Marinta Bonet Roca

Activitat PAC1

1.- Els grecs en època arcaica consideraven l’existència d’uns éssers intermedis entre els homes i els déus als quals
anomenaven semidéus - hemítheoi-, i així ho testimonien Homer i Hesíode.

Respecte al terme grec héros, el Dictionnaire étymologique de la langue grecque de P. Chantraine (París, 1970, p. 417),
refereix que en època homèrica era un terme de politesse amb el qual es denominava a determinats personatges
singulars, sense importar quin fos el seu rang; destaca també, que a partir del poeta Hesíode aquesta veu comporta una
significació religiosa, entesa en el sentit de “semidéu” o bé déu local. Aquesta càrrega semàntica procedeix del culte a
un ser humà al qual després de la seva mort se’l divinitza com a conseqüència de la noblesa de la seva manera de
procedir, per la qual cosa passa a ser un heroi d’una regió o comarca determinada.

Així mateix, la paraula heroi s’aplica també a un conjunt precís de morts que en vida han destacat a causa de la seva
areté – excel·lència, virtut- i que, sense arribar a ésser divinitzats, l’imaginari dels antics situa en una posició
sobrehumana. Convé, però, insistir en que en tots els casos es tracta d’un terme de respecte, i en certa mesura, de
veneració.

Per últim, a la llista dels herois cal també afegir els antics reis i els primitius ecistes - del grec oikistés - els fundadors de
ciutats, els quals es representen com avantpassats de famílies aristocràtiques.

En el món llatí, emperò, la paraula heros, apareix tardiament i també lligada al sentit d’heroi o semidéu, tal i com es veu
en Virgili ( Buc., IV 16; En., VI 103), per al·ludir a un home cèlebre; tot i que la idea de l’heroi a la manera hel·lènica
s’instaura en la cultura llatina en l’època d’August i amb un fonament polític1.

D’acord amb l’estudi The Hero (1937) de Lord Raglan, analitzant la morfologia del mite heroic apareixen vint-i-dos
motius que estarien en la història de cada heroi, tot i que A. Brelich, puntualitza que més que un esquema del mite
heroic, existeixen temes mítics recurrents en la mitologia heroica, per la qual cosa no tots han de ser presents alhora.
Aquests motius poden resumir-se en els següents:

1. L’heroi és el fruit d’un o una mortal (generalment de família reial) i una deessa o d’un déu.
2. Les circumstàncies del seu naixement són inusuals, i sovint existeix la possibilitat que sigui mort pel seu pare o
avi matern.
3. No es diu gaire cosa de la seva infantesa, però sol ser criat per pares adoptius i educat per nimfes o centaures.
4. Quan arriba a l’edat viril torna a casa o arriba a un regne i després de superar probes i/o guanyar batalles contra
reis, dracs o feres fictícies o reals aconsegueix guanyar l’ esmentat regne i casar-se amb la princesa.
5. Durant un temps governa sense esforç, fa lleis i gaudeix del respecte i admiració del seu poble. Un dia, però,
perd el favor dels déus o dels seus súbdits, el treuen del tro i és exiliat de la seva ciutat.
6. Normalment té una mort misteriosa, sovint dalt del cim d’una muntanya i el seu cos no és sepultat, tanmateix
té tombes on es realitza el seu culte.
7. Tot i el seu coratge i les seves singulars gestes, no aconsegueix sostreure’s del sofriment i aconseguir la
benaurança, i en comptades excepcions aconsegueix la immortalitat.

Si haguéssim d’escollir un tret distintiu per tal de caracteritzar els herois èpics de la Ilíada, un comú denominador,
podríem dir que l’aspecte més destacable és el mòbil ètic de la seva acció sempre orientada a construir un món millor.

[...] Tot seguit, el gran Hèctor, de casc tremolós li va respondre: “No em facis seure, Hèlena, bé que m’apreciïs. Tampoc no em
convenceràs, car el meu cor ja m’incita a defensar els troians, els quals em troben a faltar molt des que me n’he anat.”(Homer.
2006. Ilíada, V. Trad. de J. Alberich, pàg. 166. Editorial La Magrana. L’esparver clàssic).

Aquest esforç, és el que el portarà sovint a una mort tràgica, que té lloc en un temps prematur, sense que hagi començat
a perdre la gosadia, la intrepidesa. D’aquesta manera, la seva imatge es deté en el moment decisiu del combat i perdura
per sempre més, sense marcir-se en l’esfera de l’imaginari mític i queda, per tant, deslliurada del deteriorament del
temps.
Així doncs, la grandesa de l’heroi radica en que al combatre arrisca la seva vida, i per això el combat es converteix en la
proba essencial de la seva existència i el duu cap la glòria.

[...] El gran Hèctor de casc tremolós li va dir: “ Veritablement tot això em preocupa, dona, però tinc una vergonya terrible davant
els troians i troianes, de peples que s’arrosseguen, si com un covard m’escapoleixo de la guerra. Tampoc m’hi incita el meu cor,
perquè he après a ser sempre valerós i a lluitar entre els primers troians, intentant aconseguir gran glòria per al meu pare i per a mi
mateix.[...] I potser algú, quan un dia et vegi vessant llàgrimes, dirà: “ Aquesta és l’esposa d’Hèctor, el qual en la lluita superava
tots els troians domapoltres, quan combatien al voltant d’Ílion”. Així parlarà algú un dia, i per a tu serà un nou dolor per manca
d’un home capaç d’apartar el teu dia d’esclavitud”.( Homer. 2006. Ilíada, VI. Trad. de J. Alberich, pàgs. 168-169. Editorial La
Magrana. L’esparver clàssic).

1- F. Bauzá, El mito del héroe. Morfología y semántica de la figura heroica. Buenos Aires, Fondo de Cultura Económica, 2007 (pàgs. 9-19) 1
 Marinta Bonet Roca
Activitat PAC1

La identitat en ells mateixos és la característica que comparteixen els herois de la Ilíada. Aquesta particularitat, fa herois
que no canvien i que són per tant monolítics.

Un altre aspecte digne de ser mencionat respecte a la figura de l’heroi és el caràcter agònic de la seva naturalesa,
permanentment en conflicte entre dos móns, sobretot quan és fill d’una deessa i d’un mortal, la qual cosa li confereix
una naturalesa mixta.

En aquest aspecte Aquil·leu, fill de la deessa Tetis i del mortal Peleu és l’heroi prototípic si es té en compte que davant
de la disjuntiva d’elegir entre una vida honrosa però fugaç i una llarga però obscura, l’heroi tria voluntàriament la
primera.

[...] Al llindar de la seva vida, des de les primeres passes, la ruta sobre la qual ha d’avançar es bifurca. Sigui quina sigui la direcció
que decideixi prendre, li caldrà, per seguir-la, renunciar a una part essencial d’ell mateix. No pot gaudir del que l’existència a la
llum del sol ofereix de més dolç als humans i alhora assegurar-se el privilegi de no estar-ne mai privat, de no morir. Gaudir de la
vida, el bé més preciós de les criatures efímeres, bé únic i incomparable perquè és l’únic que, un cop es perd, no pot ser recuperat,
és renunciar a l’esperit d’ immortalitat. Voler-se immortal, és, en part, acceptar perdre la vida fins i tot abans d’haver-la viscut
plenament. Si Aquil·leu escull, quedar-se a Ftia, gaudirà d’una vida llarga i feliç, fins assolir una vellesa rodejada d’afecció. Però
per benaurada que pugui ser, la seva existència no deixarà cap traça; quan s’acabi, aquesta vida es farà malbé en la nit, en el no-
res. Juntament amb ella, l’heroi desapareixerà del tot, per sempre. Enfonsant-se a l’Hades, sense nom, sense rostre, sense memòria,
s’esborrarà com si no hagués existit mai.2

[...] Mare, ja que em vas infantar per tenir una vida tan breu, Zeus olímpic altitonant almenys m’hauria de concedir honor; en
canvi, fins ara no m’ha recompensat gens. Car a mi, l’Atrida, el gran sobirà Agamèmnon, m’ha deshonorat; m’ha pres el botí i el
reté després que ell me l’ha arrabassat”. (Homer. 2006. Ilíada, I. Trad. de J. Alberich, pàg. 55. Editorial La Magrana. L’esparver
clàssic).[...] Quan va haver parlat així, les Erínies li tallaren la veu. Aquil·leu de peus lleugers, molt irritat, li va dir: Xantos, ¿per
què em predius la mort? No et cal pas que ho facis. Prou bé sé jo mateix que el meu destí és morir aquí lluny del pare i de la mare,
però, de totes maneres, no pararé fins que atipi de guerra els troians . (Homer. 2006. Ilíada, XIX. Trad. de J. Alberich, pàg. 432.
Editorial La Magrana. L’esparver clàssic).

Tanmateix, de les qualitats que Aquil·leu hereta del seu pare, la condició de mortal i certa pietat, qualitats inherents a
l’ordre dels humans, són les que el presenten com un model heroic digne de ser emulat. El mite posa de relleu en
Aquil·leu no tant allò que té de diví, sinó el que té quant a home. Dos són els episodis que voldria remarcar, el primer la
seva còlera que es descriu a l’inici de la Ilíada, i el segons quan la deposa, quan voluntàriament decideix retornar el
cadàver d’ Hèctor al seu pare Príam.

Canta, deessa, la ira funesta d’Aquil·leu el Pelida, la qual provocà innombrables sofriments als aqueus i precipità moltes ànimes
esforçades d’herois a l’Hades, i els convertia en pastura dels gossos i menja de les aus.[...] (Homer. 2006. Ilíada, I. Trad. de J.
Alberich, pàg. 43. Editorial La Magrana. L’esparver clàssic).

[...] Respecta els déus, Aquil·leu, i tinguis pietat de mi, tot recordant el teu pare. [...] Així va parlar i li va provocar el desig de
plorar pel seu pare. Va agafar la mà del vell i suaument la va apartar. Tots dos van despertar els records: un mentre s’arrossegava
als peus d’Aquil·leu, plorava llargament per Hèctor, matador de guerrers, i, en canvi, Aquil·leu plorava unes vegades el seu pare i,
altres, també Pàtrocle. (Homer. 2006. Ilíada, XXIV. Trad. de J. Alberich, pàg. 523. Editorial La Magrana. L’esparver clàssic).

Contràriament a tot l’ esmentat fins ara, en l’Odissea, Ulisses, semblant a Zeus en seny, és l’heroi de la mobilitat, del
canvi, de l’adaptació, que es defineix per la seva intel·ligència i enginy. Té una subtilitat i una habilitat per enganyar
que li permetrà sortir d’un mal pas quan la situació sembla desesperada. És l’heroi de les mil cares, sagaç, que no
vacil·la en mentir i en parar trampes per fer-hi caure els adversaris, i utilitza trucs i disfresses per aconseguir els seus
propòsits, en definitiva salvar-se i tornar a casa.

Així doncs, en cadascun dels episodis que es succeeixen en el periple des de Troia fins a tornar a Ítaca, la lluita contra
l’oblit i el record de la pàtria i el desig de tornar-hi constituiran el rerefons de totes les aventures d’Odisseu i els seus
companys.

[...] L’oblit representa sempre el perill i el mal. Estar en el món humà és estar viu a la llum del sol, veure els astres i ser vist per ells,
recordar-se d’un mateix i tenir present els que t’envolten.3

[...] Cíclop,¿em preguntes l’il·lustre nom? Vaig a dir-te’l.

Tu, però, fes-me el present que tanmateix, com a hoste,
m’has promès. Doncs, em dic Ningú, i Ningú m’anomenen,
sí, la mare i el pare i la colla que m’acompanya. (Homer. 2002. Odissea, IX. Trad. de Carles Riba, pàg. 156. Editorial La Magrana.
L’esparver)

[...]Astuciós ha de ser i un lladre dels fins, el qui et guanyi

entre tots per ardits, ni que sigui un déu qui es presenti!

2- J. P. Vernant, L’univers, els déus, els homes. Barcelona, Editorial Anagrama S.A. / Editorial Empúries S.A., 2001 (pàgs. 98–100) 2
3- J. P. Vernant, L’univers, els déus, els homes. Barcelona, Editorial Anagrama S.A. / Editorial Empúries S.A., 2001 (pàg. 105)
 Marinta Bonet Roca
Activitat PAC1

Aferrissat, brodadó, insaciable d’ardits, ¿no podies,

ni a la teva terra on ja ets, cessar les mentides
i les històries de lladre que des d’infant et són cares?
Prou, però, i no seguim parlant-ne, que els dos som entesos
en finors: si tu ets el primer de tot el llinatge
pel consell i els discursos, doncs jo entre els déus sóc il·lustre
per la idea i els ginys. (Homer. 2002. Odissea, XIII. Trad. de Carles Riba, pàg. 224. Editorial La Magrana. L’esparver)

Els herois de l’Eneida, la gran epopeia romana escrita per Virgili, concretament Eneas, presenten però, trets del tot
novedosos i que el diferencien completament dels herois anteriors. Això es deu al fet que l’Eneida no és un poema èpic
com els altres; en el sentit de recollir una llarga tradició de llegendes i de mites que al principi difonien oralment els
aedes, sinó que és el producte conscient i mesurat d’un poeta líric que vol crear una epopeia nacional, no a partir d’un
passat llegendari popular, altrament, imbuït per la fe del destí del seu país.
Com totes les epopeies canta un passat heroic, però més que glorificar el passat, glorifica el present. Un present de
grandesa que els déus i els Fats han dirigit secularment, i que mostra el destí de Roma de regir pobles, augurat per déus i
homes en les gestes d’ Eneas. 4

Aquest fet és molt clar quan Eneas baixa a l’avern i es troba no només als herois troians i a Dido, sinó que acompanyat
pel seu pare als Camps Elisis veu a grans personatges de la història de Roma fins a August. És doncs, aquest passatge
una profecia de la seva nissaga i del seu destí lligat a l’avenir del seu poble.

Eneas tot i conservar trets propis dels antics herois èpics d’Homer - cal recordar el seu origen troià - com ara ésser fill
d’una deessa i gaudir per tant de la seva protecció i d’un humà, i la destresa en el combat, és l’heroi reflexiu i conscient
dels perills, el “pietós” per excel·lència i de la grandesa moral. És pietós -pius Aeneas- perquè per sobre dels seus
desitjos personals, obeeix el seu destí fixat pels Fats, és a dir, acompleix amb els deures divins i amb els deures envers
la pàtria; però és també pietós per la seva devoció filial i familiar. Eneas va sortir de Troia amb el seu pare en braços i
amb el seu fill de la ma, i és al seu pare a qui trobarà a l’avern.

Com esmenta Garcia Gual, la figura paterna no és present en el prototip de l’heroi mític, per la qual cosa la devoció
d’Eneas al seu pare és un tret singular. És l’ únic heroi que conversa amb el seu pare a l’Hades, perquè en la seva
història la continuïtat familiar és un tret molt important, de la seva estirp procedeix la gens Julia la qual arriba fins a Juli
Cèsar i el seu hereu.

[...]<<Ets tu, pare, és la teva trista imatge, amb repetides aparicions, el que m’ha impulsat a encaminar-me a aquests estatges; les
naus estan ancorades al mar Tirrè. Permet-me, pare, d’estrènyer la teva dreta, permet-m’ho i no et sostraguis a la meva
abraçada>>.I mentre parlava així regava alhora el seu rostre amb un devessall de llàgrimes. Llavors intentà tres vegades passar-li
els braços entorn del coll[...] (Virgili. 1999. L’Eneida, Llibre VI. Trad. de Joan Bellès, pàg. 219. Editorial Edicions 62)

[...]<< Ara, vinga, t’explicaré quina glòria acompanyarà en el futur el llinatge de Dàrdan, quins descendents t’esperen de la raça
itàlica, ànimes il·lustres que portaran el nostre nom, i et faré saber els teus destins. Aquell jove que veus, recolzat en una llança
sense ferro[...]és el primer que empeltat de sang itàlica, naixerà al món de dalt: és Silvi, un nom albà, el teu últim fill, que la teva
muller Lavínia, a les darreries, quan ja siguis vell, t’infantarà dins el bosc, rei i pare de reis, gràcies al qual la nostra nissaga
dominarà Alba Longa. (Virgili. 1999. L’Eneida, Llibre VI. Trad. de Joan Bellès, pàg. 223. Editorial Edicions 62)

Així mateix, és la pietat d’Eneas el motiu pel qual abandona Dido. Eneas és el dux fatalis que no cedeix a la temptació
de la felicitat personal perquè ha de seguir els designis dels Fats, i és per això que quan es troba amb Dido a l’Hades
intenta parlar-li, tot i que ella no li dirigirà la paraula.

[...]<< Dissortada Dido [...]Vaig ser jo, ai! la causa de la teva mort? Juro pels estels, pels Déus de Dalt i per tot el que es pugui
prometre en les profunditats de la terra, que fou a contracor, oh reina, que vaig allunyar-me de la teva terra.

2. L’obra literària que he triat per tal d’analitzar, comentar i contextualitzar un episodi literari on hi figuri
l’abandonament d’un nadó és la tragèdia grega d’Èdip Rei de Sòfocles. No es coneix ben bé la data en què fou
representada, encara que diverses dades dels gramàtics antics fan suposar que hauria de ser posterior a l’any 430 aC., ja
que sembla que la pesta esdevinguda a Atenes aquell mateix any podria haver estat la font d’inspiració per a la
descripció de la pesta de Tebes 5.

Sòfocles va viure en el temps de la Grècia clàssica - va néixer el 496 aC i va morir l’any 406 aC-, fou doncs testimoni
de l’època de més esplendor de la ciutat d’Atenes, de les reformes socials de Pèricles i de la immigració procedent de
tots els països del Mediterrani. Fill d’una família benestant, va rebre la formació pròpia de la seva classe social: poesia,
gimnàstica i música, i el seu gran amor per Atenes féu que acceptés diferents càrrecs en el govern de la ciutat.
4- Virgilio, La Eneida. Prólogo por Carlos García Gual. Madrid, Editorial Edaf, 1983 (pàgs.10-11) 3
5- Sòfocles. Èdip Rei. Trad. Trad. i notes de Joan Castellanos. Editorial La Magrana. L’esparver clàssic. 2005 (pàg. 6)
 Marinta Bonet Roca
Activitat PAC1

La seva ideologia es basava en dos aspectes importants: la religiositat i la democràcia. Aquest fet es farà palès en la
seva obra, ja que si bé tenia una mentalitat oberta i evolucionada, no acceptava la ideologia que posava l’home com a
centre del món i deixava els déus en un segon pla. Entenia que els déus estan per sobre de l’home i són aquells els que
condicionen l’èxit o el fracàs d’aquests. Això farà que tal i com creia, en la seva obra si bé els déus no són mai
protagonistes, ni tenen un paper important si que condicionen, però, l’esdevenir dels personatges, els quals, com ara
Èdip, il·lustren la tesis que és necessari suportar amb noblesa les adversitats i sofriments, car no són evitables.
Tanmateix, la seva sofrença no porta a aprendre, com en el cas dels personatges d’Èsquil, sinó al suïcidi i a la fatalitat.

En la tragèdia Èdip Rei de Sòfocles, Èdip fill de Laios i Iocasta, reis de Tebes, és maleït en el seu naixement per una
terrible profecia, segons la qual matarà el seu pare i es casarà amb la seva mare. Per tal d’evitar-la, el matrimoni
decideix desprendre’s del fill i interrompre d’aquesta manera la seva descendència. Amb aquesta finalitat convoquen un
dels pastors que cada estiu fa pasturar els ramats del rei al mont Citeró i li encomanen la missió d’abandonar el nen a la
muntanya i deixar-lo a la mercè de les feres. El criat s’ endu el nen, li fa un forat en el taló, li passa una corretja i se’l
carrega a l’esquena. Tanmateix, en arribar a la muntanya el marrec li somriu i el criat s’apiada del nen i en ser que es
troba en aquell moment un pastor de Corint que sol fer pasturar el seu ramat a l’altre costat de la muntanya li demana
que en tingui cura. El pastor de Corint es recorda que el rei Pòlib i la reina Peribea, que no han tingut fills, en desitgen
un i decideix portar-los-el. Contents de poder tenir un fill, l’eduquen com si realment ells l’haguessin engendrat. Des
d’aleshores tothom sap a Corint, que ell serà el successor de Pòlib, però també saben que no és del tot corint.

Un dia, després d’una baralla amb un nen de la seva edat, sent: << Bah! Al capdavall, no ets més que un fill suposat!>>
Aquest fet fa que Èdip li demani al rei Pòlib quin és el significat d’aquesta afirmació, com si ell no fos veritablement el
fill del rei, i tot i que Pòlib el vol tranquil·litzar no ho aconsegueix, per la qual cosa Èdip, no gaire convençut, decideix
anar a consultar l’oracle de Delfos. L’oracle, lluny de donar una resposta clara a la pregunta si és el fill de Pòlib i de
Peribea, li contesta que matarà el seu pare i dormirà amb la seva mare. Horroritzat, decideix exiliar-se i sense pàtria es
dirigeix a Tebes.

Al mateix temps, una pesta assola Tebes i Laios en viatge cap a Delfos per demanar consell a l’Oracle es troba amb
Èdip en un encreuament de camins. Els dos carros en què viatgen no poden passar al mateix temps, per la qual cosa
Laios diu que el seguici reial té prioritat i demana el seu cotxer que faci apartar el jove. Aquell pega un cop de fuet que
frega amb l’esquena d’Èdip i aquest que s’enrabia, amb el bastó colpeja el cotxer, el mata i després colpeja Laios, el
qual també cau mort als seus peus. L’altre cotxer espantat, fuig a Tebes, mentre que Èdip, considerant que ha actuat en
legítima defensa prossegueix el camí.

Poc després arriba a Tebes, una ciutat sota la desgràcia de l’Esfinx, un monstre que s’ha instal·lat a la ciutat i que un cop
l’any exigeix que se li enviï un jove de l’elit tebana, al qual es cruspeix si no és capaç de resoldre un enigma. En entrar a
la ciutat, Creont, el regent de Laios, veu en Èdip un noi d’aspecte audaç i li proposa d’enfrontar-se al monstre i en cas
de guanyar, li promet que li atorgarà la ma de la reina, ara vídua, Iocasta. Èdip accepta i l’Esfinx li formula l’enigma: <<
Quin és l’ésser, l’únic d’ entre tots els que viuen a la terra, l’aigua o l’aire, que té una sola veu, una sola manera de
parlar, una sola naturalesa, però que pot tenir dos, tres, i fins i tot quatre peus? >>. Èdip reflexiona. La paraula Oi-dipous
-bípede- està inscrita en el seu nom i respon: << L’home. Quan encara és un nen, camina a quatre grapes; quan es fa més
gran, s’aguanta sobre dues cames i, de vell, es colza sobre un bastó per pal·liar el seu pas vacil·lant >>. Així doncs, venç
l’Esfinx, la qual es mata i en mig de celebracions i crits de joia es casa amb la reina, i es converteix-se des d’aleshores
en el sobirà de Tebes. El matrimoni té quatre fills: Polinices, Èteocles, Ismena i Antígona.

Passat un temps, una pesta assola la ciutat i els seus habitants demanen el seu sobirà que els deslliure, novament,
d’aquesta pena. Èdip aleshores es compromet a menar les investigacions necessàries per esbrinar les causes d’aquest
mal i amb aquesta finalitat envia un home a Delfos, el qual torna anunciant que l’Oracle ha profetitzat que la pesta no
marxarà fins que es castigui l’assassí de Laios i sigui expulsat per sempre més de Tebes. És aleshores que Èdip es
compromet a buscar i trobar el culpable. Les investigacions el menaran a assabentar-se que fou ell mateix qui matà
Laios i que ha engendrat fills de la seva pròpia mare. Davant d’aquests fets i en ser que Iocasta es penja, amb els
alfiblalls del seu vestit s’orba, i com que ha de respectar el compromís que ell mateix va contreure ha de marxar de
Tebes.

L’abandó d’Èdip, quan era infant és fruït de la maledicció que pesa damunt d’ell des del seu naixement, però, no és pas
ell el causant de la tragèdia, ell només és qui ha de suportar la fatalitat del qui no hagués hagut de néixer, descendent
legítim i alhora una procreació monstruosa.

Anys enrere, trobant-se Laios en qualitat d’hoste a casa del rei Pèlops, s’enamorà del seu fill Crisip i mirà de tenir-hi
una relació eròtica, a la qual Crisip s’hi negà. En ser que Laios no ho va aconseguir amb mètodes de seducció optà per
forçar Crisip, el qual escandalitzat es va suïcidar. Pèlops, aleshores, llençà una imprecació solemne, segons la qual la

4
 Marinta Bonet Roca
Activitat PAC1

nissaga dels labdàcides quedava condemnada a la no-perpetuïtat i abocada a la desaparició. Èdip per tant, fill de Laios,
destinat a la mort, que va evitar-la de miracle, no s’escapa als designis de les divinitats i finalment paga el tribut que
s’imposa als que han nascut quan no tenien el dret de néixer.

Més lluny i tot, el propi Èdip, quan està cec i abans de sortir cap a l’exili, és humiliat pels seus fills, la qual cosa el duu a
ell mateix a llençar una altra imprecació, semblant a la que Pèlops anys enrere havia pronunciat, contra els seus
descendents masculins. Els prediu que mai no s’entendran i que tots dos voldran ocupar el tro, es barallaran i acabaran
tots dos morts, l’un en mans de l’altre. I això en efecte és el que passarà, Etèocles i Polinices descendents de la nissaga
dels labdàcides es mataran davant d’una de les set portes de Tebes. 6

3. La primera imatge correspon a l’obra anomenada “El sarcòfag dels esposos” datada cap a l’any 520 aC. Aquest
sarcòfag fou trobat a Cerveteri, una de les necròpolis etrusques que juntament amb la de Tarquina més informació han
aportat respecte al poble etrusc. Construït en terracota - material especialment emprat pels etruscs, els quals quasi bé
mai van emprar el marbre, en contraposició als grecs -, la tapa del sarcòfag representa una parella reclinada en un kliné,
una espècie de llit que s’utilitzava per menjar, del qual se’n deriva el triclini, en actitud relaxada.

Les figures presenten una clara influència de l’art grec d’època arcaica, per la forma ametllada dels ulls, el somriure
arcaic o el cabell trenat. Tanmateix, presenten característiques típicament etrusques, com ara el tractament dels rostres,
més vibrants i expressius, i un interès centrat en la part superior del cos, que contraposa els bustos d’alt relleu i les
cames aplanades.

Aquesta peça representa la unió conjugal i la participació de la dóna etrusca en els esdeveniments socials, com ara els
banquets, imatge que mai fou representada en la cultura grega, ja que les dones gregues no participaven d’igual forma
que les etrusques de la vida cívica, política o econòmica de la ciutat. Mentre que la funció de la dona grega era procrear
fills legítims, tenir cura de la casa i de l’economia de llar, és a dir, el seu àmbit era el domèstic, i sempre eren tutelades
per algun membre de la seva família: espòs, pare, o el parent masculí més proper; les dones etrusques sembla que
gaudien d’una paritat formal amb els homes. Aquestes tenien assignat el control de la casa i de la principal producció
domèstica - filatura i tissatge- i eren protagonistes del món de les gentes aristocràtiques, per la qual cosa podien
acompanyar els seus marits als banquets, cosa que era vedada per a les dones gregues respectables, ja que només les
heterai - prostitutes- o les ballarines podien acudir a aquests indrets.

Mentre que la dona etrusca disposa d’un nom i no només del gentilici o nom de família - que és el de la seva família
d’origen-, la dona romana és designada només pel gentilici, la qual cosa al món antic on l’onomàstica expressa la
condició social i jurídica de l’individu, fa que la diferència entre Grècia i Etruria o Roma i Etruria sigui significativa.
Certament la dona grega o romana pertany a una família, de la qual rep el nom, fet que la diferencia de les esclaves,
però no deixa de ser un element sense individualitat dins del grup, en contraposició dels homes, els quals si que tenen
un nom que els distingeix en tant que persones. Així doncs, la dona etrusca, en ser que té el seu nom, té una
individualitat, una personalitat pròpia, la qual cosa connota que és jurídicament reconeguda, sense submissió a un pare o
marit. 7

Posem per exemple a Tanaquil, la dona de Tarquini el Vell, la qual va interpretar els signes divins que aquest va rebre i
després pel jove Servi Tul·li i que juga un paper central en la seva ascensió al tro, o bé Tul·lia la qual proclama en ple
fòrum el seu marit Tarquini el Superb rei de Roma, en contraposició a Lucrècia la matrona ideal víctima del Tarquins. 8

La segona imatge correspon a un fresc d’una tomba a Tarquinia, possiblement la “tomba del Triclini”, del s. V aC. Opto
per pensar que es tracta d’aquesta tomba perquè la posició de la dona recorda la postura jacent sobre un triclini. La
imatge sembla formar part de la imatge d’un banquet, en la que apareix un músic tocant un instrument.

Es tracta d’un fresc, en el qual el dibuix i el color responen a certs convencionalismes que també van regir en la pintura
grega arcaica, en que el color vermell fosc s’emprava per als cossos i rostres de les figures masculines i el blanc per a
les femenines. En un primera fase, els motius presentaven un contorn amb un traç negre continu que s’emplenava amb
pigments i que a partir del s. IV aC va tendir a difuminar-se i a degradar-se per contribuir a donar corporeïtat a les
representacions.

Pel que fa a la temàtica de les representacions, durant els s. VI i V aC hi ha una predilecció per la representació
d’escenes realistes relatives a la vida quotidiana, de caça i pesca i abunden també les pintures que il·lustren ritus
funeraris, com banquets i danses, advertint-se una progressiva emfatització d’aquest tema al llarg del s. V aC, la qual
cosa em duu a reafirmar-me en la datació de la imatge en el s. V aC.

6- J. P. Vernant, L’univers, els déus, els homes. Barcelona, Editorial Anagrama S.A. / Editorial Empúries S.A., 2001 (pàgs. 171–190) 5
7-D. Briquel. Les étrusques. Presses Universitaires de France. Paris, Editorial Puf. 2005 (pàgs. 75-78)
8-Tit Livi, Els orígens de Roma. Ab Urbe Condita Liber I. Barcelona, Editorial La Magrana. L’esparver clàssic., 1993 (pàgs. 100–112)