Química 2B. 07 Reaccions de Transferència D'electrons

7 | Reaccions de transferència
d’electrons
Moltes reaccions químiques es poden descriure en funció

d’una transferència d’electrons. Aquests tipus de reaccions
s’anomenen d’oxidació-reducció o simplement reaccions
redox.
L’obtenció de metalls a par tir dels seus compostos, la cor-
rosió metàl·lica, els processos que tenen lloc en una pila i
en una electròlisi, són exemples de reaccions redox, totes
de gran impor tància industrial i econòmica.
U07-Q2B (4M).indd 201 13/1/09 12:15:44

7 | Reaccions de transferència d’electrons
1 | Reaccions redox. Introducció

En la unitat anterior, s’han estudiat les reaccions àcid-base o reaccions de
transferència de protons. En aquesta, s’estudien les reaccions de transfe-
rència d’electrons anomenades reaccions d’oxidació-reducció o, d’una
manera més simplificada, reaccions redox.
La transferència d’electrons d’una espècie química a una altra pot tenir lloc
d’una manera directa, per exemple, fent la reacció en un tub d’assaig.
Si la transferència d’electrons té lloc indirectament, a través d’un fil con-
ductor, l’energia d’una reacció química espontània (∆G < 0) es pot transfor-
mar en energia elèctrica. El sistema que produeix energia elèctrica, a partir
d’una reacció química d’oxidació-reducció, s’anomena pila galvànica, pila
voltaica o simplement pila.
1. L’obtenció industrial dels metalls a
partir dels seus compostos es fa amb El procés invers, la utilització d’energia elèctrica perquè tingui lloc una
processos redox. reacció d’oxidació-reducció no espontània (∆G > 0), té lloc en les anomena-
des cel·les electrolítiques i el fenomen s’anomena electròlisi.
2 | Concepte d’oxidació-reducció
recorda que
Una oxidació és un procés en què una espècie química (àtom, molècula o ió) perd electrons.
Una reducció és un procés en què una espècie química guanya electrons.
S’anomena oxidant tota espècie química que pot provocar una oxidació. Un oxidant, en reaccionar, es
redueix.
S’anomena reductor tota espècie química que pot provocar una reducció. Un reductor, en reaccionar,
s’oxida.
Sempre que una espècie química guanyi electrons, n’hi ha d’haver una altra que, simultàniament, els
perdi. En la reacció global, anomenada reacció redox, el nombre d’electrons guanyats per l’oxidant és
igual al nombre d’electrons perduts pel reductor.
Una gran majoria de reaccions redox són reversibles i, anàlogament a les

reaccions àcid-base, podem escriure que, en general:
oxidant 1 + reductor2 reductor1 + oxidant 2
Els parells oxidant 1/reductor1 i reductor2/oxidant 2 són parells conjugats.

Exemple (Fig. 2):
Cu2+
(aq)
+ Zn(s) Cu(s) + Zn2+
(aq)
oxidant1 + reductor2 reductor1 + oxidant2
Entre els no-metalls, l’hidrogen i el carboni s’usen freqüentment com a

agents reductors.
Tots els metalls són reductors, ja que, en reaccionar, sempre es conver tei-
xen en ions positius. Els metalls alcalins i els alcalinoterris són reductors
«for ts», és a dir, amb poca energia, perden fàcilment electrons.
202
U07-Q2B (4M).indd 202 13/1/09 12:15:45

Reaccions de transferència d’electrons | 7
a b
2. Exemples de parells conjugats ió metàl·lic-metall. El vas de precipitats a) conté una

solució de sulfat de coure (II) i el b) la conté de sulfat de zinc.
Com a agents oxidants, són d’ús freqüent els halògens i l’oxigen. Són oxi-
dants «for ts», molt usats, l’àcid nítric concentrat, els nitrats, permanga-
nats, dicromats, l’ió ceri (IV), etc.
3. El permanganat de potassi KMnO4 i el dicromat de potassi K2Cr2O7 en solució aquosa,

són molt usats en el laboratori com a agents oxidants.
3 | Reaccions redox sense transferència real

d’electrons. Nombre d’oxidació
Hi ha reaccions entre compostos covalents en què no hi ha una transferèn-
cia real d’electrons i, això no obstant, també són considerades reaccions
redox.
En els compostos covalents podem atribuir als àtoms una càrrega fictícia
que dependrà de la seva electronegativitat. Així, per exemple, a l’àtom de
carboni en la molècula de metà se li atribueix una càrrega fictícia de –IV, ja
que cada parell d’electrons compartits és més pròxim al carboni, més elec-
tronegatiu, que a l’hidrogen, més electropositiu. L’hidrogen tindria una
càrrega fictícia de +I.
El nombre que ens indica aquesta càrrega fictícia s’anomena nombre
d’oxidació.
El nombre d’oxidació d’un element en una espècie química és un nombre
enter (positiu, negatiu o zero), el valor del qual correspon a la càrrega que
tindria un àtom d’aquest element si el parell d’electrons de cada enllaç
s’assignés a l’àtom més electronegatiu.
En els compostos iònics, el nombre d’oxidació coincideix amb l’electro-
valència.
203
U07-Q2B (4M).indd 203 13/1/09 12:15:46

Per assignar un nombre d’oxidació, positiu o negatiu, a un element en un

compost, cal considerar la seva electronegativitat relativa, respecte als
elements amb què està combinat. Per calcular els nombres d’oxidació són
útils les regles següents:
recorda que
El nombre d’oxidació de qualsevol element lliure és zero. És zero, doncs, en els metalls com el coure, Cu,
i en els halògens com el clor, Cl2.
El nombre d’oxidació del fluor, la substància més electronegativa, és sempre –I, com el dels altres halò-
gens en la formació d’halurs.
El nombre d’oxidació de l’oxigen és –II, excepte en els peròxids, que és –I, i en les seves combinacions
amb el fluor, que és +II.
El nombre d’oxidació de l’hidrogen és +I; se n’exceptuen els hidrurs metàl·lics, com l’hidrur de sodi, que és –I.
El nombre d’oxidació dels metalls alcalins és +I; el dels alcalinoterris és +II; el de l’alumini +III.
Un element combinat amb un altre més electropositiu té nombre d’oxidació negatiu, i si està combinat
amb un altre de més electronegatiu, el té positiu.
Hi ha elements que poden tenir diferents nombres d’oxidació segons el compost que formen; així el de
l’antimoni en el triclorur d’antimoni, SbCl3, és +III, mentre que en el pentaclorur d’antimoni, SbCl5, és +V,
ja que el clor és –I.
La suma algebraica dels nombres d’oxidació d’un compost neutre ha de ser zero.
D’acord amb el concepte de nombre d’oxidació:
Una oxidació és un procés en què un àtom d’una espècie química aug-

menta el seu nombre d’oxidació.
Una reducció és un procés en què un àtom d’una espècie química dis-
minueix el seu nombre d’oxidació.
Totes les combustions de compostos orgànics són reaccions redox. Així,

per exemple, en la reacció:
CH4(g) + 2 O2(g) CO2(g) + 2 H2O(g)
l’àtom de carboni s’oxida perquè passa de nombre d’oxidació –IV a +IV.
L’àtom d’oxigen es redueix perquè disminueix el seu nombre d’oxidació de
4. Totes les combustions de compostos 0 a –II.
orgànics són reaccions redox.
En la fotosíntesi, les plantes verdes sintetitzen sucres a partir del diòxid de
carboni de l’atmosfera i de l’aigua. La reacció global és:
+hν
6 CO2(g) + 6 H2O(l) C6H12O6 + 6 O2(g) (1)
La reacció (1) és d’oxidació-reducció: l’àtom d’oxigen del CO2 i de la H2O
s’oxida i l’àtom de carboni es redueix.
En les cèl·lules vives té lloc la reacció catabòlica inversa a la (1). El procés
desprèn energia.
En el metabolisme de tots els éssers vius les reaccions redox són molt
impor tants.
5. El mecanisme del procés de fotosíntesi
és extraordinàriament complex.
204
U07-Q2B (4M).indd 204 13/1/09 12:15:46

4 | Igualació d’equacions redox pel mètode

de l’ió-electró
Aquest mètode s’utilitza per a la igualació de reaccions que tenen lloc en
dissolució aquosa i es basa en el fet que, en tota reacció en què hi ha una
transferència d’electrons, el nombre d’electrons perduts pel reductor és
igual al nombre d’electrons guanyats per l’oxidant.
Es considera que la reacció global és la suma de dues semireaccions, en
una de les quals se cedeixen electrons i en l’altra se n’accepten.
Vegem-ne alguns exemples:
EXemplEs
Exemples de reaccions redox que tenen lloc en medi àcid o neutre:

1. En solució aquosa i medi àcid, els ions permanganat oxiden els ions ferro (II) a ions ferro (III); l’ió
permanganat es redueix a ió manganès (II) i s’obté, a més, aigua.
a) Iguala, pel mètode de l’ió-electró, l’equació iònica corresponent al procés indicat.
b) Completa l’equació, en el cas que reaccionin, en solució aquosa, permanganat de potassi, sulfat
de ferro (II) i l’àcid emprat sigui el sulfúric.
Per igualar l’equació redox, procedirem de la manera següent:
a1) Escriurem l’equació iònica sense igualar, corresponent al procés indicat:
MnO4(aq)
–
+ Fe2+(aq) + H+(aq) Mn2+(aq) + Fe3+(aq) + H2O(l)
a2) Desglossarem el procés global en dues semireaccions, una de reducció del MnO4– a Mn2+ i una
altra d’oxidació del Fe2+ a Fe3+. Encara que tots els ions en solució aquosa estan hidratats, per
simplificar prescindirem del subíndex (aq).
MnO4– Mn2+
Fe2+ Fe3+
a3) Igualarem estequiomètricament cada una de les dues semireaccions. Cal tenir en compte que, si
en la forma oxidada (MnO4–), hi ha més àtoms d’oxigen que en la forma reduïda (Mn2+), s’hi afegei-
xen ions H+ (procedents del medi àcid), que, en unir-se amb l’oxigen, formaran aigua.
En el nostre exemple, els 4 àtoms d’oxigen de l’ió permanganat s’uneixen a 8 H+ per donar 4 mo-
lècules d’aigua:
MnO4– + 8 H+ Mn2+ + 4H2O (1)
Fe2+ Fe3+ (2)
a4) Per igualar elèctricament les dues semireaccions, s’afegeixen a cada una els electrons necessaris
perquè totes dues quedin elèctricament neutres. En el cas de la semiequació de reducció, afegi-
rem electrons a l’esquerra i, en el cas de la semiequació d’oxidació, a la dreta.
Fixa’t que, a l’esquerra de la semireacció de reducció (1), hi ha un total de 7 càrregues positives,
i, a la dreta, només hi ha 2 càrregues positives. S’han de sumar 5 electrons a l’esquerra, ja que,
d’aquesta manera, el nombre de càrregues positives és el mateix a tots dos costats de l’equació
química.
205
U07-Q2B (4M).indd 205 13/1/09 12:15:47

En la semiequació d’oxidació (2), és suficient sumar un electró a la dreta:

MnO–4 + 8 H+ + 5 e Mn2+ + 4 H2O (3)
Fe2+ Fe3+ + 1 e (4)
a5) Es multipliquen les dues semireaccions pels mínims coeficients, perquè el nombre d’electrons
guanyat per l’oxidant sigui igual al nombre d’electrons perdut pel reductor.
En el nostre exemple, n’hi ha prou amb multiplicar per cinc la segona semireacció:
MnO–4 + 8 H+ + 5 e Mn2+ + 4 H2O (5)
5 × (Fe2+ Fe3+ + 1 e) (6)
a6) Per obtenir l’equació iònica global, se sumen les dues semireaccions amb la qual cosa s’igualen
els electrons a tots dos costats de l’equació i es cancel·len.
MnO–4 + 5 Fe2+ + 8 H+ Mn2+ + 5 Fe3+ + 4 H2O (7)
b) Per obtenir, a par tir de l’equació (5), l’equació molecular, n’hi ha prou amb afegir-hi els ions que
no han pres par t en el procés (contraions o ions espectadors) i tenir en compte que, tant al principi
com al final, la solució és elèctricament neutra.
Cada mol de MnO4– procedeix d’1 mol de KMnO4, 5 mols de Fe2+ procedeixen de 5 mols de FeSO4
i els 8 mols de H+ procedeixen de 4 mols de H2SO4. El primer membre de l’equació molecular
serà:
KMnO4(aq) + 5 FeSO4(aq) + 4 H2SO4(aq)
En el segon membre, els ions Mn2+ formaran MnSO4, els ions Fe3+ formaran Fe2(SO4)3 i els ions K+
formaran K2SO4. Per tant:
KMnO4(aq) + 5 FeSO4(aq) + 4 H2SO4(aq) MnSO4(aq) + 5/2 Fe2(SO4)3(aq) + 1/2 K2SO4(aq) + 4 H2O(I)
o, multiplicant per 2:
2 KMnO4(aq) + 10 FeSO4(aq) + 8 H2SO4(aq) 2 MnSO4(aq) + 5 Fe2(SO4)3(aq) + K2SO4(aq) + 8 H2O(l)
Les equacions moleculars (com les anteriors) són útils per a la comprensió de l’estequiometria del
procés, encara que cal tenir en compte que no tots els ions existents en la solució inter venen
d’una manera directa en el procés d’oxidació-reducció.
2. En solució aquosa, el dicromat de potassi s’empra com a oxidant, només en medi àcid. Així, per exem-
ple, oxida els ions ferro (II) a ions ferro (III) i els ions sulfit a sulfat. En tots els casos, l’ió dicromat
es redueix a ió crom (III).
Completa i iguala, pel mètode de l’ió-electró, les equacions iòniques incompletes següents:
a) Cr2O2–
7(aq)
+ Fe2+
(aq)
+ H+(aq)
b) Cr2O2–
7(aq)
+ SO2–
3(aq)
+ H+(aq)
a) L’equació iònica sense igualar ni completar és:

Cr2O2–
7(aq)
+ Fe2+
(aq)
+ H+(aq) Cr3+
(aq)
+ Fe3+
(aq)
Com en el problema anterior, prescindirem, per simplificar, del subíndex (aq).
206
U07-Q2B (4M).indd 206 13/1/09 12:15:47

La semireacció de reducció de l’ió dicromat a ió crom (III), s’obté procedint per etapes com en el
problema anterior:
Cr2O2–
7
Cr3+
Els 7 àtoms d’oxigen de l’ió Cr2O72– s’uniran a 14 ions hidrogen –ja que la reacció té lloc en un medi
àcid– i s’obtindran 7 molècules d’aigua. A més, com que a l’esquerra de l’equació química hi ha
2 àtoms de Cr, a la dreta hi hem de posar 2 Cr3+:
Cr2O2–
7
+ 14 H+ 2 Cr3+ + 7 H2O
Hem igualat la semireacció atòmicament. Per igualar-la elèctricament, sumarem a l’esquerra 6 e,
ja que hi ha 12 càrregues positives i a la dreta només n’hi ha 6.
Per tant, la semireacció de reducció serà:
Cr2O2–
7
+ 14 H+ + 6 e 2 Cr3+ + 7 H2O
La semireacció d’oxidació del ferro (II) a ferro (III) és:

Fe2+ Fe3+ + 1 e
Per igualar el nombre d’electrons guanyats per l’oxidant al nombre d’electrons perduts pel reduc-
tor, s’ha de multiplicar la semireacció d’oxidació per 6:
Cr2O2–
7
+ 14 H+ + 6 e 2 Cr3+ + 7 H2O
6 Fe2+ 6 Fe3+ + 6 e
Sumant totes dues semireaccions, obtenim l’equació iònica global:

Cr2O2–
7(aq)
+ 14 H+(aq) + 6 Fe2+
(aq)
2 Cr3+
(aq)
+ 6 Fe3+
(aq)
+ 7 H2O(l)
b) L’equació iònica sense igualar i sense completar és:

Cr2O2–
7
+ SO2–
3
+ H + Cr3+ + SO42–
L’ió SO2–
3
redueix l’ió Cr2O72– a Cr 3+ i s’oxida a SO42–:
SO2–
3
SO42–
Per ajustar els àtoms d’oxigen, s’afegeix aigua al primer membre de l’equació i queden protons
lliures en el segon membre:
SO2–
3
+ H2O SO2–
4
+ 2 H+
Igualarem ara elèctricament:
SO2–
3
+ H2O SO2–
4
+ 2 H+ + 2 e
Per tant, les dues semireaccions són:
Cr2O2–7 + 14 H+ + 6 e 2 Cr3+ + 7 H2O
SO2–
3
+ H2O SO2–
4
+ 2 H+ + 2 e
Multiplicant la segona semireacció per 3 i sumant totes dues semireaccions, s’obté l’equació
iònica global:
3 SO2–
3
+ Cr2O2–
7
+ 8 H + 3 SO2–
4
+ 2 Cr3+ + 4 H2O
207
U07-Q2B (4M).indd 207 13/1/09 12:15:47

Fixa’t que, en sumar les dues semireaccions, hi ha 14 H + en el costat esquerre i 6 H+ en el costat

dret. Queden, per tant, 8 H+ com a reactiu.
El mateix raonament se segueix per ajustar les molècules de H2O.
3. En solució aquosa i medi àcid, l’ió permanganat oxida el peròxid d’hidrogen a oxigen molecular. L’ió
permanganat es redueix a ió manganès (II).
a) Escriu, igualada, l’equació iònica corresponent al procés indicat.
b) Completa l’equació en el cas que reaccionin, en solució aquosa, permanganat de potassi, però-
xid d’hidrogen i l’àcid emprat sigui el sulfúric.
Nota: recorda que les dissolucions aquoses de peròxid d’hidrogen es coneixen amb el nom d’aigua
oxigenada.
a) La semireacció de reducció de l’ió permanganat a ió manganès (II) en medi àcid és (consulta

l’exemple 1):
MnO4– + 8 H+ + 5 e Mn2+ + 4 H2O
El peròxid d’hidrogen és un compost molecular que, en solució aquosa, pràcticament no s’ionitza
(és un no-electròlit).
La semireacció d’oxidació del H2O2 és:
H 2O 2 O2 + 2 H+ + 2 e
Multiplicant la primera semireacció per 2 i la segona per 5, igualarem els electrons perduts pel
reductor als guanyats per l’oxidant. Sumant les dues semireaccions obtindrem la reacció global:
2 × (MnO4– + 8 H+ + 5 e Mn2+ + 4 H2O)
5 × (H2O2 O 2 + 2 H + + 2 e –)
2 MnO–4(aq) + 5 H2O2(aq) + 6 H+(aq) 2 Mn2+

(aq)
+ 5 O2(g) + 8 H2O(l)
Fixa’t que, en sumar les dues semireaccions, hi ha 16 H+ en el costat esquerre i 10 H+ en el dret.
Queden, per tant, 6 H+ com a reactiu.
b) Procedint com en l’exemple 1, l’equació molecular demanada és:

2 KMnO4(aq) + 5 H2O2(aq) + 3 H2SO4(aq) 2 MnSO4(aq) + 5 O2(g) + 8 H2O(l) + K2SO4(aq)
Els ions K+ i els ions SO42– no inter venen directament en la reacció.
Exemple de reacció redox que té lloc en medi bàsic:

4. En solució aquosa i medi bàsic, els ions clorat reaccionen amb els ions crom (III) i s’obtenen ions
clorur, ions cromat i aigua.
a) Iguala pel mètode de l’ió-electró l’equació iònica corresponent al procés indicat.
b) Completa l’equació en el cas que reaccionin clorat de potassi i clorur de crom (III) i l’hidròxid
utilitzat sigui el de potassi.
208
U07-Q2B (4M).indd 208 13/1/09 12:15:47

a) L’equació iònica (sense igualar) corresponent al procés que ha tingut lloc és la següent:
ClO–3(aq) + Cr3+
(aq)
+ OH–(aq) Cl–(aq) + CrO2–
4(aq)
+ H2O(l)
La presència d’ions hidròxid ens indica que la reacció té lloc en medi bàsic.
Desglossem el procés global en dues semireaccions:
Cr3+ CrO2–
4
ClO3– Cl–
Aquestes dues semireaccions s’han d’igualar estequiomètricament. Com que en la forma oxidada
(CrO42–) hi ha més àtoms d’oxigen que en la forma reduïda (Cr3+), s’afegeixen al costat esquerre
de la semireacció doble nombre d’ions OH– que àtoms d’oxigen es necessiten per formar l’ió CrO42–
i, al costat dret, s’afegeixen les molècules d’aigua corresponents perquè la semireacció quedi
igualada atòmicament.
Cr3+ + 8 OH– CrO2–
4
+ 4 H 2O
A la segona semireacció hi ha més àtoms d’oxigen en la forma oxidada (ClO3–) que en la reduïda
(Cl–). Es procedeix com en el cas anterior, però afegint els ions OH– en el costat dret de la semire-
acció i les molècules d’aigua en l’esquerre:
ClO–3 + 3 H2O Cl– + 6 OH–
A par tir d’aquí es procedeix com en la igualació d’equacions redox en medi àcid.
Cr3+ + 8 OH– CrO2–
4
+ 4 H 2O + 3 e
ClO–3 + 3 H2O + 6 e Cl– + 6 OH–
Multipliquem la primera semireacció per 2:
2 × (Cr3+ + 8 OH– CrO2–
4
+ 4 H2O + 3 e)
ClO–3 + 3 H2O + 6 e Cl– + 6 OH–
Se sumen les dues semireaccions per obtenir l’equació iònica global:
2 Cr3+ + ClO3– + 10 OH– 2 CrO2–
4
+ Cl– + 5 H2O (1)
En sumar les dues semireaccions, hi ha 16 OH– en el costat esquerre i 6 OH– en el dret. Queden,
per tant, 10 OH– com a reactiu. El mateix raonament se segueix per ajustar les molècules
d’aigua.
b) Per obtenir, a par tir de l’equació (1), l’equació molecular, n’hi ha prou amb afegir-hi els contraions
corresponents:
2 CrCl3(aq) + KClO3(aq) + 10 KOH(aq) 2 K2CrO4(aq) + 7 KCl(aq) + 5 H2O(l)
Obser va que, en l’equació molecular, hi apareixen 7 mols de KCl com a producte de la reacció i,
en canvi, en l’equació iònica (1) només hi ha 1 mol d’ions Cl– en el segon membre de l’equació.
Els 7 mols d’ions Cl– provenen de la suma d’un mol d’ions Cl– obtingut per reducció d’un mol de
ClO3– i 6 mols d’ions Cl– procedents dels 2 mols de CrCl3. Aquests 6 mols d’ions Cl– no experimen-
ten cap modificació; per això no figuren en l’equació iònica.
209
U07-Q2B (4M).indd 209 13/1/09 12:15:48

Reaccions redox
Ex p e ri è nci a
Hem seleccionat unes reaccions redox que poden detectar-se visualment, perquè les espècies químiques
oxidades i reduïdes tenen colors diferents.
Acció oxidant de l’ió permanganat en medi àcid
a) En un tub d’assaig que conté 1 cm3 de solució, incolora, d’oxalat de sodi (COONa-COONa) 1 M, afegeix-hi
1 cm3 d’àcid sulfúric 1 M. Escalfa fins a assolir una temperatura d’uns 50 °C. Afegeix-hi a continuació,
gota a gota, solució de permanganat de potassi 0,1 M. Obser va i justifica el canvi de color que s’hi
produeix i escriu l’equació iònica corresponent al procés que hi ha tingut lloc. L’ió MnO4–, de color viole-
ta, es redueix a ió Mn2+, incolor en solució diluïda. L’ió oxalat, C2O42–, incolor s’oxida a CO2.
Repeteix l’experiència amb els reactius a temperatura
ambient. Es produeix algun canvi de color? Com podem
explicar aquest compor tament diferent?
b) Dissol en aigua destil·lada uns cristalls de sulfat de ferro (II).
Acidifica afegint-hi 1-2 cm3 d’àcid sulfúric 1 M. Afegeix-hi,
gota a gota, la solució de permanganat de potassi 0,1 M
agitant contínuament. (Fig. a)
Per què el color violeta de la solució de permanganat desapa-
reix? (Fig. b)
Per què s’acidifica la solució de sulfat de ferro (II)?
Escriu l’equació iònica corresponent al procés que ha tingut
lloc (consulta l’exemple 1).
a b
Acció oxidant de l’ió dicromat en medi àcid

En un tub d’assaig que conté 2 o 3 cm3 de solució 1 M de dicromat de potassi, acidulada amb 2 o 3 cm3 d’àcid
sulfúric diluït, hi afegim unes gotes de solució de iodur de potassi 2 M (Fig. c). Comprova l’oxidació de l’ió I– a
iode I2, afegint al tub d’assaig tetraclorur de carboni, CCl4. Agita. El tetraclorur de carboni extraurà el iode i
quedarà tenyit de color violeta. (Fig. d)
Escriu l’equació iònica corresponent al procés que hi ha tingut lloc (consulta l’exemple 2).
Filmada en el DVD
c) Els ions Cr2O72– en d) El iode, I2, és molt

medi àcid oxiden els poc soluble en aigua i
ions I – a I2. molt soluble en
c d
tetraclorur de carboni.
210
U07-Q2B (4M).indd 210 13/1/09 12:15:51

5 | Volumetries redox
Anàlogament al que hem explicat en les volumetries àcid-base, una volume-
tria redox ens permet conèixer la concentració d’una solució d’un reductor,
fent-lo reaccionar amb una solució d’un oxidant de concentració coneguda
i viceversa. És condició necessària per efectuar la valoració, que la reacció
redox sigui total i ràpida i que es disposi d’un indicador redox que ens asse-
nyali el punt final de la valoració.
Les volumetries redox, igual que les d’àcid-base, són molt utilitzades en
anàlisi química quantitativa.
a b
6. Valoració de peròxid d’hidrogen amb permanganat de potassi 0,02 mol dm–3.

a) La decoloració immediata dels ions permanganat indica que a l’erlenmeyer hi ha
peròxid d’hidrogen sense reaccionar.
b) Punt final de la valoració.
Observa que en aquesta volumetria redox s’utilitza com a indicador el mateix reactiu
valorant.
EXemplE
5. 10,0 cm3 d’aigua oxigenada s’acidulen amb un excés d’àcid sulfúric i es valoren amb una solució de
0,10 mol dm–3 de permanganat de potassi. Per assolir el punt final, es gasten 12,0 cm3 d’aquesta
última solució.
Calcula els grams de peròxid d’hidrogen dissolts en cada dm3 de solució valorada (concentració en
massa).
D’acord amb l’estequiometria de la reacció, (consulta l’exemple 3) la quantitat de H2O2 dissolt en els
10,0 cm3 de solució és:
La concentració en massa de H2O2 és:
211
U07-Q2B (4M).indd 211 13/1/09 12:15:51

6 | Piles voltaiques i electròlisi. Introducció

En la primera par t d’aquesta unitat s’han estudiat reaccions redox en què
la transferència d’electrons d’una espècie química a una altra tenia lloc
d’una manera directa. En aquestes reaccions, l’energia posada en joc és,
en general, calorífica.
Així, per exemple, en introduir una làmina de zinc en una dissolució de sul-
fat de coure (II), es pot obser var que damunt el zinc es diposita una capa
de coure metàl·lic, i el color de la solució, que era blau abans de la reacció,
passa lentament a blau clar i, finalment, a incolor.
Les dues semireaccions que han tingut lloc simultàniament són:
Zn(s) Zn2+ + 2e
Cu2+ + 2e Cu(s)
La reacció iònica global és:
Zn(s) + Cu2+(aq) Zn2+ + Cu(s) ∆H < 0
color blau incolor
En aquesta reacció, la transferència d’electrons té lloc directament del zinc

als ions Cu2+ i s’allibera energia en forma de calor.
Obser va la figura 7.
Si s’introdueix una làmina de coure en una solució de nitrat d’argent, la
reacció redox que hi té lloc és:
Cu(s) + 2 Ag+(aq) Cu2+(aq) + 2 Ag(s) ∆H < 0
incolor color blau
També en aquesta reacció s’allibera energia en forma de calor, i la transfe-

rència d’electrons té lloc directament del coure als ions Ag+.
a
En aquesta segona par t de la unitat s’estudien les piles voltaiques o gal-
vàniques (anomenades també electroquímiques) i l’electròlisi.
En una pila s’obté energia elèctrica a partir d’una reacció redox espon-
tània. En una electròlisi s’utilitza l’energia elèctrica perquè tingui lloc
una reacció redox no espontània.
7 | Piles voltaiques o galvàniques

Teòricament, qualsevol reacció redox espontània pot ser utilitzada per al
muntatge d’una pila. Perquè l’energia alliberada en una reacció redox ho
sigui en forma d’energia elèctrica aprofitable, és condició necessària sepa-
rar la semireacció d’oxidació de la semireacció de reducció, de manera que
la transferència d’electrons es faci a través d’un fil conductor exterior.
b
7. a) En introduir una làmina de coure en

Això es pot aconseguir, per exemple, amb el dispositiu experimental indicat
una dissolució (incolora) de nitrat d’argent, en les figures 8 i 9 (pila Daniell).
s’observa la formació d’un dipòsit
d’argent sobre el coure.
En el recipient de la dreta hi ha una solució de sulfat de coure (II), en la qual
b) La solució passa lentament d’incolora s’ha submergit una làmina de coure. L’altre recipient conté una solució de
a blavosa. sulfat de zinc i una làmina de zinc.
212
U07-Q2B (4M).indd 212 13/1/09 12:15:52

Les làmines de coure i de zinc s’uneixen per mitjà d’un conductor extern en
el qual s’ha intercalat un amperímetre, A.
El sistema es completa per mitjà d’un pont salí. Aquest és un tub en forma
de U que conté una solució d’un electròlit for t (per exemple, clorur de sodi
o nitrat de potassi). El tub ha d’estar tapat en els extrems per un material
porós (per exemple, cotó hidròfil).
A
e e
– +
Cl (aq) Na (aq)
Zn ànode càtode Cu
2+ 2+
Zn (aq) Cu (aq)
2– 2–
SO 4(aq) SO 4(aq)
Procés experimental
filmat en el DVD.
8. Esquema de la pila Daniell. 9. Detall de la pila Daniell.
L’amperímetre A indica que està circulant un corrent elèctric exterior i que

els electrons circulen des de la làmina de zinc a la de coure.
Experimentalment es comprova que la làmina de zinc va perdent pes, men-
tre que la de coure en va guanyant, i que, mentre la concentració d’ions
Zn2+(aq) augmenta, la d’ions Cu2+(aq) disminueix.
El procés global és la suma de dues semireaccions que tenen lloc separa-
dament en els elèctrodes:
Zn(s) Zn2+(aq) + 2 e
Cu2+(aq) + 2 e Cu(s)
Els electrons alliberats a l’elèctrode de zinc flueixen a través del fil conduc-
tor a l’altre elèctrode, on són captats pels ions Cu2+(aq).
L’elèctrode de zinc constitueix l’elèctrode negatiu i el de coure, l’electrode
positiu.
Fixa’t que les dues semireaccions i la reacció global són les mateixes que les
que tenen lloc quan s’introdueix una làmina de zinc en una solució de coure
(II); però, mitjançant el dispositiu indicat, els electrons no s’han transferit
directament del zinc als ions Cu2+, sinó que ho han fet a través d’un fil con-
ductor extern, la qual cosa dóna lloc al pas d’un corrent elèctric.
La missió del pont salí és assegurar la conductivitat i mantenir la neutrali-
tat de càrregues iòniques en totes dues solucions.
En efecte, l’oxidació del zinc produeix un augment de la concentració d’ions
Zn2+(aq) i la solució en contacte amb el zinc queda carregada positivament.
Contràriament, la reducció dels ions Cu2+ a coure produeix una disminució
de la concentració d’ions Cu2+ i la solució en contacte amb el coure queda
carregada negativament.
L’excés de càrrega negativa i positiva queda compensat en desplaçar-se
els anions i cations de la solució continguda en el pont salí.
Els anions flueixen cap a la solució de Zn2+ i els cations cap a la de Cu2+
(obser va novament la figura 8).
213
U07-Q2B (4M).indd 213 13/1/09 12:15:53

A Aquest doble moviment d’ions, juntament amb el moviment d’electrons pel

e e
conductor exterior, tanca el circuit.
Zn Cu En lloc d’usar un pont salí, es poden separar ambdues solucions amb una
paret porosa (Fig. 10). El moviment d’electrons del zinc cap al coure va
acompanyat pel moviment d’ions a través de les solucions. Els ions SO2– 4
emigren cap a l’elèctrode de zinc, i els ions de Zn2+ i Cu2+ ho fan cap a l’elèc-
2+
Zn (aq)
2+
Cu (aq) trode de coure. D’aquesta manera, es manté la neutralitat de totes dues
solucions i es tanca el circuit.
2– 2– Els dispositius experimentals indicats són exemples d’una pila galvànica o

SO 4(aq) SO 4 (aq)
voltaica que comprèn dues semipiles. La que s’ha explicat rep el nom de
pila Daniell.
10. Pila Daniell. Les dues solucions estan Si en la pila Daniell reemplacem el zinc per una làmina d’argent i la solució
separades per una paret porosa. de sulfat de zinc per una solució de nitrat d’argent, s’obté també un corrent
elèctric, però de sentit oposat: els electrons flueixen pel circuit exterior de
l’elèctrode de coure al de la plata (Fig. 11).
En aquest cas, les dues semireaccions són:
A
e e
+ –
Cu(s) Cu2+(aq) + 2 e
K (aq) NO 3 (aq)
Ag Cu 2 Ag+(aq) + 2e 2 Ag(s)
càtode ànode
Fixa’t, novament, que les dues semireaccions i la reacció global són les
+ 2+
Ag (aq) Cu (aq) mateixes que les que tenen lloc en el vas de precipitats de la figura 7.
– 2–
NO 3 (aq) SO4 (aq)
En una pila, l’elèctrode on té lloc la semireació d’oxidació s’anomena
ànode i té polaritat negativa.
11. En aquesta pila els electrons flueixen
pel circuit exterior, de l’elèctrode de coure
al de la plata. L’elèctrode on té lloc la semireacció de reducció s’anomena càtode i té
polaritat positiva.
Entre tots dos elèctrodes s’estableix una diferència de potencial i els elec-
trons circulen de l’ànode al càtode pel circuit exterior.
El valor màxim d’aquesta diferència de potencial de la pila (quan la intensi-
tat de corrent és zero) és la seva força electromotriu, fem, i se simbolitza
per Epila.
La fem obtinguda en una pila depèn no tan sols dels parells conjugats redox
que formen cada semipila, sinó de la concentració de les solucions i de la
temperatura.
Quan la concentració dels ions de cada solució és d’1 mol dm–3 i la tempe-
ratura és de 25 °C (condicions estàndard), la fem és l’estàndard i se sim-
bolitza per Eθpila.
En la pila Daniell, la fem estàndard és d’1,1 V, i en l’explicada a la figura 11
és de 0,46 V.
214
U07-Q2B (4M).indd 214 13/1/09 12:15:56

8 | Exemples de piles galvàniques

Quan les espècies químiques de cada parell conjugat redox són iòniques,
cosa que impedeix d’utilitzar la forma reduïda com a elèctrode, s’empren
elèctrodes iner ts, generalment de platí o grafit que no experimenten cap
canvi durant el procés.
Així, per exemple, per construir una pila a par tir de la reacció redox espon-
tània estudiada en la unitat anterior:
MnO4– + 8 H+ + 5 e Mn2+ + 4 H2O

5 Fe2+ 5 Fe3+ + 5 e
MnO4(aq)
–
+ 5 Fe2+(aq) + 8 H+(aq) Mn2+(aq) + 5 Fe3+(aq) + 4 H2O(l)
es procedeix de la manera següent (Fig. 12):
En un costat de la paret porosa es col·loca una solució de sulfat de ferro (II),
i a l’altre costat, una solució de permanganat de potassi, acidulada amb
l’àcid sulfúric diluït. En cada solució s’hi introdueix un elèctrode de platí.
En connectar els dos elèctrodes amb un fil conductor, s’observa un pas de
corrent elèctric. Els electrons flueixen de l’elèctrode de platí submergit en la
solució de sulfat de ferro (II) al submergit en la solució de permanganat.
A
e e pont salí Pt
Pt Pt H2 (g)
(101 kPa)
2+ –
Fe (aq) MnO4 (aq)
platí
2– +
SO 4 (aq) K (aq) platinat
+
+
H (aq)
H (aq) (1 mol dm –3 )
12. Pila amb paret porosa. 13. Elèctrode d’hidrogen.
Quan una de les espècies químiques de parell conjugat redox és un gas,

s’utilitza un elèctrode de platí (recober t d’una fina capa de platí dipositat
per electròlisi). Aquest elèctrode té la propietat d’adsorbir el gas. El conjunt
format pel platí saturat de gas, s’anomena elèctrode de gas.
Així, per exemple, l’elèctrode d’hidrogen es representa a la figura 13. H2 (g)
L’excés d’hidrogen bombolleja i es desprèn. Aquest elèctrode està submer- A (101 kPa)
e e
git en una solució àcida.
A la figura 14 hi ha representada una pila en la qual té lloc la reacció redox Zn
espontània.
+
Zn(s) + 2 H+(aq) Z n2+(aq) + H2(g) 2+ H (aq)
Zn (aq) (1 mol dm –3 )
Aquest procés és suma de dues semireaccions que tenen lloc separada- 2–

SO 4(aq)
2–
SO 4(aq)
ment en cada semipila.
Ànode (oxidació): Zn Zn2+ + 2 e 14. Pila formada pels parells conjugats
H (aq)
+
i Zn 2+
(aq)
Càtode (reducció): 2 H+ + 2 e H2(g) H2(g) Zn(s).
215
U07-Q2B (4M).indd 215 13/1/09 12:16:00

9 | Notació simplificada de les piles

Una manera simplificada de representar una pila voltaica, i que alhora ens
indiqui els processos que hi tenen lloc, és la que s’explica a continuació.
Veiem primer com es representa per a la pila Daniell:
Zn(s) ⎪ Zn2+(aq) ⎪⎪ Cu2+(aq) ⎪ Cu(s) Eθpila = 1,1 V
Els convenis utilitzats en aquesta notació són:
a) Una sola línia ver tical ⎮ indica separació de fases.
b) La doble línia ver tical ⎮⎮ indica separació de les dues semireaccions o
semipiles. Representa, per tant, el pont salí o paret porosa.
c) L’elèctrode de l’esquerra és l’ànode. Hi té lloc la semireacció d’oxidació
i és el pol negatiu de la pila.
L’elèctrode de la dreta és el càtode. Hi té lloc la semireacció de reducció
i és el pol positiu.
El flux d’electrons, a través del circuit exterior, va d’esquerra a dreta.
d) La fem de la pila s’indica al final de la notació (a la dreta).
e) Si les concentracions dels ions no són les estàndard, s’especifiquen al
costat dels símbols corresponents.
Exemple:
Zn(s) ⎪ Zn2+(aq) 0,1 M ⎪⎪ Fe2+(aq) 0,5 M ⎪ Fe(s) Epila = 0,34 V (a 25 °C)
La representació de la pila de la figura 12 és:
Pt ⎪ Fe2+, Fe3+ ⎪⎪ MnO–4 + 8 H+, Mn2+ + 4 H2O ⎪ Pt E θpila = 0,72 V
Les espècies químiques iòniques més reduïdes s’escriuen al costat de
l’elèctrode iner t.
La representació de la pila de la figura 14, en què inter vé un elèctrode de
gas és:
Zn(s) ⎪ Zn2+(aq) ⎪⎪ H+(aq) ⎪ H2(g) ⎪ Pt E θpila = 0,76 V
10 | Potencials d’elèctrode i potencials

de reducció estàndard
Recordem de nou els processos que tenen lloc a la pila Daniell:
Ànode (oxidació): Zn(s) Zn2+ + 2 e
Càtode (reducció): Cu2+ + 2 e Cu(s)
Zn(s) + Cu2+ Zn2+ + Cu(s)
La diferència de potencial entre els elèctrodes ens dóna una mesura de la
tendència relativa del zinc a oxidar-se, davant la dels ions coure (II) a reduir-
se. Aquesta diferència de potencial entre els elèctrodes de la pila és igual a
la diferència entre la diferència de potencial que s’estableix entre el zinc i la
solució d’ions zinc i la que s’estableix entre el coure i els ions coure (II).
Resulta impossible mesurar la diferència de potencial entre un metall i la
solució (anomenat potencial absolut d’elèctrode), ja que sempre ha de
coexistir una semireacció d’oxidació amb una de reducció.
216
U07-Q2B (4M).indd 216 13/1/09 12:16:00

Per poder comparar les forces relatives dels distints oxidants i reductors
resulta convenient definir un potencial nul arbitrari. Per això, s’ha escollit
l’elèctrode normal d’hidrogen en el qual una làmina de platí platinat s’ha
submergit en una dissolució d’ions H+(aq) 1 mol dm–3 (pH = 0), i s’ha envoltat
d’hidrogen gas a la pressió de 105 Pa (Fig. 13).
Al potencial de l’elèctrode d’hidrogen, se li assigna arbitràriament un

valor igual a zero, a qualsevol temperatura.
En aquest elèctrode pot tenir lloc la semireacció:

H2(g) 2 H+(aq) + 2 e (1)
o la inversa:
2 H+(aq) + 2 e H2(g) (2)
El fet que tingui lloc l’una o l’altra depèn de la semireacció acoblada que té
lloc a l’altre elèctrode.
Si es realitza la semireacció (1), l’hidrogen gasós actua com a reductor i
l’elèctrode és el pol negatiu de la pila. La semireacció és d’oxidació. En
l’altre elèctrode tindrà lloc una semireacció de reducció i l’elèctrode corres-
ponent serà el pol positiu i se li assignarà un potencial igual a la fem de la
pila amb signe positiu.
Si es produeix la reacció (2), indica el cas contrari: l’ió hidrogen actua com
a oxidant i l’elèctrode és el pol positiu de la pila. La semireacció és de
reducció. En l’altre elèctrode tindrà lloc una semireacció d’oxidació i l’elèc-
trode corresponent serà el pol negatiu. Se li assigna un potencial igual a la
fem de la pila amb signe negatiu.
Si els potencials es mesuren emprant solucions en què la concentració
dels ions és d’1 mol dm–3 i la temperatura de 25 °C, es designen amb el
nom de potencials estàndards de reducció. En el cas d’intervenir-hi gasos,
aquests es mesuren a la pressió de 105 Pa.
A la taula 1 hi figuren els potencials normals de reducció o potencials de
reducció estàndard de diverses semireaccions.
Cal tenir en compte que, a la taula, es donen amb signe positiu els poten-
cials que corresponen a aquelles semireaccions de reducció que tenen una
tendència més gran a realitzar-se que les de l’elèctrode d’hidrogen. Per
tant, la semireacció de reducció ocorre realment, i en l’elèctrode d’hidrogen
té lloc la semireacció:
H2(g) 2 H+(aq) + 2 e
El signe negatiu correspon a aquelles semireaccions que tenen una tendèn-
cia menor a realitzar-se que la de l’elèctrode d’hidrogen. En aquest elèctro-
de té lloc la semireacció:
2 H+(aq) + 2 e H2(g)
mentre que en l’altre té lloc la semireacció d’oxidació.
A la taula, els oxidants figuren col·locats en ordre de força decreixent. Així,
el fluor gasós en condicions estàndard és l’espècie química de més gran
poder oxidant.
Els reductors figuren, en canvi, en ordre de força creixent. L’espècie quími-
ca de més gran poder reductor és el liti.
217
U07-Q2B (4M).indd 217 13/1/09 12:16:00

Taula 1. Potencials de reducció estàndard, a 298 K

Oxidant + ne Reductor E θ/V
F2 + 2e 2F– 2,87
Co3+ + e Co2+ 1,82
H2O2 + 2 H +
+ 2e 2 H2O 1,78
MnO + 4 H
–
4
+
+ 3e MnO2 + 2 H2O 1,68
Ce4+ + e Ce3+ 1,61
MnO + 8 H
–
4
+
+ 5e Mn 2+
+ 4 H2O 1,49
ClO + 8 H
–
4
+
+ 8e Cl + 4 H2O
–
1,37
Cl2(g) + 2e 2 Cl –
1,36
Cr2O2–
7
+ 14 H+ + 6e 2 Cr3+ + 7 H2O 1,33
Au3+ + 3e Au 1,31
O2 + 4 H +
+ 4e 2 H2O 1,23
MnO2 + 4 H+ + 2e Mn2+ + 2 H2O 1,21
2 IO–3 + 12 H+ + 10 e I2 + 6 H2O 1,19
IO + 6 H
–
3
+
+ 6e I + 3 H2O
–
1,08
Br2(l) + 2e 2 Br –
1,06
NO3– + 4 H+ + 3e NO + 2 H2O 0,96
2 Hg 2+
+ 2e Hg 2+
2
0,90
ClO + H2O
–
+ 2e Cl + 2 OH
– –
0,90
Hg2+ + 2e Hg 0,85
Ag +
+ e Ag 0,80
Hg 2+
2
+ 2e 2 Hg 0,80
NO + 2 H
–
3
+
+ e NO2 + H2O 0,78
Fe3+ + e Fe2+ 0,77
O2 + 2 H +
+ 2e H2O2 0,68
MnO –
4
+ e MnO 2–
4
0,56
I2 + 2e 2I –
0,53
Cu+ + e Cu 0,52
Cu 2+
+ 2e Cu 0,34
Cu 2+
+ e Cu +
0,16
Sn4+ + 2e Sn2+ 0,15
2H +
+ 2e H2 0,00
Fe 3+
+ 3e Fe –0,04
Pb 2+
+ 2e Pb –0,13
Sn2+ + 2e Sn –0,14
Ni 2+
+ 2e Ni –0,23
Co 2+
+ 2e Co –0,28
Cd2+ + 2e Cd –0,40
Cr 3+
+ e Cr 2+
–0,41
Fe 2+
+ 2e Fe –0,44
Cr 3+
+ 3e Cr –0,74
Zn2+ + 2e Zn –0,76
218
U07-Q2B (4M).indd 218 13/1/09 12:16:01

Continuació taula 1
Mn2+ + 2e Mn –1,03
Al3+
+ 3e Al –1,67
Ce 3+
+ 3e Ce –2,33
Mg2+ + 2e Mg –2,37
Na +
+ e Na –2,71
Ca 2+
+ 2e Ca –2,76
Ba 2+
+ 2e Ba –2,90
K+ + e K –2,92
Li +
+ e Li –3,04
Si una espècie química és un oxidant fort, la seva espècie química conjuga-

da és un reductor feble i viceversa.
Així per exemple l’ió fluorur és un reductor feble.
En condicions estàndard, un oxidant donat és capaç d’oxidar tots els reduc-
tors col·locats per sota a la taula.
Així, el clor gasós és capaç d’oxidar l’argent a Ag+, però no és capaç d’oxi-
dar els ions Co2+ a Co3+.
Un reductor donat pot reduir, en condicions estàndard, tots els oxidants
que el precedeixen a la taula.
Per exemple, l’alumini és capaç de reduir els ions H+(aq) a H2(g), però no és
capaç de reduir els ions Mg2+(aq) a Mg.
En condicions estàndard l’alumini és més reductor que l’hidrogen, però ho
és menys que el magnesi.
15. a) S’ha submergit una barra b) S’ha submergit una làmina de c) Làmina d’alumini submergida en
petita d’or en àcid nítric. coure en àcid sulfúric diluït. àcid sulfúric diluït.
Es pot observar que tant l’or com el coure no reaccionen. En canvi, l’alumini reacciona amb l’àcid sulfúric diluït amb des-
preniment d’hidrogen. Com ho expliques?
219
U07-Q2B (4M).indd 219 13/1/09 12:16:01

EXemplEs
6. El potencial de reducció estàndard del Au3+/Au és igual a 1,31 V.

Indica, raonant-ho, si a 25 °C l’àcid clorhídric reacciona amb l’or, segons:
Au(s) + 3 HCl(aq) = AuCl3(aq) + 3/2 H2(g)
que en forma iònica és:
Au(s) + 3 H+(aq) = Au 3+
(aq)
+ 3/2 H2(g)
reductor1 oxidant2 = oxidant1 reductor2
En ser el potencial de reducció E θAu3+/Av positiu, significa que el H2(g) és més reductor que l’or. Així doncs,
la reacció no es produeix espontàniament cap a la dreta.
L’or no és atacat per l’àcid clorhídric ni pel sulfúric o pel nítric, tant diluïts com concentrats, però sí que
ho és per una mescla d’àcid nítric i àcid clorhídric concentrat. Aquesta mescla s’anomena aigua règia.
En reaccionar s’obté una solució que conté àcid cloroàuric (tetracloroaurat d’hidrogen) HAuCl4.
L’or tampoc no reacciona amb l’oxigen. Pel seu caràcter de reductor feble, aquest metall es troba nor-
malment a la naturalesa en estat natiu.
7. Prediu si els ions dicromat, en solució aquosa i medi àcid, oxidaran els ions bromur a brom i els ions
clorur a clor (totes les concentracions iòniques són d’1 mol dm–3 i la temperatura és de 25 °C).
En condicions estàndard i d’acord amb la taula de potencials, qualsevol reductor reduirà qualsevol oxi-
dant situat per sobre a la dita taula o, el que és el mateix, un oxidant oxidarà qualsevol reductor situat
per sota a la taula.
Les semireaccions de reducció són:
Oxidant Reductor
Cr2O2–
7(aq)
+ 14 H+(aq) + 6 e 2 Cr3+(aq) + 7 H2O(l) E θ = 1,33 V
Cl2(g) + 2 e 2 Cl–(aq) E θ = 1,36 V
Br2(g) + 2 e 2 Br –(aq) E θ = 1,06 V
D’acord amb els valors de E θ, l’ió Cr2O72– és un oxidant fort en medi àcid, però el clor ho és més encara.
Per tant, els ions dicromat no oxiden els ions Cl– a Cl2, en quantitats apreciables.
En canvi, sí que poden oxidar els ions Br– a Br2. La reacció que té lloc és:
Cr2O2–
7(aq)
+ 6 Br –(aq) + 14 H+(aq) 2 Cr 3+
(aq)
+ 3 Br 2(aq) + 7 H2O(l)
Si obser ves la taula 1 pots comprovar que el permanganat de potassi i el dicromat de potassi en medi
àcid són oxidants for ts. Per aquest fet, les solucions d’aquestes sals són molt utilitzades en el
laboratori.
8. Donada l’equació química següent:

Cu2+
(aq)
+ Fe(s) Cu(s) + Fe2+
(aq)
(1)
a) Desglossa-la en dues semireaccions.
b) Dedueix si, en mesclar, a 25 °C, coure, ferro, ions coure (II) i ions ferro (II) (aquests dos últims en
concentracions 1 mol dm–3) tindrà lloc la reacció tal com està escrita a (1) o en sentit invers.
220
U07-Q2B (4M).indd 220 13/1/09 12:16:02

c) Suposem que es construeix una pila basada en la reacció que s’està considerant. Per a aquesta
pila es demana:
1. La seva fem estàndard E θpila.
2. La seva representació (o notació simplificada).
3. Calcula la variació de massa que experimenten les làmines de Fe i de Cu quan han circulat
0,1 mol d’electrons pel circuit exterior.
a) Cu2+(aq) + 2e Cu(s)

Fe(s) Fe2+
(aq)
+ 2e
b) Consultant la taula 1:
Oxidant Reductor
Cu 2+
(aq)
+ 2 e Cu(s) E θCu2+/Cu = 0,34 V
Fe2+
(aq)
+ 2 e Fe(s) E θFe2+/Fe = –0,44 V
D’aquests dos valors es dedueix que el Fe és més reductor que el coure; per tant, el Fe reduirà els
ions Cu2+ a Cu. La reacció (1) es produirà espontàniament tal com està escrita d’esquerra a
dreta.
c1) La semireacció de reducció que té lloc a l’elèctrode de coure és:

Cu2+
(aq)
+ 2 e Cu(s) E θCu2+/Cu = 0,34 V (2)
La semireacció d’oxidació que té lloc a l’elèctrode de ferro és:
Fe(s) Fe2+
(aq)
+ 2 e E θFe/Fe2+ = 0,44 V (3)
Fixa’t que el potencial d’oxidació del Fe, E Fe/Fe2+, és igual al de reducció del Fe , E Fe2+/Fe, però
θ 2+ θ
de signe contrari. Sumant les semireaccions (2) i (3) i els seus potencials, tindrem:
Cu2+
(aq)
+ Fe(s) Cu(s) + Fe2+
(aq)
E θpila= 0,78 V
c2) La notació simplificada és:

Fe(s) | Fe2+
(aq)
|| Cu2+
(aq)
| Cu(s) E θpila= 0,78 V
c3) D’acord amb les semireaccions (2) i (3) , per cada mol d’àtoms de ferro que es dissolen, es dipo-
sita simultàniament 1 mol d’àtoms de coure i circulen 2 mols d’electrons pel circuit extern. Per
tant:
L’elèctrode de Fe disminueix de pes.
L’elèctrode de Cu augmenta de pes.
221
U07-Q2B (4M).indd 221 13/1/09 12:16:02

9. Es construeix una pila electroquímica introduint a 25 °C, uns elèctrodes de Ag i Zn en sengles com-
partiments que contenen, respectivament, dissolucions de Ag+ 1 mol dm–3 i Zn2+ 1 mol dm–3. Els
compartiments (semipiles) es connecten amb un pont salí adequat.
a) Escriu les semireaccions que tenen lloc en cada elèctrode i la reacció iònica global.
b) Indica l’ànode, el càtode, l’elèctrode positiu i el negatiu.
c) Calcula la fem estàndard de la pila.
d) Calcula l’energia elèctrica màxima subministrada per la pila quan han circulat 4 000 C pel circuit
exterior.
a) Consultant la taula de potencials:

Ag+(aq) + 1 e Ag(s) E θ = 0,80 V
Zn2+
(aq)
+ 2 e Zn(s) E θ = –0,76 V
es dedueix que el zinc és més reductor que la plata. Les dues semireaccions que hi tenen lloc
són:
Ag+(aq) + 1 e Ag(s)
Zn(s) Zn2+
(aq)
+2 e
i la reacció iònica global a la pila és:
2 Ag+(aq) + Zn(s) 2 Ag (s) + Zn2+
(aq)
La reacció entre els ions plata i el zinc continua fins que el sistema assoleix l’equilibri.
b) L’ànode és el zinc; és l’elèctrode on té lloc una oxidació i és el pol negatiu de la pila. El càtode és
la plata; és l’elèctrode on té lloc una reducció i és el pol positiu de la pila.
c) La semireacció de reducció de l’ió plata és:

Ag+(aq) + 1 e Ag (s) E θAg +/Ag = 0,8 V (2)
La semireacció d’oxidació del zinc és:
Zn(s) Zn2+
(aq)
+ 2 e E θZn/Zn2+ = 0,76 V (3)
Multiplicant la semireacció (2) per dos (no el potencial de reducció) i sumant-la a la (3) tenim:
2 Ag+(aq) + Zn(s) 2 Ag (s) + Zn2+
(aq)
E θpila = 1,56 V
A la semireacció (2) no s’ha multiplicat per dos el potencial normal de reducció, perquè aquest
valor no depèn del nombre de mols que prenen par t en el procés.
d) L’energia elèctrica màxima que podem obtenir de la pila serà:

Energia elèctrica = Q E θpila
Substituint:
Energia elèctrica = 4 000 C × 1,56 V = 6 240 J
222
U07-Q2B (4M).indd 222 13/1/09 12:16:02

10. Donada la reacció següent realitzada en solució aquosa:

2 Cr2+
(aq)
+ Sn4+
(aq)
= Sn2+
(aq)
+ 2 Cr3+
(aq)
(1)
a) Dedueix si, en mesclar ions Cr3+, Cr2+, Sn4+ i Sn2+, tots en concentracions 1 mol dm–3 i a
25 °C, tindrà lloc la reacció (1), tal com està escrita o en sentit invers.
b) Dibuixa un esquema de la pila, basada en la reacció que es considera. Indica l’ànode, el càtode
i el moviment d’electrons pel circuit exterior.
c) Calcula E θpila .
d) Escriu la notació simplificada de la pila.
e) Si inicialment la concentració dels ions era d’1,00 mol dm–3 i el volum de cada solució era de
500 cm3, calcula la nova concentració en ions Cr3+ quan han circulat 0,01 mol d’electrons pel
circuit extern. (Suposa que el volum de solució no varia.)
a) Consultant la taula 1:
E θCr 3+/Cr 2+ = –0,41 V
E θSn4+/Sn2+ = 0,15 V
es dedueix que l’ió Cr2+ és més reductor que l’ió Sn2+; per tant, els ions Cr2+ reduiran els ions Sn4+.
La reacció (1) tindrà lloc espontàniament, tal com està escrita.
b) Les dues semireaccions que tenen lloc són:

Cr2+
(aq)
Cr3+
(aq)
+ 1 e (2)
Sn4+
(aq)
+ 2 e Sn2+
(aq)
(3)
c) L’esquema de la pila és: A

e e
2 Cr2+ 2 Cr3+ + 2 e E θCr 2+/Cr 3+ = 0,41 V Pt Pt

ànode càtode
Sn + 2 e
4+
Sn 2+
E Sn4+/Sn2+ = 0,15 V
θ
2– 2–
SO 4(aq) SO 4(aq)
2 Cr2+ + Sn4+ 2 Cr + Sn
3+ 2+
E θ = 0,56 V 2+ 2+
pila Cr (aq) (1M) Sn (aq) (1M)
3+ 4+
Cr(aq) (1M) Sn (aq) (1M)
d) Pt ⎮ Cr2+
(aq)
, Cr3+
(aq)
⎮⎮ Sn4+
(aq)
, Sn2+
(aq)
⎮ Pt E θpila = 0,56 V
Les espècies químiques més reduïdes s’escriuen al costat del metall iner t.
e) A mesura que la pila genera electricitat augmenta la concentració en ions Cr 3+. Segons (2), per
cada mol d’ions Cr3+ obtinguts, es genera 1 mol d’electrons. Per tant:
223
U07-Q2B (4M).indd 223 13/1/09 12:16:04

11 | Piles voltaiques usades a la pràctica

Evidentment, les piles que s’han descrit tenen un interès teòric, però no
són pràctiques, ja que les solucions es poden vessar fàcilment a l’hora de
desplaçar-les.
Les piles voltaiques que utilitzem correntment són les anomenades de
tipus Leclanché o piles salines.
Les de forma cilíndrica tenen una fem d’1,5 V i les planes, formades per l’as-
sociació en sèrie de tres de cilíndriques, tenen una fem de 4,5 V (Fig. 16). En
aquestes piles, l’ànode és de zinc i constitueix la carcassa de la pila. El
càtode, central, és una barreta de carbó. L’electròlit és una pasta negrosa
formada per clorur d’amoni, diòxid de manganès i aigua, i separada en dos
compar timents per un full de paper.
16. Pila Leclanché de 4,5 V usada. La semireacció que té lloc a l’ànode és:
Es pot distingir l’associació en sèrie
Zn(s) Zn2+(aq) + 2 e
de 3 piles d’1,5 V.
i al càtode:
pol positiu
2 MnO2(s) + 2 H+(aq) +2e Mn2O3 + H2O(s)
carbó
A mesura que s’obtenen ions Zn2+, reaccionen amb el clorur d’amoni i s’ob-
té un compost sòlid:
Zn2+(aq) + 2N H4Cl(s) [Zn(NH3)2]Cl2(s) + 2 H+(aq)

pasta
formada per
En les piles alcalines de tipus Mallory, l’ànode és igualment de zinc, però
carcassa MnO2 (s)
de zinc polvoritzat i amalgamat (recordem que una amalgama és un aliatge de mer-
NH4 Cl (s) curi i metall). El càtode és un clau d’acer col·locat al centre. L’electròlit és
H2 O (l) una pasta formada per hidròxid de potassi, diòxid de manganès i aigua.
A l’ànode té lloc la semireacció:
pol negatiu
Zn(s) + 4 OH–(aq) Zn(OH)2–
4(aq)
+2e
17. Esquema d’una pila tipus Leclanché.
i al càtode:
c3u3 (II) fig 11 2 MnO2(s) +2 H2O + 2 e Mn2O3 · H2O(s) +2 OH–(aq)
Les piles alcalines tenen
Obser va que, tant les piles Leclanché com les alcalines utilitzen el mateix
l’avantatge que conserven una fem
estable durant més temps que les oxidant (MnO2) i el mateix reductor (Zn). Però les primeres treballen a pH
Leclanché. àcid i les segones en medi bàsic. La fem és en totes dues d’1,5 V.
Les piles en miniatura o piles en forma de botó usades extensament per
fer funcionar rellotges, calculadores, aparells fotogràfics, etc. són sem-
blants a les alcalines, però el diòxid de manganès se substitueix per òxid
de mercuri (II) o òxid de plata.
Les semireaccions catòdiques d’aquests òxids són:
HgO(s) + H2O(l) + 2 e Hg(l) + 2 OH–(aq)
Ag2O(s) + H2O + 2 e 2 Ag(s) + 2 OH–(aq)
La fem de la pila de HgO és d’1,35 V i la de Ag2O d’1,40 V.
Fixa’t que les piles d’òxid de mercuri (II), una vegada esgotades, contenen
18. Cal reciclar les piles usades a fi de no mercuri, metall altament contaminant. La Unió Europea (UE) ha promogut
contaminar el medi ambient. la recollida de les piles usades.
224
U07-Q2B (4M).indd 224 13/1/09 12:16:05

12 | Relació entre la variació d’energia lliure

i la fem d’una pila
Anteriorment hem explicat que la variació d’energia lliure és una funció que
s’identifica amb el treball útil d’una transformació química.
El treball màxim útil que pot produir una reacció química, realitzada a pres-
sió i temperatura constants, és donat per l’equació:
w (útil)màxim = ∆G (1)
Si la reacció química es realitza en una pila, el treball útil és de tipus
elèctric.
Suposem que en una pila tenen lloc les semireaccions i la reacció global
següents:
ànode: Fe(s) Fe2+(aq) + 2 e
càtode: Cu2+(aq) + 2 e Cu(s)
reacció global: Fe(s) + Cu 2+
(aq)
Fe2+(aq) + Cu(s)
En aquesta pila, per cada mol de ferro que s’oxida, o per cada mol d’ions
coure(II) que es redueix, hi circulen 2 mols d’electrons pel circuit exterior.
Sabent que la càrrega d’un electró és igual a 1,602 × 10–19 C, la càrrega
d’un mol d’electrons és:
La càrrega d’un mol d’electrons s’anomena constant de Faraday. El

seu símbol és F i el seu valor aproximat que s’utilitza a la pràctica és
de 96 500 C mol–1.
Per tant, el treball elèctric màxim que es podrà obtenir a la pila que consi-
derem, quan han circulat dos mols d’electrons, serà:
w (elèctric) = –Q E θpila = –2 F Epila
El signe menys que apareix a la fórmula es deu al fet que considerem que
és el sistema el que produeix treball.
En general, per a una reacció redox en què es bescanvien n mols d’elec-
trons, el treball elèctric serà:
w (elèctric)màx = –n F Epila
Si
w (elèctric)màx = ∆G
tindrem:
∆G = – n F Epila
En condicions estàndard:
∆Gθ = – n F Eθpila
Obser va que, trobant experimentalment E θpila , es pot conèixer ∆G θ.
225
U07-Q2B (4M).indd 225 13/1/09 12:16:05

EXemplE
11. Calcula Eθpila i ∆G θ per a la reacció següent:

MnO–4(aq) + 8 H+(aq) + 5 Fe2+
(aq)
Mn2+
(aq)
+ 4 H2O(l) +5 Fe3+
(aq)
(1)
En una pila voltaica tenen lloc les semireaccions:

MnO–4 + 8 H+ + 5 e Mn2+ + 4 H2O E θ = 1,49 V
5 Fe2+ 5 Fe3+ + 5 e E θ = –0,77 V
que donen lloc a la reacció iònica global (1).
La fem estàndard de la pila és:
E θpila = 1,49 – 0,77 = 0,72V
La variació d’energia lliure és:
∆G θ = –n F E θpila
Fixa’t que en la reacció redox que considerem s’han bescanviat 5 mols d’electrons, per tant, n = 5.
El signe negatiu de ∆G θ confirma que el procés que té lloc a la pila és espontani.
13 | Equació de Nernst.

Determinació de constants d’equilibri
Ja hem indicat que la fem d’una pila depèn de la concentració de les espè-
cies químiques que inter venen en el procés i de la temperatura.
En cursos més avançats es demostra que, per a una equació redox:
a A + b B c C + d D (1)
i quan els reactius són presents en una concentració qualsevol, la fem de
la pila Epila es pot calcular a par tir de l’equació de Nernst:
(2)

essent n el nombre de mols d’electrons intercanviats en la reacció igualada (1).
Passant de logaritmes neperians a decimals, i tenint en compte que
F = 96 500 C mol–1 i R = 8,3 J K–1 mol–1, l’equació de Nernst, a 298 K, pren
la forma més senzilla:
(3)

essent Q el quocient de la reacció.
A mesura que la pila funciona, augmenten les concentracions de C i D i
disminueixen les de A i B. Arribarà un moment que el sistema assoleixi
l’equilibri. Quan això ocorre, s’atura el pas d’electrons pel circuit exterior
Epila = 0 i les concentracions de A, B, C i D són les d’equilibri.
226
U07-Q2B (4M).indd 226 13/1/09 12:16:06

Per tant, l’equació (3) es pot conver tir en:
i (4)

essent K la constant d’equilibri per a la reacció (1) a 298 K.
L’equació (4) és de gran impor tància, ja que permet calcular la constant
d’equilibri d’una reacció a par tir de mesuraments elèctrics.
A partir de l’equació de Nernst (2), es pot deduir una important equació que
relaciona la constant d’equilibri d’una reacció amb el ∆Gθ corresponent.
En efecte, quan el sistema arribi a l’equilibri a una temperatura T, l’equació
(2) es conver teix en:
per tant:
(5)

A l’apar tat anterior hem trobat que:
∆Gθ = –n F Eθpila
d’on:
Substituint aquest valor a (5), resulta:

∆Gθ = – R T ln K
Aquesta expressió ens permet trobar la constant d’equilibri (a 25 °C) d’una
reacció coneixent la seva ∆Gθ.
EXemplE
12. Es construeix una pila amb dos elèctrodes de Cu i Ag submergits, a 25 °C, en dues solucions: l’elèc-
trode de coure està submergit en una solució que conté ions Cu2+ i el de plata en una solució que
conté ions Ag+.
Segons els valors dels potencials de reducció (taula 1), la reacció que té lloc espontàniament a la pila és:
Cu(s) + 2 Ag+(aq) Cu2+
(aq)
+ 2 Ag(s) (1)
i E θpila = 0,46 V
La reacció entre el Cu i els ions Ag + continua fins que s’arriba a un estat d’equilibri.
a) Calcula, a 25 °C, la fem de la pila si la [Ag+] = 0,1 mol dm–3 i la de [Cu2+] = 0,001 mol dm–3.
b) Calcula el valor de la constant d’equilibri, a 25 °C, per a l’equació química (1).
a) Per calcular la fem en el cas que les concentracions iòniques siguin distintes de les estàndard,
hem d’aplicar l’equació de Nernst. A 25 °C:
227
U07-Q2B (4M).indd 227 13/1/09 12:16:06

per a la reacció (1):
Epila (2)

En l’expressió (2) no inter venen les concentracions dels sòlids, ja que són constants. (Obser va
que el sistema (1) és heterogeni.) El valor de n és 2, ja que s’intercanvien 2 mols d’electrons.
Substituint:
b) Quan s’arriba a l’equilibri en la pila electroquímica s’atura el pas d’electrons del coure a la plata,
Epila = 0, i les concentracions de Cu2+ i Ag+ són les de l’equilibri. Per tant, l’expressió (2) es conver-
teix en:
essent K la constant d’equilibri. Per tant:
K = 1015,6
Com que el valor numèric de la constant d’equilibri és molt gran, això ens indica que la reacció:
2 Ag+(aq) + Cu(s) Cu 2+
(aq)
+ 2 Ag(s)
està pràcticament desplaçada cap a la dreta a 25 °C.
Pila de Volta
DO C UME N T
Alessandro Volta (1745 - 1827), físic italià, professor de la Universitat de Pavia,

va dedicar bona part del seu temps a l’estudi de l’electricitat. Va ser Volta qui
va descobrir la pila elèctrica que inicialment va portar el seu nom. Aquest des-
cobriment, per feccionat, va donar pas a l’era de l’electricitat.
Volta va fabricar la seva pila «apilant» una sèrie de discs de
coure-zinc separats per un paper humitejat en solució salina.
El 1801 Volta va presentar la seva pila a l’Institut de França,
en presència de Napoleó, que li va concedir una medalla
d’or.
La pila de Volta va ser per feccionada per Humpry Davy (1778 – 1829) que va construir una
pila amb 2 000 plaques.
Va ser Daniell qui va idear el 1 836 una pila amb dos metalls, coure i zinc, i dues dissolu-
cions saturades de sulfat de coure i sulfat de zinc. És l’anomenada pila Daniell. Pila de Volta
Més tard es van introduir les piles seques que han donat origen a les actuals. Museu de
Munic,
Alemanya.
228
U07-Q2B (4M).indd 228 13/1/09 12:16:06

14 | Electròlisi
En una pila voltaica, l’energia alliberada en una reacció química espontània
es pot conver tir en energia elèctrica. En una electròlisi s’utilitza energia
elèctrica perquè tingui lloc una re-
El dispositiu invers a la pila voltaica és una cel·la electrolítica. S’hi aporta acció redox no espontània.
energia elèctrica perquè tingui lloc una reacció redox no espontània.
Ja s’ha estudiat que els àcids, les bases i les sals dissolts en aigua s’ionit-
zen parcialment o total i com a conseqüència condueixen el corrent elèctric:
són electròlits.
En col·locar un electròlit en una cel·la electrolítica i connectar els elèctro-
des (per exemple de grafit o de platí) a un generador de corrent continu,
s’origina un camp elèctric en la solució, per l’acció del qual, si el voltatge
és l’adequat, els ions positius (cations) es dirigeixen cap a l’elèctrode
negatiu –anomenat, en l’electròlisi, càtode–, mentre que els ions negatius
(anions) es dirigeixen cap a l’elèctrode positiu, anomenat ànode. (Fig. 19)
En la solució hi ha, doncs, un doble moviment d’ions. Aquest moviment
constitueix el corrent elèctric en el si de la solució. Aquest tipus de conduc-
tivitat elèctrica s’anomena conductivitat electrolítica. càtode ànode
elèctrodes
Aquesta conductivitat no és exclusiva de les solucions d’àcids i bases i
sals. Tots els compostos iònics condueixen el corrent elèctric, ja que, en
estat líquid, els ions tenen lliber tat de moviment i poden desplaçar-se cap
a l’elèctrode corresponent.
La conductivitat electrolítica va acompanyada sempre de reaccions

químiques en els elèctrodes. A l’ànode té lloc una semireacció d’oxida-
ció, i al càtode, una semireacció de reducció.
cel·la anió
El pas del corrent elèctric a través de les solucions d’electròlits, o de
electrolítica catió electròlit
compostos iònics fosos, acompanyat de reaccions químiques redox loca-
litzades en la super fície submergida de l’elèctrode, rep el nom 19. Conductivitat dels electròlits
d’electròlisi. i dels compostos iònics fosos.
15 | Processos anòdics i catòdics

Suposem, per exemple, que es disposa d’una solució de clorur de
coure (II).
En col·locar la solució en una cel·la electrolítica i connectar els elèctrodes
a una pila o a un generador de corrent continu, els ions clorur es dirigeixen
cap a l’ànode (+) i els ions coure (II) van cap al càtode (–).
Es comprova experimentalment que a l’ànode es desprèn clor (gas) i al
càtode es diposita coure.
Així doncs, a l’ànode els ions clorur són oxidats a clor (semireacció
d’oxidació):
2 Cl–(aq) Cl2(g) + 2 e
Al càtode, els ions coure (II) són reduïts a coure (semireacció de
reducció):
229
U07-Q2B (4M).indd 229 13/1/09 12:16:08

e e Els electrons cedits pels ions clorur circulen pel conductor metàl·lic cap a
la pila, i d’aquest sur ten electrons cap al càtode, on són captats pels ions
es desprèn
desprèn coure (II) (Fig. 20).
gas clor
clor
La reacció redox global –suma de les dues semireaccions– és:
Cu2+(aq) + 2 Cl–(aq) Cu(s) + Cl2(g)
Aquesta reacció no és espontània (∆G > 0) i ha estat possible mitjançant
una energia elèctrica consumida.
Fixa’t que la polaritat dels elèctrodes en una cel·la electrolítica és l’oposa-
da a la d’una pila voltaica, però tant en una com en l’altra, a l’ànode té lloc
una oxidació i al càtode una reducció.
dipòsit
de Cu
20. Esquema de l’electròlisi d’una solució

de clorur de coure (II).
21. El vas de la fotografia anomenat cel·la electrolítica conté una solució de clorur de
coure (II) i dues barres de grafit que són els elèctrodes, connectats a una pila.
Al cap de poc temps el càtode queda recobert de coure metàl·lic, i sobre l’ànode es pot
observar un bombolleig de gas clor, Cl2, identificable per la seva olor característica.
Al càtode, a més del procés indicat, en què un ió metàl·lic es redueix a

metall –que es diposita a l’elèctrode–, poden tenir lloc altres tipus de reduc-
cions. Vegem-ne alguns:
• Disminució del nombre d’oxidació d’un catió. Exemple:
Cr3+(aq) + 1 e Cr2+(aq)
• Reducció de l’aigua i obtenció d’hidrogen, que es desprèn a
l’elèctrode:
2 H2O(l) + 2 e 2 OH–(aq) + H2(g)
• Reducció de l’ió oxoni a hidrogen:
2 H3O+(aq) + 2 e 2 H2O(l) + H2(g)
o més breument:
2 H+(aq) + 2 e H2(g)
A l’ànode poden tenir lloc, anàlogament, altres tipus d’oxidacions, com:
• Oxidació de l’aigua i obtenció d’oxigen:
2 H2O(l) 4 H+(aq) + O2(g) + 4 e
• Oxidació de l’ió hidròxid i obtenció d’oxigen:
4 OH–(aq) 2 H2O(l) + O2(g) + 4 e
• Augment del nombre d’oxidació d’un ió metàl·lic:
Ce3+ Ce4+ + 1 e
• Dissolució de l’elèctrode metàl·lic:
Cu(s) Cu2+(aq) + 2 e
230
U07-Q2B (4M).indd 230 13/1/09 12:16:12

16 | Estudi quantitatiu de l’electròlisi

A les cel·les electrolítiques, de la mateixa manera que a les piles voltai-
ques, la quantitat d’espècie química que s’oxida o es redueix a l’elèctrode
corresponent és directament proporcional a la quantitat d’electricitat que
hi circula.
Aquesta proporcionalitat es dedueix de l’estequiometria de la
semireacció:
Ag+ + 1 e Ag(s)
que ens indica que, per dipositar un mol d’àtoms d’argent (108 g de Ag), es
requereix un mol d’electrons, la càrrega del qual és de 96 472 C. Ja hem
indicat que el seu valor arrodonit és 96 500 C i rep el nom d’1 faraday.
Si el procés catòdic és:
resulta que, per dipositar un mol d’àtoms de coure (63,5 g de Cu), es
necessiten 2 mols d’electrons (2 × 96 500 C). Al pas de 96 500 C, es dipo-
sita 1/2 mol d’àtoms de coure (63,5/2 g de Cu).
Anàlogament, si el procés catòdic és:
Au3+ + 3 e Au
es dipositen 1/3 de mol d’àtoms d’or (197/3 g d’or) al pas de 96 500 C.
Un raonament anàleg és vàlid per als processos anòdics:
Així, donada la següent semireacció d’obtenció del Cl2 (per electròlisi d’una
solució de clorur de sodi):
2 Cl–(aq) Cl2(g) + 2 e
Al pas de 96 500 C s’obtindrà a l’ànode 1/2 mol de Cl2 (35,5 g de Cl2).
Les experiències de Michael Faraday (1791-1867), que relacionaren càrre-
ga elèctrica i massa de substància dipositada o despresa (lleis de Faraday),
tenen el mèrit extraordinari d’haver arribat a les mateixes conclusions expo-
sades aquí, sense que es conegués la naturalesa elèctrica de la matèria.
Va ser Faraday qui introduí la terminologia ànode, càtode, ió, anió,
elèctrode...
22. A l’electròlisi de l’aigua acidulada amb unes gotes d’àcid sulfúric, es desprèn
hidrogen al càtode i oxigen a l’ànode. Al pas de 96 500 C s’obté un gram de dihidrogen
(1/2 mol de H2) i 8 g de dioxigen (1/4 de mol de O2).
231
U07-Q2B (4M).indd 231 13/1/09 12:16:16

EXemplEs
13. Es munten tres cel·les electrolítiques; la primera conté una solució de AgNO3, la segona, una solució
de CuSO4, i la tercera, una solució de AuCl3. Al cap d’un cert temps de circular-hi un corrent continu,
s’han dipositat 5,40 g de plata al càtode de la primera cel·la.
a) Calcula el nombre d’àtoms de coure dipositats al càtode de la segona cel·la.
b) Calcula la massa d’or dipositada al càtode de la tercera cel·la.
c) Dibuixa un esquema del muntatge.
a) Les equacions corresponents a les semireaccions de reducció són:

càtode 1a cel·la: Ag+(aq) + 1 e Ag(s) (1)
càtode 2a cel·la: Cu2+
(aq)
+ 2 e Cu(s) (2)
càtode 3a cel·la: Au3+
(aq)
+ 3 e Au(s) (3)
Si les tres cel·les electrolítiques estan muntades en sèrie, la quantitat d’electricitat que passa per
totes tres és la mateixa.
Segons (1), (2) i (3), per cada mol de Ag dipositat al càtode de la primera cel·la, es necessita 1 mol
d’electrons i, alhora, es diposita 1/2 mol de Cu al càtode de la segona cel·la i 1/3 de mol de Au al
càtode de la tercera.
Per tant:
b) Com s’ha indicat en l’apar tat (a), per cada mol de Ag dipositat, es dipositen 1/3 mol de Au. Per
tant:
Ag (s) O2 (g) Cu(s) O2 (g) Au(s) Cl 2 (g)
AgNO 3 (aq) CuSO 4 (aq) AuCl 3 (aq)
232
U07-Q2B (4M).indd 232 13/1/09 12:16:22

14. En electrolitzar una solució diluïda d’àcid sulfúric, es desprèn H2(g) i O2(g). (Fig. 22)
a) Escriu les semireaccions que tenen lloc a l’ànode i al càtode.
b) Calcula el volum total de gasos, en condicions normals, obtinguts després del pas de 3 mols
d’electrons, si el rendiment del corrent elèctric és del 85 %.
a) Les semireaccions que tenen lloc al càtode i a l’ànode són:

càtode: 2 H+(aq) + 2 e H2(g) (1)
ànode: 2 H2O(l) O2(g) + 4 H+(aq) + 4 e (2)
Segons les equacions (1) i (2), al pas de 4 mols d’electrons (la càrrega dels quals és de
4 faraday), es desprenen 2 mols de H2 al càtode i 1 mol de O2 a l’ànode. Per tant, s’obtindrà un
total de 3 mols de mescla gasosa.
Un rendiment de corrent del 85 % significa que de cada 100 C disponibles, només 85 C s’utilitzen per
obtenir H2 i O2. (Per obtenir-ne la càrrega útil, s’ha de multiplicar la càrrega teòrica per 0,85.)
El volum total de gas és:
Obser va, de nou, que en passar 96 500 C s’obté 1 gram de H2 (1/2 mol de H2) al càtode i
8 grams de O2 (1/4 mol de O2) a l’ànode.
Michael Faraday
DO C UME N T
Michael Faraday (1791- fins al 1830 que Faraday va iniciar els estudis quanti-
1867), físic i químic tatius sobre l’electròlisi. El 1833-1834, com a resul-
anglès, fou professor de tat de les seves investigacions, va enunciar les dues
química i un gran experi- lleis següents, que es coneixen amb el nom de «Lleis
mentalista en el camp de de Faraday».
la física i de la química.
La primera llei diu que «les masses de les substàncies
És un dels científics més
dipositades (o despreses) en els elèctrodes són direc-
impor tants del segle xix.
tament proporcionals a les quantitats d’electricitat
Els seus treballs físics que travessen la solució».
més rellevants van ser
Una segona llei diu que «si un corrent elèctric travessa
l’estudi de l’electricitat i
diverses cel·les connectades en sèrie, les masses de
el magnetisme: va descobrir la interdependència
les substàncies dipositades en els elèctrodes són
dels camps magnètics i els circuits elèctrics tancats
directament proporcionals als equivalents químics de
i també la producció d’una fem en un conductor que
cadascuna d’aquestes». S’anomena equivalent quí-
es mou immergit en un camp magnètic.
mic, o pes equivalent, la massa d’un element que es
Les seves investigacions en el camp de la química van combina amb 1,008 g d’hidrogen).
ser també molt impor tants. Encara que els primers
Les lleis de Faraday van posar de manifest el caràcter
experiments fets per utilitzar l’electricitat per produir
atomístic de l’electricitat, que va ser confirmat amb el
fenòmens químics, comencen pràcticament amb el
descobriment de l’electró en 1897.
descobriment de la pila voltaica, el 1800, no va ser
233
U07-Q2B (4M).indd 233 13/1/09 12:16:24

17 | Aplicacions de l’electròlisi

L’electròlisi té un gran nombre d’aplicacions, moltes de les quals són de
gran interès industrial. N’esmentarem les més impor tants.
• Dipòsit de metalls, utilitzant com a càtode l’objecte que es vol metal·
litzar. Amb aquesta tècnica s’obtenen industrialment recobriments
–especialment sobre ferro– de coure, níquel, crom, cadmi... que, en
formar una capa adherent, eviten o retarden la corrosió del ferro.
També s’obtenen dipòsits de metalls nobles –daurats i platejats– amb
fins decoratius.
• Els metalls «actius» (amb potencials de reducció molt negatius), com per
exemple el sodi, el liti, el magnesi i l’alumini (Fig. 23a), s’obtenen indus-
trialment per electròlisi de les seves sals foses, ja que si es fa l’electrò-
lisi de les seves solucions aquoses, al càtode es desprèn hidrogen,
abans de produir-se la reacció de l’ió metàl·lic.
• Purificació o afinament electrolític de metalls, especialment del coure.
El coure, quan s’utilitza com a conductor elèctric, ha de tenir un grau
elevat de puresa, que només s’aconsegueix amb l’afinament electrolític.
Per això, s’electrolitza àcid sulfúric diluït, o una solució diluïda de sulfat
de coure (II), amb un ànode de coure impur i un càtode de coure pur. El
metall conté normalment com a impureses zinc i ferro (amb un potencial
de reducció negatiu) i plata i or (més «nobles» que el coure) (Fig. 23b).
En efectuar l’electròlisi, el coure, el zinc i el ferro s’oxiden i passen a la
solució com a ions Cu2+, Zn2+ i Fe2+, mentre que l’or i la plata no s’oxiden
perquè necessiten una energia superior i es recullen com a sòlids en el
fons de la cel·la electrolítica (que formen els anomenats fangs anòdics).
Dels ions Cu2+, Zn2+ i Fe2+, presents en la solució, el primer és el que neces-
sita menys energia per reduir-se a coure, i és l’únic que es diposita al
càtode.
Els fangs anòdics es recullen i es recupera la plata i l’or.
• Algunes síntesis redox de substàncies orgàniques es realitzen electrolí-
ticament, fins i tot a escala industrial. Així, el tetrametil plom, Pb(CH3)4,
i el tetraetil plom, Pb(C2H5)4, antidetonants i utilitzats com a additius a
les gasolines, s’obtenen per electròlisi. Igualment s’obté el para-amino-
fenol, a par tir de nitrobenzè, etc.
a b
Industrialment una cel·la electrolíti-
ca s’anomena bany electrolític.
23. a) Producció d’alumini per electrolisi de les seves sals foses. b) Producció de coure.
Substitució dels electrodes en un bany d’àcid sulfúric.
234
U07-Q2B (4M).indd 234 13/1/09 12:16:26

18 | Electròlisi d’una solució de salmorra i

obtenció de lleixiu
L’electròlisi de les solucions concentrades de clorur de sodi (salmorra) té
un interès industrial molt impor tant.
En el procés s’obté diclor, dihidrogen i hidròxid de sodi.
En una solució de clorur de sodi, la sal està completament dissociada en
els seus ions:
n H 2O
(Na+, Cl−)s Na+(aq) + Cl−(aq)
Les semireaccions que tenen lloc en l’electròlisi són:

Càtode: 2 H2O + 2 e H2(g) + 2 OH−(aq) (1)
Ànode: 2 Cl− Cl2(g) + 2e (2)
Segons la semireacció (2), els ions Cl desapareixen de la solució i s’obté
−
Cl2(g).
D’acord amb la semireacció (1), en el càtode es desprèn H2(g) i es formen
ions OH− que queden a la solució.
Els ions Na+, que no experimenten cap modificació ja que no inter venen en
el procés electrolític, emigren cap al càtode. Per tant, a mesura que avança
l’electròlisi, la solució original de (Na+, Cl−)aq es conver teix en una solució
de (Na+, OH−)aq.
Perquè l’hidròxid de sodi no reaccioni amb el diclor(g), els compar timents
anòdic i catòdic estan separats per una membrana porosa.
L’electròlisi del NaCl(aq) és un mètode industrial d’obtenció de Cl2, NaOH

i H2, aquest darrer com a subproducte.
El lleixiu (aigua de Javel) és una solució aquosa d’hipoclorit i clorur de sodi

en presència d’un excés d’hidròxid de sodi.
El lleixiu s’obté industrialment per reacció directa del diclor i l’hidròxid de
sodi produïts per l’electròlisi de la salmorra:
Cl2(g) + 2 NaOH(aq) NaCl(aq) + NaClO(aq) + H2O(l) ΔH < 0
Perquè tingui lloc la reacció indicada no s’han de separar els compar ti-
ments anòdic i catòdic.
El lleixiu conté clor en estat d’oxidació +1 i per tant és un oxidant fort i eco-
nòmic. A causa d’aquesta característica destrueix molts colorants per la
qual cosa s’utilitza com blanquejant. També és molt usat per les seves
propietats desinfectants.
235
U07-Q2B (4M).indd 235 13/1/09 12:16:26

EXemplE
15. Una cel·la electrolítica industrial conté una solució concentrada de clorur de sodi. En electrolitzar
aquesta solució amb un corrent de 3,0 kA, s’observa que es desprèn H2(g) al càtode i Cl2(g) a
l’ànode.
a) Escriu les semireaccions que tenen lloc al càtode i a l’ànode.
b) Suposant un rendiment del corrent elèctric del 95 %, calcula la producció diària de Cl2 expressa-
da en m3 de gas a 0°C i 1,01 × 105 Pa.
c) Suposant el rendiment de l’apartat (b), calcula la producció diària de NaOH expressada en kg.
a) En una solució de clorur de sodi, la sal està completament dissociada en els seus ions:
n H 2O
(Na+, Cl−)s Na+(aq) + Cl−(aq) (1)
Si es desprèn H2 al càtode i Cl2 a l’ànode, les semireaccions que han tingut lloc són:
càtode: 2 H2O + 2 e H2(g) + 2 OH–(aq) (2)
ànode: 2 Cl –
(aq)
Cl2(g) + 2 e (3)
Segons l’equació (3), els ions Cl– desapareixen de la solució i s’obté Cl2(g). A causa de la semire-
acció (2) al càtode, es desprèn H2(g) i es formen ions OH– que queden en la solució.
Els ions Na+ (que no experimenten cap modificació, ja que no inter venen en el procés electrolític)
emigren cap al càtode. Per tant, a mesura que avança l’electròlisi, la solució original de (Na+, Cl–)aq
es conver teix gradualment en una solució de (Na+, OH–)aq.
Tal com hem vist en el darrer apar tat, l’electròlisi del NaCl(aq) és un mètode industrial d’obtenció
de Cl2, NaOH i H2, aquest darrer com a subproducte.
b) La quantitat d’electricitat consumida durant un dia (24 hores) és:

Q = I × t = 3 × 103 A × (24 × 3 600) s = 2,6 × 108 C
Segons l’equació (3), per a l’obtenció d’1 mol de Cl2 es necessiten 2 × 96 500 C. El volum de Cl2
obtingut, si el rendiment és del 95 %, és:
c) Segons (2) es necessiten 96 500 C per obtenir 1 mol de OH– que, juntament amb un mol de Na+,
formarà un mol de (Na+, OH–). Utilitzant les dades de l’apar tat anterior, la massa de NaOH obtin-
guda és:
236
U07-Q2B (4M).indd 236 13/1/09 12:16:26

1. Electròlisi d’una solució de clorur de sodi

Ex p e ri è nciES
Fes l’electròlisi d’una solució concentrada de clorur de sodi amb elèctrodes de grafit i una pila de 4,5 V.
Sobre l’ànode pots obser var un bombolleig de gas clor que pots identificar per la seva olor característica.
Afegeix unes gotes de fenolftaleïna prop del càtode. Què passa?
Explica les teves obser vacions.
2. Exemples de recobriments metàl·lics per electròlisi

El fet que un metall dipositat per electròlisi a partir d’una solució formi un recobriment adherent o no, depèn de
molts factors: concentració de la solució, pH, temperatura, densitat de corrent, tipus de càtode, etc.
Industrialment tots aquests factors estan ben estudiats i resolts.
Abans de realitzar en el laboratori els processos electrolítics que proposem, cal fer algunes obser vacions:
– Convé que, abans d’obtenir un recobriment, el metall del càtode estigui lluent i net. Si el càtode és de coure
o níquel el podem netejar submergint-lo uns instants en àcid nítric concentrat i rentant-lo després amb aigua
abundant. El ferro es pot netejar amb àcid clorhídric concentrat. Renta’l igualment. Utilitza la vitrina amb
l’extractor en marxa.
Sempre que es pugui, l’ànode ha de ser del mateix metall que es vol dipositar al càtode i, si no, caldria que fos
iner t com el platí. També es pot utilitzar un elèctrode de grafit.
Els recobriments metàl·lics que s’obtenen sovint no són brillants. Per tal que ho siguin, pots fregar-los, per
exemple, amb carbonat de sodi en pols.
a) Dipòsit de coure
Composició del «bany de coure»: 200 cm3 d’aigua
40 g de sulfat de coure (II) pentahidratat (CuSO4 · 5H2O)
Uns 4 cm3 d’àcid sulfúric concentrat
Convé no utilitzar gaire densitat de corrent, perquè si no el coure no s’adhereix. Pots courar petites
peces de ferro.
b) Dipòsit de níquel
Composició del «bany de níquel»: 200 cm3 d’aigua
7-10 g de sulfat de níquel (II) heptahidratat (NiSO4 · 7H2O)
3 g de sulfat d’amoni
Es poden niquelar peces de coure o de ferro courats. Utilitza un ànode de grafit si no disposes d’un de
níquel.
c) Dipòsit de cobalt
Composició del «bany de cobalt»: 200 cm3 d’aigua
Filmades en el DVD
12-15 g de clorur de cobalt (II) hexahidratat (CoCl2 · 6H2O)

Pots dipositar una capa de cobalt sobre coure. Ànode de grafit.
Nota: per obtenir bons platejats s’utilitzen «banys de plata» que contenen cianur de potassi, extraordinàriament metzinós.
Per això no creiem oportú utilitzar-lo.
237
U07-Q2B (4M).indd 237 13/1/09 12:16:28

Ciència, tècnica i societat
Els acers
E ls acers són aliatges de ferro amb un contingut de
carboni en massa entre el 0,05 % i l’1,7 % en massa.
El ferro més pur que s’utilitza industrialment és el
ferro dolç, que conté menys carboni que l’acer i el supera
en ductilitat; en canvi, l’acer és més tenaç.
En el procés d’obtenció d’un acer es poden afegir al
El ferro colat és el que surt líquid dels forns en els quals
ferro altres elements com el manganès, el crom, el níquel, s’obté el ferro i se solidifica en motlles en forma de lin-
el molibdè, el wolframi, el vanadi, el cobalt, etc., que en gots. Conté més carboni que l’acer (arriba gairebé al
milloren algunes de les propietats. 4,5 %). És més dur, tot i que resisteix poc els cops.
Alguns tipus d’acers

Acers inoxidables (18 % de Cr i 8 % de Ni). Són resis-
tents a la corrosió atmosfèrica i a l’oxidació.
Acers al manganès (10-18 % de Mn). Es caracterit-
zen per la gran duresa i la resistència al desgast. S’utilitzen
per fabricar eines i maquinària per moldre.
Acers al molibdè (7 % de Mo). En calent mantenen
la duresa, la tenacitat i la resistència al desgast. S’utilitzen
per fer coixinets.
Acers al crom-vanadi (1-10 % de Cr i 0,15 % de V).
Tenen una resistència elevada a la tracció.
Invars (30 % de Ni). Es dilaten molt poc en augmen-
tar la temperatura. El volum es manté pràcticament inva-
riable en escalfar-se o refredar-se. S’utilitzen per fabricar
aparells de precisió, com rellotges o regles metàl·lics L’acer inoxidable s’ha fet imprescindible a les cuines
graduats. industrials per la seva resistència a la corrosió.
Corrosió metàl·lica
L a corrosió metàl·lica és la conversió, no desitjada,
dels metalls i aliatges en compostos metàl·lics. Té
una gran transcendència econòmica, perquè pot
l’oxidació continua i pot ocasionar la destrucció de
tot metall.
S’ha calculat que aproximadament un 5 % de la
arribar a inutilitzar peces i estructures amb perill i producció anual de ferro i acer es perd perquè es
perjudici evidents. converteix en rovell.
Podem distingir la corrosió seca de la humida. La Una manera de prevenir la corrosió del ferro és
primera consisteix en l’atac del metall pels gasos en recobrir el metall amb una capa protectora de pintu-
absència d’humitat. Això passa en les instal·lacions ra, oli o plàstic, que l’aïlla de l’exterior. El recobriment
industrials. ha de ser resistent i totalment impermeable.
La corrosió humida és la més important i consis- El ferro també es protegeix amb un recobriment
teix en l’atac dels metalls pels agents continguts en de zinc, coure, níquel, crom, estany, plata... realitzat
l’aigua, el sol o l’aire humit. electrolíticament o bé per immersió de l’objecte en
L’exemple més conegut de corrosió és el de la un bany que conté el metall protector fos (aquest és
conversió del ferro en rovell (òxid de ferro (III) el cas dels dipòsits de zinc).
hidratat Fe2O3 · nH2O). Com que la capa d’òxid El ferro recobert amb una capa de zinc
superficial, formada inicialment, és porosa, s’anomena ferro galvanitzat. El zinc també s’oxida,
238
U07-Q2B (4M).indd 238 13/1/09 12:16:32

però la fina capa d’òxid que es forma és impermea- Vegem el que passa quan els metalls protectors
ble i adherent i impedeix que l’oxidació del zinc són menys reductors que el metall a protegir.
progressi. L’estany, el níquel, el coure, la plata, l’or... són
menys reductors que el ferro.
Suposem que el ferro es recobreix d’una capa
d’estany (llauna). Si es perfora, es forma una pila
local, però en aquest cas, el ferro és l’ànode i
l’estany el càtode. La formació de la pila local acce-
lera l’oxidació del ferro.
Així doncs, un recobriment d’estany protegeix el
ferro, sempre que la capa protectora sigui perfecta-
ment contínua. El mateix raonament és vàlid si el
recobriment és de coure, níquel, plata, or... El reco-
briment del ferro amb aquests metalls és més aviat
decoratiu. El cas de l’estany, utilitzat en les llaunes
de conserva, és degut a la seva innocuïtat.
El coure, i els seus aliatges, bronze i llautó, en contacte amb
l’aire humit i el diòxid de carboni, es recobreix d’una capa
protectora de color verd gris, formada per una mescla de
carbonat, i hidròxid de coure (II). Aquesta capa rep el nom
popular de «verdet». És tòxic.
Si la capa de zinc es perfora i la capa de ferro

entra en contacte amb un ambient humit, es forma
una pila local o micropila. Com que el zinc té un
potencial redox més negatiu que el ferro (el zinc és
més reductor que el ferro), el primer actua com a
ànode i el ferro com a càtode. Les semireaccions
que hi tenen lloc són:
Zn(s) Zn2+
(aq)
+2e
Fe2+
(aq)
+ 2 e Fe(s)
D’aquesta manera queda inhibida la corrosió del
ferro gràcies a l’oxidació del zinc. La protecció dura
mentre hi hagi zinc. El mateix raonament és vàlid
per a tots els metalls protectors més reductors que
el metall a protegir.
L’alumini, metall molt utilitzat, també s’oxida,

però igual que el zinc, la capa d’òxid que recobreix
la seva superfície forma una pel·lícula fina i resistent
que s’adhereix al metall i impedeix que l’oxidació
progressi a la resta.
L’alumini anoditzat és alumini oxidat artificial-
ment que es pot acolorir. És molt utilitzat en la cons-
trucció de façanes d’edificis.
Cargols de ferro galvanitzat
239
U07-Q2B (4M).indd 239 13/1/09 12:16:36

Piles de combustió d’hidrogen

U na pila de combustió d’hidrogen és un sistema elec-
troquímic en el qual l’energia de la reacció:
Perquè tinguin lloc les reaccions indicades es necessita
la presència d’un catalitzador en contacte amb els elèctro-
des. El catalitzador sol ser una capa de platí finament
H2 + 1/2 O2 H2O
dividit sobre un suport porós.
es converteix directament en electricitat. Aquest tipus de pila no emet cap gas contaminant.
El seu funcionament és l’invers al de l’electròlisi de Només s’obté aigua.
l’aigua. En l’electròlisi, l’aigua es descompon en H2 i O2 La primera pila de combustió d’hidrogen va ser cons-
pel pas d’un corrent elèctric, mentre que en una pila de truïda per Sir William Grove l’any 1839. Durant els 120
combustió d’hidrogen s’obté un corrent elèctric en reac- anys posteriors a les investigacions de Grove, l’estudi i les
cionar H2 i O2. aplicacions d’aquest tipus de piles van ser mínims, però
A diferència de la pila elèctrica clàssica, les piles de des del 1960 la tecnologia en aquest camp ha fet grans
combustió d’hidrogen, funcionen mentre el combustible avenços. Actualment molts països es preparen per produir
(H2) i l’oxidant (O2 o aire) se subministrin contínuament a escala industrial vehicles amb motor elèctric alimentat
des de fora la pila. per piles de combustió d’hidrogen. Això conduirà a una
Una pila d’aquest tipus està formada per un ànode en reducció dràstica i necessària d’emissió de diòxid de
el qual s’injecta el combustible i un càtode en el qual carboni.
s’introdueix l’oxidant. Els dos elèctrodes estan separats
per un electròlit (vegeu figura) que facilita la transferència
iònica entre els elèctrodes.
e– M
0,7 V
Hidrogen
Aire
+
H
Aire + Aigua
Ànode Càtode La utilització de piles de combustió d’hidrogen en vehicles de

Electròlit transport de mercaderies per carretera i en autobusos urbans
i interurbans està rebent un fort impuls per part de les
A l’ànode, es produeix la reacció d’oxidació:
administracions dels principals països industrialitzats.
1. H2 2 H+ + 2 e
2. L’ió H passa de l’ànode al càtode i provoca un corrent
+
Islàndia lidera un ambiciós projecte per aconseguir
elèctric per transferència d’electrons en el circuit que el 40 % de la seva flota pesquera, una de les més
elèctric. importants del món, funcioni amb hidrogen obtingut per
3. Al càtode, els ions H+ reaccionen segons la reacció de electròlisi de l’aigua utilitzant l’electricitat que generen les
reducció: grans centrals geotèrmiques i hidroelèctriques repartides
1/2 O2 + 2 H+ + 2 e H 2O per tot el territori.
Producció de H2
L’hidrogen no és una font d’energia primària. Es pot en el reforming del gas natural i de la benzina: per electròlisi
obtenir a través de la reacció del carbó amb vapor d’aigua, de l’aigua. Tots aquests processos consumeixen energia.
240
U07-Q2B (4M).indd 240 13/1/09 12:16:40

R ESUM
Les reaccions de transferència d’electrons s’ano- La càrrega d’un mol d’electrons s’anomena cons-
menen reaccions d’oxidació-reducció o reaccions tant de Faraday. El símbol és F i el valor aproximat,
redox. 96 500 C mol−1.
La transferència d’electrons d’una espècie química L’expressió ΔGθ = −R T ln K, permet trobar la cons-
a una altra es pot dur a terme d’una manera direc- tant d’equilibri, K, d’una reacció a partir de la ΔGθ a
ta. En aquestes reaccions, l’energia posada en joc 25 °C.
és, en general, calorífica.
El pas del corrent elèctric a través de solucions

Si la transferència d’electrons té lloc indirectament d’electròlits o de compostos iònics fosos, acompa-
a través d’un fil conductor, l’energia d’una reacció nyat de reaccions químiques redox localitzades en
redox espontània (ΔG < O) es pot transformar en la super fície submergida de l’elèctrode rep el nom
energia elèctrica. El sistema que genera energia d’electròlisi.
elèctrica a través d’una reacció redox és una pila
galvànica, pila voltaica o pila.
En una electròlisi, a l’ànode (+) té lloc una semire-
acció d’oxidació i al càtode (−), una semireacció de
El procés invers al de la pila voltaica és una cel·la reducció.
electrolítica. S’hi apor ta energia elèctrica perquè
es produeixi una reacció redox no espontània.
L’electròlisi té un gran nombre d’aplicacions, mol-
tes de les quals són molt impor tants des del punt
En una pila, l’elèctrode on té lloc la semireacció de vista industrial:
d’oxidació és l’ànode (−). En el càtode (+) té lloc la
• Dipòsit de metalls que utilitza com a càtode
semireacció de reducció. Entre els dos elèctrodes
l’objecte que es vol metal·litzar.
s’estableix una diferència de potencial i els elec-
trons circulen de l’ànode al càtode pel circuit • Purificació o afinament de metalls, especial-
exterior. ment de coure.
• Obtenció de metalls amb potencials de reduc-
ció molt negatius (sodi, magnesi, liti, alumini)
L’expressió ΔGθ = −n F Epila estableix la relació entre
per electròlisi de les sals foses.
la variació d’energia lliure estàndard i la fem estàn-
dard de la pila. • Electròlisi de les solucions concentrades de
clorur de sodi (salmorra). En el procés s’obté
diclor, dihidrogen i hidròxid de sodi.
Contingut bàsic de la unitat en format hipermèdia, en el DVD. 241
U07-Q2B (4M).indd 241 13/1/09 12:16:40

A C T I V I TAT S
1 Defineix o comenta breument els termes 1. Calcula la massa d’ions estany (IV)
següents: oxidant, reductor, oxidació, reduc- obtinguda.
ció, procés redox i nombre d’oxidació. 2. Quina massa, de cada un dels reactius
en excés, queda sense reaccionar?
2 Les següents reaccions redox incompletes
requereixen un medi àcid: 5 Es disposa d’una mescla de sulfat de sodi i
IO3(aq)
–
+ SO2–
3(aq)
+ … SO2–
4(aq)
+ I2(aq) + … sulfat de ferro (II) anhidres, la composició de
BiO–3(aq) + Mn2+ + … Bi3+ + MnO–4 + … la qual es vol conèixer.
(aq) (aq)
Per a això es pesen 5,00 g de la mescla, es dis-
MnO + NO
– –
+ … NO3(aq)
–
+ Mn2+ +…
4 2(aq) (aq)
solen en aigua, s’acidula la solució obtingu-
a) Completa i iguala cada una de les reacci- da amb àcid sulfúric i es valora amb una
ons en el teu quadern pel mètode de l’ió- solució 0,150 mol dm–3 de permanganat de
electró, potassi, essent necessaris 17,6 cm3 per
b) 10,0 cm3 d’una solució de iodat de potas- assolir el punt final.
si 0,001 mol dm –3 s’afegeixen a una solu- Calcula la composició, expressada en tant per
ció àcida, que conté 0,200 g de sulfit de cent, de la mescla analitzada.
sodi. Calcula la massa de diiode Nota: Si es disposa d’una mescla de sulfat de
obtinguda. sodi (2 Na +, SO 42–) i sulfat de ferro (II)
(Fe 2+, SO 42–), només els ions Fe 2+ reaccio-
3 En solució aquosa i medi àcid, els ions
naran amb els ions MnO –4 (consulta
Cr2O72 – oxiden els ions I– a I2 i es redueixen a
l’exemple 1).
Cr 3+. L’equació iònica global és:
6I–(aq) + Cr2O 2–
7(aq)
+ 14H (aq)
+
3I2(g) + 2Cr 3+
(aq)
+ 7H2O(l) 6 En solució aquosa i medi àcid, els ions dicro-
mat reaccionen amb l’etanol i s’obtenen
a) Completa l’equació en el cas que reaccio- ions crom (III), etanal i aigua.
ni dicromat de potassi amb iodur de
a) Iguala, pel mètode de l’ió-electró, l’equa-
potassi i l’àcid emprat sigui sulfúric.
ció iònica corresponent.
b) Una mostra de 10,0 cm3 d’una solució de
b) Completa l’equació química en el cas
iodur de potassi acidulada amb l’àcid sul-
d’emprar dicromat de potassi i com a àcid
fúric es valora amb una solució
el sulfúric.
0,15 mol dm–3 de dicromat de potassi, i
Nota: tingues en compte que, tant l’etanol com
són necessaris 14,2 cm 3 d’aquesta solu-
l’etanal, són compostos moleculars que, en
ció per assolir el punt final. Calcula la
dissoldre’s en aigua, pràcticament no s’io-
concentració de la solució de iodur de
nitzen (són no electròlits).
potassi.
7 En solució aquosa, els ions tiosulfat, S2O32–,
4 En solució aquosa i medi àcid, els ions per-
reaccionen amb el diiode i s’obtenen ions
manganat oxiden els ions estany (II) a ions
tetrationat, S4O62–, i ions iodur. Aquesta reac-
estany (IV) i es redueix l’ió permanganat a ió
ció té una gran impor tància en l’anàlisi
manganès (II).
volumètrica.
a) Iguala pel mètode de l’ió-electró, l’equa-
a) Iguala, pel mètode de l’ió-electró, l’equa-
ció iònica corresponent al procés
ció iònica que correspon al procés
indicat.
indicat.
b) Completa l’equació en el cas que reaccio-
b) Indica, raonant-ho, quina espècie química
nin permanganat de potassi, sulfat d’es-
actua com a oxidant i quina com a
tany (II) i l’àcid emprat sigui el sulfúric.
reductora.
c) Es mesclen 100 cm3 de solució
0,100 mol dm–3 de permanganat de potas- 8 L’ió peroxodisulfat, S2O82–, és un dels agents
si amb 100 cm3 de solució 0,200 mol dm–3 oxidants més enèrgics i útils. En solució
de sulfat d’estany (II) i 100 cm3 de solució aquosa oxida els ions manganès (II) a ions
2,00 mol dm–3 d’àcid sulfúric. permanganat i els ions crom (II) a ions
242
U07-Q2B (4M).indd 242 13/1/09 12:16:41

cromat. En tots dos casos, l’ió peroxodisul- obtenir 100 g de clorat de potassi, si el
fat es redueix a ió sulfat. rendiment és del 90 %.
Completa i iguala, pel mètode de l’ió-electró, les
reaccions redox incompletes següents: 12 Troba la valència i el nombre d’oxidació del
carboni en els compostos següents:
a) S2O2–
8(aq)
+ Mn2+(aq) SO2–
4(aq)
+ MnO–4(aq)
b) S2O2– + Cr2+(aq) SO2– + CrO2– CH4, CH3F, CH2F2, CHF3, CF4
8(aq) 4(aq) 4(aq)
9 El diiode, en solució aquosa, reacciona amb 13 Tenint en compte el canvi en el nombre d’oxida-
el sulfur d’hidrogen (gas) i s’obté sofre i àcid ció, Indica quins elements s’han reduït i quins
iodhídric (aq). El iode també reacciona amb s’han oxidat en cada una de les reaccions
els ions tiosulfat i s’obtenen ions iodur i ions següents:
tetrationat (vegeu activitat 7). Cl2(g) + 2KI(aq) I2(aq) + 2 KCl(aq)
Un volum de 100 dm3 d’aire, que conté sulfur
d’hidrogen, com a únic reductor del diiode, Fe2O3(s) + 3 CO(g) 2 Fe(s) + 3 CO2(g)
es fa passar a través de 200 cm3 d’una solu- 3H2S(g) + 2HNO3(aq) 3 S(s) + 2NO(g) + 4H2O(l)
ció 5,00 × 10–4 mol dm–3 de I2. L’excés de
diiode sense reaccionar es valora amb una 14 Indica, raonant-ho, quines de les reaccions
solució 2,00 × 10–3 mol dm–3 de tiosulfat de següents són d’oxidació-reducció:
sodi. Es necessiten 23,5 cm3 de la solució
H2CO3(aq) CO2(g) + H2O(l)
de tiosulfat per assolir el punt final.
Calcula, amb aquestes dades, quants mil· 2 H2(g) + O2(g) 2 H2O(g)
ligrams de sulfur d’hidrogen hi ha en 1 m3 CaCO3(s) + 2 HCl(aq) CO2(g) + CaCl2(aq) + H2O(g)
d’aire. (NH4)2Cr2O7(s) Cr2O3(s) + N2(g) + 4 H2O(l)
10 En solució aquosa, medi àcid i en calent, els AgNO3(aq) + NaCl(aq) AgCl(s) + NaNO3(aq)
ions permanganat oxiden els ions oxalat 2 Na2CrO4(aq) + 2 HCl(aq)
(etandioat) a diòxid de carboni. Els ions per- Na2Cr2O7(aq) + 2 Na Cl(aq) + H2O(l)
manganat es redueixen a ions manganès (II)
(consulta l’experiència 1). MgCO3(s) CO2(g) + MgO(s)
a) Iguala, pel mètode de l’ió-electró, l’equa- 2 N O2(g) N2O4(g)
ció iònica corresponent al procés indicat. CuO(s) + H2(g) Cu(s) + H2O(l)
b) Es mesclen 100 cm3 d’una solució d’oxa- KClO4(s) KCI(s) + 2O2(g)
lat de potassi 0,200 mol dm–3 amb 50,0
cm3 d’una solució de permanganat de 15 31,3 cm3 d’una solució d’oxalat de sodi
potassi de molaritat igual. (Na2C2O4) 0,100 M reaccionen en medi àcid i
Calcula la massa de diòxid de carboni en calent amb 17,4 cm3 d’una solució de
obtinguda si la reacció té lloc en un medi permanganat de potassi.
àcid. Calcula la concentració de la solució de perman-
11 El clorat de potassi és la sal més impor tant ganat de potassi.
de l’àcid clòric. Es pot obtenir fent bombolle- Nota: consulta l’activitat 10.
jar diclor a través d’una solució concentrada
i calenta d’hidròxid de potassi. S’obté una 16 Per determinar la composició d’una solució
solució que conté clorat de potassi, clorur de aquosa de diiode es fa reaccionar amb una
potassi i aigua. solució de tiosulfat de sodi de concentració
a) Iguala, pel mètode de l’ió-electró, l’equa- coneguda. 30 cm3 de la solució de diiode
ció iònica corresponent al procés que ha reaccionen amb 10 cm3 de solució de tiosul-
tingut lloc. fat de sodi 0,005 M.
b) Escriu, igualada, l’equació molecular. Calcula la composició de la solució de diiode
c) Calcula el volum de diclor, mesurat en con- expressada en g/L.
dicions normals, que es necessiten per Nota: consulta l’activitat 7.
243
U07-Q2B (4M).indd 243 13/1/09 12:16:42

17 Dibuixa un esquema de la pila: raonant-ho i, consultant la taula 1, si els

Cu(s) | Cu2+ ions Cr3+ oxidaran els ions Fe2+ o si, per
(aq) || (aq) |
Fe3+-
(aq)
, Fe2+ Pt
contra, els ions Fe3+ oxidaran els ions Cr 2+ a
i calcula la seva fem estàndard E θpila. Cr3+. Escriu, igualada, l’equació química
corresponent.
18 Dibuixa un esquema de la pila:
Zn(s) | Zn2+
(aq) ||
H+(aq) | H2(g) | 24 A 25 °C, 100 cm3 d’una solució que conté
i calcula la seva força electromotriu estàndard i 1 mol dm–3 d’ions Sn2+ es mesclen amb un
la variació de massa que experimenta l’elèc- volum igual d’una solució que conté ions
trode de zinc quan han circulat 0,01 mol Fe3+ de concentració igual. Indica, raonant-
d’electrons pel circuit exterior. ho, per què en mesclar totes dues solucions
té lloc una reacció redox. Escriu, igualada,
19 Es vol construir una pila basada en la reacció l’equació química corresponent.
espontània:
25 Consultant la taula 1, indica si són veritables
Zn(s) + 2 Fe3+ Zn2+ + 2 Fe2+
(aq) (aq) (aq)
o falses les afirmacions següents:
a) Dibuixa un esquema de la pila basada en a) En solució aquosa i a 25 °C, els ions Fe3+
aquesta reacció. Indica l’ànode, el càtode oxiden els ions I– a I2 i els ions Fe3+ es
i el sentit del moviment d’electrons en el redueixen a Fe2+. Les concentracions inici-
circuit exterior. als dels ions són d’1 mol dm–3.
b) Calcula la seva fem estàndard. b) En solució aquosa i a 25 °C, els ions Fe3+
oxiden els ions Br – i els ions Fe3+ es redu-
20 A 25 °C, es tenen dos elèctrodes, un d’ar-
eixen a Fe2+. Totes les concentracions ini-
gent introduït en 1 dm3 de solució que conté
cials, d’1 mol dm–3.
1 mol d’ions Ag+ i un altre de ferro introduït
c) A 25°C, l’àcid sulfúric diluït reacciona amb
en 1 dm3 d’una solució que conté 1 mol
el coure i es desprèn hidrogen.
d’ions Fe2+, i amb ells es fabrica una pila
d) En solució aquosa i medi àcid, els ions
amb un pont salí adequat.
MnO 4– oxiden els ions Ce 3+ a Ce4+, reduïnt-
a) Calcula les concentracions dels ions Ag+ i
se a Mn2+.
Fe2+ quan han passat 0,1 mol d’electrons
e) L’àcid sulfúric diluït reacciona amb l’or i
pel circuit exterior (suposa que el volum
s’obté sulfat d’or (III) i es desprèn
de les solucions no varia).
dihidrogen.
b) Calcula la fem de la pila en començar a
f) El sodi és molt reductor, el fluor és un
funcionar.
poderós oxidant.
21 Consultant la taula 1, ordena per ordre crei- g) L’àcid clorhídric reacciona amb el magne-
xent de poder reductor, a 25 °C: si i es desprèn dihidrogen.
– una solució 1 mol dm–3 de Fe2+
26 Dedueix si en mesclar, en solució aquosa i a
– una solució 1 mol dm–3 de I–
25 °C 1 mol de Fe 2+, 1 mol de Cl2, 1 mol de
– Ag(s)
Fe 3+ i un mol de Cl – tindrà lloc la reacció
– Na(s)
següent tal com està escrita, o la seva
– Mg(s)
inversa:
22 A 25 °C es tenen separadament solucions 2 Fe2+ (aq)
+ Cl2(aq) 2 Fe3+
(aq)
+ 2 Cl(aq)
–
aquoses que contenen Ag +, H +, Pb2+, Cr2O72– i

Zn2+, totes a la concentració d’1 mol dm–3. 27 En el laboratori i a temperatura ambient,
s’obser va que:
Ordena els dits ions per ordre creixent del seu
a) En afegir excés de pols de zinc a una solu-
poder oxidant (consulta la taula 1).
ció de sulfat de coure (II) (color blau),
23 Es disposa, a 25 °C, d’una solució que s’obté coure i la solució es va empal·lidint
conté Cr3+, Cr2+, Fe2+ i Fe3+, tots aquests fins a quedar incolora. La reacció és
ions a la concentració d’1 mol dm–3. Indica exotèrmica.
244
U07-Q2B (4M).indd 244 13/1/09 12:16:43

b) En afegir llimadures de coure a una solu- funcionament. Indica l’ànode, el càtode i

ció de nitrat de plata, s’obté plata, i la les seves polaritats.
solució inicialment incolora pren un color b) Calcula les concentracions dels ions Ag + i
blavenc. El procés és exotèrmic. Fe 2+ quan han passat 0,01 mol d’elec-
c) En afegir zinc a un tub d’assaig que conté trons pel circuit exterior.
àcid sulfúric diluït es desprèn hidrogen c) Calcula la fem de la pila en començar a
gas. El procés és exotèrmic. funcionar.
d) El sodi reacciona violentament amb l’aigua
i s’obté hidrogen. La solució es tenyeix de 31 Donada la pila següent:
color rosa violat en afegir-hi unes gotes de Zn(s) | Zn2+
(aq) ||
Ag+(aq) | Ag(s) E θpila= 1,56 V
fenolftaleïna.
e) L’àcid sulfúric diluït no reacciona ni amb a) Calcula’n la fem a 25 °C, en el cas que
el coure ni amb la plata. [Zn2+] = 0,01 mol dm–3 i la
Es demana que: [Ag+] = 0,50 mol dm–3.
1. Escriu les equacions químiques correspo- b) Calcula el valor numèric de la constant
nents als processos que han tingut lloc. d’equilibri a 25 °C, per a la reacció:
2. D’acord amb les dades experimentals Zn(s) + 2 Ag+(aq) Zn2+
(aq)
+ 2 Ag(s)
obtingudes i sense consultar la taula 1, c) Treu conclusions dels resultats trobats a
ordena en ordre creixent de poder reduc- l’apar tat anterior.
tor, els elements Cu, Ag, H2, Na i Zn.
32 Per electròlisi d’una solució aquosa de clorur
28 Consultant la taula 1, Indica, raonant-ho, si d’or (III), utilitzant elèctrodes iner ts de grafit
a 25 °C es produiran o no les següents reac- o platí, s’obté diclor (g) a l’ànode i es diposi-
cions en quantitats apreciables i tal com ta or al càtode.
estan escrites. Totes les concentracions
a) Fes un esquema de la cel·la electrolítica,
iòniques inicials són d’1 mol dm–3.
indicant l’elèctrode positiu i el negatiu,
a) Ni(s) + Pb2+ Ni 2+ + Pb(s)
(aq) (aq)
l’ànode i el càtode, el moviment d’ions a
b) Cu2+
(aq)
+ 2 Ag(s) 2 Ag+(aq) + Cu(s) l’interior de la cel·la i el dels electrons pel
c) H2(g) + Cl2(aq) 2 H +(aq) + 2 Cl–(aq) circuit exterior.
d) 8 HNO3(aq) + 3 Cu(s) b) Escriu la semireacció que té lloc a l’ànode
3 Cu(NO3)2(aq) + 2 NO(g) + 4 H2O(l) i la que té lloc al càtode i l’equació quími-
ca corresponent al procés global.
e) Br2(aq) + 2 Cl –(aq) 2 Br –(aq) + Cl2(g)
c) Calcula el nombre d’àtoms d’or i de molè-
f) Cl2(aq) + 2 I –
(aq)
2 Cl (aq)
–
+ I2(aq) cules de clor obtinguts al pas d’1 mol
d’electrons.
29 a) Calcula la fem d’una pila Daniell en què la
concentració en ions Cu 2+ és 10 –3 mol dm–3 33 En electrolitzar clorur de sodi fos, s’obté Cl2 a
i la d’ions Zn2+ és de 10 –3 mol dm–3 i la tem- l’ànode. Per una cel·la electrolítica que conté
peratura de 25 °C. NaCl fos es fa passar un corrent continu de
b) Calcula la constant d’equilibri per a la reac- 3 A durant 1 hora amb una tensió de 6 V.
ció que té lloc a la pila Daniell a 25 °C.
a) Escriu les semireaccions que tenen lloc al
30 A 25 °C, es tenen dos elèctrodes, un de plata càtode i a l’ànode i l’equació química cor-
introduït en 1 dm3 de solució 0,1 mol dm–3 responent al procés global.
d’ions Ag + i un altre de ferro introduït en b) Calcula la massa de Na obtinguda al
1 dm3 d’una solució 0,2 mol dm–3 d’ions Fe 2+, càtode.
i amb tot això es fabrica una pila amb un pont c) Calcula el volum de Cl2(g) mesurat a O°C i
salí adequat. 1,01 × 105 Pa que es desprèn a l’ànode.
a) Escriu les semireaccions que tenen lloc a d) Troba el consum d’energia elèctrica
cada elèctrode i la reacció iònica global expressat en kWh, suposant un rendiment
que té lloc a la pila durant el seu del 100 %.
245
U07-Q2B (4M).indd 245 13/1/09 12:16:43

34 En electrolitzar clorur de liti, LiCl, fos s’obté 38 Una cel·la electrolítica conté una solució d’un
Cl2 a l’ànode i Li al càtode. Calcula la intensi- clorur d’or. En electrolitzar-la s’observa que
tat de corrent necessari per descompondre, es diposita Au al càtode i es desprèn Cl2 a
en 1 hora, 15,0 g de LiCl fos. l’ànode i que per cada gram de metall diposi-
tat es desprenen 170,5 cm3 de Cl2 a O°C i
35 Calcula el nombre d’electrons i la quantitat 1,01 × 105 Pa. Troba la fórmula empírica del
d’electricitat necessària per dipositar 51,6 g
clorur d’or electrolitzat.
de Cu per electròlisi d’una solució de CuCl2.
39 Un corrent continu de 2,0 A passa durant 1
36 En l’electròlisi de MgCl2 anhidre i fos s’obté hora a través d’una cel·la electrolítica que
Mg al càtode i Cl2 a l’ànode. Per una cel·la
conté 2,0 dm3 d’una solució concentrada
electrolítica que conté MgCl2 anhidre i fos es
de NaCl. Suposant que el volum total de la
fa passar un corrent continu d’intensitat 6,8 A.
solució no varia, calcula el pH de la solució
a) Calcula el temps necessari per dipositar al final de l’electròlisi, si la temperatura és
5,7 g de Mg al càtode de la cel·la. de 25 °C.
b) Calcula el volum de Cl2 mesurat a 298 K i
101,3 kPa, desprès a l’ànode, quan al
càtode s’han dipositat els 5,7 g de Mg. Investiga
37 Es vol daurar un objecte que té una super fí-
cie exterior de 50 cm2, de manera que la 40 Investiga sobre el poder oxidant relatiu del
capa d’or tingui un gruix de 0,01 mm. Per Cl2, Br2 i I2. Descriu i fes una experiència que
això s’introdueix l’objecte com a càtode demostri aquest poder oxidant.
d’una cel·la electrolítica que conté una solu-
41 Investiga sobre l’alumini anoditzat.
ció de AuCl3 i es connecta a un corrent conti-
nu d’intensitat 3,5 A. Calcula el temps
necessari per daurar aquest objecte. A www.ecasals.net trobaràs una llista de pàgines
Dada: densitat de l’or a 20 °C: web que t’ajudaran a iniciar la teva investigació i a
ρ (Au) = 19,3 g cm–3. aprofundir els continguts d’aquesta unitat. No obli-
dis consultar també enciclopèdies i llibres
especialitzats.
246
U07-Q2B (4M).indd 246 13/1/09 12:16:43

Química 2B. 07 Reaccions de Transferència D'electrons

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Química 2B. 07 Reaccions de Transferència D'electrons

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

7 | Reaccions de transferència

Moltes reaccions químiques es poden descriure en funció

U07-Q2B (4M).indd 201 13/1/09 12:15:44

1 | Reaccions redox. Introducció

Una gran majoria de reaccions redox són reversibles i, anàlogament a les

Els parells oxidant 1/reductor1 i reductor2/oxidant 2 són parells conjugats.

oxidant1 + reductor2 reductor1 + oxidant2

Entre els no-metalls, l’hidrogen i el carboni s’usen freqüentment com a

U07-Q2B (4M).indd 202 13/1/09 12:15:45

2. Exemples de parells conjugats ió metàl·lic-metall. El vas de precipitats a) conté una

3. El permanganat de potassi KMnO4 i el dicromat de potassi K2Cr2O7 en solució aquosa,

3 | Reaccions redox sense transferència real

U07-Q2B (4M).indd 203 13/1/09 12:15:46

Per assignar un nombre d’oxidació, positiu o negatiu, a un element en un

D’acord amb el concepte de nombre d’oxidació:

Una oxidació és un procés en què un àtom d’una espècie química aug-

Totes les combustions de compostos orgànics són reaccions redox. Així,

U07-Q2B (4M).indd 204 13/1/09 12:15:46

4 | Igualació d’equacions redox pel mètode

Exemples de reaccions redox que tenen lloc en medi àcid o neutre:

U07-Q2B (4M).indd 205 13/1/09 12:15:47

En la semiequació d’oxidació (2), és suficient sumar un electró a la dreta:

a) L’equació iònica sense igualar ni completar és:

Com en el problema anterior, prescindirem, per simplificar, del subíndex (aq).

U07-Q2B (4M).indd 206 13/1/09 12:15:47

La semireacció d’oxidació del ferro (II) a ferro (III) és:

Sumant totes dues semireaccions, obtenim l’equació iònica global:

b) L’equació iònica sense igualar i sense completar és:

U07-Q2B (4M).indd 207 13/1/09 12:15:47

Fixa’t que, en sumar les dues semireaccions, hi ha 14 H + en el costat esquerre i 6 H+ en el costat

a) La semireacció de reducció de l’ió permanganat a ió manganès (II) en medi àcid és (consulta

2 MnO–4(aq) + 5 H2O2(aq) + 6 H+(aq) 2 Mn2+

b) Procedint com en l’exemple 1, l’equació molecular demanada és:

Exemple de reacció redox que té lloc en medi bàsic:

U07-Q2B (4M).indd 208 13/1/09 12:15:47

U07-Q2B (4M).indd 209 13/1/09 12:15:48

Acció oxidant de l’ió dicromat en medi àcid

c) Els ions Cr2O72– en d) El iode, I2, és molt

U07-Q2B (4M).indd 210 13/1/09 12:15:51

6. Valoració de peròxid d’hidrogen amb permanganat de potassi 0,02 mol dm–3.

La concentració en massa de H2O2 és:

U07-Q2B (4M).indd 211 13/1/09 12:15:51

6 | Piles voltaiques i electròlisi. Introducció

En aquesta reacció, la transferència d’electrons té lloc directament del zinc

També en aquesta reacció s’allibera energia en forma de calor, i la transfe-

7 | Piles voltaiques o galvàniques

7. a) En introduir una làmina de coure en

U07-Q2B (4M).indd 212 13/1/09 12:15:52

L’amperímetre A indica que està circulant un corrent elèctric exterior i que

U07-Q2B (4M).indd 213 13/1/09 12:15:53

A Aquest doble moviment d’ions, juntament amb el moviment d’electrons pel

2– 2– Els dispositius experimentals indicats són exemples d’una pila galvànica o

U07-Q2B (4M).indd 214 13/1/09 12:15:56

8 | Exemples de piles galvàniques

MnO4– + 8 H+ + 5 e Mn2+ + 4 H2O

12. Pila amb paret porosa. 13. Elèctrode d’hidrogen.

Quan una de les espècies químiques de parell conjugat redox és un gas,

Aquest procés és suma de dues semireaccions que tenen lloc separada- 2–

U07-Q2B (4M).indd 215 13/1/09 12:16:00

9 | Notació simplificada de les piles

10 | Potencials d’elèctrode i potencials

U07-Q2B (4M).indd 216 13/1/09 12:16:00

Al potencial de l’elèctrode d’hidrogen, se li assigna arbitràriament un

7 | Reaccions de transferència

1 | Reaccions redox. Introducció

3 | Reaccions redox sense transferència real

4 | Igualació d’equacions redox pel mètode

6 | Piles voltaiques i electròlisi. Introducció

7 | Piles voltaiques o galvàniques

8 | Exemples de piles galvàniques

9 | Notació simplificada de les piles

10 | Potencials d’elèctrode i potencials

11 | Piles voltaiques usades a la pràctica

12 | Relació entre la variació d’energia lliure

13 | Equació de Nernst.

15 | Processos anòdics i catòdics

16 | Estudi quantitatiu de l’electròlisi

17 | Aplicacions de l’electròlisi

18 | Electròlisi d’una solució de salmorra i