1. Introducció.

Tractarem la qüestió de l'àrea del Pacífic, que en un sentit ampli abasta tots els països amb costa al
Pacífic com Rússia, Austràlia, Nova Zelanda, el Canadà, els EUA i Mèxic. Però davant la
impossibilitat de tractar tota aquesta àrea, ens centrarem en el Pacífic Asiàtic, en compartir una sèrie
de característiques geogràfiques, econòmiques i socials. Concretament, tractarem el Japó per la seua
espectacular transformació després de la IIGM i els Nous països industrialitzats asiàtics (NPIA). Per
finalitzar parlarem sobre els problemes del model asiàtic i les seues perspectives de futur.

2. El Pacífic asiàtic.
El Pacífic Asiàtic és una extensa i diversa regió geogràfica que abasta països i territoris amb costa a
l’est de l’Oceà Pacífic, pertanyents a l’Àsia Oriental, com la Xina, el Japó i les dues Cores, i al Sud-
est Asiàtic, com Cambodja, les Filipines, Indonesia, Laos, Malàisia. Singapur, Tailàndia i Vietnam.

El relleu de la regió és variat, amb serralades com la Serralada del Pacífic, muntanyes de altituds
elevades i fosses oceàniques com la Fossa de les Marianes, una de les més profundes del món (11
mil metres). Alhora, la regió compta amb nombrosos ports naturals, badies i golfs que han estat
importants per al desenvolupament del comerç marítim. A més, forma part del ‘Cinturó de Foc’, una
zona altament activa en termes d’activitat sísmica i volcànica, en trobar-se en la convergència de
diverses plaques tectòniques (placa del Pacífic, placa Filipina i placa Euroasiàtica).

El Pacífic Asiàtic presenta una àmplia varietat de climes, des de tropicals (les Filipines o Singapur)
fins a temperats i continentals (el Japó i la Xina), i està influenciat per fenòmens climàtics com el
monsó i els tifons. El monsó es produeix a causa de la gran barrera del Himàlaia que interfereix en la
circulació del Jet Stream i els vents de l’Oest.

3. El Japó: aspectes econòmics, socials i polítics.

La República del Japó, és un país insular compost per unes 6,800 illes, sent les principals Honshu,
Hokkaido, Kyushu i Shikoku, que abasten el 92% del territori.

Després de la revolució Meiji el 1868, el Japó va experimentar un notable creixement industrial, que
es va intensificar a la segona meitat del segle XX després de la IIGM. Aquest fenomen es coneix
com el “miracle japonès”, perquè la convertit en una de les grans potencies econòmiques mundials.

Per conèixer més aspectes es basarem amb actualitzacions en l’obra de Buruma (2003). La creació
del Japó.
 3.1. Aspectes polítics.

El Japó és una democràcia parlamentària amb una constitució democràtica adoptada el 1947, durant
l’ocupació nord-americana després de la IIGM. Posseeix una amplia declaració de drets i llibertats,
proclama la sobirania nacional mitjançant el sufragi universal per als majors de 20 anys i estableix la
separació de poders i un Estat centralitzat.

El país es regeix per una monarquia constitucional amb un sistema parlamentari. És a dir,
l’emperador és una figura simbòlica, no té poder polític. Des del 2019 l’emperador és Narushito,
inaugurant l’era Reiwa. El poder polític recau sobre el parlament bicameral, la Dieta Nacional,
compost per dues càmeres: la Cambra de Representants i la Cambra de Consellers. El primer
ministre és triat per la Cambra de Representants i és el líder del govern. No existeix una limitació
temporal per al càrrec de Primer Ministre.

El Japó té diversos partits polítics, però els dos principals són el Partit Liberal Democràtic (PLD) i el
Partit Democràtic Constitucional del Japó (PDCJ). El PLD ha estat el partit dominant a la política
japonesa durant la major part del temps des de la seua fundació el 1955. Però, des del 2009 s’han
produït canvis freqüents en el lideratge i el govern, amb diferents partits i coalicions assumint el
poder.

Pel que fa a la política exterior japonesa busca mantenir relacions amistoses i cooperatives amb
altres països. És membre de diverses organitzacions internacionals com ara el G7, el G20,
l’Organització Mundial del Comerç (OMC) i l’Organització per a la Cooperació i el
Desenvolupament Econòmics (OCDE).

3.2. La societat i la població japonesa.

El Japó té una població aproximada de prop de 124M d’habitants (World Factbook, 2022). Tot i això,
el Japó enfronta desafiaments demogràfics significatius, com l’envelliment de la població (més del
30% té més de 65 anys) i una baixa taxa de natalitat (6,9%) i una fecunditat de 1,38 fills/dona, que
no garanteix el reemplaç generacional. Cal sumar l’alta esperança de vida d’uns 84,8 anys, la més
alta del món i la taxa de creixement natural negativa (-0,39%).

Açò planteja preocupacions sobre la sostenibilitat del sistema de la seguretat social i la cura de la
població envellida.

La població està altament concentrada en les planes al·luvials i les badies amb densitat de fins 5000
hab./km2. Sols un 62% del territori es troba ocupat i un 92% de la població viu en ciutats. Les
megaciutats s’articulen al voltant dels eixos Tòquio-Yokohama, Nagoya i Osaka-Kobe-Kyoto,
concentrant ¾ parts dels japonesos. Aquestes àrees metropolitanes poden acomodar una gran
quantitat de persones gràcies als edificis de gran alçada, apartaments compactes (apartaments
manshon) i una planificació urbana eficient. Això també es reflecteix en el transport públic.

Tot i que la concentració urbana té beneficis, també presenta desafiaments. L’espai limitat i l’alta
demanda d’habitatges poden portar a preus elevats de l’habitatge.

3.3. Aspectes econòmics.

Segons el FMI, el Japó és la tercera economia més gran del món, si atenem al seu PIB i el 19 si
atenem a l’IDH. Té un sistema econòmic altament desenvolupat i està caracteritzat per la tecnologia
avançada, la indústria manufacturera eficient i una sòlida base d’exportacions. Però, el Japó no ha
estat sempre una de les potències econòmiques mundials. Com ho aconseguí?

a) El milacre japonès.

El Miracle Japonès es refereix a un període de ràpid creixement econòmic que va ocórrer al Japó
després de la IIGM, des de la dècada de 1950 fins a la dècada de 1970, i es caracteritza per un
creixement econòmic sense precedents, convertint-la en una de les potències més gran del món.

Aquest èxit es va deure en part a l’assistència financera i el suport dels EUA a la reconstrucció del
país després de la guerra. A més, l’estratègia econòmica dirigida pel govern es va centrar en
l’exportació de productes manufacturats, com ara automòbils i productes electrònics d’alta qualitat i
de baix cost. Alhora, les pràctiques empresarials i la cultura laboral japonesa, que emfatitzaven
l'eficiència, la qualitat i la innovació, també hi van contribuir.

No obstant això, a la dècada de 1990, l'economia japonesa va enfrontar dificultats, com una bombolla
especulativa al mercat immobiliari i el col·lapse dels preus dels actius, cosa que va posar fi al període
del Miracle Japonès. Des d’aleshores, el Japó ha experimentat períodes de creixement econòmic més
moderats, però continua sent la tercera potència econòmica mundial.

b) Sectors econòmics.

El sector primari al Japó té una contribució relativament menuda al PIB (1,1%) i sols empra 3,4%
de la població activa. Tot i això, l'agricultura, la pesca i la silvicultura continuen jugant un paper
important en l’economia japonesa. L'agricultura es divideix en dos sistemes de cultiu: intensiu de
regadiu (ta), que es basa en el cultiu d’arròs aprofitant les pluges monsòniques, i de secà, que se
centra en cultius de cereals, llegums i tubercles. Altres productes agrícoles destacats són les fruites i
el cultiu del te verd, beguda nacional per excel·lència. Mentrestant, la ramaderia és escassa però ha
experimentat un augment de les cabanes vacuna i porcina a causa de canvis en la dieta japonesa. El
Japó és la sisena potència pesquera del món, però també importa una gran quantitat de peix perquè la
demanda supera la producció.

El sector secundari és fonamental en l’economia japonesa, representant el 28,7% del PIB i empra el
24,2% de la població activa. El Japó és conegut per la seua indústria manufacturera avançada i
tecnològicament innovadora, especialment en àrees com la informàtica, les telecomunicacions i la
microelectrònica. Però, el país depèn de les importacions de recursos energètics i minerals, importa
el 93% dels recursos energètics. És el major importador de carbó del món (30% de la producció
mundial), i un dels majors importadors de petroli cru i de gas natural liquat (GNL).

Després del desastre de Fukushima el 2011, el Japó va reduït la seua generació d’energia nuclear i ha
apostat per les energies renovables. Tot i els esforços les fonts renovables sols representen 9’9% la
generació total d’electricitat al Japó. A pesar de tot és una de les grans potències industrials del món,
amb grans empreses reconegudes com Toyota, Honda, Sony, Panasonic, Toshiba i Mitsubishi.

Les principals rames industrials són la construcció naval (retrocés per la competència de Corea del
Sud), l’industria del automòbil (segon productor mundial després de la Xina, amb marques com
Toyota, Honda o Nissan), l’industria electrònica de consum (marques com Sony o Toshiba són
líders del sector mundial) i la indústria química (representa el 21% de la producció total de plàstics
al món).

El sector terciari, representa el 70,2% del PIB i empra el 72,4% de la població activa, destacant en
el comerç internacional. Els seus socis són els EUA, la Xina i la UE, i exporta automòbils, productes
electrònics, maquinària i productes químics, mentre que importa matèries primeres i béns d'equip.
Mentrestant, al sector financer, els bans japonesos, com el Banc del Japó i la Borsa de Tokio
mantenen l’hegemonia econòmica en l’àrea del Pacífic.

El turisme és una indústria en creixement al Japó. Segons l’OMT al 2019 va rebre més de 30M de
turistes. No obstant això, els japonesos són més emissors de turistes que receptors.

4. Els Nous Països Industrialitzats Asiàtics (NPIA).

Els Tigres o Dracs Asiàtics, Singapur, Corea del Sud, Taiwan i Hong Kong, van experimentar un
ràpid creixement econòmic i desenvolupament industrial a partir de la dècada de 1960. Van adoptar
polítiques econòmiques orientades cap a l’exportació, van promoure la inversió estrangera,
l’educació i el desenvolupament tecnològic. Aquests països són coneguts com els Nous Països
Industrialitzats Asiàtics (NPIA) a causa del seu ràpid creixement econòmic i industrialització.

Als anys 90, van sorgir els anomenats “tigres de segona generació” com Malàisia, Indonèsia,
Tailàndia i Filipines, que van iniciar el seu procés d'industrialització més tard. Tots aquests països
formen part de l'Associació de Nacions del Sud-est Asiàtic (ASEAN), juntament amb Singapur,
Vietnam, Myanmar, Cambodja, Laos i Brunei. L’objectiu de l’ASEAN és promoure la cooperació i el
desenvolupament econòmic a la regió.

4.1. Singapur.

Singapur és una ciutat-estat menuda i desenvolupada situada al sud de la península de Malaca.

Compta amb uns 5,7 milions d’habitants (2021), de diferents ètnies com malais, xinesos o indis.

Fundada com un port britànic el 1819, va experimentar un ràpid creixement econòmic durant el
domini britànic, convertint-se en un centre comercial i financer. Durant la IIGM, va ser ocupada pels
japonesos, però després de la guerra, va tornar a mans britàniques fins a la seua independència el
1959. El 1963, es va unir breument a la Federació de Malàisia, però es va separar dos anys després a
causa de les tensions amb la comunitat xinesa.

Des de llavors, el Partit d’Acció Popular (PAP) ha estat el partit dominant i ha governat el país. El
PAP va implementar polítiques centrades en el creixement econòmic, la inversió en infraestructura i
l’educació. Aquestes polítiques van contribuir a transformar Singapur en una pròspera economia.

a) Sectors econòmics.

Segons, el FMI (2021) Singapur ocupa el lloc 36 a l’economia mundial en termes de PIB anual, tot i
ser un país menut. El seu desenvolupament econòmic i social és destacat, ubicant-se al lloc 12 de
l’IDH.

El sector primari és pràcticament inexistent a causa de la limitada grandària geogràfica i

l’enfocament en el desenvolupament urbà. Tot i això, s’ha desenvolupat l'aqüicultura i la producció
d’aliments d’alta tecnologia.

El sector secundari representa el 26% del PIB i ocupa el 15,6% de la població activa. Singapur s’ha
especialitzat en indústries com l’electrònica, la petroquímica i la refinació de petroli. A més, ha
construït la refineria de petroli més gran de l’Àsia, fet que li permet fixar els preus del cru. La
construcció contribueix un 4% al PIB, tot i que els preus dels habitatges són elevats a causa de
l’escassetat de sòl.
El sector terciari és el més important, representant el 74% del PIB i emprant el 84,5% de la població
activa. Singapur s'ha convertit en un centre financer i de serveis líder a la regió, atraient inversions
estrangeres. A més, el seu port és un dels més actius del món en termes de trànsit de contenidors,
després de Xangai.

4.2. Corea del Sud.

Corea del Sud es troba a la part sud de la península de Corea, limitant al nord amb Corea del Nord a
través de la Zona Desmilitaritzada de Corea. Compta amb uns 51,8 M de habitants.

El desenvolupament econòmic de Corea del Sud va tenir lloc durant la dictadura de Park Chung-hee,
que va assumir el poder en un cop d’Estat el 1961 i va governar fins al seu assassinat el 1979. A la
dècada de 1980, el país va començar la seua transició cap a la democràcia, celebrant eleccions el
1987 i establint un sistema multipartidista.

Corea del Sud compta amb un dels millors sistemes educatius del món, però també és conegut per ser
extremadament competitiu, fet que genera una gran pressió en els estudiants a causa de les altes
expectatives socials en termes d’èxit acadèmic. Això té un impacte significatiu en la salut mental dels
joves coreans, que enfronten nivells elevats d’estrès, ansietat i depressió. El mateix passa a l’àmbit
laboral, on el país ha estat criticat per la seua rigidesa i llargues jornades de treball.

Segons l’OCDE, Corea del Sud té una de les taxes de suïcidi més altes entre els països membres,
amb un 25,5%. A més a més, presenta una de les taxes de natalitat més baixes del món, amb un
6,95%, i una taxa de fecunditat d'1,11 fills per dona, segons el World Factbook (2023).

a) Aspectes econòmics.

Segons l’FMI, Corea del Sud ocupa el 10º lloc a l’economia mundial en termes del seu PIB anual i el
22º lloc en termes de l’IDH.

L’economia sud-coreana ha experimentat un desenvolupament significatiu en les darreres dècades,

passant de ser predominantment agrària a convertir-se en una economia industrialitzada i
diversificada.

Al sector primari, que representa l'1,9% del PIB i ocupa el 5% de la població activa, la contribució
és mínima perquè sols el 22% de la superfície és apta per a l’agricultura i la ramaderia. Els principals
productes agrícoles inclouen arròs, fruites, vegetals, carn de porc i pollastre.

Al sector secundari, que representa el 36,1% del PIB i ocupa el 24,6% de la població activa, la
indústria manufacturera ha estat clau per convertir Corea del Sud en un dels principals exportadors
de productes electrònics, automòbils, productes químics i maquinària. Empreses conegudes a nivell
mundial, com Samsung, LG, Kia i Hyundai, són sud-coreanes. A més, el país és un dels principals
constructors navals del món.

Al sector terciari, que representa el 62% del PIB i és la principal font d'ocupació amb un 70%, el
comerç internacional es clau. Corea del Sud exporta automòbils, xips i circuits integrats, telèfons i
vaixells de càrrega a països com la Xina, els EUA, la Unió Europea i el Japó, mentre que importa
petroli, béns d’equip i components electrònics d'aquests mateixos països.

A més, s’ha convertit en una destinació turística popular els últims anys, atraient l’atenció de
visitants internacionals gràcies a la popularitat del K-pop, els K-drames i el seu menjar. Segons el
Banc de Corea, el 2019 el país va rebre aproximadament 17,5 M de turistes.

4.3. Taiwan

Taiwan és una illa ubicada a l’est de la Xina continental, al sud del Japó. La seua situació política és
complexa a causa de les tensions amb la Xina continental. La RPC considera Taiwan com a part del
seu territori i busca la reunificació, mentre que Taiwan es considera a si mateixa com una entitat
política separada amb la seva pròpia constitució, govern i forces armades des de 1949, quan el
govern es va exiliar a Taiwan després de la Guerra Civil Xina.

a) Aspectes econòmics.

Taiwan ha experimentat una important transformació econòmica les darreres dècades, passant d'una
economia agrícola a una economia industrialitzada i, més recentment, a una economia de serveis.
Segons l’FMI (2022), ocupa el lloc 22è a l'economia mundial en termes del seu PIB, amb un
creixement anual del 3%.

El sector primari té poc pes a l’economia, representant l’1,8% del PIB i emprant el 4,9% de la
població activa. L'escassetat de terres cultivables i l'expansió urbana en limiten el desenvolupament.

El sector secundari és el motor clau del creixement econòmic, representant el 36% del PIB i
emprant el 35,9% de la població activa. Taiwan ha desenvolupat una sòlida base industrial i
manufacturera, especialment en sectors com l'electrònica, la tecnologia de la informació, la
petroquímica i la metal·lúrgia. Empreses com ASUS, ACER i HTC són líders en la fabricació
d’ordinadors i tauletes.
El sector terciari és el més important, representa el 62,1% del PIB i empra el 59,2% de la població
activa. Destaquen activitats com la banca, els serveis financers, les telecomunicacions i el turisme. El
2019, Taiwan va rebre 11,84 M de visitants, segons el Consell de Turisme de Taiwan.

4.4. Hong Kong

Hong Kong va ser una colònia britànica des del 1842 fins al 1997, quan va ser retornada a la Xina
sota el principi d’ “un país, dos sistemes”. Com a regió administrativa especial, té el seu propi
sistema legal

i monetari, i gaudeix de llibertats i drets diferents d'altres parts del país.

Tot i això, en els últims anys, Hong Kong ha experimentat tensions polítiques i socials. El 2019, es
van desencadenar protestes massives en resposta a la implementació de noves lleis de seguretat
nacional per part del govern xinès, generant preocupacions sobre el futur de les llibertats i drets a la
regió.

a) Aspectes econòmics.

Hong Kong ocupa el lloc 33 a l’economia mundial segons el seu PIB. És una economia de lliure
mercat altament desenvolupada i orientada als serveis. Ha experimentat una transformació
significativa, passant de ser un centre manufacturer a convertir-se en un anomenat centre financer i
de serveis a nivell mundial.

El sector primari té una contribució mínima al PIB i només representa el 0,1%. Gran part del
territori està urbanitzat, tot i que destaca la producció de verdures en una àrea menuda.

El sector secundari representa el 7% del PIB i empra un 9,9% de la població activa. Tot i que ha
perdut rellevància amb la reestructuració econòmica, encara es destaquen algunes indústries
lleugeres com la joieria i les joguines, així com l'electrònica amb empreses com Lenovo. Moltes
empreses han traslladat la fabricació dels seus productes a països amb costos laborals més baixos.

El sector terciari és el més important, contribuint amb el 92% del PIB i empra el 80% de la població
activa. Hong Kong s'ha consolidat com un centre financer global i conté nombrosos bancs
internacionals, companyies d'assegurances i firmes d'inversió. El comerç internacional també té un
paper crucial, ja que és un intermediari important en les reexportacions. Exporta dispositius
electrònics, articles de luxe i joguines a la Xina, Taiwan, els EUA i el Japó.

El turisme també és una indústria destacada, 23M de turistes visitaren la regió el 2019.
5. Els “tigres de segona generació”.
a) Tailàndia.

Segons el FMI ocupa el lloc 25º atenent al PIB, però ocupa el lloc 66º si atenem a l’IDH. Compta
amb uns 69M d’habitants.

L’economia tailandesa ha experimentat un creixement ràpid en les últimes dècades. Però pateix
importants disparitats socioeconòmiques regionals (més desenvolupat Bangkok i Vall Central i
menys la zona NE). Manté una gran dependència de l’exportació de primeres matèries agrícoles
(arròs i cautxú) i productes manufacturats, alimentaris, així com la importació de petroli. El sector
turístic és una font important, especialment el turisme de salut, és la cinquena destinació, segons el
Consell Mundial de Viatges i Turisme (WTTC).

b) Malàisia.

Segons el FMI ocupa el lloc 38º atenent al PIB, però ocupa el lloc 62º si atenem a l’IDH. Compta
amb uns 34M d’habitants.

El seu creixement econòmic s’ha basat en l’explotació indiscriminada de recursos petrolífers i

naturals com el cautxú, l’estany i la fusta, així com l’obertura al capital estranger des del anys 80. La
seua societat és dual: majoria pagesa i pobra i una minoria (ètnies xineses i hindús) rica.

c) Indonesia.

Indonèsia, és quarta nació més poblada del món amb 280 M d’habitants, és també el país amb la
població musulmana més gran, representant al voltant del 89,1%.

En termes econòmics, ocupa el lloc 16 al PIB segons l'FMI, però el lloc 114 a l’IDH. El seu ritme alt
de creixement econòmic s’ha basat en l’atracció de capital estranger, l’explotació de recursos
naturals, la disponibilitat de mà d'obra barata i una indústria orientada a l’exportació. Tot i això,
aquesta forma de desenvolupament ha resultat en importants desequilibris econòmics i socials.

d) Les Filipines.

Segons el FMI ocupen el lloc 34º atenent al PIB, però ocupa el lloc 116º si atenem a l’IDH. Compta
amb uns 116 M d’habitants.

Les Filipines és totalment dependent dels capitals estrangers, sobretot japonesos i nord-americans, i
ha basat el desenvolupament en la seua abundant i barata mà d’obra, i en la modernització dels
cultius per a la exportació (cotó, canya de sucre, arròs, mandioca, bananes, cafè i oli de coco). Pateix
un gran dèficit energètic, però posseeix gran recursos miners quasi sense explotar.

6. Perspectives de futur del Pacífic asiàtic.

El Pacífic asiàtic ha experimentat un intens creixement econòmic i social en les darreres dècades,
amb països de diferents nivells de desenvolupament polític, social i econòmic. La regió es beneficia
de la deslocalització i les inversions de grans multinacionals a causa d’avantatges legislatius i fiscals.
S’espera un creixement econòmic significatiu en el futur, liderat per països com la Xina, el Japó,
Corea del Sud i diverses nacions del Sud-est Asiàtic.

Tot i això, la regió enfronta desafiaments com la transició democràtica d’alguns països (Vietnam,
Indonesia, Tailàndia, Malàisia..), així com en qüestions ambientals com el canvi climàtic i la gestió
sostenible dels recursos naturals. L’alta densitat poblacional i les àrees industrials han generat
problemes de qualitat de l’aire, contaminació de l’aigua i degradació del medi ambient. Per
aconseguir un futur sostenible, cal un enfocament econòmic més sostenible i reduir la dependència
dels combustibles fòssils.

Tot i que no es coneixen les previsions de creixement econòmic a llarg termini, el Japó i Corea del
Sud han perdut força competitiva davant la Xina i altres països emergents com Tailàndia i Indonèsia
a causa de l’augment dels salaris i els costos de producció. A més, s’enfronten a l’envelliment de la
població i la baixa taxa de natalitat, fet que planteja preocupacions en termes de seguretat social,
atenció mèdica, pensions i disponibilitat de mà d’obra.

Tot i aquests desafiaments, s'espera un creixement econòmic per sobre de la mitjana mundial els
propers anys, segons les tendències financeres..

7. Conclusió.

El Pacífic asiàtic és una subregió de gran importància geoestratègica per la seua ubicació a les
principals rutes comercials marítimes i de proveïment energètic. Tot i que s’espera que continue sent
un motor del creixement econòmic mundial, enfronta desafiaments geopolítics, de seguretat,
ambientals, desigualtat, escassetat de recursos hídrics, envelliment de la població, urbanització
descontrolada, ciberseguretat i problemes de salut pública.

La manera com s’aborden aquests problemes determinarà el futur de la regió. Serà crucial promoure
la cooperació regional, enfortir les institucions internacionals i adoptar polítiques sostenibles i
equitatives. Resoldre conflictes i tensions geopolítiques serà fonamental per mantenir l’estabilitat i la
pau a la regió.

Tot i els desafiaments, el Pacífic Asiàtic també presenta oportunitats significatives. La integració
regional, la col·laboració en àrees com el comerç, la inversió i la infraestructura, així com la
promoció de la innovació i la tecnologia, poden impulsar el desenvolupament i la prosperitat a la
regió.

8. Bibliografia.
Buruma, I. (2003): La creación de Japón. Barcelona.
Delage, F. (2002): El nuevo orden internacional en Asia-Pacífico. Madrid. Pirámide.
Palazuelos, E. (dir) (2015): Economia política mundial. Madrid. Akal.