EXAMEN CATALÀ:

NOM:
El nom és la categoria lèxica que designa o representa entitats reals o imaginàries: persones,
animals, objectes, sentiments, ect.
- Comuns: Designen tots els individus de la mateixa espècie o totes les coses de la
mateixa clase (home, taula, gos... )
- Propis: Es refereixen a una persona o un individu, a lloc o una cosa en concret, i
s’escriuen amb majúscula inicial (Xavier, Maria, Catalunya, Harry Potter…)
- Concrets: Fan referència a coses que podem percebre amb els sentits (muntanya,
llapis, llibre…)
- Abstractes: Designen qualitats, actituds o sentiments que no podem percebre amb els
sentits (bondat, pensaments, alegria...)
- Individuals: Fan referència a un sol ésser o objecte (abella, riu, roca, cançó…)
- Col·lectius: Designen un conjunt d'éssers o objectes de la mateixa classe (eixam,
ramat, vaixella, exèrcit, cançoner…)

EL GÈNERE I EL NOMBRE DELS NOMS:

Des del punt de vista morfològic, els noms són mots variables. Presenten una forma diferents
segons el gènere i el nombre.

Els noms poden ser masculins o femenins:

- En els noms que designen persones i animals, el gènere depèn del sexe: si són
mascles, masculí (home, cavall…) i si són femelles, femení (dona, euga…)
- En els noms que designen coses, objectes o idees, el gènere s'atribueix de manera
arbitrària. Aleshores cal fixar-se en l’article: masculí (el cotxe, el peu, el desordre…) o
femení (la màquina, la cara, la desorientació…)

EL NOMBRE:
Diem que el nombre d’un nom és singular quan es refereix a un sol element, i diem que és
plural quan es refereix a més d’un element.

ELS DETERMINANTS:
Un determinant és la categoria lèxica que acompanya un nom i en precisa o especifica el
significat; hi concorda en gènere i nombre. Poden ser:

ELS DEMOSTRATIUS:
Mostren proximitat o llunyania, en l’espai o en el temps, del nom respecte de la persona que
parla.
SINGULAR PLURAL

Masculí Femení Masculí Femení

Proximitat aquest aquesta aquests aquestes

Llunyania aquell aquella aquells aquelles

ELS ARTICLES:
Especifiquen el nom al qual acompanyen, de manera que n’indiquen el gènere i el nombre.

Es classifiquen en:
- Articles definits: Especifiquen un nom conegut (el pa, la família, els professors, les
amigues…)
- Articles indefinits: Especifiquen un nom de manera indeterminada (un llibre, una
noia, uns regals, unes caixes...)
- Articles personals: Precedeixen els noms de persona (en Joan, na Marta…) L’article
definit també pot precedir els noms de pila i els cognoms, cosa que marca un to de
familiaritat: la Montserrat, el Vila…

ELS POSSESSIUS:
Indiquen possessió, pertinença o relació envers el nom que acompanyen: el meu germà, la
teva àvia, la seva cosina…

ELS QUANTIFICADORS:
És la categoria lèxica que acompanya el nom u en delimita, d’una manera més o menys
precisa, la quantitat. Segons el grau de precisió poden ser indefinits, numerals i quantitatius.

ELS INDEFINITS:
Aporten una significació d’imprecisió o vaguetat: alguna relació, qualsevol possibilitat… Es
classifiquen en variables i invariables.
VARIABLES algun, alguna, alguns, algunes; altre, altra, altres; ambdós, ambdues;
cada un, cada una, cadascun, cadascuna; cert, certa, certs, certes;
mateix, mateixa, mateixos, mateixes; qualsevol, qualssevol; tot, tota,
tots, totes...

INVARIABLES algú, altri, cada, cap, hom, quelcom, res, sengles, tothom…

ELS NUMERALS:
Especifica el nom expressant una qualitat o un ordre de manera precisa.

Poden ser de diversos tipus:

- Cardinals: Indiquen una quantitat exacta (zero, un, dos..)
- Ordinals: Expressen ordre. Es formen afegint -è al cardinal (cinquè, sisè, vint-i-
unè…), menos primer, segon, tercer i quart.
- Partitius: Indiquen parts d’un tot (mig, mitja, terç…)
- Múltiples: Expressen multiplicació (doble, triple, quàdruple…)
- Col·lectius: Indiquen l’agrupació de quantitats diverses (parell, dotzena, centenar…)
ELS QUANTITATIUS:
Indiquen una quantitat inexacta o poc precisa.
Poden ser variables o invariables:

EL SIGNE LINGÜÍSTIC:
És la unió d’un significat i un significant. El significat és el concepte o idea que representa; el
significat és la representació sonora o escrita del significat.
Quan ens comuniquem, utilitzem diferents senyals per a transmetre missatges: : les icones,
els indicis i els símbols.
- Icones: Mantenen una relació de semblança amb allò que representen.
- Indicis: Hi ha una relació de causa-efecte amb allò que representen.
- Símbols: Mantenen una relació arbitrària i convencional amb allò que representen.
Arbitrària, perquè no hi ha cap semblança entre el símbol i el que representa. El
símbol te que ser una cosa en concret.

EL LLENGUATGE LITERARI:
La literatura és l’art que té com a finalitat l’expressió de la bellesa mitjançant les paraules i
que produeix un plaer en el nostre ànim.
El text literari es caracteritza per:
- El predomini de la subjectivitat: l’autor ens aporta sempre una visió personal.
- L’ús d’un llenguatge connotatiu: les paraules emprades poden suggerir
múltiples significats segons la subjectivitat de l’autor.
- Una intenció estètica: es vol aconseguir la bellesa per mitjà del llenguatge.
- L’ús de recursos estilístics: la mètrica, la rima, les figures retòriques, ect.

ELS GÈNERES LITERARIS:

Els textos literaris es poden expressar de maneres diferents. Cadascuna d’aquestes formes
s’anomenen gènere literari.

Els textos literaris s’agrupen principalment en tres gèneres:

- La narrativa: Es caracteritza perquè presenta de manera ordenada d'uns fets, que
duen a terme personatges, el temps i l’espai. Sempre hi ha un narrador. I està escrita
en prosa.
- La poesia: Expressa els seus sentiments per mitjà de poemes. El vers, organitzat en
estrofes. L’expressió en primera persona de les experiències vitals, records…
- El teatre: El podem definir com la literatura destinada a ser representada, amb un
diàleg directe dels personatges, i no hi ha cap narrador.

ELS RECURSOS RETÒRICS:

Són els artificis lingüístics que fan servir els autors per a fer més expressiu i estetic el seu
missatge.
- Al·literació: Repetició de sons iguals o semblants amb la intenció de produir uns
determinats efectes en el lector.
- Onomatopeia: Imitació de sons o sorolls reals.
- Anàfora: Repetició de un o més mots al principi de dos o més versos per tal de
remarcar-los.
- Polisíndeton: Repetició de les conjuncions i, ni.
- Encavallament: L’oració sintàctica continua en el vers següent.
- Hipérbaton: Alteració de l’ordre lògic de les paraules de l’oració.
- Hipèrbole: Ús de mots exagerats.
- Comparació: Relació entre dos termes a partir d’una semblança real o imaginària
mitjançant un nexe: com, sembla…
- Metaforà: Identificació que s’estableix entre un terme real i un imaginari a partir
d’una relació de semblança.
- Metonínima: Designació d’una cosa amb el nom d’una altra amb què hi ha una
relació física o lògica.
- Personificació: Atribució de drets humans a animals o objectes.

L’ANUNCI PUBLICITARI:
Estan destinats a informar i persuadir, és a dir, captar l'atenció del receptor. Els anuncis
poden ser institucionals (campanya per promoure una actitud, una opinió, un
comportament) o comercials (vendre un producte)
- Imatge: És suggeridora respecte del missatge que es vol trasmetre
- Eslògan: Expressió breu, senzilla i fàcil de recordar que sintetitza la informació i la
comunica al receptor de manera colpidora; respon a les tres ‘c’: és curta, clara i
concisa. L’objectiu és captar l'atenció i identificar el missatge
- Text: Sovint acompanya a l’eslógan i n’amplia la informació; sol incloure dades sobre
el producte o els objectius de la campanya.

Logotip: El logotip, que és el símbol de l’empresa o l’organisme amb l’entitat que promou el
producte o l’organisme encarregat de la campanya
RECURSOS I CATEGORIES DEL TEXT PUBLICITARI:
A l’hora d’elaborar un text publicitari, els recursos lingüístics que s’empren són:
- Pronoms de segona persona: teva
- Imperatiu: Aturem
- Frases fetes: Qui la fa, la pega
- Metàfores: Tu ets el teu carrer
- Rimes: Si no ets envàs, al groc no vas
- Anàfores (repeticions): Nosaltres som aigua, nosaltres som vida

ELS PREFIXOS:
Anomenem derivació el procés que permet obtenir noves paraules mitjançant la unió d’un
afix (prefix, infix o sufix) a un lexema, per exemple:
sub + estimar = subestimar

Els afixos sub- i vice- són prefixos perquè s’han afegit davant dels lexemes estimar i
presidenta; en aquests casos, el procés de derivació rep el nom de prefixació.

El prefix és un afix que afegim davant d’un lexema per modificar-ne o matisar-ne el
significat. Igual al sufix pero afegim darrere d’un lexema.

LA LITERATURA DEL SEGLE XVI:

Després d’una època en què la literatura catalana va destacar amb noms i obres com Ausiàs
March, El segle XVI es presenta com l’entrada a un període de tres segles en els quals el
panorama és força diferent.
Es consideraba una època de producció literària escassa i poc brillant. Coincideix amb la
puixança de la literatura castellana. Un període de davallada que es coneix amb el nom
prou revelador de Decadència i que abasta del segle XVI al XVIII.
LA SOCIETAT:
L’aristocràcia es desplaça amb la cort, primerament a València i després a Castella. Adopta
també el seu estil de vida i la seva llengua.
L’ús de la llengua catalana s’afebleix. Tot i que encara és present en tots els àmbits i manté
l’oficialitat, va perdent pes com a llengua de cultura i en els organismes oficials. Molts autors
són bilingües i utilitzen tant la llengua catalana com la castellana, en un equilibri que es va
decantant progressivament cap al castellà.
L’espai de la llengua de cultura també és ocupat en part pel llatí, que rep un nou impuls
gràcies a l’humanisme i el renaixement.
En canvi, en l’àmbit familiar el català manté la vitalitat. I el mateix es pot dir de les formes de
la literatura popular, de temàtica variada i plenes de riquesa.

L’AMBIENT CULTURAL:
El renaixement, que es va estendre per Europa des d’Itàlia, també als països de parla
catalana. Reivindica la vidència de la civilització clàssics, s’imiten els models literaris i
arquitectònics grecollatins, i s’exalta el paper de l’ésser humà.
En segle XVI es deixa sentir l’absència d'un organisme com havia estat la Cancelleria Reial,
impulsadora i reguladora de la llengua catalana, i hi ha també una manca de referents
literaris considerats vàlids.
La castellanització de les elits culturals, produeix una fragmentació de l'ús de la llengua. Es
perd la consciència d’unitat lingüística, i el català pren noms diferents a les Illes, a València i
a Catalunya.

LA LITERATURA POPULAR:
Les composicions més pròpies són les següents:
- Goigs: Cançons religioses que lloen la Mare de Déu o els sants
- Nadales: Composicions poètiques, i els costums nadalencs. Es caracteritzen pel to
festiu i alegre
- Corrandes: Cançons curtes temàtics molt diversa: cants d’amor, d’enyorança, de
treball...
- Cançons de bandolers: El bandolerisme que assolava Catalunya durant aquest segle

LA POESIA DEL SEGLE XVI:

La poesia culta està adscrita, principalment, al moviment cultural d’aquest segle: el
renaixement. La poesía d’arrel popular catalana destaca per la seva varietat i riquesa.

PERE SERAFÍ:
Va incorporar les noves formes poètiques renaixentistes, tot i que va mantenir alhora els
models heretats de la tradició medieval dels trobadors i d’Ausiàs March.
Es consideraba un poeta renaixentista, se li retreu una creativitat limitada

JOAN TIMONEDA:
Poeta valencià que va escriure en català com en castellà, d’un to proper a la literatura
popular.
LA POESIA POPULAR:
No pateix els efectes de la castellanizació. Conserva els vincles amb la música i el cant. Es
tracta de composicions anònimes escrites en català, la llengua d’ús quotidià del oral. Repiten
en cada estrofa. A vegades la tornada ja existia i va servir de punt de partida per a
compondre la poesia.
La poesia popular tracta temes diversos, amb l’experiència i la vida diària dels seus creadors.
L’amor, les feines del camp, els jocs del infarts, també la moral i la història.

ELS SUFIXOS:
La sufixació és el procés de derivació més utilitzat en la nostra llengua a l’hora de crear nous
mots.
Es poden classificar segons la categoria gramatical que imposen en el derivat creat:
- Nominalitzadors: creen noms (gentil = gentilesa)
- Adjectivadors: creen adjectius (Sabadell = sabadellenc)
- Verbalitzadors: creen verbs (normal = normalitzar)