UD.

9
REACCIONS REDOX
1. Estudi de les reaccions químiques

Com vam treballar el tema anterior, una reacció química és un procés on

influeixen variables físiques i químiques on a partir d’uns elements inicials
anomenats reactius, s’obtenen d’altres amb distinta composició i propietats,
anomenats productes. Les reaccions es poden classificar de moltes formes
segons els criteris que a la ciència li interessa aplicar. A aquest tema estudiarem
les següents formes recopilades a aquesta taula:

Classificació de les reaccions químiques

Reaccions endotèrmiques
Criteris energètics
Reaccions exotèrmiques
Reaccions lentes
Criteris cinètics
Reaccions ràpides
Reaccions reversibles
Sentit de reacció
Reaccions irreversibles
Reaccions àcid-base
Naturalesa dels reactius
Reaccions oxidació-reducció (redox)

Estat dels productes Reaccions de precipitació

1.1. Criteris energètics

Les reaccions químiques suposen un canvi de composició molecular que

implica un trencament d’enllaços i una reorganització posterior que
s’origina gràcies a una quantitat d’energia determinada. Doncs segons el
balanç d’energia entre el trencament dels enllaços dels reactius i la
formació dels nous enllaços dels productes, les reaccions es classifiquen en:

• Reaccions exotèrmiques: alliberen energia a l’entorn en forma de

calor, i en alguns casos, en llum. L’energia de formació es major que
la de trencament, balanç negatiu.
 • Reaccions endotèrmiques: absorbeixen energia de l’entorn.
L’energia de formació és menor que la de trencament, balanç
positiu.
Un concepte clau que pot ajudar a entendre els criteris energètics de les
reaccions químiques és la Calor. Quan una quantitat de matèria (m) sofreix un
canvi de temperatura (ΔT) és perquè ha rebut o ha cedit calor (Q) de l’entorn.
No obstant, depenent de les propietats de la substància li pot fàcil o difícil
intercanviar Q amb l’entorn. Per poder classificar emprarem la calor específica,
que es defineix com la quantitat d’energia necessària per elevar la temperatura
d’1 kg de la substància 1 ºC, sense canvis químics o d’estat.

𝐽
𝑸 = 𝒎 · 𝒄 · 𝚫𝐓 (𝑱 𝒐 𝒌𝑱) 𝑚 (𝑘𝑔 𝑜 𝑔) 𝑐 (𝑘𝑔·𝐾) ΔT (K)

Quan les condicions de treball per a la reacció es realitzen de forma isobàrica,

la variació de calor que es transmet entre l’entorn i la pròpia reacció es mesura
mitjançant les entalpies ΔH. Si la entalpia és positiva (𝚫𝐇 > 0), la reacció és
endotèrmica i absorbeix calor. Si la entalpia és negativa (𝚫𝐇 < 0), la reacció és
exotèrmica i allibera calor.
Exemples d’exercicis (Entalpia):
1) Donades les entalpies de formació del metà, diòxid de carboni i aigua
líquida, respectivament: - 74,9; - 393,5 i - 285,5 KJ/mol. Calcular:

a) l’entalpia de la reacció de combustió del metà

b) la calor despresa en la combustió de 40 litres de metà, mesurat a 1
atm de pressió i 25°C

c) la calor despresa en la combustió de 2 Kg de metà.

Sol: a) - 890,2 KJ/mol; b) - 1459,9 KJ; c) 1,11.105 KJ.

2) Calcula l’entalpia de formació del metà, si saps que es entalpies normals

de combustió del carboni, hidrogen i metà són, respectivament, - 393,5;
- 285,5 y - 890,2 KJ/mol. Sol: - 74,9 KJ/mol.

3) Una mostra de carbonat de calci sòlid es descompon tèrmicament

donant 12,8 g d’òxid de calci sòlid i diòxid de carboni gas. Calcula la
calor intercanviada en el procés . Calors de formació CaO, CO2 i CaCO3,
respectivament -633 KJ/mol; -393 KJ/mol i -1207 KJ/mol.
Sol.: H = 41,37 KJ.
1.2. Velocitat de reacció: cinètica química.

Un cop vist el factor energètic d’una reacció, a aquest punt estudiarem el factor
de la velocitat de la formació dels productes, terme que té una importància
econòmica de pes dins de la indústria química. Un concepte important a
entendre naix de l’energia mínima que requereix la reacció per començar a dur-
se a terme, anomenat Energia d’Activació, i està relacionat directament amb
les constant de velocitat i la pròpia velocitat de reacció. Quan major sigui
l’Energia d’activació, menor serà la velocitat de reacció. La fórmula seria la
següent:

𝐸𝑎
𝑘 = 𝐴 · 𝑒 (−𝑅·𝑇)

Sabent que l’Energia d’activació (J/mol) es manté constant per a la mateixa

reacció a diferents temperatures, amb distintes constants i fent mogudes
𝑱 𝒄𝒂𝒍
matemàtiques, arribem a la següent fórmula. 𝑹 = 𝟖, 𝟑𝟏 𝒎𝒐𝒍·𝑲 = 𝟏, 𝟗𝟖 𝒎𝒐𝒍·𝑲

𝑘2
𝑅 · ln (
)
𝐸𝑎 = 𝑘1
1 1
𝑇2 − 𝑇1

A continuació, estudiarem els factor que poden intervenir en la velocitat de les

reaccions químiques:

- La concentració dels reactius. Tenint en compte que el trencament dels

enllaços moleculars depenen en gran part dels xocs ocasionats entre les
pròpies molècules, una major quantitat de matèria en un volum fixe suposa
una major possibilitat de xocs en menys temps.

- La temperatura. La temperatura és un factor directament proporcional a la

velocitat de reacció, per tant, a major temperatura de treball major
velocitat de reacció.

- L’estat físic dels reactius. Tenint en compte que la possibilitat i superfície de

contacte també és directament proporcional amb la velocitat de reacció, la
fase gasosa és la més favorable a augmentar la velocitat de reacció.
Seguidament, la fase líquida i per últim, la fase sòlida.
1.3. Sentit de les reaccions.

A aquest tema, estudiarem dos tipus de reaccions segons el sentit de la

reacció:

- Reaccions irreversibles o completes. Tenen lloc fins que el reactiu limitant

s’acaba en un sistema tancat.

- Reaccions reversibles. Es caracteritzen perquè funcionen en els dos sentits

de la reacció, quan els reactius passen a productes (reacció directa) i quan
els productes passen reactius (reacció inversa). Aquest tipus de reaccions
impliquen la coexistència de productes i reactius de forma temporal fins
que s’igualen i s’arriba a un estat d’equilibri dinàmic.

1.4. Reaccions àcid – base segons Arrhenius.

Per poder entendre les reaccions d’àcid-base cal tenir clar el concepte
d’electròlit, descobert pel químic August Arrhenius. Un electròlit és
qualsevol substància que en dissoldre’s es dissocia en els seus ions
respectius. En dissolucions aquoses els electròlits són capaços de conduir el
corrent elèctric donat la diferència de potencial entre els anions (-) i els
cations (+). Segons el grau de dissociació, es classifiquen en forts, si es
dissocia de forma completa, o febles, si ho fan parcialment.

Per tant, si representem un àcid com HA i el dissolem en aigua:

𝐻𝐴 → 𝐻 + + 𝐴−

Un àcid és un electròlit que en dissoldre’s en aigua, es dissocia en ions d’H+ i

el l’anió respectiu. Exemples:

𝐻𝐶𝑙 → 𝐻+ + 𝐶𝑙 −

𝐻2 𝑆𝑂4 → 2 𝐻+ + 𝑆𝑂4 −2

Malgrat Arrhenius va simplificar als Hidrògens dissociats com [H+],

actualment es sap que els hidrògens es solvaten a l’aigua formant el catió
estable amb la següent fórmula, [H3O+].
Per altra banda, si representem com BOH a una base, en dissoldre’s en
aigua es dissocia com:

𝐵(𝑂𝐻)𝑛 → 𝐵 𝑛+ + 𝑛 · 𝑂𝐻 −

Exemples:

𝑁𝑎𝑂𝐻 → 𝑁𝑎 + + 𝑂𝐻 −

𝐾𝑂𝐻 → 𝐾+ + 𝑂𝐻 −

𝐶𝑎(𝑂𝐻)2 → 𝐶𝑎2+ + 2 𝑂𝐻 −

1.4.1. Reaccions de Neutralització Àcid – Base

Les propietats dels àcids i de les bases es concentren en els ions
d’hidrogen (H3O+ o H+) i els hidroxils (OH-) que es dissocien al diluir-se en
aigua. Quan s’ajunten en una mateixa dissolució una base i un àcid, els
ions es neutralitzen les propietats mútuament, formant molècules
d’aigua. La reacció és la següent:

𝐻 + + 𝑂𝐻 − → 𝐻2 𝑂

Les reaccions de neutralització tenen una estructura fixa, que ens pot
ajudar a escriure-la segons les dades que ens donen:

À𝑐𝑖𝑑 + 𝐵𝑎𝑠𝑒 → 𝑆𝑎𝑙 + 𝐴𝑖𝑔𝑢𝑎

Un exemple clar de neutralització d’un àcid amb una base seria la

següent reacció, famosa per la seva seguretat al laboratori:

𝐻𝐶𝑙 + 𝑁𝑎𝑂𝐻 → 𝑁𝑎𝐶𝑙 + 𝐻2 𝑂

Iònicament:
𝐻 + + 𝐶𝑙 − + 𝑁𝑎+ + 𝑂𝐻 − → [𝑁𝑎+ + 𝐶𝑙 − ] + [𝐻 + + 𝑂𝐻 − ]
 Exemples d’exercicis (Àcid - base):
1) Calcula la concentració d’àcid nítric, escrivint la reacció de
neutralització, si sabem que es necessiten 14 mL de KOH de [KOH] =
0,12 M per neutralitzar 25 mL de HNO3.
Sol: [HNO3]= 0,0672 M

2) Es neutralitzen 100 mL d’una dissolució d’àcid acètic (CH3COOH)

amb 48 mL d’hidròxid de sodi 0,1 M. Escriu la reacció de
neutralització i calculeu la concentració inicial de l’àcid.
Sol: [CH3COOH]= 0,048 M

3) L’àcid benzoic (C6H5COOH) és un àcid feble que es vol neutralitzar

amb NaOH, una base forta. Escriu la reacció de dissociació de l’àcid i
la reacció de neutralització. Calcula els mL de dissolució de 0,1 M
necessaris per neutralitzar 300 mL d’una dissolució amb 0,2 g
d’aquest àcid. Sol: 4,92 mL

1.5. Reaccions REDOX.

Quan es parla de reaccions “redox”, es fa referència a les reaccions on es

donen variacions del nombre d’oxidació entre els reactius i els productes
degut a l’intercanvi d’electrons. Aquestes variacions poden suposar un
augment o una disminució d’electrons a les espècies químiques:

• Oxidació: procés en el qual una substància perd electrons

• Reducció: procés en el qual una substància guanya electrons
Exemples d’oxidacions: Els electrons són als productes
Na → 𝑁𝑎 + + 1 𝑒 −
Al → 𝐴𝑙 3+ + 3 𝑒 −
𝐹𝑒 2+ → 𝐹𝑒 3+ + 1 𝑒 −

Exemples de reduccions: Els electrons són als reactius

𝑍𝑛2+ + 2 𝑒 − → 𝑍𝑛

𝐶𝑎3+ + 1 𝑒 − → 𝐶𝑎2+
 1.5.1. Processos REDOX. Concepte de semireacció.
Com passava a les reaccions àcid – base, on els ions d’ambdues espècies
químiques es neutralitzen formant aigua, a aquest tipus de reaccions ocorre
l’intercanvi o desplaçament d’electrons. Aquest fet implica que a les reaccions
redox, quan una espècie s’oxida l’altra sempre es redueix, com passa a aquest
exemple:

• Reacció redox:
𝑍𝑛 + 𝐶𝑙2 → 𝑍𝑛2+ + 2 𝐶𝑙 −
A priori, podem entendre que és el que està passant a aquesta reacció, ja que
l’equilibri de càrregues és evident, però per poder desglossar-ho més fàcilment,
treballarem amb el concepte de semireacció:

• Semireacció de d’oxidació:

𝑍𝑛 → 𝑍𝑛2+ + 2 𝑒 −

• Semireacció de reducció:

𝐶𝑙2 + 2 𝑒 − → 2 𝐶𝑙 −

1.5.2. Nombre d’oxidació

Hi ha cops en que la identificació del procés de redox a una reacció no
és tan fàcil com a l’exemple anterior. Hem de tenir en compte, que
l’objectiu és desglossar la reacció redox en les seves semireaccions
d’oxidació i de reducció. Per aquesta raó, necessitem conèixer
primerament, el nombre d'oxidació de les espècies que reaccionen.
Recordem que, el nombre d’oxidació d’un àtom en un compost és la
càrrega que presentaria l’àtom si el compost es descompossés en ions.
Per tant, un augment del nombre d’oxidació d’un àtom implica la seva
oxidació, en canvi, una disminució del nombre d’oxidació d’un àtom
implica la seva reducció.
Per tal de saber el nombre d’oxidació, hem de tenir en compte les
següents dades:
a) El nombre d’oxidació de cada àtom d’oxigen és de (-2), excepte als
peròxids, que és de (-1).

b) El nombre d’oxidació de l’H és (+1), excepte als hidrurs metàl·lics

que és (-1).

c) El nombre d’oxidació d’un metall alcalí (Na, K, Li, Cs, Rb) és sempre
(+1) i els alcalinoterris (Be, Mg, Ca, Ba, Sr) sempre és (+2).
A partir d’aquestes dades, buscant l’equilibri neutre de la espècie química,
podem saber fàcilment el nombre d’oxidació que a priori desconeixem:
1) Indica el nombre d’oxidació del clor (Cl) als següents compostos:
HClO4 HCl HClO3 ClO2-
2) Indica el nombre d’oxidació dels elements de les espècies químiques
següents:
Na2S2O3 Cr2O7 KHCO3 HMnO4 AgNO3