TEMA 4: LES FONTS DEL DRET ECLESIÀSTIC ESPANYOL

Les disposicions relatives a matèria religiosa a Espanya es classifiquen seguint els següents criteris:

FONTS BILATERALS

 Convenis internacionals: aquests son conseqüència del que estableix l’art. 10.2 CE.

Art. 10.2 CE: “Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce
se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y los Tratados y acuerdos
internacionales sobre las mismas materias ratificados por España.”

D’acord amb aquest i tenint en compte que la llibertat religiosa és un dret fonamental, una de les principals
fonts es la Declaració Universal de Drets Humans de 1948, però també hi ha altres fonts a destacar:

- Conveni Europeu sobre la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals (Roma, 4 de
novembre de 1950).

- Convenció sobre la lluita contra la discriminació en el camp de l’ensenyament de la UNESCO (París, 15 de

desembre de 1960).

- Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de la ONU (Nova York, 16 de desembre de 1969).

L’Estat espanyol no es va adherir a cap d’aquests convenis fins que no es va abolir el règim dictatorial, ja que, en
aquests, es reconeixien una sèrie de drets que a la Espanya franquista no es respectaven.

 Acords amb les confessions religioses: són la font per excel·lència del Dret eclesiàstic.

Concordats amb la confessió catòlica: la Santa Seu ha sigut considerada sempre com l’únic interlocutor vàlid per
representar l’Església catòlica; així, des del s. VIII, aquesta no ha estat mai sotmesa als poders polítics, sino que
ha estat titular de la sobirania dels Estats pontificis fins a 1870 i, avui en dia, de l’Estat del Vaticà, del qual es van
assentar les bases amb els Pactes de Letrán de 1929 (entre la Santa Seu i l’Estat italià). Hi ha dues conseqüències
que deriven d’aquesta peculiar situació de l’Església catòlica: per una part, el papa no ha estat mai súbdit de cap
estat i, per altra part, la Església catòlica té reconeguda personalitat jurídica internacional.

La Santa Seu, com a cap de l’Església catòlica, ha signat multitud d’acords amb les autoritats civils dels diferents
Estats per intentar regular matèries d’interès comú de les dues potestats (la civil i la eclesiàstica), que
s’anomenen Concordats; aquests s’ocupen dels problemes que afecten a l’estatut jurídic de la Església catòlica
dintre de l’ordenament intern de l’Estat i també inclouen els drets i deures dels ciutadans catòlics en relació amb
l’exercici de la religió catòlica.

Quant a la naturalesa jurídica dels Concordats, la majoria de la doctrina entén que són acords bilaterals de Dret
públic extern, en el sentit que produeixen efectes en un àmbit jurídic diferent dels respectius ordenaments
jurídics de l’Estat i de l’Església. També existeix gairebé unanimitat doctrinal en que els Concordats són acords
equivalents als Tractats Internacionals, ja que ambdues parts queden obligades al compliment d’allò acordat i
aquesta obligació les vincula en un àmbit jurídic superior al dels seus respectius ordenaments jurídics.

El problema però és determinar si un Concordat té eficàcia en els ambdós ordenaments jurídics des del moment
de l’acord (com els Tractats Internacionals) o bé es necessiten uns nous actes de caire legislatiu per a que l’acord
tingui efecte i, per tant, obligui també als ciutadans a través del seu ordenament jurídic intern.

Quant a l’ordenament jurídic de l’Església, tenint en compte que els Concordats son negociats pels
plenipotenciaris i signats pel Papa, que gaudeix de plena potestat legislativa, no hi ha cap dubte de que, un cop
promulgat el tractat, té plena eficàcia jurídica. A l’ordenament jurídic espanyol, en funció del principi de divisió
de poders, es necessiten altres actes per a que l’acord tingui efecte; l’acord, un cop negociat, es sotmet a la
consideració de les Corts Generals (que ostenten el poder legislatiu). Si aquest és autoritzat per les Corts, es
procedeix a la ratificació, sanció i promulgació i, per tant, el Concordat s’integra a l’ordenament jurídic intern de
l’Estat; és llavors quan té efecte. En canvi, si les Càmeres no autoritzen l’acord, aquest queda sense efecte.

Les causes d’extinció dels Concordats són:

- El consentiment de les dues parts.

- Les causes previstes en el propi document.
- La denuncia formal en cas de violació de l’acord per una de les parts, per la qual l’altra part deixaria d’estar
obligada de complir-lo.
- La aplicació de la clàusula rebus sic. stantibus, que es produeix quan canvien les circumstàncies que van fer
firmar l’acord.

Els acords vigents a Espanya amb la Santa Seu són:

- Acord del 28 de juliol de 1976 sobre la renuncia a la presentació de bisbes i el privilegi del fur.
- Acord del 3 de gener de 1979 sobre assumptes jurídics.
- Acord del 3 de gener de 1979 sobre assumptes econòmics.
- Acord del 3 de gener de 1979 sobre ensenyament i assumptes culturals.
- Acord del 3 de gener de 1979 sobre l’assistència religiosa a les Forces Armades i el servei militar dels
clergues i religiosos.

Aquests cinc acords són considerats en el seu conjunt com un sol Concordat; a pesar de que es van aprovar
individualment, la doctrina considera que si un d’ells deixés d’estar en vigor es podrien donar per derogats la
resta.

Acords amb altres confessions: aquests són conseqüència de lo que estableix, per una banda, el article 16.3 de
la Constitució i, per altra banda, l’article 7 de la LO 7/1980, de 5 de juliol, de Llibertat Religiosa.

Art. 16.3 CE: “Ninguna confesión tendrá carácter estatal. Los poderes públicos tendrán en cuenta las creencias
religiosas de la sociedad española y mantendrán las consiguientes relaciones de cooperación con la Iglesia
Católica y las demás confesiones.”

Art. 7.1 LORL: “El Estado, teniendo en cuenta las creencias religiosas existentes en la sociedad española,
establecerá, en su caso, Acuerdos o Convenios de cooperación con las Iglesias, Confesiones y Comunidades
religiosas inscritas en el Registro que por su ámbito y número de creyentes hayan alcanzado notorio arraigo en
España.”

Els acords de cooperació de l’Estat amb altres confessions religioses són:

- Acord del 10 de novembre de 1992 amb la Federació de Comunitats Israelites d’Espanya.

- Acord del 10 de novembre de 1992 amb la Federació d’Entitats Religioses Evangèliques d’Espanya.
- Acord del 10 de novembre de 1992 amb la Comissió Islàmica d’Espanya.

Els subjectes que intervenen en els acords son dos: l’Estat i la confessió religiosa. Per part de l’Estat, el
competent per negociar és el Govern i, dins d’aquest, el Ministeri de Justícia (Direcció General d’Assumptes
Religiosos), i els aprova el Consell de Ministres; la competència per traduir l’acord a llei és de les Corts Generals.
Per part de les confessions religioses, el que negocia és l’òrgan que cada confessió designa. En la confessió jueva,
el competent és la Federació de Comunitats Israelites d’Espanya; en la confessió protestant, és la Federació
d’Entitats Religioses Evangèliques d’Espanya; i en la confessió musulmana, és la Comissió Islàmica d’Espanya
(que la integren les diferents Entitats Religioses Islàmiques).
 Quant a la naturalesa jurídica dels acords, d’acord amb l’article 7 de la LOLR, aquests son lleis estatals internes
que necessiten una negociació prèvia.

Respecte el contingut, el que es fa és establir totes aquelles qüestions que afectin als seguidors de la confessió
religiosa i que l’Estat i la confessió vulguin regular.

FONTS UNILATERALS

La LO 7/1980, de 5 de juliol, de Llibertat Religiosa regula el dret a la llibertat religiosa i estableix el règim legal de les
entitats religioses a Espanya (en relació amb el que estableixen els articles 14 i 16 de la Constitució Espanyola).

Pel que fa a la seva estructura, consta solament de 8 articles, dos disposicions transitòries, una disposició
derogatòria i una disposició final.

Quant a les normes que desenvolupen la LORL, s’han de destacar tres:

 Real Decret 142/1981, de 9 de gener, sobre organització i funcionament del Registre d’Entitats Religioses.

 Real Decret 1159/1981, de 19 de juny, sobre constitució de la Comissió Assessora de Llibertat Religiosa en el
Ministeri de Justícia.

 Ordre Ministerial JUS/1375/2002, de 31 de maig, sobre organització i competències de la Comissió Assessora

de Llibertat Religiosa.

Respecte al seu contingut, la LORL té com a objectiu exclusivament el principi de llibertat religiosa, que compren els
següents drets:

Art. 2 LOLR: “La Libertad Religiosa y de culto garantizado por la Constitución comprende, con la consiguiente
inmunidad de coacción, el derecho de toda persona a:

a. Profesar las creencias religiosas que libremente elija o no profesar ninguna; cambiar de confesión o
abandonar la que tenía; manifestar libremente sus propias creencias religiosas o la ausencia de las mismas, o
abstenerse de declarar sobre ellas.

b. Practicar los actos de culto y recibir asistencia religiosa de su propia confesión; conmemorar sus festividades;
celebrar sus ritos matrimoniales; recibir sepultura digna, sin discriminación por motivos religiosos, y no ser
obligado a practicar actos de culto o a recibir asistencia religiosa contraria a sus convicciones personales.

c. Recibir e impartir enseñanza a información religiosa de toda índole, ya sea oralmente, por escrito o por
cualquier otro procedimiento; elegir para sí, y para los menores no emancipados e incapacitados, bajo su
dependencia, dentro y fuera del ámbito escolar, la educación religiosa y moral que esté de acuerdo con sus
propias convicciones.

d. Reunirse o manifestarse públicamente con fines religiosos y asociarse para desarrollar comunitariamente sus
actividades religiosas de conformidad con el Ordenamiento Jurídico General y lo establecido en la presente
Ley Orgánica.

Asimismo comprende el derecho de las Iglesias, Confesiones y Comunidades religiosas a establecer lugares de culto o
de reunión con fines religiosos, a designar y formar a sus ministros, a divulgar y propagar su propio credo, y a
mantener relaciones con sus propias organizaciones o con otras confesiones religiosas, sean en territorio nacional o
en el extranjero.

Para la aplicación real y efectiva de estos derechos, los poderes públicos adoptarán las medidas necesarias para
facilitar la asistencia religiosa en los establecimientos públicos militares, hospitalarios, asistenciales, penitenciarios y
otros bajo su dependencia, así como la formación religiosa en centros docentes públicos.”
Queda fora de la llei tot allò que fa referència a la llibertat ideològica o a la difusió de valors humanístics o
espirituals:

Art. 3.2 LOLR: “Quedan fuera del ámbito de protección de la presente Ley las actividades, finalidades y entidades
relacionadas con el estudio y experimentación de los fenómenos psíquicos o parapsicológicos o la difusión de valores
humanísticos o espirituales u otros fines análogos ajenos a los religiosos.”

En matèria de protecció jurídica, el dret a la llibertat religiosa, configurat com un dret fonamental pel nostre
ordenament jurídic, gaudeix de la màxima protecció jurídica (reconeguda a l’art. 53 de la CE):

Art. 4 LOLR: “Los derechos reconocidos en esta Ley ejercitados dentro de los límites que la misma señala serán
tutelados mediante amparo judicial ante los Tribunales Ordinarios y amparo constitucional ante el Tribunal
Constitucional en los términos establecidos en su Ley Orgánica.”

Pel que fa als subjectes, aquesta llei va dirigida, dintre de l’àmbit de l’Estat: des del punt de vista actiu, a tots els
ciutadans i les comunitats religioses i, des del punt de vista passiu (qui deu respectar, emparar i tutelar el dret a la
llibertat religiosa), als poders públics; és a dir, que els ciutadans i les comunitats religioses tenen el dret a la llibertat
religiosa en front els poders públics.

En relació amb els límits del dret a la llibertat religiosa, d’acord a el que estableix l’art. 16 CE i l’art. 3 LORL, és el
manteniment de l’ordre públic i, en definitiva, la protecció del dret dels demés al exercici dels seus drets
fonamentals i les seves llibertats públiques.