Dilema Ètic – Eines per l’Anàlisi Social

Recerques travessades per jerarquies de gènere i/o poder: Retirar-se

Sandra Santos Fraile

Què ocorre quan et trobes davant situacions que confronten els teus principis ètics o morals, o
directament atempten contra els drets més bàsics i inalienables de les persones? Aquesta és una
pregunta difícil que col·loca a les investigadores davant els límits del que pot realitzar. El context en
el qual es desenvolupa cada recerca social és particular i diferent, les persones que intervenen —ja
sigui la investigadora o les seves contraparts— són diferents i les casuístiques que es produeixen i
experimenten són de molt variada naturalesa. Aquesta és la raó per la qual no existeixen una sèrie
de regles o pautes generalitzables i aplicables a les diferents situacions o circumstàncies que es
donen en les diferents recerques. Ningú et pot dir què fer, perquè mai se sap el que trobaràs, la qual
cosa et tocarà observar o del que formaràs part —o no, tu hauràs de decidir—. En els períodes de
formació reglada ens formen en diferents metodologies, tècniques i eines de recerca social, ja siguin
quantitatives o qualitatives. Però en el cas de l'idiosincràtic ‘treball de camp’ antropològic, del qual
l'observació participant podríem considerar en la majoria de les ocasions com la seva alma mater ,
són poques les directrius específiques que es donen, més enllà de ‘observar’ i ‘participar’ del que el
grup objecte d'estudi faci sense alterar la realitat de la qual inexorablement has de formar
part.Davant situacions de violència, abús i desigualtat, la pregunta que se'ns planteja és quan és
legítim que intervinguis?, o deus, per contra, mantenir-te al marge i ésser una simple observadora
de l'esdevenir dels esdeveniments, especialment si aquesta situació determinada està legitimada
—o almenys socialment acceptada— en el teu context d'estudi? Llavors, què fer?, et quedes i
segueixes, o abandones i et vas?

Ens trobàvem a casa de Banthu, en Nawanshahr, en l'estat del Panyab (l'Índia). Banthu és un home,
d'uns 45 anys, oriünd de l'Índia, però establert des de fa molt a Barcelona on viu amb la seva família.
Viatja assíduament i per llargs períodes a l'Índia per negocis. Jo, que estava en ple treball de camp a
l'Índia, on tractava de conèixer amb profunditat a una de les comunitats religioses més nombroses,
havia tingut la fortuna de conèixer-li en el viatge i des de llavors li acompanyava en la seva estada i
travessies pel país. En aquella època m'allotjava com a convidada a la seva casa de Nawanshahr, on
havien vingut de visita uns amics seus espanyols per a conèixer com era unes noces hindús. Un
d'aquests dies va haver-hi un incident que ja s'hi havia repetit a les noces i que es tornava en una
situació complicada per a mi, atès que Banthu era un dels meus informants homes clau i els fets tenien
a veure directament amb el seu oncle. L'oncle de Banthu és vidu i viu a la casa de la família amb Sugeen
(el germà de Banthu), la dona d'aquest i els seus fills. El fet és que té les mans excessivament llargues
amb les dones, i aprofita qualsevol ocasió que té per a grapejar a les noies. Almenys així ens havia
Dilema Ètic – Eines per l’Anàlisi Social

ocorregut a Victoria, a María i a mi, que ja ho comentem en les noces, però en tornar-se a repetir María
va plantejar que calia dir-li-ho a Banthu. També es va posar de manifest que l'oncle de Banthu i Sugeen
assetjava i tocava a la dona d'aquest. El grup va decidir que calia dir-li-ho a Banthu, que segurament
aquest no ho sabria.

En el procés de formació per a la pràctica etnogràfica i en l'aprenentatge de com fer treball de camp,
si bé és cert que se solen donar poques directrius de com desenvolupar, per exemple, l'observació
participant, probablement la pauta més recurrent és “ves i fes el que ells facin, conviu, col·labora fins
que aconsegueixis convertir-te en una més, que deixin de tractar-te com una convidada”, o, com diu
el refrany “allà on fossis, fes el que veiessis”; i sempre evitant alterar o afectar el context, les seves
maneres de fer, la seva manera de vida, és a dir, que sembli que no estàs. De tal manera que vas ‘al
camp’, t'introdueixes en la comunitat d'estudi, intentes establir relacions el més pròximes i estables
possible i tractes que s'acostumin a la teva presència, intentes ser una més -a pesar que sempre
existirà aquesta distinció entre tu, la investigadora, i ells, els teus subjectes d'estudi-, i saps que en
algun moment aquestes relacions que estableixes passaran a un altre estadi diferent en funció de
factors com la finalització de la teva recerca, l'esgotament del finançament, variacions en les
circumstàncies vitals o personals d'alguna o algunes de les teves contraparts o altres casuístiques
possibles. Però entretant, tu tractes de desenvolupar la teva recerca de la forma més implicada
possible, una implicació professional però que també és inevitablement personal. Perquè, siguem
honestes: ningú surt indemne del treball de camp. Ser dona i desenvolupar el teu treball de camp en
una societat amb una forta estructura patriarcal et ‘obliga’ a tenir una actitud passiva i fins i tot sovint
submisa precisament per la teva condició de dona -per molt feminista que siguis-, a ‘deixar-te portar’
i a acatar les decisions que els teus amfitrions -homes- puguin prendre respecte al què fer o on. Això
t'obligava també a modificar hàbits o evitar apetències, la qual cosa tractes de resoldre posant temps
i espais per a un necessari distanciament temporal, en el qual poder escriure, analitzar i, sobretot,
descansar per a no acabar sobresaturada per les opressives condicions del treball. També, per la
necessitat de reubicar-te en el teu rol d'investigadora i la teva condició de persona que se sent lliure i
que decideix sobre la seva vida, les seves circumstàncies i les condicions per al seu treball, alguna cosa
que contínuament es pot veure minvat durant les teves estades en aquests contextos que trobes
opressius, precisament per la tendència dels teus amfitrions homes a dirigir la situació, a decidir sobre
el teu paper en ella i obviar els teus intents de participació o agència. Inevitablement, al marge de la
teva implicació professional, tu, com a persona i com a antropòloga, tens les teves pròpies conviccions
ètiques i morals, una ideologia determinada que pots o no posar de manifest en les teves relacions
amb les teves contraparts o col·laboradores durant la teva recerca. Però més enllà d'aquests
posicionaments personals, també està el fet que existeixen una sèrie de drets de les persones (també
Dilema Ètic – Eines per l’Anàlisi Social

de la resta d'animals) pel mer fet de ser-ho. I entre ells —i per esmentar només dos— està el dret a
no ser maltractat i a no ser abusat. Quan durant la teva recerca et trobes enfront de situacions com
aquestes, l'abús sexual i/o el maltractament, com has de reaccionar? has de respondre d'alguna
manera o mantenir-te com a mera observadora dels esdeveniments i veure com es resolen, o esperar,
al fet que es resolguin d'alguna manera? Aquestes van ser algunes de les qüestions que es van
plantejar en la meva propi treball de camp a l'Índia, on vaig poder constatar com el lloc de les dones
està per darrere dels homes (literalment, perquè caminen darrere d'ells) i per sota (tant en la jerarquia
social com en l'àmbit familiar). Un germà menor, sent encara nen, pot prendre decisions que afecten
directament la germana major; l'opinió d'ell sempre serà tinguda en compte, no vaig agafar la d'ella,
que sol ser irrellevant; i l'autoritat, el control i el càstig és una amenaça constant en la vida d'aquestes
dones. Una autoritat, control i poder que s'exerceixen tant des de l'àmbit familiar com també des de
la comunitat, unitat essencial en l'organització social. I qualsevol dona que vulgui formar part de la
comunitat, ja sigui perquè neix dins d'ella o bé perquè vol ‘estar’ en ella, ha d'assumir-ho i acatar-ho.
No oblido quan en més d'una ocasió, durant el treball de camp a l'Índia, homes de la comunitat em
deien coses com ‘les dones d'aquí no beuen cervesa, i si tu vols ser aquí tampoc hauries de fer-ho...’.
I va ser així com vaig deixar de prendre Kingfisher, probablement l'única cervesa que realment m'ha
agradat de totes les que he provat. I també va ser així com vaig deixar de fer preguntes als homes que
mai obtenien respostes, o d'entrar en converses amb comentaris que ells semblaven no sentir. També
va ser així com vaig incorporar el shalwar kameez al meu vestuari habitual, vestits que generalment
van ser regals per part d'homes i que ells sempre lloaven. Existeixen contextos on les opinions,
decisions o voluntats de les dones són a penes tingudes en compte o obviades de manera sistemàtica
pel fet que es tracta de societats amb un alt grau de patriarcat. O més encara, llocs on ser dona és
sinònim de sotmetiment a situacions d'abusos silenciats socialment acceptats, i entre ells l'abús sexual
i en molts casos de manera reiterada per part de parents pròxims. O en les quals un sistema social
consuetudinari, heretat i mantingut generació rere generació, com ho és el sistema de castes, permet,
a partir del sistema establert de jerarquies i relacions de poder, que els grups més ben posicionats
puguin maltractar als subalterns. Si aquestes situacions són assumides i acceptades entre els subjectes
d'estudi, a pesar que vagin en contra dels drets més fonamentals de les persones, com ha d'actuar
una antropòloga en aquestes situacions?, fins a on arriba l'assumpció del teu paper com a
investigadora i on comença el teu rol d'ésser humà, que empatitza, sent i pateix?, quan deixar de
limitar-te a observar i a registrar les dades i permetre que l'empatia et faci intervenir en aquestes
situacions de violència i actuar en defensa d'aquella o aquell que és abusat?, quan deixar de cedir i fer
ús de la teva agència? No hi ha una resposta vàlida o única per a les preguntes anteriors, però el que
sí que hauríem de tenir molt clar és quin és el context en el qual podem desenvolupar les nostres
Dilema Ètic – Eines per l’Anàlisi Social

recerques i en quins contextos no podem. Cada persona, des de la seva condició ètica i moral, però
també des de la seva condició particular com a persona, per la seva capacitat d'empatia, la seva
sensibilitat envers determinades pràctiques, situacions o col·lectius... està capacitada o no per a
treballar en determinats contextos: no tothom pot transigir davant situacions de sotmetiment,
presenciar actes de violència, d'abús, actes de guerra, per exemple. Per això hem de ser, abans de res,
honestes amb nosaltres mateixes i assumir què puc o estic disposada a suportar i què no, i,per tant,
en quines circumstàncies i contextos puc —o no— investigar.

Finalment van cridar a Banthu i ens asseiem tots en el saló amb ell. María va prendre la veu cantant i
li ho va dir Banthu, això de l'assetjament per part del seu que sí, li ho vaig explicar amb detalls, i deia
que no li ho esperava. A mi realment em preocupa la dona del germà, i la seva filla petita, que són les
que viuen allí amb ell. I veig constantment com aquesta -la dona de Sugeen- le rehúye i evita quedar-
se tot sol amb l'oncle d'aquest. Però van passar els dies i no va passar res sobre aquest tema. Cap canvi.
Banthu tampoc va tornar a treure el tema. Ni es va veure que parlés amb el seu oncle o que li
reprengués d'alguna manera, rol que li hauria tocat exercir per ser el cap de família. (…) També és cert
que el propi Banthu té un tracte una miqueta ‘particular’ amb les dones que no són la seva esposa. A
pesar que és discret, s'acosta molt a elles, especialment a les noies joves, amb un tracte excessivament
afectuós i cerca constantment que li adulin. Ell els fa regals, les afalaga, però d'una forma una miqueta
sospitosa, no deslliuri d'intencions…Quan parlen en panyabi, no entenc el que els diu, però la
gestualitat i la corporalitat són tan expressives o més que les pròpies paraules.

Casos per la reflexió

El maltracte al carrer a persones de classe inferior: Com reaccionar?

Les antropòlogues treballem molt sovint en contextos on existeixen grans desigualtats socials. El
sistema tradicional de castes a l'Índia en la pràctica estableix que aquells que pertanyen a les castes
més baixes deuen respecte, obediència i una certa submissió a les castes més altes, i aquestes
perseveren en els seus intents de mantenir aquest statu quo que els ofereix privilegis vetats als
subalterns. Tant és així, que qualsevol situació que una persona de casta superior consideri una falta
de respecte o un greuge pot implicar una represàlia. Més enllà de les pròpies dificultats del treball de
camp que ja Barley, equiparava a un “ritu de pas”, acceptar i conviure amb això per a algú de fora i
que és ferma defensora de la igualtat de tots els éssers humans pot portar a situacions difícils
d'assumir o manejar, com ho mostren les següents vinyetes:

Em costa estar tranquil·la i còmoda, encara que haig de dir que amb el pas dels dies la situació sembla
millorar. Però sempre hi ha coses que no m'agraden, em fan sentir molta repulsió, com les condicions
Dilema Ètic – Eines per l’Anàlisi Social

en les quals es veu a molta gent. Aquí hi ha gent molt, molt pobra. Fa autèntica llàstima veure'ls. Hi ha
una diferència tan abismal entre les castes altes i les més baixes que… Els molt pobres estan
escanyolits, bruts, malament vestits, solen tenir la pell molt fosca i envellida. És molt dur veure'ls pels
carrers. Hi ha molta gent pobra, almenys per on jo passo, als voltants dels campus universitaris.

Potser a Nova Delhi no hi ha (o no es veu) tanta misèria, no sé. Això és dur, i la seva duresa i dificultat
es corporalizan en mi. M'afecten multitud de símptomes físics del canvi, de la inadaptació, de quant
m'envolta (…), tinc el ventre fet pols (els menjars: tan picants, tan especiadas, la falta de menjar
lleuger, d'amanides, de carn i peix) … Teresa em comptava ahir que a vegades es despertava somiant
amb un bon filet. Pas fred, tinc dolor en els lumbars, major cansament, a vegades dificultat per a
dormir, i quan no, em desperto infinitat de vegades al llarg de la nit. No aconsegueixo estar relaxada i
amb ànims per al treball. No és només la sensació de solitud i distància, és que em resulta molt difícil
ser aquí, més del que mai hagués imaginat. La qüestió és que estic massa impressionada i angoixada,
no sols per la precarietat i la misèria que trobo al meu voltant, sinó sobretot perquè les condicions en
què viuen moltes persones em resulten difícils de suportar. Veure com peguen o apallissen a algú pel
carrer simplement perquè no camina pel lloc adequat, o perquè s'ha atrevit a creuar-se per davant
d'algú de casta superior, davant la impassibilitat de la gent…I ningú fa res. I si la policia intervé és pitjor
encara, perquè hi ha més pals encara per al que està en el sòl. També s'aprofiten de la seva condició i
els paguen el que volen als conductors de rickshaw, en lloc dels acords o degut pel viatge. I ho fan
simplement perquè poden.

Observar, viure i experimentar situacions com les descrites no és fàcil. Quan estàs immersa en un
treball de camp on la desigualtat social és tan gran, les condicions de vida de moltes persones són tan
dures i les possibilitats de canvi a curt termini són pràcticament inexistents què podem o hem de fer
com a investigadores?, ens limitem a registrar i analitzar la informació?, tractem de visibilitzar-la amb
les nostres publicacions?, és això suficient?, hauríem de fer una antropologia implicada, social i
políticament compromesa? i si hauria de ser així, com? i quin hauria de ser el límit d'aquesta implicació
si hagués d'haver-la?