésticos y áreas funcionales
en los niveles sertorianos de la ciudad vacceo-romana de Pintia (Padilla de
Duero / Peñafiel, Valladolid)”, IV Reunió Internacional d'Arqueologia de
Calafell: L'espai domèstic i l'organització de la societat a la protohistòria de la
Mediterrània occidental (1er mil·lenni a.C.), Barcelona, 253-270.
SANZ, F. J. et al. 1994, “La Aceña (Huerba, Salamanca). Un campo de hoyos de
Cogotas I en la vega del Tormos”, Numantia, Arqueología en Castilla y León, 5,
Valladolid, España, 73-86.
SARTI, L.; MARTINI, F.; PALLECCHI, P. 1991: “Fosse de combustione néolitiche:
problemi di interpretazione”, Atti del 13º Convegno Nazionale sulla Preistoria,
Protostoria e Storia della Daunia, San Severo, Itàlia, II, 17-29.
SAULA, O. 1995: Minferri, memòria d’intervenció d’urgència 1993, document
accessible a http://calaix.gencat.cat/handle/10687/8369, consultat el febrer de
2014.
SAUNDERS, C.F. 1920: Useful wild plants of the United States and Canada, New
York.
SAVA, V.; PASCU HUREZAN, G.; MĂRGINEAN, F. 2011: Şagu sit A1 1. O aşezare
a epocii finale a Bronzului la Mureşul de Jos / A Late Bronze Age settlement on
the lower Mureş, Cluj-Napoca.
SAVA, V. et al. 2014: “Out of ordinary or common burial practice? A Funerary
Discovery from the Baden Settlement at Sântana “Cetatea Veche”, Ziridava,
Studia Archaeologica, Cluj-Napoca, 28, 39-76.
SAVU, M.; GOGÂLTAN, F. 2015: “Exploring the fields of ritual and symbolism. A
Late Bronze Age discovery from Vlaha, Cluj County”, in N. C. Rişcuţa, I. V.
Ferencz i O. Tutilă, eds.: Representations, Signs and Symbols. Proceedings of
the Symposium on Religion and Magic, Cluj-Napoca, 171-186.

332
SCHAUB, J. et al. 1984, “Les fosses et les puits à offrandes du vicus de Bliesbruck
(Moselle)”, Revue Archéologique de l’Est et du Centre-est, 35 (3-4), Dijon, 227-
259.
SCHETELIG, H. 1914, “Myrfund av lerkar fra tidlig jernalder”, Oldtiden III, 1913, 33-
39.
SCHIRREN, C.M. 1995: “Astgabelidol und Rinderopfer: Einige Aspekte eisenzeitlicher
Kultpraktiken im Lichte der Grabungen 1994 in Bad Doberan, Mecklenburg-
Vorpommem”, Germania, 73(2), Frankfurt am Main, 317-336.
SCHLICHTHERLE, H. 2004: “Große Häuser – kleine Häuser. Archäologische Befunde
zum Siedlungswandel am neolithischen Federsee”, Ökonomischer und
Ökologischer Wandel am vorgeschichtlichen Federsee, Hemmenhofener Skripte,
Freiburg, 5, 13-56.
SCHLIPPÉ, P. 1986, Écocultures d’Afrique, Nivelles, Bèlgica (títol original: Shifting
cultivation in Africa. The Zande system of agriculture, Londres, 1956).
SCHMAEDECKE, M. 2002: “Zur Kontinuität von Getreidespeichern auf Stützen von
vorgeschchtlicher Zeit bis in die frühe Neuzeit”, in J. Klapste, ed.: The rural
house, from the Migration period to the oldest still standing buildings, Ruralia
IV, Památky archeologické, Supplementum 15, Praga, 134-142.
SCHMIDT, B.; SCHULTZE-MOTEL, J.; KRUZE, J. 1965: “Früheisenzeitliche
Vorratsgrube auf der Bösenburg, Kr. Eisleben”, Ausgrabungen und Funde, 10,
Berlín, 29-31.
SCHMITZBERGER, M. 2009: “Archäozoologische Untersuchungen an den
Tierknochen aus den Rettungsgrabungen des Niederösterreichischen
Landesmuseums in Michelstetten 1994–1999”, Annales Naturhistorisches
Museum Wien, 110, Viena, 221-312.
SCHUBART, H.; PINGEL, W.; ARTEAGA, O. 2000: Fuente Álamo. Las excavaciones
arqueológicas 1977-1991 en el poblado de la Edad del Bronce, Sevilla.
SCHUßMANN, M. 2013: “Eine Siedlungsstelle der frühen Latènezeit aus
Unterpleichfeld, Lkr. Würzburg”, Beiträge zur Archäologie in Ober- und
Unterfranken, 8, 151-212.
SCHULTZE-MOTEL, J.; GALL, W. 1967: “Prähistorische Kulturpflanzen aus
Thüringen”, Alt-Thüringen, 9, Stuttgart, 7-15.
SEEDEN, H. 1985: “Aspects of prehistory in the present world: observations gathered
in Syrian villages from 1980-1985”, World Archaeology, 17(2), London, 289-
303.
SÉGUIER, J.-M. et al. 2006-2007: “Le début du IVe s. av. J.-C. dans l’espace culturel
sénonais: les habitats de Bois d’Echalas à Ville-Saint-Jacques et de Beauchamp
à Varennes-sur-Seine (Seine-et-Marne) dans le contexte de l’interfluve Seine-
Yonne”, Revue archéologique du Centre de la France, 45-46, Vichy, 1-50.
SÉGUIER, J.-M et al. 2008: « Une ferme du début du IIIe s. av. J.-C. au “Marais du
Colombier ”, Varennes-sur-Seine (Seine-et-Marne) : analyse archéologique et
environnementale », Revue archéologique du Centre de la France, 47.
SEIGNOBOS, C. 1984: “L’habitation”, in J. Boutrais et al: Le Nord du Cameroun: des
Hommes, une région, Paris, 181-200.
SERNA, A. 1995: “Estudio sedimentológico y de técnicas constructivas de un
yacimiento de la edad del bronce: La Horna (Aspe, Alicante)”, Cuadernos de
Geografía, 57, València, 71-89.
SERNEELS, V. 1997: “L’estudi dels rebutjos metal·lúgics i la seva aportació a la
comprensió de la indústria del ferro”, Cota Zero, Revista d’Arqueologia i
Ciència, 13, Vic, Catalunya, 29-42.

333
SERRANO, E; TORRA, M. 2004: “Excavaciones arqueológicas en la casa de San
Isidro”, in Testimonios del Madrid medieval. El Madrid musulmán, Madrid,
143-161.
SESMA, J.; GARCÍA, J. 1995-1996, “Excavaciones de urgencia en los yacimientos de
depósito en hoyos de Aparrea (Biurrun) y la Facería (Tiebas)”, Trabajos de
Arqueología Navarra, 12, Pamplona, 293-297.
SESMA, J.; GARCÍA, M. L. 2002-2003: “Los yacimientos de Covaza y Picarana
(Pitillas, Navarra). Algunos datos sobre la Edad del Bronce en la Navarra
Media”, Trabajos de Arqueología Navarra, 16, 15-44.
SESMA, J. et al. 2009: “La cerámica de estilo Cogotas I y los ciclos culturales en las
postrimerías de la Edad del Bronce en Navarra”, Cuadernos de Arqueología de
la Universidad de Navarra, 17, 39-83.
SHAHACK-GROSS, R.; MARSHAL, F.; WEINER, S. 2003: “Geo-ethnoarchaeology
of pastoral sites: the identification of livestock enclosures in abandoned Maasai
settlements”, Journal of Archaeological Science, 30, Londres, 439-459.
SHAHACK-GROSS, R. et al. 2004: “Reconstruction of spatial organisation in
abandoned Maasai settlements: implications for site structure in the Pastoral
Neolithic of East Africa”, Journal of Archaeological Science, 31, Londres,
1395-1411.
SHAZALI, M. E. H. 1992, “Matmora (underground pit) storage of sorghum in the
Sudan”, Bulletin of Grain Technology, 30 (3), Hapur, Índia, 207-212.
SHAZALI, M. E. H.; EL HADI, A. R.; KHALIFA, A. M. H. 1996, “Storability of
sorghum grain in traditional and improved matmoras (storage pits) in Sudan”,
Tropical Science, 36 (3), Londres, 182-192.
SIGAUT, F. 1978: Les réserves de grains à long terme. Techniques de conservation et
fonctions sociales dans l’histoire, París-Lille.
SÎRBU, V.; AILINCĂI, S. C.; SIMION, G. 2008: Jijila-Cetătuie, jud. Tulcea: o aşezare
fortificată a culturii Babădag în nord-vestul Dobrogei / Jijila-Cetătuie, dép. de
Tulcea: un établisement fortifié de la culture Babadag au nord-ouest de la
Dobroudja. Brăila, Romania.
SÎRBU, V.; PENEŞ, M. 2011: “Situl dacic de la Băneşti–Dealul Domnii, Judeţul
Prahova. Observaţii preliminare”, Peuce, 9, Tulcea, Romania, 437 – 457.
SKIBO, J.M.; FRANZEN, J.G.; DRAKE, E.C. 2007: “Smudge pits and hide smoking
revisited”, in J.M. Skibo, M.W. graves i M.T. Stark, eds.: Archaeological
anthropology: perspectives on method and theory, Tucson, Arizona, 72-92.
SMITH, M.A. 1959: “Some Somerset hoards and their place in the Bronze Age of
Southern Britain”, Proceedings of the Prehistoric Society, 25, Londres, 144-187.
SOLÀ, J. 2003: La muntanya oblidada. Economia tradicional, desenvolupament rural i
patrimoni etnològic al Montsec, Barcelona.
SOLER, B. 2003: Estudio de las estructuras de combustión prehistóricas: una
propuesta experimental. Cova Negra (Xàtiva, Valencia), Ratlla del Bubo
(Crevillent, Alicante) y Marolles-sur-Seine (Bassin Parisien, Francia), València.
SOPADE, P. A. 1998: “Mumu: a traditional method of slow cooking in Papua New
Guinea”, Boiling Point No. 38: Household energy in high cold regions, GTZ.
SOUDSKY, B. et al. 1982, “L’habitat néolithique et chalcolithique de Cuiry-les-
Chaudardes-Les Fontinettes-Les Gravelines (1972-1977)”, Revue Archéologique
de Picardie, no. spécial 1, Amiens, 57-119.
SOUSA, A.C. 2009: “Arqueologia na A21. Uma analise preliminar dos trabalhos
arqueológicos 2004-2007”. Boletim Cultural, Mafra, Portugal, 2007, 411-497.

334
ŠPAČEK, J. et al. 2008: “Nález kultovního objektu z Květnice, okr. Praha-Východ”,
Archeologie ve Středních Čechách, 12, 253–277.
STAHL, A.B. 1989: “Plant-food processing: implications for dietary quality”, in D.R.
Harris, G.C. Hillman, eds.: Foraging and farming. The evolution of plant
explotation, Londres, 171-194.
STAPEL, A. 1999, Bronzezeitliche Deponierungen im Siedlungsbereich, Altdorf-
Römerfeld und Altheim, Landkreis Lanshut, Münster.
STAPEL, A.; STAPEL, B. 2011: “Wettringen-Bilk – ein früheisenzeitliches Gefäßdepot
aus dem nördlichen Münsterland”, Archäologie in Westfalen-Lippe, 76-79.
STAŠŠÍKOVÁ-ŠTUKOVSKÁ, D. 2002: “The stone and Middle Age ovens in Loess
sites of Slovaquia. Influences on their quality for food preparation”,
Civilisations: Revue internationale d’anthropologie et de sciences humaines, 49,
Bruxelles, 259-269.
STÄUBLE, M. 2002: “From the air and on the ground: two aspects of the same
archaeology? Round and linear ditch systems in North-Western Saxony”,
Archeologické Rozhledy, 54, Praga, 301-313.
STÄUBLE, H.; ELBURG, R. 2011: “Les puits rubanés: distribution, construction et
signification”, in A. Hauzeur, I. Jadin i C. Jungels, eds.: 5000 ans avant J.-C. la
grande migration? Le Néolithique ancien dans la collection Louis Éloy,
Bruxelles, 49-54.
STENVIK, L. F. 1989: “Tovmoen i Budal –et fysisk arkiv om bruk av utmarka langt
bakover i tid”, Spor-fortidsnytt fra Midt-Norge, Trondheim, Noruega, 1, 4-7.
STEWARD, M. C. 1977: “Pits in the Northeast: A typological analysis”, in R. E. Funk i
Ch. F. Hayes III, Current perspectives in Northeastern archeology. Essays in
honor of William A. Ritchie, Nova York, 149-164.
STRATOULI, G. et al. 2014: “Interpreting the past, determining the present,
establishing the future: identification and interpretation of structured deposition
at the Neolithic settlement of Avgi in Kastoria, Northern Greece”, in E. Stefani,
N. Merousis, A. Dimoula, eds.: A century of research in prehistoric Macedonia,
1912-2012. International conference proceedings (Thessaloniki 22-24
November 2012), Thessaloniki, 349-358 (en grec, amb resum anglès).
STRAULINO, S. 2002: La produzione del carbone di legna sull’Appennino pistoiese.
Construzione di una carbonaia, document accessible a http://hep.fi.infn.it/ol/
samuele/sparetime/carbone.pdf, consultat el febrer de 2014.
STROBEL, M.; VIOL. P. 2006: Archäologische ausgrabungen im freistaat Sachsen,
Dresden, accessible a www.archaeologie.sachsen.de/, consultat el febrer de
2014.
STUDENÍKOVÁ, E. 2003: “Spatbronzezeitliche und frühhallstattzeitliche Brunnen in
der Slowakei”, Antaeus, 26, Budapest, 13-24.
ŠUMBEROVÁ, R. 1996, “Neolithic underground storage pits”, Pamatky Archeolo-
gické, 87, Praga, 61-103.
SUMÉRA, F.; VEYRAT, E. 1997: “Les fours à chaux gallo-romains de ‘Brétinoust’,
commune de Sivry-Courtry (Seine-et-Marne)”, Revue archéologique du Centre
de la France, 36, Vichy, 99-130.
SYMONDS, J. 1786: “Observations made in Italy on the use of leaves in feeding
cattle”, Annals of Agriculture and other usefull arts, vol. I, Londres, 207-209.
SZABÓ, G. V. 2004: “ A Tiszacsegei edénydepó. Újabb adatok a Tisza-vidéki késő
bronzkori edénydeponálás szokásához / Das Gefäßdepot von Tiszacsege. Neue
Angaben zur Sitte der spätbronzezeitlichen Gefäßdeponierung in der

335
 Theißgegend”, A Móra Ferenc Múzeum Évkönyve, Studia Archaeologica,
Szeged, Hongria, 10, 81-113.
SZABÓ, G. V. 2011: “Ahol a bronz terem… Előzetes jelentés a baks-temetőparti késő
bronzkori lelőhelyen végzett fémkereső műszeres kutatásokról”, A Móra Ferenc
Múzeum Évkönyve: Studia Archaeologica 12, Szeged, Hongria, 91-126.
SZILÁGYI, M. 2010: “Kora rézkori település és árokrendszer Szolnok-Zagyvaparton”,
Archaeologiai Értesítő, Budapest, 135, 183-199.
SZILAS, G. 2008: “Tobbrétegii öskori lelöhely feltárása a békásmegyeri Duna-parton.
Excavation of a multi-layered prehistoric site on the banks of Danube bank
Békásmegyer”, Aquincumi Füzetek, 14, Budapest, 89-104.
SZILAS, G. 2009: “Megelőző feltárás az egykori Fővárosi Tanács üdülőjének területén
(II. ütem)/ Investment-led excavation on the territory of the former holiday
house of the City Council of Budapest (phase II)”, Aquincumi Füzetek, 15,
Budapest, 63-74.
SZMYT, M. 2006: “Dead animals and living society”, Journal of Neolithic
Archaeology, acessible a www.jungsteinSITE.de, consultat el febrer de 2014.
TAFFANEL, O.; TAFFANEL, J. 1980: “Le vérazien de Mailhac (Aude)”, in J.
Guilaine: Le groupe de Véraza et la fin des temps néolithiques dans le Sud de la
France et la Catalogne, Paris, 33-37.
TANAGLIA, M. 1953: De agricultura, testo inedito del secolo XV pubblicato e
illustrato da A. Roncaglia, Bologna.
TAPLIN, G. 1878: The Narrinyeri: An account of the tribes of South Australian
Aborigines, Adelaide.
TARACENA, B.; GIL, O.; BATALLER, R. 1954: Excavaciones en Navarra: 1951-
1953, Pamplona.
TARRÚS, J.; CHINCHILLA, J. 1985: “El jaciment a l’aire lliure del neolític final de
Riera Masarac (Pont de Molins, Alt Empordà)”, Empúries, 47, Barcelona 42-69.
TASCA, G. 1998: “Intonaci e concotti nella preistoria: tecniche di rilevamento e
problemi interpretativi”, in L. Castelletti i A. Pessina, dir., Introduzione
all’archeologia degli spazi domestici (Como, 4-5 novembre 1995), Como, 77-
87.
TEIRA, A. et al. 2010: “La excavación arqueológica de los grandes almacenes El Pilar
(Santiago de Compostela, Galicia, España): un estudio arqueobotánico de silos
de almacenaje medievales”, Estudos do Quaternário, 6, Braga, Portugal, 75-90.
TEMPIR, Z. 1961: “Archeologické nàlezi obilnin na uzemi Československá”, Vedecké
pràce-Zemedelského Musea, Academie zemedeskych ved. Praha, 157-200.
TENCARIU, F. A. 2010: “Tehnologia arderii ceramicii în preistorie. ‘Enigme’
arheologice, informatii etnografice, interpretări etnoarheologice”. Revista
arheologica, serie novă, 6(2), Chişinău, 147-162.
TEOFRASTO 1988: Historia de las plantas. Introducción, traducción y notas por José
María Díaz-Regañón López, Madrid.
TERRATS, N. 2010: “L’hàbitat a l’aire lliure en el litoral i prelitoral català durant el
bronze inicial: anàlisi teòrica-metodològica aplicada a l’assentament de can
Roqueta (Sabadell-Barberà del Vallès, Vallès occidental)”, Cypsela, 18, Girona,
141-155.
TERRY, J. 1995: “Excavation at Lintshie Gutter unenclosed platform settlement,
Crawford, Lanarkshire, 1991”, Proceedings Society of Antiquaries of Scotland,
125, Edinburgh, 369-427.
THÉR, R. 2004: “Experimental pottery firing in closed firing devices from the
Neolithic-Hallstatt period in Central Europe. A pilot study based on experiments

336
 executed at the Centre of Experimental Archaeology in Všestary”, EuroREA, 1,
Hradec Králové, República Txeca, 35-82.
THERKORN, L. L. et al. 2009: Landscapes in the Broekpolder. Excavations around a
monument with aspects of the Bronze Age to the Modern (Beverwijk &
Heemskerk, Noord-Holland), Amsterdam.
THÉRY-PARISOT, I.; CHABAL, L.; COSTAMAGNO, S. 2010: Taphonomie de la
combustion des résidus organiques et des structures de combustion en contexte
archéologique, Actes de la table ronde, 27-29 mai 2008, Paletnologie: Revue
bilingüe de Préhistoire, 2, Toulouse.
THÉVENIN, A.; SAINTY, J.; POULAIN, T. 1977: “Fosses et sépultures Michelsberg,
sablière Maetz à Rosheim (Bas-Rhin)”, Bulletin de la Société prehistorique
française, 74, París, 608-621.
THÉVENOT, J.-P. 1982: “Circonscription de Bourgogne”, Gallia préhistoire, 25, París,
311-356.
THOMASSEN, Y. 2009: Sanctuaires and the votive offerings from the Early Iron Age.
A comparative study of votive offerings from the Eastern Peloponese, Master’s
thesis, University of Bergen, Noruega.
THOMS, A.V. 1998: “Earth ovens”, in G.E. Gibbon i M.A. Kennet: Archaeology of
prehistoric native America: an encyclopedia, New York-Londres, 132-133.
THOMS, A. V. 2003: “Cook-stone technology in North-America: evolutionary changes
in domestic fire structures during the holocene”, in M. C. Frère-Sautot, ed.: Le
feu domestique et ses structures au Néolithique et aux Âges des Métaux (Bourg-
en-Bresse, Beaune, 7-8 octobre 2000), Montagnac, 87-96.
TIERSONNIER, M. A. 1877: “Conservació dels forratjes verts per medi de las sitjas”,
L’Art del Pagès, 1, Barcelona, 77-79 (traducció d’un article publicat al Journal
d’agriculture pratique).
TINÉ, V. ed. 2009, Favella. Un villaggio neolítico nella Sibaritide, Roma.
TODOROVIĆ, J. 1981: “A recently discovered house in the Neolithic settlement of
Banjica in Belgrade”, Archaeologia Iugoslavica 18, 13–16.
TODTENHAUPT, D. 2008: Teergrubenmeiler. Fundpunkt 720 der archäologischen
Grabung am Machnower Krummen Fenn, document accessible a http://www.
stadtentwicklung.berlin.de/denkmal/denkmaltag2008/downloads/Teergrubenmei
ler2008.pdf, consultat el febrer de 2014.
TOMAŽ, A. 2005: “Miniature vessels from the Neolithic site at Čatež-Sredno polje.
Where they meant for every day use or for something else?”, Documenta
Praehistorica, 32, Ljubljana, Eslovènia, 261-267.
TONKOVA, M. 2003: “Late Iron Age pit-sanctuaires in Thrace: the contribution of the
studies at Gledachevo”, Thracia, Sofia, 15, 479-504.
TONKOVA, M. 2010: “Results of investigations of the Eastern Sector of Thracian pit
sanctuary from 5th.-early 3rd c. BC at Kozluka locality near the village of Malko
Tranovo, Chirpan Municipality (Site 11, 1 in the Environment Impact
Assessment of Trakiya Highway)”, Southeast Bulgaria in II-I millennium BC,
Varna, 198-212 (en búlgar, amb resum anglès).
TONKOVA, M.; SAVATINOV, S. 2001: “Thracian culture of the Late Iron Age”,
Maritsa-Iztok, Archaeological Research, 5, Radnevo, Bulgària, 95-126.
TORMO, C.; de PEDRO, M. J. 2013: “El registro de la fauna de dos yacimientos
valencianos de la Edad del Bronce: La Lloma de Betxí y L’Altet de Palau.
Gestión del ganado, caza y distribución de los restos”, Animals i arqueologia
hui. I Jornades d’arqueozoologia, València, 257-284.

337
TÓTH, K.; MARTA, L. 2005: “Gefaßdepot der Felsőszőcs / Suciu de Sus-Kultur in
Nyírmada-Vályogvető”, A Nyíregyházi Jósa András Múzeum évkönyve, 47,
Nyíregyháza, Hongria, 107-143.
TOUPET, C.; LEMAITRE, P. 2003: “Une plantation de vignes gallo-romaines dans le
Nord de la Gaule, à Bruyères-sur-Oise (Val d’Oise)”, Actualités de la recherche
en histoire et archéologie agraires. Actes du colloque international AGER V
(Besançon, 19-20 septembre 2000), Besançon, 209-223.
TOUPET, C. et al. 2005: “Enclos quadrangulaires et puits à offrandes. Le cas de
Bruyères-sur-Oise (Val d’Oise)”, in O. Buchsenschutz, A. Bulard i T. Lejars,
L’âge du Fer en Ile-de –France, Actes du XXVI colloque de l’Association
Française pour l’Etude de l’Âge du Fer (París, Saint-Denis, 9-12 mai 2002),
Tours, París, 7-32.
TOURNEUX, H.; DAÏROU, Y. 1998: Dictionnaire peul de l’agriculture et de la nature
(Diamaré, Cameroun), suivi d’un index français-fulfulde, París, Wageningen,
Montpellier.
TREBSCHE, P. 2003: “Neue einblicke in die urgeschichte von Ansfelden: Die
ausgrabungen auf der burgwiese 1999-2002”, in J. Leskovar, C. Schwanzar i G.
Winkler, dir.: Worauf wir stehen. Archäologie in Oberösterreich. Katalogue des
OÖ Landesmuseums, Weitra, Àustria, 77-84.
TREBSCHE, P. 2005: “Deponierungen in Pfostenlöchern der Urnenfelder-, Halstatt-
und Frühlatènezeit. Ein Beitrag zur Symbolik des Hauses”, in R. Karl i J.
Leskovar, Interpretierte Eisenzeiten. Fallstudien, Methoden, Theorie.
Tagungsbeiträge der 1. Linzer Gespräche zur interpretativen Eisenzeitarchä-
ologie, 215-227.
TREBSCHE, P. 2008: “Rituale beim Hausbau während der Spätbronze- und Eisenzeit:
Zur Aussagekraft und Interpretation von Deponierungen in Pfostenlöchern”, in
C. Eggl et al. dirs: Ritus und Religion in der Eisenzeit, Langenweißbach,
Alemanya, 67-78 (molt semblant a Trebsche 2005).
TREBSCHE, P. 2012: “Größe und Wirtschaftsstruktur latènezeitlicher Flachlandsied-
lungen im österreichischen Donauraum”, Zborník Slovenského Národného
Múzea 106, Archeológia 22, Bratislava, 131-167.
TREBSCHE, P. 2013: “Die Regelhaftigkeit der ‚irregulären‘ Bestattungen im
österreichischen Donauraum während der Latènezeit”, in N. Müller-Scheeßel,
ed. 2013: Irreguläre’ Bestattungen in der rgeschichte: Norm, Ritual, Strafe …?
Akten der Internationalen Tagung in Frankfurt a. M. vom 3. bis 5. Februar 2012,
Bonn, 387-408.
TREFFORT, J.-M.; ALIX, P. 2010: “Montélimar-Portes de Provence, Zone 5: les
alignements de foyers à pierres chauffées néolithiques dans le secteur du
Gournier, in A. Beeching, E. Thirault i J. Vital, dir.: Economie et société à la fin
de la préhistoire. Actualité de la recherche. Actes des 7e Rencontres
Méridionales de Préhistoire Récente (Bron 2006), Lyon, 207-222.
TRIANTAFYLLIDOU-BALADIE, Y. 1979, “Greniers publics et familiaux en Grèce
du XIVe. au XXe. Siècle”, in M. Gast i F. Sigaut, eds., Les techniques de
conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes
de cultures et des sociétés, I, París, 150-158.
TRIPKOVIĆ, B. 2007: Domaćinstvo i prostor u kasnom neolitu vinčansko naselje na
Banjici, Belgrad.
TRIPKOVIĆ, B. 2011: “Containers and grains: food storage and symbolism in the
Central Balkans (Vinča period)”, Documenta Praehistorica, 38, 159-172.

338
TUREK, J. 2012: “The Neolithic enclosures in transition. Tradition and change in the
cosmology of early farmers in Central Europe”, in A. Gibson, ed.: Enclosing the
Neolithic. Recent studies in Britain and Europe, BAR International Series 2440,
185-201.
URÁK, M.; MARTA, L. 2011: “Human remains of the Late Bronze Age settlements in
the Upper Tisza area. New researches and new evidence”, in S. Berecki, R.E.
Németh i B. Rezi: Bronze Age rites and rituals in the Carpathian Basin:
Proceedings of the International Colloquium from Târgu Mureş (8-10 October
2010), Târgu Mureş, Romania, 155-162.
UREM-KOTSOU, D. et al. 2002: “Birch-bark tar at Neolithic Makriyalos, Greece”,
Antiquity, 76, Cambridge, 962-967.
URSACHI, V. 1990: “Le dépôt d’objets de parure énéolithiques de Brad, com. Negri,
dép. de Bacan”, in V. Chirica i D. Monah, eds: Le paleolithique et le néolithique
de la Roumanie en contexte européen, Iasi, Rumania, 335-386.
VAGINAY, M.; GUICHARD, V. 1988: L’habitat gaulois de Feurs (Loire): Fouilles
récentes (1978-1981), Documents d’Archéologie Française, 14, París.
VALENTI, M.; FRONZA, V. 1997: “Lo scavo di strutture in materiale deperibile.
Griglie di riferimento per l’interpretazione di buche e di edifici”, in S. Geliche,
ed., I Congresso Nazionale di Arqueologia Medievale (Pisa 29-31 maggio 1997),
Firenze, 172-177.
VALENTOVÁ, J.; ŠUMBEROVÁ, R. 2011: “O pohřebních banketech”, Archeologie
ve středních Čechách 15, 435–439.
VALERA, A. C.; COSTA C. 2013: “Animal limbs in funerary contexts in southern
Portugal and the question of segmentation”, Anthropozoologica, París, 48 (2),
263-275.
VALERA, A. C.; NUNES, T.; COSTA, C. 2010: “Enterramentos de canídeos no
neolítico: a fossa 5 de Corça 1 (Brinches, Serpa)”, Apontamentos de Arqueologia
e Património, 5, accesible a www.nia-era.org.
VALIENTE, J. 1987: La Loma del Lomo I. Cogolludo, Guadalajara, Excavaciones
Arqueológicas en España, 152, Madrid.
VALIENTE, J. 1992, La Loma del Lomo II, Toledo.
VALIENTE, J. 1993: “Un rito de fertilidad agraria de la edad de Bronce en la Loma del
Lomo (Cogolludo, Guadalaja)”, Homenaje a José Mª Blazquez, Madrid, I, 253-
265.
VALLAT, P.; CABANIS, M. 2009: “Le site de ‘Champ Chalatras’ aux Martres-Artière
(pui-de-Dôme) et les premiers témoins archéologiques de la viticulture gallo-
romaine dans le bassin de Clermond-Ferrand (Auvergne)”, Revue Archéologique
du Centre de la France, 48, Vichy, 155-188.
VAN ANDRIGA, W.; LEPETZ, S. 2003: “Le ossa animali nei santuari: per una
archeologia del sacrificio”, in O. de Cazanove i J. Scheid, eds.: Sanctuaires et
sources dans l’Antiquité, Nàpols.
VAN DEN BOSCHE, B.; CARPENTIER, V.; MARCIGNY, C. 2009: “Evolution des
formes de l’exploitattion agricole dans la champagne normande (2500-30 avant
J.-C.). L’exemple des fouilles préventives de la peripherie sud de Caen”, Revue
archéologique de l’Ouest, 26, Rennes, 57-83.
VAQUER, J. 1986, “Les fosses de Carsac et la conservation des grains à l’Âge du Fer:
hypothèses et déductions”, in J. Guilaine et al., Carsac. Une agglomération
protohistorique en Languedoc, Tolouse, 257-260.
VAQUER, J. 1990: Le néolithique en Languedoc Occidental, París.

339
VAQUER, J. 1994: “Une possible structure de cuisson de céramiques sur le site de
Nôtre-Dame-de-Marceille à Limoux (Aude)”, Terre cuite et société. XIVèmes
Rencontres internationales d’archéologie et d’histoire d’Antibes (Antibes, 1993)
Juan-les-Pins, França, 93-97.
VAQUER, J. 2011: “Les enceintes à fossés du Neolithique, du Chalcolithique et du
Bronze ancien dans la zone nord pyrénéenne”, Revista d’Arqueologia de
Ponent, 21, Lleida, 233-252.
VAQUERIZO, D.; QUESADA, F.; MURILLO, J. F. 1991: “Avance al estudio de los
materiales arqueológicos recuperados en el yacimiento ibérico del ‘Cerro de la
Cruz’ (Almedinilla, Córdoba)”, Anales de Arqueología Cordobesa, 2, Córdoba,
171-224.
VARRÓ, M. T. 1928: Del camp, traducció de Mn. S. Galmés, Barcelona.
VÁZQUEZ, J. M. 2004, Culturas distintas, tiempos diferentes y soluciones parecidas.
Ensayos de etnoarqueología, Pontevedra.
VÁZQUEZ, M. P. et al. 2006-2007: “El jaciment de la serra del Calvari (la Granja
d’Escarp, el Segrià, Lleida). Estat de la qüestió”, Revista d’Arqueologia de
Ponent, 16-17, Lleida, 63-110.
VELDE, P. van de 1973: “Ritual, skins and homer: the Danubian ‘Tan Pits’”, Analecta
Praehistorica Leidensia, 6, Leiden, Països Baixos, 50-65.
VENCL, S. 1996: “Acorns as food: again”, Památky archeologické, 87, Praga, 95-111.
VENCL, S.; ZADÁK, J. 2010: “Keramický depot mohylové kultury strední doby
bronzové z Prahy 9-Bĕchovic”, Archeologické rozhledy, 62, Praga, 211-258.
VERDIN, F. et al. 1996-1997: “Coudounèu (Lançon-en-Provence, Bouches du Rhône):
une ferme-grenier et son terroir au Ve. siècle avant J.-C.”, Documents
d’Archéologie Méridionale, 19-20, Lattes, 165-198.
VERGER, S. 2007: “Le dépôt de bronzes du site fluvial de la Motte à Agde (Hérault)”,
Jahrbuch des Römisch-Germanischen Zentralmuseums 54, Mainz, 85-171.
VERJUX, C. 2004, “Creuser pour quoi faire ? Les structures en creux au Mésolithique”,
Approches fonctionnelles en préhistoire, XXVe. Congrès Préhistorique de
France (Nanterre, 24-26 novembre 2000), Paris, 239-248.
VERMA, L. R. 1998: Indigenous technology knowledge for watershed management in
upper north-west Himalayas of India, Kathmandu, Nepal, FAO.
VERWERS, G. J. 1972: Das Kamps Veld in Haps in Neolithikum, Bronzezeit und
Eisenzeit, Leiden.
VEYSSIÈRE, F. et al. 2009: “L’occupation Bronze final / premier âge du Fer au
Barricou à Beauzèlle (Haute-Garonne)”, Bulletin Préhistorie du Sud-Ouest, 17,
Cabrerets, França, 219-233.
VICENTE, A. et al. 2007: “El yacimiento campaniforme del ‘Alto del Romo’
(Tarancon, Cuenca). Asentamiento calcolítico en la Mancha Alta”, Arse: Boletín
anual del Centro Arqueológico Saguntino, 41, Sagunt, País Valencià, 37-73.
VICZE, M. 2013: “Middle Bronze Age Households at Százhalombatta-Földvár”, in A.
Anders et al. eds.: Moments in time. Papers presented to Pál Raczky on his 60th
birthday, Budapest, 757-769.
VIDAL, L.; PETITOT, H. 2003: “Pour une archéologie de la limite et du bornage;
donées antiques de la Gaulle Narbonnaise”, Actualités de la recherche en
histoire et archéologie agraires. Actes du colloque international AGER V
(Besançon 19-20 septembre 2000), Besançon, 79-96.
VIGNAUD, A. 1995: “L’occupation néolithique dans la cuvette de Caramany, moyenne
vallée de l’Agly (P. O.). Première approche”, X Col·loqui Internacional

340
 d’Arqueologia de Puigcerdà (Puigcerdà i Osseja, 1994), Puigcerdà, Catalunya,
291-297.
VIGNAUD, A. 2001: “La Carrerassa”, Association Archéologique des Pyrénées-
Orientales: Bulletin, 16, Perpinyà, Catalunya nord, decembre 2001, 14-15.
VIGNAUD, A. 2007: “Route de Canohès (ex Petit Prince)”, Bulletin de l’Association
Archéologique des Pyrénées-Orientales, 22, Perpinyà, Catalunya nord, 32-34.
VIGNET ZUNZ, J. 1979, “Les silos à grains enterrés dans trois populations arabes: Tell
algerien, Cyrenaique et sud du lac Tchad”, in M. Gast i F. Sigaut, eds., Les
techniques de conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la
dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, I, París, 215-220.
VIKKULA, A.; SEPPÄLÄ, S. L.; LEMPIÄINEN, T. 1994: “The ancient field of
Rapola”, Fennoscandia archaeologica, 9, Helsinki, 41-58.
VILA, G. 2003: “Estructures agrícoles de ca n’Amat: un petit mas d’època moderna
(Viladecans, Baix Llobregat)”, II Congrès d’Arqueologia medieval i moderna a
Catalunya (Sant Cugat del Vallès, 18-21 d’abril de 2002), Barcelona, vol. II,
458-462.
VILAÇA, R. 2006, “Depósitos de bronze do território português. Um debate em
aberto”, O arqueólogo português, 24, Lisboa, 9-91.
VILLES, A. 1985: “Que savons-nous des structures d’habitat des âges du Bronze et du
Fer en France Septentrionale?”, Elements de pré et protohistoire européenne:
hommages à Jacques-Pierre Millotte, Besançon, 649-679.
VISY, Z. dir. 2003: Hungarian archaeology at the turn of the millennium, Budapest.
VITAL, J. 1986: “Une fosse de l'Age du Bronze final dans la grotte de la Baume des
Anges à Donzère (Drôme)”, Bulletin de la Société préhistorique française,
83(1), 17-32.
VITAL, J. 1988: “Un four-dépotoir du VIIIe / VIIe siècle av. J.-C. à Sinzelles-
Caramontron (commune de Polignac, Haute-Loire)”, Revue archéologique du
Centre de la France, 27 (1), 43-60.
VITAL, J. et al. 2007: “Un autre regard sur le gisement du boulebard périphérique nord
de Lyon (Rhône) au Néolithique et à l’âge du Bronze, Secteurs 94.1 et 94.8”,
Gallia préhistoire, 49, París, 1-126.
VITRUVIO, M. 1995: Los diez libros de arquitectura, traducción directa del latín,
prólogo y notas por Agustín Blánquez, Barcelona.
VOINEA, V. 2004-2005: “Cauze privind sfârşitul eneoliticului în zona litoralului vest-
pontic. Aşezarea de pe insula „La Ostrov”, lacul Taşaul (Năvodari, jud.
Constanţa), Revista Pontica, Constança, Romania, 37-38, 21-46.
VON NICOLAI, C. 2006: “Sakral oder profan? Späteisenzeitliche Einfriedungen in
Nordfrankreich und Süddeutschland”, Beitrage zur Ur- und Frühgeschichtlichen
Archäologie, 22, Leipzig.
VON NICOLAI, C. 2009: “Pour une ‘contextualisation’ des dépôts du deuxième àge du
Fer en Europe temperée”, Revista d’Arqueologia de Ponent, 19, Lleida, 75-89.
WAGNER, P. 1985: “Holzbrücken und Opferplatz im Moor bei Riedstadt-Goddelau,
Bundesland Hessen” Fornvannen, 8, Stockholm, 221-241.
WAINWRIGHT, G. J. 1968: “The excavation of a Durotrigian farmstead near Tollard
Royal on Cranbourne Chase, Southern England”, Proceedings of the Prehistoric
Society, 34, Londres, 102-147.
WAINWRIGHT, G. J. et al. 1972: “The excavation of Neolithic settlement on Broome
Heath, Ditchingham, England”, Proceedings of the Prehistoric Society, 38,
Londres, 1-97.

341
WAINWRIGHT, G. J.; SPRATLING, M. 1973: “The Iron Age settlement of Gussage
All Saints”, Antiquity, 47, Cambridge, 109-130.
WATERBOLK, H. T. 1961: “Aardewerk uit de Hallstatt D-periode van Zeijen
(Drenthe)”, Helinium, 1, Wetteren, Bèlgica, 137-141.
WATERBOLK, H. T., 1977: “Opgravingen rond het Witteveen op het Noordse Veld bij
Zeijen, gem. Vries (1949-1953)”, Nieuwe Drentse Volksalmanak, 94, 177-203.
WATERBOLK, H. T. 2009: Getimmerd verleden: sporen van voor- en vroeghistorische
houtbouw op de zand- en Kleigronden tussen Eems en IJssel, Groningen.
WATKINS, T. 1978-1980: “Excavation of an Iron Age open settlement at Dalladies,
Kincardineshire”, Proceedigs of the Society of Antiquaries of Scotland, 110,
Edinburgh, 122-164.
WATSON, P. J. 1979, Archaeological ethnography in Western Iran, Tucson, Estats
Units.
WATT, M. J. 1969, “Grain storage and marketing in the Somali Republic”, Tropical
Stored Products Information, 18, Slough, Regne Unit, 25-32.
WAWRUSCHKA, C. 1998-1999, “Die frühmittelalterliche Siedlung von Rosenburg im
Kamptal, Niederösterreich”, Archaeologia austriaca, 82-83, Viena 347-411.
WEBLEY, L.; TIMBY, J.; WILSON, M. 2007: Fairfield Park, Stotfold, Bedfordshire:
later prehistoric settlement in the Eastern Chilterns, Oxford.
WEINER, J. 1998: “Drei Brunnenkästen, aber nur zwei Brunnen: eine neue Hypothese
zur Baugeschichte des Brunnens von Erkelenz-Kückoven”, in H. Koschik i B.
Beyer, dir.: Brunnen der Jungsteinzeit, Internationales Symposium in Erkelenz,
27-29 Oktober 1997, Köln, 95-112.
WERNER, A. 1990: “Backöfen der Jungsteinzeit. Vom Ausgrabungsbefund zur
originalgetrenen funktionstüchtigen Rekonstruktion”, in M. Fansa, dir.:
Experimentelle Archäologie in Deutschland 1990, Oldenburg, 126-130.
WERNER, A. 1991: “Reconstructions and experimental use of Late Neolithic bread
ovens”, Archéologie expérimentale: Tome 1, le feu, le métal, la céramique, Actes
du colloque international Experimentation en archeologie: bilan et perspectives
(Archéodrome de Beaune, 6-9 avril 1988), 210-213.
WERNER, H. 2000: “Eine spätslawische Siedlung von Dyrotz”, Führer zu
archäologischen Denkmälern in Deutschland, 37, Stuttgart, 213-217.
WIJK, I. M. van 2006: Een schlitzgrube in Sittard, Inventariserend veldonderzoek te
Sittard Rijksweg Zuid, gem. Sittard – Geleen, Archol. Archeologisch Onderzoek
Leiden, Rapport 52, Leiden.
WILLERDING, U. 1968-1998: “Getreidespeicherung”, in J. Hoops et al.: Realexicon
der germanischen altertumskunde, Berlín, 2ª edició, vol. 12, 11-30.
WILSON, D. R.; WRIGHT, R P. 1970: “Roman Britain in 1969”, Britannia, 1,
Londres, 269-315.
WILSON, G. L. 1917: Agriculture of the Hidatsa Indians. An indian interpretation,
Minneapolis, Estats Units.
WILSON, G. L. 1934, “The Hidatsa earthlodge”, Anthropological Papers of the
American Museum of Natural History, vol. 33 part V, New York, 339-420.
WILSON, P. 2011: Later Prehistoric Shrines and Ritual Structures, document
accessible a https://content.historicengland.org.uk/images-books/publications/
iha-later-prehist-shrines-ritual-structures/prehistoricshrines.pdf/
WINDL, H. J. 1974, “Bronzezeitliche Siedlungsobjecte aus Pulkau, p. B. Hollabrunn,
N.Ö.”, Annales Naturhistorisches Museum Wien, 78, Dezember 1974, Viena,
119-140.

342
WINDL, H. 1998: “Der Brunnen der Linearbandkeramik von Schletz/Asparn a. d. Zaya,
p. B. Mistelbach, im Nordosten Österreichs”, in H. Koschik i B. Beyer, dir.:
Brunnen der Jungsteinzeit, Internationales Symposium in Erkelenz, 27-29
Oktober 1997, Köln, 85-94.
WINGHART, S. 1985-1986, “Spätglockenbezerzeitliche Keramikdeponierungen von
Allershausen-Unterkienberg, Landkreis Freising”, Bericht der Bayerischen
Bodendenkmalpflege, 26-27, München, 81-91.
WIŚLAŃSKI, T. 1966: Kultura amfor kulistych w Polsce północno-zachodniej,
Wrocław.
WOITSCH, J. 2009: “Vlastnosti a kvalita dřevěného uhlí vyrobeného při experimentu
ve Lhotě na Křivoklátsku”, Archeologia Technica, 20, Brno, República Txeca,
46-53.
WOLFF, G. 1911: “Neolitische Brandgraber in der Umgebung von Hanau”,
Praehistorische Zeitschrift, 3(1/2), Leipzig, 1-51.
WOOD, J. 2000: “Food and drink in european prehistory”, European Journal of
Archaeology, 3 (1), Londres, 89-111.
WOODWARD, A.; WOODWARD, P. 2004: “Dedicating the town: urban foundation
deposits in Roman Britain”, World Archaeology, 36, Basingstoke, Regne Unit,
68-86.
WOOLHOUSE, T. 2007: A Late Bronze Age hoard and Early Iron Age boundary at
Lodge Farm, Costessey, document accessible a http://archaeologydataservice.
ac.uk/archiveDS/archiveDownload?t=arch-481-1/dissemination/pdf/archaeol7-
57935_1.pdf, consultat el febrer de 2014.
WOREDE, M.; TESEMMA, T.; FEYISSA, R. 1999, “Keeping diversity alive: an
Ethiopian perspective”, in S. B. Brush, Genes in the field: On-farm conservation
of crop diversity, Canadà.
WRIGHT, J.; POWELL, A. B.; BARCLAY, A. 2009: Excavation of prehistoric and
Romano-British sites at Marnel Park and Merton Rise (Popley) Basingstoke,
2004-8, Salisbury.
YRIARTE, C. 1877: “De Ravenne à Otrante”, Le tour du monde, 34, París, segon
semestre 1877, 209-288.
ZACH, R. 1979: “Die Pechölsteine im östlichen Muhlviertel”, Oberösterreichische
Heimatblätter, 33, Linz, 109-110.
ZAPATA, L.; BALDELLOU, V.; UTRILLA, P. 2008: “Bellotas de cronología neolítica
para consumo humano en la Cueva de Chaves (Bastarás, Huesca)”, in M.S.
Hernández, J.A. Soler i J.A. López, eds.: Actas del IV Congreso del Neolítico
Peninsular (Alicante, 27-30 noviembre 2006), vol. I, 402-410.
ZÁPOTOCKÝ, M. 2008: “Badenská a řivnáčská kultura v severozápadních Čechách”,
Archeologické Rozhledy, 60, Praga, 383-458.
ZBYSZEWSKI, G. et al. 1976, “Découverte d’un silo préhistorique près de Verdelha
dos Ruivos (Vialonga), Portugal”, Madrider Mitteilungen, 17, Mainz am Rheim,
Alemanya, 76-78.
ZEEB-LANZ, A. et al. 2007: “Schimmlpfennig, Außergewöhnliche Deponierungen der
Bandkeramik – die Grubenanlage von Herxheim. Vorstellung einer Auswahl
von Komplexen mit menschlichen Skelettresten, Keramik und anderen
Artefaktgruppen”, Germania, 85, Frankfurt am Main, 199-274.
ZEIST, W. van 1970: “Prehistoric and early historic food-plants in the Netherlands”,
Palaeohistoria, 14, Haarlem, 41-173.

343
ZEIST, W. van; GUILAINE, J.; GASCÓ, J. 1983: “L’orge du Bronze moyen de la
grotte des Cazals (Sallèles-Cabardès, Aude)”, Bulletin de la Société
prehistorique française, 80 (4), París, 117-118.
ZEMAN, T. 2007: “Zur chronologie der siedlung Zlechov”, Přehled výzkumů, Brno, 48,
105-118.
ZIEGFELD, A. 1922-1929, “Speicher zur Nahrung”, in L. Frobenius i R. von Wilm,
eds.: Atlas africanus, Heft 2, Munich.
ZIMMERMANN, W. H. 1981: “Archäologische Befunde frühmittelalterliche
Webhäuser. Ein Beitrag zum Gewichtswebstuhl”, Textilsymposium Neumünster
1981, Archäologische Textilfunde, Neumünster, Alemanya, 109-135.
ZIMMERMANN, W. H. 1991: “Erntebergung in Rutenberg und Diemen aus
archäologischer und volkskundlicher Sicht”, Néprajzi Értesitö, 71-73, Budapest,
1989-1991, 71-104.
ZIMMERMANN, W. H. 1992: “The ‘helm’ in England, Walles, Scandinavia and North
America”, Vernacular Architecture, 23, York-Leeds, Anglaterra, 34-43.
ZIMMERMANN, W. H. 1999 a: “Why was cattle-stalling introduced in prehistory?
The significance of byre and stable and of outwintering”, in C. Fabech i J.
Ringtved, eds.: Settlement and Landscape. Proceedings of a conference in
Århus, Denmark, May 4-7 1998, Hojbjerg, Dinamarca, 301-318.
ZIMMERMANN, W. H. 1999 b: “Favourable conditions for cattle farming, one reason
for the Anglo-Saxon migration over the North Sea? About the byre’s evolution
in the area South and East of the North Sea and England”, in H. Sarfatig, W.J.H.
Verwers i P.J. Woltering, eds.: In discussion in the past. Archaeological studies
presented to W.A. Van Es. Zwolle-Amersfoort, 129-144.

344
Resumen

HOYOS, SILOS Y OTRAS COSAS. CATÁLOGO DE ESTRUCTURAS

PREHISTÓRICAS DE EUROPA

Este libro es un catálogo de más de sesenta estructuras que podemos encontrar en

una excavación prehistórica, en el cual se buscan elementos que permiten identificar la
función que tenían. Se trata de un estudio multidisciplinar que combina datos de
agronomía, etnografía y arqueología.
Hemos procurado que la identificación de la función de una fosa se hiciera de la
manera más "natural" posible, a través de la forma, del contenido o de algunas
características fácilmente verificables. A pesar de mi esfuerzo, muchas estructuras
siguen siendo difíciles de definir o incluso son controvertidas: vamos a encontrar un
buen número de ejemplos a lo largo de este libro.
En primer lugar vamos a clasificar las estructuras en positivas y negativas. Como es
sabido, las estructuras positivas son aquellas que están formadas por la aportación de
material (sedimento, piedras, barro), mientras que las negativas son recortes en el
sustrato que forma la base del yacimiento. A su vez, las estructuras positivas se
clasificarán por el tipo de material que las compone: piedra o barro. Por otra parte, las
estructuras negativas se clasificarán por su forma, después por su contenido o por
algunas características específicas (por ej. la rubefacción de las paredes).

Construcciones
Con carácter general, las construcciones se pueden clasificar en función del material
principal que se utiliza para construir las paredes, lo que nos permite hablar de casas
de piedra, de barro o de madera. Si son de técnica mixta, es decir, si se utilizan
materiales diferentes, prima el principal. Los tejados casi siempre son de materia
vegetal (troncos de árbol, ramas, paja...).
Casas de piedra. Las casas de piedra pueden tener las paredes formadas con piedra
seca, cuando no se utiliza ningún tipo de aglutinante para unir las piedras, o de piedras
unidas con barro. Las casas de paredes de piedra se encuentran en los lugares en
donde abunda, como en el Mediterráneo (fig. 2.3).
Casas de barro. En la construcción con barro se distinguen distintas técnicas: adobe,
tapial, tierra amasada (en francés, bauge) y barro con cestería (en francés, torchis,
inglés wattle and daub). A menudo las casas hechas con adobes o con tapial tienen un
zócalo de piedra seca que evita la humedad del suelo (fig. 2.4).

345
Casas de madera. Son las casas que tienen paredes formadas por postes de madera
clavados en el suelo que soportan el peso del tejado. Las paredes pueden estar
formadas exclusivamente por troncos pero es muy corriente que se forme un cañizo
con ramas urdidas recubierto por una capa de barro (torchis). En arqueología las casas
de madera se detectan por el hallazgo de agujeros de poste dispuestos de forma
regular o bien de zanjas de fundación con agujeros de poste (figs. 2.5 y 2.8).
Almacenes y graneros. El granero es una habitación o un edificio destinado a
almacenar todo tipo de granos de cereales y leguminosas. Se utilizaba
preferentemente para almacenar grandes volúmenes de cereales y leguminosas a
corto y medio plazo. El granero puede tener muchas formas, ya que puede tratarse de
un edificio independiente o de una habitación alta de la casa. En este trabajo se
distinguen graneros con trojes, graneros sobre postes, graneros sobre piedras y
graneros sobre muros paralelos. En el capítulo 2 del libro se ofrece una descripción de
cada tipo de granero (figs. 2.10-2.12).

TIPO FORMA ELEMENTOS

Casas de piedra
Casas de barro
Casas de madera
Almacenes y graneros
IDENTIFICADORES
Circular, oval, rectangular... Con muros de piedra
Circular, oval, rectangular... Con muros de barro
Circular, oval, rectangular... Con muros formados con
troncos de árbol
Circular, rectangular Variantes:
- Con trojes
- Sobre palos de madera
- Sobre piedras
- Sobre paredes

Tabla 1.1: Tipos de construcciones documentadas en la prehistoria de Europa.

Estructuras positivas
Estructuras de piedra
Las estructuras de piedra suelen ser empedrados que pueden corresponder a alguna
de las estructuras que describo a continuación, ordenadas de mayor a menor
extensión.
Eras. Las eras son los lugares donde se trillan los cereales y las leguminosas.
Ordinariamente consisten en plazas de planta circular de gran diámetro (unos quince
metros en las eras tradicionales). Pocas veces en la prehistoria un excavador ha
identificado una era, pero como entre las tradicionales hay alguna adoquinada creo
que por lo menos hay que citarlas.
Pajares. Los pajares tradicionales son montones de paja, normalmente acumulada a
partir de un poste central. En algunas regiones los pajares tradicionales tienen la parte
de arriba protegida con una capa de barro. Sin embargo, en muy pocas ocasiones se ha
identificado un pajar de época prehistórica (fig. 6.4).
346
Muros de piedra. Se trata de muros hechos principalmente con piedras, que pueden
ser de piedra seca (si no tienen ningún elemento que las una) o pueden ir ligados con
barro, cal o algún otro aglutinante.
Poyos o bancos corridos. Un poyo es una pared de poca altura (típicamente unos 0,5
m) adosada a otra, que sirve de repisa donde poner molinos, tinajas y todo tipo de
herramientas. Una variante del poyo es la cantarera, que tiene pequeñas depresiones
que sirven para dar cabida a la base de las tinajas. Existen también bancos corridos y
cantareras de adobes, como podremos ver más abajo.
Bases de granero. Son empedrados de forma generalmente circular que sirven de
apoyo a un granero de madera. Estas estructuras se encuentran en el exterior de las
casas y son de forma y tamaño variable (fig. 2.11).
Bases de silo elevado. Se trata de empedrados de forma circular o rectangular que
pueden estar dentro de las casas o en el exterior. Entre las piedras y por encima de
ellas (si se ha conservado) tiene que haber una capa de arcillas decantadas y el inicio
de las paredes de barro (fig. 4.3).
Soleras de hogar. Algunos hogares tienen una solera formada por guijarros de piedra
que tienen la misión de almacenar el calor del fuego que tienen encima y soltarlo poco
a poco para cocer lentamente los alimentos. Estas soleras suelen ser de planta circular
y tener un diámetro cercano a los 0,60 m, aunque también se conocen ovaladas e
incluso un poco irregulares.
Trojes y rinconeras. La troj es un departamento de poca altura dentro del granero o en
una habitación de la casa que sirve para contener el grano a granel. Puede ser de
piedra o de barro. La troj de piedras se forma con losas puestas verticalmente que
delimitan un espacio. Si se sitúa en un rincón de una habitación se llama rinconera (fig.
3.10, 1).
Soportes de molinos. Los soportes de molinos consisten en una estructura de piedra o
de barro que sirve para fijar el molino en el suelo, para recoger la harina o para elevar
el molino del suelo y hacerlo más accesible (fig. 3.14).
Soportes de vasija. De planta circular y de pequeño diámetro, se trata de piedras que
sirven de soporte de una tinaja o de una cesta. Los soportes de vasija también pueden
ser estructuras negativas, como veremos más abajo (fig 5.8).

TIPO FORMA ELEMENTOS

IDENTIFICADORES
Era Circular Empedrado de gran diámetro
Pajar Circular Empedrado grande
Muro de piedra Alargada Piedras alineadas
Poyo Alargada Muro de poca altura
Base de granero Generalmente circular Empedrado
Base de silo elevado Circular o rectangular Empedrado con restos de
barro
Solera de hogar Circular o cuadrada Conjunto de piedras o
guijarros

347

Troje o rinconera
Soporte de molino
Soporte de contenedor
Cenizas y carbones
Circular o cuadrada Losas puestas verticalmente
Circular Empedrado encima del cual
se encuentra un molino de
mano
De planta circular y pequeño Círculo de piedras de
diámetro pequeño diámetro

Tabla 1.2: Estructuras positivas de piedra.

Estructuras de barro
Existen un buen número de estructuras hechas con barro. Desde silos elevados, trojes,
hornos, hogares, etc. Nótese que en algún caso se repiten las mismas estructuras que
las de piedra. Esto se debe a que hay estructuras que se pueden hacer con piedras o
con barro. Las describo por orden de las más grandes a las más pequeñas.
Silos elevados de cereales. Es un silo que se encuentra por encima del nivel del suelo.
No hay unanimidad entre arqueólogos, etnógrafos y agrónomos sobre qué diferencia
hay entre un granero y un silo elevado. Una misma construcción puede ser descrita por
un autor como granero y por otro como silo. A falta de un consenso, propuse reservar
la palabra "granero" a las construcciones para guardar el grano hechas con madera y
fibras vegetales y la palabra "silo elevado" para las hechas con barro y sus derivados
(Miret 2010: 52 -53). Nótese que un silo elevado de arcilla puede tener una base de
piedra (ver más arriba) (fig. 4.3).
Poyo o banco corrido. Como hemos dicho más arriba, es una pared de poca altura
adosada a otra, que sirve de repisa donde poner molinos, tinajas y todo tipo de
herramientas. En este caso se trata de un poyo hecho con adobes.
Hornos de cerámica con bóveda. El tipo de horno de cerámica más conocido son los
hornos con bóveda y doble cámara, con una cámara de fuego y una cámara de cocción
separadas por una parrilla con perforaciones. Algunas veces nos encontramos hornos
bastante bien conservados, pero a menudo identificamos los hornos de cerámica por
el hallazgo de fragmentos de la parrilla de barro cocido (fig. 10.8).
Hornos domésticos con bóveda. Los hornos domésticos (hornos para cocer pan y otros
alimentos, que se encuentran dentro de las casas o en sus inmediaciones) se pueden
dividir entre hornos con bóveda y hornos excavados en el suelo. En el primer caso son
estructuras positivas y en el segundo, negativas. Los hornos con bóveda se construyen
con una malla de ramas que soportan las paredes de arcilla de forma semiesférica o en
tronco de cono (figs. 3.5 y 3.6). Para cocer pan, se enciende un fuego dentro y cuando
se alcanza la temperatura deseada se retiran las cenizas y los troncos y se ponen los
panes o los alimentos que se deben cocer. En una excavación a veces encontramos la
base de los hornos pero a menudo sólo identificamos fragmentos de paredes de barro
vertidos dentro de un hoyo para basura.

348
Trojes y rinconeras. La troj es un departamento de poca altura hecho con barro
amasado o barro con cestería que sirve para contener grano (fig. 3.10, 2). La rinconera
es una troj que se sitúa en un rincón de una habitación y sirve para conservar grano u
otros elementos. Puede estar formada por dos paredes rectas o una pared curva en
cuarto de círculo.
Hogares. Hay hogares que presentan una solera de barro que les sirve de base y
devuelve el calor del fuego encendido encima. Por debajo pueden tener una capa de
fragmentos de cerámica o de guijarros de piedra (fig. 3.1).

TIPO FORMA ELEMENTOS

Silo elevado
Poyo o banco corrido
Horno de cerámica con
bóveda
Horno doméstico con bóveda
Troje o rinconera
Hogar
IDENTIFICADORES
Circular o cuadrada Paredes de barro amasado o
de torchis
Alargada Muro de poca altura
Puede tener cavidades para
sostener tinajas
Circular o cuadrada Dos cámaras separadas por
una parrilla de barro cocido
Paredes de barro cocido
Circular Solera de barro y piedras
Paredes de barro cocido
Circular o cuadrada Paredes de barro de poca
altura
En una casa o granero
Circular o cuadrada Solera de barro
Carbones y cenizas

Tabla 1.3: Estructuras positivas de barro.

Estructuras negativas
Más arriba ya he definido las fosas o estructuras negativas. Ahora sólo quiero señalar
que las estructuras negativas pueden ser profundas o someras (de poca profundidad).
Primero trataremos las estructuras profundas, que son las que tienen una profundidad
superior a la anchura, y veremos que se pueden clasificar en función de su planta en
circulares, rectangulares, ovales y alargadas. Más adelante hablaremos de las
estructuras somas, de las de formas especiales (normalmente fosas industriales,
destinadas a obtener algún producto) y de las de forma inespecífica, definidas por los
objetos que se encuentran dentro.

Estructuras profundas, de planta circular

En primer lugar, empezaremos por hablar de las estructuras negativas profundas, y
dentro de ellas, las que presentan planta circular. Están ordenadas por su diámetro, de
mayor a menor.

349
Silos subterráneos de cereales. Se puede considerar el tipo de fosa más corriente
dentro de los poblados prehistóricos europeos excepto en los yacimientos con casas
de madera, donde la estructura más numerosa es el agujero de poste. En cuanto a la
forma, la búsqueda de bibliografía agronómica, etnográfica y arqueológica pone de
manifiesto que los silos para almacenar cereales son las únicas estructuras
subterráneas que presentan morfologías troncocónicas, ovoides o en forma de botella
(fig. 4.1). También son normales las cilíndricas, pero esta morfología es compartida por
muchos otros tipos de hoyo, lo que obliga a buscar otros elementos para identificar
correctamente un silo para cereales. Otros criterios que permiten identificar un silo
son: 1) Un análisis carpológico del sedimento del fondo del silo, en donde aparezcan
granos de cereal. 2) El recubrimiento de barro de las paredes que se hace para
impermeabilizar mejor. 3) Una ligera rubefacción de las paredes, causada por la quema
de residuos de un ensilado anterior. 4) Presencia de losas circulares de piedra o
tapaderas de barro, etc.
Silos con cerámicas enteras. Los silos con cerámicas enteras son silos para cereales
que cuando están vacíos (normalmente en verano) se utilizan para conservar
alimentos en cerámicas. Se identifican por la presencia de cerámicas enteras en el
fondo de un silo. Las cerámicas deben ser preferentemente tinajas de
almacenamiento, que es el elemento clave que las diferencia de los escondites
domésticos y de las fosas rituales (figs. 5.6 y 5.7).
Silos semisubterráneos de cereales. En los silos semisubterráneos el grano se
encuentra parte bajo tierra y parte por encima del suelo. En etnografía no son muy
corrientes y en arqueología hay que notar que resultan difíciles de identificar porque la
base que pervive es una cubeta o una fosa cilíndrica poco profunda, difícil de distinguir
de otros tipos de fosas (fig. 4.2).
Silos para tubérculos. El silo para tubérculos es propio de otras latitudes. En Europa no
se documenta con seguridad hasta finales de la Edad Media (fig. 5.2).
Silos para forrajes. El silo para forrajes no se generaliza hasta el siglo XIX, aunque
algunos autores piensan que se podría utilizar ya en la edad del hierro (fig. 5.3).
Pozos. Es un cilindro de profundidad notable que llega desde la antigua superficie del
suelo hasta la capa freática, donde se encuentra el agua. La profundidad es casi
siempre superior a los 2 o 3 m, y hay casos de pozos neolíticos de hasta 15 m. Los de
época posterior pueden ser todavía más profundos. Generalmente presentan la parte
baja de las paredes recubiertas con troncos o muros de piedra seca. Los
prehistoriadores centroeuropeos distinguen varios tipos de pozos: Kastenbrunnen,
Röhrenbrunnen, wickerwork, etc. en función de la estructura que impide el derrumbe
de las paredes (figs. 3.11 y 3.12).
Cavas con lecho de arena. Se trata de un tipo de estructura rara en prehistoria (no
conozco ningún ejemplar seguro) pero que se encuentra bien descrita por los antiguos
agrónomos y por la etnografía. Se trata de fosas cilíndricas o cúbicas que tienen en la

350
base una capa de arena donde se depositan los alimentos que se quieren conservar
(frutas, tubérculos, frutos secos...) (fig. 5.4).
Depósitos de líquidos. Se trata de fosas cilíndricas que eran recubiertas por una piel y
eran utilizadas para contener líquidos como el suero de la leche. No conozco
ejemplares prehistóricos europeos y sólo tengo informaciones provenientes de la
etnoarqueología (fig. 5.12).
Fosas de fermentación. Son fosas recubiertas de hojas donde fermentan algunos
frutos y tubérculos, permitiendo de esta manera que estos productos se puedan
conservar más tiempo. Se utilizan sobre todo en zonas tropicales y son desconocidas
en Europa (fig. 5.13).
Silos para frutos secos. Los pocos silos prehistóricos para conservar frutos secos que
conocemos son de forma cilíndrica y de dimensiones más modestas que los silos para
cereales. Se conocen también ejemplares etnográficos de planta rectangular. En
arqueología los silos para frutos secos se identifican por el hallazgo de restos de frutos
secos (generalmente carbonizados) en el interior de una fosa cilíndrica (fig. 5.1).
Tinajas enterradas hasta el cuello. Se trata de tinajas que se entierran hasta el cuello
en fosas cilíndricas con base normalmente cóncava y ajustada a la forma del vaso. Las
tinajas enterradas hasta el cuello contenían líquidos como vino, aceite o agua pero de
acuerdo con datos etnográficos también podían conservar algunas frutas (figs. 5.9 y
5.10).
Morteros excavados en el suelo. Es un tipo de mortero que consiste en un simple
hoyo hecho en el suelo, donde se depositan las semillas que se quieren decorticar
utilizando un bastón o una maza de madera. Las medidas son modestas, 0,30 o 0,40 m
de diámetro y una profundidad similar (fig. 3.13).
Agujeros de poste. Es un tipo de estructura que permite identificar las casas de
madera. Consiste en un cilindro de diámetro reducido y una profundidad varias veces
el diámetro. También puede servir como fundamento de una empalizada u otras
estructuras como puentes, palos de pajar, etc. (fig. 2.9).

Estructuras profundas, de planta rectangular u oval

Hay pocas estructuras negativas de planta rectangular. Pueden ser rectangulares los
pozos, los silos (de todo tipo), los fondos de cabaña o incluso algunos graneros
semisubterráneos. Cuando en una excavación prehistórica encontramos una fosa de
planta rectangular en principio debemos pensar que se trata de una cava.
Cavas. En prehistoria la cava es una fosa de planta rectangular u oval, aunque se
conocen también cavas en forma de corredor con las paredes formadas con muros de
piedra. Las cavas se utilizaban para conservar alimentos de todo tipo. Los alimentos se
pueden poner en las cavas dentro de cerámicas, en barricas, en cajas, en sacos,
colgados, etc. La conservación de los alimentos en la cava se basa en la mayor
estabilidad de temperaturas que hay bajo tierra, especialmente en el fresco que se da
en los meses de verano (fig. 5.5).

351
En algunos yacimientos se conocen cavas que tenían un cajón de madera que evitaba
el contacto de los alimentos con las paredes de la fosa.

Estructuras profundas, de planta alargada

Las fosas de planta alargada se pueden clasificar de muchas maneras. Aquí he puesto
primero las fosas relacionadas con los poblados y luego las estructuras agrarias y
naturales.
Cavas. Más arriba he dicho que existen unas cavas en forma de corredor con las
paredes muradas (fig. 5.5, 3).
Zanjas de fundación. Se trata de zanjas que fundamentan un muro de piedra seca o
una pared hecha con troncos portantes. Las zanjas de fundación, si van asociadas a
agujeros de palo, nos permiten definir las casas de madera.
Cercas y empalizadas. Las cercas y las empalizadas se detectan por alineamientos de
pequeños agujeros de poste o de zanjas de fundación más estrechas que las de un
muro. Las cercas pueden ser para el ganado o para delimitar un poblado. Las
empalizadas pueden tener función defensiva cuando se encuentran asociadas a fosos.
Fosos. Suelen delimitar los poblados, se asocian a empalizadas y normalmente se les
atribuye una función defensiva. Los fosos neolíticos a menudo son discontinuos y se
disponen uno detrás de otro (fig. 2.16).
Marcas de arado. Son las marcas que deja el arado en el sustrato de un campo de
cultivo. Se trata de pequeñas zanjas paralelas que se orientan a lo largo del campo y
que a menudo son atravesadas por otras marcas ortogonales. Normalmente los arados
modernos borran las marcas dejadas por arados más antiguos de tal manera que
muchas marcas de arado se han preservado bajo túmulos prehistóricos que sellan un
campo de cultivo más antiguo (fig. 6.1).
Límites de parcela. Son zanjas que delimitan un antiguo campo de cultivo. Muy a
menudo son conocidos a través de fotografías aéreas o de altimetría láser,
permitiendo detectar antiguos parcelarios. Son varias las regiones de Europa templada
en las que se conocen parcelarios prehistóricos, conocidos normalmente con el
nombre de "campos celtas”.
Canales de drenaje. Son zanjas que recogen el agua de un poblado o de una parcela de
cultivo y la derivan hacia un río o torrente. Se pueden detectar por fotografía aérea o
directamente por excavación.
Paleocanales. Son antiguos canales por donde discurría el agua de lluvia que han sido
cubiertos por terrazas agrícolas. No se trata de estructuras antrópicas, sino de
elementos naturales. Si se incluyen en este trabajo es porque los podemos encontrar
en una excavación arqueológica (fig. 11.2).

352
TIPO
Silo subterráneo de cereales
Silo con cerámicas enteras
Silo semisubterráneo de
cereales
Silo para tubérculos
Silo para forrajes
Pozo
Cava con lecho de arena
Depósito de líquidos
Fosa de fermentación
Silo para frutos secos
Tinaja enterrada hasta el
cuello
Mortero excavado en el suelo
Agujero de poste
Cava
Zanja de fundación
Cerca o empalizada
Foso
FORMA ELEMENTOS
IDENTIFICADORES
Cilíndrica, troncocónica, Granos de cereal
ovoide o en forma de botella carbonizados
Recubrimiento de las paredes
con arcilla
Ligera rubefacción de las
paredes
Improntas de granos
Presencia de tapaderas
Cilíndrica, troncocónica, Cerámicas de almacenaje
ovoide o en forma de botella enteras
Cubeta cilíndrica Granos de cereal
carbonizados
Cilíndrica
Cilíndrica o alargada
Cilíndrica Gran profundidad, hasta la
capa freática
Elementos de protección en
su parte baja (troncos, muros
de piedra)
De planta circular o cuadrada Capa de arena o de ceniza en
el fondo
Cilíndrica
Cilíndrica
Cilíndrica Frutos secos carbonizados
Cilíndrica con la base Tinaja conservada bastante
cóncava entera (más de la mitad)
Cilíndrica Dimensiones reducidas
Capa de arcilla en las paredes
Cilíndrico, estrecho y Sedimento con carbones o
profundo con materia orgánica
(coloración oscura)
Piedras de calza
De planta rectangular, oval o Se pueden conservar las
alargada tinajas que contenía
Puede tener una caja de
madera
Puede tener las paredes con
muros
Alargada Asociada a un muro
Alargada Línea de agujeros de poste o
zanjas de fundación que
delimitan un espacio
Puede estar asociado a un
foso
Alargada Suelen delimitar un espacio
de hábitat
353
 Pueden estar asociados a una
empalizada
Marca de arado Alargada Pequeños canales que siguen
la dirección del lado largo de
un campo o cruzados
Límite de parcela Alargada Suele ser rectilíneo y delimitar
un campo rectangular
Canal de drenaje Alargada Puede estar en un espacio de
hábitat o delimitar campos de
cultivo
Paleocanal Alargada Antigua arroyada formada por
la naturaleza

Tabla 1.4: Estructuras negativas profundas, más hondas que anchas.

Estructuras somas (de poca profundidad)

Continuando con las estructuras negativas, vamos a exponer ahora algunas estructuras
regulares que se caracterizan por su escasa profundidad. Las ordeno de más a menos
extensas.
Balsas. Se trata de grandes depresiones, normalmente próximas a los poblados, donde
se acumula el agua de lluvia. Al fondo de la balsa se detectan capas de arcilla y de
limos arrastrados por el agua. Si se hace un estudio del sedimento se pueden
encontrar esqueletos de diatomeas y otros organismos propios de aguas estancadas.
En algunas ocasiones se han encontrado en el fondo cerámicas que se supone que
eran utilizadas para extraer agua y se perdieron.
Fondo de cabaña. Es un tipo de estructura clásica y bastante controvertida.
Corresponde a una cabaña que tiene el suelo en una fosa regular. En algunos casos
puede corresponder a una vivienda entera pero los ejemplos prehistóricos europeos
apuntan más bien a una finalidad concreta: taller, corral, almacén, etc. Hasta los años
1980 se daba el nombre de "fondo de cabaña" a cualquier estructura negativa (figs.
2.13-2.15).
Hornos con piedras calientes, también llamado “horno polinesio”. Es un tipo especial
de horno consistente en una fosa circular o alargada en la que se cuecen los alimentos
por la adición de piedras muy calientes que se sacan de un fuego que se encuentra
cerca o dentro de la misma fosa. Los alimentos se envuelven en hojas y se cuecen
lentamente. Los estudios etnográficos indican que los hornos con piedras calientes se
utilizan sobre todo en fiestas y banquetes, ya que es un horno que permite asar un
animal entero y en cambio resulta poco apto para cocer las pequeñas cantidades de
alimento que se necesitan en el día a día (figs. 3.7-3.9).
Fosas de combustión. A veces los hogares se construyen en cubetas que sirven para
concentrar el fuego sobre el recipiente que se cuece. Las fosas de combustión se
detectan cuando se encuentra una cubeta con las paredes rubefactadas y el interior
lleno de cenizas y de carbones (figs. 3.2 y 3.3).

354
Soportes de vasija. Se trata de una pequeña concavidad con el fondo plano o cóncavo
que servía para aguantar una tinaja. A menudo para ajustar la base de la tinaja a la
forma de la fosa se utilizaba arena o piedras de calzo (fig. 5.8, 2).

TIPO FORMA ELEMENTOS

Balsa
Fondo de cabaña
Horno con piedras calientes
(horno polinesio)
Fosa de combustión
Soporte de vasija
De tendencia circular y gran
diámetro
Circular o rectangular
Circular o rectangular
alargada
Circular
Circular con la base cóncava
IDENTIFICADORES
Puede tener un canal de
alimentación que lleve el agua
Limos en el fondo
Suelo llano
Puede tener estructuras
domésticas como hogares,
hornos, trojes, etc.
Piedras termoalteradas
Puede tener grandes
carbones
Rubefacción de las paredes
Carbones y cenizas
Base de una tinaja in situ
Piedras de calzo

Tabla 1.5: Estructuras negativas poco profundas

Estructuras de formas especiales

Se trata de fosas que se identifican por las diferentes formas que presentan, ya que
pueden ser cilíndricas, en forma de embudo, alargadas, etc. Muchas de estas fosas son
industriales, o sea que servían para elaborar algún producto. En algunas estructuras
industriales se detecta la presencia del producto que se obtenía o sus escorias. A
menudo en la obtención de este producto interviene el fuego y entonces detectamos
carbones, cenizas y rubefacciones.
Hornos domésticos de fosa. Se trata de una variedad de horno doméstico que se
encuentra cuando en un fondo de cabaña se excava en una pared lateral la cámara de
un horno. La mayoría de ejemplos que se conocen en Europa son de época medieval,
pero hay alguno más antiguo. La planta suele ser circular y las paredes se cierran en
una bóveda (fig. 3.4).
Hoyos para extraer arcilla. Son fosas de apariencia irregular pero que si se observan
con detalle se ve que son una combinación de varias fosas ovales. Cada fosa oval
representa un operario que extrae la tierra que tiene a su alrededor (lo que le da el
brazo, típicamente 1,5-2 m de eje mayor) con un frente vertical delante del operario y
un frente opuesto no tan abrupto, por donde se retira el sedimento. Las fosas se
cortan entre sí y dan un suelo que recuerda los cráteres de la luna. Hasta los años 1980
la mayoría de estas fosas se clasificaban como fondos de cabaña (fig. 10.1-10.4).

355
Hoyos para decantar y amasar barro. Normalmente son hoyos para extraer arcilla que
se reutilizan para decantar o amasar el barro que se usará en la construcción de
estructuras y edificios cercanos.
Hornos de cerámica de fosa. Los vasos de cerámica se pueden cocer en hornos de
fosa. La etnografía y la arqueología experimental nos muestran numerosas formas
posibles para estos hornos, desde los de forma cilíndrica (en cubeta) o los que
presentan un pozo de acceso y una cámara de cocción excavada en el suelo (fig. 10.7).
Vertederos de cerámica. En un taller de ceramista, se trata de los sitios donde se tiran
las cerámicas que han salido mal cocidas o deformadas. Puede ser un simple montón o
una fosa, normalmente un antiguo hoyo para extraer arcilla. También se aplica el
nombre sensu lato a cualquier acumulación de cerámicas (fig. 10.9).
Cerámicas enterradas. Es un tipo de estructura muy especial, hasta el punto que no
conozco ningún ejemplar seguro en la prehistoria europea. La definición parte de los
antiguos tratados de agronomía, que dicen que se pueden conservar frutas frescas y
frutos secos dentro de cerámicas cerradas herméticamente y enterradas en un lugar
seco (fig. 5.11).
Carboneras. Era la estructura donde se obtenía el carbón necesario para alimentar los
hornos metalúrgicos, de ahí que se crea que se desarrolló sobre todo a partir del
eneolítico, a pesar de que las primeras carboneras identificadas con seguridad
corresponden a la edad del hierro. La etnografía y la historia de las técnicas nos
muestran varias formas de hacer carbón, ya que se puede hacer en pilas o en fosas. La
carbonera se detecta por la presencia de numerosos carbones de especies aptas para
el carboneo, como son robles, encinas, haya, pino, brezo, etc. en la zona mediterránea,
o aliso, tilo, arce, olmo, etc. en la Europa templada (figs. 10.15 y 10.16).
Hornos de cobre. Existen muchos tipos. Hay que distinguir los hornos de reducción,
que obtienen el cobre a partir del mineral y se sitúan en las zonas mineras, y los hornos
de fundición, que se encuentran en el taller del artesano broncista y se localizan cerca
de los centros de consumo. Los hornos de reducción más conocidos consisten en una
fosa cuadrangular situada en un lugar en pendiente, con paredes de piedra y el interior
lleno de carbones y escorias de cobre. Los hornos de fundición se componen de un
crisol puesto sobre una fosa donde había carbón vegetal que era encendido con mucha
intensidad con la ayuda de la corriente de aire provocado por un fuelle acoplado a una
tobera. Los elementos que identifican un horno de fundición son el crisol, la fosa, la
tobera o las escorias de metal (figs. 10.10 y 10.11).
Hornos de hierro. Como en el cobre, se deben distinguir por un lado los que servían
para obtener hierro del mineral (hornos de reducción) de los hornos de fundición o
fraguas, que encontramos en el taller del herrero. En los hornos de reducción se
obtiene la esponja de hierro, la cual se vuelve a calentar en el horno y se martillea
repetidamente para obtener un objeto de hierro. Cerca de la fragua suele aparecer el
yunque, que es una piedra sobre la que el herrero golpeaba el hierro (figs. 10.12-
10.14).

356
Hornos de cal. Mal documentados en la prehistoria, se conocen sobre todo por algún
experimento y más que nada por informaciones etnográficas y de los agrónomos
antiguos (fig. 10.17).
Hornos de pez. Tampoco nos han llegado hornos de pez prehistóricos que hayan sido
identificados y estudiados. Casi toda la información que poseemos proviene de
experimentos y de hornos más recientes (figs. 10.18-10.21).
Fosas de tenería. Son fosas problemáticas, largas y estrechas, llamadas por los
alemanes Schlitzgruben. Antes se consideraban fosas para curtir las pieles mediante la
inmersión en líquidos que contenían taninos, pero actualmente hay tendencia a
interpretarlas como trampas de caza.
Hoyos para ahumar pieles. Se trata de pequeñas fosas donde se quemaban materias
que daban mucho humo y servían para ahumar las pieles. Aunque son bien conocidos
en América del Norte, en Europa no conozco ejemplos (fig. 10.22).
Trampas de caza. Es un tipo de fosa controvertida, ya que incluye las Schlitzgruben,
tipo de fosa particular encontrada en muchos lugares de Europa, de forma alargada,
profunda, y muy a menudo con el fondo con depresiones. Años atrás era considerada
una fosa de tenería pero actualmente hay tendencia a considerarla una trampa de caza
(figs. 10.23 y 10.24).
Hoyos de plantación. Son hoyos hechos en el suelo de los antiguos campos de cultivo
que servían para plantar cepas u otros árboles. Las cepas se plantan en hileras
manteniendo unas determinadas distancias entre ellas a fin de facilitar el paso del
arado. La mayoría de hoyos y zanjas de plantación que conocemos son ya de época
romana, pero se conocen de la edad del hierro y alguna más antigua en las islas del
Mediterráneo (fig. 6.3).
Hoyos de arranque de árbol. Se trata de fosas irregulares causadas por la caída de un
árbol arrastrado por la fuerza del viento. Al caer el árbol, estira las raíces y se lleva un
pan de tierra en forma de D algo irregular. Son fosas causadas por la naturaleza pero
ocasionalmente son aprovechadas por el hombre (fig. 11.1).

TIPO FORMA ELEMENTOS

IDENTIFICADORES
Horno doméstico de fosa De planta circular con un pozo Intensas rubefacciones
de acceso
Hoyo para la extracción de Hoyo formado por la El sustrato tiene que ser de
arcilla combinación de diversas arcillas
fosas ovales que se
yuxtaponen
Hoyo para decantar y amasar Suele reciclar un hoyo para la Suele contener arcilla
el barro extracción de arcilla decantada en el fondo
Horno de cerámica de fosa Cilíndrica Ligera rubefacción
Vertedero de cerámica Suele utilizar una fosa Acumulación de cerámicas
preexistente mal cocidas o deformadas

357
Cerámica enterrada
Carbonera
Horno de cobre
Horno de hierro
Horno de cal
Horno de pez
Fosa de tenería
Hoyo para ahumar pieles
Trampa de caza
Hoyo de plantación
Hoyo de arranque de árbol
Formado por la combinación
de varias fosas que se
yuxtaponen, de medidas más
modestas que los hoyos de
extracción de arcilla
De planta circular o Carbones aptos para el
cuadrangular carboneo
Pueden hallarse en un taller
de herrero o alejados de los
asentamientos
De planta circular o Rubefacción de las paredes
cuadrangular Carbones
Toberas
Crisoles
Escorias
De planta circular o Rubefacción de las paredes
cuadrangular Carbones
Toberas
Crisoles
Escorias
Cilíndrica Rubefacción de las paredes
Restos de cal
Proximidad a una balsa para
amarar la cal
Forma de embudo (y otras) Rubefacción de las paredes
Carbones
Forma en Y-V-W, larga y Acumulación de materia
estrecha orgánica, fósforo, nitrógeno,
etc.
Cilíndrica con la base Presencia de carbones que
cóncava producen mucho humo
Capa de humo en las paredes
Forma en Y-V-W, larga y Lejos de los asentamientos
estrecha Se presentan agrupadas
Hoyos situados a intervalos Se identifican en ocasión de
regulares grandes decapajes
En forma de D Paredes irregulares

Tabla 1.6: Estructuras de forma especial

Estructuras de forma inespecífica

Son estructuras en las que la forma de la fosa es indiferente, ya que lo que las
caracteriza es su contenido de objetos. A menudo aprovechan fosas excavadas con
otras funciones, tales como silos, agujeros de poste, fosas para la extracción de arcillas,
etc.
Escondrijos o depósitos. Los escondrijos son fosas (o, a veces, simples loci) donde
aparecen un número más o menos importante de herramientas, utensilios y bienes

358
que se supone que se escondían bajo tierra porque no se necesitaban en ese momento
o quizás porque había una situación de inseguridad que hacía recomendable ocultar
bienes valiosos. En un trabajo anterior clasifiqué los escondrijos en domésticos (figs.
7.1-7.3), de distribución (figs. 7.4 y 7.5) y tesoros (fig. 7.6) (tabla 1.7) (Miret 2010: 117-
119).
Fosas rituales. Las fosas rituales son aquellas fosas que contienen en su interior
elementos que se atribuyen a rituales mágico-religiosos o que se identifican como
ofrendas a las divinidades. Los hay de muchísimas clases y en general son bastante
controvertidas. A fin de no divagar excesivamente con un tipo de estructuras que se
prestan a especulación, he optado por utilizar los pocos conocimientos que tenemos
de época clásica, donde nos son conocidos algunos aspectos de su religiosidad, y
retroceder en el tiempo para ver si lo que encontramos en la prehistoria se puede
ajustar al registro arqueológico que conocemos de la época clásica. De esta forma he
tomado en consideración los siguientes tipos (tabla 1.7): depósitos de fundación (figs.
8.1-8.3), fosas con huesos animales en conexión anatómica (figs. 8.4-8.5), fosas con
restos de banquetes, fosas relacionadas con libaciones (figs. 8.6-8.8), fosas con
elementos de culto y hallazgos en las ciénagas. Estas estructuras se describen con
detalle en el capítulo 8.
Fosas sepulcrales. El número de estructuras y construcciones prehistóricas
relacionadas con la muerte es muy amplio: sepulcros de corredor, cistas, túmulos,
campos de urnas, hipogeos, tumbas de fosa, etc. En esta monografía sólo se estudian
unas pocas estructuras sepulcrales: silos para cereales reaprovechadas como lugar de
enterramiento, sepulturas animales dentro de tumbas o necrópolis, etc (figs. 9.1-9.2).
Hoyos para basura. A partir de los trabajos etnoarqueológicos de Hayden y Cannon
(1983) se deben distinguir dos tipos de hoyos de basura. Los autores mencionados
sostienen que los desechos sufren dos tipos de selecciones: En primer lugar la
selección provisional (provisional discard), en la que los restos de comida o las cenizas
se tiran en un vertedero temporal (como puede ser el estercolero), las cerámicas rotas
se guardan por si pueden ser utilizadas para dar de beber a los animales o para
proteger una planta del huerto, etc. De vez en cuando, normalmente una vez al año, se
hace la selección definitiva (final discard): el contenido del estercolero se echa a los
campos de cultivo y los objetos que no pueden ser aprovechados se tiran a cualquier
tipo de hoyo que ha perdido su uso original, sea un silo, un hoyo para extraer arcilla,
un pozo, etc., o el cauce de un torrente.

359
TIPO
Escondrijo o depósito
doméstico
Escondrijo o depósito de
distribución
Tesoro
Depósito de fundación
Fosa ritual con huesos de
animales en conexión
anatómica
Fosa ritual con restos de
banquetes
Fosa ritual relacionada con
libaciones
Fosa ritual con elementos de
culto
Hallazgos en las ciénagas
Fosa sepulcral (en un
asentamiento)
Hoyo para basura
Tabla 1.7: Estructuras de forma inespecífica, caracterizadas por su contenido.
FORMA
Suele reutilizar una fosa
preexistente
Suele reutilizar una fosa
preexistente
Suele reutilizar una fosa
preexistente
En un agujero de poste, una
zanja de fundación o una fosa
cubierta por el pavimento de
una casa
Suele reutilizar una fosa
preexistente
Suele reutilizar una fosa
preexistente
Suele reutilizar una fosa
preexistente
Suele reutilizar una fosa
preexistente
Suele reutilizar una fosa
preexistente, generalmente un casas, etc.
silo
Suele reutilizar una fosa
preexistente
ELEMENTOS
IDENTIFICADORES
Cerámicas de muchos tipos,
herramientas, molinos,
materias primas.
Dentro de los asentamientos
Series repetidas de bronces,
de hachas de piedra o de
herramientas de sílex
Depósitos de fundidor con
objetos rotos
Alejado de los asentamientos
Collares, herramientas de
bronce, monedas
Propio de tiempos históricos
Puede contener cerámicas
enteras, el esqueleto de un
animal sacrificado o monedas
Esqueleto total o parcial de un
animal sacrificado
Dentro de un asentamiento o
santuario
Restos de comida de tipo
excepcional (especies poco
corrientes)
Dentro de santuarios o en
necrópolis
Series de vasos de uso
individual (copas, boles)
Depósito de objetos de culto
(calderas, figurillas, vasos en
miniatura...)
Objetos de todo tipo echados
en las ciénagas o enterrados
en sus proximidades
Sepulturas en silos, bajo las
Puede ser primaria o
secundaria
Toda clase de basura y ripio
360
Résumé

TROUS, SILOS ET AUTRES.

CATALOGUE DES STRUCTURES PRÉHISTORIQUES D’EUROPE

Ce livre est le catalogue d’une soixantaine de structures qu’il est possible de trouver
lorsque l’on effectue des fouilles et des éléments qui servent à identifier leurs
fonctions. Il s'agit d'une approche multidisciplinaire qui combine les données de
l’agronomie, de l'archéologie et de l’ethnographie.
J’ai tenté d'identifier la fonction remplie par une fosse de la façon la plus «naturelle»
possible : par la forme, le contenu ou des caractéristiques facilement vérifiables.
Malgré mes efforts, de nombreuses structures restent difficiles à définir ou font même
l’objet de controverses : nous en trouverons un bon nombre d'exemples dans cet
ouvrage.
D'abord, nous classerons les structures en deux catégories : positives et négatives.
Comme on le sait, les structures positives sont constituées de matière ajoutée
(sédiments, pierre, terre), tandis que les négatives sont creusées dans le substrat qui
forme la base du gisement. Les structures positives seront, à leur tour, classées en
fonction du type de matériau utilisé soit : la pierre ou la terre. En outre, les structures
négatives seront classées selon leur forme, puis selon leur contenu ou selon des
caractéristiques spécifiques (par exemple la rubéfaction des murs).
Il existe des structures qui sont composées à la fois de pierres et de terre. C’est pour
cette raison qu’elles apparaissent à plusieurs reprises dans cet exposé.

Constructions
En général, les constructions peuvent être classées selon le matériau principal utilisé
pour bâtir les murs, ce qui nous permet de parler de maisons en pierres, en terre ou en
bois. Si les techniques sont mixtes, c'est-à-dire, si les matériaux utilisés sont différents,
on retient le matériau principal. Les toitures sont presque toujours végétales (troncs
d'arbres, branches, paille...).
Les maisons en pierre. Elles sont formées de murs en pierres sèches, s’il n’y a pas de
liant pour tenir les pierres, ou en pierres liées par de la terre glaise. Les maisons ayant
des murs en pierre se trouvent dans les endroits où ce matériau abonde, comme en
Méditerranée (Fig. 2.3).
Maisons en terre. Quant à la construction des maisons en terre, il existe des
techniques différentes : adobe, pisé, bauge, torchis. Souvent les maisons en adobe ou

361
en pisé ont une base en pierres sèches qui empêche l’humidité de pénétrer à travers le
sol (Fig. 2.4).
Maisons en bois. Ce sont des maisons dont les murs sont construits avec des poteaux
en bois plantés dans le sol pour supporter le poids de la toiture. Les murs peuvent être
constitués exclusivement de poteaux, mais on trouve aussi, de façon assez habituelle,
des murs constitués d’une claie recouverte de terre glaise (torchis). En archéologie, on
identifie les maisons en bois quand on trouve des trous de poteaux disposés
régulièrement ou des fossés de fondation avec des trous de poteaux (Fig. 2.5 et 2.8).
Entrepôts et greniers. Le grenier est une pièce ou un bâtiment pour stocker toutes
sortes de céréales et de légumineuses. Il est, de préférence, utilisé pour stocker de
grandes quantités de céréales et de légumineuses à court et moyen terme. Le grenier
peut prendre de nombreuses formes : ce peut être un bâtiment isolé ou une pièce
haute de la maison. Dans ce travail, nous distinguerons les greniers à compartiments,
les greniers sur pilotis, les greniers sur pierres et les greniers sur murs parallèles. Au
chapitre 2, il y a une description de chaque type de granges (Fig. 2.10-2.12).

TYPE FORME ELEMENTS D’IDENTIFICATION

Maisons en pierre
Maisons en terre
Maisons en bois
Entrepôts et greniers
Circulaire, ovale,
rectangulaire...
Circulaire, ovale,
rectangulaire...
Circulaire, ovale,
rectangulaire...
Circulaire, rectangulaire...
Avec des murs en pierre
Avec des murs en terre
Avec des murs en bois
Variantes :
- Sur des poteaux
- Sur des pierres
- Sur des murs

Tableau 1.1 : Types de construction documentés de l’Europe préhistorique.

Structures positives
Structures en pierre
Les structures en pierre sont généralement composées de pavements et peuvent
correspondre à l'une des structures que je décris ci-dessous, classées de la plus grande
à la plus petite.
Aires. Les aires sont les endroits où l’on battait les céréales et les légumineuses.
Normalement, ce sont des espaces circulaires de grand diamètre (environ 15 m pour
les aires traditionnelles). Il est rare de découvrir des aires de l’époque préhistorique,
mais parmi les aires traditionnelles, il y en a quelques-unes qui sont pavées. C’est pour
cette raison que je les cite ici.

362
Meules. Les meules de foin traditionnelles sont composées d’un pôle central autour
duquel s’entassent les couches de foin. Dans certaines régions, on recouvrait les
meules traditionnelles d’une calotte de terre pour les protéger. Cela dit, il est rare
d’identifier des bottes de foin remontant à la préhistoire (Fig. 6.4).
Murs en pierre. Il existe des murs en pierre sèche (quand il n’y a pas de liant) ou des
murs dont les joints sont faits avec de la terre glaise, de la chaux ou tout autre liant.
Banquettes. Une banquette en pierre est un mur de faible hauteur (le plus typique est
d'environ 0,5 m.) adossé à un autre mur, où l’on rangeait les meules, les pots et toutes
sortes d'outils. Il en existe une variante qui est munie de cavités et qui servaient à
loger la base des pots. Il y a aussi des banquettes en adobe, comme nous le verrons ci-
dessous.
Bases de grenier. Il s’agit d‘un pavement qui soutient un grenier en bois. Ces
structures sont situées à l'extérieur des maisons et ont des formes et des tailles
variables (Fig. 2.11).
Bases de silo surélevé. Il s’agit d’un pavement de forme rectangulaire ou circulaire qui
peut être situé à l'intérieur ou à l'extérieur d’une maison. Entre les pierres et au-dessus
de celles-ci, il doit y avoir un lit d'argile (s’il est conservé) et le début des murs en terre
(Fig. 4.3).
Foyers pavés. Certains foyers sont munis d’une sole formée de galets qui a pour
mission d’accumuler la chaleur du feu de cheminée et de, doucement, la dégager pour
permettre la cuisson (lente) des aliments. Ces chapes sont généralement circulaires et
ont un diamètre d’environ 0,60 m, mais on en connaît qui sont ovales et même un peu
irrégulières.
Compartiment à grains. Le compartiment à grains est un compartiment de faible
hauteur situé dans le grenier ou dans une pièce de la maison et qui sert à contenir le
grain en vrac. Il peut être en pierre ou en terre. Le compartiment est délimité par des
dalles placées verticalement. Il peut être situé dans le coin d’une pièce (Fig. 3.10, 1).
Support de meules. Les supports de meules sont une structure en pierre ou en argile
qui sert à fixer la meule au sol, à récupérer la farine ou à élever la meule pour la rendre
plus accessible (Fig. 3.14).
Support de contenant. Il a une forme circulaire et un petit diamètre et il est constitué
de pierres qui soutiennent un pot ou un panier. Les supports de contenant peuvent
aussi être des structures négatives, comme on le verra ci-dessous (Fig. 5.8).

TYPE FORME ELEMENTS D’IDENTIFICATION

Aire Circulaire Pavement de grand diamètre
Meule de paille Circulaire Pavement grand
Mur en pierre Allongée Pierres alignées
Banquette Allongée Mur de faible hauteur
Base de grenier Généralement circulaire Pavement
Base de silo surélevé Circulaire ou rectangulaire Pavement avec des traces de terre

363
Foyer pavé
Compartiment à grains
Support de meule
Support de contenant
Circulaire ou carrée
Circulaire ou carrée
Circulaire
Plan circulaire et petit
diamètre
Groupe de pierres ou de galets
Cendres et charbons
Dalles placées verticalement
Pavement au-dessus duquel on
trouve une meule
Cercle de pierres de petit diamètre

Tableau 1.2 : Structures en pierre positives.

Structures en terre
Il existe un certain nombre de structures en terre, comme les silos surélevés, les
compartiments à grains, les fours, les foyers, etc. On notera que, dans certains cas, on
retrouve les mêmes structures que celles décrites aux paragraphes précédents
(structures en pierre). En effet, il existe des structures qui peuvent être faites tant avec
des pierres qu’avec de la terre glaise. Elles sont classées, ci-après, de la plus grande à la
plus petite.
Silo surélevé pour le stockage des céréales. Il s'agit d'un silo situé au-dessus du niveau
du sol. Il n'existe pas de consensus parmi les archéologues, les ethnographes et les
agronomes sur ce qui fait la différence entre un grenier et un silo surélevé. La même
construction peut être décrite en tant que grenier par un auteur ou en tant que silo,
par un autre. Faute d’unanimité, j’ai proposé (voir Miret, 2010 : 52-53) de réserver le
mot « grenier » pour les bâtiments de stockage (de grains et de légumes) fabriqués en
bois et en fibres végétales et le mot « silo » pour ceux qui ont été faits en terre et
dérivés. (Notez qu'un silo en terre peut avoir une base en pierre voir ci-dessus) (Fig.
4.3).
Banquette. Comme nous l'avons dit plus haut, c’est un mur adossé, de faible hauteur,
qui sert à ranger les meules, les pots et toutes sortes d'outils. Il existe aussi des
banquettes en adobe, comme nous le verrons ci-dessous.
Fours de potier voûtés. Le type de four de potier le plus connu est voûté et constitué
de deux chambres : un foyer et une chambre pour la cuisson séparés par une grille
perforée. Nous trouvons parfois des fours à poterie en bon état de conservation, mais,
la plupart du temps, nous les identifions par la présence de fragments de grille en
argile (Fig. 10.8).
Fours domestiques voûtés. Les fours domestiques (fours pour la cuisson du pain et
autres aliments, situés à l'intérieur de la maison ou à proximité) peuvent être divisés
en fours voûtés et en fours creusés dans le sol. Dans le premier cas, ils sont positifs et
dans le second, ce sont des structures négatives. Les fours voûtés sont construits à
l’aide d’une maille en bois (branchages) qui soutient les parois en argile, de forme
hémisphérique ou tronconique (Fig. 3.5 et 3.6). Pour cuire le pain, un feu est allumé à
l'intérieur et, lorsque la température souhaitée est atteinte, les cendres et le bois sont
enlevés du four et on y place les pains ou les aliments à cuire. Au cours d’une fouille,

364
on trouve parfois la base d’un four, mais, le plus souvent, on ne fait qu’identifier
quelques fragments de murs en argile dans une fosse à déchets.
Compartiment à grains. Fabriqué en argile, le compartiment à grains est plutôt bas et
sert à stocker les céréales (Fig. 3.10, 2). Quelquefois, on peut le trouver dans le coin
d'une pièce. Il peut être formé de deux parois verticales ou d’une paroi courbe
formant un quart de cercle.
Foyers. Certains foyers sont recouverts d’une dalle en argile qui renvoie la chaleur du
feu vers le haut. Sous l’argile, il peut y avoir parfois une couche de tessons ou de galets
(Fig. 3.1).

TYPE FORME ELEMENTS D’IDENTIFICATION

Silo surélevé
Banquette
Four voûté de potier
Four voûté domestique
Compartiment à grains
Foyer
Circulaire ou carrée
Allongée
Circulaire ou carrée
Circulaire
Circulaire ou carrée
Circulaire ou carrée
Murs en bauge ou en torchis.
Mur en adobe de faible hauteur.
Elle peut avoir de petites cavités
qui servent à loger la base des
pots.
Deux compartiments séparés par
une grille perforée.
Parois en bauge cuite.
Sole en argile et en pierres.
Parois en bauge cuite.
Parois en bauge de faible
hauteur.
Dans une maison ou un grenier.
Sole en argile.
Charbons et cendres.

Tableau 1.3 : Structures positives en terre.

Structures négatives
J'ai déjà défini ce que sont des fosses ou des structures négatives. Maintenant, je veux
juste faire remarquer que les structures négatives peuvent être plus ou moins
profondes. Je vais d’abord traiter des structures profondes, dont la largeur est
supérieure à la profondeur. On verra qu’elles peuvent être classées en fonction de leur
plan : circulaires, rectangulaires, ovales ou allongés. Ensuite, je m’arrêterai plus
longuement sur les structures peu profondes aux formes particulières (généralement,
des fosses industrielles visant à obtenir un produit) et sur les structures n’ayant pas de
forme spécifique, que l’on définit grâce aux objets trouvés à l’intérieur.

Structures profondes, circulaires

Je vais commencer par les structures profondes négatives, et parmi elles, par celles qui
ont un plan circulaire. Je les ai classées en fonction de leur diamètre, dans l’ordre
décroissant.

365
Silos à grains souterrains. On peut les considérer comme les types de fosses les plus
courantes dans les habitats préhistoriques européens, excepté pour les habitats en
bois, où la structure la plus courante est le trou de poteau. Quant à leur forme, les
recherches effectuées dans les domaines agronomique, ethnographique et
archéologique montrent que les silos de stockage de céréales sont les seules structures
souterraines qui ont une forme tronconique, ovoïde ou en flacon (Fig. 4.1). Les formes
cylindriques sont, également, courantes, mais cette morphologie est partagée par de
nombreux autres types de trous, ce qui nous oblige à chercher d'autres éléments pour
identifier correctement un silo à grains. Les autres critères d’identification d’un silo
sont : 1) Une analyse carpologique du sédiment du fond du silo, si des grains de
céréales sont présents. 2) Le revêtement en argile des parois, qui permet une
meilleure étanchéité. 3) Une légère rougeur des parois, causée par la combustion des
débris d'un ensilage précédent. 4) La présence de dalles circulaires en pierre ou d’un
bouchon d’argile.
Silos contenant des poteries entières. Les silos contenant des poteries entières sont
des silos qui étaient utilisés pour le stockage de la nourriture (conservée dans des pots)
lorsqu’ils étaient vides (généralement en été). On les identifie par la présence de pots
de stockage entiers éparpillés au fond du silo. Les pots de stockage entiers sont les
éléments-clé qui différencient les silos contenant des poteries entières, des cachettes
domestiques et des fosses rituelles (Fig. 5.6 et 5.7).
Silos à grains semi-souterrains. Dans les silos semi-souterrains, les grains sont en
partie sous terre, en partie à la surface. Du point de vue ethnographique, ils ne sont
pas très courants et, du point de vue archéologique, on doit noter qu'ils sont difficiles à
identifier, car il ne subsiste généralement qu’une fosse cylindrique peu profonde,
difficile à distinguer des autres types de fosses (Fig. 4.2).
Silos à tubercules. Les silos à racines sont propres d'autres latitudes. En Europe, ils ne
sont pas documentés avant la fin du Moyen-Âge (Fig. 5.2).
Silos à fourrage. Le silo à fourrage est peu répandu avant le XIX e siècle, bien que
certains auteurs pensent qu’il était probablement déjà utilisé à l'âge de fer (Fig. 5.3).
Puits. Il s'agit d'un cylindre de profondeur remarquable qui va de la surface du sol
ancien à la nappe phréatique. La profondeur est presque toujours supérieure à 2 ou
3 m, et on connaît des puits néolithiques qui atteignent les 15 m de profondeur, voire
plus, à une période plus tardive. Les puits ont des parois dont la partie inférieure est
généralement recouverte de poteaux ou de murs en pierres sèches. Les préhistoriens
de l'Europe centrale distinguent différents types de puits : Kastenbrunnen,
Röhrenbrunnen, vannerie, etc. en fonction de la structure qui empêche l’effondrement
des parois (Fig. 3.11 et 3.12).
Caves dont le fond est recouvert d’un lit de sable. C'est une sorte de structure
préhistorique rare (je n’en connais pas d’exemple certain), mais qui est bien décrite
par les agronomes anciens et l’ethnographie. Elle consiste en une fosse cylindrique ou

366
cubique dont le fond est recouvert d’un lit de sable sur lequel les aliments (fruits,
tubercules, noix ...) étaient déposés (Fig. 5.4).
Réservoirs à liquides. Ce sont des réservoirs cylindriques revêtus d'une peau de bête
qui étaient utilisés pour contenir des liquides, tels que le babeurre. Je ne connais pas
de spécimens préhistoriques européens de ce genre et ne possède, à ce propos, que
des informations du domaine de l’ethnoarchéologie (Fig. 5.12).
Fosses de fermentation. Ce sont des puits recouverts de feuilles où l’on fait fermenter
certains fruits et tubercules pour les conserver plus longtemps. Utilisés principalement
dans les régions tropicales, ils sont inconnus en Europe (Fig. 5.13).
Silos pour fruits à coque. Les quelques silos préhistoriques servant à préserver les noix
dont nous ayons connaissance ont une forme cylindrique et des dimensions plus
modestes que les silos à grains. Quelques exemplaires ethnographiques rectangulaires
sont également connus. En archéologie, les silos sont identifiés par la découverte de
restes de noix (généralement carbonisés) à l'intérieur d'une fosse cylindrique (Fig. 5.1).
Pots enfouis jusqu'au col. Ces pots sont enfouis jusqu'au col dans des fosses
cylindriques dont la base est concave et, généralement, adaptée à la forme du pot. Les
pots enfouis jusqu'au col contenaient des liquides tels que le vin, l'huile ou l’eau, mais,
selon les données ethnographiques, ils pourraient aussi avoir servi à conserver certains
fruits (Fig. 5.9 et 5.10).
Mortiers creusés dans le sol. Il s'agit d'un type de mortier consistant en un simple trou
creusé dans le sol, où les graines étaient décortiquées à l'aide d'un bâton ou d'un
maillet en bois. Leurs mesures sont modestes, 0,30 ou 0,40 m de diamètre, et leur
profondeur du même ordre (Fig. 3.13).
Trous de poteaux. Il s'agit d'un type de structure caractéristique des maisons en bois.
Ils sont constitués d'un cylindre de petit diamètre et leur profondeur est égale à
plusieurs fois ce diamètre. Ils peuvent également servir de base à une clôture ou à
d'autres structures telles que les ponts, les piquets des meules de foin, etc. (Fig. 2.9)

Structures profondes rectangulaires ou ovales

Il existe peu de structures rectangulaires négatives. Les puits, les silos (de toutes
sortes), les fonds de cabane ou même les greniers semi-souterrains peuvent être
rectangulaires. Lorsque, en réalisant des fouilles préhistoriques, on trouve une fosse
rectangulaire, on pense, en principe, qu’il s’agit d’une cave.
Caves. Dans la préhistoire, la cave est une fosse rectangulaire ou ovale, mais on
connaît aussi des caves en forme de couloir dont les parois sont doublées de pierres.
Les caves étaient utilisées pour stocker toutes sortes d’aliments, parfois contenus dans
des poteries, des fûts, des boîtes, des sacs, ou bien suspendus, etc. La conservation des
aliments dans les caves se base sur le fait que les températures sont plus stables sous
terre, notamment durant les mois d'été où elles conservent leur fraîcheur (Fig. 5.5).
Dans certains gisements, on a découvert des caves doublées d’une cloison en bois,
pour éviter le contact des aliments avec les parois de la fosse.

367
Structures profondes allongées
Les fosses allongées peuvent être classées de plusieurs façons. Ci-après, j'ai d’abord
décrit les fosses ayant un rapport avec les habitats, puis les structures agricoles et
naturelles.
Caves. J’ai déjà mentionné plus haut qu’il existe des caves en forme de couloirs
recouverts de murs en pierre (Fig. 5.5, 3).
Tranchées de fondation. Ce sont les tranchées sous-jacentes d'un mur en pierre sèche
ou d’un mur fait de poteaux en bois. Si l’on établit un rapport entre trous et poteaux,
les tranchées de fondation nous permettent d’identifier les maisons en bois.
Clôtures et palissades. Les clôtures et les palissades sont détectées par la présence
d’alignements de petits trous de poteaux ou par des tranchées étroites de fondation
de mur. Les clôtures peuvent servir à contrôler le bétail ou à délimiter un village. Elles
peuvent aussi avoir une fonction défensive quand elles sont associées à des fossés.
Fossés. Souvent, ils délimitent les villages et sont près des palissades. Généralement,
on leur attribue une fonction défensive. Les fossés néolithiques sont souvent
discontinus et disposés l'un derrière l'autre (Fig. 2.16).
Marques de labour. Ce sont les marques laissées par la charrue dans le sol d'un champ
de labour. Ce sont de petits fossés parallèles creusés sur la longueur du champ et
souvent traversés par d'autres marques orthogonales. Normalement, les charrues
modernes effacent les traces laissées par les charrues antiques. Aussi, les marques de
charrue antiques qui ont subsisté sont celles qui sont restées scellées sous des tumulus
préhistoriques (Fig. 6.1).
Limites des champs. Ce sont des tranchées délimitant un ancien champ. Elles sont
souvent découvertes grâce aux photographies aériennes ou à l’altimétrie laser, ce qui
permet de détecter une parcellaire ancienne. Plusieurs régions tempérées d'Europe
possèdent des parcellaires préhistoriques. En général, elles sont connues sous le nom
de « champs celtiques ».
Canaux de drainage. Ce sont des canaux qui recueillent l'eau d'un village ou d'un
champ et qui la déversent dans une rivière ou un ruisseau. On peut les détecter aux
moyens de photographies aériennes ou directement en réalisant des fouilles.
Paléochenaux. Ce sont de vieux canaux à travers lesquels l'eau de pluie coulait et qui
ont été couverts par des terrasses agricoles. Ce ne sont pas des structures
anthropiques, mais des éléments naturels. S’ils sont inclus dans le présent document
c’est parce que nous pouvons les trouver dans une fouille archéologique (Fig. 11.2).

368
TYPE
Silo à grains souterrain
Silo contenant des poteries Cylindrique, tronconique,
entières ovoïde ou en forme de flacon
Silo à grains semi-souterrain
Silo à tubercules
Silo à fourrages
Puits
Cave dont le fond est
recouvert d’un lit de sable
Réservoir à liquides
Fosse de fermentation
Silo pour fruits à coque
Pot enfoui jusqu'au col
Mortier creusé dans le sol
Trou de poteau
Cave
Tranchée de fondation
Clôture ou palissade
Fossé
FORME ELEMENTS D’IDENTIFICATION
Cylindrique, tronconique, Grains de céréale carbonisés.
ovoïde ou en forme de flacon Recouvrement des parois en
argile.
Légère rubéfaction des parois.
Empreintes de grains.
Présence de dalles.
Pots de stockage entiers.
Cylindrique Grains de céréale carbonisés.
Cylindrique
Cylindrique ou allongée
Cylindrique Grande profondeur, jusqu'à la
nappe phréatique.
Eléments de protection dans le
fond (poteaux, murs de pierre).
Plan circulaire ou carré Couche de sable o de cendre
dans le fond de la fosse.
Cylindrique
Cylindrique
Cylindrique Fruits à coque carbonisés.
Silo de petites dimensions.
Cylindrique et base concave Pot conservé tout entier (plus de
la moitié).
Cylindrique Dimensions réduites
Couche d’argile sur les parois.
Cylindrique, étroit et profond Sédiment contenant des
charbons ou de la matière
organique (couleur foncée)
Pierres de calage.
Plan rectangulaire, ovale ou On y peut trouver les pots qu’elle
allongé contenait.
Elle peut avoir une cloison en
bois.
Ses parois peuvent être
recouvertes de murs en pierres.
Allongée Associée à un mur.
Allongée Ligne des trous de poteau ou
des tranchées de fondation qui
définissent un espace.
Elle peut être associée à un
fossé.
Allongée Il définit généralement un habitat.
On peut l’associer à une
palissade.
369
Marques de labour
Limites d’un champ
Canal de drainage
Paléochenal
Allongée Dans un champ, petits canaux
creusés dans le sens de la
longueur et traversés par
d’autres lignes.
Allongée Elles sont rectilignes et délimitent
un champ rectangulaire.
Allongée Dans un habitat ou à la limite des
champs.
Allongée Formés par la nature.

Tableau 1.4 : Structures profondes négatives, plus profondes que larges.

Structures de faible profondeur

En ce qui concerne les structures négatives, nous allons exposer certaines structures
régulières qui se caractérisent par leur faible profondeur. Elles sont classées par ordre
décroissant.
Bassins. Ce sont de grandes dépressions, généralement situées à côté des villages, où
l’eau de pluie était stockée. Dans leur partie inférieure, on a détecté des couches
d'argile et de limon charrié par les eaux. Si on fait une étude des sédiments, on peut
trouver des squelettes de diatomées et d'autres plantes habituelles dans les eaux
stagnantes. Au fond de ces bassins, on trouve parfois quelques poteries. On pense
qu’elles ont été utilisées pour puiser l'eau, puis perdues.
Fond de cabane. Il s'agit d'un type de structure classique et très controversée. Il
correspond à une cabane dont le sol est situé sur une fosse régulière. Dans certains
cas, il peut correspondre à un logement entier, mais les exemples préhistoriques
européens signalent plutôt qu’ils avaient une fonction précise : atelier, cour, entrepôt,
etc. Jusqu'en 1980, on a donné le nom de « fond de cabane » à toute structure
négative (Fig. 2.13-2.15).
Fours à pierres chauffantes, aussi appelés « four polynésien ». Il s'agit d'un type
particulier de four, constitué d'une fosse circulaire ou allongée, dans lequel les
aliments étaient cuits à l’aide de pierres chaudes provenant d'un foyer situé à
proximité ou dans la fosse elle-même. La nourriture était enveloppée dans des feuilles
et cuite lentement. Les études ethnographiques montrent que les fours polynésiens
étaient principalement utilisés lors des fêtes et des banquets. Il s’agit, en effet, d’un
four qui peut rôtir un animal entier et qui ne convient pas pour la cuisson de petites
quantités d'aliments, comme celles que l’on cuisinait au quotidien (Fig. 3.7-3.9).
Fosses de combustion. Certains foyers étaient construits dans des bassins qui
servaient à concentrer le feu à l’aide d’une poterie qui était posée dessus. Les fosses
de combustion sont détectées lorsque l’on trouve une cuvette dont les murs sont
rubéfiés et l'intérieur rempli de cendres et de charbons (Fig. 3.2 et 3.3).
Support de contenant. C'est une petite concavité à fond plat ou concave qui était
utilisée pour maintenir une jarre. Souvent, pour ajuster la forme de la cuve à la base de
la jarre, on utilisait du sable ou des pierres de calage (Fig. 5.8, 2).

370
TYPE
Bassin
Fond de cabane
Four à pierres chauffantes
Trou de combustion
Support de contenant
FORME
À tendance à être circulaire et
à avoir un grand diamètre
Circulaire ou rectangulaire
Circulaire ou rectangulaire et
allongé
Circulaire
Circulaire - base concave
ELEMENTS D’IDENTIFICATION
Il peut être muni d’un chenal
d’alimentation pour transporter
l’eau.
Limon dans le fond.
Fond plein.
Il peut contenir des structures
domestiques tels que foyers,
fours, etc.
Pierres thermoalterées.
Il peut contenir de grands
morceaux de charbon.
Rubéfaction des parois.
Charbons et cendres.
Base d’une jarre in situ.
Pierres de calage.

Tableau 1.5 : Structures négatives de faible profondeur.

Structures aux formes particulières

On identifie ces fosses par leurs formes, qui peuvent être cylindriques, allongées, avoir
la forme d’un entonnoir, etc. Beaucoup de ces fosses sont industrielles, car elles ont
servi à développer un produit. Dans certaines structures industrielles, on détecte le
produit qu’on y a fabriqué ou des scories. Souvent, le feu étant intervenu dans la
fabrication du produit, on détecte des charbons, des cendres et des rubéfactions.
Fours domestiques en fosse. C'est une variété de fours domestiques dont la chambre
a été creusée dans la paroi latérale d’un fond de cabane. La plupart des exemples
connus appartiennent à l'Europe médiévale, mais il existe des exemplaires plus
anciens. Le plan est généralement circulaire et les parois forment une voûte (Fig. 3.4).
Trous pour extraire l’argile. Les fosses ont un aspect irrégulier, mais si on les observe
en détail, on peut considérer qu’il s’agit d’une combinaison de plusieurs fosses ovales.
Chaque fosse ovale représente un opérateur qui extrayait la terre qui se trouvait
autour de lui (la profondeur est égale à la longueur d’un bras, généralement 1,5-2 m
de long), avec une face verticale devant l'opérateur et une face opposée moins
inclinée, d’où le sédiment a été enlevé. Les fosses s’entrecroisent et le sol rappelle
celui de la lune ponctuée de cratères. Jusque dans les années 1980, la plupart de ces
fosses étaient classées en tant que fonds de cabane (Fig. 10.1-10.4).
Trous servant à décanter et pétrir l'argile. Ce sont généralement des fosses
d’extraction de l’argile qui ont été réutilisées pour décanter ou pétrir l’argile
nécessaire à la construction de structures et de bâtiments.
Fours de potier en fosse. Les poteries peuvent être cuites dans des fours creusés dans
la terre. L’ethnographie expérimentale et l'archéologie nous montrent de nombreuses

371
formes pour ces fours : cylindriques (en cuvette) ou ceux ayant un trou d'homme et
une chambre de cuisson creusé dans le sol (Fig. 10.7).
Dépotoirs de potiers. Dans un atelier de poterie, ce sont les endroits où les poteries
défectueuses ou déformées sont jetées. Ce peut être une pile ou une fosse simple,
généralement un ancien trou d’extraction d’argile. Sensu lato le nom s'applique
également à toute collection de poteries (Fig. 10.9).
Poteries enterrées. Il s'agit d'un type de structure très particulier, si bien que je n’en
connais aucun exemplaire attesté datant de la préhistoire européenne. Cela dit, il est
mentionné dans les anciens traités d'agronomie qu’on peut conserver les fruits et les
noix dans une poterie scellée et enterrée dans un endroit sec (Fig. 5.11).
Charbonnières. C'était la structure d’où le charbon nécessaire aux fours
métallurgiques était obtenu. On croit que les charbonnières se sont développées à
partir du chalcolithique, même si le premier charbon identifié de façon absolument
certaine date de l'âge de fer. L’ethnographie et l’histoire de la technologie nous
montrent deux façons de faire du charbon : par entassement ou dans des fosses. On
détecte une charbonnière par la présence de nombreux morceaux de charbons issus
d’espèces propres à la carbonisation comme, pour la Méditerranée, le chêne, le chêne-
vert, le hêtre, le pin, la bruyère, etc. ou, pour l’Europe tempérée, l'aulne, le tilleul,
l’érable, l'orme, etc. (Fig. 10.15 et 10.16).
Fours à cuivre. Il y en a de nombreux types. Il faut distinguer les fours de réduction, qui
servent à obtenir du cuivre à partir de certains minerais et sont situés dans les zones
minières, des fonderies ou forges installées chez les forgerons près des centres de
consommation. Les fours de réduction les plus connus sont constitués d'une fosse
située sur un terrain en pente – dont les murs sont en pierre et l’intérieur rempli de
scories de cuivre et de charbon. Les fours de fusion sont constitués par un creuset
placé sur une fosse pleine de charbon de bois, lequel a été très fortement enflammé à
l'aide d’un courant d'air provoqué par un soufflet accouplé à une tuyère. Les éléments
qui permettent d'identifier un four de fonderie sont la fosse, la tuyère ou les scories
(Fig. 10.10 et 10.11).
Fours à fer. Comme pour le cuivre, il convient de distinguer, d'une part, ceux qui
servaient à extraire le fer du minerai, soit les fours de réduction, des fonderies et des
forges utilisées par le forgeron. Dans le four de réduction, on obtient de l'éponge de
fer, qui est à nouveau chauffée dans la forge et longuement martelée pour obtenir un
objet en fer. Près de la forge apparaît généralement l'enclume, qui est une pierre sur
laquelle le forgeron martelait le fer (Fig. 10.12-10.14).
Fours à chaux. Mal documentées dans la préhistoire, ils sont connus grâce à des
expériences, et surtout par l'information provenant de l’ethnographie et des
agronomes anciens (Fig. 10.17).
Fours à poix. Aucun four à poix préhistorique n’a été identifié et étudié. Presque
toutes les informations que nous possédons sont issues d’expériences et de fours
récents (Fig. 10.18-10.21).

372
Fosses de tanneurs. Ce sont des fosses problématiques, longues et étroites, appelées
par les Allemands Schlitzgruben. Il y a quelques années, on considérait qu’il s’agissait
de fosses servant au tannage des peaux (par immersion dans un liquide contenant des
tanins), mais actuellement, on a plutôt tendance à croire que ce sont des pièges.
Trous pour fumer des peaux. Ce sont de petits trous où étaient brûlés des matériaux
qui faisaient beaucoup de fumée et qui servaient à fumer les peaux. Bien qu’ils soient
bien connus en Amérique du Nord, en Europe je n’en connais aucun exemple (Fig.
10.22).
Pièges. Il s'agit d'un type de fosses controversé parce qu'il comprend les Schlitzgruben,
un type particulier de fosses allongées et profondes, trouvées dans de nombreux
endroits en Europe, et très souvent accompagnées de dépressions. Il y a quelques
années, on pensait qu’il s’agissait de fosses de tanneur, mais actuellement, on a plutôt
tendance croire que ce sont des pièges (Fig. 10.23 et 10.24).
Trous de plantation. Ce sont des trous pratiqués dans les anciens champs qui servaient
à planter des vignes ou d’autres arbres. Les pieds de vignes forment des alignements
suffisamment séparés les uns des autres pour permettre le passage de la charrue. La
plupart des trous et des tranchées de plantation sont de l'époque romaine, mais on en
connait qui remontent à l'âge de fer, et même de plus anciennes dans certaines îles de
la Méditerranée (fig. 6.3).
Trou provoqué par le déracinement d’un arbre. Il est causé par la chute d'un arbre qui
a été déraciné par le vent. Quand l’arbre tombe, les racines remontent du sol en
emportant un pan de terre qui a la forme d’un « D » un peu irrégulier. Ces trous sont
causés par la nature, mais ils peuvent être exploités par l'homme (Fig. 11.1).

TYPE FORME ELEMENTS D’IDENTIFICATION

Four domestique en fosse
Trou d’extraction d’argile
Trou pour décanter et pétrir
l’argile
Four de poterie en fosse
Dépotoir de potier
Poterie enterrée
Charbonnière
Plan circulaire muni d’une Intenses rubéfactions.
fosse d’accès
Trou formé par la Le substrat est en argile.
combinaison de diverses
fosses ovales juxtaposées
Recycle souvent un trou Contient souvent de l’argile
d’extraction d’argile décantée dans le fond.
Cylindrique Légère rubéfaction.
Recycle souvent une fosse Accumulation de poteries mal
préexistante cuites ou déformées.
Trou formé par la
combinaison de diverses
fosses ovales juxtaposées, de
dimensions plus modestes
que les trous d’extraction
d’argile.
Plan circulaire o Espèces aptes à faire du charbon.
quadrangulaire Elles peuvent être situées dans un
atelier de forgeron ou loin des
habitats.

373
Four à cuivre Plan circulaire ou Rubéfaction des parois.
quadrangulaire Charbons.
Tuyères.
Scories.
Four à fer Plan circulaire ou Rubéfaction des parois.
quadrangulaire Charbons.
Tuyères.
Scories.
Four à chaux Cylindrique Rubéfaction des parois.
Restes de chaux.
Près d’un bassin pour éteindre la
chaux.
Four à poix Forme d’entonnoir Rubéfaction des parois.
(et autres) Charbons.
Fosse de tanneur Forme en Y-V-W, longue et Accumulation de la matière
étroite organique, du phosphore, de
l'azote, etc.
Trou pour fumer des peaux Cylindrique - base concave Présence de charbons qui
produisent beaucoup de fumée.
Couche de suie sur les murs.
Piège Forme en Y-V-W, longue et Loin des habitats.
étroite Ils sont groupés.

Trou de plantation Situés à intervalles réguliers Ils sont identifiés à l'occasion de

grandes décapages.
Trou de déracinement d’un En forme de D Parois irrégulières.
arbre

Tableau 1.6 : Structures aux formes particulières.

Structures aux formes non spécifiques

Ce sont des structures pour lesquelles la forme de la fosse est sans importance,
puisque ce qui les caractérise ce sont les objets qu’elles contiennent. Il s’agit, en effet,
de fosses recyclées, qui avaient été creusées pour un autre usage, telles que les silos,
les trous de poteaux, les trous d'extraction d’argile, etc.
Caches ou dépôts. Les caches sont des réservoirs (ou parfois, de simples loci)
contenant un grand nombre d'outils, d’ustensiles et de produits que l’on avait cachés
sous terre parce qu'ils n’étaient plus nécessaires ou, éventuellement, parce qu'il y avait
une situation d'insécurité et qu’il était recommandé de cacher les objets de valeur.
Dans des travaux antérieurs, j'ai classé les cachettes en : cachettes domestiques (Fig.
7.1-7.3), cachettes de distribution (Fig. 7.4 et 7.5) et trésors (Fig. 7.6) (Tableau 1.7)
(Miret 2010 : 117-119).
Fosses rituelles. Les fosses rituelles sont les fosses contenant des éléments qui sont
attribués à des rituels magico-religieux ou identifiés en tant qu’offrandes aux dieux. Il y
en a de toutes sortes et ils font généralement l’objet de controverses. Afin de ne pas
me perdre dans un discours spéculatif, j'ai choisi d'utiliser les connaissances dont nous

374
disposons concernant l'époque classique, (certains aspects religieux des fosses de
cette période nous sont connus) et de les appliquer aux vestiges datant de la
préhistoire pour voir si elles coïncident. C’est ainsi que j'ai pris en considération les
types suivants (Tableau 1.7) : les dépôts de fondation (Fig. 8.1-8.3), les fosses
contenant des os d'animaux en connexion anatomique (Fig. 8.4-8.5), les fosses
contenant des restes de banquets, les fosses liées aux libations (Fig. 8.6-8.8), les fosses
contenant des éléments de culte et les découvertes dans les marais. Ces structures sont
décrites en détail dans le chapitre 8 de cet ouvrage.
Fosses sépulcrales. Le nombre de structures préhistoriques et de bâtiments liés à la
mort est très vaste : dolmens à couloir, cistes, tumuli, champs d’urnes, hypogées,
tombes à fosse, etc. ; silos réutilisés comme sépultures, sépultures d'animaux dans des
tombes ou des cimetières, etc. Dans cet article, je n’ai étudié que quelques structures
funéraires (Fig. 9.1-9.2).
Trous à ordures. Le travail ethnoarchéologique de Hayden et Cannon (1983) distingue
deux types de fosses à ordures. En effet, ces auteurs affirment que les déchets
subissaient deux types de tris : un premier tri provisoire (provisional discard) par lequel
les débris d’aliments ou de cendres étaient jetés dans un lieu temporaire (comme le
fumier) et la poterie cassée réutilisée pour l'abreuvage des animaux ou pour protéger
une plante du jardin ou autres. Et, de temps en temps, généralement une fois par an,
un deuxième tri définitif (final discard) était réalisé : le contenu de fumier était
répandu sur les champs et les objets qu’on ne pouvait pas exploiter étaient jetés dans
un trou qui avait perdu son utilisation originale, par exemple un silo, un trou
d’extraction d'argile, un puits, etc., ou le lit d'un ruisseau.

TYPE FORME ELEMENTS D’IDENTIFICATION

Cache ou dépôt domestique
Cache ou dépôt de
distribution
Trésor
Dépôt de fondation
Fosse rituelle avec des os
d’animaux en connexion
anatomique
Recycle souvent une fosse
préexistante.
Recycle souvent une fosse
préexistante.
Recycle souvent une fosse
préexistante.
Dans un trou de poteau, une
tranchée de fondation ou une
fosse située sous le sol d'une
maison.
Recycle souvent une fosse
préexistante.
Poteries de toutes sortes, outils,
moulins, matières premières.
Dans les villages.
Séries d’objets identiques en
bronze, de haches en pierre ou
d’outils en silex.
Dépôts de fonderie contenant
des objets cassés.
Eloigné des habitats.
Colliers, outils en bronze, pièces
de monnaie.
Surtout aux temps historiques.
Il peut contenir des poteries
entières, le squelette d'un animal
ou des monnaies.
Squelette complet ou partiel d'un
animal sacrifié.
Dans un habitat ou un
sanctuaire.

375
Fosse rituelle contenant des
restes de banquets
Fosse rituelle liée aux
libations
Fosse rituelle avec des
éléments de culte
Découvertes dans les marais
Fosse funéraire (dans un
habitat)
Trou d’ordures
Tableau 1.7 : Structures aux formes non spécifiques, caractérisées par leur contenu.
Traduction française : Marie-Agnès Minard
Recycle souvent une fosse
préexistante.
Recycle souvent une fosse
préexistante
Recycle souvent une fosse
préexistante.
Recycle souvent une fosse
préexistante, généralement un maisons, etc.
silo.
Recycle souvent une fosse
préexistante.
Restes de nourriture de type
exceptionnel (des espèces
rares).
Dans les sanctuaires ou les
nécropoles.
Séries de vases à usage
individuel (coupes, bols).
Dépôt d’objets de culte
(chaudrons, figurines, tasses en
miniature...).
Tous les objets jetés dans les
marais ou enterrés dans leur
voisinage.
Sépulture dans un silo, sous les
Elle peut être primaire ou
secondaire.
Toutes sortes d'ordures.
376
Summary

PITS, SILOS AND OTHER ASPECTS. A CATALOGUE OF

PREHISTORIC FEATURES IN EUROPE

This book is a catalogue of more than sixty features that can be found in the
excavation of prehistoric sites. The book seeks to define elements that enable us to
identify the function of the features. This is a multidisciplinary study, combining data
from agronomy, ethnography and archaeology.
We have attempted to enable the function of a pit to be identified as ‘naturally’ as
possible, by means of the shape, content or other, easily verifiable, characteristics.
Despite my efforts, many of the features continue to be difficult to define or are even
controversial: there are numerous examples of this throughout the book.
Firstly, the features are classified into positive and negative. It is well known that
positive features are created by adding material (sediment, stones, mud), while
negative features are cut into the substrate forming the foundation of the site. At the
same time, positive features will be classified by the type of material of which they are
composed: stone or mud. In contrast, negative features will be classified by their
shape, then by their content or certain specific characteristics (e.g. rubefaction of the
walls).
Some types of feature can be constructed with stone or mud. For this reason, they are
repeated several times in this book.

Constructions
In general, constructions can be classified according to the main material used to build
the walls. This enables us to refer to stone houses, mud houses or wooden houses. If a
mixture of techniques is used, involving the use of different materials, the main
material takes priority. Roofs are nearly always made from vegetable matter (logs,
branches, straw, etc.).
Stone houses. Stone houses can have walls made from dry stone, meaning that no
type of binder is used to join the stones, or the stones can be joined with mud. Houses
with stone walls are found in places where stones are plentiful, such as the
Mediterranean (Fig. 2.3).

377
Mud houses. Different techniques are used in construction with mud: adobe, mud
walls, cob (called bauge in French), and wattle and daub. Houses made from adobe or
mud walls often have a dry stone base to prevent dampness in the floor (Fig. 2.4).
Wooden houses. These houses have walls made of wooden posts driven into the
ground to support the weight of the roof. The walls can be made exclusively of logs,
but it is very common for them to be made with wattle, with warped branches covered
by a layer of mud (wattle and daub). In archaeology, wooden houses are identified by
finding post holes arranged at regular intervals, or foundation trenches with post holes
(Fig. 2.5 and 2.8).
Storehouses and granaries. The granary was a room or building designed to store all
types of grain and pulses. It was used preferably to store large volumes of grain and
pulses in the short and medium term. The granary could take many forms, as it could
be a separate building or a room high up in the house. In this work, we differentiate
between granaries with grain compartments, granaries on posts, granaries on stones
and granaries supported by parallel walls. Chapter 2 of the book provides a description
of each type of granary (2.10-2.12).

TYPE FORM IDENTIFYING ELEMENTS

Stone houses Circular, oval, rectangular, With stone walls
etc.
Mud houses Circular, oval, rectangular, With mud walls
etc.
Wooden houses Circular, oval, rectangular, With walls made from logs
etc.
Storehouses and granaries Circular, rectangular Variations:
- On wooden posts
- On stones
- On walls

Table 1.1: Types of feature documented in prehistoric Europe

Positive Features
Stone features
Stone features are usually paved and can correspond to any of the features described
below, in order of size, from the largest to the smallest.
Threshing floors. Threshing floors are places in which grains and pulses were threshed.
They usually consist of spaces with a circular base of large diameter (approximately
fifteen metres in traditional threshing floors). Threshing floors from prehistoric times
have rarely been identified in excavations. However, as there is some paving in
traditional threshing floors, I believe that it is important that they should at least be
mentioned.
Haystacks. Traditional haystacks are piles of straw, usually stacked around a central
post. In some regions, traditional haystacks have an upper section protected by a layer
378
of mud. However, haystacks from prehistoric times have been identified very rarely
(Fig. 6.4).
Stone walls. These are walls made mainly from stones. They can be dry stone (if no
element joins them together) or connected by mud, lime or any other binder.
Benches. A bench is a low wall (typically 0.5 m) attached to another wall, which serves
as a corbel on which to place millstones, large earthenware jars and all types of utensil.
A variation on the bench is the pot holder, which has small hollows into which the base
of the earthenware jars fit. There are also benches and pot holders made from adobe,
as shall be seen below.
Granary bases. These are paved, generally forming a circular shape, to support a
wooden granary. These features are found outside houses and vary in shape and size
(Fig. 2.11).
Above ground silo bases. These are paved in a circular or rectangular shape, and can
be inside or outside houses. Among and on top of the stones (if preserved), there
should be a layer of settled clay and the beginning of the mud walls (Fig. 4.3).
Hearths. Some fires have a hearth made from stone pebbles, the aim of which was to
store the heat of the fire above, releasing it gradually to cook food slowly. These
hearths usually have a circular base and a diameter of around 0.60 m, although they
are also known to be oval and even slightly irregular.
Grain compartments. A grain compartment is a compartment of low height within the
granary or in the room of the house used to store the grain in bulk. It can be made of
stone or mud. The stone grain compartment was created by placing slabs vertically to
define an area. It can also be in the corner of a room (Fig. 3.10, 1).
Millstone supports. Millstone supports consist of a stone or mud feature that fixes the
millstone to the floor, in order to collect the flour or to raise the millstone from the
ground, making it more accessible (Fig. 3.14).
Pot holders. With a circular base of small diameter, these stones supported a large
earthenware jar or a basket. Pot holders can also be negative features, as shall be seen
below (Fig. 5.8).

379
TYPE SHAPE IDENTIFYING ELEMENTS
Threshing floor Circular Paved area of large diameter
Haystack Circular Large paved area
Stone wall Elongated Aligned stones
Bench Elongated Low wall
Granary base Generally circular Paved
Above ground silo base Circular or rectangular Paved with mud remains
Hearth Circular or square A set of stones or pebbles
Ash and charcoal
Grain compartment Circular or square Slabs placed vertically
Millstone support Circular Paved, and above which is a
hand-operated millstone
Pot holder Circular in plan and of small A circle of stones of small
diameter diameter

Table 1.2: Positive stone features

Mud features
There are a significant number of features made from mud, including above ground
silos, grain compartments, ovens, fire hearths, etc. It should be noted that, in some
cases, the same features are repeated as those made with stone. This is because there
are features that can be made from stone or mud. I have described them in order of
size, from the largest to the smallest.
Above ground silos for grain. This is a silo found above ground level. Unanimity does
not exist between archaeologists, ethnographers and agronomists on the difference
between a granary and an above ground silo. The same construction can be described
by one author as a granary and by another as a silo. In the absence of consensus, I
suggested using the word ‘granary’ for constructions made from wood and vegetable
fibre to store grain, and the word ‘above ground silo’ for those made from mud and its
derivatives (Miret 2010: 52-53). It should be noted that an above ground clay silo can
have a stone base (see above) (Fig. 4.3).
Benches. As stated previously, this is a low wall attached to another wall, which serves
as a corbel on which to place millstones, large earthenware jars and all types of utensil.
In this case, it is a bench made from adobe.
Domed pottery kilns. The most well known pottery kilns are those with a dome and
double chamber, a fire chamber and a cooking chamber, separated by a grill with
perforations. Sometimes quite well preserved kilns are found, but we often identify
pottery kilns by finding fragments of the grill made from fired mud (Fig. 10.8).
Domed domestic ovens. Domestic ovens (ovens for cooking bread and other food,
found inside houses or in their vicinity) can be divided into domed ovens and ovens
dug into the ground. The first type is a positive feature and the second type is a
negative feature. Domed ovens are constructed with a mesh of branches that support

380
the clay walls in a semi-spherical shape, or as a truncated cone (Fig. 3.5 and 3.6). To
cook bread, a fire is lit inside the oven. When the desired temperature is reached, the
ash and logs are removed, and the bread, or food to be cooked, is placed in the oven.
In an archaeological excavation, the base of ovens is sometimes found, but often only
fragments of mud walls thrown into a waste pit can be identified.
Grain bins. A grain bin is a compartment of low height made from cob or wattle and
daub in order to contain grain (Fig. 3.10, 2). A grain compartment can be located in the
corner of a room, used to preserve grain or other elements. It can have straight walls
or a wall curved into one quarter of a circle.
Fire hearths. There are fires with a mud hearth as a base that re-emitted the heat of
the fire lit within. Below, there may be a layer of pottery fragments or pebbles (Fig.
3.1).

TYPE SHAPE IDENTIFYING ELEMENTS

Above ground silo Circular or square Walls of cob or wattle and
daub
Bench Elongated Low wall
They can have hollow spaces
to support large earthenware
jars
Domed pottery kiln Circular or square Two chambers separated by a
fired-mud grill
Fired-mud walls
Domed domestic kiln Circular Hearth made from mud and
stones
Fired-mud walls
Grain bin Circular or square Low mud walls
In a house or granary
Fire hearth Circular or square Hearth made from mud
Charcoal and ash

Table 1.3: Positive mud features

Negative Features
The pits or negative features have already been described above. I now wish to
indicate simply that negative features can be deep or shallow. Firstly, we will address
the deep features, the depth of which is greater than the width. We will see that they
can be classified according to whether they are circular, rectangular, oval or elongated
in plan. Further on, we will discuss shallow features, special-shaped features (usually
industrial pits designed to obtain a particular product) and those with a non-specific
shape, defined by the objects found inside.

381
Deep features that are circular in plan
We will begin by discussing the deep negative features, and, within this category,
those that are circular in plan. They are ordered by diameter, from the largest to the
smallest.
Underground silos for grain. These are considered the most common type of pit in
prehistoric settlements in Europe, except on sites with wooden houses, where the
most common feature is the post hole. In terms of shape, the analysis of reference
works from the fields of agronomy, ethnography and archaeology shows that silos for
storing grain are the only underground features that are truncated cone-shaped, egg-
shaped or bottle-shaped (Fig. 4.1). Cylindrical silos are also normal, but this shape is
shared by many other types of pit, which makes it necessary to seek other elements to
correctly identify a silo for grain. Other criteria that enable a silo to be identified are: 1)
A carpological analysis of the sediment in the bottom of the silo, in which grain
appears. 2) A mud coating on the walls in order to improve waterproofing. 3) A slight
rubefaction of the walls, caused by burning waste from a previous silo. 4) The presence
of circular stone slabs or lids made from mud, etc.
Storage pits with intact pottery. Storage pits with intact pottery are storage pits for
grain, which, when empty (usually in the summer), were used to preserve food in
pottery. They are identified by the presence of intact pottery in the bottom of the
storage pit. The pottery should preferably be large earthenware storage jars. This is a
key element that differentiates them from domestic cache pits and ritual pits (Fig. 5.6
and 5.7).
Semi-underground silos for cereal grains. In semi-underground silos, the grain is found
partly underground and partly above ground. In ethnography, these are not very
common, and, in archaeology, it should be noted that they are difficult to identify
because the base that remains is a basin or a shallow cylindrical pit, which is difficult to
distinguish from other types of pit (Fig. 4.2).
Root storage pits. Root storage pits are found in other latitudes. In Europe, they have
not been documented for certain until the end of the Middle Ages (Fig. 5.2).
Silage pits. Silage pits did not become widespread until the 19th century, although
some authors believe that they may have been used in the Iron Age (Fig. 5.3).
Wells. A well is a cylinder of significant depth that extends from the old surface of the
ground to the water table, where water is found. The depth is nearly always greater
than 2 or 3 m, and there are cases of Neolithic wells of up to 15 m. Those of a later
date can be even deeper. The lower section generally consists of walls covered with
logs or dry stone walls. Central European prehistorians differentiate between different
types of well: Kastenbrunnen, Röhrenbrunnen, wickerwork, etc. depending on the
structure that prevents the walls from collapsing (Figs. 3.11 and 3.12).
Sandy bed pits. This was a rare type of feature in prehistoric times (I do not know of
any definite example), but it is well described by ancient agronomists and in

382
ethnography. They are cylindrical or cubic pits with a layer of sand in the bottom. Food
(fruit, roots, nuts, etc.) was placed inside to be preserved (Fig. 5.4).
Vats. These are cylindrical pits covered with a skin and used to contain liquid such as
whey. I do not know of any prehistoric examples in Europe and only have information
from ethno-archaeology (Fig. 5.12).
Fermentation pits. These are pits coated in leaves in which fruit and roots were
fermented, enabling the products to be preserved for longer. They are used, above all,
in tropical areas and are unknown in Europe (Fig. 5.13).
Storage pits for nuts. The few storage pits for nuts found from prehistoric times are
cylindrical and have smaller dimensions than silos for grain. Ethnographical examples
that are rectangular in plan are also known. In archaeology, storage pits for nuts are
identified by finding the remains of nuts (generally charred) inside a cylindrical pit (Fig.
5.1).
Storage jars buried to the neck. These are large earthenware jars buried to the neck in
cylindrical pits, usually with a concave base adjusted to the shape of the jar. Storage
jars buried to the neck contained liquids such as wine, oil or water. According to
ethnographical data, they could also preserve some types of fruit (Figs. 5.9 and 5.10).
Underground mortars. This type of mortar consisted of a simple pit made in the
ground, in which seeds were placed in order to crush them using a stick or a wooden
mallet. Underground mortars were of modest size, with a diameter of 0.30m or 0.40m,
and a similar depth (Fig. 3.13).
Post holes. This type of feature enables wooden houses to be identified. It consists of a
cylinder of small diameter with a depth several times greater than its diameter. It
could also be used as the foundation of a palisade or for other features such as
bridges, haystack posts, etc. (Fig. 2.9)

Deep features that are rectangular or oval in plan

There are few negative features that are rectangular in plan. Wells, silos (of all types),
pit houses and even some semi-underground granaries can be rectangular. When we
find a pit that is rectangular in plan in the excavation of a feature from prehistoric
times, we should assume, in principle, that it is a storage cellar.
Storage cellars. Prehistoric storage cellars are pits that are rectangular or oval in plan,
although storage cellars are also known to be in the shape of a passageway with stone
walls. Storage cellars were used to preserve all types of food. The food could be placed
in storage cellars in pottery, barrels, boxes, sacks, or it could be stored hanging, etc.
The preservation of food in storage cellars was based on the greater stability of below
ground temperatures, especially with the coolness underground during the summer
months (Fig. 5.5).
On some sites, storage cellars are known to have had a wooden box to prevent the
food coming into contact with the walls of the pit.

383
Deep features that are elongated in plan
Pits that are elongated in plan can be classified in many ways. Here I have outlined the
types of pit related to settlements first, followed by the agrarian and natural features.
Storage cellars. As described above, storage cellars exist that are in the shape of a
walled passageway (Fig. 5.5, 3).
Foundation trenches. These trenches are the foundation of dry stone walls or walls
made from supporting logs. If connected to post holes, these foundation trenches
enable us to identify wooden houses.
Fences and palisades. Fences and palisades are detected by the alignment of small
post holes or foundation trenches narrower than those of a wall. Fences could be for
livestock or to define a settlement. Palisades could be for defence purposes when they
are connected to ditches.
Ditches. These usually define settlements. They are connected to palisades and their
purpose is usually attributed to defence. Neolithic ditches are often discontinuous and
arranged one after the other (Fig. 2.16).
Ard marks or plough lines. These are the marks left by the plough in the substrate of a
crop field. They are small parallel trenches arranged along the fields, and often cross-
sectioned by other orthogonal marks. Modern ploughs usually erase the markings left
by older ploughs. As a result, many plough markings that have been preserved are
under prehistoric mounds that seal older crop fields (Fig. 6.1).
Plot boundaries. These are trenches that define an old crop field. They are often found
as a result of aerial photography or laser altimetry, enabling the identification of land
that used to be divided into plots. Land divided into plots in prehistoric times, usually
known by the name of ‘Celtic fields’, has been found in several regions in temperate
Europe.
Drainage channels. These are trenches that collect water from a settlement or a
cultivated plot of land, and direct it towards a river or stream. They can be identified
by aerial photography or directly through excavation.
Paleochannels. These are channels along which rainwater used to pass, and which
have been covered by agricultural terraces. They are not anthropic features, but
natural elements. They are included in this work because they can be found in an
archaeological excavation (Fig. 11.2).

TYPE SHAPE IDENTIFYING ELEMENTS

Underground silo for grain
Storage pit with intact pottery
Semi-underground silo for
Cylindrical, truncated-cone
shaped, egg-shaped or bottle-
shaped
Cylindrical, truncated-cone
shaped, egg-shaped or bottle-
shaped
Cylindrical basin
Charred grain
Coating of the walls with clay
Slight rubefaction of walls
Grain imprints
Presence of lids
Intact storage pottery
Charred cereal grains
384
grain
Root storage pit Cylindrical
Silage pit Cylindrical or elongated
Well Cylindrical Great depth, to the water table
Protective elements in the
lower section (logs, stone
walls)
Sandy bed pit Circular or square in plan Layer of sand or ash in the
bottom
Vat Cylindrical
Fermentation pit Cylindrical
Storage pit for nuts Cylindrical Charred nuts
Storage jar buried to the neck Cylindrical and concave in Relatively intact preserved
plan storage jar (more than half the
jar)
Underground mortar Cylindrical Small dimensions
Layer of clay on the walls
Post hole Cylindrical, narrow and deep Sediment with charcoal or
organic matter (dark
colouring)
Wedging stones
Storage cellar Rectangular, oval or The storage jars it contained
elongated in plan can be preserved
They can have a wooden box
Foundation trench Elongated Connected to a wall
Fence or palisade Elongated Line of post holes or
foundation trenches defining
an area
They can be connected to a
pit
Ditch Elongated They usually define a dwelling
area
They can be connected to a
palisade
Ard mark or plough line Elongated Small channels following the
direction of the long side of a
field or cross-sectioned
Plot boundary Elongated They are usually in a straight
line and define a rectangular
field
Drainage channel Elongated They can be in a dwelling
area or define crop fields
Paleochannel Elongated Former streambed created by
nature

Table 1.4: Deep, negative features, which are greater in depth than width

385
Shallow features
Continuing with negative features, this section outlines some regular features
characterised for their shallowness. They are ranked from largest to smallest.
Pools. These are large hollows, usually near settlements, in which rainwater
accumulated. Layers of clay and silt swept along by the water are detected at the
bottom of the pool. A sediment study can reveal diatom skeletons and other
organisms belonging in stagnant water. Pottery is sometimes found in the bottom of
pools. It is assumed that these were used to collect water and were lost.
Pit houses. This is a classical type of feature and is quite controversial. It is a house in
which the floor is a regular-shaped pit. In some cases, it can be an entire dwelling, but
European examples from prehistoric times are more likely to point to a specific
purpose: a workshop, livestock enclosure, storehouse, etc. Until the 1980s, a ‘pit
house’ was the name given to any negative feature (Figs. 2.13-2.15).
Earth ovens. These are also called ‘cooking pits’. They are a special type of oven
consisting of a circular or elongated pit in which food was cooked by adding very hot
stones taken from a fire located nearby or in the same pit. Food was wrapped in leaves
and cooked slowly. Ethnographical studies indicate that earth ovens were used above
all for feasts and banquets, as they were ovens that enabled an entire animal to be
cooked, and, and were, therefore, not suitable for cooking the small quantities of food
required on a daily basis (Figs. 3.7-3.9).
Fire pits. Fires were sometimes constructed in basins, which served to concentrate the
heat of the fire on the container being used for cooking. Fire pits are identified when a
basin is found with rubefaction of the walls, and the interior is full of ash and charcoal
(Fig. 3.2 and 3.3).
Pot holders. This is a small hollow with a flat or concave base that was used to hold a
large earthenware jar. Sand or wedging stones were sometimes used to adjust the
base of the earthenware jar to the shape of the pit (Fig. 5.8, 2).

386
TYPE SHAPE IDENTIFYING ELEMENTS
Pool These tend to be circular with They can have a supply
a large diameter channel bringing water
Silt in the bottom of the pool
Pit house Circular or rectangular Flat ground
They can have domestic
features such as fires, ovens,
grain compartments, etc.
Earth oven (cooking pit) Circular or elongated Heat-altered stones
rectangle They can have large pieces of
charcoal
Fire pit Circular Rubefaction of walls
Charcoal and ash
Pot holder Circular with a concave base Base of a storage jar in situ
Wedging stone

Table 1.5: Shallow negative features

Special-shaped features
These pits are identified by their different shapes, as they can be cylindrical, funnel-
shaped, elongated, etc. Many of these pits are industrial, meaning that they were used
to make a specific product. In some industrial features, the presence of the product
obtained, or its waste, can be detected. Fire was often used to obtain these products,
in which case we detect charcoal, ash and rubefaction.
Underground domestic ovens. This type of domestic oven is found when the chamber
of an oven is dug into the side wall of a pit house. The majority of examples known in
Europe are from the Middle Ages, but some older ones exist. They are usually circular
in plan and the walls form a dome (Fig. 3.4).
Clay pits. These pits appear irregular, but, when observed in detail, are a combination
of several oval pits. Each oval pit represents an operator who extracted the
surrounding earth (usually an arm’s length, typically with a maximum axis of 1.5-2 m),
which is vertical directly in front of the operator and less vertical behind, and through
which the sediment was removed. The pits intersect one another, and the ground
evokes the craters of the moon. Until the 1980s, the majority of these pits were
classified as pit houses (Figs. 10.1-10.4).
Pits to settle and knead clay. These are usually clay pits that were reused to settle or
knead the mud that was used in the construction of nearby features and buildings.
Underground pottery kilns. Pottery vessels could be fired in underground pottery
kilns. Ethnography and experimental archaeology show us numerous possible shapes
for these ovens, from cylindrical (basin-shaped) to those with an access shaft and a
cooking chamber dug into the ground (Fig. 10.7).

387
Pottery dumps. In a potter’s workshop, these are places where badly-fired or
deformed pottery was thrown away. It can be simply a pile or a pit. It is a former clay
pit. The name sensu lato is also given to a build-up of pottery (Fig. 10.9).
Buried storage jars. This is a very special type of feature, to the extent that I do not
know of any definite examples in prehistoric Europe. The definition is based on former
agronomy treatises, which stated that fruit and nuts could be preserved in
hermetically sealed storage jars that were buried in a dry place (Fig. 5.11).
Charcoal piles. This feature was where the charcoal required for metallurgical furnaces
was obtained. It is, therefore, believed that they were developed above all from the
Eneolithic period onwards, although the first charcoal piles identified for certain were
from the Iron Age. The ethnography and history of the techniques demonstrate
different ways of making charcoal, as it could be made in piles or in pits. A charcoal pile
is detected by the presence of charcoal from numerous species suitable for producing
charcoal, such as oak, holm oak, beech, pine, heather, etc. in the Mediterranean
region, or alder, linden, maple or elm in temperate Europe (Figs. 10.15 and 10.16).
Copper furnaces. There are many types. It is necessary to distinguish between
reducing furnaces, which obtained copper from the mineral and are located in mining
areas and smelting furnaces, found on the sites of bronzesmith workshops, and
located near centres of commerce. The most well known reducing furnaces consist of a
quadrangular pit in a sloping location, with stone walls. The inside is full of charcoal
and copper slag. Reducing furnaces consist of a crucible placed on a pit where charcoal
was burned with great intensity, with the help of the airflow provided by bellows
attached to a nozzle. The elements for the identification of a reducing furnace are the
crucible, the pit, the nozzle and the presence of metal slag (Figs. 10.10 and 10.11).
Furnaces. As with copper furnaces, it is necessary to differentiate, on one hand,
between those used to obtain iron from the mineral (reducing furnace) and smelting
furnaces or forges, which are found on the site of blacksmith workshops. In a reducing
furnace, an iron sponge is obtained. This is reheated in the oven and hammered
repeatedly to shape the iron object. An anvil usually appears near the forge, which is a
stone on which the blacksmith hammered the iron (Figs. 10.12-10.14).
Lime kilns. Poorly documented for prehistoric times, these are known above all as a
result of experiments, and, predominantly, due to ethnographic information and
information from ancient agronomists (Fig. 10.17).
Tar kilns. We do not know either of any tar kilns that have been identified and studied.
Nearly all the information available is based on experiments and more recent ovens
(Figs. 10.18-10.21).
Tannery pits. These long, narrow pits are problematic. They are called Schlitzgruben in
German. They used to be considered as pits for tanning skins, which were immersed in
liquid containing tannins. However, they now tend to be interpreted as pit traps.

388
Smudge pits. These are small pits in which matter was burnt to create a significant
amount of smoke that was used to smoke skins. Although this type of pit is well known
in North America, I know of no examples in Europe (Fig. 10.22).
Pit traps. This type of pit is controversial, as it includes the Schlitzgruben, a specific
type of pit found in many places in Europe, which is elongated, deep and very often
has a hollow base. Years ago, this type of pit was considered to be a tannery pit, but it
now tends to be considered a pit trap (Figs. 10.23 and 10.24).
Planting pits. These pits were made in the ground of old crop fields, which were used
to plant vines or other trees. Vines were planted in rows, maintaining a certain
distance between them, in order to facilitate use of the plough. The majority of
planting pits and trenches known are from Roman times, but some are from the Iron
Age and a few older ones exist on Mediterranean islands (Fig. 6.3).
Tree throws. These are irregular pits caused by a tree falling due to the force of the
wind. When the tree falls, the roots are stretched and a rather irregular section of
earth is created in the shape of a ‘D’. These pits were caused by nature, but were
occasionally used by people (Fig. 11.1).

TYPE SHAPE IDENTIFYING ELEMENTS

Underground domestic oven Circular in plan with an access
shaft
Clay pit Pit formed by the combination
of different oval pits that are
juxtaposed
Pit to settle and knead clay A clay pit is usually reused
Underground pottery kiln Cylindrical
Pottery dump A pre-existing pit is usually
used
Buried storage jar Formed by the combination of
different pits juxtaposed, of
more modest measurements
than clay pits
Charcoal pile Circular or quadrangular in
plan
Copper furnace Circular or quadrangular in
plan
Furnace Circular or quadrangular in
plan
Intense rubefaction
The substrate must be made
of clay
They usually contain clay
settled in the bottom of the pit
Slight rubefaction
Build-up of badly-fired or
deformed pottery
Charcoal from species
suitable for producing
charcoal
They can be found on the site
of a blacksmith’s workshop or
at a distance from settlements
Rubefaction of walls
Charcoal
Nozzles
Crucibles
Copper slag
Rubefaction of walls
Charcoal
Nozzles

389
 Crucibles
Iron slag
Lime kiln Cylindrical Rubefaction of walls
Lime remains
Proximity to a pool in order to
slake the lime
Tar kiln Funnel-shaped (and other Rubefaction of walls
shapes) Charcoal
Tannery pit Long and narrow in a Y V or The accumulation of organic
W shape matter, phosphorus, nitrogen,
etc.
Smudge pit Cylindrical with a concave The presence of charcoal that
base produced a great deal of
smoke
A layer of smoke in the walls
Pit trap Long and narrow in a Y V or Far from settlements
W shape They appear in groups
Planting pit Pits located at regular They are identified when
intervals stripping away great layers
Tree throw D-shaped Irregular walls

Table 1.6: Special-shaped features

Non-specific shaped features

For these features, the shape of the pit is unimportant, as it is characterised by the
objects contained within. Advantage is sometimes taken of pits with other functions,
such as silos, post holes, clay pits, etc.
Cache pits. Cache pits are pits, or sometimes simply places (loci), in which a more or
less significant number of tools, utensils and goods are found. They are assumed to
have been hidden underground because they were not required at the time, or
perhaps due to a situation of insecurity, which made it advisable to hide valuable
goods. In a previous work, I classified cache pits into domestic cache pits (Figs. 8.1-8.3),
distribution cache pits (Figs. 7.4 and 7.5) and hoards (Figs. 7.6) (Table 1.7) (Miret 2010:
117-119).
Ritual pits. Ritual pits are pits containing elements attributed to magical-religious
rituals or identified as offerings to divinities. There are many types of ritual pit, and
they are, generally, quite controversial. To avoid excessive digression into a type of
feature that is subject to speculation, I have opted to use the little knowledge we have
from the classical era, for which we know some religious aspects, and to go back in
time to see whether what we find from prehistoric times can be adapted to the
archaeological records from the classical era. In this way, I have taken the following
types of ritual pit into consideration (Table 1.7): foundation deposits (Figs. 8.1-8.3),
ritual pits with animal bones in anatomical connection (Fig. 8.4-8.5), ritual pits with

390
banqueting remains, ritual pits related to libation (Figs. 8.6-8.8), ritual pits with objects
of worship, and findings in swamps. These features are described in greater detail in
chapter 8.
Burial pits. The number of prehistoric features and constructions related to death is
very extensive: passage graves, cists, barrows, urnfields, hypogea, grave pits, etc. This
monograph studies only a few burial features: storage pits for grain reused as a burial
place, animal graves in tombs or cemeteries, etc. (Figs. 9.1-9.2).
Waste pits. Based on the ethno-archaeological works of Hayden and Cannon (1983), it
is necessary to distinguish between two types of waste pit. The authors mentioned
maintain that waste was sorted twice. Firstly, there was a provisional discard, in which
the remains of food or ash were thrown into a temporary dump (such as a manure
heap), broken pottery was stored in case it could be used to give water to animals or
to protect vegetable garden plants, etc. Sometimes, usually once a year, a final discard
was made. The content of the manure heap was poured onto crop fields, and objects
that could not be used were thrown into any type of pit that had lost its original use.
This could be a silo, clay pit, well, etc., or the bed of a stream.

TYPE SHAPE IDENTIFYING ELEMENTS

Cache pit or domestic cache A pre-existing pit is usually Many types of pottery, tools,
pits reused millstones, raw materials.
Found within settlements
Cache pit or distribution cache A pre-existing pit is usually Repeated series of bronze,
pits reused stone axes or flint tools.
Smelter deposits with broken
objects.
Distanced from settlements
Hoard A pre-existing pit is usually Necklaces, bronze tools, coins
reused Belonging to historical times
Foundation deposit In a post hole, a trench or a pit They can contain intact
covered by the paving of a pottery, the skeleton of a
house sacrificed animal or coins
Ritual pit with animal bones in A pre-existing pit is usually Full or partial skeleton of a
anatomical connection reused sacrificed animal.
Found within a settlement or
place of worship
Ritual pit with banqueting A pre-existing pit is usually Remains of exceptional types
remains reused of food (unusual species).
Found within places of
worship or burial areas
Ritual pit related to libation A pre-existing pit is usually Series of cups for individual
reused use (glasses, dishes)
Ritual pit with objects of A pre-existing pit is usually Deposit of objects of worship
worship reused (pots, figurines, miniature
vessels, etc.)
Findings in swamps Objects of all types thrown
into swamps or buried in

391

Burial pit (in a settlement)
Waste pit
A pre-existing pit is usually
reused, generally a silo
A pre-existing pit is usually
reused
surrounding areas
Graves in silos, under houses,
etc.
They can be primary or
secondary
All types of waste and rubbish

Table 1.7: Non-specific shaped features, characterised by their content

English translation: Victoria Pounce

392